La Web 2.0 i les tecnologies que la fan possible/La Web 2.0, un concepte diferent
Des dels seus inicis (cap a l'any 1990) la World Wide Web (la WWW o simplement la Web) ha esdevingut un fenomen creixent fins a convertir-se en un instrument d'ús quotidià a la nostra societat, comparable a altres medis com la ràdio, el telèfon o fins i tot la televisió.
Les primeres pàgines web eren simples documents HTML penjats a un servidor que tan sols oferien informació i la web era entesa en els seus inicis com una gran biblioteca que es podia accedir a ella des de qualsevol racó del món. Eren les universitats les que acostumaven a penjar a Internet pàgines relacionades amb projectes tecnològics i científics, però ràpidament s'estengué fins a altres sectors de la societat, com ara les empreses i els ciutadans. No tingueren, però, un ús més generalitzat com posteriorment amb l'aparició de noves tecnologies que permetien dinamitzar el contingut de les pàgines.
No ens avancéssim, però, als fets. Aquestes primeres pàgines eren estàtiques, és a dir, no canviaven segons l'usuari que hi entrava o segons les condicions del moment en què hi entrava, sinó que tan sols oferia informació que s'actualitzava quan el webmestre l'actualitzava. La interacció de l'usuari amb la pàgina o amb el webmestre, doncs, era nul·la. Qui visitava una pàgina era un simple espectador, i la única manera que tenia de contactar amb el webmestre era amb el correu electrònic que acostumava a deixar aquest en algun lloc de la pàgina web.
Quan la WWW s'hagué incorporat a la societat degut a la baixada dels preus dels ordinadors i d'Internet, les empreses buscaren oferir els seus serveis a Internet i aparegué la necessitat de dinamitzar les pàgines, és a dir, fer que canviessin segons la situació o les dades que se'ls introduïen. Així doncs, aparegueren els primers CGI programats, entre d'altres, amb Java i Perl. Eren petits programes que modificaven les pàgines segons la informació que li hagi passat l'usuari, segons la informació que hi hagi a una base de dates o segons les dades que li oferia el servidor, com l'hora o la data. S'executaven a l'ordinador servidor, l'ordinador que envia la pàgina web al navegador per ser visualitzada.
Així doncs, aparegueren els primers cercadors, Yahoo al 1996 i Google al 1998, ja es podia veure el correu electrònic des de la web, així com les estadístiques de visites sense que l'administrador de la web hagi de penjar-les i actualitzar-les cada poc temps. També aparegueren els primers gestors de continguts que permetien a l'administrador modificar la pàgina des d'ella mateixa, sense haver de tornar-la a penjar, o modificar el comportament del servidor també des de la mateixa web. Els usuaris ja podien fer les seues primeres contribucions a les pàgines amb el que s'anomenava llibres de visites i els comerços proliferaven a Internet, inflant així l'anomenada bombolla punt-com, ja que l'usuari ja podia seleccionar i demanar el que volia, i fer que li enviessin a casa des de la mateixa web. La web evolucionà d'aquesta manera a la web dels serveis.
Aquestes tecnologies han anat evolucionant, algunes han sigut substituïdes per unes altres i n'han aparegut de noves, com per exemple el JavaScript o el Flash Player. El JavaScript és un llenguatge de programació que ja permetia dinamitzar les pàgines des del mateix ordinador client, des del mateix navegador, des del 1995, que ha evolucionat i ara incorpora l'objecte XMLHTTPRequest que permet comunicar-se amb el servidor sense tenir de recarregar la pàgina, una característica que millora molt l'experiència web. L'Adobe Flash Player és un plug-in que des de la versió 6 pot reproduir vídeos incrustats dins de pàgines web i que ha fet proliferar llocs com el YouTube[1].
La societat s'ha bolcat en ple a Internet i han sorgit webs de xarxes socials com MySpace[2], apareguda a finals de 2003 o Facebook[3] que el que pretenen es fer conèixer gent als seus usuaris promocionant els cercles d'amics i que han aconseguit situar-se entre les pàgines web més visitades de tot Internet.
També cal remarcar l'aparició d'una multitud de blogs on els autors expliquen la seua opinió sobre diferents afers i que estan revolucionant els medis de comunicació tradicionals. Destaca la facilitat de fer-ne un per qualsevol usuari de la xarxa, sent gratuït tant l'allotjament com el domini i sense que la seua creació requereixi coneixements d'HTML, com si que requerien les primeres webs descrites abans.
És innegable que la Web ha fet un salt qualitatiu on es dóna importància a la cooperació de l'usuari. Els estudiosos de la Web han anomenat a aquest pas com a l'evolució a la Web 2.0, a la Web social.
Les noves tendències[modifica]
Web 2.0 és un terme encunyat el 2005 per Dale Dougherty de O'Really Media i Craig Cline de MediaLive per a referir-se al canvi tecnològic i social que està sofrint tota la Web. El "dos" el fan servir per a referir-se a la segona generació de pàgines web, i el "punt cero" final és la forma en que s'acostumen a donar les versions dels programes a informàtica, un punt cero és la primera versió i cada actualització del programa passa al següent nombre fins que es produeix un canvi molt significatiu i es canvia la versió, el nombre de davant.
A San Francisco es fan anualment conferències de la Web 2.0 des de 2005 on hi apareixen els pioners i estudiosos de la Web. Durant aquestes conferències es realitzen tallers relacionats amb la Web 2.0 i es debaten temes relacionats amb ella.
Quan van fer la seua primera conferència, no van definir el concepte, sinó que van ficar exemples del que es feia abans, a la Web 1.0 (les primeres webs) i 1.5 (la Web dels serveis), i el que es fa amb la Web 2.0. Així doncs, mp3.com pertanyia a la Web 1.0 i Napster a la Web 2.0, Ofoto a la 1.0 i Flickr a la 2.0, la Enciclopèdia Britànica a la 1.0 i la Viquipèdia a la 2.0.
Amb la llista, però, no es refereixen a les webs en si, ja que també s'hi comparen algunes aplicacions d'escriptori, sinó a la seua filosofia. Es comparen, per exemple, el Netscape, un popular navegador al seu temps però que ja s'ha abandonat el seu desenvolupament, i el Google, el popular cercador. Els dos van cotitzar en borsa molts millons als seus respectius temps de glòria, però Netscape no ha sobreviscut, al igual com molts altres serveis de la Web 1.0, perquè no s'han sabut adaptar a la Web 2.0. O'Really diu que la diferència que ha fet sobreviure a un i a l'altre no ha sigut que Netscape no va ser una aplicació nativa d'Internet sinó una aplicació d'escriptori, i que Google mai ha sigut empaquetat, sempre entregat com a servei, sempre millorant, el beta perpetu[4]. Ninguna llicència o venda, senzillament ús.
Blogs i Podcasts[modifica]
Amb l'aparició de la Web 2.0 se substitueixen les pàgines personals pels blogs. La blogosfera ha crescut i encara està creixent avui en dia d'una manera exponencial. Realment un blog no es distancia tant d'una pàgina personal. Podríem dir que és una pàgina en format de diari amb una organització de la informació cronològica. “Pareix una diferència trivial”, diu Rich Skrenta, “però condueix a una cadena de repartiment, publicitat i de valor completament diferent”.
Amb els blogs, com deia abans, qualsevol pot donar la seva opinió o informar sobre una notícia donant un punt de vista personal i potser diferent del que donen els grans medis. Tot d'una manera gratuïta (no fa falta ni pagar domini ni allotjament) i sense requerir coneixements de creació de pàgines web. Llocs com Blogger o Wordpress els ofereixen d'una manera molt simple permetent elegir el nom del blog i una plantilla entre unes quantes opcions, i ja tens el blog disponible per a començar a publicar. En aquest procés, doncs, premia la simplicitat, una altra característica de la Web 2.0. El que diferència, però, una homepage de l'antiga Geocities amb un blog de l'actualitat no és ni la gratuïtat del servei ni els pocs coneixements d'HTML. Geocities ja oferia el domini i l'allotjament gratis, i també disposava d'un tipus de plantilles per poder fer les pàgines del teu lloc. Amb paraules de Rich Skrenta, el que fa que el blogging hagi esdevingut un fenomen de masses ha sigut que el blog es una web viva, o web incremental. És actualitzat constantment amb nous articles que es van situant a dalt de la pàgina, de manera que el primer que es veu al entrar-hi és l'últim que s'ha publicat.
Això ha provocat que els seus lectors s'hi puguin subscriure i que rebin notificacions cada cop que es publiqui una nova entrada a algun dels blogs al que està subscrit. D'aquesta manera el lector passa de ser un immigrant digital a ser un nadiu que es notificat quan hi ha una actualització, visita la pàgina, deixa, si vol, un comentari (d'alguna manera hi participa) o fins i tot respon l'entrada amb una nova entrada al seu blog. Aquesta sindicació (subscripció) s'aconsegueix amb una nova tecnologia anomenada RSS i que explico a Les Noves Tecnologies.
Els podcast són una altra tipologia de blogs que també pot crear qualsevol usuari d'Internet però que en lloc d'escriure el que fa es narrar. Els podcast són fitxers de so on l'autor exposa (com si d'un locutor de ràdio es tractés) un tema determinat. També es poden subscriure amb RSS i descarregar amb programes reproductors de música per escoltar-los a l'ordinador o a un reproductor portàtil (MP3 o iPod). Són menys abundants que els blogs degut possiblement a ser menys coneguts, a ser més difícils de gravar o a l'ample de banda i espai al servidor que requereixen aquests arxius d'àudio. Les emissores s'han apuntat al moviment i alguns programes de ràdio ja treuen a les seues pàgines web gravacions de programes ja emesos per la ràdio, i d'aquesta manera l'audiència se'ls pot baixar i escoltar en qualsevol moment. Reben, però una forta competència amb altres podcasts que mai serien emesos per la ràdio tradicional. S'aconsegueix, d'alguna manera, una democratització dels mitjans, tant amb els blogs com amb els podcasts.
Núvols d'etiquetes[modifica]
També ha canviat el mode d'organitzar la informació. A la web 1.0 i 1.5 la informació era organitzada d'una manera pareguda a un arbre, amb categories, o més ben dit, amb directoris. D'aquesta manera, l'usuari navegava per ells com si es tractessin de les carpetes de qualsevol entorn d'escriptori.
Els núvols de "tags" (etiquetes en anglès), en canvi, són una altra forma d'organitzar i associar diferents continguts de la nostra web com ara text, música, imatges o vídeo[5], però l'ús més extens d'aquest sistema és etiquetar els articles dels blogs.
Cadascun d'aquests continguts és etiquetat amb una o més etiquetes ("tags") que ja s'han usat anteriorment en altres continguts o amb etiquetes noves que es creuen convenients per a aquell contingut en concret.
Els núvols de "tags" es poden trobar normalment dins d'una secció de la pàgina principal del lloc però també poden aparèixer en altres pàgines de la web. En ells apareixen totes les "tags" utilitzades fins aquell moment, amb freqüència ordenades alfabèticament, i marcant amb la grandària de la lletra, amb el seu grossor i fins i tot a vegades amb el seu color quines són les etiquetes més utilitzades.
Aquests enllaços condueixen directament fins a una llista dels articles (o dels continguts en el cas de la música, les imatges...) que estan etiquetats amb la tag seleccionada, independentment que aquests estiguin etiquetats amb altres etiquetes a més d'aquesta.
L'objectiu al etiquetar, doncs, és intentar reutilitzar el major nombre d'etiquetes ja existents per fer-les créixer al núvol. Les etiquetes no poden ser termes massa genèrics ja que llavors escaurien a tots els articles, però tampoc termes massa restringits amb les que no sigui possible reetiquetar altres continguts. L'ideal es que un usuari quan entri a una web amb un núvol d'etiquetes i el llegeixi vegi quins són els continguts que tracta aquella web i quins són els que tracta amb més freqüència.
Han sorgit també llocs que relacionen automàticament continguts similars gràcies a les tags que fiquen els usuaris als continguts, i no les que fiquen els autors, com del.icio.us, que relaciona pàgines web o Last.fm, que relaciona música (veure imatge).
La llarga cua[modifica]
Una altra comparació que es fa és DoubleClick (Web 1.0) i AdSense de Google (Web 2.0). Ambdós són serveis web que s'implementen a pàgines per a fer publicitat d'altres llocs. Els publicistes entren a les seves respectives pàgines i paguen perquè aparegui publicitat seua a les pàgines que tinguin implementat el seu servei. Per la seua part, aquestes pàgines cobren cada cop que es visiten (DoubleClick) o cada cop que un usuari fa clic sobre l'enllaç patrocinat (AdSense).
DoubleClick buscava fer publicitat a les pàgines més visitades segons les estadístiques i tenien, per tant, una manera de veure Internet que els impedí imposar-se. Per a ells, Internet era controlat per unes poques pàgines i els usuaris eren simples consumidors, sense cap opció a la participació. Per tenir publicitat a una pàgina es requeria d'un contracte formal de venda que tan sols oferia mercat a uns pocs milers de pàgines grans.
Google AdSense, en canvi, és el servei de publicitat més usat en l'actualitat. Això és perquè en lloc de donar suport als grans llocs d'Internet, han intentat donar-ne a tots, per petits que siguin. Des de la seua pàgina, Google AdSense anima a ficar un codi personalitzat a la pàgina web de qui vulgui, webmestre o blogger. Tant simple com registrar-te (donant el teu compte bancari per cobrar) i un simple "copiar i enganxar" i ja tens el servei funcionant al teu web a mode de mashup[6]. A més et dóna moltes capacitats de personalització (tant de color com de mida) que fan que els anuncis s'integrin d'una manera millor a la pàgina, d'una manera no intrusiva, abandonant els sistemes tradicionals de publicitat, banners i popups[7].
Google AdSense, doncs, al contrari que DoubleClick, comprengué que, per paraules de Chris Anderson, Internet és dominat per el poder col·lectiu dels llocs petits que conformen la majoria del contingut de la Web. Segons ell s'ha de donar suport a la llarga cua (the long tail) i no tan sols al cap, als extrems, i no tan sols al centre.
Intel·ligència col·lectiva[modifica]
I per últim, queda exposar una altra de les bases de la web 2.0: La col·laboració.
Amb la Web 1.0, els usuaris eren tractats com a simples lectors que amb l'únic que podien col·laborar amb les pàgines web era fent-se servir del correu electrònic. La participació directa, doncs, era nul·la.
Amb l'arribada de la Web 1.5 (gràcies a la inclusió de CGIs), aparegueren els primers llibres de visites on els usuaris podien deixar comentaris de què els pareixia la web en qüestió. Tot i així seguien sent els webmestres els que controlaven el contingut de les pàgines, aquest cop des de gestors de contingut que els oferia el nou dinamisme de la pàgina.
Un gestor de contingut en l'entorn web és una eina que té el webmestre per a modificar la seua pàgina en línia. Va ser un gran avenç en el seu temps, ja que ja no feia falta tenir instal·lat a l'ordinador un client FTP per descarregar-se, modificar i tornar a pujar els arxius que configuren la pàgina. Ja es podia modificar la web des de la mateixa web.
Ara, amb la Web 2.0, els usuaris prenen un paper completament actiu, i en alguns casos fins i tot tenen la llibertat de modificar les pàgines. És el cas de les wikis.
Un wiki gestiona el contingut d'una manera molt diferent. Es tracta d'un lloc web col·laboratiu que dóna total llibertat al usuari perquè creï, modifiqui, editi, elimini i torni a versions anteriors els seus articles des del mateix navegador. Són una eina molt efectiva per a l'escriptura col·laborativa de qualsevol projecte. Hi ha molts projectes de software lliure que tenen wikis a la seua pàgina i que animen als mateixos usuaris a donar noves idees per millorar els programes, o per fer documentació o tutorials per a saber-los manejar.
Pot semblar que una pàgina web que qualsevol pugui modificar i ficar-hi el que vulgui és propensa a contenir errors a cops fins i tot malintencionats (conducta anomenada vandalisme). En realitat sí que passa, però la mateixa comunitat els detecta i els corregeix (retrocedint a la versió anterior de l'article).
Un clar exemple de wiki n'és la Viquipèdia. Aquesta sorgí com un experiment el gener de 2001 donant total llibertat i confiança a l'usuari per modificar els seus articles i ha esdevingut el wiki més gran i alhora el més popular i conegut. És l'enciclopèdia amb més articles[8], superant, fins i tot, l'Encyclopædia Britannica, que ja té 240 anys d'història.
La causa per la qual la Viquipèdia ha triomfat d'aquesta manera ha sigut perquè ha aprofitat la Intel·ligència Col·lectiva dels seus usuaris. A més, al no tractar-se d'un projecte que protegeixi la propietat intel·lectual, no està limitada la reutilització ni impedeix l'experimentació. El coneixement de la Viquipèdia és lliure, seguint la Llicència de documentació lliure GNU, proposada per Richard M. Stallman, figura més rellevant del moviment per el Software Lliure.
^ La versió beta d'una aplicació és la versió no definitiva que es treu abans d'aquesta per corregir els errors d'última hora. Amb Web 2.0 les aplicacions, en aquest cas aplicacions web, estan en beta perpetu, provant i innovant contínuament.
^ Veure Les noves tecnologies.
^ Seria el cas del Wordpress (http://es.wordpress.com/) o qualsevol altre blog per als articles, GMail (http://mail.google.com/) per a missatges electrònics, de last.fm (http://www.lastfm.es/) per a la música, de Picasa (http://picasa.google.com/) per a les imatges i de YouTube (http://www.youtube.es/) per al vídeo.
^ Imatges grans dalt de tot de la pàgina i finestres emergents que en l'actualitat els navegadors ja bloquen perquè són una molèstia per a l'usuari, respectivament.
^ Amb 2.164.122 d'articles la versió anglesa durant el gener del 2008. La versió catalana té 100.721 articles.
Les noves tecnologies[modifica]
Amb la Web 2.0, les noves tecnologies van agafades de la mà de les noves tendències. És el cas de la sindicació RSS, l'AJaX, els Mashups, els microformats i l'OpenSearch, que, tot i que no totes són noves, és ara quan s'estan utilitzant amb més força.
RSS i Atom[modifica]
Com ja diem abans, una de les coses que ha fet que els blogs siguin tan populars és la sindicació. Aquesta sindicació és una forma de redifusió (redistribució) de la informació que es dóna gràcies a la tecnologia RSS i Atom.
L'RSS i l'Atom són dos llenguatges derivats de l'XML (veure Llenguatges de marcatge) que serveixen per a descriure els últims canvis que ha sofert una web que s'actualitza regularment amb nous continguts. Atom es posterior a l'RSS i sorgí per resoldre la confusió creada per l'existència d'altres estàndards per a la sindicació (en aquell temps RSS i RDF). Actualment conviuen tant l'RSS i l'Atom, i l'RDF s'ha destinat per a descriure documents de la Web Semàntica (que no es tracta en aquest treball).
Així doncs, si una pàgina ofereix una font (feed) RSS/Atom, s'hi pot subscriure des del mateix navegador o des d'un agregador d'escriptori (programa especialitzat en llegir RSS) i d'aquesta manera rebre notificacions quan s'actualitza una pàgina amb un nou contingut i no haver d'entrar constantment per veure-ho amb el navegador. Com que a aquests arxius també s'hi inclou el contingut de les actualitzacions, es pot llegir el contingut nou sense necessitat d'obrir la pàgina, o fins i tot sense necessitat d'obrir el navegador si s'està fent servir un programa específic per a la seua lectura (anomenats agregadors).
El contingut d'un d'aquests arxius RSS està estructurat segons un XML i segueix una definició del document pròpia. Així doncs, el que acostumen a contenir és el següent:
- La versió de l'XML, la codificació de caràcters i la versió de l'RSS (termes que tan sols usa la màquina, normalment l'usuari els desconeix).
- Descripció del canal, on s'hi pot definir el títol, el link a aquest, una descripció, el llenguatge, etc.
- Una imatge opcional, que si es decideix posar s'hi poden incloure una descripció, un títol, la URL (la direcció) de la imatge, aquesta obligatòria, un link per si l'usuari hi fa clic i l'altura i l'amplada d'aquesta.
- Finalment apareixen els últims continguts de la pàgina a la qual pertany l'RSS. D'aquests se n'exposa un títol, una descripció, un link i si es desitja s'hi pot incloure una data de publicació, una categoria i altres conceptes que varien segons l'especificació del llenguatge usat.
La sindicació de nous articles dels blogs, o de nous comentaris, o de notícies a pàgines de premsa o fins i tot subscripcions a la borsa són exemples de l'ús que es fa de l'RSS.
Informar al navegador de que la pàgina té un feed és tan fàcil com incloure una etiqueta com aquesta dins la mateixa pàgina (canviant-li, és clar, els valors en cursiva):
<link href="http://url_del_feed.com" title="Títol del Feed" type="application/rss+xml" rel="alternate"/>
Als annexos s'hi exposa el contingut de l'RSS de ProgramacionWeb.net a dia 26 de gener de 2008.
AJaX[modifica]
El concepte d'AJaX uneix antigues tecnologies per tal d'elaborar una tècnica de desenvolupament que permet crear aplicacions web més interactives amb l'usuari que les de la Web 1.5.
Ja hem parlat que amb l'aparició dels CGI, la web esdevingué més dinàmica. Aquests llenguatges ja podien agafar dades de bases de dades que s'actualitzaven constantment amb nous continguts, el que feia que la web canviés més constantment que amb la Web 1.0, que canviava quan el webmestre canviava alguna cosa a la web guardada al seu ordinador i ho penjava.
Tot i així, per rebre els nous continguts els usuaris tenien que tornar-se a baixar la pàgina ells mateixos (recarregar-la des del botó Actualitza la pàgina dels navegadors) o quan convenia la pàgina ja tenia un comportament adherit per tal d'actualitzar-se constantment. És el cas dels xats, en què els primers que sorgiren tenien una etiqueta HTML que feia actualitzar les pàgines cada cinc segons per tal de rebre els nous missatges. Cada cop que es recarregava la pàgina, però, es tornava a baixar tota, l'aplicació del xat inclosa, i no tan sols els missatges, que era el que importava actualitzar.
Això s'intentà solucionar després, carregant els missatges nous dins d'iframes que són etiquetes HTML que permeten mostrar una pàgina web dins d'una altra de principal. Amb JavaScript (un llenguatge interpretat que llegeix el navegador) es podia actualitzar el contingut del iframe per rebre els missatges nous o fins i tot enviar els missatges de l'usuari a la sala amb un altre iframe.
Aquest fou un mètode molt acceptat per la creació de xats però presentava alguns inconvenients com tenir dos iframes incrustats dins la pàgina i molt codi JavaScript per al seu maneig. L'alternativa que s'ha popularitzat tant amb els últims anys ha sigut substituir els iframes per l'objecte XMLHTTPRequest de JavaScript, amb el qual es pot fer tota la operació descrita abans exclusivament amb JavaScript i d'una manera més elegant. Aquesta tècnica s'anomena AJaX i explicaré més sobre ell al capítol que té dedicat.
Mashups[modifica]
Així com el blogging ha revolucionat la publicació en línia, els mashups han revolucionat el desenvolupament web. Un mashup es una porció de pàgina web que utilitza dades disponibles públicament d'una altra pàgina, mostrant-les segons els paràmetres especificats per la primera.
Tenim pàgines que ofereixen dades com Google Maps (ofereix dades cartogràfiques), Flickr (els seus usuaris poden penjar-hi fotografies), Youtube (té una àmplia base de dades de vídeos penjats pels usuaris) que ofereixen informació de com integrar aquestes dades, aquests continguts, a una altra pàgina. És tan fàcil com copiar el codi HTML o JavaScript que ens donen i enganxar-lo.
En el cas del YouTube, a la pàgina de visualització del vídeo ja et surt a la part esquerra el codi que s'ha d'inserir a la pàgina per poder incloure l'aplicació Flash que permet reproduir el vídeo. La mateixa web et dona algunes opcions de personalització com el color. Passa el mateix amb altres webs com Last.fm o Flickr, tan sols fa falta copiar el codi i enganxar-lo.
Amb Google Maps la implementació ja és un poc més difícil. S'ha de definir la latitud i longitud inicials, a més de la proximitat a terra i les dimensions a la pàgina des de JavaScript. Ofereix moltes opcions incloent, fins i tot, poder dibuixar al mapa rutes pròpies i realment aquest és el sentit real d'una aplicació mashup. Utilitzar unes eines (unes ordres específiques recollides en el que s'anomena API) i unes dades que dóna el servei per incrustar-lo a una nova pàgina, modificant-la a gust del webmestre.
Així doncs, si es té en ment un projecte web per a una casa rural, es pot crear un apartat a la pàgina web que expliqui com arribar-hi inserint-li un mapa de Google Maps i marcant la localització de la casa dins el poble, o fins i tot mostrant les diferents excursions que organitza utilitzant la part de l'API que serveix per dibuixar línies. L'API també permet aportar imatges pròpies, tal com es mostra a la imatge amb quetiempo.es, que situen les icones meteorològiques damunt de les ciutats.
Els microformats[modifica]
Els microformats són porcions de codi HTML estàndard que permeten afegir més informació i significat a les dades oferides a les pàgines web que llavors poden ser utilitzades per altres aplicacions, com els cercadors. D'alguna manera els hi donen a determinats elements de la pàgina una càrrega semàntica que no està disponible als estàndards HTML promulgats per la World Wide Web Consortium (W3C).
Un microformat molt conegut és el rel-nofollow, que s'aplica als enllaços d'una web quan no es vol que un cercador indexi (guardi a la seua base de dades) la pàgina[9]. La seua aplicació al enllaç és molt simple, tan sols fa falta afegir el text rel="nofollow" dins l'etiqueta de l'enllaç, a mode d'atribut, i cap cercador que suporti aquest microformat hi entrarà per indexar-la. Quedaria alguna cosa com això:
<a href="http://url.cat/" rel="nofollow">text enllaçat</a>
A més de ficar com a contingut de l'atribut rel dels enllaços, també és comú de ficar microformats dins d'atributs class i rev. Així doncs, si volguéssim remarcar un punt geogràfic dins una pàgina utilitzaríem la especificació geo d'una manera pareguda a aquesta.
<span class="geo"> <span class="latitude">52.48</span>, <span class="longitude">-1.89</span> </span>
Són utilitzats, a més, per indicar que un text es tracta d'una adreça de correu postal, informació d'un contacte, un currículum vitae o per indicar que un enllaç es tracta d'una etiqueta (una tag), una llicència, la pàgina principal del lloc o fins i tot un enllaç a una pàgina de pagament segur com PayPal. La llista d'aquests va creixent a Microformats.org, pàgina on es mantenen i s'especifiquen tots, a més d'estar una wiki oberta per a proposar-ne de nous.
^ Els buscadors accedeixen a les noves pàgines a partir d'enllaços d'altres que es dirigeixen a aquestes. Si l'enllaç té el microformat rel-nofollow, el buscador no hi accedeix, i per tant, la pàgina enllaçada no és indexada.
OpenSearch[modifica]
Finalment, cal destacar la nova implementació que han sofert els navegadors moderns més importants (Internet Explorer 7 i Mozilla Firefox) amb la caixa de cerca que han situat al costat de la barra de direcció i que és compatible amb OpenSearch. Això permet que la persona que està fent servir l'ordinador no tingui d'accedir a cap pàgina de cap buscador per realitzar la seua cerca, sinó que ja té integrat el motor de cerca al navegador i tan sols li fa falta seleccionar-lo, introduir el text a buscar i prémer la tecla Intro per realitzar la cerca i rebre els resultats directament.
A més, els mateixos navegadors faciliten d'inserció de nous motors de cerca quan la pagina els informa de que en té un de propi i fins i tot Mozilla Firefox ha inclòs algunes capacitats de búsqueda no incloses a l'especificació OpenSearch, com per exemple els suggeriments de cerca (veure imatge). Informar al navegador de l'existència d'un d'aquests motors de cerca és tan fàcil com inserir aquesta etiqueta HTML a la pàgina:
<link rel="search" type="application/opensearchdescription+xml" title="searchTitle" href="pluginURL">
Substituint searchTitle per el títol de la cerca o el nom del buscador, com per exemple "Cerca amb Google", i pluginURL la direcció URL que conté el fitxer de descripció OpenSearch, que es un document XML on s'hi descriuen el nom del cercador, una breu descripció, la URL de la seua icona, la URL del cercador i la manera en que s'ha de realitzar la cerca.
Aquesta tecnologia és realment recent (data del març de 2005) i ja s'està pensant en una segona versió.