Vés al contingut

La Web 2.0 i les tecnologies que la fan possible/Internet, la xarxa de xarxes

Quan parlem d'Internet parlem d'una gran xarxa d'ordinadors interconnectats entre ells enviant i rebent informació des de qualsevol indret del món. Tradicionalment s'ha accedit a ell des del cable del telèfon, però aquest mètode s'ha anat substituint amb els anys per connexions més ràpides com l'ADSL. També s'ha experimentat accedir a ell a través de la xarxa elèctrica, la qual cosa facilitaria molt el seu accés a països del tercer món, amb una connexió sense fils per satèl·lit o des dels mòdems proporcionats per les empreses de telefonia mòbil.

Quan un ordinador està connectat a la xarxa i es pot descarregar informació d'aquesta, diem que es tracta d'un ordinador client. Aquests clients, doncs, envien peticions a altres ordinadors anomenats servidors per a rebre la informació que contenen, o almenys, una part d'aquesta.

D'aquests servidors n'hi ha de correu (els servidors POP i SMTP), d'aplicacions (usualment treballant amb Java) i de FTP (per a la transferència directa de fitxers), però són els servidors HTTP els més comuns i utilitzats. Aquests servidors són els que proporcionen les pàgines web als ordinadors dels usuaris (ordinadors clients) que utilitzen programes específics per visualitzar-les, els navegadors.

Així doncs, la Web (World Wide Web o WWW) no és sinònim d'Internet, sinó que és el servei més utilitzat d'aquest i que l'utilitza com a medi de transmissió. La Web, per la seua banda, és un sistema d'informació molt més recent que aparegué a principis dels 90 desenvolupada inicialment per Tim Berners Lee, que actualment dirigeix el World Wide Web Consortium (W3C).

Els tres grans pilars de la Web[modifica]

Ja des dels seus inicis, quan Tim Berners Lee estava estudiant al CERN i desenvolupà el primer navegador i allotjà al primer servidor les primeres pàgines web descrivint el projecte, la World Wide Web ja estava basada en tres estàndards bàsics i essencials que han perdurat fins als nostres dies, tot i que sofrint, es clar, alguns canvis.

En una xarxa descentralitzada com Internet era important donar-li un nom a cadascuna de les pàgines que la componien per accedir-hi i també per enllaçar-hi des d'altres pàgines. Així doncs, es desenvolupà el Localitzador Uniforme de Recursos (URL) que es una serie de caràcters que descriuen el camí a seguir per accedir a un document de la Web. L'estructura bàsica d'una URL és http://www.domini.com/directoris/element.html.

L'http:// descriu que al servidor s'hi ha d'accedir amb el protocol HTTP, un altre dels pilar de la web. També estan disponibles, però, altres protocols com poden ser el mailto:// per a l'enviament de correus, el ftp:// per a la transferència de fitxers, file:// per a l'accés als fitxers del mateix ordinador, entre d'altres.

El www fou un subdomini molt comú però que està caient en desús. Actualment hi ha molts llocs que prescindeixen d'ell o que simplement li fiquen un altre com passa amb http://del.icio.us/ o http://script.aculo.us. També s'ha assignat un subdomini diferent per a cada secció de la pàgina com és l'exemple de http://www.google.com/ per al cercador i http://mail.google.com per al servei de correu-e GMail.

El domini.com és el nom identificador inequívoc del servidor que permet localitzar-lo dins de la xarxa. En realitat no és aquest qui l'identifica sinó que és una direcció IP, i el nom de domini tan sols actua com intermediari perquè l'adreça sigui més fàcil de recordar (una direcció IP tan sols són números, com 87.111.81.182).

Un cop localitzat el servidor, el que falta és identificar el fitxer dins del seu sistema d'arxius. Si l'arxiu està dins la mateixa carpeta arrel, l'element.html es lliga directament al domini (http://www.domini.com/element.html), i si l'element.html té el nom de index.html no fa falta ficar-lo, és a dir, és el mateix http://www.domini.com/directoris/index.html que http://www.domini.com/directoris/ i http://www.domini.com/index.html que http://www.domini.com/.

Per registrar un domini cal pagar a un proveïdor de dominis que treballi amb alguna organització registradora com la ICANN o la IANA. Des del setembre de 2005, estan disponibles els dominis .cat, i és gestionat per la Fundació puntCAT. Es tracta del primer domini que representa una cultura i una llengua i tan sols està disponible per a pàgines en català o que parlin sobre la cultura o llengua catalanes. Tot i així, el seu preu ronda els 70 € a l'any mentre que un .es ronda els 12 €[1].

A més d'identificar els elements d'una manera fàcil de recordar tot rebutjant les direccions IP dels servidors, feia falta un mètode per transferir d'un ordinador a un altre les dades, i per això es desenvolupà el protocol de transferència d'hipertext (HTTP).

Aquest protocol utilitza una arquitectura com la descrita anteriorment de client-servidor, amb la que el client fa una petició i el servidor li transmet una resposta, normalment una pàgina web (tot i que actualment també és comú tan sols respondre amb una resposta a l'objecte XMLHTTPRequest, ja explicat abans quan parlàvem d'AJaX).

Els dos mètodes més utilitzats de transferència són el GET, que transfereix les dades en forma de variables amb la mateixa URL, i el mètode POST, que no ho envia per l'adreça URL i que permet transferir més dades.

Ha sorgit una variant de l'HTTP, l'HTTPS, que transfereix les dades d'una manera codificada per tal de garantir la seguretat i la confidencialitat, utilitzant un estàndard obert de codificació anomenat SSL.

Finalment, el tercer pilar que conforma la Web és l'HTML. Aquest és el llenguatge que s'utilitza per descriure com es disposa el contingut d'una pàgina web, i també el que s'encarrega de descriure els enllaços de la pàgina. El llenguatge s'explica molt més extensament al capítol Llenguatges de Marcatge.

^  A dia 7 de febrer de 2008, a arsys.es el preu del domini .cat és de 65 € i a Hostalia.com, de 70 €. El domini .es a arsys.es és de 25 €, a Hostalia era de 11,95 € i ara ho han abaixat a 4.95 € i a sync.es 8,99 €. Els preus dels dominis genèrics com .com i .net també varien bastant segons el distribuïdor. A arsys.net valen 25 €, mentre que a hostalia.com 11,90 € i a sync.es 15,99 €.

Els Navegadors Web[modifica]

Un navegador o explorador web (browser en anglès) és un programa que permet a qui l'usa descarregar i visualitzar documents de la Web. El programa recupera el document (normalment HTML) que l'usuari li demana (utilitzant una adreça URL) mitjançant un protocol (normalment HTTP) i un cop el té descarregat el llegeix i li presenta a l'usuari de la manera com li indiquen les etiquetes HTML i els fulls d'estils que ho faci. Així, d'un document de text sense color ni estil allotjat a un servidor en treu un document amb estils de lletra, color, títols més grans o més petits, elements multimèdia que l'usuari visualitzarà des de la seva pantalla de l'ordinador de sobre taula, o des del seu portàtil o inclòs des del seu telèfon mòbil amb Internet o d'una consola de videojocs d'última generació.

Però els navegadors actuals (almenys els d'ordinadors tradicionals) també tenen capacitat de visualitzar imatges, executar llenguatge JavaScript, o reproduir so i vídeo, i amb la instal·lació del plug-in específic visualitzar animacions Flash o applets Java.

Els primers navegadors treballaven sobre l'antiga línia d'ordres i tan sols oferien text i enllaços. El primer fou Linemode desenvolupat al CERN, i a aquest en van seguir d'altres de similars que culminaren en el Lynx, de la Universitat de Kansas. Aquests navegadors primitius no oferien la capacitat de variar el tipus de lletra ni mostraven imatges. Tot i així, ja apareixien els típics enllaços que, tot i que encara era incòmode de seguir-los ja que amb aquests navegadors no hi havia punter (ratolí) i s'havia de marcar amb el teclat el número de l'enllaç per anar-hi, oferia la capacitat de navegar entre diferents pàgines web situades a diferents servidors.

Posteriorment aparegué el Mosaic de NCSA que ja incorporava menús, els típics botons d'avant i enrere, i oferia la possibilitat de visualitzar imatges dins del document. Tingué tant èxit que molts usuaris confonien Mosaic amb la mateixa WWW.

L'any 1994, però, un grup de programadors que participaren en el projecte Mosaic crearen una companyia, Netscape, i programaren un navegador més ràpid i més avançat que Mosaic, el Navigator.

Netscape Navigator obtingué un èxit aclaparador. Desplaçà del mercat els altres browsers abans esmentats i expandí el llenguatge HTML incloent noves etiquetes orientades a millorar la visualització de les pàgines i sobretot a la disposició i aspecte del text. Aquestes extensions (anomenades netscapismes) s'aplicaren a les noves pàgines web i això obligà a molts usuaris a canviar-se de navegador per poder-les visualitzar correctament. L'hegemonia de Netscape s'acabà quan entrà al mercat un nou competidor, Microsoft amb el seu Internet Explorer. La “guerra dels navegadors” estava a punt d'esclatar.

La Guerra dels Navegadors[modifica]

Popularment s'ha anomenat a la lluita de les companyies posseïdores dels navegadors predominants com a Guerra dels Navegadors. La primera guerra s'inicià, doncs, l'any 1995 entre Netscape (qui tenia la major quota de mercat) i Internet Explorer de Microsoft. L'empresa de Bill Gates no li havia donat molta importància a Internet fins a aquell moment però quan veié que el mercat a Internet se li escapava reescrigué el motor de processament d'HTML per a la quarta versió del seu Internet Explorer, que estava basat amb l'antic Mosaic, i inclogué gratuïtament l'IE a totes les versions de Windows (el sistema operatiu de Microsoft), el que li provocà una gran injecció al mercat. Superà tecnològicament el primitiu suport que li donava Netscape a les fulles d'estil en cascada (CSS) i creà extensions que permetien canviar dinàmicament la pàgina amb el JavaScript de Netscape (el que llavors es coneixia per DHTML o Dinamic HTML).

Netscape respongué amb extensions de caràcter similar i així fou com s'inicià la guerra. Ambdós navegadors pretenien atraure al creadors de pàgines per mitjà d'extensions pròpies cada cop més potents. I aquests es veien perjudicats perquè havien de fer pàgines per a dos navegadors prioritaris molt incompatibles entre ells. Va haver una onejada de pàgines que incorporaven al seu peu textos del tipus “Es veu millor amb Netscape” o “Apta per a IE” fins que el 2001 Netscape ja estava pràcticament desapareguda i fou comprada per America Online.

Internet Explorer, doncs, eliminà un gran competidor i es mantingué gairebé fins a l'actualitat sense grans canvis (tan sols reparant forats crítics de seguretat i petites actualitzacions) degut a la feble competència.

Tot i això, la seva quota de mercat a finals de 2003 arribà fins al 84,9%[2] d'ús dels navegadors però des de llavors ha anat baixant a favor d'un nou navegador, el Mozilla Firefox.

Aquest ha anat guanyant usuaris fins a situar-se a novembre de 2007 al 37,5%[3] del mercat. Aquest navegador té un major suport als estàndards, és més estable i més segur. També ha popularitzat les pestanyes i ha permès que els programadors creïn extensions lliures a partir d'un derivat de l'XML, el XUL.

Internet Explorer va traure una nova versió a finals de 2006 per rivalitzar-lo. La nova versió incorporava les famosa navegació per pestanyes que ja incorporava Opera feia molts anys i que havia popularitzat Firefox, el quadre de busca OpenSearch que també incorporava Firefox, un Lector de Feeds, compatibilitat amb la transparència dels PNG, la incorporació nativa de l'objecte XMLHttpRequest (per a AJaX) i unes quantes millores més.

El Firefox però tragué la segona versió del seu software al cap d'uns dies i ja està a punt de traure la tercera (recordem que Microsoft ha tardat cinc anys en actualitzar IE). A més, Firefox, disposa de 2000 extensions gratuïtes a la seva pàgina gràcies als col·laboradors desinteressats mentre que IE intenta rivalitzar amb 400 que a més són de pagament.

Alguns apunten que ha començat una segona guerra dels navegadors i d'altres de molt optimistes que la guerra ja ha acabat a favor de Firefox[4]. Tot i així, IE encara té més de la meitat del mercat dels navegadors i pareix que almenys de moment no deixarà de ser el navegador prioritari.

^ Dades extretes de W3Schools (http://www.w3schools.com/browsers/browsers_stats.asp).

^  http://www.libertaddigital.com/index.php?action=desaopi&cpn=34360

Els navegadors a l'actualitat[modifica]

Fitxer:Navegadors.jpg
Icones dels navegadors predominants. D'esquerra a dreta: Internet Explorer, Mozilla Firefox, Opera i Safari.

Com ja s'ha dit, Microsoft Internet Explorer es el navegador més utilitzat en l'actualitat amb una quota de mercat del 56,2% a novembre de 2007. El navegador lliure Mozilla Firefox, basat amb la Suite Mozilla i aquesta basada, alhora, en una versió lliure de Netscape Navigator (la 4.7), però, li ha estat traient avantatge a aquest gran gegant.

Cal destacar a més, dos altres navegadors que tot i que no es poden igualar als esmentats abans pel seu ús, també ocupen una petita porció de les llars i els llocs de treball; es tracta de Opera i Safari. Opera és el navegador de l'empresa noruega amb el mateix nom. No es programari lliure però es distribueix gratuïtament des de la versió 8.5 i ha sigut implementada per a diversos sistemes operatius. Ha incorporat tant a la Nintendo Wii com a la Nintendo DS[5] el seu navegador i la seua versió Mini és una revolució en la navegació del món de la telefonia mòbil. Per el que fa a Safari, és el navegador que ve instal·lat per defecte als Mac OS d'Apple, que recentment també ha tret una versió per a Windows.

Tant Opera com Firefox són multiplataforma (es poden instal·lar a diversos sistemes operatius, entre ells Windows, Mac OS, GNU/Linux, BSD i Unix), Internet Explorer tan sols està disponible per a Windows, tot i que té una versió, ja abandonada per a Mac OS, i Safari està disponible per a Mac OS i Windows.

Tots quatre gaudeixen d'administrador de preferits, d'administrador de contrasenyes, gestor de descàrregues, administrador de formularis i amb suport per a OpenSearch però Internet Explorer careig de correcció ortogràfica i Opera es l'únic que disposa de Client BitTorrent nadiu.

Fitxer:Google nintendo ds.jpg
Visualitzant Google.com des de la NDS Lite. La Connexió s'efectua a través de la Nintendo WiFi Connection.

Tots els navegadors tenen suport a CSS 2, JavaScript, XSLT, XHTML, MathML[6], i a la sincronització RSS i Atom; excepte Internet Explorer, que no suporta del tot CSS 2 degut a l'error que té al utilitzar un altre model de caixes, no soporta bé ni l'XHTML ni el MathML, i tampoc té suport per a la sincronització. Safari també falla amb el MathML i tan sols Opera té suport per a XForms. Internet Explorer tampoc suporta, com sí que ho fan els altres tres navegadors (tot i que de manera parcial), el SVG[7]. En lloc seu, ha desenvolupat un altre llenguatge, el VML.

En definitiva, per el que fa a l'acompliment d'estàndards, Internet Explorer sempre ha sigut i encara és un cas apart. Això és degut al fet que Microsoft ha sigut reaci a innovar-lo durant molts anys i com que la seua quota de mercat encara és molt elevada això ha frenat bastant la implementació de la web 2.0 per el que fa a les noves tecnologies i l'acompliment dels estàndards promulgats per la W3C. Tot i així, amb la seua sèptima versió ha incorporat les famoses pestanyes i suport per a OpenSearch, que milloren bastant la navegació.

^ Es tracta del Nintendo DS Browser (enllaç a Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Nintendo_DS_Browser).

^ XSLT, XHTML i MathML són llenguatges de marcatge dereivats de l'XML que s'explicaran al capítol corresponent.

^ Llenguatge basat en XML per a la definició de gràfics vectorials proposat per la W3C.