Història de l'art català/Impostes de la catedral romànica de Barcelona

Afegeix enllaços

Les impostes conservades al Museu Nacional d’art de Catalunya (MNAC), sota el número d’inventari 14.397 i 14.398, són dos fragments de pedra i amb decoracions en bisell que haurien format part de l’antiga catedral romànica de Barcelona.

Només una de les impostes, la que s’identifica amb el número d’inventari 14.397, resta exposada a la sala 08 formant part del fons d'art romànic del museu. L’altra peça, la corresponent al número d'inventari 14.398, no està exposada al públic. Ambdues impostes haurien format part de l’antic edifici de la catedral romànica de Barcelona i són dels escassos vestigis que es conserven d'aquesta construcció romànica que precedeix l’actual edifici gòtic.

Procedència[modifica]

Les impostes són el resultat de la troballa efectuada en el subsòl de la Catedral de Barcelona en el darrer quart del segle XIX[1]. Es van descobrir l’any 1887, moment en què s’estava efectuant la construcció de la façana neogòtica[2]. Més precisament, sembla que es van trobar ambdues peces en els primers treballs dirigits per l'arquitecte August Font per tal de fer un estudi de l’estat dels fonaments del cimbori i la façana de la catedral[2]. En examinar la fonamentació dels pilars del rerecor, van aparèixer restes arqueològiques que van ser interpretades per l'arquitecte com els fonaments del pòrtic romànic[3].

Un cop trobades les peces en el context arqueològic de la catedral, passen a formar part del Museu Provincial d’Antiguitats de Barcelona fins a traslladar-se definitivament al Museu d’Art Nacional de Catalunya, on es conserven actualment[4]. En un article que Duran i Canyameres dedica a l’escultura ingressada al Museu d’art de Catalunya procedent del Museu provincial d’antiguitats, es dóna informació sobre la procedència concreta d’ambdues peces[2]. S'explica com l'any 1933 ingressen al MNAC tots els objectes que formaven part del “Museo Provincial de Antigüedades”, instal·lat a l’antiga església de Santa Àgata de la plaça del Rei, és així com arriben a la seva localització actual[5].

Descripció de les peces[modifica]

Ambdues peces de pedra sorrenca, tallades en grec de Montjuïc, es distingeixen per les seves dimensions, arribant fins als setanta centímetres d’amplada[6]. En el catàleg del Museu d’Art de Catalunya de 1936 es descriuen com fragments d’imposta amb decoració de motius geomètrics a la part inferior, amb una banda d’enllaços sinuosos a la part superior[7]. La decoració, realitzada a bisell o aresta viva, es troba només a la cara frontal i és anàloga en ambdós peces, tenint una ornamentació amb motius de trenats i elements vegetals molts semblants[8]. La part superior és similar a ambdues peces amb la significativa diferència que en la seva part inferior els elements vegetals amb motius de palmetes apareixen disposats de diferent manera[4].

La peça 14.397 és un fragment d’imposta format per tres fragments units d’unes dimensions de 27 x 70,5 x 42 cm. La seva decoració es disposa en dos registres. En el registre superior apareix un motiu geomètric, una cinta formada per dues bandes estriades que s’entrecreuen, en un extrem es doblega sobre si mateixa i s'entrecreua dibuixant un trenat. Aquest és l'únic motiu estrictament geomètric que trobem a la peça i que és anàlog a ambdues impostes. Al registre inferior, al biaix, es representen esculpides tres grans fulles doblegades i vistes de perfil de les quals només es representa l'exterior. Sorgeixen d’una tija central o del desplegament circular o semicircular d’una tija, es representen disposades correlativament en la mateixa orientació[9][10].

La peça 14.398 és també una imposta formada per dos fragments units d'unes dimensions de 26 x 60,5 x 41 cm[10]. La decoració que presenta es disposa en dos registres superposats[8]. Al registre superior, de la mateixa manera que havien vist en l'anterior peça, hi trobem esculpit un motiu geomètric, una cinta integrada per dues bandes dobles que s’entrecreuen. Mentre que en la meitat dreta de la imposta la corda és doble i estriada, en la meitat esquerra les cordes són simples i llises[4]. Per la zona on es van unir tots dos fragments hi ha una solució de continuïtat en el cordejat. Al registre inferior, corresponent al biaix, trobem també esculpides tres grans fulles doblegades i representades de perfil, dues de les quals però es representen disposades en una simetria bilateral, essent aquesta la principal diferència entre ambdues peces[10][8].

Funcionalitat i disposició en l'edifici[modifica]

Per tal de poder plantejar la funció i disposició d'aquestes peces, és necessari contemplar el tipus d'edifici del qual estem parlant. Tenint en compte que l'antiga catedral romànica de Barcelona no es conserva, és necessari basar-nos en les hipòtesis i evidències arqueològiques per tal d'intentar reconstruir una plausible idea de com seria aquesta catedral. En opinió de Vergés i Vinyoles, la catedral romànica ocuparia exactament el centre de la planta de la nau actual. El seu procés de desaparició seria per tant una transformació gradual a l’edifici gòtic actual. Pel que fa a les característiques arquitectòniques, es sospita que la planta hauria estat de tres naus[3][11].

No obstant, hem de tenir present que les restes arqueològiques conservades corresponen a la galilea i no a la façana del temple pròpiament dita. És per aquest motiu que tampoc es pot descartar la possibilitat d’una catedral d’una única nau. Els arguments però, apunten més a una planta de tres naus amb possibles coincidències estructurals amb la catedral gòtica reaprofitant així molts fonaments. Les restes arqueològiques conservades, entre les quals es troben les impostes conservades al MNAC, són doncs de vital importància per tal de poder fer encara tímids però vitals avenços en la deducció de l’estructura de l’antiga catedral romànica[12].

Considerant la naturalesa arquitectònica de les impostes, habitualment presents en pilars, finestres i portes o bé en la línea d'arrencament dels arcs, les grans dimensions de les impostes en qüestió, ens plantegen una possible ubicació o bé en les finestres o les portes. Nogensmenys, podem arribar a plantejar una funcionalitat vinculada als pilars com veurem més endavant en l'exemple de Sant Pere de les Puelles. Una altra característica destacable que ens ajuda a intuir la seva naturalesa és el fet que només presentin decoració en la seva cara frontal, portant-nos a plantejar dues hipòtesis. En primer lloc aquesta característica pot portar-nos a intuir que les peces ens hagin arribat fragmentades, tanmateix, aquesta característica podria revelar-nos la seva funció en uns suports diferents, situant-les als pilars de l'arc triomfal o a les pilastres de la façana[6].

Podrien haver format part de la decoració de la cara de la nau central dels pilars de separació de les naus[12] Tenint en compte que no tenim constància de cap element que ens faci pensar al contrari, podem arribar a pensar que haguessin funcionat com pilars sense columnes ni capitells[6]. És plausible pensar que haguessin anat encastades en pilars, en forma de T, funcionant com a pilars de separació de les naus com passa en l'exemple de Sant Pere de Rodes. En aquest cas, sense columnes i amb el ressalt al costat de la nau central, on es possible que haguessin descarregat elements de coberta. La constatació que ambdues peces poguessin haver estat treballades per parelles, amb motius versemblants i escasses variacions, ens porta a un altre plantejament. Si tenim en compte que els motius laterals sempre mostren un interès per marcar la direccionalitat amb la qual es disposen els motius, aquest sentit de direcció que es materialitza de la part posterior cap a la part frontal de la imposta, ens pot revelar o almenys descobrir-nos quelcom sobre la seva disposició en el conjunt. Aquesta especial atenció per configurar un ritme decoratiu implica que el seu disseny era pensat en funció de la seva integració en l'edifici. Aquestes tendències simètriques no serien un cas aïllat ni rar, ja que podem presenciar aquesta mateixa intencionalitat a Sant Pere de Rodes on trobem una simetria quasi perfecta[9]. De qualsevol manera, la manca d'informació existent sobre l'arquitectura de l'edifici, implica que continuï sent per nosaltres una incògnita el tipus de suport sobre el qual es situaven aquestes impostes[6].

Connexions amb altres peces[modifica]

La dificultat d'establir una cronologia aproximada a les peces revela la necessitat d'examinar i fer un estudi comparatiu amb testimonis paral·lels que si tenen una cronologia establerta per tal de poder reubicar temporalment les peces. Si bé la datació de les peces ha estat un punt conflictiu per als diferents autors, que han fet oscil·lar la seva datació entre un període comprès entre els segles IX i XI[10], atenent a les similituds de les peces amb la producció catalana del segle XI, no existeix cap motiu per considerar les impostes de Barcelona anteriors a l'any 1000[13]. Actualment i gràcies a les aproximacions de diversos autors com Beltrán de Heredia i Lorés Otzet (2005) o Rueda i Roigé (1992), podem concloure que per la tècnica emprada i els motius representats, cal relacionar aquestes peces amb aquelles que tradicionalment s’han considerat com a primeres obres d’escultura monumental romànica catalana, la datació de les quals recau dins de la primera meitat del segle XI o inclús en els primers anys de la segona meitat[9][10]. Relacionant aquesta data amb l’any de consagració de la catedral el 1058[8] i l’any 1064, data en què la catedral encara no està acabada[4].

Posant les peces en relació amb altres vestigis del comtat català del segle XI, possiblement l'exemple més rellevant sigui el transsepte nord de l’església de Sant Pere de les Puelles que ens pot arribar a servir com a model, amb els pilars i bona part les impostes intactes en l'edifici. Les impostes de Sant Pere, com les de la catedral de Barcelona, són aixamfranades. Com ja assenyala Duran i Canyameres l’any 1936, els treballs i les proporcions d’aquests fragments són idèntics als fragments que encara resten encastats a l’església de Sant Pere de les Puelles. La procedència d'aquests es suposa que correspon a l’església carolíngia de Sant Sadurní del Cogoll[5].  


Hem de tenir present que aquestes impostes tenen una cara recta i una altra d’esbiaixada amb motius decoratius independents a cadascuna d’ambdues peces. Alguns motius els quals podem observar a les impostes de la catedral de Barcelona, es repeteixen amb les de Sant Pere de Puelles. És necessari mencionar l'únic motiu estrictament geomètric, el de la cinta que en un extrem es doblega sobre si mateixa i s’entrecreua dibuixant un trenat. Trobem aquest mateix motiu en el pilar nord-occidental del transsepte nord de Sant Pere de les Puelles. Si bé el motiu és molt similar, presenta la diferència en què la cinta és triple i ocupa la franja superior de la imposta[9]. En aquesta església, les impostes de cadascun dels quatre pilars, tret del sud-occidental, que les ha perdut en bona part, estan formades per diverses peces. N’hi ha que cobreixen l’angle del pilar, per conseqüència només tenen treballades dues cares contigües, i n’hi ha que només presenten una cara, cal pressuposar que els laterals també són llisos[6].

En aquesta afirmació cal anar amb compte, ja que en revisar la datació de l’escultura de l’església de Sant Pere de les Puelles, alguns autors han considerat que el braç del transsepte era en realitat l’atri de Sant Sadurní, fet que posa en directa relació a les impostes de Barcelona amb les impostes d'una construcció carolíngia. Malgrat que aquesta hipòtesi no ha estat contradita per cap altra teoria argumenta, és probable que les estructures de Sant Pere de les Puelles fossin reaprofitades tenint en consideració que aquest fet no implica que siguin carolíngies. És rellevant remarcar aquest aspecte pel fet que el tipus d’escultura que estem presenciant ha abandonat el repertori rigorosament geomètric d’herència carolíngia, en especial, cal remarcar la tímida introducció del repertori vegetal en la seva plàstica monumental[6]. Un altre punt conflictiu és el fet que la consagració de l’església barcelonina de l'antic monestir de Sant Pere de les Puelles es situa al segle X i la consagració de la catedral romànica de barcelona és posterior[13]. D'altra banda, no hem d’oblidar que l'església es torna a consagrar el 1147[6].

Pica d'aigua procedent de l'església de Sant Andreu de Sureda

Un altre dels paral·lels amb que podem relacionar les peces són els relleus de Sant Miquel de Cuixà. Els motius de relleu de Cuixà, amb bandes entrellaçades, algunes més estretes o més gruixudes, a dos bandes o més, és una tipologia paradigmàtica que es repeteix en les impostes barcelonines, a l'església de Sant Pere de les Puelles i inclús en la pica d'aigua que es conserva a l'església de Sant Andreu de Sureda[10]. La pica d’aigua és un exemplar  contemporani als relleus de la porta i de la finestra, de la taula de l’altar i també dels capitells de l’interior. Aquestes produccions corresponen a una reforma executada a la primera meitat del segle XI, de l’edifici del segle X. Aquestes evidències corroborarien la datació en la primera meitat del segle XI, sobretot si tenim en compte que l’escultura arquitectònica que conté aquest tipus de motius entrellaçats abunda sobretot al segle XI, almenys als comtats catalans[13].

En aquest sentit, la varietat en els motius esculpits és també habitual en els cimacis de Sant Pere de Rodes. És important també assenyalar el fet que hi ha una preocupació especial per no deixar cap espai buit, fent que el relleu ho ompli tot. Es pot detectar aquesta tendència també en obres de la primera meitat del segle XI. En són vestigis les llindes rosselloneses, Sant Pere de Rodes i les impostes de Sant Pere de les Puelles[9].

Ambdues peces s’han posat en relació amb un conjunt de peces anàlogues que es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB). Aquests fragments van ser descoberts  en unes excavacions efectuades al carrer dels comtes de Barcelona i als fonaments de la catedral[4]. L'any 1951 es van descobrir en el moment de desmontar la claveguera, una elements arquitectònics, la majoria d'ells impostes, que s'havien reaprofitat com a material constructiu per la claveguera (MHCB 3299, 3300, 3301, 3302 i 3303)[2]. Totes aquestes peces són tallades a bisell en gres de Montjuïc. Malgrat que algunes peces es conserven en estat fragmentari, les que es conserven millor mesuren entre 23 i 27-28 cm d'alçada i uns 56 cm d'amplada, sent més estretes que les que es conserven al MNAC[6]. Es conserven nou peces en total que es poden relacionar entre elles per les seves dimensions i motius decoratius. De les peces trobades en les excavacions al carrer dels comptes (MHCB 3290, 3291, 3292) és necessari distingir que les mides i el tipus de decoració és diferent i que s’allunya significativament dels repertoris utilitzats. Són precisament aquestes respectives diferències les que obliguen a plantejar com a mínim una ubicació diferent de la dels suports de la nau de la catedral i molt plausiblement una cronologia posterior, situada aproximadament al segon terç del segle XI[6].

Llinda de l'església de Sant Genís de Fontanes

Només una de les peces trobada en la mateixa excavació dels carrers dels comtes podria considerar-se del mateix moment que les peces que es conserven al MNAC. Aquesta, de forma circular, conté un repertori semblant al de les peces conservades al MHCB amb una franja decorada amb un motiu proper a les impostes i una tija ondulada que crea semipalmetes (MHCB 3305). No obstant, malgrat que la peça sembla també un element arquitectònic, la seva funció és encara incerta[6].

Un altre element que cal esmentar són les grans fulles grans doblegades i representades de perfil, de les quals només es representa l’exterior d'aquestes. Viem aquest motiu a les impostes conservades al MNAC i també en les impostes del MHCB 3302 i 3303[9]. Aquestes fulles sorgeixen d’una tija central o del desplegament circular o semicircular d’una tija. Per la seva decoració vegetal s'han de relacionar amb dues dovelles esculpides de Sant Pere d’Àger que plausiblement haurien format part d’una porta ornamentada en la seva totalitat. Són peces que s’han d'incloure en una data entrada a la segona meitat del segle XI[9].

Cal remarcar també la seva similitud amb l'escultura rossellonesa de la primera meitat del segle XI, inclús podem relacionar-la amb la zona dreta d'una finestra procedent de Santa Maria d'Arles que es troba actualment encantada com a fornícula a la casa d'un particular de la ciutat[14][4], on també trobem motius vegetals d'una similitud molt gran. Precisament els motius vegetals al·ludits presenten un paral·lelisme molt clar amb l’orla de la llinda de Sant Genís de Fontanes datada en la seva inscripció entre 1019 i 1020[8].

Coneixent les característiques de la producció escultòrica establertes com a mínim des de l'any 1020, podem afirmar que les impostes de la Catedral de Barcelona, amb la seva decoració essencialment ornamental que es desplega en superfícies allargades, en aquest cas impostes, i que alterna el mateix o diversos motius, s'inscriu en aquesta categorització[9]. Atenent a aquesta vinculació amb les impostes del MNAC, les peces provinents de l'antiga catedral romànica s’haurien de situar d’igual manera entre el segon quart i el segon terç del segle XI, amb anterioritat a la consagració de 1058[13].

Referències[modifica]

  1. ↑ Beltrán de Heredia, J.; Lorés, I. «La Catedral romànica de Barcelona: Revisió de les dades arqueològiques i de l’escultura». Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, num. 1, 2005, pàg. 100.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Beltrán de Heredia, J.; Lorés, I. «La Catedral romànica de Barcelona: Revisió de les dades arqueològiques i de l’escultura». Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, num. 1, 2005, pàg. 110-113.
  3. ↑ 3,0 3,1 Vergés, M.; Vinyoles, T. «La Catedral romànica de Barcelona». Lambard: Estudis d'art medieval, n. 3, 1987, pàg. 98-99.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Escanell i Proust, I. «Cimacis de la catedral de Barcelona». A: Antoni Pladevall (Dir.). Catalunya Romànica I. Introducció a l'estudi de l'art Romànic català. Fons d'art Romànic Català del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 251-252. 
  5. ↑ 5,0 5,1 Duran i Canyameres, F. «Exemplars d'escultura medieval ingressats al Museu d'Art de Catalunya». Bulletí dels Museus d'Art de Barcelona, VI, 61, 1936, pàg. 161-162.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Beltrán de Heredia, J.; Lorés, I. «La Catedral romànica de Barcelona: Revisió de les dadas arqueològiques i de l'escultura». Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, num. 1, 2005, pàg. 114.
  7. ↑ Catàleg del Museu d'Art de Catalunya: primera part: art romànic,art gòtic, art del Renaixement, art Barroc, Sala I, cat. num. 3. Barcelona: Junta de Museus, 1936, p. 8-9. 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Lorés Otzet, I. «Imposta de la Catedral de Barcelona». A: X. Barral Altet (Dir.). Prefiguració del Museu Nacional d'art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1992, p. 124-125. 
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 Beltrán de Heredia, J.; Lorés, I. «La Catedral romànica de Barcelona: Revisió de les dades arqueològiques i de l’escultura». Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, num. 1, 2005, pàg. 115.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Rueda i Roigé. «Impostes de la Catedral romànica de Barcelona». A: Antoni Pladevall (Dir.). Catalunya Romànica XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 170-171. 
  11. ↑ Vergés, M; Vinyoles, T. «Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona». A: Antoni Pladevall (Dir.). Catalunya Romànica XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 158. 
  12. ↑ 12,0 12,1 Beltrán de Heredia, J.; Lorés, I. «La Catedral romànica de Barcelona: Revisió de les dadas arqueològiques i de l'escultura». Quarhis: Quaderns d’Arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, num. 1, 2005, pàg. 109-110.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Lorés Otzet, I. «La Sculpture de Saint-Michel de Cuxa à l'époque de l'Abbé Oliba». Le Cahiers de Sant-Michel de Cuxa, XXXVIII, 2007, pàg. 188-189.
  14. ↑ Rueda Roigé. «Impostes de la Catedral romànica de Barcelona». A: Antoni Pladevall (Dir.). Catalunya Romànica XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme.. Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 172-173. 

Bibliografia[modifica]

  • Beltrán de Heredia, J.; Lorés, I. «La Catedral romànica de Barcelona: Revisió de les dades arqueològiques i de l’escultura.». Quarhis: Quaderns d'Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, num. 1, 2005, pàg. 110-115.
  • Catàleg del Museu d'Art de Catalunya: primera part: art romànic, art gòtic, art del Renaixement, art Barroc, Sala I, cat. num. 3. Barcelona: Junta de Museus, 1936, p. 8-9. 
  • Duran Canyameres, F. «Exemplars d’escultura medieval ingressats al Museu d’Art de Catalunya». Bulletí dels Museus d'Art de Barcelona, VI, 61, 1936, pàg. 161-163.
  • Escanell Proust, I. «Cimacis de la catedral de Barcelona». A: Antoni Pladevall (dir.). Catalunya Romànica I. Introducció a l'estudi de l'art Romànic català. Fons d'art Romànic català del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 251-252. ISBN 9788477397045. 
  • Lorés Otzet, I. «Imposta de la Catedral de Barcelona». A: X. Barral Altet (Dir.). Prefiguració del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1992, p. 124-125. ISBN 8480430036. 
  • Lorés Otzet, I. «La Sculpture de Saint-Michel de Cuxa à l'époque de l'Abbé Oliba». Le Cahiers de Sant-Michel de Cuxa, XXXVIII, 2007, pàg. 183-191.
  • Rueda i Roigé, F. J. «Impostes de la Catedral Romànica de Barcelona». A: Antoni Pladevall (Dir.). Catalunya Romànica XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 170-173. ISBN 9788477394013. 
  • Vergés, M.; Vinyoles, T. «La Catedral romànica de Barcelona». Lambard: Estudis d'art medieval, 1987, pàg. 98-99.
  • Vergés, M.; Vinyoles, T. «Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona». A: Antoni Pladevall (Dir.). Catalunya Romànica XX. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 158. ISBN 9788477394013. 

Webgrafia[modifica]

«Imposta de la catedral de Barcelona (14.397)». Museu Nacional d'Art de Catalunya. [Consulta: 23-10-2020].
«Imposta de la Catedral de Barcelona (14.398)». Museu Nacional d'Art de Catalunya. [Consulta: 23-10-2020].

https://www.flickr.com/photos/monestirspuntcat/4768377884/in/photostream/. Imposta de Sant Pere de les Puelles. [Consulta: 16-12-2020].

Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Impostes_de_la_catedral_romànica_de_Barcelona&oldid=68937»