Història de l'art català/El Turó de la Seu Vella de Lleida i els conflictes bèl·lics

Salta a la navegació Salta a la cerca
Imatge Turó Seu Vella

Introducció[modifica]

La Seu Vella de Lleida, construïda ja fa més de vuit-cents anys, és considerada una de les obres més sumptuoses construïdes a Catalunya per autors com Josep Gudiol. El conjunt s'ha mantingut en el temps com l'ànima de la ciutat de Lleida, i com a tal, ha estat subjecte a nombroses vicissituds. Aquestes l'han fet passar d'un temple completament embellit i ornamentat on es celebraven cerimònies litúrgiques distintives, a ser un castell fortificat, a caserna militar... Tots aquests canvis funcionals, molts arran de conflictes bèl·lics, han restat en la història constructiva de la Seu i el Turó, fent que se'ns presenti avui en dia com una arquitectura gairebé nua, però no per això menys important.[1]

Guerra dels Segadors (segle XVII)[modifica]

Lleida va estar al costat de Barcelona en la revolta del 1640, ja que les dues ciutats compartien el malestar de la gent que escapava dels pobles per culpa dels Tercios. Després del 7 de juny i la sagnada jornada que van ocasionar, alguns paers van convocar la prohomenia del Capbreu per intentar trobar solució a les revoltes. Seguidament, es va constituir una comissió formada pels canonges i el síndic de Lleida per vetllar la seguretat i els drets, tant de l'església com de la població, coincidint amb l'assassinat del marquès de Santa Coloma, i en conseqüència, el seu càrrec de virrei va passar al duc de Cardona. [2]

Lleida accepta la sobirania de Lluís XIII de França i Catalunya es posa sota la protecció de França contra el rei Felip IV. El 13 d’abril apareixen els moderats contra els exaltats, i a la ciutat de Lleida comença a créixer en el sentit d’interès pel seu patrimoni i importància.[3] A la ciutat van arribar enginyers francesos per a fortificar-la i adaptar-la a la nova situació que es vivia. El desenllaç va ser negatiu, ja que es va enderrocar quasi tot el barri de la Suda i les construccions dels edificis, com monestirs, en els voltants més propers a la muralla. Es van construir baluards entre els anys 1641 i 1644 per trams de la muralla, com el baluard del Punxegut, el baluard del Francès, el de l'Assumpció i també el del Rei. Just aquell darrer any, i fins al 1649, les obres que van començar els enginyers les van dur a terme els governadors espanyols, i van realitzar algunes edificacions com la contramuralla del Castell Reial i el baluard de Cantelmo, més conegut al segle XX com a Baluard de Louvigny. Durant tota aquesta època fins a principis del següent segle es van construir troneres que servien per defensar la ciutat, afegint-hi canons.[4]

Tenim constància que la Seu es va començar a fortificar en la Guerra dels Segadors, perquè Sebastien de Beaulieu, que era un militar i enginyer francès, va fer un gravat del 1644. Aquest es troba conservat a la Biblioteca Nacional de París, i ensenya que el conjunt del turó de la Seu Vella ja havia patit danys per la guerra, però no eren comparables als danys provocats pels atacs de les tropes de Felip V.[5] 

El turó està arrasat, però es va militaritzant, i serà un dels punts claus defensiu de la ciutat, la qual serà un dels centres d’estratègia bèl·lica. Es va ampliant la fortificació dels punts de defensa a través d'enderrocs puntualitzats, com per exemple el ja comentat barri de la Suda. A mitjans del segle XVII hi ha força canvis, doncs el turó queda separat de la ciutat i el seu conjunt ja no tindrà el mateix valor i funció pels ciutadans, el temple ha esdevingut un castell fortificat dedicat a la guerra, exceptuant el campanar que mantenia la seva funció original.[6] Destacar també el fet que es va dur a terme la construcció del baluard de Brito, que va afectar la Canonja i a l’anul·lació del carrer medieval, comportant un nou accés, la porta de les escales, que fa de mitjà de comunicació del claustre a la nau inferior de la Pia Almoina.[7]

Guerra de Successió (segle XVIII)[modifica]

La Guerra de Successió s'ha d'entendre com un conflicte pel tron de la monarquia hispànica a escala internacional, és a dir, es tracta d'un conflicte bèl·lic que comprèn, en gran part, moltes corones i regnes de l'Europa moderna. La disjuntiva va començar quan Carles II va haver de fer el seu testament sense descendència. Per tant, les diferents elits aristocràtiques del moment van optar per dividir-se el territori de la monarquia hispànica, a partir de tractats. Tanmateix, aquest últim va deixar instància sobre qui havia de ser l'hereu de la monarquia hispànica, i es va recalcar, des de la capital hispànica, que aquest repartiment no s'havia de fer, fet que va provocar una gran controvèrsia diplomàtica en aquests finals de segle XVII i principis de segle XVIII. Amb la mort de Carles II els conflictes s'agreujaren.[8]

El 1707, tanmateix, la campanya borbònica prefixava el territori lleidatà com a objectiu de la seva conquesta, ja que el regne d'Aragó i València havien sucumbit a la prerrogativa borbònica i la ciutat lleidatana era el punt de connexió entre Barcelona i Aragó, a més a més de ser un gran territori que atresorava fonts d'aliments com ara blat o la ramaderia. La tardor del 1707 seria fatídica per la ciutat. Les tropes conqueridores borbòniques prenen la ciutat després d'un monstruós setge. La crisi del segle XVII i el poc temps que hi ha hagut per restaurar les muralles de la ciutat desfavoreixen la defensa de la ciutat. Els vilatans de la ciutat intenten cobrir-se dels atacs refugiant-se al castell de la ciutat, és a dir, el que ara coneixem com la Seu Vella, la qual estava totalment fortificada. El setge continuarà fins al 12 de novembre, però la descoordinació i la feblesa de la ciutat provoquen la seva caiguda. Aquest fet provoca l'assentament de l'exèrcit francès a la ciutat i la fugida de les tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria, el qual havia utilitzat la Seu de la ciutat com a hospital per als ferits de guerra. Quan la ciutat cau en mans de les tropes filipistes, Louvigny pren el càrrec de comandament de la ciutat. El mariscal pren una política repressiva amb grans impostos per tal de fortificar defensivament la Seu i el seu turó, ja que el setge va acabar amb una ciutat totalment destrossada.[9][10]

Amb el tractat d'Utrecht finalitza la Guerra de Successió l'any 1713 i s'acaba anomenant a Felip V rei d'Espanya. Lleida experimenta un increment demogràfic i urbà amb la pau proposada per les elits aristocràtiques. Tot i això, la ciutat estava sucumbida a les propostes borbòniques i aquests van reordenar els models urbanístics. El centre de la ciutat, que havia estat la part alta del turó històricament, es trasllada fins a la seva part baixa, en un eix simètric paral·lel amb el riu Segre. El marquès Blondel, ideòleg francès, van optar per seguir enfortint la Seu de la ciutat, per tal de seguir utilitzant-la com a castell i fortificació.[11]

El canvi de funcionalitat de l'edifici provoca una gran reforma de l'obra arquitectònica, ja que s'aturen els processos de reconstrucció com a obra religiosa i es comença una gran remodelació per tal de convertir l'edifici i el seu entorn en un conjunt militar. Les construccions tindran conseqüència en la forma del turó també i tot el seu complex. La Seu finalment es converteix en una caserna militar per les tropes borbòniques, provocant que el barri de la Suda es militaritzi d'igual manera creant quarters militars. Els habitatges que envoltaven el turó, de caràcter públic i privat, van ser enderrocats per tal d'aconseguir espais lliures en aquesta part superior del turó. Es dibuixa una línia per tal d'evitar construccions dins de la fortificació militar i es comencen a crear portes llevadisses, ponts i altres elements arquetípics d'una fortificació. El 1725 la missió va ser focalitzada en restaurar les muralles que van patir bombardejos i altres danys.[12]

En aquesta primera meitat del segle XVIII hi va haver una gran polèmica provocada per la nova funció que va adoptar la Seu de Lleida i el trasllat que van haver de fer molts habitants de la ciutat cap a altres emplaçaments. Per això mateix, molts organismes i membres de la ciutat es van reunir per tal de confrontar aquestes noves propostes de reforma. El Consell de Castella contesta donant la raó al Capítol i la seva prerrogativa que defensava la funció religiosa i al culte de la Seu. Tot i això, les elits militars no van renunciar perquè consideraven important la posició del castell i de la caserna davant d'una sublevació. Més tard, Jorge Próspero de Verboom, en temps de governador Baltasar Josep de Dubus i per ordre de Felip V, presenta un nou lloc per la catedral. I finalment, Bisbe Francesc Solís i Hervàs signa el trasllat de la Seu, el Capítol, els habitacles dels canonges i la casa episcopal cap al barri on estava situada l'església de Sant Llorenç.[13][14]

L'any 1746 la Seu va estar a punt de ser enderrocada per un informe sobre la mala conservació del monument, que comptava amb l'aprovació de Pedro Brozas i Garay, en el qual s'esmentava que la Seu Vella estava en un mal estat de conservació i que era altament perillosa la seva estructura. L'ordre d'enderroc de la Seu Vella va ser decretat el 5 de juliol del 1746, cinc dies abans de la mort de Felip V. Gregorio Galdino que era bisbe de la ciutat, anant en contra del Capítol, va defensar la creació d'una nova catedral per tal de no conviure amb els militars ja situats a la Seu Vella. La indecisió pública va provocar un endarreriment de la resolució. A més a més, la propera mort de Felip V a la data del decret de l'enderroc de la Seu també va influenciar en el seu compliment.[15][16]

Baluard de l'Assumpció, Seu Vella de Lleida

A mitjans de segle arribà la figura d'Alejandro de Rez, el qual reestructura els baluards de l'Assumpció i de la Reina i Marc T'Serstevens. Això per tal d'integrar totes les estructures en un conjunt militar homogeni, on trobem el castell de la Suda, la Seu, el claustre, la torre i els diferents baluards siguin antics siguin nous, van estar per igual en aquesta planificació de l'enginyer Rez. Això va fer retrocedir els habitacles dels vilatans que vivien a la part alta del turó. A més a més, sobre aquestes dates es divideix la nau central de la Seu en dos pisos per tal d'ampliar aquesta nova caserna per a l'exèrcit i la seva residència. Tres anys més tard, Miguel Marín presenta un projecte de nova organització per la Seu en el seu nou format armamentístic. En el projecte hi havia ideat la creació de nous magatzems i la divisió del claustre en dues plantes, igual que la nau central de la Seu, per tal de generar molt més espai residencial per la infanteria militar. Havia ideat un pla on plantejava tota una dinàmica en l'espai del recinte fortificat del Castell. Aquestes reformes dutes a terme a la Seu per la companyia de Magí Borràs van acabar amb parts escultòriques i pictòriques de l'església i el claustre, tot per una justificació funcional. Les obres d'art i les peces d'orfebreria i altres objectes de gran importància litúrgica es van traslladar a l'església de Sant Llorenç. Aquesta última plantejava ser la nova catedral, abans que Carles III de Borbó donés via lliure a Manuel Macías i Pedrejón de construir una nova catedral en un lloc adequat de la ciutat de Lleida, que fou en el nou centre de la ciutat en paral·lel al riu.[17][16]

Guerra del Francès (segle XIX)[modifica]

Abans de l’esclat de la Guerra del Francès (1808-1814), la fortificació del turó de la Seu Vella, ampliada ja en els segles anteriors, ja es trobava prolongada per la seva zona sud-est de la contramuralla fins al baluard de Llengua de la Serp, i, a més, ja s’havia dividit el baluard del Rei mitjançant un mur que el partia en dos trams.[18]

Després que l’octubre del 1807 es firmés el Tractat de Fontainebleau amb el que s’acceptava l’entrada de les tropes franceses al territori espanyol per tal de fer possible la invasió de Portugal, la Guerra del Francès es va ocasionar a partir del maig de 1808, data en la qual, amb les abdicacions de Baiona, es va cedir la sobirania espanyola a Napoleó Bonaparte. La majoria de població espanyola va reaccionar negativament davant les decisions dutes a terme, rebutjant la sobirania de Napoleó i convertint-se en una de les causes de l’esclat de la guerra.[19] La invasió de les tropes franceses, a més, va remarcar la crisi i la inestabilitat de les institucions i autoritats de l’Antic Règim, fet que va fer possible la introducció de juntes locals i corregimentals a Catalunya.[20] D’aquesta manera, la ciutat de Lleida va ser la primera, en l’àmbit de Catalunya, d’organitzar una junta de defensa, i, el 18 de juny de 1808, va fundar la Junta Suprema de Catalunya, un organisme que organitzaria militarment i financerament la defensa davant les forces franceses.[21]

La ciutat de Lleida, la qual es trobava marcada pels sentiments de rebuig cap als napoleònics, no es va veure exempta de tensió i malestar popular. És per això que aquesta va ser la que va protagonitzar la insurrecció popular més destacada de Catalunya, el Motí del Femeret, a principis de l’any 1809. L’existència dins del castell principal al turó de presos francesos, dels quals es pressuposaven les intencions d’apoderament de la ciutat, i l’actitud de les autoritats locals davant d’aquest fet van ser els motius de la indignació ciutadana. Per la qual cosa, un grup popular es va dirigir cap a la Seu Vella per peticionar l’execució dels empresonats gals i per acusar a algunes personalitats locals de ser coneixedores del pressuposat atac. Tot i això, la Junta no va mostrar atenció ni consideració a les demandes. És per aquesta raó que el sentiment de reivindicació davant la posició de la Junta local es va anar augmentant entre els sectors menys privilegiats, desenvolupant un caràcter revolucionari i radical.[22]

Després que la Junta Suprema de Catalunya aconsellés un pla de defensa per a Lleida, es van reparar les muralles, es va afermar la fortalesa del Turó de Gardeny, i es van desenvolupar els sistemes defensius. La misèria i l’alarmant estat pre-bèl·lic de la ciutat, però, va dificultar la resistència i no va poder evitar l’avanç de les tropes napoleòniques l’abril de 1810. Lleida, així, va reunir un gran nombre de soldats i paisans per defensar la ciutat, concentrant-se gran part al castell principal del turó, ja que, tot i que la ciutat comptava amb una muralla perimetral, la fortalesa de la ciutadella que s’aixecava sobre el turó era el vertader cos de dominació urbana, basada en l’esmentada fortificació de perfil quadrangular, situada a més de seixanta metres sobre el riu, flanquejada pels mencionats baluards, i encara formada per la catedral romànica i el castell dels reis d’Aragó. Era, definitivament, un complex gairebé inaccessible, únicament obert pel costat occidental, el qual comunicava, mitjançant una rampa, amb la zona urbana de Lleida. És per aquesta raó que aquest fàcil canal d’ingrés es va minimitzar amb la incorporació de fosses i altres mecanismes de defensa[23].

La irrupció de les tropes franceses per l’interior dels carrers lleidatans va concloure negativament tot i l’oposició de l’exèrcit format a Lleida: els gals van omplir els carrers de sang i mort. Davant d’aquesta situació, gran part de la població lleidatana es va refugiar al castell principal de la Seu Vella. El 13 de maig de 1810, però, el general francès Suchet va enviar una nota avisant que si els refugiats al turó no sortien, assassinarien tota la població lleidatana. Davant aquesta advertència, el general García Conde va decidir entregar la fortalesa a causa de l’inestable cos de defensa del qual disposaven. Malgrat això, abans de la rendició, la lluita entre els gals i el bàndol ubicat en el turó de la Seu Vella encara era vigent, i, quan les tropes franceses van accedir i envair el carrer de Cavallers, el castell va quedar totalment desprotegit, provocant una gran alteració entre el conjunt de població que el defensaven i generant l’abandonament per la muralla d’una gran quantitat de membres, incloent-hi el mateix general García Conde, el qual va desertar durant la nit. Finalment, el dia 14 de maig, els últims membres de la formació militar que s’havien quedat al turó de la Seu Vella van fer aixecar la bandera blanca com a mostra de rendició des del castell principal, passant a domini francès[24].

Definitivament, la clau de la resistència de Lleida haguera estat la defensa i l’aïllament més dinàmic del castell principal per part del general García Conde. D’aquest mode, encara que els voltants urbans del turó haguessin estat assetjats de la mateixa manera, el castell, a causa de les característiques topogràfiques del seu emplaçament, hagués pogut resistir.[25][26]

El primer govern de la Lleida francesa va establir-se com una dictadura militar i els representats napoleònics van iniciar un pla d’adoctrinament ideològic que suposaria un turment per la població lleidatana, juntament amb la repressió, crueltat i brutalitat del nou governador militar de Lleida, el baró Henriot. És per aquesta raó que alguns ciutadans van desenvolupar una conspiració en contra de la dominació francesa. La població havia contemplat l’oportunitat de fer explotar un polvorí a La Suda o Castell del Rei en una celebració popular l’any 1812, on hi assistirien diversos oficials gals. L’explosió precipitada va produir, aproximadament, uns 200 morts (civils i militars). La voladura generada per 1.500 quintars de pólvora, a més, va provocar grans destruccions en el conjunt del turó, enfonsant la part oriental de La Suda, derruint el temple de Santa Maria Magdalena, enrunant un total de vuitanta-nou habitatges, i enderrocant la capella de Gralla o de la Purificació, ubicada a la zona absidal de la catedral. Va ser, en definitiva, un gran error que, en lloc d’afectar els militars francesos previstos, van omplir la mateixa ciutadania de runes, mort i abatiment, fet que va ser justificat amb la idea que la causa dels danys havia estat un accident. A més, posteriorment, es van fer demolir els voltants de l’esmentat temple enderrocat, provocant una disminució de la muralla. La ciutat de Lleida, finalment, va romandre sota el domini francès fins al febrer de 1814.[27][28][29]

Porta del Lleó, Seu Vella de Lleida

Després de les mutilacions i variacions efectuades durant el conflicte i de l’esdeveniment destructiu de l’any 1812, la conscienciació social envers les pèrdues sofertes en el conjunt arquitectònic i la necessitat d’una reconstrucció es va veure desenvolupada per personalitats com el canonge Martínez Marina, qui el 1818 va proposar una iniciativa per a recuperar la construcció no només tenint en compte la perspectiva litúrgica i civil configurada en el temple, sinó basant-se, principalment, en els vessants i valors artístics, històrics i culturals que el conjunt posseïa. El procés de recuperació de la Seu Vella, però, va ser un procediment lent que va estar condicionat per l’establiment de les dependències militars i per la falta de pressió per a retirar-les.[30][31]

Finalment, durant el segle XIX, la ciutadella es va desenvolupar amb la construcció d’un tram de muralla ubicada a la part occidental que comunicaria el baluard de la punta de Diamant amb el de la Llengua de Serp. A més, en la part intermèdia d’aquesta nova construcció se situaria la Porta del Lleó, la qual funcionaria com a nova entrada de la ciutadella a partir de l’any 1826.[18][29]

Guerra Civil espanyola i la postguerra (segle XX)[modifica]

Ja des de la guerra de Successió el turó i la catedral van destinar-se a usos militars i es va avançar i completar la fortificació del turó. Aquest procés de fortificació marca una trajectòria de modificació dels usos del turó, la qual demostrar la gran importància dels fets bèl·lics en la història de la ciutat de Lleida. Així doncs, veiem que abans de l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936, ja hi ha consolidat un castell que actua com a seu de guarnició militar, el qual presideix la ciutat. Aquest és dotat d’un gran valor sentimental, però es veu allunyat de la vida quotidiana dels lleidatans.[32] [33]

Els anys trenta del segle XX s’inicien amb una monarquia en davallada, després del poc èxit de la Dictadura de Primo de Rivera. Es genera una consciència majoritària que defensa l’alternativa republicana com a solució a totes les contradiccions que es portaven generant de fa temps, duent a terme unes iniciatives de reformes fonamentals com l'agrària, cultural, educativa, etcètera. En aquests moments, la Seu Vella i el turó segueixen funcionant com a castell on hi resideix una guarnició militar.[34]

Vora l’any 1936, ja estava ben gestionada la idea de preparar un cop d’estat militar que aturés el desenvolupament i la propagació democràtica de la República. Aquesta insurrecció queia en mans de l’exèrcit, i és d’aquesta manera, que el juliol del 1936 es va estendre un cop des de les diferents guarnicions militars espanyoles i catalanes. Com bé és mencionat anteriorment, la Seu Vella actuava com a caserna del regiment d’infanteria La Albuera número 16.  És per aquesta raó que la gestió i direcció local de la insurrecció militar a Lleida es va fer des del turó, al qual es van afegir civils armats, els quals van pujar-hi per tal de reunir forces i poder baixar tota una columna de soldats i civils, des del turó cap a la ciutat. Aquest cop militar va veure's frustrat, ja que el posicionament dels cossos de l’exèrcit no era unànime i hi havia una força resistència. Després d’aquest primer fracàs no van poder remuntar, i ja el 20 de juliol els militars rebels no oposaven gaire resistència, deixant a Lleida com una ciutat fidel a la República.[35][32]

Seguidament d’aquesta derrota dels rebels, les institucions republicanes no van saber reprendre el control de la societat i es van acabar dissolent a favor de la presa de poder de diferents organitzacions obreres. Les organitzacions van crear una gran xarxa i van formar un comitè, format per oficials i sotsoficials contraris al cop d’estat militar, el qual assumia les funcions pròpies d’un govern militar. El turó i la Seu Vella van ser els encarregats d’acollir aquest nou comitè, el qual va dotar al turó de nous usos militars.[36][37]

És en aquest moment que la història es repeteix, i ja com havia succeït el 1812 amb la Guerra del Francès, es va produir una segona explosió al castell del Rei, el qual portava utilitzant-se com a polvorí. Aquesta explosió va ser de grans dimensions, ja que va resultar en una greu mutilació del conjunt del turó i la Seu; sobretot la destrucció de la Torre de l’Homenatge i  l’ala de ponent, i també els danys ocasionats a la mateixa catedral. Al llarg de la tardor del 1936 aquest comitè va perdre les competències i es va acabar dissolent de forma definitiva el 4 de febrer de 1937, i en el seu lloc, la Generalitat va apuntar un nou comandant militar. És també en aquest context que la tensió entre les diferents forces antifeixistes es traduïa en diferents enfrontaments armats com els Fets de Maig de 1937.[38][39]

Lleida va ser la capital de província, republicana, més propera a les fronteres de línies de combat. Era una zona de pas pels milicians i també actuava com a rebost i hospital. Aquestes raons principalment la van fer un punt d'interès per les forces franquistes, motivant una sèrie d’atacs que van culminar amb diferents bombardejos a la ciutat. El primer bombardeig va realitzar-se el 2 de novembre del 1937 i aquest va afectar principalment al carrer Blondel, el carrer Major, el Canyeret (un antic barri obrer situat a la falda del turó de la Seu Vella, a prop de la plaça Sant Joan), el carrer Sabaters i el de l’Estereria, i la rambla de Ferran. Veiem, doncs, que tot i ser un bombardeig ambiciós, no va afectar la Seu Vella i del turó en va destruir una zona localitzada ja mencionada. Durant aquest bombardeig és essencial remarcar que les defenses antiaèries situades a la Seu Vella no van servir de res. Aquesta impotència va motivar la construcció de diferents estructures defensives, en previsió a possibles futurs atacs, com per exemple: el refugi antiaeri situat sota el castell del Rei, el reforç de diferents fortificacions, trinxeres, búnquers, bateries antiaèries i nius de metralladora.[40][41][42]

Quatre mesos més tard, el 27 de març de 1938, va tenir lloc el segon bombardeig. Quatre esquadrilles de la Legió Condor van bombardejar tota l’àrea urbana de Lleida en tres passades consecutives. Aquest va ser un bombardeig de molt més gran duresa que el primer, però no va afectar tant a la Seu Vella i al turó en comparació a com ho va fer a la ciutat en general. Davant la situació de desesperació i davallada de la moral i de forces, no va ser possible aturar l’ocupació franquista posterior de la ciutat. És d’aquesta manera que la ciutat de ponent va convertir-se en la primera capital catalana en experimentar les noves imposicions dels principis franquistes.[43][44][42]

Lleida va ser considerada espanyola quan el 3 d’abril de 1938 onejava al campanar de la seu la bandera franquista. Aquest va ser un dels actes simbòlics que representaven l’èxit de l’ocupació militar, juntament amb altres actes com l’afusellament de la làpida amb el poema en català de Magí Morera “Al campanar de Lleida”. És així que el turó inicia una nova etapa en un gran estat de destrucció marcat per la Dictadura. El franquisme, però, deixarà una empremta molt major en la història del turó de la Seu Vella, i aquesta es deu al fet que entre els anys 1938 i 1940, la seva funció va ser la de camp de concentració per tal d’eliminar els presoners que representaven un perill pels ideals franquistes. Segons fonts, van arribar a haver-hi uns set mil interns que estaven destinats a treballar forçosament en les obres de reconstrucció de la postguerra. Els presoners estaven repartits en diferents llocs del turó, entre els quals estaven el claustre, la Suda i l’església.[45][46][47][48]

Un cop va deixar de servir com a camp de concentració a partir de la dècada dels quaranta, el turó va conservar els seus usos militars. En aquest moment s’inicia una sèrie de projectes per a recuperar la Seu Vella, revalorant el turó i el seu conjunt monumental, no podem oblidar que l’any 1918 s’havia declarat la Seu com a monument nacional.  Si més no, aquest tipus de projectes, a banda de restar aturats pel conflicte bèl·lic, no podien dur-se a terme o per lo menys, no de la manera més eficaç, per la presència dels militars. És així que l’any 1948 les tropes militars abandonen progressivament el turó i la Seu Vella, a favor dels quarters construïts al turó de Gardeny, tot i que els militars van mantenir durant un temps algunes posicions militars a l’edifici de la Suda i a la caserna del baluard Louvigny. Durant aquests primers anys es va crear el patronat de la Seu Vella, el qual va fer que es duguessin a terme treballs de neteja i de valoració dels danys produïts. És important destacar que amb aquest canvi d’ubicació, també es va produir un canvi de propietari. Fins aleshores el propietari havia estat l’Exèrcit, però en aquest moment es va cedir la propietariat al Ministeri d’Educació Nacional, el qual immediatament va traspassar l’ús al Bisbat de Lleida, iniciant d'aquesta manera un procés molt lent de reconstrucció i recuperació.[49][50][51]

En aquest context, la Seu queda sota la tutela del Servei de Conservació de Monuments, secció de Patrimoni Artístic Nacional. Aquest servei inicia unes obres de recuperació als anys cinquanta que bàsicament es poden traduir en l'eliminació de la presència de les traces militars en els edificis. Volia tornar a fer de la caserna militar, la qual presentava obertures tapiades, arcades dels envans cobertes, etcètera, en un monument. També es va centrar en el temple i el claustre, la recuperació del qual es va completar el 1957. Es va veure implicat en aquest procés la Direcció General de Regions Devastades, la Direcció General de Belles Arts i la Direcció General d’Arquitectura. La majoria d’aquestes obres de restauració es van centrar en la catedral, el temple i el claustre, obviant altres parts del conjunt que en un futur comportarà certes crítiques.[52]

A partir de la democratització de la societat es va fomentar el redescobriment del turó i la seu per part de la ciutadania.[51] Des d’aquest moment fins avui en dia s’intenta tornar a connectar el turó amb la ciutat de Lleida, que queda d’alguna manera inconnexa tot i ser un referent sentimental permanent.

Referències[modifica]

  1. Alcoy Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida: 800 anys d'història. Una visió de síntesi». A: Seu Vella: l'esplendor retrobada, 2003, p. 25. 
  2. Lladonosa, Josep. Lleida durant la Guerra dels Segadors. Barcelona: Rafael Dalmau, 1971, p. 9-11. 
  3. Lladonosa, Josep. Lleida durant la Guerra dels Segadors. Barcelona: Rafael Dalmau, 1971, p. 13-14. 
  4. «Fortificacions modernes del turó de la Seu Vella - Lleida / Segrià». Ricard Ballo i Montserrat Tañá. [Consulta: 22/12/2021].
  5. Niñá Jové, Meritxell. «la redescoberta d'una catedral: la restauració monumental a la Seu Vella de Lleida». Porticvm, 2012, pàg. 103.
  6. Vilalta i Escobar, María José. El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida. Lleida: Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2015, p. 113-118. 
  7. Gil, Loriente, Molins, Morán, Payà, Isabel, Ana, Meritxell, Marta, Xavier. «Darreres aportacions arqueològiques al coneixement de la ciutat de Lleida en època moderna». Revista d'Arqueologia de Ponent, 2001 -2002, pàg. 138.
  8. Ballester, Aimar. «La Guerra de Successió (1700-1714)». Jornades de Foment de la Investigació, 13, 2008, pàg. 201-214.
  9. Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida.. Lleida: Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2015, pàg. 124-125.
  10. Muñoz Corbalán, Juan Miguel. «La Seu Vella de Lleida. Un recinte urbà medieval reconvertit al segle XVIII». A: Frederic Vilà i Imma Lorés. Congrés de la Seu Vella de Lleida. 1a. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 387. 
  11. Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida. Lleida: Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2015, pàg. 126.
  12. Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida. Lleida: Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2015, pàg. 128-129.
  13. Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida, 2015, pàg. 132.
  14. Muñoz Corbalán, Juan Miguel. «La Seu Vella de Lleida. Un recinte urbà medieval reconvertit al segle XVIII». A: Frederic Vilà i Imma Lorés. Congrés de la Seu Vella de Lleida. 1a. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 388. 
  15. Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida. Lleida: Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2015, pàg. 132-133.
  16. 16,0 16,1 Muñoz Corbalán, Juan Miguel. «La Seu Vella de Lleida. Un recinte urbà medieval reconvertit al segle XVIII». A: Frederic Vilà i Imma Lorés. Congrés de la Seu Vella de Lleida. 1a. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 388-389. 
  17. Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida. Lleida: Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, 2015, pàg. 130-133.
  18. 18,0 18,1 «Segle XIX. Guerra del Francès». Turó de la Seu Vella. [Consulta: 14/10/2021].
  19. La Parra, Emilio. «Aspiraciones a la Corona española tras las abdicaciones de Bayona». HispanismeS, 2017, pàg. 151-152.
  20. Moliner Prada, Antoni. «La Guerra del Francès a Catalunya». Universitat Autònoma de Barcelona, pàg. 2.
  21. Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida: la insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814). Pagès Editors. Lleida: Pagès Editors, 2008, p. 15-16. 
  22. Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida: la insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814). Lleida: Pagès Editors, 2008, p. 119-122. 
  23. Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida: la insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814). Lleida: Pagès Editors, 2008, p. 163-165. 
  24. Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida: la insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814). Lleida: Pagès Editors, 2008, p. 172. 
  25. Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida: la insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814). Lleida: Pagès Editors, 2008, p. 173-174. 
  26. Sánchez Carcelén, Antoni. «La Guerra del Francès a Lleida (1808-1814)». Hispania Nova, 2008, pàg. 178-186.
  27. Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida: la insurgència lleidatana contra Napoleó i les seves conseqüències (1808-1814). Lleida: Pagès Editors, 2008, p. 176, 184, 204-205, 223. 
  28. Gras i d'Esteva, Rafael. Lérida y la Guerra de la Independencia. Lleida: Imprenta y librería de Sol y Benet, 1899, p. 74. 
  29. 29,0 29,1 González Pérez, Joan-Ramón. «La integritat del baluard del Rei al castell Principal de Lleida». Revista d'arqueologia de Ponent, 2003, pàg. 364.
  30. Vilà i Tornos, Frederic. «Desfeta i recuperació de la Seu Vella». A: Frederic Vilà i Imma Lorés. Congrés de la Seu Vella de Lleida. 1. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 360-361. 
  31. Niñá Jové, Meritxell. «La redescoberta d'una catedral: La restauració monumental a la Seu Vella de Lleida». Porticvm, 2012, pàg. 105.
  32. 32,0 32,1 Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrul Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Ateneu Popular de Ponent, 2012, p. 67. 
  33. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 171. 
  34. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 172-173. 
  35. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Instutut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 174-175. 
  36. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 176. 
  37. Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Ateneu Popular de Ponent, 2012, p. 67-68. 
  38. Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbá i memòria a la Lleida del segle XX.. Ateneu Popular de Ponent, 2012, p. 68. 
  39. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 177. 
  40. Barallat Bares, Mercé. Els bombardeigs de Lleida. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013, p. 13. 
  41. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 181. 
  42. 42,0 42,1 Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Ateneu Popular de Ponent, 2012, p. 69. 
  43. Barallat Bares, Mercé. Els bombardeigs de Lleida. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013, p. 33-34. 
  44. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 182. 
  45. Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Ateneu Popular de Ponent, 2012, p. 70-72. 
  46. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 183. 
  47. González Pérez, Joan-Ramón. Visions de la Seu Vella: recorregut antològic, escrit i gràfic, per procés de recuperació del Castell de Lleida. Associació Amics de la Seu Vella, 1998, p. 158. 
  48. Pamplona, Gerard. La Seu Vella de Lleida com a camp de concentració franquista (1938-1940). Pensem, 2021, p. 1 i 3. 
  49. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 183-184. 
  50. González Pérez, Joan-Ramón. Visions de la Seu Vella: recorregut antològic, escrit i gràfic, per procés de recuperació del Castell de Lleida. Associció Amics de la Seu Vella, 1998, p. 159. 
  51. 51,0 51,1 Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Ateneu Popular de Ponent, 2012, p. 72. 
  52. Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José (eds.). El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015, p. 184, 185 i 187. 

Bibliografia[modifica]

Alcoy Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida: 800 anys d'història. Una visió de síntesi.». A: Seu Vella: l'esplendor retrobada. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2003. 

Ballester, Aimar. «La Guerra de Successió (1700-1714)». Jornades de Foment de la Investigació, 13, 2008, pàg. 201-214.

Barallat Barés, Mercé. Els bombardeigs de Lleida. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013. 

Busqueta Riu, Joan Josep; Vilalta Escobar, María José. El turó de la Seu Vella en la Història de Lleida. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2015. 

Camí Fernández, Josep Ramon; Belío Cunyat, Josep Maria. «La batalla de Lleida (3 d'abril de 1938)». Shikar, 5, 2018, pàg. 84-90.

Gil, Loriente, Molins, Morán, Payà, Isabel, Ana, Meritxell, Marta, Xavier. «Darreres aportacions arqueològiques al coneixement de la ciutat de Lleida en època moderna». Revista d'Arqueologia de Ponent, 2001-2002.

González Pérez, Joan-Ramón. «La integritat del baluard del Rei al castell Principal de Lleida». Revista d'arqueologia de Ponent, núm. 13, 2003, pàg. 364-369.

González Pérez, Joan-Ramón. Visions de la Seu Vella: recorregut antològic, escrit i gràfic, pel procés de recuperació del Castell de Lleida. Història de l'Associació Amics de la Seu Vella. Lleida: Associació d'Amics de la Seu Vella, 1998. 

Gras i d'Esteva, Rafael. Lérida y la Guerra de la Independencia. Lleida: Imprenta y librería de Sol y Benet, 1899. 

La Parra, Emilio. «Aspiraciones a la Corona española tras las abdicaciones de Bayona». HispanismeS, 2017, pàg. 151-164.

Lladonosa, Josep. Història de Lleida. Vol. IV. Lleida: Dilargo, 1991. 

Lladonosa, Josep. Història de Lleida. Vol. V. Lleida: Dilargo, 1991. 

Lladonosa, Josep. Lleida durant la Guerra dels Segadors. Barcelona: Rafael Dalmau, 1971. 

Moliner Prada, Antoni. «La Guerra del Francès a Catalunya». Universitat Autònoma de Barcelona.

Muñoz Corbalán, Juan Miguel. «La Seu Vella de Lleida. Un recinte urbà medieval reconvertit al segle XVIII». A: Frederic Vilà i Imma Lorés. Congrés de la Seu Vella de Lleida. 1a. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 387-390. 

Niñá Jové, Meritxell. «La redescoberta d'una catedral: La restauració monumental a la Seu Vella de Lleida». Porticvm, 2012, pàg. 101-117.

Pamplona, Gerard. El camp de concentració franquista de la Seu Vella de Lleida (1938-1940). Universitat de Lleida, 2018. 

Pamplona, Gerard. «La Seu Vella de Lleida com a camp de concentració franquista (1938-1940)». Pensem, 2021.

Sagués San José, Joan; Mir Curcó, Conxita; Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle XX. Ateneu Popular de Ponent, 2012. 

Sánchez Carcelén, Antoni. La Guerra del Francès a Lleida (1808-1814). Lleida: Pagès Editors, 2008. 

Sànchez i Carcelén, Antoni. «La Guerra del Francès a Lleida (1808-1814)». Hispania Nova, 8, 2008, pàg. 167-196.

Vilà i Tornos, Frederic. «Desfeta i recuperació de la Seu Vella». A: Frederic Vilà i Imma Lorés. Congrés de la Seu Vella de Lleida. 1a. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 357-367. 

Vilalta i Escobar, María José. «Perfils d'un turó canviant a l'Època Moderna (segles XVI-XVIII)». El Turó de la Seu Vella en la història de Lleida. Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida [Lleida], 2015, pàg. 99-137.

Webgrafia[modifica]

«Fortificacions Modernes de la Seu Vella - Lleida/Segrià». Ricard Ballo i Montserrat Tañá. [Consulta: 22/12/2021].

«Segle XVII. Guerra dels segadors». Turó de la Seu Vella. [Consulta: 14/10/2021].

«Segle XIX. Guerra del Francès». Turó de la Seu Vella. [Consulta: 14/10/2021].

«Segle XX. Guerra civil». Turó de la Seu Vella. [Consulta: 14/10/2021].