Història de l'art català/GATEPAC i GATCPAC. Arquitectura del moviment modern a Espanya i Catalunya

Introducció: orígens[modifica]

El GATEPAC (Grupo de Artistas y Tècnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea) va ser un grup d'arquitectes que ja des d'abans de la Segona República Espanyola van promoure l'arquitectura racionalista, és a dir, construccions senzilles i funcionals basades en la raó, en la qual s'utilitzaven formes geomètriques simples i materials industrials d'aquell moment, com van poder ser el formigó, l'acer o el vidre. Renunciaven a aquelles ornamentacions desmesurades que s'havien fet en un passat, donant-li una gran importància al disseny. El col·lectiu es va constituir exactament els dies 25 i 26 d'octubre de l'any 1930 al Gran Hotel de Saragossa amb tres subdelegacions: el Grup Nord (Sant Sebastià), el Grup Centre (Madrid) i el Grup Est (Catalunya), els quals es convertiran en els punts importants i claus pel projecte. Aquesta idea d'arquitectura racionalista va entrar al país gràcies a Fernando García Mercadal. Aquest va viatjar per Europa i va poder conèixer a importants arquitectes europeus com Peter Behrens, Le Corbusier o Mies van der Rohe.[1] Això li va permetre obrir la ment i conèixer aquesta nova arquitectura, una arquitectura moderna, innovadora i racional. Aquestes idees les plasmarà per primera vegada a l'estat espanyol a Saragossa, on es projecta el Rincón de Goya, un fet rememoratiu pel centenari de la mort de Francisco de Goya.

El GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) va ser un moviment arquitectònic que sorgeix a Catalunya coincidint amb la Segona República. Va sorgir com a Grup Est del GATEPAC, però després de la dissolució de l'any 1933, va quedar com una entitat autònoma que va perdurar fins al final de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta es va desenvolupar entre el final de la dictadura de Primo de Rivera i l'inici de la Guerra Civil Espanyola (1929-1936). Tenia com a objectiu promoure l'arquitectura d'avantguarda, centrant-se principalment en el racionalisme, fet que s'estava desenvolupant per algunes parts d'Europa. Aquests grups d'arquitectes es van veure influenciats claríssimament pels arquitectes Le Corbusier, Adolf Loos i Walter Gropius, especialment amb referents tant importants com va ser la creació de la Bauhaus a Dessau (1925).[2]

Característiques generals. La implantació d’una nova arquitectura[modifica]

A principis dels anys trenta del segle XX a Catalunya es produeix una identificació dels interessos dels joves arquitectes amb les voluntats modernitzadores i la ideologia progressista i republicana. És aleshores quan aquestes preocupacions, sumades a la voluntat de canviar i millorar les condicions de vida dels ciutadans, es consoliden en un moviment renovador de l’arquitectura.

Aquests arquitectes, oberts a noves corrents estrangeres, van veure que l’arquitectura tradicional de les escoles espanyoles no s’atenia a les necessitats reals de la major part de la societat. Bevent d’influències exteriors i del moviment modern de l’arquitectura en altres països, van agafar moltes de les idees del racionalisme arquitectònic d’arquitectes d'avatguarda com Le Corbisuer, Theo van Doesburg, Walter Gropius o Mies van der Rohe. Aquests, van ser coneguts a través de publicacions, viatges que farien els membres del grup per Europa o congressos com el CIAM, el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, a més de trobades i conferències per buscar aquesta expansió del nou estil. [3]

Podríem sintetitzar els ideals i la proposta del GATEPAC en els següents punts:

  • Voluntat de fer servir l’arquitectura com una eina per millorar el benestar de la societat: es buscava arribar a tots els seus estrats amb una arquitectura assequible e higiènica, seguint un esquema i disseny racionalista. L’arquitectura i l’urbanisme eren enteses com a instruments al servei de l’evolució social[4].
  • Crítica contra les escoles tradicionals d’arquitectura i els seus plans d’estudis obsolets per a la crisi habitacional del moment: estaria vinculat al moviment de renovació pedagògica que sorgeix i es desenvolupa paral·lelament a l’arquitectònic. El grup creia que no oferien solucions actualitzades als problemes de la societat del moment, ja que la crisi urbana dels anys trenta va portar a les ciutats grans problemes d’habitatge, atur i desigualtat socials.
  • Depuració de formes i ornaments: reacció contra l'historicisme, els eclecticismes i rebuig de la decoració a favor d’una estètica depurada i simple. Fonamentant-se en la funcionalitat, van fer severes crítiques al modernisme[3].
  • Optimització dels espais, funcionalitat i nous materials: es proposava articular els espais de forma òptima i el més funcional possible, dotant a les residències d’estances millor ventilades i il·luminades. S’apostava per un disseny industrial que minimitzés els costos, produint-se d’una forma seriada i construint amb tècniques modernes. L‘estructura adquiria un paper diferencial, buscant l’espai mínim de vivenda amb l’objectiu de fer-la més assequible a la vegada que mantenia la seva dignitat. Alguns exemples d'aquesta cerca de funcionalitat i austeritat seria l'ús de façanes més llises i, a l’interior, el fet d'introduir mobles amb roda, separar els espais privats d’una forma flexible, instal·lar una cuina estandarditzada (inspirant-se en la Frankfurt Kitchen de Margarete Schütte-Lihotzky) per a minimitzar el cost de construcció i el temps d’elaboració dels aliments, posar cadires i taules plegables, etc. Totes aquestes innovacions estarien inserides dins un sistema d’optimització espacial, acompanyat d’un elevat grau de tecnificació en la construcció. Cercaven introduir a l’arquitectura espanyola i catalana les noves corrents internacionals derivades del racionalisme, optant llavors per uns càlculs científics per les construccions i l’ús de nous materials com el ciment, la uralita o el vidre. Cal dir, però, que tant Catalunya com Espanya estaven en una posició desavantatjada pel que fa a la tecnificació necessària per a aquests plantejaments respecte a altres països centreeuropeus. Molts cops, la construcció tradicional en camps com els de l’habitatge unifamiliar continuava sent la que es mostrava més avantatjosa per a la realitat econòmica del país[4].

La revista A.C Documentos de actividad contemporánea[modifica]

Font de la imatge: veredes.es
Números de la revista A.C. Documentos de actividad contemporánea (1931-37)

La revista A.C (Documentos de Actividad Contemporánea) va ser creada pels membres del GATEPAC i, com d’altres de moviments avantguardistes, buscava a través d’ella divulgar i promoure els plantejaments propis del grup, a més de donar a conèixer en el context de la Segona República les innovacions europees en art i arquitectura. La premsa va jugar un paper fonamental en la difusió del nou estil arquitectònic, sent usada per molts dels membres per donar a conèixer els seus pressupòsits.

Dissenyada des d’uns conceptes tipogràfics innovadors i inspirada formalment en publicacions alemanyes i franceses del moment, va arribar a tenir un gran nombre de subscriptors. Abans del seu disseny, però, ja es van intentar difondre les activitats dels futurs integrants del GATEPAC en tots els mitjans de difusió possibles, muntant exposicions i trobades.

La revista va ser dirigida per Josep Lluis Sert i Josep Torres i Clavé, sent produïda a Barcelona entre el 1931 i 1937 de forma trimestral, formant un total de vint-i-cinc números. Era una revista grupal, on la firma personal es substituia per la col·lectiva, i tot i ser gestionada des de Catalunya pretenia tenir una dimensió representativa a nivell nacional. Per això en un inici s'editen, a més dels propis, projectes d'altres grups, el Nord i el Centre, però a partir del 1933 es centren casi exclusivament en projectes del grup Est i internacionals, arribant a firmar els últims tres números com a GATCPAC exclusivament.

No només centrada en arquitectura, la revista contenia articles, cròniques, informació i notícies sobre art, cinema, fotografia, ciutat i urbanisme, disseny i, a més de difondre les obres dels membres del GATEPAC, era utilitzada per organitzar debats i divulgar sobre llibres i revistes d’art i arquitectura.[5] Es podia dividir en diferents blocs: primerament, un editorial a tall de petit manifest on es posicionaven envers temes arquitectònics i urbanístics contemporanis; un segon apartat on ja es desenvolupaven els projectes, emfatitzant aquells vinculats amb el racionalisme i les teories urbanístiques presentades en els CIAM, com per exemple "La ciudad Funcional" de Le Corbusier o el projecte "Barcelona Futura" i "Ciutat de Repòs i vacances". A continuació es tractaven disciplines artístiques alienes a l'arquitectura, esmentades anteriorment, fins a arribar a una miscel·lània d'articles d'opinió, actualitat, notícies sobre art i exposicions avantguardistes i finalitzant amb comentaris crítics sobre aspectes que, per obsolets, devien ser eliminats o substituïts. Finalment s'anunciaven les empreses de publicitat, majorment tecnològiques o de mercat especialitzat, alineades amb un disseny avantguardista.

Tots els números de la revista es plantegen com una sèrie de successions temàtiques, on es van desenvolupant les qüestions que configuraran el programa del grup. Segons això, els sis primers números platejarien la seva lluita i posicionament en contra de l’academicisme. A partir del número set i fins a l’onze, es definirien “els objectius d’inversió social que estan a la base de l’esperit modern”, abordant els grans temes de la nova societat com la distribució de les masses, el mobiliari, els edificis escolars, l’habitatge obrer... formulant diferents solucions amb projectes propis del GATEPAC. En les revistes següents s’aborden estudis sobre urbanisme, interromputs per sèries monogràfiques on es parlen de temes concrets com el número nou, dedicat a les escoles, o el dotze, dedicat a l'urbanisme. Cap als darrers números, concloent amb el 25, es proposa un “replantejament radical de la revista”, que no va poder-se dur a terme.[6]

Gràficament destaca per la profusió d’il·lustracions, en un inici utilitzant les fotografies per reforçar el plantejament teòric, però a poc a poc prenent protagonisme envers el text, que es va tornant més breu i gairebé en eslògan i quasi adquirint un caire propagandístic. Aparèixen en les seves pàgines els dissenys i obres d'Erich Mendelsohn, Theo Van Doesburg, Lubetkin, Walter Gropius o Mies van der Rohe.

Actualment, els primers divuit números de la revista A.C es troben digitalitzats i disponibles en línea a través de la Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España.[7]

Principals integrants i obres[modifica]

Els membres de la GATEPAC eren sobretot nois joves de l'alta burgesia o inclús de l'aristocràcia, el que els havia proporcionat l'oportunitat de viatjar i relacionar-se amb l'arquitectura europea.[8] El grup, que es definia com independent a tota tendència política o religiosa, tenia membres que venien de totes les parts del país, formant una sèrie de subgrups dividits en:

GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquietctura Contemporània), entre d'altres
Grup del Centre, entre d'altres
Grup del Nord, format per tres arquitectes

Urbanisme i edificacions[modifica]

Els projectes realitzats podien estar signats com a autor directe o com a GATEPAC, en el cas d'obres que expressessin directament la filosofia del grup.

Rincón de Goya (1926-1928)
Reconstrucció digital del Rincón de Goya

Aquest edifici va ser dissenyat per Fernando García Mercadal entre 1926 y 1927 per conmemorar el centenari de la mort del pintor Francisco Goya. L'objectiu era que fos un centre cultural y educatiu, i que comptés amb una sala d'exposicions i una biblioteca pública. D'estil racionalista, és un dels primers edificis del moviment modern a Espanya.[9]

L'autor, García Mercadal, va representar l'enllaç de la cultura arquitectònica racionalista espanyola amb l'Europea. Va ser, a més a més, qui va introduïr al país el moviment.

Els materials de construcció són formigó i maons. Format a tres altures i amb una repartició dels espais desiguals que es reflecteix en la disposició de la façana, l'edifici es troba ubicat dins un anfiteatre natural rodejat pel riu Huerva. Tenia un important caràcter paisatjístic, doncs s'obria juntament a un jardí, formant una combinació entre conjunt arquitectónic i paisatge.

Al llarg del temps ha passat per diferets mans, que han influït en el desenvolupament de la seva història.

  • Al 1939 fou cedit al Frente de Juventudes.
  • Al 1945 l'edifici va ser cedit a la Secció Femenina, que va transformar la seva aparença redicalment convertint-lo en col·legi d'ensenyanta primària.
  • Més tard fou atribuït al Col·legi Públic de San Benito.
  • Al 1983 se li va retornar el seu aspecte original.
  • Als anys 90 es va transformar en un centre d'educació especial.

El 23 de gener de 2003 l'edifici es va declarar Bé d'Interés Cultural al BOE.

Pla Macià (1932-1934)
Diorama del Plà Macià per Torres Clavé

Projecte dissenyat pels arquitectes de la GATCPAC en col·laboració amb Le Corbusier entre 1932 i 1934. Josep Lluís Sert era qui feia d'intermediari viatjant regularment a París per tal de posar en comú el que havien projectat els arquitectes catalans amb Le Corbusier. Finalment el pla no es va aprovar mai, senzillament va culminar a nivell gràfic en una exposició inaugurada a Barcelona el 1934 titulada La Barcelona Futura. El projecte es considera un esbós del desenvolupament urbanístic de l'estil racionalista avançat per l'època. En ell s'hi mostren la majoria dels punts clau de l'urbanisme d'aquests arquitectes, tot i que s'ha puntualitzat que la participació de Le Corbusier fa ombra a algunes de les aportacions del grup.[10]

El pla es proposava una reforma i sanejament del nucli antic, millores en la comunicació de la ciutat amb les platges del Llobregat, la recerca de noves formes de ventilació i la classificació de la ciutat en diferents àrees; pensades com:

  • Una zona residencial
  • Una zona financera i industrial
  • Una zona cívica i de serveis
  • Una zona lúdica amb els parcs, jardins i platges

A partir d'aquí s'estructuraven detingudament les xarxes de comunicació i transports. Les avingudes principals de la ciutat esdevenien la Gran Via, l'Avinguda Meridiana i l'Avinguda del Paral·lel, sortint des del port, seguint el Besòs i el Llobregat, i arribant al Vallès.[11] L'objectiu, per tant, era reformar la ciutat donant-li una estructura racional que seguís el traç de reforma i eixample iniciat pel Pla Cerdà a la capital catalana, tot controlant el seu creixement i el desenvolupament higiènic, racional i pràctic.[12]

S'ha de tenir en compte que tot i que no es va dur a terme, el Pla Macià no era una reforma tancada i utòpica, sinó més aviat un projecte flexible que feia front als problemes socials que plantejava la ciutat de Barcelona.

Ciutat de Repòs i Vacances (1931-1934)

Aquest era un projecte inclòs dins del Pla Macià, promogut pel GATCPAC. Tot i que el projecte va nàixer el 1931, va ser al 1932 quan va agafar més forma, ja que va ser publicat en la revista AC. El plantejament va quedar estàtic fins que es va abandonar el 1936 a causa de l'inici de la Guerra Civil Espanyola. S'havia de construir al Baix Llobregat, al cantó de la platja, i es comunicaria amb Barcelona a través de l'extensió de la Gran Via comentada anteriorment en el Pla Macià. Les idees de Le Corbusier es troben presents en aquest projecte, sobretot en la creació de la part urbanística. A més, aquest projecte va ser usat per fer les proves de les anomenades "cases desmuntables", que eren un producte modulable, que es pot considerar industrial, ja que es podia produir a gran escala i de manera seriada. L'objectiu era utilitzar l'espai mínim d'habitatge per reduir els costos de producció, i al mateix temps mantenir la seva dignitat. Tot i que era fàcil de muntar, els arquitectes del GATEPAC reconeixien que era difícilment desmuntable. Finalment, la fabricació d'aquestes no va tenir gaire èxit, ja que, entre altres qüestions, no va rebre el suport governamental necessari.[4]

A les memòries del projecte s'indicava que l'objectiu de les vivendes de la ciutat era poder disposar, per un preu baix d'un lloc allunyat de la ciutat on passar uns dies tranquils. Durant el procés de disseny es van contruir tres tipus de cases per veure quina era la més convenient tenint en compte la relació qualitat-preu. No podien tenir un preu massa elevat, doncs la idea era que aquestes cases no fossin més cares que un cotxe.[13] Aquestes havien de formar illes separades pels diferents camins i canals[14] i es preveien cinc zones:

  • Zona de residència: amb hotels, cases de vacances i colònies escolars
  • Zona d'habitatges mínims per cap de setmana: amb espais per a càmping i pavellons escolars
  • Zona de banys: per passar una estona a la platja
  • Zona d'esports i cinema a l'aire lliure
  • Zona de cures de repòs: amb hotels i sanatoris[15]

Finalment el projecte va quedar reduït a això, un projecte, i els arquitectes de la GATCPAC es van centrar en altres dissenys que sí que van poguer dur a terme, possiblement perquè no eren tan ambiciosos com el Pla Macià o la Ciutat de Repòs i Vacances.

Casa Bloc (1932-1939)
Casa Bloc

Dissenyada per Joan Baptista Subirana, Josep Torrés Clavé i Josep Lluís Sert. Aquesta va ser pionera a Europa en el terreny de l’habitatge obrer i està considerada un dels millors representants del racionalisme català. “La casa barata és el tema més important de l’arquitectura dels nostres dies” afirmaven els membres de la GATCPAC. Va ser un projecte social innovador en el moment de la seva creació.

El 1932, la Generalitat de Catalunya va encarregar la realització d'un grup de petites vivendes obreres, buscant controlar les despeses exactes de la seva realització, així com el temps que es tardava en construir-les. A vista dels resultats obtinguts es va decidir construir una versió més gran, que va acabar sent el projecte de la Casa Bloc. Aquell mateix any es van iniciar les obres, que van quedar paralitzades el 1936 amb l'inici de la Guerra Civil Espanyola. Afortunadament, el 1939 es va acabar de construir. Tot i això la guerra va desfer part del projecte, doncs finalment en comptes de famílies hi van anar a viure militars.[16]

L'estructura de l'edifici és d'acer laminat, de manera que suporta el pes i aïlla. Així es gasta menys en material, economitzant en el preu de les cases, alhora que fa la mateixa funció que un mur de càrrega tradicional. Tot l'edifici forma una gran forma de "S" per tal d'aprofitar al màxim l'espai disponible. En total hi ha 5 blocs entrellaçats que contenen un total de 207 habitatges d'uns 70m².[16]

Cada habitatge consta de:

  • Entrada
  • Menjador
  • Terrassa annexionable al menjador a través de l'ús de grans vidrieres plegables
  • Cuina independent
  • Dues habitacions
  • Bany complert
  • Zona de safareig

No existeix una zona de pati interior, totes les habitacions tenen finestres que donen a l'exterior. Els blocs, que a més a més estan orientats a l'est o al sud, ofereixen una utilització optimitzada de la llum solar.[17] A l'interior de cada vivenda les escales són un dels elements centrals, actuant com a distribuïdors entre la primera i la segona planta. Tant a l'exterior com a l'interior s'ha prescindit de tot el que sigui innecessari, dotant als diferents espais de senzillesa i austeritat. Els arquitectes també van fer el disseny dels mobles, seguint aquestes mateixes característiques.[16]

Pel que fa a les plantes baixes de l'edifici, hi ha locals que permeten la instal·lació de diferents serveis, com per exemple cafès, biblioteques, clubs, etc. Altres parts, en canvi, es deixen completament lliures, només amb la interrupció de les columnes que suporten l'edifici, per tal de deixar pas als vianants per sota dels blocs.[17] A més a més, la seva localització resultava molt convenient, doncs:

"Es indispensable que los barrios de viviendas obreras estén situados es zonas urbanizadas, lo más próximo posible de las líneas de comunicación. De otra manera, en terrenos vírgenes situados lejos de la ciudad y de los centros de producción, presentan el inconveniente de que las malas comunicaciones hacen prácticamente inhabitables para los trabajadores estas viviendas."[17]

El febrer de 2012 es va habilitar un d'aquests pisos, posant-li el nom "La vivenda 1/11 de la Casa Bloc", com un espai pis-museu on s'ha recuperat l'estructura i decoració original dels pisos. D'aquesta manera es dóna reconeixement als seus arquitectes i el treball innovador que van realitzar.

Dispensari Central Antituberculós (1934-1937)
Pati del Dispensari Central Antituberculós

El 1934 el Departament de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya va encarregar a Joan Baptista Subirana, Josep Torres Clavé i Josep Lluís Sert la construcció del primer recinte hospitalari dedicat a la cura i tractament de la tuberculosi a causa de la forta incidència de la malaltia al país. En ell hi trobem un conjunt de tres edificis de quatre pisos en forma de "L" que van ser acabats durant la Guerra Civil Espanyola, entre 1936-38, depenent de la font.[18] El seu satisfactori resultat l'ha portat a ser considerat com el principal llegat construït del racionalisme català i l'obra més madura i interessant del GATCPAC.

L'edifici és una combinació de l'ús de nous materials juntament amb l'ús de tècniques constructives tradicionals, apostant per la funcionalitat i la senzillesa.[19] Seguint les recomanacions que el doctor Lluís Sayé va donar als arquitectes, l'edifici facilita la ventilació i afavoreix l'entrada de la llum solar per una millor recuperació dels malalts, tot i que es va haver de lluitar contra algunes ordenences municipals per aconseguir-ho.

Els tres edificis que el componen responen a tres funcions diferenciades:

  1. Un petit primer edifici és el que conté l'habitatge dels porters. Es troba incomunicat amb la resta de construccions.
  2. Un segon edifici, unit al tercer a través d'un passadís en forma de "L", alberga a la seva planta baixa el dispensari: sales de reconeixement, diagnòstic, etc. En les plantes superiors hi ha els espais destinats a l'administració, l'arxiu i els laboratoris.
  3. Un tercer edifici, de la mida del segon, però perpendicular a aquest, amb un dispensari infantil, biblioteca i sales de conferències.

La disposició dels diferents cossos forma un pati interior amb jardí que serveix d'entrada així com de separació de l'ocupada i atabalada vida urbana. L'estructura està feta amb bigues metàl·liques i es tracta l'exterior de l'edifici com una superfície plana, sense decoració ni sortints. L'única excepció és el balcó de la biblioteca, resolt molt senzillament. Els murs alternen entre blocs de maó cobert i finestrals quadrats. A l'interior la fusta és el material principal dels mobles.[20]

"El edificio expresa claramente los objetivos perseguidos por el GATCPAC: la adecuación de un programa, a unas condiciones ambientales, económicas y espaciales determinadas, resuelta mediante soluciones y elementos serializados en gran parte y empleados también en otras obras como la Casa Bloc. Sin embargo en esta obra no se aprecia en ningún momento la transposición mecánica de principios teóricos o elementos standar, sino más bien un uso libre de los mismos profundamente enraizado en las tradiciones culturales y artísticas maduradas por el GATCPAC, lo que se refleja en la delicadeza del diseño de todos los elementos del edificio, y espacio libre que hacen de esta obra uno de los hitos más importantes dentro del patrimonio de la arquitectura racionalista europea."[20]

Pavelló de la República Espanyola (1937)
Rèplica del Pavelló de la República Espanyola per l'Exposició Universal de París de 1937.

Dissenyat per Josep Lluís Sert i Lluís Lacasa. El 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, el Govern de la República va decidir participar en l'Exposició Internacional de 1937 a París. Els arquitectes volien que l'edifici reflectís la situació espanyola del moment. El curt termini que hi havia per la seva construcció i la falta de materials, així com el terreny irregular del sòl que s'havia assignat a la parcel·la espanyola no van ser obstacles suficients per frenar la construcció d'aquest. El Pavelló de la República Espanyola va suposar un important èxit arquitectònic, a causa de les connotacions polítiques que posseïa i les seves relacions amb la avantguarda artística del moment.[21]

Aquest aplicava els principis racionals i funcionals, creant una espècie de contenidor buit de tres plantes, sense murs, connectades entre elles per escales o rampes laterals. Es veu una clara negació de qualsevol mena d'ornamentació supèrflua, i en canvi se centra en la transparència, els espais fluids i les línies rectes. En el seu interior s'hi van exposar obres com el Guernica de Picasso o El Segador de Joan Miró.

El 1992, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona es va construir una rèplica de l'original, que encara es conserva actualment a la ciutat.

Interiorisme[modifica]

Disseny de mobles

L’objectiu de crear un mobiliari honest, coherent i funcional que anés de la mà de les seves noves estructures va portar a aquests arquitectes a la creació d’una col·lecció de “Mobles Model GATCPAC”, dissenys que havien de ser aprovats per una comissió i una junta abans de sortir a mercat i dels quals es repartien els beneficis després de la seva comercialització.

D'esquerra a dreta, cadira de despatx Torres Clavé, cadira Sacha, cadira joyería Roca, cadira Standard, cadira Garraf, cadira Modernista, cadira Cadirat. Extret de Arquitecturas en Común p.43. La silla del GATEPAC: Un viaje de ida y vuelta

La cadira va ser un dels elements predilectes usats per l'experimentació entre els membres de la GATEPAC. Els primers models es van fer amb materials com l’acer, però més endavant es considerarien creacions fredes i rígides, i s’implementaria un ús més generalitzat dels materials considerats tradicionals com la fusta. També es va introduir l'elaboració de cadires de vímet, que resumia a la perfecció els valors artesanals de la senzillesa i la higiene que el grup defensava.

De la creació d’aquest tipus de moble se’n desprenia la idea de l'autoria del grup com a autor de les obres per damunt de la individual. De tots els models que es van dissenyar es va intentar crear un comú que representés els diferents models ideats pel grup perquè actués com “la cadira del GATEPAC”. Aquesta va ser presa com a model estàndard ajustat al concepte de mobiliari modern aplicat als productes de la tradició artesanal.[22]

Gràcies a aquest tipus de creacions van obrir un local a Passeig de Gràcia dedicat a la decoració i l'interiorisme. Era l'anomenat MIDVA (Mobles i Decoració de la Vivenda Actual) on veníen mobles, electrodoméstics i objectes decoratius per la llar dividits en tres grups:

  1. Mobles creats pel propi grup, anomenats "Mobles Model GATCPAC"
  2. Mobles ja existents al mercat que eren adaptats per membres del grup
  3. Peces de fabricants nacionals y extrangers de les que GATCPAC era el representant exclusiu, com és el cas de les peces de Michael Thonet o Alvar Aalto.
Altres

El grup de GATEPAC va donar tanta importància a l'exterior de les seves creacions com a l'interior. És per aixó que moltes vegades els diferents arquitectes van optar per la realització i disseny del mobiliari que havia d'emplenar els espais que havien creat, com en el cas de la Casa Bloc, que ja hem vist, o la Joieria Roca, entre d'altres. Aquest sempre seguía les característiques del corrent racionalista i la seva senzillesa.

La fi del GATEPAC. Influència posterior[modifica]

Juan de Zavala. 1955. Seu del Banc d'Espanya a Barcelona.

L’arribada de la Guerra Civil i la victòria del feixisme van suposar un cop dur per a l’arquitectura del moviment modern a Espanya. A mesura que avançava la guerra, molts dels membres del grup van ser exiliats, morts o un cop finalitzada, convertits al bàndol del règim o represaliats. En tot cas, definitivament es van dispersar i molts dels seus projectes “van quedar interromputs, com el Pla Macià, desvirtuats, com la Casa Bloc o simplement arxivats, com multitud d’escoles i equipaments a pobles de Catalunya. Però la majoria dels joves arquitectes que van sobreviure no van oblidar l’experiència. El racionalisme com a estil i la funció social de l’arquitectura com a actitud, ressorgiran en alguna línia dels projectes que varen poder redactar la resta de la seva vida. Setanta anys més tard, algunes de les idees que es continuen plantejant en arquitectura i urbanisme tenen els seus orígens en el discurs d’aquells joves arquitectes[23].” Alguns dels exiliats van ser, per exemple, Josep Lluís Sert, que ja treballava simultàniament a París i a Barcelona i no va retornar després del Pavelló de la República per malalties i la situació política del moment, instal·lant-se posteriorment als Estats Units. Josep Torres Clavé va seguir una trajectòria diversa, abandonant la professió per anar al front i treballar amb les fortificacions d’una guerra ja perduda, morint el gener del 1939. La resta de membres del grup es van dividir entre els exiliats, que com Germán Rodríguez molts acabarien a Amèrica Llatina, o els qui es quedaven i s’adaptaven a l’arquitectura del nou règim o abandonaven la professió.[3]

Antoni Bonet i Castellana i Josep Puig i Torné. 1962.1963. Canòdrom de la Meridiana.

En els inicis del franquisme l’arquitectura moderna es va suprimir, identificant-se amb els perdedors de la guerra a favor d’unes formes més acadèmiques i monumentals. Arran del conflicte armat hi van haver moltes reconstruccions i reformes, dutes a terme per la Direcció General de Regions Devastades, que a més de buscar satisfer la urgent necessitat de residència per part de la població reforçaven els ideals polítics i els centres de poder del nou règim, donant protagonisme a esglésies, ajuntaments o les noves casernes. En les construccions més grans i significatives, habitualment en les grans ciutats, se seguia aquest academicisme monumental, de formes rígides i clàssiques.

Josep Lluís Sert. 1972-1975. Fundació Joan Miró.

Tot i aquesta tendència, en els anys cinquanta hi va haver un ressorgiment del racionalisme en arquitectura amb l’anomenat Grup R (1951-1961), que buscava dinamitzar aquest estancament arquitectònic, fomentat pel poder i les institucions tradicionals. Arquitectes de dues generacions, com Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas, Josep Maria Sostres, Oriol Bohigas i Josep Martorell, van connectar el moviment modern i racionalisme del GATEPAC amb els nous corrents internacionals. D’aquests primers prenien aquesta superació del pur funcionalisme, centrant-se en les aplicacions socials de l’arquitectura per a la millora de la qualitat de vida, cada cop desmarcant-se més de l’estil del moment i apostant per la modernitat[24].

En les dècades següents dels anys seixanta i setanta, amb l’anomenada “Escola de Barcelona” hereva del Grup R, van tornar a Catalunya alguns dels arquitectes del GATCPAC exiliats, com Josep Lluís Sert, qui en aquest moment planteja la Fundació Joan Miró (1972-1975) o Antoni Bonet i Castellana, autor del Canòdrom de la Meridiana (1962-1963) amb Josep Puig i Torné.

Per concloure, cal dir que ja en plena democràcia avançats els anys setanta, vuitanta i noranta, fins avui en dia, encara són vigents molts dels punts definitoris de l’arquitectura del GATPAC i el moviment modern. La voluntat de l’arquitectura com a eina per la millora del benestar social, la seva reacció contra els eclecticismes, una estètica de volums depurats i simples o l’optimització dels espais i els nous materials per obtenir el millor resultat a un cost assequible, són tendències que, poc a molt, han acabat consolidant-se en l’arquitectura dels nostres dies.

Referències[modifica]

  1. Baldellou. Arquitectura española del siglo XX (en castellà). Espasa Calpe. 
  2. Marco, R.;Buil, C.. El GATEPAC y la revista A.C: catalizador de la vanguardia arquitectónica española (1931-1937). Zaragoza: Colegio Oficial de Arquitectos de Aragón, 2005. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Domènech, G. i Gil, R. M. Un nou model d'arquitectura al servei d'una idea de país. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2010. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Álvarez, A. Miguel, O.. «GATEPAC. Casas de fin de semana, entre la tradición y la máquina». DC Papers. Revista de crítica i teoria de l’arquitectura, 2004, pàg. 116-128.
  5. Marco, R; Buil, C. El GATEPAC y la revista A.C: catalizador de la vanguardia arquitectónica española (1931-1937). Zaragoza: Colegio Oficial de Arquitectos de Aragón, 2005. 
  6. Balldenou, M; Capitel, A. Summa Artis. Historia General del Arte. 40. Madrid: Espasa, 1995. 
  7. Museo Reina Sofía. «A.C. La revista del GATEPAC (1931-1937)». Exposició al museu Reina Sofía de Madrid en la Wayback Machine, Exposició realitzada entre el 29 d'octubre de 2008 i el 5 de gener de 2009.
  8. Domènech, G. i Gil, R.. Un nou model d'arquitectura al servei d'una idea de país. 1 (en català). Fundació Josep Irla, 2010, p. 30-31. ISBN 978-84-613-8999-5. 
  9. «Rincón de Goya» (en castellà). Gobierno de Aragón. [Consulta: 09 de desembre de 2020].
  10. Sauquet Llonch, R.J. «¿Existe un urbanismo del GATCPAC sin Le Corbusier?». Arquiteturas en Común. Nº11, Novembre de 2014, pàg. 16-25.
  11. «Plà Macià» (en català). Enciclopèdia.cat. [Consulta: 13 de desembre de 2020].
  12. «El Plà Macià i el GATCPAC» (en català). Sàpiens, 2012. [Consulta: 13 de desembre de 2020].
  13. Álvarez, A. y Miguel, O.. «GATEPAC. Casa de fin de semana, entre la tradición y la máquina.». Revista de crítica arquitectònica, nº11, 2004, pàg. 116-128.
  14. Sauquet Llonch, R. «La ciutat de repòs i vacanses del GATCPAC (1931-1938). Un paisatge pel descans». TDX. Tesis Doctorals en Xarxa, 2012, pàg. 12.
  15. «La Ciutat de repòs i de Vacanses» (en català). enciclopèdia.cat, 1987. [Consulta: 13 de desembre de 2020].
  16. 16,0 16,1 16,2 «La Casa Bloc, un museo del racionalismo catalán» (en castellà). El País, 9 d'abril de 2012. [Consulta: 12 de desembre].
  17. 17,0 17,1 17,2 «Casa Bloc». 2C. Construcción de la ciudad, Maig de 1980, pàg. 48-53.
  18. «Dispensari Antituberculós (CAP)» (en català). Cercador Patrimoni Arquitectónic, Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 08 de desembre de 2020].
  19. «Dispensario antituberculoso» (en castellà). Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya. [Consulta: 08 de desembre de 2020].
  20. 20,0 20,1 «Dispensario Central Antituberculoso». 2C. Construcción de la ciudad, Maig de 1980, pàg. 62-67.
  21. «Centre de recursos per l'Aprenentatge i la Investigació, CRAI» (en català), 2012. [Consulta: 08 de desembre de 2020].
  22. Villanueva Fernández, M.. «La silla del GATEPAC: Un viaje colectivo de ida y vuelta». Arquitecturas en común, 2014, pàg. 40-51.
  23. Domènech i Casadevall, Domènech i Casadevall, G. Un nou model d'arquitectura al servei d'una idea de País. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2010. «p 61» 
  24. García, C. «El GATEPAC, GE. Una posible revisión historiográfica». DC Papers. Revista de crítica i teoria de l'arquitectura, 13, 2005, pàg. 300-305.

Bibliografia[modifica]