Història de l'art català/Natzarens catalans

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

Els natzarens catalans van ser un grup d'artistes d'origen català els quals van entrar amb contacte amb els natzarens ja que es sentien molt interesats per les seves propostes. Els natzarens van ser un col·lectiu d'artistes alemanys que a principis del segle XIX van instal·lar-se a Roma, el qual el cap visible era Johann Friederich Overbeck , també eren reconeguts com prerafaelites, ja que tot lo anterior a Rafael era lo que els interesaba. Eren una comunitat mística, la qual reivindicaven un art pur i consideraven l'art com una salvació, estava molt vinculat al cristianisme. Es considera que els natzarens catalans són una pintura pictórica, on els colors són més bé plans per lo que no són gaire brillants ni cridaners, són més bé molt serioses, senses recargaments, sense dobles significats ni sensualismes. ls natzarens catalans van ser un grup que va sorgir quan alguns dels alumnes de la Llotja o de l'Academia van anar a Roma becats a apendre i es van topar amb els natzarens i els va agradar l'art que feien.Van romandre a Roma durant els anys 30 i 40, els quals tenien l'objectiu d'importar aquesta corrent a Catalunya, però lo cert es que no va tindre gaire éxit i no va encaixar amb la realitat catalana a mitjans del segle XIX, pel que van haber d'adaptar-se a fer retrats per guanyar-se la vida i el no van aconseguir expandir aquest corrent.

Context històric[modifica]

Les convulsions històriques i socials de principis del segle XIX van provocar l'enyorança pels temps passats i la restauració de l'esperit nacional. En aquesta restauració, els natzarens alemanys van ser el moviment pictòric que més propagació va tenir.

Els pintors alemanys Friedrich Overbeck i Franz Pforr, estudiants de lAcadèmia de Viena van fundar, el 10 de juliol de 1809, la Lukasbrüder, la Confraria de Sant Lluc, sant patró dels pintors i per tant es pot considerar com la primera associació artística moderna. Els seus membres majoritàriament luternas, es van convertir en catòl·lics. El nom delata la inspiració medieval, i la pretensió destablir les bases de la pintura sobre la religió i un bon treball artesanal; volien restaurar així "la veritat i la puresa" de la pintura anterior la pintura virtuosa del Renaixement.

El segle XVIII, en el qual queda englobat el moviment Neoclàssic, històricament parlant serà un dels més nefastos pels Països Catalans. La derrota catalana a la guerra de Successió significarà l'abolició dels drets i de les llibertats del país (Decret de Nova Planta, 1716). Per altra banda, cal recordar que la Catalunya Nord havia estat integrada dins l'Estat Francès des de l'any 1659 i que l'illa de Menorca estigué sota domini britànic fins al Tractat de Versalles (1783).

Imatge Decret Nova Planta

A nivell artístic,el pas del Neoclassicisme al Romanticisme i d’aquest al Realisme, ocupa pràcticament tot el segle. Durant la primera meitat, la pintura va anar desempallegant-se del provincianismeque la reteniaper incorporar-se a les grans corrents universals, preparant-se per donar-los la seva contribució.Antoni Vigó entén que durant el segle XIX “la majoria de pintors [...]seran imitadors i seguidors d’allò que es vagi realitzant per Europa, anant a beure a les fonts de París o Roma com succeeix als puristes madrilenyso als natzarens catalans”.Afinals del segle XVIII s’havien donatja els primers brots de sensibilitat preromàntica, però el veritable esperit romàntic no apareixeria fins la publicació de la revistaEl Europeo(1823-1824)-propiciada pel marc ideològicdel Trienni Liberal-, en què apareixerien els autors més característics del romanticisme europeu, com els germans Schlegel, W. Scott, Byron, Chateaubriand, Mme. StaëloManzoni, entre d’altres.Posteriorment apareixerien méscapçaleres de caràcter romàntic, com El Vapor (1833-1835) o El Propagador de la Libertad (1835-1838) Neoclassicisme i Il·lustració que fomentava l'ús de la raó ; són dos moviments del període que van lligats l'un amb l'altre.

Mentre que el Neoclassicisme és un moviment estètic que fa referència a l'art i a la literatura, la Il·lustració és un moviment del pensament; els il·lustrats pròpiament dits es mouen en el terreny de les idees. Les bases de la Il·lustració són la ciència empírica -que es contraposa a l'especulació religiosa i metafísica-, l' exaltació de la raó i la "llibertat natural" -tots els humans neixen iguals i són lliures per naturalesa-. Tots dos moviments tenen els seus orígens a la França del segle XVIII i van molt lligats a l'ascens de la burgesia.

Els autors neoclàssics imiten els models grecs i llatins segons unes normes d'equilibri i d'unitat artística: I buscaven la versemblança ,fugir de la particularitat i de la fantasia ,dels excessos i exageracions. Buscaven una unitat d'estil ,evitar contrastos ,mescla de gèneres i les seves obres tenien una finalitat moralitzadora o pedagògica de l'art.

l'art ha de contenir un ensenyament, alliçonar o exemplificar. Com podem deduir d'aquestes característiques tant de la Il·lustració com el Neoclassicisme es contraposen a l'estètica i a les actituds del Barroc. Contra la ideologia dogmàtica, obscura i l'esperit escolàstic, els il·lustrats proposen una total confiança en la metodologia empírica. Contra l'art recargolat i excessiu, el Neoclassicisme opta per l'equilibri i la serenor de l'art clàssic.

Natzarenisme[modifica]

Sulamith und Maria

Què és el Natzarisme?[modifica]

El natzarenisme és un moviment artístic fundat al començament del segle XIX per artistes alemanys a Viena i Roma. Els pintors natzarens o puristes, influenciats a la vegada pel catolicisme i el romanticisme tenien per objectiu renovar l'art religiós des de l'estudi dels antics mestres italians i alemanys i reviure l'honradesa i espiritualitat de l'art cristià medieval. El llenguatge artístic és fortament influenciat pel neoclassicisme lineal de David.

Anhelava com a resultat l’espiritualitat més pura, encara que el tema no fos sempre religiós, puix que hom també conreava temes històrics. Però no va ser cap a finals del segle XVIII s’havien donat ja els primers brots de sensibilitat preromàntica, però el veritable esperit romàntic no apareixeria fins la publicació de la revista El Europeo (1823-1824) -propiciada pel marc ideològic del Trienni Liberal-, en què apareixerien els autors més característics del romanticisme europeu, com els germans Schlegel, W. Scott, Byron, Chateaubriand, Mme. Staël o Manzoni, entre d’altres. Posteriorment apareixerien més capçaleres de caràcter romàntic, com El Vapor (1833-1835) o El Propagador de la Libertad (1835-1838).

Aquest estil va tenir una gran influència en altres pintors europeus, decaient únicament a partir de 1840, a causa de l'influx del realisme.

Origen[modifica]

El 10 de juliol de 1809, el natzarenisme fou un moviment artístic fundat al començament del segle XIX per artistes alemanys a Viena i Roma, influïts pel neoclassicisme lineal de David. Produïren una versió esquematitzada de l’art del primer Rafael.

Van trencar amb el neoclassicisme de l'Acadèmia i, el 1810, quatre dels cofrares, Overbeck, Pforr, Ludwig Vogel i Johann Konrad Hottinger es van traslladar a Roma.

Van ocupar el monestir abandonat de Sant Isidor, disposats a dur una existència de recolliment pràcticament monacal, relacionant-se profundament amb la naturalesa i els mitjans de vida artesanals dels tallers de l’edat mitjana. El monestir els oferia el medi adequat per desenvolupar tant el seu art com la seva forma de vida.

Reial Germandat de Jesus Natzaré

Per què té aquest nom?[modifica]

Els fundadors foren anomenats natzarens —tot i que preferien d’ésser anomenats puristes (purisme)— pel fet d’haver-se instal·lat en un convent abandonat, el de San Isidoro, i pel seu aspecte, descurat i amb llargues cabelleres.

D'on prové aquest posicionament?[modifica]

De l’estudi dels antics mestres italians i alemanys i reviure la honradesa i espiritualitat de l’art cristià medieval, així com la restauració nacional com a reacció a les convulsions històriques i socials de l’època.Van conèixer el pintor austríac paisatgista Joseph Antón Koch (1768–1839), que es convertí en una mena de tutor oficiós del grup.

Quins canvis va aportar?[modifica]

El romanticisme i el catolicisme, que pretenen renovar l’art religiós des de l’estudi dels antics mestres italians i alemanys i reviure la honradesa i espiritualitat de l’art cristià medieval, així com la restauració nacional com a reacció a les convulsions històriques i socials de l’època

A nivell català, quants n'hi van haver?[modifica]

Molts artistes catalans van disposar de la possibilitat de rebre formació acadèmica a Roma entre el 1833 i el 1845 gràcies als ajuts oferts per la Junta Particular de Comerç de Barcelona, d’altres s’ho van pagar ells. El cas és que a Roma coneixen els natzarens alemanys que hem esmentat i els puristes italians com Tommaso Minardi o Pietro Tenerani i es deixen influir per ells. “L’adhesió al moviment es traspuava en les obres. Es van decantar pel dibuix i la línia davant del color i pels temes històrics i religiosos. A més, l’actitud era continguda i mostraven predilecció per les representacions del primitivisme italià.” Joaquim Espalter, Claudi Lorenzale i Pelegrí Clavé, que van completar els anys de formació a Roma en l’òrbita dels pintors natzarens, van tractar preferentment el gènere del retrat com un dels principals exponents de la nova sensibilitat romàntica.[1] Els artistes catalans van ser veritablement atrets pel contingut doctrinal de l'escola, al qual, en un grau major o menor, van ser fidels, tant en les obres de creació com a l'ensenyament. En tornar de Roma, cadascú a la seva manera difongué l’estètica purista. Clavé i Vilar, contractats per l’acadèmia mexicana, ho feren a Mèxic. Cal destacar la tasca de Milà, natzarè decidit, que des de la seva càtedra i a través de conferències i de publicacions renovà a Catalunya l’interès pels estudis artístics, i també la de Lorenzale, que, com a director de l’Acadèmia de Belles Arts, influí poderosament en els seus nombrosos deixebles.

Situació econòmica dels puristes catalans[modifica]

Per tal de poder marxar a Itàlia alguns, com ja hem vist, comptaven amb beques per oposició, no obstant, aquests ajuts eren escassos i els artistes sovint patien dificultats econòmiques. Aquells que no aconseguien cap ajut, havien de recórrer a mitjans propis o al finançament de mecenes particulars. Les dificultats econòmiques per les que passaven els pensionats van portar-los a suplicar de manera recorrent que fos la Junta de Comerç la que s’encarregués de les despeses pel trasllat de les obres que calia enviar a Barcelona com a exercicis de pensionats, i que havien de servir per demostrar el bon aprofitament de les pensions.

Natzarens vs puristes[modifica]

Quan busquem informació sobre els artistes catalans, ens adonem que la pròpia etiqueta ha estat sovint entesa d’una manera problemàtica. Hi ha qui defensa que el terme natzarens és vàlid tant sols per referir-se al grup d’artistes alemanys que van instal·larse a Roma entre l’any 1810 i 1815. No obstant, segons J. Bas, ells preferien autodenominar-se pintors d’ànimes i, segons A. Vigó, puristes. La terminologia puristes, a més, hauria quedat reforçada l’any 1834 amb la signatura del manifest Del Purismo nelle Arti per part d’Overbeck, Minardi, Tenerani i Bianchini, on fixaven els seus ideals estètics. Per tant, que a aquests artistes se’ls anomeni Natzarens o Puristes és una qüestió que no genera discussions, tot i que habitualment s’hagi optat per la nomenclatura de natzarens alemanys. En el cas dels artistes italians, sempre apareixeran denominats com a Puristes. El problema, doncs, el trobem en relació amb els artistes catalans arribats a Roma entre 1833 i 1837 i que seguiran els preceptes dels natzarens alemanys i puristes italians. Alguns historiadors de l’art, com A. Cirici o M. González, fan extensible l’etiqueta als artistes catalans, que són anomenats per alguns com els natzarens catalans, mentre que altres defensin que la terminologia correcta és la de puristes catalans.

Natzarens catalans destacats[modifica]

Retrat de Claudi Lorenzale (1891), oli d'Antoni Caba i Casamitjana

El grup de natzarens catalans va estar integrat per artistes que entre 1830 i 1840 es trobaven sobre la vintena. Això vol dir que aquests eren uns vint anys més joves que els creadors de la confraria natzarena alemanya, i per tant van establir relació amb els que quedaven a Roma des de la posició de deixebles, no com a companys.

· Claudi Lorenzale i Sugrañes (Barcelona, 1815-1889)

Un dels autors més destacats i més fidels al moviment natzarista fou el professor (Barcelona, 1815-1889). que tingué gran influència en l’àmbit artístic oficial català. Va ser molt reconegut com a retratritsa.Lorenzale representa el moviment del romanticisme medievalista que és l'origen de la recuperació del passat històric de Catalunya, confluint amb la Renaixença catalana.

Va ser l’autor del quadre més emblemàtic del moviment, intitulat de Sant Jordi de Barcelona.

· Joaquim Espalter i Rull (Sitges, 1809 – Madrid, 1880)

Féu els primers estudis amb els escolapis de Sant Anton, a Barcelona, i es formà pictòricament a Marsella (1828), París (des del 1829) i Roma (des del 1833), on formà part del grup dels natzarens catalans. Tornà el 1842 i residí a Madrid fins a la seva mort. Esdevingué acadèmic de San Fernando el 1843. El 1847 fundà la revista artística El Renacimiento , juntament amb Federico de Madrazo i Eugenio Ochoa, i posteriorment fou nomenat professor de la Escuela Superior de Pintura de Madrid i pintor de cambra d’Isabel II.

· Pelegrí Clavé i Roqué (Barcelona, 17 de juny de 1811 - ídem, 13 de setembre de 1880)

Fou un pintor romàntic català que va residir durant molts anys a Mèxic.Fill de Rafael Clavé i d'Eulàlia Roqué naturals de Barcelona. Es va casar amb Carme Arnou i Vargas. Format a l'Escola de la Llotja de Barcelona (1822-1833), fou deixeble de Salvador Mayol, Rigalt i Planella. Durant els seus anys de formació va guanyar diversos premis trimestrals, anuals i extraordinaris

· Francesc Cerdà i de Villarestau (Barcelona,1814-Madrid, 1881)

Format a l’escola de Llotja de Barcelona i a l’Accademia di San Luca, a Roma, ciutat on arribà el 1834 amb Pelegrí Clavé i Manuel Vilar, i on assolí reputació com a copista. El 1841 estigué a Munic, on s’entusiasmà per l’art promogut per Lluís I de Baviera. El 1843 s’establí a Madrid. El Retrat de la nena Maria Miquela de Despujol i el Rapte de Ganimedes (Museu d’Art Modern de Barcelona) evidencien la seva qualitat de pintor romàntic. Fou membre del grup dels natzarens catalans.  

· Josep Mirabent i Gatell (Barcelona, 1831-Barcelona, 1899)

Es formà a Llotja. Lorenzale i Pau Milà l’iniciaren en el natzarenisme. S’especialitzà en la pintura de flors i de fruites. Fou premiat, sovint, a Madrid i a Barcelona, així com a Londres, el 1889. Conreà alhora la pintura i l’ornamentació al teatre del Liceu i al paranimf de la Universitat de Barcelona, així com al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

· José Arrau Barba (Barcelona, 1802-Barcelona,1872)

Va realitzar part dels seus estudis artístics a l'Escola de la Lonja y també en el taller del pintor Juan Carlos Anglés, ademés de dibuixar, també pintava, seguia els estudis de geometria, arquitectura, perspectiva, anatomia i proporció. Des de 1819 fins 1826 va seguir constantment els estudis a la Llotja aconseguint així els premis trimestrals i anuals.

Mentre José Arrau Barba va estar estudiant a la Llotja, va ser quan se li va fer un dels encàrrecs més coneguts dut a terme per ell, aquest encàrrec es tracta ni mes ni menys que d'un retrat a l'oli de Fernando VIII, l'any 1833.

· Manuel Vilar (Barcelona,1812- Ciudad de México,1860)

Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on va ser deixeble de Damià Campeny. El 1833 va viatjar a Roma, on va estudiar amb Antoni Solà i Pietro Tenerani.

Emmarcat a l'escola artística dels Natzarens, el 1845 es va establir a Mèxic amb el pintor Pelegrí Clavé, on va ser director de les classes d'escultura de l'Acadèmia de Sant Carles. Va destacar especialment en el gènere del retrat. En la seva faceta com a professor, va insistir a l'estudi rigorós de l'anatomia, el dibuix dels models antics, la pràctica realitzada sobre blocs de marbre, el treball amb buidatges en guix i modelats en fang. A més dels temes clàssics va tractar els religiosos i històrics, destacant a la seva etapa mexicana els temes prehispànics

Convocatòria de l'any 1833[modifica]

Cal tenir en compte que feia anys que la Junta de Comerç no havia pogut enviat pensionats a l’estranger, a causa de les moltes dificultat que passava el país. Però finalment van poder realizar el concurs el cual van formar part del jurat els professors de l’escola Francisco Rodríguez, Damià Campeny, José Coromina, Juan Masferrer, Salvador Mayol i Josep Bover. La Junta de Comerç també vasol·licitar la col·laboració de Josep Arrau, Vicente Rodés i Antonio Ferrán. Una vegada aconseguida l’autorització, van establir-se les bases pel concurs i els professors van proposar els temes als que haurien de fer front els artistes que optaven a la beca. La tria demostra l'afiliació neoclàssica de l’escola en aquells moments, amb escenes clàssiques protagonitzades per Minerva, Dido, Pandora, Pompili, Píram i Tisbe, Calígula, els Horacis, Ulisses, Cató i Pirrus. També, tot i que en menor grau, es van proposar alguns temes bíblics de l’Antic Testament, amb personatges com Moisès, Abraham, Absaló i Samuel, i un parell de temes relatius a la vida de Jesús. De temes contemporanis només se’n va proposar un, La visita de Ferran VII a Llotja. Finalment, però, els temes elegits van ser Daniel i Susanna per als escultors i David i Salomó per als pintors. Les proves van tenir lloc entorn al mes d’abril de 1833, i els opositors van haver de presentar al tribunal tant els anomenats exercicis.

Preparatius per al viatge[modifica]

Un cop guanyades les beques, els alumnes havien de començar a preparar els seus viatges, caliamarxar amb tots els papers en regla, sense oblidar el passaport o permís de les autoritats per deixar el país, les obligacions concretes, i les recomanacions per personatges influents de la ciutat on havien de residir. Les institucions, a més, havien d’assegurar-se que un cop a Roma els joves “s’encarrilessin pel bon camí”, per això abans de marxar tots els pensionats havien de signar un document de la Junta de Comerç, segons el qual es comprometien a complir unes obligacions, com assistir a l’Accademia di San Luca, seguir les directrius que marqués el director de pensionats, o enviarobres regularment per fer palesos els avenços acadèmics.

Natzarens catalans a Roma[modifica]

El nostre grup d’artistes romàntics va rebre les primeres influències de l’estètica del natzarenisme germànic a través de fonts literàries, dels articles publicats en la premsa especialitzada, i de les pròpies manifestacions dels erudits catalans. Així va ser com van entrar en contacte amb les obres dels autors més característics del Romanticisme europeu, com W. Scot, Byron, Chateaubriand, Manzoni..., i amb el pensament idealista-romàntic dels poetes i filòsofs alemanys dels germans Schlegel, Novalis, Hölderlin, Schelling, Hegel, Fichte, Schiller..., amb els quals podem establir punts de contacte amb el pensament de l’emergent Renaixença catalana, ja que els dos moviments compartien la sublimació espiritual i l’evocació històrica206 . I a partir dels anys 30 gràcies al contacte directe amb els natzarens alemanys. Bertran d’Amat ens diu: “Celebraban reuniones periódicas Overbeck, Minardi y otras personas distinguidas en las artes y en las letras, á las que muy contadas eran las admitidas, y entre éstas nuestros Milá y Lorenzale, junto con Clavé, Espalter y el escultor Vilar”207. I és que en el cas català es va connectar més amb el romanticisme d’arrel germànica que francesa: “Propi del romanticisme francès és el concepte d’Estat; propi de l’estètica romàntica francesa es l’ardor, el moviment, la materialitat, la força, el color... El Romanticisme alemany, no obstant, deriva d’una interiorització més dramàtica de l’existència, més religiosa, més mística, que s’eleva per sobre de la natura per copsar allò espiritual. [1]

Principals obres[modifica]

Origen pintura.jpg
Origen de l’escut del comtat de Barcelona, de Claudi Lorenzale[modifica]

Més informació

És gairebé un manifest del Romanticisme pictòric català. Representa la llegendària escena de Carles el Calb creant per a Guifré el Pilós, ferit, el seu futur escut d’armes: en passar els quatre dits mullats en la sang de Guifré pel damunt d’un escut llis d’or. El tema fou suggerit pels germans Manuel i Pau Milà i Fontanals. Pau Piferrer també va intervenir-hi i la composició fou sotmesa, a través de Manuel Vilar, a l’aprovació de Friedrich Overbeck i Pietro Tenerani; tot plegat confereix al quadre un valor gairebé d’obra col•lectiva, paradigmàtica del Romanticisme i de la Renaixença. Lorenzale, evidentment, s’hi autoretratà en la figura del quart guerrer de l’esquerra. Estigué dipositada al Museu Provincial de Barcelona el 1902, d’on passà als Museus d’Art de Barcelona el 1906, amb el número d’inventari 24.678. Fou retornada el 17 de novembre de 1980.


Retrato bonaventura carles.jpg
Retrat de Bonaventura-Carles Aribau, de Joaquim Espatller[modifica]

Més informació

Va ser un encàrrec de la Junta de Comerç de Barcelona a l’Espalter i, per tant, des de llavors ha format part del Museu que es va anar conformant a la Llotja. El retrat mostra sobre una taula a la dreta del retratat un exemplar del diari madrileny El Corresponsal (del 22 de maig d'un any que no s'arriba a llegir), on hi col·laborava Aribau, i el manuscrit de la cèlebre Oda a la Pàtria (1833 ), que es va convertir en la seva obra més important i està considerada com la iniciadora de la Renaixença literària catalana. L'obra va ser cedida a l'Ateneu Barcelonès al juliol de 1877 perquè presidís una vetllada literària en honor d'Aribau. Joaquím Espalter va estudiar a Marsella i París, on va treballar al taller d'Antoine-Louis Gros i va rebre la influència de la pintura de David i d'Ingres, i va tornar a Barcelona el 1833. Un any després va marxar a Itàlia, on va formar part del grup dels natzarens catalans, i va tornar a Barcelona el 1842, establint-se de seguida a Madrid on va morir el 1880. El 1843 va ser nomenat membre de número de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, el 1846 pintor de càmara i el 1860 professor de l'Escola Superior de Pintura de Madrid. Es va convertir en el retratista predilecte de la burgesia, d'industrials i banquers, així com dels catalans establerts a Madrid. Va participar també en projectes decoratius, com en la decoració del Paranimf de la Universitat Central de Madrid (1855-1858).

El bon samarità (1838), de Pelegrí Clavé i Roquer
El bon samarità (1838), oli de Pelegrí Clavé[modifica]

Més informació

Aquest quadre va ser enviat per l'autor des de Roma l'any 1838 com a exercici de pensionat. Pelegrín Clavé va ingressar a l'Escola Llotja de Barcelona als onze anys, on va estudiar amb Salvador Mayol i Vicent Rodes, entre d'altres professors. El 1834 va marxar a Itàlia, pensionat per la Junta de Comerç amb el seu company l'escultor Manuel Vilar. Allí va viatjar per diverses ciutats i es va establir a Roma, on va estudiar amb Tomasso Minardi i Pietro Tenerani i va entrar en contacte amb el grup dels natzarens. El 1845 Clavé i Vilar van ser cridats per l'Acadèmia de Sant Carles de Mèxic per reorganitzar l'ensenyament com a directors de la pintura i de l'escultura respectivament. El 1868 va tornar a Barcelona i va ser nomenat membre numerari de l'Acadèmia de Barcelona. Excel·lent retratista, així com pintor de temàtica històrica i religiosa, es va moure dins els cànons de l'academicisme romàntic. També va realitzar projectes per decorar temples, com el de La Profesa de Mèxic, i es coneixen esbossos per decorar l'església de la Mercè de Barcelona, que mai no es van dur a terme. Aquesta obra va estar en dipòsit des del 1906 als Museus d'Art de Barcelona, amb el número d'inventari 10451. Va ser tornada a l'Acadèmia el 27 de novembre de 1980.

Retrat de la nena Maria Miquela de Despujol i el Rapte de Ganimedes, de Francesc Cerdà[modifica]

Més informació

Estudi de la flor del gerani de pensament, de Josep Mirabent[modifica]

Més informació

Referències[modifica]

  1. https://www.museunacional.cat/ca/advanced-piece-search?title_1=&title=&field_piece_inventory_number_value=&keys=claudi%20Lorenzale&page=1

Enllaços externs[modifica]