Història de l'art català/Abat Oliba. La seva influència al romànic català

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

Biografia de l'abat Oliba[modifica]

Durant la seva joventut és una persona centrada en la meditació i l’esperit. Se l’anomena monjo, abat i bisbe de Vic, tot i que amb la seva mort, es fa una successió comtal als dos germans, de Besalú i Cerdanya. La seva mare es queda vídua i tenia el títol de comtessa sense valor, que es passa a l’abat Oliba. El que més li preocupa era establir la convivència i pau, que s’aprecia a través de les cartes que escrivia.

Al 998 es separa de la família i actua de manera individual, amb una butlla de Gregori V a l’any 1000, dotant la canonja de Sant Genís de Besalú, sent un testimoni. És al 1020 que es torna monjo i reparteix els seus béns als seus germans, tal com diu la regla de Sant Benet. El fill destinat al servei eclesiàstic havia de ser el seu germà Berenguer, tot i que ell decideix ser monjo passat els 30 anys d’edat. Es fa monjo per convenciment però no sabem el perquè.[1]

Té un paper destacat com a emprenedor cultural, amb un centre de ciència i estudi, destacant la biblioteca del monestir de Ripoll.[2] Ja era un centre important abans de la seva arribada. Inicialment hi havia 120 llibres, i quan va morir, se’n compten uns 240. Escriu treballs molt interessants, destacant el “Sermó a honor de Sant Narcís”, tot i que destaca més la seva actitud de professor i l’interès per ensenyar i saber transmetre. És abat entre 1008-1018, de Ripoll i Cuixà, encara que per la mala traducció de documents es creia que va ser abat d’altres monestirs. En aquest darrer anys es nomenat bisbe, ocupant el càrrec per la mort de l’abat Sunifred de Ripoll.

Fa un pelegrinatge a Roma al 1011 per rebre les butlles papals dels monestirs de Cuixà i Ripoll, i 5 anys més tard hi torna amb el germà Bernat per l’endegament del monestir de Sant Joan de les Abadesses i la creació d’un bisbat que reunís en una diòcesi el conjunt de Besalú i la Cerdanya. Va tornar-hi per estar una llarga estada, que el treu de la vida amagada que portava cap a una vida activa i pública.

La iniciativa de ser bisbe de Vic sorgeix de la comtessa Ermessinda de Barcelona, mestressa de Vic, ja que Oliba no tenia cap relació amb Vic.[3] És abat de Montserrat perquè era cel·la de Ripoll. Un dels primers actes d’autoritat episcopal és la promulgació d’un decret contra els usurpadors de béns de Ripoll, havent de fer diverses queixes i va recuperar els patrimonis de les cases que tenia encomanades, havent d’acudir a la cort comtal per recuperació al 1023. Tot i que és una persona molt tranquil·la, té diverses baralles pel territori català per la propietat de les terres de frontera.

La cura administrativa és molt eficient que li permet renovar els tres edificis que regenta.[4] També construeix l’església de Manresa que queda devastada, així com l’ampliació i renovació del monestir de Ripoll, consagrat de nou al 1032, amb grans semblances a Sant Pere del Vaticà, en relació a tots els anys que va viure a Roma. Renova l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell i altres esglésies que eren molt pobres i calia reformar.[5]

Abadia de Sant Miquel de Cuixà[modifica]

Història[modifica]

Descripcions[modifica]

Monestir de Santa Maria de Ripoll[modifica]

Història[modifica]

Descripcions[modifica]

Catedral de Sant Pere de Vic[modifica]

La Catedral de Sant Pere de Vic, situada al centre històric de Vic, Osona. És una construcció molt important, ja que és la seu de la Diòcesi de Vic, però a la vegada en trobem davant d'un conjunt amb diferents estils. Començant pel seu estil romànic original, passant pel gòtic, el barroc, i fins a arribar al neoclassicisme.

Història[modifica]

Els primers documents que es conserven que deixen constància de la creació del Bisbat de Vic és del 516. I el primer dels seus bisbes es coneix que va ser Cinidi. Aquesta informació es coneix gràcies a les actes de sis concilis que es van celebrar a la Tarraconense durant el segle VI. El Bisbe Cinidi va participar en el concili de Tarragona, i l'any següent al concili que es va celebrar a Girona, i en els dos es va parlar sobre l'aplicació les reformes de la clerecia i de la litúrgia emanades del concili nacional d'Adge. En els concilis posteriors del 527, 540 i 546, el primer bisbe d'Ausona no es va presentar, ja que no és té constància de la seva presencia. I no és fins a l'any 589 quan es coneix el segon bisbe d'Ausona, Aquilí, que va assistir al tercer concili de Toledo.

La diòcesi d'Ausona desapareix sobre el 717 o el 718, a causa de la invasió dels sarraïns, establerts a la península des del 711. Aquest van anar ocupant territori fins a arribar també al territori de la Tarraconense i de les ciutats principals, com Tarragona. Els bisbes, arquebisbes i els seus clergues es van veure obligats a exiliar-se de les ciutats. I no és fins al segle IX quan les ciutats van tornar a ser reconquistades pels carolingis. Auso (Osona), a partir del segle IX va esdevenir feudatària, i passa d'anomenar-se Auso a Vicus Ausonae, que és d'on prové el nom actual de Vic. Finalment a finals del segle IX, concretament el 886 la seu de Vic va ser restaurada. I el seu bisbe va ser Gotmar de Vic.

En aquest segle el comte Guifre destina per a la seu episcopal uns terrenys per edificar tres esglésies de la seu episcopal. Uns terrenys prop del riu Mèder, o per la zona de Vico, que és com es coneixia l'actual Vic al 889. En aquest indret és on es va construir la Catedral de Sant Pere. Aquesta Catedral denominada basílica des del 898, va ser reconstruïda posteriorment l'any 925 pel Bisbe Jordi. A més pot ser que el Bisbe Jordi construís les dues esglésies del grup episcopal: Santa Maria i Sant Miquel. Santa Maria devia estar en la part de ponent vers a la catedral de Sant Pere. I l'església de Sant miquel, devia estar aixecada a la part llevant. Aquestes dues edificacions, posteriorment amb la reconstrucció que va realitzar l'Abat Oliba seran edificis totalment diferents.

Durant els anys posteriors, es van realitzar diferents restauracions a les esglésies esmentades i consagrades anteriorment. Com per exemple la renovació de la capçalera de la catedral de Sant Pere, ampliada amb les capelles de Sant Joan i Sant Feliu. Aquesta renovació data del 958 i es va estar fet pel Bisbe Ató. I novament amb l'arribada de l'elecció de l'Abat Oliba el 1017, la Catedral de Sant Pere i les altres edificacions contigües, patiran una altra transformació. Per tant, aquesta transformació serà molt rellevant, ja que no va ser l'única renovació, sinó que el segle XI, va suposar un gran canvi per la ciutat de Vic, pel creixement urbanístic de la ciutat. [6]

Descripcions[modifica]

Conclusions[modifica]

Referències[modifica]

  1. Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 64. ISBN 9788493247997. 
  2. Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 72. ISBN 9788493247997. 
  3. Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 120. ISBN 9788493247997. 
  4. Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 193. ISBN 9788493247997. 
  5. Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 208. ISBN 9788493247997. 
  6. Crispí, Marta; Fuentes, Sergio; Urbano, Judith. La catedral de Sant Pere de Vic (en català). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2019, p. 11-41. ISBN 9788491910596. 

Bibliografia[modifica]

  • Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 316. ISBN 9788493247997. 
  • Albert, Esteve. L'obra social i política de l'abat Oliba (en català). Barcelona: Dalmau, 1999, p. 59. ISBN 84-232-0567-3. 
  • Barral, Xavier. «Santa Maria de Ripoll: arquitectura romànica o neoromànica». A: L'art romànic català a debat (en català). Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 25-39. ISBN 978-84-297-6044-6. 
  • Barral, Xavier. «Un intent fallit per fer del Monestir de Ripoll una "ruïna arqueològica romàntica». A: Espacio, Tiempo y Forma. Serie II Hª Antigua (en català). Madrid: UNED, 1988, p. 395-401. 
  • Bassegoda, Joan. «A Barcelona tots els edificis són distints: l'arquitectura barcelonina entre 1870 i 1980». A: Espais: revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. 11 (en català), 1988, p. 37-43. 
  • Bonnery, Abadia de Sant Miquel de Cuixà. Abadia de Sant Miquel de Cuixà (en català). Vic: MSM, 2005. 
  • Cabañas, Miguel. El arte foráneo en España. Presencia e influencia (en castellà). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2005, p. 666. ISBN 84-00-08328-8. 
  • Colls, Esther. «La restauración del claustro del monasterio de Santa Maria de Ripoll». A: Papeles del partal. 7 (en castellà), maig de 2015, p. 143-159. 
  • Crispí, Marta; Fuentes; Sergio; Urbano, Judith. La catedral de Sant Pere de Vic (en català). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2019, p. 500. ISBN 9788491910596. 
  • Expedient de delimitació de l'entorn de protecció. Monestir de Santa Maria de Ripoll (en català). Barcelona: Direcció General del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya, 1993, p. 23. 
  • González, Ignacio. «La reconstrucción de Santa María de Ripoll por Martín Sureda y Elías Rogent (1880-1893)». A: Espacio, tiempo y forma. Serie VII, Historia del arte (en castellà), 1996, p. 249-296. 
  • Ibarburu, Mª Eugenia. De capitibus litterarum et aliis figuris (en català). Barcelona: Universidad de Barcelona, Publicaciones, 1999, p. 456. ISBN 978-84-475-2243-9. 
  • Jubany, Marc. La portalada de Ripoll: creació, conservació i recuperació (en italià). Roma: Vilella, 2018, p. 318. ISBN 978-8867285143. 
  • Junyent, Eduard; Marquès, Salvador. El monestir de Santa Maria de Ripoll (en català). Barcelona: Rieusset, 1975, p. 84. ISBN 8430024654. 
  • Lladó Font, Jaume. «Puig i Cadafalch a Sant Miquel de Cuixà». Butlletí del Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell, 8, 2001, pàg. 5-6.
  • Lorés, Immaculada; Mancho; Carles; Vidal, Sergi. El monestir de Sant Pere de Rodes (en català). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona Servei de Publicacions, 2002. ISBN 84-490-2213-4. 
  • Maestre Abad, Vicente. «Elias Rogent, arqueólogo y restaurador. Notas para la historia de la restauración de Santa María de Ripoll.». Revista de Girona, 1978, pàg. 201-212.
  • Pladevall i Font, Antoni. Petita història del bisbe i abat Oliba (en català). Barcelona: Mediterrània, SL, 1988. ISBN 8485984455. 
  • Pledavall i Font, Antoni; Carabasa i Villanueva, Luïsa. Guies Catalunya romànica: La Cerdanya, El Capcir, El Conflent. (en català). Barcelona: Encilopèdia Catalana, 2001. ISBN 8441205981. 
  • Rogent, Jordi; Isasa, Carmen; Pitarch, Antoni. Elies Rogent i la Universitat de Barcelona (en català). Barcelona: Generalitat de Catalunta, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Direcció General d'Arquitectura i Habitatge: Universitat de Barcelona., 1988. ISBN 8439310498. 
  • Rubió i Balaguer, Jordi. Història de la literatura catalana. III (en català). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984. ISBN 8472026507. 
  • Sureda i Jubany, Marc. «Clero, espacios y liturgia en la catedral de Vic: la iglesia de sant Pere en los siglos XII y XIII.». Medievalia, 17, 2014, pàg. 279-320.
  • Verdaguer, Pere. Radiografia històrica de Sant Miquel de Cuixà (en català). Prades: Conflent, 1975. 

Webgrafia[modifica]

Referències[modifica]