Història de l'art català/Estendard de Sant Ot

Salta a la navegació Salta a la cerca
L'estendard de Sant Ot

Introducció[modifica]

L’estendard de Sant Ot, també conegut com el Penó de Sant Ot, és un magnífic estendard del romànic català trobat al Municipi de la Seu d’Urgell, realitzat amb la tècnica del brodat entre els segles XI i XII i que avui en dia es conserva al Museu del Disseny de Barcelona.

Descripció[modifica]

Detall on es pot apreciar la inscripció ''Elisava me f(e)cit''.

Ens trobem davant d’una peça que té unes dimensions totals de 105 cm d’alçada per 69 cm d’amplada; el gallardet situat a la part central té unes dimensions de 46 cm d’alçada i 19,4 cm d’amplada[1]. La peça ha sigut realitzada amb teixit de lli (color cru) brodat amb fils de seda policromada (amb tons vermellosos, ataronjats i daurats). L'estendard s'organitza en dues parts. En el rectangle conformat per una sanefa vegetal que correspon a la part superior, ens apareix sobre un fons de color vermell la figura desdibuixada d'un home vestit amb una túnica i mantell. La figura es Crist, i apareix acompanyada, en cada un dels extrems, per les representacions d'un bou, un lleó, una àliga i un altre ésser que costa distingir a causa de l'estat de conservació precari d'aquesta part però que segurament es tracta d'un àngel. Les quatre figures són presentades de cos sencer i tenen ales i potes. Crist es troba emmarcat dins d'una mandola mentre que als extrems d'aquesta es troben representades les altres quatre figures.

A la part inferior de l'estendard pengen tres gallardets o banderoles de forma triangular, i en cada una d'elles apareix representada una figura femenina descalça (o representacions de sants) que va vestida amb túnica, mantell i amb el cap cobert amb el que sembla ser una guimpa (peça pròpia del vestuari monacal femení a partir del segle IX)[2]. Els tres personatges femenins es mostren observant a Crist (amb una exagerada torsió dels caps) i en actitud d’oració. A sobre dels seus camps i als cantons dels gallardets també es representen lliris. En aquest cas podria tractar-se de la representació de tres germanes de la comunitat o una abadessa i dues monges[3]. Les dues figures dels extrems porten un llibre a la mà esquerra (llibre dels Evangelis) mentre que la central també sembla sostenir un objecte que no s'ha pogut acabar d'identificar. L'absència de nimbe en les figures fa pensar que es pot tractar de retrats de les possibles donants.

Destaca en especial una inscripció ubicada a la part dreta de Crist, sota la representació de l’àliga en que es pot llegir de forma vertical: ‘ELI / SAVA / MEF (E) / CIT' (Elisava me fecit).

L'estat de conservació actual de la peça evidència el fet que aquest estendard estava penjat verticalment de la seva part superior (sobretot a causa dels forats presents a la tela). La forma i disposició de les figures d'aquesta peça recorda a la tipologia dels vexilla imperials[4], estendards semblants a banderes que procedeixen de l'antiguitat clàssica.

Tècnica i materials[modifica]

La tècnica utilitzada per a la realització d'aquest estendard ha sigut el brodat amb fils de seda (la tècnica específica és el punt de figura)[5]. El brodat és un art molt antic (la invenció d'aquest art se'ls atribueix als Babilonis) que consisteix en la utilització d'agulla i fil, a més d'altres materials, per a l'embelliment de teixits[6].

Des del començament pràcticament de l'Edat Medieval l'Imperi Bizantí era el màxim exponent d'aquest art, el qual gràcies a les Croades es va poder estendre per tot occident. Durant l'edat mitjana Espanya va ser un dels centres europeus principals de brodat. Sabem que ja en el segle X existien centres importants de producció de seda a la península i del XII tenim exemplars tan magnífics com el Tapís de la Creació de Girona. També cal remarcar que existeix una gran varietat d'estils de brodat que es diferencien pel material utilitzat, el marc geogràfic, la forma, el punt de costura o els motius ornamentals.

Els materials utilitzats per a l'elaboració d'aquesta peça són el teixit de lli i els fills de seda, materials que han estat utilitzats durant milers d'anys. Durant l'etapa corresponent a la confecció d'aquest brodat en bona part d'Europa existia un florent comerç del lli i la seda. El productor principal de seda dins del continent en aquell moment era Itàlia (Regió de Calàbria) mentre que els centres productors principals del lli eren Alemanya, Flandes i el Ducat de Brabant[7].

Tant els materials (costosos) utilitzats com la tècnica (perfecció del treball) fan pensar que aquest estendard és una peça d'una gran qualitat, i per tant havia de ser inscrit en un dels tallers més importants de l'època. Cal destacar que aquest no és l'únic brodat important procedent de la catedral d'Urgell, ja que també es conserva al Victoria and Albert Museum de Londre un frontal d'altar. Entre altres exemples (pocs) de producció romànica de brodats conservats d'aquesta època podem esmentar el cas de l'estola de Sant Narcís (Sant Feliu de Girona) o el brodat de la Comtessa Guisla (Monestir de Sant Martí del Canigó de Conflent).

Tema[modifica]

A la part superior de l’estendard es pot distingir el tema de la Maiestas Domini (Crist en Majestat); tema molt recurrent en la iconografia occidental medieval i que predomina especialment dintre de l'art preromànic i romànic. Crist ens apareix assegut en un tron amb estructura d'arquets, subjectant a la mà esquerra les sagrades escriptures (el llibre de la saviesa o el llibre dels evangelis) mentre que la dreta la té aixecada i sostenint entre els dos dits un orbe, en actitud de beneir. La imatge de Crist es troba envoltada per una mandola perlada i als espais adjacents es troben els símbols del Tetramorf: representació al·legòrica dels quatre evangelistes (Sant Mateu, Sant Marc, Sant Joan, Sant Lluc) mitjançant les figures profètiques de les visions d’Ezequiel. Aquest tema va ser molt comú durant l’època medieval, en especial dintre de l’art romànic i bizantí. En aquesta representació del Tetramorf en particular sembla sobresortir la figura de Joan, representada mitjançant una àguila que es troba recolzada sobre una configuració el·líptica. Aquests tipus de representacions, de Crist en Majestat acompanyat dels quatre evangelistes, eren més comunes en l’escultura i la pintura (mural i sobre taula) però també es podia trobar en còdexs il·luminats o com en aquest cas, en un penó o estendard. Les particularitats dels temes d'aquest estendard situen l'obra de manera especial dins una tradició d'origen carolingi i francesa[8]. El gest corresponent a les quatre figures del Tetramorf que giren el cap també és una característica pròpia de les formulacions iconogràfiques d'època carolíngia.

El rectangle de la part superior de l'estendard s'emmarca mitjançant un tema vegetal de fullam amb fulles molsudes. Aquest tema té les seves arrels en el món clàssic (grecollatí) però serà molt utilitzat dintre del repertori dels segles del romànic.

Funció[modifica]

La utilitat de l'estendard de Sant Ot és dubtosa: avui dia encara no estem en condicions de precisar si aquesta peça era d'ús purament processional o si en canvi tenia una funció més aviat militar. Els autors difereixen sobre si podria tractar-se d'un gonfanó parroquial, un estendard guerrer o un gonfanó votiu. El que sí que és cert és que aquesta peça va ser utilitzada com a relíquia venerada. Mentre que el medievalista d'origen alemany Percy Schramm està convençut de que es tracta d'un estendard guerrer[9], l'historiador de l'art Hans Horstmann en canvi creu que es tracta d'un brodat figuratiu d'ús litúrgic i que per tant no estem davant d'una bandera[10]. L'historiador d'origen català Sebastià Herreros dedueix pel desgast que presenta aquest peça, que la posició habitual d'aquest estendard havia de ser vertical, i que estava subjectat pel marge superior amb una barra horitzontal. D'aquesta manera, per ell es tractaria d'un gonfanó parroquial i no d'una ensenya[11].

Història de la peça[modifica]

Descoberta i museïtzació

Museu del Disseny de Barcelona (ubicat dins de l'edifici Disseny Hub Barcelona), emplaçament actual de l'estendard de Sant Ot.

Aquesta peça va ser localitzada en la catedral de Santa Maria d’Urgell (La Seu d’Urgell), dins d’una arqueta gòtica corresponent al nínxol de l’altar de Sant Ot. Dins de la mateixa arqueta també es va trobar la capa de Sant Fructuós (també anomenada de Sant Just) i dues petites bosses amb relíquies[12]. Es creu que tant l’estendard com la capa trobats van ser emmagatzemats en l’arqueta durant el segle XVIII.

La redescoberta i el rescat d'aquesta peça es deu a 'escriptor, museòleg i antic director general dels Museus d'Art de Barcelona (entre els anys 1920 i 1939) Joaquín Folch i Torres[13]. Folch i Torres va presenciar aquest exemplar per primera vegada a l'Exposició Hispano-Francesa portada a terme a Saragossa durant l'any 1908. Pocs anys després, concretament l'any 1916, com a comanda de la Junta de Museus, aquest museòleg va adquirir la peça que es va incorporar al Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona. L’estendard de Sant Ot l'any 1918 va ingressar com una donació per part de la Junta de Museus al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, que avui en dia forma part del Museu del Disseny de Barcelona. El número de registre que té assignada aquesta peça des del seu ingrés és el MTIB 49422 i actualment forma part de l'exposició permanent Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segles III-XX)[14]. Anteriorment, aquesta peça ja va formar part de l'exposició Art Románic (1961) i una altra titulada Catalunya medieval (1992).

Relació amb Sant Ot

El nom que té aquesta peça li ve donat per l’altar on va ser trobada. Aquest altar està dedicat a Sant Ot, antic bisbe d’Urgell que va ascendir a la categoria de sant per l’església catòlica l’any 1133. Aquest sant va néixer a la Vila de Sort (capital del comtat de Pallars) al voltant de l'any 1060. Va ser fill dels comtes de Pallars Sobirà i durant la seva joventut va exercir de militar encara que ben aviat es va dedicar a la vida canònica. Sabem que l'any 1095 va ser anomenat bisbe de la Seu d’Urgell i que durant el seu bisbat va consagrar (Santa Maria de Guissona o l'església de Sant Julià de Cerdanyola) i també va promoure (Catedral de la Seu d'Urgell) la construcció de diverses esglésies. Sant Ot va morir el 7 de juliol de l’any 1122. Després de la seva canonització com a sant (onze anys després de la seva mort) el seu successor, Pere Berenguer, va convertir el seu sepulcre a la Seu d’Urgell en un lloc de peregrinació[15].

L'any 1556 es va construir un nou altar on es van traslladar les seves restes i relíquies. Actualment es conserva un document molt interessant sobre aquest trasllat però en el qual no hi ha cap menció sobre l'estendard de Sant Ot[16].

No se sap exactament quina relació devia tenir aquest estendard amb el bisbe Sant Ot però podem intuir que segurament es tractava d’una ofrena al seu sepulcre. És factible pensar que aquest penó va poder ser realitzat durant l'episcopat de Sant Ot, entre els anys 1095 i 1122. L'estudi dels aspectes estilístics d'aquest obra també permet situar els seus orígens cap al voltant del segle XII [17].

Elisava[modifica]

A banda de Sant Ot, una altra figura de qui ens interessa parlar quan fem referència a aquest estendard és la dona sobre la qual es fa referència en la inscripció de la peça: ‘ELI / SAVA / MEF (E) / CIT’(Elisava me fecit). Aquests termes en llatí es poden traduir com ‘Elisava em va fer’; es tracta d’un recurs utilitzat pels artistes i promotors des de l’antiguitat per signar les seves obres. Així doncs, aquesta inscripció la podem interpretar com la firma de la persona que va realitzar o que va manar encarregar aquesta peça.

D'una banda, en el període corresponent a l'art romànic molt pocs artistes deixaven la seva firma en les obres d'art, un nombre que es redueix encara molt més en referir-nos a dones artistes. Per això la majoria dels historiadors consideren que Elisava havia de ser la comitent d'aquest estendard en comptes de l'artista creadora.

Si bé és cert que no era habitual que una dona fos artista en l'Edat Medieval, hi han arguments a favor de que Elisava fos veritablement l'artista que va confeccionar aquest brodat. Sabem que durant l'Edat Medieval la dona dedicava gran part de la seva vida amb activitats com teixir, brodar o filar. Aquestes activitats no eren considerades artístiques com a tal sinó que formaven part de la vida de les dones, ja que eren activitats profitoses, útils per al dia a dia. A més, tenim altres exemples de brodats amb signatures o inscripcions relacionades amb figures femenines. Aquest seria el cas de l'Estola de Sant Narcís, obra firmada per 'Maria' (Maria me fecit)[18]o del brodat de Ragenardus de la Catedral de Colònia, que presenta (entre d'altres) una inscripció referent a una dona anomenada 'Gerberga' (Gerberga me fecit) [19].

Es creu que en el cas de la figura ubicada a la franja central (de les tres franges situades a la part inferior de la peça) que penja de l'estendard, es pot tractar de la mateixa Elisava. En el cas d'aquesta hipòtesi Elisava seria la comitent mentre que els personatges de les franges laterals representarien a possibles donants. De fet, el nom d'Elisava era un nom bastant corrent en la Cerdanya del segle XI i especialment entre els membres de la família comtal d'Urgell durant el període que estem tractant[20]. Al parlar de comitents femenines en les obres d'art cal destacar el cas de la reina Matilde, esposa de Guillem I d'Anglaterra que va encarregar el tapís de Beyeux, obra que s'emmarca dins d'una cronologia semblant a la de l'estendard de Sant Ot.

El brodat també s’ha considerat com una activitat pròpia de les monges. Per aquesta raó es pot considerar possible que Elisava fos una monja que en iniciar la seva vida religiosa hauria pres aquesta nova denominació. El monestir femení més importat d’aquell moment en el bisbat d’Urgell era el monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins, per tant en aquest cas es podria tractar d'alguna de les religioses d'aquest monestir.

Una altra hipòtesi possible, encara que menys probable, és considerar que la inscripció que fa referència a Elisava fos una mena d'homenatge pòstum, com en el cas de les pintures de l'absis de Sant Pere de Burgal i la inscripció que remet a la comtessa Llúcia de la Marca[21].

Bibliografia[modifica]

·Carrero, Eduardo. (2010). «La Seu d’Urgell, el último conjunto de iglesias. Liturgia, paisaje urbano y arquitectura». Anuario De Estudios Medievales. Illes Balears: Universitat de les Illes Balears.

·Guardia, Milagros; Mancho, Carles (1997). «Consideracions a l'entorn dels teixits brodats catalans de l'alta edat mitjana». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Barcelona: Universitat de Barcelona.

·Herreros, Sebastià (1991). «L'estendard de Sant Ot. Andlisi historica». XIV Congres Internacional de Vexil-lologia. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.

·Maria Folch, Josep (1930). Museo de Arte Decorativo y Arqueológico. Barcelona: Junta de Museus de Barcelona.

·Martin i Ros, Rosa Maria (1991). «L'estendard de Sant Ot. Restauracio» XIV Congres Internacional de Vexil-lologia. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.

·Monge, Laia. «El estandarte y el frontal de sant Ot: ¿El ajuar del santo obispo de la catedral de la Seu d’Urgell?». Anales de Historia del Arte. Barcelona: Universitat Autónoma de Barcelona.

Webgrafia[modifica]

«Elisava, una misteriosa artista medieval» (en català). El Punt Avui, 8-05-2020. [Consulta: 10/12/2020].

«San Odón de Urgel, obispo» (en castellano). Wayback Machine - Internet Archive, 2012. [Consulta: 10/12/2020].

«Penó» (en català). enciclopèdia.cat | El cercador de referència en català, 1988. [Consulta: 10/12/2020].

«Sembrant llums i colors: Les petjades d’algunes artistes medievals, M.-Elisa Varela Rodríguez i Teresa Vinyoles Vidal» (en català). Duoda, Centre de Recerca de Dones. Universitat de Barcelona, 2008. [Consulta: 10/12/2020].

«La memòria històrica de les dones» (en català). Generalitat de Catalunya, 2017. [Consulta: 10/12/2020].

«Penó de Sant Ot» (en català). Museu del Disseny de Barcelona, 2015. [Consulta: 10/12/2020].

«Sant Ot, Estendard de» (en català). Associació Catalana de Vexil·lologia, 1995. [Consulta: 15/12/2020].

«Bordado - técnica» (en castellano). B- Dicc. Textil Latinoamericano, 2010. [Consulta: 10/12/2020].

«BORDADO» (en castellano). Hisour, 2008. [Consulta: 10/12/2020].

«Estola de Sant Narcís» (en català). Universidad Complutense de Madrid, 2020. [Consulta: 15/12/2020].

«Estendard Penó de Sant Ot» (en català). Pinterest, 2012. [Consulta: 16/12/2020].

«Linen» (en inglés). Wikipedia, 10-12-2020. [Consulta: 16/12/2020].


Referències[modifica]

  1. «Sant Ot, Estendard de» (en català). Associació Catalana de Vexil·lologia, 1995. [Consulta: 15/12/2020].
  2. Monge, Laia. «El estandarte y el frontal de sant Ot: ¿El ajuar del santo obispo de la catedral de la Seu d’Urgell?». Anales de Historia del Arte, p.13. Barcelona: Universitat Autónoma de Barcelona.
  3. Herreros, Sebastià (1991). «L'estendard de Sant Ot. Andlisi historica». XIV Congres Internacional de Vexil-lologio, p. 252. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.
  4. Maria Folch, Josep (1930). Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, p. 11. Barcelona: Junta de Museus de Barcelona.
  5. Martin i Ros, Rosa Maria (1991). «L'estendard de Sant Ot. Restauracio» XIV Congres Internacional de Vexil-lologia, p. 248. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.
  6. «BORDADO» (en castellano). Hisour, 2008. [Consulta: 10/12/2020].
  7. «Linen» (en english). Wikipedia, 10-12-2020. [Consulta: 16/12/2020].
  8. Guardia, Milagros; Mancho, Carles (1997). «Consideracions a l'entorn dels teixits brodats catalans de l'alta edat mitjana». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, p.1469. Barcelona: Universitat de Barcelona.
  9. Schramm, Percy E. (1960). Las insignias de la realeza en la edad media espanola. Madrid: Instifuto de Estudios Politicos.
  10. Horstmann, Hans (1954). Die fruhmittelalterliche Kriegsfahne im Kolner Domscfiotz. Koln: Kolner Domblaft, VIII-IX.
  11. Herreros, Sebastià (1991). «L'estendard de Sant Ot. Andlisi historica». XIV Congres Internacional de Vexil-lologio, p. 254. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.
  12. «Penó de Sant Ot» (en català). Museu del Disseny de Barcelona, 2015. [Consulta: 10/12/2020].
  13. Herreros, Sebastià (1991). «L'estendard de Sant Ot. Andlisi historica». XIV Congres Internacional de Vexil-lologio, p. 250. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.
  14. «Estendard Penó de Sant Ot» (en català). Pinterest, 2012. [Consulta: 16/12/2020].
  15. «San Odón de Urgel, obispo» (en castellano). Wayback Machine - Internet Archive, 2012. [Consulta: 10/12/2020].
  16. Herreros, Sebastià (1991). «L'estendard de Sant Ot. Andlisi historica». XIV Congres Internacional de Vexil-lologio, p. 251. Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia.
  17. Folch i Torres, 1: Instifut d'Estudis Catalans. Anuari MCMXV-XX. Cronica de la Seccio Arqueològica. Barcelona, 1921.
  18. «Estola de Sant Narcís» (en català). Universidad Complutense de Madrid, 2020. [Consulta: 15/12/2020].
  19. Martin i Ros, Rosa Maria. L'estendard de Sant Ot. Restauracio (en català). Barcelona: Associacio Catalano de Vexil-lologia, 1991, p. 248. 
  20. Guardia, Milagros; Mancho, Carles (1997). «Consideracions a l'entorn dels teixits brodats catalans de l'alta edat mitjana». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, p. 1473. Barcelona: Universitat de Barcelona.
  21. Monge, Laia. «El estandarte y el frontal de sant Ot: ¿El ajuar del santo obispo de la catedral de la Seu d’Urgell?». Anales de Historia del Arte, p. 18. Barcelona: Universitat Autónoma de Barcelona.