Història de l'art català/Desamortització de Mendizábal i patrimoni català (1835)

Salta a la navegació Salta a la cerca

La desamortització eclesiàstica de 1835[modifica]

La desamortització de Mendizábal va ser un procés històric, econòmic i social que va tenir lloc a Espanya el 1835. Va consistir a posar al mercat, prèvia expropiació forçosa i mitjançant una subhasta pública, les terres i béns que fins llavors no es podien alienar (vendre, hipotecar o cedir) i que es trobaven en poder de les anomenades “mans mortes”, és a dir, l'Església catòlica i els ordes religiosos -que els havien acumulat com habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestatos- i els anomenats erms i les terres comunals de els municipis, que servien de complement per a la precària economia dels camperols. Segons Francisco Tomás i Valiente, la desamortització espanyola va ser “una apropiació, per decisió unilateral de l'Estat, de béns immobles pertanyents a mans mortes; la venda dels mateixos i l’assignació de l'import obtingut amb les vendes a l'amortització dels títols del deute".[1] La principal finalitat d’aquestes desamortitzacions va ser aconseguir uns ingressos extraordinaris per amortitzar els títols de deute públic que expedia l'Estat per finançar.

La desamortització de Mendizábal comportà la nacionalització dels béns del clergat regular i la seva posterior venda per cobrir el deute públic. No obstant això, des del primer moment, la legislació va preveure la conservació d’un seguit d’objectes mobles: arxius, biblioteques, pintures i altres, útils a les ciències i a les arts. Aquests havien de ser recollits i catalogats, per passar posteriorment a formar els fons de museus i biblioteques provincials. Malauradament, el procés recol·lector fou caòtic i la major part d’aquests béns es van perdre.[2]

El procés desamortitzador[modifica]

En el programa desamortitzador de Mendizábal, el patrimoni de l'Església regular va passar per una etapa prèvia de nacionalització i ocupació en la qual el Govern, a través d'una sèrie de mesures legals, va decidir l'adjudicació dels béns de monestirs i convents a favor de l'Estat i la seva confiscació per part dels agents designats per ell, convertint-se així en el nou propietari de les seves rendes, drets i altres efectes. Fins que es portés a terme la confiscació, i per evitar el seu deteriorament i treure'ls rendibilitat, l'Estat es va convertir en un curt espai de temps en el propietari d'un patrimoni quantiós, però del qual desconeixia la seva quantia i identitat.[3]

A la pràctica, el procés desamortitzador s'endegà amb el Reial decret de 25 de juliol de 1835, amb el qual se suprimien els convents i monestirs amb menys de 12 religiosos. La confiscació del patrimoni va ser portada a terme pels comissionats i comptadors, nomenats per la Direcció General d’Amortització, que van ser els agents materials de totes les operacions de confiscació dels béns de convents, així com de la seva posterior administració. Per part del ministeri d’Interior, actuaven comissions civils, encarregades de fer inventari dels objectes artístics, escultures, pintures i biblioteques dels monestirs i convents. La recol·lecció i custòdia dels objectes de caràcter sagrat es va encomanar als bisbes.[4] També van intervenir institucions de caràcter cultural com la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i comissions culturals i artístiques creades a instància seva.[5]

Arribats al monestir, les comissions reunien a la comunitat eclesiàstica i els comunicaven el propòsit de la visita. Immediatament, recorrien les dependències per a fer un inventari de tots els béns que serien confiscats a favor de l’Estat.[6] Un cop les comissions els van haver confiscat els béns culturals mitjançant l’inventari, en alguns casos es recollien i es traslladaven a un lloc apropiat i segur, on posteriorment se’n faria una classificació. En altres casos, els deixaven als mateixos monestirs, amb escasses mesures de seguretat i no millors mitjans de conservació.[7] Els béns culturals dels monestirs van ser venuts a preus molt baixos i moltes vegades en lots i van acabar en gran part a altres països. En aquest moment en què es produeix una gran pèrdua dels conjunts de retaules catalans que es desmunten i venen a peces en molts casos. Entre aquests béns mobles venuts a preus baixos s’hi trobaven quadres, mobles, escultures, llibres, etc. Molts dels llibres dels monestirs van passar a formar part de les biblioteques públiques i universitats, però tot i això, alguns van anar a parar en mans de particulars i molts s’han perdut.[8]

En conjunt, les desamortitzacions van portar a l’espoli i la pèrdua de molts béns culturals dels antics monestirs. Molts monuments arquitectònics que van ser abandonats amb les desamortitzacions van patir degradacions molt importants. Alguns monuments arquitectònics van transformar-se en edificis públics i van ser rehabilitats i conservats per acollir-hi museus o institucions públiques. D’altres van quedar en mans de propietaris privats com és el cas d’alguns monestirs o edificis catalans.[9]

La desamortització de Mendizábal en el patrimoni català[modifica]

Monestir de Sant Pere de Rodes[modifica]

El monestir de Sant Pere de Rodes, va ser abandonat pels monjos l’any 1798[10] degut al seu deteriorament i a la dificultat de protegir-se en el monestir i es van traslladar a Vila-sacra i anys mes tard a Figueres. L'any 1834, es va produir l'exclaustració i en conseqüència d'aquesta l'església del monestir de Sant Pere de Rodes va passar a ser dipòsit de palla mentre que la resta d'edificis van ser ocupats per diversos grups militars. L'any 1835, any en que es produeix la desamortització de Mendizábal, el monestir era buit. Arran de la desamortització de l’any 1835, el monestir de Sant Pere de Rodes hauria estat venut com la resta de propietats del monestir a la dècada dels quaranta. Aquesta venda del monestir no es va poder arribar a produir mai degut a l'acció que van dur a terme els ducs de Medinaceli sobre el monestir. Aquests, van reclamar la propietat del monestir com a successors de la tercera dinastia dels comtes d’Empúries, creada l’any 1457 per Alfons IV el Magnànim. El 5 de febrer de 1848, l’Audiència Territorial de Barcelona dicta sentència i reconeix aquesta propietat i per tant recuperen les rendes que l’Estat havia requisat amb la desamortització de Mendizábal.[11] La sentència aquesta va ser corroborada l’any 1850 i per tant va estar en mans dels ducs de Medinaceli fins a l’any 1930 en el que els va ser expropiat el monestir per l’Estat Espanyol i cedit a la Generalitat de Catalunya. Els ducs de Medinaceli no van arribar a realitzar mai cap intent de protecció ni restauració al monestir.

Els béns mobles del monestir de Sant Pere de Rodes, havien estat robats, dispersats o destruïts a causa de les guerres i saquejos. Tot i això, en el moment en què els monjos van abandonar el monestir, un dels monjos, Pau Caritg i Alivés va endur-se alguns objectes a la masia de Can Coll a Roses.[12] Alguns dels objectes que aquest monjo es va endur van ser un calze de bronze o un calze d’aram. Aquests objectes van conservar-se en aquesta masia fins fa pocs anys on el propietari del mas, Carles Coll va vendre els objectes.[13]

El gener de 1838, per ordre de la Junta d’Alineació de la província de Girona, es retiren les campanes de diversos monestirs entre els quals trobem el monestir de Sant Pere de Rodes. Algunes d’aquestes campanes van ser foses, les de Sant Pere de Rodes en canvi es van dur al castell de Sant Ferran juntament amb el rellotge.[14]

El 9 de juliol de 1838, Joan Gay, membre del comissariat subaltern de l’amortització a Figueres, va fer entrega a Baltasar Cremades, alcalde de Figueres, un inventari dels objectes procedents de diversos convents de Figueres i van efectuar l’entrega dels objectes que es van dipositar a la parròquia de Sant Pere. Procedents del monestir de Sant Pere de Rodes, van ser dipositats un quadre de la Divina Pastora, dos missals, un altre missal de rèquiem i un missal ordinari en octau. El 3 d’abril de 1840, el governador va ordenar a l’alcalde de Figueres que enviés els objectes cap a Girona. Els llibres van acabar a la biblioteca de l’Institut Provincial, actual biblioteca de la Casa de Cultura de Girona. Pel que fa als quadres dels convents de Sant Pere de Rodes, Sant Roc i Sant Francesc, només tenim constància que l’any 1842, alguns d’aquests estaven en una habitació del Govern Civil en molt mal estat de conservació.[15]

A partir d’una acta del 28 de maig de 1852 realitzada per la Comissió Provincial de Monuments sabem que el secretari d’aquesta comissió va visitar la població de Llançà i va identificar en ella una creu formada per restes de marbre d’arquitectura bizantina que provenia del claustre destruït del monestir de Sant Pere de Rodes. Així mateix en visitar Figueres va observar que al pis baix d’una casa hi havien reaprofitats uns capitells del monestir de Sant Pere de Rodes. La comissió va preveure la substitució d’aquestes peces per unes altres i per tant poder efectuar una substitució, fet que no es va arribar a produir mai. La creu va passar a formar part del cementiri de Llançà i actualment es troba al Museu de l’Empordà de Figueres.[16]

Monestir de Santes Creus[modifica]

Amb la desamortització de 1835 es va produir l’exclaustració definitiva dels monjos del monestir de Santes Creus, quedant dissolta la comunitat religiosa, i l’expropiació dels béns del monestir que van ser venuts en subhasta pública. A partir d’aquest moment comença un període de destruccions, saquejos, enrunaments, etc.[17] El primer atac al patrimoni del monestir de Santes Creus es va produir de desembre de 1835. Una columna de legionaris francesos participants en la Primera guerra carlina van fer destrosses com ara l'incendi de l'orgue i el cadiratge del cor, les flames dels quals van perjudicar les voltes de l'església. La segona escomesa seriosa va succeir l'agost de 1836, quan un grup d’isabelins va obrir més d'un sepulcre. Van intentar obrir, sense aconseguir-ho, l'urna de pòrfir amb les restes de Pere II. Sí que van aconseguir obrir el sepulcre de Jaume II i de Blanca d'Anjou del qual van treure les mòmies reials. La situació va canviar a partir de l'agost de 1844, quan la Comissió Provincial de Monuments de Tarragona es va fer càrrec del monestir.[18]

Sepulcre d'Ermengol VII, Comte d'Urgell.

Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes[modifica]

La desamortització de Mendizábal va comportar per al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes la venda de les tombes dels Comtes d’Urgell i la consegüent pèrdua d’unes de les millors peces de l’escultura funerària del període gòtic català. L’exclaustració dels monjos i l’abandonament del monestir va donar lloc a una important destrucció del seu patrimoni artístic. L'any 1906, el nou propietari del monestir va vendre la joia de Bellpuig -els sepulcres comtals-, finalment adquirits per la Fundació Rockefeller, i resten avui en dia exposades al Museu dels Claustres de Nova York.[19]

Monestir de Santa Maria de de Poblet[modifica]

De la mateixa manera que al monestir de Santes Creus, la desamortització de 1835 i la conseqüent exclaustració dels monjos, va suposar la posada a la venta en subhasta dels béns dels religiosos del monestir de Santa Maria de de Poblet.[20] Així doncs, en poc temps, el monestir va ser abandonat, quedant a disposició dels buscadors de tresors. D’aquesta manera van ser obertes tombes reials, els retaules i els calats dels claustres van ser trossejats, etc. També van patir destruccions, per plaer d’aquells qui van entrar, totes aquelles coses que no van poder endur-se.

La primera escomesa contra monestir de Santa Maria de Poblet durant el període de la desamortització de Mendizábal es va produir l'agost de 1835, quan veïns de Vimbodí i d'altres pobles de la Conca van assaltar el monestir. Van calar foc als altars, l'orgue, el cadirat del cor, la cresteria dels panteons reials, les reixes i baranes de fusta que havien substituït les de bronze i ferro robades en 1822. També van cremar els armaris i les calaixeres de les sagristies, les cel·les, les taules i els respatllers del refetor, el cadiram de la sala capitular, etc. Durant la resta de l'any la gent dels pobles dels voltants no va parar d'anar al cenobi per carregar mobles de les cel·les, quadres de les parets, tota mena d'obra de fang portàtil, com rajoles, totxos, teules, i fins i tot muntants de pedra i peces d'arcs. L'any 1836 es va produir l'atac contra les sepultures reials que van ser obertes i profanades. Els fragments més atractius de les tombes reials van desaparèixer i altres van quedar mutilats i barrejats entre les restes. Les estàtues de cos sencer dels reis i de les reines ajagudes a les bandes dels seus sepulcres, van ser estimbades i es van esmicolar les parts més fràgils. D'aleshores ençà el monestir va quedar convertit en pedrera i magatzem de materials de construcció. Igualment que al monestir de Santes Creus, aquesta situació es va mantenir fins l'any 1840, quan la Comissió Provincial de Monuments de Tarragona va prendre possessió del monestir.[18]

Monestir de Sant Cugat del Vallès[modifica]

Mare de Déu de Sant Cugat.

La desamortització de 1835 va provocar l'abandonament definitiu del monestir i va suposar la pèrdua, dispersió o confiscació dels seus béns mobles del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Dins el conjunt de béns que conformaven el tresor hi havia peces de pintura, escultura, orfebreria i indumentària.

Pel que fa a pintura, destaca l’altar de Santa Maria, del segle XIII i compost pel frontal de Santa Maria, la Mare de Déu del monestir i el Missal de Sant Cugat. Després de la desamortització, el frontal va entrar al mercat d'antiquaris de Barcelona i avui en dia es troba exposat al Museo Civico d'Arte Antica de Torino. L'altra gran peça que formava part d'aquest altar és la Mare de Déu del monestir. Es tracta d'una imatge-reliquiari de talla de fusta policromada que avui en dia està mutilada: li falten els dos avantbraços i el nen. La tercera peça que formava part d'aquest altar és el Missal de Sant Cugat. Va desaparèixer del monestir en el moment de l'exclaustració i actualment es troba a la biblioteca del Museu Britànic.[21]

La peça més important, pel que fa al mobiliari litúrgic del monestir, és el Retaule de l'altar major del monestir de Sant Cugat. D'aquest retaule només se n'ha conservat la taula central, corresponent a la degollació del Sant titular i va ser amagada a l'ermita de Sant Adjutori, durant l'exclaustració.[22]

Pel que fa orfebreria, destaca l'urna on van ser dipositades les relíquies del sant titular, molt malmesa a causa de les constants manipulacions, però de gran valor. L'any 1835, va ser traslladada a la parròquia de Sant Cugat del Rec, a Barcelona, per por dels saqueigs durant l'exclaustració. També es trobaven en el monestir relíquies d'altres sants de les quals es perd el rastre durant l'exclaustració.[23]

Monestir de Sant Benet de Bages[modifica]

El monestir de Sant Benet de Bages va ser exclaustrat de l'any 1820 al 1823 i va continuar tenint vida monacal fins a l'estiu de 1835 amb la supressió dels monestirs i amb la posterior desamortització dels monestirs de Mendizábal el febrer de 1836.[24] El monestir de Sant Benet de Bages i tots els seus béns des d'aquell moment van passar a ser integrats al patrimoni estatal i per tant van sortir a subhasta pública el 12 d'abril de 1845. El monestir de Sant Benet de Bages va ser posat a la venda juntament amb dues finques properes al monestir a la Vall dels horts. Són posades a la venda en subhasta pública al millor postor, aquest va ser el barceloní Antoni Blahà. Antoni Blahà va adquirir per 283.000 rals de bilió el monestir i aquests dos terrenys. El 8 de juliol de 1845, es produeix la venda judicial de les finques.[25] Amb aquesta operació Antoni Blahà es va arruïnar i va provocar que el monestir i els béns mobles quedessin en mans d'un grup de creditors que van vendre el monestir a la família Casas el gener del 1907.

Quan els monjos van marxar del monestir, van endur-se amb ells bona part dels objectes litúrgics que van poder. No ens costa que es produïssin robatoris ni saquejos a l’interior del monestir i sabem que molt del patrimoni moble va perdurar tot i la desamortització de Mendizábal, ja que va ser venut el monestir juntament amb el seu patrimoni moble i per tant va perdurar durant els anys. Sabem que bona part de les escultures de l’església així com el retaule major de Joan Grau i Josep Generes del 1643 van perdurar intactes fins que la família Casas va decidir desmuntar el retaule major i els diversos retaules de l’església.

Bibliografia[modifica]

  • ALOY, Joaquim; BASIANA, Jordi; GASOL, Pere. «Els nostres papers a Salamanca. Capítol 6». 2006. Regió7. p. 21-24
  • BELLO, Josefina. «Frailes, intendentes y políticos». 1997. Madrid: Taurus. ISBN: 84-306-0032-9
  • BOHIGAS, Jordi; BUSCATÓ, Lluís. «Desamortització i béns mobles: Girona 1835». 2016. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins; Vol.: 57; p. 237-254
  • BUSCATÓ, Lluís. «Notes sobre la desamortització a Figueres: el destí dels béns mobles». 2012. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 43; p. 199-219
  • BUSCATÓ, Lluís «Propietat privada versus patrimoni històric i arqueològic. L'exemple del monestir de Sant Pere de Rodes». 2005. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 38; p. 253-275
  • FUGUET, Joan; PLAZA, Carme. «El Císter: patrimoni dels monestirs catalans». 1998. Barcelona: Rafael Dalmau. ISBN 10: 8423205975
  • GONZALVO i BOU, Gener. «Història del panteó dels comtes d’Urgell». 2007. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida. ISBN: 9788484092179
  • RODRÍGUEZ IBAÑEZ, Victoria. «La desamortización de Mendizábal» Tertulia Histórica del Ateneo Mercantil. 2018. Ateneo Mercantil
  • ROVIRA i GÓMEZ, Salvador J. «Exclaustracions i desamortitzacions a Poblet i Santes Creus». 1998-2000. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus; Vol.: 18; p. 121-136.
  • SERRA, Francesc. «Sant Benet de Bages, des de la desamortització fins als nostres dies». 2004. Manuscrits Núm. 22; p. 165-166
  • SIMÓN SEGURA, Francisco. «La Desamortización española en el siglo XIX». 1973. Madrid: Ministerio de Hacienda, Instituto de Estudios Fiscales. ISBN: 84-7196-084-2
  • TOMÁS y VALIENTE, Francisco. «El marco político de la desamortización en España». 1972. Barcelona: Ariel. ISBN-10 : 8434407043

Referències[modifica]

  1. TOMÁS Y VALIENTE. El marco político de la desamortización en España. Barcelona: Ariel, 1972, p. 44. ISBN 8434407043. 
  2. BOHIGAS, Jordi i BUSCATÓ, Lluís. «Desamortització i béns mobles: Girona 1835». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol.: 57, 2016, pàg. 237.
  3. BELLO, Josefina. Frailes, intendentes y políticos. Madrid: Taurus, 1997, p. 57. ISBN 84-306-0032-9. 
  4. BELLO, Josefina. Frailes, intendentes y políticos. Madrid: Taurus, 1997, p. 82. ISBN 84-306-0032-9. 
  5. BELLO, Josefina. Frailes, intendentes y políticos. Madrid: Taurus, 1997, p. 83. ISBN 84-306-0032-9. 
  6. BELLO, Josefina. Frailes, intendentes y políticos. Madrid: Taurus, 1997, p. 87. ISBN 84-306-0032-9. 
  7. BELLO, Josefina. Frailes, intendentes y políticos. Madrid: Taurus, 1997, p. 289-290. ISBN 84-306-0032-9. 
  8. RODRÍGUEZ IBAÑEZ, Victoria. La desamortización de Mendizábal. Tertulia Histórica del Ateneo Mercantil. 2018. Ateneo Mercantil
  9. RODRÍGUEZ IBAÑEZ, Victoria. La desamortización de Mendizábal. Tertulia Histórica del Ateneo Mercantil. 2018. Ateneo Mercantil
  10. BUSCATÓ, Lluís. Propietat privada versus patrimoni històric i arqueològic. L'exemple del monestir de Sant Pere de Rodes. 2005. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 38; p. 253-275
  11. BUSCATÓ, Lluís. Propietat privada versus patrimoni històric i arqueològic. L'exemple del monestir de Sant Pere de Rodes. 2005. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 38; p. 253-275
  12. BUSCATÓ, Lluís. Propietat privada versus patrimoni històric i arqueològic. L'exemple del monestir de Sant Pere de Rodes. 2005. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 38; p. 253-275
  13. BUSCATÓ, Lluís. Notes sobre la desamortització a Figueres: el destí dels béns mobles. 2012. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 43; p. 199-219
  14. BUSCATÓ, Lluís. Notes sobre la desamortització a Figueres: el destí dels béns mobles. 2012. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 43; p. 199-219
  15. BUSCATÓ, Lluís. Notes sobre la desamortització a Figueres: el destí dels béns mobles. 2012. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 43; p. 199-219
  16. BUSCATÓ, Lluís Propietat privada versus patrimoni històric i arqueològic. L'exemple del monestir de Sant Pere de Rodes. 2005. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos; Vol. 38; p. 253-275
  17. FUGUET, Joan; PLAZA, Carme. El Císter: patrimoni dels monestirs catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1998, p. 75. ISBN 8423205975. 
  18. 18,0 18,1 ROVIRA i GÓMEZ, Salvador J.. «Exclaustracions i desamortitzacions a Poblet i Santes Creus». Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus; Vol.: 18, 1998-2000, pàg. 121-136.
  19. GONZALVO i BOU, Gener. Història del panteó dels comtes d’Urgell. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2007, p. 67-70. ISBN 9788484092179. 
  20. FUGUET, Joan; PLAZA, Carme. El Císter: patrimoni dels monestirs catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1998, p. 42. ISBN 8423205975. 
  21. VALLUGERA i FUSTER, Anna. «Reconstrucció del tresor del Monestir de Sant Cugat Del Vallès». EMBLECAT: Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i Societat, núm. I, 2012, pàg. 97-99.
  22. VALLUGERA i FUSTER, Anna. «Reconstrucció del tresor del Monestir de Sant Cugat Del Vallès». EMBLECAT: Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i Societat, núm. I, 2012, pàg. 99-100.
  23. VALLUGERA i FUSTER, Anna. «Reconstrucció del tresor del Monestir de Sant Cugat Del Vallès». EMBLECAT: Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i Societat, núm. I, 2012, pàg. 103.
  24. SERRA, Francesc. Sant Benet de Bages, des de la desamortització fins als nostres dies. 2004. Manuscrits Núm. 22; p. 165-166
  25. ALOY, Joaquim; BASIANA, Jordi; GASOL, Pere. «Els nostres papers a Salamanca. Capítol 6». 2006. Regió7. p. 21-24