Vés al contingut

Història de l'art català/Santa Maria de la Seu d'Urgell. Arquitectura, restauracions

Afegeix enllaços

Introducció

[modifica]
Interior de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell

La Catedral de Santa Maria té els seus precedents durant el 839, any en el qual es va consagrar la primera església.[1]

A la primera meitat del segle XI, el Bisbe Sant Ermengol va començar el projecte d’una església nova,[2] en tenim constància gràcies a l’acta de consagració de la nova catedral de l’any 1040, que a més deixa constància del successor d’Ermengol: el Bisbe Eribau que va continuar i finalitzar l’obra l’any de la seva consagració.[3]

Al segle XII la catedral es trobava en estat ruïnós, per tant, amb el Bisbe Sant Ot al capdavant es fan unes donacions a la catedral de Santa Maria mitjançant la carta pastoral del bisbe, “en la qual exhortava els fidels a col·laborar econòmicament en la reedificació del vell temple de Sant Ermengol a canvi de beneficis espirituals”.[4] L’obra va quedar interrompuda durant un temps incert, fins que al voltant del 1169 les obres es passen a Ramon Lambard.[4]

Planta de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell

És a partir de l’any 1174 quan tenim testimonis documentals que afirmen que el següent mestre de la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell va ser Ramon Lambard, juntament amb els seus quatre col·laboradors, el qual es va comprometre, mitjançant un conveni del 1175, amb el Bisbe Arnau de Preixens i el capítol urgellès a continuar les obres .[5]

Lambard hi va intervenir com a obrer, com a administrador dels béns i les rendes destinades a la construcció: propietats mobles i immobles, masos, alous, vinyes, censos, oblacions, almoines, etc.;[6] l’encarregat de mantenir el temple catedralici;[7] i de conservar i renovar el material litúrgic, objectes i vestidures.[6]

Al conveni hi figurava que havia d’acabar les obres amb un període de set anys (1175-1182), entre els quals havia d’intervenir en claudas nobis ecclesiam totam, et leves coclaria sive campanilia, unum filum super omnes voltas, et facias ipsum cugul bene et decenter,[8] per tant, havia de finalitzar la construcció de totes les voltes de l’església, alçar una filada més els campanars per tal que quedessin amb una alçada per damunt de les voltes i construir el cimbori.[8]

Tot i el conveni, Lambard no va finalitzar la construcció dedicada als campanars, per tant, la catedral de Santa Maria va quedar inacabada l’any 1182.[4]

Finalment, les obres van ser finalitzades entre els anys 1187 i 1195. Es creu que aquesta fase va ser intervinguda pel mestre Ramon de Nargó, encara que amb incertesa.[9]

Santa Maria de la Seu d'Urgell

[modifica]

Arquitectura

[modifica]
Absis central
Absidioles i tribuna del transsepte sud

La Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell de planta basilical, presenta a l’est una capçalera pronunciada mitjançant un absis sobre el qual resideix una rosassa.[10] A l’interior d’aquest s’hi obra a l’eix de l’església una absidiola. L’absis és flanquejat per dues absidioles més residents als braços del transsepte amb un total de cinc absis. L'accés de les absidioles és ornamentat amb elements arquitectònics: a cada lateral una columna adossada decorada amb boles que, mitjançant el capitell aixeca un arc tòric. Com també la conca absidial: per davall de la volta absidal hi ha una subtil finestra i, sobre aquesta, una línia d’imposta correguda i decorada amb boles.[11]

Sobre les absidioles i, per tant, a cada braç del transsepte, hi ha una tribuna. Al transsepte sud la tribuna és coberta amb una volta de canó de mig punt, en canvi, al transsepte nord amb una volta apuntada reforçada amb dos arcs torals. Les tribunes són obertes mitjançant tres finestres bífores complementades amb un arc de mig punt i dividides amb una doble columna caracteritzada per “una base formada per una escòcia entre dos tors i amb boles als angles”,[12] i seguit per un fust llis, un capitell amb decoració escultòrica i un àbac. Les columnes de les finestres de la tribuna del nord, en canvi, són “amb fusts hexagonals i capitells de mides i ornamentació diferent”,[12] atès que possiblement són materials reaprofitats.[12] A l'interior de cada tribuna s'hi obra tres grans finestrals que s'emmarquen a l'exterior de cada braç del transsepte amb tres arcs en degradació sostinguts per columnes.[10]

Absidioles i tribuna del transsepte nord

Als extrems nord i sud del transsepte, és a dir, als murs de tancament, se situa una capella de planta rectangular coberta amb volta d’aresta, presenten una certa alçada, exactament fins a les tribunes.[13] L’entrada de les capelles es presideix per una portada d’arcs tòrics en degradació amb columnes adossades que es formen amb capitells, a més, és envoltada amb ornamentació de boles.

Les capelles donen accés, mitjançant unes escales de caragol, a unes torres situades als extrems més exteriors del transsepte anomenades torres de Sant Salvador i de Sant Just, les quals donen accés a les tribunes.[13]

Pel que fa al transsepte és cobert amb una volta de canó seguida sense arcs torals.[13] Al centre d'aquest hi ha un creuer on s’hi aixeca una cúpula rectangular amb nervis de creueria que es recolza sobre quatre petxines situades a les cantonades d’aquesta, seguidament de les petxines s’hi desenvolupa una línia d’imposta correguda[11] i quatre finestres monófores[14] i estretes.

A partir d’aquí es desenvolupen les naus. En trobem tres: una central més àmplia i alta respecte a les laterals, més estretes i baixes. La nau central de quatre trams és coberta amb volta de canó alternada amb quatre arcs torals que divideixen els quatre trams de la nau. Els arcs torals neixen de la línia d’imposta correguda que és suportada per mòduls.[13] Sota aquests i a cada tram s'hi obra un òcul.

Els murs de la nau central s’aixequen amb alts pilars cruciformes, de les quals arestes són decorades amb boles. El pilar arriba fins a la línia d’imposta. A cadascun dels angles dels pilars hi descansa una columna adossada amb capitells que, al contrari dels pilars, només arriben fins al naixement dels arcs formerets dels murs de la nau central. El conjunt se sustenta per un sòcol lleugerament pronunciat.[11]

Les naus laterals formades per quatre trams dividits amb arcs torals són cobertes amb volta d’aresta.[13] Sobre la coberta amb volta d'aresta hi ha una segona coberta de quart de cercle que permet fer de contrafort.[15] En els respectius murs hi ha una finestra de doble esqueixada a cada tram de volta.[10]

El cos occidental de la Catedral es forma per dos nivells sobreposats. El primer és d'accés al recinte en el qual trobem tres portes d'accés que corresponen amb les naus. Les portes laterals es formen a l'exterior amb quatre arcs en degradació i sense ornamentació, en canvi la porta central amb cinc arcs en degradació i amb dues columnes a cada lateral amb ornamentació escultòrica.[10]

El nivell restant forma una galeria que obra a l'exterior tres finestres amb vidriera, la central més amplia respecte a les laterals que són molt més estretes i complementades amb un arc de mig punt suportat per una columna amb capitell. La composició de les tres finestres s'uneixen a l'exterior de la façana amb una simulació d'arcaderia. Sobre aquestes hi ha una finestra central molt estreta amb cinc arcs en degradació ornamentats amb boles a les arestes, la qual és flanquejada per dos òculs.[15] El conjunt s'emmarca amb tres arcuacions esculpides amb permòdols i arestes aixamfranades, sustentades per quatre fines semicolumnes adossades al mur com a lesenes.[16]

Aquesta composició es corona amb una coberta d'aiguavessos ornamentada amb una successió de frisos i motllures que, de dalt a baix, trobem: una motllura, un fris amb relleu d'escacs, un fris de dent de serra, un fris amb trena, un fris amb triangles, una motllura i un fris en dent de serra.[16]

Cúpula

Tot això es flanqueja per dues torres de planta quadrangular i de torre octogonal. A la del nord s'hi accedeix mitjançant unes escales situades a la nau lateral nord, i a la del sud des d'unes escales situades a la galeria nord del claustre.[15]

Quant a la façana est hi penetra cap a l'exterior l'absis central. El cos cilíndric de l'absis es complementa a la zona superior per una galeria amb una successió d'arcs de mig punt sustentats per columnes amb capitells. El cos inferior es forma amb sis fines semicolumnes adossades al mur com a lesenes que arriben fins als arcs de la galeria.[16]

Les façanes nord i sud són completament llises i només hi ha els contraforts i els blocs sortints on es col·loquen les portes entre les quals trobem, al lateral sud, l'accés directe al claustre del conjunt catedralici de la Seu d'Urgell.[16]

Els materials utilitzats per a la construcció de la Catedral són carreus punxonats de pedra granítica de color gris daurat, tot i això, en algunes parts del temple hi ha filades de pedra de gres de color vermellós.[16]

La Catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell presenta unes formes i tècniques arquitectòniques característiques de l'arquitectura llombarda, aquest fet es vincula amb el mestre d'obres de la catedral, Ramon Lambard, atès que es creu que era originari d'Itàlia i que, per tant, va traslladar les seves arrels a la catedral; com també amb el terme lambard el qual es vincula amb el "món de la construcció o de l'art escultòric", doncs és sinònim de constructor. Per aquestes dues raons es creen aquestes hipòtesis sobre Ramon Lambard i el terme lambard; i es relacionen amb l'arquitectura llombarda.[17]

Nau lateral sud

Restauracions

[modifica]

La Catedral de la Seu d'Urgell ha patit diferents modificacions, però les restauracions del segle XX van ser les més significatives. L'objectiu d'aquestes intervencions va ser donar a l'església una imatge primigènia modificant els darrers anys d'aquesta.[18]

Pasqual Sanz Barrera, el qual va aconseguir el títol d'arquitecte l'any 1899 a Barcelona, va executar el primer projecte de restauració de la Catedral de Santa Maria i el primer estudi monogràfic realitzat l'any 1903, que consistien en un estudi on s'analitza aspectes tècnics i formals de la Catedral. Un any després, el projecte i la monografia es van presentar al concurs la Sociedad Economica de Amigos del País de Barcelona, amb el qual va guanyar el títol de soci de mèrit. A més a més, el projecte va guanyar la medalla de plata a l'Exposició General de Belles Arts, i els plànols, que es trobaven junt amb l'estudi monogràfic, es van exposar a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Munic.[19] Actualment, una part d'aquests plànols els posseeix un col·leccionista portuguès i l'altra part es troben a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell.[20]

Cos occidental

En el capítol de la monografia dedicat a les restauracions explica i justifica les restauracions que va projectar. L'arquitecte va dividir el capítol en dues intervencions: "restauració" i "acabament". La primera contemplava que l'edifici tornés a tenir l'esplendor que havia tingut en època medieval eliminant les parts no originals segons el criteri de l'època, amb la qual van desaparèixer els afegits de les cobertes de les naus laterals, el cor, la capella del Santíssim, els guixos interiors i la cúpula. Respecte a la segona intervenció contemplava acabar les parts que no es van arribar a construir: plantejava reparar el porxo i les dues torres defensives de la façana. A més a més, afegir un tercer pis cobert a quatre vessants i construir una torre damunt del cimbori. També proposava derruir la volta de la nau central i, posteriorment, reconstruir-la.[21]

La següent fase de restauració podria haver estat al capdavant de Sanz Barrera, que va fer un projecte en el qual pretenia enderrocar els arcs de quart de cercle que es van construir sobre la nau lateral nord a causa dels problemes d'inestabilitat de la volta de la nau central, d'aquesta manera volia reforçar la nau central amb bigues i amb una xarxa per a contenir l'estructura.

L'any 1908 Sanz Barrera va brindar els plànols del seu projecte al capítol de la catedral a canvi de diners. Però el capítol, l'any 1910, va enviar una altra proposta en la qual deia que els regalés . Descontent amb aquesta, va retirar els dibuixos per a que ningú els pogués veure durant molt de temps.[22]

Josep Puig i Cadafalch va protagonitzar el següent programa d'obres de restauració el 6 d'abril de 1915. Aquestes obres van començar amb una neteja interior de l'edifici. Gràcies a aquesta intervenció, es van trobar carreus amb decoració i capitells. La segona operació es va realitzar dos anys després, l'any 1917, en la qual es van obrir les galeries del transsepte. En aquesta intervenció, es va trobar arqueries al mur est del transsepte, les quals estaven tapar amb peces de columnes. Va recuperar aquests elements i els va col·locar al seu lloc.[23]

L'any 1918 es va aturar el projecte de Puig i Cadafalch per falta de recursos, a conseqüència, es va vendre bona part del mobiliari de l'església.

L'any 1914 l'Institut d'Estudis Catalans va crear el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de Catalunya dirigit per Jeroni Martorell i Terrats. A partir dels anys vint, aquesta institució participarà en els processos de restauració dels monuments de Catalunya.

L'any 1924 Martorell va fer un escrit on exposava les obres que s'havien fet a la Catedral. En aquell moment encara faltava per a realitzar algunes restauracions, com per exemple, restaurar la galeria exterior de l'absis, desmuntar els afegits del creuer esquerre, baixar la coberta de la sagristia, eliminar els elements fortificats, baixar les cobertes laterals i pujar la torre campanar del costat de l'evangeli. Un any després es va restaurar la galeria exterior de l'absis i es va reformar la coberta de la capella de Sant Ermengol.[24]

Després d'aquestes intervencions, no hi haurà nous projectes de restauració fins després de la Guerra Civil. El 10 de juliol de 1940 Cèsar Martinell va signar un nou projecte de restauració. Aquest projecte plantejava enderrocar la Sagristia del Vi i la capella de Sant Ermengol, com també la reparació de la part exterior del mur de l'absis central i la reconstrucció dels esglaons davant de l'absidiola.[25]

Onze anys després Alejandro Ferrant va continuar les obres de restauració impulsades per la Direcció General de Belles Arts. Aquestes es van dur a terme en dues fases amb l'objectiu de tornar la catedral al seu estat original. La primera fase es va portar a terme entre els anys 1951 i 1953 i, la segona va finalitzar l'any 1954. En aquestes es va rebaixar les cobertes eliminant les dues plantes afegides a l'edifici original, a més a més, es van treure els elements adossats de la façana oest i es van reconstruir parts malmeses.[26]

Referències

[modifica]
  1. ↑ PUIG i CADAFALCH, Josep. Santa Maria de la Seu d'Urgell: Estudi monogràfic. 1918. Barcelona: Taller d'arts gràfiques Henrich i Cª, S en C, p. 9. 
  2. ↑ PUIG i CADAFALCH, Josep. Santa Maria de la Seu d'Urgell: Estudi monogràfic. 1918. Barcelona: Taller d’arts gràfiques Henrich i Cª, S en C, p. 13. 
  3. ↑ PUIG i CADAFALCH, Josep. Santa Maria de la Seu d'Urgell. 1918. Barcelona: Taller d’arts gràfiques Henrich i Cª, S en C, p. 14. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 BESERAN, Pere. «Ramon Lambard i la Seu d'Urgell». A: Els Comacini i l'arquitectura romànica a Catalunya. 2010. Barcelona: MNAC, p. 115. 
  5. ↑ BESERAN, Pere. «Ramon Lambard i la Seu d'Urgell». A: Els Comacini i l'arquitectura romànica a Catalunya. 2010. Barcelona: MNAC, p. 113. 
  6. ↑ 6,0 6,1 DURAN-PORTA, Joan. «Raimon Lambard, obrer de la catedral d’Urgell», Locus Amoenus, 8, 2006, p. 21.
  7. ↑ BESERAN, Pere. «Ramon Lambard i la Seu d'Urgell». A: Els Comacini i l'arquitectura romànica a Catalunya. 2010. Barcelona: MNAC, p. 112. 
  8. ↑ 8,0 8,1 BESERAN, Pere. «Ramon Lambard i la Seu d'Urgell». A: Els Comacini i l'arquitectura romànica a Catalunya. 2010. Barcelona: MNAC, p. 114. 
  9. ↑ BESERAN, Pere. «Ramon Lambard i la Seu d'Urgell». A: Els Comacini i l'arquitectura romànica a Catalunya. 2010. Barcelona: MNAC, p. 116. 
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 85. ISBN: 978-84-88811-61-5
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 74. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 76. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 73. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  14. ↑ DE LA PLAZA ESCUDERO, Lorenzo; MORALES GÓMEZ, Adoración; BERMEJO LÓPEZ, Marís Luisa; MARTÍNEZ MURILLO, José Mª. Diccionario visual de términos arquitectónicos. 2018. Madrid: Cátedra, p. 538.  ISBN 978-84-376-2997-1
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 84. ISBN: 978-84-88811-61-5
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 86. ISBN: 978-84-88811-61-5
  17. ↑ DURAN-PORTA, Joan. «Raimon Lambard, obrer de la catedral d’Urgell», Locus Amoenus, 8, 2006, p. 27.
  18. ↑ ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d'Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 243. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  19. ↑ ADELL I GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d'Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 245. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  20. ↑ BADENAS RUE, Itziar. «Les restauracions de Santa Maria d’Urgell: una profunda transformació». Interpontes. Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, Núm.4, 2016, pàg. 223 [Consulta: 13/12/2020].
  21. ↑ ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 246. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  22. ↑ ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 247. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  23. ↑ ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 248. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  24. ↑ ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle, p. 249. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  25. ↑ BADENAS, Itziar. «Les restauracions de Santa Maria d’Urgell: una profunda transformació». Interpontes. Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, Núm.4, 2016, pàg. 229-230 [Consulta: 13/12/2020].
  26. ↑ BADENAS RUE, Itziar. «Les restauracions de Santa Maria d’Urgell: una profunda transformació». Interpontes. Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, Núm.4, 2016, pàg. 234 [Consulta: 14/12/2020].

Bibliografia

[modifica]
  • ADELL i GISBERT, Joan-Albert; BESERAN RAMON, Pere; SIERRA REGUERA, Albert; VILLARÓ BOIX, Albert. La Catedral de la Seu d’Urgell. 2000. Manresa: Angle. ISBN: 978-84-88811-61-5
  • BADENAS RUE, Itziar. «Les restauracions de Santa Maria d’Urgell: una profunda transformació». Interpontes. Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell. 2016. Núm. 4, p. 221-48. https://www.raco.cat/index.php/Interpontes/article/view/368659/462535 [Consulta: 2-10-2020]
  • BESERAN, Pere. «Ramon Lambard i la Seu d'Urgell», A: Els Comacini i l'arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona, MNAC, 2010, p. 109-120.
  • DE LA PLAZA ESCUDERO, Lorenzo; MORALES GÓMEZ, Adoración; BERMEJO LÓPEZ, Marís Luisa; MARTÍNEZ MURILLO, José Mª. Diccionario visual de términos arquitectónicos. 2018. Madrid: Cátedra, p. 538.  ISBN 978-84-376-2997-1
  • DURAN-PORTA, Joan. «Raimon Lambard, obrer de la catedral d’Urgell», Locus Amoenus, 8, 2006, p. 19-28.
  • PUIG i CADAFALCH, Josep. Santa Maria de la Seu d’Urgell: Estudi monogràfic. 1918. Barcelona: Taller d’arts gràfiques Henrich i Cª, S en C. https://archive.org/details/santamariadelase00puig
Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Santa_Maria_de_la_Seu_d%27Urgell._Arquitectura,_restauracions&oldid=68597»