Introducció a la música/Versió per a imprimir

Introducció a la música

Introducció a la música té l'objectiu d'explicar la teoria bàsica de la música de manera entenedora.

No és un llibre complet, per això podeu trobar a continuació un apartat de bibliografia amb llibres recomanats per complementar els continguts d'aquest viquillibre. No oblideu, però, que la millor manera d'aprendre música no és llegint llibres sinó practicant, ja sigui tocant un instrument o cantant.

Què és la música?

La música és l'art que es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació —en simultaneïtat o en successió— dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca de la bellesa formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint missatges dotats d'unitat, continuïtat i coherència.

Etimologia

El mot música prové directament del terme llatí musica que el pren del grec μουσική/musiké (de les muses), adjectiu que dóna com a implícit el substantiu τέχνη/techne (art o tècnica), de manera que el conjunt seria l'art o la tècnica de les muses, figura de la mitologia grega i romana. Originàriament, doncs, el mot no indicava cap art en particular sinó en general a totes les arts de les muses, i es referia a quelcom de perfecte i bell.

Significat subjectiu

En la introducció, hi ha una explicació objectiva del concepte música. En l'apartat Etimologia hi trobem l'origen de la paraula. De fet, es podria dir que la definició del diccionari existeix per "obligació", ja que és una paraula més del nostre vocabulari. Tot i que aquesta definició és acceptada, molts músics han descrit la música com El llenguatge universal (Pau Casals),, una veu que troba ecos a totes les ànimes i que sembla també un eco de totes les veus (Concepción Arenal), o fins i tot com un delicat filet d'or que dolçament governa els afectes... (Diego de Saavedra y Fajardo).

Es podrien omplir pàgines i més pàgines només sobre la definició música. Però aquest llibre està orientat a saber llegir, escriure i interpretar la música.

L'escriptura de la música

Així com podem utilitzar diversos símbols gràfics i normes gramaticals per escriure i llegir els nostres pensaments, també podem escriure la música perquè altres la puguin llegir o tocar. De fet, la música és un llenguatge especial per mitjà del qual expressem sentiments, emocions i experiències profundes que no es poden descriure en el llenguatge quotidià. Així doncs, de la mateixa manera en què un s'ha de familiaritzar bé amb els símbols i les normes del llenguatge escrit per poder llegir i escriure, també ha d'aprendre i practicar l'ús dels símbols i les normes de la música per poder llegir i escriure-la. De tota manera cal aclarir: la música produeix emocions i sensacions en l'oient, però en cap cas es podria dir que la música és un llenguatge que permeti la comunicació efectiva d'aquestes emocions. A través de la música no es poden efectivament comunicar sentiments d'amor, odi,... A més, també cal destacar que la música no és la partitura, igual que el llenguatge oral no és el mateix que l'escrit. Una partitura són simples taques negres que representen les música. La música és la interpretació d'aquests símbols, al qual s'hi afegeixen les dinàmiques (Fort i fluix), el fresseig...

Principals símbols de la música

Els següents símbols són els més utilitzats i els únics que necessitareu aprendre per fer aquest curs. Clicant damunt cada nom accedireu a una explicació de la utilització, representació i significat de cada símbol:

1. El pentagrama
2. Les notes
3. Les claus
4. Altres símbols

A més, també hi han els silencis, dels quals se'n parla més endavant.

El pentagrama

El pentagrama és una pauta formada per cinc línies horitzontals, paral·leles i equidistants entre si, que serveixen per a escriure la música. Les distàncies compreses entre les línies són els espais. Les línies i espais es compten de baix a dalt. La posició de les notes a les línies o els espais, indica l'altura relativa de cada un dels sons que componen la línia melòdica (Això s'explica més detalladament al següent punt).

Les cinc línies i els quatre espais d'un pentagrama no són suficients per a abastar totes les notes possibles. Quan una línia de sons depassa aquests límits s'afegeixen petites línies per sobre i per sota de les del pentagrama anomenades línies addicionals on es col·loquen les notes que no tenen cabuda dins del pentagrama.

Dintre del pentagrama i també per sobre i per sota s'escriuen els diferents signes musicals. Vegeu un exemple de pentagrama amb notes:

Escala de do major

En aquest exemple es poden veure les esmentades línies addicionals en la primera i última nota.

Les notes

Ara ja sabem què és un pentagrama, però com sap l'intèrpret quin so ha de tocar o cantar? La resposta és: amb les notes. Cada nota rep un nom, set en total: Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si.

Història

Els noms de les notes musicals deriven del popular poema religiós Ut queant laxis de l'edat mitjana:

UT queant laxis

RE sonare fibris

MI ra gestorum

FA muli tuorum

SOL ve polluti

LA bii reatum

El monjo Guido d'Arezzo desenvolupà una aproximació a la notació actual assignant els noms actuals a les notes, i la notació de 4 línies, en lloc de una sola com es feia anteriorment.

Cap al segle XVI es va afegir la nota musical SI (de Sancte Ioanes, el final de l'himne espemntat anteriorment), i en el segle XVIII es canvià el nom de UT per DO (del llatí Dominus: Senyor). També dins aquest procés s'afegí una cinquena línia, amb la qual cosa es va arribar fins al pentagrama usat en l'actualitat.

Interpretació

Tornem al pentagrama del capítol anterior. Ara però, les notes tenen un pal i estan pintades. Les notes pintades amb un pal senzill reben el nom de negres. Ja que hi som, sàpigues que aquesta disposició de les notes (do, re, mi, fa, sol, la, si, do) s'anomena "Escala musical". Aquesta escala pot començar per qualsevol altre nota. Però d'això ja en parlarem més endavant.

Cada nota té un valor diferent (A valor ens referim a durada del so). Com a unitat bàsica es pren la rodona (les notes del punt anterior), i es va doblant el valor (1 rodona = 2 blanques = 4 negres...). A continuació podeu veure una taula més explicativa amb les notes i els seus valors:

Nota	Nom	Valor	Equivalència
	rodona	1	4 negres
	blanca	2	2 negres
	negra	4	1 negra
	corxera	8	1/2 negra
	semicorxera	16	1/4 negra
	fusa	32	1/8 negra
	semifusa	64	1/16 negra
	garrapatea	128	1/32 negra
	semigarrapatea	256	1/64 negra

Fixeu-vos que a partir de la corxera el mètode per anar reduint els valors és afegir més corxets al pal.

Les claus

Quatre de les claus més comunes.
1. Clau de sol en segona
2. Clau de do en tercera
3. Clau de do en quarta
4. Clau de fa en quarta

La clau és un signe la funció del qual és indicar l'altura de la música escrita, assignant una determinada nota a una línia del pentagrama, que es pren com a punt de referència per establir els noms de la resta de les notes. Se situa al principi de cada pentagrama, encara que pot canviar-se a qualsevol moment durant el transcurs de l'obra si es requereix. Els tres símbols actuals utilitzats per representar les diferents claus (la clau de do, la clau de fa i la clau de sol) són el resultat de l'evolució històrica de tres signes representats respectivament per la lletra «C», «F» i «G» conforme a la notació alfabètica que s'emprava antigament.

Quines claus hi ha?

En la notació musical actual s'empren tres tipus de clau (do, fa i sol), cadascuna de les quals assigna una nota de referència diferent de la línia sobre la qual es col·loca en el pentagrama. Les claus supleixen les limitacions del pentagrama, ja que el nombre d'altures que poden representar-se en aquest —fins i tot amb línies addicionals— no és ni remotament proper al nombre de notes que pot produir una orquestra. Els criteris per usar una clau o una altra són bàsicament dues: que la tessitura de l'instrument que ho va a interpretar s'adeqüi al rang de notes que imposa la clau, i que sigui el més clar i senzill possible per facilitar la lectura de la partitura al músic. Així doncs, la clau determina la tessitura. Tot i així en aquest llibre, farem servir només la clau de Fa i la clau de Sol.

Aquestes són les claus que s'utilitzen actualment:

1. Clau de sol en primera
2. Clau de sol en segona
3. Clau de do en primera
4. Clau de do en segona
5. Clau de do en tercera
6. Clau de do en quarta
7. Clau de do en cinquena
8. Clau de fa en tercera
9. Clau de fa en quarta
10. Clau de fa en cinquena

Clau de sol

Escala diatònica de do en clau de sol en 2ª. La clau de sol situada sobre la segona línia del pentagrama es denomina clau de sol en segona o simplement clau de sol. En el Barroc era coneguda com a «clau italiana» i en anglès actualment es diu «G clef» («clau de sol») o «treble clef» («clau per a aguts»). En ser apropiada per representar sons aguts, apareix en la música per als instruments amb tessitures més altes; sobretot l'oboè, la flauta, el violí, alguns instruments de percussió i la mà dreta del dels instruments de teclat (a diferència de la mà esquerra, que sol estar en clau de fa). En música vocal, les veus de soprano i Contralt estan en aquesta clau; si bé, en els seus orígens no era així, perquè cadascuna tenia una clau pròpia. La clau de sol és la més usada en l'actualitat.

Clau de fa

La clau de fa situada a la quarta línia del pentagrama es denomina clau de fa en quarta i antigament «clau de baix», ja que la música per a la veu de baix s'escrivia en aquesta clau. En l'actualitat, la usen sobretot els instruments més greus de la corda fregada, (violoncel, contrabaix); juntament amb els més greus del vent metall (tuba, trombó) i del vent fusta (fagot, contrafagot). Pot trobar-se igualment en el pentagrama inferior de l'arpa o instruments de teclat com el piano, així com en la música per a percussió (principalment usada para timbals, encara que en ocasions també per a altres instruments com la caixa, el bombo o els platerets). Es tracta de la clau en ús que permet escriure sons més greus sobre el pentagrama.

Practiqueu!

Clau de sol

Ara que ja sabeu què és un pentagrama, una nota i una clau, haurieu de ser capaços de llegir el següent pentagrama:

Escala musical en clau de Sol

La clau és de sol. Per tant indica que la nota de la segona línia serà un sol. Contant cada línia i espai com una nota fins a la primera, s'arriba a un do, seguit d'un re... Sota de la imatge teniu tots els noms de notes que existeixen.

Clau de fa

Escala musical en clau de Fa

En aquest segon exemple, les notes són les mateixes que la meitat de l'altre. Però alguna cosa canvia, oi? La clau. Abans era de Sol i ara és de Fa. Això produeix un canvi de posició de les notes. la línia que està entre els dos punts (la quarta en aquest cas) és el fa. Baixant i comptant fins a la primera nota arribes a un do, després un re...

Altres símbols

A més dels símbols que hem estudiat fins ara (les notes, els pentagrames, les claus i els silencis que estudiarem més endavant) hi ha altres símbols que els compositors utilitzen per especificar de manera més acurada el tempo o la dinàmica. En aquesta pàgina hi ha una llista dels símbols més utilitzats. Tingueu en compte que no és una llista completa, i que hi ha molts més símbols a més d'aquests.

Llista de símbols

Calderó

El calderó és un símbol que s'utilitza per marcar que una nota o un silenci s'han d'allargar més del compte de manera indeterminada. Llavors, és l'intèrpret (o el director d'orquestra) qui ha de decidir la seva durada.

A vegades, el calderó es pot posar sobre una barra de compàs, per indicar una pausa de durada indeterminada. A la dreta hi ha una imatge d'una negra amb calderó.

Dinàmiques

Els símbols de les intensitats sonores: piano, mezzo-piano, mezzo-forte, i forte.

Reguladors

les dinàmiques són símbols que indiquen la intensitat de so d'un fragment musical. Les dinàmiques es poden indicar amb lletres, com a la imatge de la dreta, o amb crescendos i diminuendos.

Els crescendos són símbols en forma de < o > que indiquen un increment progressiu del so. A la imatge de l'esquerra es veu un petit fragment de música amb una indicació de mezzo-forte, un crescendo i un diminuendo.

Accents

Els accents són símbols en forma de > (però més petits que els diminuendos) que es posen a sobre una nota i indiquen un augment sobtat i curt de la intensitat del so. Hi ha un altre tipus d'accents, semblants al símbol ^, que indiquen un augment més sobtat i més fort que l'accent normal.

A vegades, en comptes d'un accent es posa un sforzando (marcat per les lletres sf o sfz). A la dreta podeu veure una imatge d'una negra amb un accent.

Lligadures

Les lligadures són símbols amb forma de línia corbada que pot indicar dues coses:

• Si la lligadura "lliga" notes amb diferents altures, indica que s'han d'interpretar sense fer cap parada en l'emissió del so.
• Si la lligadura "lliga" dues notes amb la mateixa altura, significa que les dues notes s'han de tocar com si fossin una sola.

A la dreta podeu veure dues notes lligades per una lligadura del primer tipus.

Stacatto

L'stacatto, també anomenat picat, és l'interpretació d'una nota escurçant la durada del so però sense avançar la següent nota. Es representa amb un punt a la part de dalt o de baix de la nota, que no s'ha de confondre amb el punt que es posa al costat. És el contrari de la lligadura.

A la dreta podeu veure una imatge d'una negra stacatto.

Els intervals

Fins aquí hem anat aprenent com escriure les notes i els altres símbols utilitzats per escriure. Però la música no es tracta només de saber escriure una nota rere l'altra, igual que en la llengua oral, parlar no és només dir una lletra rere l'altra. Ara, doncs, aprendrem a fer la forma més simple de melodia: dues notes seguides. I aquí és on arribem als intervals. La definició del DIEC és: Un interval és la diferència de to entre dues notes musicals. És a dir, entre un do i un re hi ha un interval, igualment entre un si i un sol, un la i un mi... i com altres coses de la música, els intervals es poden classificar de diferents maneres:

Classificació i denominació dels intervals

Segons el nombre de tons i semitons que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s'anomenen:

• Uníson
• Segona
• Tercera
• Quarta
• Quinta
• Sexta
• Sèptima
• Octava

Els intervals melòdics de 2a s'anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les quals predominen els intervals més amples.

Alegre o trist?

Quantes vegades heu sentit melodies tristes? i alegres? No cal que respongueu: infinites vegades. Tant en música clàssica com en altres gèneres el que modifica el caràcter d'una melodia (trist o alegre) són els intervals. El nom d'un interval només dóna una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. El qualificatiu permet distingir-los. N'hi ha cinc de principals que són:

• major (caràcter alegre)
• menor (caràcter trist)
• just
• augmentat
• disminuït

El qualificatiu just s'utilitza només per a la quarta, la quinta i l'octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s'utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta s'utilitza per a tots els intervals.

Consonància i dissonància

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l'oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d'intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l'Edat Mitjana l'autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l'organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tritò, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).

L'harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:

• Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.
• Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.
• Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.
• Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
• Semi consonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

A més, en el context de l'harmonia tradicional, l'interval melòdic de quarta augmentada és considerat dissonant.

Alteracions

Una alteració és un signe musical que modifica (altera) l'altura del so de les notes escrites al pentagrama. Les alteracions existents són tres: sostingut, bemoll i becaire. També existeixen el doble sostingut i el doble bemoll, que s'utilitzen més freqüentment en el cas de fragments enharmònics o en tonalitats estranyes.

Tipus d'alteracions

Sostingut (o dièsi)

Té la funció de pujar una nota mig to. Normalment, parlant ens referim a mi i mi sostingut (o dièsi). Però a l'hora de tocar són notes diferents. Això pot provocar confusions: A la pràctica, un mi sostingut i un fa és la mateixa nota, al estar separades per només mig to (El mateix passa amb el si i el do).

Bemoll

Té la mateixa funció que el dièsi, però en comptes d'elevar la nota, la rebaixa. En aquest cas, un fa bemoll sona igual que un mi natural (és a dir, sense alteracions).

Becaire

Anul·la l'efecte de qualsevol alteració en el mateix compàs. Si al compàs següent de la nota alterada es necessita una nota natural, no cal posar-lo. L'efecte de les alteracions també s'anul·la amb una barra de compàs.

Funcionament

Les alteracions es posen davant la nota que s'ha de modificar o al principi del pentagrama. Quan les alteracions es posen davant de la nota s'anomenen alteracions accidentals o accident. L'alteració s'ha d'escriure immediatament abans de la nota a alterar. No només s'alterarà aquella nota sinó també totes les notes del compàs del mateix tipus.

Generalment també s'alteren les notes del mateix nom d'altres octaves, però el més freqüent és que a l'esquerra d'aquestes notes s'escrigui una alteració de seguretat entre parèntesis.

L'armadura

Les alteracions permanents, és a dir, que s'executen al llarg de tota una peça, conformen l'armadura i se situen al principi de la partitura, just després de la clau.

Les tonalitats

Les tonalitats són una de les bases de la música clàssica. Potser la paraula tonalitat et resultarà estranya, però segur que heu sentit alguna vegada frases com "L'Orquestra va interpretar la Simfonia en Do menor".

Doncs bé, aquestes paraules en cursiva (Do menor) és el nom d'una tonalitat. Per fer-te una idea, hi ha el doble de tonalitats que de notes: Per la nota Do hi ha Do major i Do menor, per Do diesi hi ha Do diesi major i Do diesi menor,...

Tristesa i alegria

Una manera fàcil de descobrir si una obra musical té una tonalitat major o menor és fixant-se en l'"estat d'ànim" de l'obra. Si l'obra té un caràcter alegre o juganer, segurament la tonalitat serà major. Per altra banda, si té un caràcter trist o melancòlic, la tonalitat serà menor. el caràcter d'una peça s'anomena mode. Per tant, parlem del mode major i mode menor.

Descobrir la tonalitat

Consell
Hi ha diversos mètodes per descobrir una tonalitat. Aconsellem que els apliqueu tots per una major precisió. Descobrir la tonalitat no sempre és fàcil, i les indicacions que podreu trobar a continuació podrien no complir-se en algunes obres, especialment a partir del Romanticisme.

• Observa l'última nota: Si l'última nota d'una cançó o l'últim acord d'una obra és, per exemple, un sol, és força probable que la peça estigui en sol major o sol menor. Per descobrir si és menor o major, fixeu-vos en el seu caràcter, com hem explicat anteriorment. Una altra manera de saber si el mode és major o menor és fixant-se en si el setè grau (és a dir, al nota que ve just abans de la tònica, la "nota principal") té una alteració. Si és així, probablement la peça tindrà un mode menor. Per exemple: si la peça acaba en sol i la nota fa (la que ve abans del sol) té un sostingut vol dir que la tonalitat és sol menor. Això succeeix perquè entre el setè grau i la tònica hi ha d'haver només mig to. En les tonalitats majors, el mig to hi és encara que no s'alteri el setè grau, però en les menors no. Per això les tonalitats menors tenen el setè grau elevat.

• Observar l'armadura: Aquest mètode és més fiable, però també més difícil. Depenent de si a l'armadura hi ha bemolls, sostinguts, o no hi ha armadura se segueixen diferents mètodes. Tingues en compte que alguns d'ells només serveixen per descobrir la tonalitat major. Tot i així, si un cop tens la tonalitat major abaixes la nota una tercera menor, et sortirà la tonalitat menor, anomenada relatiu. Per exemple, el relatiu de Do major és La menor, perquè la nota La es troba una tercera menor per sota de la nota Do.
  • Sense armadura: Si la peça no té armadura és fàcil: La tonalitat serà Do major o La menor. Simplement fixeu-vos en el mode per saber quina és de les dues. Si és menor la tonalitat serà La menor, si és major serà Do major.
  • Armadura amb un bemoll: Si l'armadura té un sol bemoll a la nota si, la tonalitat és Fa major o Re menor. Com en el cas anterior, fixeu-vos en el mode per saber de quina de les dues tonalitats es tracta.
  • Armadura amb dos o més bemolls: Per trobar la tonalitat, fixeu-vos en el penúltim bemoll de l'armadura. Si, per exemple, hi ha tres bemolls (si, mi i la), la tonalitat serà Mi bemoll major.
  • Armadura amb sostinguts: Senzillament, trobeu la nota que està una segona menor ascendent per sobre de l'últim sostingut. Per exemple, si hi ha només un sostingut a la nota fa, la tonalitat serà Sol major, perquè la nota Sol està a una segona menor per sobre de la nota Fa.

El ritme

El ritme és el conjunt de pulsacions d'una peça. De la mateixa manera que els batecs del cor constitueixen un ritme, la música també disposa d'un ritme més o menys regular. El ritme està present en qualsevol peça musical, encara que no estigui marcat per un instrument de percussió com la bateria. La seva funció és determinar la durada de cada so o cada silenci.

Els compassos

Els compassos (separats entre ells per una línia vertical) són agrupacions de pulsacions. En general, els compassos tenen un temps fort i la resta febles. Els compassos més utilitzats tenen dues, tres o quatre pulsacions. D'aquesta manera, una peça que tingui un compàs de quatre tindrà una pulsació forta cada quatre pulsacions, i la resta seran més febles. Encara que en el compàs només hi hagués silencis, hi continuaria havent ritme.

Normalment, cada negra dura una pulsació. Això vol dir que una corxera dura mitja pulsació i una blanca en dura dues. Tanmateix, cada pulsació pot equivaldre a diverses figures, depenent del que el compositor de l'obra vulgui.

Descobrir el nombre pulsacions per compàs i la figura bàsica

Al principi del pentagrama, després de la clau i l'armadura, s'indica el nombre de pulsacions que rep cada compàs i la figura bàsica. La figura bàsica és la figura que agafem de referència per comptar les pulsacions.

Exemple d'indicació de compàs. En aquest cas, direm que el compàs és tres per quatre.

La indicació de compàs es compon de dos nombres posat un damunt de l'altre, com podeu veure a la imatge de la dreta. El número de dalt (en aquest cas un 3) indica que cada compàs té tres pulsacions. El número de baix (un 4) indica que la figura bàsica és una negra. Per tant, en una cançó amb compàs tres per quatre hi ha d'haver exactament tres negres a cada compàs.

Si el número de dalt fos un 2, voldria dir que el compàs té dues pulsacions, i així successivament. El número de baix pot ser un pèl més difícil de recordar. Si agafem el 4 com a referència (significa negra) i partim cada una de les quatre parts en dues, queda el número 8. Si agafem una negra i la partim en dues parts, queda una corxera. Per tant, si el número 8 està a sota de la indicació del compàs, vol dir que la figura bàsica és la corxera. Si, per contra, agrupem les parts del número 4 en grups de dos, queda el número 2. Si agrupem dues negres queda una blanca. Per tant, el 2 indica que la figura bàsica és la blanca.

Els silencis

Al capítol anterior hem parlat ja dels ritmes de les notes. Aquest ritmes són molt importants pel desenvolupament d'una obra musical. Però els silencis són tan importants com els ritmes sonors.

Tipus de silenci

Cada nota té el seu respectiu silenci. Així doncs, hi ha un silenci de negra, un silenci de blanca i un silenci de corxera. Cada silenci té exactament el mateix valor que la corresponent nota. A la següent il·lustració es troben els silencis més utilitzats en l'actualitat:

Tipus de silencis musicals

El silenci anomenat Semibreu és el silenci de rodona, el Breu és el silenci de quadrada, i el longa no té cap figura musical equivalent, però tindria una durada de dues quadrades.

Fixeu-vos que, a partir del silenci de corxera, cada vegada el silenci té més corxets. El sistema per escriure els silencis curts és el mateix que amb les notes: com més corxets més curt és.

Bibliografia complementària

Per ampliar i complementar els coneixements adquirits en aquest llibre es poden utilitzar els llibres del mètode Ireneu Segarra. Els equivalents als estudis de Grau Elemental són els següents, ordenats per cursos:

• Segarra Malla, Ireneu. El meu llibre de música. Iniciació (en català). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, S.A.. ISBN 8484154947. 
• Segarra Malla, Ireneu. El meu llibre de música. Primer Curs (en català). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, S.A.. ISBN 8498838347. 
• Segarra Malla, Ireneu. El meu llibre de música. Segon Curs (en català). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, S.A.. ISBN 8478265198. 
• Segarra Malla, Ireneu. El meu llibre de música. Tercer Curs (en català). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, S.A.. ISBN 848415498X. 
• Segarra Malla, Ireneu. El meu llibre de música. Quart Curs (en català). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, S.A.. ISBN 8478267751.