Introducció a la música/Les claus
1. Clau de sol en segona
2. Clau de do en tercera
3. Clau de do en quarta
4. Clau de fa en quarta
La clau és un signe la funció del qual és indicar l'altura de la música escrita,[1][2][nota 1] assignant una determinada nota a una línia del pentagrama, que es pren com a punt de referència per establir els noms de la resta de les notes.[3] Se situa al principi de cada pentagrama, encara que es pot canviar en qualsevol moment, si cal, durant el transcurs de l'obra. Els tres símbols actuals utilitzats per representar les diferents claus (la clau de do, la clau de fa i la clau de sol) són el resultat de l'evolució històrica de tres signes representats respectivament per la lletra «C», «F» i «G», d’acord amb la notació alfabètica que s'emprava antigament.[4]
Quines claus hi ha?[modifica]
En la notació musical actual s'empren tres tipus de clau (do, fa i sol), cadascuna de les quals assigna una nota de referència diferent de la línia sobre la qual es col·loca en el pentagrama. Les claus supleixen les limitacions del pentagrama, ja que el nombre d'altures que poden representar-s’hi —fins i tot amb línies addicionals— no és ni remotament proper al nombre de notes que pot tocar una orquestra. Els criteris per usar una clau o una altra són bàsicament dos: que la tessitura de l'instrument que ho ha d’interpretar s'adeqüi al rang de notes que imposa la clau, i que sigui el més clar i senzill possible per facilitar la lectura de la partitura al músic. Així doncs, la clau determina la tessitura. Tot i així, en aquest llibre farem servir només la clau de Fa i la clau de Sol.
2. Clau de sol en segona
3. Clau de do en primera
4. Clau de do en segona
5. Clau de do en tercera
6. Clau de do en quarta
7. Clau de do en cinquena
8. Clau de fa en tercera
9. Clau de fa en quarta
10. Clau de fa en cinquena
Clau de sol[modifica]
|
 La clau de sol situada sobre la segona línia del pentagrama s’anomena clau de sol en segona o simplement clau de sol. En el Barroc era coneguda com a «clau italiana» i en anglès actualment es diu «G clef» («clau de sol») o «treble clef» («clau per a aguts»). En ser apropiada per representar sons aguts, apareix en la música per als instruments amb tessitures més altes; sobretot l'oboè, la flauta, el violí, alguns instruments de percussió i la mà dreta del dels instruments de teclat (a diferència de la mà esquerra, que sol estar en clau de fa).[5] En música vocal, les veus de soprano i contralt estan en aquesta clau; si bé, en els seus orígens no era així, perquè cadascuna tenia una clau pròpia. La clau de sol és la més usada en actualment.[1] |
Clau de fa[modifica]
La clau de fa situada a la quarta línia del pentagrama s’anomena clau de fa en quarta i antigament «clau de baix»,[1] ja que la música per a la veu de baix s'escrivia en aquesta clau. Actualment, la usen sobretot els instruments més greus de la corda fregada, (violoncel, contrabaix); juntament amb els més greus del vent metall (tuba, trombó) i del vent fusta (fagot, contrafagot). Podem trobar-la igualment en el pentagrama inferior de l'arpa o d’instruments de teclat com el piano, així com en la música per a percussió (principalment usada para timbals, encara que de vegades també per a altres instruments com la caixa, el bombo o els platerets). Es tracta de la clau en ús que permet escriure sons més greus sobre el pentagrama.[5]
Practiqueu![modifica]
Clau de sol[modifica]
Ara que ja sabeu què és un pentagrama, una nota i una clau, hauríeu de ser capaços de llegir el següent pentagrama:
La clau és de sol. Per tant, indica que la nota de la segona línia serà un sol. Comptant cada línia i espai com una nota fins a la primera, s'arriba a un do, seguit d'un re... Sota de la imatge teniu tots els noms de notes que existeixen.
Clau de fa[modifica]
En aquest segon exemple, les notes són les mateixes que la meitat de l'altre. Però alguna cosa canvia, oi? La clau. Abans era de Sol i ara és de Fa. Això produeix un canvi de posició de les notes. La línia que està entre els dos punts (la quarta en aquest cas) és el fa. Baixant i comptant fins a la primera nota arribes a un do, després un re...
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Michels, Ulrich. Atles de música. Madrid: Alianza, 2009, p. 67.
- ↑ Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Barcelona: Akal, 2001.
- ↑ Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics. Barcelona: Akal, 1985.
- ↑ Michels, Ulrich. Atles de música. Madrid: Alianza, 1009, pp. 114-115.
- ↑ 5,0 5,1 Evangelos C., Sembos. Principles of Music Theory. Lulu Press, 2066, pp. 23-26.
Notes[modifica]
- ↑ Estrictament parlant, la clau no indica l'altura de les notes, sinó els seus noms; de fet, l'altura real pot variar depenent de quin sistema d'afinació s'utilitzi.