Història de l'art català/Arquitectura del primer romànic

Arquitectura del primer romànic a Catalunya

---

La casa romana. Domus, vil·les i insulae         Ferrer Bassa

---

del llibre Història de l'art català

Castell de Cardona

L’art romànic forma part d’un període de la nostra cultura en el que els seus temples i el context històric ens omple d’art, de màgia, i d’històries heroiques. Catalunya ha estat  i és un país creatiu de gran originalitat, sempre obert als nous corrents artístics. L’art romànic fou un dels més importants, no només com a primer estil artístic internacional pròpiament europeu, sinó pels esdeveniments que el van envoltar. El desenvolupament d’aquest període en una societat teocèntrica i feudal, va anar en paral·lel amb l’eclosió de les llengües romàniques.

Sobre el substrat artístic i cultural que havia deixat l'Imperi Romà a Occident, s'implanta una nova estructura sociopolítica, portada pels pobles barbars, on el cristianisme es consolida com la religió oficial: és l'Europa de les invasions.

Al voltant de l'any 1000, a diversos nuclis geogràfics de l'occident europeu, a partir de tradicions tardoantigues i desitjos de renovació, es comencen a resoldre, problemes constructius que derivaran en el que s'anomena “primer art romànic”. Apareixen els pilars compostos que diversifiquen les embranzides, el volta, els murs articulats i l'escultura monumental aplicada.

Context històric

Catalunya a finals del segle X

Catalunya estava organitzada a finals del segle X amb dotze comtats catalans, que van ser el següents:

1. El comtat de Barcelona.
2. El comtat de Berga
3. El comtat de Besalú
4. El comtat de Cerdanya
5. El comtat de Conflent
6. El comtat d'Empúries
7. El comtat de Girona
8. El comtat de Vallespir
9. El comtat d'Osona
10. El comtat de Pallars i Ribagorça
11. El comtat de Rosselló
12. El comtat d'Urgell

Es denomina art romànic al qual es dóna a Europa entre els segles X i XII. Després de l'alta Edat mitjana el nou estil va imposar una uniformitat estilística que va permetre edificar milers d'esglésies per tota Europa segons els mateixos principis. El Romànic, la denominació del qual fa referència a la inspiració en les tècniques i formes de l'art romà, va ser el primer estil artístic internacional europeu , si bé amb variants en cada territori o nació, a més de formar part de la recuperació que va experimentar Europa occidental en aquesta època, gràcies a la qual va aconseguir la unitat cultural i religiosa.

La nova forma d'organització que va adoptar Europa, el feudalisme, va proporcionar una relativa estabilitat i va afavorir el creixement econòmic. Europa va començar a mostrar confiança en les seves pròpies forces i va haver-hi un impuls que va portar a rompre noves terres, a conquistar territoris (com en la Reconquesta o les croades) i també escometre obres costoses, com la construcció d'esglésies i monestirs.

L'Església va adquirir gran independència i protagonisme. Les autoritats eclesiàstiques es van identificar amb el grup de la noblesa i els papes van rivalitzar amb els emperadors pel poder temporal, un enfrontament en el qual tots dos defensaven la seva autoritat per a investir o nomenar els bisbes (Querella de les Investidures) i en el qual finalment va aconseguir imposar-se el papa.

En aquest context, les autoritats eclesiàstiques no van estalviar en símbols amb els quals emular el poder dels senyors laics: la casa de Déu no podia desmerèixer del palau d'un noble o d'un rei i a les esglésies s'acumulaven els objectes valuosos i les donacions. Van posar gran obstinació a construir esglésies belles i dignes, amb murs de pedra, una decisió que va ser determinant en la definició del sistema constructiu romànic.

L'any 1054 es van separar les esglésies d'orient i occident. Els papes necessitaven assegurar la seva autoritat i, en aquest sentit, Gregori VII va escometre una reforma per a unificar la litúrgia en tots els regnes d'Europa occidental: el ritu gregorià. Paral·lelament, el monestir de Cluny va emprendre la reforma en l'orde benedictí, va fundar nombroses comunitats i les va posar sota l'obediència del papa, unint-se el projecte d'aconseguir una església unificada i independent i, utilitzant i difonent el romànic com a estil de l'església reformada.

Per a reforçar la seva autoritat, els clergues, sacerdots i monjos es van distanciar dels laics, només ells combregaven sota les dues espècies (el pa i el vi) i coneixien la llengua de la litúrgia, el llatí. El poble, que sentia un sincer temor per la Fi dels Temps, en el qual Crist tornaria per a jutjar a vius i a morts, va acceptar l'Església i els seus sagraments com a únic mitjà per a obtenir la salvació, un missatge que apareix en les imatges de totes les esglésies romàniques.

La religiositat popular també es va refugiar en el culte a les relíquies. Els fidels creien que la proximitat a les restes d'un sant garantia la salvació i, per això peregrinaven a Roma, Santiago de Compostel·la i Terra Santa. A través de les rutes de peregrinació, Europa va reanimar les comunicacions i els artistes romànics, que unien a la devoció l'exercici del seu ofici, van intercanviar idees i motius.

Preromànic

Anomenem arquitectura preromànica a la qual es desenvolupa a Catalunya entre els s.VIII i X, un art que té les arrels a les formes arquitectòniques de l'època paleocristiana i va cap a les formes monumentals romàniques.

De l'arribada dels visigots no es conserven gaires manifestacions artístiques, però sí que conservem continuacions del seu estil, arcs de ferradura, creació dels absis... Seguidament arriben els carolingis, que aposten per adaptar la litúrgia romana en tot el seu territori, també impulsen l'ordre benedictí. Potencien els monestirs, ja que els utilitzaven com una manera de declarar que el territori els pertanyia.

D'aquest període trobem esglésies petites d'una sola nau, poden tenir transsepte, encara que no acostuma a ser sovint, l'estructura és de fusta, i a causa del seu cost, no fan voltes al sostre.

Destaquem l'església de Bellcaire d'Empordà i Sant Quirze de Pedret.

Primer romànic

El romànic apareix a l'Occident mediterrani, des d'on s'estén a la resta d'Europa durant els segles IX i XI.

L'art del primer romànic apareix a les zones del nord d'Aragó, Catalunya i Navarra degut en gran mesura a la proximitat geogràfica del regne francès. Pel que fa a la resta de la Península Ibèrica no hi ha un arrelament d'aquest art fins al segon terç del segle XI.

Començem a trobar influència llombard, a més decoracions amb pintura, mínima, utilitzant la planta basilical, de tres naus, algunes amb transspecte sobresortit.

Destaquem el Monestir de Santa María de Ripoll i Castell de Cardona.

Romànic ple

El segon romànic, també anomenat romànic ple o romànic internacional, s'associa en la majoria del territori de finals del segle XI i fins a mitjans del segle XII.

El més notable que aporta és, juntament amb l'ús de carreus bellament tallats, la incorporació de l'escultura monumental.

És un moment en la història en què les esglésies es construeixen sempre de la mateixa forma, amb la mateixa estructura. Predomina la pedra com a material de construcció, a més, es comença a modificar la pedra per tal que tingui la forma desitjada a l'hora de construir. Hi ha una gran proliferació escultòrica.

Destaquem les esglésies de la Vall de Boí i l'església d'Estamariu.

Romànic tardà

El romànic de transició o tardà, comença vers 1133 i dura fins tard (a inicis del segle XIV encara hi ha elements romànics en l’arquitectura). El Romànic tardà té grans claustres, noves esglésies o s’acaban les anteriors.

Una major extensió geogràfica, dotant-se noves esglésies i monestirs als territoris conquerits pels moros (Lleida, Tarragona), centres importants de repoblació que exploten pedreres molt riques i properes.

Va des de mitjans del segle XII fins a mitjans del segle XIII.

A partir d'aquesta època, Catalunya va endarrerida en l'estil arquitectònic en comparació amb la resta d'Europa.

És un període on prolifera la decoració i els programes escultòrics, veurem com la planta de les esglésies no canvia. S'entra en un període de bonança econòmica, és per això que hi ha obres més importants, com la catedral romànica de l'Urgell, l'única catedral romànica de Catalunya. Un altre bon exemple n'és la Seu Vella de Lleida.

El primer romànic

Situem aquest període arquitectònic a finals del segle X, tant ens podem referir a ell com primer romànic. S'anomena art romànic, ja que té influències de l'art de l'època romana.

Exterior del Monestir de Sant Pere de Rodes

Els autors i els que van promoure aquest estil arquitectònic a Catalunya, es creu que foren un grup nòmada, estaven en constant moviment. Van arribar a la ciutat de Barcelona perquè en aquell moment la ciutat estava en una etapa de creixement i hi havia necessitat de mà d'obra eficaç. En aquesta introducció de la nova litúrgia hi tingueren un paper important les abadies benedictines.

Una figura a destacar d'aquesta època fou l'Abat Oliba, fill de comte i nét de Guifré el Pelós. Oliba fou un compte que esdevingué monjo, fou una figura molt influent en l'engrandiment de monestirs i la creació de normatives de reforma que van impulsar l'art romànic a Catalunya.

Aquest període que s'inicia al voltant del 950 és fonamental, ja que es el començament d'una gran activitat constructiva que ve definida pels edificis conservats com per les diverses remodelacions. Es considera que hi ha una continuïtat arquitectònica entre les etapes del romànic definides.

Puig i Cadafalch va definir l'arquitectura del primer art romànic com un estil itinerant de l'Europa meridional característic del primer terç del s. XI.

Una obra exemplar d'aquesta època es Sant Pere de Roda.

Característiques de l'arquitectura de l'època

El nou paradigma arquitectònic, va proposar i promoure tècniques més eficaces de construcció, per ser més àgils al construir i que els murs perimetrals fossin més sòlids, també es van crear uns suports empotrats que poguessin suportar i repartir equilibradament el pes de les cobertes, ja que, en aquest període se'n van començar a construir voltades, en lloc de fer-se de fusta i planes.

Quan parlem de l'arquitectura del primer romànic, les principals característiques i canvis en la forma de construcció són els següents:

• Les construccions són fortes i sòlides, ja que tot el pes dels edificis recau en les parets.
• La construcció del primer romànic es basa en parets molt fermes, finestres petites i sostres sense volta.
• Les finestres a més a més de ser petites, es construeixen amb forma de trapezi on són més amples a l'exterior que a l'interior.
• S'instal·la la utilització de l'arc de ferradura.
• Petites arcades erròniament anomenades llombardes i la coberta amb volta de pedra en lloc de fusta.

En aquesta època els edificis més representatius són les esglésies, les catedrals i els monestirs.

• Catedrals i esglèsies: estructura determinada per la seva funció i simbologia.
  • La façana principal s’encara cap a l’oest i la capçalera queda orientada cap a l’oest. D'aquesta m'anera el primer raig de llum entra per l’ absis.
  • Es recupera el transsepte (nau que creua perpendicularment la central), que s’havia perdut en el preromànic, per aconseguir una forma simbòlica de creu.
  • El lloc de trobada entre la nau central i el transsepte és el creuer, cobert per un cimbori.
  • Al voltant de l’ ABSIS apareix el deambulatori, on hi ha capelles radials (absidioles).
  • Sota el presbiteri hi ha la cripta, que és l'espai circular cobert amb volta on hi ha les relíquies del sant.
  • Algunes esglésies recuperen el nàrtex (pòrtic) d’època paleocristiana.
  • La nau central està coberta per una volta de canó (prolongació longitudinal d’un arc de mig punt) reforçada amb arcs faixons. Les naus laterals, d’ alçada i amplària menors, estan cobertes per voltes d'aresta (intersecció perpendicular de dos arcs de mig punt).
  • Dos nivells en els murs de les naus laterals: arcuacions i tribuna.
  • El pes de la volta de canó obliga a utilitzar murs amples i massissos reforçats amb contraforts. Trobem que hi ha poques finestres.
  • Dues torres campanar flanquegen la façana occidental.

• Conjunts monicals: Utilitzen els mateixos paràmetres constructius que les catedrals i esglésies. Estan pensats com una ciutat tancada en si mateixa. Tots els espais (església, sala capitular, dormitori, reflectori, cuina, biblioteca) s’estructuren al voltant del claustre (pati central enjardinat, símbol de la vida en comunitat i l’oració), on els monjos feien les seves meditacions personals. A Catalunya trobem:
  • Santa Maria de Ripoll
  • Sant Martí del Canigó
  • Sant Joan de les Abadesses

• Arquitectura civil. Els castells:
  • Eren residències dels senyors feudals i tenien una funció defensiva pels habitants del feu. Aquests estaben construïts en indrets elevats i estratègics, des d’ on es podia advertir amb facilitat l’arribada de l’enemic.
  • Envoltats per una muralla gruixuda i alta de pedra.
  • Destaca la Torre d’homenatge o torre mestra que es la torre més alta i fortificada del castell, encarregada de la vigilància. El seu nom es deu al fet que s’hi practicava la cerimònia de l’homenatge, en la qual el senyor feudal entregava un feu al vassall, a canvi de fidelitat i protecció.
  • Les dependències i estances del senyor s’organitzen al voltant del pati. (àgora grega).

Romànic llombard

L'anomenat romànic llombard és un estil arquitectònic desenvolupat a la Llombardia durant el període romànic.

Durant molt de temps, s'ha mantingut la teoria que, grups de picapedrers itinerants, molt celebrats, provinent de la Llombardia, haurien recorregut el nord de la península Ibèrica, el sud de França i haurien arribat fins al nord d'Europa. I que l'estil romànic llombard va influir de manera determinant en el primer romànic; la reforma de Sant Miquel de Cuixà en època de l'abat Oliba, Santa Maria de Ripoll (1032) i Sant Vicenç de Cardona (1040) en són alguns dels exemples més importants.

Es caracteritza per un tipus d’edificació funcional i simple creada entre els s. IX i X pels Comacini, que l’estengueren arreu d’Europa. Les seves característiques principals són la cripta amb presbiteri realçat i els murs exteriors decorats amb bandes (llombardes) i arcs cecs de pedra, oberts sovint a manera de petits nínxols o galeries.

Tot i el que s'ha pensat durant anys dins de l'àmbit teòric del primer art romànic meridional, on ha tingut fortuna el paper atribuït als mestres Llombards, actualment es té el coneixement que, en un contracte datat de 1175, un mestre anomenat Raimon, dit Lambard, va realitzar construccions a la catedral de la Seu d'Urgell, Lambard essent un sinònim de constructor.

Recentment, Joan Duran-Porta, ha tornat a tractar la qüestió argumentant des de diversos punts de vista que el terme lambard a Catalunya era sinònim de constructor i que no tenia res a veure amb els suposats mestres itinerants que haurien vingut de Llombardia, per construir esglésies durant la primera meitat del segle XI.

Un fet encara incert es si els mestres itinerants foren totalment inexistents o no.

Obres destacades

Planta Santa Maria de Ripoll

Santa Maria de Ripoll

És un monestir benedictí situat a la localitat de Ripoll, fundat vora l'any 880 per Guifré el Pilós, i reconstruït al s.XIX per Elies Rogent, fou un monestir molt poderós.

Abans del monestir conegut actualment, hi va haver l'església del monestir de Santa Maria de Ripoll consagrada el 15 de novembre de 977, tenia cinc altars. Oliba va promoure l'enderrocament de l'església antiga per aixecar-ne una de nova. L'església actual, consagrada a l'any 1032, consta de cinc naus i set absis sobre transsepte i dues torres, en temps d'Oliba no tenia cripta. Es tracta d'una església de planta basilical, amb transsepte que sobresurt tant en planta com en alçat, està formada per cinc naus, separedes amb pilars. A la capçalera hi ha set absis de planta semicircular i al peu de la nau hi trobem dues capelles que són la base de les torres. Hi ha el porxo i allí es on hi trobem el pòrtic que es l'únic element que es conserva, considerat purament romànic.

La portalada de Santa Maria de Ripoll es l'element més destacable. Construit a mitjans del s.XII, es tracta d'un arc de triomf, que s'interpreta com una Bíblia de pedra. L'objectiu de la portalada i les imatges esculpides, no es el de ser didàctic i ensenyar.

Vista general de la Portalada de Santa Maria de Ripoll

Es una estructura de pedra, adossada al mur. La portalada està organitzada en dos cosos horitzontals i dues columnes a banda i banda, al centre hi ha la porta emmarcada per set arquivoltes de forta esqueixada.

Les arquivoltes estan decorades amb diferents elements alternant els motius vegetals, amb els animals i religiosos. A la primera volta hi trobem el bust de Crist beneint i a banda i banda d'aquest escenes del cicle de Caín i Abel. A la segona, es presenten deu episodis de la vida de Jonàs i Daniel, inspirades en l'Antic Testament. La cinquena arquivolta està dedicada a sant Pere i sant Pau, les imatges esculpides coincideixen amb les estàtues columna que representen els dos apòstols. Finalment a l'última de les arquivoltes hi trobem relleus representan els mesos de l'any.

La portalada està decorada amb diferentes escenes de context religiós, encara que en algunes es pot fer una interpretació històrica, com passa amb les figures del registre inferior, on hi trobem imatges interpretables com a representació dels inferns, una lluita de feres i l'entrega d'Yavhé de les taules de la Llei a Moisès, o aquests personatges recordarien la consagració del monestir per l’abat Oliba, que portaria bàcul com a bisbe de Vic, i, a banda i banda, hi tindria el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, i el seu fill Guifré. Seguidament hi trobem escenes de l'Èxode, El pas del Mar Roig i la batalla dels jueus contra els amalecit. Al cos esquerre hi trobem escenes basades en els Llibres dels Reis. A la part superior, a l'àtic, hi ha una Maiestas Domini, com ha figura central i aquesta està envoltada per els dotze ancians de l'apocalipsi.

Sant Miquel de Cuixà

Exterior i clàustre Sant Miquel de Cuixà

Fou un monestir construït al s.IX, encara que durant els anys ha tingut moltes modificacions. Tot i aixó aquesta església ens aproxima a l'aspecte que haurien pogut tenir les esglésies i catedrals catalanes a mitjans del s.X, sense cap modificació com ens trobem la majoria de les construccions avui. Aleshores eren esglésies de naus rectangulars, cobertes amb fusta.

Sant Miquel de Cuixà és una església de tres naus curtes, separades per pilars rectangulars i arcades, amb transsepte que sobresurt, del qual ha desaparegut part del braç nord, capçalera rectangular i cinc absidioles de planta semicircular. Les arcades són de forma ultrapassada, amb muntants avençats i estan construïdes amb pedres esglaonades a la part inferior i radiants a la part superior. La nau principal coberta amb fusta, és més llarga que els laterals i té un tram suplementari a l'oest.

La documentació de l'època parla d'edificis fets amb fang, de parets de tàpia travada amb pedres. d'aquests materials fou la primera església de Cuixà dedicada a sant Germà i consagrada el 854. La nova església de 953, va ser construïda de pedres lligades amb morter de calç i coberta amb bigues.

Al 1043, Oliba impulsa un engrandiment del monestir, es tanca la capçalera amb tres absis i es crea una capçalera amb passadís. Així com a Santa Maria de Ripoll Oliba va enderrocar l'església per fer-ne una de nova. A Cuixà decideix conservar l'església tal com era i envoltar la part més sagrada, l'absis, amb una capçalera feta amb el nou estil arquitectònic, al mateix temps, dota l'església de dos campanars que havien de marcar el paisatge monumental sagrat. A l'oest hi va afegir un edifici de planta centrada posat damunt d'una cripta, que va dedicar a la Trinitat i a la Mare de Déu.

Sant Miquel de Cuixà és especialment important per el claustre, les escultures.

Sant Vicenç de Cardona

És l'obra mestra del primer romànic a Catalunya, construïda entre els anys 1018 i 1040 al Bages. El 1019 el vescomte Bermon d'Osona va restaurar la canònica i la va dotar econòmicament, a més d'imposar la regla aquisgranesa a aquella comunitat. El mateix personatge va començar la construcció de la nova església el 1029, any de la seva mort.

Amb un llenguatge arquitectònic propi de l'art romànic i una arquitectura de qualitat combina l'estil i la tècnica. El material utilitzat per a la construcció de l'obra és la pedra i el sistema constructiu és l'arquitravat amb volta.

Es troba en la part més elevada del conjunt arquitectònic del Castell de Cardona.

Sant Vicenç de Cardona

L'església és de planta basilical, amb tres naus i un transsepte poc aparent. El presbiteri està situat sobre una cripta. L'església està precedida d'un atri, o galilea. Es conserva parcialment el claustre, d'època posterior a la construcció de l'església. Tant aquesta església, un dels edificis romànics més reeixits del país, com la resta d'edificis han estat restaurats.

La basílica fa 49 metres de llargada i 17,5 metres d'amplada al creuer, i la nau central fa 8 metres d'amplada i 19 metres d'alçada. Així, la nau central té una amplada que és més del doble que les laterals, que resulten estretes i compartimentades respecte de la central. Aquest curt transsepte que creua les naus dóna a l'església la típica forma de creu llatina.

La capçalera es resol amb tres absis semicirculars amb un tram recte anterior. L'absis central és molt més gran que els laterals, en correspondència amb les dimensions de la nau central, i es troba elevat respecte del conjunt de l'església perquè a sota hi ha una cripta que permet salvar el desnivell del terreny. A conseqüència d'aquest desnivell, destaca el conjunt del presbiteri, situat per sobre del nivell de la nau.

La coberta, la nau central amb volta de canó reforçada per arcs faixons sobre potents pilars en forma de creu que integren les bandes en què descansen els arcs faixons i l'intradós doblat dels arcs formers. Les naus laterals es cobreixen amb voltes d'aresta i el creuer, delimitat per quatre arcs torals que formen un quadrat, amb una cúpula semiesfèrica sobre trompes amb petites finestres. L'alçada de la nau central permet l'obertura de finestres d'il·luminació sobre els laterals. Als peus hi ha una tribuna oberta a la nau central.

L'edifici de Sant Vicenç de Cardona se suporta mitjançant murs i pilars que exhibeixen formes complexes. Cada tram de volta de canó de la nau central es correspon amb tres petites voltes d'aresta a les naus laterals. L'edifici és pràcticament voltat: la nau central, les laterals i els braços del transsepte són coberts amb volta de canó o d'aresta, i el creuer té una bella cúpula que es veu des de fora com un cimbori octagonal.

Sant Genís de Fontanes

És l'actual església parroquial de la localitat rossellonesa de Sant Genís de Fontanes a la Catalunya del Nord. Fou un monestir benedictí romànic entre el segle IX i el XVIII. Actualment no hi ha monjos a l'abadia des de la Revolució Francesa, però els edificis es mantenen, sobretot l'església i el claustre. Els altres edificis en la seva majoria han esdevingut propietats privades.

Està situat en el centre del nucli vell del poble del mateix nom del monestir, poble que es va formar a partir i entorn el monestir.

Sant Genís de Fontanes

L'església que trobem avui remunta al segle XI, quan va ser reconstruïda després de ser destruida, molt semblant a la del monestir de Sant Andreu de Sureda. La volta de pedra de la nau, encara, data del segle XII. La nova consagració del 1127 està sens dubte relacionada amb aquesta darrera obra. L’església del monestir té la base preromànica, ampliada amb un gran transsepte i nau.

L'església presenta una planta en forma de creu llatina, característic de l'arquitectura romànica, amb una sola nau que desemboca en un transsepte proveït de tres absis de planta semicircular ultrapassada que es comuniquen entre ells per mitjà d'arcs molt estrets de traça preromànica. Com és habitual, l'absis central és molt més alt, ample i profund que les absidioles laterals. Damunt del creuer trobem una torre campanar que ha rebut moltes reformes posteriors a la seva construcció. Les finestres originals són també molt primitives, obertes amb una sola esqueixada: un altre detall que ens remet a la construcció preromànica. Se'n conserven tres: una a l'absidiola nord. una altra a l'absis principal, i la tercera a l'extrem sud del transsepte. Encara un altre element ens porta a l'etapa anterior al romànic: els muntants de l'arc triomfal, que fins a tres o quatre metres d'alçada són fets de pedra picada de grans dimensions. Mostren traces evidents d'incendi.

El mobiliari de l'església consisteix bàsicament en alguns retaules barrocs, sobretot el central, de començaments del segle XVII, enterament de fusta pintada. Presenta unes figures esculpides molt estilitzades en els angles.

Sant Joan de les Abadesses

Sant Joan de les Abadesses és un extens municipi al nord de Barcelona, a les vessants meridionals dels Pirineus. Ocupa una part del sud-est de la comarca del Ripollès, al curs alt del Ter amb una extensió de 53,7 km². Compta amb un important patrimoni medieval vinculat al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, a partir del qual s'originà la població que en prengué el nom.

La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses té lloc l’any 885, quan Guifré el Pilós i Guinedella, comtes de Cerdanya, Urgell, Osona, Girona, Barcelona i Conflent, creen una comunitat de monges benedictines que serà el primer monestir femení fundat a Catalunya. Emma, filla dels comtes, regirà el monestir inspirada per l’esperit de pregària i treball de la regla de sant Benet.

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll  és un antic monestir al nucli de Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès). Fundat el 885, fins a l'any 945 va ser l'únic monestir femení de Catalunya. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.

L'església, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a cada braç del creuer.

Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt. Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.

Bibliografia

• Junyent, E. (1976). Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII.
• Puig i Cadafalch, J. (1934). L'arquitectura romana a Catalunya.
• Boto, G. MONASTERIOS CATALANES EN EL SIGLO XI.
• Reed, P. (2000). Structural rationalism and the case of Sant Vicenç de Cardona. Architectural History, 24-41.
• GRAUPERA, J. G. (2017). PUIG I CADAFALCH I LA SEVA CONTRIBUCIÓ COM A HISTORIADOR DE L'ART MEDIEVAL. Fonts: butlletí del Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell, (70), 15-20.
• F. i Camps, P. (1979). A propòsit de l'arquitectura pre-romànica. Revista de Girona, 119-121.
• Barral i Altet, X. (2011). L'arquitectura religiosa d'època romànica a Catalunya (segles XI-XIII): balanç i notes crítiques. Catalan Historical Review, 181-200.
• To, L., & Galofré, J. L’arquitectura religiosa a Catalunya a l’entorn de l’any 1000. Monestirs i territori, 107.
• Santillana. (2005). La Enciclopedia del Estudiante, Historia del arte. El contexto prerrománico y románico, 82-89.

Enllaços externs

• Moreno Cullell, V. (2010, 25 julio). Cultura i art romànic a la Catalunya medieval- Sapiens.cat. Ciències Socials en Xarxa
• M. Gemma Garcia i Llinares. ICAC; Antonio Moro i García. Museu de Terrassa; Francesc Tuset i Bertrán. Universitat de Barcelona. Equip director de les exca- vacions arqueològiques a Sant Pere de Terrassa, Seu d’Ègara. (2015). L'edifici funerari de Sant Miquel. TERME. REVISTA D’HISTÒRIA 30 (2015), Setembre de 2015, 75-100.
• Monestir de Sant Genís, S-X-XII | romanic.eu
• Santa Maria de Ripoll - Monestirs de Catalunya