Història de l'art català/Junta de Museus (1907-2020)

Salta a la navegació Salta a la cerca

L'any 1907 la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona van unir voluntats i fons patrimonials per crear la Junta de Museus de Barcelona, un organisme amb funcionament autònom, que aleshores va fer una tasca important. El sistema museístic actual es basa en allò que la Junta de Museus de Barcelona va fer en els seus primers anys.

La Junta també va planificar i ordenar els museus, col·leccions i edificis que disposava Barcelona en aquell moment. D'aquesta manera, podem afirmar que els museus actuals són hereus de la feina que van fer els pioners de la museologia catalana a la primera meitat del segle XX.

D'entre les funcions principals de la Junta de Museus s'hi troben:

  • Aprovar les propostes de nomenament dels directors i els administradors dels museus nacionals.
  • Estudiar i proposar la creació de nous museus nacionals així com les seves polítiques.
  • Establir les normes i els criteris de coordinació de política museística general.
  • Fomentar les relacions entre els museus de Catalunya i entre aquests i els ubicats fora de Catalunya.
  • Aprovar els plans anuals d'actuació dels museus nacionals i del Museu Arqueològic de Tarragona.
  • Aprovar els plans d'ordenació i d'intercanvi del patrimoni museístic dels museus nacionals.
  • Proposar a la Generalitat els criteris d'actuació en els diferents camps museístics.
  • Inclusió o exclusió d'un museu del Registre de Museus de Catalunya.[1]


Antecedents[modifica]

L’actual Junta de Museus de Catalunya té com a precedent la Junta de Museus de Barcelona (1907) i la Junta Municipal de Museus i Belles Arts (1902). Aquesta última, va néixer com a necessitat de donar alternatives per solucionar la crisi dels museus i els seus organismes. La presidència de l’entitat va recaure en l’alcalde Joan Amat i tindria un funcionament autònom per aquest motiu també se la coneix com a Junta Autònoma. D’entre les seves competències destaquen la cura dels serveis de Belles Arts, així com la celebració d’exposicions, adquirir patrimoni per als museus i la priorització dels béns culturals autòctons. [2]

La realització més important d’aquesta època fou la identificació de les pintures murals romàniques i l’elaboració de les seves primeres còpies, tasca continuada per la Junta de Museus de Barcelona. [3] Dins de les activitats i missions de la Junta Autònoma també va destacar la possibilitat d’interpretar el patrimoni religiós amb una nova mirada gràcies a l’Exposició d’Art Antic del 1902. A més a més, també cal mencionar la V Exposició Internacional d’Art ja que foren partícips diferents països. [4]

Al 1906, la Junta de Museus va prendre un veritable redreçament amb la incorporació de Josep Pijoan, conegut per La Veu de Catalunya. El període de 1906-1909 va destacar ja que es van posar les bases de les principals infraestructures culturals a Catalunya. Josep Pijoan i Raimon Casellas compartien la voluntat de crear un museu amb obres de primera categoria a partir d’una política d’adquisicions agressiva que consistia en no esperar les ofertes dels antiquaris, sinó avançar-se anant a buscar les obres al seu lloc de procedència, descobrir-les i aconseguir-les a preus convenients. [5]

Els primers anys[modifica]

La nova etapa que ara s'iniciarà està marcada per la voluntat d'instal·lar correctament i definitivament els museus en uns edificis adients i incloure-hi les col·leccions guardades en magatzems; ampliar els fons amb patrimoni de producció catalana i intentar configurar una política museològica encaminada a obtenir la unificació dels museus de Barcelona. Amb aquesta intenció es van reunir al Palau de la Diputació de Barcelona, Ferran de Sagarra, Josep Puig i Cadafalch i Manuel Fuxà. A partir d'aquesta reunió, les dues institucions (Ajuntament i Diputació) van formar una comissió mixta per a elaborar les bases que havien de regir la nova etapa de la Junta de Museus. A partir d'aquí, la Diputació i l'Ajuntament iniciarien un camí conjunt que marcaria la política museològica de Barcelona i de Catalunya.[6]

Aquesta nova comissió va elaborar un esborrany de document que fou presentat a la reunió de la Junta Municipal de Museus i Belles Arts del 13 de juliol de 1906, el qual va quedar aprovat sota el nom de Bases de constitució de la Junta de Museus de Barcelona i formalitzat l'estiu del 1907. En analitzar les competències de nova junta (Junta Mixta) veiem que hi han aspectes que la diferencien de l'antiga Junta Autònoma, com el fet que per primera vegada es fa al·lusió a la "investigación científica". Al segon article concretava també la seva autonomia i el seu caràcter executiu, en diferència de l'antiga Junta que anava més lligada a un càrrec municipal.

La reunió de la Junta de Museus de Barcelona va tenir lloc el 8 de juliol de 1907 al Palau de Belles Arts on foren presentats els regidors i diputats. Raimon Casellas i Emili Cabot foren els vocals tècnics escollits per la Diputació. L'Ajuntament, en canvi, va mantenir als seus antics vocals tècnics, Josep Puig i Cadafalch i Leopold Soler i Pérez. Pràcticament tots els membres de la nova Junta havien format part de l'anterior i, per tant, tenien una gran experiència. [6]

Entre la segona meitat de l’any 1907 i el final de l’any 1915, la Junta continua tenint interès per aconseguir peces d’art antic i arqueologia, i aquest interès pel patrimoni artístic s’intensificarà, amb l’adquisició d’obres d’art contemporani. Es va crear la Comissió Gestora d’Adquisicions constituïda per personatges destacats com ara Raimon Casellas, pel seu criteri a l’hora d’adquirir obres d’art, valorar les donacions i gestionar els nous ingressos; i Josep Pijoan, per la seva efectivitat en programar viatges al Pirineu per adquirir peces arqueològiques, avui considerades artístiques.[7]

Pel que fa als criteris d’adquisició d’art contemporani, la política de compres definida per la Junta de Museus només permetia adquirir obres un cop l’artista havia mort (n’és un exemple la donació de la col·lecció d’Isidre Nonell després de la seva mort). Per aquest motiu, els museus públics de Barcelona no s’enriquien amb les obres dels artistes que hi exposaven amb èxit (n’és un exemple l’exposició del pintor Anglada i Camarasa). Amb tot això, es perdien moltes oportunitats d’adquirir peces que permetessin explicar l’evolució de l’art català contemporani.

Dins d’aquest període moltes institucions de fons culturals barcelonins com ara la Biblioteca Gràfica de Museus o el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, es varen veure ampliats per nombroses donacions. Totes aquestes compres no van estar gaire ben orientades, així que al 1912 Puig i Cadafalch exposa a la Junta la necessitat de formar una ponència que en pogués estudiar les limitacions i s’encarregués de la política d’adquisicions. [8]

A inici de segle agafa força la idea de bastir un museu amb les obres renaixentistes i barroques més importants i a mesura de les noves troballes medievals els objectius aniran traslladant-se cap a disposar d’un fons d’art medieval català.

En aquest període a la Junta se li feien ofertes molt diverses, d’entre d’altres hi havia un gran nombre de peces valuoses. Tot això requeria un aclariment de la política d’adquisicions. Així doncs el que farà el vocal Antoni Suñol serà posar l’atenció en aquelles obres d’importància històrica regional i que poguessin nodrir suficientment els fons museístics de Barcelona abans que comprar obres de procedència estrangera, tot i les seves notòries qualitats artístiques. [9]

La Junta i la Mancomunitat[modifica]

Carta de la Junta de Museus de Barcelona, firmada per Joaquim Folch i Torres on s'autoritza a Emili Gandia a procedir amb l'arrencament de les pintures murals dels Pirineus.

Amb la Mancomunitat Catalana i amb Enric Prat de la Riba com a president -substituït per Puig i Cadafalch després de la seva mort el 1917-, els aspectes culturals de Catalunya agafen una gran empenta. La Junta continuarà la seva trajectòria ascendent i inicia la reordenació de les seves funcions.[10]

Aquesta nova política no s’allunyarà de la Junta, al contrari, ja que Puig i Cadafalch és president rotatiu de l’IEC. Així doncs, en aquest període es continuarà liderant processos encaminats a rescatar i adquirir el patrimoni artístic català i facilitarà el camí a personatges com Llimona i Folch i Torres, que tindran la màxima responsabilitat en la implementació de la política museològica catalana.

En la renovació de la Junta del mes de gener de l’any 1918 es nomena president l’escultor Josep Llimona i poc després es reorganitzen els equips de treball. En la mateixa sessió de la Junta es nomena director de la Secció d’Art Medieval i Modern a Joaquim Folch i Torres.

L’actitud i predisposició de Puig i Cadafalch permet agilitzar molt la política d’adquisicions. Així doncs, el mes de maig de 1918 la Junta acorda modificar la fórmula que permetia adquirir nous objectes. Així es fa evident l’obligació d’adjuntar a la instància de sol·licitud de cada peça un dictamen redactat pel personal tècnic.

La Junta, per tal de cercar els millors exemplars d’art medieval i estudiar a fons la conveniència de les futures adquisicions, programarà una sèrie de viatges per Catalunya. Dins d’aquest període es descobrirà la possibilitat de procedir a l’arrencament i traspàs de les pintures murals romàniques. A partir d’aquí, la política de la Junta passarà més per l’adquisició que per la reproducció.

Arrencament de les pintures de Santa Maria de Taüll en portada a la revista Gaseta de les Arts

Les adquisicions fetes entre els anys 1919 i 1922 seran molt destacables per als museus barcelonins, tant és així que es van difondre els resultats obtinguts mitjançant una exposició. Dins d’aquest període es va formalitzar l’inventari dels fons del museu de la mateixa manera que es va complementar la documentació amb fotografies de les peces.[11]

La Junta de Museus durant la dictadura de Primo de Rivera[modifica]

El cop d’Estat de Primo de Rivera va comportar la supressió de les llibertats constitucionals i polítiques, una forta militarització de la societat i una considerable repressió contra qualsevol moviment, polític o cultural, que es pogués considerar catalanista. Cal tenir en compte que bona part del regionalisme català va acceptar i col·laborar amb l’ascens de Primo de Rivera; pel que fa a les primeres reunions de la Junta de Museus, un organisme fortament vinculat amb la política, pràcticament no es fes esment de la nova situació.

Malgrat aquesta passivitat, bona part dels càrrecs de la junta associats a l’Ajuntament o al Govern de la Mancomunitat van ser substituïts per nous adeptes al règim; només es van conservar els càrrecs electes vinculats a associacions artístiques. Pels escrits, canvis en la simbologia, idioma, propostes aprovades, etc. que s’han conservat s’aprecia una clara deriva centralista. Tot i aquests canvis, Puig i Cadafalch i bona part de la Junta va confiar amb el nou govern de Primo de Rivera tant a nivell sociopolític com de gestió del patrimoni artístic.

Tot i la repressió, les irregularitats i la manca d’inversió, Folch i Torres es mantingué a la Junta fins la seva destitució el 1926, podent acabar diversos projectes iniciats abans del cop d’Estat. Dins d'aquests projectes destaca el trasllat de les pintures murals del Mestre de Pedret i del Mestre de Taüll, entre d’altres, com a part d’una exposició d’art romànic al museu de la Ciutadella. Aquest projecte s’havia iniciat el 1919 i s’havia vist retardat per manca d’inversió i d’un espai expositiu adequat pels frescos. També es va poder inaugurar el Museu d’Art Contemporani, amb obres d’artistes catalans dels segles XIX i XX.

La Junta de Museus durant la Segona República (1931-1936)[modifica]

Amb la caiguda de Primo de Rivera el 1930 arranca un procés de transició sota la tutela del general Berenguer, que recupera gradualment les dinàmiques democràtiques al país. Aquestes polítiques també es manifesten a la Junta, que recupera figures apartades durant la dictadura com el propi Folch i Torres. Es va recuperar la idea de l’especialització de les col·leccions catalanes i es va aprovar la instal·lació d’un museu a Montjuïc relacionat amb l’art català i que albergués les col·leccions del Museu d’Art Contemporani i dels museus de la Ciutadella. També es va inaugurar un nou tipus de museu etnogràfic al Poble Espanyol. [12]

Amb l’establiment del nou règim democràtic, el govern català i l’Ajuntament van recuperar les seves funcions de difusió del patrimoni històric i cultural nacionals. La Junta, que ja havia recuperat part de la seva antiga plantilla, incorpora també polítics escollits a les eleccions de 1931. Es culminen propostes d’etapes anteriors com el trasllat de diverses col·leccions a Montjuïc, sembrant la llavor del que serà el Museu Nacional d’Art de Catalunya i se’n duen a terme de noves com el Museu d’Art Sumptuari Català o el trasllat a Pedralbes del Museu d’Arts Decoratives, la creació d’un taller de restauració, la publicació del Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona i de guies per diversos museus i l’aprofundiment en l’estudi i divulgació de les col·leccions catalanes. [13]

La Junta de Museus i la Guerra Civil[modifica]

Amb l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya la Junta de Museus va ser dissolta. El Govern i la recent creada Comissaria General de Museus van publicar una sèrie d’ordres i decrets per tal de salvaguardar el patrimoni cultural català. A part de la destrucció típica de qualsevol guerra, que no es va viure plenament a Catalunya fins el 1938, la Junta buscava protegir les peces artístiques de saquejos i atacs vandàlics de les forces populars. Des del 1933 (de facto el 1935) els serveis de Belles Arts, Biblioteques i Gestió de Museus eren competència de la Generalitat. Una llei catalana de 1934 organitzava el personal del Departament de Cultura en diferents seccions: museus, monuments, excavacions, arxius i biblioteques. Tot i els canvis estructurals succeïts entre els Fets d’Octubre de 1934 i el 1936, aquestes cinc seccions es van mantenir amb l’esclat de la guerra. [14]

La Junta de Museus i el franquisme[modifica]

Des del 1937 i 1938 el nou govern anava assumint el control del patrimoni als llocs ocupats per les tropes nacionals així com de les peces que el govern de la República havia traslladat a l’exterior. Eugeni d’Ors, que dirigia l’operació de Franco per recuperar els béns historicoartístics, va coordinar la tornada de les obres que la Junta de Museus havia desplaçat a França.

Un cop acabada la guerra, la Junta de Museus passa a formar part del govern franquista tot i seguir sent un patronat de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Tot i la pèrdua de llibertats i els canvis respecte a la Junta republicana, aquesta aconsegueix engrandir el seu patrimoni per mitjà de llegats i adquisicions de col·leccions. [15]

Com s’ha vist, l’activitat a la Junta no va cessar amb la caiguda de la República. Tot i això la nova administració va canviar radicalment la gestió, ideari, planificació i de polítiques d’adquisició. La majoria de projectes museològics van involucionar o es van estancar, molts equipaments es van dispersar i es van limitar les funcions de la Junta a un nivell merament burocràtic. [16]

La reestructuració de la Junta en l'etapa democràtica[modifica]

El 1981 el nou Conseller de Cultura, Max Canher, impulsà la reestructuració de la Junta de Museus. Des de les institucions es reconeixia la pèrdua de competències durant el franquisme i la necessitat de recuperar la incidència perduda sobre els museus catalans. Degut a discrepàncies polítiques la reforma no va prosperar però es va marcar com un aspecte a incloure en la futura llei de museus.

Un any més tard la conselleria promou la creació de la Xarxa de Museus Comarcals de Catalunya, institució des d’on es redacta el primer projecte de la llei de museus. Aquest projecte va ser entregat directament al Parlament sense passar pel filtre de la Comissió Assessora del Servei de Museus, institució creada per Canher el 1980.

Els anys 1984 i 1985 els consellers Rigol i Ferrer, respectivament, van intentar sense èxit seguir amb la redacció de la llei de museus. El 1988 es presenta el segon projecte de la llei que compta amb diverses incoherències i que, a part de no ser aprovat, fou molt criticat. Aquell mateix any, el nou conseller Joan Guitart promou una reestructuració que abasta bona part de les institucions culturals catalanes i que a partir de 1990 torna a donar impuls a un nou esborrany de la llei de museus. [17]

A mitjan de la dècada de 1990 la Junta està composta per dos organismes, el Ple i la Comissió Executiva. Entre les seves tasques destaquen els anàlisis dels museus, la tutela dels béns mobles i immobles pel que fa al trasllat, sortides i recuperació de peces disperses. A més a més, estudia la declaració de museus d’interès nacional i possibles innovacions en el camp del museu. A efectes pràctics, la Junta no va poder dissenyar una política de museus i es va limitar a ratificar decisions polítiques. [17]

L'activitat museística de la Junta de Museus 1995-1999[modifica]

Durant aquests anys la presidència de la Junta continua essent exercida per Jordi Pujol, president de la Generalitat. Dins d'aquesta etapa es dóna la màxima prioritat a les tasques encaminades a l’obertura progressiva del Palau Nacional.

A la reunió ordinària del Ple de la Junta del 20 de gener de 1995, Eduard Carbonell va manifestar la prioritat absoluta de reobrir al públic les col·leccions d’art romànic, per seguir després amb les del gòtic. Un any després, el 12 de gener de 1996, el MNAC va inaugurar la seva col·lecció d’art romànic.

A la reunió del Ple de la Junta de Museus del mes de març de l’any 1998, s’aprovà la proposta de declaració de les primeres seccions del MNAC (Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú; el Museu del Cau Ferrat de Sitges i el Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot). [18]

El 30 de juliol de 1998, es publica el Decret de desplegament de competències de la Junta de Museus de Catalunya, el qual hauria de de permetre, en un futur, un major poder executiu a la Junta.

A la reunió del Ple de la Junta del mes de febrer de l’any 1996, s’aprova el document elaborat per la Comissió sobre les definicions de seccions de museus nacionals i dels museus d’interès nacional. Durant aquest període s’inicià també, per part de la Comissió Executiva, l’estudi sobre la reordenació del patrimoni museístic de Catalunya, amb la voluntat de disposar d’un document que hauria de de guiar les possibles accions d’intercanvi de patrimoni entre museus.

Dins d’aquest període, la Comissió Executiva ocuparà una atenció preferent al Museu Diocesà de Lleida, concretament al litigi de les obres d’art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent. Al 1998 es va acordar en un document el rebuig de qualsevol intent de desmembració de la col·lecció del Museu Diocesà. Al maig de 1999, la Junta emet un Dictamen sobre la integritat del patrimoni conservat al Museu de Lleida. [19]

A la reunió del Ple de la Junta de Museus del març de 1998 es proposà organitzar unes jornades sobre l’evolució dels museus de Catalunya en les quals es debatés sobre els museus del país des de l’aprovació de la Llei de Museus de l’any 1990 i sobre les perspectives de futur. Aquestes jornades es van celebrar a Tortosa al març del 1999 organitzades per la Comissió Executiva de la Junta. Van participar nombrosos moderadors, secretaris i comissionats de museus de Catalunya. El debat va concloure, fent esment a les mancances de la Llei de Museus i entre d’altres es va comentar la importància d’assolir l’adequada qualificació del personal tècnic de museus. En línies generals, es posà en relleu les bases de com afrontar en un futur les mancances i els reptes museístics de cara al nou segle. [20]

L'activitat de la Junta de Museus 2000-2020[modifica]

En les darreres dècades s'han impulsat diversos Plans de Museus, aprovats el 2007 i el 2020, per tal d'actualitzar la política museística i revisar el model de la Llei de Museus de 1990. El darrer Pla recolzat per la Junta, Museus 2030, pretén diagnosticar els possibles reptes de cara al futur dels equipaments museístics catalans, la creació d'un Servei de Museus de Catalunya per tal de poder actuar en tot el territori i l'establiment d'un pla d'actuació pels primers quatre anys del projecte. Aquest Pla de Museus reforçarà la Junta com a institució de prestigi i independent per prescriure, dirimir i valorar totes les decisions i iniciatives transcendents en matèria museística. La seva legitimitat estarà basada en el prestigi dels seus membres i de les seves decisions. [21]

Referències[modifica]

  1. «Funcions de la Junta de Museus de Catalunya», 2019.
  2. Boronat i Trill, Maria Josep. La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Junta de Museus de Catalunya, 1999, p. 90-101. 
  3. Garcia, Andrea. «Del 1907 al 1914». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 28-30. 
  4. Garcia, Andrea. «Del 1907 al 1914». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 34. 
  5. Guardia, Milagros. «La junta de museus i el debat a l'entorn de les prioritats de l'art i l'arqueologia». A: Bonaventura Bassagoda. Col·leccionistes, col·leccions i museus: episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya. Bellaterra (Barcelona): Servei de Publicacions de la UdL, UAB, UdG i MNAC, 2007, p. 158. 
  6. 6,0 6,1 Garcia, Andrea. «Del 1907 al 1914». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 37-38. 
  7. Boronat i Trill, Maria-Josep. La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Junta de Museus de Catalunya, 1999, p. 205-212. 
  8. Garcia, Andrea. «Del 1907 al 1914». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 41-42. 
  9. Boronat i Trill, Maria Josep. La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Junta de Museus de Catalunya, 1999, p. 339-340. 
  10. Boronat i Trill, Maria-Josep. «L'època de la Mancomunitat, 1914-1923». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 58. 
  11. Garcia, Andrea. «La participació de Josep Puig i Cadafalch en la creació i consolidació dels museus de Barcelona». A: Albert Balcells (ed.). Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 90-92. 
  12. March, Eva. «La Junta de Museus durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 83-107. 
  13. March, Eva. «L'acció de la Junta de Museus des de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera fins a l'esclat de la Guerra Civil (1930-1936)». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 107-115. 
  14. Boronat i Trill, Maria Josep. «1936-1939. La salvaguarda del tresor artístic català». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 135-140. 
  15. Boronat i Trill, Maria-Josep. «1936-1939. La salvaguarda del tresor artístic català». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 163-165. 
  16. «Els museus de Barcelona (1975-2000)». Ferran Mascarell.
  17. 17,0 17,1 Garcia, Andrea. «La Junta de Museus de Catalunya: entre la realitat i la utopia». Mnemòsine. Revista Catalana de Museologia, 2005. Nº2, pàg. 103-116.
  18. Trullén, Josep M. «La Junta de Museus de Catalunya de l'any 1981 a l'any 2007». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 227-228. 
  19. Trullén, Josep M. «La Junta de Museus de Catalunya de l'any 1981 a l'any 2007». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 231-232. 
  20. Trullén, Josep M. «La Junta de Museus de Catalunya de l'any 1981 a l'any 2007». A: Andrea Garcia (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 234-236. 
  21. «Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya» (en línia). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia[modifica]

  • Balcells, Albert (ed.). Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003. ISBN 84-7283-702-5. 
  • Boronat i Trill, Maria Josep. La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Junta de Museus de Catalunya, 1999. ISBN 84-8415-095-X. 
  • Bassegoda, Bonaventura (ed.). Col·leccionistes, col·leccions i museus: episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2007. ISBN 978-84-475-3166-0. 
  • Garcia, Andrea. «La junta de Museus de Catalunya: entre la realitat i la utopia». Mnemòsine: Revista Catalana de Museologia, 2005. Nº2, pàg. 103-116.
  • Garcia, Andrea (et al.). Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya: 1907-2007. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. ISBN 978-84-9883-039-2. 

Webgrafia[modifica]