Història de l'art català/Sant Miquel de la Seu d'Urgell

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

Vers l’any 1000, la vila anomenada Seu pels eclesiàstics , era un petit nucli poblacional de forma triangular protegit de manera natural pel riu Segre i el torrent de Santa Maria, on s'alternaven els horts, els camps de conreu i les vinyes, amb les cases i les esglésies del conjunt catedralici[1].

No fou, però, fins al pontificat del bisbe sant Ermengol d’Urgell (1010-1035), quan la ciutat va experimentar un notable creixement. El bisbe Ermengol fou ben conegut per promoure tant la construcció d’esglésies, dins i fora de la Seu, com d’empreses civils, com ara hospitals, ponts o camins, amb l’objectiu de millorar la condició de vida dels habitants de les viles. Un altre tret destacable del bisbe fou l’interès per defensar els béns eclesiàstics, fet que el portà més d’una vegada al davant dels tribunals presidits pels comtes o els seus jutges delegats.

Gràcies a la institució de les pàries[2], els ingressos aconseguits van permetre iniciar un pla de renovació urbanística en el qual s’incloïa la reforma de la catedral dedicada a santa Maria, que ja havia previst l’antecessor del bisbe Ermengol, el bisbe Sal·la [3], i la construcció de l’església de sant Miquel (actual sant Pere), adossada a la façana sud de la catedral, entre altres iniciatives.

D’aquesta manera es va redefinir tot el conjunt catedralici que va quedar conformat per quatre esglésies: Sant Miquel (1021-23), Santa Eulàlia (1036), Sant Sepulcre (1045) i Sant Pere (1055-1092), que envoltaven la refundada catedral de santa Maria [4]. Totes cinc estaven relacionades entre si, però funcionaven de manera independent i mantenien les seves singularitats pròpies [5]. Cadascuna d’elles comptava amb un atri propi, que funcionaria com a lloc d’enterrament durant el segle XIII [6], al voltant de totes elles, es conformava un gran atri amb diversos edificis de serveis dedicats a la vida comunitària de la comunitat religiosa.

Fins al segle XII, el nucli poblacional s’agruparia als voltants de la catedral de Santa Maria i quedaria delimitat per dos carrers: Santa Maria (avui dels Canonges), on residien els senyors laics i els eclesiàstics que gaudiren d’un gran poder adquisitiu i de notables privilegis fins ben entrat el segle XIII; i Sota Palau. El carrer de l’Escorxador s’uniria al de Santa Maria mitjançant petits carrers i, més tard es conformaria el carrer Major, on s’instal·laria la bladeria[7]. L’accés a la vila es feia pel Portal de Cerdanya (a llevant) i pel portal vell d’Andorra (al nord), des del qual s’anava a la població del mateix nom.

La Seu no va comptar amb una estructura de muralles pròpiament dita fins a finals del segle XII, moment quan, per causa del clima polític del moment, les amenaces per part del creixent vescomtat de Castellbó vers el comte d’Urgell es van anar succeint [8]. Així les coses, la ciutat es va veure obligada a aixecar una estructura defensiva ferma i resistent, que seria construïda gràcies a les aportacions del capítol de la catedral i de les famílies benestants [9]. S’obriren llavors el portal de Tredós o de Soldevilla (a ponent) i el Portal de la Princesa (al sud) i un nou Portal d’Andorra (al nord).

Aquella vila closa, que va créixer notablement gràcies a la consolidació del poder econòmic del bisbe i dels canonges i al seu paper com a centre comercial i d'intercanvis, és l’actual nucli antic de La Seu d’Urgell, les muralles del qual no foren enderrocades fins al segle XX.

L'església de Sant Miquel (Sant Pere)[modifica]

Església de Sant Miquel (La Seu d'Urgell)

L’actual església de Sant Miquel constitueix un important testimoni del primer romànic català i l’únic vestigi del conjunt catedralici promogut pel bisbe Ermengol d’Urgell l’any 1035. A més a més, és l’edifici més antic que resta totalment dempeus a la Seu d’Urgell [10], situat al costat meridional del claustre catedralici, i manté les estructures romàniques del període llombard [11].

A partir dels documents de deixes testamentàries que s’han conservat, se sap que, a mitjan segle XI, l’església comptava amb tres altars: sant Pere, sant Pau i sant Andreu [12]. Al segle XV es va construir un retaule gòtic dedicat a sant Miquel i sant Pere que cobria el fons de l’absis central. També se sap que comptava amb una canònica que adoptà la regla agustiniana abans del 1095, i que al segle XIII era regida per abats que signaven els documents amb el títol d’abbas urgellensis [13].

L’església va patir un canvi d’advocació cap a Sant Pere el 1364 [14], quan va ser cedida als dominics, els quals van establir-hi el seu convent i van traslladar la parròquia.

Arquitectura[modifica]

L'església està situada al nord de la catedral de Santa Maria, d'estil romànic i adossada al claustre de la mateixa essent l'únic edifici que es conserva del conjunt monumental de cap al 1035. Presenta una porta al claustre de la catedral, té una planta de creu llatina d'una sola nau amb transsepte rematada per tres absis semicirculars essent major el central, en el qual hi ha tres finestres esveltes de doble esqueixada i al fons de cada absidiola n'hi ha un altre igual i també sobre l'obertura de l'absis central. A la façana de ponent també hi ha un gran finestral però d'esqueixada recta.[15] La coberta és un embigat de fusta que està recolzat a sobre d'arcs de diafragma apuntats i el creuer està cobert per volta de canó, que pot ser degut a una reconstrucció tardana que amagava l'embigat d'època gòtica. Es pot constatar que els arcs responen a una reforma pel fet que es conserva una finestra mig tapada pel pilar de l'arc de diafragma més proper al mur de ponent. En el mur de migdia, entre el primer i el segon arc hi ha una imposta motllurada en bossell que trenca de manera estranya en el segon tram de la nau i que només troba sentit si pensem que es va col·locar pels restauradors assenyalant la línia de fractura entre el mur antic i el mur nou de la part alta. A la part inferior de la imposta, l'aparell és de carreu petit lligat amb morter de calç i encara conserva un fragment de l'acabat de l'arrebossat amb restes de pintura mural. Actualment manté la capçalera i el perímetre de la nau original, sobretot als murs nord i oest. L'església té dues portes, una de la façana nova amb tres finestres a la part superior i un altre a la façana nord que comunica amb el claustre on es pot visualitzar un regruix el mur que es faria en reconstruir l'absis nou al segle XII i podria ser que ja estigues en origen. El campanar és d'època més tardana que l'església i està format per una torre de planta quadrada i amb un doble accés des de l'interior de l'església i presenta només un sol nivell de finestres molt allargades a la part més alta i amb dues finestres a la part sud i només una a cadascuna de les altres tres.

Absis de l'església de Sant Miquel

A l'exterior la decoració està realitzada amb arquets cecs alternats en petites mènsules o lesenes que s'eleven des d'un podi corregut a les bases dels absis. Als laterals hi ha un sol finestral central de doble vessa i tres finestres a l'absis central. També trobem a la testera del transsepte dues finestres germinades, de les quals sembla original només la del transsepte nord, la del sud es nova i l'execució és bastant dolenta, aquestes finestres s'acompanyen d'una tercera, però que està cegada pel mur del campanar, situat en l'angle que forma la nau i el braç del transsepte i presenten una tipologia habitual del segle XI, amb columna de capitell amb mènsules, fust llis i rectangular. El que és una particularitat és la presència de finestres als murs del transsepte, ja que no és freqüent en edificis religiosos, on les trobem des de l'època preromànica. Les façanes de la nau i el transsepte són llises i en canvi els semicirculars absidals estan decorats per un fris d'arcuacions. L'aparell original és de carreus petits lligats amb morter de calç en filades regulars, les lesenes de l'absis estan actualment realitzades amb pedra tosca i els arcs interiors amb dovelles ben tallades. Les característiques d'aquesta església, fan que puguem situar la seva construcció a mitjan segle XI; és una edificació llombarda amb singularitats envers les finestres bífores del transsepte i a on la capçalera és d'època posterior. A l'interior de l'església trobem l'ara de l'altar conservat, de forma rectangular amb l'interior més rebaixat per a disposar el calze, el copó i la resta d'elements litúrgics i als carcanyols es desenvolupa una ornamentació de tipus vegetal que alterna en els costats més llargs, florons de dibuix complex i en els curts, florons trilobulats; els florons complexos també els podem trobar als altars de Rodes (982-1004), a Girona (1028-1038), que ens remet com a possible model a la placa d'enquadernació d'ivori del tresor de l'esglèsia de la catedral de Narbona[16] tot i que inclou aquesta taula dins la producció de Narbona, la relega a una imitació de l'ara de l'altar de Girona que presenta una decoració molt més rica. A l'absis central hi havia una esplèndida decoració de pintures murals romàniques on es representa una gran Teofania amb la figura de Crist en una màndorla ornamentada al centre amb fons blau, vestint una túnica ampla acabada amb vol i un mantell guarnit amb una rica sanefa, porta el nimbe crucífer, sosté un llibre obert i està beneint amb la mà dreta de manera tradicional, els peus recolzats en una figura semicircular decorada que representa la terra amb el simbolisme de la Majestat del Senyor" El cel és el meu tron i la terra l'escambell dels meus peus"(Mt, 5, 35) [17] Les pintures estan conservades al MNAC i al seu lloc original hi ha una reproducció.

Absis de l'església amb la reproducció de les pintures que es troben al MNAC.

Restauracions[modifica]

El primer projecte de restauració va estar elaborat per l'arquitecte Pascual Sanz Barrera que va fer un estudi monogràfic amb l'àmbit arquitectònic i constructiu de la catedral on explica com va arribar a Vic de forma casual i es posa en contacte amb el seu amic mossèn Gudiol i Ricart que li parla de la catedral romànica de la Seu d'Urgell i com el bisbe li proposa si és vol fer càrrec de la restauració del conjunt catedralici. Entre els anys 1904-1906, Sanz Barrera presenta a concurs a la Societat Econòmica de Barcelona de Amigos del País la "Monografía y Restauración de la Catedral de la Seo de Urgel" on analitza els aspectes tècnics i arquitectònics. Sanz Barrera el 1915 ja havia fet un projecte en el que les restauracions canviarien l'aspecte del conjunt catedralici, ja que ho havia plantejat basant-se en una restauració d'estil seguint les pautes de l'arquitecte restaurador Viollet-le Duc i aquest projecte no es va dur mai a terme. Posteriorment se li encarrega a l'arquitecte Puig i Cadafalch, que es partidari de la restauració científica com a deixeble de Camillo Boito i que no estava d'acord amb aquella restauració, ja que modificaria l'original. Es posa d'acord amb mossèn Pere Pujol i Tubau, al qual se li encomanarà el seguiment a peu d'obra, ja que Puig i Cadafalch treballava a distància amb imatges de l'estat del monument i triga dos anys a fer una memòria en la qual es limita a reparar i netejar.[18] A la postguerra civil, el 10 de juliol de 1940, César Martinell signa un projecte de restauració i fa una nova memòria on incorpora restauracions de Santa Maria i Sant Miquel d'Urgell. En aquesta memòria es fa una descripció formal de l'edifici i els posteriors afegits després de la restauració de Puig i Cadafalch. Alejandro Ferrant és qui està al capdavant de les restauracions i a causa del mal estat en que estaven les cobertes per les filtracions d'aigua i és per on comença, fent una reparació de la coberta de l'absidiola sud i de l'absis central i era necessari desmuntar els murs i els pilars que anaven des de l'acabament de les voltes fins a les cobertes. També s'havien de reparar o embellir les arcuacions cegues, les bandes llombardes i els sòcols que es trobaven a l'absis central i a l'absidiola sud, ja que a la nord no es podia accedir perquè es trobava parcialment tapada per una construcció dedicada a habitatges en aquell moment. El desembre de 1956 es fan algunes petites intervencions a l'església a causa d'una proposta per crear un museu diocesà per part dels "Amics de la Ciutat" que estava formada per antics alumnes de la Salle, i aquell agost el bisbe crea la Junta de Museus i a l'octubre demana a la Direcció General de Belles Arts la seva col·laboració per a dur a terme les obres de restauració. La primera intervenció consisteix a rebaixar el terra, eliminar el cor de l'obra posterior i assegurar els murs amb tirants de ferro per evitar esfondraments i també es repica l'arrebossat de l'interior de l'edifici.[19] La següent restauració la realitza Francesc Pons Sorolla i Victor Caballero Urgía el 1969 i consisteix a eliminar les construccions que estaven entre el claustre i l'església de Sant Miquel, que eren els habitatges dels canonges que s'enderroquen, el que comporta una restauració del carreuat fer malbé tant de l'absidiola com el del mur de la nau de Sant Miquel. [20] El 1970 s'havien de donar per finalitzades les obres, però per un problema pressupostari no s'havien completat i es van haver d'ajornar, i aquest fou l'origen de la continuació de l'obra en un segon projecte on es parlava entre d'altres de la restauració de Sant Miquel. Les obres de Sant Miquel no van començar fins a l'any 1971 i es van anar fent intervencions, començant per les que es consideraven de més urgència. Enderrocar les falses voltes i amb un estil totalment d'urgència,ja que l'estructura de l'edifici era molt precari i els pilars del mur sud estaven tan corbats que podien caure en qualsevol moment i arrossegar tota l'estructura i és va treure tota la runa de les voltes per a reparar-les Per tal de protegir l'església es va posar una estructura envoltant tot l'espai amb murs de totxo molt gruixuts per evitar que caigués. Els arcs de diafragma es consoliden i restauren, només es treuen les parts malmeses que es van reconstruir i en canvi al mur sud es va haver de desmuntar tot i es fa una reconstrucció idealitzada. Als absis es reconstrueixen les lesenes i les cobertes són totes refetes. Les dues façanes del transsepte, amb la troballa en el mur nord d'un regruix a l'angle, van ser dissenyades altre cop per aconseguir que fossin el més semblant a l'original amb uns resultats bastant dubtosos, i és com ho veiem avui en dia. La segona part d'aquest projecte consistia en la creació d'un pas cap a l'absis central situat entre l'arxiu i l'església de Sant Miquel i així alliberar la façana nord del temple. La tercera intervenció que es va realitzar va ser per separar el cos de la sagristia de l'absis central, enderrocant una petita part d'aquesta i a la vegada reconstruir les parts afectades de les dues estructures. Les darreres intervencions ja estaven plantejades al primer projecte, però no va ser possible fer-les en aquell moment. El 1973, la restauració de Sant Miquel ja estava enllestida encara que mancaven els treballs de pavimentació de la plaça de la façana est, que es va finalitzar el 1974. [21]

Bibliografia[modifica]

Webgrafia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Gascón, 2015: p. 7
  2. Les pàries van ser un sistema tributari d'època medieval (s.XI-XII) per la qual els regnes de taifes musulmans de la península Ibèrica del segle XI abonaven de forma anual una determinada quantitat de diners a canvi d’una mena de protectorat del regne cristià al qual pagava aquesta pària com a indemnització de guerra i reconeixement de domini.
  3. VVAA. Catalunya Romànica: Alt Urgell-Andorra, volum VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 49. ISBN 84-7739-457-1.
  4. Carrero, 2010: p. 255
  5. Carrero, 2010: p. 271
  6. Carrero, 2010: p. 271
  7. La bladeria era el lloc on es controlava la compra i la venda de gra. El blat es mesurava en un bloc de pedra amb tres embuts metàl·lics de diferents capacitats que comptaven amb unes portelles per on s’omplien el sacs de gra un cop mesurats. El propietari de les mesures era el Bisbat d’Urgell, el qual les llogava en usdefruit a particulars perquè en fessin la vigilància i l’explotació. La notícia més antiga de l'existència de mesures de gra a La Seu d'Urgell es remunta a l'any 1212.
  8. VVAA. Catalunya Romànica: Alt Urgell-Andorra, volum VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 313. ISBN 84-7739-457-1.
  9. VVAA. Catalunya Romànica: Alt Urgell-Andorra, volum VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 313. ISBN 84-7739-457-1.
  10. Gascón, 2015: p. 9
  11. Junyent, E. Catalunya Romànica. L’arquitectura del segle XI. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975, p. 222. ISBN 84-7202-254-4.
  12. VVAA. Catalunya Romànica: Alt Urgell-Andorra, volum VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 362. ISBN 84-7739-457-1.
  13. VVAA. Catalunya Romànica: Alt Urgell-Andorra, volum VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 74. ISBN 84-7739-457-1.
  14. VVAA. Catalunya Romànica: Alt Urgell-Andorra, volum VI. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 74. ISBN 84-7739-457-1.
  15. Carrero, 2010, pàg. 260-261
  16. Marcel Duliart 1996, pàg. 56-57
  17. Marcel Duliart, 1996, pàg.31
  18. La Catedral de la Seu Urgell, 2000, pàg.243
  19. Badenas,I.,2010, pàg.234
  20. Badenas, I.,2010, pàg. 237
  21. La Catedral de la Seu Urgell,2000, pàg 260.