Els Països Catalans/La revolució burgesa (1833 – 1868)
Esclat de la Primera Guerra Carlina. 1833-1840[modifica]
La mort de Ferran VII sense deixar descendència masculina i la proclamació de la seva filla Isabel II com a reina d'Espanya, el setembre de 1833, desfermaren la rebel·lió dels partidaris de l'entronització de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó, germà del rei finat i segons ells l'únic hereter legítim en virtut de la llei sàlica o precepte que excloïa les dones del tron, d'una vigència, emperò, interpretable. Aquesta pretensió escindí els rengles monàrquics entre carlins —que proclamaren l'infant, amb el nom de Carles V— i partidaris d'Isabel. També incrementà la divisió preexistent entre defensors a ultrança de l'antic règim —que formaren la fracció carlina— i partidaris d'accedir a certes mesures liberals, integradors del partit isabelí. Diversos punts del reialme d'Espanya conegueren aixecaments armats. Però els Països Catalans —i així Euskadi, on residia el pretès Carles V— veieren la conversió del conflicte dinàstic en guerra civil.
_(cropped).jpg)
Els nuclis del carlisme català es constituïren a les zones rurals interiors, especialment a les comarques dels Serrans i del Maestrat, les terres altes de la plana castellonenca, el Solsonès, el Berguedà, el Lluçanès, la Garrotxa. Les primeres partides armades de carlins es formaren a Prats de Lluçanès, a les contrades de Xàtiva, d'Oriola, del Maestrat, les accions de les quals culminaren amb la presa de Morella, el novembre de 1833. A les Illes, la reacció absolutista afectà Ciutat de Mallorca, el novembre, però limitada a un avalot de nobles i frares. Les forces governamentals contingueren momentàniament l'escomesa carlina, que havia de reprendre la seva força, però, en 1835, en enviar el comandament carlí un contingent de forces del territori carlista basconavarrès, seleccionat entre els més experimentats batallons dels quals disposava.
Guerra civil i revolució burgesa[modifica]
Hem de considerar l'evolució de la insurrecció carlina en estreta connexió amb el procés revolucionari burgès en què anà emmarcada. L'obtenció de reformes constitucionals era el mòbil bàsic del suport de la burgesia a la corona. El capità general del Principat, per exemple, lliurà a la cort de Madrid, el 25 de desembre de 1833, la petició formulada per les classes industrials i mercantils d'un canvi de govern i la convocatòria de corts. La formació d'un govern nou d'un tímid signe liberal, el gener de 1834, i la promulgació l'«Estatut Reial» de 1834, una carta atorgada redactada per aquest, el mes d'abril, assenyalaren els límits del reformisme monàrquic.
La seva moderació, tant envers les llibertats polítiques com les econòmiques —per exemple, llibertat d'indústria, de contractació de mà d'obra, de compra o venda de propietats desvinculades—, i la seva incapacitat de liquidar la rebel·lió carlina, junt amb una adversitat econòmica creixent, conduïren a la revolució d'estiu del 1835 (les bullangues de 1835). El Principat i el País Valencià formaren juntes revolucionàries, de composició liberal avançada, que conduïren la protesta popular urbana.
La crema dels «nius absolutistes»: les bullangues de 1835[modifica]
La progressió bèl·lica carlina no arribà a superar la fase de guerrilles o bé de campanyes poc articulades i conduïdes per caps dispersos. Sols a l'àrea del Maestrat excel·lí un cabdill, Ramon Cabrera, que va imposar-se en un territori dilatat. A partir del 1835, desplegà una campanya sobre la costa valenciana que esverà la ciutat de València. Altres caps carlins temptaren la presa d'Olot (1835), Prats de Lluçanès (1836). Arribarien a conquerir, però, Berga (juliol del 1837), on centraren la Junta Superior Governativa de Catalunya, creada d'ençà del 1836 com organisme coordinador de les forces carlines.
Les ofensives dels carlins abrivaren arreu una onada política contra el moderantisme governatiu per la ineficàcia i feblesa amb què s'hi enfrontaven. El 22 de juliol de 1835, la mort de 33 presoners liberals a mans d'una partida carlina, al Camp de Tarragona, provocà la crema d'un convent de franciscans de Reus. A mesura que corregué la notícia, els avalots es multiplicaren i menaren a la crema dels convents, «nius d'absolutisme» en l'ànim popular: Poblet, Santes Creus, nombrosos convents de Barcelona, Ripoll. Idèntic sentit de revolta anticarlina i protesta contra el tímid reformisme isabelí tingueren els avalots de València, de la primera desena d'agost. Dins la mateixa onada, es produí l'incendi de la fàbrica Bonaplata, fet que incorporava nous elements a l'estricta pugna antiabsolutista.
Fou així com la monarquia isabelina hagué de promoure un altre govern —presidit per Mendizàbal (setembre del 1835)— en grau d'assumir les reivindicacions de les juntes revolucionàries, les quals foren dissoltes efectivament, tret de la de Barcelona —que se sostingué fins a l'octubre—, encara compromesa a dirigir l'acció contra els carlins del Principat. Veure annex 1835: La revolució catalana de juliol.
Vers l'estat liberal[modifica]
Dissoltes les juntes revolucionàries, el nou govern de Madrid promulgà les mesures substancials de ruptura amb el règim antic per constituir les bases de la societat liberal que foren culminades per la Constitució del 1837. La llibertat d'indústria (desembre del 1836), les mesures desamortitzadores (desamortització de Mendizábal) i l'abolició de les senyories[1] (1836-1837), així com la introducció del parlamentarisme i de les llibertats públiques, foren els graons bàsics del nou estat.
La burgesia, principalment la burgesia industrial, volgué conduir-ne el procés per mitjà d'integrar en les pròpies reivindicacions les protestes populars i les exigències de les juntes revolucionàries. Però la progressiva radicalització d'aquestes —durant el període 1835-37— posaren en un primer pla la qüestió de l'ordre públic i de l'estabilitat social. De tal mode que la burgesia, constreta entre l'amenaça popular i l'autoritat reial, rebaixà les seves pretensions davant el centralisme isabelí, amb el qual arribà a compartir l'opció de mantenir l'ordre nou dins el marc polític d'un liberalisme censatari. És a dir, una monarquia constitucional pregonament centralista i un parlament elegit per la minoria dels contribuents majors del reialme. El liberalisme censatari fou aviat compartit per moderats i progressistes. Tot seguit, hi feren llur oposició els demòcrates i els republicans.
Fi de la Primera Guerra Carlina (1840)[modifica]
A partir de la conquesta de Berga, els carlins es llançaren sense èxit contra Vic, la Seu d'Urgell, Puigcerdà. En aquesta fase del conflicte, sobresortí la figura sinistra del comte d'Espanya, nou cap militar enviat per la cort carlina. Perdé Solsona (juliol del 1838), feu incendiar Manlleu i Ripoll, presidí la recrudescència de les dissensions internes dels carlins, paleses en l'abandó d'aristòcrates eminents de la Junta de Berga, el 1839, entre els quals el comte de Fonollar i el marquès de Monistrol. Finalment, ell mateix en fou víctima, fins a l'extrem de deixar-hi la vida, assassinat pels seus homes a Coll de Nargó, el novembre de 1839. L'agost de 1839, el conveni de Bergara havia liquidat el moviment carlí d'Euskadi. La guerra catalana, emperò, s'allargassà un any més. Concentrat, a l'últim, tot l'exèrcit isabelí, comandat per Espartero i Antonio Van Halen, contra el tortosí Ramon Cabrera i la seva host. El general carlí, emmalaltit a darrera hora, es retirà devers el nord, fins a les muntanyes de Cadí, d'on eixí cap a l'exili, un cop perduda la ciutat de Berga, la primeria de juliol de 1840.
La fi de la Primera Guerra Carlina —o, com és anomenada modernament, guerra dels Set Anys— segellava l'acte primer de la revolució burgesa. La desamortització dels béns eclesiàstics es resolgué en benefici de la burgesia, que pogué adquirir la major part de les terres alliberades. Les mesures de «reforma agrària», no eliminaren pas la concentració de la propietat. Sols la persistència del secular contracte emfitèutic català —que reservava el domini útil de la terra per al pagès— minorà l'expropiació pagesa. Contra la defensa dels furs i els valors tradicionals catalans feta pels carlins, la victòria isabelina refermà un centralisme ultrancer, palès de bon antuvi en decrets com el de «divisió provincial», del 30 de novembre de 1833. La victòria isabelina sobre el carlisme defensor de l'antic règim davant una societat en transformació deixà, momentàniament, un espai ben estret a tota altra expectativa de canvi més pregon.
Represa revolucionària de 1840-43[modifica]
L'acte darrer de la revolució burgesa transcorregué sota la «dictadura d'Espartero» (1840-43). El general Espartero, afavorit pel seu èxit contra els carlins, empès per l'entusiasta rebuda que li reteren Barcelona i València, sabé recolzar-se en el reivindicacionisme popular, en nom del progressisme, per enfrontar-se amb la regent mateixa, Maria Cristina, mare de la reina Isabel II, que hagué d'exiliar-se. Esdevingut regent ell mateix, Espartero governà de manera bonapartista, però no satisfeu les aspiracions populars ni fou capaç de controlar els moderats, que no cessarien fins a derrocar-lo. Així mateix, a causa de la seva política antiproteccionista, la burgesia industrial li girà l'esquena. La persistència de la crisi econòmica, l'atur forçós, el malestar social empenyeren la revolada antiesparterista de signe republicà a València i Barcelona, el novembre de 1842. El dia 20, València alçà barricades, que foren esclafades l'endemà per l'exèrcit. A Barcelona, hom pogué contenir-lo del 13 de novembre al 3 de desembre, en què, assetjada pel mateix Espartero, fou cruelment bombardejada.
A mitjan 1843, es produeix una altra escomesa contra Espartero que aplega republicans, progressistes i moderats al Principat i al País Valencià en un programa de reforma federalista de l'estat. A Catalunya el poder passa a una junta composta fonamentalment de progressistes i republicans. És un moviment que es produeix arreu de l’estat on es creen juntes provincials. La finalitat de la junta catalana és aconseguir una nova ordenació de l’Estat de baix a dalt (la revolució centralista[2]). Pretenia la formació d’una Junta Central a tot Espanya, amb representants de les provincials, que fos dipositària d’una nova sobirania. Palpant la derrota, Espartero embarcà devers l'exili, no sense abans bombardejar Sevilla. . La nova situació política es resolgué, emperò, amb predomini moderat i el nou govern de Madrid, lluny de convocar l'òrgan federatiu pactat, decretà la dissolució de totes les juntes del regne, cosa que li valgué la indisposició dels republicans i progressistes catalans i donà origen, a Barcelona i a moltes altres ciutats catalanes, el setembre de 1843, a la revolta dita de la «Jamància»[3], que proclamà una societat igualitària i un govern democràtic. És de caràcter progressista, radical i interclassista (instigat per una burgesia il·lustrada, tenia el suport de les capes populars i del moviment obrer). És la darrera de les grans revoltes (bullangues) barcelonines del segle 19. La gran burgesia catalana va facilitar els recursos perquè el capità general, el militar reusenc Joan Prim, sufoqués la revolta. Assetja la ciutat de Barcelona i la bombardeja, de forma constant i des de la Ciutadella, el castell de Montjuïc i des de Gràcia, les drassanes del Port de Barcelona i les muralles. La ciutat s'entrega, però la indignació no va fer més que créixer. S'aixecaran altres ciutats com Reus, València, Alacant i Sevilla, en un moviment dirigit per una coalició de moderats i progressistes liberals descontents. Es forma juntes provincials arreu del territori dipositaries d’una nova sobirania. Una rera l'altra caigueren les ciutats durant el novembre, excepte Figueres, que resistí, defensada pel polític federalista Abdó Terrades i el militar Narcís d'Ametller, fins al 10 de gener de 1844. El resultat de la revolta signà l'encarrilament del liberalisme moderat i del procés centralitzador, tenaç i maldestre, de l'Estat espanyol modern. . L'historiador Josep Fontana comenta aquesta revolta amb les paraules següents[4]:
«La revolució centralista, una de les iniciatives més nobles i progressives del seu temps, va ser esclafada a sang i foc. Amb ella va morir un projecte de construcció d’una Espanya integradora, com a conseqüència de la traïció d’una gran burgesia que, en creure que els seus privilegis podien veure’s afectats, no va dubtar a passar-se a l’enemic, cercant el suport protector de l’exèrcit espanyol, com tornaria a fer altres vegades en el futur.»
Primeres lluites obreres. Formació d'una consciència de classe[modifica]
Els episodis de violència més espectaculars que provocà l'avenç de la industrialització foren els actes de destrucció de màquines: el ludisme. Però no hem d'enganyar-nos a propòsit de llur significació. Com han mostrat els historiadors anglesos Eric J. Hobsbawm i G. Rudé[5], el ludisme és una forma d'acció popular pròpia de l'edat preindustrial, que no arrelà en el proletariat industrial, perquè no resolia adequadament els seus problemes. La majoria dels casos de destrucció de màquines que han conegut els Països Catalans sembla que foren reaccions d'artesans o de treballadors a domicili contra la introducció d'uns mètodes de mecanització que els prenien la feina. I es produïren, com és lògic, en indústries menys avançades que la cotonera, on el treball domèstic comptava ben poc.
El cas d'Alcoi, el 2 de maig de 1821, resulta revelador. La ciutat fou assaltada per gent de la rodalia, la que es dedicava a casa seva i en torns manuals, al filat de la llana que absorbia la indústria alcoiana. Els assaltadors, que formaven una partida de 1.200 persones, penetraren en les fàbriques d'extramurs, on cremaren 17 màquines de filar, però les autoritats negociaren amb ells i aconseguiren que es retiressin sense entrar a la ciutat, després d'haver-los promès que ningú no els trauria la feina. D'un tipus similar degué haver estat, el 3 de febrer del 1824, l'assalt a la manufactura de Micaela Lacot, «fabricanta de draps i baietes en la vila de Camprodon», que veié com una multitud eixelebrada es posava a desmuntar les màquines de filar i cardar de les seves fàbriques. Aquest fet donà lloc a la publicació d'una reial ordre (maig de 1824) en què hom ordenava a les autoritats de protegir els establiments industrials i de fer cridar las manos cesantes per instruir-los sobre el bé que representava l'ús de les màquines i prevenir-los que, en cas de repetir-se els desordres, serien processats i castigats com a tumultuaris, així mateix, que los párrocos exhortasen a sus fieles acerca de esta materia i, finalment, que es procurés eficaçment esmerçar en camins, obres públiques de la província i altres feines anàlogues aquella mà d'obra que reclamava ocupació i encomanava, encara que callés, la inquietud i decepció ensems que la misèria, mentre ningú no li proporcionés feines útils. Sabem poca cosa dels successos similars de Sallent de Llobregat. I els de Barcelona del 5 d'agost del 1835 —quan, enmig de l'agitació revolucionària que menà a la crema dels convents, hom calà foc a la fàbrica El Vapor, de Bonaplata i companyia— resulten força boirosos. Corregué el rumor que d'altres fabricants, temerosos davant la competència d'una instal·lació tecnològicament avançada, hi encoratjaren als incendiaris. El cas és que la burgesia barcelonina, que havia deixat cremar els convents sense gaire aflicció, reaccionà ràpidament davant la crema d'una fàbrica i adoptà severes mesures repressives. Actes d'aquesta mena no van pas repetir-se en els centres industrials avançats. L'objectiu del moviment obrer no podia pas ésser de destruir la industrialització, de la qual depenia la pròpia existència. Vagues, enfrontaments, associacions obreres són fets que no mancaren a d'altres bandes de l'Estat espanyol, a desgrat que la industrialització hi fou molt menys important i les concentracions proletàries molt menors. Però quasi sempre es tractà d'agrupacions d'ofici i de conflictes concrets, individuals, entre un amo i els seus treballadors, en els quals no apareixia cap tret de solidaritat de classe. La història de la lluita obrera organitzada —d'aquella que supera l'abast individual— començà a Barcelona, poc després del 1830. El gener de 1834, un grup de «sis joves teixidors» presentaren a la Capitania General del Principat un document sobre la disputa que els enfrontava amb els seus patrons —la qüestió de la llargada de les peces teixides—, afirmant que ho feien «en nom de llurs companys», això és, d'un conjunt de milers de teixidors enquadrats en distintes indústries. No ens ocuparem, ací, d'aquesta complexa disputa laboral, car allò que ens interessa és el problema que s'hi amaga: la indefensió en què es trobaven els obrers davant de la pressió patronal per augmentar la feina i abaixar la remuneració.
Els fets revolucionaris de juliol de 1835 i la inquietud suscitada per l'incendi de la Bonaplata serviren, si més no, perquè les autoritats barcelonines s'ocupessin seriosament de l'afer. Fou publicada una ordre (18 de setembre) que fixava la llargada de les peces i va crear-se una «Comissió inspectora de fàbriques», que seria integrada per persones enteses en qüestions tèxtils, amb exclusió dels mateixos fabricants. Aquesta hauria d'arbitrar els conflictes entre els jornalers i llurs patrons, d'inspeccionar les fàbriques amb objecte de vetllar pel compliment de les disposicions sobre llargada de peces i denunciar els infractors per tal que fossin multats per l'autoritat. En contrapartida d'aquest arbitratge i d'aquesta inspecció, que mai no arribaren a funcionar, hom ordenava als obrers que deixessin de protestar, dintre o fora de les fàbriques, contra la conducta de llurs patrons. Des del moment en què disposaven d'una comissió inspectora, havien d'acudir-hi obligatòriament per exposar llurs reclamacions. «Tot operari que mogui fressa a la fàbrica, o a fora, sota pretext que el fabricant no compleix allò manat (...) sofrirà la primera volta la pena de vuit dies d'arrest (...) i si, havent sofert la pena per primera volta, fos reincident, serà expel·lit d'aquesta ciutat com a home díscol i perjudicial a la societat, se circularà avís a tots els fabricants perquè no l'admetin en llurs fàbriques, i si pels seus fets donés lloc a tumult o avalot, serà lliurat al tribunal competent com a pertorbador de l'ordre públic». El resultat d'aquesta mesura era que hom imposava silenci als obrers, puix que els obrers podien tenir esperances d'èxit en una queixa emparada per llurs companys de treball, però sabien perfectament que en el cas d'una denúncia individual i pública contra el patró serien acomiadats sense remissió. Les emfàtiques disposicions sobre inspecció i arbitratge no havien tingut en compte que els fabricants podien despatxar a qui volien, sense necessitat de justificar-ne els motius. Prova que aquesta llei no afavoria els treballadors és que en endavant, en altres ocasions de tensió, serien els patrons els qui reclamarien l'aplicació del ban de 1835.
Res no va arreglar-se amb aquesta mesura, com era d'esperar, i la qüestió de la llargada de les peces fou plantejada una volta i una altra, i provocà conflictes socials que es barrejaven i es confonien amb els enfrontaments polítics entre els grups avançats —integrats per obrers, artesans i membres de la petita burgesia— i els dirigents de la burgesia industrial, aferrats a un conservadorisme ultrancer, que contrasta amb els vint anys d'actuació revolucionària de la mateixa burgesia. Els obrers sabien que la seva única esperança residia en l'associació, en la creació de caixes de resistència que els permetessin de plantejar moviments extensos de vaga. Però l'autoritat refusà repetidament totes llurs peticions per associar-se i donà sempre la raó als patrons, els quals sostenien que calia preservar la llibertat de contractació entre patró i obrer —«que així com l'operari és lliure de deixar el teler sempre i quan li convé, ho sigui així mateix el fabricant a despatxar-lo quan li convingui».
En 1839 hi hagué una certa liberalització en l'acceptació d'estatuts de societats d'ajuda mútua, i els obrers tèxtils de Barcelona intentaren aconseguir l'aprovació d'una «societat de mútua protecció de teixidors d'ambdós sexes», que pretenia constituir, en realitat, una organització de resistència. No van obtenir-ho aleshores, però sí poc més endavant: el 10 de maig de 1840 fou legalitzada l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera o Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, el primer sindicat obrer dels Països Catalans. A uns pocs dies de la seva fundació (17 de març), ja tenia 3.000 adherits, que vers el gener de 1842 s'havien convertit en 57.000. L'exemple feu que tornes i altres oficis barcelonins formessin llurs sindicats. En aquest punt, culmina una etapa en la formació del moviment obrer català: el primer pas cap a una actuació col·lectiva, no sols independent de la burgesia industrial, sinó encaminada a combatre contra ella. Era la primera cristal·lització d'una consciència de classe, la descoberta de la necessitat de lluitar en comú contra una explotació comuna, això és, la descoberta del sindicalisme modern.
Aquest moviment naixia en condicions molt menys favorables que el francès o el britànic, que havien heretat una ideologia i unes formes organitzatives forjades per l'artesania i els treballadors domèstics de l'era pre-industrial —sense comptar les influències del jacobinisme francès o de l'inconformisme religiós britànic. La manca d'aquesta mena d'aportacions dificultà la maduració i presa de consciència del moviment obrer català, i explica, en part, la seva prolongada dependència. Havia anat, durant una llarga etapa, sota la direcció ideològica de la gran burgesia liberal, a la qual auxilià en la seva pugna contra l'Antic règim. Se n'emancipà per anar a raure sota la dels grups radicals petit-burgesos —republicans que empraren la denominació de socialistes per acontentar llurs clienteles obreres—, sobretot després del 1856, quan l'experiència dels fracassos experimentats durant el Bienni Progressista (1854-1856), i la duresa de la repressió subsegüent, va moure les associacions obreres a unir la seva sort a la sort dels republicans.
Foren els obrers industrials que indicaren els camins que servirien per mobilitzar sectors més dèbils o més endarrerits del proletariat català. La conjunció d'uns i altres, iniciada en llur col·laboració amb el republicanisme, entre els anys 1856 i 1868, conduí a la formació d'un moviment obrer unificat en què trobà lloc una barreja de treballadors industrials, camperols i artesans d'oficis tradicionals. Aquest moviment obrer va independitzar-se de l'hegemonia del republicanisme a l’inici del Sexenni Democràtic (1868-1875) desenganyat de l’actuació del govern sorgit arran de la Revolució de 1868 (o la Gloriosa) que en lloc de decantar-se cap al republicanisme, aposta per la monarquia. Llavors es declarà «apolític», és a dir, hostil a la mena de política que es feia en els Països Catalans de la seva època. Solament en aquest sentit és lícit de considerar «apolític» l'anarquisme català, que fou, en realitat, una formulació política alternativa, la primera específicament obrera.
La segona guerra carlina: la Guerra dels Matiners. 1846-1849[modifica]
L'aixecament, a Solsona, de Benet Tristany —vell guerriller de la Primera Guerra Carlina—, desencadenà, el setembre de 1846, la Guerra dels Matiners o segona carlinada.
Formalment, la insurrecció tingué el seu origen en el fracàs del projecte d'unir les dues branques borbòniques espanyoles per mitjà del matrimoni de la reina d'Espanya, Isabel II, i el fill del primer pretendent carlí, el jove comte de Montemolín. Socialment, prengué el caràcter d'una revolta catalana —puix que no tingué efectivament, altres àmbits— contra la societat imperant i la política centralista. Aquesta colpejava a la població amb un nou sistema fiscal i amb càrregues alienes, com ara les lleves forçoses del servei militar, que ningú, d'ençà del segle 18, no havia volgut acceptar. A tot això calia afegir la marginació que patiren els carlins catalans —que, no havent assumit el conveni de Bergara, no gaudien d'indult ni, per tant, del reconeixement de llurs graus militars— i també la conjuntura de crisi econòmica del període 1847-48, que explica la persistència del conflicte.
La participació popular era a l'origen de la força que prengué des del primer moment la insurrecció, que arribà a ocupar Cervera, Terrassa, Martorell i Lleida, empresa impensable durant la primera carlinada.
En termes generals, la Segona Guerra Carlina es distingí, en esguard de la primera, per un cert humanitarisme que va mitigar-ne la ferotgia, els episodis de revenja i crueltat exorbitants. Ni la duresa extrema de la repressió oficial, manifesta en les morts dels líders carlins Bartomeu Porredo i Benet Tristany, no desfermà passions incontenibles. Punida la testa de la rebel·lió, l'hivern de 1847-48, el capità general del Principat, Pavía, proclamà la pacificació del país que, tanmateix, es revelà només momentània.
A la primavera del 1848, rebrollà la revolta, ara dirigida pel tortosí Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, heroi de la primera carlinada. Cabrera proclamà un manifest proveït de continguts constitucionalistes, on reconeixia que l'època dels frares, la inquisició i el despotisme havia ja passat i dirigia els seus atacs contra «els actes arbitraris del govern de Madrid» i «el seu odiós sistema de corrupció». Aquesta actitud, junt amb la creixent opressió centralista, decidiren la col·laboració, amb els matiners[6], de partides progressistes i republicanes, com els grups comandats pels militars Victorià Ametller, a l'Empordà, i Gabriel Baldric, a les terres tarragonines.
Per tal de poder cohesionar aquesta coalició de carlins progressistes i republicanes en un objectiu que anés més enllà d'un front comú contra Isabel II i els moderats, el 24 de novembre de 1848, va ésser elaborada una proclama conjunta on es postergava la qüestió del règim a favor d'una presa de partit comú contra el centralisme. D'aquesta manera, es constituí una plataforma política sobre la qual, com observa l’historiador gironí Vicens i Vives, va fer-se la gran transformació d'un provincialisme vacil·lant a un decidit regionalisme.
La superioritat militar de les forces governatives dirigides pel nou capità general M. Gutiérrez de la Concha —avaluada en 70 000 soldats regulars contra uns 6 000 carlins i republicans— possibilità, el 1849, la derrota definitiva dels revoltats. El progressista Ametller fou vençut a l’Alt Empordà (en concret, a La Vajol, ja a l'Albera). El 26 d'abril, Cabrera, perdut el darrer reducte carlí de les Guilleries, travessà la ratlla del Pirineu, cap a l'exili.
Tot i acabada la guerra, el general Gutiérrez, no considerant pacificades les terres del Principat, hi mantingué la vigència de l'estat de guerra.
L'obrerisme durant el bienni progressista. 1854-56[modifica]
El dia 14 de juliol del 1854 triomfa a Barcelona l'alçament progressista contra el govern. La presència en els carrers de la classe obrera va ser massiva. De fet, el naixent moviment obrer català contribuí en gran manera a l'èxit d’aquest alçament progressista a Barcelona. Tres dies després, el 17 de juliol, es produeix a Madrid un aixecament similar, d'on arrencà l'anomenat «bienni progressista» (1854-56) que convertí Espartero en cap de govern de Madrid i O'Donnell en el seu ministre de la guerra.
.jpg)
Enmig de l'eufòria pel triomf de l'alçament, una munió d'obrers filadors iniciaren, en col·laboració amb l'alçament progressista, entre el 14 i el 16 de juliol, el conflicte de les selfactines (màquines automàtiques de filar[7]): els treballadors —coordinats per la Comissió de la Classe de Filadors creada el mateix 1854 i dirigida per Josep Barceló—, en protesta contra l'atur forçós que resultava de la maquinització, realitzaren la destrucció d'algunes fàbriques (Conflicte de les selfactines). El dia 17, era creada la Junta Provisional de Govern de Catalunya, que, en un intent de pal·liar l'agitació, reorganitzà la milícia popular i va emprendre la supressió del dret de portes, l'enderrocament de les muralles —que donà feina momentàniament a 7.000 obrers— i el nomenament, l'onze d'agost, de Pasqual Madoz com a governador civil, el qual propicià tractes entre obrers i empresaris en endegar la signatura de contractes col·lectius de treball. En connexió amb el mateix estat de coses, València es revoltà, el 16 de juliol, i creà una Junta on participaren elements demòcrates i republicans i que va refer la milícia urbana.
La inquietud obrera persistí, l'any següent, a les comarques centrals del Principat, malgrat la tolerància de les autoritats civils, que, en contradicció amb la legislació vigent, permeteren l'associacionisme obrer i la formulació deis primers contractes col·lectius. L'atur forçós, la contínua imminència del locaut[8], la negativa dels empresaris a signar més contractes col·lectius, l'execució, el 5 de juny de 1855, del dirigent obrer Josep Barceló, pretès culpable de complicitat en un crim comú, i la nova escomesa autoritària del capità general Juan Zapatero —que declarà l'estat de guerra arran de la formació d'alguns escamots carlins— féu esclatar, el 2 de juliol de 1855, la protesta organitzada de la classe obrera en una vaga general que es va estendre, sota el crit «associació o mort», a la majoria dels centres industrials. La vaga, menada per associacions com la Comissió de les Classes Obreres o la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, creades el mateix 1855, arribà a durar nou dies, però els resultats foren descoratjadors: mentre els obrers obtenien de les corts constituents de Madrid la promesa d'una aprovació immediata de la llei d'associacions i d'un reglament de treball, el govern espanyol trametia a Barcelona ordres severes que permetien al capità general del Principat de reprimir, ordenar deportacions i ocupar militarment Barcelona, el 9 de juliol. El moviment vaguístic, malgrat els migrats resultats assolits, per la seva amplitud i simultaneïtat, i per la disciplina amb què fou seguit pels treballadors, evidencià —en paraules dels historiadors Josep Benet i Casimir Martí— «el grau extraordinari d'organització que en aquella època havien adquirit ja les associacions obreres del Principat»[9]. Els obrers, que es van mantenir en llurs peticions, es veieren abocats, davant el desencís de la política social dels progressistes i el cop d'estat del juliol de 1856, de Leopoldo O'Donnell, que liquidà l'experiència de govern progressista, a fer costat als republicans democràtics i a participar en la resistència contra el pronunciament militar. L'exèrcit tardà quatre dies a sotmetre'n els darrers reductes, a l'Empordà i a la vila de Gràcia —on era dirigida per Vicenç Martí i Torres[10], el Noi de les Barraquetes. Al País Valencià no reeixí l'organització de la resistència contra el cop d'estat, ja que, arran de «l'avalot de les quintes» del 6 d'abril de 1856 —que havia provocat la intervenció de l'exèrcit i la reconstrucció d'un ajuntament de tendència conservadora—, l'oposició republicano-democràtica i obrera havia estat ja sotmesa.
La Renaixença. 1833-1892[modifica]
El concepte de «renaixença» ha estat objecte, darrerament, d'una profunda revisió. Tradicionalment, la Renaixença ens era presentada com un procés de desvetllament i reconstrucció de la nacionalitat catalana i la seva cultura després d'uns segles de decadència. I ha estat qüestionada perquè no feia justícia a la cultura dels segles anteriors, ni explicava prou els processos culturals del segle 19. S'ha tendit, en canvi, a definir la Renaixença com un moviment ideològic i cultural que responia a la visió d'una classe, la burgesia, la qual, en la necessitat de guanyar el poder polític i econòmic, intentà de bastir, enfront de l'antic règim, unes noves estructures culturals, adequades a la realitat sorgida de la Revolució Industrial. Aquest moviment trobà en el romanticisme les idees culturals i literàries on sostenir-se, fins al punt que, avui, renaixença i romanticisme apareixen com un conglomerat de difícil, si no impossible, delimitació, tot i que no totes les manifestacions romàntiques dels Països Catalans poden ser considerades part integrant de la Renaixença, ni aquesta explicada, en la seva integritat, a partir del romanticisme.
Hem de precisar que la Renaixença, que fou definida durant el segle 19, arrencava ja de la centúria anterior. No perquè hi tingués uns «precedents» que fessin preveure el «desvetllament» posterior —que ja hem dit que no era tal—, sinó perquè el moviment era el resultat d'un procés complex i continu, que arrencava de la il·lustració i dels inicis de la industrialització, anteriors a la Guerra del Francès (1808-1814). Sobre aquest procés inicial, anaren confluint factors nous, de manera que el conjunt possibilità la introducció conscient de les noves idees i de les noves actituds. L'escriptor i historiador barceloní Joaquim Molas (1930-2015) ha definit aquest procés amb els termes següents: «La Renaixença fou el resultat d'una sèrie de circumstàncies històriques; abans de tot, l'ensorrada de l'aparat estatal durant l'ocupació napoleònica; en segon lloc, el fracàs de la revolució liberal a Espanya i la necessitat de trobar una sortida ideològica vàlida; en tercer lloc, la tensió produïda entre els sectors industrials i els agraris o, més concretament, entre les tesis proteccionistes i les lliurecanvistes, i, finalment, les troballes lingüisticoculturals realitzades per la Il·lustració, la introducció de les idees romàntiques i, més endavant, de les positivistes». Cal, doncs, especificar que la Renaixença només en part va ser un moviment literari i que només en part va expressar-se en llengua catalana.
La idea central del moviment fou, sens dubte, l'intent de definir la societat catalana com a pròpia i diferenciada i, amb aquest objectiu, recollí la tradició erudita del segle 18 i la reinterpretà fins a convertir-la en cos teòric de la naixent burgesia industrial. D'aquesta manera, la descoberta il·lustrada dels fons històrics s'ompliren de contingut ideològic. Diverses obres realitzaren la transició i, d'elles, cal destacar-ne, sobretot, les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), d'Antoni de Capmany, que potencià la visió dels catalans com a poble pragmàtic i comercial; Los condes de Barcelona vindicados (1836), de l'historiador reusenc Pròsper de Bofarull, que ajudà la mitificació de la catalanitat medieval, i les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836), de l'eclesiàstic i historiador Fèlix Torres i Amat, una clara reivindicació de la grandesa i la independència de la tradició literària catalana.
En conjunt, s'establiren les bases d'una concepció historicista de la «comunitat catalana», com a personalitat individual i diferenciada, idea, aquesta, definida a partir de la filosofia escocesa i dels romàntics alemanys, pels filòsofs Ramon Martí i d'Eixalà (Cardona, 1807-Madrid, 1857) i Francesc Xavier Llorenç i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820-Barcelona, 1872), la incidència dels quals, des de la universitat barcelonina acabada de restaurar, va ésser extraordinària. En estreta relació amb ells, nasqué l'escola jurídica catalana, que veia en els costums i en el dret públic autòctons uns elements diferenciadors i caracteritzadors, manifestació externa d'una personalitat col·lectiva única, d'un «esperit nacional» que es posa de manifest en la manera de ser i de fer dels membres de la comunitat. En el nucli d'aquestes idees, aparegué el concepte simbòlic més significatiu de tot el moviment: la identificació entre llengua i pàtria. La primera formulació d'aquesta idea aparegué en La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798-1862). És un poema que fa girar entorn de la llengua el concepte de pàtria com a territori, història i sentiment íntim i que, malgrat no proposar-s'ho[11], es convertí en un autèntic manifest i punt de partida mític de la Renaixença.
La Renaixença i la presa de consciència lingüística[modifica]
Els escriptors prengueren consciència de la contradicció que representava l'adopció del castellà[12] com a llengua culta, especialment a mesura que prenia forma la nova cultura que propugnaven com a resposta a una realitat social concreta, la de la societat catalana, a mesura que s'endinsaven en els temes de la història i de l'actualitat catalanes. Però el problema del canvi de llengua era molt difícil, perquè hi pesava la inèrcia social i, sobretot, la situació de deixadesa literària. Joan Cortada (Barcelona, 1805-1868), novel·lista, periodista i historiador, un dels puntals de la Renaixença que havia fet fins i tot una incursió al català en traduir-hi La noia fugitiva, del milanès Tommaso Grossi, exemplifica com pocs aquesta qüestió: ell, que havia estat el primer a introduir temes catalans en la novella històrica, no s'atreví mai a adoptar el català com a llengua literària pel temor a moure-s'hi amb inseguretat. Ben altre, tanmateix, fou el cas de l'escriptor Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899), més preocupat per qüestions ideològiques que no pas estrictament formals, que feu el pas que els altres no feien i obrí, ni que fos amb resultats més aviat mediocres, un camí que darrere d'ell seguiren molts altres. Així, a partir del 1839, publicà al Diario de Barcelona poemes sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat i el 1841 va recollir-los en un volum, precedits d'un pròleg on presentava el primer programa explícit i conscient de la Renaixença: partint de la identificació entre llengua i pàtria, hi proposava com a objectiu la recuperació de la cultura i la literatura catalanes fins a la seva independència de la cultura oficial en castellà. Des d'una perspectiva historicista i conservadora, pretenia la restauració de les glòries literàries medievals i la represa dels Jocs Florals.
El seu programa incidí en un moment de crisi del romanticisme liberal i de predomini de l'historicisme conservador, que presidí, encara que no exclusivament, la formulació de la Renaixença i, doncs, l'establiment de les seves línies mestres. Tanmateix, la Renaixença apareixia com una ideologia integradora de la societat catalana. Aquesta estava migpartida entre indústria i ruralia, entre liberals i carlins, entre patrons i treballadors. La Renaixença, fet i fet, es convertí en el nucli cohesionador de diversos factors socials, en la via de definició i d'actualització d'una consciència diferencial catalana, que, més enllà de les dissensions polítiques, prenia caràcter en la llengua, els costums, la literatura, l'art, la filosofia i les institucions de tota mena. Sota justificació historicista, esdevenia una autèntica proposta d'actuació i d'organització social, encara que projectada a llarg termini.
En efecte, inicialment, la Renaixença no feu gaire més que informar el procés de recuperació lingüística i cultural, centrat gairebé exclusivament en la poesia. La proposta de Rubió i Ors conegué una progressiva adhesió dels poetes, entre els quals feu fortuna, d'antuvi, la pauta de prendre pseudònim «fluvial» com, per exemple, Lo Tamboriner del Fluvià (Pau Estorch i Siqués), Lo Cantor del Francolí (Francesc Morera i Valls) o Lo Trobador del Túria (Vicent Boix). Bona part d'aquesta fornada fou plasmada en dues antologies: la primera, Los trobadors nous (1858), preparada amb criteris historicistes pel reusenc Antoni de Bofarull, la segona, Los trobadors moderns (1859), preparada amb criteris liberals i amb la inclusió de mallorquins i valencians, per Víctor Balaguer. Paral·lelament, la iniciativa apuntada per Rubió i Ors de restaurar els Jocs Florals de Barcelona prengué forma, primerament (1842), en un certamen convocat per l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona —en què resultà premiat Rubió i Ors per Roudor de Llobregat— i, posteriorment, en una campanya de premsa protagonitzada per Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull —que comptà amb la destacada intervenció de Milà i Fontanals— a favor de l'exclusivitat de la llengua catalana. La restauració dels Jocs Florals va fer-se efectiva el 1859, amb el suport de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'ajuntament de la ciutat. La Renaixença hi tingué una plataforma política i literària important que li proporcionà continuïtat, prestigi i incidència social i, alhora, incentiu per a la creació poètica.
L'expansió de la Renaixença[modifica]
Els Jocs Florals conferiren a la ciutat de Barcelona la capitalitat de la cultura catalana i, doncs, de la renaixença. Però aquesta s’expandí pel País Valencià, les Illes Balears i altres comarques del Principat.
Entre els renaixentistes valencians, predominà gairebé exclusivament la tradició conservadora i pairalista. L’encapçala Teodor Llorente (València, 1836-1911)[13] i que prest envaí la societat Lo Rat Penat —fundada, el 1878, per Constantí Llombart (València, 1848-1893)—, la qual n'esdevingué l'exponent perfecte, fins a l'extrem que els Jocs Florals que convocava anualment eren de caràcter bilingüe. El fundador mateix va eixir-ne per intentar una nova societat, l'Oronella (1888), que, tanmateix, tingué una vida curta.
Els escriptors de les Illes, en canvi, tendiren a mantenir relacions estretes amb el Principat, amb Barcelona, i feren aportacions que hem de comptar entre les de major vàlua literària del moviment renaixentista: hi excel·liren, sobretot, Jeroni Rosselló, Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Josep Lluís Ponç i Gallarza, aquest darrer nat a Sant Andreu de Palomar, actualment un barri de Barcelona, però plenament arrelat a Mallorca.
Pel que afecta el Principat, el nucli barceloní iniciador va ésser engrandit per nous grups regionals, molts dels quals assoliren un veritable protagonisme, com el Centre de Lectura de Reus, de tendència progressista i republicana, i el Círcol Literari de Vic, creat el 1860, de tendència més aviat conservadora, entorn del qual es creà l'Esbart de Vic i on s'aplegaren, en la seva etapa formativa, figures literàries que arribarien a tenir gran transcendència, com Jacint Verdaguer, Jaume Collell i Martí Genís i Aguilar.
No cal dir que, en el procés d'expansió renaixentista, les publicacions periòdiques, els grans vehicles d'influència ideològica del segle 19, ocuparen un lloc molt destacat. Es poden esmentar l’Anuari dels Jocs Florals, Calendari Català (1865-1882), Lo Gay Saber (1868-1869 i 1878-1883), La Renaixensa (1871-1905, inicialment revista i després diari), o el Diari Català (1879-1881).
Paral·lelament, la renaixença integrà alguns sectors dels estaments populars. És el cas dels escriptors que havien participat, vers el decenni de 1865-75, en la proliferació de revistes satíriques populars, d'inspiració republicana i gairebé sempre oposades a La Renaixensa —tot i haver-ne rebut influències, com a mínim en l'adopció de la llengua catalana—, com ara Un Tros de Paper (1865-1866). Lo Noy de la Mare (1886-1887), La Campana de Gràcia (1870-1934), L'Esquella de la Torratxa (1872-1939) i d'altres, escriptors com Frederic Soler, Conrad Roure, Josep Feliu i Codina i àdhuc Emili Vilanova.
Foren molts, però, els sectors que van mantenir-se enfora del moviment i molts. També, els que s'hi manifestaren en clara oposició, en general sectors obreristes, representatiu dels quals era La Tramontana, setmanari satíric, republicà, anticlerical i difusor de l'anarco-col·lectivisme, fundat per Josep Llunes i Pujals, el 1881, i que, tanmateix, mantingué, més endavant, bones relacions amb alguns sectors del modernisme.
Al capdavall, però, la renaixença aconseguí de traduir la imatge de la totalitat de la cultura catalana. La polèmica sobre els orígens liberals o conservadors de la renaixença esclatà ben d'hora —i, segons com es miri, encara és viva avui. En certa manera, la dualitat «trobadors nous i trobadors moderns» ja l'havia avançada, si bé fou Víctor Balaguer, en el pròleg del llibre Esperances i records (1866), qui en reivindicà l'origen liberal: «La nostra literatura i, particularment, la nostra llengua sols han pogut florir i tenir vida resplendent i culta quan la llibertat política ha deixat a son pas pel nostre país lo solc de sa lluminosa estela». El 1884, en les pàgines de L'Avens, Eudald Canibell insistia encara a demostrar que el motor de la renaixença havia estat el progressisme polític i social. De fet, aquesta polèmica palesa el triomf del moviment, que va identificar-se, enllà de grups i tendències, amb la cultura catalana en la seva globalitat. Esdevingué allò que pretenia ésser: element d'integració. D'ací, doncs, l'aparició del nom «renaixença», que volgué significar: el desvetllament de tot un poble.
La plenitud literària. 1870-1880[modifica]
En el terreny estrictament literari, la renaixença atenyé son punt àlgid durant la dècada de 1870-1880, sobretot en el conreu de la poesia i gràcies a dos poetes que originaren un moment de gran espectacularitat en els Jocs Florals de 1877: Àngel Guimerà hi guanyà els tres premis ordinaris i Jacint Verdaguer, amb L'Atlàntida, el premi extraordinari. Amb un gran domini de la llengua popular i capacitat de fer-se seus els grans temes del romanticisme, Jacint Verdaguer (Folgueroles, Osona, 1845-Vallvidrera, Barcelona, 1902), tant en la poesia mística (Idil·lis i cants místics, 1879) com en la poesia èpica (L'Atlàntida, 1877, i Canigó, 1885) i patriòtica (Montserrat, 1880, i Pàtria, 1888), es convertí en un autèntic mite vivent, protegit per la burgesia fins que, en els darrers anys de la seva vida, hi entrà en conflicte. Al costat, però, de Verdaguer hi hagué Francesc Matheu, Anicet Pagès de Puig, Adolf Blanch, Jaume Collell i moltíssims més.
Cal destacar, també, l'esforç que va fer-se per no limitar l'ús de la llengua catalana a la poesia, tal com semblava que era definit pels primers planteigs del moviment. Novel·la i teatre culte romàntic s'havien expressat en castellà, tot i haver incorporat temes catalans i haver expressat de diverses maneres —com ara introduint un personatge que parlava català, en La esplanada (1835), del polític Abdó Terradas —la contradicció existent entre realitat expressada i vehicle d'expressió. Les novel·les de l'escriptor Joan Cortada, del polític Víctor Balaguer, del poeta i polític Vicent Boix o l'escriptor Manuel Angelon, per exemple, així com les peces teatrals d'un Jaume Tió o d'un Víctor Balaguer jove, ajudaren a crear la versió romàntica i patriòtica de la història dels catalans. També des d'un punt de vista ideològic i cultural, fan part essencial de la renaixença, de la qual, al mateix temps, en mostren, en la contradicció lingüística, les profundes limitacions. Per això, quan el moviment, en la seva expansió, intentà de presentar-se com a totalitzador, hagué de plantejar-se el problema i lluitar per incorporar a la llengua catalana totes les activitats literàries. Així ho expressa l'eclesiàstic i periodista, Jaume Collell en un conegut article, Cantem massa i parlem poc, del 1868. Els Jocs Florals, a més, havien convocat d'ençà de 1862, alguns premis de novel·la. Amb tot, el gènere —que requereix un fort aparell editor, industrial— arrelà amb lentitud, després que el reusenc Antoni de Bofarull trenqués el gel amb una obra meritòria, La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant (1862). Fins a la dècada dels setanta, no trobem un autor d'autèntica ambició novel·lística, l'escriptor i farmacèutic Martí Genís i Aguilar, i fins a la dels vuitanta no sorgiren figures d'una certa categoria, com l'advocat i escriptor Narcís Oller i el prosista Josep Pin i Soler. En canvi, el costumisme comptà ben aviat amb grans figures, com el polític i periodista Robert Robert, l'escriptor Emili Vilanova o el poeta i escriptor Joan Pons i Massaveu.
El teatre, en canvi, havia mantingut una tradició popular, la del sainet, d'expressió majoritàriament catalana. D'ella sorgí el dramaturg Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895) —donat a conèixer amb el pseudònim Serafí Pitarra—, que conreà un teatre paròdic on ridiculitzà els ideals romàntics i d'on evolucionà després cap a la comèdia de costums i, finalment, cap al drama romàntic, convencional i efectista. Al seu costat, cal destacar el també dramaturg Eduard Vidal i Valenciano i el jurista Josep Feliu i Codina. Però la gran figura del teatre renaixentista fou el dramaturg nascut a Santa Cruz de Tenerife Àngel Guimerà, per raó dels temes, mites i preocupacions que va incorporar-hi.
Annexos[modifica]
1835: La revolució catalana de juliol[modifica]
El juliol de 1835 esclata la revolució (Les bullangues de 1835) nodrida per la contracció econòmica, l'atur forçós i les aspiracions liberals d'una burgesia que vol treure profit del conflicte dinàstic desfermat per la malaltia i la mort de Ferran VII. Mentre a les regions de muntanya pren volada la reacció absolutista en nom del pretendent a la corona Carles de Borbó, germà del rei traspassat, el proletariat urbà ocupa places i carrers, crema convents o «nius de l'absolutisme» —on més endavant la burgesia instal·larà dependències i àdhuc indústries o farà obra d'urbanització, ignorant llur valor artístic i llur condició, molt sovint, d'exemples cabdals del gran període gòtic català—, derroca les portes de la ciutat de Barcelona i en suprimeix els burots, «entrebanc de la producció i encaridors de la vida». El general Llauder, que ara ocupa el ministeri de la guerra de l'Estat, designa, per restablir l'ordre el seu lloctinent a Catalunya, el general Bassa, el qual, però, resulta assassinat pels revoltats, el 5 d'agost, que assalten el palau reial i cremen la Subdelegació de Policia, l'Arxiu d'Hisenda i la fàbrica Bonaplata. Dimitit i emigrat a França Llauder, en plena crisi estatal, hom constitueix a Barcelona la Junta Auxiliar Consultiva —configurada pels gremis, industrials, hisendats i milicians amb predomini d'elements radicals—, la qual assumeix la doble responsabilitat de l'ordre públic i del sosteniment de la guerra contra la insurrecció absolutista del carlisme. Malgrat la promoció del ministre Mendizóbal a cap del govern de l'Estat i la seva represa del reformisme liberal, que encalmà les inquietuds avançades i normalitzà la situació provincial, i a desgrat que Madrid ordeni la supressió de totes les juntes consultives (2 de setembre), la Junta de Barcelona es transforma en Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya i solament es dissol voluntàriament el 21 d'octubre, i no pas sense recances internes, havent imposat, però, el nomenament d'Espoz i Mina, liberal veterà, com a capità general de Catalunya. Durant la seva curta existència, ultra la seva tasca de defensa, restaurà l'Acadèmia de Bones Lletres, fundà la Biblioteca Pública amb els llibres dels convents ocupats, repartí altres béns dels monestirs, retornà a Barcelona la seva universitat, desterrada a Cervera d'ençà de Felip V. Encara havia convidat les juntes de València i Saragossa a la formació d'una Junta Central i un exèrcit dels antics dominis de la confederació catalanoaragonesa.
El músic autodidacte Pep Ventura[modifica]
Feia poc de la restauració borbònica[14] quan va morir Pep Ventura (24 de març de 1875, Figueres (Alt Empordà)), el cèlebre Pep de la Tenora, l'home a qui es deu la definitiva plasmació de la sardana. Fill de família empordanesa, va néixer el 1817 a la localitat andalusa d’Alcalá la Real (Província de Jaén) on el seu pare, fill de Roses, hi era destinat com a militar[15]. Al cap de dos anys la família retorna a Girona i aviat el nen queda orfe i se'n va a viure a casa l'avi patern a Figueres. Allà entrà en contacte amb la sardana a través de la cobla del seu futur sogre, Joan Llandrich. Pere Coromines en fa l'elogi fins al culte de la personalitat: «Si tenim sardanes, és perquè ell tocava la tenora».
Pep Ventura no es ficà en política. No era, per tant, un compromès a l'estil dels Monturiol i els Terrades: podem, tanmateix, considerar-lo un company de viatge, liberal de cor i partícip, més o menys directament, del pathos federal d'aquella ciutat de Figueres on vivia i on els Monturiol i els Terrades havien nascut. Una altra mostra dels seus contactes republicans foren els concerts que la seva cobla, la cobla de Figueres, donà sota l'ègida de Clavé en el Teatre dels Camps Elisis de Barcelona. Un assumpte encara a discutir, diuen, és la influència de Clavé respecte a la seva afecció a la música popular.
Una altra característica de Pep Ventura —molt representativa, per cert— era la seva condició d'autodidacte. El virtuós de la tenora, el músic que si no inventà la sardana llarga feu un pas decisiu per al seu enaltiment com a dansa nacional, patia el complex d'una insuficient formació tècnica. Alguns membres de la seva cobla sabien més de solfa que ell, situació que van aprofitar amb fúria de setciències. Era, al capdavall, l'ànima petita dels qui, havent arribat a l'arbre de la ciència, en prenen peu, no pas per repartir-ne els fruits, sinó per tractar de rucs els pobres que no pogueren acostar-s'hi. Pere Coromines judica molt bé aquest fenomen[16]:
«El poble prou estava pel seu Pep, però els Codina esgrimien l'arma de la tècnica musical, orgull de pedants en un cas així, cuirassa protectora de la faramalla estèril que tostemps ha amargat la vida dels autodidactes fundadors.»
L'autor d'aquest escrit, en possessió d'un títol universitari, no té cap interès a fer l'elogi de l'autodidactisme. L'autodidactisme ha representat, en molts aspectes, un mal per al país, en primer lloc per als mateixos autodidactes. En altres pàgines ja hem parlat, però, de com al nostre país els «tècnics» abusaren, i abusen, del seu privilegi cultural, provinent, al cap i a la fi, d'una societat injusta, per negar els mèrits d'un franc tirador d'indubtable potència creadora. I així era el cas de Pep Ventura. Aquest, d'altra part, prou patí per les tals deficiències. La desemparança i la fam, en efecte, marcaren els primers anys d'en Pep de la Tenora. Una altra vegada acudim al testimoni de Pere Coromines:
«Per això li entrava tan endins aquella espina, la recança de no saber-ne més, la ira, diguem-ho així, per allò que no havia pogut aprendre mai, bridat en l'expressió de les seves idees melòdiques per la insuficiència del seu coneixement científic.»
Els criticaires companys de Pep Ventura eren, però, modestos menestrals. Tampoc no era massa aclaparadora la seva superioritat tècnica, que no passava d'unes poques nocions de contrapunt i harmonia. No hi havia en ells les diferències artístiques i socials indiscutibles, per exemple, en l'enfrontament d'un Frederic Soler i un Antoni de Bofarull. Es tractava, per tant, d'una versió en rústica. D'unes picabaralles entre menestrals, derivà l'escissió de la cobla de Pep Ventura, esdeveniment que, de manera emfàtica, fou anomenat «La Dissidència».
En el pla polític, era una dissidència entre dues Catalunyes que assenyalava l'esquinç que el partit polític Centre Català sofriria l'any 1887 entre els elements socialment més conservadors —com el dramaturg i politic Àngel Guimerà o l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, s'aplegaren per formar le partit polític Lliga de Catalunya— i els més progressistes —com Valentí Almirall). La vida és, però, prou terrible perquè també a Figueres s'esdevinguin grans drames. No oblidéssim que en el microcosmos de la petita història hom troba també les mateixes cicatrius de la història gran, nascuda entre les misèries de la història petita, la que Pep de la Tenora cantà en la sardana Per tu ploro.
Trenta anys després, Maragall escriuria per a la cèlebre sardana de Pep Ventura una lletra que parlava d'un anecdòtic drama amorós. No fou, però, d'aquesta mena el drama de Pep Ventura, a qui aleshores (tenia 58 anys) havia passat el temps d'unes determinades cebes jovençanes. És també Pere Coromines qui assenyala l'amor més profund de Pep Ventura: «Per a ell la cobla era tot el món que restava a fora quan a la nit tancava la porta de casa: l'ambició, la lluita, l'ofici, la vanitat, la glòria. Per a Pep de la Tenora, la cobla de Figueres era allò que per a Valentí Almirall representava aquell Centre Català, unitari i generós.
Pere Coromines situa aquell petit drama figuerenc en el context històric de la desil·lusió produïda pel fracàs de la revolució de caràcter liberal de 1868 (la Gloriosa) impulsada pel general reusenc Joan Prim (veure La Revolució liberal de 1868):
«Aquests homes es van trobar enmig d'una forta agitació, quan començava a sentir-se el cansament en les discòrdies revolucionàries i en la guerra civil. La República havia caigut, i el govern del general Serrano ja no feia fred ni calor a ningú. Els carlins havien perdut la primera empenta, i la seva revifalla sota la direcció d'en Savalls no feia gens de goig als amics dels Tristany i de la cort del Pretendent. Una mena de capacitat d'efervescència es trobava en vaga i havia d'esbravar-se en renyines com aquesta dels músics, que prenia una volada general per l'aurèola d'en Pep, el triomf del qual, a Barcelona, humiliava la petulància d'alguns dels seus companys.»
De bon principi, la sardana famosa es va dir Per tu ploro. Aquest títol, segons la tesi més plausible, es referia, repetim, a un conflicte, comptat i debatut, més històric, més social que les perennes trifulgues de l'amor. L'amarga realitat cultural de les dues Catalunyes, en la divisió de xarons[17] i distingits, autodidactes i acadèmics, descendents de Robrenyo i d'Aribau, era reflectida en l'anecdòtica lamentació d'en Pep de la Tenora per la seva cobla perduda, pels companys que li giraven l'esquena. Aquell crit que, si l'obra s'ho val, arriba més enllà de les intencions de l'autor, era en Per tu ploro, dedicat a l'esfondrament del somni prematur d'una gran i generosa família catalana. I aquest títol deia també la queixa que els Terrades, els Clavé i els Monturiol[18] havien tingut l'elegància de no manifestar davant el país que ells mateixos, en bona part, edificaren. Era, en fi, el plany d'una diàspora que venia de lluny, la veu dels catalans exiliats, enfora i endins de la pàtria mateixa.
El dia de sant Vicenç de l'any 1875 tingué lloc al poble de Cabanes (Alt Empordà) la primera audició de Per tu ploro. En explicar la reacció del poble, Pere Coromines contraposa els conceptes de «romanticisme» i «xaronisme»[17]:
Quan la sardana va haver acabat, el poble va demanar per tornar-la a sentir. No se n'haurien cansat mai, d'aquella foguerada romàntica. Això sembla que està en contradicció amb el xaronisme del temps.
Això no és necessàriament així. Els xarons representaren, en el seu temps, una línia del romanticisme català: el crit que per damunt de tot afirma el dret de viure. El mateix Coromines ho diu, en seguir la descripció de l'estrena:
Per un moment els sardanistes restaren enjòlits, escoltant. En Pep aclucava els ulls, tal vegada per barrar el pas a una llàgrima. I diu que els músculs de la cara se li contreien i que se'l veia sofrir. Però, què és això, jovent? A ballar, s'ha dit. Que no hi ha esplet en la vida com el d'aquesta alegria del ball. Da-li, que n'és dia!
Moviment obrer i revolució industrial (1832-1867)[modifica]
| 1832 | Fundació de la fàbrica Bonaplata situada al carrer dels Tallers del Raval de Barcelona, que introdueix el primer teler mecànic. |
| 1834 | Supressió dels privilegis gremials. |
| 1835 | Revolució liberal. Crema de convents i alguna fàbrica com la de Bonaplata. |
| 1836 | Restabliment del decret de 1813 sobre llibertat d'indústria. |
| El desembre, a Barcelona, durant els moviments insurreccionals, apareix la proclama de La Bandera, signada pels Germans de la Gran Unió, que encoratja la classe obrera a suprimir l'aristocràcia i proclamar la independència dels catalans segons un règim igualitari i republicà. | |
| 1837 | Constitució espanyola, el juny, a mida de liberals moderats. |
| 1840 | Inici de la «dictadura progressista» d'Espartero. |
| Creació de l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, dirigida per Joan Munts i Josep Sugranyes i concebuda com a caixa de resistència activa. Fundació, a Barcelona, de La Cooperació, primera cooperativa de consum. | |
| 1841 | Aparició de l'opuscle Sobre indústria, de Güell i Ferrer, al·legat contra la política lliurecanvista d'Espartero. Aquesta afecta nocivament la indústria tèxtil i arriba a demolir la sedera. |
| 1842 | Creació de la primera cooperativa de producció, la Companyia Fabril de Teixidors de Cotó de Barcelona. |
| 1844 | Inici de la dècada moderada: repressió i clandestinitat obrera. |
| Introducció de les màquines de filar «selfactines». | |
| 1845 | Nova Constitució espanyola, moderada. |
| Fundació per Josep Anselm Clavé de la societat coral La Aurora, caixa clandestina de socors mutus i ensems gènesi del moviment orfeonista. | |
| 1846 | Perpinyà: fundació del diari republicà L'Indépendant. |
| 1847 | Constitució de la Junta de Fàbriques, primera entitat patronal per a la defensa dels aranzels protectors de la producció industrial. |
| Promoguda per la patronal, es funda l'Associació Protectora del Treball Nacional i de la Classe Obrera, una de les primeres associacions mixtes encaminades a conciliar els interessos de capital i treball. | |
| 1848 | Incendi intencionat de la fàbrica de vapor M. Vila, Subirà i Cia d'Igualada. |
| Establiment del sufragi universal a la Catalunya del Nord, després la deposició de Lluís Felip I de França i la segona proclamació republicana francesa. | |
| Joan Rovira i Font (metge), Ignasi Montaldo, Joan Monturiol, germà de Narcís, i altres comunistes cabetians, és a dir, seguidors del socialista francès Étienne Cabet, fan part de l'èxode per a la fundació d'Icària a Nord-amèrica. | |
| Inauguració del primer ferrocarril, Barcelona-Mataró. | |
| 1851 | Creació, a València, d'El Taller, societat de socors mutus. |
| Detenció i deportació de republicanistes rossellonesos, arran del cop d'estat, a París, de Lluís Napoleó Bonaparte. | |
| 1854 | Inici del «bienni progressista». |
| 1855 | Llei de desamortització de Pascual Madoz. |
| Primera vaga general del Principat. | |
| 1856 | Creació, a València, de la Proletària, cooperativa de consum. |
| Constitució espanyola progressista, que no arriba a ser promulgada. | |
| Cop d'estat del general O'Donnell, inspirat per Isabel II, que clou el «bienni progressista». | |
| 1857 | El govern de Madrid decreta, el 31 d'abril, l'abolició de totes les associacions obreres, compreses les caixes de socors. |
| 1858 | Els ferrocarrils francesos arriben a Perpinyà. |
| Vaga a la fàbrica de l'Espanya Industrial, de Sants, Barcelona, reprimida de soca-rel. | |
| 1859 | Aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, d'Ildefons Cerdà. |
| 1860 | Inauguració, el 3 d'octubre, a Barcelona, de l'Exposició Industrial i Artística, una de les fites de l'associacionisme industrial. |
| La nau Túria inicia el transport sistemàtic de cítrics del País Valencià a Londres. | |
| Introducció a Elx de les primeres màquines de trenat de jute per a espardenyes, embrió de la indústria del calçat del País Valencià. | |
| 1861 | Fundació, a Barcelona, de l'Ateneu Català de la Classe Obrera, entitat promotora dels interessos culturals i del desvetllament del proletariat. |
| 1862 | Quinze mil obrers del Principat signen una petició a les corts de Madrid de llibertat associativa «per combatre el capital de manera noble i pacífica». |
| 1864 | Aparició, a Barcelona, del periòdic El Obrero, que l'any següent organitza el Congrés de les Entitats Obreres Catalanes. |
| 1865 | Creació de l'Obrera Mataronenca, cooperativa de producció de filats i teixits, i de l'Econòmica Palafrugellenca, de consum. |
| Catalunya del nord: la destrucció de les vinyes llenguadocianes per la fil·loxera provoca una gran demanda de vins nord-catalans. Els anys següents s'hi veurà una gran expansió dels vinyars. | |
| 1867 | Els obrers catalans —una primerenca societat obrera barcelonina— entren en contacte amb l'Associació Internacional de Treballadors, mitjançant un missatge d'adhesió al seu II Congrés, de Lausana. |
La industrialització dels països en el segle XIX[modifica]
Amb una expressió tant teòrica com evasiva, el segle 19 fou definit per algú «el segle del carbó i del ferro». En efecte, l'expressió encobria o ignorava no solament fenòmens complexos i cadenes de fets que tocaven el viu de la història dels pobles i d'àrees extenses, com ara l'afirmació del principi de nacionalitat a Europa, a l'Àsia i a l'Amèrica Llatina, la naixença i la vigorització del moviment obrer organitzat i el ple desplegament del pensament i de l'acció socialista, la poderosa onada imperialista i colonialista que des d'Europa acabà per escometre tot el planeta. Prenent-ne certament la pura i simple manifestació exterior, una tal manifestació encobria o ignorava, en primer lloc, el moviment pregon i dominant que havia condicionat el segle sencer i envers el qual calia o cal acanalar en mesura preponderant tots els altres: la propagació del procés d'industrialització —que es manifestava com a resultat del progressiu i ja avançat mode de producció capitalista— a l'exterior de l'illa britànica, on els darrers decennis del segle 18 havia fet arrels i explosió amb una incisivitat i amb un temps tan breu que induïren bona colla de contemporanis a parlar de «revolució industrial». Afegim que se'n parlava amb una transparent, meditada i legítima referència a tot allò que havia succeït a França després de la presa de la Bastilla, és a dir, després de la Revolució Francesa (1789-1799).
Tot seguit de la derrota napoleònica i després que el Congrés de Viena hagué sancionat el nou equilibri polític d'Europa, s'havia anat creant una situació en què una gran i victoriosa nació, Anglaterra, forta i temuda en el terreny polític i en el militar, era a la vegada l'única i efectiva potència industrial del món.
L'aplicació de procediments inèdits a la indústria siderúrgica —fusió del mineral de ferro amb el carbó fòssil —el carbó de coc—, experimentada des de principis del segle 18 i aleshores ja consolidada; refinament de la fosa[19] pel mètode de pudelació[20]— havia permès a la indústria britànica de superar també qualitativament les velles siderúrgies de carbó de llenya de França i de Prússia. La invenció i l'expansió de la segona màquina de vapor de James Watt anaven fent camí a l'ús productiu d'aquesta font d'energia. La increïble dinàmica impresa a la indústria tèxtil, especialment dins el sector cotoner, per aquelles màquines que tot i rudimentàries podien —en paraules d’aquella època— «filar i teixir sense el concurs dels dits de l'home», havia fet brollar quasi del no-res — és ben sabut que la planta de cotó no pot viure en sòl britànic— el «sistema de fàbrica». En la cèl·lula basilar de la fàbrica es realitzava per primer cop en la història la integració i l'acoblament entre treball obrer i màquines, les quals, altrament que les simples eines, operaven sobre la matèria primera o sobre la matèria semielaborada precisament «sense el concurs dels dits de l'home».
Tals havien estat, primordialment, les peces constituents del vehicle que havia dut Anglaterra a convertir-se, i la imatge mantingué llarga vigència, en «l'oficina del món». Però un impulsor insubstituïble va ser el mercat interior. No era pas excepcional pel nombre de consumidors potencials —aproximadament, uns 12 milions d'habitants—, però amb una classe baixa que havia deixat de produir-se la seva roba per anar a treballar a la fàbrica. En paraules de l'historiador de l'economia italià Giorgio Mori[21]:
«La profunda modificació del seu estatus social, iniciada des de feia temps en el camp, determinava cada vegada més clarament que aquests autoconsumidors de draps produïts en les seves pròpies cases es convertissin en treballadors pagats totalment o parcialment amb un salari i, per tant, en compradors obligats dels productes que, en última instància, la fàbrica, en produir un filat més barat, estava en condicions de fer que compressin. En definitiva, el mercat interior com a base de l'èxit de les teles de cotó angleses [...] era una conseqüència directa del creixent predomini de les relacions socials de producció de tipus capitalista que s'havien verificat en primer lloc en les zones rurals de l'Anglaterra del segle XVIII.»
Per tant, els canvis provocats pel desvetllament capitalista, havia actuat com a plataforma de llançament de la indústria anglesa. La creixença impressionant de la classe obrera i la gran elevació correlativa dels nivells d'autofinançament —sinònim d'explotació, cosa que no trigaria pas gaire a demostrar-se— n'havia constituït el propulsor insubstituïble de la indústria anglesa.
Una condició semblant, d'altra banda, no podia deixar d'introduir problemes d'importància decisiva respecte a l'ulterior decurs del mode de producció capitalista. Aquest, per més que fos isocrònic i tot un econòmicament i estructural, es trobava empès a caracteritzar-se i àdhuc condicionar-se per la presència d'estats sobirans i, consegüentment, per la fragmentació politicosocial de la classe detentora dels mitjans de producció i de la gran propietat immobiliària, així com per les contradiccions latents entre les diverses reagrupacions nacionals d'aquestes classes. Enmig d'un panorama tan complex, la burgesia anglesa havia de donar sortida a les seves manufactures i, per això, conquerir mercats arreu del món, però especialment dins Europa, zona més propera i menys pobra. També havia d’importar, sense rèmora i sense drets duaners, matèries primeres i gèneres alimentaris per mantenir baixos els salaris i sostenir l'esforç industrialitzador en curs. És per això que la burgesia anglesa, conscient de la seva superioritat, aixeca la bandera del lliure comerç precoçment (veure taula). Amb això, estava posant les premisses d'un «desenvolupament desigual». Aquesta desigualtat era induïda, enrobustida i feta difícilment reversible —almenys en curt o mitjà termini— per l'activa presència d'un únic i gran centre industrial en un món encara agrícola. Cal afegir que la mateixa condició, en els altres estats, més per raó inversa, envigoria els interessos dels grans propietaris naturals lligats a la producció de matèries primeres i de gèneres alimentaris. Aquests mostraven un interès totalment nou en què se suprimissin els vincles residuals en el comerç internacional i en la llibertat dels intercanvis i estimulava la lluita contra les restriccions i pràctiques mercantils encara existents. Amb això contribuïa a sufocar o almenys reduir l'obra i la voluntat d'aquells nuclis de burgesia industrialista que havien anat sorgint a tot Europa occidental.
| Tarifes duaneres mitjanes dels productes manufacturats en quatre països desenvolupats seleccionats, 1820-1913 (mitjana ponderada; en percentatges de valor). El Regne Unit passa de tenir uns aranzels molts alts el 1820 per protegir el creixement de la seva indústria, a ser nuls el 1875 un cop aquesta és molt superior a les dels altres països. | |||
|---|---|---|---|
| 1820 | 1875 | 1913 | |
| Regne Unit | 45-55 | 0 | 0 |
| Espanya | (*) | 15-20 | 41 |
| França | (*) | 12-15 | 20 |
| EUA | 35-45 | 40-50 | 44 |
| (*) Nombroses i importants restriccions en la importació de productes manufacturats, que fa que els càlculs dels tipus aranzelaris mitjans no siguin significatius. | |||
| Font: Paul Bairoch. Economics and World History, myths and paradoxes, University of Chicago Press, 1995, pàg. 40 | |||
Aquí cal situar, posem per cas, la defensa tenaç del proteccionisme desenvolupada pel nucli burgès català, dins la corona d'Espanya, durant tot el segle XIX.
En el curs de l'anomenada fase autàrquica —o de «bloqueig continental»—, inaugurada per Napoleó durant els darrers anys d'imperi napoleònic (1804-1814) i d'ocupació francesa, grups de burgesia industrial del continent enfondiren llurs arrels. Resistir l'ofensiva anglesa o acceptar-ne les conseqüències econòmiques, socials, polítiques i militars fou aleshores l'alternativa de fons, de natura estratègica, que hagueren d'afrontar les classes dirigents dels estats d'Europa. I no sols els europeus, vist que els productes de la indústria i la demanda de productes naturals afectaven àrees progressivament més vastes i llunyanes, gràcies a l'indeturable progrés dels mitjans de comunicació marítima. França, els territoris germànics, els Estats Units i, poc després, Bèlgica o el Japó, feren sentir una resposta que fou, malgrat la dissonància dels tons i la varietat dels blocs socials que li donaren cos, tan clara com eloqüent. Poc o molt persuadits, industrials que pujaven, intel·lectuals atrets per l'esplendor d'un «món nou» a què llur «nació» podia aspirar, determinats sectors de les classes dirigents d'extracció agrària que prevenien exigències impel·lents d'ordre politicomilitar, proclamaren, conjuntament, la necessitat i la urgència d'«imitar» l'Anglaterra i de lliurar-se a la consecució del desenvolupament industrial.
Que els obstacles a superar eren diversos i dificultosos, tothom ho tenia present. Calia fer front a un competidor experimentat i disposat a lluitar amb tots els mitjans. Calia suscitar i mobilitzar energies i recursos de dimensions desconegudes. Hom havia de crear i fer operant un clima polític i social capaç de facilitar l'empresa. Hom havia d'emparar-se sense dilació de les tècniques de producció i de gestió, adequades en quantitat i en qualitat. Afegim que tot això s'hauria revelat inútil si no hagués estat possible de concentrar —per qualsevol mitjà, com havia passat a Anglaterra durant les dècades precedents— grans masses de camperols i artesans entorn de la fàbrica, lloc representatiu i centre material de la indústria i del seu progrés.
A mitjan segle 19, la primacia anglesa es mantenia en tot cas tan sòlida i indiscutible com abans. Així ho van veure els milers de visitants de la primera gran Exposició Industrial de Londres del 1851, que ocupà el Crystal palace, «Palau de Vidre», construït expressament, i ho testifiquen aquestes poques dades referides aproximadament a la mateixa època:
| Anglaterra | França | Alemanya | Rússia | Imperi austríac | EUA | ||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Carbó fòssil | Tones | 50.200.000 | 5.300.000 | 9.200.000 | 300.000 | 1.400.000 | — |
| Fosa | Tones | 2.716.000 | 561.000 | 245.000 | 231.000 | 221.000 | 821.000 |
| Fusos de cotó | Nombre | 18.000.000 | 4.500.000 | 900.000 | 850.000 | 1.400.000 | 3.600.000 |
| Potència instal·lació | hp | 2.450.000 | 1.120.000 | 850.000 | — | 330.000 | 3.470.000 |
| Vies fèrries | km | 11.813 | 3.654 | 6.605 | 1.049 | 1.748 | 14.500 |
L'eixuta eloqüència d'aquestes xifres confirmava una primacia i ensems posava en evidència que es tractava justament d'una primacia i no d'una condició d'unicitat. La diferència entre Anglaterra i els altres països era encara enorme. Les nombroses veus que van aixecar-se clamant l'atenció i la recuperació, els deixebles de l'economista i socialista utòpic Saint-Simon a França, l'economista Friedrich List a Alemanya, els agressius industrials del nord i de l'est dels Estats Units, tot i partir de multiplicitat de diagnosis i de propostes, es trobaven indubtablement d'acord sobre un punt. Un cop posat en moviment, gràcies a l'esforç d'un grup, el vehicle de la industrialització corria el risc de sofrir perilloses frenades —i aquella gran diferència amb Anglaterra no hauria estat mai superada— si, enfront del «desenvolupament desigual», hom no acudia a una robusta i sol·lícita intervenció «externa», la de l’estat. La més alta institució política que garantia i ordenava la jerarquització de la convivència i de la lluita de les classes socials, estava cridada a intervenir en aquella tasca: ben entès, però, en el respecte del principi indiscutible i indiscutit que la seva presència havia d'aturar-se just a la porta de la fàbrica i dels centres direccionals de les empreses. Hom no podia aconseguir una política estatal d'aquesta naturalesa d'un sol cop i sense greus problemes. A Alemanya, amb la unificació nacional configurada sota l'ègida de Prússia, fou possible, amb algunes deformacions, gràcies a l'aliança entre els grans terratinents i els grups industrials que anaven naixent. A França l'èxit fou lent i contradictori, mentre als Estats Units fou necessària fins i tot una guerra civil i, al Japó, un cop de mà de l'emperador contra els grups més retardataris de terratinents. Les modalitats que regiren el desplegament d'aquesta política estatal foren si fa no fa les mateixes a tot arreu: aranzels duaners destinats a impedir l'afluència indiscriminada de productes anglesos sobre els mercats nacionals; primes o desgravacions fiscals per a les mercaderies destinades a l'exportació; quotes substancioses i reditícies d’encàrrecs estatals passades a les indústries nacionals; sistemes educatius cada cop més ben orientats a la formació de professionals; valoració d'aquelles branques del saber i de la recerca científica que podien donar lloc a resultats tècnico-productius pràctics i d'aplicació immediata.
Dins aquesta complexa panoràmica cal entendre i valorar els progressos espectaculars de la indústria del continent i d'altres bandes i les conseqüències que en resultaren. Allà on tot això tenia lloc, els progressos industrials envaïen espais cada cop més extensos i assumien ritmes gairebé impressionants. La intensa diferenciació productiva i un increment quantitatiu sense precedents feren, en pocs decennis —si fa no fa abans de finals del segle 19—, que un grup restringit i robust d'indústries nacionals acabés, si no per anul·lar, per invertir la desfavorable relació amb la indústria anglesa. La pujada de la indústria lleugera, des de la tèxtil fins a la mecànica —no havia començat el darrer decenni del segle XIX quan foren construïts els primers automòbils—, anà acompanyada i fou sovint superada en puixança i modernitat per la indústria pesant, afavorida amb el gran salt de la siderúrgia de l'alt forn i del forn Martin-Siemens —empès per la construcció de milers de quilòmetres de línia fèrria—, amb l'explosió de la gran indústria química i amb la triomfal utilització de l'energia elèctrica en la il·luminació, en la tracció com a força motriu, en la indústria.
En la realització d'un esforç d'aquestes proporcions, a part del sosteniment estatal, havien també directament cooperat, per una banda, instruments de finançament originals i sovint molt refinats i, per una altra, el pensament i la recerca en els camps més diversos de les ciències. En el primer aspecte, i mentre la societat anònima aconseguia molt més fàcilment la mobilització dels capitals, el sistema bancari havia anat adaptant-se ràpidament a l'enorme demanda de crèdit i havia anat donant vida a institucions especialitzades —amb una alta quota de risc. En el segon, i era cosa constatada per tothom, la investigació científica havia cercat sempre, i trobat, connexions amb les exigències pràctiques, no pas sempre per vies directes i visibles.
Si és, efectivament, incontestable que els perfeccionaments en la indústria tèxtil i la construcció del convertidor de Bessemer —que va permetre per primera vegada la producció en massa d'acer a un preu assumible— encara devien molt a l'esperit d'observació i a l'experiència d'aquells «mecànics» que havien estat els protagonistes tècnics de la revolució industrial amb llurs clamoroses invencions, és igualment cert que la gran indústria química, de base orgànica i inorgànica, la indústria elèctrica i una part important de la indústria mecànica, no haurien ni tan sols tingut inici sense totes aquelles connexions entre la investigació científica i les exigències pràctiques. Uns pocs exemples basten per il·lustrar-ho: els estudis del químic alemany Justus von Liebig (1803-1873) que desembocaren en la producció d'adobs químics; les investigacions del químic i físic francès Joseph-Louis Gay-Lussac (1778-1850) i del químic i industrial britànic John Glover (1817-1902) que donaren una gran empenta a les recerques sobre l'àcid sulfúric; la substitució del mètode Leblanc pel mètode Solvay en la producció de la sosa; les innombrables patents d'Alfred Nobel, conegut comunament per la fabricació de la dinamita; les excepcionals invencions d'homes com el físic italià Antonio Pacinotti (1841-1912), l’inventor americà Thomas Edison (1847-1931), el físic belga Zénobe-Théophile Gramme (1826-1901), l’enginyer elèctric francès Marcel Deprez (1843-1918) o el físic anglès Michael Faraday (1791-1867); la construcció del motor de combustió interna per Eugenio Barsanti i Felice Mateuceci —i/o per Etienne Lenoir, Nicolaus Otto i Eugen Langen, car la qüestió encara és discutida, com tantes altres del mateix tipus; l'enginyer belga-francès Étienne Lenoir que construeix el primer motor de combustió interna amb èxit comercial. Però la massa creixent de científics i de tècnics que foren partícips poc o molt actius de tota aquesta aventura, i a la qual es degueren, ultra aquestes invencions, els continus ajustaments, perfeccionaments i simplificacions de les tècniques i dels processos, havien estat ells mateixos el «producte», un producte cercat conscientment per les institucions públiques noves o renovades per la necessitat, com ara la francesa École Politéchnique, les alemanyes Hochschulen i Gewerbeschulen, l'anglès National Physical Laboratory, o l'americà Massachusetts Institute of Technology. El 1889, en fi, la Badischen Anilin- und Sodafabrik AG (BASF) fundava a Ludwigshafen el primer laboratori privat de què tenim notícia.
Desmentint previsions fins i tot ben autoritzades i la confiança creixent en el «progrés» que animava tanta gent de la cultura d'aquells decennis, l'expansió del procés d'industrialització acabà per sofrir una espècie de col·lapse cap a finals de segle, en un moment en què algun altre país hauria pogut incorporar-se a la marxa.
A les zones on havia arrelat el desenvolupament econòmic començava a fer-se cada cop més evident que el progrés arrossegava amb ell quelcom ben diferent i força menys agradable i tranquil·litzant. El creixement urbà que se'n derivava anava transfigurant i enlletgint el rostre de les ciutats: suburbis obrers enormes i ràpidament fastigosos anaven sorgint a llurs afores. El treball dels infants i de les dones a les fàbriques, tot i estar regulat per lleis especials, no deixava de ser una de les plagues més vergonyoses de la civilitat burgesa. La competència desenfrenada sobre els mercats nacionals i mundials empenyia a una contínua ampliació de les instal·lacions fabrils i, consegüentment, a la formació de les primeres concentracions oligopolistes i els primers acords per al repartiment de les zones d'influència. Es reprenia, amb adopció de formes desconegudes i molt més virulentes, la conquesta de territoris extensíssims al defora de l'àrea industrialitzada. Usufructuant també les conquestes més recents de la ciència i de la tècnica, la cursa d'armament i d'engrandiment dels exèrcits i la marina militar tocava punts esgarrifors. Poblacions senceres exterminades, reduïdes a la condició colonial anaven perdent la seva identitat cultural i política i eren doblegades amb tots els mitjans per tal de mantenir viu el predomini ideològic i material de les classes dirigents dels països industrialitzats. Entretant, els intel·lectuals d’aquests països discutien tothora sobre llur missió civilitzadora en els confrontaments de la resta del món.
Es dibuixava, així, a les escorrialles del segle XIX, la veritable identitat, fins aleshores parcialment amagada a la majoria, del procés d'industrialització: la seva potencial ambivalència. D'una banda, el continu increment de la riquesa material que no només beneficiava les classes més afavorides de la societat i dels països que hi eren interessats. D'altra banda, la seva direcció i les seves conseqüències projectaven ombres cada cop més obscures sobre el futur de la humanitat, però també sobre el present d'un sector, majoritari de llarg, de la humanitat. De la mateixa interioritat del mode de producció capitalista, i àdhuc a través de la recuperació de postures teòriques ja madurades l'endemà de l'aparició del «sistema de fàbrica», sorgiren aleshores i tingueren llarga durada tres corrents de pensament. Segons l'un, l'enfortiment ulterior del procés acabaria per reabsorbir i cancel·lar a llarg termini els deterioraments aleshores innegables i preocupants. Segons l'altre, eren la indústria i la ciència com a tals els culpables de la perversitat i les tragèdies que commocionaven el planeta. Contradient aquests dos, un nucli inicialment restringit, heterodox i perseguit d'intel·lectuals formulà un punt de vista analític alternatiu. No era la indústria en si mateixa que havia de ser exaltada o rebutjada en bloc. El que calia combatre i eliminar, era, en canvi, la trama social sobre la qual havia nascut i crescut la indústria: la divisió en classes que la indústria havia exasperat i fet més concloent, i l'explotació dels «proletaris».
Anotacions[modifica]
La frase d’en Josep Fontana sobre Aribau és de La formació d’una identitat, capítol 8, pàg. 315, de l’edició del 2016. La informació del poble natal d’en Pep Ventura s’ha tret d’un article de El Español (Pepe Ventura, el andaluz que inventó la Sardana: regreso a su pueblo, Alcalá la Real, El Español, 20 diciembre, 2017 02:21, consultat el 29-10-2023) i d’un de La Vanguardia (Alcalá la Real, la ‘patria’ jiennense de la sardana, La Vanguardia, 10/04/2020 06:00, consultat el 29-10-2023). En el primer es recorda els orígens jaenesos del president de la Generalitat de Catalunya des de 2016 fins a la seva destitució l’any següent, Carles Puigdemont (la seva àvia era de La Carolina) i del diputat de les Corts per ERC a partir de 2019, Gabriel Rufián (els seus avis eren de Bobadilla).
Notes i referències[modifica]
- ↑ Territori sota el domini d’un senyor que proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres.
- ↑ S’anomena «centralista» perquè eren partidaris de convocar una Junta Central espanyola, que gestionés la superació de la regència de Baldomero Espartero.
- ↑ La paraula «jamància» segons Dídac López ve «del verb caló "khamar" ("menjar"). I hom deia que els voluntaris que s'havien allistat als batallons ciutadans, ho feien impulsats per la camància, pels àpats comunitaris de franc i per la paga diària de cinc rals. Per això aquests batallons "de la brusa" rebien el malnom de "Jamancia, i ha quedat per a la història aquesta expressió per designar els fets de Barcelona de setembre a novembre del 1843.» (https://www.llibertat.cat/2015/03/barcelona-1843-30203 consultat el 7-12-2023).
- ↑ La formació d’una identitat, Barcelona, 2016, pag. 283-4.
- ↑ Captain Swing: A Social History of the great English Agricultural Uprising of 1830, 1985.
- ↑ Als carlins en aquesta època s'anomenaven matiners pel fet d'atacar de bon matí.
- ↑ Filar consisteix en obtenir fil de qualsevol fibra tèxtil com, per exemple cotó o cànem
- ↑ Tancament temporal del centre de treball decidida unilateralment per l'empresari.
- ↑ Barcelona a mitjan segle XIX: el moviment obrer durant el Bienni Progressista (1854-1856)
- ↑ Germà del també líder republicà revolucionari Joan Martí i Torres
- ↑ En aquest sentit, l’historiador Josep Fontana escriu: «És ben conegut el desinterès de Bonaventura Carles Aribau per la llengua catalana. La pàtria va sorgir d’un compromís col·lectiu d’escriure versos en diverses llengües per felicitar el seu patró, el banquer Gaspar Remisa, en què, com ell mateix explicava a un amic, «a mi me ha tocado el catalán». Ni va tornar a reincidir seriosament en el cultiu de la llengua catalana, ni li coneixem cap interès per la seva literatura, malgrat que fos el fundador de la més important col·lecció de clàssics castellans del seu temps.»
- ↑ A finals del segle 18, la burgesia catalana abandona el català pel castellà com a llengua de cultura.
- ↑ Tanmateix, es considera que és el poeta Tomàs Villarroya (1812-1856) l’iniciador de la Renaixença valenciana per la seva reivindicació idiomàtica contra el castellà i en ser el primer escriptor local en utilitzar un depurat llenguatge amb cura i pretensions literàries de la llengua valenciana. Tot i així fins que no sortiren poetes com Teodor Llorente Olivares, el seu esforç quedà oblidat en les pàgines de la revista El Liceo.
- ↑ Període comprès entre la fi de la Primera República Espanyola (1874) i la proclamació de la Segona República (1931), en el que es va restaurar la dinastia borbònica.
- ↑ Aquest municipi manté la memòria d’en Pep Ventura amb l’Asociación Musical «Pep Ventura», un institut públic (Instituto Pep Ventura), una escultura i un agermanament amb Figueres.
- ↑ La vida d'en Pep de la Tenora (Pep Ventura), Editorial Barcino, Barcelona 1953
- ↑ 17,0 17,1 Els xarons eren els seguidors d'un corrent literari català que es dona entorn de la meitat del segle 19 i que es caracteritzava per utilitzar un llenguatge barroer i vulgar. Es confrontava a la literatura culta de les acadèmies i dels Jocs Florals.
- ↑ Tots tres d’esquerres i republicans i que col·laboraren en la creació del primer diari comunista a Catalunya.
- ↑ La fosa o ferro colat és un aliatge de ferro amb una petita quantitat de carboni que s'obté abocant a l’alt forn mineral de ferro, carbó de coc i pedra calcària. Caldrà afinar-lo per a obtenir acers o altres tipus de foses (https://educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/mod/book/view.php?id=9632&chapterid=6794,consultat 19 de gener 2024).
- ↑ Consisteix a convertir la fosa de l'alt forn en ferro o en acer sotmetent-lo a una temperatura elevada i a una forta agitació en un forn de foc obert —forn de solera— i en presència de substàncies oxidants.
- ↑ Giorgio Mori, La Revolución Industrial, economía y sociedad en Gran Bretaña, Barcelona, Crítica, 1987, pàg. 79