Els Països Catalans/Entre revolució i restauració (1868 – 1898)

Entre revolució i restauració (1868 – 1898)

La revolució burgesa (1833 – 1868) El despertar regionalista, el catalanisme i la lluita de classes (1898 - 1923)

del llibre Els Països Catalans

Introducció

Cronologia bàsica
1868-78	Guerra dels Deu Anys a Cuba.
1868	Restauració Meiji: modernització Japó.
1868, set.	La Revolució de 1868, sublevació militar lliberal, progressista i democràtica. Destrona Isabel II i la dinastia borbònica és interrompuda. Sufragi universal i dret d’associació obrera i política lliurecanvista. Inici del Sexenni Democràtic que finalitza la 1875 amb la Restauració borbònica. És una etapa de democràcia liberal que plantejarà a Catalunya els antagonismes socials latents. Mentre la burgesia conservadora s’espantarà davant l’activisme revolucionari, el republicanisme federal serà incapaç d’assolir el suport popular necessari per a consolidar la seva experiència democràtica (I República). Quedarà palesa la diferent evolució social entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.
1868, set.	Obrers catalans assisteixen al tercer congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) o Primera Internacional que té lloc a Brussel·les.
1869, maig	Pacte de Tortosa entre els republicans federals de Catalunya, País Valencià, illes Balears i Aragó. Impulsa per Valentí Almirall, defensa el projecte de restauració de la Confederació catalanoaragonesa, dins un estat federal espanyol.
1869, juny	Constitució espanyola democràtica que reconeix el sufragi universal, la llibertat de cultes i el dret d'associació obrera.
1869, set, oct	Insurrecció federal amb participació obrera. Té lloc arreu de l'estat espanyol, però amb fort ressò a Catalunya, País Valencià, Aragó, Andalusia i Madrid.
1870, nov.	Les Corts espanyoles elegeixen Amadeu de Savoia rei d’Espanya.
1870, des.	Assassinat d’en Joan Prim, president del govern.
1871-1914	La Belle époque, període de pau, progrés social, econòmic, tecnològic i polític a Europa.
1871, gen.	Bismarck unifica Alemanya sota el rei de Prússia i es converteix en la nació més poderosa d'Europa.
1871, març	Comuna de París. Durant uns dos mesos, els treballadors controlen la ciutat fins que l’exèrcit l'esclafa assassinat a milers de persones.
1872-76	Tercera Guerra Carlina.
1873, febr.	Abdica per iniciativa pròpia Amadeu de Savoia i es proclama la Primera República Espanyola. Estanislau Figueres primer president.
1873, març	Els federals «intransigents» amb la participació dels obrers internacionalistes del Principat i les Illes intenten proclamar l’Estat Català, que fracassa immediatament.
1873, juny-jul.	Moviment cantonalista. Al País Valencià, triomfa a Castelló, València, Alacant —els tres d’un caràcter moderat burgès— i a Alcoi —de caràcter marcadament obrerista i internacionalista. Els obrers d'Alcoi intenten la revolució social dins la revolta cantonalista. S'estén a Múrcia i Andalusia.
1874, gen.	El dia 3 el capità general de Madrid, Manuel Pavia, envia la guàrdia civil al Congrés per dissoldre'l. S’anomena a un general per presidir el govern d’una república dissolta. Coincideix internacionalment amb l’accentuació de la reacció conservadora contra l’internacionalisme, escenificada per la substitució de Thiers per Mac Mahon a la presidència de la República Francesa.
1874, des.	Restauració borbònica: Cop d’estat militar que posa fi a la Primera República Espanyola. Restauració (1875) de la dinastia borbònica. Els conservadors al poder. Es restableix l’aranzel proteccionista i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola és declarada il·legal i són clausurats els seus centres.
1875-85	Període de la febre d’or: gran expansió econòmica que arriba engendrar una onada especulativa entre 1880 i 1881 que esclata el gen. de 1882.
1878, juny-jul.	Les potències europees es reparteixen Àfrica en el Congrés de Berlín; el rei belga Leopold rep el Congo com a colònia personal.
1879-1989	La fil·loxera travessa els Pirineus el 1879; el 1882 apareix al Maresme, el 1887 al Penedès i el 1889 al Priorat. Destrucció pràcticament completa de la vinya catalana.
1879, maig	Comença la publicació de Diari Català, primer diari en català, dirigit per Almirall.
1880	Vagues obreres a Barcelona. Incendi i destrucció de màquines. Vaga de les Barretines (o Lluites dels rabassaires o Conflictes de les parceries) a les terres de l'Ebre per reclamar la restitució de les terres comunals venudes pel govern anteriorment.
1883	Antoni Gaudí es fa càrrec de les obres de la Sagrada Família.
1885, març	Es lliura al rei Alfons XII el Memorial de Greuges de polítics, intel·lectuals i forces vives de Catalunya.
1886, maig	Alfons XIII, rei.
1886, set.	Primera commemoració de la diada de l’Onze de Setembre.
1888, abr.	Inauració de la Primera Exposició Universal, origen de la Barcelona moderna. Roman oberta fins al mes de desembre.
1888, ag.	Pablo Iglesias funda a Barcelona de la Unió General de Treballadors (UGT). El 1899 es trasllada a Madrid.
1892-97	Sectors del comunisme llibertari adopten l'acció violenta. Període d’atemptats anarquistes, primer a València i després a Barcelona.
1892, març	La Unió Catalanista publica les «Bases de Manresa», primer projecte concret d'un autogovern català plantejat des del Principat i de caràcter bàsicament conservador.
1898, ag.	Crisi de 1898: derrotat a Cuba en la Guerra hispano-estatunidenca. (abr.-ag.) i pèrdua de les darreres colònies transoceàniques.
1914, jul.	Inici Primera Guerra Mundial.
1917, febr. i oct.	Revolució Russa.
1918, nov.	Fi Primera Guerra Mundial. Desaparició dels Imperis Alemanys (1918) Austrohongarès (1918) i Otomà (el 1922).
1922, oct.	Benito Mussolini president del Consell.
1923, set.	Cop d’estat del general Primo de Rivera i inici de la Dictadura.
1931, abr.	Segona República Espanyola.
1933, gen.	Hitler és nomenat Canceller (cap del govern d’Alemanya).
1936, jul.	Cop d’estat militar i inici de la Guerra Civil Espanyola.
1939, abr.	Fi de la Guerra Civil. Dictadura del general Francisco Franco.
1939, set.	Inici de la Segona Guerra Mundial.
1945, set.	Fi de la Segona Guerra Mundial.
1975, nov.	Mort el dictador Francisco Franco.
2017, oct.	Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya. Agents de la policia estatal carregaren amb violència contra els votants.
2019, oct	Condemnat per sedició a 99 anys de presó dos líders d’entitats cíviques catalanes, la presidenta del Parlament de Catalunya i a sis membres del govern de Catalunya.

Món

Els setanta anys entre 1868 i 1939 són, a escala planetària i en paraules de Pierre Vilar, «temps dramàtics». La llista d'adversitats que enumera Vilar és llarga: «Brutals conquestes colonials i dures querelles entre les potències, Primera Guerra Mundial [1914-1918], trasbalsos socials en un terç del globus, crisi econòmica d’un abast i una durada inesperats [el Crac del 1929], ascens dels feixismes bel·licosos [Mussolini, Hitler], segona topada mundial a l’horitzó [la Segona Guerra Mundial el 1939]».

Els primers trenta anys d’aquests setanta anys són l’objecte d’aquest capítol, que va des de la revolució liberal espanyola de 1968 fins a la Crisi de 1898 —desencadenada per la derrota espanyola en la Guerra Hispano-estatunidenca (o Guerra de Cuba) i la consegüent pèrdua de les darreres colònies d’ultramar. Són anys en què es produeix un considerable creixement de la població. L'europea, per exemple, creix gairebé un 40% entre 1860 i 1900 (de 194 milions a 267). També són els anys en què continua apagant-se el vell món i sorgeix tímidament al final d’aquest període el nou, amb un nou estil de vida i noves formes de treballar i molts canvis socials importants que encara influeixen en la societat actual. Aquest canvi del món antic al nou s’accelera entre 1890 i l’inici de la Primera Guerra Mundial el 1914. També és quan té lloc l'auge internacional dels Estats-nació a remolc del concepte desenvolupat a partir del voltant de 1830 de «el principi de nacionalitat». La nació és l’únic portador legítim de la sobirania i el ciutadà substitueix lentament al vassall. Aquesta aparició simultània d’un nou món modern i de la nació produeix un doble moviment. Per una part les societats del planeta es comencen a uniformitzar pel que fa, per exemple, a la roba, el menjar o relacions familiars. Però al mateix temps creixen els sentiments de diferència que existeix entre els pobles en potenciar-se i remarcar els eventuals trets diferencials de cada una de les nacions en construcció. Aquestes tenen la necessitat de distingir-se de l‘«altre». Els moviments nacionalistes sovint ressalten les virtuts del grup de població a la qual hom pertany en comparació a altres grups considerats inferiors. Aquestes actituds es basen en els escrits de destacats acadèmics europeus i americans que, fonamentalment des de mitjan segle 19 fins a principis del segle 20, sostenen que hi ha proves empíriques de la superioritat de determinants grups d'individus (racisme científic). Però també és el període en què Ernest Renan defineix (el 1882) la nació com una població que té la voluntat de viure junts per formar-ne una, per oposició a una concepció alemanya contemporània més essencialista (basada en la cultura, la llengua, la religió o la raça).

Continua la industrialització amb el desenvolupament de noves tecnologies com l'electricitat, els primers cotxes, el telègraf sense fil o l'ús de l’acer per la construcció. Mentre que fins ara el desenvolupament de les noves tecnologies industrials s’ha fet sense recórrer a la ciència^[1], des d’ara, i en diversos àmbits, es fa amb l’ajuda de la ciència moderna. I Bèlgica^[2] i Alemanya es converteixen en els centres d’un nou desenvolupament industrial, substituint a Anglaterra. Els alemanys, titllats d’indolents per l'escriptor i economista anglès Thomas Hodgskin (Travels in the North of Germany, 1820) o de lents i poc perspicaços per l'advocat i viatger escocès John Russell (A Tour in Germany, and some of the southern provinces of the Austrian empire, in the years 1820, 1821, 1822, 1825), resulta que poder no són ni tan indolents ni tan lents.

Així mateix, l’economia muta. La introducció i desenvolupament de les noves tecnologies s’acompanya d’un augment de la competència per les matèries primeres necessàries per a aquestes noves tecnologies i pels mercats necessaris per vendre els béns produïts amb les noves tecnologies. També provoca el desenvolupament d’una economia mundial que dispara el comerç internacional, el flux de capitals i les migracions. Mentre que el comerç fins ara rarament sobrepassa l’àmbit local, ara, gràcies a la revolució del transport (per exemple, el vaixell de vapor) i de les comunicacions (per exemple, el 1866 s’estén el primer cable telefònic transoceànic i tres anys després s’obre el canal de Suez), és dona a escala estatal i internacional. Aquest increment dels intercanvis comercials a llarga distància fa que s’hagin de crear les primeres organitzacions intergovernamentals universals. El 1865, per exemple, es crea la primera d’aquestes, la Unió Internacional del Telègraf, convertida en la Unió Internacional de Telecomunicacions i uns deu anys més tard (1874) es constitueix la Unió Postal Universal. També es disparen les desigualtats entre el món occidental i Àsia. L’any 1800 el producte interior brut per càpita a l'Europa occidental i a la costa est dels EUA és, com a màxim, el doble del sud d’Àsia i només marginament superior al de la costa xinesa. Un segle després és, com a mínim, 10 vegades més gran.

En aquests anys, els banquers i els homes de negocis incrementen el seu pes polític en detriment dels propietaris de terres. A més, entre 1860 (i més intensament a partir de 1890) i els primers anys del segle 20, es formen un gran nombre de les fortunes del segle 20, i no només a Europa. Als EUA es poden citar les famílies Fords, Carnegies, Morgan, Rockefeller o Gettys^[3], a l'Índia Birla i Tata i al Japó, Furukawa.

Amb la industrialització apareix el moviment obrer, la consciència de classe i les idees anticapitalistes. A l'inici d’aquest període, ja fa quatre anys que s’ha fundat (1864) a Londres l’Associació Internacional dels Treballadors o Primera Internacional de la qual Karl Marx esdevé el principal impulsor. El mateix Marx, tres anys després (1867), enllesteix la publicació del primer volum de la seva anàlisi crítica del capitalisme, El Capital. I quatre anys més tard, el març del 1871, té lloc el primer intent històric de construir una alternativa democràtica i popular al capitalisme: la Comuna de París. En aquesta i durant dos mesos, el poder de la ciutat de París l’exerceixen les classes populars i obreres. Aquestes són armades per resistir el llarg assetjament de més de quatre mesos que mantenen els prussians sobre París en el marc de la guerra francoprussiana (1870-1871). Quan després de la capitulació s’intenta desarmar-les, es produeix una revolució que adquireix la forma de l’organització municipal independent (la Comuna). Per esclafar la revolució, l’exercit ha de conquerir París gairebé edifici per edifici, donada la resistència popular. La revenja de les elits és terrible. A la derrota de la Comuna li segueix una orgia de sang de la qual no se’n deslliuren ni els nens, el que mostra de què poden ser capaços la «gent de béns» —amb una «ns» a «béns»— quan s’amenaça la seva hegemonia.

Els països europeus occidentals continuen el seu procés, iniciat a principis d’aquest segle, de substituir a Àsia com a regió preeminent del Món. Només un país no europeu aconsegueix escapar a l'estacament i decadència provocat per l’auge dels països europeus a Àsia, Àfrica i a l’Europa oriental: el Japó.

A finals del segle 19 i principis del 20, està de moda l’imperialisme colonial i els països occidentals (com Gran Bretanya, França o Bèlgica) perseveren en la seva política d’expansió imperial a Àfrica i Àsia a la cerca de matèries primeres i de nous mercats pels seus productes. Aquest imperialisme només és possible en existir la predisposició en grans segments de la població d'acceptar com a legítim qualsevol poder estatal efectivament establert, encara que siguin estranger. En aquelles regions on aquesta convicció no existeix (per exemple, al Kurdistan o a Afganistan), la dominació és molt complicada, sinó impossible. A l’Àfrica, a l'inici d’aquest període, les potències imperials europees només controlen una petita part del continent. Però en la dècada de 1880 comencen a ocupar-la tota i a final del segle, ja han ocupat pràcticament tot el continent (només Abissínia —Etiòpia— i Libèria són plenament independents). En paral·lel, les potències europees ocupen gran part d’Àsia continental no xinesa. El Regne Unit, fonamentalment, Índia, Bangladesh, Birmània i Malaia i França, Indoxina (Cambodja, Laos i part del Vietnam). Al final d’aquest període, s’afegeixen al moviment d’expansió imperial el Japó i els EUA. El primer, el 1895 s’annexiona l’illa de Formosa (Taiwan) i el 1910, Corea. El segon, ja s’havia expandit territorialment apropiant-se de les terres dels indis, annexionant-se Texas (1845) que s’havia independitzat de Mèxic el 1836 i conquerint la meitat de Mèxic (Nou Mèxic i Califòrnia) arran de la guerra contra Mèxic (1846). I a finals del segle 19, el 1898, adquireix Puerto Rico, Filipines i Guam i s’annexiona Hawaii i la Samoa Nord-americana. Aquesta darrera està situada a 7.700 km de la costa americana, i entre el Perú i Austràlia i la primera a uns 3.200 km de la mateixa costa i a l’altura de Mèxic. Aquestes annexions, després que durant els segles 18 i 19 es dediqués a establir la seva hegemonia al continent americà, consagren l’entrada dels EUA com a potència imperial hegemònica en el Pacífic.

Però l’imperi per antonomàsia d’aquest període és el britànic que entre els anys 1880 i 1920 està en el seu moment àlgid i ocupa i administra una quarta part de la superfície del planeta. L'Índia és la seva principal colònia. Aquesta és gestionada per una companyia privada d'inversors (la Companyia Britànica de les Índies Orientals) fins al 1858 en què passa a estar sota l'administració de la Corona britànica. Abans de la colonització, l’Índia és un dels més grans productors industrials del món. Exporta teixits de gran qualitat a totes les conrades del món i les produccions angleses no poden competir amb elles. Per canviar això, els anglesos pràcticament eliminen els aranzels indis a les importacions estrangeres per permetre que els béns britànics inundin el mercat indi. També imposen un sistema d'impostos exorbitants i uns drets interns que impedeixen als indis vendre tela dins del seu propi país, i molt menys exportar-la. A més, Anglaterra imposa un aranzel del 78 % del seu valor a les importacions dels teixits de Bengala. El resultat d’aquesta política «va ser 10 milions de morts de fam a Bengala durant els anys setanta» del segle 19. Però l’impacte de la colonització és molt més sever, ja que s’estima que entre els quaranta anys que van des de 1880 a 1920 van morir més de 100 milions d'indis pel colonialisme britànic (més que «el nombre combinat de morts d'ambdues guerres mundials, incloent-hi l'holocaust nazi»^[4]).

Durant aquests anys també es produeixen canvis en la jerarquia dels països. S’alcen Alemanya, Itàlia, el Japó i els EUA i s’afebleixen els imperis austrohongarès i el turc otomà així com la Xina. A Europa finalitza la unificació d’Itàlia (1860) i d’Alemanya (1871, impulsada per Prússia) que guanyen pes davant l’Imperi austrohongarès dels Habsburg. Ara bé, cal dir que perquè els països alemanys del sud (entre ells els rics i majoritàriament catòlics, Baviera i Baden^[5]) s'adhereixin al projecte unificador i imperial de la Prússia de Bismarck, cal que una guerra amb França (la guerra francoprussiana, 1870-1871) uneixi tots els alemanys contra un enemic comú. A Àsia, el Japó comença a modernitzar-se (la Restauració Meiji, 1868) i a col·locar-se al mateix nivell que les potències europees, abraçant les idees occidentals i deixant la «tradició» feudal. És un procés similar al que inicia uns cent anys després Deng Xiaoping a la Xina que el 1980 també comença un procés de modernització, obrir-se a la resta del món, afermant les idees occidentals i deixant de cantó la «tradició» maoista. La Restauració Meiji es produeix arran dels intents d’ingerència dels nord-americans, britànics o holandesos que provoquen violentes revoltes contra ells i a favor de l'emperador japonès. Es restableix el poder de l'emperador (des de finals del segle 12 el poder real està en mans d’un govern militar, el Shogunat) i el país es modernitza i s’industrialitza. Copiant el model alemany (per ser més precisos, el de Prússia), l’estat estableix fàbriques estatals de diversos sectors (com construcció naval, acer, mineria, tèxtils o armament) que un cop consolidades privatitza, però sense deixar de subvencionar sectors com el de la construcció naval. Pel que fa als EUA, on el 1868 ja fa tres anys que ha finalitzat la guerra civil de secessió entre el Nord i el Sud, la industrialització s’accelera. A principis del segle 19 s’instaura una política proteccionista per facilitar el naixement i creixement d’unes fàbriques que d’entrada no són competitives respecte a les europees^[6]. Ara ja recull els fruits d’aquesta política. A Euràsia, continua la desmembració de l’imperi otomà (Turquia) iniciada a finals del segle 18. Fa gairebé uns cinquanta anys que Grècia ja no forma part de l’Imperi i el 1878 perd algunes de les seves regions més riques en independitzar-se Sèrbia, Romania i Montenegro arran de la derrota que pateixen els turcs en una guerra contra Rússia un any abans. Al continent europeu ja només li queda una franja que va des d'Istanbul fins a Albània, a la costa adriàtica. A l’altre extrem del continent eurasiàtic, a la Xina s'agreuja la decadència —iniciada a principis del segle 19— en ser derrotada (1895) per un Japó que s’annexiona Formosa (Taiwan). S’intenta modernitzar el país (Reforma dels Cent Dies el 1898, marc de la pel·lícula Tan Si Tong^[7] de 1984) sense èxit. La Xina frega el col·lapse i les potències estrangeres (Alemanya, França, Japó, el Regne Unit i Rússia) cada vegada exigeixen més concessions, el que provoca una onada de xenofòbia. Aquesta qualla dos anys més tard (1900), en la revolta dels bòxers contra la influència comercial, política, religiosa i tecnològica dels occidentals que és sufocada pels exèrcits estrangers (fonamentalment, japonès, rus i britànic).

Península Ibèrica

A Portugal des de 1820 regeix una monarquia constitucional que dura gairebé un segle (fins al 1910). El 1890 es produeix una crisi amb Anglaterra —amb qui té una aliança d'ençà que aconsegueix la independència d’Espanya el 1640, per tal d’assegurar-se una protecció contra l’antiga metròpoli— en demanar-li que abandoni una sèrie de territoris d’Àfrica que Portugal considera que li corresponen. Portugal perd Zàmbia i Zimbàbue, però aquesta cessió s’interpreta com signe de feblesa i provoca un important descontent social i desprestigia a la monarquia que se la veu massa pròxima als interessos britànics. A més, a finals del període (1891), el país experimenta una crisi financera i demana un préstec a la Gran Bretanya per evitar la fallida, condicionant l'economia del país durant molts anys. Els republicans capitalitzen el creixent descontentament de manera que uns anys després cau la monarquia i es declara Primera República portuguesa (1910).

Pel que fa a Espanya, atès que, com ja s’ha comentat, els setanta anys entre 1868 i 1939 són, a escala planetària i en paraules de Pierre Vilar, «temps dramàtics». Hom podria pensar que els drames de l’estat espanyol durant aquest període són de poca importància. Però, continuant amb Vilar, «A la seva escala, no són ni socialment menys profunds, ni humanament menys dolorosos. A l’inici, una revolució política indecisa s’estén durant més de cinc anys (del 28-9-1868 al 3-1-1874 [Revolució de 1868]) i es clou amb un fracàs [cop d’estat militar]. Al final, una altra revolució política [la Segona República espanyola], també sacsejada de profundes contradiccions, dura exactament el mateix (del 14-4-1931 al 18-6-1936, 1.920 dies), i es clou amb una guerra civil [1936-39] que, dissortadament, pren dimensions dignes del segle.»

Entre 1868 i 1875 a Espanya és el període anomenat el Sexenni Democràtic que s’inicia amb Revolució de 1868 (o la Gloriosa) contra el règim d'Isabel II. Aquesta es produeix el mes de setembre i és de caràcter liberal i monàrquic, però contra la reina Isabel II que s’ha d’exiliar. Està organitzada des de dalt per polítics i militars —abanderats pel general reusenc Joan Prim (1814-1870) que és anomenat cap del govern fins al seu assassinat— i que té el suport popular. El Sexenni inclou el regnat d'Amadeu de Savoia (1871-1873) i la Primera República Espanyola (1873-1874). Aquesta revolució liberal és el primer intent de la història espanyola d'establir un règim polític democràtic que adopta la forma d’una monarquia parlamentària (regnat d'Amadeu I de Savoia). El règim polític fins aquell moment es pot tipificar com un sistema liberal-burgès amb un sufragi restringit a les classes altes. Ara s'introdueixen importants canvis com, el sufragi universal masculí o el dret d’associació obrera. Un dels primers problemes que ha d'afrontar el nou govern, és una pregona crisi econòmica desencadenada el 1966 i una rebel·lió contra la colonització espanyola a Cuba que es produeix l’octubre de 1868 (Guerra dels Deu Anys). Pocs anys després, entre 1872 i 1876, té lloc la Tercera Guerra Carlina. El febrer de 1873, el rei abdica tip del poc suport que té, de les rivalitats entre polítics, de la guerra carlina i de l’agitació social d’una esquerra obrera que s’internacionalitza. Després de la renúncia del rei es proclama la república de tendència federal. Però les classes populars s’exasperen per la lentitud en què el govern de la república implementa els canvis pretesament promesos i sorgeixen moviments insurreccionals i l’anomenat cantonalisme —que aspira a construir un règim federal format per la unió de diversos cantons. El professor d’història de l’economia Albert Carreras, en un article al diari Ara^[8], especula sobre l’origen del fracàs de la república. Sosté que la república es veu desbordada en haver d'afrontar tres conflictes. Per una part, les esmentades insurreccions cantonalistes i, per l’altre, les dues encara no finalitzades guerres: la Tercera Guerra Carlina i la rebel·lió de Cuba. I continua esmentant raons econòmiques i polítiques:

«La incapacitat per fer front a tantes despeses extraordinàries amb uns ingressos fiscals més petits que mai va treure tot el múscul financer al govern central. Va haver d’endeutar-se més enllà de tot el que era raonable i sostenible. Va fracassar a l’hora de mantenir l’ordre i va acabar sent abandonat pels seus mateixos partidaris.[...]»

«Tanmateix, les esperances de canvi profund van ser tan immenses i van generar tal il·lusió revolucionària que van aterrir les classes més conservadores i les va portar a tancar files entorn de l’objectiu d’acabar amb la República i restaurar la monarquia [...]. El suport a la República es va enxiquir per dissensions polítiques entre els republicans, per impaciència dels que eren les seves potencials bases electorals, per manca d’unitat dels qui aspiraven a millorar els seus drets i per manca de prou defensors dins les files de l’exèrcit. Progressivament, totes les forces polítiques que havien donat suport a la democratització iniciada amb la Revolució de 1868 van anar abandonant la República, inclosos aquells que s’esperava que més hi sortirien guanyant.»

Gairebé dos anys després de proclamar-se la república, el gener de 1874, el Capità General de Madrid, Manuel Pavía, envia a la Guardia Civil al Congrés per desallotjar-ho i nomena al general Serrano cap del “poder executiu”. El desembre del mateix any, el general Martínez Campos posa fi formalment a la Primera República espanyola en restaurar la dinastia borbònica i proclamar rei a Alfons XII, fill d'Isabel II. Amb la proclamació d’Alfons XII com a rei s’inicia l’anomenada Restauració borbònica (1874-1931), un període polític caracteritzat per l'estabilitat política aconseguida amb una alternança controlada entre partit Liberal i el Conservador. Un d’ells governa fins que una crisi o un escàndol obliga el president a dimitir. Aleshores es convoquen eleccions que el Ministeri de Governació vetlla perquè sigui el partit contrari el que arribi al govern. Espanya manté les seves colònies a Amèrica, incloent-hi Cuba i Puerto Rico, que perd en la guerra hispanoamericana (1898). Arran d’aquests fets, el pessimisme s'apoderà de tot Espanya. L'Imperi colonial espanyol queda reduït ara al territori peninsular, les illes Balears, les Illes Canàries, Ceuta, Melilla, la Guinea Espanyola i altres territoris del Sàhara occidental. Aquesta crisi afavoreix un retorn introspectiu devers a la història d’Espanya que ja fa anys que el discurs nacionalista espanyol glorifica amb grandiloqüència. Aquest nacionalisme ja ha creat o crea els grans mites de la nació espanyola. En això no és molt diferent a altres països europeus que busquen en el passat les proves de la seva existència mil·lenària. Viriat, un cabdill d’una tribu lusitana que s’enfrontà als romans, es converteix en un dels heroics lluitadors espanyols que necessita cada poble per justificar el seu gloriós origen. La Reconquesta —l’època de set segles en què els pobles cristians del nord de la península Ibèrica lentament conquereixen els territoris islàmics (l'Andalús)— es converteix en la reacció defensiva d’un poble orgullós i independent contra una invasió estrangera. És el més antic dels mites fundacionals de la nació espanyola. Els àrabs que romanen vuit segles a la península, com que no són cristians, són considerats invasors i estrangers, malgrat la seva immensa influència en la cultura peninsular. Però no són considerats ni invasors ni estrangers els visigots, que havien conquerit la península el segle cinquè, és a dir tres segles abans que la Península s'arabitzés. En convertir-se al cristianisme, són considerats com els creadors d’una unitat política «espanyola».

En l'àmbit econòmic, la industrialització que s’està produint a tot Europa, Euskadi i al Principat i a alguns punts del País Valencià, és un fracàs absolut i en termes generals l’economia no va fer el salt industrial fins després de la Guerra Civil Espanyola, és a dir un segle més tard que el Principat.

Països catalans

La Revolució de 1868 i el regnat d’Amadeu de Savoia (1868-1873)

La Revolució de 1868 (o la Gloriosa) implica que per primera vegada, un català, el general reusenc i principal organitzador de la revolució, Joan Prim, esdevé president del govern espanyol el 1869. Dura poc ja que a finals de 1870 és, segons la sorprenent afirmació de l’historiador Marc Pons^[9], asfixiat sota un coixí mentre es recupera de les ferides provocades per un atemptat contra ell. No han passat gairebé dos anys d'ençà de l’inici de la revolució i ja desapareix l’home fort d'aquesta. Pels mateixos dies, pren possessió el nou rei Amadeu de Savoia, avalat pel difunt Prim.

Un cop triomfa la revolució, cal decidir la forma d’estat. Majoritàriament, la forma que propugnen els revolucionaris dels Països Catalans, és la d’un estat federal. Però a escala de tot l’estat s’instaura una pugna entre els partidaris d’implementar ràpidament un federalisme des de baix (els anomenats «intransigents») i els partidaris de primer construir un poder central «fort». Aquests darrers són majoritaris a Madrid i la instauració d’un estat federal s’alenteix o s’ajorna. El mateix passa amb altres reformes que s’esperen de la revolució.

Al Principat, en aquests anys i en l’àmbit econòmic, continua una mutació econòmica radical que fa que al final d’aquest període la producció industrial catalana arribi a ser el 74% de l’espanyola. Mancada de matèries primeres (ferro i carbó), la metal·lúrgica és secundària i és la indústria tèxtil, fonamentalment la del cotó, la que ocupa el lloc predominant. La mecanització progressa de forma ràpida. A partir dels anys 1860 i 1870, la utilització de la força hidràulica és una característica de la indústria catalana: les «colònies industrials» —nuclis aïllats que inclouen la fàbrica, els allotjaments i els servies necessaris per al personal— s’instal·len al llarg dels rius (sobre tot el Llobregat i el Ter). El seu màxim s’assoleix al final d’aquest període de manera que entre 1880 i 1928 representen milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable. Les indústries exporten a Cuba i altres illes de les Antilles i es reserven el mercat espanyol. La indústria de la llana no és menys important (60% de la producció espanyola a l'inici d’aquest període). Però també prosperen altres sectors com el suro, l’agroalimentari, la confecció, l’edició o la fabricació de mobles. Així i tot, l’inici d’aquest període no és fàcil per l’economia. Fa dos anys (1866) que ha esclatat a Europa una de les primeres crisis financeres del capitalisme causada per la fallida de rellevants agents de canvi de Londres i París i que també afecta els Països Catalans. Aquesta gran crisi, un dels motius de què es produeixi la Revolució de 1868, comporta la fallida i liquidació d’una sèrie de societats de crèdit que atura momentàniament el procés industrialitzador al Principat. Al País Valencià aquesta crisi de 1866 fa que els recursos econòmics es canalitzin devers el conreu de la fruita destinada a l’exportació, sobretot de taronges i, per tant, la industrialització és limitada. Excepte a ciutats com Alcoi o Elx, la major part del territori valencià esdevé una zona d’economia agrària orientada a l’exportació. A les Illes, a causa de la dispersió insular i el reduït mercat que ofereix la seva població, la industrialització es limita a algun sector específic molt determinat. A la resta de l’Estat, amb l’excepció d’Euskadi i Astúries, la industrialització és un fracàs absolut i en termes generals l’economia no fa el salt industrial fins després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

En les zones industrials del Principal i del País Valencià, la industrialització transforma la societat, en sorgir una nova classe social, el proletariat, formada per persones del camp que l’abandonen per anar a treballar a les fàbriques. Entre 1868 i 1874, és a dir, l’època entre la Revolució de 1868 i a la caiguda de la Primera República, té lloc un fort creixement del moviment obrer als Països Catalans. El 1870 hi ha 84, 5 i 2 societats obreres al Principat, País Valencià i Illes, respectivament, mentre que quatre anys més tard gairebé s’han doblat (141, 28 i 8). En els anys anteriors a aquest període, alguns col·lectius de treballadors actuen contra la maquinària industrial, com havia passat en diversos llocs d’Europa i a Barcelona en l’anomenat «conflicte de les selfactines»^[10] (1854). A l'inici d’aquest període, el moviment obrer ja ha deixat darrere aquesta fase i ara adopta un caràcter sindical basat en la defensa dels drets laborals i les millores sectorials. Protagonitza una lluita molt dura pel dret a sindicar-se, per la jornada de vuit hores, per un salari més just, per unes millors condicions de treball i per la prohibició del treball dels menors de deu anys, primer, i dels de catorze, després. És allò que se n’ha dit el moviment obrer, que fa les primeres passes a mitjan del segle 19. Aquest arriba a la Revolució de 1868 amb una aliança circumstancial amb els republicans forjada el 1856 en finalitzar el Bienni Progressista (1854-1856) quan es desencadenà una dura repressió contra el moviment obrer. Però, com que no aconsegueix decantar a la Revolució devers el republicanisme i decebut per la política del govern, trenca aquesta aliança i s’acosta al moviment obrer internacional. Llavors es declarà «apolític», és a dir, hostil a la mena de política que es feia en els Països Catalans de la seva època. Solament en aquest sentit és lícit de considerar «apolític» l'anarquisme català, que fou, en realitat, una formulació política alternativa, la primera específicament obrera. El setembre de 1868, obrers catalans assisteixen al tercer congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) o Primera Internacional —la primera gran organització que tracta d'unir els treballadors dels diferents països— que tingué lloc a Brussel·les. També arran de la Revolució de 1868, el Comitè Central de l’AIT envia a Espanya, per impulsar la creació de nuclis de l’AIT, a l’italià Giusseppe Fanelli, àcrata internacionalista, seguidor de Bakunin i membre de la Primera Internacional. Visita primer, a finals d’octubre, Barcelona i després Tarragona, Tortosa, València i Madrid. Quan encara no havien passat dos mesos de l’arribada de Fanelli a Barcelona, el mes de desembre a Barcelona s’organitza un congrés de societats obreres (Congrés Obrer de 1868) amb l'assistència d’uns 100 delegats de 61 societats obreres catalanes. L’any següent (1870) es constitueix la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT). En una conferència secreta celebrada a València el setembre de 1871, s’inclina vers l’absentisme polític i l’anarquisme. El moviment obrer decideix quedar al marge del debat polític i continua decantant-se decididament vers l’anarcosindicalisme, l'apoliticisme i l’acció directa, i es distancia d’un catalanisme, que, com es veurà, naix i creix en aquests anys. Pocs mesos després, el gener de 1872, la FRE-AIT és declarada il·legal.

Un dels problemes que els espanyols arrosseguen des de la primera meitat del segle 19 és el carlisme, un moviment polític ultraconservador, tradicionalista i absolutista i en oposició al liberalisme. Reivindica el tron per una branca alternativa de la dinastia borbònica i provoca diverses guerres civils durant el segle. Té una important implantació en algunes zones del Principat en defensar la recuperació dels furs propis de Catalunya perduts pels Decrets de Nova Planta de Felip V (any 1714). La deposició d'Isabel II per la Revolució de 1868, empeny els carlins a l'acceptació del joc electoral. Però la proclamació d'Amadeu de Savoia com a rei d'Espanya, el 1872, n'enverinà i feu créixer la fracció partidària de la insurrecció armada i es declara en rebel·lia. Aquesta es materialitza l’abril de 1872, quan s’inicia la Tercera Guerra Carlina, que dura fins a 1876 i que té una gran incidència a Catalunya.

En l’àmbit cultural i polític dels Països Catalans, durant aquest període revolucionari de 1868-74, i, sobretot en llur darrer any republicà, madura ràpidament el procés de conscienciació nacional, si més no, al Principat. Aquest procés de conscienciació i construcció dels mites nacionals és dona en molts altres països durant el darrer terç del segle 19. Havent-se diluït la monarquia i altres identitats com a ciment social, cal substituir-los per un de nou: la nació. Però malgrat que l’article tercer de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 afirma que la nació és el nou subjecte de sobirania, la sobirania de la nació catalana mai és reconeguda.

La formació del catalanisme en aquests anys té un impacte en l'àmbit lingüístic. Com explica Josep Fontana a l’inici del capítol 8 del seu llibre La formació d’una identitat (2016), en l’àmbit lingüístic es produeix la recuperació del català per part de la burgesia, una llengua que havia abandonat el segle passat^[11]:

«La introducció del sufragi universal […] obligava, per corrupta que fos la seva aplicació, a prendre en compte la mobilització popular que es donava sobretot en el medi urbà. […] el catalanisme hauria de fer-se en la llengua [el català] de les capes populars que es volia mobilitzar. Perquè això fos possible calia que s’hagués produït prèviament la recuperació d’una llengua que la burgesia havia abandonat.»

Mentre que fins ara la política, inclús la progressista, s’ha fet en castellà, la nova del catalanisme ja ha de fer-se en català.

El maig de 1869, és a dir, uns vuit mesos després de la revolució, les forces republicano-federalistes de les regions de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, València, les Balears i Aragó), disconformes amb l’evolució política, signen a Tortosa un manifest que promou la federació de les Illes, País Valencià, Aragó i Principat dins l’estat federal espanyol (el Pacte Federal de Tortosa o simplement, Pacte de Tortosa). El defensor més destacat és Valentí Almirall (1841-1904), advocat, polític i escriptor i un dels impulsors del ressorgiment polític català. Aquest impuls federalista no és molt ben rebut pel govern de Madrid, que decideix exigir que tots els càrrecs públics jurin la constitució per desencoratjar eventuals desbordaments constitucionals. Però la formació del catalanisme polític i cultural no s’atura. Uns tres anys després (1872), el metge i el principal formulador d’un nacionalisme catalanista d’esquerres, democràtic, laic i revolucionari, Josep Narcís Roca i Farreras (1834-1891), publica Cataluña y la Federación on presenta, en castellà, les seves tesis de la revolució socialista en un estat sobirà del Principat i a on ja entreveia la conveniència de la federació dels Països Catalans.

El mateix any que se signa el Pacte de Tortosa (el 1869), el malestar dels republicans federals amb el govern provisional, que volia restaurar la monarquia, desencadena l’anomenada la Insurrecció federalista de 1869. Té lloc arreu de l'estat espanyol, però amb fort ressò a Catalunya, País Valencià, Aragó, Andalusia i Madrid. La revolta s’inicià a Tortosa el mes de setembre i posteriorment s'estén a Barcelona, les comarques centrals catalanes, Reus, Valls, Montblanc i Lleida. L’aixecament va ser especialment important a l’Empordà el mes d’octubre (el Foc de la Bisbal o Fets del 6 d'octubre ). Els aixecaments són esclafats per les tropes governamentals.

La Primera República (1873-74)

En l’àmbit central, el rei Amadeu I d'Espanya, després de dos anys de regnat, abdica per iniciativa pròpia. La revolució fracassa en l’intent d’instaurar una monarquia limitada i constitucional. L'endemà de l’abdicació, s’instaura la Primera República Espanyola que, malgrat ser aclamada per les classes populars, no arriba a durar ni dos anys. Durant aquesta, per darrera vegada al llarg de la història contemporània, dos catalans, Estanislau Figueras (1819-1882) i Francesc Pi i Margall (1824-1901), són caps de l’estat espanyol —però el primer només durant quatre mesos escassos i el segon només durant trenta-vuit dies. La implicació d’almenys alguns catalans en la política espanyola sembla important en aquests anys.

Als Països Catalans, al mes de proclamar-se la república (març de 1873), un grup de federals intransigents, encapçalats per Baldomer Lostau (1846-1896), proclamen l’Estat Català (Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola) dins la línia de l’obrerisme internacionalista. Inclou les quatre províncies catalanes i les Illes Balears, però s'autodissol al cap de poc per les pressions de Madrid.

A prou feines cinc mesos després de proclamar-se la república, el juny i juliol del mateix 1873, la impaciència de la població del País Valencià, que no veu que el govern republicà introdueixi les reformes que espera, provoca l’esclat de la revolta anomenada cantonalista. Llur objectiu és instaurar un règim federal pels antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). En general, és de caràcter federalista moderat, fora d’Alcoi, on, dirigida per la Comissió Federal dels obrers internacionalistes, és d’orientació anarcosindicalista (és l’anomenada Revolució del Petroli, juliol de 1873). És l’inici d’un moviment que pretén proclamar la república federal des de baix, a partir d’uns «cantons» independitzats i sense esperar que el govern aprovi una nova constitució federal. La revolta triomfa a Castelló, València, Alacant (amb un caràcter moderat burgès) i s'estén a Múrcia i Andalusia, però acaba en no res com que no es materialitza en accions polítiques i és reprimida per govern de la república sense contemplacions, sobretot a Alcoi.

El nou govern de la república, en l’àmbit econòmic, adopta una política lliurecanvista amb una rebaixa dels aranzels de les importacions. Amb això es vol atreure inversió exterior, però es perjudica els conreus de cereals i la indústria (la producció catalana ha capturat el mercat intern, però és poc competitiva enfront dels productes estrangers, fonamentalment anglesos, i la demanda interna és mínima). La competència exterior produeix una perduda de beneficis dels latifundis cerealistes i un estancament del tèxtil català (1865-75). Aquesta política lliurecanvista és combatuda per l'empresariat del Principat que pressiona perquè s’imposin aranzels proteccionistes, cosa que no aconsegueixen fins uns vint anys més tard (a partir de 1891 amb l’anomenat aranzel Cánovas i sobretot a partir de l’aranzel totalment proteccionista de 1906). En canvi, aquesta política lliurecanvista afavoreix l’economia agrària del País Valencià, orientada cap a l’exterior i amb una evident vocació exportadora. Els interessos de les elits valencianes i catalanes són antagònics.

La Restauració borbònica (1874- )

La burgesia, que en principi accepta el canvi democràtic moderat de la Revolució de 1868 i de la Primera República, s’espanta pel caire cada cop més popular i revolucionari dels esdeveniments. Això la porta a aliar-se amb l’exèrcit i les forces monàrquiques per promoure la caiguda de la Primera República. El 3 de gener de 1874, el general Pavía, envia a la guàrdia civil per dissoldre les corts de Madrid i acaba a la pràctica amb la Primera República en traspassar el poder a la dictadura provisional del general Serrano. Amb el pronunciament el desembre de 1874 a Sagunt del general Martínez Campos —apadrinat pels sectors que consideren massa liberal la política de la república— és proclamat rei Alfons XII, fill de la destronada Isabel II. Cau formalment la Primera República i s’inicia el període anomenat de la Restauració borbònica que, al seu torn, finalitza amb la proclamació de la Segona República espanyola uns seixanta anys més tard (1931).

L’estabilitat política de la Restauració borbònica iniciada el 1874, afavoreix un ordre social que permet a la burgesia dels Països Catalans ampliar considerablement els negocis i acumular grans capitals, en uns anys en què les exportacions de vi a una França afectada per la plaga de la fil·loxera de la vinya^[12], comporten uns beneficis considerables. Es mecanitza la producció tèxtil i s’incrementa la producció de cotó i llana impel·lida per l’augment de la demanda interna. També creix la fabricació de maquinària. Això fa que durant els primers anys de la Restauració tingui lloc una important expansió econòmica —és el període anomenat la Febre d'Or. La febre s’inicia al voltant de 1875-76 i es comença a notar entre el 1879 i el 1880. És manifesta en la seva plenitud durant tot el 1881. Són uns anys daurats —que descriu l’escriptor català Narcís Oller (1846-1930) en la novel·la La febre d’or (1890–1892)— en els que es crea una bombolla financera que impulsa la creació de vint bancs nous —entre ells, l’actual Banc de Sabadell a finals de 1881. La bombolla especulativa esclata quan cau la borsa francesa el gener de 1882 i que provoca que caigui la borsa barcelonina i que s’aturi l’eufòria financera i l’especulació. Té lloc una ensorrada general de les cotitzacions i una crisi financera d’un gran abast. Però l’expansió econòmica encara continua fins al 1885 o 1886 quan l’extensió de la fil·loxera a Catalunya i una virada de la Restauració espanyola vers una política lliurecanvista acaba d’enfonsar l’economia.

En aquests anys es produeixen una sèrie d’agitacions en el camp dels Països Catalans on predomina l’emfiteusi. Aquest consisteix en la cessió per part del propietari d’una terra conreable a un camperol, a canvi d’un cens en diners o en espècies. És una relació que pot ser molt desigual i no és estrany que sorgeixin conflictes entre els dos. Entre 1878 i 1879, a l’horta valenciana les gelades i la sequera arruïnen nombroses collites. Els pagesos que tenen terres en contractes d'arrendament, es neguen a pagar les rendes de l’any 1878 i 1879 al propietari de les terres. Un altre focus de malestar són les desamortitzacions que realitza l’estat periòdicament. Rau en el fet que l’estat posa al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns propietat de l'Església catòlica o terres comunals del mateix estat. Sovint els cacics dels pobles s’apoderen de les terres i expulsen als que les han cultivat fins llavors o els exigeixen un cens (per exemple, una part de la collita). Els jornalers veuen agreujades encara més les seves dures condicions de vida i no entenen com conrear unes terres que han utilitzat de sempre ara és un delicte. El 1880, l’any següent a la revolta dels pagesos de l’horta valenciana, es produeix la Vaga de les Barretines (o Lluites dels rabassaires o Conflictes de les parceries) a les terres de l'Ebre. Els rabassaires reclamen la restitució de les terres comunal venudes en la darrera desamortització. Les creixents tensions entre els conreadors i els propietaris porten als primers a fundar a Rubí dos anys després (1882) la Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya per a la defensa jurídica dels socis que són atacats pels propietaris. Les despeses dels Tribunals es paguen a través de les quotes que, proporcionalment, paguen tots els associats. La qüestió dels jornalers que conreen una terra d’altri s'agreuja amb l’arribada de la fil·loxera de la vinya a l’inici de la dècada de 1880. Les terres se solen cedir segons l'anomenat contracte de rabassa morta, que estableix que el propietari cedeix la terra, amb la condició que el contracte resta dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. La fil·loxera, en matar els ceps, provoca la finalització d’aquests contractes. Els nous contractes imposats, encara més durs, generaren un clima de tensió i confrontació que durarà fins a la Segona República (1931-1836) i la guerra civil el 1936 (veure). Entre 1891 i 1996, com que els problemes no se solucionen, es produeix una forta agitació rabassaire al Penedès, Vallès i Camp de Tarragona.

En l’àmbit de la política, la burgesia conservadora catalana, que de bon principi veu en bons ulls la Restauració, no està d’acord amb el règim netament centralitzador que gradualment s'instaura. A més el govern de la Restauració limita les llibertats polítiques, socials i populars: els partits polítics republicans o federals són prohibits, així com les organitzacions obreres. El catalanisme popular, progressista o revolucionari és, doncs, bandejat de l’escenari polític. Això obre la via al catalanisme cultural i polític. Només, a partir 1881, amb l’entrada dels liberals al govern de Madrid, s’inicia un període de certa tolerància, inclús del moviment obrer. Valentí Almirall —considerat com un dels pares del catalanisme d'esquerres federalista— per defensar la recuperació tant cultural com política, funda el 1879 el primer diari escrit en català (Diari Català) i l’any següent és un dels organitzadors del Primer Congrés Catalanista. D’aquest congrés surt la iniciativa de fundar, el 1882, l’entitat catalanista Centre Català de Barcelona (que el 1884 es transforma en partit polític), per defensar els interessos de Catalunya, i per aconseguir la unió de tots els catalans. El 1885 Almirall és el redactor ponent del Memorial de greuges, una sèrie de reivindicacions polítiques i econòmiques en defensa dels interessos catalans, amenaçats pel projecte de conveni comercial entre l'estat espanyol i Regne Unit i pels intents d'unificació del dret civil català amb l’espanyol. El mateix any (1885) el Centre Català el lliura al rei Alfons XIII. Malgrat que la protesta se centra en el proteccionisme i en el Codi Civil, en introduir el memorial davant el rei, el polític Marià Maspons i Labrós (1840-1885) manifesta:

«No podem utilitzar la nostra llengua fora de la nostra llar i en conversacions familiars: va ser bandejada de les escoles, més tard de les contractacions públics i dels tribunals, als quals sovint els jutges, tan il·lustrats com són, no poden comprendre els testimonis i els inculpats. I si tot això no era suficient, fa un temps que s'amenaça i avui s'intenta de destruir […] el nostre dret civil».

En restaurar-se els borbons, el moviment obrer és durament reprimit i perseguit passant forçosament a la clandestinitat, de la qual no surt fins a l'any 1881, arran del torn d’un govern liberal a Madrid. Aquest any, és a dir, deu anys després de constituir-se, la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) és dissolt per constituir el sindicat Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de tendència anarquista. Primer es tolera, però al cap de dos anys de constituir-se (1883), és víctima d’una forta repressió policial i deixa d’existir com a sindicat i és reduïda a una existència formal. Continua existint una pregona rasa entre els moviments catalanistes i obrerista, malgrat que polítics com el barceloní Pere Coromines (1870-1939) o l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), intenten establir ponts entre ambdós corrents. El primer paga els seus contactes amb anarcosindicalistes amb la presó i l’exili arran d’un atemptat que es produeix anys després (1896) a Barcelona contra una processó de Corpus. L’anarcosindicalisme és hegemònic en el món obrer català fins al punt que la temptativa de crear amb el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la Unió General de Treballadors (UGT) un moviment marxista fracassa i aquests grups han de traslladar-se fora dels Països Catalans el 1899.

A partir de 1885, la conjunció de l’extensió de la fil·loxera i que França deixa d’importar vins el 1890 un cop refetes les seves vinyes, produeix una aguda crisi agrària. En cascada aquesta provoca una disminució de la demanda interior, una davallada de la producció industrial, un empobriment dels treballadors de les fàbriques i un gran augment de la conflictivitat social que converteix Barcelona en «la ciutat de les bombes» entre 1893 i 1897 pels nombrosos atemptats comesos. Un dels més controvertits és l’anteriorment esmentat que té lloc el juny de 1896 contra una processó de Corpus al carrer de Banys Nous de Barcelona (l'atemptat del carrer dels Canvis Nous). Produeix dotze morts i un nombre important de ferits. Malgrat que tots els indicis apunten que l’autor és un anarquista francès que actua pel seu compte i que fuig del Principat, les autoritats inicien una dura repressió contra els mitjans obrers anarquistes. Es detenen unes 400 persones de les quals gairebé un centenar són portats a un consell de guerra (el Procés de Montjuïc, 1896). Les úniques proves són les declaracions d’alguns dels detinguts obtingudes mitjançant tortures dutes a terme pel tinent de la guàrdia civil Narciso Portas. S’acaba executant a cinc dels processats innocents. Com a revenja, l’any següent l'anarquista italià Michele Angiolillo, assassina al president del govern Antonio Cánovas del Castillo.

Durant aquests anys de la restauració iniciada el 1874, continua la formació del catalanisme i s’estableixen els mites nacionals que li proporcionen els trets identificadors. En això no és molt diferent als altres països europeus que durant el darrer terç del segle 19 construeixen la seva mitologia nacional per mostrar un sovint inventat o exagerat origen ancestral. En dècades anteriors s’havien escrit llibres que, per exemple, potenciaven la visió dels catalans com a poble pragmàtic i comercial (Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 1779-1792, d'Antoni de Capmany), que ajudaven a la mitificació de la catalanitat medieval (Los condes de Barcelona vindicados, 1836, de Pròsper de Bofarull) o que reivindicaven la grandesa i la independència de la tradició literària catalana (Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña, 1836, de Fèlix Torres i Amat). Ara, s’estableixen com a símbols d’identitat, per exemple, la diada de l’Onze de Setembre, la sardana o els segadors. La diada de l’Onze de Setembre s’estableix com a festa nacional catalana i, per inspiració d’Almirall, i se celebra per primer cop l’any 1886. Commemora la darrera defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714 davant les tropes borbòniques. És a dir, la primera commemoració té lloc uns cent setanta anys després dels fets. Anys més tard, la sardana, que apareix a l’Empordà i a la Selva a mitjan segle 19 com una evolució d’una dansa anterior més simple, es popularitza i a partir del 1892 s'estén per tot el Principat com el ball nacional de Catalunya. Set anys més tard, el 1899, el poeta anarquista Emili Guanyavents escriu l’himne Els segadors impulsat per una nova federació d'associacions catalanistes, la Unió Catalanista. És una adaptació d’una antiga cançó popular que denuncia la violència i els abusos de les tropes castellanes de Felip IV desplegades a Catalunya el 1640 i que fa una crida els pagesos a revoltar-se.

Aquests anys les reivindicacions nacionals són monopolitzades fonamentalment per la burgesia, en el doble vessant conservadora^[13] i progressista, liberal o federal^[14]. Diversos pensadors posen les bases conceptuals i ideològiques del catalanisme polític. Per exemple el 1886, el federalista intransigent Almirall publica Lo catalanisme on exposa llur pensament federalista i defensa el paper d’un «catalanisme regionalista» com a element dinamitzador d’una Espanya decadent a conseqüència de la política centralista. L’octubre de 1886 un grup d’estudiants universitaris de tendència conservadors crea el Centre Escolar Catalanista com a filial del Centre Català i on estan ja els principals dirigents del futur catalanisme conservador: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Josep Puig i Cadafalch. Propugna l’ensenyament en català i catalanitzar les institucions. L’any següent el director del Diario de Barcelona, Joan Mañé i Flaquer, liberal moderat i tarragoní, publica El regionalismo, on denuncia els abusos administratius i polítics del centralisme madrileny i sosté que el regionalisme català és una base per a construir un nou estat espanyol. Però el catalanisme inclou moltes tendències que van des del burgès conservador al més popular i d’esquerres i que són de difícil conciliació. El Centre Català entra en crisi a finals de l’any 1887, és a dir, al cap de cinc anys de ser fundat per Almirall. El mes de novembre un grup d'ideologia conservadora —com Lluís Domènech i Montaner, Eusebi Güell i Bacigalupi o Àngel Guimerà— i els membres del també conservador Centre Escolar Catalanista —com Cambó, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch— disconformes amb les idees més esquerranes d’Almirall, abandonen el Centre i funden la Lliga de Catalunya. Un dels motius de l’allunyament entre els conservadors i Almirall, és que aquest s’oposa a la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. A partir de llavors, Almirall és aïllat i la veu dominant del catalanisme és la burgesa conservadora amb la figura destacada de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, un dels fundadors de la Lliga i creador d’importants obres arquitectòniques com l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el Palau de la Música Catalana, ambdues a Barcelona. La Lliga pretén influir en la política de l’estat a fi d’encaminar-la envers postures més favorables a l’economia industrial catalana que està clarament en transformació.

Un corrent espiritual i conservador s'uneix a la defensa dels valors catalans arrelats a la fe catòlica. El 1892, el futur bisbe de Vic Josep Torras i Bages —màxim representant al seu temps del catalanisme conservador i catòlic—, publica La tradició catalana, que assimila el sentiment català amb el cristianisme. El missatge d'aquest llibre és que Catalunya serà cristiana o no serà.

El 1891 la Lliga de Catalunya, per combatre el Codi Civil que pretén implementar l’estat i que atempta contra el dret civil català, promou la creació d’una nova federació d'associacions catalanistes, la Unió catalanista. A principis de març de 1892 celebra la primera assemblea a Manresa que redacta les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa). És el primer projecte concret d'un autogovern català formulat des de Catalunya. Planteja una organització autònoma fortament corporativista amb unes corts formades «per sufragi de tots los caps de casa, agrupats en classes fundadas en lo treball manual, en la capacitat ò en las carreres professionals y en la propietat, industria y comers, mitjansant la corresponent organisació gremial en lo que possible sía.» (Base Setena). La reacció de Madrid és de menyspreu i la premsa madrilenya promou una campanya de desprestigi de la proposta i de les persones implicades.

En aquests anys, el moviment catalanista es cristal·litza al voltant de la idea de la nació catalana a l’interior d’un Estat espanyol plurinacional. Aquesta és la idea del Compendi de doctrina catalanista publicat en 1894 per l’advocat i periodista i futur primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba i pel seu amic Pere Muntanyola. Redactat amb preguntes breus i respostes detallades sobre fets històrics, teories i reivindicacions, té un gran èxit (100.000 exemplars). Anys més tard, el 1906, Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana on treu les implicacions polítiques de la seva doctrina en reivindicar la creació d’un Estat català federat amb els estats de les altres nacionalitats espanyoles.

L’abril de 1898 esclata la guerra Hispanoamericana a Cuba per l’expansió imperialista dels EUA al Carib, en consonància amb el nou imperialisme dels països més desenvolupats. L’estat espanyol perd les darreres colònies d’ultramar i cau en una pregona depressió, la Crisi del 1898. Aquesta afavoreix un retorn introspectiu devers a la història d’Espanya i dona a la reflexió catalanista una actualitat política nova. Però també és, en paraules de Josep Fontana, «el punt de partida d’un espanyolisme integrista que reaccionava amb furor davant propostes autonomistes com la de les Bases de Manresa». I a partir d’ara, el nacionalisme català oscil·la «entre la via del pacte i l’intent de transformació de l’Estat espanyol, i la via independentista, de la ruptura, des de la convicció, en aquest últim cas, que Espanya mai no acceptarà la diversitat com a consubstancial, sinó que continuaria provant d’arraconar i finalment fer desaparèixer la diferència catalana.»^[15]

La Revolució liberal de 1868 (la Gloriosa)

Reduïts a l'exili, progressistes, demòcrates i militars dissidents signaren, el 16 d'agost de 1866, el pacte d'Ostende per derrocar Isabel II, la cort de la qual havia arribat a una situació de palès neoabsolutisme. El promotor de la conspiració fou el general Joan Prim (1814-1870), cap progressista i ensems monàrquic fervent, que sols acceptà tractes d'igualtat amb els demòcrates de professió monàrquica inqüestionada. El destronament d'Isabel II no implicava pas, doncs, l'abolició de la monarquia, sinó l'entronització d'un monarca capaç de respectar el joc democràtic.

La conspiració fructificà durant la segona quinzena de setembre del 1868. Destronada i feta escàpola Isabel II, als Països Catalans, com a tot el regne, es formaren juntes revolucionàries, en les quals col·laboraren les classes populars, masegades per la carestia i l'atur forçós. En ser nomenat de mode unilateral un govern provisional per la junta de Madrid, en la qual predominaven elements oligàrquico-centralistes, la junta de Barcelona, Junta Provisional Revolucionària de Barcelona, de majoria republicana, es mostrà reticent envers el general Prim, rebut a Barcelona, el 3 d'octubre, com a cap de la «revolució de setembre». Mentre la junta retardava la seva autodissolució —disposada per Madrid—, que efectuà el 26 d'abril de 1869, esdevenia més i més fonda la divisió entre republicans i liberals monàrquics.

L'octubre de 1868, es creà la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que organitzà el Congrés Obrer Català, el desembre, el qual es pronuncià republicà i federalista. En aquesta fase, es produïren els primers contactes amb l'obrerisme internacional: el 1867, els obrers catalans havien tramès un missatge d'adhesió al II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (A.I.T.) o Primera Internacional, el 1868, el treballador Antoni Marçal, assistí a son III Congrés, celebrat a Brussel·les.

L'aixecament federal de 1869

En les eleccions generals del regne d'Espanya i les seves colònies de Cuba i Puerto Rico convocades pel govern provisional de Madrid, el gener de 1869, la majoria dels escons que corresponien a les circumscripcions catalanes foren guanyats pels republicans, quant a Madrid, per exemple, el republicanisme no obtingué ni un sol diputat. A les corts del regne, doncs, els republicans catalans compongueren una minoria abocada a l'esterilitat. El 18 de maig, però, a Tortosa, convocats per Valentí Almirall, els comitès revolucionaris federalistes del Principat, el País Valencià, les Illes i l'Aragó formularen el Pacte de Tortosa per a la defensa del contingut revolucionari dels fets de setembre de 1868 i per a la constitució d'una federació d'estats ibèrics, sense exclusió de Portugal, i estructurada segons l'antiga confederació catalanoaragonesa. Afirmaren llur reserva envers la imminent proclamació d'una nova constitució a Madrid, però es comprometen a respectar-la si no transgredia els principis de la revolució de setembre. Segons la nova Constitució espanyola, promulgada a mitjan juny, el regne d'Espanya restava, un cop més, una monarquia unitarista, però, a la recerca d'un monarca liberal, amb el general Serrano (1810-1885) —antic amant de la reina destronada— de regent i el general Prim de primer ministre. Un seguit de mesures restrictives del nou poder, entre les quals la supressió de les milícies urbanes, els «batallons voluntaris de la llibertat», menaren a l'anomenada insurrecció federal de setembre-octubre de 1869, estesa arreu, de l'Empordà a l'Horta de València i de Lleida a Barcelona. Els revoltats aplegaren més de 12 000 combatents que obtingueren uns pocs successos abans d'ésser reduïts per l'exèrcit, en algun cas després d'un violent bombardeig, com a València.

Un nou aixecament federal, el març de 1870, a l'àrea obrera de Barcelona, contra el restabliment de les quintes, fou esclafat amb sang, fracàs que contribuí a distanciar l'obrerisme del republicanisme federal.

Amadeu de Savoia i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina (1872-1875)

La deposició d'Isabel II havia empès els carlins a l'acceptació del joc electoral, però la proclamació d'Amadeu de Savoia com a rei d'Espanya, el 1872, n'enverinà i feu créixer la fracció partidària de la insurrecció armada, que es declarà en rebel·lia i inclús arribà a captar, en un primer moment, la participació d'algunes partides federals, tal com havia succeït durant la segona guerra carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849).

Junt amb elements de la clerecia i de la noblesa, la insurrecció carlina arrossegà pagesos i artesans —els menestrals— afectats negativament pel procés revolucionari burgès, essencialment a les contrades de secà i de muntanya, més aferrades a les tradicions i distanciades dels corrents culturals d'influència liberal. Amb el federalisme, que arrelà a les zones urbanes i fabrils, el carlisme tenia en comú el refús d'un estat unitari, centralista i basat en l'explotació fiscal i en el reclutament regulars d'homes per l'exèrcit —les lleves. El juliol de 1872, el pretendent carlí al tron d'Espanya, Carles VII, retornà simbòlicament a les terres catalanes els furs que els havia arrabassat Felip V pels Decrets de Nova Planta el 1714.

La monarquia liberal d'Amadeu de Savoia dissenyada pel general Prim —assassinat quan encara Amadeu no havia posat els peus a Madrid—, hagué de fer front no sols a la rebel·lia carlina, sinó a les insurreccions colonials de les Antilles —Guerra dels Deu Anys a Cuba— i encara a un seguit de disturbis i alçaments populars en protesta contra les lleves de reclutes i en reclamació dels principis de la revolució de setembre. D'altra banda, el caos financer, el clima bèl·lic i la manca de cohesió dels rengles monàrquics empenyeren a Amadeu I a abdicar, l'onze de febrer de 1873.

La Primera República espanyola (1873-1874)

El buit de poder originat per la dimissió d'Amadeu l’11 de febrer de 1873 abocà el parlament de Madrid a proclamar la Primera República Espanyola, el 12 de febrer de 1873. Fou aclamada per les classes populars, però rebuda amb innegable reserva pels dirigents anarquistes, que la consideraven com un simple canvi de façana de l'edifici burgès. Pel que afecta les mateixes corts de Madrid, l'ajornament d'una renovació parlamentària amb objecte de contenir les opcions electorals revolucionàries enterbolí i dividí el republicanisme entre intransigent i moderat. Entre els republicans catalans, esdevingueren hegemònics els federals intransigents, que controlaven diverses institucions, entre les quals la Diputació de Barcelona. Aquests intentaren proclamar 9 de març del 1873 l'Estat català federal. Però el president del govern de Madrid, Estanislau Figueras (1819-1882) i el seu ministre d’Interior Francesc Pi i Margall (1824-1901) convencen als federalistes catalans que calia aturar el procés. Al mateix temps, l'adveniment republicà produí una recrudescència de l'hostilitat dels carlins, fets forts a Camprodon, Olot, la Seu d'Urgell, Cantavella.

A mitjan juliol, la resistència del nou règim republicà a sortir dels seus límits centralistes donà peu a la revolta cantonalista, que prosperà a València, Castelló, Alacant i especialment a Alcoi (la Revolució del Petroli), centre tèxtil i seu valenciana de la Comissió Federal Internacionalista, on adquirí enorme cremor social. La repressió de què fou objecte, així com el seguit de mesures de tendència unitarista i conservadora adoptades, sobretot, sota la presidència d'Emilio Castelar. Aquest es coalitzà amb els monàrquics democràtics i no dubtà a suspendre les garanties constitucionals. Això distancià el nou règim republicà de les classes intermèdies i populars i el deixaren sense base on sostenir-se. Per llur costat, les burgesies de Barcelona i València se situaren en l’esperança d’una involució de caràcter moderat.

La Restauració borbònica (1874-1931)

El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía, irrompent a les corts de Madrid, posà fi a la pràctica a la República espanyola i en traspassà el poder a la dictadura provisional del general Francisco Serrano. Als Països Catalans, la destitució de les autoritats republicanes, la supressió de les milícies urbanes i la il·legalització de l'internacionalisme obrer organitzà conats d'oposició federal i obrera. Per exemple, una vaga general a Barcelona o la revolta de la milícia del republicà Joan Martí (el Xic de la Barraqueta, 1834-1909), que resistí tres dies a la vila de Sarrià.

El 29 de desembre, arribat sobtadament a Sagunt, el capità general del Principat, Arsenio Martínez-Campos, proclamà la restauració borbònica en la figura d'Alfons XII, fill d'Isabel II. El 25 de març de 1875, el mateix Martínez-Campos prengué la Seu d'Urgell a les tropes carlistes, episodi que clogué la tercera carlinada catalana.

La Febre d'Or (1875-1885)

L'estabilitat política i social imposada per la Restauració borbònica coincidí amb una etapa de gran prosperitat per als negocis de la gran burgesia, que va de 1875 a 1885. Fou el període conegut per «la Febre d'Or». Va experimentar-se una alça espectacular en el mercat del vi per la seva exportació a França —a causa de l'aparició de la fil·loxera de la vinya a França— i una creixença contínua de la indústria tèxtil. La importació de cotó en floca assolí xifres superiors a les del període d'expansió anterior a la Guerra de Secessió d'Amèrica del Nord (1861-1865). La burgesia del Principat concedia préstecs al govern de Madrid, i en aquesta dècada va produir-se el gran desenvolupament de la banca catalana. Aquesta mateixa burgesia, però, que havia aconseguit de perfeccionar considerablement els seus sistemes de producció, no pogué realitzar en benefici propi —ni en aquesta segona etapa d'expansió ni en les anteriors— la conquesta del poder polític que li hauria permès, a través d'una sèrie de transformacions estructurals, d'aconseguir la formació d'un veritable mercat espanyol.

De la crisi de 1885-1890 a la desfeta colonial (1898)

El 1885 finí el període de la Febre d'Or. L'aparició de la fil·loxera a l'Empordà assenyalà el principi de la crisi econòmica, i aquesta crisi coincidí amb una virada de la Restauració espanyola vers una política lliurecanvista. D'ençà del tractat comercial entre Madrid i París del 1882, inspirat pels terratinents andalusos amb objecte d'augmentar l'exportació de vi a canvi de l'entrada de manufactures, franceses, hom assistia a un impuls de les posicions proteccionistes de la burgesia industrial catalana. La situació va agreujar-se, però, quan, coincidint amb la crisi, fou conegut el projecte de conveni industrial amb el Regne Unit.

El moment culminant de la commoció burgesa tingué expressió en el cèlebre Memorial de Greuges. Aquesta és la denominació popular d'una significativa Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, adreçada al rei d'Espanya, per iniciativa del Centre Català, el 1885, i redactada a la usança dels greuges de les antigues corts catalanes.

Una de les conseqüències d'aquella conjuntura i alhora una manera de reaccionar davant la crisi fou la unió dels diversos organismes patronals del Principat. Des del 1879, eren fusionats el Foment de la Producció Nacional i el vell Institut Industrial de Catalunya sota el nom d'Institut de Foment del Treball Nacional. El 1889 va incorporar-s'hi el Foment de la Producció Espanyola —entitat proteccionista a ultrança, creada el 1876 com escissió del Foment de la Producció Nacional, d'un proteccionisme que admetia una certa llibertat per a les matèries primeres i els aliments— i en resultà un sol organisme, el Foment del Treball Nacional, que tanta importància havia de tenir en la vida econòmica, social i política a finals dels segles XIX i principis del XX.

Una de les conseqüències d'aquella conjuntura i alhora una manera de reaccionar davant la crisi fou la unió dels diversos organismes patronals del Principat. Des del 1879, eren fusionats l’entitat proteccionista fundada els 1868, el Foment de la Producció Nacional i el vell Institut Industrial de Catalunya, un organisme creat el 1848 per impulsar la renovació tecnològica del sector industrial i divulgar l'industrialisme. L’organisme resultant s’anomenà Foment del Treball Nacional que ha persistit fins als nostres dies. El 1889 va incorporar-s'hi el Foment de la Producció Espanyola —entitat proteccionista a ultrança, creada el 1876 com escissió del Foment de la Producció Nacional, d'un proteccionisme que admetia una certa llibertat per a les matèries primeres i els aliments. L’entitat consegüent, que es continuà anomenat Foment del Treball Nacional, havia de tenir una gran importància en la vida econòmica, social i política a finals dels segles XIX i principis del XX.

La campanya contra la política lliurecanvista donà fruit en aconseguir els industrials la llei proteccionista del 1891 extensiva a Cuba i Filipines, cosa que representà una oportunitat excel·lent per als fabricants tèxtils, que en monopolitzaren el mercat fins al 1898. L'exportació de teixits de cotó a les colònies arribà a xifres respectables, però cal observar que amb aquestes mesures hom no guaria pas el mal de soca-rel. Hom superà la crisi de forma transitòria, però no foren realitzades aquelles transformacions essencials que haurien menat, com dèiem, a la creació d'un mercat espanyol. I com era d'esperar, la pèrdua de les restes de l'Imperi colonial espanyol, el 1898, plantejà novament la situació dels anys anteriors. La indústria cotonera tancava el segle XIX amb els mateixos problemes amb què l'havia obert: la manca d'un mercat colonial, la manca d'un veritable mercat espanyol.

La confrontació entre proteccionisme i lliurecanvisme

No va aparèixer en eixes dates un nucli capaç de defensar i fer part d'un «bloc industrial» amb els fabricants del Principat, a l'estil d'aquell que propugnava, vers el 1830, l’economista i industrial seder valencià, Geroni Merelo i Sayró (1803-1850). Els industrials de la seda, per exemple, no podien pas encarrilar un projecte com aquest. La decadència que patia el sector de feia temps, els havia reduït a posicions defensives sistemàtiques. Aquestes posicions estaven més en consonància amb el neogremialisme d'un Eduardo Pérez Pujol (1830-1894) —Rector de la Universitat de València, president del Congrés Sociològic de València (1883), membre de la Lliga de Propietaris, interessat en la «qüestió social» i en les conseqüències de la internacionalització del moviment obrer— que no pas amb un projecte industrialitzador del país. Òbviament, darrer de tot això, trobaríem uns industrials d'una feble consciència de classe. Una figura en condicions d'impulsar un projecte d'aquesta classe podia haver estat l’enginyer valencià Joan Navarro Reverter (1844-1924), que sots-presidí l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i que fou ministre d’hisenda (1895, 1897 i 1906). Membre, però, de l'aristocràcia financera, extremadament conservador, hauria jutjat tal vegada massa perillosa una idea així. Tot i definir-se ell mateix «proteccionista impenitent i pertinaç» i haver sostingut, almenys fins a 1909, relacions excel·lents amb els industrials barcelonins, podia témer que una tal aliança arribés a produir un batec més ample que no la simple defensa dels interessos proteccionistes. Algú ha adduït que l'economia valenciana adoptava el lliurecanvisme en un moment en què el món occidental reconeixia el fenomen invers. Caldria remarcar, més aviat, que la incipient burgesia industrial trobà en la mateixa poca maduresa, en la mateixa inexperiència, un gran obstacle per consolidar-se com a classe, àdhuc en una etapa, el darrer terç del segle XIX, en què, certament, van aguditzar-se les pulsions proteccionistes. Això constituí el gran avantatge de la burgesia agrícola i mercantil, l'avinentesa d'oferir una imatge del País Valencià agrarista, lliurecanvista i amb uns interessos regionals, doncs, radicalment oposats a les regions industrials. D'ací, només faltava un pas per exigir que los agricultores de levante opongan sus pretensiones justas a las soberbias del industrialismo catalán.

El modernisme

El modernisme havia nascut a finals del segle XIX, entorn d'una revista, L'Avenç, que serví de catalitzador a la joventut més inquieta del moment. La revista ja havia destacat per la seva voluntat renovadora des de la seva aparició, el 1881, com a hereva del catalanisme avançat, republicà, del periodista i polític català Valentí Almirall (1841-1904) i amb una actitud positivista quant al pensament, que corresponia, en literatura, a la defensa del realisme i del naturalisme. Aquesta actitud avançada i renovadora es feu palesa, sobretot, quan, el 1890, engegà una campanya de reforma ortogràfica del català. Fou aleshores que la colla de fundadors de la revista —Jaume Massó i Torrents, Ramon D. Perés, o Ramon Casas— connectaren amb altres grups d'artistes i escriptors que tenien, com ells, una actitud crítica i renovadora. Així, Alexandre Cortada, Raimon Casellas, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Pompeu Fabra i tants d'altres, començaren a col·laborar-hi. Fou, però, amb l'entrada del dramaturg Jaume Brossa (Sant Andreu de Palomar, 1875-Barcelona, 1919), el 1892, que totes aquelles actituds es configuraren en un moviment de conjunt, conscient, amb un programa i uns objectius.

Era la primera vegada que apareixia als Països Catalans una generació d'intel·lectuals que no eren ja advocats o terratinents o metges o fabricants que escriuen, sinó escriptors i artistes, per dir-ho, «de professió». En realitat, era la primera vegada que col·lectivament, escriptors i artistes catalans prenien consciència estamental, com a intel·lectuals i com a catalans. Eren, doncs, el producte d'una societat plenament burgesa, els fills d'una burgesia ja aposentada. D'aquella burgesia que, després de la Restauració borbònica (1874), havia renunciat a les aventures polítiques, que s'havia acollit a la protecció del centralisme i que, acotant el cap sota l'ala, s'havia anat enriquint a base «d'estalviar pesseta a pesseta».

La revista L'Avenç aplegava els fills d'aquesta burgesia, uns fills que havien sortit «artistes». Uns fills que es rebel·laren contra les mesquines personetes dels seus pares, disfressades de burgès però amb mentalitat de menestral, que limitaven el sentit de les seves vides a comprar-se una casa de quatre pisos a Barcelona —amb «silleria nova de caoba folrada de domàs», deia Pijoan— i la torreta d'estiueig a la Garriga. L'Avenç lluità, doncs, per enrunar, per derruir, tot allò que hi havia darrere aquesta mentalitat conformista i alienada: un sistema polític i social estancador —el de la Restauració borbònica—, una cultura oficial castellana, plena de mites falsificadors i imposada com arma d'assimilació i desnaturalització. També lluità contra la concepció localista, regionalista, de la cultura catalana, caracteritzada pel folklore semioficial dels Jocs Florals, conformada amb la situació d'estancament i de retardament ideològic i consolada amb l'enyorança d'un passat gloriós. El moviment de renaixença era vist, doncs, com una trava, com un impediment per a la construcció d'una cultura que creien que havia de respondre a la realitat nacional del país. ¿Com, però, crear un art, una literatura, una cultura, autènticament nacionals? Trencant amb el localisme estret i ofagador i obrint el país a les idees més noves, més potents, més agosarades de l'Europa contemporània. Amb això, desvetllar la personalitat autèntica del país que tants anys de domini han desnaturalitzat i esmorteït, per tal que, de la síntesi entre modernitat i catalanitat, en surti una cultura veritablement cosmopolita i autènticament catalana.

La ruptura artista-societat

El programa renovador del modernisme topà, com és obvi, amb els interessos creats de les classes dirigents, les quals, en una situació de crisi política (les guerres colonials), industrial (la crisi de la Febre d'Or) i agrària (la fil·loxera), adoptaren posicions clarament conservadores. Per al burgès, els joves modernistes eren «desequilibrats, i fins bojos i decadents», mentre que, per a l'artista, el burgès era l'antítesi de tot allò que pogués tenir valor. Per això, el modernisme va néixer marcat pel signe de la ruptura entre l'artista i la societat.

En efecte, la nova intel·lectualitat, per primera vegada entre nosaltres, plantejà cruament la problemàtica que havia caracteritzat tota la literatura europea d'ençà de la Revolució Industrial: l'enfrontament artista-societat. L'artista, en aquest conflicte, se sentí portador d'uns valors superiors que no entraven en l'òrbita en què es mou el materialisme del burgès, indiferent per a les coses elevades. L'art, el veritable, no es paga amb diners: no és ni objecte de luxe ni simple passatemps. Per tant, el burgès el rebutja, com també rebutja el que significa l'artista —un mot que adquireix plenament, aleshores, el seu sentit específic, diferenciat de l'antiga significació d'«artífex»—, perquè no ho pot comercialitzar.

El conflicte artista-societat, en el modernisme, recull dues grans línies de tensió. D'una banda, l'enfrontament entre l'art i la societat mercantilista que menysté els productes artístics. De l'altra, l'enfrontament a la versió local de la burgesia, una burgesia que, si bé ha assolit una certa estabilitat econòmica, no compta amb el poder polític i, per tant, no compleix amb el paper que li pertoca com a classe dirigent. El pintor i escriptor Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931), en L'auca del senyor Esteve (1907), planteja clarament el sentit d'aquestes tensions en prendre com a model la seva pròpia família, una rica família de fabricants tèxtils, i reduir-la, dins de l'obra, a una família menestral. Rusiñol, doncs, tipifica la mentalitat del burgès rebaixant-lo a menestral —petita burgesia— i canviant-li la fàbrica per la botigueta de vetesifils, dins de la qual els senyors Esteve hi encabeixen tot el món, un món que té com a paisatge habitual el taulell, la caserna i els glacis de la Ciutadella i, com a paisatge exòtic, la muntanya Pelada —El Turó del Carmel de Barcelona— i Montserrat. També el poeta i escriptor Joan Maragall (1860-1911), un home prou ponderat —per bé que bastant menys del que ens han volgut fer creure—, el 1890, escrivia uns mots com aquests:

«Ah!, Barcelona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah! burgesia, ah! muretons i flassades, gènere tou i de poca consistència, ah! mitjania, en riquesa, en posició, en tot, ah! símbol de tota mitjania, tu, Barcelona, m'has ben fotut!!!... I enmig de tot n'haig de donar gràcies a Déu i em resigno a ésser barceloní en tota la força i extensió de la paraula. Ja tenia raó en Peio!! que ho som, de fenicis!!!».

I és que Maragall, com tota la seva generació, havia nascut a les lletres «portant l'estendard de la rebel·lió».

Aquesta rebel·lió contra la societat, tal com l'analitzà l’historiador Joaquim Molas en El modernisme i les seves tensions (1970), converteix l'artista en un marginat que adopta unes formes de vida contràries a les de les capes benpensants. Vegeu, si no, fotografies de l'època: aquells personatges amb barrets d'ales amples, vestit balder —ample—, cabells llargs i actitud aristocràtica. Era l'exteriorització del conflicte en la voluntat de diferenciar-se del comú de la gent. Aparegué, doncs, la bohèmia com a forma de vida. En les seves dues variants: la bohèmia rosa o daurada, o la bohèmia negra o tràgica. La primera és la d'un Santiago Rusiñol, fill de fabricants, que viu a París i trenca amb els lligams familiars per lliurar-se exclusivament al culte a l'art. Tenia, lògicament, cada final de mes, el xec que li enviava el seu germà que administrava la fàbrica. Aquest fet, però, no desqualifica la seva rebel·lió artística, amb la qual reivindicava el dret a viure «per a» l'art i «de» l'art, seguint les exigències d'una professió que és una vocació imperativa. Al seu costat, però, apareixia també l'altre tipus de bohèmia: la negra. La d'aquells inadaptats que no arribaven a poder comercialitzar els seus productes artístics o literaris i que, sovint, ni tan sols aspiraven a fer-ho. N'hi havia molts que procedien del camp, se sentien portadors de les essències de la terra i havien vingut a Barcelona a predicar la bona nova. Fracassaven, perquè, mancats de les bases culturals mínimes, produïen una literatura de pèssima qualitat. Només cal esmentar, com a exemple, alguns membres del Grup modernista de Reus, prou famós, amb un Plàcid Vidal (1881-1938) o un Antoni Isern (1883-1907) —els dos d’Alcover—, i amb un Puig i Ferreter (1882-1956). Aquest, en els primers anys de segle, dugué una ben miserable vida per Barcelona, bé que posteriorment, gràcies a l'empenta de la seva ambició, aconseguí uns productes literaris prou dignes i ben interessants. La inadaptació de l'artista modernista es manifestà també en la sèrie de suïcidis que se succeïren durant el període: Josep Soler i Miquel (1861-1897) —amic íntim de Maragall— se suïcidà el 1897; Hortensi Güell (1876-1899), del grup de Reus, el 1899; i Raimon Casellas (1855-1910), un dels escriptors més significatius de l'època, el 1910. En altres casos, la inadaptació es manifestava en les ruptures amb el país i les fugides a l'estranger. Recordem Puig i Ferreter, que fugí en dues ocasions, una d'elles narrada a Camins de França (1934). Molts d'altres ho feren per a no tornar: l’arquitecte Josep Pijoan (1879-1963), els poetes Jeroni Zanné (1873-1934) i Joan Pérez i Jorba (1878-1928), l’escriptor Ramon Vinyes (1882-1952) —aquest, en un segon exili posterior a 1939 conegué l'escriptor colombià Gabriel García Màrquez i apareix a Cent anys de solitud com un sabio catalán—, Cebrià de Montoliu o Dídac Ruiz. La llista és llarga.

Interessa tot això perquè aquest conflicte informà tota l'activitat ideològica, tot l'art, tota la literatura del modernisme, que gira sempre entorn de l'enfrontament entre dues forces: l'individu enfront de la massa, l'artista enfront de la societat, la mobilitat enfront de l'immobilisme, el progrés enfront de la rutina i la tradició, la sensibilitat enfront de la indiferència, etc. En resum: l'art, la literatura, com a autèntica expressió de l'individu creador, són la vida. Art i literatura, doncs, han de portar inquietuds, moviment, sensibilitat. L'artista, com El comte Arnau, és el «despert entre adormits» que sent —i transmet— la crida a una vida superior, aquella crida que els altres han oblidat. La lluita per modernitzar la cultura catalana passa, així, per la creació d'una literatura que ha d'actuar com a revulsiu, com a desvetlladora del país adormit. I l'ha d'impulsar endavant, cap al progrés, cap a Europa.

Art per l'art i regeneracionisme

D'aquesta problemàtica generadora del modernisme surten actituds diverses. El grup de L'Avenç, el 1893, mostrà clarament que uns mateixos problemes i uns mateixos objectius podien derivar en pràctiques ideològiques, culturals i estètiques diferents. Així, de la ruptura artista-societat surten dos grups —potser, millor, dues grans actituds, més que grups concrets—: els defensors de l'art per l'art i els regeneracionistes. Els primers, els que es recolzen en les idees de l'art per l'art (esteticistes), identifiquen la missió de l'artista amb una religió, la religió de l'art. Ell, l'artista, n'és el sacerdot. Converteixen l'art en el refugi contra l'hostilitat d'una societat prosaica, anodina i materialista, en consol suprem als mals de la civilització moderna: «refugi per abrigar an els que sentin fred al cor», diu Rusiñol. En darrer terme, converteixen l'art en una evasió, una evasió, amb tot, que no podia ésser portada fins a les darreres conseqüències, perquè els problemes estructurals de la cultura catalana no ho permetien. La temptació de l'art per l'art es presentà en la segona i, sobretot, en la tercera Festa modernista de Sitges, per part de Rusiñol, Casellas i, fins i tot, momentàniament, per part de Joan Maragall. En el fons, però, darrere tota aquesta sublimació de l'activitat artística, el que pretenia el grup esteticista era allò que l'historiador Marfany ha anomenat «valoració social de l'art». La reivindicació de l'espai social per a l'art i per a l'artista. En conseqüència, també, i sobretot, l'espai econòmic. És a dir, una professionalització digna i total. Per això defensen l'art com un article de primera necessitat que la societat utilitarista no vol consumir. L'art és la pluja per als caps: el símil que usa Rusiñol en Cigales i formigues (1901) és prou gràfic. L'artista, volen dir, no és un paràsit, ans al contrari: tal com va escriure Manuel de Montoliu (1877-1961), l'artista comercia «amb els productes més nobles de tots». Per això, aquest grup, quan acusava la burgesia de menestral, el que atacava eren les concepcions estretes, petit-burgeses, de l'art. El que volia era una societat «normal», és a dir, burgesa, consumista de l'art com ho era la gran burgesia europea.

Els regeneracionistes, en canvi, creien que la renovació havia de partir d'un desvetllament ideològic i, per això, mostraven el seu desacord amb les concepcions decadentistes i de l'art per l'art. Creien que l'art no s'ha de separar de la societat, que l'acció revulsiva de l'individu ha d'actuar al bell mig de la massa. Menaven, doncs, tota una campanya de crítica social, política i ideològica del sistema. En desaparèixer L'Avenç, el 1893, alguns d'ells, especialment Jaume Brossa i Pere Coromines (1870-1939), es llençaren a l'acció social revolucionària de les files anarquistes amb la convicció, expressada per Brossa en l'article-programa Viure del passat, que «pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia (...) sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça». Entorn del 1897, Brossa hagué d'exiliar-se i Coromines fou processat, en el famós procés de Montjuïc que seguí a l'explosió d'una bomba al carrer de Canvis Nous, durant la processó de Corpus de la parròquia de Santa Maria del Mar. A Coromines li fou demanada la pena de mort. Se'n sortí, però amb una forta crisi ideològica que va cloure el camí iniciat. El cop rebut pels regeneracionistes i la crisi politicosocial produïda per les guerres colonials serviren per potenciar novament el modernisme.

La segona etapa del modernisme

El 1898 es creà la revista Catalònia, on tornaren a col·laborar esteticistes i regeneracionistes, alhora que hi escrivien també una colla molt més jove, des de Gabriel Alomar (1873-1941) a Joan Pérez i Jorba. La revista Catalònia, tot i que la seva duració fou efímera (1898-1900), significava la reunificació dels fronts de lluita, gràcies a la introducció de noves influències —el vitalisme nietzscheà, D'Annunzio o el simbolisme francobelga— que donaren peu a la compaginació de la voluntat renovadora del regeneracionisme amb les actituds esteticistes en potenciar el concepte messiànic de l'artista tot oferint-li una funció de guia en el nacionalisme. Aquests elements eren els integradors del moviment, a partir del canvi de segle, quan se'n produí una relativa acceptació per part de la burgesia catalana —recordem tota la industrialització de les formes artístiques del modernisme. El modernisme es convertí en literatura establerta i, per tant, perdé molta de l'agressivitat que l'havia caracteritzat, al mateix temps que es diversificava en l'intent de trobar sortides a la voluntat normalitzadora. Mentre, d'una banda, els uns intentaven canalitzar-lo en una política cultural que passava a través de la potenciació del catalanisme d'esquerres —la revista Joventut i el diari El Poble Català—. Els altres, des de La Veu de Catalunya, anaven preparant una versió assimilada i no incòmoda de les bases ideològiques del moviment, una versió que, entorn de 1906, es concretà en les formulacions teòriques del noucentisme.

Vista de la Ciutadella de València en una imatge del segle 19 abans de la demolició de les muralles de la ciutat. L'obra urbanística més important d'aquesta ciutat es realitzà en la segona meitat de segle, en enderrocar la muralla. Sols se'n respectaren les torres de Quart i de Serrans i part de la Ciutadella.

Aquesta varietat d'opcions ideològiques es traduí també en la multiplicitat d'opcions estètiques que apareixien —i polemitzaven— durant aquest període, el que ofereix més realitzacions literàries. Eren dos, però, els pols extrems entorn dels quals girava tota la creació: l'espontaneisme i l'arbitrarisme. L'espontaneisme beu de la teoria de «la paraula viva» de Maragall, a propòsit del qual es formulaven diversos intents d'interpretació del paisatge i del folklore com expressió profunda dels trets nacionals del país. L'arbitrarisme, era una teoria que, empeltada en el simbolisme i en el parnassianisme, posava l'artifici —en contra de la naturalitat— com el portador de valors artístics. Defensava, en contraposició a l’espontaneisme maragallià, el dret i el deure del Creador d’intervenir en la seva obra per dominar-la i ordenar-la amb voluntat Transformadora. Sempre, però, amb la recerca de l'art-total, expressió íntegra de l'artista, que interpreta sintèticament, intuïtivament, la realitat que l'envolta, trencant els límits i les normes dels diferents gèneres i arts i convertint en art tot el que toca —revalorant, doncs, aquelles arts que els corrents acadèmics havien considerat menors.

La creació literària

Només cal donar un lleuger repàs a la producció literària del moment, per veure com el modernisme renovà de cap a peus la panoràmica de la literatura catalana. Les inquietuds estètiques i creatives de l'Europa contemporània ja no foren estranyes a la creació catalana i arrelaren entre nosaltres i foren sentides autènticament com a pròpies.

En poesia, per exemple, Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) recollí la tradició més genuïna de l'Europa del segle XIX, des de Goethe i Novalis a Nietzsche i, tot fonamentant la seva obra en la intuïció i en el concepte messiànic del poeta, apuntà alguns aspectes de la poesia pura. D'ell deriva el tolstojisme populista de Josep Pijoan i tota una tradició lliurada a cantar el paisatge i la natura en termes que impliquen una reducció dels sentiments a la seva màxima puresa i simplicitat. Des d'Emili Guanyavents a Joan M. Guasch i Salvador Albert. Al costat, i sovint en contra, s'introduïa el parnassianisme i el simbolisme, sota la bandera de la defensa de l'artifici i, per tant, del sonet. Des de Jeroni Zanné a Gabriel Alomar. D'altres, encara, pretenien construir una poesia mística, seguint el medievalisme dels prerafaelites anglesos. I, sobretot, aparegueren dos grans poetes a Mallorca, Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Ciutat de Mallorca, 1922) i Joan Alcover (Ciutat de Mallorca, 1854-1926), els quals, si bé des d'una posició marginal, exerciren una pregona influència.

*La petita i el seu company*, 1891, al Museu de Montserrat, és una de les millors obres de Francesc Gimeno i Arasa (1858-1927). Gimeno és un pintor independent que la societat del seu temps no valorà (visqué miserablement, sovint guanyant-se la vida com a pintor de parets), ja que no se situà en cap moment en els corrents estilístics que li foren contemporanis. No sintonitzà ni amb impressionismes ni simbolismes, ni més tard amb el Noucentisme, perquè fou un gran pintor realista, un epígon del realisme naturalista del segle 19. La seva és una pintura sincera, aspra, de pinzellades amples i vigoroses, però amb una presència de la qualitat matèrica que li dona un lloc en la modernitat.

La novella, igualment, sofrí una profunda renovació, potenciant els elements que havien provocat la crisi de les formes naturalistes. Així, el corrent més important, l'anomenat «naturalisme rural», que no és ni naturalista ni rural. Tot girant entorn de la temàtica de lluita de l'individu per assolir la seva plena autorealització enfront de la societat i de l'ambient que l'envolta, aquest «naturalisme rural» és una de les manifestacions més coherents de la voluntat d'acció del moviment. Des d'Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas (Barcelona, 1855-St. Joan de les Abadesses, 1910), que presenta la lluita d'un capellà, personificació de l'artista, per desvetllar uns pagesos atrapats en la xarxa de la tradició i de la rutina despersonalitzadores. Natura i pagesos, però, es revolten contra el renovador fins a acabar per destruir-lo. Solitud (1905), de Víctor Català (l'Escala, 1873-1966), s'ocupa de l'itinerari vital d'un personatge femení que lluita per la seva pròpia realització. L'assoleix després de veure's violada i destruïda per les forces del mal. No importa: és la revolta, sigui quin sigui el resultat, allò que la salva: la decisió d'abandonar el marit i tornar a la plana, la seva primera decisió lliure. O Josafat (1906), de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867-Barcelona, 1941), on presenta un individu destruït, aixafat entre dos sistemes, el laic i el religiós, dins el qual s'ha refugiat, que acaba perdent tota consciència i, per tant, tornant al si de la natura com una energia potencial que la societat no ha permès que arribés a realitzar-se en «home». I, encara, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912), de Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873-Barcelona, 1952), plasmació completa de les teories voluntàries del moviment: la lluita contra el destí que la tradició imposa, d'un personatge que es fa ell mateix, renovador i actiu, fins que acaba enfrontant-se a la mort i al dolor amb un suïcidi que és, en darrer terme, una victòria més de la voluntat. Tota aquesta literatura —i no deixem de citar Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona, 1939), amb aquells personatges de Marines i boscatges (1903) que s'enfronten a la natura i al misteri sense poder dominar-los—conviu amb la novella decadentista d'un Maseras o un Miquel de Palol i amb la novel·la costumista que conrea, entre d'altres, Santiago Rusiñol.

També el teatre sofrí una renovació profunda en incorporar les tècniques naturalistes i rebre les influències del teatre d'idees d'Ibsen i les del simbolista Maeterlinck, entre d'altres. El gènere, lligat fins aleshores a la tradició popularitzant o al convencionalisme romàntic, esdevingué vehicle de divulgació ideològica (amb l'aparició de grups de teatre independent) i centres d'experimentació artística (Teatre Íntim d'Adrià Gual o Espectacles i Audicions Graner). Així, mentre que uns autors, com Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferreter, seguien molt de prop el model ibsenià, d'altres, com Santiago Rusiñol i Adrià Gual, s'aproximaven als models simbolistes. Es portà a terme la recreació de temes populars— Apel·les Mestres o Josep Carner— i s'intentà la creació del drama wagnerià —com en La Fada (1897), de Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863-1943) i Enric Morera— i del drama clàssic —Ambrosi Carrion i Nausica (1913), de Joan Maragall.

Els orígens del cinema català

El cinema arribà als Països Catalans ben aviat, quan encara no feia un any que els germans Lumière havien presentat, el desembre de 1895, la seva invenció a París. La primera exhibició, a València, es feu el 10 de setembre del 1896, al teatre Apolo, de la mà del francès Charles Kall. Barcelona no tingué la seva fins al 15 de desembre de 1896, presentada al taller fotogràfic Napoleon, segons alguns autors pels germans Lumière mateixos. El 29, la projecció fou duta a Manresa. Alacant, en una data imprecisa de l'hivern de 1896-97, tingué la seva primera projecció presentada pel rellotger Navarro.

Si les primeres exhibicions es feren en teatres o salons de varietats, sovint alternant amb funcions de comèdia o de sarsuela o bé de cupletistes, prestidigitadors o saltimbanquis, aviat s'obriren locals dedicats a programar exclusivament pel·lícules, generalment dels estocs de Lumière o Meliès. El primer cinema inaugurat a València, coincidint amb les festes de Nadal del 1896, fou el Cinematògraf Lumière, del carrer de Saragossa, que renovava el programa diàriament. A Barcelona, la Vídua i Fills de Belio, empresa de firaires que exhibien figures de cera, incorporaren a son espectacle habitual, el juny de 1898, un aparell cinematogràfic cedit per l'Estudi Napoleon, dels germans Antoni i Emili Fernández.

Simultàniament, començà la producció de pel·lícules catalanes estimulada per la gran acceptació pública del nou art. En fou pioner el fotògraf francès Eugène Lix, arribat a València el novembre de 1896, que tingué la pensada de recollir imatges amb «sabor local», com ara una reunió del Tribunal de les Aigües o l'elaboració d'una paella. L'estiu de 1897, s'inicià com a cineasta, a Barcelona, Fructuós Gelabert. Era un ebenista amb afeccions mecàniques, el qual, amb un aparell de construcció pròpia i amb el concurs del fotògraf Santiago Biosca, impressionà una pel·lícula argumental, Baralla en un cafè, i dos documentals, Sortida dels treballadors de l'Espanya Industrial i Sortida del públic de l'església de Santa Maria de Sants. Seguint l'exemple de Gelabert, nous cineastes començaren a treballar a Barcelona en la impressió d'actualitats o documentals: Antoni de P. Tramulles, Baltasar Abadal i Segundo de Chomón, considerat l'inventor del travelling (tracking shot, realitzat amb l'anomenat carrello), gairebé tots procedents del camp de la fotografia. Ja al tall del segle XX, un altre fotògraf de València, Àngel Garcia Cardona, feu una pel·lícula d'ambient tauròmac.

Contemporàniament, el cinema arribà a Mallorca de la mà de Gelabert i dels seus socis, encarregats d'instal·lar per compte de l'empresa Rossell un aparell «Gaumont», que van haver de dotar d'una dinamo impulsada per un motor de gas, puix que no disposaven de corrent elèctric.

Amb el nou segle, el cinema guanyà nous adeptes. Passà de ser una mera curiositat o una atracció de fira per al públic popular a convertir-se en espectacle familiar, ben considerat per les classes mitjanes, gràcies a l'obertura de locals confortables en indrets fixos i a l'aparició de films de millor qualitat i major durada.

La producció catalana s'orientà d'acord amb els nous canvis. Demanava més inversions —era un negoci arriscat, però rendible— i personal expert. Ja no hi tenien cabuda els entusiastes i esporàdics «amateurs». Tot i això, no foren deixades les actualitats i els documentals, que constituïren la base econòmica de les futures grans productores. Documentalista rellevant fou Josep Gaspar, autor d'un film sobre la Setmana Tràgica, una de les pel·lícules catalanes més exportades, hom assegura que només a Rússia enviaren cent còpies. Ricard de Baños i Antoni de P. Tramulles rodaren sengles reportatges de la guerra del Marroc. En el terreny del documental tauromàquic, excel·lí Antoni Cuesta, de València, que acredità mundialment la marca «Fills de Blai Cuesta», tot alternant films taurins i documentals.

La primera productora barcelonina, formada per Lluís Macaya i Albert Marro, comptà amb el valuós ajut del cineasta Segundo de Chomon, ben relacionat amb l'empresa «Pathé-Frères» de París, per a la qual havia fet films còmics, molt apreciats aleshores. L'aliança de Fructuós Gelabert amb la distribuïdora «Empresa Diorama» feu nàixer una productora transformada més endavant en «Barcelona Films». Entre 1906 i 1910, tot i seguir filmant documentals, Gelabert dirigí i fotografià pel·lícules d'argument, com Terra baixa (1907) o Guzmán el Bueno (1909). El distribuïdor Andreu Cabot i Puig i el fotògraf Narcís Cuyàs fundaren l'«Iris Films», prou activa de 1908 a 1910, que cercà la col·laboració de grans intèrprets teatrals, com Jaume Borràs, Francesc Tressol, Joaquim Carrasco i Margarida Xirgu. El 5 de desembre de 1913, el dramaturg Adrià Gual i Llorenç Mata fundaren la societat «Barcinografo». A València, Antoni Cuesta, a més de reportatges tauromàquics i documentals, intentà la producció dramàtica dirigint El cec del poble (1906), El pastoret del Torrent (1907) o l'adaptació del conegut conte de Blasco Ibáñez Dimoni (1913). L'esclat de la Primera Guerra Mundial paralitzà la indústria cinematogràfica a França i Itàlia. El cinema català feu un considerable esforç per consolidar llurs posicions i augmentà notablement la producció, que sovint fou exportada a l'estranger.

Annexos

El fundador Almirall

Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) fundà el primer diari en llengua catalana. En aquell periòdic, que es deia Diari Català (1879-1881), afirmava el propòsit de «pensar i obrar a la catalana». La capçalera del Diari Català fou obra de Josep Lluís Pellicer, el dibuixant que va prendre el pseudònim de Nyapus en memòria d'aquelles famoses representacions escèniques organitzades pel mateix Almirall, Frederic Soler i Conrad Roure ^[16]. Aquests dos últims autors escrivien també en el Diari Català. Els companys d'Almirall en les representacions de Moisès (del mateix Almirall) i L'engendrament de Don Jaume (de Frederic Soler) foren els seus més fidels seguidors en el camp polític.

Per a l'afirmació nacional, a Almirall tan sols li faltava l'ús que Prat de la Riba feu del mot «nacionalisme». Almirall basava les seves tesis catalanistes en el «particularisme» de Catalunya. El «particularisme» d'Almirall n'atenyia els màxims atreviments. Recordem la seva actitud sobre l'autodeterminació. Com el conservador Miquel dels Sants Oliver reconeixia, «per obra de l'Almirall va fer la seva aparició plenària la doctrina catalanista, o almenys una doctrina catalanista que ningú abans d'ell no s'hauria atrevit a formular després de vint-i-cinc anys de Jocs Florals». Després del plantejament federalista de Pi i Margall en Las Nacionalidades (1877), Almirall aportà una visió polèmica i viva de la qüestió catalana. Interessa, però, remarcar les arrels federals del seu pensament, tan fortes a la seva carrera política, iniciada en els rengles del federalisme. Rovira i Virgili digué del particularisme d'Almirall que era el federalisme amb un altre nom.

Si en Lo Catalanisme (1886) es rebutja l'etiqueta federal, és perquè el seu autor no volia que li atribuïssin allò que en el pensament de Pi i Margall titllava (amb certa injustícia) d'apriorisme abstracte, de poc català, al cap i a la fi.

Almirall, home d'acció

Rovira i Virgili fa tota una valoració històrica en titular així el tercer capítol de la seva biografia d'Almirall: «Almirall funda el catalanisme polític.» A més del Diari Català, constituïren fites d'aquesta feina els Congressos Catalanistes (primer, 1880, segon, 1883) i el naixement del Centre Català (1882). S'ha dit, amb raó, que aleshores el moviment catalanista era sostingut quasi exclusivament per Valentí Almirall. En el Primer Congrés Catalanista, els intel·lectuals del diari catalanista conservador La Renaixença (és a dir, els jocfloralescos, dels quals Guimerà era el més representatiu) es van declarar contraris a l'acció política. Aquesta discrepància culminà retirant-se del Congrés el grup de La Renaixença.

L'empresa d'Almirall, aportació decisiva al moviment català, consistia en la creació d'un nucli polític lliure de qualsevol sucursalisme respecte als partits madrilenys. L'any 1881 suspengué la publicació del Diari Català i se separa de Pi i Margall i el federalisme històric, tot afirmant-se defensor del «veritable federalisme». Declarava el seu desig «que es formés el gran partit catalanista polític, deslligat de tot compromís amb cap partit madrileny, basat en elements sans i relacionat amb els altres partits regionalistes que puguin néixer, per consagrar-hi les nostres escasses forces i tot el nostre entusiasme». Almirall (i en això era el primer), com fa notar Rovira i Virgili, «sostenia la tesi que a Catalunya els partits han d'ésser catalans per llur ideari i per llur organització, i que els ciutadans del nostre poble no han d'enquadrar-se en els partits generals espanyols». Fruit d'aquesta actitud fou el següent acord (que Almirall fou el primer a signar) del Segon Congrés Catalanista:

Los senyors que subscriuen, així en nom propi com en lo de les agrupacions que representen, asseguren: que actualment no pertanyen a cap partit ni fracció dels que juguen en la política castellana, ni obeeixen a cap dels que d'ells es titulen Directors. Los que estaven afiliats a algun dels dits partits o fraccions declaren, ademés: que se separen d'ells, havent renunciat, abans d'aquest acte, les representacions públiques que tal vegada hagen desempenyat en los mateixos.

Els estatuts del Centre Català excloïen la política del seu programa, obeint la tesi del grup de La Renaixença, reincorporat de bell nou. Almirall feu, però, que es modifiqués aquesta tesi. Ell no propugnava tan sols l'apartament de la política madrilenya, sinó també la constitució d'una política catalana.

Així, el 7 de gener de l'any 1884, fou celebrada al Teatre Romea la sessió inaugural de l'actuació política del Centre Català. Almirall hi va fer un discurs que produí un gran efecte. Si per política, digué, s'entenia la col·laboració en la política centralista, el crit contra la política era un crit de regeneració, però si volia dir un allunyament de la col·lectivitat, era un suïcidi. L'actuació d'Almirall com a líder polític fou coronada amb l'avinentesa històrica del Memorial de Greuges.

De com era d'ambiciosa i comprensiva la visió d'Almirall, en dona testimoni el seu interès per la constitució d'una Acadèmia de la Llengua Catalana. Aquesta, efectivament, fou creada per acord del Primer Congrés Catalanista. No va ser culpa d'Almirall que tal precedent de l'Institut d'Estudis Catalans celebrés tan sols una sessió. Allà s'esdevingué un sainet del qual foren protagonistes els irreconciliables Aguiló i Bofarull. Es deia que, davant el desgavell lingüístic, s'havia de refer tota la gramàtica:

BOFARULL. Millor serà que comencem per l'abecedari.
AGUILÓ. L'abecedari o les beceroles?
BOFARULL. L'abecedari.
AGUILÓ. Les beceroles.
BOFARULL. L'abecedari.
AGUILÓ. Les beceroles.

La batussa fou tan forta que l'Acadèmia de la Llengua Catalana ja no tornà més a reunir-se.

Una altra prova de l'interès d'Almirall pels problemes de la cultura és la seva resposta al discurs llegit pel poeta Núñez de Arce a l'Ateneu de Madrid, l'any 1887, Almirall hi afirmava la necessària catalanització de l'escola:

El motiu de la nostra protesta no és que es fomenti l'ensenyament del castellà, sinó que es prohibeixi el del català. El natural, el lògic i el just és que les dues llengües, com a connacionals i cooficials, siguin ensenyades amb igual amor, començant-se en cada regió per la nadiua dels alumnes, que aprendrien després la segona damunt la base de la primera.

Sabem que la històrica ocasió del Memorial de Greuges fou propiciada per les condicions objectives d'una crisi econòmica. Sabem també els precedents del tractat comercial amb França i el projecte de conveni comercial amb Anglaterra (1885). Hem, però, de reconèixer que Almirall traduí aquesta crisi en una agitació política que tingué la importància d'un veritable salt qualitatiu. Són justes i definidores les paraules de Rovira i Virgili: «Ell va iniciar l'orientació verament nacional, encara que no emprés la terminologia exacta.» En la història del moviment catalanista, és indubtable, per tant, el seu paper de fundador. Cap de les inquietuds característiques del catalanisme no li fou aliena. Així, participà activament en les activitats de l'excursionisme a casa nostra i oposà a les artificials províncies una possible estructuració en comarques.

Moviment obrer i revolució industrial (1868-1899)

1868	Revolució de setembre, que destrona Isabel II.
	Giuseppe Fanelli, dirigent àcrata internacionalista visita Barcelona, Tarragona i València.
	Fundació el mes d’octubre del Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona amb el nom de Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona. El 23 de febrer de 1869 adoptà el nom de Centre Federal de les Societats Obreres, i el 14 de febrer de 1870 es convertí en la Secció Barcelonina de l’AIT.
	El mes de desembre té lloc el Congrés Obrer de Barcelona organitzat pel Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i amb l'assistència d’uns 100 delegats de 61 societats obreres catalanes.
1869	El març, en oposició a la imminent reforma aranzelària, celebració, a Barcelona, d'una gran manifestació d'industrials i treballadors.
	Constitució espanyola democràtica, el juny, que reconeix el sufragi universal, la llibertat de cultes i el dret d'associació obrera.
	El juliol, es promulga un aranzel lliurecanvista.
	Participació obrera en la insurrecció federal.
	Fundació, a Barcelona, de les Tres Classes de Vapor, agrupació sindical dels obrers de la indústria tèxtil.
	Aparició, a Mallorca, del periòdic El Obrero.
	Constitució del Centre Federal de les Societats Obreres de València.
1870	Celebració, el juny, a Barcelona, del I Congrés Obrer Espanyol, que s'adhereix a la Primera Internacional i n'institueix la Federació Regional Espanyola (FRE).
	El Centre Federal de les Societats Obreres de Mallorca s'adhereix a la Internacional.
	Les corts de Madrid, el novembre, elegeixen Amadeu de Savoia rei d'Espanya.
1871	El març, temptativa de crear una «Comuna perpinyanesa» a imatge de la de París, reprimida per l'exèrcit francès.
	La Conferència de València de la FRE, el setembre, opta per un programa anarquista: apoliticisme, col·lectivisme, antiestatisme i revolució social.
1872	El parlament de Madrid, el gener, aprova la llei de prohibició de la Primera Internacional.
	Fundació, el maig, del Partit Socialista Republicà Federal.
	Ruptura entre marxistes i anarquistes. La majoria de les societats obreres catalanes es manifesten anarquistes.
1873	Proclamació de la Primera república espanyola.
	Els obrers internacionalistes barcelonins participen en els intents de proclamació de la República federal i de creació de l'Estat català.
	Els obrers d'Alcoi intenten la revolució social dins la revolta cantonalista.
1874	El gener, cop d'estat del general Pavía. La Federació Regional Espanyola (FRE) de l’Associació Internacional del Treball és declarada il·legal i els seus centres clausurats. Les associacions obreres passen a la clandestinitat. Per fer front a la clandestinitat es decideix organitzar la FRE sobre 10 comarques i celebrar conferències comarcals que substitueixen els congressos.
	El desembre, Martínez Campos proclamà, a Sagunt, Alfons XII.
1875	Primera conferència comarcal del Principat de la FRE, a Sants, que decideix transformar-se en organització secreta de comitès d'acció revolucionària.
	Febre d'or, cicle d'expansió econòmica, que dura fins al 1886.
1876	Fundació, a Barcelona, del Foment de la Producció Espanyola per defensar una política proteccionista i estendre la producció industrial catalana a la resta d'Espanya.
	Constitució espanyola de la Restauració borbònica, segons la qual la sobirania resideix en «les corts amb el rei».
1879	Formació de l'Institut del Foment del Treball Nacional, per fusió del Foment de la Producció Nacional i de l'Institut Industrial de Catalunya. Convocà diverses manifestacions proteccionistes per combatre l’aplicació de la base cinquena de l’aranzel del 1869. El 1889 s’uní amb el Foment de la Producció Espanyola a fi de constituir el Foment del Treball Nacional.
1880	Introducció dels cercles catòlics obrers, inspirats en el moviment social catòlic francès i que prosperen al País Valencià.
1881	Aprofitant el torn d'un govern liberal, els anarco-sindicalistes del Principat constitueixen la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l'AIT, que és tolerada. Enfront de la tesi insurreccional, hi predomina l'imperatiu d'un ampli moviment sindical.
	Es funda la Unió Obrera Balear, de vincles republicans.
	Reconstitució de l'Ateneu Català de la Classe Obrera amb el nom d'Ateneu Obrer.
	Reconstitució de les Tres Classes de Vapor.
1883	La Federació de Treballadors és víctima de la repressió policíaca, deixa d'existir com a sindicat i és reduïda a una existència formal.
1885	Mor Alfons XII. Comença la regència de Maria Cristina d'Habsburg.
1886	Creació del Pacte d'Unió i Solidaritat, a Barcelona —i a València l'any següent—, federació de resistència anticapitalista d'inspiració àcrata.
	El republicà federal Josep Narcís Roca i Ferreres formula la inseparabilitat dels continguts catalanistes i socialistes, així com la possibilitat dels Països Catalans de constituir-se en Estat federal separat.
1887	La llei d'associacions, el juny, autoritza la constitució de sindicats obrers.
1888	Inauguració a Barcelona de la Primera Exposició Universal.
	Congressos fundacionals, l'agost, a Barcelona, de la Unió General de Treballadors i del Partit Socialista Obrer Espanyol, d'orientació marxista.
	La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola pren el nom d'Organització Anarquista de la Regió Espanyola.
1889	Creació, el març, del Foment del Treball Nacional, a Barcelona, per fusió del Foment del Treball Nacional i del Foment de la Producció Espanyola.
1890	Primera celebració del Primer de Maig, amb desacord entre socialistes i anarquistes.
	Fundació, el desembre, del Partit Socialista Oportunista.
	Constitució de l'Ateneu Obrer Mallorquí.
1891	Nous aranzels, clarament proteccionistes.
1892	Crisi econòmica subsegüent a la febre d'or.
	Sectors del comunisme llibertari adopten l'acció violenta. Primers atemptats a València.
1893	Atemptat, el setembre, contra el capità general de Catalunya Martínez Campos del que en va sortir lleugerament ferit.
	El novembre, explosió de dues bombes dins el Gran Teatre del Liceu, que origina una vintena de morts. Es desencadena una forta repressió.
1894	El maig, execució de sis anarquistes a Montjuïc.
1896	Una bomba llançada al pas de la processó de Corpus provoca 12 morts.
	Aferrissada persecució del moviment obrer.
	El setembre és aprovada la llei de repressió de l'anarquisme. Són empresonats gran nombre d'anarquistes a Montjuïc.
1897	Montjuïc: execució, el maig, de cinc obrers anarquistes.
	Assassinat del cap de govern espanyol, Cànovas del Castillo, en resposta a les execucions de Montjuïc.
1899	El comitè de la UGT trasllada la seva seu a Madrid.

Referències

↑ L’historiador britànic Eric Hobsbawm en el seu llibre La era de revolución comenta: «Por fortuna, eran necesarios pocos refinamientos intelectuales para hacer la Revolución industrial. Sus inventos técnicos fueron sumamente modestos, y en ningún sentido superaron a los experimentos de los artesanos inteligentes [...]. Hasta su máquina más científica —la giratoria de vapor de James Watt (1784)— no requirió más conocimientos físicos de los asequibles en la mayor parte del siglo —la verdadera teoría de las máquinas de vapor sólo se desarrollaría ex post facto por el francés Carnot en 1820— [...]»
↑ A principis del segle 20, Bèlgica és el centre econòmic de l’Europa continental. Entre 1900 i 1910 és el primer productor mundial de ferro, de ferro colat i d’acer. Durant el mateix període importa la mateixa quantitat de cotó que França o Alemanya, malgrat ser un país molt més petit.
↑ Aquestes grans fortunes no solen aparèixer en les llistes dels més rics. Segons Pierre Hofstetter (L'Inquiétante évolution américaine, 1976), només una ínfima part de les seves fortunes estan al seu nom. La resta està en fundacions i, per tant, no són oficialment seves. Col·locant la fortuna en fundacions que controlen, aquestes famílies, escriu Hofstetter, «renuncien a la seva riquesa de manera que la controlen sense pagar impostos».
↑ Sullivan, Dylan. «Capitalism and extreme poverty: A global analysis of real wages, human height, and mortality since the long 16th century». World Development, 161. DOI: 10.1016/j.worlddev.2022.106026.
↑ El que posa en quarantena l’opinió molt generalitzada que la riquesa ve als països del centre d’Europa de la mà del protestantisme. Babiera, capital Munic, és un dels estats alemanys més risc i és fonamentalment catòlic.
↑ Aquesta política de proteccionismes estricta dura, en paraules de l’economista suís Paul Bairoch, «fins a la fi de la Segona Guerra Mundial». Entre 1866 i 1883 la mitjana dels aranzels sobre els productes manufacturats és als EUA del 45% i el 1931 del 48%. En els països europeus continentals, aquests no arriben ni a la meitat.
↑ Tan Sitong és un polític reformista (1865-1898) executat quan tenia trenta-tres anys per ordre de l'imperatiu després del fracàs de la reforma.
↑ Ara, 27 d’abril de 2023, pàg. 19.
↑ Marc Pons, Quin paper van tenir els catalans en la Primera República Espanyola? (I) https://www.elnacional.cat/ca/cultura/paper-catalans-republica-espanyola-marc-pons_969150_102.html (consultat el 20-12-2023)
↑ Els obrers filadors, és a dir, els que transformen les fibres tèxtils en un fil tèxtil continuo i resistent, incendien diverses fàbriques on funcionen les «selfactines». Aquestes automatitzen la filatura i en estalviar mà d'obra, se'ls atribueix l'atur forçós de molts obrers.
↑ Tanmateix, l’ús de la llengua catalana va entrar en regressió en els àmbits d'ús escrit i en els gèneres formals a partir del segle 15, amb la unió de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. Aquesta provocà que els regnes de València, Mallorca i el comtat de Barcelona quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516). Fruit de la castellanització de la cort, l'aristocràcia d'aquests territoris es va anar castellanitzant.
↑ Un petit insecte provinent d’Amèrica i que parasita les arrels dels ceps, tot xuclant-los la saba fins que els mata.
↑ En aquest grup es poden citar el periodista i escriptor català Mañé i Flaquer (1823-1901), el bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), el poeta i escriptor valencià Teodor Llorente (1836-1911) i el poeta i periodista mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920).
↑ Entre ells, el polític català Valentí Almirall (1841-1904) o l’escriptor valencià Constantí Llombart (1848-1893) o, més tard, l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941)
↑ Marçal Sintes, Ara, 31-10-2023, pàg. 21.
↑ Aquests tenien llogat un pis al carrer d’Escudellers de Barcelona on, a porta tancada o davant d’un públic d’estricta confiança, s’hi escenificaven obres irrespectuoses o burlesques.

Notes

La frase de Pierre Vilar sobre els anys entre 1868 i 1938 és del segon capítol del seu llibre Introducció a la història de Catalunya. La frase d’Eric Hobsbawm sobre la revolució industrial és de la pàgina 38 de l’edició de 2012 del llibre La era de la revolución (edició en un sol volum dels seus tres llibres sobre les eres del segle 19). La frase sobre els morts de fam a Bengala és de Josep Fontana (Capitalisme i democràcia 1756-1848, 2019, pàg. 16). Les dades del les defuncions causades a la Índia pel colonialisme britànic son de Dylan Sullivan i Jason Hickel, 2023, Capitalism and extreme poverty: A global analysis of real wages, human height, and mortality since the long 16th century (https://doi.org/10.1016/j.worlddev.2022.106026). Del mateix article és la frase sobre el nombre de morts d’ambdues guerres mundials. Les dades del proteccionisme de la indústria manufacturera dels EUA són del capítol tercer del llibre de Paul Bairoch, Economics and World History Myths and Paradoxes (1993). Per les fortunes dels EUA iniciades en les darreries del segle 19, Le capitalisme «sauvage» aux États-Unis (1860-1900) de Marianne Debouzy (1972).

[1] L’historiador britànic Eric Hobsbawm en el seu llibre La era de revolución comenta: «Por fortuna, eran necesarios pocos refinamientos intelectuales para hacer la Revolución industrial. Sus inventos técnicos fueron sumamente modestos, y en ningún sentido superaron a los experimentos de los artesanos inteligentes [...]. Hasta su máquina más científica —la giratoria de vapor de James Watt (1784)— no requirió más conocimientos físicos de los asequibles en la mayor parte del siglo —la verdadera teoría de las máquinas de vapor sólo se desarrollaría ex post facto por el francés Carnot en 1820— [...]»

[2] A principis del segle 20, Bèlgica és el centre econòmic de l’Europa continental. Entre 1900 i 1910 és el primer productor mundial de ferro, de ferro colat i d’acer. Durant el mateix període importa la mateixa quantitat de cotó que França o Alemanya, malgrat ser un país molt més petit.

[3] Aquestes grans fortunes no solen aparèixer en les llistes dels més rics. Segons Pierre Hofstetter (L'Inquiétante évolution américaine, 1976), només una ínfima part de les seves fortunes estan al seu nom. La resta està en fundacions i, per tant, no són oficialment seves. Col·locant la fortuna en fundacions que controlen, aquestes famílies, escriu Hofstetter, «renuncien a la seva riquesa de manera que la controlen sense pagar impostos».

[Sullivan_&_Hickel_2023-4] Sullivan, Dylan. «Capitalism and extreme poverty: A global analysis of real wages, human height, and mortality since the long 16th century». World Development, 161. DOI: 10.1016/j.worlddev.2022.106026.

[5] El que posa en quarantena l’opinió molt generalitzada que la riquesa ve als països del centre d’Europa de la mà del protestantisme. Babiera, capital Munic, és un dels estats alemanys més risc i és fonamentalment catòlic.

[6] Aquesta política de proteccionismes estricta dura, en paraules de l’economista suís Paul Bairoch, «fins a la fi de la Segona Guerra Mundial». Entre 1866 i 1883 la mitjana dels aranzels sobre els productes manufacturats és als EUA del 45% i el 1931 del 48%. En els països europeus continentals, aquests no arriben ni a la meitat.

[7] Tan Sitong és un polític reformista (1865-1898) executat quan tenia trenta-tres anys per ordre de l'imperatiu després del fracàs de la reforma.

[8] Ara, 27 d’abril de 2023, pàg. 19.

[9] Marc Pons, Quin paper van tenir els catalans en la Primera República Espanyola? (I) https://www.elnacional.cat/ca/cultura/paper-catalans-republica-espanyola-marc-pons_969150_102.html (consultat el 20-12-2023)

[10] Els obrers filadors, és a dir, els que transformen les fibres tèxtils en un fil tèxtil continuo i resistent, incendien diverses fàbriques on funcionen les «selfactines». Aquestes automatitzen la filatura i en estalviar mà d'obra, se'ls atribueix l'atur forçós de molts obrers.

[11] Tanmateix, l’ús de la llengua catalana va entrar en regressió en els àmbits d'ús escrit i en els gèneres formals a partir del segle 15, amb la unió de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. Aquesta provocà que els regnes de València, Mallorca i el comtat de Barcelona quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516). Fruit de la castellanització de la cort, l'aristocràcia d'aquests territoris es va anar castellanitzant.

[12] Un petit insecte provinent d’Amèrica i que parasita les arrels dels ceps, tot xuclant-los la saba fins que els mata.

[13] En aquest grup es poden citar el periodista i escriptor català Mañé i Flaquer (1823-1901), el bisbe Josep Torras i Bages (1846-1916), el poeta i escriptor valencià Teodor Llorente (1836-1911) i el poeta i periodista mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920).

[14] Entre ells, el polític català Valentí Almirall (1841-1904) o l’escriptor valencià Constantí Llombart (1848-1893) o, més tard, l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941)

[15] Marçal Sintes, Ara, 31-10-2023, pàg. 21.

[16] Aquests tenien llogat un pis al carrer d’Escudellers de Barcelona on, a porta tancada o davant d’un públic d’estricta confiança, s’hi escenificaven obres irrespectuoses o burlesques.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]