Història de l'art català/Arquitectura medieval de la Seu Vella de Lleida

Arquitectura medieval de la Seu Vella de Lleida

---

El conjunt monumental de la Seu Vella de Lleida         Escultura gòtica de la Seu Vella de Lleida

---

del llibre Història de l'art català

Introducció

Vista general de la Seu Vella.

La Seu Vella té el seu origen en la primera seu episcopal fundada al segle V. En aquesta fase final de l'Imperi Romà es va construir una església visigoda de la qual no s’ha conservat res. És el resultat de la destrucció de la invasió dels sarraïns l’any 719. És ja amb la ciutat andalusina, Làrida, que es va fer construir una mesquita l’any 821, al mateix lloc on antigament estava emplaçat el temple visigot.

El 1149 és una data central per a la història de la Seu Vella, ja que en aquest any s’esdevé la conquesta de Lleida de part dels comtes Ramón Berenguer IV de Barcelona i Ermengol IV d'Urgell. La nova església havia de suplir les necessitats de la cristiandat a Lleida, ciutat de la Nova Catalunya. Per això es va consagrar la mesquita antiga com a temple cristià pel primer bisbe de Lleida, Guillem Pere de Ravidats, que servia com espai litúrgic provisional complint les necessitats més bàsiques de la població cristiana. Al mateix temps, Berenguer IV, promociona la fundació d’una comunitat cristiana amb donacions que van fer possible la construcció d’una nova catedral. Cal destacar que als segles XII i XIII té lloc un augment de la riquesa, que també va lligat amb el descobriment de noves tècniques arquitectòniques i artístiques, que també influiran en la nova construcció. El 1193 el bisbe i l’alumne de Berenguer, Gombau de Camporrells, va encarregar al mestre Pere de Coma la tasca de construir la nova catedral.

Inscripció de la làpida commemorativa:
Anno D(omi ni) MCC III et XI
K(a)l(endas) augusti sub Do(m)ino Ino-
ce(n)tio )P(a)p(a) III venerabili Go(m)-
baldo huic eccle(sia) p(re)sid(en)te i(n)cli-
tus rex Petrus II et Ermen-
gaudus comes urgelen(sis) p(r)ima-
rium istius fabrice lapide(m) possuerunt
(B)ere(n)gario obicionis operario exis-
(tente) Petrus (De)cu(m)ba... m(agister)... fabriccator.

Segons la làpida commemorativa situada al claustre, al costat de l'evangeli del presbiteri, es va començar a construir l’any 1203 (encara que és molt probable que es tracti d’una replica del segle XIV). A l’epígraf es menciona al mateix bisbe Camporrells, aleshores rei Pere II el Catòlic, el comte Ermengol d’Urgell i el mestre de Coma. Segurament, Berenguer va ser l’administrador de l’obra, mentre que Coma es va encarregar de la direcció dels treballs de la construcció i Pere de Pennafreita del cimbori. Al 1220 es va morir de Coma i no es coneix el seu successor. Existia una altra làpida commemorativa que hem perdut i que estava ubicada al damunt de la porta central dels peus davant del claustre. Segon aquesta, es va finalitzar la construcció després del segon terç del segle XIII i el 1278 es va consagrar el temple pel bisbe Guillem de Montcada, en temps del regnat de Pere III.

Al segle XIV es van afegir al conjunt elements i construccions gòtiques, com el claustre, el campanar i diverses capelles. El campanar va ser el darrer element de la construcció en finalitzar-se; aquest es va coronar al segle XV. Als segles XIV i XV es van introduir també elements decoratius d’ornamentació i objectes litúrgics com el retaule major, els altars, el cor, el púlpit, les finestres acolorides, pintures, etc. A la Seu de Lleida van treballar artistes de diversos llocs i països que va influir en l’estil del conjunt medieval amb característiques arquitectòniques de França i Itàlia; és remarcable la presència de l'Escola de Lleida en les seves portalades. Per ser un edifici que es va construir entre els segles XIII i XV, posseeix característiques de l’arquitectura romànica i gòtica. La situació de bonança econòmica de la ciutat de Lleida entre els segles XIII i XIV es capgira al segle XV. La decadència es deu al fet que els reis ja no utilitzen el castell com a residència i la ciutat va perdent rellevància.

Al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors des del 1640, canvia la funció de la catedral i passa ser un edifici militar amb un hospital. Al mateix temps per la seva ubicació en una zona elevada, al costat del castell, tenia un interès defensiu i es va usar com fortalesa.

El 1707 es van suspendre les activitats del culte religiós i el 1747 gairebé es van demolir els edificis per l’orde de Felip V, però finalment no es portar a terme per la seva mort. Durant aquesta fase es va perdre gran part dels mobles religiosos, sobretot perquè es va usar la construcció medieval com a caserna fins a l'any 1918, quan el conjunt es va declarar Monument Nacional. Al 1948 va cessar a l’administració que va conduir a les primeres obres de restauració.

L'església

L’església de  la Seu Vella segueix una tipologia de planta basilical de tres naus separades per tres trams. Amb una capçalera de cinc absis i un ampli transsepte sobresortit de la planta, presenta una clara dependència del model romànic. Tant per la planta com per l’estructura dels pilars i cobertes, l’edifici lleidatà s’ha posat en relació amb els corrents d’arquitectura meridional. Correspon al model que Lambert anomena arquitectura hispano-llenguadociana, adaptant-se als assajos i incorporacions de noves tècniques sense modificar les concepcions arquitectòniques tradicionals. Les influències cistercenques que trobem a la Seu Vella tenen altres paral·lels catalans, com és el cas de la Catedral de Tarragona.

L’estructura original de la capçalera la conformava un absis central més ample que la resta. Dos absis a banda i banda el flanquejaven, sent més baixos que el central i precedits per un tram preabsidal. Finalment, dues absidioles a banda i banda completaven i harmonitzaven el conjunt. La catedral destaca per la seva il·luminació. A causa del gruix del mur, les finestres s’obren a l’interior i exterior dels murs mitjançant rebaixos. A la part interior s’hi fan cabre dues arquivoltes de mig punt que descansen sobre capitells i columnes; a la part que dona a l’exterior només hi ha una arquivolta. A cada tram de la nau i del creuer, hi ha dues finestres, una per banda; a les naus laterals hi ha una finestra per tram. De la part de la capçalera conservem les cinc finestres de la capçalera, una a banda i banda del tram presbiteral i tres en el mur absidal. A banda d’aquestes finestres hi ha tres rosasses, una a la façana de ponent i les altres dues a cada extrem del transsepte. El diàmetre d'aquestes és més gran que l'amplada de les portalades.

Vista inferior del cimbori on s'aprecia les trompes i les finestres.

Vista inferior del tram central de la nau.

Per sobre del creuer s’obra un cimbori. Aquest tram del creuer el formen quatre amples arcs torals que mitjançant quatre trompes permeten el pas a la planta vuitiavada del cimbori. Damunt de les trompes, un doble mur forma una galeria que permet obrir-hi esvelts finestrals. Es cobreix el tambor amb una volta d'aresta de vuit plements closa amb una clau foradada. Segurament es degué construir cap al final del projecte, en un moment pròxim a la data de consagració el 1278. Contràriament a la tipologia clàssica romànica on un òcul corona la mitja esfera, en el cas lleidatà a cada cara de l'octògon hi ha un ampli finestral que en uns casos es doble i en altres triple.

En aquesta fotografia de l'interior del temple podem apreciar els robustos sistemes de suport amb columnes adossades.

Pel que fa al cobriment del temple trobem dos tipus de solucions: voltes de quart d’esfera per als absis i voltes de creueria per a les naus, transsepte i trams preabsidals. Els pilars són cruciformes amb columnes als angles, arribant a configurar un feix de 16 columnes adossades. Cal fixar-nos en la plasticitat arquitectònica pel que fa a l’ús de la columna.  Els sistemes de suport són homogenis en tota la fàbrica, formats per pilars amb semicolumnes adossades aparellades a cada extrem de la creu, que reben els arcs torals i formers. A la vegada, les flanquegen altres semicolumnes més primes que suporten els ressalts del arcs i els nervis de les voltes. Les columnes adossades aconsegueixen alleugerir visualment el pes de l’estructura massissa i al mateix temps subratllen els llocs en que es reben els elements carregants de les voltes. La disposició anòmala de les columnes en els suports ha obert un debat historiogràfic sobre la classificació del temple com a romànic tardà o "protogòtic". Deixant de la banda les etiquetes, la Seu Vella és un edifici que si bé adopta formes gòtiques, continua sent romànic. Elements com els arcs que s’obren al presbiteri, com també els arcs de separació de les naus, tots de perfil apuntat, ens indiquen un clar coneixement dels nous corrents. Com indica Lorés (2007) "Aquesta convivència entre tradició i experimentalitat és la que casa les noves formes constructives amb la llarga tradició romànica". A més a més, aquesta solució arquitectònica redueix l’empenta i ajuda a la mecànica del temple. Reprenent la mecànica del temple, les voltes de creueria de les naus laterals contraresten l’empenta de les voltes de la nau central. S’utilitza arcs torals independents de les voltes que permeten reduir l’amplada dels murs. Les arestes diagonals de les voltes concentren les empentes quasi totalment en els quatre angles de sosteniment; permetent així alleugerir el mur de la càrrega. D’aquesta manera els murs només mantenen el gran gruix en els espais corresponents als contraforts dels arcs torals. Incidint altre cop en la convivència d’elements tradicionalment romànics amb les introduccions gòtiques, els contraforts de Lleida conserven una típica aparença romànica, amb una gran amplada i escassa volada; aspecte que serà diametralment oposat en el gòtic.

Portes

El temple, a diferència de temple romànics d’una única entrada, té un triple portal d’accés a la façana de ponent. Hi trobem quatre portes més; dues a cada extrem dels braços del creuer i dues altres als mitjorns de les naus laterals.

Porta de Sant Berenguer

La porta de Sant Berenguer, ubicada a la façana del braç nord del transsepte, està lleugerament sobresortida del mur. Es defineix per una cornisa amb decoració esculpida i per una porta d'accés d'arc de mig punt de decoració austera. La porta la conformen dos arcs concèntrics de grans dovelles, esglaonats un respecte de l'altre i emmarcats per un arc apuntat. L'únic element decoratiu destacable és el crismó, que es situa en l'espai entre la porta d'accés i l'arc apuntat que emmarca l'entrada. És una porta que s'inscriu en l'àmbit tolosà, i que beu de les influències procedents del nord del Pirineu.

Porta de l'Anunciata

La porta de L'Anunciata, s'ubica a la façana del braç sud del transsepte, també lleugerament sobresortida del mur. Malgrat les seves diferències, és molt possible que sigui una obra contemporània a la porta de Sant Berenguer. La historiografia ha utilitzat la data de 1215 per a establir la seva data d'acabament. L'entrada s'emmarca amb una cornisa. En aquest cas trobem l'aparició d'arquivoltes a la porta d'entrada. Aquestes es recolzen sobre columnes amb els seus corresponents capitells. Com en la porta de Sant Berenguer, en aquesta trobem un crismó com a decoració. En aquest cas però, el crismó té una preocupació estética més gran. Malgrat la presència d'aquestes arquivoltes, no té la mateixa relació amb el taller de l'escola de Lleida que tindrà la porta dels Fillols o les portes de ponent.

Portades de la façana de ponent

Les tres portes d'entrada a la façana occidental es corresponen amb les naus i comuniquen amb el claustre. El fet que el claustre s'ubiqui als peus del temple provoca necessàriament que s'hagi de construir una nova porta d'accés a l’església; la porta dels Fillols. Les portes laterals són més senzilles, d'arcs motllurats amb una simple decoració en punta de diamant. Ambdues les corona una cornisa llisa. La construcció de les voltes de l'església implica que s'hagi de reforçar la façana amb arcs sobre grans contraforts que interrompen les cornises. La portada central també tenia aquest arc, però ha desaparegut a causa de les transformacions fetes mentre l'edifici servia com a caserna militar. Destaca la porta central, que segueix la tipologia de l'escola de Lleida. S'estructura amb un cos sobresortit en relació amb la façana i s'emmarca amb una cornisa sobre mènsules decorades. No té timpà i presenta un desenvolupament d'arquivoltes.

Porta dels Fillols

La porta dels Fillols, s'ubica al tram central de la nau lateral sud-est. El seu nom ve donat pel fet que era per aquesta porta on entraven els neòfits per a batejar-se. Es construeix en un moment posterior a les dues portes del transsepte; s'ha ubicat en un moment adscrit entre el 1215 i el 1220. Es construeix damunt d'un cos sobresortit en relació a la façana. S'emmarca per una cornisa recolzada sobre mènsules decorades. La seva estructuració arquitectònica la posa en línia amb l'obra de l'Escola de Lleida. Aquesta escola es distingeix per multiplicar el cos d'arquivoltes, eliminar el timpà i utilitzar els motius geomètrics. Així doncs, la porta dels Fillols s'estructura amb cos de quatre arquivoltes sense timpà. Hem de relacionar-la necessàriament amb la portalada de Santa Maria d'Agramunt.

Diametralment oposada a aquesta, s'ubica el portal del pou, un portal menor que segurament rep aquest nom per donar accés al pati del pou, un recinte de la catedral. És la més senzilla, una porta d'arc de mig punt de grans dovelles amb una cornisa decorada.

Capelles

Hem de tenir presents les modificacions efectuades durant els segles immediatament posteriors a la construcció del temple. És especialment rellevant tenir en compte l’addició de capelles privades que canvien la morfologia original de la fàbrica. Algunes de les primeres capelles tenen només la profunditat del gruix del mur i no sobresurten a l'exterior. La majoria d'aquestes segueixen la mateixa tipologia: una planta rectangular coberta amb volta de creueria. Ja en el darrer terç del segle XIII es construeixen capelles que si surten del perímetre i es projecten cap a l'exterior de la fàbrica. És el cas de la Capella de Tots Sants, ubicada al braç del transsepte nord. Aquesta és de planta rectangular i coberta amb volta de canó apuntada. A més, s'hi obra una finestra al mur occidental. Per bé que s'obriren capelles en tot el perímetre de la seu, la part en què més efecte han tingut aquestes modificacions és a la capçalera. A partir del primer terç del segle XIV els absis annexos al principal es reconverteixen en capelles privades.

Capella de la Purificació

Ubicada a l'absidiola extrema del braç nord, fou destruïda en l'explosió del polvorí del segle XIX. Va ser de les primeres absidioles a reconvertir-se en capella privada. Pertany a la família noble dels Gralla. Malauradament, a causa de les destrosses produïdes per l'explosió, només en conservem un tros de les voltes i l'arc del frontispici. Aquestes restes, però han servit per intuir que la capella es va construir en un gòtic primerenc.

Vista exterior de la capella dels montcada. Podem apreciar com entre els contraforts s'ubiquen els esvelts finestrals gòtics.

Capella de les Neus

Ubicada al costat de l'evangeli, és l'única de les capelles que conserva l'estructura original. La conforma un tram preabsidal recte cobert amb volta de creueria i un absis poligonal cobert amb volta en quart d'esfera. El tram preabsidal comunica la sagristia amb el presbiteri a través d'una porta típicament gòtica. Bergós en la seva monografia de 1928 es refereix a l'estil d'aquesta porta com un gòtic decadent, decorada amb un "arc deprimit".

Capella dels Montcada

Ubicada a l'absidiola del costat migjorn, pertany a la família dels Montcada i es construeix a principis del segle XIV (1328) sota la dedicació de Sant Pere. Es conserva l'arc triomfal de la fàbrica romànica. El seu tram preabsidal cobreix amb volta estrellada els nervis de la qual s'uneixen a cinc claus de volta. L'absis es cobreix amb volta de creueria. S'aprofita el mur de l'absis romànic fins a l'alçada de les finestres. El mur semicircular de l'absis es repica per a donar-li forma poligonal i entre els contraforts s'hi obren finestrals gòtics amb calats trilobulats i tetralobulats. Damunt de cada finestra s'hi coloca un pinyó.

Capella de la Concepció o de Colom

Porta d'entrada de la Capella de Jesús.

Ubicada a l'absidiola extrema del braç migjorn del creuer, s'obra la capella del Bisbe Ferrer Colom. Construïda al segon terç del segle XIV, es dedica a la Concepció de Maria. Es conserva l'arc d'accés romànic. Un tram rectangular poc profund, cobert amb volta d'aresta, precedeix l'absis poligonal. Aquest es cobreix també amb volta de creueria, seguint el contorn de l'espai. Entre els contraforts s'obren quatre finestrals gòtics, molt similars als de la capella annexa, la dels Montcada.

Capella de l'Epifania o dels Requesens

Aquesta capella gòtica s'ubica a la nau col·lateral de l'epístola. Consta d'un tram preabsidal recte i un absis poligonal cobert amb volta de creueria. Entre els contraforts s'obren finestrals gòtics. Crida especialment l'atenció la profusitat amb la que es decoren els nervis de la volta. La decoració es basa en figuretes intercalades per escuts heràldics de la família. El desnivell ocasionat pel terreny es resol amb una cripta subterrània. Hem de destacar la porta de la sagristia, un exemplar típica de porta gòtica a base d'un arc de mig punt.

Capella de Jesús o de Sescomes

Ubicada a la nau col·lateral de l'epístola, consta d'un tram preabsidals recte cobert amb volta de creueria. El més particular d'aquesta capella és el fet que no s'obra a l'interior del temple, sinó que s'hi accedeix des de l'exterior. Es construeix adossada al mur de la capella de Sant Joan Baptista, una altra capella del segle XIII. La porta d'entrada, situada lleugerament més a baix que la Porta dels Fillols, és d'arc apuntat amb tres arquivoltes i capitells decorats. Una cornisa intermèdia amb relleus i mènsules que semblen imitar la pròxima porta dels fillols, suporta un segon nivell amb una fornícula coronada per un gablet.

El claustre

Pati central del claustre. Finestrals de les galeries est, sud i oest (per ordre d'aparença).

Galeria oest del claustre on s'aprecia la coberta amb volta de creueria.

Actualment, es desconeix quina va ser la data exacta de l’inici de la construcció del claustre, ja que segons referències documentals es té constància que anteriorment al claustre actual hi havia l’existència d’un claustre primitiu, tot i això, gràcies a alguns indicis se n’han pogut escriure diverses hipòtesis que indicarien que es va construir al darrer terç del s. XIII, de manera que durant el s. XIII es varen construir la galeria est i els contraforts de la galeria sud, al s. XIV les arqueries de la galeria sud, la galeria oest i la galeria nord i, finalment, al s. XV es va acabar de bastir la galeria nord.

Quant al mestre d’obres, va ser atribuït a Berenguer de Prenafeta, tant en l’inici de les obres com del seu tancament. Pel que fa a la seva data de consagració, sabem, a través de la inscripció d’una làpida situada al mur de tancament de la nau central de l’església, que va ser el 31 d’octubre de 1278 pel bisbe Guillem de Montcada.

La construcció del claustre va ser iniciada després de finalitzar la construcció de les naus. Aspectes com que la volta de la galeria nord del claustre sigui més petita que les restants, fa pensar que el claustre es va construir mitjançant dos projectes que possiblement s’haurien acabat adaptant, d’entre els quals, el primer inclouria la construcció del claustre primitiu de dimensions més reduïdes que l’actual.

Galeria sud del claustre.

El claustre, de planta trapezoidal i en superfície el més gran d’Europa, se situa als peus de l’església, un lloc força peculiar que ha dut a escriure’n diverses hipòtesis per comprendre’n el raonament: la primera, i la més evident, seria que el claustre primitiu hagués condicionat la disposició i distribució d’aquest; la segona s’indica en relació amb problemes topogràfics, concretament de manca d’espai; i la tercera de la voluntat de seguir una disposició típicament basilical influenciada de les tradicionals basíliques italianes, amb l’objectiu de fer present en l’edifici artífexs italians a fi d’enriquir-lo.

L’estructura del claustre es desenvolupa a partir de quatre galeries que envolten un pati central. Les galeries són amb volta de creueria, cadascuna d’elles es divideix en cinc trams. L’accés al claustre se situa a la galeria de ponent, on també trobem sis capelles de planta quadrada i amb coberta de volta de “lleugers arestons, prolongats en forma d’esvelts pilarets raconers, d’exacta motlluració”, la resta, a excepció de la Capella de Santa Maria la Vella, són cobertes amb voltes cilíndriques apuntades sense decoració.

A les galeries hi trobem diverses làpides situades d’acord amb una normativa establerta pel bisbe Jaume Sitjó l’any 1343, les quals s’havien de distribuir per les galeries segons l’estament social o la jerarquia eclesiàstica: a la galeria est s’hi havia de situar els canonges de Lleida, els priors de Roda d’Isàvena i els membres més destacats de l’estament mobiliari i dels ciutadans honorats; a la galeria nord els canonges forasters, els membres dels estaments que s’haguessin dedicat a les arts, a les lleis o a la medicina i als fundadors d’alguna capella; i a les restants els fundadors d’altars i capellanies.

En relació amb el pati central, de nivell més alt vers el paviment de les galeries, s’envolta per dotze finestrals en forma d’arc apuntat, que, a excepció dels arcs de la galeria nord-oest, presenten una triple filera de ziga-zagues. Els finestrals se sustenten a partir de columnes amb base, que són coronades per un capitell que pot ser amb motiu figuratiu o bé vegetal. El conjunt sustenta una estructura excepcional de traceria. Cadascun dels finestrals se separen entre un robust contrafort amb base de dos semicolumnes adossades, coronades per un capitell i un fris seguit, a més, el contrafort és coronat per una estructura piramidal. La zona de l’extrem superior del pati central es compon per una cornisa amb motllures llises.

A la galeria sud-est se situen cinc finestrals més que fan de mirador, els quals es conformen de la mateixa manera que les de l’interior del pati.

Finestrals tapiats del claustre.

Pel que fa a la restauració, s’inicia l’any 1748 amb l’enginyer miliar Miguel Marín a fi de reforçar l’estructura del claustre intervenint en les seves galeries. La intervenció va consistir a compartimentar en dues plantes les galeries i en extreure el tapament dels finestrals, el resultat del qual va provocar nombrosos desperfectes en pintures i escultures arquitectòniques.

El 1925, Josep Oriol Combelles, enginyer i comandant militar, inicia una restauració sense èxit concentrada en descobrir els calats dels finestrals, ja que els erudits lleidatans el criticaren de no tenir suficient formació historicoarqueològica, d’aquesta manera les tasques de restauració es van haver d’aturar.

Després de la Guerra Civil Espanyola i que els militars abandonessin definitivament la caserna militar, l’arquitecte Alejandro Ferrant va intervenir en la major part de les restauracions a partir de l’any 1948. En aquesta època van reconstruir les cobertes de les galeries, i a principis dels anys cinquanta, l’arquitecte diocesà José Rodríguez Mijares va intervenir a la galeria nord en obres d’adaptació, és a dir, de retornar-li la imatge que tenia abans que fos convertida en caserna militar. Entre el 1951 i el 1952 es van restaurar tres finestrals.

A partir del 1954 les restauracions del claustre van ser totalment dirigides per l’organisme Regiones Devastadas, per la direcció executiva de l’arquitecte Francisco Clavera Armenteros i la supervisió d’Alejandro Ferrant.

Fins al 1956 es va dur a terme la primera intervenció que va consistir en la reconstrucció total dels finestrals de la galeria sud. Aquesta es va realitzar tot seguint les restes dels calats com a model que decoraven les arcades del claustre.

Porta dels Apòstols.

La segona intervenció es va efectuar des del 1957 fins al 1959, la qual va consistir a restaurar les set arcades restants (figura externa 1).

El 1962 el projecte de restauració va passar en mans de la Dirección General de Arquitectura y Vivienda del Ministerio de obras Públicas y Urbanismo, a través de la Sección de Ciudades de Interés Artístico Nacional, sota la direcció de Francisco Pons-Sorolla i supervisió de Ferrant, fins al 1965. Pons-Sorolla va intervenir en una primera fase de restauració dels finestrals del mirador (façana sud) amb la renovació dels materials pretis de la forma més fidel possible.

La segona fase d’aquest projecte s’inicia el 1970 on intervé, entre els anys 1972 i 1975, en la restauració de les cobertes i en la pavimentació del claustre.

Porta dels Apòstols

Ubicada a la cara ponent del claustre es troba la porta d'accés d'aquest. Aquest majestuós portal gòtic s'aixeca sobre un alt basament en el qual se'n caben dotze pedestals, sis a cada costat. Aquests basaments, coronats per pinacles, haurien sostingut estàtues de l'apostolat. Sobre aquests arrenquen les quatre arquivoltes apuntades que coronen el conjunt. Originalment, al mainell que divideix la porta d'accés hi havia l'estàtua de la Mare de Déu del Blau.

El campanar

El campanar de la Seu Vella.

El campanar de la Seu Vella de Lleida està situat en l’extrem sud-oest del claustre, quedant allunyat del que seria l’església i la canonja. La seva construcció s’inicia en la segona meitat del segle XIV i es finalitzarà durant el primer terç del segle XV. Va ser ideat com un edifici que assenyala el conjunt des de lluny, era un símbol de poder. En la construcció del campanar hi van treballar diversos mestres constructors, seguint un ordre cronològic seran: Castells, Seguer, Guillem Solivella, Carles Galtés i el mestre Carlí de Rouen.

La torre és de planta octogonal, amb una alçada d’uns seixanta metres. Hi podem diferenciar dos cossos diferents: el primer cos és el més alt, que compren des de la base fins més de la meitat de l’alçada; el segon cos és el superior, d’un diàmetre més petit que el primer, envoltat per una balconada. En el primer cos es reparteixen un total de 5 estances, totes elles cobertes amb volta de creueria, que divideix tot el pes cap als murs que conformen la torre. En la cinquena estança és on s’ubica l’actual sala de les campanes, amb una mica més d’alçada que les quatre anteriors. En el segon cos només trobem una estança, també coberta amb volta de creueria i, com ja hem dit, un balcó al seu voltant. Per accedir-hi, el campanar compta amb una escala de caragol que queda ubicada en el gruix del mur del costat que dóna al claustre, on, en la base, es troba una porta que permet l’accés al campanar des del claustre.

Pel que fa a les finestres, en el primer i el segon nivell són força estretes i sol les trobem en tres dels costats de l’octàgon. A mesura que augmenta l’alçada, les finestres es van fent més àmplies. En el tercer nivell, on ja ocupen tots els costats de l’octàgon, estan dividides per una agulla-trencallums. En el quart nivell, on s’ubica la sala de les campanes, ja veiem unes finestres molt amples, dividides en tres per agulletes. Aquestes també compten amb un guardapols que circumscriu dos arcs apuntats que fan de marc de la finestra. En tots els nivells veiem que les finestres estan resoltes amb traceries, com més amples són les finestres més elaborades les traceries.

Dels angles de l'octàgon sobresurten unes pilastres que cobreixen tota l'alçada del cos inferior. Aquest primer cos s'acaba en la part superior amb una mènsula senzilla que dóna el tomb a tota l'estructura. Pel que fa al cos superior, com ja he dit més petit i envoltat per una balconada, arriben les pilastres del cos inferior, marcant els angles del mur de seguretat del balcó. Aquests acaben aproximadament a la meitat de l'alçada del cos en forma piramidal (piramidó). El cos central de la balconada s'obre a aquesta a través d'arcs apuntats situats a cada un dels costats del polígon. El campanar queda coronat amb pinacles i arcbotants gòtics, afegits posteriorment.

La canonja

L’antiga canonja de la Seu Vella de Lleida, situada al nord del claustre de l’antiga catedral, era l’edifici que acollia les dependències i les institucions del Capítol. Entre els segles XII i XV es van anar construint a la vora diferents edificis, que encara es conserven avui en dia. Tot i que molt transformats per les adequacions del període militar i les obres que es van realitzar a partir de l’any 1950.

A causa del desnivell es van aixecar dues naus paral·leles a la galeria del claustre en els segles XIII i XIV. La nau inferior està situada en la meitat sud-oest del claustre i és identificada com Santa Maria l’Antiga, que fou construïda després de la reconquesta cristiana. I la segona, coberta amb volta de canó de pedra igual que la primera, situada sobre una nau inferior, està associada a la Pia Almoina i la sala capitular. Aquesta dividia la construcció del segle XII en dues naus, la qual originalment no tenia cap finestra en el mur nord-oest, que estava al mig entre aquests dos espais. El mur que comunica la nau amb el claustre es va obrir i es van fer més d’una porta i sis finestres. Al segle XIV es van tapiar dues finestres, a causa de la construcció de la volta del claustre.

A la segona meitat del segle XII, es va construir un primer edifici de planta trapezoidal que fa de tancament a la nau subterrània construïda al voltant de l’any 1300. Es tracta de l’edifici cristià més antic que es coneix de la Seu Vella.

La nova nau inicialment era coberta amb fusta, però la nau de Santa Maria l’Antiga es va cobrir amb volta apuntada. Originalment, el paviment era de lloses de pedra, algunes encara conservades.

L’espai identificat com Santa Maria l’Antiga, datat entre el segle XIV i XV, conserva restes de decoració pictòrica mural que ens mostra un nou tractament monumental.

A més a més, s’han trobat parts d’un mur d’un nou edifici del segle XIII a l’extrem sud-oest. Es veu que aquest edifici no anava alineat amb la construcció del segle XII, sinó que la façana, la qual tenia quatre graons i una porta que comunicava amb l’interior, sobresortia de la construcció. Aquesta primera construcció no es va enderrocar sinó que es va dividir longitudinalment. L’aixecament de la resta d’edificis que formen el conjunt de l’antiga canonja és d’entre la segona meitat del segle XIII i el segle XV.

La primera obra que es va dur a terme va ser al llarg de la segona meitat del segle XIV amb construcció de la segona nau adossada a la de Santa Maria l’Antiga, la qual es va construir sobre una subestructura a causa del fort desnivell del terreny. Per a poder dur a terme la construcció d’aquestes dues naus superposades, es va enderrocar l’edifici primitiu del segle XII. La façana de la nau superior dona a la plaça dels Apòstols, que era el primer pis de l’edifici. Aquesta nau va passar a ser planta baixa respecte al claustre. I la nau inferior donava accés a l’antic carrer mitjançant una porta d’arc de mig punt emmarcada per un arc apuntat i una façana reforçada per quatre contraforts. La nau superior no tenia cap mena de comunicació amb la nau de Santa Maria l’Antiga, a diferència d’altres murs que si tenen obertures.

El gruix dels murs no és igual en totes les estances, com és l’exemple del mur del claustre de la nau superior és més ample la part que és més propera a Santa Maria l’Antiga. A més a més, les dues capelles que s’hi van afegir juntament amb el claustre també presenten un engruiximent del mur. Per tant, al llarg de la construcció no es va continuar amb el mateix gruix dels murs.

A mitjans del segle XX es va desmilitaritzar el turó i es va recuperar la Seu Vella com a monument. Tot i que no es va recuperar tot el conjunt, ja que Santa Maria l’Antiga, la Pia Almoina i les altres estances de la canonja van ser assignades pel bisbat perquè foren la casa d’exercicis.

L’objectiu de les obres, esmentades a l’inici, realitzades l’any 1950 era convertir la canonja en una casa d’exercicis espirituals, sent aquesta la seva funció des del moment en què els militars van abandonar la Seu Vella fins als anys noranta. Però als anys cinquanta es van realitzar reformes perquè aquest espai sigui més adequat a les noves necessitats.

El mateix any també es van realitzar campanyes de neteja dels murs, els quals hem comentat anteriorment. Durant aquestes campanyes es van trobar restes de pintures murals de temàtica relacionades amb la Pia Almoina, la qual era una institució benèfica fundada l’any 1168 i destinada a ajudar als necessitats i als peregrins. Aquestes pintures contemporànies es conserven avui en dia al palau episcopal a Barcelona.

Bibliografia

• Adell Gisbert, Joan-Albert. «Santa Maria de Lleida (La Seu Vella)». A: Antoni Pladevall (dir.). Catalunya Romànica, XXIV. El segrià. Les Garrigues. El Pla d'Urgell. La Segarra. L'Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 149-151. 
• Bango Torviso, Isidro G. «La catedral de Lleida. De la actualización de una vieja tipología templaria, conservadurismos y manierismos de su fábrica». A: Frederic Vilà, Imma Lorés (eds.). Congrés de la Seu Vella de Lleida. Lleida, 5-9 març 1991. Actes. Lleida: Pagès Editors, 1991, p. 29-37. 
• Bergés Saura, Carme. «Les portades de Santa Maria o de la Seu Vella de Lleida». A: Antoni Pladevall (dir.), Catalunya Romànica, XXIV. El segrià. Les Garrigues. El Pla d'Urgell. La Segarra. L'Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 163-168. 
• Bergés Saura, Carme. «El claustre de Santa Maria o de la Seu Vella de Lleida». A: Antoni Pladevall (dir.). Catalunya Romànica, XXIV. El segrià. Les Garrigues. El Pla d'Urgell. La Segarra. L'Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 173-177. 
• Bergós, Joan. La catedral Vella de Lleida, 1928. 
• Camps Sorià, Jordi. «Les portades de Santa Maria o de la Seu Vella de Lleida». A: Antoni Pladevall (dir.), Catalunya Romànica, XXIV. El segrià. Les Garrigues. El Pla d'Urgell. La Segarra. L'Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 156-158. 
• Gallart, Josep; Lorés, Immaculada; Macià, Montserrat; Ribes, Josep Lluís. «L’arquitectura de la Seu Vella de Lleida: L’evolució de la capçalera». Lambard. Estudis d’Art Medieval, VIII, pàg. 113-138 i 255-260.
• Lorés Otzet, Immaculada. La seu vella i el turó/ Immaculada Lorés Otzet ; amb la col·laboració de Xavier Payà, Isabel Gil i Ana Loriente. Lleida: Pagès Editors, p. 32-114. 
• Lorés Otzet, Immaculada. «La recuperació i defensa de la Seu Vella com a monument, objectiu principal de les primeres intervencions de l'arquitecte Alejandro Ferrant». A: El gran valor de les lletres i les humanitats. Homenatge al Dr. Frederic Vilà i Tornos. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2015, p. 165-171. 
• Lorés, Immaculada; Gil Gabernet, Isabel. «L'antiga canonja de la Seu Vella de Lleida: noves aportacions a l'evolució arquitectònica del conjunt dels seus edificis». Seu Vella: anuari d'història i cultura, núm. 1, 1999, pàg. 15-93.
• Macià Gou, Montserrat. «Santa Maria de Lleida (La Seu Vella)». A: Antoni Pladevall (dir.). Catalunya Romànica, XXIV. El segrià. Les Garrigues. El Pla d'Urgell. La Segarra. L'Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 144-149. 
• Niñá Jové, Meritxell. «La redescoberta d’una catedral: La restauració monumental a la Seu Vella de Lleida». PORTICVM. Revista d'estudis medievals, 2012, pàg. 101-117.
• Roca Florejachs, L. L. La Seo de Lérida. Memoria de la catedral antigua de esta ciudad, 1911. 
• Sesma Sirauneta, Mònica. «Santa Maria de Lleida (La Seu Vella)». A: ntoni Pladevall (dir.). Catalunya Romànica, XXIV. El segrià. Les Garrigues. El Pla d'Urgell. La Segarra. L'Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 172. 

Imatges Externes

• Figura 1: Finestrals de la galeria oest.