Història de l'art català/Església catalana i patrimoni artístic

Salta a la navegació Salta a la cerca

El patrimoni cultural eclesiàstic[modifica]

Palau de la Generalitat de Catalunya

L'Església ha anat acumulant patrimoni al llarg dels anys. Durant el segle XX s'han establert acords en matèria patrimonial per tal de protegir i vetllar per a la seva conservació. No obstant això, moltes vegades no ha estat així, tot i que segons la llei, l'Església com a titular del patrimoni cultural català ha de vetllar per custodiar els béns de llur titularitat. Aquest punt queda reflectit en l'article quatre de la llei de Patrimoni Cultural Català de l'any 1993 dictada pel govern de la Generalitat de Catalunya, on s'especifica que l'Església catòlica com a titular de béns eclesiàstics ha de vetllar per a la seva conservació i protecció, així com ha d'establir mitjans per a la seva difusió. Totes aquestes tasques les ha de realitzar mitjançant l'entesa amb les administracions catalanes d'àmbit públic.

Interior del Palau de la Generalitat

Durant els segles XIX i XX es tracten aspectes a l'hora de valorar l'actitud de l'Església quan al paper que aquesta desenvolupa i com es defineix enfront de la societat. Durant el Concili Vaticà II l'any 1959, amb el papa Joan XXIII al capdavant, l'Església es va reafirmar en el seu paper de supremacia davant la societat. [1] Des de la implantació del feudalisme, l'Església havia estat titular de propietats, les quals li havien generat beneficis econòmics, però a causa de les revolucions que s'estaven produint a Europa, com la revolució francesa i la revolució liberal, l'Església va perdre part de la seva força política i econòmica, ja que el paper que representava dins la societat no encaixava en els seus nous ideals. Les ideologies no quallaven amb els postulats de l'Església, per tant, la seva presència va ser qüestionada, [2] fet que va desembocar en què aquesta es posicionés a favor dels interessos de l'oligarquia, la qual l'afavoria en tots els àmbits.

Per altra banda, els seus temors no eren infundats, ja que part del seu patrimoni es va veure disminuït durant les desamortitzacions, la més important, la desamortització de Mendizábal l'any 1835, la qual va suposar l'expropiació dels béns eclesiàstics, els quals es van dispersar i van acabar formant part del mercat. Tot i això, es va poder recuperar part del patrimoni mitjançant el pacte que es va produir l'any 1851 entre l'Estat i la Santa Seu per tal de recuperar els béns que s'havien escampat per tot el territori. L'any 1860 es va redactar una relació dels béns que es volien recuperar. Un any després es va constituir el registre de la propietat, on finalment, l'Estat reconeixia alguns dels béns eclesiàstics de llur titularitat. [3]

A finals del segle XIX, es va produir un canvi important, una part de l'Església es va postular pel moviment català. Aquest fet va desembocar en una sèrie d'accions d'índole propagandística, ja que es va restaurar patrimoni eclesiàstic i es va crear el museu diocesà, aquest últim, amb la finalitat de donar visibilitat al paper que l'Església ha dut a terme dins la societat, mitjançant la difusió del patrimoni cultural, com una forma de donar-se a conèixer i projectar-se al futur. [4]

El segle XX va esdevenir el segle on es van arribar a acords i es van aprovar lleis en favor del patrimoni. L'any 1931 es va aprovar la constitució de la Segona República espanyola, la qual va establir mitjançant l'article 45, la definició de patrimoni cultural, extrapolant-lo a tot el patrimoni artístic i històric, el qual va passar a formar part del Tresor Cultural de la Nació. [5]Aquest succés va suposar l'augment de poder del govern republicà, fet que va propiciar que tot el que és religiós fos secularitzat. Per tant, el patrimoni eclesiàstic se'n va veure perjudicat.

Dos anys després, es va aprovar la Llei de Defensa i Conservació del Patrimoni Històric-Artístic Nacional, el qual es mantindrà fins a l'any 1985. [6] El 1936 es va produir un cop d'Estat contra la segona República, però va fracassar. Tot i això, aquest fet va desencadenar el començament de la Guerra Civil espanyola, la qual va perdurar fins a l'abril de 1939. [7] A causa de la guerra i els perills de destrucció que vorejaven el conflicte armat, es va crear el Servei de Defensa del Patrimoni Històric l'any 1938, encaminat a recuperar el patrimoni cultural, i amb la finalitat de protegir-lo. Per tant, es van dur a terme algunes mesures, entre elles la restauració i la catalogació dels béns. A conseqüència de la gran quantitat d'obres inventariades durant aquest període va sorgir l'Inventari General del Tresor Artístic Nacional. [8]

Durant els anys de dictadura no hi va haver gaires canvis en matèria patrimonial. L'any 1964 es van aprovar unes lleis que feien referència a la tutela i a la protecció i gestió del patrimoni. L'any 1970 l'Ordre de Conservació de Monuments va regular en matèria econòmica les finances per tal de crear una normativa a l'hora de fundar un museu diocesà o privat. [9] El 29 de desembre de 1978 es va redactar i es va signar la Constitució espanyola. La transició és un període que va posar fi a una etapa, ja que es va proclamar la monarquia parlamentària. En aquest context, es va redactar la Carta Magna, la qual imposava un nou sistema organitzatiu, puix que atribuïa a les autonomies la capacitat legal per tal de legislar el seu territori en matèria de cultura. [10]

Dintre d'aquest marc, i segons l'article 46 de la Constitució espanyola, l'Estat podia restringir l'ús del patrimoni eclesiàstic, si la funció social que se'n derivava quedava compromesa davant la titularitat del bé, doncs la seva funció pertanyia a l'àmbit públic. Per tant, l'església es comprometia a posar a disposició de la societat civil el seu patrimoni cultural mitjançant la seva protecció i salvaguarda. [11] Per altra banda, l'Estat espanyol es comprometia amb l'Església a l'hora de preservar els seus interessos en l'àmbit patrimonial, tant històric, com artístic i documental.

En compliment de l'article 147 de la Constitució, es va redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, un cop instaurada la democràcia. En aquest estatut s'hi recull una sèrie de drets i de deures pertanyents a la ciutadania, i es reflecteix l'obligació que adquireix la Generalitat de Catalunya de mantenir l'exclusivitat en les competències de cultura i de patrimoni històric i artístic. Així doncs, es van traspassar les competències de l'Estat a les comunitats autònomes. Per tant, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es va haver de fer càrrec de realitzar l'inventari dels béns eclesiàstics. [12]

Les lleis sobre patrimoni[modifica]

En la Constitució espanyola de 1978 i en la llei patrimonial de 1985 es va dirimir l'obligatorietat per part de l'Estat de salvaguardar el patrimoni cultural i difondre'l, per tal que la població en pogués gaudir. Malgrat això, és la llei la que controla actuacions negatives en detriment dels béns en qüestió, ja que entre altres assumptes, es lluita contra les vendes en el marc de la il·legalitat, i els danys que puguin sofrir aquests béns patrimonials. [13]

El patrimoni cultural com a bé de titularitat eclesiàstica al servei de la societat està reflectit en la Constitució Espanyola de 1978, no obstant això, per tal de dur a terme aquesta tasca és necessària la implicació de l'Església amb el conjunt de l'Estat. [14] Per tant, des de la Constitució fins a la primera publicació de la Llei de Patrimoni Històric Espanyol de 1985, es van aprovar un seguit de lleis en matèria de cultura, les quals van ser traspassades a les autonomies, per altra banda, encarregades de gestionar i de tutelar el patrimoni cultural.[15]

Altrament, la llei patrimonial de 1985 va acordar que els béns patrimonials havien de ser conservats pel propietari legal, és a dir, pel titular, per tant, segons l'article 36.1 d'aquesta llei, i davant la impossibilitat del fet que el titular es faci càrrec d'aquest bé, l'Estat té la potestat a l'hora d'assumir la responsabilitat de salvaguarda, i disposa de poder legal davant la llei a l'hora de dur a terme una expropiació, en cas que el patrimoni estigui en perill. [16]

Seguint el model proposat pel concordat de l'any 1979, la majoria de normes contemplen la relació amb l'església i la Comunitat Autònoma. Aquesta relació es realitza mitjançant comissions mixtes Església - Estat, les quals han de col·laborar en la conservació del Patrimoni Cultural de l'Església.[17]

L'any 1993 va ser aprovada pel Parlament de la Generalitat de Catalunya, la Llei de Patrimoni Cultural català, [18] aquesta té com a objectiu la de protegir, conservar i difondre el patrimoni cultural pertanyent a Catalunya i, a més a més, el relaciona estretament amb la seva història i societat. La tasca de la Generalitat, és la de vetllar per tal d'arribar a acords amb l'Església catòlica, titular d'una part considerable del patrimoni cultural català. Segons aquesta llei, el patrimoni eclesiàstic representa una bona part del patrimoni cultural que hi ha a Catalunya. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va ser l'encarregat d'elaborar un inventari del patrimoni cultural català, i per tant, tota la documentació del fons documental va ser inventariada per la Generalitat de Catalunya. [19] La llei 16/1985 del Patrimoni Històric Espanyol ja establia que cada comunitat autònoma realitzés un inventari dels béns mobles de l'Església. A Catalunya, aquest inventari va estar coordinat per la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, a través de la recopilació d'informació que va dur a terme l'Institut Amatller d'Art Hispànic. [20]

Les diòcesis catalanes: tutela i gestió del patrimoni cultural[modifica]

La formació dels primers museus diocesans a Catalunya es va produir a finals del segle XIX, influenciada per la intervenció del papa Lleó XIII, amb la intenció de salvaguardar el patrimoni eclesiàstic. [21] El primer museu diocesà que es va fundar a Catalunya va ser el de Vic l'any 1891 pel bisbe Morgades, [22] posteriorment es van anar fundant el de Lleida i el de Solsona entre altres. Amb tot, l'objectiu principal de la formació dels primers museus diocesans va ser la funció social, tot i que en un principi la col·lecció no estava principalment dirigida al públic, [23] doncs la seva principal funció era la d'evangelitzar, i el museu era vist com un mitjà per tal d'assolir aquest objectiu.

Per norma general, en l'actualitat, les diòcesis posseeixen un nombre de comissions i delegacions les quals són les encarregades de vetllar pel patrimoni cultural, i cada comissió i delegació està regida per un bisbe. Tots els bisbats disposen d'un o de més delegats, els quals són els responsables del patrimoni cultural. [24] Les diòcesis que tenen més anys de funcionament, han creat uns museus que són els encarregats d'exposar tots els béns culturals que ja no tenen un valor cultural. En alguns casos, la diòcesi pot mantenir acords amb les institucions públiques. [25]

Finalment, un dels majors acords entre l'Església i l'Estat català es va produir el 20 d'octubre de 1981, data en la qual es va firmar el primer reglament entre l'Església i la Generalitat de Catalunya, en el qual es constituïa una Comissió de Seguiment entre la Generalitat i la Conferència de bisbes catalans, anomenada Comissió Mixta, encarregada de donar protecció i salvaguarda, així com d'atorgar difusió a tot el patrimoni de titularitat episcopal. [26] Conjuntament es va crear el Secretariat Interdiocesà per a la Custòdia i Promoció de l'Art Sacre de Catalunya (SICPAS), aquest format per delegats que pertanyien a les deu diòcesis catalanes. El Secretariat Interdiocesà per a la Custòdia i la Promoció de l'Art Sacre és un òrgan que va ser creat l'any 1978 per tal d'incentivar a les diòcesis a l'hora d'arribar a acords per a la conservació i la restauració de les obres religioses. [27]

Es van congregar representants de cada bisbat, i es van dirimir aspectes com la tutela del patrimoni religiós, així com la seva gestió. Una de les mesures que va prosperar va ser l'acord al qual van arribar per tal que els bisbats poguessin contactar amb diversos professionals a l'hora d'arribar a veredictes quant al patrimoni sacre. [28]També es va crear una Comissió Interdiocesana especialitzada en aquest tipus d'art. Aquest mateix any es van crear una sèrie de normes per tal d'establir directius concrets a l'hora de fer front el patrimoni religiós de cada diòcesi. [29]

L'any 1986 es va crear l'Inventari de l'Església Catòlica (IEC), realitzat pel Ministeri de Cultura i Esport, i del qual cada diòcesi en disposa d'una còpia. [30] Tot i això, les Delegacions de Patrimoni Cultural només disposen dels inventaris dels béns de l'església pertanyents a la seva pròpia diòcesi, ja que no existeix un inventari dels béns de llur titularitat en un únic format.

Respecte a la difusió del patrimoni, alguns projectes es van dur a terme per tal d'incentivar aquest tipus d'art religiós. Des de l'any 2007 fins al 2014, el Secretariat Interdiocesà per a la Custòdia i la Promoció de l'Art Sacre (SICPAS) ha treballat en la difusió del patrimoni cultural de l'Església catalana mitjançant la difusió de la revista Catalònia Sacra, la qual promou una sèrie d'activitats. Aquest projecte pretén difondre el patrimoni cultural pertanyent a les diòcesis de Catalunya. [31] El SICPAS també es postula com un òrgan competent a l'hora de dictar plans d'actuació o fixar recomanacions als bisbats catalans, tot i que cada un adquireix les seves pròpies competències, així com de representar un nexe d'unió entre la Generalitat catalana i la Comissió Mixta. [32]

L'Església en l'actualitat[modifica]

Actualment, l'Església considera la titularitat del seu patrimoni com un conjunt de béns que adquireixen una funció litúrgica. La seva finalitat d'aquests és la d'evangelitzar. La legislació eclesiàstica ja ha reconegut aquests béns, així com la seva funció cultural. Tot i això, sembla que els seus interessos vagin més enllà, ja que l'any 1998 es va produir un fenomen important, l'Església va immatricular una gran quantitat de béns, sota la premissa d'un privilegi que ja venia d'antic. El fet d'immatricular aquests béns va suposar la inscripció per primer cop d'un seguit de finques en el registre. Aquest registre dels béns li va atorgar unes garanties legals. Amb tot, l'Església va assumir certs beneficis, ja que segons la càrrega de la prova, en cas que l'Església s'hagués equivocat a l'hora d'immatricular un bé, hauria de ser el propietari real qui denunciés el fet en qüestió per tal de recuperar aquest bé que ja havia estat registrat. A partir del novembre de 2015 es van abolir els privilegis concedits a l'Església. Tot i això, aquesta ja havia immatriculat en el registre milers de béns. [33]

Per tant, l'Església, en una clara posició de poder es va beneficiar dels privilegis que ostentava, entre ells la facultat del bisbe, el qual disposava d'un poder especial que el feia propietari de qualsevol bé que havia pertanyut a l'Església des de temps immemorials. L'article 206 LH de la llei hipotecària que es va aprovar l'any 1944 i es va ratificar l'any 1946, equipara l'administració pública i l'Església. Per tant, davant la inactivitat a l'hora de registrar un bé, i un cop transcorregut trenta anys, el bé patrimonial passa a formar part del patrimoni eclesiàstic, és a dir, s'aplica la usucapió, on l'Església passa a ser la titular del bé en qüestió. Però aquesta llei fica en evidència la necessitat de l'Església de ficar propietats al seu nom, perquè la pertinença a conseqüència d'un llarg període d'ús eclesiàstic contrasta amb la realitat, ja que aquest bé no havia format part dels béns patrimonials eclesiàstics. Des de 2017 el Ministeri de Justícia pretén fer pública la llista de béns de tot l'Estat que l'Església ha immatriculat. [34]

Actualment, la plataforma recuperando s'ha encarregat de fer públics els béns que l'Església ha immatriculat en tot el territori espanyol, també a Catalunya. Han tingut l'ajuda dels ajuntaments i dels parlaments autonòmics els quals s'han encarregat de demanar la informació pertinent als registres de la propietat. [35]

Referències[modifica]

  1. Figuerola Garreta, Jordi. «L'art com un repte polític: l'Església davant del món canviant de finals del segle XIX i principis del segle XX». A: VELASCO, Albert; SUREDA, Marc (eds.). La formació de Col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 16. ISBN 9788491440369. 
  2. Figuerola Garreta, Jordi. «L'art com un repte polític: l'Església davant del món canviant de finals del segel XIX i principis del segle XX». A: VELASCO, Albert; SUREDA, Marc (eds.). La formació de Col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 17. ISBN 9788491440369. 
  3. «Buscant l'Oremus. Sobre les immatriculacions de l'Església». [Consulta: 15/12/2020].
  4. Figuerola Garreta, Jordi. «L'art com un repte polític: l'Església davant del món canviant de finals del segle XIX i principis del segle XX». A: VELASCO, Albert; SUREDA, Marc (eds.). La formació de Col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 25. ISBN 9788491440369. 
  5. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 182. 
  6. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 183. 
  7. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 186. 
  8. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 187. 
  9. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 191-192. 
  10. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 192. 
  11. Rodríguez Domingo, José Manuel. «El Patrimonio cultural de la Iglesia Católica en España. Treinta años de legislación (1979-2009)». El patrimonio eclesiástico en los acuerdos en los acuerdos con la Santa Sede y la Comisión Mixta Iglesia-Estado, 2010, pàg. 486.
  12. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 336. 
  13. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 198. 
  14. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 157. 
  15. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 197. 
  16. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 204. 
  17. CASAÑA, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 217. 
  18. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 217. 
  19. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 339. 
  20. Casaña, Luis. Tutela y gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 337. 
  21. BERLABÉ JOVÉ, Carme. «In principio...Gènesi del Museo Arqueológico del Seminario de Lleida». A: VELASCO, Albert ; SUREDA, Marc (eds.). La formació de Col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 29. ISBN 9788491440369. 
  22. BERLABÉ JOVÉ, Carme. «In principio...Gènesi del Museo Arqueológico del Seminario de Lleida». A: VELASCO, Albert; SUEREDA, Marc. La formació de Col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 27. ISBN 9788491440369. 
  23. BERLABÉ JOVÉ, Carme. «In principio...Gènesi del Museo Arqueológico del Seminario de Lleida». A: VELASCO, Albert; SUREDA, Marc. La formació de Col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 28. ISBN 9788491440369. 
  24. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 342. 
  25. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 343. 
  26. Casaña, Luis. Tutela y gestión del patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en las Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 302. 
  27. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 304. 
  28. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 304. 
  29. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 305. 
  30. Casaña, Luis. Tutela y gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en las Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 286. 
  31. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 309. 
  32. Casaña, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya, 2015, p. 310. 
  33. «Buscant l'Oremus. Sobre les immatriculacions de l'Església». [Consulta: 15/12/2020].
  34. «Buscant l'Oremus. Sobre les immatriculacions de l'Església». [Consulta: 15/12/2020].
  35. «Buscant l'Oremus. Sobre les immatriculacions de l'Església». [Consulta: 15/12/2020].

Bibliografia[modifica]

  • CASAÑA, Luis. Tutela y Gestión del Patrimonio Cultural de la Iglesia: análisis de actuación en la Diócesis de Lleida. 2015. Barcelona: Universitat Internacional de Catalunya
  • FIGUEROLA GARRETA, Jordi. <<L'art com un repte polític: l'Església davant del món canviant de finals del segle XIX i principis del segle XX>>. A: VELASCO, Albert; SUREDA, Marc (eds.). La formació de Col·leccions diocesanes a Catalunya. 2017. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida ISBN 978-84-9144-036-9
  • BERLABÉ JOVÉ, Carme. <<In principio...Gènesi del Museo Arqueológico del Seminario de Lleida>>. A: VELASCO, Albert; SUREDA, Marc (eds.). La formació de Col·leccions diocesanes a Catalunya. 2017. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida ISBN 978-84-9144-036-9