L’Estat catalanoaragonès sota l'Imperi hispànic (1516 - 1714)

Portada Vers la catalanitat moderna (1700 - 1814)

del llibre Els Països Catalans

Mort de Ferran el Catòlic (1516)

A principis de 1516 mort Ferran II el Catòlic, rei de Sicília (1468 - 1516), d’Aragó, de València, de Mallorca i comte de Barcelona i vidu de la reina de Castella Isabel I (va morir uns anys abans que ell, concretament a finals de 1504). Malgrat aquesta unió, en paraules de l'historiador francès Pierre Vilar, «Aragó havia conservat la seva vella administració; Aragó, és a dir, en realitat una federació d'estats, on Catalunya, Balears i València conservaven preciosament els seus furs, corts, duanes, monedes, tributs i mesures. Fins i tot, quan regnant Carles I d'Espanya [el successor de Ferran] ja no hi havia més que un únic sobirà, va caldre mantenir virreis en les antigues capitals. Mai els antics regnes acceptaran amb bons ulls als funcionaris i soldats «estrangers», és a dir, vinguts de Castella». Un segle després del Compromís de Casp —pel qual fou escollit com a rei dels regnes d’Aragó, el castellà Ferran de Trastàmara—, la corona d’Aragó patia un segon canvi dinàstic, amb l'entrada dels Habsburg (que passaren a anomenar-se Àustries), que a més heretaven la unió iniciada per Isabel de Castella i Ferran d'Aragó. El rei Carles esdevé tres anys després l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic. D'aquesta manera, els Països Catalans es convertien en un petit apèndix empobrit, ignorat i marginat de l'enorme imperi de Carles V, que continuaria creixent al llarg del segle 16.

Pels historiadors, el segle 16 i 17 són de decadència dels Països Catalans i l'essencial d'aquests segles és la progressiva integració en el conjunt hispànic. Una integració respectuosa amb les llibertats locals, però on no es deixa d'afirmar un cert centralisme. La institució clau és el virrei, un oficial reial que governa en les diferents corones d’Aragó en nom i representació del monarca.

Les Germanies (1519 - 1523)

La revolta de les Germanies va ser una rebel·lió armada que esclatà als regnes de la corona catalanoaragonesa entre els anys 1519 i 1523, durant el regnat de Carles V, amb un intent, fracassat, de la burgesia de prendre el poder ostentat per la noblesa. Va enfrontar a la burgesia i artesania urbana, per una banda, i l'aristocràcia latifundista assistida pels seus vassalls moriscs, per una altra.

L'onada revolucionària de les Germanies trasbalsà, entre 1519 i 1523, els regnes de València i Mallorca i també afectà, bé que menys intensament, el Principat i l'Aragó. Els termes «germania» o «germandat», «agermanats», per designar la revolta i els revoltats, es van estendre en 1521. En terres del Principat, el moviment mantingué denominacions diverses com «alçament de pobles», «rebel·lió», «revolutió».

Els agermanats eren menestrals —els artesans com fusters, sastres o ferrers— i pagesos, que constituïen, en conjunt, la base de la població, una forta majoria envers els altres estaments. A les ciutats grans, els menestrals componien entorn de la meitat de la població.

Enfront dels agermanats, hi havia els gentilhomes, els senyors jurisdiccionals —els nobles amb senyorius— i els ciutadans honrats —aristocràcia urbana que vivia de les seves propietats urbanes i rurals i de donar préstecs a llarg termini—, vinculats amb els primers per raons de sang i d'interessos, dominadors dels governs municipals i sovint llurs creditors —el 80% dels de la ciutat de València. Identificats amb els darrers, hi havia també membres de corporacions urbanes com ara mercaders, notaris o apotecaris, que reberen del poble el motiu de «mascarats» o traïdors.

L'objectiu principal dels agermanats era d'intervenir en els afers municipals i d'un mode especial en el sistema tributari. El desconcert econòmic que tenallava el país era agreujat per una conjuntura política en què el desgovern —d'ençà de la mort de Ferran el Catòlic, el 1516 —no era pas l'aspecte menor, per tal com el nou comte-rei, l'emperador Carles V del Sacre Imperi no havia jurat els furs i les constitucions fins tres anys després (el 1519). Altres factors eren la creixent pressió fiscal, que obligava els consells municipals a fer recurs del crèdit, i l'aparició de «noves» jurisdiccions senyorials, per simple donació reial —com havia estat el cas del marquesat d'Elx— o com a recompensa a la fidelitat —com el marquesat del Pallars, conferit a la casa de Cardona pel seu ajut a l'antecessor de Ferran el Catòlic, Joan II d’Aragó i Catalunya, durant el primer conflicte remença.

Els capdavanters de la revolta foren els menestrals i pagesos de la ciutat de València, que constituïren amb autorització reial, el 1519, una junta anomenada Junta dels Tretze (tretze per Jesucrist i els dotze apòstols), que prompte fou dotada de contingut revolucionari. Llur primera victòria va ésser el control del consell municipal, el maig de 1520, a desgrat de l'ordre reial de supressió dels Tretze emanada per pressió de la noblesa. El segon pas fou de provocar la retirada del lloctinent real a Xàtiva i a Dénia, a conseqüència de la qual cosa València restà, políticament, sota la Junta dels Tretze.

Totes les poblacions reials valencianes, tret de Morella, crearen juntes dependents de la dels Tretze, totes les quals secundaren València, a principis del 1521, en una dràstica supressió de les imposicions municipals, de les taxes reials i de la Generalitat. Bé que d'una durada menor, la revolta va establir-se també a Tortosa i Lleida, així com a Barcelona, on el tribunal ciutadà del juí de prohoms sentencià a mort els caps de la revolta, el sabater Bernat Marquilles i el procurador Melcior Negre. Així s’escapçaren les pretensions dels oficis, que havien assolit d'apoderar-se uns quants dies del govern municipal. Però quan Lleida i Barcelona eren pacificades, la revolta esclatava a Girona, promoguda pel mateix jurat en cap —magistrat municipal—, Rafael Querol, ciutadà honrat, i s'estenia per tota la vegueria gironina i l'Empordà. Un tret de les accions insurreccionals del Principat va ésser la interferència constant de bandositats nobiliàries, és a dir, de bandes armades dels nobles. L'onada revolucionària encengué Mallorca en 1521, en estret contacte amb els agermanats valencians. La Tretzena de Mallorca dominà l'illa i n'expulsà el governador general, Miquel de Gurrea, sense aconseguir, emperò, l'adhesió d'Alcúdia, segona població de l'illa, on resistiren els gentilhomes del Rei. Tampoc no dominà Menorca ni Eivissa, aquesta darrera esdevengut reducte del governador general Miquel de Gurrea.

El rei Carles, anomenat emperador el mateix any que comença el conflicte (1519), estava indecís sobre que fer. Passaren mesos abans que el rei condemnés els actes dels agermanats en març de 1521 i, ara sí, la guerra era imminent. A València, l'estiu de 1521, hom arribà a l'encontre armat. D'una banda, les tropes dels senyors, dotades de cavalleria i assistides per homes del Principat, per castellans, precedides per una força de xoc integrada pels seus vassalls sarraïns. D'una altra, les forces ciutadanes, exclusivament d'infanteria. No obstant qualque victòria agermanada, com la de Gandia, del 25 de juliol, que obligà l'exèrcit del lloctinent i dels nobles a retirar-se i fer-se a la mar per Dénia, el balanç final fou negatiu per a les germanies. La derrota d'Almenara, el dia 18 de 1521, havia representat la caiguda dels revoltats del nord valencià i la interrupció dels contactes amb el Principat, i la capitulació d'Oriola, del dia 30 d'agost, representà la pèrdua de les contrades del sud. El 19 d'octubre, caigué València.

A Mallorca, els agermanats se sostingueren durant el setembre, esperonats per llur fracció més radical encapçalada per Joanot Colom, i arribaren a formar setge contra Alcúdia. L'any 1522, intentaren amb èxit escàs de revifar la flama agermanada a Barcelona i València. A la tardor, el desembarcament de l'exèrcit reial, organitzat des de Barcelona, obrí la darrera fase del moviment, resolta amb l'encerclament de Ciutat de Mallorca, on els agermanats resistiren fins al 8 de març de 1523.

La repressió, immediata, iniciada quan encara no havien caigut tots els focus rebels, tingué el doble caràcter de càstig personal —com sentències de mort, condemnes a galeres o exili— i de càstig econòmic, consistent sobretot en composicions o multes pecuniàries a persones individuals i col·lectives. El segon, però, tendí a substituir el primer. La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle 16. Mallorca, abans de la rendició de la ciutat, sofrí més de 200 execucions i, un cop ocupada, hom procedí, més sistemàticament que no pas a València, per mitjà dels oficis, a les composicions indiscriminades a totes les viles i a Ciutat, el pagament de les quals perdurà també fins a mitjan segle.

La conseqüència més feixuga del fracàs de les Germanies fou la pèrdua de la força política dels oficis, l'enfortiment aristocràtic de les ciutats, la intensificació del feudalisme rural. La menestralia, protagonista principal de la revolta, restà marginada dels estatges de decisió i govern dels municipis.

Les Germanies valenciana i mallorquina foren la darrera manifestació d'un procés quasi secular de reivindicacions socials als Països Catalans per imposar un règim de llibertats populars enfront del pactisme de la gran burgesia, del neofeudalisme agrari, i, darrerament, de l'absolutisme dels Trastàmara. L'intent fracassà, les classes populars —agermanades o no— foren brutalment reprimides i els interessos de la noblesa feudal i de la monarquia s'imposaren.

Fonament de les Germanies

Per què clamaven els agermanats? En primer lloc, «volien justícia», és a dir, igualtat de tots els estaments —clergues (el primer estament), nobles (segon estament), camperols i burgesos (tercer estament)— davant la llei i davant les càrregues fiscals. El clam de justícia anava dirigit en especial contra el sistema impositiu municipal. L'ideòleg de la germania Joan Llorenç combatia perquè no existissin sinó imposicions justes i invocava Gènova com a model. El clam dels revoltats barcelonins era «muyra el mal consell» i el clam dels gironins, «visca el rei, fora imposicions e muyra el mal consell»; «llibertat, llibertat i fora drets» era el clam de Mallorca. Per endreçar les imposicions, calia fer part decisiva del govern. La paraula «llibertat» apareixia amb insistència en les reclamacions dels menestrals i ha d'ésser interpretada com a sinònim de participació en el govern i d'aportació liberal del tribut, això és, segons pròpia voluntat i a través d'un govern propi elegit per la comunitat. Per a la lluita contra gentilhomes i mascarats calia unir esforços, «agermanar-se». El tractament entre els rebels era el de «germà». La germania era considerada cosa santa, el millor succés d'ençà de la mort de Jesucrist.

Entre els agermanats glatia un esperit de croada, fomentat per cert nombre de clergues, principalment franciscans, que predicaven amb un crucifix a la mà. Com a distintiu, els agermanats portaven creus vermelles, l'una cosida al pit i l'altra a l'esquena. La junta revolucionària dels Tretze era inspirada en Jesucrist i els dotze apòstols. En la seva darrera fase, el moviment agermanat accentuà el caire profètic en les contrades valencianes, amb arrels en les sectes dels joaquimites i les doctrines dels mil·lenaristes, més profanes, polítiques, a la manera de les profecies del frare franciscà convertit a l’islam d'Anselm Turmeda, a Mallorca.

Profecies i cobles eren recitades per carrers i places i àdhuc a les esglésies. La inquisició perseguí després aquells predicadors, el cas més cèlebre dels quals fou l'anomenat Encobert de Xàtiva, o l'Home de la 'Bèrnia, que es donà a conèixer públicament, el 21 de març de 1522, a la plaça de la Seu de Xàtiva. Era foraster, parlava castellà, es feia passar per príncep de sang reial descendent dels Reis Catòlics i fou escoltat com a rei, el Rei Encobert. Pel testimoni d'un prevere domer —clergue que exercia una doma o càrrec per setmanes— de la Seu de Xàtiva en un procés inquisitorial, sabem que el denominaven «senyor don Enric». L'Encobert es presentà com un profeta enviat de l'Esperit Sant per implantar la justícia. Afirmà que seria fet papa i capità per recuperar Terra Santa i reformar l'Església. Prometé que els seus seguidors no tindrien necessitat de treballar i propugnà l'ajuda a la germania amb el tresor de l'Església i els béns dels partidaris del rei Carles. El poble de Xàtiva el considerà «messies esperat»; un àngel, un sant que guaria malalts. Fou, tanmateix, traït i mort quan intentava entrar amb gent armada a València, el 18 de maig.

Dues obres sembla que formen la base ideològica de la germania: el Dotzè del Crestià, del franciscà català Francesc Eiximenis —a jutjar per l'afirmació del cronista valencià Miquel Garcia—, i en especial un seu passatge que conté una profecia atribuïda a l’escriptor llatí Lactanci (240-320):

«D'aquí avant no hi haurà reis, ne ducs, ne comtes, ne nobles, ne grans senyors, ans d'aquí avant a la fi del món regnarà per tot lo món la justícia popular e tot lo món per consegüent serà partit en comunes...»

Tot s'havia de complir en una època benaurada, anunciada pel monjo calabrès Joaquim de Fiore, que duraria mil anys, fins a la fi del món, i durant la qual regnaria la justícia i la pau i el descans en el treball. Altres profecies aportades per Eiximenis afirmaven la necessitat de la conversió dels infidels. Les teories mil·lenaristes igualitàries, la necessitat de reforma de l'Església i del govern temporal, la conversió dels infidels eren idees esgrimides encara en una altra obra, del 1514, De la venguda de l'Anticrist e de les coses que se han de seguir en la Spanya alta/baxa. Ab una reprobació de la secta mahomètica, del metge i astròleg català Joan Alemany, que anunciava la vinguda d'un «Encobert» per salvar tots els cristians i destruir tots els musulmans i jueus i conversos o «tornadiços»; afirmava que serien en tan gran nombre els que voldrien ésser batejats, que no hi hauria prou clergues i «sols seran batejats per scampament d'aygua damunt lo cap».

El mateix Encobert de Xàtiva alternà les prèdiques amb la lluita armada contra l'exèrcit reialista i contra els sarraïns dels municipis valencians d'Alberic i d'Alcosser, vassalls del germà del lloctinent general de València.

L'ànim messiànic que conformava l'actitud dels agermanats contrastava amb el gest d'aplom i la captinença conservadora, simplement contrària, dels gentilhomes, els quals, en defensa de l'ordre, titllaven les pretensions agermanades d'extravagàncies impossibles.

Les Germanies foren, primer de tot, una revolta, que derivà, però, a Mallorca i a València, en revolució, en el sentit que va moure un estament marginat a fer-se càrrec, ell sol, del govern municipal —altrament, l'únic que tenia a l'abast—, en perjudici de les classes privilegiades que l'havien exercit fins aleshores en exclusiva, i, per tant, a modificar l'estructura cívica medieval. Mantingueren, certament, els trets de les revoltes de tipus medieval, en el sentit que eren resposta a velles qüestions plantejades així mateix de vella manera. Eren, emperò, una revolució moderna, sociològicament, pel fet d'endegar la contesa d'un grup social marginat per imposar la seva hegemonia. Per això, l'acció de les Germanies ha estat qualificada de revolució burgesa prematura.

Enfront dels agermanats, hi havia, per contra, homes més avançats i cultes, amatents a les tendències humanístiques, lluny de supersticions i pronòstics apocalíptics, però encara a recés de la noblesa, aferrats a les velles estructures medievals per tal de no perdre llur posició privilegiada.

Continuïtat feudal

Feia uns trenta any, el 1486, el rei Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) havia dictat l’anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe. Pretenia donar solució als conflictes entre els pagesos que estava adscrit a les terres d’un senyor i que només podien abandonar-les mitjançant el pagament d'una redempció o remença —els anomenats pagesos de remença— i els seus senyors. L’origen dels conflictes eren els anomenats mal usos que legitimaven que els senyors poguessin maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns. Aquestes i altres càrregues feudals que havien de suportar els pagesos en aquella època havien motivat les dues guerres dels remences que van tenir lloc la segona meitat del segle 15.

Els historiadors han benvist, en general, la sentència arbitral de Guadalupe, pel fet que els pagesos de remença n'obtingueren la redempció. Però cal analitzar-ne les clàusules, com reconvé la historiadora barcelonina Eva Serra, per comprendre el seu abast real.^[1] D'antuvi, la sentència derogà els anomenats «els mals usos»:

Intestia: és un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament. La penalització consistia en la confiscació d'una part dels seus béns, en la majoria dels casos, en una tercera part.
Eixorquia: penalització per mort d'un pagès de remença sense descendència. El senyor rep una tercera part de l'herència del pagès.
Cugucia: penalització per la infidelitat matrimonial de la muller d'un pagès de remença. Si la muller del pagès era trobada culpable d'adulteri que no havia estat consentit pel marit, aquest i el senyor es partien en igual proporció els béns de l'adúltera; si hi havia hagut consentiment del marit en l'adulteri, el senyor es quedava amb la totalitat dels béns. Per contra, les dones que haguessin comès adulteri per temor o manament del marit no perdien els béns i, si elles volien, eren separades del marit i recuperaven el dot i l'escreix.
Àrsia: penalització al pagès que se li ha cremat el mas o la collita, en concepte de negligència i destrucció dels béns del senyor. El pagès ha de pagar una indemnització al senyor d'una tercera part dels béns mobles que li quedessin.
Ferma d'espoli forçada: era l'exacció d'una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran del matrimoni dels seus vassalls.
Remença personal: els pagesos no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles.

En contrapartida, els pagesos eren obligats a pagar a llurs senyors 60 sous barcelonins, deu per cada ús, en forma de cens i amb un interès del 5 % anual.

L'abolició dels mals usos comportava per al pagès una innegable llibertat envers el senyor, el qual havia controlat fins aleshores els moviments dels seus pagesos en règim de remença. D'altra banda, l'existència de l'emfiteusi —cessió d’unes terres a canvi del pagament d'un tribut anomenat «cànon» o «cens»— havia afermat una pagesia quasi propietària, base de la pagesia puixant de l'edat moderna. De fet, però, després del 1486, encara pesaren sobre els pagesos bon nombre de drets derivats de la terra que solament les lleis liberals del segle 19 començarien a liquidar.

El text mateix de la sentència arbitral de Guadalupe feia palès que les guerres dels remences havien implicat no tan sols els camperols afectats pel dret de remença, sinó, en general, tota la pagesia en lluita contra els drets senyorials derivats de la terra: «[...] per quan a nos consta, e és públic e notori, com tots los pagesos de remença, e molts que no són de remença..., post-posada tota temor de Déu[...], en gran menyspreu de nostra justícia se són llevats en gran nombre e mà armada.»

Certament, en el llarg de la història, la reivindicació remença apareix sovint barrejada amb reivindicacions més àmplies enfront dels drets dels senyors sobre la terra. En aquest sentit, la sentència deixà clar que es liquidaven els mals usos si el pagès pagava una redempció al senyor, i que es mantenien els altres drets dels senyors sobre la terra. També establia un termini de cinc anys perquè els pagesos que conreaven terres d’un senyor a canvi d’un pagament o cens (pagesos emfiteutes) ratifiquessin, per document notarial (capbreu), les servituds, prestacions i censos que devien a la senyoria. Aquesta disposició refermava el dret civil consuetudinari, és a dir, el que emanava dels usos i costums de l’època. Ara els pagesos podrien negar-se a pagar una sèrie de drets, sempre que demostressin que es tractava de drets que havien estat introduïts per llurs senyors fora dels usos i costums (fora de les consuetuds). És a dir, que els pagesos emfiteutes i els senyors havien de pactar les mútues relacions mitjançant les anomenades actes de capbrevació. No cal dir que aquesta solució de compromís no satisfeu pas tots els pagesos.

Comsevulla, però, la sentència arbitral de Guadalupe posà fi a una etapa d'agitació rural d'una centúria i va obrir-ne una altra en què les velles relacions feudals, tan discutides en el segle 15, eren establertes de forma jurídica. Tota la legislació posterior a 1486 tendí a la defensa de l'ordenació establerta per la sentència, perseguint, per exemple, el frau en el lluïsme —dret del senyor a rebre una part del valor de la cosa emfitèutica o feudal quan el, per exemple, pagès que l'usa, la transmet a una altra persona— o refermant les deduccions de collites: delmes (un impost o cens del 10% sobre la collita dels pagesos destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos), quints (impostos que corresponien a la cinquena part dels ingressos de cada poble o ciutat que s'havien de pagar a la corona), i altres tributs damunt de les terres emfitèutiques. En aquest sentit, es penalitzà els notaris que redactessin contractes de traspàs, d’un pagès a un altre, de les terres conreades en règim emfiteusi, sense la signatura del senyor afectat. O bé obligava els pagesos a notificar a llurs senyors la fi de la collita abans de recol·lectar el gra, per tal d'evitar tota mena de frau en la satisfacció de la part del gra que corresponia, com era el cas del delme, que no sols tenia caràcter eclesiàstic, sinó que constituïa, a moltes bandes del país, una part considerable de la renda feudal laica.

La sentència arbitral de Guadalupe per una part, com recorda l’historiador valencià Jesús Ernest Martínez-Ferrando, fa els pagesos de remença de la Catalunya Vella tan lliures com els altres pagesos catalans —i així les terres catalanes esdevenien el primer país feudal d'Europa que, en mots de l’historiador barceloní Ferran Soldevila, «trencava els lligams d'ignomínia en què es debatia una part de les seves classes rurals». Però per l'altra, reafirmà entre els catalans el règim feudal i àdhuc en fonamentà un procés novell de legitimació.

Participació catalana en el fluent comercial de l'Imperi espanyol

Els Habsburg seguiren una política oposada a la tradicional catalana. Com comenta l’historiador barceloní Josep Fontana: ⁣^[2]

«És veritat que Carles V i Felip II seguirien lluitant contra els pirates musulmans –és l’època de Barbarroja– i contra el poder turc –Lepant–, i que van guerrejar a Itàlia per assegurar i engrandir les seves possessions. Però aquesta activitat no tenia res a veure amb la política dels comtes reis, sinó que, ben al contrari, l’aliança de Carles V amb els genovesos el 1528 va significar un cop molt dur per a les activitats comercials catalanes, agreujat quan el 1556 es van separar els afers de Nàpols i Sicília dels de la Corona d’Aragó amb la creació del Consell d’Itàlia. El pes decisiu que els banquers genovesos van tenir en el finançament de la política de Carles V i del seu fill no solament va permetre a aquests rivals tradicionals del Principat apoderar-se per complet del mercat de la Itàlia del sud, sinó també interferir en molts altres aspectes, com en l’exportació de blat a Catalunya o en el proveïment de les llanes aragoneses.»

Genovesos i catalans, enemics tradicionals, s’havien vist obligats a conviure des del pacte que Carles V i Andrea Dòria havien signat l’any 1528. Els genovesos s’havien expandit a tots els racons de la monarquia, prenent el lloc als catalans allà on abans tenien presència i instal·lant-se fins i tot al Principat. Van arribar a dominar l’exportació del blat de l’Aragó a Barcelona per l’Ebre via Flix i Tortosa on s’embarcava en naus més grans que el transportaven a Barcelona. També controlaven l’exportació del blat del regne de Castella pels ports valencians. Les tensions entre catalans i genovesos eren notables i, finalment, acabaren amb l’expulsió dels genovesos de Barcelona durant l’estiu de 1591, ordre que el Rei va revocar.

El comerç mediterrani català romangué en la seva tònica general d’atonia fins a la dècada de 1560. Hi havia hagut revolades de recuperació, però mancades de veritable energia, malaptes per esbotzar els privilegis mercantils que la corona hispànica tenia concedits a la marina genovesa sobre Nàpols, Sicília, places espanyoles d'Àfrica; revolades incapaces d'assolir les dispenses pontifícies per traficar amb els «infidels» d'Egipte i les regions costaneres del nord-oest d’Àfrica (l’anomenada Barbaria).

En persistència de la crisi mediterrània —que la menció esporàdica d’Alexandria, Barbaria, Nàpols, Sicília o Sardenya, no permet pas de desdir—, nasqué un nou tràfic que mirà l'interior de la península Ibèrica. Vers els últims anys vint, arribà blat a les terres catalanes, que mai no en foren autosuficients, procedent de Castella, devers on començà l'eixida de teixits de llana —cordellats—, draps de llana i cuirs catalans. Els genovesos també descobriren aquesta ruta, per on exportaven llanes. El vell graner medieval, això és, Sicília i Sardenya, havia esdevingut insuficient en blat.

El comerç català modern es revelava, doncs, en una desviació del tràfic de llevant a ponent. Podia semblar que hom cercava una compensació de la migradesa mediterrània en l'esguard cap a l'oest, i la raó de la regirada estava, òbviament, en l'afluència del metall de l'acabada de descobrir Amèrica (1492).

Entre 1530 i 1560, es desenvolupà en els centres catalans una economia diligent, bé que inestable, que no mira la Mediterrània, sinó Sevilla, Cadis i les fires de Castella —Medina del Campo, Medina de Rioseco, Villalón, Valladolid—, a través de les quals els productes catalans arribaven al mercat del nou món, és a dir, Amèrica. De cada quatre unitats de productes tèxtils que es dirigien a Castella, només n'hi restava una. Els catalans no aconseguiren el dret de tenir un cònsol de catalans per representar els interessos del comerç català a Sevilla i Cadis, com demanaven. Però en tingueren a Màlaga i Almeria. Aquest comerç estava en relació amb una relativa prosperitat dels gremis —noves corporacions o desdoblament d'antics oficis—, especialment els vinculats a la producció tèxtil. La draperia —teixits de llana— de Barcelona, Terrassa, Sabadell, Girona, Perpinyà feia la ruta terrestre passant per les duanes de Castella (els anomenats ports secs) o la ruta marítima devers Sevilla i Cadis i, d'allà, a Portugal, illes Canàries i les Amèriques. Els draps de llana muntanyencs —és a dir, els produïts als obradors rurals o muntanyencs de Camprodon, Olot o Ripoll— arribaven a les planes i costes catalanes i als mercats castellans. A més de productes tèxtils, hom exportava ferros i cuirs treballats. Nasqué aleshores l'armeria de Ripoll i la producció sabonera. El sabó, per exemple, es dirigia a Portugal i el preu de retorn n'era el colorant del Brasil.

Encara en 1522, els catalans no havien aconseguit de llur emperador Carles V el dret del comerç amb Amèrica, però vers el 1526 n'havien après les rutes terrestres marítimes indirectes. Cal tenir present, però, que la relativa represa productiva, l'única cosa que ens permet explicar la participació indirecta dels catalans en el comerç colonial espanyol, no podia comptar amb els aparells financers ni amb les estructures comercials de la Catalunya medieval, com era posat de manifest per les queixes contra la tendència autoproteccionista del regne de Castella i contra la seva interessada permissió de la ingerència mercantil genovesa, mostres indubtables del caràcter fràgil de la nova via comercial dels catalans. No se sap d'un mode precís la importància relativa de totes les regions catalanes en aquesta represa comercial. Una part extensa dels Països Catalans tot just eixia, vers 1525, de la derrota de les Germanies: a la ciutat de València, el tràfic així marítim com terrestre, a deduir pel rendiment de l'impost de peatge, n'acusà les conseqüències almenys fins a l'any 1528. Sembla que l'activitat mercantil de la ciutat de València, per contingències derivades de la guerra de les Germanies, havia cercat empara en altres centres, entre els quals Barcelona i, sobretot, Alacant, un dels punts neuràlgics de confluència entre les llanes de Castella i navegació genovesa. En realitat, la competència genovesa havia esdevingut un fet comú arreu dels Països Catalans: Alacant i Barcelona, però també la Ciutat de Mallorca. En aquesta darrera ciutat, l'arrencada moderna romania en indecisions, obligada, fins a l'últim terç del segle, pels perills dels corsaris turco-berber.

Nou esguard a la Mediterrània (vers 1570)

El setembre 1558 moria el rei Carles V i el seu fill Felip (Felip II de Castella) va rebre, entre altres, els regnes hispànics, Nàpols, Sardenya, Sicília i Flandes. Va ser un rei absolutista i Castella va esdevenir el centre del seu Imperi, amb una administració localitzada a Madrid. Poc després comença a minvar la participació indirecta catalana en el comerç colonial espanyol que realment fou de curta durada. Hom situa la seva fi arran de la crisi de les fires castellanes, de Medina i altres places, vers els anys 1564-1574, arruïnades per les resultes conjuminades de l'excés de metall americà i la inundació de manufactures alienes. «Si la decadència del comerç mediterrani —escriu l’historiador francès Pierre Vilar— ha pogut ésser compensada, en una primera part del segle, per l'atracció del mercat castellà i colonial, aquesta situació, des del període de 1550-1560, ja no és tan segura». Paral·lelament, però, a la fatiga de les fires castellanes, vers el darrer quart de segle, el comerç mediterrani centrava l'interès privilegiat de l'economia barcelonina. El mateix Vilar i també l’historiador francès Fernand Braudel ho relacionen amb el canvi de rumb del flux metàl·lic americà. L'any 1566 comencen els primers episodis de la revolta de Flandes contra la dominació espanyola. Dos anys després començava l'activitat corsària anglesa contra els vaixells que duien el tresor americà, els metalls preciosos de les Índies. Aquest, convertit en ducats, escuts i rals, viatjava de Sevilla o de les fires castellanes cap Anvers via Laredo per pagar els alts deutes de l'Imperi hispànic a la banca i homes de finances centreeuropeus.

L’inici de la revolta de Flandes i els corsaris anglesos obligaren a una modificació de la ruta espanyola dels metalls preciosos, que fou desviada, ara, vers la República de Gènova via els ports catalans. Aquesta darrera ciutat, que s'havia distingit en el decurs de la centúria com a centre de banquers i navegants, prengué, aleshores, el paper d'Anvers com a plaça de distribució financera. Afegim que la nova via era afavorida pel fet de la derrota turca de Lepant (1571), que representava una major segurança del comerç cristià a la Mediterrània, tot i que no hi havia liquidat la pirateria. En definitiva, aquestes circumstàncies van facilitar la posició de gairebé monopoli que exercien els banquers de la república genovesa sobre les finances de la corona.

Doncs, els catalans, de la mateixa manera que havien fet entrar llur producció incipient dins el tràfic americà i l'eix Laredo-Anvers, aleshores principal nervi econòmic europeu, en ser desviat aquest eix de Flandes a Gènova, temptaren igualment de connectar-hi i de reprendre, a la vegada, llurs experiències mediterrànies. El canvi d'eix es feu sentir prompte. El tràfic de Barcelona —amb el seu paper d'etapa— gairebé va duplicar-se en un decenni. Els catalans duien seda i sucre de València, ferro de Ripoll, teixits de llana i àdhuc domassos, setins, velluts, llana de l'Aragó i espelta, safrà, corall cap al Llenguadoc, cap al nord-est d'Itàlia —als ports de la regió de Ligúria— o cap a Sicília. L'eix monetari excitava la producció i el comerç catalans. No és estrany, doncs, que Barcelona comencés a rumiar projectes en comptes d'esperar passivament que ho fes el rei, tant en el terreny de la defensa militar de les vies marítimes com en el terreny de la banca o de la construcció d'un port artificial. El periodista i historiador centellenc Jaume Carrera i Pujal (Centelles, Osona, 1895-Barcelona, 1961) diu que vers el primer quart del segle 17 havien fet fortuna més de mig centenar de cases de comerç barcelonines. No sols Barcelona, ans també Ciutat de Mallorca i els ports valencians rumiaven projectes de modernitat.

Tot i llur revifalla, no podem oblidar la presència ascendent en els territoris catalans dels genovesos, que hi continuaren dominant l'exportació del blat d'Aragó, per la via de Flix, i del blat del regne de Castella, pels ports valencians. Algunes mesures per expulsar-los foren de caràcter efímer, contradites, en darrer terme, pel rei d'Espanya, per Felip II. Pel que afectà el blat, l'única política possible dels catalans consistia a protegir-se contra les llicències d'exportació del lloctinent reial, o virrei, que afectaven els blats autòctons —altrament imprescindibles en una economia que de sempre n'era deficitària. Podem dir, en resum, que un innegable redreçament econòmic començà d'ésser un fet a partir del decenni de 1530 i que la represa del comerç català a la Mediterrània tingué lloc vers el 1570, però que aquesta renaixença depenia d'una limitada competència econòmica, feta palesa, dins el context de la revolució dels preus del segle 16, pel cost onerós de la producció catalana amb relació a altres europees. Així, per exemple, les ciutats catalanes no podien competir amb Gènova en matèria de draperia o de la construcció naval. Aquesta situació va reflectir-se, per exemple, en el poc èxit dels esforços de Barcelona i de València per constituir-se, un cop apagades les fires de Castella, en places de canvis i celebrar les pròpies fires. Cap ciutat catalana no tingué prou força per arrencar-ne del rei el privilegi. L'organització dels canvis fou conferida finalment a la ciutat extremenya de Plasència, després d'una etapa transitòria de predomini de la plaça de la ciutat francesa de Lió, que fou abandonada a causa de l'estat de guerra religiosa que vivia el regne de França.

Els catalans no tingueren gaire participació en els afers de l'Imperi hispànic. Però llur situació monetària, tot i rebre l'impacte dels metalls americans, tampoc no arribà mai a l'extrem d'especulació que conegué Castella. Llur posició «perifèrica» en l'Imperi i llur autonomia monetària els permeteren l'adopció de mesures encaminades a mantenir-se en un cert equilibri econòmic. Per exemple, la devaluació barcelonina del 1599 i la creació del Banc de la Ciutat de Barcelona (1609-1718) constituïren disposicions de control monetari oficial, això és, mesures orientades a retenir i evitar fins on era possible la fugida del metall preciós, donada la circumstància d'una economia de poca competència productiva.

L'expulsió dels moriscs (1609 - 1616)

A finals de 1598 mor el rei Felip II, l’hereter de Carles V. El succeí un dels seus fills, Felip III. El 1609 va fer decretar l’expulsió de la població morisca dels diversos reialmes de la Corona hispànica. Els moriscs eren habitants d'ascendència o origen musulmà i de creences islàmiques —o autòctons islamitzats arran de la penetració musulmana— que van ser forçats a batejar-se en la fe cristiana —els «cristians nous»—. L’expulsió, cap a la Tunísia o el Marroc, es va produir en 1609-1614, i «perfeccionada» el 1616, para que todos estos reinos queden tan puros y limpios desta gente como conviene, en mots del duc de duc de Lerma, privat de Felip III. L’expulsió afectà en xifres rodones mig milió de persones. Però les conseqüències demogràfiques i econòmiques de l'expulsió restaren limitades, en realitat, a la corona catalanoaragonesa, on vivia la meitat de la població moresca, és a dir, unes 250.000 persones —170.000 en terres valencianes, 70.000 d'Aragó, 10.000 del Principat—, equivalents a un 20% de la població total, que podia avaluar-se, a principis del segle 17, en 1.200.000 habitants. Aquesta proporció resultava molt petita, en canvi, en la corona de Castella: uns 250.000 entre 7 milions d'habitants (un 4 %). Hom pot constatar, a més, un fet diferencial importantíssim entre els moriscs catalanoaragonesos, agricultors i vassalls de l'aristocràcia latifundista, i els de la corona de Castella, que en mots de la documentació de l'època, andaban sueltos y libres —traginers, artesans o assalariats—, cosa que referma la tesi de la limitació a la corona catalanoaragonesa de les conseqüències econòmiques de l'expulsió dels moriscs. És un fet evident que en llur immensa majoria eren descendents dels autòctons islamitzats arran de la conquesta musulmana.

És ben sabut que la literatura històrica, d'ençà del segle 18, ha considerat l'expulsió dels moriscs com la causa fonamental de la decadència hispànica. Més que dates i xifres, els diversos autors esgrimiren actituds polèmiques i, per descomptat, desconegueren que el segle 17 fou una fase de contracció o depressió econòmica. Entre els economistes actuals, en canvi, ha prosperat el criteri de minimitzar les conseqüències econòmiques de l'expulsió dels moriscs: al·ludim a les conclusions de l’historiador de l’economia nord-americà Earl J. Hamilton, formulades en constatar l'estabilitat dels preus a València durant el decenni posterior a l'expulsió. Les conseqüències de l’expulsió van ser greus però no decisives ni irreversibles en el llarg termini. Però la història dels preus no pot explicar-ho tot i, per altra banda, Hamilton no tingué presents les copioses importacions de productes alimentaris de Sicília, Sardenya i Castella. Cal fer-hi entrar un factor importantíssim, l'abast del qual volem precisar: la qüestió dels préstecs hipotecaris —censals^[3]—, que agreujà considerablement les conseqüències econòmiques de l'expulsió. Aqueixos préstecs tingueren una gran difusió durant el període dels Àustries i contribuïren a la ruïna dels petits aristòcrates —petits conreadors, senyors de terres i vassalls. Aquests no podent pagar els interessos acrescuts dels diners que havien rebut en préstec sota garantia de llurs finques, hagueren de cedir la terra compromesa a llurs creditors, els quals, a llur torn, incapaços generalment de conrear-la, la deixaren erma.

Amb la difusió dels préstecs censals, la terra laborable passava de ser un instrument de producció a un objecte d'especulació. Nombrosos terratinents hipotecaren llurs terres, però en trobar-se sense braços després de l'expulsió dels moriscs, deixaren de pagar les quotes anuals —les pensions— al prestador. Si hagués estat possible acomplir un repoblament immediat, el mal hauria pogut ésser momentani; però la repoblació fou lenta i difícil, i, en conseqüència, s'hi amuntegaren els factors adversos fins a constituir un problema que contribuí decisivament, junt amb el gran comiat dels moriscs, a l'esfondrament econòmic del País Valencià i Aragó. Dels dos, el més afectat fou el País Valencià. Sembla inqüestionable que a València la massa principal de creditors de censals pertanyia a les classes mitjanes i, en proporció notable, a les comunitats eclesiàstiques. Aquests prestadors de diners acabaren de pagar, en gran part, els plats trencats de l'expulsió dels moriscs. A més, Madrid reduí els interessos dels censals per complaure l'aristocràcia, que se sentia perjudicada, a son torn, per la pèrdua d'uns vassalls dòcils, llauradors dels seus latifundis en règim de servitud, comparable, en opinió de l’historiador Hamilton, a la situació dels negres dels estats sudistes d'Amèrica del Nord. I com dèiem, la burgesia en va rebre les conseqüències.

Dels treballs sobre la població morisca —els «cristians nous»— del Reialme de València, a més de l'obra ingent de l’historiador i eclesiàstic valencià Pasqual Boronat, que es comentarà més endavant, es destacaran els realitzats per dos deixebles del gran historiador francès Fernand Braudel: l'argentí Tulio Halperin Dongui i el francès Henri Lapeyre. El primer ha formulat un quadre intel·ligent dels problemes socials i econòmics del Regne de València en el segle 16 a partir de les condicions geogràfiques de la població morisca i de les relacions d'aquesta amb els «cristians vells» —autoritats, aristocràcia, classes mitjanes. Ha precisat, així mateix, l'evolució demogràfica de la població morisca i els pilars de la seva consciència solidària en els aspectes religiós, material i nacional.

Halperin Dongui distingeix aquestes etapes en la trajectòria de la qüestió morisca del País Valencià: a) «conversió i evangelització» (1520-1570), amb el plantejament de la qüestió arran de les Germanies —conflicte social entre burgesia i artesania urbana, per una banda, i l'aristocràcia latifundista assistida pels seus vassalls moriscs, per una altra— i una anàlisi del grup social constituït pels moriscs; b) «repressió i predicació», nous termes del problema a partir de la revolta de Las Alpujarras (1568-1570) (a Granada) i gradual destrucció de les estructures morisques per la Inquisició; c) «l'expulsió», amb abundoses precisions, i d) «València sense moriscs», amb gran nombre de referències a l'afer dels censals i a la repoblació.

En la seva Géographie de l'Espagne morisque, Henri Lapeyre analitza el paisatge geogràfic del País Valencià, els censos totals de població (1570, 1605, 1646), i els censos referits solament a la població moresca (1527, 1563, 1585, 1602) que permeten estudiar els efectes de l'expulsió. Els cristians vells ocupaven, en massa, les ciutats; els moriscs —els cristians nous— que hi havia, poc nombrosos, eren confinats vers els suburbis (les moreries); la indústria i el comerç restaven sempre en poder dels cristians vells. Els moriscs predominaven en les terres de secà, amb l’excepció de l'actual província de Castelló, en què les comarques de més al nord, el Maestrat i la Morella, formaven un bloc cristià vell i sòlid, malgrat ser de secà. Cal recordar, en aquest respecte, que aquestes terres havien constituït un reducte de les forces reials —del rei emperador Carles V— durant la revolta de les Germanies i que constituïren una posició puntera dels carlistes en els conflictes civils del segle XIX. Lapeyre fa observar que a partir del sud del riu Millars —que desemboca a uns 2 kilòmetres al sud de la ciutat de Castelló—, gairebé tots els complexos muntanyencs i àdhuc les regions de secà, com les esteses a l'oest de València, cap als municipis de Xiva de Bunyol i Bunyol, eren treballades en majoria per població morisca. En conseqüència, les terres de regadiu, l'horta de València, eren quasi enterament cristianes, així com la plana de Castelló, la ribera del Xúquer (que desemboca a uns 40 kilòmetres al sud de la ciutat de València) i les hortes d'Alacant, Elx i Oriola. Els cristians nous —els moriscs— solament abundaven en dues comarques de regadiu: Xàtiva i Gandia, les dues situades al sud del riu Xúquer. Els moriscs mancaven en terres del rei i eren poc nombrosos en senyories eclesiàstiques. En canvi, eren en gran nombre en indrets de baró, això és, en les senyories laiques. Lapeyre examina l'evolució demogràfica del regne de València fins a l'any 1609 —any de l’inici de l’expulsió dels moriscs. Durant l'etapa 1527-1564, per a noranta poblacions morisques, la població minvà lleugerament; l'autor ens ho explica per l'emigració cap a la costa barbaresca del nord d’Àfrica. En canvi, unes altres vuitanta localitats morisques experimentaren, en les mateixes dates, un augment que pot xifrar-se globalment entorn del 7 %. En el transcurs de l'etapa compresa entre 1563 i 1609, la població total del Regne de València passà de 64.075 habitatges que pagaven impostos a 96.731, amb un augment del 50 %; el ritme d'augment entre els moriscs fregava el 70 % i entre els cristians vells solament el 45 %. La capital era estancada en uns 50.000 habitants, sense reflectir el ritme de creixença de la resta del regne. És possible que l'abundància de cèlibes entre els cristians vells expliqués, en part, l'augment més gran de població registrada entre els cristians nous, altrament molt ben vist pels senyors de les finques agrícoles, puix que augmentava llurs rendes. La proliferació morisca esdevingué una de les causes primordials de la seva dissort.

Així com el triomf de l'aristocràcia agrària, estretament lligada a la corona, implicà la victòria de la ruralia sobre la ciutat en la revolta de les Germanies, l'expulsió dels moriscs, una centúria més tard, constituí el revés de la medalla: el triomf de la ciutat damunt la ruralia. Com és lògic, donada la distribució de la població, les conseqüències econòmiques de l'expulsió dels moriscs valencians foren majors i més duradores a les comarques interiors i, sobretot, en les comarques del sud del Regne. Els contemporanis de l’expulsió dels moriscs van adonar-se perfectament de les conseqüències que comportaria en el terreny econòmic. A més del ja comentat problema dels préstecs censals, cal destacar els aspectes següents, entre les conseqüències que produí l'expulsió de moriscs en l'economia valenciana: a) la demografia, amb la repoblació; b) la producció agrícola; c) la concentració parcel·lària; d) la inflació del billó (moneda feta d'un aliatge de coure i plata), i e) la ruïna de les classes mitjanes. A continuació es comenten cadascuna d’aquestes.

Demografia i repoblació

Després de l'expulsió dels cristians nous, el País Valencià, d'uns 500.000 habitants vers el 1600, havia perdut gairebé un 25 % dels seus pobladors, la majoria llauradors i vassalls de la noblesa terratinent. Examinant el cens del 1646, Lapeyre posa en relleu que les pèrdues demogràfiques, en aquesta data, no havien estat reposades. Les antigues poblacions morisques eren reduïdes a la més petita expressió i els llocs de cristians vells havien sofert pèrdues molt sensibles. Consta que nombrosos llocs restaren despoblats. En realitat, fins a mitjan segle 18, el País Valencià no comptà novament amb el nombre d'habitants del 1609. Degueren ser molt pocs els pobladors nous arribats de fora del Regne. Com tendeixen a provar-ho les xifres del 1646, el País Valencià fou teatre d'intensos moviments migratoris que minvaren la població dels indrets habitats per cristians vells. Ja un autor que visqué en aquella època, el dominic Fonseca, assegurà que molts treballadors manuals de ciutat abandonaren llurs oficis —segons sembla, hi destacaren els teixidors— per convertir-se en agricultors.

Les reiterades recomanacions de Madrid per verificar la repoblació immediata —ja hem al·ludit a l'estreta relació entre aquesta i el problema dels préstecs censals— tingueren, doncs, una eficàcia molt escassa. Sembla que a les comarques del nord, probablement per falta de peticions, hom oferí grans facilitats de repoblació —cas del municipi d'Orpesa. En canvi, a les terres del sud, la repoblació es caracteritzà per una ruda reacció senyorívola —cas de Muro del Comtat—, probablement a causa d'una major oferta de repobladors.

Els efectes del repoblament a les comarques del sud —que hagueren de fer-se sentir fins a les corts de Cadis (1812), en els debats sobre l'abolició de les senyories— mereixen un comentari exprés. Foren a l'origen d'un alçament antisenyorial de la pagesia de finals del segle XVII, que hom sol anomenar, amb major o menor propietat, «Segona Germania».

Producció agrícola

Tenint en compte que els cristians nous expulsats a partir del 1609 eren fonamentalment pagesos i vassalls de l'aristocràcia latifundista, era lògic que l'agricultura fos l'activitat econòmica que en grau major experimentés els efectes d'aquella mesura. Avui posseïm una informació suficient per dibuixar un panorama general, tot i que resta molt a fer en aquest aspecte.

Testimonis de l’expulsió dels moriscs, com ara l’eclesiàstic i cronista valencià Gaspar Escolano, descriviren el trist panorama que oferia el País Valencià que de «regió florida havia esdevingut un erm eixut». Com veurem, sofriren un colp duríssim els conreus principals del Reialme: la canya de sucre, l'arròs i el blat. A grans trets, l'evolució de l'economia agrícola del País Valencià pot sintetitzar-se així: en èpoques romana i visigòtica (des del segle 3 ANE fins al segle 8 NE), hi predominà la trilogia mediterrània lògica, constituïda pel blat, la vinya i l'olivera; a partir de la islamització (segles 8 al 13), hi adquiriren una importància creixent la canya de sucre, l'arròs i el desenvolupament de la irrigació artificial a l’horta; a principis del segle 15, la canya de sucre, sobretot a l'horta de Gandia, imposà les seves exigències sobre els interessos del blat i d'altres cultius similars, i, encara, desplaçà la vinya i l'olivera; de principis del segle 17 fins a mitjan segle 18, el país conegué la crisi de la canya de sucre, greument afectada, primer, per l'expulsió dels moriscs i, després, per la competència del sucre portuguès i del sucre americà; a partir de mitjan segle 18, la morera i el cultiu del cuc de seda —la sericicultura— hi substituïren la canya de sucre com a principal conreu, i a partir de mitjan segle 19 hi prengué un rol primordial el conreu del taronger, la creixent extensió del qual ha permès a l'economia valenciana contemporània d'abocar-se novament al món i reprendre, així, una via que no havia freqüentat d'ençà del crac de principis del segle 17 causat per l’expulsió dels moriscs.

Sembla inqüestionable que durant els segles 15 i 16 l'exportació de sucre —de Gandia, Dénia, comtat d'Oliva— representà el darrer moment d'esplendor de l'economia valenciana, dins la qual exercí, en efecte, una funció comparable a l'acomplerta, vers la fi del segle 19, per l'exportació tarongera. En conseqüència, les referides contrades adquiriren una considerable força econòmica i política. Del port de Gandia les naus sortien plenes de sucre i d'aiguardent cap als centres principals de redistribució de l'Europa cristiana. L'expulsió dels moriscs significà una fuetada per al conreu de la canya de sucre. I quan el repoblament havia aconseguit de restablir una mica la normalitat comarcana, la competència dels sucres americans i portuguesos va impossibilitar-ne definitivament la represa.

Igualment, experimentà una important davallada la producció arrossera. Cal tenir present, com apunta l'historiador francès Braudel, que abans del gran comiat moresc l'excedent de producció d'arròs mantenia la importació de blat.

És indubtable que també resultaren afectades directament per l'expulsió dels moriscs algunes activitats industrials i mercantils. A les darreres ens referirem més endavant. Quant a les primeres, sembla que la crisi afectà, principalment, la indústria del calçat. Hom ha atribuït a Juan de Ribera aquesta exclamació: «Qui ens farà les sabates?» Consta, per altra banda, que els espardenyers d'Elx apujaren d'un mode exorbitant el preu de les espardenyes, el 1609, tot seguit de l'expulsió dels moriscs, principals manufacturers d'aquesta mena de calçat. Per evitar l'abús, el municipi establí una tarifa de preus amb amenaça de penes econòmiques per als contraventors.

Concentració parcel·lària

D'una banda, l'expansió del latifundisme per efecte de la depressió econòmica de l'època, que obligà nombrosos petits propietaris a vendre les seves terres a grans propietaris, i, d'una altra banda, un repoblament parsimoniós i sempre insuficient de les poblacions morisques expliquen la concentració parcel·lària que subseguí a l'expulsió, especialment a les comarques de l'interior i del sud del País Valencià.

Inflació del billó

El billó és un aliatge d'argent amb un contingut elevat de metalls no preciosos com el coure o, fins i tot, estany i zinc. S'ha utilitzat per fer monedes. En períodes d'inflació, com ara després de l’expulsió dels moriscs, les monedes de plata, a causa de la reducció constant i gradual del contingut d'argent, van acabar sent monedes de billó.

En els anys subsegüents a l'expulsió, la fàbrica de monedes de València encunyà grans quantitats de billó, provocant una forta inflació dels preus. El màxim de la inflació va correspondre al bienni 1610-1611 i va repercutir, quasi immediatament, en la fallida de la Taula de Canvi de València —banc municipal de la ciutat. Els mercaders insistien en l'advertència que la gran quantitat de billó circulant acantonava la moneda de plata. Es tractava d'una constatació empírica de la llei de Gresham, segons la qual en un sistema monetari bimetàl·lic (les monedes de billó i les de plata) la moneda més preada és retinguda per la gent i desapareix del mercat, ja que la gent prefereixen estalviar la bona i no utilitzar-la com a mitjà de pagament. Per altra part, la crisi en les finances originava queixes i exhortacions dels jurats davant el monarca. Àdhuc arribaren a demanar-li que sol·licités a Roma un breu declarant que incorrien en pecat les persones que defraudaven els drets de la ciutat. El problema va complicar-se per les encunyacions clandestines dels moriscs, els quals, en prendre consciència que serien expulsats, canviaren —sense importar-los de perdre o no en els canvis— la moneda de billó per or i argent, metalls bons per endur-se. Per això, havien encunyat clandestinament grans quantitats de moneda petita. Adduint diversos testimonis, Boronat afirma que «per exhaurir la moneda falsa, la ciutat de Gandia hagué d'hipotecar-se en més de 50.000 ducats». Per la seva banda, el Consell d'Aragó denuncià repetides vegades a Felip III l'abundància de moneda falsa a València, Aragó i el Principat. El 23 d'octubre de 1609, el patriarca de València, Joan de Ribera, exposà a Felip III les greus dificultats que havien sorgit a causa de les grans sumes de diners que s'havien endut els moriscs.

Ruïna de les classes mitjanes

En esmentar la qüestió dels préstecs censals, hem indicat que qui principalment havia deixat els diners —els creditors— eren les classes mitjanes i de les comunitats eclesiàstiques. Les dificultats de la repoblació i les reduccions successives dels interessos dels censals decretades per Madrid a fi que els deutors terratinents haguessin de pagar menys als seus creditors, contribuïren decisivament a la ruïna de les classes burgeses. En el desenllaç del drama morisc, l'opinió pública majoritària va pronunciar-se per l'expulsió, contra la voluntat de l'aristocràcia latifundista, interessada en l’statu quo dels cristians nous. Però un cop verificada l'expulsió, Felip III procurà de satisfer els interessos de la noblesa; el tan esmentat afer dels censals en constitueix una prova. D'aquesta manera, restà clos el cicle: l'expulsió dels moriscs, que afectà d'antuvi l'economia agrícola, feu sentir els seus efectes immediats sobre l'economia nobiliària, per incidir de retruc, finalment, sobre l'economia burgesa, creditora dels nobles.

En deixar de percebre els interessos dels préstecs censals, les classes mitjanes valencianes es veieren obligades a consumir els estalvis que tenien dipositats en la Taula de Canvi de la ciutat de València, cosa que representà la causa principal de la fallida d'aquesta, el 1613. L'historiador Àlvar Castillo^[4] aporta d'altres exemples que corroboren la ruïna experimentada per les classes burgeses del País Valencià. Arran de l'expulsió dels moriscs, la Generalitat de València no trobà ningú que arrendés la percepció dels tributs que li corresponien. Igualment, minvà moltíssim l'import de la recaptació dels tributs reials. El recaptador reial d'Alacant sol·licità i obtingué una disminució del 50 % en l'import del seu contracte, en vista de la paralització mercantil que patia el Regne de València d'ençà del 1609.

Un examen estadístic del ritme d'entrades de vaixells en el port de València permet a Àlvar Castillo de concloure que els anys compresos entre 1585 i 1605, aproximadament, suposen en la història del País Valencià el darrer moment de recuperació abans que la gran extensió del conreu del taronger li permetés, en el segle 19, d'abocar-se novament a l'exterior. El decenni de 1605-1615, de brusques oscil·lacions, assenyala el canvi de conjuntura, d'una fase A a una fase B. Indiscutiblement, sense l'expulsió dels moriscs, el País Valencià tampoc no hauria pogut eludir la depressió del segle 17. Però no és menys evident que l'expulsió agreujà considerablement aquella situació de crisi. València perdé aleshores, en benefici de Barcelona, l'hegemonia dins l'Estat catalanoaragonès que exercia d'ençà de mitjan segle XV, quan aflorà la ruïna barcelonina subsegüent a la Primera Guerra dels Remences (1462) i la guerra contra Joan II.

Fallida de la producció tradicional (1615 - 1630)

En el decurs del darrer terç del segle 15, la represa del comerç mediterrani mostrà clivelles i traces de fatiga. Aquell impuls desencadenat per l'eix monetari Castella-ports catalans-Gènova revelà febleses, només explicables a partir de factors d'origen estructural. En 1599, tanmateix, la munió de productes exportats, majorment en vaixells catalans, encara era important: des de productes agrícoles, fruita seca, cereals, vi, oli, fins a productes manufacturats de ferro, vidre, cuir, fusta o teles. Entre 1615 i 1630, però, l'exportació decaigué ostensiblement, fins a veure's reduïda a poca cosa més que productes agraris, ferro i teles, i encara hom venia més llana aragoneses i catalanes que no pas draperia —teixits de llana—, dada que posa en relleu una reducció de la venda de productes manufacturats. Així mateix, hom veié augmentar l'exportació valenciana de seda crua sense teixir, en detriment de la seda teixida.

Els catalans importaven més que no exportaven. Compraven coure, estany, plom, teixits lleugers —especialment de Flandes, Anglaterra o Lió—, peix salat de l'Atlàntic —arribat de la mà de bretons i anglesos—, carn, cera, blat d'Aragó i Castella, lli procedent d'Occitània, drogues i espècies per via de Marsella. «Els consolats i les colònies de catalans a l'exterior —escriu l’historiador Pierre Vilar—, òrgans vivents del comerç d'exportació perdien ensems importància i prestigi. A Gènova, a Sicília, a Sardenya, llurs privilegis, llurs preeminències són negligides […]» Respecte a Castella, l'exportació valenciana de seda teixida, tradicionalment important, era també en regressió. A més, a l'interior, els productes catalans es veien relegats per manufactures estrangeres. L'aparició no sols de productes, sinó de mercaders, marxants i àdhuc comerciants a la menuda, discreta a la centúria precedent, adquiria ara proporcions serioses. Marxants forasters —occitans i d'altres indrets del regne de França— podien vendre llurs mercaderies de poble en poble. A València, arribaven a monopolitzar el comerç urbà a la menuda. El port més important del País Valencià, Alacant, feia funcions, sobretot, d'un port de trànsit. D'Alacant sortia llana castellana i productes colonials provinents de Sevilla.

Això era degut al fet que els productes catalans, en l'àmbit de la producció europea, qualitat per qualitat, resultaven més cars. Més que problemes comercials, la causa provenia, òbviament, de l'esfera productiva, que no estava adaptada per fer front a la competència exterior. Les mesures proteccionistes no pogueren fer-hi res, ni tampoc evitaren la compareixença de formes capitalistes de distribució del treball, introduïdes d’amagat de l'organització gremial. Així, lluny de complaences en una imposició de taxes sobre els productes forasters, hi hagué una solució per tenir manufactures de bon preu i competidores: fabricar a la ruralia, a base de mà d'obra pagesa, barata, i a resguard dels tributs municipals.

La solució fou adoptada, d'antuvi, pels teixits de llana —la draperia—, primera indústria del Principat. En el decurs del primer terç del segle 17, podem dir que la draperia emigrà de ciutat a pagès. El baix cost de la mà d'obra rural va ésser aprofitada, primer, per homes de negoci, mercaders, que introduïren sense entrebancs les matèries primeres a les cases dels pagesos. En segon lloc, se n'aprofitaren els que subministraven i processaven la llana per ser teixida —els paraires. Aquests —els paraires— es dedicaven a comprar la llana i fer-la processar tot reservant-se els darrers tractaments a fi de poder-la vendre per ser teixida. Els paraires que es van enriquir, en convertir-se en homes de negoci, prompte es mostraven partidaris d'una opció liberalitzant i d'una reducció dels preus de cost, en divergència amb llurs confrares, favorables a romandre artesans i defensors del proteccionisme econòmic gremial. Ultra l'oposició dels paraires artesans, tingueren la dels teixidors, que els interposaren plets successius davant el Consell de Cent, sempre amb èxit menor.

Això no només passar en la draperia. També els treballs del cuir foren duts per homes de negoci a la ruralia.

Els canvis que experimentava el Principat respecte a la draperia o el cuir també es produïen, pel que concernia la producció dels teixits de seda, a València.

Els gremis no cessaren mai en llur reclamació de mesures «suficients» per redreçar la seva producció. Les corts de Barcelona del 1626, en temps de Felip III d'Aragó (Felip IV de Castella), interrompudes en el ple dels debats, deixaren sense efecte els capítols proteccionistes introduïts per al Principat. Avui, però, no sabríem adduir aquell contratemps dels gremis com explicació de la crisi productiva aleshores imperant. Els gremis del País Valencià —com els d'Aragó— veieren en vigor els seus capítols proteccionistes, però no pas una solució «suficient» per redreçar llur producció. Tant el País Valencià com el Principat oferien una balança comercial deficitària a causa de llur estructura productiva i llur grau de dependència del comerç estranger; sofrien una mateixa tendència a les fugues monetàries. La situació valenciana era més difícil, en tot cas, a causa de l'expulsió dels moriscs, del 1609, que no podia ésser compensada, en aquella fase històrica, per la demografia ni per la producció agrària.

No costa gaire de comprendre, doncs, el poc ressò que tingué en àmbit català l'oferta del privat del rei, el comte-duc Olivares, d'organitzar una companyia destinada a reprendre el comerç mediterrani, ni la manca d'interès dels catalans envers un projecte castellà, del 1669, de creació d'una companyia espanyola de comerç.

Només en la mesura que els Països Catalans conservaren llur autonomia i romangueren distanciats de la política imperial hispànica, pogueren mantenir-se en una relativa estabilitat monetària. Tot i la reducció de la massa monetària d'or i argent, xuclada per la competència estrangera, arribaren a configurar una política monetària a fi de mantenir l'equivalència real i nominal de la moneda, que n'evità fugides ruïnoses i l'entrada de peces dolentes. Així, València retingué la moneda de plata d'alta qualitat —mesures del 1616—; Barcelona imposà —mesures de 1617, 1654, 1674— una doble circulació, això és, de peces, d'or per als pagaments internacionals i a l'engròs, i dels «ardits», billó barrejat amb plata, per a transaccions interiors a la menuda.

Però no s’ha d’oblidar el respir, l'expansió demogràfica, lligada a la qual va entaular-se una revifalla agrícola.

La Guerra dels Segadors (1640 - 1652)

La Guerra dels Segadors fou alçament secessionista català contra la monarquia hispànica dels Àustries. El conflicte bèl·lic afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652. Tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus] (1659) entre Espanya i França pel qual se separava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya, que passaren a mans franceses.

A la mort del rei Felip III el 1621, el successor va ser el seu fill Felip IV, el penúltim monarca de la casa d'Àustria. Comença a governar tenint com a privat a Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares, de qui Jeroni Pujades deia: «Aquest Conde Olivares, Duque o Diable de Sant Lúcar, és estat sempre un perseguidor de la nació catalana». Va intentar reformar la monarquia per aconseguir una major unitat dels països on aquesta monarquia regnava. Això, sumat als problemes en la política externa, en el marc del conflicte europeu de la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648), produirà una sèrie de conflictes interns a la monarquia, principalment la revolta catalana i la portuguesa —que s'independitza el desembre de 1640, després d'haver estat des de 1580 sota la dinastia espanyola—, però n'hi hagué en altres territoris de la monarquia, cosa que demostra l'esgotament que aquesta monarquia va patir en el segle 17.

La política imperial de la monarquia hispànica havia dut les seves arques, en entrar el segle 18, a una situació crítica. El privat de Felip IV, el comte-duc d'Olivares, hi respongué, a partir del 1621, amb una reduplicació de les vel·leïtats de grandesa i una consecutiva exigència major de recursos a tots els territoris de la corona. Respecte als Països Catalans, l'opció del comte-duc d'Olivares va dirigir-se principalment cap al Principat, que excel·lia per la seva fama de prosperitat, de riquesa en mitjans humans i econòmics, sens dubte exagerada per la cort mateixa, com ha remarcat la historiadora barcelonina Eulàlia Duran. Ni el Principat ni cap altre territori català no tenien interès en la política exterior del comte-duc. Si l'expulsió morisca havia afectat demogràficament i econòmica sobretot el País Valencià i el Principat occidental, les Illes Balears romanien en crònica deficiència econòmica i la Catalunya del Nord havia estat delmada per la pesta de 1629-1630. Sols Barcelona i el Principat oriental, encara que molt lluny del procés de recuperació de l'últim terç del segle, havien experimentat un cert progrés en llurs concentracions humanes i en llurs mitjans econòmics, altrament vetllats amb zel per les institucions i els diversos sectors socials que n'eren detentors. Davant d'aquesta situació econòmica del Principat, les relacions entre les institucions del Principat i la monarquia hispànica es tensen quan el 1626 Olivares els demana un gran donatiu que el Principat el nega a donar.

Comsevulla, la confrontació entre l'Imperi i els catalans se centrà de bon principi a Barcelona. L'entrada de Felip IV en la Guerra dels Trenta Anys, el 1635, convertí el Rosselló i mig Principat en escenari de combats i en àrea d'estacionament de tropes mercenàries, cosa que determinà una situació de malestar popular creixent, que l'any 1640 esclatà de manera violenta. Les tropes castellanes entraren a Catalunya per combatre contra els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació. A més, el sojorn de les tropes mercenàries va obligar que molts pagesos haguessin d'allotjar i mantenir a casa seva aquests soldats i a més de suportar les seves atrocitats.

Al voltant del 1639, les dues causes —la tensió entre les institucions catalanes i les reials i entre els pagesos i els soldats— es van entroncant i es produí la identificació i solidaritat dels pagesos amb l'actitud de recel polític de les autoritats. Així s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, cada vegada més important, tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.

El 22 de maig de 1640, un grup de pagesos entraren a Barcelona i deslliuraren Francesc de Tamarit, diputat militar de la Generalitat que havia estat empresonat per haver-se oposat a l'allotjament de tropes imperials. El 6 de juny, dia de Corpus, festa important de l'Església catòlica, coincidint amb la tradicional arribada a Barcelona de segadors, esclatà l'avalot pagès conegut com a jornada del Corpus de Sang, durant la qual fou mort el virrei de Catalunya —Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma— i diversos funcionaris reials.

L'aixecament barceloní desfermà la revolta pagesa —que hom pot inscriure dins les revoltes antinobiliàries característiques de l'Europa del segle 17—, la direcció política de la qual fou assumida per la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, controlats aleshores per la petita noblesa contrària a la política d'agressió constant contra llurs privilegis tradicionals practicada per la monarquia hispànica regida pels Àustries. La convergència antiaustriacista de ciutadans, poble menut, pagesos i classes dirigents insatisfetes, va permetre d'engegar un procés de secessió de la corona hispànica.

Els organismes polítics del Principat, encapçalats per polític i eclesiàstic català Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) —canonge de la ciutat de la Seu d'Urgell que el 1638 havia esdevingut diputat del braç eclesiàstic i president de la Generalitat—, pactaren, el 1641, amb Lluís XIII de França^[5] una aliança politicomilitar per fer front a l'exèrcit imperial espanyol. Però el domini francès també comportà un seguit de tensions socials, derivades de la política de reclutament, de les contribucions de guerra i de la progressiva marginació dels organismes polítics autòctons practicada per la nova administració.

La presa de Barcelona, l'abril de 1652, pels soldats espanyols, determinà la fi del conflicte, tot i que els fets d'armes es perllongaren durant set anys més.

Les conseqüències derivades de la guerra foren clarament negatives, com ha remarcat l’historiador francès Pierre Vilar: despeses públiques desmesurades, inflació monetària, paràlisi de la producció, despoblament a causa d'una epidèmia terrible i finalment pèrdua de l'Alta Cerdanya i del comtat del Rosselló. No obstant això, el Principat conservà les seves institucions.

La resistència del Rosselló a incorporar-se a l'Estat francès (1659 - 1680?)

Els catalans no han deixat morir mai llur sentit de la pròpia identitat, malgrat els totalitarismes o centralismes polítics, econòmics i culturals que en el transcurs dels segles moderns s’han esforçat per reduir-lo a una afecció col·loquial i de poble, ni tan sols en els períodes de major opressió, en què hom ha sabut mantenir-lo en hibernació a l’espera de moments millors. De tot l'àmbit de les terres catalanes, probablement els comtats de Cerdanya i de Rosselló han sofert en major grau la càrrega de la ingerència aliena, per tal com han viscut —recorda l'historiador gironí Jaume Sobrequés— «una doble opressió: la francesa i l'espanyola». Durant el segle 17, aquesta doble opressió va fer-se més intensa a mesura que el pes polític dels Països Catalans anava disminuint en una Europa on prosperaven les solucions autoritàries. Com la resta dels Països Catalans, rossellonesos i cerdans sofriren l'escomesa castellanitzadora, l'ofec inquisitorial, l'expulsió de jueus, les «exaccions de batalló» —és a dir, bandidatges realitzats pels soldats, per més que Perpinyà posseís el privilegi de no haver d'albergar gent armada. Durant la Guerra dels Segadors o de Separació (1640-1652), període de revolta i de guerra contra el rei d'Espanya en què el Principat tenia París per aliat, la ciutat de Perpinyà fou assaltada per l'exèrcit francès, després d'un setge aterridor (1642). La Generalitat de Barcelona hagué d'instar la corona francesa perquè respectés en terra rossellonesa les constitucions catalanes. La doble opressió s'estenia Catalunya endins. Sotmesa Barcelona per les forces espanyoles del fill il·legítim del rei Felip IV, Joan d'Àustria (1652), la guerra i l'exèrcit francès planaren encara set anys en terra catalana, de Perpinyà a Girona, ara atacant el Vallès, ara cap a Berga i Solsona. No cal dir, però, que finalment va imposar-se, amb la justificació de la conveniència de constituir una frontera «natural» a l'Eix Pirinenc, l'annexió de l'Alta Cerdanya i del Rosselló a l'Estat francès, que fou refermada pels reis d'Espanya i França en el tractat dels Pirineus (1659) i la conferència de Ceret (1660).

El comtat de Rosselló comprenia les comarques del Conflent, el Vallespir i el Rosselló estricte. La part de la Cerdanya annexada, l'Alta Cerdanya, incloïa la vall del Capcir i 33 pobles de la plana. Lluís XIV de França —fill de Lluís XIII i que havia heretat la corona el 1643— no sols desatengué les constitucions catalanes del Rosselló, sinó que, simplement, va derogar-les (juliol del 1660). Van ser substituïdes per un Consell Sobirà del Rosselló, òrgan de justícia i de govern i que no fou derogat fins a la Revolució Francesa (1789). El 1790, quan l'Assemblea Nacional Francesa va decidir dividir tot el regne en departaments, l'antiga Província del Rosselló fou derogada i es constituí el «Departament dels Pirineus Orientals». Però mai va perdre la denominació secular de País Rossellonès o simplement el Rosselló —feta extensiva a totes aquelles comarques nord-pirinenques. La pau dels Pirineus no decidí pas, de moment, el destí del Rosselló, a desgrat de «la conveniència de construir una frontera natural». Lluís XIV —ha escrit Pere Verdaguer— «estudià fins a la pau de Nimega (1678-1679) la possibilitat d'intercanviar el Rosselló per Flandes». El que sí que va iniciar-se, mentrestant, fou un procés de francesització tenaç, creixent, dramàtic.

El rei de França exigí a la jerarquia eclesiàstica rossellonesa perquè inclines els fidels en favor d'ell, llur nou sobirà. Com fos, però, que l'església catalana no li fes molt de cas, Lluís XIV va reservar-se la nominació episcopal i omplí els convents de frares francesos. En 1662 introduí els jesuïtes a Perpinyà, on iniciaren l'ensenyament en francès. Per acabar, desterrà bon nombre de religiosos autòctons i, per afavorir l'entrada dels monjos forasters, patrocinà una campanya difamatòria de la clerecia catalana, segons una pràctica —com diu l'historiador Josep Sanabre (1892-1976)— similar a l'esmerçada pels Àustries espanyols a tots els Països Catalans durant la primera meitat de la centúria.

Els catalans persistiren aferrissadament en llur consciència nacionalitària. Afirmacions de malestar i disturbis de caràcter social foren sublimats per la idea de catalanitat —derivada d'un sentit de «pertinença a la terra»—, com ara la revolta dels angelets de la terra, originada per la imposició d'un aranzel sobre la sal, l'any 1661, i allargassada per escamots antifrancesos fins a l'any 1674 i àdhuc fins a 1679. Hi hagué episodis contra les «exaccions de batalló», contra els excessos de l'exèrcit, mal endèmic de l'època, des del Rosselló fins a les contrades d'Alacant, tant li fa que fossin espanyols o francesos els soldats.

Encara en 1710, Antoine de Barrilon, intendent francès de la província del Rosselló, havia d'afirmar que el «poble del Rosselló s'anomena i s'estima català i consideraria com una injúria el nom de francès o de català francès». D'ençà del 1682, tanmateix, el Consell Sobirà del Rosselló havia posat la coneixença del francès com a condició per accedir a les professions liberals. Heus ací una constatació que el bilingüisme havia penetrat dins la burgesia. Pere Verdaguer diu que no afectava gens la resta del poble i que en 1874 encara es predicaria en català a l'església de Sant Jaume, a Perpinyà. I bé: el poble rossellonès havia entrat en plena disglòssia, amb dues llengües, una de prestigi alt (el francès) utilitzat pel govern i en els texts formals, i una de prestigi baix (el català), que era la llengua pròpia parlada. Que la llengua del poble esdevingués un «patuès» en progressiva decrepitud era només qüestió de temps.

La revolta de Centelles o dels Barretines (1687 - 1689)

A finals de 1665 a Madrid havia mort Felip IV amb el llegat d’haver perdut Portugal el 1640 i per poc el Principat arran de la Guerra dels Segadors (1640-1652). El va succeir Carles II, el darrer representant de la Casa d'Àustria a Espanya. A la mort d’aquest darrer, la corona hispànica va passar a la dinastia dels Borbons, no sense problemes, ja que va provocar un conflicte internacional (la guerra de Successió entre 1701 i 1715). Carles II tenia al front a França a Lluís XIV que jugava a mantenir una guerra intermitent amb la monarquia espanyola per tal d’anar justificant noves annexions de territoris. Per tant, era habitual que les tropes castellanes estiguessin allotjades al Principat, amb les consegüents molèsties, abusos i exaccions per mantenir-les, que afectaven fonamentalment els pagesos. En aquestes circumstàncies esclatà la revolta de Centelles.

Aquesta revolta va ser un aixecament pagès contra les molèsties, els abusos i les exaccions de les tropes del rei Carles II allotjades, per manca de casernes, en les cases dels pagesos. Va tenir una especial intensitat a Osona, el Lluçanès, el Bages i el Vallès; però que va arribar també al Baix Llobregat, el Penedès, la Segarra, l'Urgell i fins i tot a la comarca del País Valencià de la Marina. Va ser una de les revoltes pageses més nombroses a l'Europa del 17, arribant a revoltar 18.000 pagesos el 1689.

La conjuntura de redreçament econòmic que s'esdevingué vers el 1680 no afectà pas igualment totes les terres catalanes. Mentre que, en general, les terres baixes i comarques litorals prosperaven, les terres interiors amb prou feines començaven a tenir senyals de recuperació. A grans trets, la depressió persistia arreu dels altiplans i zones de muntanya mitjana dels Països Catalans. Contribuïa a mantenir-la un seguit de factors derivats de la política exterior dels reis hispànics del Casal d'Àustria —intervenció bèl·lica en distintes coalicions antifranceses (1667-1668, 1672-1678, 1689-1697)— que es traduïen en feixugues càrregues per a les comarques més deprimides: procura d'homes, allotjament de tropes i les «contribucions de batalló», això és, tribut que es pagava per al manteniment de l'exèrcit. La població pagesa, la més afectada, reaccionà violentament. Per si no n'hi havia prou, l'any 1687, el país sofrí una plaga de llagosta que malmeté bona part de les collites.

El moviment insurreccional esclatà, el mateix 1687, durant, com ja s’ha comentat, el regnat de Carles II, a la comarca interior d'Osona, concretament a la vila de Centelles, on la població va negar-se a satisfer les contribucions militars, va aixecar-se en armes i obligà l'exèrcit a sortir de la vila. Aquest aixecament pagès de Centelles és conegut també, tradicionalment, amb els noms de commoció dels Gorretes o dels Barretines, termes que comprenen sempre una noció substantiva: revolta pagesa, revolta de la terra.

Durant tres anys, amb una alternança de períodes de gran violència i relativa calma, la revolta es va estendre a les comarques del Vallès, el Bages, l'Anoia, el Penedès, Solsonès, la Cerdanya i àdhuc el Baix Llobregat i part del Maresme. Els revoltats arribaren a bloquejar Barcelona en dues ocasions (1688 i 1689), però el moviment fracassà, com apunten els historiadors Eva Serra i Roger Alier, «per la manca de cooperació de Barcelona i de les principals ciutats catalanes». La repressió de la corona fou dura: s'executà el cap dels insurrectes, Antoni Soler, de Sant Boi de Llobregat, es donà un perdó restringit, s'enderrocaren les cases dels capdavanters i molts d'ells foren obligats a exiliar-se. Malgrat tot això, segons els autors esmentats, «les autoritats hagueren de substituir l'allotjament per un donatiu de 200.000 ducats i la corona feu construir també unes casernes a Barcelona (1690) i a Vic (1692), per solucionar el problema endèmic de l'allotjament militar».

Cal destacar, en la revolta de Centelles, el caràcter eminentment pagès sobretot en comparació amb la Guerra dels Segadors (1640-1652), en què la revolta, eixida del poble, fou assumida per les institucions de govern del Principat. En la revolta de Centelles els capdavanters foren de principi a fi els mateixos pagesos i les institucions barcelonines, en aquest cas, lluny de col·laborar-hi, es posaren contra el moviment.

La cascada del menyspreu

La «cascada del menyspreu» constituí un fenomen força general a les ciutats europees de l'Antic Règim. Amb aquesta expressió, els historiadors francesos posen en relleu uns comportaments col·lectius molt característics de la jerarquia social establerta per aquell règim. Els grans aristòcrates menyspreaven els petits cavallers, aquests els burgesos, els grans burgesos volien diferenciar-se legalment dels mercaders, els quals miraven amb orgull els botiguers i els artesans i, dins la menestralia mateixa, hom reproduïa l'escala descendent de refús. La societat catalana moderna s'ha ufanat sempre de la seva burgesia i ha exaltat el valor social de la seva menestralia, amb raó pregona, per tal com l'ascensió burgesa autòctona ha tingut lloc a desgrat de la cascada de tensió social esmentada.

El capdamunt de la jerarquia urbana dels Països Catalans era constituït per la categoria dels «ciutadans honrats». Era una burgesia, gairebé ennoblida, que vivia de les seves propietats urbanes, rurals i dels famosos censals —préstecs hipotecaris a llarg termini. Els ciutadans honrats formaven la «mà major» —un dels estaments socials i de poder a la Corona d'Aragó— de les grans ciutats i, socialment, es diferenciaven poc de la petita noblesa municipal que vivia a ciutat i participava en el seu govern. Els ciutadans honrats de les ciutats principals gaudien jurídicament de privilegis nobiliaris i «eren tractats com a cavallers en moltes coses», sense arribar mai, però, a ésser-hi identificats. La burgesia de professions liberals era constituïda per graduats universitaris, llicenciats i doctors en, per exemple, lleis o medicina, bon nombre dels quals pertanyien per naixença a la ciutadania honrada. Els estudis universitaris permetien que «el subjecte innoble» adquirís prerrogatives de noblesa.

La situació de la burgesia mercantil era molt diferent. Era organitzada des de la baixa edat mitjana —segles 11 al 15— en matrícules de mercaders i consolats de comerç, l'existència dels quals va dilatar-se fins a la fi del segle 18. La davallada econòmica que amb la crisi general del segle 17 contribuïren a fer-ne una burgesia conservadora i en regressió, que feia l'impossible per obtenir de la corona «de manera col·lectiva», els privilegis propis de la condició superior de ciutadania honrada. Encara en ple segle 18, els comerciants demanaven amb insistència el dret de portar espasa com els cavallers, però sempre toparen amb el dogma de la noblesa que «l'exercici de la mercaderia i la condició nobiliària eren incompatibles». La burgesia mercantil barcelonina aconseguí una certa satisfacció social arran de l'organització de la Junta de Comerç de Barcelona, l'any 1758, que es reflectí, per exemple, en l'exempció de certes imposicions i en el dret de portar espasa. Cal dir, però, que la matrícula de comerç es reservà a comerciants a l'engròs o de llotja. Idèntic model assolí, el 1762, la Junta de Comerç de València, i també van temptar-ho, amb èxit menor, els burgesos mallorquins.

Entre la gran burgesia mercantil i la menestralia superior, hi entrava una nova frontera: la separació entre llotja i botiga, entre comerç a l'engròs i comerç a la menuda, entre l'home d'afers i el «mercader de vara» —botiguer de teixits. La burgesia va oposar-se a qualsevol participació, en les juntes de comerç, amb els comerciants a la menuda, amb els artesans.

Arts honorables i arts mecàniques i els prejudicis socials

Dins el món dels gremis, també existia una classe alta o elit corporativa, integrada pel comerç de botiga i la menestralia superior. Eren els gremis, o les arts, pretesament liberals i que es distingien per llur major riquesa i prestigi social. Rebien la denominació de «col·legis» —en comptes de confraries, gremis, art menor— i llurs membres eren considerats «artistes».

A Barcelona, a partir del segle 15, en què foren definits els «artistes», els oficis «menors» mai van deixar d’intentar de ser també «artistes». El procés de reforma institucional i de ratificació dels col·legis gremials va generalitzar-se arreu dels Països Catalans durant el segle 17. A la ciutat de Perpinyà, en efecte, la divisió entre col·legis i confraries, iniciada en 1360, restà configurada l'any 1622, en establir-se la separació entre col·legis de matrícula, propis de les arts «honorables», i «comuns de menestrals», que reunien les arts «mecàniques». Onze col·legis superiors integraren, així, els botiguers de teixits i els principals oficis artesans. Els conceptes de «col·legis», «artista», «honorable» volien significar la relació universitària que en el seu origen tenien els gremis. A Xàtiva, a més dels notaris, apotecaris i cirurgians, gaudiren de la dignitat col·legial, a partir del 1644, els cerers —els que feien o venien ciris—, sucrers i especiers. A la Ciutat de Mallorca, en gaudiren els apotecaris, sucrers i especiers, velluters. A Girona i Vic, els apotecaris, cirurgians, adroguers, cerers, sucrers, argenters. A València, els teixidors de la seda tingueren accés a l'elit corporativa, l'any 1686, en què llur gremi rebé la nominació d'art major. A Barcelona, els corredors d'orella —que feien d'intermediaris entre el comprador i el venedor— no foren estimats artistes, ni llur gremi va ser col·legi, fins a l'any 1707, i els argenters només ho aconseguiren en 1733, després d’intentar-ho repetidament per raó del caràcter «mecànic» de llur ofici.

Orgull social, puresa de sang

Els col·legis d'artistes manifestaven, en llurs ordenances, un pregon sentiment d'orgull social. Les disposicions de «sang neta» —descendents de família cristiana provada i sense ascendents jueus o musulmans— i les discriminacions d'origen religiós sovintejaven en els segles 16 i 17 i van mantenir-se fins ben entrat el segle 18. Els corredors de canvi barcelonins, un ofici d'antuvi propi de conversos, refermaven en ple segle 18 l'exigència de sang neta. El col·legi barceloní d'adroguers, des de la seva formació, en 1562, mantenia, encara en 1767, proves de puresa de sang. Els cerers i confiters valencians n'exigien, des del 1634, per als confrares aspirants a mestre. A València, les mesures contra els cristians nous —jueus, musulmans— i condemnats per la Inquisició es retroben en les ordenances dels argenters (1732, 1761) o dels tintorers (1737). En 1774, els botiguers de teles barcelonines excloïen els condemnats per la Inquisició. En 1775, els adroguers de la ciutat de Mataró encara pretengueren imposar a llurs membres les proves de sang.

Discriminació per ofici

La marginació per «mala raça» anava acompanyada de la marginació per «ofici indecorós». Les ordenances dels col·legis d'artistes solien contenir discriminacions contra el treball manual dels artesans, en general, o contra alguns oficis, en particular. Els sucrers de la ciutat valenciana de Xàtiva, en 1644, excloïen els provinents d'oficis mecànics, i els argenters valencians menyspreaven els oficis «vils, mecànics i indecorosos». Vers el 1680, els escultors barcelonins intentaren de constituir-se en col·legi d'artistes, per separar-se dels fusters, dels quals menystenien llurs «operacions manuals i mecàniques».

En 1787, els mercaders d'espècies de València afirmaven llur separació de qualsevol ofici tingut popularment per mecànic, i, encara en 1789, els impressors barcelonins contraposaven la seva «art noble i liberal» a la feina «vulgar» de l'enquadernador.

Nogensmenys, mentre la petita burgesia dels artistes —separada dels mercaders de llotja per una rígida frontera social— bastia una muralla entre ella i la menestralia menor, aquesta, a son torn, instituïa en el propi si noves diferències de categoria. En el si dels gremis o confraries, creixien, doncs, diversos «graus, ordres i estimació». La matèria laboral, l'antiguitat del gremi o el nombre de confrares contribuïren a delinear el rang de cada ofici. Una de les confraries gremials catalanes que gaudia de major estima era la dels paraires o teixidors de llana, el primer dels oficis a les ciutats de Perpinyà, València, Barcelona, els quals no solament feien ostentació de llur importància pública, ans també de llur rectitud cristiana i puresa de sang. Recordem les observacions del segle 18 de l’advocat mataroní Francesc Romà i Rosell (Barcelona, 1725-1784) o de l’historiador barceloní Antoni de Capmany (Barcelona, 1742-Cadis, 1813) a propòsit de la compensació que l'orgull gremial oferia als treballadors manuals del règim antic.

Com els col·legis d'artistes, els gremis o comuns de menestrals també imposaven, a llur torn, proves de puresa de sang. A Mallorca, arran de la gran persecució dels xuetes —descendents dels jueus mallorquins convertits al cristianisme—, ho feren els fusters (1695), els sastres (1701), els esparters (1702), els escultors i els pintors (1707). Els espardenyers i esparters de la ciutat valenciana de Gandia arribaren a refusar qualsevol aprenent «jueu, negre, gitano, mulat, sectari o idòlatra». Àdhuc en 1815, el gremi de corders de Barcelona gosà escriure en les seves ordenances que excloïa els «moros, jueus o qualsevol altra mala raça». Entre els oficis discriminats pels gremis o comuns de menestrals, hi havia els carnissers, hostalers, taverners, pregoners i altres, considerats especialment vils. En 1626 i 1707 foren formalment exclosos de qualsevol mena de participació en el Consell de Cent de Barcelona. El 1707, hom en justificava l'exclusió amb els únics arguments que permetia la cascada de tensió social imperant: equiparar els carnissers amb els altres oficis seria «en menyscapte dels altres gremis», per tal com l'honor dels uns es fonamentava en el deshonor dels altres.

La força dels prejudicis socials

No hi ha res tan indicatiu de la força dels prejudicis socials com el comportament que generen en les capes inferiors del poble, més discernides i damunt les quals és major la incidència del menyspreu general. Considerem el cas de les confraries barcelonines excloses, el 1707, de tota participació en el Consell de Cent i observem llur reacció, que consistí, lluny de regirar-se contra el sentit discriminador i jeràrquic imperant, a precipitar-se a pidolar una engruna d'aquella dignitat ciutadana tan mal repartida com la riquesa. Examinem-la, per exemple, en la confraria de carnissers. En 1707, els carnissers de Barcelona, maldaven per obtenir el grau d'art, com les altres arts mecàniques. Quan, aquell any mateix, les companyies gremials de la milícia urbana —la Coronela— decidiren de fer-se un uniforme nou «per son llustre i major ornament», els carnissers no volgueren ser els últims. Car «la present confraria […] no es reputa per inferior a les altres». Per no deixar els carnissers, els de València declaraven, en 1741, que ells anaven a les processons com els altres gremis i corporacions públiques.

Els il·lustrats del segle 18 desplegaren una campanya contra els prejudicis que afectaven el treball mecànic. Diversos autors, entre els quals l'esmentat Antoni de Capmany, lloaren el treball especialitzat dels artesans i blasmaren els prejudicis socials. L'any 1738, una cèdula reial declarà que els oficis gremials clàssics —de sabater, sastre, ferrer, fuster, blanquer— eren honorables i no suposaven obstacles per haver-hi càrrecs municipals d’aquests gremis.

Aquesta legislació no tingué, tanmateix, conseqüències automàtiques. Els carnissers de València es veieren obligats a presentar una declaració oficial explícita que ells també eren inclosos en la disposició del 1738.

Els canvis de mentalitat foren lents, però entre 1760 i 1820, els antics prejudicis socials i racials anaren esvaint-se.

Els botiguers i menestrals romangueren arrelats encara en les tradicions, però la gran burgesia començà de negligir la puresa de sang. Després de la Guerra del Francès, la burgesia abandonà les formes tradicionals de procedència i exclusivisme, com, per exemple, l'ús de l'espasa o el tractament de «don». En aquells moments, un home com F. J. Castaños, capità general de Barcelona (1815-1820), podia escriure que «hom fa gala de malmirar allò que abans era preat».

L'estètica del Barroc

Anotacions

Notes i referències

↑ Serra i Puig, Eva «El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe». Recerques: història, economia i cultura, 10, 1980.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, 2014, p. 131.
↑ Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca (GEC).
↑ Álvaro Castillo Pintado. Las rutas mercantiles del Reino de Valencia durante el primer cuarto del siglo 17: 1598-1621, València, Universitat de València, 1956.
↑ Popularitzat per Alexandre Dumas pare en la seva novel·la Els tres mosqueters, on d'Artagnan s’uneix als mosqueters en la defensa del rei Lluís XIII dels enemics externs i les intrigues internes, sobretot del seu primer ministre, el cardenal Richelieu.

[Serra-1980-1] Serra i Puig, Eva «El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe». Recerques: història, economia i cultura, 10, 1980.

[Fontana_2014-2] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Eumo Editorial, 2014, p. 131.

[3] Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca (GEC).

[4] Álvaro Castillo Pintado. Las rutas mercantiles del Reino de Valencia durante el primer cuarto del siglo 17: 1598-1621, València, Universitat de València, 1956.

[5] Popularitzat per Alexandre Dumas pare en la seva novel·la Els tres mosqueters, on d'Artagnan s’uneix als mosqueters en la defensa del rei Lluís XIII dels enemics externs i les intrigues internes, sobretot del seu primer ministre, el cardenal Richelieu.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]