Història de l'art català/Urbanisme a Barcelona. De la caiguda de les muralles al Pla Cerdà

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

Aquesta entrada està situada dins el projecte de la UdL a Viquillibres titulada Història de l'Art Català. En aquesta, emmarcada dins de l'assignatura d'Arquitectura Contemporània, és farà un incís en la història de l'urbanisme a Barcelona, aprofundint concretament en el Pla Cerdà i la història urbanística que l'envolta. El Pla Cerdà ha estat dins la història urbanística Catalana un punt d'inflexió a l'hora d'estructurar les ciutats, no sols a Barcelona, sinó que també en moltes altres capitals catalanes, en les quals les estructures urbanístiques que caracteritzen actualment la ciutat de Barcelona es veuen repetides a petita escala. El treball introduirà diferents apartats com són la biografia del mateix Cerdà o pròpiament el Pla Cerdà separant els seus precedents urbanístics i la seva organització com a estructura urbanística a gran escala. Tots aquests apartats donaran una idea general a l'espectador sobre el tema que es tracta en el treball.

Biografia de Cerdà[modifica]

Idelfons Cerdà i Sunyer va nàixer el 23 de desembre de 1815 al mas de la seva família, El Serdà, situat a Centelles, a la plana de Vic. Cal destacar en la seva infància que va créixer en un ambient molt obert de ment, ja que la seva família, tot i ser de camp, tenia interès en el comerç a Amèrica, fet que a part de noves idees, també els hi aporta beneficis. Cerdà creix en aquest ambient obert i per tant te moltes inquietuds ja des de jove. Va començar els seus estudis a Barcelona on s'hi va traslladar i va començar a estudiar arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a la Junta de Comerç. Posteriorment va estudiar a Madrid a l'escola d'enginyers de Camins, es va graduar el 1841. Allí es va nodrir amb noves idees i va fer moltes amistats i lligams. Després de graduar-se s'allista a la milícia nacional i arriba a tinent de la companyia de granaders. L'any 1841 va començar la seva etapa professional, dins del cos d'enginyers de camins a les províncies de Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona. En aquesta etapa es dedica a l'elaboració d'infraestructures, projectes de carreteres, obres hidràuliques, telègrafs i aprofita aquesta feina també per conèixer el territori de Barcelona i els seus voltants. En aquesta època un viatge a Nimes també el fa entendre els nous canvis en infraestructures que caracteritzen l'Europa del moment.

Retrat de Cerdà.jpg

És l'any 1848 quan arribem al verdader punt d'inflexió de la vida de Cerdà, es casa amb Clotilde Bosch i el mateix any es moren els seus germans Ramon (1808-1837), Josep (1806-1848). Uns anys abans s'havia mort el seu pare (el 1844), aquest fet, tot i que és una desgràcia per Cerdà fa que hereti tota la fortuna de la família. Això fa que es retiri del cos d'enginyers i es dediqui en cos i anima a la seva passió, l'urbanisme. Els seus ideals en l'urbanisme de tipus social, entre el socialisme utòpic i l'igualitarisme, fan que es converteixi en un pioner en aquest tipus d'urbanisme a Catalunya. Relacionat amb aquestes idees socials, a la dècada dels cinquanta, entra al món de la política. Es converteix en diputat de les corts a la legislatura del 1851 pel segon districte de Barcelona juntament amb Estanislau Figueres, Pascual Madoz i Jacint Felip Domènech. En política també va formar part posteriorment d'altres institucions. Des de el 1854 al 56 va diputar al Congrés de Madrid, regidor a l'ajuntament de Barcelona i diputat de provincial. Entre el 1873 al 74 va ser president interí de la Diputació de Barcelona. En aquesta dècada és també quan Cerdà, coneixedor de molts problemes urbanístics de Barcelona, sobretot dels barris intramurs, comença a plantejar la reestructuració que farà de l'eixample, coneguda com a Pla Cerdà. Tot i les seves nombroses aportacions, va ser destituït de l'ajuntament de Barcelona l'any 1856 pel general Zapatero. Aquest mateix any és empresonat dues vegades.

El maig de 1860 després d'acabar sobtadament, per la seva destitució, la seva carrera política, s'inaugura el Pla Cerdà en mans de la reina Isabel II el 4 d'octubre de 1860. A part d'aquesta reforma, que marca en gran manera la seva carrera com urbanista, també es dedica a analitzar a fons altres reformes de la ciutat. Mitjançant aquest anàlisis elabora la Teoria de la Viabilitat Urbana, responsable de la transformació urbanística de Barcelona sota el concepte de mançana com a base d'aquesta. Des de el 1860 fins a la seva mort el 1876, Cerdà va estar implicat en cos i anima amb el projecte del pla Cerdà.

Context del pla Cerdà[modifica]

Aproximadament a partir dels 1800, al continent europeu sorgeix la necessitat d’una nova forma de planificar y estructurar les ciutats, el procés de revolució industrial provocà focus industrials al voltant dels quals es produeix un augment de la població i de la contaminació. Aquests focus industrials es localitzen a les grans ciutats europees. Per tant, sorgeix una nova preocupació per la planificació de l’urbanisme a les grans ciutats.[1] A Catalunya entre els 1800 i 1900 la població augmenta de uns 850.000 habitants a 1.966.000 habitants.[2]

A més de l’augment de població, es important tractar la localització d’aquesta població, que entre aquestes dates, es trasllada del mon rural al mon urbà. Això es tradueix en un augment de la densitat de població als nuclis industrials.A Catalunya aquests nuclis industrials es localitzen al litoral mediterrani, tenint important rellevància Barcelona i el seu entorn. Barcelona no només rep població del interior rural de Catalunya, sinó que també rep gran onades immigratòries al port de la ciutat. Es pot fixar a l’any 1845 el inici de aquestes grans onades immigratòries, coincidint amb l’inici d’una etapa de gran expansió industrial. El creixement de la ciutat es va veure limitat per les muralles, i la ciutat no era capaç de absorbir tota la quantitat de immigrants que arribaven a la ciutat[2] Per tant es feia evident que la ciutat necessitava una ampliació i un enderroc de muralles, les condicions higièniques als carrers estrets de Barcelona eren pèssimes, l’índex de mortalitat estava en augment i la mitjana de vida disminuïa. En aquest context Cerdà comença a recopilar dades per preparar el pla de l’eixample.[3]

Per tant veiem que diferents factors ens condueixen a la modernització de la ciutat. Per una banda les necessitats sociodemogràfiques i d’higiene dintre de la ciutat, per l’altra les possibilitats tècniques fruit de la revolució industrial, així com les possibilitats econòmiques fruit de l’enriquiment de l’alta burgesia, moment conegut com la “febre d’or”.[4]

L'enderroc de les muralles i nous projectes[modifica]

L’enderroc de les muralles va ser el resultat de diferents episodis de disputa política i social, des dels anys 1841 fins a l’any 1854, moment en el qual el govern progressista d’Espartero i O’Donell ordenà l’enderroc de les muralles. En aquest moment la ciutat travessa unes circumstancies adverses, ja que experiemnta una epidèmia de colera i molts obrers es troben en situació d’aturats. Par tant trobem en aquest context un altre factor per motivar l’enderroc de les muralles i una nova planificació de la ciutat. Les associacions obreres es manifestaven, la vaga general s’apropava i el Pla de l’eixample proporcionaria treball per a molts obrers aturats.[5]

Garriga i Roca presenten un projecte, “el dels quarterons”, un pla que es localitzava entre Barcelona i Gràcia. Fins a aquell moment es tractava de uns dels projectes més prometedors i interesants. El projecte plantejava carrers perpendiculars que marcaven illes d’uns 200 x 140 metres, les quals s’agrupaven en grups de 8 envoltant un espai central obert, que podria ser una plaça, a més inclouen carrers molt amples d’entre 10 i 20 metres. Les places al centre dels habitatges tindrien una funció clara, absorbir part de la circulació de les persones desplaçant-les dels carrers a les places reduint les massificacions als carrers. Veiem per tant que presenta un projecte d’eixample que posteriorment Cerdà desenvoluparà encara molt més introduint en els seus estudis un caràcter molt més sociològic.[6]

Al 1859, gracies a una reial ordre que es va emetre a l’any anterior, l’Ajuntamnet de Barcelona convoca un concurs de plans per a la realització de l’eixample. Rovira i Trias guanya el concurs amb un projecte que es basa en un esquema radial que estructura la ciutat en 5 sectors, aquest projecte escaracteritzava per la monumentalitat però no donava solucions als problemes de circulació dintre la ciutat, el moviment de la ciutadania no rebia solucions.[7]

Al juny de 1859 una reial ordre va aprovar el projecte de l’eixample de D. Ildefonso Cerdà, en aquest moment va generar moltes crítiques, ja que el concurs ja s’havia celebrat i ja s’havia proclamat un guanyador. Tot i així, avui es reconeix que el projecte de Cerdà era molt superior en molts aspectes al projecte de Rovira i Trias. Aquest any es un any important per la ciutat i per Catalunya, es celebren els Jocs Florals i Elies Rogent realitza el projecte de la nova Universitat amb un estil clarament medievalista. En aquest context la ciutat esta adoptant, per tant, noves tendències artístiques i noves tendències arquitectòniques i urbanístiques.[8]

La revolució industrial a Barcelona comporta conseqüències evidents, la Ciutat al segle XVIII comptava amb una baixa densitat de població, amb habitatges de 2 o 3 plantes amb jardins es converteix en habitatges de 5 o 6 pisos totalment plens de habitants, amb una de les majors densitats de població del continent. El estat de la ciutat on els edificis no deixen passar la llum natural del sol entre els carrers estrets, provoca una sensació de angoixa i sofriment entre els habitants. Davant d’aquesta ciutat que presenta les conseqüències de la revolució industrial, Cerdà te com a objectiu planificar una ciutat oberta per a tots i en totes les seves parts.[9]

Barcelona es trobava tancada entre els murs de la ciutat preindustrial i la industria que creixia dintre de aquesta mateixa fruit de la societat industrial que s’estava construint. Cerdà tenia com a objectiu humanitzar la ciutat de Barcelona i al 1855, ja com a diputat progressista, acompanya una comissió a Madrid per transmetre els greuges i les peticions dels treballadors catalans al parlament i govern espanyol. Complementàriament al 1856 publica una monografia amb estadístiques de la classe obrera a Barcelona amb l’objectiu de posar en relleu les dures condicions de vida i laborals del proletariat a la ciutat. Aquestes estadístiques haurien de ser una eina per a l’acció en la lluita de les millores socials dels treballadors.[10]

La ciutata de Barcelona sobre l'any 1800.

El proletariat no tenia els mitjans econòmics per accedir a habitatges dignes, Cerdà entenia que el camí per millor la vida del proletariat era la lluita amb la densificació de població i la reducció del cost de sòl dintre de la ciutat. L’estadística de Cerdà jugarà un paper primordial en el seu futur projecte: <<he creído lo más conducente apelar a la estadística, a este arsenal inagotable de razones contundentes e irresistibles a que han acudido con feliz éxito todas las ciencias sociales de aplicación práctica. Después de una serie de operaciones, problemas y resoluciones abstractas, bueno será y muy conducente dar valores absolutos y concretos a todo los términos del raciocinio, reproduciendo iguales operaciones en forma aritmética y con guarismos. De esta manera no valdrá decir que puede haber tenido parte en las operaciones el capricho de la imaginación; sino que será preciso reconocer que son hijas de la lógica irreprochable de los números.>>[11]

Cerdà per mitjà dels seus estudis interpreta i pretén demostrar que les clases populars de Barcelona pateixen directament les conseqüències de la revolució industrial, però amés aquesta situació amenaça la cohesió social dins la ciutat. Els alts nivells de mortalitat son un indicador clau de la situació, això es veu plasmat a la seva Monografía Estadística de la Clase Obrera. A favor de la nova estructuració de la ciutat, Cerdà argumenta e intenta establir una estreta relació entre dos factors claus al seu projecte: la relació directa entre mortalitat i densitat de població. A més també transmet com aquesta densitat de població no només afecta les classes populars sinó que també afectava a les classes benestants. Cerdà es conscient en un primer moment que la clau per convèncer de que el seu projecte es més òptim, havia de arribar a totes les classes socials de la ciutat[12]

El Pla Cerdà[modifica]

El pla Cerdà és pot definir en tres projectes constructius d'Idelfons Cerdà que van configurar la ciutat amb la forma que coneixem ara. Els tres projectes és desenvolupen al 1855, 1859 i 1863.

Projecte de 1855[modifica]

Tall de carrer del clavegueram.jpg

En el primer projecte, també conegut amb el nom de Pla Topogràfic de 1855 Cerdà va considerar que l’imprescindible era fer un estudi previ de l’area a construir. Aquesta és tractava de l’area al voltant de les muralles de Barcelona, en la qual no es podia construir ja que era l’area que en les anteriors guerres estava a l’abast dels canons. A tota aquesta zona hi havia molt espai lliure, sobretot a la part exterior on hi havia un entorn rural. Per altra banda ens trobem la situació que la ciutat de Barcelona esta densament poblada per aixó podem arribar a pensar que una reformulació urbanistica del territori era molt necesaria. Una de les idees principals d’aquesta primera composició urbanistica és que la disposició dels edificis permeti higiene elevada, per tant aquests havien d’estar ordenats i espaiosos. Una de les altres idees principals és que és deixa de banda la casa de veïns en l’estructura de les cases i és planteja tres tipus d’edificis segons la clase social i economica del propietari. Els diversos tipus d’edificis eren: palaus senyorials de dos o tres plantes, cases aparellades de tres plantes, palauets de dos plantes i cases per la clase mitja de tres plantes amb dos habitatges per replà. [13]

En aquest primer projecte també es van definir les característiques de les vies circulatories. Aquestes havien de ser de 35 metres d’amplada, una mida molt més gran dels carrers de l’època que només medien 4 metres en els carrers normals i 20 metres en les rambles. Les quatre tipus de cases ja definides s’estructuraven en illes formant una estructura rectangular dins la ciutat que avui podem veure a vista d’aguila. Cada illa no era igual sinó que éstava formada per 4 dels tipus de casa ja mencionats. En aquesta primer projecte també és van definir les quatre principals vies de circulació: el Paral·lel, la Rambla, la via que seria la futura Meridiana, i la futura Gran Via. La V que formaven la Meridiana i la gran via és considerada com un dels elements principals de l’estructura dels projectes de Cerdà a l’Eixample. El sanejament de tota aquesta estructura urbanistica és feia gràcies al gran canal col·lector que circumvalava l’eixample, a l’interior dels carrers els desguasos treien l’aigua bruta i les fosses septiques enmagatzemaven els residus organics que es feien servir després com abono als camps. [14]

Projecte de 1859[modifica]

Illa de Cerdà.jpg

Al projecte de 1859 Cerdà torna a plantejar l’estructura que ell considera ideal dins l’urbanisme de Barcelona, l’illa. A partir de les quadricules ja plantejades del primer projecte Cerdà intenta definir l’estructura perfecta d’aquesta illa. Assaja diverses mides d’illes i conclou amb que les illes de 113 x 113 metres son les més ideals. Planteja que tinguin xamfrans i carrers de 20 metres d’amplada. L’estructura que defineix a partir d’aquest model s’enmarca entre la travesera de Gràcia al centre a la part de muntanya, la gran rambla col·lectora als dos costats, el parc del Besos al Nord, Montjuic al sud i pel Mar a l’est. Aquest rectangle era de aproximadament unes 60 x 20 illes. Els carrers de la Meridiana i el Paral·lel, ja projectats per Cerdà s’enmarquen definitivament dins de l’estructura urbanistica. La Diagonal també es defineix i separa pel mig tota l’estructura urbanistica diagonalment. L’ordenament de les cases en aquest segon projecte continua sent similar al anterior projecte però cambia les mides viaries. Es redueix l’amplada dels carrers a 20 metres, amb 14 metres dels quals per a vianants i 6 metres de calçada per al transport al centre. Pel que fa al sistema de sanejament és mantenen les foses septiques a les cases i s’introdueixen millores en les anteriors canalitzacions d’aigua. [15]

Projecte de 1863[modifica]

El gran canvi en el projecte urbanistic de Cerdà és dona a la relaboració de 1863. En aquesta només és conserva del anterior projecte la quadricula i la distribució urbanistica al voltant dels parcs urbans. Com que s’ha incrementat la superficie urbanitzada a les zones del canal Gràcia-Guinardó i als barris de Sants i Sant Andreu, Cerdà decideix fer una relaboració total del projecte. Els blocs d’illes es reconfiguren i es plantejen agrupacions de blocs d’illes formant rectangles de dos, tres, quatre o cinc illes de llargada. Per altra banda hi ha blocs de illes que s’estructuren en L per adaptar-se al pla hexagonal. En aquest nou plantejament els blocs residencials també compten amb una presencia de la xarxa ferroviaria a sota d’aquests. Les aliniacions ferroviaries pasaran paraleles al mar sota les cases d’habitatges en aquest nou plantejament i travesaran tres quartes parts de l’eixample. Amb aquesta nova incorporació l’estructura de les cases queda definida de la seguent manera: sota la casa al soterrani i a la planta baixa es situava aquest entramat infraestructural i a la primera, segona i tercera planta els habitatges. Amb aquesta estructura de les cases coneguda com a illes ferroviaries i la introducció de diversos trams de tramvia al carrer Cerdà aconsegueix combinar la urbanització dels habitatges i les infraestructures de transports. Pel que fa a les amplades de carrer també hi ha canvis. S’estableixen 10 metres per als vianants i 10 metres pels transports. Els arbres dels carrers s’envolten en escocells circulars i es plantejen a peu de carrer fanals, bancs i l’empedrat dels carrers. [16]

Eixample al projecte de 1863.jpg

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Bohigas, 1963, p. 77.
  2. 2,0 2,1 Bohigas, 1963, p. 78.
  3. Bohigas, 1963, p. 79.
  4. Bohigas, 1963, p. 80-81.
  5. Bohigas, 1963, p. 81-82.
  6. Bohigas, 1963, p. 83-84.
  7. Bohigas, 1963, p. 84-85.
  8. Bohigas, 1963, p. 86.
  9. Tarragó, Salvador. «Posibilidades y realidades del siglo XIX». A: Cerdà ciudad y territorio : una visión de futuro : catálogo de la Exposición Cerdà, ciudad y territorio septiembre 1994-febrero 1995.. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1994. ISBN 84-8156-069-3. 
  10. Cabré, Anna Maria; Muñoz, Francesc «Ildefons Cerdà y la insoportable desidad urbana: algunas consideraciones a partir de la cartografía y análisis de las estadisticas presentadas en la Teoría General». A: Cerdà ciudad y territorio : una visión de futuro : catálogo de la Exposición Cerdà, ciudad y territorio septiembre 1994-febrero 1995.. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1994, p. 37. ISBN 84-8156-069-3. 
  11. Cabré, Anna Maria; Muñoz, Francesc «Ildefons Cerdà y la insoportable desidad urbana: algunas consideraciones a partir de la cartografía y análisis de las estadisticas presentadas en la Teoría General». A: Cerdà ciudad y territorio : una visión de futuro : catálogo de la Exposición Cerdà, ciudad y territorio septiembre 1994-febrero 1995.. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1994, p. 37-39. ISBN 84-8156-069-3. 
  12. Cabré, Anna Maria; Muñoz, Francesc «Ildefons Cerdà y la insoportable desidad urbana: algunas consideraciones a partir de la cartografía y análisis de las estadisticas presentadas en la Teoría General». A: Cerdà ciudad y territorio : una visión de futuro : catálogo de la Exposición Cerdà, ciudad y territorio septiembre 1994-febrero 1995.. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 1994, p. 38-45. ISBN 84-8156-069-3. 
  13. «CERDÀ, URBS I TERRITORI». CERDÀ, URBS I TERRITORI, 1994, pàg. 16.
  14. CERDÀ, URBS I TERRITORI, 1994, pàg. Pàg 16, 17 i 18..
  15. CERDÀ, URBS I TERRITORI, 1994, pàg. Pàg. 18 i 19.
  16. CERDÀ, URBS I TERRITORI, 1994, pàg. Pàg. 20 i 21.