Vés al contingut

Història de l'art català/Pintures murals de Sant Pere de la Seu d'Urgell

Afegeix enllaços
Absis central de Sant Pere de la Seu d'Urgell.

Introducció

[modifica]

Les pintures murals de Sant Pere de la Seu d'Urgell formaven part de l'església de Sant Pere, actualment anomenada església de Sant Miquel des del 1364, a conseqüència del trasllat de la parròquia de Sant Miquel a Sant Pere. Aquesta església pertany al conjunt catedralici de la Seu d’Urgell, a la província de Lleida. És una construcció del segle XI, promoguda pel bisbe Sant Ermengol.[1]

Història de les pintures

[modifica]

Les pintures murals de l’església de Sant Pere de la Seu d'Urgell dutes a terme el s. XII se situaven a la conca de l’absis central de la mateixa església. Van ser realitzades mitjançant la tècnica al fresc. Per fer-ho, van haver de preparar el mur amb diverses capes de preparació: una primera per cobrir les irregularitats del mur amb una mena de ciment; una segona capa amb una mescla de dos volums de sorra per un de calç tot formant una argamassa d'aigua la qual havia de reposar dos dies; una tercera capa de sorra i calç amb les mateixes quantitats que l'anterior però amb una textura més fina, amb l'objectiu d'aconseguir una superfície molt llisa i fina. A continuació i després d'humitejar el mur, van aplicar la primera capa pictòrica com a base, sobre aquesta el dibuix preparatori i, finalment, es va procedir a la realització de l’acabat pictòric amb productes de terres naturals que prèviament ja havien estat preparades: s'havien de moldre, seguidament mesclar-les amb aigua i tornar-les a moldre.[2]

Les pintures van restar a l'església de Sant Pere de la Seu d'Urgell fins l’any 1921, quan van ser arrencades mitjançant la tècnica strappo i traslladades al Museu de Barcelona, l'actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, on van ser traspassades a tela per tal de ser exposades.[1] Les pintures van ser arrencades en la campanya d'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu català, portada a terme entre els anys 1919 i 1923, i dirigida per la Junta de Museus, que va tenir com principals precursors a J. Folch i Torres, historiador de l'art i museòleg; i Josep Francesc Ràfols, arquitecte.[3]

D’aquesta manera, el gener del 1921, el projecte d’arrencament de les pintures murals de l’església de Sant Pere de la Seu d'Urgell va ser iniciat per l’arquitecte italià Franco Steffanoni, amb els seus col·laboradors Arturo Dalmati i Arturo Cividini, i sota les ordres del polonès Ignasi Pollak i el francès Gabriel Dereppe.[4]

D’altra banda, també es conserven dos fragments de la segona capa de pintura del mur trobats un cop dut a terme l’arrencament, els quals han permès estudiar la tècnica (strappo) amb que es van arrencar  les pintures, com també el traspàs a tela.[3]

Detall de la Maiestas Domini.

Descripció de les pintures

[modifica]

En la conca de l’absis central de l’església de Sant Pere de la Seu d'Urgell, centra la composició la imatge de Crist en Majestat (la Maiestas Domini) inscrita en una mandorla de fons blau i ornamentada amb motius clàssics. El cos de Crist té dimensions sobrehumanes, porta nimbe crucífer i beneeix segons la manera tradicional, mentre amb l’altra mà alça el llibre.[5] Crist vesteix una túnica blava guarnida amb una rica sanefa, que li rodeja les espatlles i baixa cap a l'estómac. La caiguda del teixit es caracteritza per uns plecs acuradament executats, que continuen cap als malucs, fins a l’àrea dels genolls. Tot i que els contorns de la túnica a l’alçada dels malucs poden semblar una tela àmpliament estesa sobre un seient imaginari, la verticalitat dels plecs evidencia la postura de Crist. Malgrat que les parts desgastades de la pintura dificulten la descripció dels plecs i de la postura de Crist, es pot dir que aquest està dempeus a la mandorla.[6] Tanmateix, és difícil parlar d’una postura manifesta, sigui de peu o levitant. Envoltada de roba inflada, la figura de Crist dóna més aviat la impressió de flotar davant del fons blau de la mandorla, ja que el vigorós moviment del mantell contradiu una hipotètica posició de peus reposant sobre el suport semicircular, decorat amb motius vegetals,[7] representació de la Terra, segons el simbolisme bíblic de sant Mateu.[8] En qualsevol cas, l'abandonament d’un Crist entronitzat ​​a favor d’un Crist en peu és plenament concertat. Pel que fa a la posició, aquí la del Fill de Déu és frontal, una posició ràpidament estesa en les imatges medievals de l'Ascensió, i que també s’utilitza en les representacions de la Parusia (segona vinguda de Crist a la terra), com la del Beatus d'Urgell, un manuscrit il·lustrat que data poc abans de l’any 1000 i que es conserva als arxius capitulars d’Urgell.[9]

Detall de Sant Pere i Sant Pau.

Les abrasions a la superfície de la cama dreta revelen una línia vermella preparatòria per als contorns de les formes. La línia des de la cuixa dreta fins al genoll, que es pot veure mitjançant petits plecs a través de la tela blava, es veu amb claredat i continua, aprimant-se lleugerament fins al peu nu.[6] La cama esquerra està coberta per un gran plec de tela en mal estat, que va des de la cama dreta fins al maluc esquerre i serveix per ressaltar el Llibre de la vida, que anuncia el principi del fi.[10] Sota aquesta part, el genoll està marcat a la peça per un plec còncau. En la mesura que l’estat de conservació de la cama dreta permet jutjar, el contorn de la cuixa només està marcat per línies negres, conservades principalment a la superfície interna de la cama.[7]

En conjunt, pel que fa a la iconografia, la síntesi de diferents temes produeix aquí una representació atemporal de la teofania que indueix un concepte particular de la Majestat de Crist i de la seva Església.[11] El retorn de Crist té una importància central. Tot i que la representació específica de la Parusia de la descendència de Crist en un núvol és diametralment oposada a l’Ascensió de Crist de la terra al cel, els dos esdeveniments no deixen d’estar vinculats a través de les paraules dels Fets d'apòstols, i manifesten la divinitat de Crist.[12]

Completen l'escena els quatre símbols dels evangelistes, dels quals només es poden apreciar l’àguila de Joan i el brau de Lluc. Aquests símbols pertanyen als elements figuratius tradicionals de les Maiestas Domini.[12] Hi havia inscripcions que identificaven el tetramorf. Romanen visibles “MARCHVS” i “NISI LVC[AS]”. Els animals sembla que s’allunyen de la màndorla mentre giren el cap, en un moviment centrífug que recorda les representacions clàssiques i orientals.[13] Aquesta presència dels símbols dels quatre evangelistes al capçal de l’absis demostra que no es tracta d’una Ascensió en el sentit propi del terme, sinó més aviat d’una teofania, que reprèn motius de les Maiestas Domini.[14]

Sota la Maiestas Domini hi ha una esplèndida greca ornamental realitzada amb colors vermells i verds alternats damunt d’un fons fosc. A continuació hi ha una inscripció, de la qual ara només es pot veure la part esquerra. En l’actualitat és impossible saber-ne el significat, però sembla que fa al·lusió a la teofania de la Segona Vinguda de Crist.[15]

Detall de la Mare de Déu i Sant Joan.

Tres finestres decorades amb motius vegetals separen els paraments del semicilindre absidal, en el qual les figures conservades s’agrupen per parelles amb un llenguatge corporal variat i amb les inscripcions corresponents. Les de l’extrem esquerre s’han perdut del tot. A continuació de la primera finestra hi ha Sant Andreu (S/AN/DRE/AS) i Pere (S/PE/T/R/VS). El primer aguanta una creu de mànec llarg, tema propi de la iconografia romana d'Orient. Pere porta les claus del Regne. De seguida ve la Mare de Déu (S/MA/RIA) acompanyada de sant Joan (S/I/O/H/S). Maria aixeca, amb la mà velada pel mantell, una corona de pedreria. Sant Joan sosté un llibre, també amb la mà velada, contra el pit. Immediatament després de la tercera finestra hi ha sant Pau (SPA/VLS) i sant Jaume (la inscripció d’aquest no es pot llegir).[13] La presència de la Mare de Déu  i sant Pau en aquest registre intermedi fa referència a la tradició oriental. En les representacions orientals, sant Pau apareix com el dotzè apòstol en el lloc de Judes, encara que encara no formava part de la comunitat. En una visió retrospectiva de la fe, Pau i Maria es compten entre la comunitat original de Crist.[11] En conjunt, aquest registre tracta una representació força inusual en la pintura mural catalana, ja que la imatge de Maria i els apòstols posicionats en animades discussions en grups de dos està més a prop de les imatges de l’Ascensió de Crist, que de les de la Maiestas Domini al tron ​​amb el col·legi d'apòstols, sovint separats entre si per arcades.[9] A més, la relació directa entre les figures trenca la tensió que es crea entre uns cossos totalment hieràtics, sorpresos en una mirada d’eternitat i apareixent a l’espectador com a símbol de la immutabilitat de les formes.[16] No resta res de la zona baixa, llevat d’un fragment de greca decorativa. Devia contenir cortinatges figurats o d’altres temes similars.[15]

La pintura, en conjunt, resulta homogènia i monumental, motiu pel qual es pot atribuir a un sol mestre. L’autor pot ser inscrit entre els millors coneixedors de la tècnica del fresc i de les fórmules iconogràfiques del repertori clàssic. El tractament estilístic dels diversos elements es basa en un gran domini del dibuix, d’arrel molt geometritzant, on la línia, tractada de vegades en sentit cal·ligràfic, sempre és la protagonista. El pintor, a més manifesta una gran tendència cap al naturalisme, que s’allunya de les fórmules d’extracció mossàrab. Els colors són brillants. Dominen els blaus i els vermells en diverses tonalitats, com una preparació lineal de sanguina. Igualment és notable el traç general dels elements ornamentals realitzats amb mestratge.[15]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESSAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 39. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  2. ↑ SUREDA, Joan. La Pintura romànica a Catalunya. 1981. Madrid: Alianza Editorial, p. 50. ISBN 84-206-7017-0. 
  3. ↑ 3,0 3,1 ENCICLOPÈDIA CATALANA. Catalunya Romànica. Vol. I, 1984, p. 234. ISBN 848519456X (o.c.). 
  4. ↑ LORÉS, Immaculada i GUARDIA, Milagros. El Pririneu Romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia. Garsineu Edicions, 2013, p. 137. ISBN 978-84-941734-1-7. 
  5. ↑ VIVANCOS PÉREZ, Joan. Sant Pere de la Seu d’Urgell. En Antoni Pladevall (dir.) Catalunya Romànica, Vol. 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 339. ISBN 84-7739-704-X. 
  6. ↑ 6,0 6,1 WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Núm. 34, 2003, pàg. 102.
  7. ↑ 7,0 7,1 WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Núm. 34, 2003, pàg. 103.
  8. ↑ VIVANCOS PÉREZ, Joan. Sant Pere de la Seu d’Urgell. En Antoni Pladevall (dir.) Catalunya Romànica, Vol. 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 339. ISBN 84-7739-704-X. 
  9. ↑ 9,0 9,1 WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. Núm. 34, 2003, pàg. 104.
  10. ↑ SUREDA, Joan. La Pintura romànica a Catalunya. Madrid: Alianza Editorial, S.A., 1981, p. 57. ISBN 84-206-7017-0. 
  11. ↑ 11,0 11,1 WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. Núm. 34, 2003, pàg. 105.
  12. ↑ 12,0 12,1 WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. Núm. 34, 2003, pàg. 108.
  13. ↑ 13,0 13,1 VIVANCOS PÉREZ, Joan. Sant Pere de la Seu d’Urgell. En Antoni Pladevall (dir.) Catalunya Romànica, Vol. 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 340. ISBN 84-7739-704-X. 
  14. ↑ WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. Núm. 34, 2003, pàg. 106.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 VIVANCOS PÉREZ, Joan. Sant Pere de la Seu d’Urgell. En Antoni Pladevall (dir.) Catalunya Romànica, Vol. 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 341. ISBN 84-7739-704-X. 
  16. ↑ SUREDA, Joan. La Pintura romànica a Catalunya. Madrid: Alianza Editorial, S.A., 1981, p. 182. ISBN 84-206-7017-0. 

Bibliografia

[modifica]
  • ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESSAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle. ISBN: 978-84-88811-61-5
  • VIVANCOS PÉREZ, Joan. Sant Pere de la Seu d’Urgell. 1984. En Antoni Pladevall (dir.) Catalunya Romànica, Vol. 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana (p. 234-236). ISBN: 84-7739-704-X
  • SUREDA, Joan. La Pintura romànica a Catalunya. 1981. Madrid: Alianza Editorial, S.A. ISBN: 84-206-7017-0
  • WUNDERWALD, Anke. «Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d'Urgell et leur environnement liturgique». Liturgie, arts et architecture à l'époque romane. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 34, 2003, p. 99-114.
Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Pintures_murals_de_Sant_Pere_de_la_Seu_d%27Urgell&oldid=75536»