Vés al contingut

Història de l'art català/Objectes litúrgics de la catedral de la Seu d'Urgell

Afegeix enllaços

Els objectes litúrgics

[modifica]

Els objectes litúrgics són els elements indispensables que s'utilitzen per a dur a terme la litúrgia. És necessari buscar l'origen del seu significat, el qual radica en la seva pròpia etimologia. El mot litúrgia prové d'un passat clàssic, i entronca amb els termes publicum opus i munus, ministerium. Antigament, la litúrgia feia referència a l'obra pública duta a terme per al bé dels ciutadans, però posteriorment, aquest significat va anar canviant, perquè aquest bé públic va passar a formar part del ritual que es duia a terme en benefici dels déus. [1] Actualment, podem definir el terme litúrgia com el conjunt de ritus que es duen a terme durant la cerimònia realitzada durant el culte religiós i cristià. [2]

Els objectes que a continuació s'hi detallen actualment es troben en les dependències del Museu Diocesà d'Urgell, el qual va ser fundat durant el mandat del bisbe Ramon Iglesias i Navarri el 1957, any en què es va dur a terme una exposició dintre del conjunt de la Catedral de la Seu d'Urgell. Un any abans, un grup d'antics alumnes de la Salle ja havia fet la proposta al capítol per tal d'obrir un museu en el qual es volia exposar algunes de les peces que formaven part del Tresor de la Catedral. [3]

Per tant, la col·lecció del museu està formada per algunes peces de la catedral, però també per altres que provenien de les diferents parròquies de la diòcesi, de les quals la seva totalitat hi són en concepte de dipòsit, i es mostren degudament etiquetades amb el seu lloc d'origen. Entre aquests objectes destacarem peces d'orfebreria, lipsanoteques, i la casulla de sant Ermengol.

Lipsanoteques

[modifica]

Durant el romànic era costum reutilitzar els objectes d'ús profà i dotar-los d'una funció litúrgica, per tant, alguns d'aquest objectes es van reutilitzar amb una finalitat religiosa. Entre les dones de la noblesa era un fet comú el regalar a una església alguns dels seus objectes, els quals adquirien la condició d'exvot. Es creu, que alguns d'aquests petits artefactes podien haver contingut ungüents aromàtics o algunes gotes d'essència, en canvi, un cop aquests van esdevenir objectes litúrgics van passar a tenir altres usos, com la de contenir gotes de sanguis, és a dir, del vi que era consagrat durant la missa, per tant, es factible que aquests objectes fossin dipositats sobre l'altar en el moment de la celebració de la missa. [4] Aquests artefactes van tenir altres funcions, ja que es van utilitzar com a contenidors de relíquies.

En època romànica, aquests objectes eren dipositats davall de l'altar de l'església per tal de ser consagrats pel bisbe en el moment de la consagració d'una l'església. El bisbe beneïa i ungia l'ara amb els sagrats olis, un cop havia dipositat les relíquies a l'interior de l'altar. [5] El forat que es feia per tal d'introduir aquests objectes era segellat amb els mateixos materials dels que estava feta l'ara de l'altar, per tant, aquestes relíquies formaven part de l'altar de l'església a perpetuïtat. Algunes d'aquestes relíquies van ser trobades degut a les remodelacions que es van produir en època gòtica en els presbiteris de les esglésies, dada de la qual en tenim constància ja que alguns d'aquests objectes presenten inscripcions que fan referència als altars en els qual van ser trobats, així com també les relíquies que hi havia dipositades en el seu interior. [6]

La lipsanoteca del segle XI, amb número d'inventari 602, i provinent de Santa Maria de la Seu d'Urgell és un tipus de vas que exerceix la funció de reliquiari. Es tracta d'una peça que està elaborada amb ambre de color negre. L'objecte és petit i té una forma cilíndrica i allargada, amb una panxa que disposa d'una forma piramidal. Aquest flascó és més ample en la part central, i de la part superior hi sobresurt un coll allargat. Es creu que aquest recipient disposava d'una nansa. Molts d'aquests objectes litúrgics provenen de la Catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell, la qual va ser començada pel sant bisbe Ot entre els anys 1116 i 1122, [7] no obstant, aquesta ja havia estat edificada damunt de la construcció que va endegar el bisbe Ermengol, la qual es va esfondrar durant el segle XI [8] i que també havia estat edificada damunt d'una construcció anterior. [9] Alguns d'aquests objectes van ser trobats durant la restauració que es va produir l'any 1960 en l'altar major. [10]

L'ungüentari del segle XI, amb número d'inventari 601, i provinent de Santa Maria de la Seu d'Urgell és un recipient fet amb ivori, i la seva part superior disposa d'una tapa que tanca. La seva forma és esfèrica i arrodonida, i la tapa disposa d'unes motllures circulars que l'envolten. A la part superior hi ha una mena de barret amb forma cònica amb unes motllures molt fines.

Ja des de l'antiguitat, els flascons de vidre, així com els de porcellana i també els de metall, eren els dipòsits que guardaven les pólvores i alguns líquids, i amb el temps, van esdevenir els dipositaris de les relíquies. El flascó de vidre del segle XI, amb número d'inventari 604, i provinent de Santa Maria de la Seu d'Urgell, disposa d'una tonalitat verdosa i la seva forma és arrodonida amb un coll allargat i estret, el qual desemboca en un gran forat que s'obre cap a l'exterior. En el seu interior hi ha dipositada una relíquia. La seva forma fa pensar que podria ser un objecte que provenia del món musulmà. Aquest és un raonament que ve donat a conseqüència de que durant l'any 1010 el comte Ramon Borrell I de Barcelona i Ermengol I d'Urgell van atacar Còrdova, i van espoliar la ciutat. Arran d'aquesta conquesta es van establir contactes entre ambos territoris, i aquest tipus d'objectes podrien haver arribat a terres cristianes per mitjà d'intercanvis culturals. [11] Alguns d'aquests recipients de vidre estaven segellats amb cera per tal de resguardar les relíquies, un tipus de segellat que representava la imprimació del propi bisbe, o fins i tot del comte, [12] i es duia a terme davant la necessitat de protegir les relíquies, doncs la cera era un indicatiu que la lipsanoteca no havia estat oberta, per tant, que la relíquia no havia estat profanada un cop tancada.

La lipsanoteca del segle XI, anomenada de barrilet, amb número de inventari 608, i provinent de Santa Maria de la Seu d'Urgell, disposa d'una morfologia curiosa. Està elaborada amb ivori i està realitzada amb la tècnica del tornejat, En la seva part superior hi ha la cera i el segell, que possiblement va dipositar el bisbe quan la va segellar. En època romana era característic tornejar les peces mitjançant la tècnica del tornejat, atorgant així, la forma cilíndrica d'aquests tipus d'objectes. [13]

Altres materials com la fusta també van ostentant la funció de contenidors de relíquies. La lipsanoteca del segle XI, amb número d'inventari 609, i provinent de l'església de Sant Esteve de Pelagalls va ser utilitzada per a la seva consagració l'any 1180. Aquesta peça havia de contenir les relíquies de Sant Ermengol i de Sant Llorenç. [14]La tècnica en que va ser elaborada és la del tornejat, ja què disposa d'una morfologia arrodonida. L'objecte presenta policromia, i els colors que hi predominen són els roig i el negre, formant així, diverses franges en la seva superfície mitjançant cercles concèntrics. La tapa també ha perdut part de la seva policromia. La seva forma i decoració fa pensar que va ser un objecte que formava part del conjunt d'objectes litúrgics que s'utilitzaven durant la missa.

Dins del grup de les lipsanoteques elaborades en fusta hi trobem la tipologia de capsa rectangular. La capsa del segle XI, amb número d'inventari 613, i provinent de la Seu d'Urgell, entra dintre d'aquest grup. Es tracta d'una capsa rectangular, amb una forma prismàtica, la qual està buidada en el seu interior. Exteriorment presenta una forma arrodonida, ja què la seva superfície no presenta cap tipus de marca. La capsa disposa d'una tapa que es pot obrir i tancar mitjançant un element que sobresurt, ja que en el seu interior conté la relíquia d'un sant. Aquest tipus de tapa és comú en objectes d'època romànica que presenten les mateixes característiques. En quan al grossor, cal dir que les parets més curtes són les que tenen un gruix més evident, en comparació amb les parets més llargues.

Aquestes relíquies eren utilitzaven per tal de consagrar l'església, i adquirien una especial importància, ja què eren considerades el cos del propi màrtir, raó per la qual era tant necessari preservar-les. El culte de les relíquies disposa de similituds amb l'antiguitat pagana, però durant el cristianisme, aquestes despulles eren enterrades en les esglésies, per tant, la veneració de les relíquies ja venia d'antic, i les seves propietats miraculoses entroncaven en aquest context. [15]

Algunes capses presentaven policromia, ja què el seu exterior disposava d'algun tipus d'ornament que reunia una qualitat artística. La lipsanoteca del segle XII, amb número d'inventari 612, i provinent de Santa Maria de la Seu d'Urgell, és un tipus de capsa que recorda un sarcòfag degut a la seva forma, ja què és rectangular i disposa d'una tapa que es pot obrir i tancar. La peça està policromada, i s'entreveuen unes sanefes laterals on hi predominen els colors roig, negre, blanc i groc. Damunt la tapa hi ha dibuixada una sanefa i motius vegetals que s'entrellacen, però la policromia s'ha perdut parcialment. Aquest tipus d'ornamentació tan treballada i el seu valor artístic fa pensar que aquesta lipsanoteca podia haver estat ubicada damunt de l'altar en el moment d'oficiar la missa. Algunes lipsanoteques presenten característiques similars, ja què són més grans i estan dividides interiorment. Aquesta compartimentació de l'espai és degut a què el seu interior contenia més d'una relíquia. Així doncs, l'objectiu era que les relíquies no es barregessin. Segons aquesta hipòtesi se'n desprèn que l'altar, el qual contenia diverses relíquies, també podia estar dedicat a diversos sants. [16] Tot i l'estètica d'aquesta capsa, la majoria d'aquests objectes van ser creats per a un ús funcional, deixant de banda el seu valor artístic, per tant, alguns d'aquests artefactes no disposen de cap tipus d'ornamentació. Seguint aquest raonament, fa pensar que aquest tipus de relíquies estaven confeccionades per un artesà i no per un artista, ja que l'objectiu no era crear una obra d'art.

Orfebreria

[modifica]

El Museu Diocesà d’Urgell exposa diverses peces d'orfebreria com ara uns vasos-reliquiari del segle XI, de mida petita, amb número d’inventari 603, 617a, 617b i 617c. El primer està format per dues peces esfèriques metàl·liques unides per una frontissa amb passador i decorada amb un baix relleu amb representacions zoomòrfiques que, estilísticament, es vinculen a l’art d’Al-Àndalus[17]. Les altres peces són tres vasos idèntics de llautó, de base plana i cos semiesfèric[18], decorats amb quatre franges horitzontals i inscripcions cúfiques. Aquestes peces, d’origen califal, van arribar a La Seu d’Urgell com a botí després de l’ocupació de la ciutat Còrdova (1010) duta a terme per Ramon Borrell I i el seu germà Ermengol I, comte d’Urgell[19]. Es desconeix quina era la seva funció exacta, però van ser reutilitzades com a objectes litúrgics.

També compta amb dues creus, entre les quals destaca la que porta el número d’inventari 1001. Es tracta d’una de les obres més ambicioses de l’orfebreria esmaltada del romànic català[20], realitzada entre finals del segle XIII i principis del XIV[21]. Per les seves característiques i el seu origen (a mig camí entre els mestres de Silos i d’Aralar)[22], es considera una peca única en el seu gènere[23]. La creu és feta amb coure daurat i esmaltat sobre un forn vermiculat de palmetes[24]. Al revers hi ha un Crucificat, clavat a la creu amb quatre claus i vestit amb el perizoni hel·lènic. Té els cabells llargs, el cap inclinat sobre l’espatlla dreta suggerint el moment de la mort i porta nimbe crucífer blau[25]. Als extrems de la creu apareixen quatre motius decoratius fets amb esmalt: la Dextera Domini (mà de Déu), els busts de Maria i sant Joan Evangelista i Adam ressuscitat. Al braç superior hi ha una inscripció feta en esmalt. Al revers del crucifix apareixen les mateixes figures, sense esmaltar. El Crucificat és substituït per l’Agnus Dei[26] La delicadesa de les formes i l’excel·lent treball d’ornamentació corroboren la destresa de l’artífex que segueix la manera de fer romànica[27], però recorda els treballs de tradició hispànica[28].

Les altres dues peces d’orfebreria rellevants que guarda el museu són el calze i la patena procedents del santuari de la Mare de Déu de Núria. Totes dues són de coure daurat i datades del segle XIII i van entrar al museu l’any 1983 [29]. Les dites peces van sortir del santuari en esclatar la guerra civil espanyola per tal de salvaguardar-les dels perills que aquesta comportava i van passar per diverses mans fins que finalment van ser incorporades al Museu Diocesà d’Urgell.

El calze (del llatí “calix”, copa per beure) és el vas eucarístic més important en la celebració de l’Eucaristia. En ell s’hi vessa el vi i l’aigua que seran transformats en la Sang de Crist mitjançant la consagració. Ha de ser d’un material noble i sòlid amb l’interior daurat, no absorbent, irrompible i no corrosible. El calze s’utilitza perquè els fidels puguin combregar. La funció del calze no permet gaires variacions en la peça, però la seva forma, la matèria i l’estil sí que han anat variant al llarg de la història. Alguns calzes són veritables obres d’art, però els que eren fets amb materials menys nobles no quedaven exclosos de la celebració eucarística [30]. Mentre la copa contenia les espècies sacramentals [31] es cobria amb un drap de lli.

El calze de Núria està format per un peu que fa de base a un tronc cilíndric, partit per un pom el·lipsoidal [32], al capdamunt del qual hi ha la copa. L’única decoració que té és a la base, la resta és llisa. La particularitat d’aquesta copa és la seva forma, que recorda una creu processional o d’altar [33].

La patena (del grec “pathne”, plat) és un plat rodó i pla, lleugerament còncau, que conté la Sagrada Hòstia (pa convertit en el Cos de Crist) abans i després de la consagració. Ha de ser d’un material de la mateixa qualitat que el calze i daurat en el seu interior, on sovint s’hi representa la dextera Domini o l’Agnus Dei [34]. (conill 284) L’exterior podia estar decorat amb una orla de pedreria [35]. S’utilitza exclusivament durant la celebració de la Santa Missa.

La patena de Núria presenta un interior treballat en forma de flor de sis pètals [36] al centre del qual hi ha una creu astúrica [37] amb la mà divina en actitud de beneir, envoltada d’una decoració en ziga-zaga.

Teixits

[modifica]

Els ornaments i les vestidures sagrades utilitzades pel sacerdot tenen un gran valor, ja que la litúrgia és un moment de festa i de trobada amb Déu Vivent. S’han utilitzat des de ben antic i solen a ser objectes de gran valor, realitzats de manera artesanal amb materials preciosos i brodats fets a mà.

La casulla (del llatí “casula”, casa petita o tenda) és un vestit sagrat en forma de capa que es posen els bisbes o els preveres per sobre de l’alba (túnica blanca) i l’estola (banda sacerdotal) per tal de celebrar la missa. El color de la casulla canvia segons la litúrgia[38], i els detalls indiquen el grau religiós de qui els porta. La casulla simbolitza la capa porpra que els soldats van posar a Jesucrist per burlar-se d’ell per haver dit que era rei, i també la túnica que li van treure abans de crucificar-lo i que es van sortejar els soldats perquè no la van poder dividir. Quan el sacerdot es posa la casulla treu els braços i els estén, simbolitzant l’extensió dels braços de Jesucrist a la creu. Hi ha oracions apropiades que es reciten en el moment de la vestidura per preparar-se espiritualment i mentalment per a la celebració.

El Museu Diocesà d’Urgell conserva diversos fragments de teixits trobats el 1939[39] i el 1971[40] a l’interior de l’arqueta que conservava les despulles de sant Ermengol, bisbe d’Urgell entre el 1010 i el 1035. Tots ells es van identificar com a part de la casulla de Sant Ermengol; una de les peces més rellevant del museu. La casulla de sant Ermengol (núm. inv. 1064), erròniament anomenada capa de sant Ermengol, data dels segles VIII-X[41] i constitueix una de les poques peces tèxtils medievals que s’han conservat a Catalunya en el seu format original[42]. L’any 2012 es va sotmetre a un procés de conservació-restauració al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa, el qual va permetre obtenir informació acurada sobre la peça.

Es tracta d’una casulla de campana[43] (mantell rodó llarg fins als peus sense mànigues), confeccionada en seda i treballada amb la tècnica del samit[44]. Presenta dues tonalitats de marró, un to blau verdós i un to ivori[45] que s’han anat degradant al llarg del temps. Les seves dimensions són: 147 cm d’alt x 303 cm de perímetre[46]. El teixit té un disseny amb un únic motiu que es va repetint per tota la tela: parelles de paons situats de perfil, amb el cos decorat amb petits cors i una filera de perles, situades a sobre d’una peanya i emmarcades per cercles que contenen medallons amb flors de quatre pètals envoltats per petits discs blancs[47]. Segons l’estudi realitzat el 2012, aquest esquema ornamental segueix els models de producció artística característics de l’Orient Mitjà i de l’Àsia Central durant els segles VII i X. Les decoracions perlades i els pètals en forma de cor provindrien del repertori decoratiu persa[48]. El mateix estudi dedueix que per l’estat de degradació que presenta la casulla i per la disposició de les taques que té, és molt probable que fos utilitzat per embolcallar un difunt[49].

Bibliografia

[modifica]

CAGIGÓS, Antoni. Conjunt Catedralici. La Seu d'Urgell. 2009. Badalona: Museu Diocesà d'Urgell ISBN 978-84-613-5311-8

CAGIGÓS, Antoni. “El Museu Diocesà d'Urgell”. Desembre-gener del 2001. En: Secretariat interdiocesà de custòdia i Promoció de l'Art Sagrat de Catalunya (eds.), Taüll, núm.0, p. 8-9, https://www.cataloniasacra.cat/taull/browse/l_ca [Consulta: 05-10-2020].

GUDIOL, Josep. Nocions d’arqueologia sagrada Catalana. 1902. Vic: R. Anglada, https://archive.org/details/nocionsdearqueol00gudi/page/n7/mode/2up?q=120 [Consulta: 18-12-2020]

RIGETTI, Mario. Historia de la litúrgia, Tomo I.1955. Madrid: Biblioteca de autores cristianos ISBN 978-84-220-1650-2

SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]

VVAA. Catalunya romànica. El Segrià, les Garrigues, el Pla d'Urgell, la Segarra i l'Urgell, volum XXIV. 1997. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 84-412-2513-3

VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169

Enllaços Externs

[modifica]

https://www.museudiocesaurgell.org/

Referències

[modifica]
  1. ↑ Rigetti, Mario. Historia de la litúrgia. Tomo I. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 1955, p. 7. ISBN 9788422016502. 
  2. ↑ Rigetti, Mario. Historia de la liturgia, Tomo I. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 1955, p. 8. ISBN 9788422016502. 
  3. ↑ Arbués, Clara. La formació de col.leccions diocesanes a Catalunya. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2017, p. 77-78. ISBN 9788491440369. 
  4. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana, 1998, p. 266. ISBN 8477390169. 
  5. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana, 1998, p. 268. ISBN 8477390169. 
  6. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana, 1998, p. 270. ISBN 8477390169. 
  7. ↑ Cagigós, Antoni. Conjunt Catedralici. La Seu d'Urgell. Badalona: Museu Diocesà d'Urgell, 2009, p. 84. ISBN 9788461353118. 
  8. ↑ Cagigós, Antoni. Conjunt Catedralici. La Seu d'Urgell. Badalona: Museu Diocesà d'Urgell, 2009, p. 2. ISBN 9788461353118. 
  9. ↑ Cagigós, Antoni. Conjunt Catedralici. La Seu d'Urgell. Badalona: Museu Diocesà d'Urgell, 2009, p. 2. ISBN 9788461353118. 
  10. ↑ «El fons. Les Col.leccions. Lipsanoteques i reliquiaris», 14/1/2016. [Consulta: 14/12/2020].
  11. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana, 1988, p. 267. ISBN 8477390169. 
  12. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Fundació Enciclopèdia catalana, 1998, p. 267. ISBN 8477390169. 
  13. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Fundació Enciclopèdia catalana, 1998, p. 269. ISBN 8477390169. 
  14. ↑ Catalunya romànica. El Segrià, les Garrigues, el Pla d'Urgell, la Segarra i l'Urgell. Volum XXIV. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana, 1997. ISBN 8441225133. 
  15. ↑ Rigetti, Mario. Historia de la liturgia. Tomo I. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 1955, p. 281. ISBN 9788422016502. 
  16. ↑ Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès. Volum XXIII. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana, 1998, p. 272. ISBN 8477390169. 
  17. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.254. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  18. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.254. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  19. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.254. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  20. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.256. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  21. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.258. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  22. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.258. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  23. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.256. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  24. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.257. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  25. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.257. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  26. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.257. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  27. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.257. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  28. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII.1988, p.258. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  29. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII. 1988, p.262. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  30. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII. 1988, p.263. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  31. ↑ GUDIOL, Josep. Nocions d’arqueologia sagrada Catalana. 1902. Vic: R. Anglada, p.284, https://archive.org/details/nocionsdearqueol00gudi/page/n7/mode/2up?q=120 [Consulta: 18-12-2020]
  32. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII. 1988, p.262. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  33. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII. 1988, p.262. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  34. ↑ GUDIOL, Josep. Nocions d’arqueologia sagrada Catalana. 1902. Vic: R. Anglada, p.284, https://archive.org/details/nocionsdearqueol00gudi/page/n7/mode/2up?q=120 [Consulta: 18-12-2020]
  35. ↑ GUDIOL, Josep. Nocions d’arqueologia sagrada Catalana. 1902. Vic: R. Anglada, p.284, https://archive.org/details/nocionsdearqueol00gudi/page/n7/mode/2up?q=120 [Consulta: 18-12-2020]
  36. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII. 1988, p.262. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  37. ↑ VVAA. Catalunya romànica. Museu d'Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d'Urgell. Museu Frederic Marès, volum XXIII. 1988, p.263. Barcelona: Fundació Enciclopèdia catalana ISBN 8477390169
  38. ↑ Morat (grans celebracions: temps d’Advent, temps de Quaresma i misses de difunts), blanc (festes més importants: Nadal i Pasqua i festivitats de la Verge), verd (temps ordinari) i vermell (festes especials: Pentecosta, Diumenge de Rams, Divendres Sant i missa dels màrtirs)
  39. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 1. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  40. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 1. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  41. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 7. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  42. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 1. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  43. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 6. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  44. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 5. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  45. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 5. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  46. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 6. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  47. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 2. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  48. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 5. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
  49. ↑ SALADRIGAS, Sílvia. «De capa a casulla: el teixit de sant Ermengol». Datatèxtil, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 7. https://raco.cat/index.php/Datatextil/article/view/274955 [Consulta: 30-10-2020]
Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Objectes_litúrgics_de_la_catedral_de_la_Seu_d%27Urgell&oldid=69072»