Història de l'art català/Beat de la Seu d'Urgell (Arxiu Diocesà d'Urgell)

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

El Beat de la Seu d’Urgell es troba actualment a l’Arxiu Diocesà d’Urgell, vingut de la Catedral del mateix poble. Es tracta d’un manuscrit del s. X escrit per Beat de Liébana, que es troba documentat per primer cop a la catedral de la Seu d’Urgell al 1147.[1] D’aquest, es conserven un total de 232 folis, amb miniatures d’una gran importància a causa de l’ús estudiat del color i el significat de la iconografia. Es representa els comentaris a l’Apocalipsi de Sant Joan, dissenyat per Beat de Liébana, un monjo provinent d’aquest monestir escrit al darrer quart del s. VIII.[2] Els seus comentaris van ser copiats a monestirs mossàrabs arreu del territori, datant-se la gran majoria del s. X.

Beat de Liébana[modifica]

El riu de la vida que flueix del tro de Déu, del Beat de la Seu d'Urgell. MS 501, folio 187r

El Beat de la Seu d’Urgell es tracta d’una copia del Beat de Liébana, que va ser il·luminat, tal com diu el seu nom, a Liébana, Cantàbria. L’autor es pot anomenar tant Beatus o Beat, que es trobava al monestir de San Martín de Turieno, que va canviar el nom pel deu fundador, Santo Toribio de Liébana. Es relaciona amb la casa reial que es troba a Astúries a través d’Adosinda, vídua del rei Silos.[3] S’hi trobava una comunitat de frares franciscans, amb una destacada biblioteca, sobretot al s. VIII, quan Beat va viure. No es coneix el seu any de naixement, però si que es coneix que va morir després del 797 gràcies a un intercanvi de cartes amb Alcuí de York. L’activitat com a autor es comença a documentar al 776 amb el Comentari a l’Apocalipsi, que és considerada la seva obra més rellevant, fent una segona edició deu anys més tard, dedicada exclusivament al bisbe Eterio. El manuscrit s’organitzava amb el Comentari a l’Apocalipsi, Apologètic, datat de l’any 785 o bé l’Himno O Dei Verbum.

Beat de Liébana és l’autor del comentari a l’Apocalipsi, que va ser triat per la por a la fi dels temps i la vinguda de l’Anticrist que s’esperava a l’any 800 i poder predicar. Es pot concretar que Beat calculava els anys segons l’Era Hispànica, que donava com a resultat l’any 838. A la segona meitat del s. VIII ja van començar a preveure l’Apocalipsi a causa de la invasió musulmana a la península Ibèrica i les pestes, que les relacionaven directament amb les plagues mencionades al darrer llibre de la Bíblia. Va realitzar un comentari com a doctrina per mostrar un caràcter positiu cap als fidels parlant de la victòria del Corder sobre la Bèstia, una clara metàfora de Crist ressuscitat sobre l’Anticrist. Se’n conserven diverses copies que es van realitzar en altres monestirs, no l’original. Va ser un comentari que va prendre molta popularitat durant els següents 600 anys, no només a la península ibèrica, sinó que va ser un model que es va prendre per realitzar altres manuscrits sobre el tema arreu d’Europa. És important mencionar que es considera el llibre més llegit durant tota l’Edat Mitjana, de manera que hi havia un nombre considerable de còpies. Parteix d’una font principal de l’autor Ticoni, del nord d’Àfrica, que va ser un cristià que va escriure entre els anys 370-390, per Sant Agustí es considerava un model.[4] Aquesta còpia va ser molt important tant en text com en les il·luminacions que aquesta tenia, que es creu que la gran majoria de les que trobem al Comentari de l’Apocalipsi són còpies gairebé idèntiques de la font de Ticoni, tot i que altres són de fonts autòctones hispàniques, carolíngies o també islàmiques.

El còdex original tenia una mida aproximadament d’un DIN A4, amb el text organitzat en dues columnes i a doble cara. El Comentari a l’Apocalipsi és l’obra més extensa, amb una introducció que a través de cites de personatges de culte coneguts, fa una presentació de l’obra que ens trobarem. Organitza el còdex en 12 llibres, que mostrava la gran riquesa que tenia el monestir, tenint en compte el gran cost que comportava un sol llibre. Tenia un gran coneixement de la Bíblia, que el va portar a fer ell mateix la tria dels textos dels quals en faria menció al Comentari. Destaca el vocabulari senzill i de fàcil enteniment que permetia que tots els monjos que ho llegissin ho poguessin comprendre. Els textos tenien una relació directa amb les il·luminacions que les acompanyaven, col·laborant així a l’enteniment. Tal com diu Montserrat Pagès, l’art de tots els beatus il·lustrats és altament visionari i simbòlic, de gran impacte visual i gran força plàstica. [5]

L’Apologètic era un tractat dogmàtic que mostrava el rebuig cap a l’adopcionisme. Cal tenir en compte que l’adopcionisme era recent, mencionat per primer cop a l’any 784 durant el Concili de l’Església hispana a Sevilla, dirigit per l’arquebisbe de Toledo Elipand i el bisbe Fèlix d’Urgell. Anys després de la controvèrsia, no va tenir tant èxit com el Comentari a l’Apocalipsi i va quedar en l’oblit. Pel que fa al tercer llibre, el Himno O Dei Verbum és tracta de l’obra més curta però amb un gran reconeixement, de la qual se’n sap les dates de creació, entre 783-788, que servia per remarcar la identitat pròpia d’un poble que va ser assetjat. Esta dedicat a l’apòstol Santiago per ser el seu patró, tot i que és un text amb un doble significat que contraposa les idees demanat la protecció pel regnat d’Astúries però al mateix moment exigeix violència. Es podria dir que demana pau però alhora deixa una amenaça cap a l’enemic amb una condemna eterna.

Com hem dit anteriorment, la intenció que hi havia rere el manuscrit era facilitar l’enteniment dels monjos per poder calmar a la població a causa de la fi dels temps que havia de venir. Tot i això va remarcar més la idea que es transmetia de l’adopcionisme, creant un debat on van intervenir diversos teòlegs, destacant entre ells Alcuí de York o Benito de Aniane. L’adopcionisme va perdre la seva importància amb la mort de l’arquebisbe Elipand, que va morir als inicis del s. IX. És a l’any 1976 que es va celebrar un Simposi Internacional a Madrid, per tal d’augmentar els estudis que ja hi havia sobre el Comentari a l’Apocalipsi, a partir dels capítols que s’havien copiat o inspirat en aquest comentari per tal de conèixer quins eren els processos culturals als s. X i XI, els segles que van tenir més importància la creació de manuscrits partint de fonts de segles anteriors. També es van afegir noves imatges, i tal com diu Goestch, “aquest interès pel text i les adaptacions realitzades al programa visual suggereixen que aquestes obres estaven dotades d’idees específiques i significació pertinent per a aquella que els creen i els utilitzen”. [6] D’una altra font hem pogut conèixer el número exacte de Beats que es conserven, gràcies a Natalia Rodríguez, un total de 36 Beats, afegint-ne dos del s. XVI. Remarca que 24 es troben complets, mentre que la resta es troben molt fragmentats o només resten folis.[7]

Descripció[modifica]

L'aparició del Senyor. És una de les primeres il·luminacions del Comentari a l'Apocalipsi del Beat de la Seu d'Urgell.

El Beat de la Seu d’Urgell és un còdex fet en pergamí, on es plasma el comentari a l’Apocalipsi de Sant Joan, fet per l’autor Beatus de Liébana. Va ser un manuscrit molt preuat durant el s. X, del qual se’n van fer moltes còpies, de les quals aquest llibre n’és una. Es representa el text de l’Apocalipsi organitzat en 12 seccions amb les seves corresponents miniatures, on imatge i text es complementen entre si, amb una enumeració de les pàgines amb números romans.

Es data de les darreries del s. X gràcies a les representacions de les miniatures, que es relacionen amb un segon corrent estilístic. Aquest es defineix per la influència artística que va arribar en aquells moments al territori, tant nòrdica com islàmica, tot i que també va prendre la inspiració de fonts hispàniques i carolíngies. Es troba documentat a la catedral al 1147 en un inventari, que és citat com a Librum apocalipsis cum Daniel. Tot i que l’Apocalipsi de Sant Joan pren molta importància al manuscrit, també hi ha el comentari de Daniel, aquest escrit per sant Jeroni.[8] Tot plegat és una conjunt de diverses explicacions de caire artístic de l’autor Ticoni. Beat de Liébana tenia una còpia dels seus comentaris, els quals devien ser molt rics respecte les il·luminacions i van ser la font d’on es va inspirar. Es sap que no va ser escrit a la zona de la Seu d’Urgell, ja que s’hi utilitzava l’escriptura carolíngia, que en el cas de manuscrit veiem lletres visigodes. Tot i això, hi ha dubtes sobre la zona on es va escriure, dubtant entre la zona de Lleó i la Rioja.

Es creu que hi hauria 3 mans que escriuen els textos, mentre que respecte les il·luminacions S’aprecia una diferència al llarg de la cal·ligrafia amb la grandària de les lletres, que es van reduint al llarg del manuscrit, tot i que les lletres capitals s’assemblen molt entre elles, tenint la característica de ser totes allargades i amb policromia. No s’ha deixat cap rastre del nom dels autors, ni del promotor, ni la data de finalització.

La lletra és de tipologia visigòtica, mentre que les lletres són anguloses i regulars, no es separen entre elles d’una forma homogènia. Les miniatures en canvi, mostren grans innovacions respecte la policromia, tant amb els colors utilitzats de manera estudiada, amb els colors complementaris i contrastant-se entre si, donant expressivitat i més importància al color que a la línia. No tenia un gran domini del dibuix, tot i que les escenes van ser realitzades amb molta cura, sent molt compactes però simplificades, inclús es podria dir amb una mica de primitivisme, que no crida l’atenció de manera negativa a causa de la rellevància del color.

És un còdex molt rellevant, no només pel seu autor, sinó pel seu domini del color, tot i que malauradament es coneix pel robatori que va patir al 1996. Va ser retornat a l’any següent, amb alguns talls fets i amb la manca d’un foli. Va ser restaurat entre els anys 2014 i 2015 al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que el va retornar a l’Arxiu Diocesà d’Urgell i actualment és una de les peces més rellevants de la seva col·lecció.

Iconografia[modifica]

És un mapa senzill, amb només traçats de color negre, sense gaire detall. A dalt a la dreta hi ha una representació del paradís en un requadre, on hi ha Adan, Eva i la serp, més treballats i detallats i amb els cabells pintats de color negre. A la seva esquerra, hi ha amb línies vermelles un contorn d'un edifici, associat a la ciutat de Jerusalem amb una inscripció a la part superior.
Mapamundi del Beat de la Seu d'Urgell. A la part superior dreta hi ha el paradís amb Adan, Eva i la serp. A l'esquerra d'aquesta escena, s'hi troba representada en color vermell la ciutat de Jerusalem identificada. MS 501, folios 6v-7r

S’inicia amb la falta dels frontispicis que es troben habitualment en aquesta tipologia de manuscrits, així com tampoc hi ha la representació dels evangelistes amb les taules genealògiques. Hi manquen les dues primeres il·luminacions, ja que la primera escena que veiem és la dels descendents de Noè, continuant amb Abraham fins a Maria i Jesús i continuant amb la representació de l’Ocell i la Serp. La següent escena és el mapa, que s’anomena Haec est ecclesia per universum orbem dilata, que es relaciona amb la missió dels apòstols i l’augment de la importància de l’Església. Al mateix foli trobem una representació de la ciutat de Jerusalem, a tocar de l’escena del Paradís, amb Adam i Eva amb la serp. És un tret característic del manuscrit, ja que altres representacions en beatus diversos es plasma de manera rodona i no rectangular com podem veure.[9] És una de les poques il·luminacions que no tenen un fons de colors, així com tampoc estan pintades, sinó que és un dibuix fet amb color negre, destacant el color vermell de la representació de Jerusalem.

Després d’aquest mapa, ja es comença amb el comentari a l’Apocalipsi, que s’inicia amb la revelació de Joan i la destacada Aparició del Senyor. Per fer menció d’escenes rellevants, es poden mencionar l’obertura del cinquè segell, on hi ha ànimes dels màrtirs a la part inferior d’altars, així com l’Adoració de l’anyell o bé Jerusalem celestial, on hi ha el riu de la vida que comença al tro de Déu. Per acabar de fer menció a les il·luminacions més rellevants, cal parlar de La dona i el drac. En aquesta escena veiem a la dona vestida de sol damunt de la lluna, mentre que és el drac, de set caps, el que ocupa gran part del foli. És un clar exemple on es demostra la traça que tenia l’autor amb l’ús dels colors, creant un fons amb colors llisos variats.

El cinquè segell: les ànimes dels màrtirs, revelació 6: 9-11 del Beat de la Seu d'Urgell. MS 501, folio 129r

Es continua amb el comentari del llibre de Daniel, que es pot considerar un testamentari de l’Apocalipsi, que també ho podem trobar referenciat d’aquesta manera. D’aquesta secció cal mencionar el setge de Jerusalem, així com el somni de Nabucodonosor de l’arbre gegant. Aquesta darrera escena és rellevant, ja que normalment no es representa en aquest tipus de manuscrits, prenent molta importància. L’última il·luminació que veiem és la visió final, que es troba propera al riu Tigris.

Podem realitzar una comparació entre el Beat de la Seu d’Urgell i el Beat de Valcavado. Aquest darrer es tracta d’un manuscrit sobre el comentari de l’Apocalipsi de Sant Joan. També es coneix amb el nom de Beatus de Valladolid, ja que actualment es troba a la Biblioteca Histórica de Santa Cruz de Valladolid. És una còpia del comentari de l’Apocalipsi escrit per Beat de Liébana, i d’aquest és coneix l’autor, Oveco, i datat de l’any 970. Si els comparem veiem que la primera semblança visible són els marcs que envolten les il·luminacions, inclús al foli de l’arbre genealògic s’utilitza el mateix model. Tal com afirma John Williams, creu que els dos còdexs tenen origen a la zona de Lleó tot i que té alguns dubtes, relacionats amb la manca de pràctica respecte els dibuixos del Beat de la Seu d’Urgell, així com algunes escenes que apareixen al manuscrit de Valcavado no apareixen a l’altra obra, com seria l’escena de festa de Baltasar.[10]

Restauració[modifica]

El Beatus de la Seu d’Urgell es va haver de tractar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), donant més importància a la conservació abans que la restauració, amb la mínima intervenció possible, per tal de poder garantir una bona lectura de l’obra seguint els criteris actuals de la conservació i restauració. Per realitzar correctament el seguiment de la restauració i els anàlisis anteriors, es va deixar constància de l’estat original amb documentació fotogràfica i un anàlisi multiespectral.

El projecte es va iniciar amb anàlisis fisicoquímics, els quals tracten d’identificar els principals problemes causats pels agents biològics, havent de distingir amb anterioritat aquests darrers. Va ser una exploració feta per contacte directe a l’obra, amb turundes estèrils, on es va trobar problemes d’humitat i infecció que ja havia passat temps enrere, tot i que no va ser necessària una desinfecció.

L’examen organolèptic va detectar intervencions, tant al suport com a l’enquadernació, que l’Arxiu Diocesà d’Urgell afirma que són del 1800 gràcies a fonts que ho documenten.[11] Tot i això, es creu que hauria patit petites intervencions posteriors sense que aquestes quedessin documentades. Tal com es pot veure, aquests operacions van comportar la creació de tensions sobre el pergamí. Un altre moment que va patir va ser a causa del robatori a l’any 1996, on es van tallar folis que van ser enganxats de nou amb cinta adhesiva, així com va ser recuperat amb diversos talls. Amb la làmpada de Wood es va trobar petits retocs cromàtics, que gràcies a l’espectrometria d’IR, es va considerar un pigment del s. XIX. La resta de tintes i pigments es van identificar a través de microscòpica electrònica, i quan ja es van conèixer, es va fer una aspiració superficial per treure del suport la brutícia acumulada. Mentre s’aspirava, es van prendre mostres que són considerades d’altres tintes no identificades amb anterioritat. Es va realitzar una altra neteja, en aquest cas una neteja mecànica per eliminar de manera més localitzada les restes de greix o taques.

Quan ja es van eliminar les brutícies superiors, es va passar a tractar les intervencions que havia patit, que intentaven arreglar talls o bé eren intents de reintegració, que es van haver de valorar per veure si afectava la integritat de l’obra. Algunes es van poder enretirar, sobretot les que creaven les tensions, mencionades anteriorment, així com les que dificultaven la correcta lectura dels folis. Una característica curiosa trobada durant aquesta intervenció va ser els problemes de deformació del suport, unes clares ondulacions que van ser causades pel seu ús i la incompatibilitat entre la tècnica i el suport.[12] També va ser causa del canvi d’enquadernació, que els problemes detectats per aquesta acció no es podien modificar. Respecte els llocs on s’havia detectat la humitat, que es van deformar si que es van poder modificar, protegint també els altres folis perquè no es pogués escampar.

Quan ja es va estabilitzar el suport, es va continuar amb la consolidació i reintegració física, havent de valorar cada cas per separat.[13] Es va utilitzar una tècnica reversible, afegint paper japonès amb midó de blat, així com làmines de protecció en els folis on els problemes eren causats per la fricció. Respecte la conservació preventiva, es va crear una caixa de conservació per conservar-la de la manera més adient, amb el coneixement dels defectes que tenia i la seva restauració.

Referències[modifica]

  1. «Canònica de Santa Maria/ Catedral de la Seu d'Urgell». [Consulta: 17/12/2020].
  2. «El Beatus. La Seu d'Urgell medieval». [Consulta: 17/12/2020].
  3. Pagés, Montserrat. «El Beatus de la Seu d'Urgell». Querol: Revista Cultural de Cerdanya, tardor 2018, pàg. 40.
  4. Pagés, Montserrat. «El Beatus de la Seu d'Urgell». Querol: Revista Cultural de Cerdanya, tardor 2018, pàg. 40.
  5. Pagés, Montserrat. «El Beatus de la Seu d'Urgell». Querol: Revista Cultural de Cerdanya, tardor 2018, pàg. 41.
  6. Goetsch, Emily B. Extra-Apocalyptic Iconography in the Tenth-Century Beatus Commentaries on the Apocalypse as Indicators of Christian-Muslim Relations in Medieval Iberia. 1 (en anglès). Edinburgh: Ph.D. History of Art. The University of Edinburgh, 2014, p. 41. 
  7. Rodríguez, Natalia. «La escritura publicitaria en los beatos: el caso del Beato de Urgel, una primera aproximación». Documenta & Instrumenta, 2015, pàg. 184.
  8. Pagés, Montserrat. «El Beatus de la Seu d'Urgell». A: Querol: Revista Cultural de Cerdanya, tardor 2018, p. 40. 
  9. Pagés, Montserrat. «El Beatus de la Seu d'Urgell». A: Querol: Revista Cultural de Cerdanya, tardor 2018, p. 42. 
  10. Williams, John. Visions of the End in Medieval Spain (en anglès). Amsterdam: Amsterdam University Press, 2017, p. 87. ISBN 978 94 6298 062 4. 
  11. Balliu, Carme. Restauració del Beatus de la Seu d'Urgell. Butlletí RESCAT, estiu 2016, p. 25. 
  12. Balliu, Carme. Restauració del Beatus de la Seu d'Urgell. Butlletí RESCAT, estiu 2016, p. 26. 
  13. Balliu, Carme. Restauració del Beatus de la Seu d'Urgell. Butlletí RESCAT, estiu 2016, p. 27. 

Bibliografia[modifica]

Webgrafia[modifica]