Història de l'art català/Mare de Déu de la catedral romànica de Barcelona

Salta a la navegació Salta a la cerca

La talla de Marededéus[modifica]

La primera representació esculpida de la Mare de Déu en majestat, a ple relleu, és procedent de França i data de mitjans del segle X. Es coneix l'existència d'un còdex, Codex Claramontanus, datat l'any 145, que conté un esbós molt clar de tipus romànic de la marededéu amb el fill entronitzada. Es representa vestida amb roba de llargues mànigues engalonades i cenyides als punys, al cap duu una aurèola i un vel i es representa vista en tres quarts cap a la dreta, asseguda en una càtedra, amb l'infant als seus genolls. El nen Jesús que duu un nimbe i un ceptre, dóna una benedicció desmesurada amb uns dits excessivament llargs. Llegint el manuscrit i els antics inventaris de la catedral, investigadors arriben a la conclusió que aquest esbós pertany a una talla en fusta xapada amb plaques d'or. El text a més a més, indica que el bisbe de Clarmont diposità les relíquies visibles a través d'una peça de cristall de roca.

Així doncs, hem de creure que originalment la finalitat d'aquestes primeres imatges isolades era la de salvaguardar relíquies, sense oferir a la icona cap objecte especial de veneració. Tenint en compte el Concili de Nicea del 783, aquestes imatges foren permeses a l'ús cristià amb l'única i exclusiva finalitat de servir d'adorn i mantenir el record dels esdeveniments sagrats i de les persones santes.

El fet que en aquells segles hi hagués una ràpida expansió del culte a les relíquies va fer que hi hagués també un veritable tràfic d'Orient a Occident, tant d'autèntiques com de falses i alhora s'expandís ràpidament la proliferació de les icones marianes. [1] Especialment, el segle XIII va veure una gran proliferació d'escultures amb la Verge i el Nen a causa de les noves pràctiques litúrgiques. De fet la tradició, es va oposar a conservar aquestes figures a l'altar i sovint es conservaren a la cripta en forma de relíquia o en ermites locals.[2]

A Espanya però, no es conserven imatges de la Verge que amb seguretat puguin atribuir-se a una data anterior al 1100, però el nombre extraordinari de Verges de talla policromada atribuïbles al segle XII permet suposar l'existència d'imatges molt antigues que en ocasions venen mencionades per documents i donacions. [3]

Als darrers decennis del segle XII es van arribar a crear marededéus romàniques sense reliquiari; només la icona era l'objecte d'adoració.[4] Serà aquí quan les marededéus en Majestat prendran importància en l'època del romànic i se'n farà una producció escandalosa.

Descripció, història i iconografia de la peça[modifica]

A la sala de consulta de l’Arxiu Capitular de Barcelona es troba una marededéu amb el Nen tallada en fusta i policromada. La seva imatge actual és fruit d’una profunda restauració realitzada l’any 1969. Foren reconstruïdes algunes parts que s’havien perdut, segons evidencien les fotografies del 1930 de l’Institut Amatller d’Art Hispànic i les del 1947 al Catálogo Monumental de España, La Ciudad de Barcelona,  per Ainaud, Gudiol i Verrié [5]. A la pàgina oficial de l'Enciclopèdia Catalana hi ha una transcripció del XXè volum de Catalunya Romànica on es pot observar una de les poques imatges que existeixen amb el perfil de la talla abans de la restauració de 1969 i la talla amb la seva aparença actual. [6]

Així doncs, les mans, els atributs, les corones de les dues figures i els poms de les columnes del tron no formaven part de la talla original, com tampoc la policromia. Malgrat aquesta remodelació tant completa, el treballat de la fusta i els trets característics de la seva talla i estructura compositiva s’han conservat.

Mesura 70 cm d’alçada, 30 cm d’amplada i 23 cm d’amplitud. La seva cronologia causa controvèrsia, ja que oficialment data de finals del segle XII[7], però segons Gudiol i Ainaud és més precís situar-la a principis del segle XIII, per la seva connexió amb altres talles.[8] A més a més, resulta complicat per als historiadors determinar la seva procedència ja que no s’ha documentat cap tipus de vincle amb la catedral romànica de Barcelona.

Ens trobem amb la Verge Maria asseguda en un tron columnat, amb el seu fill assegut sobre el genoll esquerre, per tant la imatge respon a un determinat tipus iconogràfic habitual en l’art romànic: la Mare de Déu en Majestat.

En quant a la policromia, cal esmentar les fotografies de l’Institut Amatller d’Art Hispànic del 1930, ja que ens revelen, encara que en blanc i negre, l’existència d’una decoració pictòrica que ocupava el respatller semicircular del tron de la Verge. Es veu representada una decoració floral amb fulles d’acant dins de medallons en forma de cor. Aquesta resulta una iconografia curiosa per aquesta zona del setial on freqüentment s’hi representa decoració heràldica o símbols atributius a la Verge.

En quant a la figura de la Verge, no s’ha perdut el seu posat majestuós i hieràtic. El seu rostre és oval i es mostra accentuat pels cabells llisos que l’emmarquen; els ulls són grossos, ametllats i treballats mitjançant una incisió; les celles, també marcades en la fusta, troben la seva continuïtat en un nas rectilini, ben tallat i proporcionat amb el rostre, la boca dibuixa un somriure seriós però ressaltat amb el volum de les galtes. En aquest conjunt estatuari predomina el treball de la talla per damunt de la policromia, ja que avui es conserva en una gama més fosca.

Pel que fa a la figura del nen Jesús, el seu rostre és similar al de la Mare. Les seves faccions, lluny de ser suavitzades, són també marcades i ben tallades i expressen la mateixa severitat i serenor que les de la Mare. [9]

Material i tècnica[modifica]

D'entre els materials de l'estatuària romànica mariana cal destacar la fusta. Els imatgers medievals empraren indistintament la fusta d'àlber o la de roure i, de manera excepcional, també fou utilitzada la de boix.

La fusta era preparada amb tires de pergamí o tela que l'artesà encolava als llocs on podien aparèixer esquerdes; després s'enguixava del tot, amb guix fluid a pinzellades en diverses capes, i es deixava de manera que restés com a les pintures sobre fusta, per a policromar-les tot seguit.

Per a pintar sobre les capes de guix, malgrat conèixer la pintura a l'oli de llinosa, aplicaren gairebé sempre els tremps en diverses capes, servint-se de tonalitats simples i vives. L'or i altres metalls eren aplicats en full o polvoritzats. També foren emprats des d'antic per a fer ressaltar la decoració els relleus de pasta guixenca.[4]

En quant a la construcció d'aquest tipus de talles, sabem que les més arcaiques i totes les que duen el nen Jesús enmig de la falda són constituïdes per dues peces, llevat de les mans; el Nen hi era afegit mitjançant un cabiró de la mateixa fusta, introduït en un forat fet al ventre de la Mare. Mentre que les marededéus que duien el Nen sobre el seu genoll esquerre, com es dóna en el cas de la talla de l'Arxiu, eren tallades amb el Fill apart, separat de la Mare en les més arcaiques, o bé totes esculpides en una sola peça. En les més tardanes, el seient era tallat al mateix bloc de fusta que la imatge.[4]

Comparacions amb altres marededéus[modifica]

Santa Maria del Tura, conservada al Museu de la Garrotxa (Olot) amb número d'inventari 2 536.
Mare de Déu de Santa Maria de Matamala, conservada al Museu Episcopal de Vic.

La Mare de Déu de l'Arxiu Capitular de Barcelona guarda afinitats amb altres talles en diferents aspectes. En quant a la vestimenta, el vel i el mantell són resolts d'una manera molt similar en una imatge de procedència desconeguda que es conserva al Museu de Solsona, amb número d'inventari 270 i també datada del segle XIII. Guarda més afinitats però, amb la talla de la Mare de Déu de Santa Maria de Toudell, conservada al Museu Diocesà de Barcelona amb número d'inventari 273 i també del segle XIII. Tant per la forma de les vestidures d'ambdós figures com per la disposició i la forma dels plecs representats en les teles i la forma de representar les sabates: punxegudes en diagonal, reposant damunt un ampli escambell.

A més, i pel que fa a la marededéu de l’Arxiu, cal destacar, enfront de les altres dues, el seu treball més acurat tant en els rostres com, en general, en tota la talla. [9]

És una peça on predomina la talla per sobre de la policromia, avui enfosquida. Això li aporta la severitat i la bellesa que caracteritza altres talles que guarden similituds fisonòmiques, com ara amb les verges brunes de la Mare de Déu de Montserrat o la Mare de Déu del Tura, conservada al Museu Comarcal de la Garrotxa amb número d'inventari 2 536. Els paral·lelismes continuen amb la talla de la Mare de Déu de Santa Maria de Matamala, conservada al Museu Episcopal de Vic de l'últim terç del segle XII. Aquesta Verge està també coronada i sosté a la mà dreta l'esfera, símbol atàvic de la volta celestial i de la perfecció del cosmos. L'esfera també representa el símbol de la poma del Paradís. Maria la porta com a símbol de la nova Eva, juntament amb l'infant Jesús vingut a la Terra per redimir la humanitat del pecat original. [10]

Aquest conjunt de talles corresponen a una tipografia que encaixa amb la que esmenta l'historiador Noguera i Massa. Segons ell, les marededéus de principis del segle XIII es poden dividir en tres grans grups tenint en compte l'estil del seu grup escultòric. El tipus estilitzat o bizantí; tipus no estilitzat o ripollès; i tipus vertical.[4]

El tipus estilitzat o bizantí, aquell en el qual la Mare i el Fill són allargats i aproximadament l'alçada és el doble de l'amplada total del grup. Dins d'aquest grup encaixa la Mare de Déu de l'Arxiu Capitular de Barcelona. D’entre les característiques generals d'aquestes marededéus ens trobem amb una gran estilització de la peça. La Mare de Déu seurà en un tro episcopal amb quatre columnes acabades amb poms d’esfera (sovint perduts i/o mal conservats). El Nen Jesús sovint durà la bola del món a la seva mà esquerra, símbol del cosmos i de la volta celestial; en molts casos però, l’arribarà a dur Maria, llavors passarà a significar el símbol de la Poma del Paradís. La vestimenta d’ambdós figures acostumarà a ser rica i decorada amb policromia en relleu. Les sabates sobresurten de la túnica formant així una V invertida. Una mà de la Verge sempre protegirà al Nen, sovint l’esquerra, mentre que l’altra du un objecte representatiu (com hem comentat, la poma del pecat, l’esfera celestial o algun objecte de la litúrgia). [4]

A partir de principis del segle XIII el semblant sever i inexpressiu de la Mare inicia un tènue somriure, mentre que els plecs, rectilinis o arrodonits, es tornen cada cop més triangulars. Tot aquest procès resultarà lent i irreversible. A més a més cal sumar-hi la dificultat de classificar les marededéus dins els corrents artístics imperants. Les més arcaiques, en les quals es poden identificar les influències d'icones dels grans centres religiosos, mantenen unes certes característiques que fa que puguem reconèixer-les. El que succeeix al segle XIII és que molts imatgers del camp reprodueixen per a esglésies humils exemplars repetitius. Aquests artesans, més que no pas artistes, van copiar models creant així el problema de la seva datació. [4]

Trobem també similituds amb els motius ornamentals que es representen a la casulla de la Verge i al mantell del Nen en altres talles en fusta policromada. És el cas de la Mare de Déu de Ger, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya amb número de catàleg 65503. Tot i que es conserva més danyada, la Verge presenta una casulla amb plecs simètricament ordenats, de la mateixa manera que succeeix a la talla de l'Arxiu, encara que no podem discernir, degut a la mala qualitat de les fotografies, si aquests ja eren així originalment o corresponen a la restauració. [9] Tot i això, la policromia aquí resulta ésser una diferència ben notòria, no només per l'enfosquiment de la peça comentada, sinó pels colors que en aquesta restauració es van usar (tenint en compte que es va seguir la policromia restant de la peça original). Ens trobem davant d'una gamma cromàtica amb colors ocres, vermellosos i inclús s'usa el blau en la vestimenta del Nen. Les marededéus coetànies solen tenir una gamma cromàtica més monòtona i les combinacions de múltiples colors no solen ser abundants (predominen les casulles vermelles, com és el cas de la Mare de Déu de Ger i de Toudell).

És important destacar el concepte de sedes sapientiae "tron de la saviesa", provinent d'una sèrie de lloances a Déu i a la Verge. A Catalunya queden centenars de testimonis d'aquestes verges. Hi ha un aspecte però, que crida l'atenció de molts historiadors: molts testimonis figuren la Mare de Déu entronitzada i vestida amb casulla. Hi ha la possibilitat que aquesta casulla representi a Maria com un símbol de l'església jerarquitzada o institucionalitzada i també pot al·ludir al concepte de Maria com a sacerdot, una idea que es va estendre durant el segle XII i que també va perdurar durant el segle XIII.[11]

En els tractats teològics de l'època carolíngia, la Mare de Déu era cada vegada més comparada amb l'església i es personificava com a "Esposa de Crist" des d'època paleocristiana. Des del segle XII, Maria es va descriure constantment com a "Ecclesia Mater". Va ser principalment la verge maternitat de Maria que va guanyar una influència creixent en aquesta equació de la Mare de Déu amb Ecclesia de l’Alta Edat Mitjana, perquè als ulls de molts teòlegs contemporanis podia simbolitzar al·legòricament l’aspecte fèrtil de l’església. [11]

La figura del Nen Jesús, en canvi prendrà una importància més irrellevant, artísticament parlant. Originàriament, l'objecte d'adoració és Jesús, que compleix un ritual mentre efectua la benedicció. En aquests casos, la Mare només fa la funció de protecció i resta relegada en segon terme. Aquest posat desapareixerà lentament fins a arribar a ésser la Mare el veritable objecte de culte i el Fill restarà com a complement de la idea que es vol representar. Així doncs, mantenint aquesta idea, sovint la figura del Fill és notòriament inferior, artísticament parlant, a la de la Mare. Els escultors o imatgers, plenament conscients, es van focalitzar a produir una obra d'art en la figura materna sense gaire preocupació en la qualitat artística del Fill.

Al segle XIII Jesús pren el seu lloc definitiu sobre el genoll esquerre de la Mare, com es dóna en el cas de la marededéu de l'Arxiu Capitular de Barcelona. Aquesta ruptura del tipus frontal respon al fet que els imatgers/artesans del segle XII volien eliminar la rigidesa i la severitat bizantines de la Mare.

La benedicció amb la mà dreta del nen Jesús, de manera llatina, és una imatge que es repetirà en totes les marededéus en majestat. A la mà esquerra, en canvi, acostumarà a dur la bola del món o bé el llibre dels Evangelis. Excepcionalment, en algun conjunt escultòric de determinades zones de Catalunya, arribarà a dur el colom de l'Esperit Sant.

En la majoria de casos, l'imatger el que fa és representar el rostre del Nen amb expressions adultes i similars a les de la Mare. Així doncs, gràcies a aquest recurs, aconsegueix accentuar una infància que es confon amb l'eternitat. En d'altres casos, se'l representa amb una expressió gairebé raquítica que tampoc arriba a representar l'edat d'infantesa que li correspon. [4]

Referències[modifica]

  1. Noguera i Massa, Antoni. Les marededéus romàniques de les terres gironines. (Art romànic, 5). Barcelona: Artestudi, 1977, p. 73-76. 
  2. Sureda i Jubany, Marc. «Les lieux de la Vierge. Notes de topo-liturgie mariale en Catalogne (XIe – XVe siècles)». A: Vierges à l’Enfant médiévales de Catalogne: mises en perspectives. Corpus des Vierges à l’Enfant (XII-XV s.) des Pyrénées-Orientales. Perpignan: Presses Universitaires de Perpignan, 2013, p. 42. 
  3. Spencer Cook, Walter William; Gudiol i Ricart, Josep. Pintura e Imaginería Románicas. Ars Hispaniae: historia universal del arte hispánico. Vol. VI. Madrid: Editorial Plus-Ultra, 1950, p. 306. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Noguera i Massa, Antoni. Les marededéus romàniques de les terres gironines. (Art romànic, 5). Barcelona: Artestudi, 1977, p. 76; 83; 86-87; 77-78; 164; 78-79; 80-82. 
  5. Ainaud, J; Gudiol, J; Verrié, F.P. Catálogo monumental de España: La ciudad de Barcelona. Vol. II. Madrid: Instituto Diego Velázquez, 1947, p. làmina 571. 
  6. «Talla del Tresor de la Catedral de Barcelona», 1992. [Consulta: 30/11/2020].
  7. Clusellas i Pagés, Carme. «Barcelona; Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona; Talla». A: Antoni Pladevall i Font. Catalunya romànica. vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 176. 
  8. Ainaud, J; Gudiol, J; Verrié. Catálogo monumental de España: La ciudad de Barcelona. vol. I. Madrid: Instituto Diego Velázquez, 1947, p. 31. 
  9. 9,0 9,1 9,2 Clusellas i Pagés, Carme. «Barcelona; Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona; Talla». A: Antoni Pladevall i Font. Catalunya romànica. Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 175-176. 
  10. «Marededéu de Santa Maria de Matamala», 2013. [Consulta: 04/12/2020].
  11. 11,0 11,1 Heilbronner, Tim. «The wooden «Chasuble Madonnas» from Ger, Ix, Targasona and Talló. About the iconography of Catalan Madonna statues in the Romanesque period» (en línia). Locus Amoenus, nº9, 2007, pàg. 31; 39-40.

Bibliografia[modifica]

Webgrafia[modifica]