Vers la catalanitat moderna (1700 - 1814)

L’Estat catalanoaragonès sota l'Imperi hispànic (1516 - 1714) Assalt a l’Antic règim (1814 – 1833)

del llibre Els Països Catalans

Cronologia

1693 - 1808

1693	La Segona Germania: revolta pagesa contra els abusos del sistema senyorial que es produeix a València, al sud del Xúquer i més concretament als pobles de l’antiga governació de Xàtiva. Els pagesos repobladors de les terres abandonades pels moriscs —varen ser expulsats del Regne de València el 1609 i 1610—, reivindiquen els Furs de Jaume I contra les jurisdiccions senyorials de tipus feudal i d'influència aragonesa i castellana (lleis de Felip III i Felip IV de Castella). És la revolta purament antisenyorial més gran que té a l’antic Regne de València.
1700	A la mort de Carles II, s'extingeix la branca hispànica de la dinastia dels Habsburg. Porten regnant a la corona de Castella i a la d’Aragó des de 1516 amb Carles I com a primer rei. Aquesta família és substituïda pels Borbons.
	Un edicte de Lluís XIV de França imposa el francès en tots els actes públics celebrats a la Catalunya del Nord.
1701	Lluita entre els pretendents a la corona hispànica: Felip d'Anjou, hereu testamentari sostingut per Lluís XIV de França, i l'arxiduc Carles d'Àustria, defensat per Àustria, Gran Bretanya, Prússia i Holanda (la Gran Aliança de la Haia).
1705	Signatura, el juny, del pacte secret de Gènova, en virtut del qual els catalans del Principat s'adhereixen a la causa de l'arxiduc Carles i aconsegueixen ajut militar britànic, a canvi del respecte per part del candidat Carles d'Àustria de llurs privilegis i lleis.
	Les tropes austriacistes aliades inicien, l'agost, l'ocupació del País Valencià, on troben l'adhesió dels pagesos —maulets—, la baixa clerecia i les classes mitjanes rurals. Carles d'Àustria hi aboleix les jurisdiccions i els privilegis senyorials.
	El novembre, l'arxiduc Carles desembarca a Barcelona, on és proclamat rei amb el nom de Carles III de Catalunya-Aragó.
1706	Les Illes se sotmeten al rei-arxiduc.
1707	El borbó Felip V derrota els valencians lleials al Carles d'Àustria a la batalla d'Almansa. Retorn a la situació anterior de privilegis nobiliaris i feudals, abolició dels furs valencians i dura repressió contra les classes populars pageses que donen suport a l'arxiduc Carles d'Àustria (maulets).
1711	Mort de l'emperador austríac Josep I i proclamació del seu germà, l'arxiduc Carles. Convertit Carles en emperador, les potències aliades, atemorides per la possible formació d'un gran bloc imperial si l'arxiduc Carles és fa amb les corones hispàniques, canvien llur opinió sobre el destí dels regnes hispànics.
1713	Tractat d'Utrecht, propiciat per les potències aliades que cerquen de restablir l'equilibri dels estats europeus. Garanteix a Felip V la corona hispànica amb les Illes Balears, tret de Menorca, que posa sota sobirania anglesa.
	Els catalans, reduïts a llurs pròpies forces, decideixen continuar la lluita contra Felip V.
1714	Capitulació de Barcelona a les forces filipistes. Després de tretze mesos de setge, Barcelona cau sota les armes de Felip V. Amb ella cau tot Catalunya.
1715	Mallorca i Eivissa cauen sota Felip V.
1717	Entre 1707 i 1716, Felip V dicta els decrets de Nova Planta, que posen fi a l'ordre constitucional dels Països Catalans, els quals són assimilats a l'uniformisme judicial, administratiu i fiscal d'un nou Estat unitari espanyol.
	Supressió de les universitats del Principat.
1734	Opuscle Via fora dels adormits, crida a la creació d'un domini català, que ha de comprendre a més del Principat, Rosselló, País Valencià i Balears, l'Aragó, el País Basc, Provença, Montpeller i alguns territoris americans.
1736	Carta al rei d'Anglaterra, Jordi II, Record de l'Aliança fet al Sereníssim Jordi Augusto, rei de la Gran Bretanya, signat pel Principat de Catalunya i la ciutat de Barcelona.
1756	Menorca passa a la sobirania de Lluís XV de França. En el marc de la guerra dels Set Anys, que enfronta la Gran Bretanya i Prússia a França i Àustria, les tropes franceses desembarquen a l'illa, derroten la guarnició anglesa i l'ocupen fins al 1763.
	Els propietaris de les terres aconsegueixen que l'audiència de Barcelona sentencií a favor seu en el conflicte rabassaire, desvetllat des de principis de segle. L’audiència fallà que el contracte de lloguer de les terres és cancel·lat a la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys en cas que arribada aquesta data no haguessin mort els dos terços dels ceps. Fins llavors, el rabassaire conreen una terra d’altres amb el contracte de lloguer de «rabassa morta» que estableix que és vigent fins que es moren dos terços dels primers ceps plantats. La millora dels mètodes agrícoles prolonguen la vida dels ceps i fa entrar en crisi aquest model.
1760	A les corts de Madrid, reunides per Carles III, un grup de diputats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa, presenta un memorial reivindicatiu de les llibertats catalanes perdudes.
1763	Menorca torna sota domini anglès.
1766	Avalots al camp català. Motivades pel problema rabassaire, esclaten al Principat insurreccions que reclamen la perpetuació dels contractes d'arrendament.
	Revolta de clara significació antinobiliària a Elx.
1768	Decret reial que ordena la castellanització de l'escola.
1778	Diversos ports dels Països Catalans aconsegueixen l'autorització reial per tal de comerciar amb les colònies americanes.
1782	Cèdula reial que declara els xuetes —descendents de jueus conversos— iguals, en drets, a tots els altres mallorquins.
	La corona hispànica recupera Menorca.
1789	Revolució Francesa. L'Assemblea Nacional revolucionària francesa estableix la divisió departamental: el Rosselló esdevé el departament dels Pirineus Orientals.
	Rebomboris del pa al Principat.
1793	Inici de la Guerra Gran contra el nou règim revolucionari francès. El Principat s'ha de defensar i fer lleves de soldats pel seu propi compte, per manca d'un ajut de Madrid. Els revolucionaris francesos elaboren diversos projectes de restauració de les llibertats catalanes.
1795	Pau de Basilea, el juliol, que clou el conflicte amb la Convenció francesa.
1798	Menorca: inici de l'últim període de domini anglès.

1808-1814: La invasió napoleònica

1808	D'acord amb el tractat de Fontainebleau (1807) d'aliança entre Napoleó i el rei d'Espanya i per tal d'operar una campanya conjunta contra Portugal (aliat d’Anglaterra, enemiga de França), el mes de febrer l'exèrcit napoleònic, dirigit pel general Duhesme, entra a la península Ibèrica i a Catalunya i —el 9 de febrer toca l'Empordà— i n'ocupa, per sorpresa, les ciutats principals.
	El mes de maig, Ferran VII abdica, a Baiona, i, el mes següent, Josep I esdevé rei d'Espanya d'acord amb la constitució de Baiona, aprovada, el juny, per una assemblea espanyola de partidaris de Napoleó.
	Comença la guerra del Francès (1808-1814) en formar-se escamots de guerrillers i amb l’aparició, en oposició a les institucions oficials, de juntes insurreccionals a València i Mallorca, el maig, i una Junta Superior de Govern del Principat, creada a Lleida el 18 de juny.
	Les Illes esdevenen centre de refugi i de debat polític, ja que, arran de la signatura d'una aliança amb els anglesos, són protegides per l'armada britànica i resten enfora de les confrontacions bèl·liques.
	Les tropes napoleòniques —que han sofert durant la primera quinzena de juny les dues escomeses del Bruc (Anoia)— responen amb una expedició contra València, dirigida pel mariscal Moncey, que fracassa.
1809	El mes d'abril, els regidors de l'Ajuntament de Barcelona són empresonats per haver-se negat a fer el jurament de fidelitat a Josep I. Antoni de Ferrater presideix el nou ajuntament.
	El 10 de desembre, Girona capitula, després d'un setge de set mesos, davant el mariscal Augereau.
1810	Napoleó, el febrer, segrega el Principat de Catalunya de la corona espanyola de Josep I i en nomena governador el mariscal Augereau, el qual emprèn una política de signe catalanista: declaració de l'oficialitat de la llengua catalana, catalanització del Diario de Barcelona —hi canvià el nom per «Diari del Govern de Catalunya i Barcelona»—, publicació d'amnistia, repatriació de presoners, reforma fiscal, etc. La seva desatenció a la guerra i l'èxit discutible de la seva administració, car només una minoria avançada ha cregut en el seu reformisme, fan que Napoleó es determini a rellevar-lo, el maig, del govern de Catalunya.
	Lleida (abril) i Mequinensa (juny) passen a mans de les forces napoleòniques.
	Inici, el setembre, de les corts espanyoles de Cadis, que s’erigeixen en dipositàries de la sobirania nacional i en contra del poder de Josep I, germà de Napoleó.
1811	Tortosa, el gener, i Tarragona, el juny, cauen en poder napoleònic.
	El general d'origen irlandès Blake és derrotat, l'octubre, a Puçol, prop de Sagunt, pel general Suchet, que inicia el setge de València.
1812	Capitulació de València, el gener, i ràpida ocupació de la resta del País Valencià, excepció feta d'Alacant.
	Napoleó annexa de facto el Principat a França en decretar, el 26 de gener, la divisió de Catalunya en departaments: el del Ter, amb capital a Girona; el del Segre, a Puigcerdà; el de Montserrat, a Barcelona; i el de les Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida. Andorra i la Franja de Ponent formen part, respectivament, dels departaments del Segre i Boques de l'Ebre.
	El 8 de maig es proclama, a Cadis, una primera Constitució espanyola, de caràcter centralista i liberal. Els delegats catalans no troben manera d'introduir-hi la reivindicació, comanada per la Junta Superior de Govern del Principat, de les llibertats catalanes arrabassades per Felip V.
	A Mallorca, l'agost, apareix el Diari de Buja, satíric i anticonstitucional (absolutista) i el primer intent de periodisme polític en català.
1813	D'ençà de l'abril, el poder napoleònic comença a minvar arreu d'Europa. En terres catalanes, a causa de la retirada de notables contingents armats que Napoleó efectua per cobrir altres fronts i de la contraofensiva anglo-siciliana-espanyola, el predomini francès acaba pràcticament anihilat.
	El 5 de juliol, les tropes napoleòniques abandonen València, on, tot seguit, esclata una eufòria liberal, caracteritzada per la resistència general a la satisfacció dels drets senyorials. El mateix mes, és evacuada Tarragona. Lord Bentinck ocupa Vilafranca del Penedès; el general Copons, Martorell i Sant Sadurní; Lord Wittingham, Reus i Valls. A finals d'any, s'inicia l'èxode de caps militars, prefectes i intendents napoleònics.
1814	El 10 de març, és evacuada Girona. El mateix mes, el dia 22, retorna Ferran VII. L'armistici, però, entre el mariscal Soult i el duc de Wellington, se signa el 19 d'abril i fins al 28 de maig no evacuen de Barcelona.
	Ferran VII restableix l'absolutisme borbònic.

Introducció

En aquest capítol es comenta el període que comença el 1700 amb la mort del rei Carles II d’Espanya (en realitat, de Castella i de Catalunya-Aragó) sense descendència i finalitza el 1814, quan les tropes franceses de Napoleó, que havien envaït el Regne d’Espanya i el Principat el 1808, abandonen Barcelona. Durant aquest període, regnen els Borbons Felip V (1700-46), d'infausta memòria per haver anul·lat les institucions pròpies dels Països Catalans i reprimit el català, Ferran VI (1746-59), Carles III (1759-88) i IV (1788-08) i, finalment, el també infaust per haver-se aferrat a l'absolutisme centralitzador, Ferran VII (1814-33). Entre Carles IV i Ferran VII uns anys (1808-1813), el rei és Josep Bonaparte, imposat pel seu germà Napoleó.

La guerra de Successió Hispànica (1701-1715)

El Carles II (1665-1700) mor el novembre de 1700 sense descendència. S'extingeix la branca hispànica de la dinastia dels Habsburg d’Àustria, que regnen des de 1516, quan el futur emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic hereta dels seus avis materns les corones hispàniques dels Reis Catòlics. Un mes abans de morir, Carles II escull com a successor a Felip d’Anjou, net del poderós rei francès Lluís XIV i, per tant, membre de la dinastia borbònica, rival de la dels Habsburg.

El mes d’abril de 1701 Felip d’Anjou, amb disset anys, s’instal·la a Madrid amb el nom de Felip V. Sense massa experiència, el seu avi, Lluís XIV, li tramet una sèrie de consells. Entre altres coses, li suggereix^[1]:

«No preferiu aquells que més us lloen; aprecieu aquells que, per al bé, gosessin decebre-us. Aquest són els vostres autèntics amics.»

«No descuideu la vostra feina pels plaers; sinó que planifiqueu-vos de manera que tingueu temps de lleure i de diversió.»

«No n'hi ha res més innocent que la caça i el gust per alguna casa de camp, sempre que no hi gasteu massa diners.»

«Presteu gran atenció als assumptes quan us parlin; escolteu molt en els començaments, sense prendre cap decisió. Quan tingueu més coneixement, recordeu-vos que us correspon prendre la decisió; però, sigui quina sigui l'experiència que tingueu, escolteu sempre tots els consells i arguments del vostre Consell, abans de prendre aquesta decisió.»

«Feu tot el que us sigui possible per conèixer bé les persones més valuoses, amb la finalitat de servir-vos d'ells quan els necessiteu.»

«Tracteu bé tothom; no digueu mai res desagradable a ningú; però distingiu les persones de qualitat i mèrit.»

No sembla haver seguit molt acuradament aquests savis consells si ens atenim al fet que el seu regnat marca l'entrada definitiva d'Espanya en la decadència i suposa la fi de la supremacia espanyola en l'ordre mundial que és substituïda per la França de Lluís XIV.

El nou rei es desplaça a Barcelona l’octubre de 1701 per jurar les Constitucions del Principat. Malgrat fer-ho davant d’una notable presència de ciutadans, l’opinió pública no li és pas favorable, ja que hi veu el representant del centralisme i l’absolutisme francès.

En l’àmbit internacional, la pujada d’un borbó al poder fa témer un reforçament de França enfront de les altres potències europees. Davant d’una eventual aliança entre el net (Felip V d’Espanya) i l’avi (Lluís XIV de França) que trencaria els equilibris europeus, les altres potències europees (fonamentalment Àustria, Països Baixos, Anglaterra i, més tard, Portugal) formen la coalició de la Haia. Reivindiquen el dret de l’arxiduc Carles d’Àustria a heretar les corones de Carles II i és coronat a Viena com Carles III d’Espanya l’agost de 1703. L'arxiduc Carles és fill de l’emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic i membre de la mateixa dinastia que el rei difunt. Així comença un conflicte bèl·lic anomenat guerra de Successió Hispànica (1701-1715), que és d’abast internacional.

L’evolució dels esdeveniments no afavoreixen els interessos dels comerciants catalans, ja que el creixement econòmic de les darreres dècades es basa en els intercanvis amb Anglaterra i Holanda, ara enemics de Felip V. El Principat ven vins i aiguardents a aquests països. A qui els vendrà ara si finalment s’imposa Felip V i els Països catalans queden integrats en l’òrbita econòmica de França?

El juny de 1705, els representants del Principat de Catalunya i del Regne d'Anglaterra, signen el pacte secret de Gènova (Tractat de Gènova). S’estipula que els catalans del Principat s'adhereixen a la causa de l'arxiduc Carles i aconsegueixen ajut militar britànic, a canvi del respecte per part del candidat Carles d'Àustria de llurs privilegis i lleis. El Principat es revolta a favor de l’arxiduc i el novembre, l'arxiduc Carles desembarca a Barcelona, on és proclamat rei amb el nom de Carles III de Catalunya-Aragó. La cort s’estableix a vora de la mar, en un palau que hi havia en l’actual plaça Pla de Palau, tocant a l'església de Santa Maria de la Mar. Però aquesta cort dura poc, ja que uns sis anys després criden a l’arxiduc Carles perquè assumeixi les regnes d’un imperi, el Romanogermànic. I és una llàstima pels melòmans, perquè mentre roman a Barcelona, aquesta esdevé una cruïlla musical, amb músics de renom internacional que van i venen de Barcelona a Viena, passant per Itàlia.

Respecte al Regne de València, davant l'alternativa del centralisme absolutista borbònic o el neoforalisme de l’arxiduc Carles, les classes populars burgeses i camperoles es decanten per aquest darrer, mentre que la noblesa ho fa pel Borbó. Finalment, el 1705 abraça la causa austriacista. Però la guerra no evoluciona a favor seu. El 1707 en la batalla d'Almansa —un municipi de l’actual província d’Albacete a tocar al País Valencià— les tropes borbòniques de Felip V derroten a les de l'arxiduc Carles. Castella ocupa el Regne de València i pel dret de conquesta aboca el País Valencià a la discreció de Felip V.

Finalment, pel que fa al Regne de Mallorca, té un primer moment de domini borbònic (1701-1706), però a finals de 1706 decideix rendir-se davant la presència en el port de Ciutat de Mallorca d'una flota dels partidaris de l'arxiduc Carles. D’aquesta manera s’identifica amb la posició del conjunt de regnes de la Corona d'Aragó.

L’any 1711 l’arxiduc Carles, convertit en hereter de la corona imperial del Sacre Imperi Romanogermànic per la mort del seu germà, l'emperador Josep I, abandona precipitadament Barcelona per anar a Viena. La guerra des de llavors, amb l’excepció de les Balears, es limita a Catalunya, ja que la Junta General de Braços reunida el 1713, decideix resistir contra les forces borbòniques, però ja sense l’ajuda dels anglesos, malgrat el Tractat de Gènova. Després d’un setge de tretze mesos, Barcelona capitula l’11 de setembre de 1714. Convertida en la festa nacional del Principat a finals del segle 19, la data marca el darrer episodi de la lluita d’un poble per a la salvaguarda de la seva identitat i la seva organització. Dels Països Catalans, només Mallorca resisteix l’embat borbònic fins que capitula el juliol 1715.

Repressió i represa

Felip V no oblida ni perdona la «traïció» dels Països Catalans en donar suport al pretendent austríac. Per la llei de Conquesta, aboleix totes les lleis i les institucions polítiques, jurídiques i administratives dels Països, que han permès organitzar la vida col·lectiva durant més de cinc segles, i són substituïdes per les castellanes. Al Principat, només es manté el Codi Civil i la jurisdicció feudal així com l’organització corporativa dels gremis, mentre que a València la repressió borbònica afecta també el dret privat. Els virreis són substituïts per uns capitans generals, autoritat civil i militar i el poder civil queda totalment supeditat al militar. Amb els anomenats decrets de Nova Planta s’uniformitza l'estat espanyol segons el model castellà, i els Països Catalans passen a ser-ne unes meres províncies o territoris ocupats. En definitiva, es desmunta l’organització institucional vigent amb els Àustries i que consisteix en un rei que respecta, en teoria, la institucionalització de les diverses corones que componen la monarquia hispànica.

La victòria de l'exèrcit borbònic i l'aplicació dels decrets de Nova Planta col·lapsen el procés de recuperació iniciat al darrer terç del segle 16. Per exemple abans de la guerra de Successió, en el Regne de València s’havien fet pales nous aires de renovació tècnica, científica, econòmica i cultural, que preludiaven la Il·lustració i l'Enciclopedisme, sobretot a València. Aquest inici de renaixement es frustra violentament per l’ocupació castellana.

Les noves autoritats borbòniques imposen una duríssima repressió contra els austriacistes, recorrent fins i tot a la col·laboració de la Inquisició. Exilis, empresonaments, confiscacions de béns i execucions estan a l'ordre del dia. Es destrueixen castells i fortificacions, s’eleven els impostos i s’instauren de nous, com el del cadastre, fins a establir els tributs més alts de tot el regne^[2] i l'economia s’ensorra. La destrucció i incendi de ciutats i pobles són habituals, sobretot al País Valencià on la repressió és més violenta que enlloc i on es reinstaura, com també a Mallorca, el règim senyorial que Carles d'Àustria havia abolit pocs anys abans. A Mallorca inclús s’arriba a canviar el nom de «Ciutat de Mallorca» per l'arqueològic de «Palma». També es decideix construir a Barcelona la Fortalesa de la Ciutadella —on ara hi ha el parc de la Ciutadella— destinada a vigilar la ciutat. Per construir-la i crear un espai al seu entorn lliure d'edificacions, s'enderroquen unes mil cases del pròsper barri de la Ribera. Per mantenir l'ordre nou i poder tallar de rel qualsevol possible insubmissió, es produeix una intensiva ocupació militar amb un exèrcit mal pagat i sostingut per la població autòctona. Aquesta ocupació militar per la por de Madrid a les revoltes catalanes no és exclusiu d’aquests anys, sinó que es manté durant tot el segle 18, la major part del segle 19 i bona part del 20. Durant tots aquests anys, un sistema de predomini militar assegura la subjecció del Principat als designis de Madrid. Només la noblesa i l'aristocràcia col·laboracionista —els botiflers— conserven i fins i tot augmenten llurs privilegis.

Moltes universitats dels Països Catalans són suprimides. Al Principat totes elles són tancades com una mesura de càstig, perquè la demanda d'universitats de proximitat és molt alta i tot allunyament d'aquestes és un càstig durament sentit. Totes les seves dotacions són transferides a una nova universitat situada a la vil·la lleidatana de Cervera.

La llengua catalana es prohibeix en tots els actes oficials, administratius i judicials i Felip V demana el 1717 que hom «s’esforci a introduir la llengua castellana en els pobles». La imposició del castellà es veu facilitada per la centralització rigorosa que provoca l’aflux de funcionaris no catalans al Principat. Aquest és un dels fets clau per a la penetració de l’idioma castellà.

Els gremis són controlats pel govern, i la burgesia urbana —menestrals, mercaders i artesans—, que encara conserva una certa força política a través dels Consells Municipals o paeries, és bandejada. Hom implanta un règim local totalment centralitzat i dirigit des de Madrid. Les antigues vegueries són substituïdes per dotze corregiments al cap de les quals hi ha un corregidor castellà, sovint un militar, que controla i sotmet les diferents assemblees municipals.

De tot aquest enderroc només se'n salva Menorca. Cedida pel tractat d'Utrecht (1713) a Anglaterra —que ja l'ocupava des del 1708— aquesta illa durant els noranta anys de dominació anglesa gaudeix d'una gran prosperitat: a més de duplicar-se la població, hom hi funda noves viles, s'eleva el nivell de vida de les classes populars, i un comerç i una agricultura florents permeten la formació d’una burgesia i una pagesia fortes i dinàmiques. En aquest període, Menorca és l’únic focus de cultura en llengua catalana. Aquesta llengua hi senyoreja en els camps de l'administració, la ciència i la literatura.

La instal·lació dels nous poders castellans, que acaba sobre el 1720, no es fa pas amb la indiferència i la resignació de la població autòctona^[3]. En els antics regnes de la Corona d'Aragó, sobretot a Catalunya i València, es continua lluitant després de 1714 per les llibertats perdudes. Les partides austriacistes, una figura intermèdia entre guerrilla austriacista i bandolerisme, inquieta i atemoreixen durant diverses dècades a les noves autoritats borbòniques. Al Principat, la revolta austriacista més important es produeix el 1719 amb l’aixecament de Pere Joan Barceló, «Carrasclet», en les comarques de Tarragona. Aquest aixecament es produeix en el marc de l'anomenada guerra de la Quàdruple Aliança en la qual Felip V s’enfronta, a conseqüència de les seves ambicions territorials a Itàlia, amb la Quàdruple Aliança (una coalició del Sacre Imperi Romanogermànic, França, Gran Bretanya i els Països Baixos d’aquella època) i en el decurs de la qual, bona part del nord del Principat és ocupat per tropes franceses. Carrasclet reivindica el retorn de les constitucions i la fi del tribut del cadastre. Perseguit per nombroses tropes borbòniques, s’acaba refugiant al Pirineu i al Rosselló. Pel que fa a l’ocupació del nord del Principat, pel tractat de Madrid, França el 1721 restitueix les places preses durant la guerra.

La revolta d’en Carrasclet és curta, però hi continuen havent revoltes, entre la delinqüència i la guerrilla, fins a 1728 —amb alguna represa posterior, com el 1734-36. El mateix 1734 apareix l’opuscle antiborbònic Via fora els adormits una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el 1714 i a la reclamació dels territoris cedits a França per la Pau dels Pirineus. Reivindica també la creació d'un domini català que ha de comprendre, a més del Principat, Rosselló, País Valencià i Balears, l'Aragó, el País Basc, Provença, Montpeller i alguns territoris americans. El 1736 apareix a la ciutat de Barcelona un altre opuscle, el Record de l'Aliança fet al Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya, signat pel Principat de Catalunya i la ciutat de Barcelona. És un missatge adreçat al rei Jordi I d'Anglaterra, desafeccionat, però encara aliat segons el pacte de Gènova de 1705, on es recorda a Anglaterra l'aliança pactada «per la llibertat de Catalunya», demana que sigui reactualitzada i proposa com a alternativa la creació d'una «Republica Libera de Cathalunya».

Després d’aquestes revoltes i agitacions de resistència, els moviments reivindicatius s’estructuren entorn dels gremis, la darrera peça institucional que queda del marc polític abolit el 1714 i darrer reducte de participació política. A més de la resistència interna, a l’exterior un grup influent d'austriacistes exiliats, amb el suport de l’antic pretendent Carles d'Àustria —ara convertit en l’emperador Carles VI—, constitueixen a Viena l'anomenat "partit espanyol". S'esforcen, amb notable èxit, a portar la política austríaca contra els interessos borbònics a França i Espanya, i a mantenir viva la flama d'un possible retorn de la corona espanyola a la família dels Àustries.

La repressió pròpiament dita cedeix després del tractat de pau de Viena entre Felip V i l’emperador Carles VI el 1725, que posa fi a l’enemistat entre els dos monarques i soluciona les qüestions suscitades per la guerra de Successió, com la renúncia de Carles VI a qualsevol pretensió sobre els regnes hispànics. Amb això s’acaba políticament la guerra de Successió Espanyola —militarment acaba abans, el juliol de 1715, amb l'ocupació de les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera. El gran vencedor és Anglaterra, que aconsegueix arrencar d'Espanya prebendes comercials a Amèrica i aconsegueix que França li'n fes d'altres i, a més, es quedés exhausta. La gran perdedora és Espanya que entra en decadència i cau en la irrellevància en el concert dels estats. A França ja fa deu anys que Lluís XIV de França, l'avi de Felip V, ha mort i l’ha succeït el seu besnet, Lluís XV. Malgrat que els historiadors no es posen d’acord amb sobre si s’ha d’elogiar o no el seu regnat, no hi ha dubte que va tenir l’encert de ser l’amant de la famosa cortesana i mecenes de la cultura, Madame de Pompadour, la vida de la qual ha servit de font d’inspiració a diverses pel·lícules.

Als Països Catalans l'opressió i l'alienació nacionals es perpetuen i són paleses arreu, fins en els moments i actes de represa cultural, econòmica o política. Fou a mitjan segle 18 que s'inicia aquesta represa, que enllaça amb la truncada mig segle abans. Els erudits Gregori Mayans i Siscar al País Valencià i Josep Finestres i Monsalvo al Principat són les anelles que fan de pont entre la renovació intel·lectual i cultural del segle 17 —les escoles valenciana amb Manuel Martí, Tomás Vicente Tosca o Juan Bautista Corachán i la catalana amb Narcís Feliu de la Penya i Farell— i la Il·lustració d’aquest segle 18.

Pel Principat, l'abolició d’un estat català és l’inici d’una nova història del país. Sotmès per Madrid, es disposa a conquerir econòmicament Espanya. I és que, el Principat presenta una forta expansió econòmica en aquest segle 18. En la seva base està el creixement de la producció agrària, que correspon al considerable augment de la població de Catalunya des de la fi de la guerra de Successió fins a finals de segle: «nombre d’homes, superfície de les terres conreades, intensitat tècnica de llur conreu; aquests són els elements que mesuren les forces de producció dominants en una societat encara poc afectada per la industrialització»^[4].

El juliol de 1746 mort Felip V i el succeí Ferran VI d'Espanya, que a prou feines regna deu anys (1746-1759) en morir amb quaranta-cinc anys. El seu successor, Carles III d'Espanya, es comporta com un dèspota il·lustrat. En els Països Catalans, la nostàlgia del passat s’expressa rarament i el sentiment de pertinença a una «nació espanyola» sembla arrelar-se en les capes altes de la societat. El retrocés de l’ús del català en aquestes és molt clar. El castellà s’imposa a l’escola 1768^[5] i el 1772 en els llibres de comptabilitat. Tot escrit important s’escriu en castellà del qual l’historiador barceloní Antonio de Capmany —autor d’una monumental i erudita història econòmica de Catalunya (vegeu Alguns il·lustrats catalans)— es converteix en profeta. La noblesa es gira totalment cap al castellà i el català es refugia en el món rural i en les classes populars.

Pel que fa a l’economia, aquesta havia conegut un destacat redreçament en el segle passat, a partir de 1680 (i que coincidia potser amb el descobriment de l’or brasiler). L’acumulació de beneficis permet una industrialització del camp, mentre que el reinici del gran comerç alimentaven projectes grandiosos. La derrota austriacista ho aniquila tot i la represa no arriba fins a 1726-28. En aquests anys la població comença a créixer molt. Al País Valencià s’estima que entre 1713 (cens de Campoflorido) i 1787 (cens de Floridablanca) la població gairebé es dobla (d’uns 403.000 habitants a 771.000 aproximadament). Al Principat, la població creix més del doble en el mateix període i passa a tenir uns 900.000 habitants el 1787. Barcelona passa de 34.000 habitants en 1718 a 100.000 en 1789 i poder 125.000 abans de la fi del segle 18.

La represa s’inicia entre el 1720 i el 1750 en produir-se un important creixement de l’agricultura. Està impulsada pel ja esmentat considerable augment de la població des de la fi de la guerra de Successió fins a finals de segle, però també per un increment en la superfície de les terres conreades i per les millores tècniques. Les terres es desbrossen, es construeixen bancals a les muntanyes i s'assequen els aiguamolls, els treballs d’irrigació es multipliquen generalment per iniciativa privada, individual o col·lectiva (en el Principat s’atorguen 2.175 concessions d’aigua entre 1723 i 1808). La vinya, que pot créixer en terres d’escassa qualitat, s'estén molt i en alguns territoris, sobretot en aquells que tenen una fàcil comunicació amb la costa per on s’exporten vins i aiguardents, es converteix en un monocultiu. En un període caracteritzat per una llarga pujada dels preus, els guanys agrícoles es quintupliquen. En el Principat, l'essencial de la producció prové d’un ric policultiu practicat en el marc del mas o masia tradicional. Aquest és la seu d’una família organitzada com una unitat d’explotació, proveïda d’un rellevant patrimoni conservat gràcies a la institució de l’hereu, albergant dues o tres generacions sota l’autoritat del cap de casa. Aquesta casa pairal és un dels motors del progrés agrícola del país d’aquests anys. Un altre motor important és l’extensió de l’emfiteusi, és a dir, la cessió del domini útil de la terra a un cultivador a canvi del pagament d'un tribut, en diners o espècies, anomenat «cens». És vital, en concret, per a l’extensió de les vinyes a través del contracte de la rabassa morta, pel qual s'estableix un conreu en règim emfitèutic per a conrear-hi vinya, amb la condició de restar dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. Quan la millora dels mètodes agrícoles perllonguen la vida dels ceps, els propietaris es consideren perjudicats, ja que l’arrendament perd valor si s'estén per diverses generacions. El 1756 els propietaris de les terres aconsegueixen que l'audiència de Barcelona sentencií a favor seu en el conflicte, en fallà que el contracte de lloguer de les terres és cancel·lat a la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys, en cas que arribada aquesta data no haguessin mort els dos terços dels ceps. Malgrat l’èxit d’aquest sistema per estendre el conreu de la vinya, es produeixen periòdiques friccions entre els propietaris de les terres i els pagesos que les conreen. Per exemple, entra en crisi quan, més endavant, una plaga a finals del segle 19 i principi del 20 (la fil·loxera de la vinya) mata prematurament els ceps. Els conflictes perdures fins inclús el temps de la Segona República Espanyola (1931-1939).

A partir de 1750 un potent impuls comercial s'uneix al del creixement agrícola. El 1755 es constitueix la Reial Companyia de Comerç de Barcelona que les autoritats aproven l’any següent. Se li permet comercialitzar amb les illes del Carib de Puerto Rico, Santo Domingo i Margarita. La companyia ofereix un marc jurídic i capital per a facilitar als comerciants catalans sortejar les restriccions del monopoli de Cadis en el comerç amb les colònies americanes. Afavoreix contactes que faciliten el creixement del lliure comerç entre Catalunya i les Amèriques després de la liquidació de la companyia el 1785. També contribueix al desenvolupament de la indústria tèxtil que constitueix la base de la posterior industrialització del Principat. El 1758 es crea a Barcelona la Junta de Comerç, puntal del renaixement econòmic, tècnic i polític. Al País Valencià l'increment de la indústria de la seda i el cànem i al Principat la del cotó i l'exportació d'aiguardents i vi d'ambdues regions permeten una reinversió i expansió de capitals i una certa força política.

Les exportacions d'aiguardents de Reus eren tan importants que inclús es va projectar i començar, un canal per donar accés a la mar dels seus productes. A la foto, el plànol general del projecte del Canal de Reus a Salou.

El 1765, després de dos-cents cinquanta anys de temptatives infructuoses, s’aconsegueix l'abolició del monopoli castellà sobre el comerç amb les Índies i s'instaura la llibertat de comerç amb les colònies americanes. Al Principat, el 1784 hi ha una nombrosa flota de vaixells, repartida entre Barcelona i els petits ports de la Costa Brava i el Maresme, per exportar mercaderies a les illes de les Antilles, com Cuba o Puerto Rico. Les exportacions catalanes augmenten deu vegades en deu anys i el flux de metalls preciosos és molt important (48 milions de rals espanyols^[6] el 1792). Són els anys de la dita «Reus, París, Londres», que és força veritat en el sentit que Reus és en aquella època la segona ciutat més rellevant del Principat i on es fixa, juntament amb París i Londres, els preus de mercat de l’aiguardent. Aquest triomf en les exportacions, sobretot d'aiguardents, obre definitivament el camí del creixement econòmic i de la industrialització catalana. En efecte, els importants guanys obtinguts amb l’exportació d’aiguardents són els que permeten finançar la costosa industrialització. Però cal aclarir que són els estímuls privats i els organismes i institucions particulars catalans els que impulsaren aquest procés d'industrialització i creixement econòmic i no pas la legislació o les corporacions borbòniques, encarcarades, burocràtiques i decrèpites, que més aviat el frenen. Com comenta l’historiador barceloní Josep Fontana, «La mitologia que atribueix a la política econòmica dels Borbons un paper decisiu en el creixement econòmic català no té cap fonament.»^[7]

Al Principat hi ha indústria llanera (concentrada fonamentalment a Sabadell i Terrassa) o del paper (166 empreses el 1826), però la transformació més espectacular és el naixement d’una indústria cotonera: el succés dels teixits de cotó estampats (indianes^[8]) catalans, és el fonament de la reputació de Catalunya per més d’un segle. La primera fàbrica cotonera d'indianes a Barcelona s’estableix el 1737, però la verdadera arrencada és el 1760. El 1784 ja hi ha 80 fàbriques i 2.452 tallers que produeixen unes 450.000 indianes. En permetre l’auge de professions «mecàniques» i el triomf de la burgesia, la monarquia borbònica drena cap a l’economia l'essencial del dinamisme català. Reduïda al rang de província, Catalunya es converteix en la primera regió econòmica fins al punt de sobtar als forasters, com el periodista aragonès Francisco Mariano Nifo, que la veu com una «petita Anglaterra».

Les causes d’aquest creixement econòmic, no s’han de cercar en una pretesa laboriositat dels catalans, sinó a l’existència a un teixit de relacions del mercat en grau d'esperonar els mitjans de producció i, doncs, les seculars tradicions artesanals catalanes. Com comenta Josep Fontana:^[9]

«Els il·lustrats castellans no van saber entendre què passava. Allò que impulsava els catalans del segle XVIII a treballar no eren les seves virtuts, sinó, senzillament, el fet de tenir, a les vinyes o als telers, unes oportunitats de què no disposaven els altres. Els camperols de Sòria no disposaven d’una ocupació alternativa que els meresqués la pena; no tenia sentit que plantessin vinyes, si no hi havia qui els anés a comprar el vi; com no ho tenia el somni de Campomanes de veure totes les dones de Castella filant llana, si no hi havia uns empresaris que els proporcionessin la fibra i els compressin els filats.»

I les bases d’aquest creixement es posen a mitjan segle 17, abans de la guerra de Successió, quan cada vegada més deixa de produir per l’autoconsum, i més per vendre en el mercat. Un cop acabada, es pot reprendre el procés iniciat ja fa anys.

Aquest procés expansiu de l’economia s'alenteix entre 1793 i 1814 arran d’una guerra contra França (1793-95), un altre contra Anglaterra (1803-1806) i més tard la Guerra del Francès contra les tropes napoleòniques que ocupen el país (1808-1814).

L'avalot de les quintes (1773)

Van tenir lloc a Barcelona en 1773 desencadenat per l’establiment d'un servei militar obligatori que obliga a reclutar obligatòriament, per sorteig, a un nombre determinat d'homes. Fins aquell moment el reclutament a Catalunya era voluntari. És, en paraules de l’historiador català Joaquim Albareda «el desafiament al govern i la mobilització popular més important del segle [18]».^[10]

Quan el capità general de Catalunya ordena a les autoritats municipals que confeccionessin l'allistament, apareixent pels carrers de Barcelona nombrosos pasquins que inciten al poble a revoltar-se. El 4 de maig de 1773, molts joves fugen de Barcelona i es produeixen enfrontaments amb els militars amb el resultat de set morts.^[11] Els gremis negocien amb les autoritats castellanes i s’acorda que el sorteig serveixi en realitat per triar uns voluntaris prèviament contractats. Amb aquest subterfugi es continua aplicant el sistema de voluntaris pagats en lloc del sorteig.

Espanya contra la França de la Revolució (la Guerra Gran, 1793-95)

El 1789 comença la Revolució Francesa. Ja fa uns trenta-cinc anys que el borbó Lluís XVI és el rei de França sense assabentar-se que la societat ha canviat, que la noblesa i l'església són ja una classe decadent i que la burgesia truca a la porta del poder cada vegada amb més força i insistència. Aquesta ignorància li costa, literalment, el coll. El 1793, l’anomenada Convenció Nacional —el govern de França durant la Revolució fins a 1795— considera que existeix a Catalunya i al País Basc un clima adient per eliminar els Borbons i alliberar Espanya del vell ordre borbònic. De manera que el 7 de març la Convenció declara la guerra a Espanya, i el dia 23 el govern de Madrid ho fa recíprocament a la Convenció en resposta a l'execució de Lluís XVI de França, alhora que es decreta l'allistament voluntari. S'inicia l'anomenada Guerra Gran, un conflicte bèl·lic en què s'enfronten el Regne d'Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795.

La burgesia catalana és refractària a les idees de la Revolució Francesa i no vol caure en mans franceses. En esclatar el conflicte, per manca d'un ajut important de Madrid, fa lleves de soldats pel seu propi compte (els miquelets), que s’uneixen a les tropes regulars contra els francesos. Quan el maig de 1794 els francesos creuen que poden entrar al Principat com a alliberadors i que poden convertir Catalunya en una república germana, es troben amb una important resistència i que han d'afrontar una mobilització general i espontània. Els revolucionaris francesos elaboren, en va, diversos projectes de restauració de les llibertats catalanes. El conflicte no acaba fins que les tropes borbòniques són derrotades en el front d'Euskadi i el Regne d'Espanya capitula signant la pau de Basilea (juliol de 1795). L’any següent se signa una aliança entre la monarquia espanyola i la República Francesa contra el Regne Unit, amb la qual cosa, arran de la derrota espanyola a la Guerra Gran, continua la supeditació d'Espanya a França.

França i Espanya contra Anglaterra (1803-06)

A França, a finals de 1799, Napoleó Bonaparte, amb el suport d'una part de la burgesia, dona un cop d’estat i s'apropia de tot el poder. El maig de 1803, Gran Bretanya declara la guerra a França i l'aliança de 1796 de la monarquia espanyola amb la República Francesa porta a Espanya enfrontar-se, junt amb França, a Anglaterra. Totes dues són derrotades en la famosa batalla naval de Trafalgar. Aquesta té lloc l’octubre de 1805 a prop del cap de Trafalgar, al sud-oest de la península Ibèrica, a la província de Cadis i comporta la victòria de la flota britànica sobre la francoespanyola. En ella els borbons perden una bona part del seu poder naval i els anglesos l’almirall Nelson. Però la música anglesa guanya un gran disc, el LP Trafalgar dels Bee Gees (1971) i Londres el nom d’una emblemàtica plaça, Trafalgar Square —al centre de la qual hi ha una columna rematada amb la figura de l’almirall Nelson.

La Guerra del Francès (1808-14)

El 1806, en el marc de les guerres napoleòniques de les potències europees contra la França de la Revolució, Napoleó Bonaparte veu que li és impossible envair el Regne Unit. Decreta el Bloqueig Continental, un embargament comercial que prohibeix el comerç de productes britànics en el continent europeu en una època en què els anglesos són uns grans exportadors de productes manufacturats. Portugal, aliat tradicional d'Anglaterra des de 1373, refusa d'acatar-lo. Després d'una intensa pressió diplomàtica sense obtenir un trencament clar de les relacions lusó-britàniques, Napoleó decideix envair Portugal. Les tropes franceses han de passar per Espanya i d'ací la signatura secreta del tractat de Fontainebleau amb el Regne d’Espanya (27 d'octubre de 1807), en virtut del qual França i Espanya cooperarien en la invasió de Portugal i se'n repartirien les eventuals despulles.

Al Principat, les primeres tropes franceses entren el 10 de febrer de 1808. Però en lloc d’anar cap al seu destí, Cadis, ocupen per sorpresa a Barcelona la caserna de la Ciutadella i el Castell de Montjuïc. En paral·lel, altres tropes franceses controlen Madrid i diverses ciutats del regne. L'abril de 1808 Napoleó aconsegueix l'abdicació del rei d’Espanya, Ferran VII, i anomena rei el seu germà Josep I Bonaparte.

Les tropes franceses ni al Principat ni al País Valencià són gaire ben rebudes, ja que el manteniment d'aquestes és, en gran part, cobert per la recaptació immediata sobre el terreny i en especial pels subministraments de farratge i queviures, que no es paguen mai. Arreu comencen enfrontaments locals. Una Junta Suprema de Govern del Regne de València (maig de 1808) i una Junta Superior de Catalunya (juny de 1808) coordinen la resistència en els seus respectius territoris. En l'àmbit de tot el territori, el setembre del mateix 1808, es crea la Junta Suprema Central que és l'òrgan que acumula els poders executiu i legislatiu espanyols durant l'ocupació napoleònica.

A la primavera i a l'estiu de 1808 es produeixen els primers èxits contra les tropes franceses, en la batalla del Bruc i la resistència de Saragossa i València. Per la seva banda, la Junta Suprema Central ordena la celebració d’unes Corts Extraordinàries i Constituents, que es reuneix el 1810 (Corts de Cadis) durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapoleònica. Aquestes acaben redactant el 1812 una constitució per liquidar l’absolutisme de l’Antic Règim i transformar la monarquia en un estat liberal (la Constitució de 1812, dita «La Pepa» doncs es va promulgar la diada de Sant Josep).

En paral·lel, donat que les tropes franceses no assoleixen el control del territori del Principat, el 1810 intenten reconciliar-se amb l’opinió pública secundant un partit de catalans afrancesats i adoptant mesures com declarar el català llengua oficial del Principat. El mes de febrer, França segrega el Principat de Catalunya de la corona espanyola de Josep I i en nomena governador el mariscal Augereau, el qual emprèn una política de signe catalanista: declaració de l'oficialitat de la llengua catalana, catalanització del Diario de Barcelona —hi canvià el nom per «Diari del Govern de Catalunya i Barcelona»—, publicació d'amnistia, repatriació de presoners o, reforma fiscal. La seva desatenció a la guerra i l'èxit discutible de la seva administració, car només una minoria avançada ha cregut en el seu reformisme, fan que Napoleó es determini a rellevar-lo, el maig, del govern de Catalunya.

Entre 1810 i 1812, amb campanyes militars molt dures, les tropes franceses aconsegueixen controlar les principals ciutats del Principat. A l'inici de 1812, es procedeix a l'annexió de Catalunya dins l'imperi napoleònic, dividida administrativament en els departaments del Ter, de Montserrat, del Segre i de l'Ebre. Com a conseqüència, entren les manufactures franceses que perjudiquen la indústria local. En paral·lel, València esdevé el rebost del rei Josep i de Napoleó.

A mitjan 1812 el decurs dels esdeveniments militars són desfavorables als francesos. A escala europea, Napoleó pateix fortes derrotes a Rússia —la tardor de 1812 les tropes franceses abandonen Moscou i inicien la retirada perquè no assoleixen que el tsar Alexandre I claudiqui. A partir de 1813, Napoleó ha de repatriar part de les tropes de la península Ibèrica i la guerra de guerrilles revifa. Finalment, pel tractat de Valençay (desembre de 1813), Napoleó ofereix la pau, reconeix Ferran VII com a rei d'Espanya i posa fi a la Guerra del Francès. Catalunya és la zona de la península més temps ocupada i fins al maig de 1814 Barcelona no es deslliura dels francesos.

Els intents de la Revolució Francesa i de Napoleó d'integrar el Principat o d'independitzar-lo sota llur control fracassen. El poble s'hi oposa. Només grups molt reduïts de la burgesia liberal s'hi engresquen, però no tenen prou força social —la revolució burgesa catalana ha perdut el tren europeu amb l'estancament dels anys 1705 a 1730, i no és la mateixa burgesia que la del nord d'Itàlia o de l'Alemanya renana. Les classes populars, sobretot al camp, són molt instrumentalitzades per l'absolutisme, la Inquisició i la religió, i totes plegades per l'alienació nacional que pateixen. Per altra banda, l'aristocràcia està totalment identificada amb els Borbons i contra la França de la Revolució.

La Guerra del Francès té una certa repercussió en les relacions entre els catalans dels dos costats del Pirineu. En la Catalunya del Nord es dona un procés d’alienació considerable d'ençà que és annexada, de fet, a França el 1652^[12]. El 1700 Lluís XIV de França hi prohibeix l'ús oficial de la llengua catalana i l'administració i la cultura es va afrancesant. Tanmateix, fins a la Revolució Francesa i la institucionalització de les idees jacobines, la descatalanització no és massa greu, i els intents de reunificar les dues comunitats es repeteixen en ambdós costats de la frontera. És després de la guerra napoleònica que els camins polítics al nord i al sud del Pirineu inicien una divergència que sembla ja irreversible.

Ferran VII i el retorn de l'absolutisme (1814)

Amb la pau amb França, torna Ferran VII a la Península, confinat fins llavors per Napoleó en un castell de França. Malgrat que les Corts de Cadis han votat una Constitució liberal el 1812, Ferran VII restaura l'absolutisme centralista de manera que el sistema feudal castellà encara aconsegueix sobreviure uns anys.

Però el rei decep ràpidament i la burgesia liberal i el proletariat urbà, secundats per una part de l'exèrcit, intenta repetides vegades implantar un règim més liberal. Aquest objectiu s’obté el 1820 amb la sublevació militar de Riego.

El primer terç del segle 19 és complicat pels Països Catalans. La pèrdua de les colònies americanes iniciada el 1808 en començar les Guerres d'independència hispanoamericanes i l’aliança forçada amb França, provoquen l’enfonsament de l’economia. En contrapartida, les guerres napoleòniques permeteren una certa autonomia i liberalització, per la situació militar anòmala i per la legislació politicosocial de les Corts de Cadis. Però el procés de castellanització de les elits del país posada en marxa per Felip V després de la guerra de Successió Espanyola, ja fa temps que ha fet efecte i aquesta crisi en cap moment posa en qüestió el marc espanyol. Per tant, en cap moment s’aprofita la Guerra del Francès per intentar recuperar les llibertats perdudes el 1714.

Els Països Catalans s’endinsen en el segle 19, una època on tenen lloc els canvis més radicals en el món de la política, de l’economia i de la mateixa societat. Com resumeix l’historiador barceloní Borja de Riquer^[13]:

«El vuit-cents és l’època de la irrupció del liberalisme, la nova religió laica, sorgida de les pioneres revolucions francesa i americana, que creà les bases de la nova societat dels ciutadans. Són els anys de les lluites per la materialització dels drets universals i de les noves llibertats, i també per la secularització de la societat, del qüestionament del tradicional predomini de les creences religioses en la vida social i dels enfrontaments vehements entre els defensors de la ciència i els de la fe. La industrialització, les innovacions energètiques i tecnològiques, la revolució dels transports i la configuració d’un mercat d’abast mundial van provocar grans transformacions econòmiques. L’aparició de noves formes de produir més i a menys cost van comportar el sorgiment de classes socials força diverses, des del proletariat de fàbrica a un nou tipus d’empresari capitalista, vinculat al dinàmic món fabril, bancari o comercial.»

Aquest procés de canvi es produeix en mig d’una pugna entre els absolutistes —ancorats en el passat— i els liberals —partidaris d’una monarquia constitucional i d’abolir l’absolutisme i els privilegis feudals— per controlar el Regne. La idea de les dues Espanyes que plasma Machado no és pas d’ahir, sinó més aviat d’abans-d'ahir o de l’altre.

La revolta de la Segona Germania (1693)

La Segona Germania fou un alçament armat antisenyorial desenvolupat majoritàriament en les comarques centrals del Regne de València —a la comarca de la Marina i voltants, entre Dénia a la costa i Alcoi a l'interior i entre Gandia i Xàtiva al nord i Altea al sud— el 1693.

Les comarques del sud del País Valencià compreses entre la Vall d'Albaida i l'horta de Gandia, al nord, la serra d'Aitana al sud, la mar a l'est i la serra de Mariola a l’oest eren, en llur major part, pertinença dels ducs de Gandia i Maqueda, dels marquesos de Guadalest, Dénia i Albaida, dels comtes de Cocentaina i del Real, els quals, rere l'expulsió dels moriscs (1609-1615), començaren a repoblar llurs indrets deshabitats en iniciar-se les feines de l'any agrícola del 1610. El dimarts 26 d'abril de 1611 acudiren a l'església de Sant Joan del municipi de Muro del Comtat —que havia estat el poble moresc més gran dels estesos entre la Muntanya i la Marina— els setze primers veïns convocats per rebre lectura de les condicions del comte de Cocentaina i senyor del lloc, Gaspar Ríos de Corella, «que havia tardat un any i mig a trobar un grup d'homes que acceptés les clàusules ferotges de la carta de repoblació, els efectes de les quals havien d'arribar en part fins a la nostra època».

Fins a la recuperació econòmica de la perifèria ibèrica, els orígens de la qual poden datar-se vers el 1860, coincident amb l'afluència de l'or brasiler, que restablia a l'Occident europeu la situació dels metalls preciosos, els repobladors d'aquestes contrades meridionals visqueren en condicions summament difícils, tot i que l'autonomia monetària del País Valencià i el Principat —tinguem-ho present— els havia alliberat, en gran part, de la contradansa d'inflacions i deflacions que caracteritzaren el segle 17 castellà. A les fortes exaccions senyorívoles —impostos, tributs, multes que exigien els senyors feudals—, cal afegir, tanmateix, —entre finals de 1647 fins a mitjans de 1648, una prolongada plaga de llagosta, el reclutament per a les guerres de separació de Portugal (1640-1668) i el Principat (Guerra dels Segadors, 1640-1652), i, com a producte de la misèria imperant, l'auge del bandolerisme.

A partir del 1680, els símptomes de recuperació citats ara mateix animaren els pagesos a plantejar una batalla jurídica sobre els drets senyorials. Els senyors, laics i eclesiàstics, constituïren un bloc compacte, disposat a no cedir, mentre els pagesos, guiats per Francesc Garcia, procurador de la població de Ràfol de l'Almúnia, al·legaven (gener de 1693) que per privilegi dels reis de València —de la corona catalanoaragonesa— eren francs dels pechos —tribut feudal característic de la corona de Castella— que pagaven a llurs senyors. Una carta pastoral de l'arquebisbe de València, el català Joan Tomàs de Rocabertí (1691) i diverses «crides» del lloctinent de València, marquès de Castelo Rodrigo, insistien a negar les peticions dels llauradors, adduint que els senyors, arran de la repoblació subsegüent a l'expulsió moresca, havien adquirit els béns per donació reial i podien lliurement i legítima disposar-ne com a cosa pròpia i establir-hi els repobladors, i que, en tal virtut, les cases i les terres restaven obligades al pagament dels tributs i drets que en el moment d'ésser concedides foren imposats pels senyors i acceptats pels nous vassalls.

Denegades llurs peticions, els pagesos es rebel·laren (9-15 juliol del 1693). En la recol·lecció del 1693, es negaren a repartir la collita segons les cartes de repoblament, i el batlle de Gandia —a requeriment del duc—, en represàlia, ordenà l'empresonament de quatre llauradors del municipi de Vilallonga de la Safor, situat al sud-oest de Gandia. Això feu moure en estat de guerra els pagesos del ducat. Ben aviat la situació de revolta fou general de la Marina a la Muntanya, de les possessions del duc de Gandia a les del comte de Cocentaina, a les del marquès d'Albaida, a les d'altres barons.

Francesc Garcia, esdevingut síndic per a defensar els interessos dels llauradors, assumí la direcció política del moviment camperol, i Josep Navarro, un barber de Muro, n'esdevingué el cap militar amb el títol de General de l'exèrcit dels agermanats. Els camperols van enarborar, a tall d'ensenyes, les imatges de la Verge del Remei i de Sant Vicent Ferrer, i van adoptar com a crits de guerra: «Visca el rei i muira el mal govern!» «Franquesa volem, arca, arca, arca!». És a dir: exigim el nostre dret per força. Fer harca, vol dir fer guerra.

Però els pagesos foren severament derrotats per les forces del lloctinent, el marquès de Castelo Rodrigo, a la pedania de Muro, Setla de Nunyes (15 de juliol de 1693). La subsegüent repressió fou molt dura i gran nombre de camperols foren condemnats a galeres. El lloctinent va prometre de prendre cura de les reclamacions justes. Algunes poblacions acudiren a ell, però no en tragueren absolutament res.

En esclatar la guerra de Successió (1702-1714) —una lluita civil, doblada d'un conflicte internacional^[14]—, els camperols de les contrades del sud van decidir-se, naturalment, pel partit contrari a l'adoptat pels seus senyors, i com que aquests, en llur quasi totalitat, van adherir-se a Felip V, els pagesos es proclamaren austriacistes. Així començà la lluita entre «maulets», partidaris del rei-arxiduc Carles III, i «botiflers», partidaris de Felip V de Castella, dins el marc social descrit.

De bon antuvi, i arran del desembarcament de forces de l'arxiduc a Altea (1705), els maulets van imposar-se i obtingueren la incorporació a la Corona dels pobles de senyoria, cosa que comportà la desaparició de les exaccions feudals de les cartes de repoblació. Però el triomf de la causa de Felip V en la guerra de Successió fou també el triomf dels barons, dels senyors del lloc, els quals veieren restablerts llurs privilegis. Això explica que el problema mantingué la seva roentor fins a la crisi de l'Antic Règim, a principis del segle XIX, tal com s’explica en un altre lloc (La revolució burgesa (1833 – 1868)).

Felip V va impulsar un projecte de centralització de l'estat centrant-se en la Corona de Castella. La idea era la fusió de les dues corones existents a la península (la de Castella i la d’Aragó) sota un mateix marc legal i constitucional en unes úniques corts. Això suposava la fi dels furs, la legislació i del sistema polític existent fins aquell moment als territoris de la Corona d'Aragó. Aquest projecte uniformista borbònic —decrets de Nova Planta (1707-1716)— fou sostingut per l'aristocràcia latifundista valenciana, la qual, a son torn, per tal de diferenciar-se del poble que havia gosat de revoltar-se contra ella, abandonà totalment la llengua catalana per adoptar el castellà. El procés de castellanització de les classes elevades havia començat una centúria abans, després de les Germanies (1519-1523^[15]) i per idèntics motius, és a dir, l'interès de l'aristocràcia a diferenciar-se de la burgesia que s'havia aixecat contra seu.

Formació del mercat català del segle XVIII (1680-1808)

Els catalans, que havien tingut un paper de primer ordre en l'expansió del gran comerç fins a la darreria del segle 15, se'n mantingueren gairebé absents quan les grans descobertes geogràfiques del segle 16 —el descobriment d’Amèrica— n'ampliaren el volum, el radi d'activitat i el profit. L'articulació d'un mercat mundial constituí un dels factors que contribuïren a la formació d'una economia capitalista. En relació amb els canvis profunds introduïts en l'estructura productiva, així en la indústria com en el sector agrari, ningú no nega, avui, que la participació en el comerç ultramarí d'una Anglaterra o d'una Holanda, d'ençà de finals del segle 16, contribuí decisivament a la ruptura de llurs estructures feudals. El tràfic d'esclaus, el conreu i l'explotació de productes colonials, la introducció creixent de manufactures europees a terres tropicals, així com la massa de capitals que reportaren, foren a l'origen de l'economia i la indústria modernes.

La migrada participació, si no absència, dels catalans en el primer comerç modern ha d'ésser cercada en el declivi pregon de la societat i l'economia catalanes de finals de la baixa edat mitjana (segle 15) i en el desplaçament del comerç cap a l'Atlàntic. La historiografia romàntica explicava l'absència de catalans en la ruta de les Índies, per exemple, pel fet que aquesta era reservada a les naus castellanes. En realitat, però, el dinamisme o el decaïment del comerç exterior no poden deslligar-se de les estructures productives internes que foren les que, en definitiva, en marcaren el ritme.

Els primers símptomes clars de recuperació aparegueren vers 1680: creixement i especialització agrícola, reactivació manufacturera, construcció naval, relacions atlàntiques. A Cadis, Gibraltar, Lisboa, els mariners catalans intercanviaven productes colonials per productes agraris, especialment vi, aiguardent, fruita seca. A principis del segle següent, hom pensà en la creació de companyies comercials per tractar directament amb els mercats americans. La guerra de Successió a la corona de les Espanyes (1704-1715) no en va interrompre pas el procés.

Durant la primera etapa de represa, prevalen els mecanismes medievals. Els patrons de cabotatge feien la venda de partides agràries a, per exemple, Cadis, Gibraltar o Lisboa i retornaven amb productes colonials, que venien a les escales de tornada. A partir del 1714, hom introduí els «corresponsals», catalans establerts a la badia de Cadis i encarregats d'efectuar les transaccions ultramarines a través de cases andaluses. En 1730, va fer-se un altre pas: un comerciant català es va inscriure a la Casa de la Contratación de Indias, l'organisme que controlava i fiscalitzava el comerç amb les colònies d'Amèriques. Durant el decenni 1740-1750, naus catalanes freqüentaren la carrera d'Amèrica, encara que contractades per negociants de Cadis. En 1745, un vaixell català efectuà per primer cop un viatge a les Amèriques organitzat directament des de Barcelona i que sols tocà Cadis per qüestions administratives. A partir del 1750, corresponsals catalans van establir-se a diverses contrades d'Amèrica.

En 1756, els comerciants barcelonins obtingueren un instrument d'actuació col·lectiva, la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies, autoritzada a comerciar amb les illes de les Antilles de Santo Domingo, Puerto Rico i Margarita, i a enviar deu vaixells anuals a Hondures. En 1761, el seu radi d'acció fou ampliat a la ciutat veneçolana de Cumaná, sempre amb obligació, tanmateix, de fer escala a Cadis per sotmetre's a un control administratiu. Fins a l'any 1765, els vaixells catalans no pogueren fer legalment la travessia de l'Atlàntic i triar qualsevol dels ports habilitats com a punt d'arribada.

Fou en 1778, però, en què va consagrar-se el lliure comerç amb Amèrica, que començà l'etapa d'esplendor del comerç atlàntic català. Al costat de les grans cases comercials, hi participaren munió de petits comerciants. A partir del 1793, els conflictes bèl·lics espanyols amb França (1793-1795) i el Regne Unit (1796-1808) crearen entrebancs per a l'activitat comercial i refrenaren aquesta prosperitat, que ja no fou recuperada.

L'obertura de les colònies espanyoles a les potències mundials (1797-1798), la restricció de crèdits, un cert nombre de collites dolentes i de crisi productiva de les fàbriques allargassaren aquesta etapa inestable fins a la Guerra del Francès (1808-1814) i els inicis de l'emancipació colonial el 1808.

Extensió de la indústria tradicional

El progrés econòmic iniciat a finals del 17 i fet palès vers el 1720, finalitzada la guerra de Successió (1701 –1715), obeí a una impulsió interna, és a dir, a l'existència d'un mercat en grau d'esperonar els mitjans de producció i, doncs, les seculars tradicions artesanals catalanes. Fins ara hi havia la producció artesana controlada pels gremis que atenia les necessitats de vestit, calçat i eines de treball. Ara prospera, sobretot per la llana i a la seda, el tipus d'indústria dispersa fora dels nuclis tradicionals saltant-se els gremis i basat en els preus baixos de la mà d'obra rural. La manufactura dispersa de la llana de la conca del riu Llobregat, per exemple, era organitzada des de Barcelona, així com la de la conca del riu Ter des de la vila de Centelles o d'altres nuclis. Devien correspondre a les característiques d'una protoindústria, és a dir, basada en el treball en el domicili dels pagesos que així completaven els magres ingressos de les terres. No sabem pas si generà una relació directa amb la nova indústria barcelonina o vallesana del segle XIX, O si només contribuí a formar-ne els capitals.

La «protoindústria» constituí un factor decisiu en l'evolució industrial —en l'evolució de les formes industrials europees més conegudes—, sobretot considerada com a nexe entre el capitalisme comercial i el capitalisme industrial. La figura del comerciant hi havia estat primordial en afavorir l'establiment d'artesans fora ciutat i la utilització de mà d'obra rural, per tal com a partir d'ací va fer-se possible l'evolució cap a formes centralitzades de producció industrial. Per arribar-hi, emperò, havien de donar-se certes variables necessàries, en primer lloc, la condició que el producte aconseguís el mercat extraregional, cosa que implicava xarxes comercials en grau d'alliberar la producció de conjuntures locals i d'incrementar l'acumulació, i, en segon lloc, la coexistència de productors agrícoles amb excedent comercialitzable i de camperols amb una explotació familiar deficitària, cosa que volia dir complementarietat entre agricultura de subsistència i agricultura mercantívola —conreu destinat a la venda—, o sia, acumulació agrària i flux constant de mà d'obra cap a la protoindústria.

En aquestes circumstàncies, l'expansió productiva del segle 18 de les terres catalanes no superà, sovint, l'estadi d'indústria dispersa. Així, al País Valencià, a les comarques del nord de l'Alt Maestrat i dels Ports, on havia arrelat la manufactura de la llana, l'exigüitat dels diversos capitals, les oneroses càrregues feudals i les dificultats dels productors a introduir-se en els circuits comercials en determinaren l'estagnació i la consecutiva desaparició. La manufactura de la seda no esdevingué tampoc una indústria moderna a cap regió dels Països Catalans, tot i haver conegut un innegable progrés a l'Horta de València, durant el segle XVIII, basada en el treball domiciliari i en la seva inserció en els mercats colonials espanyols. La seva producció era controlada per petits comerciants que distribuïen els cucs i la morera i en recollien després la seda filada per fer-la teixir i acabar a les manufactures de la ciutat. Però val a dir que només es teixia una part, car n'exportaven una porció notable en rama o filada, en manifesta divergència amb els fabricants, però ensems en detriment dels mateixos comerciants, que no es convertien mai en industrials. Una altra dependència del sector estava en la seva situació dins l'òrbita dels interessos de l'aristocràcia, de la qual moltes vegades els colliters eren arrendataris i amb la qual el comerciant arribà a sostenir relacions estretes. Vers la darreria del segle, el sector inicià el punt d'inflexió i, a partir del 1830, davallà d'un mode irresistible. El País Valencià, perdé l’oportunitat, en un principi més favorable que al Principat, de la industrialització.

Altres indústries tradicionals en expansió foren, per exemple, la corderia i la fabricació d'espardenyes, derivades del cànem i de l'espart, esteses arreu i especialment pròsperes a les contrades del sud del País Valencià; També al País Valencià rajoleria i la ceràmica —ja el 1727 el comte d'Aranda estableix la fàbrica de ceràmica a la vila del Castelló de l'Alcora—, que se situaren dins el tràfic americà; la fabricació de sabó o la destil·lació d'aiguardent, tant al Principat —Reus, l'Empordà— com al País Valencià —el Camp de Morvedre, el Baix Maestrat— o les contrades mallorquines —Felanitx—, que interessà els mercats nord-europeus i americans. També hi hagué una proliferació de molins paperers i d'oli, que no degué comportar, tanmateix, grans innovacions tècniques i això mateix ocorregué envers les fargues i martinets del Pirineu, que, després d'una etapa durant el segle 18 puixant, no arribaren a constituir-se en una siderúrgia moderna.

Transformació agrícola i arrencada industrial

El creixement català del segle XVIII es caracteritzà per una àmplia expansió demogràfica, per l'eixamplament i la intensificació dels conreus, per la formació d'un mercat interior, per la presència de productes catalans en els circuits del món i, com a fase última qualitativa, per una veritable arrencada industrial que tingué expressió, sobretot, en la fabricació barcelonina d'un tipus de roba estampada de cotó dita «indiana».

Barcelona, el seu pla i les contrades orientals del Principat constituïren el solar capdavanter dels canvis experimentats per l'economia i la societat catalanes. L'acumulació de beneficis procedents de les exportacions agràries hi trobà, en bona part, formes de canalització devers les activitats comercials i manufactureres. Hem de remarcar la importància que en aquestes contrades prengué el conreu de la vinya com a factor de transformació agrària. Bon punt acabada la guerra de Successió el 1715 i durant el decenni 1720-1730, els preus del blat giraren entorn de llurs mínims seculars —cosa que n'afavorí el consum popular i la recuperació geogràfica. En canvi, el vi no sols va encarir-se, donada la més lenta recuperació de la vinya, sinó que inicià un progrés destinat a no decaure en tot el segle.

L'aplicació financera de què fou objecte el conreu de la vinya afavorí jornalers i petits propietaris, els quals, en virtut de l'arrendament de les terres per a conrear-hi vinya segons el contracte de «a primer cep» o «rabassa morta»^[16], participaren en la colonització de noves terres. Però el progrés de la viticultura afectà no sols terres marginals, sinó fins i tot terra campa^[17] i comportà inversions i especialització laboral creixents.

Junt amb això, prosperà una intensificació general de conreus diversos i de llurs rendiments, gràcies a la introducció de millores tecnològiques: regadius, noves formes d'explotació, millors instruments agrícoles, ús d'adobs, alternança de conreus, especialització comarcal. Els beneficis que en resultaren no sols foren invertits en el millorament agrícola, sinó que estigueren també a l'origen de les activitats mercantils i industrials modernes. Efectivament, vers els anys setanta, l'augment dels salaris agrícoles —produït en emergir les generacions buides determinades pels desequilibris demogràfics de mitjan segle— empenyé preferentment els capitals cap a l'activitat industrial en recerca de majors beneficis.

La Barcelona de finals del segle 18 era ja una ciutat industrial. L'historiador francès Pierre Vilar n'ha establert les bases i la cronologia. La demanda de vins i aiguardents a partir del decenni 1720-1730, encara que iniciada a mitjan segle 17, i l'encariment posterior del blat i dels aliments condicionat per l'extensió de la vinya, incrementaren el valor de la renda de la terra. Una bona part d'aquesta renda restà en mans dels arrendadors de drets nobiliaris d'origen urbà, generalment botiguers i negociants. Junt amb això, l'estancament dels salaris, allargassada fins a enllà de mitjan segle, contribuí a una acumulació de capitals, que foren invertits en el comerç d'importació-exportació i, inicialment tímidament, en les primeres fàbriques d'indianes. El primer permís per una «fàbrica d'indianes» —terreny i aigua— fou de finals dels trenta, però vers 1750 hi havia presències industrials barcelonines a Cadis, per comercialitzar amb les Amèriques, i a Castella. El 1768, es fabricaven 80.000 peces i el 1784 se'n feren 450.000. Hom n'havia resolt un problema cabdal, el del filat —la transformació del cotó brut o en floca en un fil apte per fer teixits—, car en 1772 negociants i fabricants d’indianes funden la Companyia de Filats de Cotó. Estava destinada a importar cotó brut d'Amèrica per ser filat en terra catalana, fent ús, precisament, de la mà d'obra rural dispersa a la qual ens hem referit més amunt i que filava a casa seva. Era una indústria domèstica la filatura del cotó que a poc a poc va ser substituïda per fàbriques de filar que es van construir a Barcelona. Per exemple, Erasme de Gònima, el més important fabricant d’indianes i llenços pintats de la ciutat, primer encarregà el filat a filadors particulars de poblacions properes a la capital, però a partir de 1793, ja es realitzava a la fàbrica de filats que va instal·lar a Barcelona^[18]. Hom acomplia, així, tot el procés productiu: primer, a Barcelona només es feia l’estampació; després ja només s'importava el cotó filat i a la ciutat es feia el tissatge i l’estampació; finalment es feia el filat, el tissatge i l’estampat. Respecte a les Illes, no podem pas parlar de transformacions agràries ni del paper de l'agricultura en la capitalització de la indústria, tal com hem fet en referir-nos a les regions continentals. A Mallorca, l'agricultura del segle 18 es caracteritzà pel predomini socioeconòmic de la noblesa i l'extremada explotació dels pagesos. Com activitat extraagrària, ultra la destil·lació d'aiguardent, hi tingué una certa importància la indústria dispersa tèxtil del cànem, el lli i la llana.

Menorca fou domini britànic entre la guerra de Successió i l'any 1802, i durant aquest període experimentà una ampliació dels conreus, entre els quals la vinya, i un creixement del comerç, que atansà els patrons de mar i els productes agraris menorquins a les costes itàliques —Gènova, Liorna—, d'on es proveïen de cereals i teixits. Eivissa conreà cotó, enviat en certa manera a Barcelona, tingué manufactures de terrissa i corderia. Vers el 1780, el treball de les seves salines es basà en els condemnats a presidi. A la darreria del segle, els comerciants balears finançaren i organitzaren operacions corsàries amb el doble objecte de protegir llurs vaixells i de treure'n profits.

La indústria surera

L'abundor d'alzines sureres a les comarques mediterrànies del sud-est de la França actual (l'Albera i a les del nord-est de les del Principat (la part de tramuntana de la serralada litoral) havia originat des d'antic, a les contrades del Rosselló, l'Empordà i la Selva, una artesania del suro —bucs d'abelles, elements de pesca o taps per a gerres—, que conegué una certa extensió en ésser englobada per la represa econòmica general. La seva conversió en indústria esdevingué possible, tanmateix, arran de la difusió creixent que conegueren les ampolles de xampany, començats a comercialitzar a gran escala vers el 1730. El suro era la primera matèria industrial que proporcionava un tipus de tap lleuger, elàstic, durador i hermètic, i els taps catalans foren considerats de bon antuvi de qualitat singular. La historiadora i geògrafa francesa Yvette Barbaza situa l'inici de llur fabricació entre 1730 i 1740.

La indústria surera es caracteritzà per la qualitat i el veïnatge de la seva matèria primera; per la modèstia dels seus capitals inicials i pel seu precoç interès internacional; per la simplicitat de l'utillatge compensada per una destresa i una especialització creixent dels seus obrers, sempre poc inclinats a l'adopció del maquinisme, com ho eren els patrons, que no hi foren empesos per la competència internacional fins a la fi del segle 19.

Altres focus industrials: Alcoi i Elx

Les terres del sud del País Valencià —el Comtat, la Vall d'Albaida, la conca del riu Vinalopó, la comarca alcoiana— constituïren una àrea industrial de base llanera que tingué com a centre la ciutat d'Alcoi. L'expansió de la manufactura tèxtil alcoiana —que provenia d'una pregona tradició artesanal— començà a mitjan segle 18, en què doblà la producció i els treballadors industrials de la ciutat en constituïren el 53 % de la població activa total. En aquesta proporció, eren incloses, òbviament, altres activitats secundàries, entre les quals la fabricació de paper, iniciada en 1755 per l'industrial (i mossèn) d'Alcoi Vicent Albors (1719-1785) i que arribà a comprendre 600 molins, a principis del segle 19.

A la vall del Vinalopó —fonamentalment a Elx—, originada en la fabricació artesanal d'espardenyes i a partir d'una incipient organització dispersa, es formà una indústria del calçat competitiva i que, a la darreria del segle XIX, introduí els seus productes arreu del món.

Ciència, tècnica, ensenyament i indústria

El procés de producció de la «indiana» passava per les fases següents: filatura del cotó en floca —la fibra de cotó en brut— per crear el fil de cotó; tissatge o combinació de fils en sentit vertical i horitzontal, mitjançant el teler; blanqueig o depuració del producte, i pintat o estampat final de la peça teixida. Fins a mitjan segle 18, encara tots aquests processos eren manuals i calia una vintena de filadors, per exemple, per abastar un teixidor. La mecanització de la filatura, doncs, representaria un salt endavant de gran importància i permetria de superar la dependència del treball domiciliari. A la dècada dels vuitanta, un fuster de Berga, Ramon Farguell, introduí una màquina tèxtil, la «berguedana», inspirada en la spinning-jenny —una màquina de filar inventada per l’anglès James Hargreaves el 1764— i de la qual multiplicava per tres el rendiment. Tot i que la berguedana es mantindria encara durant el primer terç del segle 19, vers el 1790 la tecnologia tèxtil s'anà millorant i començà a funcionar a Barcelona, Martorell i Manresa, per als filats destinats a l'ordit^[19], la water frame, de l'industrial anglès Arkwright. Uns anys més endavant, probablement d'ençà de 1805, fou introduïda la mule-jenny, de l'inventor, també anglès, Samuel Crompton, que produïa, indistintament, ordit i trama^[20] i que subsistí fins a mitjan segle 19, encara que ja comencés a utilitzar-se, des del 1844, la màquina de filar selfactina, de l'empresa Sharp, Roberts & Company.

A la regió d'Alcoi, els industrials procuraven adoptar les innovacions que creien útils. Vers 1764, l’industrial i mossèn alcoià Vicent Albors escrivia a l'historiador valencià Gregori Maians i Siscar (1699-1781) —el principal exponent d'una il·lustració autòctona, oberta al món europeu i contraposada a la il·lustració espanyola d'inspiració francesa i oficial— que, d'acord amb un tècnic estranger que havia treballat a Holanda, estava construint un cilindre per augmentar la producció de paper i abaratir-ne el cost. Es tractava del cilindre o pila holandesa, un aparell que esmicolava els draps utilitzats per a fabricar el paper, que quedaven reduïts a pasta o polpa. La indústria llanera alcoiana des dels primers anys del segle 19, contractà tècnics forasters per millorar la fabricació i, a més, intentà la construcció de màquines copiades del Principat i de l'estranger. L'adquisició de màquines de filar i cardar —pentinar la llana per poder-la filar millor—, en 1818, donaren lloc a l'inici de la crisi de la indústria domèstica i al «luddisme» de 1821 ^[21]. De fet, la millora del procés productiu, mitjançant els avenços científics i tècnics, es va fer a través d'un triple procés: perfeccionament dels tints, adquisició de noves màquines i adopció del vapor a les mateixes dates que Barcelona i, per fi, elevació del nivell teòric dels especialistes locals.

En la difusió científica i tècnica, així com en la divulgació de l'ensenyament, jugà un paper cabdal la Junta Particular de Comerç de Barcelona^[22], els antecedents de la qual es remuntaven al Consolat de Mar. Creà i amplià diversitat d'institucions científiques i d'ensenyament; establí una Escola de Nàutica; una de Química, entre les més brillants; una altra de Cirurgia, que tingué entre els seus becaris el químic i metge menorquí, nacionalitzat francès, Mateu Orfila. Ultra l'Escola de Comerç —tancada i reoberta diverses vegades—, l'Escola de Belles Arts (1775) i la de Taquigrafia, inaugurada el 1805, mereix especial interès l'experiència de l'Escola de Mecànica (1808), que feu diversos plànols de màquines i tingué com a professors l’especialitzat en maquinària Gaietà Faralt, i el metge i inventor Francesc Santponç que era membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Centrà la seva actuació en el camp de la mecànica teòrica i pràctica; projectà i construí tres màquines de vapor aplicades a la indústria tèxtil, la primera de les quals instal·lada en 1805.

La Junta de Comerç —sempre contrastant amb el defalliment de les societats econòmiques d'amics del país, potenciades pel govern de Madrid d'ençà de 1776— encarregà a l'historiador barceloní Antoni de Capmany les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), que havia d'ésser un dels estudis primerencs europeus d'història econòmica, redactat en col·laboració amb l'historiador i eclesiàstic Jaume Caresmar. Vegeu en l’annex «Alguns il·lustrats catalans».

Teatre de la Santa Creu, de Barcelona, fotografia de 1850, amb l'antiga façana de 1847. La vida musical barcelonina, esplai i estímul per a la vida social de la burgesia catalana, se centrava sobretot en l'òpera italiana, introduïda a Barcelona pel rei arxiduc Carles III (1708). Les representacions es feien gairebé sempre en aquest teatre. També hi actuava, però, una companyia de comèdia i, en diverses èpoques, una de ball que alternaven amb les funcions d'Òpera, igualment hi intervenia l'orquestra, ja que hi havia el costum de fer intermedis ballats i cantats, a més dels gairebé inevitables sainets, sovint bilingües o en català. Amb la competència del Liceu de Montsió, des del 1837, l'empresa en canvià el nom (Teatre Principal) i procurà de contractar i de representar òperes més atractives que les del Liceu, però en definitiva fou aquest el que s'imposà. El Teatre de la Santa Creu fou també centre important de teatre català. Sofrí diversos incendis, perdé prestigi, i acabà convertit en cinema.

Al País Valencià, la innovació tècnica en la indústria sedera topà amb el conservadorisme i la rigidesa gremials, que en dificultaven tota iniciativa original. Així i tot, la Societat d'Amics del País, la Junta de Comerç de València i alguns particulars intentaren de millorar-ne els teixits i la tecnologia. Cal citar homes com Luis Lamarca, que millorà la màquina de fabricar mitges^[23]; el tècnic d'origen francès Guillermo Reboull, cofundador d'una fàbrica de seda amb torn de filar o Joaquín Manuel Fos, que fundà una escola d'aprenents al municipi d'Aiora. Malgrat aquestes i altres innovacions, entre les quals la millora, des del 1830, del filat i del teixit o la utilització del vapor en la sedera de Santiago Dupuy, hom no superà la competència amb la ciutat francesa de Lió o amb la regió italiana de la Llombardia.

La generació literària de la guerra de Successió

Al llarg del segle 17, la literatura catalana perdé vitalitat de manera progressiva. Encara durant la primera meitat del segle 18, un grup prou interessant d'escriptors que van viure de joves la guerra de Successió es destacà en el conreu de la poesia catalana al voltant de la que, més endavant, fou l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Moltes de les composicions dels seus membres, però, ja van ésser en castellà. En llengua catalana sobresortiren el frare dominic Joan Tomàs de Boixadors (Barcelona, 1703-Roma, 1780), que escriví un Soliloqui d'Eneas, d'inspiració de calderoniana, però sobretot el prelat Agustí Eura (Barcelona, 1684-Orense, 1763). Tot i que no conservem les seves poesies de joventut, de caràcter profà, ens n'han pervingut diverses composicions de maduresa, quasi totes de tema religiós, efectistes i patètiques. Cal esmentar també Francesc Tegell (?, finals del segle 17 - Barcelona, 1767), autor de relacions satíriques d'esdeveniments contemporanis.

Els epígons del Barroc

Ens trobem en uns moments en què els models barrocs ja han perdut la seva vigència. Malgrat això encara es troben autors que el segueixen com el comerciant Francesc Martí i Sociats. Almenys entre 1780 i 1808 va escriure composicions dins el corrent del vallfogonisme^[24]. Els autors que encara els segueixen són els epígons del moviment, que, incapaços d'assimilar els valors del neoclassicisme, continuen en la rutina de les convencions literàries del passat. Amb tot, un autor mereix d'ésser destacat en aquest període: l’eclesiàstic i poeta Jaume Vada (Barcelona, 1764-Mataró, 1821), que, amb La fama en lo Parnàs (1802), feu un elogi retòric del rei Carles IV i la dinastia borbònica.

Fi de l'Antic Règim a la Catalunya Nord

Podem dir que les propostes rupturistes parisenques de la gran Revolució Francesa de 1789 triomfaren àmpliament a l'Alta Cerdanya i el comtat del Rosselló, car hom uní a la causa antiabsolutista, la reivindicació de les constitucions catalanes posposades per la monarquia francesa. En caure la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, en mans de la població de París, els «patriotes» nord-catalans —o partidaris d'abolir de soca-arrel l'absolutisme— clausuraren els organismes reials i es feren preeminents a les assemblees municipals, amb l'única oposició dels aristòcrates, ric-burgesos i un sector de la clerecia conduït pel bisbe Antoine-Felix de Leyris, d'un conservadorisme que la seva intervenció en els estats generals de París com a diputat del braç eclesiàstic havia fet notori. Proclamades la Declaració dels drets de l'home i la Constitució civil del clergat, el 1791, la situació dels nobles i clergues absolutistes es feu insostenible, i el Rosselló, a causa del seu veïnatge amb la corona d'Espanya, esdevingué un passadís d'emigrants devers l'exili. Destituït el bisbe de Leyris, ocupà la seu rossellonesa Gabriel Deville, partidari de la revolució i que governà amb un consell episcopal de clergues constitucionals. El mateix 1791 va fer-se la liquidació dels béns dels absolutistes emigrats, operació on exercí de funcionari judicial Guillem Agell, del «grup de Tuïr», editor del Calendari curiós i útil almanac rossellonès, iniciat el 1792, però fet en francès a partir de 1795.

La propaganda antirevolucionària del sud de les Alberes, la declaració de guerra contra París de Carles IV d'Espanya —que formà part de coalició europea contra la Revolució Francesa— i, finalment, la invasió de la Catalunya del Nord per les tropes espanyoles no feren sinó impulsar les idees republicanes entre els rossellonesos. Des del sud de l'Albera el conflicte fou anomenat la Guerra Gran, amb innegable ressò apostòlic.

En aquell moment, a la Catalunya del Nord, hi hagué un projecte de difusió revolucionària entre els catalans subjectes a la monarquia espanyola, en la formulació del qual es destacà el religiós nord-català Llorenç Delcasso, que proposà a la Convenció de París —el govern de la França sorgida de la Revolució Francesa—, el 1794, l'annexió de Catalunya. Defensà la llengua catalana com a instrument revolucionari i la identificació de causa catalana i causa de la llibertat. Per la seva part, els caps de l'exèrcit espanyol que envaí la terra nord-catalana durant la Guerra Gran, en llurs edictes, junt amb el francès i l'espanyol, no s'estigueren pas d'usar també el català.

L'abril de 1794, els espanyols foren derrotats la Batalla del Voló i després els francesos envaïren l'Alt Empordà, la Cerdanya i la Vall d'Aran, on romangueren fins a la pau de Basilea (1795) —que, entre altres, posa fi a la Guerra Gran contra la Revolució Francesa. Més endavant Napoleó, durant l’ocupació de part del territori espanyol entre 1808 i 1814, havia d'afavorir de nou el català en el Principat amb objectiu estratègic. Superats el període revolucionari i la Guerra Gran, restablerta la pau religiosa i garantit l'estat burgès per Napoleó, els rossellonesos reprengueren arduosament la seva agricultura, el seu comerç i les seves activitats artesanals. Entre les classes de l'antic tercer braç —els que no havien sigut ni del clergat ni de la noblesa—, per bé que definitivament derogat, però en un país sense expectatives ambicioses d'industrialització, l'ascensió social de grups i d'individus continuà difícil i aquesta condició constituí l'argument per a una emigració multicolor i persistent.

Annexos

Alguns il·lustrats catalans

El segle 18 fou un segle de cosmopolitisme. Transcorregué amb una aparent indiferència envers el fenomen nacional que afavorí la consolidació de les unitats, encara que aquesta evolució, en el cas català i molt més per a tot Espanya, s'interrompé. Però, sobretot, aquest segle ens ha deixat, amb paraules del ja citat historiador francès Pierre Vilar, un mètode, un esperit desvetllat davant les realitats, conscient de les inadaptacions a combatre, de les transformacions a perseguir, dels fenòmens ineluctables a conèixer i a emprar. Durant el seu transcurs, hom adquirí aquella claredat de visió i aquell esperit científic que caracteritza les vigílies de grans transformacions. Per això, quan ens preguntem pel mètode a aplicar sobre fets novells, tenim moltes lliçons a cercar dins la catalanitat del segle 18.

Els atacs a la llengua literària després de la guerra de Successió foren immediats i constants: 1707, abolició dels furs de València, on el castellà esdevingué llengua de l'administració; 1716: decrets de Nova Planta per al Principat, «las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana»; 1717: «Instrucción» secreta als corregidors^[25] manant-los que facin el possible per anar introduint a tot arreu el castellà; 1768-1771: decrets repetits de Carles III manant que a les escoles de primeres i segones lletres tot es faci en castellà; 1772: decrets manant que les cases de comerç duguin comptes i llibres en castellà; i d'altres, a la Catalunya del Nord sotmesa a França des de 1659, donats per Lluís XIV i Lluís XV. Sens dubte, això arrossegà els grans autors del segle a escriure molt sovint en castellà. Però en tals circumstàncies d'extensió cultural, ni la cultura es limitava a l'escrita, ni aquesta era necessàriament la forma més enlairada. És ben fiable la idea d'un patrimoni popular que degué travessar intacte els segles de decadència i en el qual la llengua, conservada íntegra i viva, ni tan sols es corrompé.

El 1729 va constituir-se l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, en record de l'antiga Acadèmia dels Desconfiats, que feia quinze anys que s’havia dissolt arran del triomf de Felip V en la guerra de Successió per militar al costat de l’arxiduc Carles. Es crea per estudiar i divulgar la història (i, en especial, la de Catalunya) i instruir a la joventut, aspecte, aquest darrer, afectat pel trasllat de la seva universitat a Cervera, després del 1714.

S'hi aplegaren noms il·lustres que havien lluitat durant la Guerra. Li fou molt difícil de fer una obra efectivament catalana, tot i que intentà d'atreure els joves a la idea nova de la història de Catalunya. Els seus intents, però, caigueren en una mena de marasme i l'obra dels grans erudits sorgia per vies altres que l'aixopluc de l'Acadèmia.

Així, mentre l'Acadèmia no passava de projectes o grises realitzacions, el monestir de Bellpuig de les Avellanes acull una tasca de reconstrucció historiogràfica. El pare Jaume Caresmar i Alemany (Igualada, 1717 - Barcelona, 1791) es comptà entre els iniciadors de la historiografia crítica del país. Amb altres col·laboradors, inicià la realització d'un conjunt d'obres monumentals, com Cathalonia Sacra, Monasticon Cathalanum, Història literària de Catalunya, Índex geogràfico-històric de Catalunya o els Sacra Cathaloniae antiquitatis monumenta, de les quals només reeixí una part, i restà desaprofitada en els seus dossiers una quantitat enorme de materials aplegats —còpies de documents tretes de tots els arxius catalans, notícies de manuscrits, de monedes, de medalles i notes de tota mena.

Donat aquest immens treball erudit, no és sorprenent l'aparició d'una obra de sòlida estructura i tan rica de documentació com fou Las Memorias históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de la Antigua Ciudad de Barcelona (Barcelona, 1779-1792), encarregada i editada per la Junta de Comerç a Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís (Barcelona, 1742-Cadis, 1813).

L'obra històrica de Capmany representà, segons paraules de l'historiador francès Pierre Vilar, un resum de tota la intenció del seu temps. No fou un treball encarregat per una assemblea de comerciants, ni tampoc ell cercava protectors per a un treball personal. Significava, veritablement, l'encontre d'un grup d'interessos que cerca de situar-se a un punt de l'evolució històrica i d'un intel·lectual ja capaç de reconèixer per ell mateix que la veritable història d'un poble descansa en la història de la seva actitud material i de les variacions de la seva estructura social.

Capmany fou un innovador en matèria d'història. Era la conjuminació d'erudició segura i de síntesis personals allò que forní la qualitat intel·lectual de Capmany i també tota la seva evolució. Passà de la tècnica històrica a la seva síntesi, de la història a l'economia i de l'economia a la política, sense oblidar l'existència d'una unitat fonamental en les recerques del fet social. Posseí les quatre qualitats fonamentals de l'historiador. Rigorós en la documentació d'arxiu: fou un notable arxiver i l'horari convencional de l'Arxiu de la Corona d'Aragó no li bastava. Crític de documents: la seva crítica no era menys segura que completa la seva documentació. Sentit de síntesi: Capmany practicà les recomanacions dels qui li havien demanat que l'obra signifiqués un instrument de treball per als uns, però igualment un agradable monument a la preeminència barcelonina per als altres. I, en darrer terme, qualitat de presentació de les obres: hi mostrà una consciència plena de les exigències científiques.

No ens manquen, al costat d'aquestes grans figures, altres veus que denunciaven la situació catalana d'aquell segle. Un il·lustrat precoç, Josep Aparici (Caldes de Montbui, 1654 - Barcelona, 1731), mercader, geògraf i economista, escrivia l'any 1708, en la seva Descripció de Catalunya (manuscrit, Bibli. Catal., Arx, 516):

«La falta major d'aquesta nostra terra és que la noblesa no vol apadrinar el públic comerç […] He tingut curiositat, seguint Catalunya, de veure quins pobles són més acomodats; i he observat que són aquells que s'industrien en el negoci, més que aquells que es restrenyen a viure dels fruits. Exemple: Reus, Mataró; Calaf, que és curt de collites per l'esterilitat d'aigua. El tragí vers Aragó i França, Mataró i Barcelona els fa ésser opulents, Olot, una contínua fatiga de mitges que els porta molts diners; Figueres, aquell comerç dels mercats de tot l'Empordà i el negoci amb França, ajudat de les collites que són bones, és molt ric; Sitges, on la indústria de tantes barquetes fent el tràfic de Barcelona dóna més menjar que la collita. Al contrari, a Cardona, plena de pobles miserables, la goluderia d'una aimina i cistella de sal, que dóna el senyor cada any a cada casa, fa anar allà tota la gent indigent d'aquella muntanya, que viuen sens cap aplicació; Manresa, on no hi ha negoci i sí molta gent pobra; Solsona, La Segarra, tot el Pla d'Urgell, la Conca de Tremp i la Muntanya no volen ocupar-se sinó del poc conreu, però si l'aprofitaven avançaven, cosa que és possible amb bestiar, fruites i arbres, abelles i altres indústries, ho posarien bé. Vegeu el Lluçanès i rodalies de Vic, que s'apliquen a treballar la llana: qui estamenyes, qui cardellats, qui estams, i altres indústries, com ho passen. Una fàbrica de teixits ha posat en postura la vila de Sabadell; la de Terrassa s'és aniquilada quan l'han deixada, que ella sola enviava per son compte càrrecs enters a Palerm. Sallent, Esparreguera i altres que continuen les fàbriques, ho passen bé. [...]»

El botànic, filòsof i teòleg i una de les figures més rellevants de la Il·lustració valenciana Antoni-Josep Cavanilles, en un fragment de les seves Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (Madrid, 1795-1797), ens mostra els defectes de l'«avorrit» règim senyorial:

«Les oliveres de Terrabona tenen massa llenya i mostren les branques principals poc obertes, però, tot i això, fructifiquen i donen un dels olis més saborosos i estimats del regne. I encara seria millor si el poble posseís els molins corresponents a la collita. Però el senyor territorial té, o s'atribueix, el dret d'obligar els veïns a portar les olives als seus molins, i el d'impedir que els particulars en construeixin d'altres. En resulten llargues demores que alteren els fruits, i disminueixen la qualitat de l'oli […] Hi ha poble on el senyor s'enduu la meitat de l'oli […]»

I encara, quant als abusos de les classes riques, afirmava el religiós valencià i il·lustrat Josep Climent (Castelló de la Plana, 1706-1781), que fou bisbe de Barcelona:

«Permeteu-me, senyors, que comenci per una enginyosa ficció o paràbola d'un autor modern. El dimoni, diu, tenia tres filles per casar. La primera es deia furt, la segona usura i la tercera simonia. I veient que molts tenien escrúpols a casar-se amb elles, revestides d'uns títols tan odiosos, pensà en mudar llurs noms. La que es deia furt, s'anomenà indústria, la que tenia per nom usura, prengué el d'interès i la tercera que es deia simonia, prengué el nom de pensió o gratitud. I de seguida trobaren partits nombrosos i bons. Els recaptadors d'impostos, els advocats i els notaris es casaren amb la primera; els banquers i comerciants, amb la segona; i els eclesiàstics amb la tercera. Cobrar a les portes més del que la llei permet i del que el príncep mana; percebre més drets dels que mereix un treball d'una instància, d'una escriptura: els primers diuen que no és furt, és indústria. Prendre un deu per cent dels diners prestats per por de la remota contingència de perdre el capital, vendre els gèneres a més del preu just perquè es tracta de fiar, no és usura, és interès, ens diuen els segons. Donar a un patge, o a un criat, quan no és dissolut, inútil per a l'església, un benefici en lloc d'un salari, és atenció i gratitud; prendre'l amb intenció de passar-lo a un altre amb la quota anyal de vint, trenta o quaranta, és pensió, no és simonia, diuen els darrers.»

Al llarg del segle sorgiren altres institucions, com la Junta de Comerç, creada a Barcelona el 1758. Fomentà les ciències aplicades vinculades al capitalisme naixent. Era una simple assemblea de comerciants, però lliurada a la tasca de presidir la resurrecció econòmica catalana i convençuda que un tal paper exigia una preparació científica, en què l'estudi de la història havia de prestar els fonaments més segurs. El 1760 hom fundà el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, sota el qual la medicina adquirí un relleu especial. A redós d'ambdues institucions sorgiren figures com Pere Virgili i Bellver (Palma de Mallorca, 1699-1776), cirurgià de cambra de Carles III d'Espanya, considerat ja en el seu temps com a restaurador de la cirurgia hispànica.

I sorgí Antoni de Gimbernat i Arboç (Cambrils, Baix Camp, 1734 - Madrid, 1816). Fou l'inventor d'un nou mètode per a l'operació de l'hèrnia crural i de l'anell ocular per a l'operació de la cataracta. Com explica Soldevila, en un resum bibliogràfic, el moment culminant de la seva vida de cirurgià tingué lloc a Londres, on assistia a les lliçons del gran cirurgià John Hunter, un cop acabada la lliçó sobre les hèrnies, Gimbernat, davant l'astorament de tothom, demanà llicència al mestre per mostrar-li el seu procediment operatori. Hunter accedí i en acabar son deixeble l'operació, posant la mà damunt l'espatlla de Gimbernat, li digué: —'You are right, Sir'. I afegí —«Des d'ara faré públic aquest procediment en les meves lliçons i l'aplicaré sempre que se'm presenti oportunitat d'operar en viu». D'altres cirurgians catalans es distingiren dins el progrés mèdic del segle i contribuïren a l'estudi i prevenció de costoses malalties fins aleshores inguaribles.

En altres aspectes de la recerca científica, són a remarcar personalitats com Francesc Carbonell i Bravo (Barcelona, 1768-1837), professor de la càtedra de química de la Junta de Comerç. Carbonell fou també mestre del futur degà de la facultat de medicina de París, el menorquí Mateu Orfila i Rotger (Maó, 1787-París, 1853). Orfila introduí moltes de les mesures i pràctiques que van fer-se usuals a l'ensenyament de les facultats de medicina de Barcelona o de París. Aprofitem per esmentar una de les seves Memòries: «Fou a Barcelona on vaig veure per primera vegada els estudiants de medicina sotmesos a un veritable i escrupolós examen de fi de curs i noms posats al quadre d'edictes amb indicació de les qualificacions corresponents».

Mentrestant, àdhuc a Cervera —arraconada dels nuclis vius del país—, sota la mateixa universitat oficial, brollà una escola presidida per una figura com la del gran humanista i jurisconsult Josep Finestres i Montsalvo (Barcelona, 1688-Cervera, 1777), el tractat del qual, 'Iuris Catalauni Elementa', omplí un buit dins l'àmbit del dret català. Es mostrà sensible davant el redreçament de la cultura nacional: 'apage castellanum quo non nisi invitus loquor', «lluny de mi el castellà, que no parlo sinó per força», s'exclamava a un amic seu. Igualment, compartí l'esperit crític de l'època. Al respecte cal esmentar la seva sàtira a les supersticions imperants: vers el 1760, en el seu 'Epistolari' —ed. Balmes, Barcelona, 1933-1969— escriu: «Qui pot queixar-se raonablement del que diu —es referia a un clergue, Norbert Caymó, de Barcelona— sembla que l'esvaloten una mica les extravagàncies de la processó de Corpus, i no és estrany, perquè són realment això, i molt més per als forasters dels països en què no s'usen tals patums».

Tota aquesta tasca contribuí a renovar el nivell intel·lectual del país i a preparar les vicissituds catalanes futures. La mateixa Acadèmia de les Bones Lletres hagué de convertir-se, a favor del buf de la renaixença literària, en un instrument de nacionalització. Durant tot aquell període, mestres abnegats s'havien esforçat a aixecar el nivell de l'ensenyament tot restant fidels a l'idioma propi. I cal esmentar, sobretot, el nom de mossèn Baldiri Reixac i Carbó (Bell-lloc d'Aro, Baix Empordà, 1703 – Ollers, Pla de l'Estany, 1781), autor del llibre 'Instruccions per a l'ensenyança de minyons' (Girona, 1749), escrit en el transcurs de mig segle llarg. La primera part de l'obra inscriu Reixac a les fornades de la resistència activa a favor d'una idea de catalanitat. En el segon volum, hom troba continguts concrets i és una continuació de la primera part. Hi tracta el quadrivi: aritmètica, geometria, astronomia i música; a més hi posa un petit tractat de lògica, un altre més extens de física, i dedica tota la segona part del volum a la geografia. El pensament de Baldiri Reixac té originalitat pròpia. Edifica l'exercici pedagògic sobre fonaments com la confiança en l'alumne, interès individualitzat, sistema de valors liberal, de classe mitjana; condemna els càstigs corporals, excepte per faltes molt greus: autodisciplina sense autoritarisme; defensa de l'ensenyament per a les noies i consciència que la història és una ciència que cal aprendre, perquè un home versat en ella «és com si hagués viscut des del principi fins ara», per tal com desenrotlla l'esperit crític i fa més suportable els mals del segle. Considera —lluny de prohibir a l'escola l'ús del català— que la llengua pròpia és aquella que hom ha de conèixer amb més perfecció. Cal no oblidar, però, que cal aprendre'n d'altres, com el francès i «la llengua espanyola que nos és la més útil i necessària de totes les llengües estrangeres».

A l'àrea valenciana, el període il·lustrat tingué una esplendor cultural extraordinària, per raó sens dubte, que era continuació d'un profund moviment de renovació a la darreria del segle XVII. La figura màxima de la generació il·lustrada valenciana fou Gregori Maians i Siscar (Oliva, Safor, 1699-València, 1781). Tota la seva obra és representativa de les contradiccions d'un període —el segle XVIII— en què la cultura del país pugnava per renéixer sota l'estretor d'un absolutisme aliè i decadent. Malgrat la constricció imposada pels cercles cortesans a les seves iniciatives i treballs, la solidesa i el valor científic de les obres de Maians anaren molt més enllà de la innòcua i superficial producció literària que rebia els favors del poder reial. Fou una figura de primer ordre i la influència del seu pensament arribà a gairebé tots els grans talents de la cultura catalana del segle XVIII. Ben eloqüent és aquest fragment sobre la llibertat filosòfica, escrit l'any 1722 i publicat en 'Cartas morales, militares, civiles y literarias' (Madrid, 1734):

«No hi ha res de més indigne en l'emancipació de l'esperit humà que el fet de subjectar-se a l'opinió d'un sol, que s'equivocarà fatalment alguna vegada. Jo aplaudiria la moderació d'aquells que en llurs estudis privats segueixen com un fil d'Ariadna l'opinió d'un altre filòsof preclar, però que en polèmiques públiques mostressin el màxim enginy deixant extravagar més dubtosament els somnis dels altres (…) Com la veritat, en efecte, és filla de l'ús i del temps, necessàriament no serà pas trobada si hom la busca només en un sol lloc i, en canvi, serà descoberta fàcilment si és cercada, amb cura i afany, amb l'ajuda dels genis de tots els segles.»

La seva condemna de les formes viciades de la cultura tradicional és ben palesa en aquest fragment —escrit el 1732— en què afirmava:

«No acabo d'estranyar-me com una nació tan gloriosa permet que d'altres l'excedeixin en l'ornat i la cultura. En veritat, no sé pas a quin poder atribuir-ho, si no és a la falsa idea que hom té generalment de la veritable eloqüència. Quasi tots pensen que parlar perfectament consisteix a emprar certs pensaments —que ells anomenen conceptes, quasi n'hauríem de dir deliris—, vestits de frases inaudites i embotides en paraules poètiques, estrangeres i novament forjades: a multiplicar els mots magnífics sense elecció ni judici i, en fi, a parlar de manera que pocs ho entenguin, i molts ho admirin... Voldria, dic, una i mil vegades, uns enteniments més lliures, uns discursos més sòlids, sense afectació de vanes subtileses, un llenguatge més propi sense obscuritats estudiades, i, en resum, un pensament assenyat, eficaçment agradable. Això és eloqüència: tota la resta és xerrameca. (…) Europa sencera menysprea, i fins es burla, de la manera d'escriure extravagant que usen avui gairebé tots els espanyols. No se'n tradueix ni una sola línia a les altres llengües: argument evident de la poca estima que mereix la nostra manera de dir (…). Únicament em queixo de la facilitat inconsiderada amb la qual tant de milers, sense el talent necessari, sense el coneixement de les ciències, sense intel·ligència de l'art d'expressar-se bé, sense cap mena de fruit —que és la prova més certa de la veritable eloqüència—, amb greu dany per al públic —que és la cosa pitjor de totes—, monopolitzen la trona, obstrueixen les premses, embruten el paper i, multitudinaris, oprimeixen els bons talents i llurs obres meravelloses (...).»

El monopoli que esmenta Maians prengué un caràcter virulent i esdevingué cada cop més reaccionari a mesura, sobretot vers el segle XIX, que l'empenta liberal feia sentir la seva veu.

Anotacions

S’han extret frases literals dels corresponents articles de la Viquipèdia.

Notes i referències

↑ Voltaire. Oeuvres Complètes. Paris, Arvensa Éditions, 2020, pàg. 9124.
↑ El sol pes del cadastre representava el doble del que suportava un contribuent del poble a Castella.
↑ Albareda, Joaquim Vençuda però no submisa. Edicions 62, 2023.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. , pàg. 250
↑ La Reial Cèdula del 3 de juny estipula que «las enseñanzas de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana, dondequiera que se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas».
↑ La moneda produïda a partir de l'explotació de les mines d'argent de l'Amèrica colonial.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. , pàg. 245
↑ Els teixits de cotó estampats s’anomenaven indianes, ja que inicialment procedien de l’Índia.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg 257-8.
↑ Albareda, Joaquim Vençuda però no submisa. Barcelona: Edicions 62, 2023. pàg 262.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg 242.
↑ Aquesta annexió «de fet» no seria reconeguda fins al 1659, amb la signatura del tractat dels Pirineus entre França i Espanya.
↑ Riquer, Borja. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, pàg. 482.
↑ En morir el rei Carles II de Castella i d'Aragó —el darrer monarca espanyol de la Casa d'Àustria— sense descendència, esclatà una guerra entre els partidaris del net de Lluís XIV de França, l’absolutista Felip de Borbó i els de l’arxiduc Carles d’Àustria, secundat per Anglaterra, l’emperador germànic Leopold I i Holanda.
↑ Rebel·lió armada que es va produir en el Regne de València i a les Illes Balears, amb un intent, fracassat, de la burgesia de prendre el poder.
↑ Les terres se solen cedir segons l'anomenat contracte de rabassa morta, que estableix que el propietari cedeix la terra, amb la condició que el contracte resta dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats.
↑ Terra sense arbres, destinada únicament a la producció de cereals.
↑ Sánchez, Àlex; Valls-Junyent, Francesc «L’altre pa de la indústria. La procedència del cotó descarregat al port de Barcelona, 1790-1840». XIII Congrés d’Història de Barcelona. En memòria d’Antoni de Capmany (1742-1813), November 2013.
↑ El conjunt de fils verticals llargs que es mantenen en tensió en un marc o teler (vegeu figura).
↑ El fil horitzontal que s'insereix transversalment entremig dels fils de l'ordit (vegeu figura).
↑ El març de 1821, a l'Alcoi, un motí enfurit, compost per més de 1.200 persones arribades de pobles pròxims, destrueixen 17 màquines de cardar i filar la llana instal·lades en la zona industrial del Molinar d'Alcoi («la Revolta obrera d'Alcoi»).
↑ A Barcelona en aquella època no existia universitat perquè havia sigut suprimida per Felip V després de la guerra de Successió.
↑ Dictamen de la Junta de Comisiones sobre la invención de Luis Lamarca para tejer medias inglesas, http://hdl.handle.net/10251/18584
↑ Nom amb què hom coneix el fenomen d’imitació de les obres humorístiques i sobretot escatològiques de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona (https://www.diccionari.cat/GDLC/vallfogonisme).
↑ L’oficial real designat per la monarquia que controlava i dirigia l’ajuntament.

[1] Voltaire. Oeuvres Complètes. Paris, Arvensa Éditions, 2020, pàg. 9124.

[2] El sol pes del cadastre representava el doble del que suportava un contribuent del poble a Castella.

[’Albareda2023’-3] Albareda, Joaquim Vençuda però no submisa. Edicions 62, 2023.

[Fontana_identitat-4] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. , pàg. 250

[5] La Reial Cèdula del 3 de juny estipula que «las enseñanzas de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana, dondequiera que se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas».

[6] La moneda produïda a partir de l'explotació de les mines d'argent de l'Amèrica colonial.

[7] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. , pàg. 245

[8] Els teixits de cotó estampats s’anomenaven indianes, ja que inicialment procedien de l’Índia.

[9] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg 257-8.

[10] Albareda, Joaquim Vençuda però no submisa. Barcelona: Edicions 62, 2023. pàg 262.

[11] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg 242.

[12] Aquesta annexió «de fet» no seria reconeguda fins al 1659, amb la signatura del tractat dels Pirineus entre França i Espanya.

[13] Riquer, Borja. Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, pàg. 482.

[14] En morir el rei Carles II de Castella i d'Aragó —el darrer monarca espanyol de la Casa d'Àustria— sense descendència, esclatà una guerra entre els partidaris del net de Lluís XIV de França, l’absolutista Felip de Borbó i els de l’arxiduc Carles d’Àustria, secundat per Anglaterra, l’emperador germànic Leopold I i Holanda.

[15] Rebel·lió armada que es va produir en el Regne de València i a les Illes Balears, amb un intent, fracassat, de la burgesia de prendre el poder.

[16] Les terres se solen cedir segons l'anomenat contracte de rabassa morta, que estableix que el propietari cedeix la terra, amb la condició que el contracte resta dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats.

[17] Terra sense arbres, destinada únicament a la producció de cereals.

[18] Sánchez, Àlex; Valls-Junyent, Francesc «L’altre pa de la indústria. La procedència del cotó descarregat al port de Barcelona, 1790-1840». XIII Congrés d’Història de Barcelona. En memòria d’Antoni de Capmany (1742-1813), November 2013.

[19] El conjunt de fils verticals llargs que es mantenen en tensió en un marc o teler (vegeu figura).

[20] El fil horitzontal que s'insereix transversalment entremig dels fils de l'ordit (vegeu figura).

[21] El març de 1821, a l'Alcoi, un motí enfurit, compost per més de 1.200 persones arribades de pobles pròxims, destrueixen 17 màquines de cardar i filar la llana instal·lades en la zona industrial del Molinar d'Alcoi («la Revolta obrera d'Alcoi»).

[22] A Barcelona en aquella època no existia universitat perquè havia sigut suprimida per Felip V després de la guerra de Successió.

[23] Dictamen de la Junta de Comisiones sobre la invención de Luis Lamarca para tejer medias inglesas, http://hdl.handle.net/10251/18584

[24] Nom amb què hom coneix el fenomen d’imitació de les obres humorístiques i sobretot escatològiques de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona (https://www.diccionari.cat/GDLC/vallfogonisme).

[25] L’oficial real designat per la monarquia que controlava i dirigia l’ajuntament.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]