Els Països Catalans/Entre revolució i restauració (1868 – 1898)
La Revolució liberal de 1868 (la Gloriosa)[modifica]
Reduïts a l'exili, progressistes, demòcrates i militars dissidents signaren, el 16 d'agost de 1866, el pacte d'Ostende per derrocar Isabel II, la cort de la qual havia arribat a una situació de palès neoabsolutisme. El promotor de la conspiració fou el general Joan Prim (1814-1870), cap progressista i ensems monàrquic fervent, que sols acceptà tractes d'igualtat amb els demòcrates de professió monàrquica inqüestionada. El destronament d'Isabel II no implicava pas, doncs, l'abolició de la monarquia, sinó l'entronització d'un monarca capaç de respectar el joc democràtic.
| Cronologia bàsica | |
| 1868-78 | Guerra dels Deu Anys a Cuba. |
| 1868 | Restauració Meiji: modernització Japó. |
| 1868, set. | La Revolució de 1868, sublevació militar lliberal, progressista i democràtica. Destrona Isabel II i la dinastia borbònica és interrompuda. Sufragi universal i dret d’associació obrera i política lliurecanvista. Inici del Sexenni Democràtic que finalitza la 1875 amb la Restauració borbònica. És una etapa de democràcia liberal que plantejarà a Catalunya els antagonismes socials latents. Mentre la burgesia conservadora s’espantarà davant l’activisme revolucionari, el republicanisme federal serà incapaç d’assolir el suport popular necessari per a consolidar la seva experiència democràtica (I República). Quedarà palesa la diferent evolució social entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. |
| 1868, set. | Obrers catalans assisteixen al tercer congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) o Primera Internacional que té lloc a Brussel·les. |
| 1869, maig | Pacte de Tortosa entre els republicans federals de Catalunya, País Valencià, illes Balears i Aragó. Impulsa per Valentí Almirall, defensa el projecte de restauració de la Confederació catalanoaragonesa, dins un estat federal espanyol. |
| 1869, juny | Constitució espanyola democràtica que reconeix el sufragi universal, la llibertat de cultes i el dret d'associació obrera. |
| 1869, set, oct | Insurrecció federal amb participació obrera. Té lloc arreu de l'estat espanyol, però amb fort ressò a Catalunya, País Valencià, Aragó, Andalusia i Madrid. |
| 1870, nov. | Les Corts espanyoles elegeixen Amadeu de Savoia rei d’Espanya. |
| 1870, des. | Assassinat d’en Joan Prim, president del govern. |
| 1871-1914 | La Belle époque, període de pau, progrés social, econòmic, tecnològic i polític a Europa. |
| 1871, gen. | Bismarck unifica Alemanya sota el rei de Prússia i es converteix en la nació més poderosa d'Europa. |
| 1871, març | Comuna de París. Durant uns dos mesos, els treballadors controlen la ciutat fins que l’exèrcit l'esclafa assassinat a milers de persones. |
| 1872-76 | Tercera Guerra Carlina. |
| 1873, febr. | Abdica per iniciativa pròpia Amadeu de Savoia i es proclama la Primera República Espanyola. Estanislau Figueres primer president. |
| 1873, març | Els federals «intransigents» amb la participació dels obrers internacionalistes del Principat i les Illes intenten proclamar l’Estat Català, que fracassa immediatament. |
| 1873, juny-jul. | Moviment cantonalista. Al País Valencià, triomfa a Castelló, València, Alacant —els tres d’un caràcter moderat burgès— i a Alcoi —de caràcter marcadament obrerista i internacionalista. Els obrers d'Alcoi intenten la revolució social dins la revolta cantonalista. S'estén a Múrcia i Andalusia. |
| 1874, gen. | El dia 3 el capità general de Madrid, Manuel Pavia, envia la guàrdia civil al Congrés per dissoldre'l. S’anomena a un general per presidir el govern d’una república dissolta. Coincideix internacionalment amb l’accentuació de la reacció conservadora contra l’internacionalisme, escenificada per la substitució de Thiers per Mac Mahon a la presidència de la República Francesa. |
| 1874, des. | Restauració borbònica: Cop d’estat militar que posa fi a la Primera República Espanyola. Restauració (1875) de la dinastia borbònica. Els conservadors al poder. Es restableix l’aranzel proteccionista i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola és declarada il·legal i són clausurats els seus centres. |
| 1875-85 | Període de la febre d’or: gran expansió econòmica que arriba engendrar una onada especulativa entre 1880 i 1881 que esclata el gen. de 1882. |
| 1878, juny-jul. | Les potències europees es reparteixen Àfrica en el Congrés de Berlín; el rei belga Leopold rep el Congo com a colònia personal. |
| 1879-1989 | La fil·loxera travessa els Pirineus el 1879; el 1882 apareix al Maresme, el 1887 al Penedès i el 1889 al Priorat. Destrucció pràcticament completa de la vinya catalana. |
| 1879, maig | Comença la publicació de Diari Català, primer diari en català, dirigit per Almirall. |
| 1880 | Vagues obreres a Barcelona. Incendi i destrucció de màquines. Vaga de les Barretines (o Lluites dels rabassaires o Conflictes de les parceries) a les terres de l'Ebre per reclamar la restitució de les terres comunals venudes pel govern anteriorment. |
| 1883 | Antoni Gaudí es fa càrrec de les obres de la Sagrada Família. |
| 1885, març | Es lliura al rei Alfons XII el Memorial de Greuges de polítics, intel·lectuals i forces vives de Catalunya. |
| 1886, maig | Alfons XIII, rei. |
| 1886, set. | Primera commemoració de la diada de l’Onze de Setembre. |
| 1888, abr. | Inauració de la Primera Exposició Universal, origen de la Barcelona moderna. Roman oberta fins al mes de desembre. |
| 1888, ag. | Pablo Iglesias funda a Barcelona de la Unió General de Treballadors (UGT). El 1899 es trasllada a Madrid. |
| 1892-97 | Sectors del comunisme llibertari adopten l'acció violenta. Període d’atemptats anarquistes, primer a València i després a Barcelona. |
| 1892, març | La Unió Catalanista publica les «Bases de Manresa», primer projecte concret d'un autogovern català plantejat des del Principat i de caràcter bàsicament conservador. |
| 1898, ag. | Crisi de 1898: derrotat a Cuba en la Guerra hispano-estatunidenca. (abr.-ag.) i pèrdua de les darreres colònies transoceàniques. |
| 1914, jul. | Inici Primera Guerra Mundial. |
| 1917, febr. i oct. | Revolució Russa. |
| 1918, nov. | Fi Primera Guerra Mundial. Desaparició dels Imperis Alemanys (1918) Austrohongarès (1918) i Otomà (el 1922). |
| 1922, oct. | Benito Mussolini president del Consell. |
| 1923, set. | Cop d’estat del general Primo de Rivera i inici de la Dictadura. |
| 1931, abr. | Segona República Espanyola. |
| 1933, gen. | Hitler és nomenat Canceller (cap del govern d’Alemanya). |
| 1936, jul. | Cop d’estat militar i inici de la Guerra Civil Espanyola. |
| 1939, abr. | Fi de la Guerra Civil. Dictadura del general Francisco Franco. |
| 1939, set. | Inici de la Segona Guerra Mundial. |
| 1945, set. | Fi de la Segona Guerra Mundial. |
| 1975, nov. | Mort el dictador Francisco Franco. |
| 2017, oct. | Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya. Agents de la policia estatal carregaren amb violència contra els votants. |
| 2019, oct | Condemnat per sedició a 99 anys de presó dos líders d’entitats cíviques catalanes, la presidenta del Parlament de Catalunya i a sis membres del govern de Catalunya. |
La conspiració fructificà durant la segona quinzena de setembre del 1868. Destronada i feta escàpola Isabel II, als Països Catalans, com a tot el regne, es formaren juntes revolucionàries, en les quals col·laboraren les classes populars, masegades per la carestia i l'atur forçós. En ser nomenat de mode unilateral un govern provisional per la junta de Madrid, en la qual predominaven elements oligàrquico-centralistes, la junta de Barcelona, Junta Provisional Revolucionària de Barcelona, de majoria republicana, es mostrà reticent envers el general Prim, rebut a Barcelona, el 3 d'octubre, com a cap de la «revolució de setembre». Mentre la junta retardava la seva autodissolució —disposada per Madrid—, que efectuà el 26 d'abril de 1869, esdevenia més i més fonda la divisió entre republicans i liberals monàrquics.
L'octubre de 1868, es creà la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que organitzà el Congrés Obrer Català, el desembre, el qual es pronuncià republicà i federalista. En aquesta fase, es produïren els primers contactes amb l'obrerisme internacional: el 1867, els obrers catalans havien tramès un missatge d'adhesió al II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (A.I.T.) o Primera Internacional, el 1868, el treballador Antoni Marçal, assistí a son III Congrés, celebrat a Brussel·les.
L'aixecament federal de 1869[modifica]
En les eleccions generals del regne d'Espanya i les seves colònies de Cuba i Puerto Rico convocades pel govern provisional de Madrid, el gener de 1869, la majoria dels escons que corresponien a les circumscripcions catalanes foren guanyats pels republicans, quant a Madrid, per exemple, el republicanisme no obtingué ni un sol diputat. A les corts del regne, doncs, els republicans catalans compongueren una minoria abocada a l'esterilitat. El 18 de maig, però, a Tortosa, convocats per Valentí Almirall, els comitès revolucionaris federalistes del Principat, el País Valencià, les Illes i l'Aragó formularen el Pacte de Tortosa per a la defensa del contingut revolucionari dels fets de setembre de 1868 i per a la constitució d'una federació d'estats ibèrics, sense exclusió de Portugal, i estructurada segons l'antiga confederació catalanoaragonesa. Afirmaren llur reserva envers la imminent proclamació d'una nova constitució a Madrid, però es comprometen a respectar-la si no transgredia els principis de la revolució de setembre. Segons la nova Constitució espanyola, promulgada a mitjan juny, el regne d'Espanya restava, un cop més, una monarquia unitarista, però, a la recerca d'un monarca liberal, amb el general Serrano (1810-1885) —antic amant de la reina destronada— de regent i el general Prim de primer ministre. Un seguit de mesures restrictives del nou poder, entre les quals la supressió de les milícies urbanes, els «batallons voluntaris de la llibertat», menaren a l'anomenada insurrecció federal de setembre-octubre de 1869, estesa arreu, de l'Empordà a l'Horta de València i de Lleida a Barcelona. Els revoltats aplegaren més de 12 000 combatents que obtingueren uns pocs successos abans d'ésser reduïts per l'exèrcit, en algun cas després d'un violent bombardeig, com a València.
Un nou aixecament federal, el març de 1870, a l'àrea obrera de Barcelona, contra el restabliment de les quintes, fou esclafat amb sang, fracàs que contribuí a distanciar l'obrerisme del republicanisme federal.
Amadeu de Savoia i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina (1872-1875)[modifica]
La deposició d'Isabel II havia empès els carlins a l'acceptació del joc electoral, però la proclamació d'Amadeu de Savoia com a rei d'Espanya, el 1872, n'enverinà i feu créixer la fracció partidària de la insurrecció armada, que es declarà en rebel·lia i inclús arribà a captar, en un primer moment, la participació d'algunes partides federals, tal com havia succeït durant la segona guerra carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849).
Junt amb elements de la clerecia i de la noblesa, la insurrecció carlina arrossegà pagesos i artesans —els menestrals— afectats negativament pel procés revolucionari burgès, essencialment a les contrades de secà i de muntanya, més aferrades a les tradicions i distanciades dels corrents culturals d'influència liberal. Amb el federalisme, que arrelà a les zones urbanes i fabrils, el carlisme tenia en comú el refús d'un estat unitari, centralista i basat en l'explotació fiscal i en el reclutament regulars d'homes per l'exèrcit —les lleves. El juliol de 1872, el pretendent carlí al tron d'Espanya, Carles VII, retornà simbòlicament a les terres catalanes els furs que els havia arrabassat Felip V pels Decrets de Nova Planta el 1714.
La monarquia liberal d'Amadeu de Savoia dissenyada pel general Prim —assassinat quan encara Amadeu no havia posat els peus a Madrid—, hagué de fer front no sols a la rebel·lia carlina, sinó a les insurreccions colonials de les Antilles —Guerra dels Deu Anys a Cuba— i encara a un seguit de disturbis i alçaments populars en protesta contra les lleves de reclutes i en reclamació dels principis de la revolució de setembre. D'altra banda, el caos financer, el clima bèl·lic i la manca de cohesió dels rengles monàrquics empenyeren a Amadeu I a abdicar, l'onze de febrer de 1873.
La Primera República espanyola (1873-1874)[modifica]
El buit de poder originat per la dimissió d'Amadeu l’11 de febrer de 1873 abocà el parlament de Madrid a proclamar la Primera República Espanyola, el 12 de febrer de 1873. Fou aclamada per les classes populars, però rebuda amb innegable reserva pels dirigents anarquistes, que la consideraven com un simple canvi de façana de l'edifici burgès. Pel que afecta les mateixes corts de Madrid, l'ajornament d'una renovació parlamentària amb objecte de contenir les opcions electorals revolucionàries enterbolí i dividí el republicanisme entre intransigent i moderat. Entre els republicans catalans, esdevingueren hegemònics els federals intransigents, que controlaven diverses institucions, entre les quals la Diputació de Barcelona. Aquests intentaren proclamar 9 de març del 1873 l'Estat català federal. Però el president del govern de Madrid, Estanislau Figueras (1819-1882) i el seu ministre d’Interior Francesc Pi i Margall (1824-1901) convencen als federalistes catalans que calia aturar el procés. Al mateix temps, l'adveniment republicà produí una recrudescència de l'hostilitat dels carlins, fets forts a Camprodon, Olot, la Seu d'Urgell, Cantavella.
A mitjan juliol, la resistència del nou règim republicà a sortir dels seus límits centralistes donà peu a la revolta cantonalista, que prosperà a València, Castelló, Alacant i especialment a Alcoi (la Revolució del Petroli), centre tèxtil i seu valenciana de la Comissió Federal Internacionalista, on adquirí enorme cremor social. La repressió de què fou objecte, així com el seguit de mesures de tendència unitarista i conservadora adoptades, sobretot, sota la presidència d'Emilio Castelar. Aquest es coalitzà amb els monàrquics democràtics i no dubtà a suspendre les garanties constitucionals. Això distancià el nou règim republicà de les classes intermèdies i populars i el deixaren sense base on sostenir-se. Per llur costat, les burgesies de Barcelona i València se situaren en l’esperança d’una involució de caràcter moderat.
La Restauració borbònica (1874-1931)[modifica]
El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía, irrompent a les corts de Madrid, posà fi a la pràctica a la República espanyola i en traspassà el poder a la dictadura provisional del general Francisco Serrano. Als Països Catalans, la destitució de les autoritats republicanes, la supressió de les milícies urbanes i la il·legalització de l'internacionalisme obrer organitzà conats d'oposició federal i obrera. Per exemple, una vaga general a Barcelona o la revolta de la milícia del republicà Joan Martí (el Xic de la Barraqueta, 1834-1909), que resistí tres dies a la vila de Sarrià.
El 29 de desembre, arribat sobtadament a Sagunt, el capità general del Principat, Arsenio Martínez-Campos, proclamà la restauració borbònica en la figura d'Alfons XII, fill d'Isabel II. El 25 de març de 1875, el mateix Martínez-Campos prengué la Seu d'Urgell a les tropes carlistes, episodi que clogué la tercera carlinada catalana.
La Febre d'Or (1875-1885)[modifica]
L'estabilitat política i social imposada per la Restauració borbònica coincidí amb una etapa de gran prosperitat per als negocis de la gran burgesia, que va de 1875 a 1885. Fou el període conegut per «la Febre d'Or». Va experimentar-se una alça espectacular en el mercat del vi per la seva exportació a França —a causa de l'aparició de la fil·loxera de la vinya a França— i una creixença contínua de la indústria tèxtil. La importació de cotó en floca assolí xifres superiors a les del període d'expansió anterior a la Guerra de Secessió d'Amèrica del Nord (1861-1865). La burgesia del Principat concedia préstecs al govern de Madrid, i en aquesta dècada va produir-se el gran desenvolupament de la banca catalana. Aquesta mateixa burgesia, però, que havia aconseguit de perfeccionar considerablement els seus sistemes de producció, no pogué realitzar en benefici propi —ni en aquesta segona etapa d'expansió ni en les anteriors— la conquesta del poder polític que li hauria permès, a través d'una sèrie de transformacions estructurals, d'aconseguir la formació d'un veritable mercat espanyol.
De la crisi de 1885-1890 a la desfeta colonial (1898)[modifica]
El 1885 finí el període de la Febre d'Or. L'aparició de la fil·loxera a l'Empordà assenyalà el principi de la crisi econòmica, i aquesta crisi coincidí amb una virada de la Restauració espanyola vers una política lliurecanvista. D'ençà del tractat comercial entre Madrid i París del 1882, inspirat pels terratinents andalusos amb objecte d'augmentar l'exportació de vi a canvi de l'entrada de manufactures, franceses, hom assistia a un impuls de les posicions proteccionistes de la burgesia industrial catalana. La situació va agreujar-se, però, quan, coincidint amb la crisi, fou conegut el projecte de conveni industrial amb el Regne Unit.
,_c%C3%BApula_central.jpg)
El moment culminant de la commoció burgesa tingué expressió en el cèlebre Memorial de Greuges. Aquesta és la denominació popular d'una significativa Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, adreçada al rei d'Espanya, per iniciativa del Centre Català, el 1885, i redactada a la usança dels greuges de les antigues corts catalanes.
Una de les conseqüències d'aquella conjuntura i alhora una manera de reaccionar davant la crisi fou la unió dels diversos organismes patronals del Principat. Des del 1879, eren fusionats el Foment de la Producció Nacional i el vell Institut Industrial de Catalunya sota el nom d'Institut de Foment del Treball Nacional. El 1889 va incorporar-s'hi el Foment de la Producció Espanyola —entitat proteccionista a ultrança, creada el 1876 com escissió del Foment de la Producció Nacional, d'un proteccionisme que admetia una certa llibertat per a les matèries primeres i els aliments— i en resultà un sol organisme, el Foment del Treball Nacional, que tanta importància havia de tenir en la vida econòmica, social i política a finals dels segles XIX i principis del XX.
Una de les conseqüències d'aquella conjuntura i alhora una manera de reaccionar davant la crisi fou la unió dels diversos organismes patronals del Principat. Des del 1879, eren fusionats l’entitat proteccionista fundada els 1868, el Foment de la Producció Nacional i el vell Institut Industrial de Catalunya, un organisme creat el 1848 per impulsar la renovació tecnològica del sector industrial i divulgar l'industrialisme. L’organisme resultant s’anomenà Foment del Treball Nacional que ha persistit fins als nostres dies. El 1889 va incorporar-s'hi el Foment de la Producció Espanyola —entitat proteccionista a ultrança, creada el 1876 com escissió del Foment de la Producció Nacional, d'un proteccionisme que admetia una certa llibertat per a les matèries primeres i els aliments. L’entitat consegüent, que es continuà anomenat Foment del Treball Nacional, havia de tenir una gran importància en la vida econòmica, social i política a finals dels segles XIX i principis del XX.
La campanya contra la política lliurecanvista donà fruit en aconseguir els industrials la llei proteccionista del 1891 extensiva a Cuba i Filipines, cosa que representà una oportunitat excel·lent per als fabricants tèxtils, que en monopolitzaren el mercat fins al 1898. L'exportació de teixits de cotó a les colònies arribà a xifres respectables, però cal observar que amb aquestes mesures hom no guaria pas el mal de soca-rel. Hom superà la crisi de forma transitòria, però no foren realitzades aquelles transformacions essencials que haurien menat, com dèiem, a la creació d'un mercat espanyol. I com era d'esperar, la pèrdua de les restes de l'Imperi colonial espanyol, el 1898, plantejà novament la situació dels anys anteriors. La indústria cotonera tancava el segle XIX amb els mateixos problemes amb què l'havia obert: la manca d'un mercat colonial, la manca d'un veritable mercat espanyol.
La confrontació entre proteccionisme i lliurecanvisme[modifica]
No va aparèixer en eixes dates un nucli capaç de defensar i fer part d'un «bloc industrial» amb els fabricants del Principat, a l'estil d'aquell que propugnava, vers el 1830, l’economista i industrial seder valencià, Geroni Merelo i Sayró (1803-1850). Els industrials de la seda, per exemple, no podien pas encarrilar un projecte com aquest. La decadència que patia el sector de feia temps, els havia reduït a posicions defensives sistemàtiques. Aquestes posicions estaven més en consonància amb el neogremialisme d'un Eduardo Pérez Pujol (1830-1894) —Rector de la Universitat de València, president del Congrés Sociològic de València (1883), membre de la Lliga de Propietaris, interessat en la «qüestió social» i en les conseqüències de la internacionalització del moviment obrer— que no pas amb un projecte industrialitzador del país. Òbviament, darrer de tot això, trobaríem uns industrials d'una feble consciència de classe. Una figura en condicions d'impulsar un projecte d'aquesta classe podia haver estat l’enginyer valencià Joan Navarro Reverter (1844-1924), que sots-presidí l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i que fou ministre d’hisenda (1895, 1897 i 1906). Membre, però, de l'aristocràcia financera, extremadament conservador, hauria jutjat tal vegada massa perillosa una idea així. Tot i definir-se ell mateix «proteccionista impenitent i pertinaç» i haver sostingut, almenys fins a 1909, relacions excel·lents amb els industrials barcelonins, podia témer que una tal aliança arribés a produir un batec més ample que no la simple defensa dels interessos proteccionistes. Algú ha adduït que l'economia valenciana adoptava el lliurecanvisme en un moment en què el món occidental reconeixia el fenomen invers. Caldria remarcar, més aviat, que la incipient burgesia industrial trobà en la mateixa poca maduresa, en la mateixa inexperiència, un gran obstacle per consolidar-se com a classe, àdhuc en una etapa, el darrer terç del segle XIX, en què, certament, van aguditzar-se les pulsions proteccionistes. Això constituí el gran avantatge de la burgesia agrícola i mercantil, l'avinentesa d'oferir una imatge del País Valencià agrarista, lliurecanvista i amb uns interessos regionals, doncs, radicalment oposats a les regions industrials. D'ací, només faltava un pas per exigir que los agricultores de levante opongan sus pretensiones justas a las soberbias del industrialismo catalán.
El modernisme[modifica]
El modernisme havia nascut a finals del segle XIX, entorn d'una revista, L'Avenç, que serví de catalitzador a la joventut més inquieta del moment. La revista ja havia destacat per la seva voluntat renovadora des de la seva aparició, el 1881, com a hereva del catalanisme avançat, republicà, del periodista i polític català Valentí Almirall (1841-1904) i amb una actitud positivista quant al pensament, que corresponia, en literatura, a la defensa del realisme i del naturalisme. Aquesta actitud avançada i renovadora es feu palesa, sobretot, quan, el 1890, engegà una campanya de reforma ortogràfica del català. Fou aleshores que la colla de fundadors de la revista —Jaume Massó i Torrents, Ramon D. Perés, o Ramon Casas— connectaren amb altres grups d'artistes i escriptors que tenien, com ells, una actitud crítica i renovadora. Així, Alexandre Cortada, Raimon Casellas, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Pompeu Fabra i tants d'altres, començaren a col·laborar-hi. Fou, però, amb l'entrada del dramaturg Jaume Brossa (Sant Andreu de Palomar, 1875-Barcelona, 1919), el 1892, que totes aquelles actituds es configuraren en un moviment de conjunt, conscient, amb un programa i uns objectius.
Era la primera vegada que apareixia als Països Catalans una generació d'intel·lectuals que no eren ja advocats o terratinents o metges o fabricants que escriuen, sinó escriptors i artistes, per dir-ho, «de professió». En realitat, era la primera vegada que col·lectivament, escriptors i artistes catalans prenien consciència estamental, com a intel·lectuals i com a catalans. Eren, doncs, el producte d'una societat plenament burgesa, els fills d'una burgesia ja aposentada. D'aquella burgesia que, després de la Restauració borbònica (1874), havia renunciat a les aventures polítiques, que s'havia acollit a la protecció del centralisme i que, acotant el cap sota l'ala, s'havia anat enriquint a base «d'estalviar pesseta a pesseta».
_La_Migdiata_-_Ramon_Mart%C3%AD_i_Alsina_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg)
La revista L'Avenç aplegava els fills d'aquesta burgesia, uns fills que havien sortit «artistes». Uns fills que es rebel·laren contra les mesquines personetes dels seus pares, disfressades de burgès però amb mentalitat de menestral, que limitaven el sentit de les seves vides a comprar-se una casa de quatre pisos a Barcelona —amb «silleria nova de caoba folrada de domàs», deia Pijoan— i la torreta d'estiueig a la Garriga. L'Avenç lluità, doncs, per enrunar, per derruir, tot allò que hi havia darrere aquesta mentalitat conformista i alienada: un sistema polític i social estancador —el de la Restauració borbònica—, una cultura oficial castellana, plena de mites falsificadors i imposada com arma d'assimilació i desnaturalització. També lluità contra la concepció localista, regionalista, de la cultura catalana, caracteritzada pel folklore semioficial dels Jocs Florals, conformada amb la situació d'estancament i de retardament ideològic i consolada amb l'enyorança d'un passat gloriós. El moviment de renaixença era vist, doncs, com una trava, com un impediment per a la construcció d'una cultura que creien que havia de respondre a la realitat nacional del país. ¿Com, però, crear un art, una literatura, una cultura, autènticament nacionals? Trencant amb el localisme estret i ofagador i obrint el país a les idees més noves, més potents, més agosarades de l'Europa contemporània. Amb això, desvetllar la personalitat autèntica del país que tants anys de domini han desnaturalitzat i esmorteït, per tal que, de la síntesi entre modernitat i catalanitat, en surti una cultura veritablement cosmopolita i autènticament catalana.
La ruptura artista-societat[modifica]
El programa renovador del modernisme topà, com és obvi, amb els interessos creats de les classes dirigents, les quals, en una situació de crisi política (les guerres colonials), industrial (la crisi de la Febre d'Or) i agrària (la fil·loxera), adoptaren posicions clarament conservadores. Per al burgès, els joves modernistes eren «desequilibrats, i fins bojos i decadents», mentre que, per a l'artista, el burgès era l'antítesi de tot allò que pogués tenir valor. Per això, el modernisme va néixer marcat pel signe de la ruptura entre l'artista i la societat.
En efecte, la nova intel·lectualitat, per primera vegada entre nosaltres, plantejà cruament la problemàtica que havia caracteritzat tota la literatura europea d'ençà de la Revolució Industrial: l'enfrontament artista-societat. L'artista, en aquest conflicte, se sentí portador d'uns valors superiors que no entraven en l'òrbita en què es mou el materialisme del burgès, indiferent per a les coses elevades. L'art, el veritable, no es paga amb diners: no és ni objecte de luxe ni simple passatemps. Per tant, el burgès el rebutja, com també rebutja el que significa l'artista —un mot que adquireix plenament, aleshores, el seu sentit específic, diferenciat de l'antiga significació d'«artífex»—, perquè no ho pot comercialitzar.
El conflicte artista-societat, en el modernisme, recull dues grans línies de tensió. D'una banda, l'enfrontament entre l'art i la societat mercantilista que menysté els productes artístics. De l'altra, l'enfrontament a la versió local de la burgesia, una burgesia que, si bé ha assolit una certa estabilitat econòmica, no compta amb el poder polític i, per tant, no compleix amb el paper que li pertoca com a classe dirigent. El pintor i escriptor Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931), en L'auca del senyor Esteve (1907), planteja clarament el sentit d'aquestes tensions en prendre com a model la seva pròpia família, una rica família de fabricants tèxtils, i reduir-la, dins de l'obra, a una família menestral. Rusiñol, doncs, tipifica la mentalitat del burgès rebaixant-lo a menestral —petita burgesia— i canviant-li la fàbrica per la botigueta de vetesifils, dins de la qual els senyors Esteve hi encabeixen tot el món, un món que té com a paisatge habitual el taulell, la caserna i els glacis de la Ciutadella i, com a paisatge exòtic, la muntanya Pelada —El Turó del Carmel de Barcelona— i Montserrat. També el poeta i escriptor Joan Maragall (1860-1911), un home prou ponderat —per bé que bastant menys del que ens han volgut fer creure—, el 1890, escrivia uns mots com aquests:
«Ah!, Barcelona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah! burgesia, ah! muretons i flassades, gènere tou i de poca consistència, ah! mitjania, en riquesa, en posició, en tot, ah! símbol de tota mitjania, tu, Barcelona, m'has ben fotut!!!... I enmig de tot n'haig de donar gràcies a Déu i em resigno a ésser barceloní en tota la força i extensió de la paraula. Ja tenia raó en Peio!! que ho som, de fenicis!!!».
I és que Maragall, com tota la seva generació, havia nascut a les lletres «portant l'estendard de la rebel·lió».
Aquesta rebel·lió contra la societat, tal com l'analitzà l’historiador Joaquim Molas en El modernisme i les seves tensions (1970), converteix l'artista en un marginat que adopta unes formes de vida contràries a les de les capes benpensants. Vegeu, si no, fotografies de l'època: aquells personatges amb barrets d'ales amples, vestit balder —ample—, cabells llargs i actitud aristocràtica. Era l'exteriorització del conflicte en la voluntat de diferenciar-se del comú de la gent. Aparegué, doncs, la bohèmia com a forma de vida. En les seves dues variants: la bohèmia rosa o daurada, o la bohèmia negra o tràgica. La primera és la d'un Santiago Rusiñol, fill de fabricants, que viu a París i trenca amb els lligams familiars per lliurar-se exclusivament al culte a l'art. Tenia, lògicament, cada final de mes, el xec que li enviava el seu germà que administrava la fàbrica. Aquest fet, però, no desqualifica la seva rebel·lió artística, amb la qual reivindicava el dret a viure «per a» l'art i «de» l'art, seguint les exigències d'una professió que és una vocació imperativa. Al seu costat, però, apareixia també l'altre tipus de bohèmia: la negra. La d'aquells inadaptats que no arribaven a poder comercialitzar els seus productes artístics o literaris i que, sovint, ni tan sols aspiraven a fer-ho. N'hi havia molts que procedien del camp, se sentien portadors de les essències de la terra i havien vingut a Barcelona a predicar la bona nova. Fracassaven, perquè, mancats de les bases culturals mínimes, produïen una literatura de pèssima qualitat. Només cal esmentar, com a exemple, alguns membres del Grup modernista de Reus, prou famós, amb un Plàcid Vidal (1881-1938) o un Antoni Isern (1883-1907) —els dos d’Alcover—, i amb un Puig i Ferreter (1882-1956). Aquest, en els primers anys de segle, dugué una ben miserable vida per Barcelona, bé que posteriorment, gràcies a l'empenta de la seva ambició, aconseguí uns productes literaris prou dignes i ben interessants. La inadaptació de l'artista modernista es manifestà també en la sèrie de suïcidis que se succeïren durant el període: Josep Soler i Miquel (1861-1897) —amic íntim de Maragall— se suïcidà el 1897; Hortensi Güell (1876-1899), del grup de Reus, el 1899; i Raimon Casellas (1855-1910), un dels escriptors més significatius de l'època, el 1910. En altres casos, la inadaptació es manifestava en les ruptures amb el país i les fugides a l'estranger. Recordem Puig i Ferreter, que fugí en dues ocasions, una d'elles narrada a Camins de França (1934). Molts d'altres ho feren per a no tornar: l’arquitecte Josep Pijoan (1879-1963), els poetes Jeroni Zanné (1873-1934) i Joan Pérez i Jorba (1878-1928), l’escriptor Ramon Vinyes (1882-1952) —aquest, en un segon exili posterior a 1939 conegué l'escriptor colombià Gabriel García Màrquez i apareix a Cent anys de solitud com un sabio catalán—, Cebrià de Montoliu o Dídac Ruiz. La llista és llarga.
Interessa tot això perquè aquest conflicte informà tota l'activitat ideològica, tot l'art, tota la literatura del modernisme, que gira sempre entorn de l'enfrontament entre dues forces: l'individu enfront de la massa, l'artista enfront de la societat, la mobilitat enfront de l'immobilisme, el progrés enfront de la rutina i la tradició, la sensibilitat enfront de la indiferència, etc. En resum: l'art, la literatura, com a autèntica expressió de l'individu creador, són la vida. Art i literatura, doncs, han de portar inquietuds, moviment, sensibilitat. L'artista, com El comte Arnau, és el «despert entre adormits» que sent —i transmet— la crida a una vida superior, aquella crida que els altres han oblidat. La lluita per modernitzar la cultura catalana passa, així, per la creació d'una literatura que ha d'actuar com a revulsiu, com a desvetlladora del país adormit. I l'ha d'impulsar endavant, cap al progrés, cap a Europa.
Art per l'art i regeneracionisme[modifica]
_-_1.jpg)
D'aquesta problemàtica generadora del modernisme surten actituds diverses. El grup de L'Avenç, el 1893, mostrà clarament que uns mateixos problemes i uns mateixos objectius podien derivar en pràctiques ideològiques, culturals i estètiques diferents. Així, de la ruptura artista-societat surten dos grups —potser, millor, dues grans actituds, més que grups concrets—: els defensors de l'art per l'art i els regeneracionistes. Els primers, els que es recolzen en les idees de l'art per l'art (esteticistes), identifiquen la missió de l'artista amb una religió, la religió de l'art. Ell, l'artista, n'és el sacerdot. Converteixen l'art en el refugi contra l'hostilitat d'una societat prosaica, anodina i materialista, en consol suprem als mals de la civilització moderna: «refugi per abrigar an els que sentin fred al cor», diu Rusiñol. En darrer terme, converteixen l'art en una evasió, una evasió, amb tot, que no podia ésser portada fins a les darreres conseqüències, perquè els problemes estructurals de la cultura catalana no ho permetien. La temptació de l'art per l'art es presentà en la segona i, sobretot, en la tercera Festa modernista de Sitges, per part de Rusiñol, Casellas i, fins i tot, momentàniament, per part de Joan Maragall. En el fons, però, darrere tota aquesta sublimació de l'activitat artística, el que pretenia el grup esteticista era allò que l'historiador Marfany ha anomenat «valoració social de l'art». La reivindicació de l'espai social per a l'art i per a l'artista. En conseqüència, també, i sobretot, l'espai econòmic. És a dir, una professionalització digna i total. Per això defensen l'art com un article de primera necessitat que la societat utilitarista no vol consumir. L'art és la pluja per als caps: el símil que usa Rusiñol en Cigales i formigues (1901) és prou gràfic. L'artista, volen dir, no és un paràsit, ans al contrari: tal com va escriure Manuel de Montoliu (1877-1961), l'artista comercia «amb els productes més nobles de tots». Per això, aquest grup, quan acusava la burgesia de menestral, el que atacava eren les concepcions estretes, petit-burgeses, de l'art. El que volia era una societat «normal», és a dir, burgesa, consumista de l'art com ho era la gran burgesia europea.
.jpg)
Els regeneracionistes, en canvi, creien que la renovació havia de partir d'un desvetllament ideològic i, per això, mostraven el seu desacord amb les concepcions decadentistes i de l'art per l'art. Creien que l'art no s'ha de separar de la societat, que l'acció revulsiva de l'individu ha d'actuar al bell mig de la massa. Menaven, doncs, tota una campanya de crítica social, política i ideològica del sistema. En desaparèixer L'Avenç, el 1893, alguns d'ells, especialment Jaume Brossa i Pere Coromines (1870-1939), es llençaren a l'acció social revolucionària de les files anarquistes amb la convicció, expressada per Brossa en l'article-programa Viure del passat, que «pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia (...) sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça». Entorn del 1897, Brossa hagué d'exiliar-se i Coromines fou processat, en el famós procés de Montjuïc que seguí a l'explosió d'una bomba al carrer de Canvis Nous, durant la processó de Corpus de la parròquia de Santa Maria del Mar. A Coromines li fou demanada la pena de mort. Se'n sortí, però amb una forta crisi ideològica que va cloure el camí iniciat. El cop rebut pels regeneracionistes i la crisi politicosocial produïda per les guerres colonials serviren per potenciar novament el modernisme.
La segona etapa del modernisme[modifica]
El 1898 es creà la revista Catalònia, on tornaren a col·laborar esteticistes i regeneracionistes, alhora que hi escrivien també una colla molt més jove, des de Gabriel Alomar (1873-1941) a Joan Pérez i Jorba. La revista Catalònia, tot i que la seva duració fou efímera (1898-1900), significava la reunificació dels fronts de lluita, gràcies a la introducció de noves influències —el vitalisme nietzscheà, D'Annunzio o el simbolisme francobelga— que donaren peu a la compaginació de la voluntat renovadora del regeneracionisme amb les actituds esteticistes en potenciar el concepte messiànic de l'artista tot oferint-li una funció de guia en el nacionalisme. Aquests elements eren els integradors del moviment, a partir del canvi de segle, quan se'n produí una relativa acceptació per part de la burgesia catalana —recordem tota la industrialització de les formes artístiques del modernisme. El modernisme es convertí en literatura establerta i, per tant, perdé molta de l'agressivitat que l'havia caracteritzat, al mateix temps que es diversificava en l'intent de trobar sortides a la voluntat normalitzadora. Mentre, d'una banda, els uns intentaven canalitzar-lo en una política cultural que passava a través de la potenciació del catalanisme d'esquerres —la revista Joventut i el diari El Poble Català—. Els altres, des de La Veu de Catalunya, anaven preparant una versió assimilada i no incòmoda de les bases ideològiques del moviment, una versió que, entorn de 1906, es concretà en les formulacions teòriques del noucentisme.
Aquesta varietat d'opcions ideològiques es traduí també en la multiplicitat d'opcions estètiques que apareixien —i polemitzaven— durant aquest període, el que ofereix més realitzacions literàries. Eren dos, però, els pols extrems entorn dels quals girava tota la creació: l'espontaneisme i l'arbitrarisme. L'espontaneisme beu de la teoria de «la paraula viva» de Maragall, a propòsit del qual es formulaven diversos intents d'interpretació del paisatge i del folklore com expressió profunda dels trets nacionals del país. L'arbitrarisme, era una teoria que, empeltada en el simbolisme i en el parnassianisme, posava l'artifici —en contra de la naturalitat— com el portador de valors artístics. Defensava, en contraposició a l’espontaneisme maragallià, el dret i el deure del Creador d’intervenir en la seva obra per dominar-la i ordenar-la amb voluntat Transformadora. Sempre, però, amb la recerca de l'art-total, expressió íntegra de l'artista, que interpreta sintèticament, intuïtivament, la realitat que l'envolta, trencant els límits i les normes dels diferents gèneres i arts i convertint en art tot el que toca —revalorant, doncs, aquelles arts que els corrents acadèmics havien considerat menors.
La creació literària[modifica]
Només cal donar un lleuger repàs a la producció literària del moment, per veure com el modernisme renovà de cap a peus la panoràmica de la literatura catalana. Les inquietuds estètiques i creatives de l'Europa contemporània ja no foren estranyes a la creació catalana i arrelaren entre nosaltres i foren sentides autènticament com a pròpies.
En poesia, per exemple, Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) recollí la tradició més genuïna de l'Europa del segle XIX, des de Goethe i Novalis a Nietzsche i, tot fonamentant la seva obra en la intuïció i en el concepte messiànic del poeta, apuntà alguns aspectes de la poesia pura. D'ell deriva el tolstojisme populista de Josep Pijoan i tota una tradició lliurada a cantar el paisatge i la natura en termes que impliquen una reducció dels sentiments a la seva màxima puresa i simplicitat. Des d'Emili Guanyavents a Joan M. Guasch i Salvador Albert. Al costat, i sovint en contra, s'introduïa el parnassianisme i el simbolisme, sota la bandera de la defensa de l'artifici i, per tant, del sonet. Des de Jeroni Zanné a Gabriel Alomar. D'altres, encara, pretenien construir una poesia mística, seguint el medievalisme dels prerafaelites anglesos. I, sobretot, aparegueren dos grans poetes a Mallorca, Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Ciutat de Mallorca, 1922) i Joan Alcover (Ciutat de Mallorca, 1854-1926), els quals, si bé des d'una posició marginal, exerciren una pregona influència.
La novella, igualment, sofrí una profunda renovació, potenciant els elements que havien provocat la crisi de les formes naturalistes. Així, el corrent més important, l'anomenat «naturalisme rural», que no és ni naturalista ni rural. Tot girant entorn de la temàtica de lluita de l'individu per assolir la seva plena autorealització enfront de la societat i de l'ambient que l'envolta, aquest «naturalisme rural» és una de les manifestacions més coherents de la voluntat d'acció del moviment. Des d'Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas (Barcelona, 1855-St. Joan de les Abadesses, 1910), que presenta la lluita d'un capellà, personificació de l'artista, per desvetllar uns pagesos atrapats en la xarxa de la tradició i de la rutina despersonalitzadores. Natura i pagesos, però, es revolten contra el renovador fins a acabar per destruir-lo. Solitud (1905), de Víctor Català (l'Escala, 1873-1966), s'ocupa de l'itinerari vital d'un personatge femení que lluita per la seva pròpia realització. L'assoleix després de veure's violada i destruïda per les forces del mal. No importa: és la revolta, sigui quin sigui el resultat, allò que la salva: la decisió d'abandonar el marit i tornar a la plana, la seva primera decisió lliure. O Josafat (1906), de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867-Barcelona, 1941), on presenta un individu destruït, aixafat entre dos sistemes, el laic i el religiós, dins el qual s'ha refugiat, que acaba perdent tota consciència i, per tant, tornant al si de la natura com una energia potencial que la societat no ha permès que arribés a realitzar-se en «home». I, encara, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873-Barcelona, 1952), plasmació completa de les teories voluntàries del moviment: la lluita contra el destí que la tradició imposa, d'un personatge que es fa ell mateix, renovador i actiu, fins que acaba enfrontant-se a la mort i al dolor amb un suïcidi que és, en darrer terme, una victòria més de la voluntat. Tota aquesta literatura —i no deixem de citar Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939), amb aquells personatges de Marines i boscatges (1903) que s'enfronten a la natura i al misteri sense poder dominar-los—conviu amb la novella decadentista d'un Maseras o un Miquel de Palol i amb la novel·la costumista que conrea, entre d'altres, Santiago Rusiñol.
També el teatre sofrí una renovació profunda en incorporar les tècniques naturalistes i rebre les influències del teatre d'idees d'Ibsen i les del simbolista Maeterlinck, entre d'altres. El gènere, lligat fins aleshores a la tradició popularitzant o al convencionalisme romàntic, esdevingué vehicle de divulgació ideològica (amb l'aparició de grups de teatre independent) i centres d'experimentació artística (Teatre Íntim d'Adrià Gual o Espectacles i Audicions Graner). Així, mentre que uns autors, com Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferreter, seguien molt de prop el model ibsenià, d'altres, com Santiago Rusiñol i Adrià Gual, s'aproximaven als models simbolistes. Es portà a terme la recreació de temes populars— Apel·les Mestres o Josep Carner— i s'intentà la creació del drama wagnerià —com en La Fada (1897), de Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863-1943) i Enric Morera— i del drama clàssic —Ambrosi Carrion i Nausica (1913), de Joan Maragall.
Els orígens del cinema català[modifica]
El cinema arribà als Països Catalans ben aviat, quan encara no feia un any que els germans Lumière havien presentat, el desembre de 1895, la seva invenció a París. La primera exhibició, a València, es feu el 10 de setembre del 1896, al teatre Apolo, de la mà del francès Charles Kall. Barcelona no tingué la seva fins al 15 de desembre de 1896, presentada al taller fotogràfic Napoleon, segons alguns autors pels germans Lumière mateixos. El 29, la projecció fou duta a Manresa. Alacant, en una data imprecisa de l'hivern de 1896-97, tingué la seva primera projecció presentada pel rellotger Navarro.
Si les primeres exhibicions es feren en teatres o salons de varietats, sovint alternant amb funcions de comèdia o de sarsuela o bé de cupletistes, prestidigitadors o saltimbanquis, aviat s'obriren locals dedicats a programar exclusivament pel·lícules, generalment dels estocs de Lumière o Meliès. El primer cinema inaugurat a València, coincidint amb les festes de Nadal del 1896, fou el Cinematògraf Lumière, del carrer de Saragossa, que renovava el programa diàriament. A Barcelona, la Vídua i Fills de Belio, empresa de firaires que exhibien figures de cera, incorporaren a son espectacle habitual, el juny de 1898, un aparell cinematogràfic cedit per l'Estudi Napoleon, dels germans Antoni i Emili Fernández.
Simultàniament, començà la producció de pel·lícules catalanes estimulada per la gran acceptació pública del nou art. En fou pioner el fotògraf francès Eugène Lix, arribat a València el novembre de 1896, que tingué la pensada de recollir imatges amb «sabor local», com ara una reunió del Tribunal de les Aigües o l'elaboració d'una paella. L'estiu de 1897, s'inicià com a cineasta, a Barcelona, Fructuós Gelabert. Era un ebenista amb afeccions mecàniques, el qual, amb un aparell de construcció pròpia i amb el concurs del fotògraf Santiago Biosca, impressionà una pel·lícula argumental, Baralla en un cafè, i dos documentals, Sortida dels treballadors de l'Espanya Industrial i Sortida del públic de l'església de Santa Maria de Sants. Seguint l'exemple de Gelabert, nous cineastes començaren a treballar a Barcelona en la impressió d'actualitats o documentals: Antoni de P. Tramulles, Baltasar Abadal i Segundo de Chomón, considerat l'inventor del travelling (tracking shot, realitzat amb l'anomenat carrello), gairebé tots procedents del camp de la fotografia. Ja al tall del segle XX, un altre fotògraf de València, Àngel Garcia Cardona, feu una pel·lícula d'ambient tauròmac.
Contemporàniament, el cinema arribà a Mallorca de la mà de Gelabert i dels seus socis, encarregats d'instal·lar per compte de l'empresa Rossell un aparell «Gaumont», que van haver de dotar d'una dinamo impulsada per un motor de gas, puix que no disposaven de corrent elèctric.
Amb el nou segle, el cinema guanyà nous adeptes. Passà de ser una mera curiositat o una atracció de fira per al públic popular a convertir-se en espectacle familiar, ben considerat per les classes mitjanes, gràcies a l'obertura de locals confortables en indrets fixos i a l'aparició de films de millor qualitat i major durada.
La producció catalana s'orientà d'acord amb els nous canvis. Demanava més inversions —era un negoci arriscat, però rendible— i personal expert. Ja no hi tenien cabuda els entusiastes i esporàdics «amateurs». Tot i això, no foren deixades les actualitats i els documentals, que constituïren la base econòmica de les futures grans productores. Documentalista rellevant fou Josep Gaspar, autor d'un film sobre la Setmana Tràgica, una de les pel·lícules catalanes més exportades, hom assegura que només a Rússia enviaren cent còpies. Ricard de Baños i Antoni de P. Tramulles rodaren sengles reportatges de la guerra del Marroc. En el terreny del documental tauromàquic, excel·lí Antoni Cuesta, de València, que acredità mundialment la marca «Fills de Blai Cuesta», tot alternant films taurins i documentals.
La primera productora barcelonina, formada per Lluís Macaya i Albert Marro, comptà amb el valuós ajut del cineasta Segundo de Chomon, ben relacionat amb l'empresa «Pathé-Frères» de París, per a la qual havia fet films còmics, molt apreciats aleshores. L'aliança de Fructuós Gelabert amb la distribuïdora «Empresa Diorama» feu nàixer una productora transformada més endavant en «Barcelona Films». Entre 1906 i 1910, tot i seguir filmant documentals, Gelabert dirigí i fotografià pel·lícules d'argument, com Terra baixa (1907) o Guzmán el Bueno (1909). El distribuïdor Andreu Cabot i Puig i el fotògraf Narcís Cuyàs fundaren l'«Iris Films», prou activa de 1908 a 1910, que cercà la col·laboració de grans intèrprets teatrals, com Jaume Borràs, Francesc Tressol, Joaquim Carrasco i Margarida Xirgu. El 5 de desembre de 1913, el dramaturg Adrià Gual i Llorenç Mata fundaren la societat «Barcinografo». A València, Antoni Cuesta, a més de reportatges tauromàquics i documentals, intentà la producció dramàtica dirigint El cec del poble (1906), El pastoret del Torrent (1907) o l'adaptació del conegut conte de Blasco Ibáñez Dimoni (1913). L'esclat de la Primera Guerra Mundial paralitzà la indústria cinematogràfica a França i Itàlia. El cinema català feu un considerable esforç per consolidar llurs posicions i augmentà notablement la producció, que sovint fou exportada a l'estranger.
Annexos[modifica]
El fundador Almirall[modifica]
Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) fundà el primer diari en llengua catalana. En aquell periòdic, que es deia Diari Català (1879-1881), afirmava el propòsit de «pensar i obrar a la catalana». La capçalera del Diari Català fou obra de Josep Lluís Pellicer, el dibuixant que va prendre el pseudònim de Nyapus en memòria d'aquelles famoses representacions escèniques organitzades pel mateix Almirall, Frederic Soler i Conrad Roure [1]. Aquests dos últims autors escrivien també en el Diari Català. Els companys d'Almirall en les representacions de Moisès (del mateix Almirall) i L'engendrament de Don Jaume (de Frederic Soler) foren els seus més fidels seguidors en el camp polític.
Per a l'afirmació nacional, a Almirall tan sols li faltava l'ús que Prat de la Riba feu del mot «nacionalisme». Almirall basava les seves tesis catalanistes en el «particularisme» de Catalunya. El «particularisme» d'Almirall n'atenyia els màxims atreviments. Recordem la seva actitud sobre l'autodeterminació. Com el conservador Miquel dels Sants Oliver reconeixia, «per obra de l'Almirall va fer la seva aparició plenària la doctrina catalanista, o almenys una doctrina catalanista que ningú abans d'ell no s'hauria atrevit a formular després de vint-i-cinc anys de Jocs Florals». Després del plantejament federalista de Pi i Margall en Las Nacionalidades (1877), Almirall aportà una visió polèmica i viva de la qüestió catalana. Interessa, però, remarcar les arrels federals del seu pensament, tan fortes a la seva carrera política, iniciada en els rengles del federalisme. Rovira i Virgili digué del particularisme d'Almirall que era el federalisme amb un altre nom.
Si en Lo Catalanisme (1886) es rebutja l'etiqueta federal, és perquè el seu autor no volia que li atribuïssin allò que en el pensament de Pi i Margall titllava (amb certa injustícia) d'apriorisme abstracte, de poc català, al cap i a la fi.
Almirall, home d'acció[modifica]
Rovira i Virgili fa tota una valoració històrica en titular així el tercer capítol de la seva biografia d'Almirall: «Almirall funda el catalanisme polític.» A més del Diari Català, constituïren fites d'aquesta feina els Congressos Catalanistes (primer, 1880, segon, 1883) i el naixement del Centre Català (1882). S'ha dit, amb raó, que aleshores el moviment catalanista era sostingut quasi exclusivament per Valentí Almirall. En el Primer Congrés Catalanista, els intel·lectuals del diari catalanista conservador La Renaixença (és a dir, els jocfloralescos, dels quals Guimerà era el més representatiu) es van declarar contraris a l'acció política. Aquesta discrepància culminà retirant-se del Congrés el grup de La Renaixença.
L'empresa d'Almirall, aportació decisiva al moviment català, consistia en la creació d'un nucli polític lliure de qualsevol sucursalisme respecte als partits madrilenys. L'any 1881 suspengué la publicació del Diari Català i se separa de Pi i Margall i el federalisme històric, tot afirmant-se defensor del «veritable federalisme». Declarava el seu desig «que es formés el gran partit catalanista polític, deslligat de tot compromís amb cap partit madrileny, basat en elements sans i relacionat amb els altres partits regionalistes que puguin néixer, per consagrar-hi les nostres escasses forces i tot el nostre entusiasme». Almirall (i en això era el primer), com fa notar Rovira i Virgili, «sostenia la tesi que a Catalunya els partits han d'ésser catalans per llur ideari i per llur organització, i que els ciutadans del nostre poble no han d'enquadrar-se en els partits generals espanyols». Fruit d'aquesta actitud fou el següent acord (que Almirall fou el primer a signar) del Segon Congrés Catalanista:
Los senyors que subscriuen, així en nom propi com en lo de les agrupacions que representen, asseguren: que actualment no pertanyen a cap partit ni fracció dels que juguen en la política castellana, ni obeeixen a cap dels que d'ells es titulen Directors. Los que estaven afiliats a algun dels dits partits o fraccions declaren, ademés: que se separen d'ells, havent renunciat, abans d'aquest acte, les representacions públiques que tal vegada hagen desempenyat en los mateixos.
Els estatuts del Centre Català excloïen la política del seu programa, obeint la tesi del grup de La Renaixença, reincorporat de bell nou. Almirall feu, però, que es modifiqués aquesta tesi. Ell no propugnava tan sols l'apartament de la política madrilenya, sinó també la constitució d'una política catalana.
Així, el 7 de gener de l'any 1884, fou celebrada al Teatre Romea la sessió inaugural de l'actuació política del Centre Català. Almirall hi va fer un discurs que produí un gran efecte. Si per política, digué, s'entenia la col·laboració en la política centralista, el crit contra la política era un crit de regeneració, però si volia dir un allunyament de la col·lectivitat, era un suïcidi. L'actuació d'Almirall com a líder polític fou coronada amb l'avinentesa històrica del Memorial de Greuges.
De com era d'ambiciosa i comprensiva la visió d'Almirall, en dona testimoni el seu interès per la constitució d'una Acadèmia de la Llengua Catalana. Aquesta, efectivament, fou creada per acord del Primer Congrés Catalanista. No va ser culpa d'Almirall que tal precedent de l'Institut d'Estudis Catalans celebrés tan sols una sessió. Allà s'esdevingué un sainet del qual foren protagonistes els irreconciliables Aguiló i Bofarull. Es deia que, davant el desgavell lingüístic, s'havia de refer tota la gramàtica:
BOFARULL. Millor serà que comencem per l'abecedari.
AGUILÓ. L'abecedari o les beceroles?
BOFARULL. L'abecedari.
AGUILÓ. Les beceroles.
BOFARULL. L'abecedari.
AGUILÓ. Les beceroles.
La batussa fou tan forta que l'Acadèmia de la Llengua Catalana ja no tornà més a reunir-se.
Una altra prova de l'interès d'Almirall pels problemes de la cultura és la seva resposta al discurs llegit pel poeta Núñez de Arce a l'Ateneu de Madrid, l'any 1887, Almirall hi afirmava la necessària catalanització de l'escola:
El motiu de la nostra protesta no és que es fomenti l'ensenyament del castellà, sinó que es prohibeixi el del català. El natural, el lògic i el just és que les dues llengües, com a connacionals i cooficials, siguin ensenyades amb igual amor, començant-se en cada regió per la nadiua dels alumnes, que aprendrien després la segona damunt la base de la primera.
Sabem que la històrica ocasió del Memorial de Greuges fou propiciada per les condicions objectives d'una crisi econòmica. Sabem també els precedents del tractat comercial amb França i el projecte de conveni comercial amb Anglaterra (1885). Hem, però, de reconèixer que Almirall traduí aquesta crisi en una agitació política que tingué la importància d'un veritable salt qualitatiu. Són justes i definidores les paraules de Rovira i Virgili: «Ell va iniciar l'orientació verament nacional, encara que no emprés la terminologia exacta.» En la història del moviment catalanista, és indubtable, per tant, el seu paper de fundador. Cap de les inquietuds característiques del catalanisme no li fou aliena. Així, participà activament en les activitats de l'excursionisme a casa nostra i oposà a les artificials províncies una possible estructuració en comarques.
Moviment obrer i revolució industrial (1868-1899)[modifica]
| 1868 | Revolució de setembre, que destrona Isabel II. |
| Giuseppe Fanelli, dirigent àcrata internacionalista visita Barcelona, Tarragona i València. | |
| Fundació el mes d’octubre del Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona amb el nom de Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona. El 23 de febrer de 1869 adoptà el nom de Centre Federal de les Societats Obreres, i el 14 de febrer de 1870 es convertí en la Secció Barcelonina de l’AIT. | |
| El mes de desembre té lloc el Congrés Obrer de Barcelona organitzat pel Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i amb l'assistència d’uns 100 delegats de 61 societats obreres catalanes. | |
| 1869 | El març, en oposició a la imminent reforma aranzelària, celebració, a Barcelona, d'una gran manifestació d'industrials i treballadors. |
| Constitució espanyola democràtica, el juny, que reconeix el sufragi universal, la llibertat de cultes i el dret d'associació obrera. | |
| El juliol, es promulga un aranzel lliurecanvista. | |
| Participació obrera en la insurrecció federal. | |
| Fundació, a Barcelona, de les Tres Classes de Vapor, agrupació sindical dels obrers de la indústria tèxtil. | |
| Aparició, a Mallorca, del periòdic El Obrero. | |
| Constitució del Centre Federal de les Societats Obreres de València. | |
| 1870 | Celebració, el juny, a Barcelona, del I Congrés Obrer Espanyol, que s'adhereix a la Primera Internacional i n'institueix la Federació Regional Espanyola (FRE). |
| El Centre Federal de les Societats Obreres de Mallorca s'adhereix a la Internacional. | |
| Les corts de Madrid, el novembre, elegeixen Amadeu de Savoia rei d'Espanya. | |
| 1871 | El març, temptativa de crear una «Comuna perpinyanesa» a imatge de la de París, reprimida per l'exèrcit francès. |
| La Conferència de València de la FRE, el setembre, opta per un programa anarquista: apoliticisme, col·lectivisme, antiestatisme i revolució social. | |
| 1872 | El parlament de Madrid, el gener, aprova la llei de prohibició de la Primera Internacional. |
| Fundació, el maig, del Partit Socialista Republicà Federal. | |
| Ruptura entre marxistes i anarquistes. La majoria de les societats obreres catalanes es manifesten anarquistes. | |
| 1873 | Proclamació de la Primera república espanyola. |
| Els obrers internacionalistes barcelonins participen en els intents de proclamació de la República federal i de creació de l'Estat català. | |
| Els obrers d'Alcoi intenten la revolució social dins la revolta cantonalista. | |
| 1874 | El gener, cop d'estat del general Pavía. La Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional del Treball és declarada il·legal i els seus centres clausurats. Les associacions obreres passen a la clandestinitat. Per fer front a la clandestinitat es decideix organitzar la FRE sobre 10 comarques i celebrar conferències comarcals que substitueixen els congressos. |
| El desembre, Martínez Campos proclamà, a Sagunt, Alfons XII. | |
| 1875 | Primera conferència comarcal del Principat de la FRE, a Sants, que decideix transformar-se en organització secreta de comitès d'acció revolucionària. |
| Febre d'or, cicle d'expansió econòmica, que dura fins al 1886. | |
| 1876 | Fundació, a Barcelona, del Foment de la Producció Espanyola per defensar una política proteccionista i estendre la producció industrial catalana a la resta d'Espanya. |
| Constitució espanyola de la Restauració borbònica, segons la qual la sobirania resideix en «les corts amb el rei». | |
| 1879 | Formació de l'Institut del Foment del Treball Nacional, per fusió del Foment de la Producció Nacional i de l'Institut Industrial de Catalunya. Convocà diverses manifestacions proteccionistes per combatre l’aplicació de la base cinquena de l’aranzel del 1869. El 1889 s’uní amb el Foment de la Producció Espanyola a fi de constituir el Foment del Treball Nacional. |
| 1880 | Introducció dels cercles catòlics obrers, inspirats en el moviment social catòlic francès i que prosperen al País Valencià. |
| 1881 | Aprofitant el torn d'un govern liberal, els anarco-sindicalistes del Principat constitueixen la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l'AIT, que és tolerada. Enfront de la tesi insurreccional, hi predomina l'imperatiu d'un ampli moviment sindical. |
| Es funda la Unió Obrera Balear, de vincles republicans. | |
| Reconstitució de l'Ateneu Català de la Classe Obrera amb el nom d'Ateneu Obrer. | |
| Reconstitució de les Tres Classes de Vapor. | |
| 1883 | La Federació de Treballadors és víctima de la repressió policíaca, deixa d'existir com a sindicat i és reduïda a una existència formal. |
| 1885 | Mor Alfons XII. Comença la regència de Maria Cristina d'Habsburg. |
| 1886 | Creació del Pacte d'Unió i Solidaritat, a Barcelona —i a València l'any següent—, federació de resistència anticapitalista d'inspiració àcrata. |
| El republicà federal Josep Narcís Roca i Ferreres formula la inseparabilitat dels continguts catalanistes i socialistes, així com la possibilitat dels Països Catalans de constituir-se en Estat federal separat. | |
| 1887 | La llei d'associacions, el juny, autoritza la constitució de sindicats obrers. |
| 1888 | Inauguració a Barcelona de la Primera Exposició Universal. |
| Congressos fundacionals, l'agost, a Barcelona, de la Unió General de Treballadors i del Partit Socialista Obrer Espanyol, d'orientació marxista. | |
| La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola pren el nom d'Organització Anarquista de la Regió Espanyola. | |
| 1889 | Creació, el març, del Foment del Treball Nacional, a Barcelona, per fusió del Foment del Treball Nacional i del Foment de la Producció Espanyola. |
| 1890 | Primera celebració del Primer de Maig, amb desacord entre socialistes i anarquistes. |
| Fundació, el desembre, del Partit Socialista Oportunista. | |
| Constitució de l'Ateneu Obrer Mallorquí. | |
| 1891 | Nous aranzels, clarament proteccionistes. |
| 1892 | Crisi econòmica subsegüent a la febre d'or. |
| Sectors del comunisme llibertari adopten l'acció violenta. Primers atemptats a València. | |
| 1893 | Atemptat, el setembre, contra el capità general de Catalunya Martínez Campos del que en va sortir lleugerament ferit. |
| El novembre, explosió de dues bombes dins el Gran Teatre del Liceu, que origina una vintena de morts. Es desencadena una forta repressió. | |
| 1894 | El maig, execució de sis anarquistes a Montjuïc. |
| 1896 | Una bomba llançada al pas de la processó de Corpus provoca 12 morts. |
| Aferrissada persecució del moviment obrer. | |
| El setembre és aprovada la llei de repressió de l'anarquisme. Són empresonats gran nombre d'anarquistes a Montjuïc. | |
| 1897 | Montjuïc: execució, el maig, de cinc obrers anarquistes. |
| Assassinat del cap de govern espanyol, Cànovas del Castillo, en resposta a les execucions de Montjuïc. | |
| 1899 | El comitè de la UGT trasllada la seva seu a Madrid. |
Referències[modifica]
- ↑ Aquests tenien llogat un pis al carrer d’Escudellers de Barcelona on, a porta tancada o davant d’un públic d’estricta confiança, s’hi escenificaven obres irrespectuoses o burlesques.