Història de l'art català/Teatre de la Santa Creu
Introducció[modifica]
El Teatre Principal de Barcelona, també conegut com l’antic Teatre de la Santa Creu o el Teatre de l'Hospital, és considerat el teatre més antic de la ciutat. L’origen es troba l’any 1587 amb la concessió del rei Felip II de poder representar obres teatrals a l'Hospital de la Santa Creu. Es va aixecar a la Rambla en l'espai conegut com a Pla de les Comèdies, avui conegut com a Plaça del Teatre. Un incendi el va devastar el 1787 i va tornar a ser reconstruït l’any següent, el 1788 gràcies a donacions d’aristòcrates. Aquest teatre es va anomenar Corral de Comèdies i Cases de l’Òpera, fins que finalment va adoptar el nom del Teatre de la Santa Creu.
Programava des de Pasqua fins a l'inici de la Quaresma. Des de 1750 hi treballaven dues companyies: una d'òpera italiana i una d’òpera de comèdia. A finals del segle XVIII va iniciar els concerts vocals i orquestrals de quaresma. A la segona meitat del XIX va acollir sainets en llengua catalana, espectacles de màgia, de circ i d’ombres xineses.
La inauguració del Gran Teatre del Liceu l’any 1847 va comportar una rivalitat entre Liceístas i Cruzados, que es va decantar a favor del Liceu. Va presentar obres de B. Galuppi, C. W. Gluck, W. A. Mozart (Così fan tutte, 1798), A. Salieri, G. Rossini, V. Bellini, i d’autors catalans com Josep Duran (Temistocle, 1762) i Domènec Terradellas (Sesostri, re d’Egitto, 1774). Poc a poc va anar decaient i va patir cinc incendis més, el més greu l’any 1915. Es va convertir en cinema i teatre de revista. El 1992 va ser objecte d'una profunda reforma[1].
Història del Teatre de la Santa Creu[modifica]
El Teatre de la Santa Creu: orígens i desenvolupament del teatre a Barcelona[modifica]
Els orígens del Teatre de la Santa Creu es remunten a l'antic Hospital General de la Santa Creu. Aquest hospital fundat i construït a principis del segle XV, que durant el segon terç del segle XVI estava patint a causa del gran nombre de pacients que albergava i de la falta d'efectiu monetari. Per fer front a les despeses, els administratius de l'hospital van acordar l'any 1579, amb el virrei D. Fernando de Toledo, prestar un espai dins de l'edifici als comediants de Barcelona per a les seves funcions a canvi d'una retribució monetària. Fins aquell moment cada vegada que es volien representar obres teatrals dins de la ciutat, els Representants de les Comèdies havien de sol·licitar un local o espai per a les seves funcions. D'aquesta manera l'hospital general de Barcelona es converteix des d'aquell moment en una institució fomentadora de les diversions públiques. De fet, es pot afirmar que amb aquest fet, l'Hospital General de la Santa Creu va ser l'entitat que va instaurar la primera institució teatral estable a Barcelona fins al segle XVIII.
Des d'aquelles dates Barcelona esdevingué un lloc cada vegada més predilecte per a les companyies de teatre i comediants; i com a resultat d'això, va augmentar considerablement les representacions teatrals a Barcelona. Cal dir que això també va topar amb una reticència per part de certs àmbits religiosos que consideraven les representacions teatrals i les comèdies pecaminoses.
Poques dècades després, i com a resultat de l'èxit econòmic generat per les funcions teatrals, l'Hospital de la Santa Creu va decidir dedicar uns terrenys que havia donat a l'hospital un senyor que es deia Joan Bosch l'any 1560 (terrenys ubicats a la Rambla que s'acabarien anomenant Pla de les Comèdies), a la construcció d'un nou immoble. Aquest nou immoble que es va dedicar exclusivament a les representacions teatrals, es va plantejar que es construís entre els anys 1597 i 1598. A causa d'una reial provisió implantada a mitjans de l'any 1598 (però que fou derogada en menys de dos anys), segons la qual les Comèdies quedaven prohibides per no incórrer en pecats mortals, les obres del teatre es van veure aturades. Sabem gràcies a documents conservats de l'època, que durant l'any 1603 les obres de teatre ja s'havien reprès i a més es trobaven molt avançades; per tant la construcció d'aquest primer local d'ús públic per a representacions teatrals devia estar finalitzada cap a l'any 1603 o molt poc temps després.
Per desgràcia, pràcticament no tenim dades sobre l'activitat teatral de la Barcelona del segle XVII. Però podem intuir que sí que hi va haver activitat teatral, ja que durant la dècada dels anys vint del segle XVIII el mateix edifici impulsat per l'Hospital de la Santa Creu segueix en peu i en funcionament. La manca d'informació sobre aquest teatre i les seves representacions durant el segle XVII s'han de deure, sobretot per la falta de prestigi social i cultural (en comparació, per exemple dins de l'estat espanyol, amb els teatres madrilenys). En primer lloc, aquesta falta de prestigi al teatre de Barcelona en contraposició al de Madrid, el podem vincular a la falta d'una cort patrocinadora dels espectacles teatrals a Barcelona, com sí que hi havia a Madrid. Una altra raó de pes de la falta de prestigi fou la mala reputació i desvaloració en certs indrets de la península dels còmics i la professió teatral.
A partir de l'any 1750, comencem a tenir molta més informació sobre el Teatre de la Santa Creu; sembla per tant que el teatre, després d'un procés de transició i d'influència europea que va durar més d'un segle, aconsegueix assolir el prestigi que li havia faltat fins aleshores. Una altra prova d'aquesta falta de prestigi fins a mitjans de l'XVIII són les poques referències cap aquest teatre per part dels viatgers que visitaven la ciutat de Barcelona. Aquest prestigi ve lligat indubtablement a la presència de les classes benestants en aquest teatre. En un començament, la institució teatral fundada a principis de segle XVII a l'hospital de Barcelona estava estretament relacionada amb un públic de caràcter més ordinari o desvagat, i no massa culte; això canviarà a partir de meitats del XVIII i el públic per excel·lència del teatre de Barcelona esdevindran les classes cultes i benestants. A finals del XVIII i principis del XIX el teatre a Barcelona ja formava part del centre de la vida pública de la ciutat. A més, a partir de finals del segle XVIII també disposem de descripcions més precises sobre el local, les representacions que es duien a terme, els actors, etc[2].
El Teatre de la Santa Creu durant el segle XVIII[modifica]
L'any 1705, amb l'inici de la participació catalana en la Guerra de Successió en contra de Felip V, Carles d'Àustria va assentar el seu tron a Barcelona. La presència d'aquest monarca hispànic va atorgar a Barcelona el caràcter de cort i això que va suposar un augment de la vida cultural a la ciutat. Cal destacar en especial, les celebracions a Barcelona de l'any 1708, fruit de la validació del matrimoni entre el monarca Carles d'Àustria i Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel, que es van traduir en la representació de les primeres òperes a Barcelona en el saló de la Llotja de Barcelona. Si bé no van ser representacions pròpiament públiques (sinó més aviat d'un caràcter cortesà i privat) es considera que van suposar certa influencia cap al Teatre de la Santa Creu.
Després de la derrota de l'any 1714 la cort reial de Barcelona va desaparèixer, la ciutat va ser bombardejada, envaïda i totalment ocupada per les tropes de Felip V. Això malauradament va suposar conseqüències negatives pel Teatre de la Santa Creu, que va ser utilitzat com a dipòsit militar durant la guerra i després d'aquesta militaritzat, i en general també per la vida cultural d'una ciutat que es veia assetjada i empobrida per la guerra perduda. A partir de 1714 les autoritats militars van adquirir el control de teatre que romandria tancat com a lloc d'espectacles fins a l'any 1717 (es creu que ja podia haver-hi estat tancat des de 1913). A partir de la represa de la vida teatral al Teatre de la Santa Creu totes les funcions van romandre sota el control dels militars (el Capità General de Catalunya tenia l'última paraula). Aquest control sobre els quefers del teatre, que en principi era absolut, es va anar debilitant amb els anys.
L'any 1717 es van dur a terme obres de reparació al Teatre de la Santa Creu i es va materialitzar la reobertura del teatre. El teatre va funcionar ininterrompudament fins a l'any 1720, en què una epidèmia de pesta provinent de la Provença va provocar que es prohibissin les comèdies. Aquest fet va causar que el teatre de Barcelona es mantingués inactiu fins a l'any 1724, en què hi hagué una nova reobertura.
Cal destacar les reparacions i ampliacions que se'n van dur a terme durant l'any 1729 al Teatre de la Santa Creu. Aquesta gran reforma va suposar importants canvis tant pel que fa a l'edifici, com la teulada (coberta a diferències d'altres teatres d'aquell moment a Espanya) i la comoditat dels espectadors. Les obres portades a terme l'any 1729 van suposar l'inici d'un augment de la importància social, cultural i sobretot artística del Teatre de la Santa Creu a Barcelona. Les temporades teatrals dels anys subsegüents van derivar en un èxit absolut (monetari i social) del teatre a Barcelona, on destaca especialment les representacions de la "sarsuela", la mascara i l'inici de les representacions operístiques.
La que es considera que és la primera òpera representada al Teatre de la Santa Creu és la Folla Real de Francesco Corradini, estrenada a Barcelona el 1730; però aquesta òpera no va tindre un gran èxit. L'any 1733 hi va haver una nova temporada d'òperes, en què es van estrenar algunes més.
Entre els anys 1734 i 1749 l'Hospital general de la Sant Creu, que seguia sent l'administrador del teatre, va passar per una delicada situació econòmica que va causar que es reduïssin considerablement el nombre de funcions. Aquesta situació no era particular del teatre de Barcelona sinó que una crisi econòmica semblava haver afectat tota la ciutat durant aquesta època.
L'any 1750 es va representar l'òpera Il Maestro di Cappella al saló del Palau de Barcelona, en un ambient privat, arran de la visita de la infanta Maria Antònia a Barcelona. Una òpera amb el mateix nom va ser representada al Teatre de la Santa Creu l'any 1754. Després d'aquesta estrena van prosseguir moltes més representacions operístiques en aquest teatre, entre les que podem destacar la del 1756, en què es va representar una altra òpera al teatre titulada El estudiante á la moda. Per posar un exemple, sabem que durant la temporada que correspon als anys 1752 i 1753 es van representar més de 120 representacions operístiques i les xifres no pararan de millorar en els anys subsequents. A partir d'aquest moment el teatre esdevé el lloc cultural i social prominent dins de la ciutat i adquireix el prestigi que el definirà durant la resta del segle XVIII i gran part del XIX[3].
La dècada del 1750 havia sigut un moment esplendorós pel Teatre de Barcelona, moment en què hi ha una consolidació de l'òpera i en el qual van tenir un paper important els militars. No obstant això, en 1759 Ferran VI mor i arriba Carles III a Barcelona. Amb aquest esdeveniment el Teatre de la Santa Creu es clausura de forma permanent. El nou regent no té d'interès cap al món teatral i prefereix activitats menys artístiques o musicals, com per exemple la cacera. Van passar catorze mesos fins que el teatre va tornar a obrir les seves portes a Barcelona.
A partir del nomenament l'any 1769 del comte de Ricla com a nou capità general de Catalunya, aquest personatge tindrà un protagonisme important per al teatre de Barcelona. Ricla va romandre a Barcelona sis anys com a ambaixador de Carles III fins que va tornar a Espanya. En aquests anys va afavorir el teatre per a les diversions del Carnestoltes i va restar poder a l'administració de l'hospital que gestionava el Teatre de la Santa Creu; però també va protagonitzar alguns escàndols públics (com el dels afers amb la ballarina Nina Bergonzi).
El Teatre de la Santa creu va continuar les següents dècades amb un impuls social, i cultural important, producte dels resultats econòmics favorables. L'any 1785 es van realitzar un seguit d'obres al teatre: entre les quals destaquen l'obertura de dos portals al carrer de Trentaclaus i la construcció d'una nova escala.
L'any 1787 un terrible incendi va engolir gran part del Teatre Principal i als edificis veïns de la Rambla, causant tres decessos. Mentre es decidien les mesures oportunes per fer front a la situació, es va instaurar un teatre convencional per no interrompre les funcions. Gràcies a la important suma de diners que va oferir el marquès Antoni de Meca i de Cardona a l'Administració de l'Hospital es va poder començar en molt poc temps la reconstrucció del teatre. No obstant això, la suma que va oferir el marquès de Ciutadilla a l'Administració de l'Hospital va resultar aviat insuficient per la immensitat de les obres que s'havien de portar a terme. A causa d'això els administradors del teatre van dependre del capital d'altres adinerats, com va ser l'exemple del comte de l'Asalto, a més dels seus recursos propis. Les obres de reconstrucció de teatre van ser dirigides finalment per l'enginyer Carles Francesc Cabrer i sabem que hi va participar també l'arquitecte Pau Mas. El nou edifici que disposava d'un nou pis (el tercer pis) es va emplaçar sobre les ruïnes de l'anterior i va ser inaugurat dotze mesos després de l'incendi. L'òpera que es va representar en la inauguració del nou teatre va ser La caccia d'Enrico IV, del que era en aquells dies el compositor oficial de teatre Antonio Tozzi, i que havia estat composta particularment per l'ocasió[4].
Carles IV, en una ordre reial de l'any 1799 manava la prohibició de l'actuació d'artistes estrangers o la representació de les funcions en qualsevol altra llengua diferent de la castellana. Aquesta polèmica ordre reial va ser finalment suspesa en el 1801 a causa de les fortes pressions socials i el Teatre de la Santa Creu va poder continuar amb el seu repertori habitual.
El Teatre de la Santa Creu durant el segle XIX: rivalitat i decadència[modifica]
Durant el segle XIX el motor principal de l'activitat musical, tant del Teatre de la Santa Creu com dels altres teatres de Barcelona, van esdevenir totes les formes de teatre cantat, destacant especialment les representacions operístiques i la sarsuela. Durant aquest segle el públic per excel·lència del Teatre de la Santa Creu (perquè les obres procedien de l'estranger i eren cantades normalment en italià), eren les classes que pertanyien a la burgesia, les capes o nivells més alts de la societat.
Durant el primer terç del segle les autoritats eclesiàstiques van portar al cessament de l'activitat teatral durant dates importants per l'església com la Quaresma, l'octava de Corpus o el dia de Tots Sants. Aquestes petites interrupcions dins de la vida teatral es van anar relaxant cada vegada més a mesura que va avançar el segle.
Cal subratllar que el segle XIX va ser molt important per la vida teatral, era un moment en què es van crear nombrosos teatres nous arreu d'Europa. A Catalunya cal destacar la creació del Gran Teatre del Liceu (anteriorment Liceu Filodramàtic) que es va inaugurar l'any 1847. Fins aquest moment el Teatre de la Santa Creu no havia tingut pràcticament cap competència important, exceptuant certs salons de consum musical privat de l'aristocràcia o l'alta burgesia. Els propietaris i simpatitzants de Teatre de la Santa Creu es van intentar oposar a la creació d'aquest nou teatre; es va intentar posar traves de tota mena per evitar perdre la supremacia assolida durant tota la seva existència. En uns primers moments es va impedir la subscripció pública per les localitats del nou teatre del Gran Liceu i es va oficialitzar la nova denominació del Teatre de la Santa Creu com a Teatre Principal. Malgrat tots els intents del Teatre Principal per enfonsar al Gran Teatre de Liceu i d'aquesta manera evitar la competència, els esforços no van fructífera. A partir de la dècada de 1840 i 1850 la competència entre els teatres de Barcelona també va queda assentada amb la creació d'altres teatres com el Teatre Odeón, el Teatre Tívoli o el teatre estival dels Camps Elisis[5].
Dintre d'aquest context de competència entre teatres, els rivals principals van ser el Teatre de la Santa Creu i el Gran Teatre del Liceu, ja que eren les dues institucions més dotades per aconseguir les millors funciones, cantants i orquestres. En aquests anys on l'àmbit del domini vocal era molt preuat, hi va haver una gran pugna per aconseguir els més destacats cantants de procedència italiana entre el Teatre Principal i el del Liceu.
Podem destacar que a partir de la dècada del 1860 i 1870 hi va certa creació i difusió de produccions pròpies catalanes al Teatre Principal. A partir de l'últim terç de segle es fa evident cada vegada més la preeminència del Liceu sobre el Teatre Principal. Les capes socials més privilegiades preferien assistir al Liceu mentre que el Teatre de la Santa Creu es començava a dirigir cap a un públic més popular, on hi havia una oferta més heterogènia i amb un públic més ampli però amb menys qualitat de les obres.
A finals de segle la rendibilitat del teatre resultava precària, per la qual cosa l'Hospital General de la Santa Creu el va intentar vendre però sense resultats. L'any 1889, gràcies a una campanya popular es va evitar que l'edifici fos derruït[6].
El Teatre de la Santa Creu durant el segle XX: després de la decadència[modifica]
Al començament del segle XX l'òpera havia adquirit una gran importància i el teatre per excel·lència dins d'aquest tipus de representacions era el Teatre del Liceu, gràcies a la preeminència assolida durant l'últim terç del segle XIX. Barcelona s'havia convertit en una gran consumidora de representacions operístiques, sobretot d'autors com Wagner, Verdi o Puccini. El gran èxit de les òperes van portar a altres teatres com el Novetats, el Romea o el Tívoli a representar aquest tipus de funcions també[7].
Dintre d'aquest context el Teatre de la Santa Creu es trobava en plena decadència. A principis de segle el teatre va deixar de ser administrat per l'Hospital General de Santa Creu per passar en poder de particulars. En aquest mateix període es va abandonar totalment les representacions operístiques i el teatre es va centrar en repertoris catalans, on va tenir un paper important dintre de la renovació del teatre català.
Els anys 1915, 1924 i 1933 l'edifici va patir més incendis a causa dels quals va haver de ser reconstruït. Després de l'incendi del 1915 el teatre es va reconstruir però sense recuperar el prestigi anterior. A partir de l'any 1919 el seu nom es va canviar a Principal Palace, i es dedicava principalment a la representació de funcions teatrals i projeccions cinematogràfiques. L'últim incendi, de l'any 1933, va acabar de destruir completament l'interior, que es va reconstruir abandonant l'estructura típica dels teatres italians per deixar pas a una sala més modernitzada amb platea i un únic pis superior.
Durant la segona meitat de segle XX aquest teatre va ser utilitzat per a activitats i representacions diverses: projeccions cinematogràfiques, concerts, recitals, algun espectacle teatral i operístic i fins i tot va servir com a sala d'assajos de l'orquestra i el cor del qual va ser el seu antic competidor, el Teatre del Liceu[8].
Arquitectura del Teatre de la Santa Creu[modifica]
Orígen arquitectònic del teatre[modifica]
El primer teatre del qual tenim constància situat en el lloc on avui en dia s'ubica el teatre principal es tractava de la Casa i Corral de les Comèdies, ubicat a la Rambla. Ja construït el teatre amb fusta corresponent a la Casa i Corral de les Comèdies, els terrenys utilitzats per a la construcció d'aquest teatre van ser cedits per l'Hospital de la Santa Creu on estaven situades unes cases en una zona de les rambles anomenada Horta de Trentaclaus. En aquest lloc es va plantejar la construcció d'aquest edifici, que tindria com a objectiu econòmic obtenir beneficis per sufragar diverses despeses de l'Hospital de la Santa Creu. Ja construïda la Casa i Corral de les Comèdies, per tal d'obtenir més benefici, l'hospital va subhastar públicament l'arrendament del lloc per a poder fer representacions teatrals. Finalment l'abril de 1579 Fernando de Toledo (reconegut lloctinent i capità general de l'exèrcit) va guanyar el concurs i d'aquesta manera va passar a ser l'administrador del teatre. A l'any 1598 van començar les obres del nou edifici del Teatre de la Santa Creu, construcció que va resultar en el primer teatre estable a Barcelona. [9]
Aquest mateix any s'enderroca la Casa i Corral de les Comèdies fet de fusta i es comença a construir un teatre més permanent de pedra i fusta encarregat al mestre d'obres Montserrat Santacana. Aquest teatre es va acabar de construir el 1601, però a causa d'un esfondrament es va fer una reconstrucció que va acabar el 1603. Aquest teatre estava format per un pati, tres pisos i tretze llotges. La il·luminació del teatre provenia de grans finestrals distribuïts per les parets. Es té constància documental que aquest és un dels pocs teatres coberts que es trobaven a la península en aquest moment per tant aquesta és una característica arquitectònica destacada. Es van fer modificacions progressives al teatre afegint elements fins que al segle XVII va acabar tenint un pati, vuit fileres de bancs davant de l'escenari, cinc fileres de bancs a cada costat i onze llotges al voltant. Tenia també un primer pis amb llotges i un segon pis amb grades, aquests dos pisos eren coneguts com a "galliner". Un tablado sota el pati acollia els músics. [10]
Del teatre de la Santa Creu al Teatre Principal[modifica]
Sobre el primer edifici es van haver de fer diverses reconstruccions i reformes al llarg del temps, ja que aquest va patir diversos incendis. Constructivament cal destacar que entre 1728 i 1729 es va ampliar el teatre i per prevenir futurs incendis es van reconstruir diverses parts en pedra. Posteriorment, al 1760 es va fer una ampliació que va permetre acollir mil espectadors més. El 1760 el teatre torna a patir un altre incendi, aquest va ser molt més important que els anteriors i a causa d'aquest va quedar destruït tot l'interior del teatre, deixant només la façana original menys danyada. Aquest és un punt d'inflexió pel que fa a l'aparició de la primera construcció del que es passaria a anomenar com a Teatre de la Santa Creu. Gràcies a diverses donacions de nobles com el marquès de Ciutadilla i sobretot del compte d'El Asalto, Francisco González de Bassecourt. [11]
El 1840 l'edifici passa anomenar-se Teatre Principal per destacar la seva importància sobre la creació de nous teatres a Barcelona, destacant entre aquets el Gran Teatre del Liceu. No sols es canvia el nom del teatre sinó que també es fa una reforma arquitectònica de la façana que conservem en l'actualitat. A la segona dècada del segle XIX, més concretament el 1866, destaca a l'interior del teatre la incorporació d'un enllumenat amb gas i una nova reforma de la sala i l'escenari. [12]
L'incendi que va patir el teatre l'any 1915 va marcar l'inici de la decadència de les activitats teatrals en aquest. Tot i que es va fer una nova reconstrucció el teatre ja no tornaria a tindre l'èxit que havia tingut anteriorment. Als anys 1924 i 1933 cal destacar dos incendis més que alteren totalment l'estructura de la façana.
Evolució dels elements arquitectònics exteriors a partir del segle XVIII[modifica]
En els elements arquitectònics de la façana de l'edifici s'han de diferenciar entre els de la façana anterior a la reforma de Francesc Daniel Molina del 1847 i els de la posterior reforma. La façana anterior està formada per dos cossos que contenen tres arcs semicirculars i columnes jòniques ubicades al costat dels arcs a la planta, en l'àmbit de carrer. A la primera planta té pilastres jòniques i finestres. Aquestes finestres estan decorades per un frontó al pis de dalt, els dos laterals tenen la mateixa mida, però el del centre destaca per ser més gran. Al damunt de la primera planta l'estructura té un frontó amb un semicercle al centre i decoracions florals de garlandes. [13]
Amb la reforma de Francesc Daniel Molina la façana passa a adoptar una forma convexa a la part central rematada amb una cornisa. També s'hi afegeix una balconada que envolta les tres grans arcades del primer pis. La decoració d'aquesta part exterior són majoritàriament relleus de terracota sota els balcons. També conté com a decoració medallons amb bustos d'actors com Maria Malibran, Isidoro Máiquez, Caylón i Julián Prieto. Als pilars dels arcs del primer pis hi ha bustos de Lope de Vega, Calderón de la Marca i Manuel García. Als carcanyols hi ha quatre àngels que sostenen corones de llorer a les mans com a representació de la fama. Al damunt del primer pis al frontó es col·loca un rellotge al semicercle que forma aquest al centre. El rellotge està envoltat de decoració formada per baixos relleus al·legòrics.
Posteriorment a aquestes dues reformes cal destacar que la façana que podem observar actualment està despullada de tots aquests elements decoratius a causa d'incendis i diverses reformes durant el segle XX. Avui dia només s'observa una façana corbada i les obertures de les portes i finestres. [14]
Evolució dels elements arquitectònics interiors a partir del segle XVIII[modifica]
L'interior de l'edifici mostra canvis molt més complexos; l'edifici pateix moltes més reformes que la façana. Durant el segle XVI i XVII ja es construeixen elements interiors, però cal diferenciar les diverses etapes de construcció o rehabilitació. La primera és abans de la reforma de 1729, en la que ja tenim constància de l'existència d'un sostre tancat gairebé des de la fundació del teatre, també se sap que l'estructura interior estava formada per una platea amb butaques o "llunetes".
En la següent etapa posterior a la reforma del 1729, es té constància que l'existència de butaques era reduïda a començament de segle i a mida que va avançar el segle es van afegir més butaques. El total de seients era cinc files o rengles de 15 seients i uns quants bancs de fusta al darrere (aquesta part segurament estava destinada a les entrades simples o a la gent que no tenia una llotja llogada). A banda d'aquesta part, a nivell de l'escenari hi havia dos pisos i un "galliner" al capdamunt, aquest possiblement estava format per bancs de fusta i se situava al tercer pis. Al primer pis hi havia un sector ampli de llunetes, les qual tenien un preu més alt que la platea (en les files més a prop de l'escenari). Pel que fa a les llotges laterals, aquestes se situaven una mica més altes que el nivell de platea. Hi havia 10 llotges en l'àmbit de platea, 22 al primer pis i 23 al segon pis. El 1766 es van afegir 11 llotges més al primer pis i 11 més al segon. Durant aquest any també es van afegir 18 llotges al tercer pis que van provocar que el "galliner" s'hagués de desplaçar més endarrere. L'escenari en aquesta reforma també es va fer més profund que l'anterior; el teló era una peça de roba en la qual hi havia la següent inscripció: dize virtus unita fortior. El 1788 es va fer una reconstrucció de l'estructura a l'estil italià amb una platea i quatre pisos en forma de ferradura i amb una decoració feta de daurats. A l'interior, abans d'entrar a la sala hi havia un vestíbul octogonal, des d'on començava l'escala que portava a la sala. Al primer i segon pis hi havia llotges, al tercer llotges a la primera fila i bancs al darrere i al quart pis hi havia bancs. La capacitat en aquest moment era entre 1500 i 2000 localitats.
Durant el segle XIX destaquen les reformes de l'any 1866 es van fer noves reformes estructurals: es va aixecar el sostre i es va millorar l'aspecte i l'acústica del teatre. Decorativament l'aranya del sostre va ser substituïda per llums de gas a les baranes dels pisos. També es va pintar el sostre en mans d'Augusto Ferri. A part també es van millorar lavabos, ventilació i altres estructures més pràctiques. A part d'estris suplementaris a l'escenari (com miralls), la il·luminació del teatre provenia majoritàriament d'una gran quantitat de llums de gas repartides per l'espai. Aquestes van ser en moltes ocasions les causants d'incendis al teatre.[15]
L'estructura corresponent a mitjans del segle XIX, van dura fins a l'incendi de 1915. Un altre incendi ocorregut a començament de segle, concretament l'any 1933, es va haver de reconstruir novament el teatre. Per adaptar-se als nous temps es va optar per construir una sala moderna, amb platea i un únic pis superior amb graderies, les quals cobrien mitja platea i que atorgava millor visibilitat. L'any 1944 es va obrir una sala petita que es va utilitzar com a cinema, i finalment, l'any 1979 la sala gran també es va convertir en cinema. A part de reformes superficials, no va ser fins al 2013 que es va reformar el teatre, aquest es va modernitzar i adaptar per a acollir tota mena d'espectacles amb butaques que es poden, que facilita organitzar esdeveniments o sopars als pisos superiors durant els espectacles. També s'hi afegeix un bar a la cúpula de l'edifici.[16]
Història de les representacions artístiques[modifica]
El teatre alternava representacions de teatre, tant en català com en castellà, amb representacions d’òperes, que van ser les que li van donar un gran prestigi al Teatre de la Santa Creu. La temporada teatral es va programar de tal manera que durava des de Pasqua fina a la Quaresma de l’any següent. Des de 1750 s'hi van establir dues companyies: una d'òpera italiana i una altra de comèdia. Encara que també s’hi afegia una companyia de ball. Des de 1797 es va començar la tradició de fer concert de cant i d’instruments en temporada de Quaresma per evitar tancar el teatre en aquestes dates. També s'hi feien espectacles de circ, exhibicions gimnàstiques, jocs de mans, varietats, etc[17].
Els actors que es contractaven per a les representacions operístiques i de ball provenien d’Itàlia, mentre que per a les representacions de teatre, es contractaven de Madrid.
Llistat de les òperes representades per temporades[modifica]
A la taula no es reflecteix cap títol d'òpera representat en la temporada dels anys 1781-82 perquè no es conserva cap document ni llibret d'aquesta època del teatre. Això molt possiblement va succeir per la precària situació econòmica en la qual es trobava el teatre, que ni tan sols s'imprimien els llibrets de les òperes[18].
L'any 1808 va haver-hi la prohibició que actuessin companyies i artistes estrangers per la situació de guerra (La Guerra de la Independència) que hi havia, que va provocar que el teatre tanqués fins al 1810. En aquell moment es va passar a representar obres en Francès, ja que Catalunya va passar a ser una província de França[19].
A partir del segle XIX, sabem que es va representar per primera vegada una òpera de Rossini l'any 1815, la qual seria, L'italiana in Algeri. A partir d'aquí es van representar altres obres de Rossini com La Cenerentola, Torvaldo e Dorliska i Il barbiere di Siviglia representades la temporada dels anys 1818-1819.
La competència amb el Teatre Nou i el Gran Teatre del Liceu, que comença les seves activitats al Teatre de Montsió el 1837, fa que l'empresa intenti programar més estrenes i contractar els millors cantants. El 1842 es representa la primera òpera de Verdi: Oberto, conte di San Bonifacio; i l'any 1844 es representa Nabucco.
Durant els anys 60 i 70 el Liceu agafa molta importància, però el Teatre Principal tot i això estrena el 1876 Aida de Verdi i Roméo et Juliette de Gounod, i el 1882 estrena la primera òpera de Wagner, compositor que va destacar molt a Barcelona: Lohengrin[20].
Nota: Les òperes indicades amb un asterisc (*), és perquè s'han representat en temporades posteriors, encara que només apareixerà la data de la primera estrena i a continuació les dates de les estrenes posteriors.
.jpg)
.jpg)
Altres representacions teatrals destacades[modifica]
| Any o Temporada | Obra/ Espectacle | Autor |
|---|---|---|
| 1724 | Serenata (per l’accés al tron de Lluís I) | (Autor desconegut) |
| 1729 | Sarsuela: De los hechizos de Amor | Jose de Cañizares i
José de Nebra (música) |
| Cantata: Eurotas y Diana | (Autor desconegut) | |
| 1730 | La Folla Real (?) | (Autor desconegut) |
| 1731 | Sarsuela: Júpiter y Semele | Jose de Cañizares |
| Sarsuela: Adonis y Venus | ||
| 1734-42 | Serenata (davant S.A.R. l’Infant Felip de Borbó) | (Autor desconegut) |
| 1746 | Sarsuela: Una vez da Amor la Paz | Pere Pau Gregori (text)
i Josep Martí (música) |
| septembre de 1746 | Serenata (festa de proclamació de Ferran VI) | (Autor desconegut) |
| 1766 | Ball: Del sepulcro a las bodas | (Autor desconegut) |
| 1768 | Balls de Carnestoltes | (Autor desconegut) |
| 28 de gener de 1771 | Teatre: Il servo di due padroni | Carlo Goldoni |
| 1772-73 | Ball: I giuochi pitonici | Companyia de Domenico Rossi |
| Teatre: El nuevo Atlante del mundo | Carlos Vallés | |
| Loa: La más perfecta Pandora (aniversari del futur Carles IV) | (Autor desconegut) | |
| 20 de gener de 1774 | Loa: La felicidad de España, decretada en el Templo de la Eternidad por la Fortuna, Sabiduria y Valor (aniversari de Carles III) | (Autor desconegut) |
| 1774-75 | Teatre: Dios hace justicia a todos | Francisco de Villegas |
| Teatre: Diablos son los alcahuetes, o el espíritu folleto | Antonio de Zamora | |
| Teatre: El mariscal de Viron | Juan Pérez de Montalbán | |
| Teatre: El tejedor de Segovia | Juan Ruiz de Alarcón | |
| Teatre: El príncipe perseguido y tirano de Moscovia | Lope de Vega | |
| Teatre: Yo me entiendo y Dios me entiende | José de Cañizares | |
| 1775-76 | Teatre: También hay duelo en las damas | Pedro Calderón de la Barca |
| Teatre: Adriano in Siria (Aniversari del rei Carles III) | Pietro Metastasio | |
| 1776-77 | Teatre: Los áspides de Cleopatra | Francisco de Rojas Zorrilla |
| Teatre: El Cid Campeador (Aniversari del futur rei Carles IV) | (Autor desconegut) | |
| 1777-78 | Teatre: Afectos de odio y amor | Pedro Calderón de la Barca |
| 1779 | Teatre: La unión del Reino de Aragón con el Condado de Barcelona | (Autor desconegut) |
| 1780-81 | Teatre: La heroica barcelonesa | (Autor desconegut) |
| 1782 | Teatre: El amor de la libertad | (Autor desconegut) |
| Teatre: Barcelona perdida y restaurada | (Autor desconegut) | |
| 1784-85 | Ball: I due litiganti | Giuseppe Sarti |
| Ball: Iranca in Iulfa | (Autor desconegut) | |
| 1788-89 | Sarsuela: El café de Barcelona | Ramón de la Cruz amb música de Blas de Laserna |
| 1793-94 | Teatre parlat | Kaspar Breidenbach i el seu fill |
| 1796 | Ball: La mujer fanática por la escultura | Luigi Bianchi |
| Ball: Los cazadores chasqueados | Antonio Medina | |
| 1797 | Simfonia | Franz Joseph Haydn |
| 1805 | Sainet: Joan i Eulàlia | Josep Robrenyo |
| 1815 | Teatre bilingüe: La layeta de Sant Just | Francesc Renart |
| 1832 | Teatre: El mal uso del talento | Vicenç Bastús |
| 1839 | Sarsuela: La redoma encantada | Joan Goula(català) |
| 1842 | Teatre: Lealtad a un juramento | Ángela Grassi |
| 1850 | Sarsuela: Todos locos y ninguno | Narcís Freixas |
| 1851 | Ballet: La tarántula | Casimire Gide |
| 1853 | Sarsuela: El bufón de la Reina | Tomás Genovés y Lapetra |
| Sarsuela: Tres para una | Nicolau Manent | |
| 1859 | Teatre: Amores perdidos | Joaquín Asensio de Alcántara |
| 1862 | Sarsuela: Amor y arte | Gabriel Balart (català) |
| 1863 | Sarsuela: Rival y duende | Gabriel Balart (català) |
| 1865 | Teatre: Tel faràs, tel trobaràs | Eduard Vidal i Valenciano (català) |
| 1871 | Sarsuela: El tulipán de los mares | Gabriel Balart (català) |
| 1878 | Teatre: La masonera del León de Oro | Eduard Vidal i Valenciano (català) |
| 1884 | Sarsuela: La almoneda y el diablo | Gabriel Balart (català) |
| 1891 | Sarsuela: Carmela | Tomás Reig |
| 1896 | Teatre: Currita Albornoz | Juan Torrendell (català) |
| 1899 | Sarsuela: De enero a enero | Albert Cotó (català) |
| Teatre: Lladres | Ignasi Iglesias(català) | |
| 1900 | Sarsuela: Lo suplici de Tàntalo | Joan Manén (català) |
| 1905 | Teatre: El comte Arnau | Josep Carner (català) |
| Teatre: La matinada | Adrià Gual (català) | |
| 1907 | Sarsuela: La dida seca | Carles Oró |
| Teatre: La primera carta | Santiago Rusiñol | |
| Teatre: Valor | Modest Urgell | |
| 1910 | Teatre: Andrònica | Àngel Guimerà |
| Teatre: El redemptor | Santiago Rusiñol | |
| 1914 | Sarsuela: La Baldirona | Enric Morera |
| Teatre: La lepra i L'envelat de baix | Santiago Rusiñol | |
| 1915 | Teatre: El yermo de las almas | Ramón María del Valle-Inclán |
| 1934 | Sarsuela: Los inviolables | José Padilla |
| 1935 | Teatre: Doña Rosita la soltera, o, El lenguaje de las flores | Federico García Lorca |
| 1942 | Sarsuela: Los tres cosacos | Josep M. Torrents (català) |
| 1945 | Sarsuela: Mambrú se fue a la guerra | Joan Dotras i Vila |
El període que compren de 1709 al 1747 es té documentat la representació de diverses «serenates» de compositors anònims. Ja a partir dels anys 1750-1751 comença la primera temporada d'òpera al Teatre de la Santa Creu.
A partir de l'any 1733, el Teatre entra en una obscura etapa i en la que es té poca documentació, però encara tenir manca de documents es creu que entre 1733 i 1746 es van fer tant representacions teatrals com sarsuela[21].
La temporada 1767-68 s'inicia les activitats teatrals al Teatre de la Santa Creu[22]. També l'any 1768 se'n van celebrar al teatre 14 balls de carnestoltes destinats a les classes més benestants[23].
En la temporada 1769-70, les òperes Le pescatrici, La buona figliuola i Il filosofo di campagna van ser interpretades per una companyia de sarsuela que venia de Saragossa, i van ser traduïdes al castellà i adaptades convertint-les en sarsuela[24].
En la temporada 1774-75 s'opta per fer representacions teatrals en castellà, i en les ocasions especials es feien les petites Loas. En aquesta temporada i en les següents temporades no hi haurà cap representació d'òpera, excepte alguna reposició[25].
A partir de la temporada de l'any 1786-87 que es torna a donar importància a les representacions teatrals, els nous empresaris formen dues companyies: de teatre castellà i d'òpera italiana. La companyia de teatre també s'encarregava d'altres espectacles com els sainets, tonadillas i balls. En els anys 1794 i 1795 són freqüents les representacions de minuets, boleros, guarachas i els padeduos[26].
L'inici dels "concerts de Quaresma" l'any 1797 va ser a causa del creixement demogràfic de Barcelona, l'increment de la vida teatral en la societat, i en general, gràcies a les noves idees intel·lectuals que feien absurda la idea del tancament del teatre en època de Quaresma. És per evitar aquest tancament que sorgeix la idea de la realització d'aquests concerts[27]. Aquestes temporades de Quaresma estaven compostes per uns quinze concerts diferents en els quals s'interpretaven obres simfòniques.
A causa de la competència amb el Teatre del Liceu i altres teatres que oferien òpera a Barcelona va fer que el Teatre Principal es decantés per representar obres de teatre. Finalment, després de l'incendi del 3 de novembre de 1915, ja no es torna a representar òperes, però sí que es va continuar oferint sarsuela[20].
Bibliografia[modifica]
- Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, Societat Catalana de Musicologia, 1990.
- Bonatre, Francesc; Millet; M. Dolors. Catàleg del fons de Documentació Musical de l'Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas. Barcelona: Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2015.
- Company y de Montplau, Antonio de. Memorias històricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 1779-1792.
- Cortada, Juan. Cataluña y los catalanes, 1860.
- Pi y Arimón, Andres Avelino. Barcelona antigua y moderna, 1854.
- Radigales, Jaume. Representacions operístiques a Barcelona (1837 -1852): L'eclosió teatral a partir de la premsa. L'evolució del gust en el públic del segle XIX. Nous valors de la lírica a partir de la critica. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1998.
- Ramón Graells, Antoni. Teatres de Barcelona: un recorregut urbà. Barcelona: Alberti, 2013.
- Aviñoa, Xosé. Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona: Edicions 62, 1999.
- Cassañes Virella, Francisco. La Ópera En Barcelona: Estudio Histórico-Crítico (en castellano). Wentworth Press, 2018.
- Gómez, Maricarmen; Carredano y Victoria, Victoria Eli. Historia de la música en España e Hispanoamérica (en castellano). Fondo de Cultura Económica, 2010.
- Tierz Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres (en català). Viena Edicions, 2013.
Referències[modifica]
- ↑ «Teatre de la Santa Creu». [Consulta: 29/11/2020].
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII (en català). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 23-41.
- ↑ Roger, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII (en català). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 41-95.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII (en català). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 365-380.
- ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la Música Catalana, Valenciana y Balear III (en català). Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 59-65.
- ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (en català). Edicions 62, 2000, p. 91-99.
- ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear IV (en català). Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 103-112.
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). Wikipedia, 12/12(2020. [Consulta: 11 desembre 2020].
- ↑ Aviñoa, Xosé. Història de la música catalana, valenciana i balear.. Edicions 62., 1999, p. Volum 3. p, 59..
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). Wikipedia. [Consulta: [Consulta: 12 desembre 2020].].
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 383.
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català.). Wikipedia. [Consulta: [Consulta: 11 desembre 2020].].
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII.. Barcelona: Institut d'estudis catalans, 1990, p. 475-476.
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). Wikipedia. [Consulta: [Consulta: 11 desembre 2020]].
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII.. Barcelona: Institut d'estudis Catalans, 1990, p. 475-476.
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). Wikipedia. [Consulta: [Consulta: 11 desembre 2020]].
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). [Consulta: 05/12/2020].
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 325-326.
- ↑ «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). [Consulta: 10/12/2020].
- ↑ 20,0 20,1 «Teatre Principal (Barcelona)» (en català). [Consulta: 14/12/2020].
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'estudis catalans, 1990, p. 76.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 219.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 227.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 248-250.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 290.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 433.
- ↑ Alier, Roger. L'Òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l'òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 437-438.