Història de l'art català/Barroc salomònic a Catalunya

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció. Barroc salomònic a Catalunya (1671-1730)[modifica]

Aquest període que anomenem barroc salomònic, es caracteritza per ser una època plena de virtuosisme i atreviments en les produccions artístiques. Una època on destaca la superabundància d’elements, la llibertat de moviments, l’ideal expressionista i el dinamisme en les composicions.

Un dels llibres que més influència va tenir a Catalunya i que va permetre que aparegués aquest ordre en força va ser el llibre “L’Architettura Civile” escrit per Ferdinardo Galli l’any 1711. Aquest autor va ser pintor de cambra del rei Carles III i per aquest motiu va entrar en contacte amb personatges com Pere Costa i Antoni Viladomat.[1]

El barroc salomònic és conegut generalment per les columnes salomòniques que s’hi desenvolupen en aquest ordre. Aquest tipus de columna, també anomenada llama per alguns tractadistes o mosaica perquè es creu que va tenir origen al temple de Salomó. A Sant Pere del Vaticà trobem l’exemplar més antic d’aquest tipus de columna. Aquestes columnes ens demostren que els artistes que les executaven havien de tenir força aptituds a causa de la seva complexitat d’elaboració. Aquest tipus de columnes, les podem trobar ornamentades amb estries, helicoidals, fullatges, fruites, ocells i minyonets en les parts còncava-convexes. Les columnes salomòniques que es realitzaven per a interiors, eren realitzades en fusta que normalment era daurada i policromada si duia elements ornamentals importants. Les columnes realitzades en fusta, tenen una forma més perfecta que les realitzades en pedra com que eren realitzades per majors escultors mentre que pocs escultors realitzaven escultura en pedra. En les construccions pètries, la columna salomònica comptava amb escassos elements decoratius.[1]

A Catalunya, trobem un predomini de la columna salomònica des del darrer terç del segle XVII fins al primer terç del segle XVIII, època en la qual Cèsar Martinell enquadra aquest ordre a Catalunya (1671-1730).

A partir de la segona meitat del segle XVII comencem a trobar els efectes de la penetració de recursos expressius i ornamentals de signe barroc als repertoris dels tallers. A partir del 1660 trobem els primers senyals plenament barrocs, aquests elements arquitectònics i l’aparell ornamental de l’època rebrà el nom d’ordre salomònic. Un dels elements que tindrà més esplendor en aquesta època són els retaules.[2]

Als voltants de 1720, aquest ordre salomònic entra en crisi i es produirà una renovació tipològica i estètica que s’anomenarà barroc tardà i que es trobarà en connexió amb els corrents europeus italians i francesos principalment.[3]

Arquitectura salomònica[modifica]

En els primers anys de l’arquitectura d’ordre salomònic, era un tipus d’arquitectura constructiva que seguia fidel a les normes clàssiques dels tractats de Vitruvi per exemple tot i que durant aquest període es va mantenir una doble corrent de classicisme i de creacions noves amb formes apassionades. A mesura que avancen els anys, aniran incorporant-se als elements arquitectònics, escultura arquitectònica que associarem amb l’ordre salomònic més habitual tot i que continuarà incorporant normes clàssiques en l’arquitectura.[1]

Ajuntament de Cervera[modifica]

Aquest edifici, també conegut com a casa consistorial de Cervera, va començar a construir-se per Francesc Puig a mitjans del 1679. Francesc Puig era un escultor cerverí i va rebre l’encàrrec de construir la nova casa consistorial que substituïa la que hi havia des del segle XV. L’execució de Puig durà fins el 1688 i comportà l’aixecament d’una façana simètrica amb porta rectangular al centre que es trobava coronada per un gran escut i una finestra amb pilastres i frontó. El frontó i les mènsules que sostenen els balcons, són els únics elements decoratius que trobem en l’edifici.[1]

Figura de Sant Gaietà

Obelisc de Santa Eulàlia[modifica]

L’any 1673, fou encarregat a Llàtzer Tramulles i Lluís Bonifaci la construcció d’un obelisc a la plaça del Pedró de Barcelona en honor a Santa Eulàlia. Aquest obelisc només durà catorze anys, ja que fou substituït per un altre l’any 1687.[1]

Església de Sant Gaietà[modifica]

En aquesta església, hi van treballar una bona quantitat d’artistes entre els quals trobem Andreu Sala per exemple el que es va encarregar de realitzar una escultura en pedra amb la imatge de Sant Gaietà i que avui es troba al MNAC. La cúpula que es troba decorada al fresc, va decorar-la Manuel Tramulles. El retaule major va anar a càrrec de Pere Costa i l’altar del creuer va ser encarregat a Pau Serra i Joan Henrich.[1]

Campanar de Vilanova i la Geltrú[modifica]

És el campanar més important de tendència classicista de l’època estudiada i va ser començat per fra Josep de la Concepció l’any 1671. Per aquest campanar cobrà 5 lliures i 10 sous. És un campanar de basament quadrat que es converteix en octagonal en la primera secció. Al damunt d’aquest hi trobem el pis amb finestres amb arc de mig punt que es troben sota d’una galeria amb balustres i coberta per una cúpula que conclou amb una esfera que sostenia un àngel desaparegut durant la Guerra Civil.[1]

Església parroquial de Tàrrega[modifica]

Escala de la casa Dalmases

Aquesta església va ser projectada per fra Josep de la Concepció i va ser construïda entre el 1672 i el 1696. En la façana, va dissenyar una composició de conjunt dividida en tres cossos que estaven limitats per dues pilastres i la portalada a la central. Aquesta portalada compta amb columnes i fornícules que ens recorden la composició d’un retaule i inclou en la part superior el rosetó.[1]

Capella de la Concepció a la Catedral de Tarragona[modifica]

Aquesta capella, va ser un projecte sota la direcció de fra Josep de la Concepció que va ser dut a terme pels Portella i Joan Costas tota la part arquitectònica, encarregat a Francesc Grau i Domènec Rovira el Jove l’escultura i a Josep Juncosa la pintura mural. La construcció de la capella va ser iniciada el 1673 i va finalitzar el 1680.[1]

Façana de la Catedral de Girona[modifica]

Aquesta façana va ser encarregada a Francesc Puig l’any 1680 i comptava amb tres ordres superposats com si es tractés d’un retaule. Tot i rebre l’encàrrec el 1680, les obres no van començar fins al 1686. Entre el 1690 i el 1694 es va construir l’escalinata realitzada per Bartomeu Soriano. La guerra provocà que l’any 1707 s’aturés la construcció de la façana que no es reprengué fins a l’any 1730 on s’encarregà a Pere Costa uns nous plànols.[1]

Escala de la casa Dalmases[modifica]

La casa Dalmases, situada al carrer de Montcada de Barcelona, compta amb una escala al fons del pati que es desenrotlla sota de dos arcs rampants sostinguts per columnes salomòniques ornamentades amb fullatges i minyons. Els capitells de les columnes són rampants també i el cos de la barana es troba decorat amb relleus amb temes marítims.[1]

Església de Betlem

Façana de la parròquia de Moià[modifica]

La portalada principal de la parròquia de Moià és el primer conjunt salomònic que coneixem a Catalunya d’arquitectura en pedra. Començada a construir l’any 1646 tot i que l’ornamentació de la portalada data del 1670 aproximadament. L’any 1673. L’obra fou continuada per Pere Torrents i acabada per Josep Morató Soler l’any 1730.[1]

Església de Betlem a Barcelona[modifica]

Església construïda damunt de l’església del 1555 que va ser incendiada el 1671. L’any de finalització d’aquest nou temple va ser entre el 1729 i el 1732. A la portalada de la façana principal, hi trobem una imatge de Sant Francesc Xavier obra de A. Santacruz que també realitzà la porta més propera a la Rambla. Aquesta façana principal compta amb tres cossos verticals i tres cossos horitzontals. A la part inferior trobem dues columnes salomòniques a banda i banda que s troben per damunt de pedestals que aguanten les figures de Sant Ignasi i Sant Francesc de Borja. Al damunt de la porta trobem un relleu en què es representa el Naixement de Jesús. Aquesta església comptava amb retaules barrocs i deu obres d’Antoni Viladomat.[1]

Retaulística salomònica[modifica]

La fase salomònica del barroc d’esplendor i apoteosi va desenvolupar-se a l’interior de les esglésies i catedrals sobretot en els retaules. Catalunya va ser un dels grans epicentres a la Península de producció de retaules barrocs i en aquest cas de retaules barrocs salomònics. Segons Cèsar Martinell, trobem dos grups de retaules, els que van seguir amb les normes compositives del primer barroc que seguien amb l’esquema de retícula rectangular i un segon grup que buscava el predomini d’un motiu central que donava unitat al conjunt; dins d’aquest grup, trobarem retaules amb tendència unitària i retaules amb composició unitària.[1]

Retaules de composició tradicional[modifica]

Retaule de la Concepció de Tarragona

La composició d’aquests retaules és la mateixa que en els del primer barroc, la diferència és que hi trobem una major riquesa ornamental i s’incorporen les columnes salomòniques.

Retaule de la Mare de Déu de La Gleva[modifica]

Aquest retaule va ser encarregat a Pau Sunyer i Francesc Farriols l'any 1683 pel preu de 1.500 lliures. I la construcció del retaule duraria cinc anys. El daurat d'aquest retaule tot i això no es realitzà fins al 1711 en mans de Joaquim Soler. Aquest retaule va ser destruït durant la Guerra Civil.[1]

Retaule de Nostra Dona la Reial de Prada[modifica]

Aquest retaule va ser encarregat a Josep Sunyer l’any 1677 i finalitzat el 1679 pel qual va cobrar 474 dobles d’or. Al retaule, es mostra l’apoteosi de la glòria del primer papa, qui es troba assegut a la càtedra mentre és rodejat pels apòstols. Trobem també quatre plafons amb escenes de la vida del papa i àngels que pregonen les virtuts del Sant. L’escultura domina sobre l’arquitectura.[1]

Retaules de tendència unitària[modifica]

En aquest tipus de retaules, es tendeix a centralitzar tot el conjunt al voltant del tema dominant.

Retaule de la Concepció a la Catedral de Tarragona[modifica]

Aquest retaule és el primer exemplar que trobem a Catalunya on s’utilitza la solució unitària de forma voluntària. Va ser encarregat el 24 de novembre de 1678 als escultors Domènec Rovira el Jove i Francesc Grau que havien de seguir el disseny de fra Josep de la Concepció. El daurat es realitzà l’any 1680 per Josep Cabanyes.[1]

Retaule Major d’Alcover[modifica]

Plafons del retaule d'Alcover, capella del Corpus Christi. Museu Diocesà

Aquest retaule va ser encarregat a Domènec Rovira i a Francesc Grau l’any 1679 i en el contracte d’execució de la peça s’indica que tenien deu anys per finalitzar la producció. L’escultor Pere Arnau va succeir a Domènec Rovira l’any 1689 en un nou contracte on es va estipular que els sis taulons dels cossos laterals havien de tenir relleus escultòrics en comptes de pintures tal com estava previst. El retaule finalment fou acabat el 10 d’abril de 1700 quan Francesc Grau ja havia mort feia set anys; tot i això Pere Arnau signa l’acta de recepció en nom de tots dos escultors. L’escultura la degué realitzar Grau, les parts arquitectòniques devien anar a càrrec de Rovira i Pere Arnau realitzaria els profetes i els sis plafons.[1]

Retaule Major d’Arenys de Mar[modifica]

El retaule major d'Arenys de Mar va ser contractat el 1642 als mestres Sebrià i Bordoy qui realitzaren el basament. Els alts relleus van ser realitzats per Joan Grau i Francesc Grau entre el 1660 i 1662. L'any 1682 va ser contractat Francesc Santacruz després de quedar en suspens durant anys i aquest el tornà a deixar sense acabar, motiu pel qual el 1706 es va contractar un nou retaule a Pau Costa que podia aprofitar o no les parts de Francesc Santacruz. Costa va finalitzar el retaule abans de la data marcada i es va finalitzar pel complet el 1712. El retaule va ser mutilat durant la Guerra Civil, però per sort encara es conserva. Un dels elements importants és que les columnes del primer pis que semblen salomòniques no ho són, sinó que són cilíndriques i compten amb garlandes gruixudes que es troben enroscades en hèlix.[1]

Retaules de composició unitària[modifica]

En els retaules de dimensions reduïdes, les composicions són més simples i els temes moltes vegades són únics, fet que provoca que el sentit unitari de la composició s’anticipi als grossos.

Alguns dels retaules que Cèsar Martinell incorpora dins d’aquest grup de retaules amb composició unitària trobem:

El retaule de la capella de la Puríssima Sang de la Parròquia del Pi de Barcelona, construït per Joan Gra l’any 1669; el retaule de la capella de la Convalescència, obra de Lluís Bonifaci; el retaule del santuari de la Misericòrdia de Reus realitzat per Llàtzer Tramulles l’any 1681; el retaule major del convent de les Terres de Vic realitzat entre el 1697 i el 1706 o el retaule major de Riudecols de Lluís Bonifaci Sastre.[1]

Principals arquitectes a Catalunya[modifica]

Fra Josep de la Concepció[modifica]

Fra Josep de la Concepció era també conegut popularment com el tracista, era un carmelita descalç que tenia alts coneixements d’arquitectura. Algun dels projectes que realitza són el projecte del campanar de Vilanova i la Geltrú l’any 1670, l’església de Tàrrega, l’any 1672, la capella de la Concepció de la catedral de Tarragona l’any 1673, l’Hospital de Reus l’any 1674 o la capella del Santíssim a l’església prioral de Sant Pere de Reus. L’any 1670, esdevé assessor del projecte de retaule major de l’església d’Esparreguera. Aquest mateix any executa el projecte de la casa consistorial de Vic. El 1672 realitza l’església de Sant Feliu de Torelló.[1]

Josep Morató Pujol[modifica]

Va néixer a Vic l’any 1654. Va ser pare de Josep Morató Soler. Va intervenir en la construcció de l’Ajuntament de Vic projectat per fra Josep de la Concepció. Va construir la capella de Sant Bernat Calvó a la catedral de Vic l’any 1674.[1]

Josep Morató Soler[modifica]

Va néixer a Vic l’any 1677. Era fill de Josep Morató Pujol. Va construir la capella dels tres terciaris al convent dels Caputxins de Vic. També va ser mestre d’obres del temple de l’església de la Pietat de Vic. L’any 1729 construí l’església de Rupit.[1]

Principals escultors a Catalunya[modifica]

Francesc Grau[modifica]

Francesc Grau va néixer a Manresa el 1638 i va morir a la mateixa ciutat l’any 1693. Grau és considerat un dels escultors més prestigiosos del segle XVII a Catalunya. És fill de l’escultor Joan Grau i per tant es va formar a l’obrador familiar. Francesc Grau va realitzar el retaule major de l’Assumpta d’Alcover, un retaule contractat als escultors Joan i Francesc Grau i realitzat entre el 1679 i 1693 que va ser destruït el juliol de 1936. L’any 1678 va realitzar el sepulcre de Sant Oleguer per a la catedral de Barcelona. L’any 1689 realitzà juntament amb Francesc Ferriol i Josep Sunyer el retaule de la Puríssima Sang a Manresa.[1]

Pau Costa[modifica]

Pau Costa va néixer a Vic el juny de 1672 i va morir a Cadaqués el 7 de novembre de 1727 i va ser també un dels escultors catalans de més prestigi en època del Barroc. Amb només setze anys va realitzar el retaule de Sant Llibori per a l’església de la Pietat de Vic. L’any 1690 va realitzar el retaule de Sant Antoni de la parròquia de Torelló. L’any 1699 va realitzar el retaule del Sant Crist per a la parròquia de Seva Va realitzar el retaule de l’Anunciació de la Catedral de Girona entre l’any 1710 i l’any 1724. També va ser l’autor del retaule major de Santa Maria d’Arenys de Mar realitzat entre el 1706 i el 1709 o el retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot realitzat entre el 1707. Va arribar a realitzar una quarantena de retaules, una producció única per un escultor de l’època.[1]

Pau Sunyer[modifica]

Pau Sunyer va ser el primer de la nissaga Sunyer. El primer retaule que coneixem de Pau Sunyer és el retaule de Sant Antoni i Sant Isidre a la parròquia de l’Estany, realitzat l’any 1659. L’any 1664 va realitzar les escultures de les claus de volta de la capella de Sant Josep i el 1672 realitzà el retaule del Roser. Va construir juntament amb el seu fill el retaule de Nostra Senyora del Roser de Navarcles aquell mateix any. L’any 168 realitza el retaule de Sant Ramon Nonat per al castell de Cardona i el 168 realitza el retaule del Sant Crist per a la parròquia de Sant Feliu de Codines.[1]

Josep Sunyer Raurell[modifica]

Josep Sunyer i Raurell va néixer a Manresa el 1673 i va morir a la mateixa població el 1751. Era nét de Pau Sunyer i fill de Josep Sunyer I i per tant va aprendre l’ofici dels familiars i es va formar al taller de Pau Sunyer el seu avi. Es va formar amb els escultors Lluís Generes, Francesc Grau i Pau Costa. Va realitzar diversos retaules entre els quals podem destacar per exemple el retaule major de Sant Pere de Prada realitzat entre el 1695 i 1699, el retaule major de Llívia realitzat entre el 1700 i el 1704 i finalment el retaule de Santa Maria d’Igualada.[1]

Andreu Sala[modifica]

Andreu Sala va néixer a La Sala de Linya el 1627 i va morir a Cardona el 1700. Va ser un dels escultors més importants del barroc català també. Malauradament gran part de la seca obra artística va ser destruïda durant la Guerra Civil i ens han arribat poques obres d’aquest artista als nostres dies. Una de les obres d’Andreu Sala que es conserva a la capella de Sant Pacià a la Catedral de Barcelona, és la figura del Sant Francesc Xavier, una de les figures de la sèrie de sants jacents i agonitzants d’aquest artista realitzada el 1687. Va realitzar també retaules a part de diverses talles escultòriques. Un dels retaules que es conserva sencer és el de Sant Antoni i Santa Clara realitzat entre el 1686 i el 1689 que es conserva a la parròquia de Sant Vicenç a Sarrià. L’any 1690 va realitzar la imatge jacent de Sant Ignasi per a la catedral de Santa Maria del Mar, actualment desapareguda per la Guerra Civil. Realitzà també la figura de Sant Gaietà, la Pietat de Santa Maria del Mar, la imatge de Santa Mònica, un Sant Ignasi en èxtasi i el retaule major de Cardona entre altres obres.[1]

Joan Roig (pare)[modifica]

Joan Roig, pare va ser un escultor nascut a Barcelona el 1629 que va ser deixeble de Domènec Rovira. Va tenir un fill que també es deia Joan i que va treballar amb ell i és important no confondre pare i fill en la seva producció. Algunes de les obres de Joan Roig, pare, es conserven a la catedral de Barcelona; és el cas del plafó central del retaule de Sant Pere Nolasc i el retaule de Sant Pacià encarregats a aquest artista l’any 1688. Va realitzar també el panell central del retaule de la Mercè de la catedral de Barcelona. Una de les obres més importants que es van realitzar en aquell moment va ser el retaule de la capella de la Mare de Déu del Roser, al convent de Santa Caterina de Barcelona, retaule que va realitzar l’any 1704. També va treballar a la ciutat de Sitges on va realitzar el retaule de la Mare de Déu dels Dolors. Joan Roig, fill va realitzar sol els canelobres de la catedral de Mallorca.[1]

Lluís Bonifaci. Besavi[modifica]

Lluís Bonifaci el besavi, va ser el fundador d’una dinastia d’escultors formada per quatre grans artistes. Va realitzar la Santa Eulàlia del Pedró de Barcelona per a l’obelisc de Llàtzer Tramulles. L’any 1687 realitzà dues tribunes pel presbiteri de l’església de Santa Caterina. L’any 1688 va realitzar les figures del retaule de Santa Magdalena per a la Catedral de Barcelona. L’any 1693 realitza el retaule de Sant Pau a Valls. Va morir el 13 de desembre de 1697 a Riudoms.[1]

Lluís Bonifaci i Sastre. Avi[modifica]

Lluís Bonifaci avi, va néixer a Barcelona el 3 de novembre de 1684 i va formar-se al taller de Llàtzer Tramulles. L’any 1717 realitzà el retaule de Sant Marc i Sant Crispí per la confraria de Sabaters a Valls. L’any 1722 realitzà el retaule de la Mare de Déu de la Candela a la mateixa ciutat. L’any 1735 va realitzar el retaule de les Ànimes de La Guàrdia dels Prats. Finalment, morí el 14 d’agost de 1765.[1]

Llàtzer Tramulles el Jove[modifica]

Va néixer a Perpinyà lloc on vivia el seu pare també escultor i que s’anomenava igual, per això se l’anomena Llàtzer Tramulles el Jove. L’any 1675 va realitzar l’escultura de l’orgue i la galeria de la capella de Sant Oleguer de la catedral de Barcelona. L’any 1681 realitzà l’altar major del Santuari de la Misericòrdia de Reus. L’any 1683, també realitzà gran part de l’adornament del sagrari de la Cartoixa de Scala Dei on també va realitzar les escultures de tres dels retaules del claustre vell.[1]

Principals pintors a Catalunya[modifica]

Antoni Viladomat i Manalt[modifica]

Antoni Viladomat va néixer a Barcelona el 20 de març de 1678 i va morir a la mateixa ciutat el 22 de gener de 1755. Va ser un pintor barroc català molt important. Era fill del daurador Salvador Viladomat i per tant va tenir contacte amb el món de l’art des de petit. Va treballar gèneres pictòrics molt diversos i gràcies a l’originalitat del seu discurs pictòric, va destil·lar un llenguatge culte i actualitzat que va destacar enmig del panorama artístic del barroc tardà. Una de les obres que es conserven avui en dia d’aquest pintor és la quadratura a la capella dels Dolors de Mataró o la visió de Sant Antoni de Pàdua realitzada el 1720 i que es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.[1]

Joaquim Juncosa i Domadel[modifica]

Joaquim Juncosa va ser un pintor cartoixà que va destacar per la seva qualitat i actualitat estilística en l’època. Va decorar la sala capitular d’Escaldei, la capella del sagrari de la Cartoixa de Montalegre i diversos quadres a la cartoixa de Valldemossa del 1678 al 1684 castigat per la inquisició. Va tenir una importància forta a Catalunya, però tot i això hi ha molt poques obres atribuïdes directament a ell tot i que segur que en va realitzar moltes.[2]

Antoni Guerra el Jove[modifica]

Antoni Guerra el Jove va ser fill d’Antoni Guerra i germà de Francesc Guerra. Va ser un pintor que va seguir els models pictòrics de l’alt barroc francès basat en una cultura artística internacional. Va executar obres importants com L’apoteosi de sant Francesc de Paula realitzat l’any 1695 o l’obra de Sant Mateu escrivint l’Evangeli que data del 1706.[2]

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 1,24 1,25 1,26 1,27 1,28 1,29 1,30 1,31 1,32 MARTINELL, Cèsar. «Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. V. 2, Barroc salomònic: 1671-1730». Barcelona. 1961. Monumenta Cataloniae.
  2. 2,0 2,1 2,2 BOSCH, Joan. «Les arts plàstiques de l'època del Barroc al Principat de Catalunya i als comtats de Rosselló i Cerdanya». Institut d'Estudis Catalans. 2014. Catalan Historical Review.
  3. PÉREZ SANTAMARÍA, Aurora. «Retaules catalans del barroc tardà. Algunes consideracions». Locvs Amoenvs. 2000-2001.