Història de l'art català/La catedral i la ciutat (la Seu d'Urgell)

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

Façana de l'actual catedral de Santa Maria, a la Seu d'Urgell

La catedral actual de la Seu d’Urgell va ser construïda durant el segle XII, aproximadament entre els anys 1116 i 1122. Està situada al municipi de la Seu d’Urgell, situat a la comarca de l’Alt Urgell, al Pirineu català. Aquesta catedral és un dels monuments més emblemàtics de l’art romànic català del segle XII, tant per la seva íntegra conservació com per les seves influències nord italianes. Destaca el claustre amb la seva decoració als capitells amb influències rosselloneses i també la decoració de l’interior de l’església. Tocant al claustre es troba l’església de Sant Miquel (també coneguda com a Sant Pere).

Els orígens de la catedral es remunten a la catedral de Sant Just, al segle V. Va ser la primera de tres edificacions posteriors. La catedral de Sant Just va ser una catedral situada al “Civitas Urgelli”, és a dir, a l’actual entitat del municipi de la Seu d’Urgell anomenada Castellciutat. Aquesta va quedar destruïda a finals del segle VIII. A la primera meitat del segle IX es construeix una nova catedral, aquest cop situada al turó de la població, substituint el lloc d’una catedral visigoda. Aquesta nova catedral es va consagrar teòricament l’any 839, però no ho sabem segur, ja que l’acta de consagració de finals del segle IX és falsa. Finalment aquesta catedral va ser enderrocada per Abd-al-Malik i les seves tropes quan tornaven de la Batalla de l’Orbieu. La tercera construcció va ser construïda per Sant Ermengol entre finals del segle X i principis del segle XI. Aquesta nova catedral es va ubicar al “Vicus Urgelli”, per tant es va construir a la plana de la ciutat. S'anomenava Sedes Urgelli, ja que amb aquest canvi de localització, la Seu d'Urgell va ser abans la seu del monestir que no una ciutat.[1] A Sant Ermengol el va substituir Eribau, qui va consagrar l’església l’any 1010. En últim lloc tenim la catedral actual, la de Sant Ot. La primera meitat del segle XII la catedral de Sant Ermengol amenaçava ruïna i Sant Ot decidí iniciar una nova construcció, que al cap dels anys va caure en mans de Ramon Lombard, un arquitecte que va resoldre el caos d'una primera ètapa constructiva.

Església de Sant Miquel, a la Seu d'Urgell

El segle XII a Catalunya es basa en una relació amb el Sud de França molt important, molt relacionada amb la ruta de peregrinació de Compostel·la. Això farà que les influències artístiques siguin franceses. A més va ser un segle on Catalunya va conquerir molts territoris, com Lleida, Fraga o Mequinensa, formant una unió amb Aragó. Per part de l’Església a Catalunya es va caracteritzar per la fundació de priorats dependents de monestirs ja existents. Així serà com l’orde benedictí s’estanqui i doni pas al creixement d’altres ordes com la canonical o el cistercenc, aquesta última la més important. Es va introduir a Catalunya al voltant de 1150 amb la construcció de grans monestirs com el de Poblet o Santa Maria de Vallbona de les Monges[2].

Per part de l’arquitectura i l’escultura trobem un gran progrés del segle XI al XII. Torna a aparèixer la columna amb capitells ornamentats, deixant més de banda els pilars, això acompanyat d’un desenvolupament de la decoració escultòrica. A causa de les noves exigències litúrgiques s’amplia el format de les construccions afegint-hi naus, transseptes, capelles.... La iconografia cada cop serà més complexa, amb diferents escenes narratives sobretot als capitells i timpans. Tot i aquests trets comuns, a Catalunya conviuran diferents produccions arquitectòniques o estilístiques depenent de la zona i les seves influències.

Durant el segle XII a l’Alt Urgell prioritzen unes formes pròpies, amb influències llombardes. També la catedral rebrà influències franceses per la seva proximitat i per l’augment de peregrinació que venia de França per les diferents rutes.

Seu catedralícia del Bisbat d'Urgell i Diòcesi[modifica]

Es creu que els orígens del bisbat d’Urgell es remunten en el segle V, per les restes arqueològiques que s’han trobat del claustre. Tot i això, segons un episcopologi anomenat Dypticon diu que en l’any 52 el papa Urbici va evangelitzar Urgell. En un altre episcopologi anomenat Gení es fa una llista dels bisbes anteriors a Sant Just, que va iniciar el seu pontificat l’any 572. El primer seria el bisbe Gudila (63-72), després Luderic (72-98), Egigà (413-435), Marcel (435-463) i per últim Maureli (498-527)[3].

La Diòcesi es troba en un espai clau, que va permetre evitar la invasió sarraïna al 714. Va ser amb la reconquesta dels francs que va destacar el bisbe Fèlix d’Urgell, que promovia idees adopcionistes, i finalment es va exiliar a Lió al 799.[4] Va coincidir amb la invasió sarraïna al 793, organitzada per Abd-al-Malik, fent que la ciutat quedés abandonada i es traslladés a la plana, on actualment es troba, anomenada la Seu d’Urgell. Aquesta església va ser consagrada al 839, amb la titular Santa Maria, amb l’assistència del comte Sunifred d’Urgell. L’espai episcopal esta format per la catedral de Santa Maria, la de Sant Miquel, la de Sant Pere i la de Santa Eulàlia. Als inicis del s. XI ja es trobaven en mal estat i el bisbe Ermengol les va renovar, construint l’església de Sant Miquel.

Inicialment es creia que la zona de l’església va ser una donació de Carlemany i Lluís el Piadós, tal com diu l’acta de consagració de l’església de 819, que sabem que és falsa. Tampoc és creïble que va ser una zona de la permuta de propietats entre el comte Borrell II de Barcelona- Urgell i el bisbe Sal·la al 988.[5] Va ser una possessió cedida pel comte, a canvis d’altres territoris propers a Andorra i la mateixa Seu, tot i que no hi ha cap títol de propietat. Es sap gràcies a la butlla papal d’Agàpet II del 951, i la del papa Silvestre II pel bisbe Sal·la al 1001.

No és fins als inicis del s. XI amb el bisbe Ermengol, que a la butlla del papa Benet VIII, del 1012, es menciona la Seu i la defineix com una donació del comte Ramon. A través d’estudis, es va poder conèixer Ramon, que era el comte Ramon Borrell de Barcelona, ja que la butlla és un document amb poca informació. Es conserva un altre document posterior del comte Ramon, el qual amplia el territori per l’oest i també la reconquesta de territoris propers a Balaguer en una guerra. La concessió dels drets senyorials sobre la població de la Seu al bisbe Ermengol va ser a causa de la mort del comte Ermengol I i del comte Ramon, la seva successió, tot i que no s’ha conservat aquest document.[6] És per això que no es sap si hi incloïa alguna altra cosa, però després de la concessió, el bisbe Ermengol i el comte mantenien una bona relació, rescatant la zona de Guissona que estava sotmesa pels musulmans.

Crisi del bisbe Fèlix d'Urgell[modifica]

La catedral de la Seu d’Urgell es va salvar de la invasió sarraïna del 714 gràcies a la seva localització a l’alta muntanya. Amb la reconquesta, juntament amb la intervenció dels francs, va cridar molt l’atenció el bisbe Fèlix, que es va haver d’exiliar a Lió a l’any 799 a causa de les idees adopcionistes, que el van portar a ser inculpat d’heretgia. Va promoure l’intervencionisme de Carlemany, que eren les idees oposades que la diòcesi tenia. Aquesta, des del 785 formava part dins del domini de la cultura franca, amb la influència visigòtica que havia tingut. Aquests moments van coincidir amb la invasió sarraïna de l’any 793 amb Abd-al-Malik, que va recular a causa de la derrota a Narbona. Com a conseqüència, la ciutat va quedar abandonada, i el poble es va traslladar a la plana propera, construint-hi una església de nova planta, amb Santa Maria com a titular i consagrada al 839.[7] Al 527 el bisbe d’Egara va firmar el segon Concili de Trento, i des de llavors se’n celebraven de manera continua, que no van ser parats per la invasió sarraïna. Es conserva un document de l’any 783 que parla del bisbe Fèlix, i inclús es va celebrar un Concili a Narbona al 788 per tal de discutir sobre els errors d’aquest personatge.[8] El bisbe Fèlix qüestionava les regles trinitàries de l’ortodòxia romana que, tenint en compte el context carolingi en el qual es trobava, significava posar en dubte el govern que havia pres el poder recentment al territori.[9] A causa de dubtar dels ideals, Carlemany va decidir segregar la jerarquia religiosa de la zona del nord-est de la península, ja que era el territori on l’adopcionisme prenia força amb l’arquebisbe Elipando de Toledo. Amb l’auge carolingi al llarg del s. IX, Narbona va començar a posar en dubte la monarquia franca, que van acabar establint llinatges a les diverses regions, destacant Guifré el Pilós com el personatge més conegut en aquests moments al territori català.

Segona catedral[modifica]

Es creu que la segona catedral, ubicada cronològicament en la primera meitat del segle IX, va ser ubicada al turó de la ciutat. Una construcció de nova planta que substituiria una antiga catedral visigoda. La reubicació de la catedral segurament es degui per ser un lloc estratègic que permetia el control de les vies de comunicació, en un lloc elevat i probablement fortificat. Així i tot no se sap del cert l'existència i ubicació d'aquesta seu, ja que, en aquest cas, la documentació és molt escassa, i l'únic que en consta és una donació del comte Sunifred l'any 840[10]. A més cal afegir que un dels documents on hi diu la data de consagració, l'any 839, és falsa i per tant ens deixa amb més inseguretat davant l'afirmació de l'existència de la segona catedral. Finalment la catedral seria destruïda per l'exèrcit d'Abd-al-Malik.

Consagració falsa del s. X[modifica]

Hi ha una acta de consagració que es data al 839, que actualment es sap que és falsa, que reconeix l’església de la catedral com a principalem ecclesiam sancte Marie.[11] En aquesta es descriu una església ja destruïda que va ser restaurada durant el regnat de Carlemany, és a dir, entre els anys 768 i 814, que és el darrer document que parla d’aquest antic edifici visigot. També s’explica com es va reconstruir l’occident dels països catalans, concretament la zona de la Cerdanya, Berguedà, Pallars, Ribagorça i Urgell, on es troba la catedral.[12] Va ser feta per tal de reescriure la història d’Urgell i donar més valor del que tenia el bisbe Ermengol. Cal destacar que va conquistar Guissona, va ser promotor de ponts i va defensar els interessos episcopals, tot i que es va aprofitar d’aquesta acta falsa. Als inicis del s. XI, el bisbat d’Urgell gaudia de la nova consolidació del patrimoni episcopal, tot i que tenia problemes amb la nova fiscalitat. Arran d’aquests entrebancs, necessitava una acta on fes menció de les parròquies del domini episcopal per evitar el delme de tota la zona, un paper on es reconegués els límits geogràfics d’Urgell enfront la resta d’autoritats, estant per sobre dels comtes per poder ser uns territoris independents. Va ser per això es va inventar aquest document, basant-se en l’acta de consagració de la catedral de Santa Maria, que era l’església més antiga del bisbat.[13]

Va estar en judicis on es qüestionava el document, que quedava contradit amb l’acta de consagració de l’església de la catedral de Santa Maria, que es datava del 819, en època de Lluís el Piadós. D'aquest darrer, així com de Carles el Calb, no es fa cap menció.[14] Va guanyar el judici i va canviar la història d’Urgell, fent que la parròquia es quedés amb el poder de la catedral i que els comtats perdessin el seu poder.

Respecte a la data de creació del fals document, no pot ser el 819 tal com es diu, ja que a la consagració hi van ser presents el comte Sunifred i el bisbe Sisebut, que només van coincidir entre els anys 834 i 840. Respecte la lletra, es va intentar imitar la tipografia del s. IX basant-se en documents oficials, tot i que no va tenir el resultat esperat. Cal sumar-hi que es mencionen esglésies que no existien o no formaven part dels bisbats en al s. IX, sinó que van començar a formar-hi part a finals del s. X o als inicis del s. XI.[15]

Catedral de Sant Ermengol[modifica]

El promotor bisbe Sisebut[modifica]

Sisebut va ser un bisbe d’Urgell que al 833 consagra l’església de Lillet, continuant amb el monestir d’Alaó a l’any següent. És al 839 que crida l’atenció, fent donacions de llibres a la catedral, així com a monestirs diversos del territori a través del testament que va fer, morint només un any més tard. És en aquest any que es va reunir amb el compte Sunifred per consagrar la nova catedral de Santa Maria d’Urgell, on apareix l’acta de consagració falsa, que ajuda a dotar l’església amb parròquies del voltant del bisbat. Destaca per ser un dels personatges que era conscient que l’acta de consagració no era vertadera, mentre que el comte Sunifred no n’era conscient.[16]

Bisbe Ermengol[modifica]

Sant Ermengol va ser bisbe d’Urgell entre els anys 1010 i 1035. La seva arribada al bisbat va ser gràcies al seu oncle, el bisbe Sal·la, qui acordà amb el pare d’Ermengol fer-lo el seu successor a canvi de cent peces d’or, i així va ser. L’any 1010, dos mesos abans de la mort del bisbe Sal·la, Ermengol es va convertir en bisbe d’Urgell. Aquest va ser molt admirat per les seves accions, arribant a fer-lo sant un temps després de la seva mort. Va ser una poderosa figura coneguda per reorganitzar la canònica seguint la regla aquisgranesa, que buscava la vida en comunitat dels canonges, combinada amb la vida sacedrdotal. La introducció d’aquesta regla fa que es difongui la catedral i, per tant, agafa una gran importància durant aquest període. A més també promourà construccions, tan civils (ponts, camins...), com eclesiàstica, amb la projecció d'una nova catedral. Malauradament va morir de manera inesperada, fet que causarà l’aturada dels projectes constructius.

El projecte de la nova catedral de sant Ermengol incloïa quatre esglésies: Santa Maria, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Eulàlia, tot i que avui en dia sol conservem la de Sant Pere (actualment anomenada de Sant Miquel) i algunes restes trobades sota de l’Ajuntament d’Urgell de la de Santa Eulàlia.

L’església de Sant Miquel sembla que s’ubicaria on està l’actual església de Sant Domènec. Aquest canvi es deu a un enderrocament de l’antiga església l’any 1364 per part dels frares predicadors, que van rebre la parròquia com una donació del bisbe Guillem de Montcada, i van aixecar l’església actual. La de Sant Pere s’hauria creat en l’any 840, i reformada a mitjans del segle XI. Serà l’església on es transporti la parròquia de Sant Miquel després del seu enderrocament, per això aquest canvi posterior de nom. Actualment es troba bastant reformada, sobretot l’espai de la nau, per unes restauracions fetes entre 1971 i 1972 [17]. La més petita de totes era la de Santa Eulàlia. S’ha descobert, gràcies a unes excavacions fetes a sota de l’Ajuntament d’Urgell, que possiblement en la petita església hi hagués unes piscines baptismals paleocristianes[18]. Sabem que va ser transformada en una capella d’hospital abans de ser integrada en el conjunt de l’ajuntament. Per últim, la catedral de Santa Maria, amb construccions precedents de l'any 839. Va ser una església iniciada per sant Ermengol, però acabada pel seu successor el bisbe Eribau[19]. Al segle XII la catedral serà construïda de nova planta pel bisbe sant Ot.

Catedral de Sant Ot[modifica]

Sant Ot va ser una de les figures importants en la història de la Seu d’Urgell, venerat com a sant només onze anys després de la seva mort. Va néixer l’any 1065 a Sort. Era fill dels comtes del Pallars Sobirà Artrau i Llúcia. L’any 1097 ja és nombrat bisbe pel papa Urbà II, tot i que ja va ser elegit bisbe abans de la mort del seu antecessor Guillem Arnau de Monferrer perquè era l’ardiaca de la catedral de sant Ermengol. Quan sant Ot passa a ser bisbe de la catedral d’Urgell té la voluntat de reformar la catedral anterior que patia greus problemes de conservació. Per començar amb aquesta intervenció, al primer quart del segle XII sant Ot escriu una carta als fidels demanant la seva aportació econòmica. Les obres s’iniciarien l’any 1122, just després de la mort del bisbe Ot. Serà una intervenció molt llarga per poc coneixement de l’ofici i una mala administració dels béns. Totes aquestes mancances quedaran resoltes amb l’arribada de Ramon Lambard, però això serà més endavant, durant el pontificat d’Arnau de Preixens (1167-1195). Entre sant Ot i el bisbe Arnau de Preixens encara hi ha tres bisbes més que no paralitzen les obres iniciades per sant Ot: Pere Berenguer (1123-1142), Bernat Sanç (1142-1162) i Bernat Roger (1163-1167). Tot canvia l’any 1175 quan el bisbe Arnau de Preixens i els canonges d’Urgell decideixen contractar un constructor per impulsar definitivament les obres de la catedral. L’elegit serà Ramon Lambard, un  qui farà d’arquitecte, però també serà l’administrador. Cal destacar la importància del coneixement del nom d’un arquitecte, és inusual saber el nom dels arquitectes. De fet a Catalunya en sabem ben pocs. En el contracte hi deia que Ramon Lambard havia d’intervenir en les voltes de l’església, en l’altura dels campanars i fer el cimbori. Malgrat les altes expectatives de la intervenció es queden a mitges per la mort de Lambard l’any 1195. També se li suma el gran conflicte entre els comtes i els bisbes d’Urgell.

Aquest conflicte neix en la segona meitat del segle XII, quan les bases del feudalisme ja estan totalment establertes. Hi ha diferents factors que van agreujar el conflicte. Un d’ells va ser l’any 1135 quan Pere Ramon, actual vescomte, rep les terres de la ciutat per part d’Ermengol VI, fet que causa un cert recel al bisbe Pere Berenguer. També cal sumar la mala relació que tenia el bisbat amb els comtes de Castellbò des de ja feia un temps. A més, sumant punts negatius a aquesta relació, Arnau I de Castellbò i Arnaua Caboet contreuen matrimoni el 1185, ampliant el patrimoni del comtat de Castellbò per la zona pirinenca[20].A conseqüència de l’enfrontament, l’any de la mort de Ramon Lambard, el 1195, Arnau de Preixens deixa el bisbat en mans de Bernat de Castelló, que també acaba deixant el bisbat. Finalment la direcció queda en mans de Bernat de Vilamur. La tardor del mateix any, aprofitant la crisi del govern, Arnau I de Castellbò fa un saqueig de la catedral i la ciutat i envaeix el bisbat. Aquest últim fet serà el que culmini aquesta batalla.

La catedral quedarà inacabada uns quants anys, durant la llargada del conflicte. Finalment l’acabaran els successors de Ramon Lambard, Ramon de Foix i Ramon de Covet, però deixant endarrere el projecte de Lambard[21].  

Referències[modifica]

  1. Cagigós, Antonio. Conjunt Catedralici: claustre, museu, Sant Miquel i catedral, la Seu d'Urgell. Seu d'Urgell: Museu Diocesà d'Urgell, 2009, p. 4. 
  2. Carbonell, Eduard. L'art romànic a Catalunya: De sant Pere de Roda a Roda d'Isàvena. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 17. 
  3. VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000, p. 19. 
  4. Junyent, Eduard. Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1976, p. 74. 
  5. Baraut, Cebrià. «L'origen de la senyoria episcopal de la Seu d'Urgell». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 20-21, 2000, pàg. 58.
  6. Baraut, Cebrià. «L'origen de la senyoria episcopal de la Seu d'Urgell». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 20-21, 2000, pàg. 60.
  7. Junyent, Eduard. Catalunya romànica. l'arquitectura del segle XII. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1976, p. 74. 
  8. Puig i Cadafalch, Josep. Santa Maria de la Seu d'Urgell: estudi monogràfic. Barcelona: Tallers d'Arts Gràciques Heinrich i Cia, 1918, p. 9. 
  9. Vergés, Oliver. «El obispo Ermengol y la (re)invención de la historia de Urgell». A: Estudios Medievales Hispánicos. 6. Institut d'Estudis Medievals- Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 12. 
  10. VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000, p. 21. 
  11. Carrero, Eduardo. «La Seu d'Urgel, el último conjunto de iglesias. Liturgia, paisaje urbano y arquitectura». A: Anuario de estudios medievales. 40, 2010, p. 254. 
  12. Puig i Cadafalch, Josep. Santa Maria de la Seu d'Urgell: estudi monogràfic. Barcelona: Tallers d'Arts Gràfiques Heinrich i Cia, 1918, p. 10. 
  13. Vergés, Oliver. «El obispo ERmengol y la (re)invención de la historia de Urgell». A: Estudios Medievales Hispánicos. 6. Barcelona: Institut d'Estudis Medievals- Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 21. 
  14. Baraut, Cebrià. «L'origen de la senyoria episcopal de la Seu d'Urgell». A: Acta historica et archaeologica mediaevalia. 20-21, 2000, p. 58. 
  15. Vergés, Oliver. «El obispo Ermengol y la (re)invención de la historia de Urgell». A: Estudios Medievales Hispánicos. 6. Barcelona: Institut d'Estudis Medievals- Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 24. 
  16. Vergés, Oliver. «El obispo Ermengol y la (re)invención de la historia de Urgell». A: Estudios Medievales Hispánicos. 6. Barcelona: Institut d'Estudis Medievals- Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 24. 
  17. VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000, p. 39. 
  18. VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000, p. 42. 
  19. Puig i Cadafalch, Josep. Santa Maria de la Seu d'Urgell. Bercelona: Taller d'arts gràfiques Henrich i Cia, 1918, p. 14. 
  20. VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000, p. 131. 
  21. VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000, p. 129. 

Bibliografia[modifica]

  • Baraut, Cebrià. «L'origen de la senyoria episcopal de la Seu d'Urgell». A: Acta historica et archaeologica mediaevalia. 20-21 (en català), 2000, p. 57-62. 
  • Cagigós, Antonio. Conjunt catedralici: claustre, museu, Sant Miquel, catedral, La Seu d'Urgell (en català). La Seu d'Urgell: Museu Diocesà d'Urgell, 2009. 
  • Carbonell, Eduard. L'art romànic a Catalunya: De Sant Pere de Roda a Roda d'isàvena. 1. Barcelona: Edicions 62, 1974. ISBN 842971037X. 
  • Carrero, Eduardo. «La Seu d'Urgell, el último conjunto de iglesias. Liturgia, paisaje urbano y arquitectura». A: Anuario de estudios medievales. 40, 2010, p. 251-291. 
  • Junyent, Eduardo. Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1976. ISBN 8472021270. 
  • Puig i Cadafalch, Josep. Santa Maria de la Seu d’Urgell: estudi monogràfic.. Barcelona: Tallers d’Arts Gràfiques Heinrich i Cia, 1918. 
  • VVAA. La catedral de la Seu d'Urgell. Manresa: Angle Arquitectura, 2000. ISBN 978-84-88811-61-5. 
  • Vergés, Oliver. «El obispo Ermengol y la (re)invención de la historia de Urgell». A: Estudios Medievales Hispánicos. 6. Barcelona: Institut d'Estudis Medievals- Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 7-28.