Anàlisi de la Sonata K. 310 de Mozart

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primera pàgina de la sonata.
Clic per veure la partitura sencera
Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Sonata per a piano núm. 8 en la menor
1r moviment
Randolph Hokanson, piano

Problemes per escoltar l'arxiu? Vegeu l'ajuda

La Sonata per a piano núm. 8 en la menor, K. 310 (300d) és una obra de Wolfgang Amadeus Mozart composta a París entre els mesos de març i juny de l'any 1778, a l'edat de vint anys. Malgrat la seva joventut, aquesta sonata és considerada com una obra important dins del catàleg del seu autor. A més, és una de les dues úniques sonates de Mozart en mode menor.

Anàlisi formal[modifica]

El primer moviment de la sonata presenta un tipus formal de sonata clàssica, amb una extensió mitjana. En aquest apartat s'exposa la forma de la sonata mitjançant una taula i un apartat amb els elements del desenvolupament.

Taula de la forma[modifica]

A la taula s'hi pot trobar cada secció i cada frase amb la durada corresponent. Tant l'exposició com la reexposició tenen diferents parts ben diferenciades. Però en el desenvolupament les diferents parts es confonen més, i per això s'hi dedica un apartat sencer a explicar-ho.

Taula de la forma

Secció

Frase Compassos
Exposició

(cc. 1 - 49)

A 1 - 8
Pont 9 - 22
B1 22 - 34
B2 35 - 39
B2' 40 - 44
Codetta 45 - 49
Desenvolupament

(cc. 50 - 79)

Vegeu l'apartat següent
Reexposició

(cc. 80 - 133)

A 80 - 87
Pont 88 - 103
B1 103 - 115
B2 116 - 120
B2' 121 - 125
Coda 126 - 133

Elements del desenvolupament[modifica]

El desenvolupament comença amb el tema A de l'exposició en la tonalitat relativa major (DoM) del to principal. Tres compassos després d'haver-se iniciat el desenvolupament, el tema modifica el discurs i modula a la regió tonal de Si Major mitjançant una modulació enharmònica. Una modulació enharmònica és aquella que conté un acord pont en el que s'enharmonitza una o més notes de l'acord. En aquest cas, l'acord pont el constitueix un acord de sexta augmentada alemanya que es converteix en l'acord de dominant de Si Major.

Modulació enharmònica i acord de sexta augmentada alemanya.

Una vegada arribat a Si Major s'inicia un cercle de quintes on cada tonalitat té una durada de quatre compassos. Durant aquest període l'acompanyament té un caràcter dramàtic i enèrgic, donat per l'alternança d'intervals d'octava i segona menor amb valors de semicorxera. La melodia, d'altra banda, recupera el motiu del tema A (llarg - curt - llarg) que va repetint mentre deixa dues notes aguantades amb valor de blanca. A continuació el segueixen uns compassos d'acceleració del cercle de quintes, on cada acord dura només dos temps. El caràcter de l'acompanyament canvia i passa a ser més melòdic. La melodia, al seu torn, deixa el motiu del tema A i passa a fer una imitació d'un dels motius del tema B2.

Imitació d'un motiu del tema B2' al Desenvolupament

A continuació el segueixen uns compassos d'insistència en la dominant: l'acompanyament alterna durant quatre compassos la tònica i la dominant i després fa un accelerando harmònic amb els acords de dominant - sexta augmentada francesa - dominant. Quan s'acaben aquests cinc compassos hi ha una soldadura consistent en una escala cromàtica ascendent que desemboca al tema A de la reexposició.

Soldadura del final del desenvolupament.

Anàlisi harmònica[modifica]

En aquest apartat s'exposa l'anàlisi harmònica de la sonata. Com la majoria de sonates, durant l'exposició hi ha poques modulacions, i durant la reexposició no n'hi ha cap. És durant el desenvolupament que les modulacions se succeeixen d'una manera més ràpida. La sonata està en la tonalitat de La m, però durant tot el desenvolupament la sonata es mou per altres tonalitats, seguint el cercle de quintes.

Diagrama de regions tonals[modifica]

A continuació es presenta un diagrama de regions tonals de la sonata. Aquest diagrama es basa en el que el musicòleg hongarès Zsolt Gárdonyi va dissenyar en les seves anàlisi d'invencions i fugues de Johann Sebastian Bach. El gràfic mostra la successió de modulacions de la sonata en cada secció.

Diagrama de seccions tonals de la Sonata.

Cercle de quintes[modifica]

En aquest apartat es mostra la successió de modulacions de la sonata en un cercle de quintes. Cada secció està marcada amb un color diferent: l'exposició en negre, el desenvolupament en vermell i la reexposició en verd.

Cercle de quintes de la sonata

Anàlisi motívica[modifica]

Anàlisi motívica del tema A[modifica]

Melodia[modifica]

La melodia del tema A s'estructura en dos períodes ben definits i amb un caràcter associat als dos motius que els configuren. El primer període conté un motiu de caràcter rítmic i majestuós, amb un perfil melòdic horitzontal. El motiu rítmic està format per tres figures: una corxera amb punt, una semicorxera i una negra (llarg - curt - llarg). Aquest motiu apareix principalment al primer període, però també al final del segon període en forma de cadència. En aquest període tampoc hi ha cap silenci, ni en la melodia ni en l'acompanyament.

Com a contrast, el segon període té un caràcter líric amb un perfil melòdic ondulat. El motiu melòdic està format per un acord appoggiatura introduït per una anacrusi de tres corxeres. Aquest motiu apareix tres vegades en el tema A, l'última de les quals està modificada degut a la precipitació final de la cadència. Aquest segon període sí que té silencis, fet que li dóna una caràcter més espaiat.

Acompanyament[modifica]

L'acompanyament del tema A segueix dos patrons que contrasten entre ells. En el primer període, l'acompanyament consisteix en la repetició d'acords tríades placats amb un pedal de tònica. En el segon període, l'acompanyament imita el motiu melòdic amb un acord appoggiatura, amb un temps de retard respecte la melodia.

Motiu rítmic de la melodia.
Motiu melòdic del tema A i imitació de l'acompanyament.
Patró de l'acompanyament dels quatre primers compassos.

Anàlisi motívica del tema B[modifica]

B1[modifica]

Melodia[modifica]

El Tema B1 es caracteritza per tenir un ritme constant de semicorxeres, que només es veu interromput dos temps abans de l'inici del B2. Hi ha un motiu que predomina i una variació d'aquest motiu. El motiu està compost per una progressió descendent on el patró té una durada d'un compàs i un ritme de semicorxeres. La variació del motiu és també una progressió però que dura només dos compassos. El patró de la progressió té una durada d'un compàs i un ritme de semicorxeres.

Acompanyament[modifica]

La primera part del B1 té un acompanyament d'acords díades amb ritme de corxera seguit d'un silenci de negra. Aquest acompanyament dura fins l'inici de la segona progressió de la melodia. La segona part del tema B1 està acompanyada per una successió d'arpegis a ritme de negra que dura quatre compassos. Els dos últims compassos estan acompanyats per un Baix Alberti de semicorxeres.

Motius del tema B1
Motius del tema B1

B2[modifica]

Motiu derivat de B1[modifica]

El motiu derivat del B1 té un caràcter molt alegre, donat per les escales descendents i ascendents a ritme de semicorxera que s'hi poden trobar. Els dos primers compassos del tema es mantenen a la mateixa octava, alternant intervals de segona i tercera. Després, amb una escala de terceres descendent baixa a l'octava tres, però de seguida torna a haver-hi una escala que porta la melodia fins a l'octava cinc, on realitza una cadència per acabar al Do4.

Motiu nou de B2[modifica]

El nou motiu d'aquesta part es compon de dues parts. La primera consisteix en dues corxeres staccatto i una negra, separades per dos silencis de negra, que donen un caràcter lleuger al tema. La segona part consisteix en una sèrie d'acords a ritme de blanca que s'acceleren a l'últim compàs a ritme de negra per desembocar al tema B2'.

Variació del tema B2[modifica]

Els primers dos compassos són una imitació de la B2. Després la mà esquerre baixa fins a l'octava u i fa una progressió de semicorxeres descendent que la porta fins a l'acord de Tònica de Do Major. La mà dreta, durant els dos primers compassos imiten la B2 però afegint notes a la primera corxera i a la negra. Després fa un parell de trinats solapats i quan la mà esquerre inicia la progressió descendent repeteix el patró rítmic del tema A, llarg - curt - llarg.

Motius del tema B2.

Bibliografia[modifica]

  • de la Motte, Diether. Armonía (en castellà). Editorial Labor, S.A., 1989. ISBN 84-335-7859-6. 
  • Schoenberg, Arnold. Funciones estructurales de la armonía (en castellà). Idea Books, S.A., 1999. ISBN 84-8236-134-1. 
  • Piston, Walter. Armonía (en castellà). Idea Books, S.A., 2001. ISBN 84-8236-224-0. 
  • Kühn, Clemens. Tratado de la forma musical (en castellà). Idea Books, S.A., 2003. ISBN 84-8236-281-X. 

Enllaços externs[modifica]