Estratègies de millora educativa/La situació educativa a Catalunya
Des d’una perspectiva europea comparada, històricament Catalunya ha destacat per tenir una important polarització del nivell educatiu de les persones joves: hi ha més joves amb titulacions superiors que al conjunt de la Unió Europea (UE), i també hi ha més joves sense estudis postobligatoris (el que s’anomena abandonament prematur dels estudis). Cal dir, però, que en els darrers anys aquesta taxa s’ha reduït més d’un 40% i s’apropa als objectius europeus marcats pel 2020. El fet que hi hagi molts joves amb estudis superiors és un actiu important tant des del punt de vista personal com des del col·lectiu; per contra, la proporció elevada de joves amb un nivell educatiu baix suposa un dels reptes més importants que té la societat catalana. En relació amb aquesta qüestió, altres indicadors educatius (com ara la comprensió lectora, la taxa de graduació a l’ESO, l’escolarització als 17 anys o la taxa de NEET –ni-nis–) també són negatius des d’una perspectiva europea. Al mig, hi ha els joves amb titulacions secundàries postobligatòries, que tenen un gran pes en la distribució dels nivells educatius dels joves europeus, els quals a Catalunya són una minoria, especialment els joves amb estudis de formació professional.
El fet de tenir un nivell educatiu o altre es tradueix a tenir diferents probabilitats de trobar-se en determinades situacions: pel que fa al món laboral, com menys nivell educatiu es tingui més altes són les probabilitats d’estar a l’atur, tenir un contracte temporal, tenir uns ingressos baixos o considerar la feina poc interessant. El risc de pobresa, la satisfacció amb la vida, la intensitat de les pràctiques d’oci i culturals, la participació política i social o l’estat de salut també responen a aquesta lògica.
Com és sabut, les probabilitats de tenir un nivell educatiu o un altre no es distribueixen aleatòriament entre la població, ni tampoc entre les persones joves:
- L’origen social és un factor que té una clara influència (els joves amb pares amb estudis o ocupacions en categories professionals tècniques i directives tenen més probabilitats d’assolir un nivell educatiu alt).
- La nacionalitat (els estrangers tendeixen a tenir menys estudis).
- El territori (les zones amb més oferta d’ocupacions poc qualificades afavoreixen l’abandonament prematur dels estudis).
Finalment, les generacions joves han capgirat la tradicional desigualtat per raó de gènere en relació amb els estudis i ara són els nois els que tendeixen a tenir un nivell educatiu inferior. Les raons del gran nombre de joves que han abandonat prematurament els estudis són diverses i estan interelacionades. A grans trets, poden dividir-se entre les externes al sistema educatiu i les que hi estan directament relacionades.
Pel que fa a les causes externes, el model productiu català i el seu impacte sobre el mercat de treball és un factor bàsic per entendre les estratègies educatives de les persones joves a Catalunya. Abans de la crisi, el gran nombre d’ocupacions disponibles en determinats sectors de l’economia poc qualificats va estimular l’abandonament prematur dels estudis; d’altra banda, l’atur i la precarietat estructurals en el mercat laboral català estimulen l’estratègia contrària (allargar els estudis) de manera més significativa que a altres països amb millors condicions d’ocupació.
Pel que fa a les causes internes, i sense pretendre ser exhaustius, cal mencionar diversos factors:
- La inestabilitat i la manca de consens polític sobre el model i les polítiques educatives han provocat la implementació de diverses lleis en les darreres dècades i la consegüent inestabilitat en els objectius i la gestió del sistema educatiu.
- La inversió en educació a Catalunya és més baixa que la mitjana de la UE, i això es tradueix en menys recursos per assolir els objectius marcats.
- La gestió del sistema educatiu també afecta els resultats: la segregació important que a la pràctica comporta el sistema públic o concertat (els joves d’origen immigrat i d’origen social baix estan molt sobre representats en els centres educatius de titularitat pública), les ràtios elevades d’alumnat i professorat que hi ha hagut en molts territoris i períodes, passant per factors que cal millorar com l’autonomia del centre, l’atenció a la diversitat o la implementació de l’ús de les TIC, entre d’altres.
- La formació del professorat i els seus incentius també són qüestions que afecten els resultats educatius.
- Les articulacions adequades entre el món educatiu i el laboral i entre el centre educatiu, la família i l’entorn també han estat assenyalades com a qüestions que cal millorar i tenen una incidència directa en els resultats educatius.
- El tradicional desprestigi de la formació professional (FP), que està directament vinculat amb l’abandonament prematur dels estudis, en els darrers anys ha canviat i avui en dia els joves que cursen FP ja són més que els que opten per un itinerari universitari.
Relacionat amb aquesta darrera qüestió, l’evolució dels indicadors educatius en els darrers anys ha estat positiva, tot i que aquesta millora està en bona part relacionada amb la crisi econòmica iniciada l’any 2008. Com s’ha dit, la crisi ha afectat més els perfils educatius baixos, i això ha impulsat una revalorització de l’educació que s’ha traduït en un augment d’escolarització: les persones joves abandonen menys els estudis i moltes de les que ho havien fet han tornat a estudiar. No obstant això, aquesta tendència positiva pot capgirar-se en el moment en què l’economia millori, no només pel retorn a l’estratègia anterior, sinó també per la situació de necessitat en què es troben moltes famílies després de tants anys de crisi. De fet, durant aquests anys de crisi econòmica una part de les persones joves han continuat abandonant prematurament els estudis i una part dels joves que s’hi voldrien reincorporar no ho han pogut fer per manca de recursos.
|
A tall de conclusió, és important destacar el paper que ha de tenir el sistema educatiu en la reducció de les desigualtats socials. De fet, a Catalunya la millora del nivell educatiu ha estat un mecanisme fonamental per impulsar el procés de mobilitat social ascendent que s’havia produït durant la segona meitat del segle XX. No obstant això, algunes característiques actuals del funcionament del sistema educatiu faciliten la reproducció de les desigualtats socials i contribueixen a aturar la mobilitat social de les persones joves. |
Bibliografia[modifica]
- Albaigés, B; Martínez, M. L'estat de l'educació a Catalunya. Anurari 2013 (PDF) (en català). Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2013 (Polítiques, núm. 80). ISBN 978-84-15526-44-5.
- Albaigés, B; Martínez, M. Educació avui. Indicadors i propostes de l'Anuari 2013. (en català). Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 2014 (Informes breus, núm. 47).
- Serracant, P; Fabra, S. Enquesta a la joventut de Catalunya 2012 (PDF). Volum 1. Transicions juvenils i condicions materials d'existència (en català). Barcelona: Departament de Benestar Social i Família, 2013 (Estudis, núm. 34).
