Història de l'art català/Llei del Patrimoni Cultural Català (1993)

Llei del Patrimoni Cultural Català (1993)

---

Església catalana i patrimoni artístic         Introducció

---

del llibre Història de l'art català

Introducció

La Llei del Patrimoni Cultural Català sorgeix amb la Sentència del Tribunal Constitucional 17/1991, sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats per la Generalitat de Catalunya, el Govern Basc i la Junta de Galícia. Així es declara que l’Estat no solament tindrà la feina de defensar l’exportació i l’espoliació del patrimoni, tal com ho assigna l’article 149.1.28 de la Constitució, sinó que a més l’Estat podrà legislar sobre els aspectes bàsics del patrimoni cultural. Per tant aquesta sentència permet a la Generalitat de Catalunya elaborar la seva pròpia llei, però respectant sempre la Llei de Patrimoni Històric Espanyol (LPHE). És a dir, permet a la Generalitat de Catalunya protegir, conservar, aixecar, investigar i difondre el Patrimoni Cultural de l’Estat. Aquesta nova llei catalana serà la Llei del Patrimoni Cultural Català (LPCC).

Precedents

Les polítiques culturals s’inicien durant el període d’entreguerres, a causa de la destrucció del patrimoni que comporta la Gran Guerra. Aquestes conseqüències sobre l’art fan reflexionar els professionals, que es comencen a interessar per la conservació de les peces, així com s’inicia un interès per la museologia i el públic que visita els museus.

Al 1931 es projecta la Carta d’Atenes, la qual tracta la protecció del patrimoni cultural. També posa a debat la conservació d’una manera global, remarcant el destacat paper dels professionals de diverses disciplines, que són els que han d’anar actualitzant els criteris de protecció. Un punt a destacar és la priorització de la conservació enfront la restauració integral, així com cal posar per davant el dret col·lectiu de les obres sobre el particular.

És al 1946 que es funda el Consell Internacional de Museus (ICOM), que té com a funció promoure normes per a una millor conservació i difusió de les obres, sumant-hi que també assessora per millorar les polítiques patrimonials, tal com ho explica Maria Teresa Blanch. L’ICOM es composa amb Comitès Internacionals, que representen els diversos sectors professionals que es poden trobar en un museu. També hi ha els Comitès Nacionals, que vetllen pel compliment de les pautes proposades per l’ICOM.

Els primers criteris que es van imposar al territori espanyol van ser un projecte del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona, iniciat al 1914 a partir del document “Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments” per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Es destaca la importància de la conservació i la restauració de les peces artístiques, donant valor a les noves intervencions urbanístiques. Al 1981 comença a formar part de la Generalitat, ampliant així les seves funcions, amb el deure de catalogació i la realització d’estudis dels estats en que es troben les obres. Al 1986 es canvia el nom, per anomenar-se Servei de Protecció Arquitectònic Local (SPAL).

A Espanya, les pautes a seguir són determinades per les Comunitats Autònomes i les direccions locals. A l’any 1975, amb l’inici de la democràcia, s’atorga poder a les comunitats autònomes, destacant d’aquestes Catalunya, Galícia i Andalusia com a les comunitats més avançades i innovadores. Amb l’aprovació de la Constitució al 1978, hi ha l’article 148.1, el qual estableix les competències de les Comunitats Autònomes. Un altre article a destacar és el 149.1, el qual defineix les competències de l’Estat.

Arran de l’article 148.1 de la Constitució, a Catalunya es creen dues lleis, la Llei 17/1990 de museus de Catalunya. Aquesta regula el sistema museístic amb diversos decrets, mentre que la Llei 10/1990 promou la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments a través de decrets.

Al 1985 s’aprova la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric Espanyol, la qual mostra novetats però els articles de la Constitució continuen tenint validesa. Al mateix any s’oficialitza una altra llei, la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local, amb l’article 36.1, el qual defineix les competències de les Diputacions provincials.

Amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a l’any 1979, es defineix el que serà la protecció del patrimoni cultural, remarcant l’article 9, que dona competències exclusives. Una llei que també és important al territori català, la més rellevant fins al moment, és la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català, la qual s’ha anat actualitzant amb diversos decrets posteriors.

Protecció

Categories de protecció de béns

De cara a aquesta protecció de la Llei de Patrimoni Cultural Català s’obren tres categories segons les característiques del bé cultural:

Béns catalogats o d’interès local (BCIL)

Alguns d’aquests béns estan ja definits per la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, però només els béns mobles, deixant de banda els immobles. En aquesta nova llei patrimonial catalana, a més d’incloure com a béns catalogats els béns mobles, inclou els immobles. Aquests béns bàsicament són els que no compleixen les condicions per ser un bé d’interès nacional. Per tant, qui regula aquest tipus de patrimoni és l’Ajuntament del mateix municipi, si aquest té més de 5000 habitants, o el Consell Comarcal en el cas que el municipi on és situí el bé sigui de menys de 5000 habitants. Amb aquesta gestió més específica dels béns s’ha aconseguit reforçar els catàlegs locals i també permetre a cada municipi tractar el seu patrimoni d’una forma més “correcta”, ja que són els qui tenen més contacte directe amb el bé.

Béns culturals d’interès nacional (BCIN)

Segons la Llei de Patrimoni Cultural Català són els béns més rellevants del patrimoni cultural català. Exclusivament són béns immobles, que poden ser:

• Monuments històrics, béns immobles com construccions arquitectòniques o d'estructura colosal amb un interés històric, artístic, cientíc o social.
• Conjunts històrics, agrupació de béns immobles que formen una unitat física representativa de l'evolució de la societat.
• Jardins històrics, espais delimitats, on es barregen les intervencions humanes i de la natura, amb valors estètics, sensorials o botànics.
• Llocs històrics, llocs vinculats a records, tradicons o creacions culturals amb valor històric, etnològic o paleontològic.
• Zones d’interès etnològic, espais vinculats a la forma de vida, cultura, activitats i modes de producció de la mateixa societat.
• Zones arqueològiques, llocs on existeixen béns, tant mobles com immobles, que són objecte d'estudi, ja estiguin en el subsòl o fora.
• Zones paleontològiques, lloc on hi ha fòssils independentment del seu valor.

Aquests béns també han d’estar enregistrats al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional.

Resta de béns integrants del patrimoni cultural

En aquesta categoria entraria el patrimoni arqueològic i paleontològic d’interès nacional. És a dir, com bé defineix la Llei “els béns mobles o immobles de caràcter històric per a l’estudi dels quals cal utilitzar metodologia arqueològica”.

Foment i difusió

Per aconseguir fomentar un bé cultural primer cal un procés previ d’investigació, i si és el cas de conservació-restauració. Per tal d’aconseguir això la Generalitat de Catalunya estableix un programa anual d’inversions i ajuts. A més també ha d’adoptar mesures econòmiques per a adquirir els béns i així garantir la correcta execució de la llei, com per exemple l’ús d’aquest patrimoni.

De cara a la difusió per començar és molt important tenir un catàleg dels béns ben elaborat, amb la correcta documentació del bé concret. Després aquest catàleg dels béns ha de ser consultable de forma accessible per tota la població, així es garanteix una correcta difusió del patrimoni català. Aquest catàleg públic també és molt important per la promoció turística del bé per part dels diferents equipaments patrimonials que ho vulguin. D’aquesta forma s’aconseguirà una major difusió i coneixement del patrimoni cultural. Per últim però no menys important la gestió cultural. Aquesta serà important per la captació de nous públics i, per tant, la difusió.

Execució de la llei

Dins de la Llei 9/1993, en data de 30 de setembre, s’abasta tot tipus de patrimoni cultural, tot el que respongui a la definició de patrimoni, establerta a l’article 2 d’aquesta llei. De les tres categories de protecció que s’estableix ja n’hem parlat amb anterioritat, els BCIN, els béns catalogats i la resta de béns integrants del patrimoni cultural.

Respecte el BCIN, es classifiquen en 7 categories, definides a l’article 7, es declaren per acord a la Generalitat, amb un període d’informació pública. Aquesta competència de la Generalitat va ser reconeguda pel Tribunal Constitucional a la Sentència 17/1991. Tant el Consell Assessor del Patrimoni Cultural com l’Institut d’Estudis Catalans, han d’emetre un informe conforme és favorable, mentre que si no surt com a favorable, la prendre una resolució corresponent. En cas que siguin considerades BCIN, s’han de publicar al BOE, al DOGC i cal una inscripció al Departament de Cultura, així com cal comunicar-ho a l’Estat, concretament al registre general de BIC.

Dos aspectes els quals són rellevants durant l’aprovació d’un BCIN són l’aplicació del règim a la llei, tractat el bé com si estigués declarat, amb l’aplicació provisional del règim jurídic. La incoació també suposa la suspensió de les llicències d’obres sobre la zona que es troba afectada en aquests moments, així com els permisos que hagin estat concedits amb anterioritat. Tot i això, el Departament de Cultura pot autoritzar les obres, en cas que no afectin al bé.

Els béns catalogats s’inclouen al Catàleg del Patrimoni Cultural de Catalunya, encara que no siguin obres amb una gran rellevància com per considerar-se BCIN. En aquest grup, les competències varien depenent de si són mobles o immobles.

En cas que siguin mobles, s’han d’incloure al catàleg a través d’una resolució feta pel conseller de Cultura, que pot ser considerat un bé singular o una col·lecció. D’aquí es passa a l’Inventari General de Béns Mobles de l’Administració de l’Estat, sense haver-se de publicar al BOE ni al DOGC. Els béns immobles calen catalogar-los a través d’un ple de l’ajuntament o del consell comarcal, com si es tractés d’un BCIL. No cal documentar-ho al Departament de Cultura, tot i que en el moment de treure un bé del catàleg si que cal un informe.

Els béns restants es reuneixen a l’article 18, mentre que als articles 19 i 20 es defineix el patrimoni documental i bibliogràfic que també es troba en aquest apartat.

Hi ha règims de protecció que s’apliquen a tots tres grup, com per exemple, els propietaris tenen la obligació de conservar els béns, mentre que la Generalitat els pot adquirir en una subhasta, de manera preferent, tal com diu l’article 22. El personal que treballa al comerç de béns mobles cal tenir un llibre-registre oficial del Departament de Cultura, per tal d’identificar correctament el bé, amb l’article 41.

Tant els BCIN com els catalogats, no es poden destruir, tal com diu l’article 25.2, així com la Generalitat sempre tindrà preferència en les accions de compravenda. Amb els articles 43, 44 i 45, tant les modificacions, com els trasllats o disgregacions de les col·leccions han de ser autoritzades pel Departament de Cultura.

Els BCIN, amb l’article 30.1, es té l’obligació de permetre als investigadors l’estudi dels béns, així com la visita pública, limitada pel Departament de Cultura. Als béns immobles els afecta l’article 34 i 35, els quals indiquen que cal tenir una autorització del Departament de Cultura per fer obres.

L’article 44 i 53 parla dels béns descoberts arran d’excavacions, que són de domini públic i passen a formar part del patrimoni de la Generalitat. Amb l’article 18, les restes arqueològiques formen part dels béns catalogats o del tercer tipus de catalogació. Respecte els Espais de Protecció Arqueològica, s’han de declarar, i l’article 49 afecta el patrimoni arqueològic d’aquestes zones.

Amb el patrimoni arqueològic cal una divisió dels tres tipus, el que es localitza en un projecte d’investigació, el preventiu i el d’urgència, desenvolupats al Decret 78/2002. Aquest indica que la col·laboració entre l’obra privada i el Departament de Cultura es fa a través de diversos mitjans, ja siguin econòmics, personals, materials o amb l’aportació de infraestructures necessàries. Amb el patrimoni d’urgència, s’han d’aturar tot tipus d’obres i cal comunicar-ho.

L’article 22 parla de les troballes fetes per atzar, indicant que han de restar al seu lloc original per no perdre el context de l’obra, afegint l’article 44.5 de la llei del Patrimoni Històric Espanyol, que indica que el propietari del terreny o el descobridor ha de rebre en metàl·lic la meitat del valor de la peça trobada, en cas que es comuniqui el descobriment, donat per la Generalitat de Catalunya. L’article 36 del Decret 78/2002 defineix les accions necessàries pels estudis d’impacte ambiental, amb un informe fet pel Departament de Cultura.

El Departament de Cultura té el dret de suspendre obres, així com el deure de conservació en cas que els propietaris corresponents no ho compleixin, amb la corresponent reparació de danys i les multes. També pot fer inspeccions, les quals són d’obligatorietat encara que el propietari no hi estigui d’acord. En cas contrari, suposaria un incompliment de la llei.

Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català

El Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català és un òrgan consultiu i assessor de les administracions públiques en les matèries relacionades amb el patrimoni cultural , que neix amb la mateixa Llei del Patrimoni Cultural Català (decret 102/1994, de 3 de maig). Les seves principals funcions són les de redactar informes per tal de controlar el patrimoni català, tant del catàleg de la mateixa generalitat com els béns privats, ajudant amb la seva gestió. A més pot modificar les normatives segons el cas patrimonial. Per tant, és un òrgan que facilita i regula el compliment de la legislació patrimonial catalana. A més es tracta d'un consell format per una sèrie de professionals de diferents àmbits (arquitectes, arqueòlegs, bibliògrafs, etc.), a part del concret organigrama directiu. Aquestes figures són elegides pel conseller de Cultura de manera canviant cada quatre anys.

Bibliografia

• Blanch, Maria Teresa. La gestió dels museus i el patrimoni en les polítiques culturals a Catalunya (1918-2018) (en català). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2018. 
• Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español (en castellà). Madrid: Jefatura del Estado, 1985. 
• Carrasco, Raimon. «La Llei catalana del patrimoni cultural català». Revista d'arqueologia de Ponent, 1994, pàg. 234-256.
• Menéndez, Xavier. La Llei del patrimoni cultural de Catalunya. Crónica de la tramitació parlamentària (en català), 1994, p. 83-91. 
• Menéndez, Xavier.  La Llei del patrimoni cultural de Catalunya. crónica, continguts i balanç- II: la llei del patrimoni cultural de Catalunya (en català), 1995, p. 93-95. 
• Menéndez, Xavier. La Llei de patrimoni cultural de Catalunya : Descripció competencial i grau d'acompliment., 1997. 
• Orozco Pardo, Guillermo. La Tutela civil y penal del patrimonio histórico, cultural o artístico. Madrid: McGraw-Hill, 1996. 
• Planes, Ramon. «Els arxius patrimonials: experiències i futur». Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, XXVIII, 2017, pàg. 237-265.
• Uribesalgo, Cristina. « La llei del patrimoni cultural català. Aspectes legals de protecció del patrimoni cultural» (en català).  Revista cultural de l'Urgell, 20, 2007, pàg. 384-390 [Consulta: 29 octubre 2020].
• Vila, Marc. «Estat actual i crítica de la legislació i figures de protecció del patrimoni cultural català dins del marc estatal». Revista Bibligráfica de Geografia y Ciencias Sociales. Universitat de Lleida, XI, nº689, novembre de 2006.
• VVAA. La Llei del patrimoni cultural de Catalunya (en català). Barcelona: Consell Intersectorial de CDC, 1994. 
• VVAA. La Llei del patrimoni cultural de Catalunya I: Documents de Treball intersectorial (en català). Barcelona: Consell Intersectorial de CDC, 1994. 
  

Webgrafia

• «Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agència catalana del patrimoni cultural» (en català), 28/04/2016. [Consulta: 29/10/2020].
• «Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català (DOGC núm. 1087, d'11.10.1993)» (en català). [Consulta: 29/10/2020].
• «Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Museus 2030. Pla de museus de Catalunya» (en català). [Consulta: 29/10/2020].
• «Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Normativa sectorial» (en català). [Consulta: 29 octubre 2020].
• «Col.laboració a la Carta Europea de Turisme Sostenible al Montseny» (en català). Universitat de Girona, 2013. [Consulta: 28 octubre 2020].
• «Índex analític de la legislació patrimonial» (en català). Diputació de Barcelona. [Consulta: 28 octubre 2020].
• «Proposició de llei de modificació de l'article 1 de la Llei 9/1993, del 30 de setembre, del patrimoni cultural català.» (en català). Parlament de Catalunya. [Consulta: 29 octubre 2020].