Història de l'art català/Escultura gòtica de la Seu Vella de Lleida

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

La Catedral de la Seu Vella de Lleida és el conjunt monumental més representatiu de la ciutat. La catedral es situa al damunt del turó que presideix la ciutat i que la fa visible a tota la plana de Lleida.[1] El conjunt catedralici de la Seu Vella de Lleida consta de quatre parts importants: l’església, el claustre, el campanar poligonal i l’antiga Canonja. La construcció de la Seu Vella de Lleida comença al segle XIII, concretament l’any 1203 va ser el moment en el qual el rei catalano-aragonès Pere I i el comte Ermengol VIII d’Urgell, successors dels antics conqueridors, juntament amb el bisbe Gombau, van posar la primera pedra, i setanta-cinc anys més tard es fa la consagració durant el pontificat de Guillem Montcada.[2] Al segle XIV s’acaba l’edificació del claustre (començat a les dècades finals del segle XIII), es construeixen les capelles gòtiques, s’instal·la un cor al mig del creuer i s’embelleix l'església amb retaules de pedra. També es construirà la Porta dels Apòstols ubicada a la galeria occidental del claustre. Al segle XV la part més important de l’obra arquitectònica ja estava efectuada i les activitats que es desenvolupaven es centraven en guarniment i renovació d’algunes capelles, nous projectes de monuments sepulcrals i decoració escultòrica de la Porta dels Apòstols[3]. En aquest moment, els artistes intervenien en diferents obres al mateix temps i per tant el temps de realització s’allargava entre dos i tres mestratges, la qual cosa dificulta la possibilitat de determinar amb exactitud el quin moment va treballar cadascun dels seus artífexs. Alguns dels mestres d’obra i escultors que apareixen en els llibres de registres del segle XV són: els francesos Charles Gauter o Carlí (1410-1432?) i Rotlli Gautier o Rotllini Gauties (1432?-1441), el barceloní Jordi Safont (1441-1454), Andreu Pi (1457-1461), Bertran de la Borda (1443-1485), Alfonso de Salcedo (1457-1461), Sanoya (1457-1461), Francesc Gomar (1490) i Anthoni Queralt (1494-1513). A finals de segle, tot i que la construcció de la catedral de Lleida es podia considerar acabada, s’iniciava la construcció d’un dels projectes més controvertits de la seu de Lleida: el pòrtic de la Porta dels Apòstols, encarregat el 1490 al mestre major Francesc Gomar pel Capítol. Al llarg dels segles, aquest conjunt d’edificacions s’ha anat modificant en funció de les necessitats i dels usos, els quals no han estat només destinats a catedral. A conseqüència d’això, les adaptacions, a través de noves construccions i substitucions o l’adveniment dels processos de degradació i de destrucció, així com les posteriors restauracions, han comportat transformacions importants en les seves estructures.[4]

Escultura exterior[modifica]

Porta dels Apòstols[modifica]

Porta dels apòstols

La Porta dels Apòstols és per on s'accedeix al claustre, i està situada a la galeria occidental d'aquest. L'obra va ser iniciada per Bartomeu de Robió el segle XIII i la totalitat del conjunt arquitectònic es va finalitzar durant el segle XV de la mà d'artistes com Rotllí Gautier, Jordi Safont o Bertran de la Borda. També durant el segle XVII va rebre altres modificacions i reformes. Al segle XVII es van afegir les escultures de Sant Pere i Sant Pau i es va projectar un nàrtex barroc que no es va acabar de finalitzar. Moltes de les seves escultures van ser mutilades durant l'any 1936.[5]

Com es pot veure és una portalada de grans dimensions amb unes arquivoltes apuntades molt decorades. Aquestes se subjecten sobre sis pilastres a cada costat, a sobre de les quals hi havia les representacions de dotze apòstols. Actualment, no hi ha la figura de cap dels apòstols sobre els pedestals, que es mantenen juntament amb els dosserets. Una altra escultura que manca en la portalada és la Mare de Déu del Blau situada en un primer moment a la part central del mainell i que avui es conserva a la Catedral.

On encara es conserva elements figuratius és en la part del timpà. Aquí hi trobem la representació de Crist entronitzat al centre. Al voltant de Crist hi trobem els símbols de la passió. També al timpà s'hi representa el Judici Final, aquest compta amb representacions de la Glòria, el Purgatori i l'Infern.[6]

Escultura interior[modifica]

Capelles[modifica]

Capella de Sant Antolí (ara de la Purificació)[modifica]

Absidiola Nord (capella de Sant Antolí). L’absidiola nord, que també rep els noms de capella de la Purificació o dels Gralla, és la que es situa més a prop de la porta de Sant Berenguer. Es conserva només l’arc apuntat d’ingrés. Aquest arc és més simplificat que els dels absis leterals, ja que no presenta columnetes annexes. Llavors, els suports hi són només en les dobles semicolumnes adossades que s’han conservat fins avui dia. Així doncs, a l’entrada d’aquest espai hi ha quatre capitells, dos a cada costat, els quals encara perduren. Gràcies a la descoberta dels basaments originals de la capella durant la campanya arqueològica de l’any 1922, és coneguda la conformació que va tenir el segle XIII: planta semicircular, sense tram preabsidal, i tenia uns formats menors que l’absis adjacent. L’espai no constituïa de tram preabsidal i que, a causa d’això tampoc no va tenir capitells al seu interior. Aquesta capella absidal, que es va dedicar al seu principi a Sant Antolí, com indica un dels capitells de l’arc d’ingrés, hi ha la teoria de que va se concebuda pel Bisbe d’Erill, qui entre els anys 1225 i 1228 hi va establir capellanies sota la dedicació de Sant Antoninus. També se sap per estudis, que l’any 1350 Berenguer de Bellvís, capellà de la Seu, la va abastar d’un avantatge sobre el lloc de Bellvís. Va ser obtinguda per la familia Gralla a finals del segle XV, que la va consagrar a la Purificació. Segons els documents obtingut de les excavacions del 1922, aquesta estructura gòtica comprenia una planta rectangular i presentava un contrafort quadrangular a la cantonada nord. [7]

Capella de Sant Jaume i Sant Llàtzer (ara de les Neus)[modifica]

L’actual sagristia, és l’únic dels hemicicles laterals que conserva l’estructura original, per bé que amb transformacions. L’àmbit presenta una circumferència absidal al fons i un tram quadrat previ, que és cobert amb volta de creueria, sense clau de volta. El seu arc d’ingrés des del transsepte és de perfil apuntat i descansa sobre pilastres amb dues semicolumnes protegides per columnetes exemptes (que reben els nervis de la volta i els ressalts dels arcs), amb els respectius capitells i àbacs que marquen el nivell de la línia d’imposta. El presbiteri i l’absis se separen per un altre arc, també apuntat, que presenta una sola semicolumna amb les corresponents columnetes exemptes als costats, les quals reben, per una banda, els nervis de la volta del tram presbiteral i, per l’altra, el ressalt de l’arc absidal. Aquí també s’ha conservat la totalitat de la seva escultura original. Aquest àmbit fou consagrat antigament a Sant Jaume, i així ho remarquen també els temes historiats dels seus capitells. A l’absis nord s’hi localitza, a l’obertura nord, un cicle dedicat als miracles de Crist, en concret a la resurrecció de Llàtzer i a la curació del leprós, mentre que a l’embocadura sud hi ha un cicle excepcional consagrat a les història de Sant Jaume a Hispània, que es configura amb tres episodis: el del seu martiri, el del trasllat de les seves relíquies a Galícia i, en últim terme, el de la descoberta de la seva tomba. [8]

Capella de Sant Pere (ara dels Montcada)[modifica]

Absis lateral sud (capella de sant Pere i sant Pau). La configuració primitiva de l’absis de l’extrem sud, l’originària capella de Sant Pere i Sant Pau ―les escenes dels capitells de la qual anunciarien d’aquesta consagració i posterior capella dels Montcada, només es manté fins al nivell de les finestres a l’àrea de l’absis i fins al principi de la volta a la part preabsidal. Això és perquè a l’època del gòtic vaviure una rellevant transformació, quan va ser reconfigurada en espai funerari privat de la família Montcada, que correspon, en essència, a l’aspecte segons el qual perdura avui en dia. Durant la dècada de 1330, l’obra del segle XIII es va adaptar a una fase de canvis que, segons Francesca Español, ja estava acabada l’any 1340. En síntesi, els nous components van ser el sistema de cobertes, les quals sí que es van refer completament ―l’absis es va gestionar amb una volta de creueria i el tram preabsidal amb una volta estrellada―, als quatre finestrals oberts entre contraforts i a la decoració escultòrica desplegada per tot l’interior. D’aquesta manera es va mantenir el mur romànic primitiu, que es pot observar tant a l’exterior com a l’interior. En el perímetre interior encara són presents els rastres de l’esmentada línia d’imposta romànica, localitzada al nivell dels capitells. També es va conservar l’arc apuntat d’ingrés a l’àmbit, però la part que dóna al transsepte es va revestir amb una estructura encastada a banda i banda a sobre dels pilars del frontis que sembla que estava preparada fins i tot per acollir figures exemptes disposades sota dosserets. La inclusió d’aquest element va afectar molt notablement els capitells del segle XIII situats a la part exterior de les dobles semicolumnes de l’arc d’ingrés, o sigui, les peces més properes al transsepte, les quals van quedar truncades gairebé totalment. A més a més, la readaptació va suposar la desaparició dels capitells romànics que hi havia a l’interior de la capella. S’ha d’esmentar, que l’any 2010 es van descobrir in situ vuit mènsules al mur de la façana meridional relatives a la fase romànica de la capella, les quals perduraven amagades al darrere de la part de la coberta i reparacions posteriors de la capella de Colom, que és l’annexa per la part sud. [9]

Capella de Sant Miquel (de la Concepció o d'en Colom)[modifica]

Absidiola sud (Capella de Sant Miquel o de la Immaculada). Situada a l’extrem del pas sud del transsepte, a la vora de la familia Montcada, s’afirma que la capella fou consagrada inicialment a Sant Miquel. L’espai on es situa va donar lloc a una actuació arqueològica l’any 1993. En aquells moments es van trobar els seus basaments originaris i es va confirmar la consonància amb la del costat nord. Els murs de l’absidiola semicircular contenien un mateix contorn que la del costat nord i s’aixecaven fins al nivell dels capitells de l’arc de l’accés. De la volta original s’ha conservat una banda de 40 cm d’amplada enre l’arc d’ingrés i l’arc toral gòtic per l’interior. L’aparença que mostra l’espai actualment, que no té similituds amb l’aparença al segle XIV. En aquell segle el Bisbe Ferrer Colom (1334-1340) va fer demolir l’absidiola de l’estil romànic per a construir una capella gòtica que albergués la seva tomba. Se sap que va ser llavors quan se li va canviar la consagració a la de Immaculada Cocepció de Maria. Com els altres absis de la capçalera que van estar alterats, en aquest cas també es va preservar l’arc apuntat d’entrada del transsepte, amb els seus components escultòrics, que equivalen als capitells de les dues semicolumnes annexes de les obertures. [10]

Retaules[modifica]

El dia 23 de juny de l'any 1749, treuen del temple els altars i mobiliari litúrgic. Els retaules gòtics dels segles XIV i XV, retaules dels Ferrer, Teixidó i altres pintors, que van acabar constituïnt escola i sent repartits per diferents esglésies del la Diòcesi o bé guardats en un magatzem del Capítol. El de Sant Crist dels Claustres i Sant Crist del Miracle, van ser traslladats a l'església de Sant Llorenç.

Retaule major[modifica]

Escena de la Pentecosta, del retaule major

En el retaule major hi van treballar els mestres Bartomeu Robio i Jaume Cascalls. El retaule va ser fet amb albastre portat des de la localitat de Sarral. La seva realització va tenir dos fases, la primera entre el 1360 i 1362 i la segona fase es va dur a terme un segle després. El retaule va ser retirat el segle XVII i en el seu lloc si va col·locar un d'estil barroc, que representava la imatge de l'Asunta. En el tancament de la catedral el retaule va ser donat a una església d'Alcoletge. Actualment, es troba a l'altar del S.S. Sacramento de San Lorenzo. Darrere de l'altar major s'ha sap que hi havia un altre retaule de dimensions petites dedicat a Santa Anna i consagrat pel Bisbe Guillem B. de Fluvià.[11]

L'estil del retaule és italianitzant clarament, provinent del taller de Bartomeu de Robió. A més, aquest retaule va resultar ser una clara influència a Catalunya. El retaule és un element de devoció i que seguia una estructura semblant a la del retaule major de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida, també del mateix taller de Bartomeu de Robió.

Predel·la del retaule major[modifica]

Cap al 1439 es va decidir ampliar aquest retaule i afegir una predel·la dedicada a la Passió de Crist que es va encarregar a Rotllí Gaulter. L'execució d'aquesta predel·la no va començar fins al 1440 perquè es va haver d'anar a buscar el material. Després de la mort de Rotllí es va haver d'autoritzar el projecte a un altre escultor, Jordi Safont, i es perllongà fins al 1441. La predel·la de Rotllí tenia cinc escenes, per documentació se sap l'ordre de com aniria: primerament el sant sopar, que s'atribueix a Safont pel seu estil, seguidament el calvari, després la crucifixió al centre, a continuació el davallament, i finalment el sant enterrament, del qual només es conserva una fotografia. La predel·la ha arribat als nostres temps incompleta. Dels elements conservats, es pot veure perfectament la Crucifixió, que s'ha conservat parcialment, i el Davallament, amb l'escena sencera.

Iconografia de la Predel·la[modifica]

El Sant Sopar és una escena bastant tradicional, Crist al centre i, a banda i banda, els apòstols, tots en una taula parada amb un xai a sobre. Els apòstols de l'esquerra estan bevent i un d'ells sostenint l'ampolla. També hi ha la representació de Judes agenollat, i sota la taula es pot veure un gos i gat.

A l'escena del calvari, tenim dos fragments: un que correspon al grup de les tres Maries, on es veu la Mare de Déu, mig reclinada pel dolor, i Sant Joan situat al darrere; i l'altre amb una figura masculina.

Quant al tema del davallament, que actualment s'ha conservat malmès, es pot veure la creu al centre amb personatges típics com Nicodem i Josep d'Arimatea. Aquests es troben desclavant a Crist de la creu per baixar-lo. Als costats hi ha les santes dones, Sant Joan, els espectadors i dos àngels per sobre el cos de Crist. És una escena amb molt realisme i sentiment.

A l'escena del Sant enterrament també es pot apreciar aquest dramatisme en el moment de l'enterrament al sepulcre, amb els mateixos personatges que al davallament.[12]

Sepulcres[modifica]

El segle XIV la Seu de Lleida fou la seu d'una diòcesi rica i poderosa i aviat es va convertir en el lloc preferent d'enterrament de la clerecia, de llinatges destacats, de la noblesa i les grans famílies de la ciutat com els Anglesola, els Oliver o els Castellolí, dels mestres d'obra i d'altres personatges il·lustres, els quals van finançar la construcció de grans capelles funeràries que esdevingueren panteons familiars. Les grans capelles gòtiques eren esplèndids aparadors on els membres dels estaments més alts de la societat medieval podien mostrar el seu prestigi social i alhora redimir els seus pecats. Fins i tot el claustre i la planta baixa del campanar foren cobejats espais d’enterrament i compartien espai amb fundacions sepulcrals més modestes i monuments funeraris dels quals se n’han conservat molt pocs per causa de les vicissituds que ha patit el temple al llarg dels segles. La distribució dels llocs d’enterrament anava en funció dels estaments socials, reservant les zones més properes al lloc de culte (les més sagrades) als membres més distingits dels tres estaments: eclesiàstic, nobiliari i ciutadà. Per tot plegat, els promotors particulars prenien part activa en la dinamització artística de la catedral i paraven especial atenció a la iconografia i a l'heràldica com a símbol d'identitat del donant.

Mausoleu de la família Cescomes[modifica]

Arnau Cescomes fou bisbe de Lleida entre el 1327 i el 1334 i el responsable de la capella de Jesús o Cescomes situada a l'exterior de la Seu, a la banda sud, i a la qual s'accedeix a través d'una porta oberta a la dreta del Portal dels Fillols. Tot i que ell no es va fer enterrar a Lleida, la dita capella va servir de panteó familiar i comptava amb set ossaris amb figures jacents i inscripcions commemoratives[13]. Probablement, acull les despulles del seu nebot Romeu Cescomes, qui governà la Seu entre el 1360 i el 1380.

Mausoleu de la família Montcada[modifica]

Els Montcada gaudien d'una situació molt privilegiada en el si del seu estament perquè, a més a més d’estar emparentats directament amb la reialesa comptaven amb un bisbe a la família[14]. La voluntat de comptar amb una capella (de Sant Pere)per al llinatge familiar fou de Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca (1267-1300), però fou el seu successor Ot I (1290-1341) qui dugué a terme el projecte vint-i-vuit anys després[15]. La idea inicial era construir una capella per acollir els sepulcres amb les despulles del bisbe de Lleida Guillem de Montcada (1257-1282) i de Pere II de Montcada, però Ot I projectarà l’espai de manera que servís com a panteó d’una família sabedora del prestigi i la importància del seu llinatge, i deixarà escrit en el seu testament quants sepulcres ha d’acollir, quina forma han de tenir i on han d’estar situats. La tipologia seguia la dels altres sepulcres realitzats en aquest temps a la catedral i els seus executors només havien de seguir fidelment les indicacions. Ot va disposar la confecció de quatre sepulcres monumentals: un presidit per la figura d'un bisbe, un altre presidit per un eclesiàstic, i dos més per perpetuar la fama del seu llinatge; un amb aparença de cavaller (Guillem Ramon de Montcada, V Senescal) i un altre amb aparença de dama (Constança d’Aragó, filla il·legítima de Pere el Catòlic, les despulles de la quina eren a Avinganya)[16]. Volia mausoleus disposats sota arcosoli, amb figures jacents sobre la coberta del sarcòfag i amb l'escena de les exèquies al fons de l'arc[17]. Destaca la importància que se li va atorgar a l'heràldica que constituïa l'element predominant en l'abundant decoració de la capella. Del conjunt, només se n'han conservat les restes de dues imatges jacents, una de masculina i una de femenina; quatre relleus de l'escena de les exèquies, dos grups de dones vestides de dol corresponents a l'arcosoli del sepulcre femení, i dos grups d'homes encaputxats vestits amb gramalles corresponents al sepulcre masculí[18]; i diversos elements de la decoració exterior com la imatge d'un genet amb l'estendard amb l'heràldica dels Montcada i les figures de dues ploraneres[19]. Es desconeix l'artífex del grup escultòric, però podria tenir relació amb Guillem Seguer[20].

Sepulcre episcopal de Guillem Pere (†1177) i Gombau de Camporrells (†1205)[modifica]

Sepulcre d'Alfons el Benigne

Foren els primers bisbes de la Seu i el seu sepulcre havia d'estar ubicat en una posició elevada al transsepte de l’Evangeli. El Capítol encarregà l'obra a Jordi Safont l'any 1447. Els sepulcres estaven situats al mur de llevant del transsepte nord que tanca la desapareguda capella dels Gralla per causa de la invasió napoleònica del 1812. És el lloc que avui ocupa l’ossera funerària d’Alfons el Benigne amb els símbols heràldics dels comtes-reis de la corona aragonesa i les restes del qui es van traslladar a la Seu el 1986.




Sepulcre de l'ardiaca Pere Moliner[modifica]

Situat a la Capella de les Ànimes o del Santíssim Sagrament que va ser destruïda el 1812 per causa de l'explosió del polvorí ubicat al castell de la Suda.

Sepulcre del bisbe Ponç de Vilamur[modifica]

Sepulcre de Ponç de Vilamur

Ponç de Vilamur, bisbe de Lleida entre el 1322 i el 1324, va prendre importants decisions en les obres del claustre de la catedral. EI seu sepulcre fou realitzat després de la seva mort seguint la tipologia difosa a Catalunya a partir del primer terç del segle XIV: un sarcòfag amb imatge jacent a la coberta i un relleu amb l'escena de les exèquies encastat al fons del mur[21]. Per les característiques de la figura episcopal (el rostre de perfil allargat amb els ulls tancats, la barra afilada, els muscles del coll tensats, els plecs de la casulla i els motius vegetals[22] es creu que podria ser obra de Guillem Seguer, mestre de la Seu entre el 1345 i el 1358. Només s’ha conservat la figura jacent que presidia la coberta.

Monument funerari del bisbe Ferrer Colom[modifica]

Ferrer Colom (?- 1340) fou governador de la diòcesi de Lleida entre el 1334 i el 1340 i va gaudir d'un vincle molt estret amb el comtat d’Urgell. Va fundar la capella dedicada a la Concepció de Maria (1334-1340), a l’extrem del braç dret del creuer i al costat de la capella dels Montcada[23], on seria col·locat el seu sepulcre després del 1340, data de la seva mort. Del monumental sepulcre només se n’han conservat tres fragments que corresponen al relleu amb l’escena de l'absolució del cadàver situat al fons de l'arc soli. Al centre hi ha el bisbe amb les robes pontifícies flanquejats per dos acòlits que sostenen el gremial. A banda i banda del grup central hi ha nombrosos diaques i a ambdós extrems del relleu sengles àngels turiferaris. Tota l’escena és protegida amb una galeria d'arquets de mig punt recolzats sobre impostes amb representacions d'animals fantàstics[24]. La seva tipologia respon al model seguit pels altres sepulcres episcopals i nobiliaris de la Seu, com el de Ponç de Vilamur o els de la família Montcada. El treball escultòric destaca per la seva gran qualitat i podria ser obra de Pere Piquer, l’artífex de la capella on està situat el sepulcre i les obres del qual es caracteritzen per la qualitat d’execució, el preciosisme escultòric i la llibertat inusual en la plasmació de tipus humans[25].

Relleu funerari del sepulcre del bisbe Ferrer Colom

Sepulcre de Berenguer Gallart[modifica]

El noble ciutadà de Lleida, nascut a Falset i mort a Lleida el 6 de febrer de 1408, va deixar escrit en el seu testament que volia ser enterrat a la seu de Lleida, a la capella de Berenguer Marqués, probablement situada al claustre[26]. Tanmateix, el 1447, el Capítol va decidir fer-li un monumental sepulcre en un lloc distingit a l’interior de la catedral i traslladar-hi les seves despulles, però les disputes entre aquest i els marmessors de Gallart relacionades amb les despeses de l’obra i amb la seva ubicació van retardar l’inici de les obres fins al 1452[27]. Els treballs van començar mentre Jordi Safont era mestre major i van acabar vers el 1484 sota el mestratge de Bertran de la Borda. El sepulcre es troba en un lloc enlairat, damunt de la porta del lavacrum, entre les capelles de sant Vicenç i sant Erasme[28]. Està adossat al mur i compta amb un coronament recte, imposat per la finestra superior, i dossers disposats en diagonal. Els laterals dels tres nivells compositius estan emmarcats per pilastres guarnides amb dossers i pinacles: la base amb les armes del difunt amb el gall, el cos intermedi amb la imatge jacent de Berenguer Gallart i el fris superior amb l’escena del funeral amb el gall heràldic al drap mortuori[29]. La volumetria dels cossos i el tractament de les gramalles dels membres del seguici mostren diferències significatives amb les característiques formals del sepulcre de Berenguer de Barutell, la qual cosa evidencia la participació tant de Jordi Safont com de Bertran de la Borda.

Sepulcre de l'ardiaca major Berenguer de Barutell[modifica]

Berenguer de Barutell era ardiaca major quan fou assassinat el 2 de desembre de 1432 defensant els drets de la seva església. Cinc anys després s’iniciaren els treballs de la seva sepultura amb la qual cosa s'evidenciava que era reconegut màrtir. El lloc escollit fou el mur del presbiteri, al costat de l’epístola i enfront de la porta d’ingrés a la sagristia[30].

Sepulcre de Berenguer de Barutell

Es tracta d’un sepulcre que segueix la tipologia tradicional: adossat al mur, sota arcosoli i amb un treball de dosserets i pinacles comprimits dins l’arc apuntat del guardapols lleugerament conopial[31]. Al cos superior hi ha escenes de l'enterrament, al cos central hi ha la imatge jacent del canonge amb riques vestimentes i un lleó ajagut als seus peus, i al cos inferior hi ha una inscripció sostinguda per dos àngels i l'escut personal. Destaca la decoració floral delicada, de fulles rampants i motius florals, que recorden el preciosisme del gòtic internacional. La iconografia també s’ajusta a una tradició que en aquell moment tenia molt èxit a Catalunya i que encara estava al marge de les novetats borgonyones[32]. Les obres del dit sepulcre van anar a càrrec del mestre Rotllí Gautier (Raulí Vauter), qui va començar a treballar en aquest projecte mentre s’ocupava de les obres dels apòstols sant Andreu, sant Jaume el Major i sant Bartomeu de la Porta dels Apòstols, i qui va comptar amb la col·laboració de Joan Sagrera i Miquel Torrent, entre altres. La pedra calcària emprada procedia de la pedrera d’Arbeca[33]. Les escultures de Rotllí Gautier, mestre d'obra a la Seu Vella entre el 1432 i el 1441, destaquen per l’expressivitat de les cares, de fronts arrugats, celles espesses i barbes abundants, i per la volumetria dels cossos accentuada pel tractament arrodonit de les robes[34]. El grup de figures que conformen la cerimònia del funeral trenca amb la monotonia habitual d’aquests tipus d’escenes, però malauradament el conjunt està molt malmès. Segons un albarà escrit pel mateix Rotllí, la figura de l’ardiaca va ser tallada per la seva mà[35].

Escultura al claustre[modifica]

Claustre de la Seu Vella

El claustre de la Seu Vella, construït al segle XIV, està ubicat als peus del temple, seguint la influència tipològica dels patis de les mesquites o dels atris paleocristians, considerant-se així un claustre original. En la seva història, no només ha servit de claustre del temple, sinó que en consta també la funció de lloc fúnebre, amb enterraments de famílies destacades i nobles del moment juntament amb les seves heràldiques. Se sap gràcies a certes inscripcions que el començament de l’escultura del claustre es va donar de la mà de Pere Pennafreita, reconegut com el “veritable instructor del gòtic a Lleida”.[36] Més endavant, durant el segle XIV i la primera meitat del segle XV, després de la mort de Pennafreita l’any 1286, hi van participar altres artistes majors com Guillem Seguer, Jaume Cascalls, Bartomeu Rubió i Carles Gautier.

La geometria de la seva planta no és la d’un quadre perfecte, sinó que es tracta d’una forma irregular i lleugerament trapezoidal de 48 metres de llarg i 9 metres d’ample. Amb aquestes mesures, el claustre de la Seu Vella es posiciona com un dels claustres més grans d’Europa.[37]

El perímetre del claustre està rodejat per 4 galeries cobertes per voltes d’aresta. Les galeries s’obren a l’exterior a través de grans arcs apuntats sostinguts per fines columnes, conformant el que es coneix com els finestrals del claustre. En total hi ha 17 finestrals, 12 dels quals es troben envoltant el pati central del claustre, mentre que els 5 restants, localitzats a la galeria sud-est, es disposen oberts a la ciutat.[38]

El claustre consta d’una porta d’accés a la Pia Almoina (institució d'alimentació de pobres i pelegrins), que se situa al centre de la galeria nord del claustre. Consta d'arc de mig punt amb dovelles i guardapols, el qual es reposa sobre unes mènsules figurades. La porta va ser aixecada per Andreu Pi l’any 1469.[39]

L’escultura de les columnes dels finestrals és molt variada, d’estil gòtic, amb capitells amb diferents representacions, frisos decorats amb fulles i entre llaços, i alguns arquets ornamentals.[40]

Capitells del claustre in situ[modifica]

Avui dia només es conserven dos capitells historiats in situ, o sigui, al seu lloc d'origen, el claustre; en un d'ells es pot veure el tema de l'Anunciació i de la Visitació, mentre que l'altre conté una escena d'apostolat. Tots dos estan bastant malmesos, però, tot i això es pot apreciar, gràcies a certs elements conservats, els temes representats.

  • Capitell de l'Anunciació i Visitació: En aquest capitell els dos episodis estan separats per una columna, amb un recipient esculpit, sobre la qual reposen unes arcades. En l'escena de l'Anunciació hi ha l'àngel a l'esquerra i al seu davant hi ha la figura de Maria dreta amb un nimbe. L'episodi de la visitació correspon a un episodi del Nou testament. La representació en aquest capitell és bastant tradicional, on surten les dues dones: la Verge i la seva cosina Santa Isabel, embarassada de Joan Baptista.
  • Capitell amb escena de l'apostolat: Al centre d'aquest capitell es veu la imatge de Crist amb un nimbe i el braç dret aixecat. Al costat dret de Crist hi ha un personatge que no es pot apreciar a causa del seu mal estat. Al voltant seu es troba el col·legi apostòlic. L'escena té lloc en l'exterior, cosa que es pot saber per la muralla que es troba esculpida darrere dels personatges.

Altres Capitells[modifica]

La resta de capitells ja no es conserven al claustre i alguns dels que es mantenen queden descontextualitzats del conjunt que aquest podria haver representat en el passat.

Un dels capitells que no es conserva, per exemple, representava el davallament de la creu, el qual va desaparèixer a principis del segle XXI.

Un altre, que si es conserva i es considera que és de l'ala oriental, però es troba al fons del lapidari de la Seu Vella, representa Crist amb Maria i Sant Joan Evangelista.[41]

Escultures perdudes[modifica]

Pel que fa a l'escultura dels retaules gòtics de la Seu Vella, avui en dia ens han arribat molt poques peces. Algunes de les peces que coneixem i ens han arribat als nostres dies formen part de l'antic retaule major de la Seu Vella efectuat per Bartomeu de Robió i el seu taller entre el 1360 i el 1362. A aquest retaule executat en alabastre provinent de la Conca de Barberà, l'any 1439 es va decidir afegir-hi una altra predel·la executada per Rotllí Gaulter[42]. Aquesta predel·la estava dedicada a la Passió de Crist. A la part superior s'afegiren taules amb representacions dels profetes executades per Jaume Ferrer que s'han perdut. La predel·la que va projectar Rotllí tenia cinc escenes de les quals no s'ha trobat cap descripció i de les que sols ens han arribat unes restes[43].

Escultures dels apòstols provinents de la Porta dels Apòstols al Museu Diocesà de Lleida l'any 1917

Les restes que han arribat als nostres dies són la d'un relleu del sant sopar, un fragment d'una crucifixió i un davallament que va ser mutilat l'any 1936 durant la Guerra Civil. A aquestes restes s'hi suma un altre relleu, conegut a partir d'una imatge fotogràfica del fotògraf Gómez Vidal, en el que es mostrava el sant enterrament i que actualment es troba desaparegut. Segurament hi hauria una altra escena en què es representaria Jesús amb la creu al coll anant cap al Calvari que s'ha perdut i no ha arribat als nostres dies[44]. També ha arribat als nostres dies l'anomenada Verge dels Fillols, realitzada en alabastre i que en un primer moment presidia l'altar major i que en el moment de substituir el retaule per un altre barroc, va ser col·locada sobre la Porta dels Fillols segons argumentava Roca i Florejachs i per això va adoptar aquest nom. La resta de parts dels diversos retaules que hi havia a la Seu Vella s'han perdut i no han arribat als nostres dies.

A la capella dels Montcada, hi havia tres retaules obra de Ferrer Bassa dedicats a Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan de l'any 1341 que van desaparèixer al segle XVII en substituir-se per altres retaules barrocs.[45]

El cor plantejat l'any 1490 i construït per l'artista Francesc Gomar amb fusta provinent de Sòria, va ser destruït també així com els sarcòfags de Pere d'Aragó i el del rei Alfons el Franc així com tots els elements litúrgics de la catedral. El dia 23 de juny de 1749 treien del temple els diversos altars i mobiliari litúrgic. Seria en aquest moment on es repartirien i perdrien moltes de les peces escultòriques de la Seu Vella.[46]

Escultures dels apòstols provinents de la Porta dels Apòstols al Museu Diocesà de Lleida l'any 1917

En descobrir-se les arqueries dels grans arcs del claustre, van aparèixer en la situada al davant de la Porta dels Apòstols, una representació del calvari a l'inici de les arqueries i del que a causa de les males operacions de rescat, es van produir destrosses que van provocar que es trenquessin part de les figures com per exemple la imatge de la Verge o fins i tot la desaparició de la figura de Sant Joan Evangelista.

Pel que fa a la Porta dels Apòstols, avui en dia hi trobem pèrdues en el relleu del timpà del Judici Final causades en obrir-hi unes finestres durant l'ocupació militar de la Seu Vella. Actualment, aquestes es troben tapiades, però sense les parts que hi manquen en el relleu. Ens ha arribat als nostres dies la Mare de Déu del Blau que es trobava col·locada al mainell de la porta i que durant la Guerra Civil va ser brutalment destruïda i que avui en dia es troba conservada a la Catedral completament restaurada. Guillem Solivella, escultor de la imatge de la Verge també va realitzar les figures dels Apòstols que durant la Guerra Civil van ser també destruïts i dels que ens han arribat als nostres dies diversos fragments. Coneixem com eren aquests apòstols abans de ser destruïts gràcies a unes fotografies publicades l'any 1935 per Joan Bergós. En el llibre de Manuel Herrera "La Catedral Antigua de Lérida" publicat l'any 1948, hi trobem recollides les imatges de les escultures abans de la Guerra Civil i imatges posteriors a la Guerra Civil en les que es mostren l'estat en què van quedar aquestes escultures. També s'han perdut les escultures que es trobaven distribuïdes al llarg de les arquivoltes de la Porta dels Apòstols.

Bibliografia[modifica]

  • Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991. [Consulta: 15/12/2021].
  • Alonso, G. Los maestros de la Seu Vella de Lleida y sus colaboradores (con notas documentales para la historia de Lérida. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 1976. 
  • Bergós, J. 1935. L’escultura de la seu vella de Lleida. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, 5).
  • Español, F. El escultor Bartomeu de Robio y Lleida. Eco de la plástica toscana en Catalunya.. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 1995. 
  • Fité i Llevot, Francesc. «Una predel·la per a la devoció a l'antic retaule major de la Seu Vella». Miscel·ània Litúrgica Catalana [Societat catalana d'Estudis Litúrgics], núm. XXIV, 2016, pàg. 205-230.
  • Fité i Llevot, Francesc. «El monument funerari de l'Ardiaca Major de la Seu Vella de Lleida Berenguer Barutell». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 2001, pàg. 617-669.
  • Lara i Peinado, F. 1981. La verge de blau: escultura gòtica de la seu antiga de Lleida. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. (Càtedra de Cultura Catalana “Samuel Gili i Gaya”, 43).
  • LLADONOSA I PUJOL, Josep. Visita a la Catedral Antigua de Lérida. Lleida: Artis, E.G, 1980.
  • Lorés i Otzet, Immaculada; Xavier Payà, Isabel Gil i Ana Loriente. La seu vella i el turó. 1ª ed., 1ª imp.. Lleida: Pagès Editors, 2007. 
  • Macià, M. La Seu Vella de Lleida. Barcelona: Ingoprint, 1997. 
  • Niñá Jové, Meritxell. E/Seu/Cultures. Proposta de difusió del patrimoni escultòric del temple de la Seu Vella de Lleida, 14-12-2012, pàg. 6-115.
  • Terés i Tomàs, M. Rosa. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes.. Lleida: Pagès Editors, p. 215-223. 
  • Velasco González, Alberto; Yeguas Gassó, Joan. «Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV». Revista cultural de l’Urgell, 2010, pàg. 177-205.
  • VV.AA.. Congrés de la Seu Vella. Lleida: Pagès Editors, 5-9 de març de 1991. 

Referències[modifica]

  1. Cluet, J. 2017 "El conjunt monumental de la Seu Vella de Lleida". Article. Barcelona: "Monumenta"
  2. Alcoy i Pedrós, Rosa. La Seu Vella de Lleida la catedral, els promotors, els artistes. S. XIII-S. XV. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Exposició sala gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs., 1991, p. 174 pàgines. 
  3. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 215.
  4. Niñá Jové M. 2012. "La redescoberta d'una catedral: la restauració monumental a la Seu Vella de Lleida". Lleida:Porticvm. Revista d'Estudis Medievals. pàgines 101-117.
  5. Macià i Gou, Montserrat. Seu Vella de Lleida. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1997, p. 117. 
  6. Hebrea y Gés, Manuel. La catedral antigua de Lérida. Instituto de estudios ilerdenses, 1948, p. 456 pàg.. 
  7. Niñá Jové, M. 2014. "L'escultura del segle XIII de la Seu Vella de Lleida", Tesi Doctoral. Lleida: Universitat de Lleida (Departament de Història de l'Art i de Història Social) pàgines 99-100]
  8. Niñá Jové, M. 2014. "L'escultura del segle XIII de la Seu Vella de Lleida", Tesi Doctoral. Lleida: Universitat de Lleida (Departament de Història de l'Art i de Història Social) pàgines 96-97]
  9. Niñá Jové, M. 2014. "L'escultura del segle XIII de la Seu Vella de Lleida", Tesi Doctoral. Lleida: Universitat de Lleida (Departament de Història de l'Art i de Història Social) pàgina 98]
  10. Niñá Jové, M. 2014. "L'escultura del segle XIII de la Seu Vella de Lleida", Tesi Doctoral. Lleida: Universitat de Lleida (Departament de Història de l'Art i de Història Social) pàgina 101]
  11. Lladonosa i Pujol, Josep. Visita a la Catedral Antigua de Lérida (en castellà). Lleida: Artis, 1980. 
  12. Fité i Llevot, Francesc. «Miscel·lània Litúrgica Catalana». Una predel.la per a la devoció, a l'antic retaule major de la Seu Vella de Lleida, pàg. 205 - 230.
  13. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 79.
  14. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 84.
  15. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 84.
  16. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 84.
  17. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 116.
  18. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 116.
  19. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 116.
  20. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 117.
  21. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 98.
  22. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 98-99.
  23. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 105.
  24. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 106.
  25. Alcoy i Pedrós, Rosa. «La Seu Vella de Lleida. La catedral, els promotors i els artistes. Segle XIII a segle XV.». Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Exposició Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, Març 1991, p. 106.
  26. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 223.
  27. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p.223.
  28. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 223.
  29. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 223.
  30. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 219.
  31. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 219.
  32. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 219.
  33. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 218.
  34. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 218-219.
  35. Terés, M.R. 1991. «L’escultura del segle XV a la Seu Vella». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 6-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 219.
  36. Alcoy i Pedrós, Rosa. La Seu Vella de Lleida la catedral, els promotors, els artistes. S. XIII -S. XV. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1991, p. 174. 
  37. Macià i Gou, Montserrat. La Seu Vella de Lleida. Lleida: Generalitat de Catalunya, 1997, p. 119. ISBN 84-393-4412-0. 
  38. «El conjunt monumental, Claustre». [Consulta: 22-12-2021].
  39. Macià i Gou, Montserrat. Seu Vella de Lleida. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura., 1997, p. 119. ISBN 84-393-4412-0. 
  40. Hebrea y Gés, Manuel. La catedral antigua de Lérida. Instituto de Estudios Ilerdenses, 1948, p. 456 pàg.. 
  41. Niña Jové, Meritxell. L'escultura del segle XIII de la Seu Vella de Lleida. 1. Lleida: Universitat de Lleida. Departament de Història de l'Art i Història Social, 24-04-2014, p. 1186. 
  42. FITÉ I LLEBOT, Francesc. Una predel·la per a la devoció a l’antic retaule major de la Seu Vella de Lleida, 2016, p. 205-230. 
  43. FITÉ I LLEBOT, Francesc. Una predel·la per a la devoció a l’antic retaule major de la Seu Vella de Lleida, 2016, p. 205-230.
  44. FITÉ I LLEBOT, Francesc. Una predel·la per a la devoció a l’antic retaule major de la Seu Vella de Lleida, 2016, p. 205-230.
  45. LLADONOSA I PUJOL, Josep. Visita a la Catedral Antigua de Lérida. Lleida: Artis, E.G, 1980.
  46. LLADONOSA I PUJOL, Josep. Visita a la Catedral Antigua de Lérida. Lleida: Artis, E.G, 1980.