Història de l'art català/Destrucció i salvament de patrimoni artístic a Catalunya el 1936

Afegeix enllaços

L'any 1936 comença un dels episodis més foscos per al nostre patrimoni cultural, la nostra identitat. Cert és que hom tendeix a tenir una visió enfocada en l'aspecte destructiu dels esdeveniments, nogensmenys és necessàri tenir en compte el paper que va denvolupar la Generalitat de Catalunya. La qual, a despit de les seves notables limitacions, va vetllar per a la salvaguarda dels béns patrimonials.

Esclat del conflicte[modifica]

Guerra Civil

Esclatada la Guerra Civil, la llei de patrimoni només existia sobre paper pel poc temps del que s'havia disposat per a aplicar-ne la seva legislació i, en certa manera, també a causa del fet que a finals de maig encara no s’havia acabat la valoració dels serveis traspassats per l’estat. N’és un exemple el servei del patrimoni històric, artístic i científic de Catalunya, ja previst per la Llei del 1934, el qual no es trobava desplegat encara [1]. Cal tenir present que lògicament ningú havia previst que aquests recursos s’haguessin d’utilitzar en un termini tan curt i en una situació tan circumstancial com la derivada d’un aixecament militar i la revolució social que va comportar [2].

En el sistema de protecció i estudi que la Generalitat havia dissenyat per al patrimoni no tenia en compte un element indivisible de l’art, la qualitat divisiva de la societat d’aquest[3]. Com bé explica Francisco Gracia Alonso, “en l’exclusió germinà la llavor del desastre”. Elit i cultura s’havien convertit en sinònims l’un de l’altre essent independents del color polític dels governs. És essencial recordar que una revolta social necessita elements d’iconoclàstia per a representar la ruptura que pretén assolir, i l’art i sobretot els edificis religiosos, eren el millor exemple possible[4].

Hem de tenir present també el fet que el juliol de 1936 no havia estat la primera vegada que s’assaltaven construccions d’àmbit religiós. L’església i la burgesia apareixen des de molt abans de l’esclat revolucionari com els representants ideològics de l’opressió de les classes populars i dels obrers, i els atacs contra els seus símbols, tenint com a un dels exemples més clars la crema de temples, la requisa de residències i el saqueig de béns, els quals es van iniciar ben aviat com ja havia ocorregut per exemple l’any 1909, 1931 i el 1934. Així doncs, justament després del cop d’estat, esclata un moviment reaccionari a ell que té com a objectiu la destrucció dels espais i elements simbòlics que havien representat l’opressió des de feia segles. El 19 de juliol ja es comença la crema de temples tot i encara haver-hi la lluita als carrers [5] [6]. Possiblement una de les frases que millor il·lustra la situació és la que Miquel Joseph i Mayol escriu: “l’incendi dels temples es convertí en símbol de la revolució proletària” [7]. Un altre factor decisiu d’aquesta destrucció fou la participació de forasters establerts al principat que vingueren amb l’únic propòsit de crear malestar social i destorbar les aspiracions autonòmiques dels catalans [8].

Cal remarcar en aquest cas els testimonis que es conserven de la premsa escrita dels sectors de la CNT i Solidaridad Obrera els quals en les publicacions dels quals i citant altre cop a Joseph Mayol “s’incitava a les masses a destruir tot el que exhalés olor de sagristia” [9]. És necessari fet aquí un incís per aclarir que no tots els exaltats eren de la CNT, la FAI o el POUM. Malgrat aquesta afirmació, la premsa franquista sempre ha perpetuat la idea que els incontrolats anarquistes van ser els autors de la destrucció de patrimoni.

La Generalitat de Catalunya i la salvaguarda del patrimoni[modifica]

Amb l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936 es fa palès la incertesa a la qual s'enfronten els béns patrimonials a Catalunya, que des del primer moment van estar subjectes a l’erupció dels odis  als representants del poder econòmic i social. Es crea doncs una realitat fumejant i repressiva que fou en definitiva un moviment multiforme que materialitza la tendència anticlerical [10].

Els primers dies de la rebel·lió tenen com a personatge clau el conseller de cultura de la Generalitat: Ventura Gassol. Amb la col·laboració de Miquel Joseph Mayol i el secretari del conseller, Melcior Font, aconsegueixen aplacar i contenir d'alguna manera la fúria destructora que estava en plena ebullició [11]. Encara no s’havia donat per acabada la lluita als carrers quan uns grups de voluntaris, formats per individus amb una sensibilitat per les arts, van rescatar de les temoroses flames obres d’un gran valor històric-artístic. Algunes d’aquestes peces es portaven en locals particulars que es convertiren en magatzems tot i que la majoria d’elles van ser traslladades per la Generalitat a la Casa dels Canonges [12].

S’estava vivint en un estat constant d’incertesa i aquest fet provoca que els reunits a la Conselleria prenguessin la decisió de posar sota el control de la Generalitat la integritat del patrimoni artístic del país, incloent-hi les col·leccions particulars. Per tal de redactar un decret de protecció es va tenir en compte el catàleg elaborat per l’Institut d’Estudis Catalans, iniciat durant l’època de la Mancomunitat, el qual va facilitar la tasca de salvament i protecció. En aquest hi havia registrades gairebé la totalitat d’obres existents a Catalunya, incloent-hi les col·leccions privades més notables [13].

Casa dels Canonges. Es convertir en l'oficina de recollida i d'inventari de les obres a Barcelona durant la Guerra Civil

És a finals del mes de juliol de 1936 quan es va viure una gran etapa d’emergències. El 21 de juliol es difon una nota radiofònica des del Palau de la Generalitat per anunciar que la totalitat del patrimoni religiós es posava sota control d’aquesta [14]. Així és com es confisquen els edificis religiosos del país per tal de poder-los protegir millor dels diversos atacs. Es crea doncs, la Comissió de Serveis del Patrimoni Artístic, Històric i Científic, organisme que s’ocuparà de custodiar el patrimoni i instal·larà a la Casa dels Canonges l’oficina de recollida i inventari de les obres a Barcelona [15]. En aquests primers moments s’intenta evacuar totes les obres possibles per tal de traslladar-les a llocs més segurs i s’habiliten una sèrie de dipòsits improvisats i d’urgència com el Palau de la Generalitat, la Tresoreria de la Generalitat, la Casa dels Canonges i el Palau d’Agricultura a Barcelona [16]. Aquesta necessitat de crear dipòsits segurs s’estén ràpidament per Catalunya. Folch i Torres i Bosch i Gimpera, per resolució del conseller Gassol, van disposar el trasllat segur del patrimoni que pogués estar en perill [17].

En aquests moments es promulguen una sèrie de decrets, com per exemple el del 23 de juliol, que exigeix a la constitució immediata de comitès locals presidits per alcaldes que vetllessin tant pels edificis públics com pels béns mobles[18]. El 25 de juliol de 1936 es promulga un altre decret segons el qual, seguint l’article 45 de la Constitució de la República i la llei del Parlament de Catalunya sobre conservació del patrimoni històric, artístic i científic, la Generalitat podia incautar tots els materials i objectes d’interès pedagògic, científic, artístic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental que es trobessin en edificis o locals públics [19].

El 29 de juliol es decideix reduir les seccions a només tres i encomanar la d’Arxius a Agustí Duran Sanpere; la de Biblioteques a Jordi Rubió i Balaguer i la de Monuments i Museus a Jeroni Martorell. Aquestes tres seccions, erigides en servei de Salvament del PHAC, comencen a treballar acompanyades per l’acció legislativa del govern[18]. El dia 30 de juliol la Junta de Museus es dissol i és substituïda per la Comissió General de Museus. Aquesta assumeix les funcions de l'ara extinta Junta i s’encarrega de distribuir els objectes requisats o recollits. La mesura s’amplia a tota Catalunya el 15 d’agost amb la dissolució de totes les juntes de museus locals, i la Comissió anomena un delegat en cada població perquè servís de connector entre Comissió, ajuntaments, milícies i comitès locals[20].

El 31 de juliol la Conselleria de Cultura considera finalitzada l’etapa més crítica de la seva actuació [20]. Un decret signat per Companys i Gassol tracta de posar ordre i suprimir tota mena de delegacions, posant tota la responsabilitat sota les tres seccions anteriorment mencionades[21].

El 7 d’agost del 1936 es publica al DOGC el decret de confiscació dels béns de l’Església i de les congregacions religioses. El dia 11 es disposava la incorporació de totes les col·leccions particulars[21]. Tot i aquestes mesures i  primeres temptatives, les quals tenien la idea d’escometre la dessacralització de l’art, la protecció legal dels béns mobles i immobles de caràcter religiós  va arribar massa tard, ja que no s’adoptà fins al 14 d’octubre de 1936, tres mesos després de l’esclat de la revolució. Arran del comunicat de 19 d’agost que emet la Comissió de Museus, s’expressa que els objectes considerats de culte quedarien dividits en dos grups. Aquells d'un valor artístic clar es conservarien amb el propòsit de destinar-los al tresor artístic del poble, mentre que la resta es fondria per ajudar a les necessitats de la guerra [22].

No fou fins al 18 de setembre que la generalitat no va incautar tot els establiments religiosos, en disposar en un decret l’apropiació de tots els santuaris i ermites. Juntament a aquestes mesures, cal destacar que ja des d’agost es va començar amb la declaració de monuments històric-artístics, iniciant-se així una línia que culminaria el 14 d’octubre en prohibir-se enderrocar qualsevol edifici civil o religiós anterior a la segona meitat del segle XIX sense autorització del conseller de cultura. És destacable en aquest sentint la preocupació que va tenir la Generalitat per tal d’evitar enderrocs com s’exemplifica denegant la petició d’enderrocar l’església parroquial a Agramunt, la de Vilassar de Dalt i la de Castellfollit de la Roca[23].

Folch i Torres planteja traslladar les col·leccions més rellevants fora del país per tal de protegir-les de qualsevol atac contra la rereguarda republicana. Aquesta voluntat es materialitza en les grans exposicions d’art català celebrades al museu del Jeu de Paume i al castell de Maisons-Laffitte a París l’any 1937, una excusa perfecta per a traslladar el patrimoni, projecte que partia del Departament de Cultura, el Comissariat de Propaganda i el Ministeri d’Educació pública francesa [24].

Aquestes mostres en definitiva són importants pel fet que no només representen un gran èxit publicitari per la Generalitat i la República sinó que també van demostrar la tasca duta a terme per a la protecció del patrimoni arran de l’esclat del conflicte per tal de contrarestar així  la propaganda del bàndol nacional que havia commogut l’opinió pública a França i al Regne Unit, sinó que també va permetre protegir les obres fins al final de la guerra [24].

El conseller de Cultura des del 29 de juny del 37 i fins al final de la guerra fou Carles Pi i Sunyer En aquest moment s'arriba a una estabilització de la situació, aquest fet implica que la política que segueix Pi i Sunyer segueixi la política que havia establert Gudiol i Ricart. El decret publicat el 5 de gener del 1938 estava destinat a regular la situació legal de patrimoni. És especialment important pels seus dos primers articles en els quals es proclama el caràcter de propietat pública nacional dels objectes patrimonials negant al mateix temps als particulars o entitats privades el dret de disposar d’elles[25]. Aquest decret donava a tothom qui tingués béns culturals en el seu poder un termini de dos mesos per transmetre’n un inventari detallat al Departament de Cultura[24][26].

En març de 1938 la proximitat de les tropes nacionals trenca l'equilibri viscut fins aquell moment. El 6 de desembre el sostssecretari de cultura Ramon Frontera dóna l'ordre de trasllat definitiu d’una part de les obres a altres dipòsits de la Generalitat[24] a una sèrie de masies particulars. El patrimoni estatal es va dipositar a Peralada, La Vajol i Figueres. En el període final de la guerra la Generalitat perd quasi tots els seus poders de decisió, veient-se supeditada als designis del govern de Negrín. Cal tenir present que els dipòsits de la Generalitat eren independents dels que el govern central a Figueres, Peralada i La Vajol[27]. Les pressions del govern de la República s'accentuen i el 15 gener de 1939 es crea a instàncies del ministre d’Hisenda, una Comissió Mixta Estat-Generalitat[28][27]. El govern republicà de Negrín decideix que la Junta Central del Tesoro Artístico assumís el control del patrimoni català a Darnius i Agullana, no respectant l’Estatut d’Autonomia ni les competències de la Generalitat [29]. El 3 de febrer començar l’evacuació de les peces en direcció a la seu de la Societat de Nacions, a Ginebra, juntament amb una porció considerable del tresor artístic espanyol[24]. Malgrat que no arriba a sortir del país tot el que s’havia previst, es relaciona unes 434 caixes[27]. Com explica Joaquim Nadal "mai no ha acabat de quedar del tot clar quines peces i quantes de la Generalitat van ser carregades en camions per ser dutes a Suïssa", aquesta gran incògnita posa de manifest la necessitat d’establir l'itinerari de cadascuna de les peces[28].

Efectes de la destrucció[modifica]

A l'hora d'abordar els efectes destructius d'aquest conflicte, hem de considerar quatre factors principals; la violència anticlerical; les incautacions indiscriminades de béns; el mercat negre d'obres d'art i els bombardejos aeris. A aquest és necessari incloure-hi altres causes que podríem menors; l'escassetat de diferents materials. Tots aquests factors es materialitzen dins el caldo de cultiu que s'havia creat arran de la revolució social, amenaçant doncs la supervivència del conjunt patrimonial català [30].

L’intent de cremar, destruir i enderrocar convents i esglésies, en alguns casos provoca la desaparició d’esglésies senceres. En molts casos, les estructures bàsiques romanen dempeus assimilant-se a esquelets de pedra a disposició d’una restauració posterior. Hem de tenir en compte que en els primers moments de la fúria reaccionària, les flames van arrasar els elements més combustibles com els confessionaris, trones, bancs i retaules. La sort dels elements mobles però va ser molt variable. És aquí on la tasca de concentració i recollida prengué més importància i fou més efectiva, permetent rescatar i salvar elements notables del patrimoni artístic[31]. Hem d'incloure que algunes col·leccions privades foren incautades per les organitzacions obreres quan es van apoderar dels edificis que les contenien[32].

Ambos bàndols creien que els bombardejos aeris serien la clau per a proclamar un d'ells victoriòs. L'avantage en recursos i organització dels nacionals permetia que els seus atacs fossin molt més agressius. En conseqüència, els territoris republicans han estat els afectats en major mesura. Les bombes arriben a la Catedral de Barcelona, el Convent de l'Esperança i el Palau Nacional. És notable com en aquesta època Josep Gudiol ordena construir murs de protecció a les portades romàniques de Santa Maria d'Agramunt i Santa Maria de Cubells com també es va fer l'octubre del 37 en la façana principal de la Catedral de Tarragona[33]. Podem citar com Mayol assenyala la protecció de les portalades de Ripoll, la capella de Sant Just de Barcelona com també d'algunes construccions de Tarragona[34]. Malgrat els esforços per protegir els edificis, en la majoria d'ocasions els recursos eren limitats i per tant l'efectivitat de les seves mesures era insuficient [35].

El caràcter controvertit d’aquesta destrucció es materialitza en esbiaixats càlculs durant la Guerra Civil. N’és exemple el fulletó que publica Gudiol el 1937 que portava per títol “La Salvaguarda del Patrimoni Històric i Artístic de catalunya”. En l’apartat dedicat al balanç fins al 31 de desembre, es precisa la pèrdua d’un 5% dels objectes del tresor artístic català. Aquí la paraula objectes serà de vital importància per entendre aquest càlcul. En utilitzar el denominatiu “objecte” es refereix a l’art medieval, en aquest sentit deixa fora els estils posteriors al segle XV, provocant així que es desestimi la pèrdua de molts béns patrimonials[36][37]. La inexistència d’un inventari concret en el qual s’especifiqui que es va perdre, dificulta la comprensió de la magnitud dels fets.

Conclusions[modifica]

En vista de les actuacions dutes a terme pel govern, podem afirmar que es va prioritzar salvar les obres d’art de contingut religiós que eren propietat d’organismes públics o de col·leccionistes privades. No es va actuar de la mateixa manera amb aquelles que es trobaven sota el control de l’església. Els saquejos van anar acompanyats de robatoris que responien a dues realitats. D’una banda aquells comesos per delinqüents comuns que van ser alliberats de les presons després del fracàs dels militars. D'altra banda els membres de les patrulles de milicias i sindicats van perpetrar aquestes accions, movent-se per benefici propi, arribant en diversos casos a exportar-ne il·legalment el botí durant la guerra per tal de vendre’l a l’estranger o per ordre dels sindicats que l’acumularen a les seves noves seus. En la majoria de casos el van lliurar posteriorment als responsables del servei del patrimoni de la generalitat [38].

Cal tenir en compte que en l'episodi frenètic, que va del 1936 fins al 1939, es van superposar dues visions o “dues mitges veritats”. Per una banda que hi va haver molta destrucció i per l’altra que, al mateix temps, hi va haver molt salvament, rescat i descoberta d’elements patrimonials. No podem evitar en aquest sentit la contaminació de la realitat dels fets que es va rebre per part dels sectors de la dreta, així doncs el franquisme aprofita l’oportunitat per presentar a l’opinió pública internacional als vandalismes contra la religió. En definitiva, el conjunt d’accions de la Generalitat va tenir un gran impacte internacional, no obstant la propaganda franquista, va tractar de minimitzar-lo[39].

Hem de concloure doncs que malgrat els avenços que s’han pogut fer en aquestes darreres dècades, la manca d’informació detallada dificulta tenir un enteniment global i verídic dels fets i el patrimoni afectat. En aquest sentit es posa a la llum la necessitat d’inventaris precisos a l’igual que la relació d’obres recollides i els dipòsits on van anar a parar per poder reconstruir un relat històric que es pugui adequar a la importància dels fets. Ara per ara, ens acostem a aquest assoliment però en les pròpies paraules de Joaquim Nadal i Farreras “hi ha molta feina feta, però en queda molta per fer”[40].

Referències[modifica]

  1. ↑ Nadal Farreras. La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939) a: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds): A 80 anys del cop d’estat de Franco.. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic,, 2017, p. 256. 
  2. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 27 - 30. 
  3. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 24. 
  4. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 26. 
  5. ↑ Cantarell, C. «La Guerra Civil i la salvaguarda del patrimoni històric i artístic a Granollers». Revista del Centre d'Estudis de Granollers, 20, 2016, pàg. 94.
  6. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 30. 
  7. ↑ Joseph i Mayol, M. El salvament del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 43. 
  8. ↑ Joseph Mayol, M. El salvament del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 39-40. 
  9. ↑ Joseph Mayol, M. El salvament del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 41. 
  10. ↑ Gracia Alonso. "Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya" a: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.) La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya, 2017, p. 31. 
  11. ↑ Font i Sentias, J. «La Salvaguarda del patrimoni cutural catlà durant la guerra civil». A: J. Clarà i Arisa (Ed.). Vida quotidiana i salvació del patrimoni a la rereguarda. Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, 2010, p. 46 - 47. 
  12. ↑ Joseph Mayol, M. El salvament del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 23. 
  13. ↑ Joseph Mayol, M. El salvament del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 24. 
  14. ↑ Beralbé Jové, C. «La protecció del patrimoni a les terres de Lleida durant la Guerra Civil espanyola». A: Velasco, A.; Sureda, M. La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museu i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 150. 
  15. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 46-47. 
  16. ↑ Gracia Sanchez, M.. «Les polítiques de salvaguarda del patrimoni cultural a Catalunya: de la Guerra Civil a la postguerra (1936-1943)». Facultat de Geografia i Història. Departament d'Antropologia Social. Tesi doctoral dirigida pel professor Xavier Roigé. Universitat de Barcelona, 2016, pàg. 182.
  17. ↑ Joseph Mayol, M. El salvament del Patrimoni Artístic Català durant la Guerra Civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 83-85. 
  18. ↑ 18,0 18,1 Nadal Farreras. «La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 265. 
  19. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 37-38. 
  20. ↑ 20,0 20,1 Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 36-37. 
  21. ↑ 21,0 21,1 Nadal Farreras. «La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 271. 
  22. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 40. 
  23. ↑ Álvarez Lopera, J. «La organización de la defensa de bienes culturales en Cataluña durante la Guerra Civil. I: El período revolucionario (Julio 1936-Junio de 1937)». a Henares Cuellar, I. (dir.) Cuadernos de arte de la Universidad de Granada, XVI, 1984, pàg. 560-561.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 41-43. 
  25. ↑ Alvarez Lopera, J. «La organización de la defensa de bienes culturales en Cataluña durante la Guerra Civil II: La fase de “Normalización” (Julio 1937 - Marzo 1938)». a Henares Cuellar, I (dir.), Cuadernos de arte de la Universidad de Granada, XVIII. Servicio de publicaciones [Granada], 1985-1986, pàg. 15-18.
  26. ↑ DOCG, núm. 8, 8 de gener de 1938, pàg. 89-90.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Álvarez Lopera, J. «La organización de la defensa de los bienes culturales en Cataluña durante la Guerra Civil. III: la evacuación del P.H.A. catalán». Cuadernos de Arte de la Universidad de Granada, 1987, pàg. 15-17.
  28. ↑ 28,0 28,1 Nadal Farreras, J. «La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 278-279. 
  29. ↑ Gracia Sánchez, M. «Les polítiques de salvaguarda del patrimoni cultural a Catalunya: de la Guerra Civil a la postguerra (1936-1943)». Facultat de Geografia i Història. Departament d'Antropologia Social. Tesi doctoral dirigida pel professor Xavier Roigé. Universitat de Barcelona, 2016, pàg. 222-223.
  30. ↑ Saavedra Arias, R. «Capítulo II. Las causas de la pérdida y la destrucción». A: Destruir y proteger: El patrimonio histórico-artístico durante la Guerra Civil (1936-1939). Santander: Universitat de Cantabria, 2016, p. 113. 
  31. ↑ Nadal Farreras, J. «La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 258. 
  32. ↑ Álvarez Lopera, J. «La organización de la defensa de bienes culturales en Cataluña durante la Guerra Civil. 1. El período revolucionario (Julio 1936-Junio de 1937)». a Henares Cuellar, I. (dir.) Cuadernos de arte de la Universidad de Granada, XVI, 1984, pàg. 534.
  33. ↑ Álvarez Lopera, J. «La organización de la defensa de bienes culturales en Cataluña durante la Guerra Civil. 1. El período revolucionario (Julio 1936-Junio de 1937)». a Henares Cuellar, I. (dir.) Cuadernos de arte de la Universidad de Granada, XVI, 1984, pàg. 566.
  34. ↑ Joseph Mayol, M. El salvament del patrimoni artístic català durant la guerra civil. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 123. 
  35. ↑ Saavedra Arias, R. «Capítulo II. Las causas de la pérdida y la destrucción». A: Destruir y proteger: El patrimonio histórico-artístico durante la Guerra Civil (1936-1939). Santander: Universidad de Cantabria, 2016, p. 190-192. 
  36. ↑ Nadal Farreras. «La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 259. 
  37. ↑ Gracia Sánchez, M. «Les polítiques de salvaguarda del patrimoni cultural a Catalunya: de la Guerra Civil a la postguerra (1936-1943)». Facultat de Geografia i Història. Departament d'Antropologia Social. Tesi doctoral dirigida pel professor Xavier Roigé. Universitat de Barcelona, 2016, pàg. 183-184.
  38. ↑ Gracia Alonso, F. «Guerra Civil i patrimoni religiós a Catalunya». A: Velasco, A.; Sureda, M. (Eds.). La Salvaguarda del Patrimoni religiós català durant la Guerra Civil espanyola: III Jornada de Museus i Patrimoni de l'Església de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2017, p. 34. 
  39. ↑ Nadal Farreras, J. «La Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 240-242. 
  40. ↑ Nadal Farreras, J. «La salvaguarda del patrimoni històric, artístic i científic de catalunya (1936-1939)». A: Jaume Sobrequés (dir) i Oriol Dueñas i Josep Lluís Martin Berbois (eds). A 80 anys del cop d’estat de Franco. Barcelona: Centre d’Història Contemporània-Memorial Democràtic, 2017, p. 280. 

Bibliografia[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Destrucció_i_salvament_de_patrimoni_artístic_a_Catalunya_el_1936&oldid=69092»