Història de l'art català/Pau Casals

Salta a la navegació Salta a la cerca

</ref>= Col·leccionisme de Pau Casals i Defilló = Pau Casals neix el 29 de desembre de 1876, va ser fill de Pilar Defilló Amiguet i Carles Casals i Riba. Tot i que Casals va destacar des de petit, no va cursar estudis generals superiors fins als setze anys a Madrid, a mà de Guillem Morphy, un gran compositor madrileny, crític musical i secretari de la família reial d’Alfons XII i Maria Cristina d’Habsburg.[1] Gràcies amb el seu contacte amb la reina Maria Cristina d’Habsburg va poder ampliar els seus estudis musicals a Madrid, en aquest cas amb el mestre Jesús Monasterio. El contacte amb la família reial espanyola va continuar, i va seguir tocant en la intimitat per a ells.[2]

En el període que estudiava amb Morphy, anaven cada setmana al Museu del Prado, en el qual Casals es va veure atret per Ticià, Velázquez i Goya. Segons Ernest Christen, va ser en el Prado on Pau Casals es va adonar que la pintura i la música eren arts semblants. Va ser gràcies a la educació de Morphy i al fet que ell mantingues a Casals a prop de l’art, que el músic va tenir un gran interès per l’art durant tota la seva vida. Tant va ser així que va crear la seva pròpia col·lecció d’art. Tot i que el Museu del Prado no va ser el primer contacte que va mantenir amb l’art, ja que des que era petit la seva família es relacionava amb el fill del pintor Tomàs Moragas.[3]

La proximitat que va tenir amb la pintura també va ser gràcies a les gran amistats que va mantenir amb pintors importants, com per exemple, el pintor, dibuixant, decorador, interiorista i cartellista Adrià Gual. Casals i Gual van mantenir una fort amistat, això es reflexa en les cartes que es van escriure els dos artistes, les quals es troben a l’arxiu Pau Casals.[4]

A finals del segle XIX, Casals va mantenir una amistat amb Carlos Verger, un pintor i gravador, a més de professor de l’Escola de Belles Arts de San Fernando a Madrid. Verger va realitzar un retrat del músic l’any 1984. Aquesta obra forma part de la col·lecció Vil·la Casals.

L’abril de 1897 va realitzar un concert per ambientar un concert d’una exposició dels pintors Modest Urgell, Enric Galawey, Lluís Graner i Joan Brull. Aquest, el va realitzar junt amb el pianista Carles Vidiella i el tenor Ramon Blanchart a la Sala Parés.[5]

Tot i que, Gual es va moure més en el món escènic, Casals va conèixer les obres pictòriques del seu amic. Tot i això, no hi ha cap obra seva a la col·lecció d’art del músic.

Casals també va mantenir molt bona relació amb el dibuixant Ricardo Marín. Aquest va realitzar tres dibuixos, els quals es troben dins de la col·lecció de Casals. Un d’aquests mostra al músic tocant el violoncel.

Altres amistats que va mantenir va ser amb els pintors Igacio Zuloaga i Eugène Carrière. Per a Zuloaga va tocar el violoncel en una festa que va realitzar el pintor per a mostrar en privat la seva obra Los flagelantes, en aquesta van assistir artistes importants com l’escultor Auguste Rodin, el pintor Charles Cottet, el crític Arsène Alexandre, la cantant Lucienne Bréval i el compositor Raoul Laparra. Casals, en la seva col·lecció, té un quadre de Zuloaga de l’any 1902, en el que es representa un torero. Pel que fa a Carrière, va realitzar una còpia del retrat de Pau Casals de Lluïsa Vidal, el qual no es troba dins de la col·lecció.[6]

Jan Toorop, un dels representants més importants de l’Art Nouveau, també va retratar a Casals. Aquest el va fer el 29 de desembre de 1904 i la va titular Retrat de Pau Casals (Preludi de Bach. Actualment, es troba al Museu Boijmans Van Beuningen de Rotterdam.[7]

Tot i haver mantingut relació amb la pintura des de jove, el contacte amb aquest art no va arribar plenament fins la seva maduresa.[8]

La biografia de Pau Casals, avui en dia, està narrada per nombrosos autors com "Rudolf von Tobel, Lillian littlehales, Josep M. Corredor, Arthur Conte, Ernest Christen, Joan Alabedra, Elisa Vives de Fàbregas; Albert E. Khan, H. L. Kirk, el mateix Enric Casals o Lothar Seehaus" (Fontbona, 2013, p.12), fet que ens trobem davant d’un gran contrast d’informació al seu respecte. Malgrat els nombrosos escrits sobre l’artista, tots ells comparteixen una gran similitud, i aquest és que “s’han basat en la mateixa font: els records, convenientment filtrats, del mateix Pau Casals i del seu entorn”(Fontbona, 2013, p.12.). Deixant de banda alguns autors com ho són Montserrat Albet i Robert Baldock, els altres biògrafs, a banda de basar-se en les mateixes fonts potser de manera inevitable, ens expliquen la vivència de P. C. amb “un regust de relat d’un semidéu” (Fontbona, 2013, p.13), però això no significa que ens expliquin els fets de manera incoherent, però sí idealitzada. Pau casals fou un músic referent internacional que va participar en la revolució, i en conseqüència a l’expansió, en la que es va veure involucrat el violoncel a principis del s. XX, quan aleshores era un instrument més en un conjunt orquestral, però que va acabar valorant-se tant com el violí o el piano. Aquest canvi va ser possible principalment gràcies a “sus interpretaciones de las Suites de Bach [que] significó que la imagen del violonchelista se dotara de cierto matiz de soledad, profundidad e incluso intelectualismo” (Kaufmann, 2015, p.69). Per a molts músics Pau Casals “tiene la consideración de algo semejante a un padre violonchelístico” (Kaufmann, 2015, p.69).

El jardí de Sant Salvador[modifica]

Sant Salvador del Vendrell, la Vil·la Casals, és on vivia l’artista català i que “va fer remodelar [...] a començament dels anys trenta del segle XX” i que va “encarregar-ho a l’arquitecte Antoni Puig Gairalt” (Fontbona, 2013, p.34). Ens interessa la intervenció de l’arquitecte en la part del jardí que com bé diu Fontbona, Casals hi va fer dissenyar “la galeria coberta en forma de loggia de cara al mar [...] que és servir de receptacle precisament per a la col·lecció d’escultura del músic” (Fontbona, 2013, p.35).

En el jardí cal destacar peces adquirides i peces que ell mateix va encarregar. Les peces d'encàrrec que són dues, estan a nom de dos grans artistes catalans, la primera és Les Flors, 1925-1933, de Josep Llimona[9], i la segona es tracta de l’Apol·lo de 1934, de Josep Clarà[10].

En aquesta mateixa vil·la encara avui en dia es pot veure una exquisida part de les obres pictòriques que l’artista anava conservant en el seu interior. Algunes d’elles, Obres d’alta època, són obres que se situen anteriorment al moment que s’identifica amb el moviment que denominem com a romanticisme, tot i que algunes coincideixen amb aquest període. Entre els exemplars hi ha produccions d’artistes no tan sols catalans sinó també s’hi troben d’espanyols i d’estats internacionals veïns i no tant veïns com França i Escòcia. Per ordre cronològic, una de les obres és el Sant, segles XV-XVI, una pintura gòtica “atribuïble a l’escola aragonesa” (Fontbona, 2013, p.39), més concretament propera al cercle de Domingo Ram, seguida per Ponç Pilat rentant-se les mans, una taula renaixentista del segle XVI, d’origen català sense saber-ne l’autor però “propera a Joan de Borgonya” (Fontbona, 2013, p.39). Continuant sobrevolant la col·lecció podem observar un oli de grans dimensions que, sense confirmar-ho, podria pertànyer com a mínim al cercle de Francisco de Zurbarán. Aquesta obra es troba identificada com una Santa realitzada dins del segle XVII, però que “potser també podria ser una Flora” (Fontbona, 2013, p.39).

Col·lecció Conscient[modifica]

Abel Faivre, Eugène Ysaÿe i Raoul Pugno à la salle Pleyel, (c. 1896)

Algunes de les primeres obres modernes de la col·lecció Casals les va adquirir “dels primers anys de la seva carrera internacional d’intèrpret” (Fontbona, 2013, p.42). Aquestes obres de les quals tres són caricatures, el representen a ell acompanyat d’un violoncel, en la representació de Beneto Barbosa: Caricatura de Pau Casals de 1904; i en dues d’elles al costat del pianista Harold Bauer, en les representacions de Beneto Barbosa: Caricatura de Pau Casals i Harold Bauer de 1904, i Feliu Elias Apa, Caricatura de Pau Casals i Harold Bauer de 1904.


Per exemple:

. Abel Faivre, Eugène Ysaÿe i Raoul Pugno a la salle Pleyel (1896?)

W. Leo Arndt, Beethoven, (1900)

. W. Leo Arndt, Beethoven, p. 1900

. Brenda Putnam, Bust de Pau Casals, 1923

. Ismael Smith, Enric Granados tocant el piano, 1908

. Ivan Mestrovic, L’àngel de la flauta, 1919

Lluïsa Vidal, Retrat de Francisca Vidal, (1909)

. Lluïsa Vidal, Retrat de Francesca Vidal, 1909

. Albert Gos, Tempesta de neu a 3.000 m, 1924

. Agustí Querol, Bust femení, c. 1890

Moltes de les obres que avui en dia estan exposades al Museu Pau Casals (Av. Palfuriana, 67, 43880 Sant Salvador, Tarragona) foren adquirides i escollides pel mateix violoncel·lista, director, i compositor català Pau Casals, el qual seleccionava només obres del seu mateix temps, sense connotacions avantguardistes. Pel que fa als seus proveïdors, d’entre d’altres s’hi troba un gran amic i company íntim, Joan Anton Maragall Noble. Ell fou un marxant d’art, fill del poeta Joan Maragall. L’any 1976 es va inaugurar el que esdevé avui en dia el Museu Pau Casals de Sant Salvador, al Vendrell, on cal destacar que la Junta de Museus li va agrair explícitament tot l'ajut a Joan Anton Maragall. Malgrat l’estreta relació de Pau Casals amb el marxant d’art, Joan Anton Maragall, el violoncel·lista mostrava certa personalitat sense deixar-se influir per les decisions del seu amic. Sobretot en un camp tan immens i desconegut per a Casals com ho és el del col·leccionisme d’art. [11]

És evident pensar que aquest gran compositor estigués obert a ampliar els contactes dels seus proveïdors d’art. I és per això que no és estrany que Joaquim Folch i Torres (fundador del Museu d’Art de Catalunya) li recomanés a Pau Casals certes persones que els hi podia oferir algunes quantes obres.

És evident pensar que aquest gran compositor estigués obert a ampliar els contactes dels seus proveïdors d’art. I és per això que no és estrany que Joaquim Folch i Torres (fundador del Museu d’Art de Catalunya) li recomanés a Pau Casals certes persones que els hi podia oferir algunes quantes obres

També va mantenir contacte amb Joan Merli, un promotor cultural, el qual l’any 1930 l’Organització Joan Merli li va oferir a Pau Casals dues figuretes de terracota de Joan Rebull:

Escultures de terracota de Joan Rebull adquirides per Pau Casals
Nu de dona (1929) Cap de nena (1930)
Pau Casals tocant el violoncel

La independència de criteri de Pau Casals es fa molt visible sobretot en la col·locació de les seves obres més importants a la seva casa de Sant Salvador, concretament, en les estances més importants i en els llocs més visibles. Obres importants com les de: Martí i Alsina, Rusiñol, Casas, Mir, Galwey d’entre d’altres.

Sembla que el músic Pau Casals, a l’hora d’envoltar-se d’obres d’art de la seva mateixa col·lecció, no s’hi manifestava allò que en l’època es considerava tan sols “correcte” sinó que a més a més prevalia simplement el gust i l’estil personal de Pau Casals. El qual no tenia per què respondre a un gust estètic determinat.

Finalment el col·leccionisme d’aquest durant la Guerra Civil es reduirà al mínim. És curiós veure com l’escultor Mariano Benlliure, en una carta, curiosament s’acomiadava d’ell desitjant-li que l’any continués, sense comentar res de la guerra que assolava tot el país.

Bibliografia consultada[modifica]

  • FONTBONA, F. (2013). Pau Casals, col·leccionisme d’art. Editorial Viena.

Referències[modifica]

  1. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 39. 
  2. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 15. 
  3. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 16. 
  4. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 18. 
  5. Font bona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 17. 
  6. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 19. 
  7. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 20. 
  8. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d’art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 24. 
  9. «Les flors - Josep Llimona i Bruguera 1925/1933». [Consulta: 30 de maig de 2021].
  10. «Apol·lo - Josep Clarà i Ayats 1934». [Consulta: 30 de maig de 2021].
  11. Fontbona, Francesc. Pau Casals, col·leccionisme d'art. 1a edició (en català). Editorial Viena, Juny 2013, p. 84.