Psicologia Social de la Comunicació/Subjectes polítics

De Viquillibres, la col·lecció de manuals de contingut lliure
Dreceres ràpides: navegació, cerca
pàgina anterior ' SubjectesPolitics
de Psicologia Social de la Comunicació
' pàgina següent


Contingut

INTRODUCCIÓ[modifica]

Aquest estudi es planteja l'anàlisi dels diferents subjectes polítics que s'han anat formant en el desenvolupament del moviment homo – gay – lesbic – trans – queer a Catalunya durant els últims anys. L'estudi parteix de la pregunta següent: de quina manera diferents entorns culturals, històrics i socials han donat peu a l'emergència de diferents subjectivitats polítiques i formes de resistència al discurs sexual normatiu.

Partint d’aquí, el primer objectiu ha sigut desenvolupar un marc teòric que aporti eines per aproximar-se al tema d’investigació des de la perspectiva construccionista, entenen que la realitat es construeix a través de pràctiques lingüístiques quotidianes. En primer lloc, s'adopta la definició de poder y biopoder formulades per Foucault. Així, s'entén que la societat en què els processos a estudiar es produeixen, com una societat disciplinar en la qual la ciència y la cultura són instruments d’interiorització del control social que produeixen subjectes o bé adaptats o bé abjectes. Aquesta divisió immediata, a mesura que ens aproximem a la societat post industrial, cada cop te menys necessitat de ser explicitada, cada cop necessita menys mètodes de control coactius, ja que les categories normatives tendeixen a produir-se i a ser enteses com a les úniques possibles.

Aquestes formes de control social, donen peu a formes noves i específiques de resistència, com les anomenades per Mellucci i que centren la seva acció en el camp de la producció i la acció simbòlica.

Tot i així, com assenyala aquest autor, a l’hora d’abordar el tema de les resistències a la normativitat sexual, ens trobem amb que la nostra societat viu un moment de transició entre la noció de subjecte polític modern i postmodern. Tant durant el procés de recerca bibliogràfica, com durant la recollida i anàlisi d’informació hem vist com, sovint coincidien o es barrejaven diferents nocions sobre l’origen de l’opressió, de la relació dels subjectes amb la política, de les fites a aconseguir, per part dels moviments socials i formes d’actuació pertinents per aconseguir-les.

Per una banda, el discurs de la modernitat entendria que els moviments i les demandes socials haurien d’apel·lar directament a institucions i formes de poder centrades i ubicades, els seus objectiu seria per tant la consecució d’una igualtat als ulls de la legalitat que actua de forma vertical. Per la seva banda, un discurs post modern entendria el poder en termes foucaultians, es a dir: el poder es dona en la interacció, en les relacions, en el llenguatge i en el discurs. Coherentment centrarien el seu camp d’acció en aquests àmbits amb la finalitat de decosntruir aquells discursos que produeixen dominació.

Aquest esquema simplificat arriba a alts graus de complexitat quan tractem de rastrejar-lo al llarg de la bibliografia i el material informatiu del que disposem. En part això es deu a que aquesta transició en les nocions de subjecte polític, (que afectes a totes les dimensions del mateix), es donen en un moment en que la sexualitat està adquirint una presència creixent en el discurs cultural, durant les últimes décades. En aquest sentit, Brian McNair exposa el vincle que uneix aquesta sexualització del discurs amb l’estructura capitalista de consum i la cultura de masses com a forma característica de producció simbólica d’aquest sistema.

En base a aquestes reflexions, hem desenvolupat la segona part del marc teóric. Es tracta d’un recull d’informació en el qual fem una revisió històrica que parteix dels anys cinquanta i que es divideix en tres eixos d’anàlisi que hem considerat pertinents per la comprensió del tema del treball. En primer lloc hem desenvolupat un marc històric general de cadascuna de les cinc últimes dècades. A continuació hem descrit els esdeveniments rellevants y les formes que ha anat prenent el moviment GLTB. Finalment, per cada període hem descrit les formes culturals i simbòliques que ha anat prenent el discurs sobre la sexualitat en general i l’homosexualitat en particular. Aquest últim punt ha anat prenent un contacte molt estret amb la caracterització del consum com a font d’identitat, en especial en la descripció de les diferents etapes per les que ha passat el moviment homosexual durant els últims anys.

Com a metodologia hem adoptat la tècnica qualitativa de les narratives (convenientment detallada al punt de metodologia) ja que ens permetia, per una banda per una aproximaxió a la informació respectuosa amb els participants, i per una altra perque ens donava accés als discursos a través dels quals el participants construeixen la seva explicació del fenomen d’estudi i es situen en conseqüència. Aquests discursos ens ofereixen una gran quantitat d’interpretacions sobre les relacions que es donen entre els eixos d’anàlisis descrits. Aquestes formes d’articulació entre dimensions del discurs sexual son produïdes (i a la vegada produeixen) per una realitat canviant dins la qual les formes de negociació política i simbòlica cristalitzen en subjectivitats que, al seu torn produeixen diferents discursos i realitats com a forma de resistència.

Descriure aquestes formes d’articulació que produeixen i son produïdes per subjectivitats polítiques és l’objectiu final de l’estudi que queda reflectit a l’apartat de conclusions.

MARC TEÒRIC[modifica]

Perspectives i teories[modifica]

Construccionisme social i perspectiva discursiva[modifica]

La investigació parteix de la perspectiva socioconstruccionista, que és una orientació crítica de la psicologia social que considera que les persones són éssers simbòlics que construeixen la realitat a través de la interacció quotidiana i el marc de referència interpretatiu produït a nivell històric i cultural, situant el llenguatge com a generador de sentit.

La psicologia discursiva estudia els discursos que utilitzen les persones com a pràctiques lingüístiques que orienten la construcció de la realitat i l’acció en vers ella; atribueix al llenguatge un caràcter performatiu en el sentit que és considerat un generador de sentit i de pràctiques socials. Segons aquesta perspectiva, els significats que les persones utilitzen durant les relacions i les conversacions estan mediats per un conjunt de repertoris interpretatius provinents dels context social, històric i cultural en què es desenvolupen les persones (Potter i Wetherell, 1987).

Teoria del poder de M. Foucault[modifica]

Foucault parteix d’una critica al concepte de poder tradicional entès com a possessió sobirana per part del poder polític, de l’aparell de l’estat o d’una classe privilegiada. L’autor resignifica el concepte i el defineix com a un conjunt de relacions estratègiques (intencionades subtilment en el procés de dominació – submissió) que s’exerceixen constantment en la interacció. El poder és una construcció que genera discursos, veritats i sabers que influeixen al conjunt de les pràctiques socials situades.

“... el poder no es un fenómeno de dominación masiva y homogénea de un individuo sobre los otros, de un grupo sobre otros, de una clase sobre otras; el poder contemplado desde cerca no es algo dividido entre quienes lo poseen y los que no lo tienen y lo soportan. El poder tiene que ser analizado como algo que no funciona sino en cadena. No está nunca localizado aquí o allá, no está nunca en manos de algunos. El poder funciona, se ejercita a través de una organización reticular. Y en sus redes circulan los individuos quienes están siempre en situaciones de sufrir o ejercitar ese poder, no son nunca el blanco inerte o consistente del poder ni son siempre los elementos de conexión. El poder transita transversalmente, no está quieto en los individuos" (Foucault, 1985)

Segons l’autor, la modernitat va suposar una transformació dels instruments utilitzats per canalitzar el poder a través de la creació i expansió de nous discursos: la legitimació i autoritat de la religió es dilueix en l’emergència d’una societat basada en la vigilància i la disciplina, la societat disciplinar, en la qual els sabers (ciència i cultura) es converteixen en les noves formes de dominació ja que preestableixen l’existència de discursos considerats veritats absolutes: la medicina, la psicologia, la criminologia, la sociologia... i el conjunt de discursos culturals construeixen un nou concepte de realitat i persona basat en la individualitat i la llibertat en el qual el control és interioritzat a través de la naturalització de les normes relacionades amb el temps, l’espai i el moviment. És el procés de normalització que homogeneïtza i, a la vegada, individualitza (desviació de la norma).

“Las disciplinas del cuerpo y las regulaciones de la población constituyen los dos polos alrededor de los cuales se desarrolló la organización del poder sobre la vida” (Foucault, 1996)

En aquest sentit, Foucault considera que el poder, en tant que relació estratègica, no es pot entendre sense una força de contrapoder, els contradiscursos i la resistència.

Un dels concepte més importants que aporta l’autor és el de biopoder, que fa referència al poder sobre la vida, un poder positiu no basat en la prohibició, la repressió i l’exclusió sinó en l’administració, la regulació i la multiplicació de la vida. Actua bàsicament a través de dues estratègies: el cos màquina (cos individual font de força i treball que s’ha d’educar per explotar les seves potencialitats) i el cos espècie (cos com a objecte d’estudi) i normalitza les pràctiques com a individu disciplinar i com a individu que forma part d’una majoria la vida de la qual ha de regulada.

L’eina que utilitza el biopoder és el sexe, que ha actuat i actua com a unió entre la disciplina del cos i la regulació de la població. El dispositiu de la sexualitat permet establir un domini sobre les persones i sobre l’espècie, aconseguint que la dimensió biològica es reflexi a la política. Per mitjà de la normalització de la conducta sexual, el cos és utilitzat com a xarxa que involucra la política i l’economia. Les tècniques de poder i saber apunten a controlar i regular la vida a partir de patrons políticoeconòmics.

Teoria dels Nous Moviments Social (Melucci)[modifica]

Melucci parteix de la idea que actualment la societat es troba en un impasse entre dos tipus de societats diferents: la industrial i la postindustrial. Aquest canvi està suposant l’emergència d’una nova manera d’organitzar i interpretar la realitat i la persona que defineix noves formes de relació social, l’emergència de sistemes simbòlics i d’identitats col·lectives i individuals i la informació com a recurs bàsics per gestionar la interpretació del sentit que adopta la nova organització. L’autor anomena a aquesta situació la societat postindustrial o complexa i la descriu a partir de tres característiques:

Diferenciació: les regles, la lògica i el llenguatge és diferent i específic per a cada situació concreta de manera que és impossible aplicar un mateix marc d’actuació a diferents camps.

Variabilitat: la velocitat i la freqüència de canvi entre les diferents situacions és molt ràpida de manera que és necessari canviar constantment de marc d’actuació en funció de les necessitats del camp d’actuació específic.

Excés cultural: ampliació de les possibilitats d’acció degut a l’accés a informació i comunicació.

L’autor entén que hi ha una coexistència entre les dues societats i que actualment ens trobem en una etapa de transició.

L’emergència d’aquesta forma d’organització suposa una condició permanent d’incertesa que obliga a la persona a elegir i decidir constantment les regles i la lògica adequada per a cada situació canviat. La informació és considera com a producte bàsic que permet aquest procés. Com a conseqüència, Melucci manté que actualment l’ésser humà es troba en una situació paradoxal permanent en el sentit que l’elecció d’un marc d’actuació concret suposa l’emergència automàtica d’un nou camp social i, per tant, el retorn a una nova condició d’incertesa i a l’obligatorietat d’elegir i decidir novament una lògica adequada a la situació.

En aquest sentit, Melucci defensa que aquest impasse ha suposat l’emergència d’una esfera de conflictes nous i diferents, concrets a la nova situació, i, constitutivament, ha significat un canvi en l’organització i interpretació dels moviments socials:

a) Actors: considera que, actualment, la participació en moviments socials és temporal i que l’objectiu és la producció simbòlica entesa com a manera de revelar i promoure formes alternatives d’organització i interpretació de la realitat. Per tant, la pròpia existència del moviment és una acció simbòlica que té un fi en si mateix perquè desafia els valors instituïts.

b) Organització: el canvi cultural que s’està donant ha suposat que els moviments socials modifiquin la seva forma tradicional d’organització: actualment, els moviments s’organitzen en xarxes que comparteixen cultura i identitat col·lectiva.

c) Acció: l’acció dels moviments socials s’articula a partir d’un plantejament diferent al tradicional ja que actualment hi ha una politització de la vida quotidiana i l’acció política esdevé independent als sistemes polítics tradicionals (partits); estan emergint espais autònoms d’acció en forma de terminals efectives de xarxes informatives complexes.

d) Objectiu: promoure noves formes d’organització socials per poder interpretar i afrontar adequadament els conflictes socials emergents, diferents als de la societat anterior.

Aquest estudi ha definit als "nous moviments socials" com accions col·lectives que busquen el reconeixement de les condicions d’opressió d’aquests col·lectius i busquen formes d’aconseguir tant reivindicacions concretes (per exemple, lleis específiques per problemàtiques sorgides d’aquesta opressió) com transformacions simbòliques a partir del canvi de valors que promouen (Melucci, 1996).

Aquestes perspectives teòriques sobre moviments socials sostenen la idea d'un actor social homogeni que desenvolupa l’acció política. És a dir, l’assumpció de la necessitat d’apel·lar al subjecte polític com a fonament per a l’acció política col·lectiva. Aquestes perspectives es basen en la noció d’identitat per definir les característiques dels seus membres i amb referència a les formes d’opressió que es pateixen per raons d’aquesta identitat.

Finalment, l’autor introdueix el funcionament que el poder adopta en la nova situació descrivint-lo com a la capacitat que les persones tenen per a poder definir autònomament el sentit de les accions i considera que aquest, en la societat complexa, està condicionat a la disposició o no de recursos, entenen que aquest es materialitzen en l’educació, el coneixement i la informació.

El moviment homosexual pot ser analitzat des de la teoria dels NMS plantejada per Melucci en tant que aquest moviment ha emergit, entre d’altres coses, com a conseqüència del canvi cultural que s’està donant. A més a més, algun dels col·lectius són productors simbòlics, és a dir, de valors i normes diferents als hegemònics i la pròpia existència d’aquest esdevé una forma d’acció autònoma, independent al sistema polític tradicional.

Estereotips, prejudicis i discriminació[modifica]

La interpretació de les interaccions i les situacions socials, com a conseqüència de la influència de la ciència moderna (necessitat de classificació) i el discurs cognitivista de l’economia de pensament (metàfora economista), es produeix a través del procés de categorització social entès com a conjunt de processos psicològics que porten a ordenar l’entorn en termes de categories (grups de pertinença, d’objectes i esdeveniments) en tant que siguin considerats equivalents en l’acció, les intencions o les actituds d’una persona.

Les categories socials permeten preveure les accions dels altres per tal de poder anticipar-se i/o adaptar-se de manera que, aparentment, faciliten la percepció de l’entorn.

Tanmateix, les categories ordenen la realitat de forma subjectiva i valorativa i moltes vegades són independents de les accions efectives de les persones que formen part d’elles. A més a més, el funcionament d’aquestes és diferent entre elles ja que algunes categories són més utilitzades i visibles que d’altres, sobretot aquelles que fan referència a grups minoritaris i sense poder com per exemple el d’homosexuals.

Una de les conseqüències dels processos de categorització social és la generació d’estereotips, que poden ser descrits com a conjunt de creences generalitzades que estan socialment associades a una categoria determinada. L’acció d’estereotipar consisteix en percebre, significar i representar les persones i la realitat en funció de categories socialment establertes en un doble moviment mitjançant el qual, en primer lloc, s’assigna a la persona a una categoria i, en segon lloc, se li atribueix les característiques que suposadament són el criteri de creació de la categoria. L’origen dels estereotips es pot situar a l’existència de relacions de poder desigual generades per discursos rígids ideats pel poder i la funcionalitat és mantenir els valors socials dominants.

La percepció estereotipada de la realitat provoca la generació de prejudicis, que poden ser definir com a actitud generalment negativa cap a persones concretes pel fet que formen part de categories socials determinades i no per les característiques i accions personals d’aquestes.

La percepció estereotipada de la realitat és un procés molt rígid degut al procés d’anàlisi selectiu i autoconfirmació sistemàtica de les creences. A més a més, els estereotips orienten la pràctica social dirigint les accions envers les persones que son objecte d’estereotip.

En aquest sentit, la discriminació és el comportament, generalment negatiu, dirigit a les persones que formen part de la categoria estereotipada. L’objectiu de la discriminació és afavorir la identitat social de la pròpia categoria a partir del perjudici a altres categories.

Les conseqüències de la discriminació pel grup afectat poden ser profundes: identitat social negativa, sentiment d’inferioritat (que pot provocar comportaments de maltractament propi i de submissió), predisposició al fracàs degut a la manca de confiança en si mateix i l’efecte Pigmalió, reproducció del comportament definit per l’estereotip per part de les persones objecte de prejudici i discriminació. Ex: estereotip d’homosexual relacionat amb el consum, és a dir, amb elevada capacitat adquisitiva, maco, arreglat, ...

Influència de la minoria (Moscovici)[modifica]

La influència social és un procés multidireccional en el qual les minories, en tant que siguin actives i generadores de normes socials innovadores, també tenen capacitat per influenciar les majories a través de la conversió (assumpció de punts de vista diferents). Les característiques de les minories afectaran les possibilitats d’influència social:

Creació de conflictes relacionat amb el qüestionament d’algun valor o norma hegemònic que provoca la reflexió per part de la majoria i permet la visibilització de la minoria. La minoria ha d’actuar de manera consistent per tal de provocar influència a la majoria. La minoria ha de demostrar autonomia i ha de generar confiança. L’estil de negociació s’ha d’adaptar a les diferents situacions: rígid, per mantenir el conflicte i generar consistència o flexible, per generar confiança a la societat civil.

Relacionat amb la investigació present, aquesta teoria ens permetrà reflexionar sobre si el col·lectiu homosexual pot ser analitzat com a minoria activa tenint en compte que al llarg dels últims anys, els moviments socials relacionats amb l’homosexualitat han generat o no, des de diferents perspectives i posicions, un conflicte que qüestiona la norma heterosexual plantejant noves formes d’organització i interpretació de la sexualitat.

La sexualització de la cultura (Brian McNair)[modifica]

Amb l’expressió de “sexualització cultural”, Brian McNair, es refereix al fenomen característic del segle XX, pel qual, des de l’aparició dels mitjans de comunicació de masses, el sexe i la sexualitat han anat adquirint cada cop més presència i rellevància.

Dins d’aquest fenomen general descriu tres processos a través dels quals es produeix i manifesta la sexualització cultural:

- Expansió de la Pornoesfera: Fa referència al fet de que, si bé, des de l’aparició de la fotografia (amb les immenses possibilitats de difusió que això suposa) s’havia anat creant tot un sistema de codis per representar el sexe (gènere pornogràfic que es defineix en primera instància per la seva funció d’excitar al consumidor[1]), És a partir dels anys 70 quan aquesta indústria comença a proliferar ràpidament.

Noves tecnologies: reproductors de vídeo domèstic, popularització d’instruments de producció pròpia... etc.

Situació social: revolució sexual, feminisme, etc.

Això condueix a una espiral dins la qual el creixent interès social pel sexe està alimentada per la facilitat d’accedir a ell.

Aquest creixent interès i facilitat d’accés a les representacions de la sexualitat comença a descriure la diferenciació entre espais normatius (limitats per la censura explícita o per una normativitat tàcita i comunament acceptada per narradors i espectadors) com marginals. D’aquesta manera es va desenvolupant un discurs que defineix allò que és lícit representar i allò que no ho és (com a reflex d’allò que és lícit fer o que no ho és). Paradoxalment, l’existència d’espais marginals de representació permet explorar, investigar i reflexionar al voltant d’allò prohibit. A la dècada dels 60 artistes com Robert Mapplethorpe comencen a incloure a les seves obres iconografia pornogràfica com a forma de reivindicació sexual, i especialment homosexual. S’inicia d’aquesta manera una via de reivindicació d’allò prohibit des de la cultura popular majoritària. Aquest procés culminarà amb Artistes com Madonna i Jeff Koons. Les seves obres de caràcter exhibicionista es nodreixen de l’escàndol que produeix la utilització de la sexualitat explícita així com de flirtejos amb temes tabú com l’homosexualitat i el sadomasoquisme. Aquest escàndol, per una banda serveix per cridar l’atenció i per una altra per popularitzar una reformulació estetitzada d’imatges i conductes tabú. Aquest procés serà batejat per Mcnair com a Pornochic

- Aparició del Pornochic:

“El Pornochic no es porno, sino la representación del porno en el arte y la cultura no pornográfica; una forma de imitar, parodiar y homenajear la pornografía; la transformación postmoderna del porno en un artefacto cultural popular para una variedad de propósitos entre los que se incluyen la publicidad, la comedia, el arte y la educación”.[2]

Aquest fenomen afavorirà la popularització d’un discurs sexual que reivindica la expressió explícita i oberta, que juga i qüestiona els límits marcats per la tradició però especialment per una censura cada cop més feble i risible. Aquesta censura, o més aviat la indignació dels sectors més conservadors de la societat del moment, només aconseguí incrementar el valor de fetitxe progressista del pornochic.

Paral·lelament també a la dècada dels 80, aparegué la SIDA i amb ella una mortificació massiva del col·lectiu homosexual. Foren els sectors més conservadors, els mateixos que se’n feien creus de les tendències cada cop més sexualitzades de la cultura pop, les que portaren a terme aquesta campanya, amb la qual cosa no resultà difícil que els sectors progressistes (o més aviat, no extremadament conservadors) fossin permeables a la defensa d’aquest col·lectiu. D’aquesta manera es va teixint un discurs políticament correcte que, per una banda s’identifica amb un ideal abstracte d’alliberament sexual, on la sexualitat i el consum de pornochic està cada cop més present i que serveix de paraigües a l’aparició i construcció d’una nova manera de representar l’homosexualitat.

- Cultura del streaptease o la sexualització de l’esfera pública: L’emergència del discurs sexual a l’esfera pública comença a crear una audiència voyeurista. Significats tradicionalment associats a l’àmbit privat comencen a ser font d’expressió pública i de negociació. Aquest concepte inclou per suposat, la sexualitat, però també altres aspectes de caire familiar o sentimental que comencen a ser exposats com a espectacle televisiu.

Neixen el programes de testimonis on persones anònimes mostren la seva quotidianitat, exposen els seus sentiments i negocien en públic els significats al voltant dels quals transcorren les seves vides.

Una variació d’aquest fenomen és l’striptease chic. En el que personatges públics, (artistes, polítics, presentadors, etc.) exposen en públic aspectes de la seva vida privada y especialment de la seva sexualitat (Outing)

Aquests tres fenòmens explicats per McNair descriuen els mecanismes pels quals els mitjans de comunicació de masses han estat durant les últimes dècades l’espai on s’han anat negociant els diferents significats del discurs sexual, dels límits del que està permès i del que no ho està. Aquesta negociació (que, com hem vist té un correlat clar en els àmbits polítics, de consum i de moviments socials), es dirimeix en termes estètics. És a dir: distingeix allò què és bell i per tant desitjable d’allò que és repugnant i per tant abjecte, no desitjable. Aquesta connexió entre bell i desitjable es tradueix del caràcter immediat de l’experiència estètica. La immediatesa de la percepció de grat o desgrat davant una imatge, està íntimament lligada a la ideologia dominant. Si es considera que l’homosexualitat és un acte pecaminós i moralment reprovable, la visió de dos homes o dues dones en actituds més o menys eròtiques, produirà una reacció, una experiència estètica diferent a si es considera que aquesta pràctica és una possibilitat més, no susceptible de ser moralment jutjada.

Aquesta ràpida connexió entre la dimensió ètica i l’estètica del judici perceptiu va variant a mesura que s’acostuma la mirada a veure imatges que abans es consideraven abjectes, passant a entendre-les com a estèticament belles (“En la cama con Madonna”).

Per una altra banda s’ha de dir que el progressiu augment de representacions explícitament sexuals ha cristal·litzat també en gèneres audiovisuals (pel·lícules comercials, sèries de televisió, novel·les, etc.) que, si bé no representen la sexualitat de forma explícita, sobre tot a partir dels anys noranta (tot i que els primers referents daten del anys 60: “Víctima” o “La calumnia”) comencen a representar personatges i relacions homosexuals en altres dimensions de caire més socioafectiu.

Context social[modifica]

Aquest apartat ofereix una aproximació al context social en el qual s’ha desenvolupat el moviment GLTB. La funció d’aquest és la d’orientar l’anàlisi de les possibles transformacions que ha viscut el subjecte polític en una dimensió històrica i cultural. L’estructura que s’ha utilitzat s’organitza en base a tres grans punts: la història, els moviments socials (concretament GLTB) i les representacions culturals. Al llarg de l’apartat, en els períodes que hi ha hagut fets rellevants a nivell internacional, s’ha introduït la informació necessària per tal de poder comprendre el context de Catalunya i Espanya.

El sorgiment d’un fenomen (abans dels 50)[modifica]

Context històric[modifica]

En termes generals, pels americans (i degut a la globalització/imperialisme cultural també ho acabaria sent per tots els occidentals i fins i tot per a una part important dels habitants del nostre planeta) la Segona Guerra Mundial (1939-1945) fou un esdeveniment important en la història social de l’homosexualitat, ja que molts joves van entrar en un entorn segregat sexualment (exèrcit) o emigraren a grans ciutats a la recerca de feina. A grans trets podem dir que els homes van conviure en l’exèrcit i les dones en les fàbriques. Així doncs, esdevé més fàcil per homes i dones intimar amb persones del mateix sexe i explorar el món gai i lèsbic. Els homosexuals que estaven aïllats, ara veien que no eren els únics pel que van anar cap a les ciutats. Tot plegat va fer que un cop finalitzada la guerra, moltes d’aquestes persones continuessin amb les seves identitats, desenvolupant una subcultura gai i lèsbica al voltant del sorgiment dels primers bars i xarxes d’amistat.

Aquest fenomen tan emfatitzat ja s’havia donat, però, a Europa durant la I.G.M. Així, fou la primera oportunitat per moltes dones europees d’abandonar les rutines pròpies del seu gènere i endinsar-se en el món de la guerra (encara que tan sols fos com a infermeres) i de la feina assalariada, de manera que es trastoca l’ordre familiar i social creant noves responsabilitats i oficis per les dones. Les dones descobreixen que són capaces de realitzar treballs que fins aquell moment eren exclusivament masculins, de manera que s’obren nous horitzons vitals. La poca demanda de places a les universitats degut a l’exili dels homes al front també precipità l’obertura de les mateixes a les dones, de manera que també s’obre un nou camí cap a l’educació superior femenina. Pel que fa a l’homosexualitat, aquest fet va permetre que moltes lesbianes i gais es posessin en contacte i es creessin una fràgil subcultura, junt amb xarxes d’amistat i sociabilitat.

A Espanya, es donà un efecte semblant a nivell de la Guerra Civil, però en aquest cas s’anà més enllà en el protagonisme que adquiriren les dones i les seves possibilitats de canvi de rol. Durant la primera etapa de la guerra, protagonitzada per una forta commoció social que obrí espectaculars espais de subversió de les relacions de poder, les milicianes es converteixen en el símbol de la lluita contra el cop feixista. Moltes dones es traslladaren al front, tot i que allà es mantindria en molts casos la divisió sexual del treball, encarregant-se a més de combatre de cuinar, rentar roba, labors sanitàries, etc. A mesura que s’estabilitzà la situació de guerra les normes socials tornaren a calar en la societat: al ’37 Caballero feu tornar la major part de les dones del front, fet que es faria definitiu amb la creació per part dels comunistes d’un exèrcit regular i l’eliminació de les milícies i les formes de fer llibertàries. A partir d’aquest moment, les dones milicianes passaren de ser tractades com a heroïnes a ser ridiculitzades i desacreditades, en part per ser pensades com a prostitutes.

En definitiva, aquestes tres guerres contribuïren cadascuna en el seu context particular i en la seva mesura a : expandir les possibilitats d’elecció de vida de les dones (s’obren les portes a la feina assalariada, l’educació, les feines considerades masculines, etc.), fet que amplia la consciència i possibilitat real de poder triar entre diferents opcions i entre aquestes l’elecció de parella; crear vincles entre “homosexuals” que es solidificarien en xarxes de relacions d’amistat.

Durant la Segona República es fa un esforç per desterrar el puritanisme sexual i per abandonar les postures purament repressives, aproximant-se a l’homosexualitat com a patològica (els homosexuals són malalts, no delinqüents o pecadors) de la que s’han de compadir i intentar curar. De totes maneres, quan es parla d’homosexualitat tan sols es fa referència a la masculina ja que la femenina ni existeix (encara que es comença a parlar d’un cert dret al plaer femení), la necessitat de casar-se o emparellar-se segueix sent una constant que invisibilitza el lesbianisme.

L’època franquista, compresa entre 1939 i 1975, fou una època difícil, de silenci i repressió fruit del franquisme, pel que tot va anar a pas més lent.

Foren uns anys molt marcats per un discurs clarament religiós, orientat cap a una sexualitat reprimida i vinculada al matrimoni i a la procreació. Tot el que quedava fora de la norma establerta (qualsevol indici de modernitat) s’havia de reconduir. D’aquí el sorgiment d’una hipocresia generalitzada envers la sexualitat, és a dir, una doble moral entre el que oficialment era permès i el que socialment era admès. Tot i així, en la primera etapa de la legislació franquista no es penalitza específicament l’homosexualitat, sinó que la repressió institucional es du a terme inespecíficament a través de : els anomenats delictes “d’abusos deshonestos” (art. 430: relacions amb menors de 12 anys), “corrupció de menors (art. 452bis: relacions amb persones d’entre 12 i 23 anys) i “escàndol públic” (art. 431). En general, res de l’anterior s’aplicava a les lesbianes, ja que el franquisme imposava la dependència absoluta de les dones als homes de la família, de manera que no era feina de l’Estat sinó de la família en l’àmbit privat, lloc de custòdia de la puresa i l’honor de les dones, vigilar-les i castigar-les, sobretot en cas de transgressió dels rols de gènere ja que el lesbianisme era quasi inexistent en l’imaginari col·lectiu. Quasi no existeixen dades que permetin afirmar que la repressió legal hagi estat exercida contra les lesbianes.

El discurs político-institucional definia i determinava les identitats sexuals d’homes i dones, donant-los-hi uns paràmetres d’actuació clarament establerts. Això sí, atorgant més llibertat als homes, sempre i quan no traspassessin la línia que va de la virilitat a la feminitat (és a dir, sense trencar l’estereotip de mascle).

Tot el que s’havia aconseguit entre els anys 20 i 30 és devastat pel nou règim, pel que molts homosexuals van anar a la presó o van optar (obligats) per l’exili o invisibilitat (formació de guetos i evitació de qualsevol conducta sospitosa que comportés greus conseqüències). Tenint en compte aquest context, és obvi que l’homosexualitat fos silenciada i doblement estigmatitzada per suggerir sexe i ser « perversa » (Mira, 2004).

Les principals fonts de repressió foren :

- Les lleis penalitzaven qualsevol transcendència pública de l’homosexualitat i la policia era l’encarregada d’actuar, violentament, amb batudes contra qualsevol indici d’homosexualitat. Ara bé, cal remarcar que la ciutadania actuava d’informadora i per tant també participava activament en la repressió franquista. Alhora, tot plegat, estava envoltat d’una gran corrupció ja que segons quines accions no estaven relacionades amb la pròpia llei, sinó amb ideals fòbics o motivacions econòmiques. Qüestions purament econòmiques permetien que es practiquessin, entre d’altres, conductes homosexuals de forma conscient ja que aquella fou una època en la que Espanya estava dins de la “ruta sexual”, el que aportava gran quantitat de diners a l’estat.

Paral·lelament també va sorgir un nou concepte, l’homosexualitat mediterrània (Mira, 2004), la qual formava part d’un sistema purament masclista que constituïa una situació de tolerància relativa a pràctiques sexuals concretes molt ben delimitades per l’homofòbia pública. Era com una vàlvula d’escapament per aquells homes que no tenien accés a les dones. Tot plegat era un sistema ben equilibrat fins que es van etiquetar aquests comportaments.

- L'església, entesa com a autoritat moral, s’encarregava d’enfortir l’estereotip i per tant quedava justificat l’odi envers l’homosexualitat.

- La psiquiatria, sota un discurs aparentment científic, practicava una violència moral que centrava els seus esforços en la curació, fet que també augmentava l’homofòbia.

Fou doncs, una època marcada per la por i el silenci, el que va generar una desconfiança envers les marques identitàries i la visibilitat i una escassa pressió per obrir noves vies d’expressió a través del cinema o la literatura (sobre tot pel paper de la censura).

Alguns homosexuals, estratègicament, van realitzar un procés realment complicat d’interiorització de l’homofòbia per poder subsistir. Ja que es pensava que un homosexual podia encaixar millor a la societat si interioritzava aquest odi cap a la seva opció sexual. Conseqüentment, va haver-hi poca solidaritat entre homosexuals, ningú volia sortir-ne perjudicat. Però aquesta aparent solució va portar greus conseqüències personals d’autoacceptació, problemes per establir relacions interpersonals i una baixa autoestima.

Moviment GLTB: primers moviments[modifica]

EL 3R SEXO URANISTA[3]:

El terme “uranisme” fou encunyat per l’advocat i escriptor alemany K. H. Ulrichs el 1862 basant-se en “El Banquet” de Plató. Es tracta de la idea de l’existència d’un tercer sexe diferent al d’home heterosexual i dona heterosexual d’igual base biològica (molt essencialista) i fill de la voluntat divina; Ulrichs considerà que l’establiment d’una base biològica de l’uranisme conduiria a un tractament igualitari. Ulrichs fou pioner en les teories congènites de “l’homosexualitat”: L’uranista no és un home “vertader” però si un ésser humà, per tant té els seus drets i l’Estat no el pot perseguir per la seva naturalesa; les aproximacions terapèutiques tampoc tenen sentit.

Aquesta teoria derivà en formes de militància concretes: reconeixement institucional, la protecció legal, la garantia de drets, la consolidació de les especificitats. Deuran a terme els primers actes de protesta que anaren més enllà de l’ordre de representació artístic i literari.

A principis del s. XX Carpenter i M Hirschfeld aprofundeixen amb les idees anteriors. Hieschfeld funda al 1897 el “Comitè Científic i Humanitari”: primera organització amb l’objectiu de “l’alliberament” dels que practicaven plaers i afectes condemnats (hermafroditisme, androgínia, “homosexualitat”,...).

En el sí del Comitè Científic Humanitari s’hi dibuixen conflictes i lluites que s’aniran desenvolupant en el moviment GLT fins l’actualitat: justificacions de les relacions entre homes elaborades a partir de supòsits misògins; invisibilitat de les lesbianes i consideració de diferents nivells d’opressió[4]; relacions amb el feminisme; estratègia discursiva de constitució d’una identitat plural: creació d’un sentiment de pertinença que trenqués amb l’aïllament de les realitats denostades; necessitat d’una paraula autorreferencial.

Al 1933 l’Institut de Ciències Sexuals on es reunia el Comitè Científic Humanitari és assaltat per les SA : l’arxiu documental, el fons bibliogràfic i fotogràfic foren cremats. S’inicia una persecució sistemàtica per part de les tropes dels SA de persones, llocs d’oci, associacions, etc., el punt àlgid del qual és la detenció sistemàtica, internament i extermini dels “homosexuals” en els camps de concentració nazis. Així, finalitzen tres dècades d’altes quotes de llibertats de l’Alemanya de principis de segle que no es tornarien a assolir pràcticament enlloc d’Occident fins l’últim quart de segle[5].

Context cultural[modifica]

EEUU (pre-Hays)

Durant un breu període, entre l’aparició de la indústria cinematogràfica i la censura, Hollywood, va viure uns anys daurats. És cert que les representacions de la sexualitat del primer cinema poden resultar ingènues als nostres ulls, així com generalment poc centrals per les narracions en comparació als productes actuals (com veurem, cada cop més sexualitzats). Tot i això, cal dir que tot i que la sexualitat no era un recurs ni un pilar dels arguments narratius del primer cinema, ocupava en ell un lloc ben delimitat. Durant aquest període pre-censura, trobem bons exemples de com els límits del sexe, el gènere i la sexualitat començaven a ser explorats pels cineastes amb gran acceptació per part del públic. Pel·lícules com “Morocco” (1930) o “La reina Cristina de Suècia” (1933), mostren a dues de les grans estrelles de la època (Marlene Dietrich i Greta Garbo) en actituds explícitament lèsbiques. De la mateixa manera entre 1900 i 1920, pel·lícules mudes com “Wanderer of West” o “The Soilers” i també sonores com “Broadway Melody” o “Myrt y Marge” consoliden la figura del “Sissy”: un personatge masculí, extremadament afeminat que representa papers còmics i secundaris. “Broadway Melody” en concret, mostra com és la vida del que ara anomenaríem un “Bar d’ambient” i que llavors no era més que un Cabaret on s’assajaven, entre altres coses, nosves formes de posar en escena el cos, el gènere i la sexualitat.

Aquesta relativa naturalitat amb que la sexualitat es va viure i representar durant les primeres dècades del segle XX finalitza amb l’aparició d’un codi d’auto censura promogut pels mateixos productors de Hollywood en un intent de no permetre que fos l’estat o l’església qui tingués l’última paraula sobre els continguts de les pel·lícules.

EEUU (Post-Hays)

A partir de 1933 va quedar taxativament prohibida la menció de tota una sèrie de situacions com ara: Prostitució, tràfic de drogues, luxúria, petons amb llengua, relacions entre persones de diferents races o “perversions sexuals”.

Durant quasi dues dècades aquest codi es va mantenir absolutament vigent. És cert que els grans cineastes van aguditzar la seva habilitat per dir tot allò que volguessin sense poder ser acusats pel comitè de censura. Tot i així, trobem que aquest període es caracteritza per la seva tendència al manierisme i el melodrama, on la sexualitat es representa, (quan es representa) d’una manera secundaria, com un rerefons sòrdid i innombrable ( Com a “La Sombra de la Duda,” 1943 d’Alfred Hitchcok), o bé com una eterna promesa tenyida de rosa que espera al final del matrimoni (idea aquesta especialment representada per l’actriu Doris Day amb pel·lícules com “Tea for two” 1950); això en el cas heterosexual.

Les representacions de l’homosexual (mai de l’homosexualitat) durant aquest període està marcada per un to extremadament sòrdid i sinistre. Seguint amb la tradició narrativa prèvia al codi Hays descobrim que la lesbiana apareix com un ésser ambigu i hipersexualitzat, només que en aquest cas ja no es tracta d’una hipersexualitat desitjable, (com ho podia ser Marlene Dietrich vestida amb Smoking i besant els llavis a una noia), sinó d’una desviació atribuïda a un personatge física i moralment repugnat: Mrs Danvers, la majordoma de “Rebecca” (1940) se’ns mostra com una malalta mental, obsessionada per la mort de la seva senyora, és inquietant i potencialment perillosa, la seva mirada delirant té un poder hipnòtic que remet a la tradició de la dona vampira: l’any 1936 es produeix a Hollywood “La Hija del Vampiro”, Gloria Holden (una actriu gens atractiva) interpreta el paper d’una dona que, per no tenir cap mena d’atractiu pels homes, ataca a les dones que es comporten com a subjectes passius. Més endavant veurem com el vincle entre lesbianes i vampires es manté i reformula en termes menys moralistes. Tot i així en aquest primer moment la desviació de la norma heterosexual i la sanció en termes narratius estaven íntimament lligats.

Podem dir exactament el mateix de les representacions de l’homosexual masculí: pel·lícules com “El Halcón Maltés”(John Huston, 1941) o “La Soga” (Alfred Hichkock, 1948) ens mostren personatges masculins, perversos i /o ridículs, assassins, o, en el millor dels casos, extremadament turmentats i per tant suïcides (com ara l’acusat de “El Proceso Paradine” 1947) molt allunyats de la integritat moral que caracteritza l’heroi masculí del moment. La estètica a través de la qual se’ls reconeix veu de les fonts de la literatura d'Oscar Wilde: Els Dandis decimonònics, elegants i decadents, que definits per Wild tenien una connotació subversiva, a partir dels anys 40 aniran perdent aquesta virtut per ser considerats cada cop més monstruosos, repugnants i abjectes.

La Homosexualitat Abjecta (50-60)[modifica]

Context històric[modifica]

La publicació de l’estudi d’Alfred Kinsey sobre el comportament sexual humà va confirmar que la sexualitat homosexual no era quelcom aberrant però sí un patró general en la societat. Les investigacions al respecte del Senat americà donaven la imatge de l’homosexual com a una amenaça a la fortalesa i seguretat americana. Per tot plegat, a partir dels anys 50 s’intensificaren els acomiadaments de persones homosexuals de feines governamentals i militars.

L’any 1953, el President Dwight D. Eisenhower va treure una llei executiva que barrava el pas a gais i lesbianes de qualsevol feina federal. Paral·lelament, l’FBI va començar un programa de vigilància a persones homosexuals. Aquesta iniciativa federal va donar ales a la policia local per assetjar a homes i dones homosexuals. Aquests “oficials del vici” feien batudes regulars a bars, arrestant algunes vegades a dotzenes d’homes i dones en una sola nit. Durant aquesta dècada els arrestos a la ciutat de Washington excedien el miler anual. A Philadelphia, la mitjana de càrrecs contra gais i lesbianes era de cent mensuals. Inclús, no només era la policia la que s’encarregava d’aquestes accions, sinó que els actes homofòbics també venien per part de la ciutadania.

A Espanya les coses no eren tant diferents, es continuava sota un règim franquista que impedia qualsevol tipus d’expressió que anés en contra de l’establerta per l’òrgan de poder. Es continuava sota el silenciament de la pròpia identitat i la por a qualsevol manifestació susceptible de sospita.

El 15 de juliol de 1954 el franquisme va extremar les mesures legals aprovant una esmena a la “Ley de Vagos y Maleantes” per tal de castigar més durament als homosexuals, ja que es considerava que n’hi havia hagut un important augment fruit de la gran influència d’estrangers, artistes i intel·lectuals (el que podia fer trontollar l’equilibri de l’entramat social). Tot i que en principi aquesta era una llei aplicable a tota la població (heterosexuals i homosexuals per igual) en realitat l’aplicació era molt més dura pels homosexuals, ja que els condemnava pel simple fet de ser-ho.

El concepte d’escàndol públic, contemplat en dos dels articles d’aquesta llei (431-432), era un concepte tan ambigu que servia com a excusa perfecte per exercir legalment l’homofòbia, ja que era entès com un delicte general que comprenia el dany a la moral d’un tercer. El fet de que el concepte de moral no estès ben definit comportava que el jutge no tingués una base sòlida sobre la que dictar sentència.

Un fet important que reflectia i explicitava a la perfecció el sentiment general de menyspreu envers l’homosexualitat fou la publicació, el 1956, del llibre de Mauricio Carlavilla “Sodomitas: homosexuales, políticos, científicos, criminales, espías, etc.”. Fou un dels textos més difosos durant el franquisme (va tenir fins a dotze edicions) amb un to fortament homòfob on l’homosexualitat era presentada com a perversió suprema, com a vici causant de la decadència de la societat. L’homosexualitat era expressada en termes de problema, incloent en aquesta categoria a qualsevol que trenqués amb els preceptes de l’època. Veiem aquí cert paral·lelisme amb el que també succeïa als EEUU.

Moviment GLTB[modifica]

HOMOFÍLIA

Es tracta d’una versió de “l’homosexualitat” acceptable en primera persona i enquadrada en una context particularment hostil (l’onada repressiva i puritanista s’apodera d’Occident durant els anys 30 als 60). Aquests anys de prevalença del feixisme segellen en un període de silenci els que es situen fora de la norma heterosexual.

Al 1949 el militant holandès Arent van Sunthorst encunya el terme “homòfil”, amb el qual s’intenta superar la reducció a la pràctica sexual i al sexe com a clau identitària imposada per la ciència. L’objectiu d’aquest nou discurs és el d’ocupar un lloc digne en el conjunt social, situant-se en petites comunitats de convivència. Postulen la integració i la tolerància allunyant-se de qualsevol excepcionalitat i renunciant a qualsevol especificitat.

A EEUU sorgeix el col·lectiu MATTACHINE SOCIETY el qual s’emmarcava en aquesta línia de pensament (declaraven que calia “un comportament que fos acceptable per la societat en general i compatible amb les institucions reconegudes: llar, Església, Estat.”; “l’homosexualitat no busca el ensorrament o la destrucció de cap de les institucions , lleis o costums existents en la societat, sinó que busquen ésser assimilats com a ciutadans constructius, vàlids i responsables.”). També cal destacar el COC holandès, la revista suïssa “DER KREIS”(de difusió internacional) i la revista “ARCADIE” (’54).

Actualment, el discurs homòfil ha estat assimilat a associacions de lesbianes i gais cristians.

Context cultural[modifica]

- Representacions de la sexualitat:

Al temps que les mesures legals contra l’homosexualitat adquirien força i es feien explícites tant a l’estat espanyol com als Estats Units, la teoria psicoanalítica es popularitza enormement dins l’àmbit cinematogràfic.

La idea d’un terreny psicològic inconscient on quedaven amagats els impulsos reprimits, els records i sobretot, la sexualitat com eterna font de conflicte i moviment, va cristal·litzar ràpidament entre el públic i els creadors. Els codis implícits a través dels quals la sexualitat s’expressava, estaven estretament lligats a la iconografia freudiana així com a tota una sèrie de creences de caire explicatiu: la sexualitat en general i l’homosexualitat en particular, tot i tenir una constant presència en els arguments de l’època, mai es manifestà per sí mateixa, sinó com a causa d’algun conflicte (en el cas heterosexual) o com a conseqüència / manifestació d’algun trauma patològic (en el cas de l’homosexualitat). Aquest vincle implícit entre la sexualitat com a pulsió inconscient i les seves manifestacions en altres àmbits de la vida, comença a teixir un discurs segons el qual la sexualitat té un paper central en la definició identitària dels personatges: la seva sexualitat senyala un esquema a través del qual el podem interpretar i, recíprocament els seus actes, en àmbits teòricament asèptics (la manera de vestir, els atacs d’histèria, els impulsos homicides, etc.) ens donen informació sobre la seva sexualitat.

A través d’aquest vincle, la sexualitat entra a formar part d’un discurs de normativitat social, no per si mateixa (no es tracta ja de que determinades pràctiques siguin pecaminoses per se) si no per la seva íntima relació amb la identitat social. Determinades pràctiques o tendències queden indissolublement lligades a determinades maneres de fer i ser en el món.

Per una altra banda l’accés a al sexualitat continua sent un fet lligat a la maduresa i als ritus de pas. Paral·lelament, la dels cinquanta, amb la seva incipient estabilitat econòmica lligada al capitalisme, es la dècada de l’aparició de l’adolescència. Es defineix un sector d’edat entre la infantesa i la maduresa durant el qual els joves tenen una relativa independència i autonomia, una mena de limbe social on el trencament amb les normes socials serà un requisit imprescindible per la posterior acceptació de les mateixes. Dins d’aquest joc la sexualitat jugarà un paper central. El personatge de l’adolescent es presenta com un ésser sexualment ambigu que haurà de recórrer un camí per adquirir la sexualitat correcta i per tant la identitat adulta correcta.

“Rebelde sin causa” és un bon exemple de com, sense mostrar ni fer cap referència explícitament sexual, es pot transmetre un discurs sobre normativitat sexual. Una de les primeres pel·lícules centrades en l’adolescència com a grup social amb identitat pròpia, ens presenta tres personatges enfrontats a un mateix moment de conflicte: l’accés al món adult i la seva resistència a assolir les normes del mateix. Al llarg de la trama trobem una relació triangular entre dos nois (James Dean i Sal Mineo) i una noia (Nattalie Wood) que finalment es resol amb la mort/suïcidi d’aquell (Sal Mineo) que respon als codis de representació de l’homosexualitat (debilitat física i mental, excessiva tendresa i admiració pel seu amic, etc.) i que per tant no pot assolir una maduresa correcta, imprescindiblement lligada a l’heterosexualitat. El pla final de la pel·lícula ens mostra la sortida a l’exterior de la casa, on s’havien amagat, de James Dean i Natalie Wood, agafats de la mà, enfrontant-se junts (com home i dona) al món adult.

Aquesta manera de representar el vincle entre sexualitat, identitat i adolescència en to de tragèdia psicològica la trobem també a “Esplendor en la hierba” (Elia Kazan, 195?) que ens mostra la història d’una noia (Natalie Wood) que arriba a embogir, literalment, per no poder mantenir relacions sexuals amb la seva parella (Warren Beati) a causa de les restriccions que la seva comunitat imposa. Un cop més no és necessari que en cap moment aquest conflicte sigui esmentat explícitament, donat que impregna amb la seva tensió tot el recorregut narratiu de la història. En aquest cas, la relació entre pràctiques sexuals correctes i maduració correcta no es manifesta, com en el cas anterior a través d’un final alliçonador, si no mitjançant la veu dels personatges adults, els pares preocupats que parlen en una clau que tant els personatges joves com els espectadors comprenem. L’imperatiu “d’esperar” (mai es diu a què), o de “no fer” (mai es diu el què) es un argument d’autoritat que única i exclusivament troba resistència en un impuls natural, que assetja els adolescents i que ha de ser reconduït. Les raons no s’expliquen perquè no és necessari, fins a aquest punt la noció de normativitat sexual estava assumida en els codis d’aquesta època.

En aquest context de perfecta comprensió i acceptació de la normativitat sexual, no podien estar menys definits els límits abjectes del discurs. Si fins i tot la heterosexualitat estava perfectament acotada a l’àmbit de la monogàmia i el matrimoni, sota pena de caure en desgràcia (desgràcia que es reflectia en personalitats disfuncionals) en el cas de la homosexualitat, aquest reflex el trobem directament en la patologia i la criminalitat.

- Representació de l’homosexualitat femenina:

En el cas de la homosexualitat femenina les representacions són, en primer lloc escasses, i en segon lloc marcades de connotacions de vici i sordidesa.

A “Caminando por el lado Salvaje” Barbara Stanwyck, representa la Madame d’un prostíbul enamorada d’una de les noies. La prova de que entre elles existeix una relació la trobem en el fet que quan la jove està a punt de casar-se, es suïcida abrumada pel pes del seu passat. Òbviament, el fet d’haver estat una prostituta suposa un greu conflicte a l’hora de començar una nova vida, però des de els codis de l’època, aquest seria un punt susceptible de redempció, no obstant es suïcida, i si ho fa és per que la seva relació amb la Madame és qualitativament diferent d’un passat de prostitució, denota una condició de l’ésser incompatible amb la possibilitat de ser feliç/decent/normal (tres conceptes, aquests, íntimament lligats i àmpliament normatius). Un altre punt interessat d’aquesta pel·lícula és que trobem una estructura canònica que es repetirà amb freqüència (tot i que en diferents varietats) quan de relacions lèsbiques es tracti: Una dona sedueix l’altra i la condueix cap a un “nou terreny”. Aquesta estructura aparentment simple defineix clarament un rol actiu y un rol passiu. La manera en que aquests dos rols es connoten així com la manera en que es descriu el “nou terreny” aniran variant i amollant-se als canvis en el discurs de la sexualitat femenina y a les diferents iconografies dels diferents moments (de fet te molt a veure amb la tradició vampírica ja esmentada amb “La hija del vampiro” durant la època anterior). Però crida l’atenció la freqüència amb que es dona aquest cànon en comparació a altres possibilitats com la de mutu reconeixement, més habitual entre protagonistes masculins.

Una altra possibilitat per representar la homosexualitat femenina en aquest període es la que ens mostra “Young man with a horn”. En aquest cas es produeix una curiosa equació, i és que la homosexualitat pot esmentar-se d’una manera més explícita única i exclusivament si va acompanyada d’un immediat diagnòstic patològic. Trobem aquí la història d’un trompetista d’èxit (Kirk Douglas) casat amb una bella i ociosa dona (Lauren Bacall). Realment trobem el contingut lèsbic de la pel·lícula més en la desesperació que poc a poc va apoderant-se del marit, que en la tensió eròtica entre ella i la seva companya, que es limita a una apretada de mans a la porta de la casa sota la mirada clandestina del marit. Són altres conductes, l’excessiva independència i afecció a l’alcohol, massa temps d’oci i dispersió, etc. les que ens fan sospitar l’homosexualitat d’aquest personatge. Finalment la tensió dramàtica esclata i aquest punt queda definitivament aclarit qual ell formula l’acusació: “estàs malalta i has de buscar ajuda”. Tothom sap de què parla.

- Representacions de l’homosexualitat masculina:

A partir dels cinquanta, tot i que es manté la tradició narrativa de l’homosexual sòrdid, inquietant i delinqüent de la dècada anterior, s’inauguren dues formes més de representació de l’homosexual que temps més tard cristal·litzaran en els moviments identitaris. Aquestes tres formes de representació, guarden cert paral·lelisme amb el que Alberto Mira batejarà amb els noms de “Dandis, Plumas i Musculocas”.

La primera categoria, efectivament recull la estètica decadentista del dandi descrit per Oscar Wilde (principalment a la novel·la El retrat de Dorian Gray). Personatges que si bé al segle XIX resultaven subversius, pel seu l’hedonisme frívol i la seva moralitat ambigua, un cop reformulats per Hollywood, només van conservar el seu manierisme estètic i la seva mirada inquietant a la qual es van afegir tota mena de atribucions delictives sinistres i patològiques. “Derrepente el último verano”, (1958) suposa la conversió del dandi en monstre sense cara. Al llarg de la pel·lícula amem aproximant-nos a la veritat sobre la vida y la mort de Sebastian, el personatge el·líptic, que ha mort en estranyes circumstàncies. Al voltant d’aquesta reconstrucció (portada a terme per un psicoanalista a través dels records bloquejats de la cosina de Sebastian, que va compartir amb ell els últims dies de vida i que va presenciar la seva mort) anem veient com es conjuguen en termes pràcticament explicatius, la iconografia del dandi amb el complex d’edip, descrit per Freud, com a explicació d’una sexualitat y per tant una personalitat perversa. Sebastian es descrit inicialment com un home ric, cultivat, ociós i atractiu de mitjana edat, un poeta, un visionari que només escriu un cop a l’any quan viatja amb la seva mare (Katherine Hepburn) amb la que manté una relació simbiòtica de mútua adoració certament inquietant. A mesura que avança la trama anem descobrint que durant aquests viatges fa servir l’atractiu conjunt format per la seva mare i ell per atreure al joves dels pobles mediterranis que visiten. L’últim estiu rebutja la companya de la seva mare per què ja comença a ser gran i no tan atractiva i la substitueix per la seva cosina (Elisabeth Taylor). Poc a poc, a través dels records bloquejats d’aquesta, anem accedint a les circumstàncies de la mort de Sebastian a mans d’un grup de joves mig despullats que el persegueixen muntanya amunt sota un sol asfixiant demanant-li diners. L’escena recorda, la mort de Frankenstein a la versió de 1931 de James Whale. En cap moment s’arriba a mostrar el rostre de Sebastian, només els seus vestits, la seva forma de vida, la seva mare i, finalment, els seus objectes de desig, enfurismats i venjatius. Sebastian, el dandi, es l’encarnació del monstre i de la por, cap dels detalls que el composen es gratuït, responen a l’imaginari de terror aplicat a allò que es vol censurar no només legalment si no també a través de la creació d’un profund sentiment de repugnància.

La segona categoria es la que condemna els gais al terreny perifèric d’allò que és còmic. A diferència del cas anterior, però, l’homosexualitat no es quelcom amenaçador que està dins i pot revelar-se a través de conductes traicioneres i perverses, si no que és una forma de manifestar-se en si, que generalment te poc a veure alb res que sigui mínimament proper a la sexualitat en si. Recull la tradició dels “sissys” ja sigui per reproduir-la fidelment com a gag humorístic (les pel·lícules de Doris Day estan plegades d’aquests personatges) o per reflexionar explícitament sobre ella com es el cas de “Té y Simpatia” (Vincente Minelli, 1958). Aquesta pel·lícula resulta especialment interessat pel que ens diu dels codis vinculen la homosexualitat i la personalitat adulta. La història ens parla d’un pare preocupat per que el seu fill prefereix tocar la guitarra a fer esport i llegir poemes a mirar revistes de mecànica. La conclusió òbvia i immediata d’aquests dos fets es que el fill és homosexual. Tot i que ell ho nega i afirma explícitament que li agraden les noies, el pare decideix corregir d’arrel aquest problema, matriculant al noi a un internat masculí. Aquest detall, per còmic que pugui resultar, posa de manifest fins a quin punt l’homosexualitat estava més vinculada a una qüestió de personalitat que a la sexualitat en si, donat que resulta evident que matricular a un adolescent a un internat masculí multiplica les seves possibilitats de mantenir relacions sexuals amb altres nois.

Aquest punt, no obstant ni arriba a plantejar-se en el si de la narració. Un cop el noi comença el curs, assistim a un magnífic desplegament de les possibilitats de la construcció social del cos. Els seus companys, que assoleixen des del primer moment que és homosexual basant-se en la seva manera de vestir, el seu caràcter pacífic i la seva manera de caminar, decideixen fer d’ell “un home”: l’ensenyen a caminar, a comportar-se d’una manera més dura, a ser menys atent, i a participar d’esports agressius. L’homosexualitat deixa de ser una forma de sexualitat per ser un conjunt de conductes socials que poden corregir-se, d’aquesta manera queda conjurada la por a allò que és abjecte i que comporta el càstig i l’aïllament pròpies de la categoria anterior (que no obstant si que tenia una relació directa amb una forma determinada de sexualitat).

La tercera categoria inaugura la subversió deliberada d’alguns directors que comencen a reivindicar molt lleument, un discurs homosexual no punitiu. Personatges protagonistes, poderosos, que responen a la perfecció als requisits de la masculinitat ortodoxa, comencen a insinuar la possibilitat de tenir o haver tingut relacions homosexuals sense que això sembli afectar a la seva personalitat ni a la seva moral. És el cas de “Espartacus” (Stanley Kubrick) o “Ben Hur”. Ambdues estan ambientades en l’imperi romà, y posen de manifest (mitjançant mecanismes subtils), el fet de que en aquella època, herois que en aquell moment estaven sent revisats amb entusiasme com a exemples morals, tenien uns hàbits sexuals que a la dècada dels cinquanta haguessin estat condemnats. Pertanyen a aquesta categoria moments històrics del cine com el famós bany que Tony Curtis està donant al seu amo mentre aquest li pregunta si considera que menjar indiferentment ostres i cargols es una qüestió moral. També es digna de menció la trobada entre “Mesala” i “Ben Hur” (Chalton Heston), amics de la infància que a través de la seva interpretació (de gran tensió eròtica) i algunes referències dins del diàleg, deixen veure que han estat amants. Aquests codis implícits, no obstant no eren recneguts pels censors, donat que no s’adequaven al esquemes de representació de la homosexualitat sòrdida, si no que pel contrari es limitaven a exaltar només lleugerament situacions permeses entre homes heterosexuals: virils abraçades, amplis somriures de complicitat, etc. Com veurem més endavant, també aquesta forma de representació acabarà de cristal·litzar en una homosexualitat normativa vinculada a moviments identitaris i de consum. El que Alberto Mira denomina “Musculocas” i que actualment continua sent una font inesgotable d’inspiració per la publicitat de bars d’ambient.

El sorgiment del moviment (60-70)[modifica]

Context històric[modifica]

La dècada dels 60, amb els moviments juvenils de transformació política, econòmica i social, van portar cert aire de canvi. La sexualitat començava a deixar d’ésser un tabú, es va començar a considerar com una qualitat única de l’home entesa com a unió anímica i física, trencant amb la concepció més conservadora que la vinculava a la procreació i no al simple plaer. Per tant, l’actitud de la societat va canviar notablement, tendint a ampliar el coneixement de la sexualitat i les seves manifestacions, introduint-se l’educació sexual al sistema educatiu (no parlem d’Espanya).

Aquest canvi de mentalitat tan sobtat, també va generar un canvi en l’actitud i comportament; ara les dones (alliberades del sentiment de puresa i castedat al que estaven vinculades) eren més independents i practicaven el sexe de forma més oberta i liberal. Conseqüentment, els homes no van fer tant d’us de la prostitució. Aquesta revolució anava seguida dels grans avenços científics i promoció en matèria anticonceptiva (creació de la pastilla i d’antibiòtics que curaven ràpidament les malalties de transmissió sexual) .

El maig de 1968 de París junt amb el de Praga i tota l’onada expansiva de transformació social que generà a nivell planetari (si més no en les societats més occidentalitzades) constitueix una revolució mundial no planejada que transformà el món. Nuclis de transformació:

- El sistema mundial. Es tracta d’una revolució contra: l’organització nord-americana de l’hegemonia mundial a partir de 1945, la capacitat d’Occident i del bloc Est de vigilar i intervenir sense límits en el Sud, l’alt poder dels estats sobre la societat civil.

- Es fa un qüestionament fonamental de l’estratègia d’oposició de la “vella esquerra” (comunistes, revolucionaris nacionalistes, socialdemòcrates) en front el sistema mundial, centrant-se en cinc faltes (debilitat, corrupció, connivència, negligència, arrogància) que es materialitzen en la constitució de règims de terror.

- Canvis en les relacions de poder entre els grups d’estatus (grups d’edat, de gènere, minories ètniques, etc.) centrades en la transformació de la quotidianitat, donant lloc a tota una sèrie de lluites que fins aquell moment havien estat deixades en un segon pla per la vella esquerra (reservades per després de la “La Revolució”) o vistes com a il·legítimes o innecessàries, centrades en les demandes dels grups desavantatjats: per gènere, generació, etnicitat, raça, sexualitat, discapacitat física. (Arrigli, G. 1999).

Així, s’altera l’equilibri del poder en el sistema social mundial a favor dels grups subordinats trencant i canviant de forma profunda i irrevocable amb les regles polítiques de funcionament del sistema, institucionalitzant els “nous moviments socials” com a transformació necessària de la vella esquerra, generant expectatives tremendament altes en termes de democràcia , drets humans, igualtat i qualitat de vida. L’esquerra comença un llarg camí de renovació a partir d’aquest moment (encara que evidentment adoptada en graus molt diferents en les múltiples variables de la mateixa) en el que progressivament s’anirà donant més importància als petits canvis en la quotidianitat com a forma de transformació social en contraposició al concepte militar de Revolució.

El “Front Homosexuel d'Action Revolutionnaire” (FHAR) apareix en aquest context d’efervescència política.

EEUU també es trobava alhora en un moment semblant centrat en aquest cas sobretot en l’alliberació hippie (entre la qual s’incloïa la sexual) i el fort moviment antimilitarista al que donà lloc la Guerra del Vietnam. En aquest context, el 28 de juny de 1969, al bar Stonewall Inn de Nova York es produeix una revolta provocada per les nombroses batudes a bars d’ambient gai, amb la conseqüent mort d’un d’ells quan intentava escapar de l’assetjament. Aquest fet va donar lloc a la posterior creació del grup “Gay Liberation Front”. A partir d’aquest fet s’ha fixat aquesta data com el punt de partida del moviment homosexual actual, tot i que hem de tenir en compte que a Espanya els inicis del moviment estigueren més influenciats pel moviment gai francès.

A Espanya, durant la segona meitat dels 60 va haver-hi certa flexibilització del règim fruit d’un clar canvi d’estratègia econòmica que fes sortir al país d’una crisi crònica. Va haver-hi una obertura cap als mercats internacionals amb una ràpida arribada del turisme (el qual portava nous aires i idees) que alhora comportava un risc: un augment d’influències externes i alienes al règim que podien fer-lo trontollar. Però la censura, augmentant les mesures pertinents va fer que això no passés o, si més no, que estigués aparentment controlat.

En tant que l’alliberació sexual era un fet que emergia en la nostra societat, però que a la vegada quedava certament reprimit per la dictadura, aquesta també fou una època en la que la sublimació de l’objecte de desig continuava sent una necessitat, sobre tot per que la censura era un gran obstacle per a la representació de l’experiència sexual i, especialment, de la de tipus homosexual. A partir d’aquí es podien donar tres tipus de situacions: 1) que els sentiments homoeròtics fossin camuflats en termes d’amistat i “camaraderia”; 2) que es fes una recerca de referents o punts d’identificació en l’art popular sense que importés l’orientació sexual; 3) adopció d’una distància davant d’aquelles emocions a les que no es pot donar expressió, cercant l’humor o ironia (les quals es desvinculen més fàcilment d’allò sexual).

Moviment GLTB[modifica]

Durant aquest període continua la tradició homofílica. L’any 1969 hi havia al voltant de cinquanta organitzacions homofíliques amb uns quants milers d’inscrits.

Context cultural[modifica]

La dècada dels 60 s’inicia amb dos títols simptomàtics d’un canvi respecte la manera de valorar l’homosexualitat. Per primer cop l’homosexualitat és adoptada com a tema central i explícit dins la narració i els personatges homosexuals ja no son descrits com a éssers abjectes o còmics i ridículs, passen a la següent fase: són víctimes.

Aquest és precisament el títol de la pel·lícula de Basil Dearden, “Víctima” (1960) que inicia, segons Brian McNair, l’anomenat cine gai. Protagonitzada per Dirk Bogarde, explica la història d’un home fràgil, turmentat i maltractat per la societat a causa de la seva homosexualitat. Un cop situat aquest tema en el centre de la narració, l’homosexual adquireix certa verosimilitud i s’allunya dels encartonats estereotips anteriors (ja no és un còmic perifèric, ni un monstre amenaçador). Tot i que l’homosexualitat continua sense mostrar-se com quelcom desitjable, això ja no es deu a que els trets negatius siguin inherents a l’homosexualitat, sinó a la marginació a la que la societat condemna els homosexuals. En aquest cas de gai màrtir (que té una representació paral·lela per lesbianes a “La calumnia” que analitzarem més endavant) tampoc es representa cap escena implícita o explícitament eròtica, la intenció del film és portar a terme un retrat de la societat homòfoba a través dels efectes devastadors que causa sobre el personatge protagonista. Tot i que durant els 60 comença a haver una intenció de representar l’homosexualitat d’una forma no criminalitzada, aquestes representacions estan inevitablement marcades per tot el bagatge anterior. El sexe encara continua sent un tabú més gran que la sexualitat.

Si bé la representació d’un homosexual aïllat permet representar-lo com una víctima digna de compassió amb la qual es pot empatitzar, quan es tracta de mostrar situacions en les qual els homosexuals es relacionen i existeix la possibilitat de que es donin actituds eròtiques, continua havent una gran tendència a emmarcar aquest tipus de conducta dins d’un àmbit força sòrdid i perillós. “El estrangulador de Boston” o “Advise and Consent” ens mostren, amb pretensions de versemblança els primers bars d’ambient com a escenaris amenaçants que senyalen l’existència d’un espai abjecte, d’un perill on es pot caure, un càstig associat a una sexualitat determinada. A nivell de descripció de personatges, el primer cas ens mostra com els homosexuals són bàsicament víctimes, no només pel fet d’estar condemnats als escenaris anteriorment descrits (que no és poc) si no perquè seran víctimes o assassins en el sentit literal de la paraula. El segon cas ens mostra com un bon americà decent (un senador que s’acaba de casar) por ser víctima del xantatge i el patiment psicològic per una passada experiència homosexual. També a “Cowboy de medianoche” (John Schlesinger, 1969) veiem com el personatge de John Voight, un gigoló heterosexual, es veu arrossegat a entrar en contacte amb l’ambient gai, poblat per homes desquiciats per la culpabilitat i la repugnància cap a ells mateixos, éssers caricaturescs i aïllats del món. El menyspreu que un personatge marginal, com és el de John Voight en aquest cas, ens dona una visió bastant clara del lloc que ocupava l’homosexualitat fins i tot quan la llibertat sexual començava a reclamar-se.

”La Calumnia” (William Wyler, 1961) suposa, igual que “Víctima”, un intent de denúncia a la incomprensió social a la que els homosexuals estan condemnats. En aquest cas, pot ser per tractar-se d’una dona, el cas plantejat està envoltat d’unes circumstàncies especialment cruels, ja que si be a “Víctima” sabem (encara que no ho arribem a veure) que Dirk Bogarde exerceix o ha exercit en algun moment la seva sexualitat, La calumnia situa l’acció a un internat femení dirigit per dues professores (Audrie Hepburn i Shirley McLein) sobre les quals cau la falsa acusació de ser amants. Una senzilla insinuació per part d’una nena és suficient perquè l’escola quedi buida i elles condemnades a l’ostracisme. El gir clarament reivindicatiu d’aquesta pel·lícula ve donat pel fet de que finalment descobrim, a través d’una confessió especialment dramàtica que, en efecte, una de les professores (Shirley McLein) està enamorada de l’altra (Audrie Hepburn). Tot i que això no fa l’acusació menys falsa veiem com el sentiment de culpabilitat abruma a la primera fins portar-la al suïcidi. La seqüència final de la pel·lícula, en el qual Audrie Hepburn surt del funeral de la seva amiga rebutjant les disculpes de totes les persones que han format part del boicot a la seva escola, suposa un absolut retret, des de la més indiscutible heterosexualitat (es tracta d’una de les icones de la feminitat més intatxables del moment) a la homofòbia del moment.

Podríem dir, per tant que els 60 inauguren un període de reflexió sobre la sexualitat, comencen a referir-se a ella (que no a mostrar-la) d’una manera explícita. En el cas de l’homosexualitat aquesta reflexió s’inicia com un intent per anar trencat tot els prejudicis i tabús que durant les dècades anteriors han anat teixint els seus codis de representació. No obstant, per fer-ho és necessari recórrer a una imatge reconeguda en funció de tot el que, sobre homosexualitat, s’havia escrit i sobreentès durant les dècades anteriors. D’aquesta manera es conserven els trets negatius de fragilitat i sordidesa, amb la diferència que ara, aquestes seran la conseqüència d’una societat homòfoba que comença a ser qüestionada i no de trets propis de l’homosexualitat en si. Es tracta fins a cert punt d’un compromís ideològic afí als primers brots de reivindicació homosexual.

La consolidació del moviment (70 - 80)[modifica]

Context històric[modifica]

Sembla que a la dècada dels 70 hi hagueren importants canvis a nivell social, però sobretot són uns anys on els moviments homosexuals es gestaren amb més força.

L’any 1970, cinc mil gais i lesbianes van marxar a la ciutat de Nova York per commemorar el primer aniversari dels aldarulls d’Stonewall. Només tres anys després, als Estats Units, hi havia al voltant de 800 organitzacions homosexuals. Aquell mateix any (1973) mèdicament també es va fer un pas important, ja que l’homosexualitat fou suprimida de la llista de malalties mentals (DSM) per l’Associació de Psicòlegs Americans (APA). Al 1975, la comissió del Servei Civil va eliminar la prohibició de donar treball a homosexuals en la majoria de feines federals.

El món gai i lèsbic ja no era una subcultura, sinó que especialment en les grans ciutats, era una comunitat organitzada. Fins i tot, a diferents estats, candidats gais es presentaren a les eleccions i guanyaren.

A Espanya, també fou una època on el moviment començà a fer les primeres passes, però foren uns inicis clarament marcats per la il·legalitat i persecució que encara perdurava dels principis del franquisme. No va ser fins a mitjans dels 70 que amb la mort de Franco, i el conseqüent període de transició, que les coses tingueren una mica més de cara i ulls. Van ser, per tant, uns anys ben agitats ja que en poc temps es van patir canvis històrics molt rellevants per la societat en general i pel moviment en particular.

El 4 d’agost de 1970, aparegué la “Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social”, la qual reemplaçava a l’anterior “Ley de Vagos y Maleantes”, i que intentava donar una visió més prosocial en tant que pretenia ajudar al desviat garantitzant-li una reinserció social. Però realment, aquesta llei, encara contemplava l’homosexualitat i la transsexualitat com a delicte, el que reafirmava l’existència del règim franquista. La invisibilitat que ha caracteritzat les relacions lèsbiques al llarg de la història i en l’època franquista en concret feu que aquesta llei pràcticament no les afectés; als gais com a homes se’ls feia responsables de la seva sexualitat, a les dones no, per tant les lesbianes no havien d’anar a la presó sinó al psiquiàtric.[6]

Aquesta llei fou aplicada de forma molt contundent, augmentant el nombre de policies d’incògnit i obligant als detinguts a delatar altres homosexuals. A Madrid, només en un any (1974-75), van haver-hi 152 casos jutjats amb aquesta llei, on el 6’2% eren per homosexualitat i a tot l’Estat van obrir-se 50.000 expedients. Com que els detinguts no havien comès un delicte com a tal, el judici no era normal i la presència d’un advocat no era necessària ja que l’acusació era en termes de perillositat i només serien posats en llibertat quan ja no se’ls considerés com a tals. Normalment estaven entre 3 mesos i 4 anys tancats en uns centres on l’objectiu era reeducar-los, però com que només n’hi havia dos (un a Huelva i un altre a Badajoz) i eren insuficients, la majoria eren empresonats. D’aquesta manera, la segona part de la llei (rehabilitació social) era una forma de guardar la compostura, ja que es tractava a l’home de malalt al que cal reinsertar, propòsit totalment absurd en tant que són empresonats i que al sortir no podien gaudir d’una vida normal, sinó que quedaven estigmatitzats (per exemple, no podien tornar durant un any a casa seva).

Davant d’aquesta situació tan dura, cal tenir present la tasca de Mir Bellgai (Francesc F.) i Roger Gaimon (Armand Fluvià), els quals, durant la presentació de l’avantprojecte de llei a les Corts franquistes, van enviar una carta de protesta als Bisbes Procuradors en les Corts així com a revistes i diaris. La protesta arribà a un editorial francès que qualificà aquest avantprojecte de desorbitat i a través de la revista “Arcadie” (París) s’envien documents a tots els Procuradors, pel que en el debat de l’avantprojecte s’aconsegueix “suavitzar” la llei: ara només es castigarà a aquells homosexuals que “probablement realitzin més d’un acte homosexual”. Aquest fet pot considerar-se com la primera victòria del naixent moviment gai espanyol, el que va animar a Bellgai i Gaimon a constituir el “Movimiento Español de Liberación Homosexual” (MELH) que va haver de dissoldre’s fins a la caiguda del règim degut als constants batudes policials. El 1973, els restes d’aquest moviment es transformen en el FAGC (primer grup estable que treballa a favor de gais i lesbianes). Influencià notablement a la resta de moviments que sorgiren a l’Estat.

A finals del franquisme ja existia una comunitat homosexual articulada que progressivament es feia visible, ajudant a que l’homosexualitat es desvinculés de l’estereotip que durant tant de temps arrossegava. A la vegada, la censura s’encarregava de suavitzar aquesta visibilitat per tal que l’impacte social no fos tal, ja que aquesta nova percepció va comportar sentiments de terror en tant que l’homosexualitat podia ser interpretada com a conspiració.

A principis de 1975 s’estrenà a Madrid l’obra teatral “Los Chicos de la Banda” (de Mart Crowley), el que ha constituït un dels fets més importants de cara a la visibilitat. Segons Mira (2004) “el cambio que trae la transición política, y que se pone en evidencia ya con el estreno de Los chicos de la banda, consiste en que los ámbitos en los cuales los homosexuales pueden comportarse sin problemas se abren, pierden su carácter « secreto».”

TRANSICIÓ:

Amb la mort de Franco (1975) i per tant el punt i final del franquisme, la societat respirava dins d’un ambient que anava d’un extrem (repressió i por) a un altre (llibertat) pel que es requeria de certa adaptació, d’un període que es va anomenar Transició, ja que les noves ideologies xocaven amb les fortes creences conservadores presents durant tants anys. La imminent arribada de la democràcia va generar una important mobilització social carregada de reivindicacions, entre elles les de gais i lesbianes, donant peu a l’aparició de col·lectius i associacions. Es pot considerar un període en el que es donen fets històrics com: el reconeixement dels homosexuals com a sector de públic; sorgiment del cinema de caire reivindicatiu (homofílic); impuls del moviment i visibilitat que s’adquireix en manifestacions de l’anomenada “movida madrilenya”.

A partir de 1976 va haver-hi una explosió mediàtica amb tot el relacionat amb el sexe. La censura va desaparèixer oficialment el 11 de novembre de 1977, pel que una onada d’erotisme inundà la pantalla i l’homosexualitat ja podia ser representada al cinema i a qualsevol espectacle. Cal ser conscient que, de tot aquest boom eròtic-sexual, hi havia poca cabuda a relacions entre persones del mateix sexe. Les representacions cinematogràfiques, per exemple, fonamentalment estaven basades en els patrons heterosexuals més tipificats socialment (que contenien actituds masclistes i misògines).

L’homosexualitat continuava representant-se com allò graciós, escandalós, morbós, modern, etc... per tant, no controlava la representació sinó que n’era objecte. Com s’ha mencionat anteriorment, els 70 també esdevenen l’inici de l’entrada de l’homosexualitat al mercat, el que en certa manera també ajudava a la integració social. Un dels esdeveniments més importants en relació a aquest tema, fou la publicació el 1976 de la revista “Party”, on per primera vegada s’intentava donar resposta a les necessitats de la comunitat gai. Originàriament, estava camuflada sota la denominació de revista sobre el món de l’espectacle (en termes d’estètica camp): cabaret, revista i cinema eròtic. D’aquesta forma tenien l’excusa perfecte perquè els artistes apareguessin lleugers de roba. El que va portar d’innovador fou que cada setmana contenia un nu masculí, fins que de mica en mica va acabar ocupant tota la revista. Durant el 1978 es publicaren bastants articles i entrevistes de temàtica homosexual i el 1979 va esdevenir una publicació pràcticament gai, on les dones tenien cabuda com a icones camp. Les reaccions que van sorgir des dels moviments homosexuals, a grans trets, foren de dos tipus: 1) Crítiques per part d’alguns membres del moviment més pur, ja que no veien a aquest posicionament frívol com a prioritari; 2) Agraïment del sector homosexual més aïllat, ja que trobaven en aquesta publicació eines d’integració i comprensió.

Des d’un punt de vista polític, l’esquerra espanyola tampoc es va voler mullar molt de cara a l’acceptació de l’homosexualitat tot i ser, en aquell moment, la posició més favorable pel desenvolupament de qualsevol tipus de llibertat. “Aquello que el estado debe proteger es el comportamiento sexual convencional y no las desviaciones. Por lo tanto la homosexualidad nunca será representada como algo deseable” (Mira, 2004). Sobre tot per que l’objectiu d’aquesta nova esquerra era la d’arribar al poder, pel que si volia aconseguir el màxim nombre de vots no podia reconèixer una integració de l’homosexualitat en una societat que encara no estava preparada per acceptar-ho (donades les arrelades conviccions conservadores que, tot i els canvis produïts, perduraven o estaven vigents). Aquest posicionament polític va fer que l’activisme del moviment homosexual prengués força i rellevància.

Finalment, el 1979, es torna a modificar la “Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social” suprimint l’apòcrif d’homosexualitat i canviant el nom a “Ley de Escándalo Público”.

Moviment GLTB[modifica]

La paraula “gai” surt de l’argot anglosaxó per convertir-se en reivindicació política que té el seu origen en una doble ruptura: radicalitzar el moviment polític homosexual (respecte l’anterior, homofílic) i reivindicació del referent masculí per definir la identitat homosexual.

Així, a EUA, el primer moviment que s’allunya dels preceptes homofílics és el “Gay Liberation Front” (escissió de la Mattachine Society) el qual qüestiona radicalment la societat americana (exèrcit, església, família, sistema econòmic, parella gai...) exigeixin la igualtat de drets en lloc de prioritzar temes com l’educació no homòfoba (com feien els homofílics).

El moviment que actualment coneixem com a GLTB neix de l’efervescència social de finals dels anys 60 (moviment feminista, black power, moviment estudiantil, moviment en contra de la guerra del Vietnam...), de les seves estratègies, dels seus mètodes i valors; és a dir, es constitueix dins els paràmetres dels anteriorment descrits “nous moviments socials”; l’articulació i desenvolupament dels moviments de protesta i de discursos d’autoafirmació en múltiples dimensions al llarg dels 60 assenten les bases organitzatives i estratègiques per l’emergència per primera vegada d’un discurs gai i lèsbic clarament reivindicatiu (Llamas, 98).

La manca de llibertat (sobre tot degut a la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social) durant el franquisme més altres factors (com la indiferència institucional habitual de la nostra cultura) van provocar que fins els 70 hi hagués una absència de la consciència homòfila.

Aquest associacionisme sorgeix de forma precària. Als seus inicis només eren grups de persones que es reunien en diversos pisos per discutir sobre qüestions entorn l’homosexualitat. Però sota l’aparença d’una reunió d’amics hi havia un incipient sentiment de grup orientat al canvi de la situació que es vivia, amb la intenció de confrontar-se amb l’homofòbia deixant de banda el secretisme i assolint la pròpia condició homosexual.

Fins a finals dels 70 Barcelona era el centre de tot, ja que era considerada com una ciutat oberta que atreia a homosexuals d’arreu del país pel seu tarannà més obert. Poc a poc, Barcelona anirà sent substituïda per Madrid, sobretot en dos moments: el de la “Movida Madrileña” (Mira, 2004) i en els últims anys amb el boom del barri de Chueca (Petit, 2003).

Des del moviment GLTB català (el qual repercuteix a nivell estatal) es rebutja el model gai americà que s’estava expandint per tota Europa perquè se’l considera alienant i desmobilitzador, de connotacions acomodatives i integracionistes. En contraposició a l’enfocament gai es reivindica el dret a l’afeminament, a ser una “loca”; aquest rebuig ideològic del model gai es demostra en el fet que en manifestacions espanyoles destaqui la participació i protagonisme de locas i travestits, quan en manifestacions europees de la mateixa època queden en un segon pla (Guasch, 1991).

El model gai americà s’introduirà per canals privats (grups empresarials, radio, revistes,...) a inicis dels 80: per empresaris que reprodueixen mimèticament institucions homosexuals ja presents en altres països (bars, discoteques, saunes...). Per tan, poc a poc es van obrint espais privats específics, concrets i ben delimitats a l’univers gai; fet que contrasta amb els espais de relació gai que havien existit durant l’època franquista degut a la forta repressió: l’espai públic (Guasch, 91).

Durant aquesta primera etapa es produeix el naixement de les primeres organitzacions d’alliberació LTBG, la majoria de les quals formen part del cicle de protestes de la Transició constituït pels nous moviments socials. Aquest clima de protesta i lluita per les llibertats indueix a que els diferents grups d’esquerres es facin costat en més o menys grau segons el cas; encara que en molts casos es continuava jerarquitzant en ordres de prioritat les diferents lluites, aquest clima d’unió i recolzament no es tornaria a veure fins aproximadament dues dècades més endavant. Així, els nous moviments socials al nostre país vingueren molt determinats per corrents de pensament marxistes i nacionalistes, de manera que també influïren al primer moviment TBGL. A partir del ’75 també entra en massa el feminisme ja arrelat a Europa i EUA, el qual qüestionarà, entre d’altres, els discursos sobre sexualitat, situant el lesbianisme com a alternativa política. Aquesta idea del lesbianisme junt amb el poc teixit social públic que hi havia entre lesbianes en el nostre país degut a la restricció de la vida de les dones a l’àmbit privat, propicià que els grups feministes constituïssin uns dels principals centres polítics de lluita per part de les lesbianes.

Els diferents moviments que sorgiren durant aquesta època foren:

-'70: primera victòria de l'incipient moviment gai a l'Estat Espanyol, encara des de la clandestinitat, en contra de l’avantprojecte de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social; es dur a terme des de Catalunya. Els dos precursors de la campanya constitueixen el primer grup des de la clandestinitat: MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual), el qual es reunia a Barcelona, fou molt perseguit per la policia, assetjament que acabaria amb el grup al '72. El MELH al '72 també començà a implantar-se a Madrid i entrà en contacte amb organitzacions d'EUA, Argentina, Puerto Rico, Anglaterra, Itàlia i França. Duia a terme la publicació d’una revista (Aghois, Agrupación Homosexual para la Igualdad Sexual) que es distribuïa des de França sobretot a subscriptors catalans. Va introduir el component nacionalista dins l’activisme gai com a resposta al moviment franquista i que a la vegada permetia establir vincles amb l’esquerra de l’època. Al País Basc, també va sorgir un moviment amb component nacionalista “Euskal Herrico Gay Askapen Mugimendua” (EHGAM).

-'75: alguns membres del MELH ,en línia amb l’evolució ideològica que es produeix tant a nivell intern com en el conjunt dels moviments socials antifranquistes, constitueixen el FAGC (Front d’alliberament Gai de Catalunya) tot i que no fou reconegut legalment com a associació pel Ministeri d’Interior, fins al 16 de juliol de 1980. És el primer grup que treballà de forma oberta a favor dels drets de gais i lesbianes, preconitzant la ruptura de la norma heterosexual, criticant els locals homosexuals com a gueto, sumant-se als aire revolucionaris de l’època i en concret llançant campanyes contra la LPS i per la legalització de la pròpia organització. Aquest va tenir gran repercussió a tot l’estat impulsant la creació de grups homòlegs a València i Balears i influint en la creació de grups posteriors (Madrid, Portugal, Xile...).

-'76: es funda a Barcelona l’Institut Lambda, inicialment concebut com a centre de recolzament legal, psicològic i d’altres serveis a homosexuals sense que estiguessin compromesos amb la militància. El 1978 ja comptava amb 140 socis i va publicar monografies sobre sexologia i homosexualitat. Als 90, amb la renovació del moviment gai, canvia el nom a Casal Lambda per convertir-se en un centre de trobada que organitzava activitats culturals, format per voluntaris.

-'77: es dóna una proliferació de grups reivindicatius en tot l'estat espanyol: neix EHGAM (Euskal Herriko Gay Askapen Mugimendua) a Bilbao que edità la revista Gay Hotsa (actualment també s’ha implantat a San Sebastià i Pamplona); a Madrid apareix el FHAR (Frente Homosexual de Acción Revolucionaria, inspirat en el FHAR francès), el MDH (format per persones vinculades al PCE) i Mercurio (inicialment reformista). Els quatre anteriors junt amb el FAGC creen la COFLHEE (Coordinadora de Organizaciones y Frentes de Liberación Homosexual del Estado Español). També hi participaren d’altres grups com: FAGI, AM, MH Aragón y FLH Galícia. A Barcelona es celebra la primera manifestació de l’Orgull Gai. Fou un acte no autoritzat amb fortes càrregues policials. La premsa parla de 5000 manifestants. També es dóna una forta escissió del FAGC que constitueix el CCAG (Coordinadora de Col·lectius per l'Alliberament Gai); dins del mateix es constitueix el Col·lectiu de Delinqüència i Marginació, on s’integra un grup de travestits i transsexuals.

-'78: s’extingeixen el FAHR y MDH i els militants que quedaven junt amb Mercurio creen FLHOC (Frente de Liberación Homosexual de Castilla), fou el primer grup mixta i organitzà la primera manifestació autoritzada del 28 de juny a Madrid, la manifestació gai més multitudinària feta a Espanya (unes 10.000 persones) i més tenint en compte que en aquell període els moviments gais no eren legals.

-'79: es crea el primer grup reivindicatiu de transsexuals , nascut a Barcelona dins de la CCAG: Col·lectiu de Travestits i Transexuals. La manifestació d’aquest any a BCN fou prohibida; es convocà igualment per part d’alguns col·lectius acabant amb forts enfrontaments amb la policia.

Fites aconseguides pel moviment en aquella època a la vegada que la LPRS continuava vigent:

- Visibilitat homosexual (aparició de portaveus); troba una veu que la tradició li havia negat rotundament

- L'homosexualitat s’equiparava a altres posicionaments progressistes de lluita social (feminisme, sindicalisme, partits polítics, etc.).

- Fer front a la repressió

- El de legalitzar l’homosexualitat.

Context cultural[modifica]

Aquesta és la època de la revolució sexual què te el seu origen en els moviments socials. Aquest fet tingué una immensa repercussió en el món dels mitjans de comunicació, les representacions eròtiques o pornogràfiques van adquirir durant aquest període un cert valor polític com a formes de transgressió dels hàbits i prejudicis reaccionaris de èpoques immediatament anteriors, que encara es mantenien vigents en sectors poderosos de la població (prova d’això és, per exemple l’interès que va despertar a tots els nivells el procés contra el pornògraf i editor de Hustler, Larry Flynt). L’emergència del sexe com a forma de reivindicació política a través de la transgressió fou entesa i manifestada de diferents formes i a través de diferents gèneres.

A Espanya aquest creixent interès pel sexe coincidí amb la transició política, donant com a resultat el fenomen del “destape” nom sota el que es defineixen tot un conjunt de pel·lícules de dubtosa qualitat, l’interès de les quals residia en el fet de mostrar dones despullades perseguides per homes que representaven l’estereotip de l’espanyol sortit de la dictadura, reprimit i sexualment obsessionat. Podríem dir que durat els 70 sexe i política son dos conceptes que van de la mà, especialment a Espanya, que durant quaranta anys havia estat igualment anul·lada en els dos sentits. Tot i que aquestes primeres formes d’aproximació a la sexualitat eren òbviament masclistes, burdes i de baixa qualitat, també es donaren alguns intents per mostrar una cara més realista, i per tant més dramàtica dels efectes de la repressió sexual. “Mi querida señorita” o “Flor de otoño” son pel·lícules un tant inaudites que s’aproximen a la realitat dels transsexuals a Espanya, donen una mirada del tema extremadament essencialista i compassiva, però no deixen de ser un intent d’il·luminar un espai fins a aquell moment no esmentat. Tot i així no serà fins als 80 quan a aquest país esclati realment un cine que reflexioni oberta i fluidament sobre la multiplicitat d’opcions que el sexe ofereix.

A Europa comencen a proliferar autors obertament homosexuals que des de la seva posició d’intel·lectuals assajaven noves formes de mirar el sexe creant una iconografia pròpia que intentava recuperar els clàssics. Es el cas de Pierre Paolo Passolini amb el seu Evangelio según San Mateo, que ens mostra uns apòstols ambigus i delicats que remeten al personatges de Caravaggio, o Saló on un grup de feixistes italians esperen el final de la guerra (que saben que perdran) tancats a un castell sotmetent a un grup de joves del poble a tota mena de pràctiques sexuals. També durant aquest període destaca Luccino Visconti amb “La muerte en Venecia”, protagonitzada (igual que “Víctima”) per Dirk Bogarde. Aquesta versió de la novel·la de Thomas Mann ens continua mostrant un personatge torturat però a totes llums heroic: un teòric i coneixedor de la bellesa que mor rendit a la contemplació platònica d’un jove. Dins d’aquest posicionament de la intel·lectualitat cal esmentar el director i dramaturg Rainer W. Fassbinder, especialment la seva obra “Las amargas lágrimas” de Petra Von Kant, que explica la tortuosa relació entre una dissenyadora de moda i una model d’alta costura. Ambdues immerses en un ambient asfixiant i claustrofòbic mantenen una dinàmica de mutu vampirisme, perpetuant d’aquesta manera el vincle anteriorment esmentat entre lesbianisme i vampirisme. Tot i que aquí només destaquem algunes de les pel·lícules més clarament al·lusives a la homosexualitat, cal dir que gran part de la filmografia d’aquests autors està tenyida d’un afany rupturista amb els models heterosexistes. Sense menysprear el paper del cine europeu d’autor d’aquest període, no ens detindrem massa en ell, donat que un anàlisi adequat requeriria entrar a analitzar matisos de que s’escapen als objectius d’aquest marc teòric. El que sí cal remarcar és que l’aparició d’aquest tipus de discurs marca una actitud determinada per part del progressisme europeu, favorable a construir una sexualitat més explícita, més rica en matisos i menys moralitzada que la que s’havia conegut fins el moment. Ho fan assolint el fet de que aquesta sexualitat, de fet ja existeix, o ha existit, ja sigui en èpoques clàssiques (recurs més propi de l’homosexualitat masculina) o en espais outsiders de la societat, ja siguin especialment elitistes (com es el cas de Petra Von Kant) o marcadament marginals, sobre els quals ells projecten una mirada que els situa en el centre de la narració.

De fet, aquest mateix recurs serà l’utilitzat a “Los chicos de la banda” (William Friedkin 1970). En aquest cas, no obstant ens trobem amb una obra deliberadament centrada en el fet la homosexualitat com a fil conductor de l’argument. Es considera que “Los chicos de la banda” marca un abans i un després a la manera de representar l’homosexualitat. L’obra de Friedquin mostra, per primera vegada un grup d’homes homosexuals que es relacionen entre ells en molts més plans que el sexual, que s’ofereixen recolzament emocional i social i que posseeixen un codi de valors dins del qual el sentit de l’amistat i la solidaritat són primordials. Ja no son personatges clandestins situats “fora del món heterosexual” si no integrants d’una comunitat amb una identitat pròpia. El tema de la identitat a “Los chicos de la banda” és, pot ser, un dels aspectes més interessats. Per una banda veiem com la tradició homòfoba que hem anat descrivint té un efecte devastador en la forma que tenen de veure’s a ells mateixos els personatges: una barreja entre els syssys y els dandis que intenten enfrontar-se al món apropiant-se amb orgull de les etiquetes imposades. Tot i que la pel·lícula pretén donar una visió positiva dels homosexuals, no deixa de reflectir els continus conflictes psicològics, la pèssima autoestima i els sentiments de repugnància cap a ells mateixos que experimenten alguns del personatges a causa de la seva homosexualitat. Per una altra banda veiem com, aquesta mateixa homosexualitat, és el tret al voltant del qual es crea una profunda consciència de grup, una voluntat explícita de transformar allò que han après en termes negatius, en característiques identitàries que permetin enfrontar-se a un món que és hostil amb ells. Es tracta d’una posada en escena plena de rituals a través dels quals els personatges van reescrivint una nova forma d’estar en el món al voltant de la causa de la seva exclusió. Mitjançant el retrat d’una comunitat gai emergent, veiem com, a través d’actes tan quotidians com la manera de vestir, de moure’s o de parla, així com l’execució noves formes de relació entre homes, diferents a les que descriu l’heterosexisme patriarcal, éssers que abans eren considerats senzillament abjectes, comencen a construir nous codis a partir dels quals ser interpretant i entesos. “Los chicos de la banda” creen una identitat homosexual des de la qual poder apel·lar a la resta de la societat i exigir un tractament digne. Es a dir, ens mostra els mecanismes pels quals es construeix una identitat al voltant d’un fet que tradicionalment havia estat causa de marginació, per tal de combatre aquesta marginació. És l’inici de la identitat sexual com a font de reivindicació política i social.

Vuit anys després el mateix director retratà la comunitat gai d’una manera completament oposada. “A la caza” és un thriller de terror on els homosexuals tornen a representar-se com assassins o víctimes dins d’un ambients obscur i sinistre. Per primer cop grups de pressió homosexual construeixen censurar la projecció d’una pel·lícula en les sales per considerar que incitava a la violència homòfoba.

Pel que respecta a la homosexualitat femenina, no trobem en aquest període cap equivalent a “Los chicos de la banda”. Cap pel·lícula comercial va intentar aproximar al gran públic l’idea d’una comunitat lesbiana. La sexualitat femenina era un tema encara més tabú que la masculina. Coherentment els únics gèneres on podem trobar vestigis d’homosexualitat femenina són aquells que estan bàsicament centrats en representar allò que és tabú i està prohibit: La pornografia i el cinema de terror de sèrie B. Fins i tot aquests dos gèneres reflecteixen una manera d’entendre la sexualitat lèsbica molt marcada per una visió clarament heterosexista. “Tras la puerta verde” (1973), per exemple mostra una escena en la qual un grup de noies tenen la missió d’excitar a la protagonista abans que passi a mans de les figures masculines. “Las amantes Vampiras” (Roy Ward Baker, 1970) es una de les múltiples produccions de la “American International-Hammer Film” que s’especialitzà en cinema pseudoeròtic i de terror on proliferaven les escenes lèsbiques sota l’excusa del vampirisme. Aquest cas en concret fa una versió francament lliure de la novel·la de Sheridan “Le Fanu Carmilla”. Planteja les relacions entre dones en escenaris absolutament ortodoxes, com deliciosament propícies per una vampira que vulgui seduir a una jove innocent, emparant-se en els privilegis d’intimitat que la amistat femenina atorga. No deixa de cridar l’atenció que en el mateix període en que el feminisme vivia un dels seus moments més efervescents, les representacions de sexualitat femenina més “transgressora” es donés principalment sota l’últim reducte de la mirada patriarcal.

La Moral Sexual (80-90)[modifica]

Context Històric[modifica]

A Espanya, després dels grans avenços dels 70, semblava que els objectius més immediats s’havien assolit, hi havia la sensació d’haver aconseguit determinades reivindicacions (sensació de tranquil·litat per part de tota l’esquerra), pel que la dècada dels 80 esdevé un període amb pocs progressos, sobre tot en contra del discurs homofòbic i amb poques tendències noves dins la cultura homosexual.

La major part de la producció des de posicions homosexuals ja no tenen com a objectiu la resistència a l’estereotip d’homosexual, pel que els diferents models de moviments existents es queden difosos, perdent una mica l’essència que els definia.

El discurs homofòbic canvia de format, adreçant-se a una posició on l’orientació sexual esdevé insignificant en tant que pertany a la vida privada. És com si el rebuig que sempre havia acompanyat a l’homosexualitat hagués desaparegut fruit de la conscienciació i normalització aconseguida pels moviments. Però no tot semblava tan fàcil, el discurs heterosexista continuava marcant una línia d’actuació silenciosa però latent. Es podria dir que hi havia una homofòbia liberalista, amb un caire tolerant però amb uns límits ben clars, el que es silencia allò que pot ser molest (com per exemple determinades manifestacions de l’homosexualitat). D’aquesta forma, alguns homosexuals procuraren rebutjar determinats models identitaris i actituds (és a dir, limitar la visibilitat), acceptant, conseqüentment el discurs homofòbic (el que recorda a períodes ja passats).

El Problema de la SIDA:

A començament dels anys 80 investigadors clínics de Nova York i Califòrnia van observar en homes homosexuals joves, els quals prèviament havien gaudit de bona salut, un conjunt de simptomatologies poc conegudes. Era l’origen del que ara coneixem com a SIDA.

A partir d’aquí va començar la irremeiable associació SIDA = homosexual, el que va generar un gran problema, doncs va sorgir una nova categoria/etiqueta: el virus de l’homofòbia. Tot plegat continuava reforçant durament l’estigma social que ha acompanyat a l’homosexualitat. A partir d’aquí van sorgir dos plantejaments: o bé s’obviava el tema per tal de trencar amb l’associació, o bé s’intentava que determinades minories s’interessessin per la pandèmia i el seu tractament. No fou fins els anys 90 que van sorgir nous grups amb una crítica orientada a una nova representació del subjecte polític.

La dècada dels 80 corre a tota pressa i les víctimes també, no passa el mateix amb la investigació i interès envers la SIDA. El temps passa, fins al punt de que 10 anys després dels primers diagnòstics, el president dels EUA, Reagan, és conscient de la seva manca d’interès per la pandèmia durant la seva presidència i es disculpa. Diuen q "nunca es tarde" però sembla com increïble que passi tant de temps, sobre tot quan per aquelles dates les víctimes ja sumaven 31.418.

Fins els 90, quan van aparèixer personalitats famoses reconeixent que eren víctimes de la SIDA, no va haver-hi una "total" consciència de que en realitat tothom és susceptible d’ésser inclòs dins del grup de risc. Aquesta exteriorització no se sap si realment fou quelcom positiu, ja que tot i que Ells (els famosos) també puguin esdevenir afectats són unes víctimes un tant peculiars, dintre del concepte de víctima continuen ocupant una categoria diferent: no se’ls veu com algo tan negatiu (homosexual, drogoaddicte...) Això és un dels principis de la dicotomia entre víctimes innocents vs víctimes gratuïtes. Ara bé, per altra banda aquest reconeixement públic de personalitats notables sí que sembla tenir un efecte, doncs la població comença a despertar, comença "l’amenaça" cap els heterosexuals.

Als Estats Units, donada la manera en que apareix el virus i la reacció homofòbica afegida, hi ha una gran preocupació pel tema per part dels moviments i en conseqüència s’inicia un fort discurs defensiu (sobre tot des de Nova York, Los Ángeles i San Francisco). Paral·lelament, al nostre país també comencen a aparèixer els primers casos de SIDA, però durant els primers anys el moviment es mantindrà aliè, sobre tot per que aquí el problema no es va vincular, aparentment, tan fortament a la comunitat homosexual com va succeir als Estats units, sinó que es va vincular més als drogoaddictes (sobre tot per la repercussió mediàtica que comportaven les històries de marginats). Per tant, fins el 1987 no va arribar la primera campanya i a principis dels 90 gràcies a la Radical Gay, fou quan la comunitat homosexual donà una contundent resposta al tema.

El discurs del SIDA per part dels medis de comunicació estava més centrat en els fets i s’incidia en uns temes que ja havien aparegut dècades anteriors: es recomanava la castedat i/o la fidelitat i es deixava de banda la prevenció. L’homosexual no quedava inclòs dins la representació mediàtica ni de les campanyes oficials, el que constata la violència simbòlica a la que encara estaven sotmesos fruit de l’homofòbia liberal que imperava en aquell moment.

Tot plegat posa de manifest, tal com indica Mira (2004), la debilitat de la consciència homosexual i la facilitat amb la que es podia retornar al silenci.

DATES D'INTERÈS:

- El 1984 el Parlament Europeu aprova una resolució sobre les discriminacions sexuals en el lloc de treball.

- El 1987, finalment la “Ley de Escándalo Público” és abolida, però encara quedaren certes reminiscències al respecte.

- El 1989 a Dinamarca s’aprova la legislació de la Llei de Parelles.

Moviment GLTB[modifica]

A principis dels 80 el moviment GLTB pateix una forta crisi degut a un cúmul de factors: la desmobilització que provoquen les primeres victòries i la conseqüent divisió entre els que creien que la lluita continuava i els que ja no li trobaven una raó de ser; l’escissió de les lesbianes i els transsexuals i travestits dels grups mixtes. Més entrats els 80, també s’hi afegeix la pandèmia del SIDA i les diferents maneres en que se li farà front (multiplicació d’organitzacions amb maneres de fer i objectius molt diferents).

Al 1980 la legalització del FAGC va generar un canvi degut a la confrontació entre les posicions de caire integracionista i els radicals. En un origen, aquestes escissions són de caràcter regional però acaben derivant a l’interior de les pròpies organitzacions (degut a diferències d’opinió i ideologia). Això fa que sorgeixin diverses agrupacions petites i específiques (pel que la multiplicitat de grups podia tenir com efecte que una persona homosexual desvinculada del moviment i que en volgués participar en un moment determinat se li generés certa indecisió, que probablement solucionaria optant per qüestions de simpatia). El que reforçaria encara més l’element personalista en la constitució dels grups, deixant de banda la qüestió més vinculada a la lluita. A principis dels 80, tanta pluralitat de grups es va considerar com un símptoma que afectaria al moviment degut a problemes que agreujaven una possible crisis:

- Immaduresa política al nostre país: La necessitat de reinventar la política durant la transició provoca que els moviments d’alliberació gai pateixin les conseqüències d’aquests canvis.

- Desconfiança cap a la homosexualitat com a concepte reivindicable en sí mateix. La lluita homòfila es veia com a part d’un programa general de llibertats i el fet d’emfatitzar altres aspectes va portar a la fragmentació del moviment.

- No s’assimilava la idea d’un entorn lúdic pels homosexuals. Els guetos eren entesos com a causa de l’opressió deixant de banda la hipòtesi de que aquests eren l’efecte de tal opressió. Fet que també va repercutir al moviment en tant que van perdre el recolzament d’aquells que sí veien quelcom de positiu en els guetos lúdics. Es continuava associant el gueto amb la clandestinitat, el lloc on l’homosexualitat havia quedat ancorada durant tants anys. El pas d’un concepte a l’altre fou molt gradual.

Així, la desmobilització que causen les primeres victòries i la falta d’interès en les demandes més revolucionàries donarà lloc a escissions com la d’un grup de curta vida ('78-80) format pel sector més llibertari del FAGC, CCAG, i una disminució espectacular del nombre de militants en les organitzacions però també en les manifestacions del 28 de juny (per exemple, el FAGC passa d’uns 200 militants en actiu al '77-'78 a menys d’una trentena al '80) (Petit, 2003).

Durant els anys 80 la militància política de lesbianes se separa de la dels gais, restant algunes lesbianes anecdòtiques que no compartien la causa feminista però que se senten oprimides com a lesbianes. Les lesbianes s’escindeixen pels comportaments misògins dels seus companys de lluita i la falta d’interès dels mateixos per les seves reivindicacions. Tot i així, en poc temps també se n’adonen que des del moviment feminista tampoc es treballen reivindicacions que per elles són fonamentals (com el qüestionament de l’heterosexisme dominant) i fins i tot hi ha certa lesbofòbia (moltes feministes tenen por de que se les confongui per lesbianes); de totes maneres moltes lesbianes es mantenen dins d’aquest moviment per intentar atansar política i ideològicament ambdós moviments. Així, al 1981 les dones del FLHOC s’escindeixen per raons polítiques formant el CFLM (Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid) que s’integra en el moviment feminista estatal.

En el transcurs de la segona meitat dels 80 aquestes tensions dins del moviment feminista es van fent més fortes a la vegada que va augmentant el nombre de lesbianes que no se senten feministes i que no veuen el lesbianisme com una opció de manera que es van incorporant als grups mixtes de moviment d’alliberació homosexual. Les principals línies de tensió que acabaren dividint a les lesbianes entre moviment GLT (on acabaren la majoria) i feminista foren les següents: la doble militància, la pornografia, la pugna diferència - igualtat, el qüestionament de la institució de l’heterosexualitat (Gimeno, 2005). Les que restaren en el moviment feminista tingueren que acceptar que el lesbianisme desaparegués pràcticament del discurs feminista. També apareixen petits grups de lesbianes feministes, per exemple: Grup Lesbis '86.

Durant els 80 l’aliança entre transexuals i homosexuals en el moviment d’alliberament GLT comença a decaure, ja que els segons començaren a expulsar els travestits i transexuals. L’activisme passa a ser gestionat principalment per dones transexuals treballadores sexuals i les seves prioritats es desplacen cap a la lluita contra l’assetjament policial i contra l’estigma social del SIDA.

En aquesta línia les dates d’interès són:

- '83: despenalització de les operacions de canvi de sexe gràcies a la reforma del Codi Penal

- '87: es constitueix l’associació Transexualia (ATET), fundada en un principi per dones transexuals treballadores del sexe, però que aniria abarcant d’altres temàtiques de la realitat transexual en els anys posteriors.

- '89: resolució al parlament europeu contra la discriminació dels transexuals.

Durant la primera meitat dels 80 van arribant les primeres notícies sobre el SIDA al nostre país, de manera que es van creant diferents línies d’opinió sobre la pandèmia que aniran evolucionant durant tota la dècada. En aquest primer moment i degut a la falta d’informació i al context sociopolític fortament conservador que es consolidava a Occident en molts sectors de la població gai es codificà l’estranya malaltia que els estigmatitzava com un problema polític i no de salut (papers que canviarien durant la segona meitat, quan la majoria situaria la pandèmia a l’altre extrem: com un problema de salut gens polititzable), no neguen el problema però s’atribueix la seva explotació estigmatitzadora a la política neoconservadora d’EUA (també corren rumors i aproximacions més radicals com que es tracta d’un invent de Reagan per acabar amb la població gai). A més a més, el fenomen de particularització del SIDA (creença de que tan sols afecta a una part de la població) també es dóna dins de la població homosexual, atribuint la malaltia primer tan sols als gais nord-americans i després al sector més viril (les lesbianes encara tardaran més en encloure’s com a població que pot ser afectada per la malaltia).

A partir del '85 (any en que també es dóna el que s’ha considerat un punt d’inflexió en la lluita contra la pandèmia: la difusió mediàtica de la primera declaració d’un personatge públic, Rock Hudson, de ser gai i tenir el SIDA) les creences sobre el SIDA canvien completament: els col·lectius gais canvien el seu discurs primant els aspectes sanitaris, fent campanyes de prevenció; la comunitat homosexual assumeix el problema com a propi i, encara que la informació continua sent deficient, hi ha una voluntat de conèixer i actuar; les autoritats sanitàries també comencen a actuar.

Així, durant la segona meitat dels 80, comencen a aparèixer un nou tipus d’organitzacions que ja no es basen en la manera de fer dels nous moviments socials sinó que es comporten més aviat en forma de ONG; ja no es parla de militants sinó de voluntaris. Aquests nous grups es formen molt centrats en l’explosió de la pandèmia i les seves conseqüències, creant serveis específics que intenten suplir el buit d’assistència i prevenció estatal. L’objectiu principal d’aquestes organitzacions serà la normalització social del fet homosexual i la plena igualtat de drets (conseqüentment es deixen de banda el qüestionament del Sistema i la lluita més transformadora de les relacions de poder més quotidianes).

En aquests nous paràmetres s’inclouen grups com la Coordinadora d’Iniciatives Gays (escindida de la FAGC, actualment és la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya), COGAM de Madrid, Col·lectiu Lambda de València, Xega d'Astúries, Geithu d'Euskadi, etc. Institucions com l’ajuntament de Barcelona comencen a recolzar el moviment de lesbianes i gais amb convenis i subvencions per a programes per la lluita contra el SIDA i serveis com el 900 Rosa. Aquestes, tornen a omplir-se de gent que, gràcies a la possibilitat de participar-hi en diferents nivells d’implicació (des de treballant-hi diàriament a la simple participació via donacions) i a la creació dins d’una mateixa organització de diferents grups per centres d’interès (associacions d’estudiants, cristians, joves, afectats pel VIH, etc.), en formarà part. Aquest tipus d’organitzacions es van consolidant als 90, arribant a quotes altes d’influència en la societat avui en dia.

Context Cultural[modifica]

Internacional

L’ambient polític i cultural dels anys 80 es marcadament diferent al dels 70. Aquesta dècada està estèticament marcada pel glam i una actitud de despreocupació política. La sexualitat continua sent un tema central de reivindicació, però en aquest cas es tracta més d’una forma de transgressió estètica que es complau en el fet d’escandalitzar sense perseguir la consecució d’un fet alliberador concret. Artistes com Madonna o David Bowie, entre molt altres juguen explícita i deliberadament amb la seva ambigüitat sexual.

Brian McNair situa en aquest moment l’aparició del que ell denomina el porno chic i l’expansió de la porno esfera. Aquest conceptes al·ludeixen al fet de que iconografia explícitament sexual que anteriorment havia estat circumscrita a l’àmbit de la pornografia, comença a ser adoptada per estrelles del pop. D’aquesta manera les representacions més o menys explícites del sexe comencen a guanyar popularitat i a se considerades chic. Es podria dir que en aquest període la sexualitat transcendeix la seva dimensió política per passar a dominar el terreny de l’estètica i de la moda. Aquest nou estatus del sexe com a fetitxe de competència cultural tindrà una gran importància a l’hora de propiciar un ambient en el qual les reivindicacions homosexuals siguin escoltades. El capitalisme de consum assumí el porno chic sense gaires dificultats i li assignà com a públic privilegiat el sector adolescent. D’aquesta manera i com ja passava als anys cinquanta, aquesta edat indefinida, durant la qual s’aprèn a ser adult, està lligada per una nova via, la del consum, a la sexualitat. Igualment, el vincle entre sexualitat i consum queda encara més reforçat per l’emergència de tot un mercat d’oci saturat de missatges, iconografia i temàtica eròtica. Tot i que cada cop resulta més fàcil assajar diferents maneres de representar la homosexualitat i presentar-la a una societat cada cop més receptiva, també és cert que les representacions de la sexualitat continuen sent hegemònicament heterosexuals i que, per tant la identitat sexual que es potencia a través dels mitjans de comunicació (revistes d’adolescents, etc) continua sent profundament heterosexista.

Dins d’aquest clima, cada cop més permissiu amb la sexualitat, la “Twenty Century Fox” va fer una aposta decidida per “vendre” una historia d’homosexualitat masculina. “Making Love” (1982) és la història d’un atractiu escriptor feliçment casat que en un moment donat experimenta tendències homosexuals i decideix seguir-les. Es tracta d’una pel·lícula deliberadament edulcorada que pretén desmuntar un per un els prejudicis negatius contra la homosexualitat, podríem considerar que beu de les primeres fonts subversives que als anys cinquanta introduïen iconografia homoeròtica a grans produccions de caràcter èpic. Presenta homosexuals que gaire bé toquen l’excel·lència del codis heterosexuals, al temps que són capaços de mostrar una “sensibilitat especial” que no fa més que enriquir aquest esquema sense tacar-lo.

Malgrat aquesta intenció rupturista, “Making love” suposa l’inici d’una nova manera d’identitat homosexual. Poc temps després sorgirien els primers casos de SIDA que suposarien un recés en la creixent popularització de l’homosexualitat. L’aparició d’aquesta malaltia senyalà, des de la premsa reaccionaria, a la incipient comunitat homosexual com a principal portadora de la epidèmia. durant aquest període proliferaren pel·lícules de psicokillers que actuaven contra adolescents que mantenien relacions sexuals. Es tractà d’una manera d’expressar la por a la sexualitat cada cop més present a la cultura popular, una mena d’advertència. La reacció de la comunitat homosexual consistí en accentuar el culte al cos i adoptar com a valors estètics aquells que eren simptomàtics de bona salut. D’aquesta manera va començar a sorgir tota una cultura al voltant de l’homosexualitat masculina íntimament vinculada al consum

Aquesta cultura tenia la doble funció d’anar construint uns codis cada cop més popularitzats que permetien donar intel·ligibilitat social als homosexuals, i de instituir un sector de consum que poc a poc podia anar fent pressió social en contra de la homofòbia. Després de “Making love” començaren a sortir altres títols de poca repercussió com “Otro país” (Mariek Kanievska, 1984) o “Maurice” que anaven poc a poc cobrint una demanda per part de la comunitat gai d’històries d’amor homosexual.

Aquestes dues en concret estan ambientades en escoles masculines de principis de segle i d’alguna manera intentaven recuperar i dignificar la maculada estètica de Wilde que tan malament tractada havia estat al llarg d’aquest segle. Es recupera així la figura del gai delicat però viril, tan per sobre del seu món que pateix rebuig i marginació. Curiosament aquest també es el període que recupera la imatge de Sant Sebastià assagetat com a icona del mon gai. La màxima expressió d’aquest model de màrtir arribaria als anys 90 amb “Philadelphia”.

Tot i que el posicionament més “institucional” per part de la comunitat gai es dirigia cap a aquest principis d’equiparació entre estètica i salut, des de la cultura glam i la seva afecció per la estètica lànguida i malaltissa sorgí una altra manera de formular l’homosexualitat i la por a les malalties. “El ánsia” (Toni Scott, 1983) recupera un cop mes el gènere de vampirs aplicat a una relació lèsbica, on la sang com a element de transacció eròtica pren una connotació especialment dramàtica degut al context d’aparició de las SIDA. A diferència de les anteriors i per primer cop l’acte de vampirització deixa de ser un acte repugnant per convertir-se en una forma d’alliberament sexual al qual arriba una dona de la mà d’una altra mitjançant el sexe. La figura del vampir subverteix l’ordre tradicional per equiparar-se a la figura de la llibertat i la bellesa immortal. Tot i que durat la dècada dels noranta la imatge de les vampires lesbianes anirà desapareixent, es mantindrà aquest esquema en el qual una dona allibera a una altra a través del sexe.

Estat Espanyol

Degut a la proximitat de la transició política, la situació cultural a l’Estat Espanyol és especialment convulsa. Les influències externes de les que veu el progressisme es reformulen i complementen amb les demandes i necessitats internes. Tota manifestació cultural té un rerefons polític, encara que només sigui per la facilitat de transgredir, d’ofendre a sectors reaccionaris de la població que encara eren amplis i tenien gran pes social. D’aquesta manera podríem dir que el que es va conèixer com “la movida” va ser un fenomen que, malgrat el seu caràcter i la seva intenció bàsicament lúdica, va marcar les directrius de la cultura més progressista.

La contraposició entre la cultura tradicional i l’aclaparadora voluntat d’experimentació de noves formes, de música, cine i oci, era tan evident que tot allò que succeís sota el paraigües de l’excentricitat de les icones de “la movida” era entès exactament com això, com una excentricitat. D’aquesta manera trobem que al temps que les productores de Hollywood racionaven, meditaven i cuidaven les formes que farien servir per representar l’homosexualitat per aconseguir el vist-i-plau del gran públic, Almodovar s’enfrontava a un públic que tot just sortia d’una dictadura feixista mostrant sense cap mena de precaució lesbianes sadomasoquistes, prostitutes transexuals, i gais psicòpates i obsessius. Tot i que es podria dir que Almodovar crea un univers propi i esperpèntic, una aproximació una mica més acurada a les seves obres permet veure com, malgrat el context en el qual es va donar (o pot ser precisament a causa d’això), te la capacitat de produir unes representacions de la sexualitat, que pot ser per què no pretenen convèncer a ningú, es mostren plenes de matisos.

És cert que pel·lícules del primer període, com “Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón”, estan centrades en el retrat excèntric i exagerat de l’ambient madrileny al barri de Malasaña, els personatges són igualment estereotipats y absurds i la trama delirant. Per tant, podríem dir que les representacions de la sexualitat queden incloses dins d’aquest àmbit caricaturesc. No obstant, en poc temps i emparant-se en aquesta prerrogativa de excentricitat que ell mateix es creat, Almodovar comença a desenvolupar melodrames com “La ley del deseo” o “Átame”, es tracta d’històries que giren al voltant d’amors obsessius on el sexe te un paper primordial, es mostra explícitament y es un motor bàsic de l’acció. La potència narrativa d’aquestes dues obres fa que, tot i que la primera mostra una relació homosexual i la segona una relació heterosexual, aquest fet sigui completament irrellevant. La freqüència i naturalitat amb que Almodovar mostra personatges o històries homosexuals impedí fins a cert punt el victimisme o l’essencialisme que caracteritza aquest període al cinema nord-americà.

Aquesta decidida aposta per mostrar la sexualitat, reivindicar la seva importància i la seva diversitat, la trobem també en l’estil i l’estètica de molts dels grups musicals d’aquesta època musicals. El Mateix Almodovar amb Flavio McNamara, Radio Futura, Locomia o Alaska amb Carlos Berlanga jugaven sense restriccions amb la sexualitat explícita, ambigua i escenogràficament recarregada. La “movida” s’apropià de tot allò que és marginal i ho posa en escena amb una actitud més festiva que política, més transgressora que reivindicativa. Certament, aquesta relació entre les expressions sexualment transgressores.

Això no vol dir que la resta de la societat fors impermeable a la visibilitat homosexual: grups més suaus i comercials com Mecano o Tam Tam Go van composar cançons de gran èxit com “Mujer contra mujer” o “Manuel-Raquel” que defensaven respectivament l’homosexualitat i la transexulitat des de una postura més reflexiva i compassiva. És la crítica a l’heterosexisme des de la heterosexualitat.

Afirmació Identitària (90 - actualitat)[modifica]

Context històric[modifica]

El fet més rellevant de l’inici d’aquest període és la retirada de l'homosexualitat de la llista de malalties de l’OMS.

A nivell de l’Estat espanyol, quasi des de 1980 no es produeix cap progrés significatiu en matèria de drets fins al 3 de novembre de 1994 amb la LAU (Llei d'Arrendaments Urbans), la primera llei que introdueix la figura de la parella homosexual. Es podria dir que a partir d’aquest moment, els passos endavant són molts, de manera que centrarem aquesta part de l’estudi a Espanya més que en l’estranger.

Tot i aquests canvis, al 1990 amb el canvi del Código de Justícia Militar al Règim Disciplinari de l'Exèrcit l’homosexualitat es trobà amb una forma encoberta de penalització.

Al 1989 Juan Reina encapçala el primer cas de reclam dels drets de successió respecte al seu company, desaparegut per causa de la SIDA. Aquest cas obre dos temes nous: els drets de les parelles del mateix sexe i l'incipient concepte de noves famílies. Encara que Juan Reina no va obtenir les seves demandes, va assentar les bases del que seria la Llei d'Unions Estables de Parella de Catalunya en 1998 .

Al 1993 per tot l'Estat espanyol es va difondre una campanya antidiscriminatòria organitzada per Onze ONG i el Ministeri d'Assumptes Socials. Aquesta es va basar en una idea de la Coordinadora Gai-Lesbiana esbossada per Daniel Dabarró i es va materialitzar en una acció de mitjans de comunicació i una mobilització social a força de múltiples actes, debats i distribució de materials contra tota forma de discriminació: col·lectius d'immigrants, discapacitats, refugiats, ètnia gitana i homosexuals.

Durant aquests anys van donar-se altres casos i sentències favorables a gais i lesbianes, a més d'un diàleg constant entre els partits polítics per part de la Campanya Vota Rosa de la Coordinadora Gai-Lesbiana i altres organitzacions en pro dels drets del col·lectiu homosexual. El programa Vota Rosa va incloure al principi la reforma de l'antic Codi Penal que incloïa destruir les antigues fitxes policials per homosexualitat, augmentar els recursos destinats a la lluita contra la SIDA i la llei de parelles de fet. En els següents anys aquests objectius es van anar assolint a través de: la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU, 1994), la Llei d'Indemnització a les Víctimes de la Violència i el Terrorisme (les dues anteriors reconeixen a les parelles del mateix sexe), el nou Codi Penal de 1995 i la Llei d'Unions Estables de Pareja (Catalunya en 1998 ).

El major avanç que es va obtenir fou la inclusió en el nou Codi Penal de 1995 del concepte d'orientació sexual. Aquesta llei conté el principi bàsic de protecció de les llibertats fonamentals que els equipara en drets a la resta de ciutadans i ciutadanes. En concret, els articles són:

- Capítol IV. De les circumstàncies que agreugen la responsabilitat criminal: Article 22. (Són circumstàncies agreujants cometre un delicte per motius homofòbics, entre altres)

- Títol XV. Dels delictes contra els drets dels treballadors: Article 314 .

- Capítol IV. Dels delictes relatius a l'exercici dels drets fonamentals i llibertats públiques i al deure de compliment de la prestació social sustitutòria: Secció 1 i articles 510, 511, 512, 515, 517 i 518.

Com a conseqüència a la fórmula de la LAU i el Codi Penal per a reconèixer les parelles de fet, aquesta es va incloure també en la Llei d'Ajudes i Assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual; en l'article 2.3.a es reconeix el dret a indemnització de la parella amb independència de la seva orientació sexual, després de dos anys de convivència i en cas de mort violenta, en les mateixes condicions que un matrimoni (Llei 35/95 de 11 de desembre de 1995).

A Vitòria, el març de 1994, s'obre el primer registre municipal de parelles. Paral·lelament el Parlament Europeu defensa la necessitat d'igualar els drets de lesbianes i gais amb els de la resta de la població. A partir d'aquí l'Assemblea de Madrid demana al govern que reconegui a les parelles de fet.

A l'any 1995 el problema de la sida encara continua. És ara, deu anys després de la seva sobtada aparició, quan es va dur a terme una Conferència Internacional sobre el tema. Bàsicament va servir per fer unes estimacions bastant òbvies sobre la creixent xifra de portadors que s'augurava de cara a l'any 2000 (uns 30 milions sumats al 15 que es creia que hi havia fins aquell moment).

Al 1996 l'ONU crea ONUSIDA (amb Peter Piot com a directiu executiu); les característiques i situació de la malaltia fan que a l’OMS se li escapi de les mans.

El 30 de juny de 1998 s'aprova la Llei de Parelles de Catalunya.

A l’abril del 2001, a Holanda, pionera en aquest àmbit, entra en vigor una llei que permet el matrimoni a parelles del mateix sexe, incloent l'adopció. Al mateix temps, Iniciativa per Catalunya Verds i Izquierda Unida presenten al Parlament Espanyol les seves propostes per modificar el Codi Civil permetent així el matrimoni entre les parelles del mateix sexe. En aquest primer intent, les propostes no van ser acceptades. Al juliol del mateix any, a Alemanya, entra en vigor la Llei de Parelles que ja s'havia aprovat a finals del 2000. A diferència d'Holanda, aquesta no inclou l'adopció. Al desembre del mateix any, tot i no tenir una efectivitat real prou significativa, s'aprova la Llei de Parelles de la Comunitat de Madrid (impulsada pel PP).

A l’any 2002, entra en vigor la Llei de Parelles de balears, mesos més tard, passa el mateix a Astúries, amb la diferència que en aquesta comunitat s'inclou el dret d'acolliment de menors per part de parelles homosexuals. A finals d'any, la comunitat andalusa s’afegeix a aquesta iniciativa.

Al febrer del 2003, Bèlgica aprova el matrimoni per parelles homosexuals tot i que continua negant el dret d'adopció. Al març es sumen a la Llei de parelles Extremadura i Canàries, la primera permetent l'acolliment. Al maig s'aprova la Llei de Parelles d'Euskadi, una de les més complertes (permet l’acolliment i l’adopció) la qual compta amb el vot favorables de tota la càmera, excepte del PP. Mesos més tardm, el PP (govern central) recorre la llei davant del tribunal Constitucional al·legant que s’estaven envaint les seves competències. A finals d'any, Aragó modifica la seva Llei de Parelles acceptant l'adopció per part de parelles homosexuals. Al mateix temps Otario i Columbia Britànica (Canadà) aproven el matrimoni amb plens drets per lesbianes i gais incloent l'adopció.

Al 2004, el Tribunal de Navarra concedeix l'adopció de dos nenes a una parella de lesbianes. Una d'elles era la mare biològica i l'altra mare va sol·licitar adoptar-les basant-se en la Llei de Parelles de Navarra. Va ser la primera vegada que a l’Estat espanyol s’aprovava una adopció per a una parella homosexual. Als EEUU hi hagué una gran repercussió mediàtica davant la notícia de que l'alcalde demòcrata de San Francisco permetria a les parelles homosexuals casar-se a l'ajuntament, tot i les pressions de la dreta cristiana i del governador de l'Estat de Califòrnia.

Durant la dècada dels noranta es produeix un ressorgiment a gran escala de la lluita social que es materialitza a partir de la constitució de múltiples grups que treballen pel canvi social. Encara que aquests no són un punt i a part de les lluites de les dècades anteriors, ja que aquestes encara tenen molta raó de ser, si que es diferencien en algunes característiques concretes.

Podríem dividir els moviments socials d'aquesta època en tres tipus:


- Els que es constitueixen a partir d'una identitat compartida per tots els seus membres, la qual els fa sentir-se oprimits, discriminats, pel sistema (econòmica, política i socialment), de manera que s'organitzen per canviar aqusta situació (grups feministes, GLT, black power; s'organitzen en funció del gènere, la sexualitat, l'ètnia )

- El mateix efecte es dóna en grups no identitaris però que comparteixen una sensibilitat molt forta per un tema concret (antitransgènics, consum responsable, "grups solidaris amb...",etc.)

- Grups que treballen de forma més global totes aquestes opressions sense centrar-se en una en concret, encara que moltes vegades dins del mateix hi ha subgrups especialitzats en un tema en concret; en aquest cas el que uneix la lluita és una ideologia macro que configura una òptica determinada des d'on es mira els conflictes més concrets (grups comunistes , anarquistes, ...)

Tots ells s'uneixen en lluites senyalades que els engloben (guerra d'irak, no a la constitució, cimeres de caps d'estat,...) i fan front comú en representació de cada forma d'opressió que es dóna en aquella societat. Així ens trobem amb manifestacions públiques que ja no es distribueixen en partits polítics i/o sindicats sinó en blocs de representació de les diferents sensibilitats, de manera que s'ha donat un retorn a l'organització horitzontal, de base, després de la institucionalització dels partits polítics a finals dels 70 i 80.

Tot i la diversificació de formes d'organitzar-se exposada en els punts anteriors, el gran protagonisme de la dècada se l'emporten els moviments identitaris ja que no és fins aquest moment que se'ls dóna un reconeixement públic heterogeni que legitima aquest tipus de lluita (fins aquest moment havia existit però en el rebuig, en la incomprensió dels que no s'hi veien implicats).

Aquest ambient propici és possible per dues circunstàncies: la força i confiança en si mateixos (els membres dels moviments identitaris) després de dues dècades de treball que els permet sentir-se preparats per enfrontar-se als altres; i la configuració d'una nova filosofia de vida que dóna molta importància a l'autodefinició endo-exogrup (mercantilització de la necessitat "vital" de desmarcar-te de la majoria per englobar-te en una minoria homogènia). És el moment de les grans metròpolis multi-tot (culturals, ètniques, ideològiques,...), on les grans marques posen de moda l'estètica de les diferents tribus urbanes, on s'ha de provar el menjar típic de cada racó del món sense moure't de casa mentre es contempla per televisió el punt del planeta més remot a la vegada que cal que et defineixis dins de tota aquesta saturació d'informació per tal de que els altres t'entenguin de forma ràpida i lleugera a partir de les característiques que engloben el teu.

Moviments GLTB[modifica]

Alguns fets rellevants:

- ’92: neix Federació Estatal de Gais i Lesbianes, i més endavant de Transexuals i Bisexuals. Tres eixos d’actuació: la reivindicació de la igualtat legal (dret al matrimoni; actualment lluita pels drets de les persones trans i per evolir l’homofòbia i la transfòbia), organització del 28J, formació (a partir de campanyes i estudis).

- ’93: es funda el primer grup universitari, a la Complutense RQTR.

- ’94: Grup Lesbos a Barcelona escindint-se del grup Lesbia.

- ’96: en COGAM, escissió de la futura Fundación Triángulo, De Par en Par, ALVAS pel seu qüestionament ideològic de la comunitat gai coma automarginada, creient que cal obrir-se a la societat.

- '96:Plataforma Unitària dels Grups de Lesbianes de Catalunya, Xarxa de Lesbianes de l’Estat Espanyol. Al ’99 el grup Lesbos surt de la Coordinadora perquè es considera més dinàmic i reivindicatiu i vol evitar la burocràcia de la mateixa.

El moviment associatiu als 90 crea formes de vinculació cada cop més flexibles i variades adaptant-se al tipus de societat en la que viu, és a dir, sense qüestionar-la de forma global. Es veu reforçat a finals de segle per la introducció de dos nous fenòmens al nostre país: el creixement de la iniciativa privada i la seva influència en la creació d’opinió dins i fora del col·lectiu homosexual a partir de revistes com Zero i la creació d’associacions d’empresaris de locals i serveis per a homosexuals (com el barri Chueca); per altra banda, els partits polítics donen a la llum comissions o a col·lectius de gais i lesbianes. (Petit, 2003) La lluita dels 90-2005 per part dels col·lectius més institucionalitzats és la d’aconseguir l’equiparació de drets a través de la legislació del matrimoni homosexual, procés que s’ha descrit en l’apartat d’història i que es fonamentà en fer pressió al govern a través de l’aparició als mass media reclamant-ho (manifestacions, programes de televisió/ràdio, articles a publicacions, etc.). Paral·lelament, es continua treballant en la visibilització del col·lectiu a través del Dia de l’Orgull, la participació en el mercat gai o la simple aparició en parella en llocs públics.

Als 90 es produex una proliferació dels col·lectius de transexuals:

- ’92: apareix el Col·lectiu de Transexuals de Catalunya el qual destacarà pels seus plantejaments revolucionaris i per la seva intensa activitat política, tan reunint-se amb molts partits polítics i institucions per tal d’obtenir-ne compromisos com per tirar endavant reivindicacions impensables fins aquell moment per la majoria d’associacions (dret al lliure i total canvi de nom, la supressió de la menció del sexe en el DNI, la possibilitat de canvi de sexe registral sense imposició de la CRS, donant caràcter preponderant al sexe psico-social sobre el sexe genital). També han participat en la creació de AISIOS (Asociació de Suport a la Identitat de Gènere i Orientació Sexual) i a la revista de contingut polític, social i científic sobre transexualitat BSTC.

- ’93: Centro de Identidad de Género de Granada: (actualment AIGA) el seu principal logro ha estat aconseguir la inclusió del tractament integral de canvi de sexe en el Servicio Andaluz de Salud

- '94: creació de l’Associació Transexuàlia de València, creada per dones treballadores sexuals, entre d’altres activitats tira endavant estratègies d’integració laboral pel col·lectiu.

- '97: Soy Como Soy: grup de Gijón centrat en la lluita pels drets de les persones transexuals a la presó (problemàtica bàsica: política d’internament de persones amb un determinat sexe social en presons del sexe contrari, amb els conseqüents problesmes de vexacions, agressions i violacions). Des del 2001 les transexuals operades són internades en presons corresponents al seu sexe social,per tant el problema es manté en els casos de les que no han estat intervingudes quirúrgivament.

- ’98: Col·lectiu Trans Galiza

En aquesta època també es dóna una reaproximació del col·lectiu trans i homosexual en el cor dels grups homosexuals, tendència a la cooperació i participació conjunta, constituent un moviment més global per a l’alliberació de la sexualitat i la seva diversitat. Així, es creen col·lectius com Grup d’Identitat de Gènere i Transexualitat del Col·lectiu Lambda de València (’98), Grup Trans de COGAM (’98), Grup de Transexulas de SOMOS (Sevilla 2000), fusió del grup ATET dins de la FELG (2001). Per altra banda, entre el ’98 i el 2000 es creen una sèrie de grups de trans dins dels mateixos partits polítics: Areas po la Liberación de Expresión Afectivo Sexual de IU (ALEAS), Grupo Federal de Gais, Lesbianas y Transexuales del PSOE (GFGLT), Plataforma Popular Gay (PPG).

- ’96: es crea la Federación de Asociaciones de Transexuales (FAT)[7].

Als 90 les lesbianes passen de tenir molt poc protagonisme dins de les organitzacions mixtes a assumir alts càrrecs dins de les mateixes degut a que les associacions entenen que és políticament correcte tenir dones als càrrecs de direcció. Durant aquesta etapa les lesbianes feministes tenen molts problemes per integrar-se dins d’aquestes organitzacions per la misogínia gai i l’hostilitat de les lesbianes no feministes. Així, són acusades de mostrar-se poc sexuals, ser poc solidàries amb temes “realment importants” com el SIDA i covardes i conservadores alhora de sortir de l’armari.

Amb el temps, han aconseguit però imposar les necessitats d’un discurs específicament lesbià i introduir les idees feministes dins del discurs de l’activisme gai. Tot i així, des de les lesbianes feministes es continua criticant la falta de presència lesbiana en l’agenda política del moviment i les seves reivindicacions bàsiques; ni el discurs ni la política que es fa s’ha impregnat realment de feminisme lesbià i aquesta integració s’ha fet a costa d’importants renúncies. (Giménez, 2006)

A finals dels 80 es comença a qüestionar el moviment GL per: els elements d’exclusió en el si dels col·lectius (pobres i minories sexuals), la institucionalització dels mateixos (constituint-se com a grups de pressió i reproduint maneres úniques de ser) i incapacitat de fer front al SIDA (sobretot a EEUU). Es comencen a constituir grups que desafien el règim de sexualitat i les seves exclusions (crítica que era obviada pels grups més institucionalitzats): els grups que s’emmarquen dins la teoria queer. (LLamas, ’98)

Queer en anglès significa rar. Va Ser utilitzat durant molt temps com eufemisme per a nomenar als homosexuals. El terme Queer suposa una apropiació del llenguatge de l’enemic (“les armes de l’enemic”), subvertint-lo i redefinint el seu contingut, relativitzant-lo i fent-lo inútil per una altra funció que no sigui l’autonominació. Així, es tracta d’una teoria que afirma que l'opció sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d'una construcció social i que, per tant, no existeixen rols de gènere o sexuals essencial o biològicament inscrits en la naturalesa humana, sinó formes socialment variables d'ocupar un o diversos rols sexuals.

En general, la teoria queer desafia la institució Heterosexual, els sexes establerts, moviment GLTB. Defensa el caràcter polític i el potencial subversiu de l’elecció de formes de plaer i afecte no majoritàries. Postula la diferència i rebutja la igualtat (ja que la considera fictícia i indesitjable). Els seus postulats incideixen en l’articulació de cultures i pols d’oposició, en la creació de modes de vida alternatius, i en l’obertura d’espais d’autonomia. Pren com a estratègia la deslegitimació radical del règim d’afectes i plaers; la lluita contra el prejudici no es fa a partir de la negociació de quotes de llibertat sinó a través de la contestació directa. També renúncia a qualsevol referent o veritat estable adoptant una consciència nòmada i d’inestabilitat identitària. Al mateix temps, es produeix un activisme radical contra el SIDA (començat pel grup de Nova York Act-UP a partir del 87).

La Teoria Queer (TQ) rebutja la classificació dels individus en categories universals com “homosexual", "heterosexual", "home" o "dona", sostenint que aquestes amaguen un gran nombre de variacions culturals a part de les que defineixen la categoria, impossible de definir com a més o menys fonamentals o naturals que les altres. Contra el concepte clàssic de sexualitat que distingia el "normal" (en anglès regular) del "anòmal" (queer), la TQ afirma que totes les identitats socials són igualment anòmales. Al mateix temps critica les classificacions socials de la psicologia, la filosofia i la sociologia tradicionals, basades habitualment en l'ús d'un sol patró de segmentació (sigui la classe social, el sexe, la raça o qualsevol altre) tot sostenint que les identitats socials s’elaboren de manera més complexa, com a intersecció de múltiples grups, corrents i criteris.

Teresa de Lauretis, que va ser la primera a emprar aquesta paraula per a descriure el seu projecte teòric, esperava que tingués aplicacions iguals per a la sexualitat, la raça, la classe i altres categories. No obstant això, fora dels àmbits universitaris, quan el terme queer es refereix a la sexualitat, s’usa més habitualment com a sinònim de gai i lesbiana, de vegades de gai, lesbiana i bisexual i amb menys freqüència de gai, lesbiana, bisexual i transexual.

La TQ resulta de l’aportació de molts autors i corrents de pensament del s. XX. Entre ells destacar Magnus Hirschfeld (ja explicat al primer apartat), l’antropòloga Margaret Mead[8], el postestructuralisme[9], Michel Foucault (sobretot amb “Història de la Sexualitat”), els estudis literaris (especialment els de Roland Barthes, Jacques Derrida, Julia Kristeva i els seus seguidors)[10], el feminisme (Judith Butler, Monique Wittig, Donna Haraway, entre moltes altres).

Les reivindicacions dels grups minoritaris/minoritzats en un principi dels es basaven en la demanda d’aprovació de legislacions progressistes, basades generalment en la comparació entre el grup minoritari en qüestió i el ciutadà mig, és a dir, l'home blanc de classe mitja/alta. A partir dels 70 diversos moviments van començar a oposar-se a aquesta imatge de ciutadà mig, i a valoritzar la seva pròpia capacitat d'actuació o realització. La Teoria Queer parteix d’aquesta reformulació de les formes de lluita centrant-se en destruir la idea de que existeix un patró estàndard i innocu al que cal igualar-se.

Es pot dir que hi ha dos vessants de la teoria queer: l'àmbit teòric, que té com a màxim representant la producció des de la universitat[11], i l'activista, amb grups com ACT UP o Queer Nation. A Espanya es van conèixer grups com LSD o la Radikal Gai[12] en els anys noranta, però no és fins als voltants del 2000 que passa a ser coneguda, i en alguns casos més o menys adoptada, per tothom en l’àmbit GLTB i feminista, i per una part bastant destacable dels membres dels moviments socials; també s’ha fet un lloc en l’àmbit universitari nacional. Aquesta popularitzaió es veu reflexada en l’èxit del Queeruption que es celebrà a Barcelona el juny del 2005[13] o en l’elevat nombre de xerrades, jornades, cursos d’estiu, que s’oferten des de les universitats espanyoles sobre la TQ.[14]

Context cultural[modifica]

Els 90 suposen l’acceptació de la homosexualitat dins dels discurs políticament correcte. La Imatge de l’homosexual atractiu, viril, culte, sensible, exitós i amb un gran poder adquisitiu arribà al seu punt àlgid amb “Philadelphia”. A partir d’aquest moment la doble condició de “sants i màrtirs” dels gais queda definitivament consolidada. Poc a poc, però, la por a la SIDA va desapareixent deixant únicament la imatge del gai fabulós que començà a poblar comèdies romàntiques com “La boda de mi mejor amigo” o “Todo lo demás”.

Aquesta nova figura tingué gran acceptació als mitjans de comunicació majoritaris, moltes de les sit-coms de més èxit comencen a incloure personatges homosexuals de forma perifèrica però constant. “Friends”, per exemple, comença la primera temporada amb el divorci d’un dels protagonistes la dona del qual descobreix que és lesbiana. Tot i ser una sèrie sense cap pretensió rupturista, (més aviat al contrari, es podria dir que el seu discurs es bastant conservador) assumeix sense problemes l’existència i participació d’una parella de lesbianes que son mares, això si, reprodueixen a la perfecció altres principis com la monogàmia, el compromís i la fidelitat.

També dins d’aquesta sèrie (i de moltes altres) comença a ser freqüent recórrer a l’homosexualitat en clau còmica i sempre estèticament impecable, podríem dir que es tracta d’un recurs de guió per donar cops d’efecte que fins i tot eren anunciats a la premsa. Exemples d’això la famosa aparició especial de Winona Ryder que declarava el seu amor i besava a Jennifer Aniston (d’indiscutible heterosexualitat), el petó entre dos dels protagonistes masculins (Joei i Chandler) per cap d’any, o el de Luci Liu i Calixta Flockhart a la sèrie Ally MvBeal. Aquests cops d’efecte, però, solen anar acompanyats d’algun tipus de reflexió o actitud posterior que reafirma l’heterosexualitat del personatge. Per exemple, al senzill petó entre la protagonista d’ Ally McBeal i Luci Liu li segueix tot una període de reflexió que culmina amb la conclusió de que entre elles “faltava alguna cosa” concretament “un pene”. D’aquesta manera l’homosexualitat en aquest format es ja no es presenta com una cosa negativa ni reprovable, sinó senzillament perifèrica i esporàdicament (i sota determinades circumstàncies) atractiva.

També dins de formats menys còmics comencen a aparèixer personatges homosexuals que, tot i que no són victimitzats, continuen acusant els conflictes psicològics, socials i laborals que continuen patint els homosexuals malgrat que ja no és políticament correcta censurar-lo en públic. Tant “Urgencias” com “A dos metros bajo tierra” presenten personatges (una lesbiana i un gai respectivament) que, degut al seu caràcter conservador viuen l’homosexualitat de forma conflictiva al principi i que poc a poc van aprenent a gestionar-la dins del seus ambients, que, a diferència dels casos anteriors, no són especialment alegres ni condescendents.

Paral·lelament a aquestes dues visions, productores més conservadores comencen a realitzar sit coms on els protagonistes són homosexuals i gran part de la trama gira al voltant d’aquest tema, això sí, sense sortir-se de la més rigorosa estereotípia. “Will y Grace” o “Ellen” (ambdues de la Fox), tornen a l’esquema d’homosexuals asexuats. La seva sexualitat no es manifesta en si mateixa si no a través de trets identitaris com extremada elegància i un humor agut en el cas gai o una absoluta absència de feminitat i malaptesa congènita en el cas de l’actriu còmica Ellen de Generes, que protagonitza “Ellen”.

Tots aquests productes van arribant a l’Estat Espanyol que no manifestà tanta expectació per aquests temes com la que es dona a Estats Units. Les sèries de televisió de producció local, especialment les de TV3, sorgiren amb una clara consciencia de la seva funció social com a agents de visibilització i normativització. Des dels seus orígens van tendir a posicionar-se respecte qüestions d’efervescència social, com la immigració o la homosexualitat. La manera de fer-ho consistia en la inclusió sistemàtica de personatges homosexuals pels quals, generalment, la seva homosexualitat no suposava ni un conflicte ni un tret especialment rellevant. I quan això succeïa, s’estructurava una narració exemplificadora que mostrava, de forma explícita, vies per solucionar, entendre i integrar l’homosexualitat dins de la “normalitat” costumista i apacible que caracteritza aquestes produccions. Els homosexuals apareixen en tota mena de contextos on ja no son ni molt menys els més perversos (a nissaga de poder, per exemple els protagonistes, incestuosos i assassins ho son molt més que la tendra parella de lesbianes formada pes personatges de Inés i Mariona), ni els més elegants, ni tan sols els més allunyats dels patrons de gènere convencionals (“Jet Lag” mostra per una banda una dona absolutament masculinitzada i heterosexual i una altra molt més “femenina” i lesbiana).

També sèries produïdes per Tele5 o TVE van poc a poc assumit l’hàbit d’incloure homosexuals dins la “normalitat. Es pren consciència de que les identitats homosexuals no tenen per què respondre a estereotips, d’això es després que son “persones normals”. Aquesta normalització anirà soscavant poc a poc les manifestacions d’identitats homosexuals per integrar-les dins de qualsevol tipus de discurs. La sexualització de la cultura en general assoleix la capacitat d’absorbir un discurs homosexual sense subvertir l’ordre general del discurs afectiu propi del patriarcat capitalista.

A més de la creixent assimilació de l’homosexualitat als mitjans de comunicació de masses, prolifera també el gènere de “cine homosexual”. La majoria de les associacions de gais conten entre les seves activitats amb cicles de cine gai i lèsbic. Es tracta de pel·lícules de diversa índole, dedicades a un públic homosexual i generalment produït per homosexuals. Generalment reprodueixen esquemes narratius clàssics: cine negre, melodrames, comèdies romàntiques, etc. Amb la única peculiaritat d’estar protagonitzats per personatges homosexual. Alguns dels títols que tingueren més projecció fora del seu circuit específic foren “¿Entiendes?”, “Relax it’s just sex”, “Aimee i Jaguar”, “Lazos ardientes” , “Cuando cae la noche” o “Priscila, reina del desierto”.

Aquesta explosió cultural, juntament amb ca consolidació d’un sector de consum homosexual cada cop més ampli demostren que l’homosexualitat, havia deixat de ser un element subversiu. Podia integrar-se a la perfecció dins dels esquemes narratius del patriarcat i el capitalisme sense suposar cap mena d’amenaça. Els homes continuen sent homes (més promiscus, amb més capacitat de consum, més exitosos) i les dones continuen sent dones (encara es continua reproduint l’esquema de rols passius i actius entre dones, encara son més afectives, sensibles, amb més tendència a la monogàmia i el compromís). Es comprova que fer parelles entre iguals no canvia res i evita protestes incòmodes contra el sistema.

Com a reacció a aquest ambient apacible i acomodatici, comencen a sortir veus que es neguen a assolir esquemes heterosexuals. La teoria queer comença a cristal·litzar. Tot i que serà a partir del canvi de segle quan aquest discurs prengui més força, directores com Kimberly Pierce o Rose Troche comencen a reflexionar sobre els límits del sexe, de la sexualitat i la construcció sexual de la realitat. La segona dirigí una pel·lícula que marca l’inici del cine queer, que protesta contra les comunitats gais i la seva tendència a imposar normes. “Go fish”, és una sàtira d’aquest món feta des de dins que mostra la fragilitat de personatges marcadament abjectes que tendeixen a reproduir, amb més ímpetu que ningú esquemes d’afiliació identitària. Posa de relleu l’absurd de perpetuar la monogàmia o els esquemes estètic femenins o fins i tot la pròpia identitat homosexual en un món canviant massa flexible. Denuncia les exigències i el preu que els homosexuals (i en concret les dones), paguen per ser acceptades socialment. Preu que repercuteix directament sobre la llibertat sexual que, un cop ha sestat adequada als esquemes del capitalisme patriarcal, torna a convertir-se en un terreny pautat i rígid. Aquesta pel·lícula, però, no tingué tanta repercussió al circuit comercial com la de Kimberly Pierce “Boys don’t cry”. Aquest film aconseguí un Òscar a la millor interpretació (igual que “Philadelphia”) i fou catalogada com a cruel i commovedora a la vegada. Sense cap mena de dubte el to dramàtic, el final tràgic i el fet de que fos la recreació de la història real d’una transsexual dels anys 80, son els elements que més van centrar l’atenció de l’acadèmia que, acostumada a premiar tot allò que s’acosti a “realitats marginal” des de uns postura de defensa i reivindicació, en aquest cas no ve fer una excepció. Malgrat tot, no es tracta de la versió tràgica de “Priscila reina del desierto”. De fet la part més interessant des del punt de vista de la teoria queer és la manera que te de retratar un món marcadament heterosexista dins del qual es produeixen fissures, es donen relacions d’amor, de sexe, de poder, de dominació, etc, que escapen al control i al desig de tots els personatges menys un, aquell que s’atreveix a apropiar-se del discurs i modificar-lo a través del seu propi cons. Mostra com el discurs naturalitzat de la sexualitat, no només no és natural, si no que és extremadament susceptible de ser modificat mitjançant petits lapsus en els rituals, que produeixen formes de sentir, actuar i desitjar. Tot i que aquesta part del discurs quedà eclipsada pel dramatisme de la història no deixa de ser simptomàtic de l’aparició de noves reflexions sobre els límits del sexe. La homosexualitat i la transexualitat continuen sent els punts de partida d’aquestes reflexions, cosa que no vol dir que mantinguin amb els moviments homosexuals identitaris una línia evolutiva. De fet suposen un canvi substancial en la manera d’aproximar-se a aquest tema, ja que el seu objectiu no es demostrar les virtuts dels homosexuals ni reclamar els seus drets, ni tan sols construir una identitat pròpia, si no més aviat posar de manifest el fet de que tota sexualitat és construïda, que per tant tota restricció de la mateixa és un atemptat contra la llibertat.

METODOLOGIA[modifica]

Produccions narratives[modifica]

El procés que es segueix alhora de realitzar produccions narratives consisteix en la repetició d’una sèrie de sessions en les que la participant i la investigadora parlen sobre diferents aspectes del fenomen a estudiar a partir de les quals la investigadora realitzarà un text amb el que es farà discussió amb l’equip de treball (començant a partir del realitzat amb la primera sessió). Després de la discussió, el text es presenta a la participant per tal que el corregeixi i ampliï, tot introduint-li aclaracions i noves qüestions. En finalitzar l’ultima sessió la participant ha d’expressar l’acceptació del text, de manera que no s’utilitzaran les seves mateixes paraules però sí la forma en què aquesta vol que sigui llegida la seva visió del fenomen.

La finalitat és crear un relat que tingui una lògica argumentativa (les idees es presenten organitzades i desenvolupades, fet que no és del tot possible amb les transcripcions) i que es presenti com un text acabat que doni compte del fenomen. La textualització també permet expressar la noció de producte evitant la presentació de les narratives com a dades o registres discursius; a través d’ella també s’emfatitza aspectes com el treball conjunt o la continuïtat d’un procés. La textualització també permet que el participant aparegui amb la pròpia narrativa en el document, parlant directament amb el lector.

Les produccions narratives es fonamenten en la perspectiva dels coneixements situats (Haraway, 1991). Aquesta perspectiva parteix de l’assumpció de la parcialitat i localització dels coneixements (evitant els efectes totalitzants de les perspectives positivistes i discursives). Així, el coneixement es produirà mitjançant la connexió parcial, localitzable i encarnada amb altres posicions. Per tant, els coneixements situats no representen una realitat externa a nosaltres mateixes sinó que són productes de connexió parcial entre investigadora i allò que és investigat. També impliquen que la nostra posició serà susceptible d’ésser alterada; la seva objectivitat vindrà definida en termes de responsabilitat política.

Entenem el llenguatge com un procés relacional actiu i obert en el qual la que parla està localitzada en una xarxa de relacions i gèneres de parla. El llenguatge seria una activitat, un flux d’accions discursives entrellaçades i interdepenents, fet que implica que està en constant construcció i reconstrucció en les diferents interaccions que es donen en la vida quotidiana.

La metodologia de les produccions narratives emfatitza el caràcter incomplet i parcial del subjecte; no es pretén representar a “l’altre/a” sinó possibilitar connexions parcials amb persones properes al fenomen que es vol estudiar (els posicionaments de les participants d’aquesta investigació no són els mateixos que els del col·lectiu GLTB al que pertanyen o al del seu segment d’edat o el seu gènere, etc. i per tant no pretenem que sigui la seva funció a la investigació). S’assumeix que la relació entre la participant i la investigadora està mediatitzada per relacions de poder però no necessàriament de dominació. Per altra banda, les produccions narratives són políticament responsables ja que garantitzen l’agència de les participants al disposar de la possibilitat d’agregar correccions i modificacions al text, a la vegada que de transcendir el context concret de producció al disposar de la possibilitat de repensar les seves pròpies aportacions i revertir-les en el text en funció dels seus interessos.

Finalment, afegir que les narratives generades no s’utilitzaran com a material empíric (com a descripció del fenomen, com a dades de la realitat per a ser sotmeses a anàlisi a la llum d’un marc teòric) sinó com a producció situada d’una determinada visió del fenomen. El que es busca és l’expressió dels efectes que el contacte amb l’objecte d’estudi ha tingut per a la posició inicial de l’equip investigador i produir efectes d’heterogeneïtat en la lectora pel contrast del diferents relats sobre el fenomen a estudiar.

Així, les narratives, junt amb la resta de bibliografia, constitueixen connexions parcials amb l’equip investigador que modificaran les posicions inicials i permetran l’elaboració de la pròpia narrativa de l’equip, és a dir, la seva comprensió particular del fenomen.

Procediment[modifica]

El principal criteri que hem utilitzat per tal de buscar els participants en la realització de produccions narratives consisteix en el fet de que tinguin contacte amb el fenomen que estem investigant, de manera que ens puguin aportar diferents visions del fenomen a estudiar. En segon lloc, i per tal de facilitar l’anterior, hem tingut en compte criteris com la pertinença a diferents segments d’edat (generació nascuda en la dècada dels anys 50, en la dècada dels 60-70 i, finalment, entre finals dels 70 i principis dels 80), la participació o la voluntat de no participar activament en col·lectius GLTB, i el fet de viure o haver viscut durant una temporada a Catalunya.

A continuació s’explica què pensarem que podia aportar cada participant en particular.

Kate[modifica]

Va néixer el 1974 a l’estat de Nova York. Treballa de professora en una escola de secundària a la ciutat de Nova York. Periòdicament manté contacte directe amb Colòmbia (part de la seva família és d’allà) i Barcelona (on va estar vivint durant un any).

La seva participació pot oferir-nos certa perspectiva sociocultural que ens permeti observar i conèixer similituds i diferències respecte el context cultural en el que es centra la investigació.

Mandarina Veloz[modifica]

Neix a Mallorca l’any 1982. Al 2000 comença Psicologia a la UAB i al 2001 entra en contacte amb el JALG. Milita en aquest col·lectiu fins al 2003; durant aquest període es relaciona esporàdicament amb altres grups de Barcelona i porta a terme campanyes de visibilitat. Al 2004 forma part del grup de Panteres Grogues, on, a més de jugar a bàsquet, coneix a integrants de diferents col·lectius que li aporten visions diverses de la “militància homosexual”. Aquest mateix curs i a arrel d’un treball de la facultat coneix el Grup de Lesbianes Feministes, començant un període d’intensa implicació que li permet conèixer amb més profunditat tant la història i el rerefons teòric de les vindicacions com la xarxa de vincles, unions i discrepàncies que dibuixen el mapa de l’activisme polític emancipatori de la norma heterosexual de Barcelona. Actualment s’ha llicenciat, especialitzant-se en Psicologia Social i continua militant, tan activament com la seva vida laboral li permet, al grup de Lesbianes feministes.

Cecilia[modifica]

Va néixer a Santiago de Xile, en una família força conservadora. A partir de la mala relació amb, sobre tot amb el seu pare, marxa als 18 anys a estudiar alemany i la carrera de gravat i pintura a Berlín, on coneix una realitat diferent, la qual l’influeix de forma decisiva. Després marxa a viure a Uruguai, on amb el seu ex-marit i té dos fills. Es separa i torna a Xile, on afronta la primera relació amb una dona i tot el que comporta en un país com el seu. Actualment viu a Barcelona, treballant con a sòcia a Punto Rosa i és directora d’una revista de temàtica. Ha participat, no com a militant, però activament amb els moviments d’esquerres, sobre tot el comunista. Amb la seva labor considera que contribueix a la visibilitat.

Maya[modifica]

Té 52 anys i per tant pot explicar el context social espanyol cronològicament. A més, com ha estat afectada pels canvis que s’han donat a partir del moviment gai i lèsbic. Té la característica de defensar les polítiques de esquerres i estar compromesa amb les lluites pel canvis socials, encara que no s’ha ficat mai específicament en el moviment gai, lèsbic, trans.

Jordi Petit[modifica]

És el president honorífic de la Coordinadora de gais i lesbianes. Té 51 anys, per el que pot explicar els canvis del moviment cronològicament des de la seva implicació en ell. Pot donar les seves perspectives de futur sobre les diferents vessants dels moviments gai, lèsbic, trans.

Josep Vites[modifica]

És el propietari d’una llibreria – cafè en la qual es venen llibres i material audiovisual amb contingut gai i lèsbic, a més de “merchandaising” per a públic d’aquest tipus. Té aproximadament 50 anys.

Gerard[modifica]

Té 23 anys. Compromès amb les idees de canvis socials d’esquerres. Ha viscut l’ambient comercial per a públic gai a partir de la seva opció sexual. Actualment, se situa com a crític de l’ambient entès com a sector del mercat. Està casat, la qual cosa pot aportar una vivència a partir d’un del drets aconseguits per els moviments gais i lèsbic a l’Estat Espanyol.

Lilflea[modifica]

Té 24 anys, viu a Barcelona i es declara lesbiana. Ha participat a la Coordinadora, ha militat a les joventuts del PSC i ha col·laborat a varis programes de ràdios independents.

Aria[modifica]

Va néixer al 1979 en un poble petit i als 18 anys marxar a Barcelona a estudiar. Als 22 anys pren contacte amb el club esportiu GLTB Panteres Grogues.


NARRATIVES[modifica]

JORDI PETIT[modifica]

En el context d’aquest estudi, em presentaria com una persona que ha militat al moviment GTL a l’estat espanyol des de els seus inicis, que ha anat aprenent pel camí i que continua lluitant per la plena igualtat.

Crec que la societat a anat evolucionant al llarg de les últimes dècades en molts aspectes. Des de que jo vaig començar a militar a la FAGC fins ara, el moviment Gai ha passat per quatre fases.

En un primer moment, durant la dictadura, l’homosexualitat era una cosa que havia d’amagar-se. Existia una llei de perillositat social i per tant podies anar a la presó. Per suposat, també estava prohibit l’associacionisme i a més la mentalitat de la societat en general era profundament retrògrada.

Després de la transició, ja als anys 80, els moviments socials començaven a estar estructurats i a tenir pes. Quan va aparèixer la SIDA, el col•lectiu homosexual va ser estigmatitzat per ser un grup considerat d’alt risc. Va ser una època molt centrada en campanyes informatives i de prevenció que va marcar un abans i un després a la historia del moviment.

Als 90 van aparèixer els retrovirals que prolongaven i milloraven la qualitat de vida dels malats. Poc a poc es va desvincular la imatge dels homosexuals de la sida. Va ser la època del boom dels Bars d’ambient i poc a poc es va anar elaborant una idea més positiva dels homosexuals.

Recentment s’ha aconseguit la igualtat legal amb el dret al matrimoni i en pocs mesos s’aprovarà la llei que permetrà als triar el sexe que figura al DNI. Crec que s’han fet uns progressos bastant impressionants en poc temps. Això implica que el gruix de la societat també ha canviat la seva manera d’entendre el mon, la sexualitat, les relacions, etc. Tot i així, crec que ara mateix també està sorgit amb molta força, el que anomeno el Retro Bunker: Hi ha un conjunt de grups reaccionaris, com l’església o el “foro de la familia”, que tenen certa capacitat d’arrossegar a gent en contra d’aquest canvis. Això vol dir que, pot ser un sector de la societat si que ha canviat, però hi ha un altre que ni ho ha fet ni te intenció de fer-ho.

La funció dels moviments socials ha estat bàsica en els canvis socials que s’han produït. Han estat elles les que han pressionat als partits polítics i a les institucions per què portin a terme reformes legals. Es podria dir que el moviment homosexual ha hagut d’anar per davant dels partits polítics, demostrant que les seves demandes eren demandes de la societat, que tenien pes. Vull remarcar en aquest sentit la importància de les enquestes per què el nostres politics son molt sensibles pot ser massa (tot i que no està malament per què és un signe democràtic) a l’opinió pública (Aquí faltaria evolució dels resultats de les enquestes, no la recordo exactament).

Això també te a veure amb una altra tasca del moviment homosexuals que ha estat el de visibilitzar una injustícia i una sèrie de problemes que patien el homosexuals pel fet de ser-ho. D’aquesta manera la societat s’ha anat sensibilitzant i ha anat assumint com a pròpies i legítimes les reivindicacions dels homosexuals.

A part d’incidir sobre la societat i els partits polítics, el moviment homosexual també ha complit un paper molt important de cara a ajudar a persones homosexuals que patien, a nivell particular. Des de les campanyes de prevenció de SIDA, específiques per homosexuals (ja que les campanyes massa generalistes corrien el risc de no arribar) fins a l’assessorament legal a persones que hagin patit discriminacions pel fet de ser homosexuals. Prova d’això es la gran quantitat de trucades rebudes al 900 rosa.

Actualment també existeixen associacions com Les Panteres Grogues, que a part d’incidir en el mon de l’esport, que tradicionalment ha estat molt sexista i heterosexista, també és un lloc de trobada per joves gais i lesbianes al voltant d’activitats esportives.

Dins del moviment homosexual podríem distingir també un altre tipus de militància que anomenaríem “antisistema”. Aquest grups es caracteritzen per que a més de les seves reivindicacions com a homosexuals, també centren el seu discurs en altres ideologies que qüestionen el conjunt de les estructures socials (anticapitalistes, independentistes, etc.).

La coordinadora reuneix col•lectius homosexuals independentment d’altres confessions polítiques i fins i tot religioses. Cadascun d’ells respon a una manera diferent de veure el conjunt de la societat però tots lluiten contra l’homofòbia i l’heterosexisme. Agrupem per exemple al un grup de gais cristians que tracten de fer possible viure a la vegada la seva fe i la seva sexualitat, fan pressió dins del si de l’església, una de les institucions més reaccionaries en aquest sentit. També hem tingut un tresorer que era del Partit Popular, cosa que no deixa de demostrar que les l’homosexualitat es un factor que te prou pes propi com per ser independent d’altres creences polítiques. La idea principal al voltant de la qual ens reunim és que, independentment de l’àmbit o sota el regim que estiguem, hem d’aconseguir acabar amb la discriminació heterosexista. Òbviament, al llarg de la història això ens ha fet afins a grups feministes, a moviments d’esquerres i a altres ideologies sensibles a les nostres reivindicacions, però sempre hem intentat mantenir, per una banda la independència de la nostra lluita i un sentit pràctic orientat a resoldre problemes immediats i a aconseguir objectius concrets amb les eines de les que disposàvem. Aquesta actitud ha estat de vegades criticada pels col•lectius que treballen amb una doble ideologia. Temes com el to de la manifestació del 28J, o qui havia d’anar al davant amb la pancarta, la presència de carrosses patrocinades per locals d’ambient, la presència de Darg Queens, partits polítics, etc., han estat temes de controvèrsia des de diferents perspectives: Els moviments anticapitalistes no estaven d’acord amb la presència de bars de consum gai, algunes feministes criticaven les representacions hiperbòliques que fan les Drags de la feminitat, etc. Amb el que si que ens vam posar d’acord va ser en que al davant havia d’anar un grup representatiu de la diversitat del moviment. Aquesta diversitat es important per què permet actuar i a la vegada no caure en tòpics que ens limitin a una normativa del que hem de ser pel fet de ser homosexuals. No existeix “l’homosexual” existeix “l’homosexualitat” i cadascú és, ho hauria de ser (aquest es l’objectiu), lliure de viure-la com vulgui.

Particularment sempre m’he sentit més proper a tot allò que suposes trobar solucions concretes a problemes reals i immediats. Es important tenir uns ideals i unes metes més abstractes, però quan hi ha persones que estan patint per circumstàncies particulars sobre les que es pot incidir, no li trobo el sentit a no actuar o a posar dificultats prioritzant idees polítiques alienes a l’arrel del problema concret, en aquest cas l’homosexualitat en un món homofòbic.

El paper dels mitjans de comunicació ha estat molt important per la consecució dels objectius del moviment homosexual. Hi ha una sèrie de factors que han contribuït fortament a crear debat i acceptació social al voltant d’aquest tema:

En Primer lloc la permeabilitat de la premsa al nostre discurs, des del primer moment ens van fer molt cas. El tema de l’homosexualitat creava expectació i els mitjans de comunicació responien donant-nos veu. A partir d’aquí, van ser molt importat l’aparició als medis, de militants, explicant situacions clares de discriminació que havien patit personalment i que eren compartides per moltes altres persones que pot ser no participaven directament del moviment.

Posteriorment va haver-hi tot un auge de testimonis personals a programes, sobre tot reality shows, com “El Diario de Patricia”, on freqüentment apareixia gent de diversa i de diverses edats explicant que era homosexual i les implicacions que això tenia a la seva vida. Des de nois o noies que havien sigut rebutjats pel seu entorn familiar o social, fins a parelles homosexuals que anaven al programa per reconciliar-se igual que qualsevol parella heterosexual. Aquest tipus de programes mostraven i mostren la dimensió mes quotidiana de les demandes polítiques, que, d’aquesta manera s’anaven veient progressivament recolzades per un sector de la societat que pot ser no era tan permeable a missatges exclusivament polítics.

També es rellevant l’aparició de personatges públics com Jesús Vázquez o Boris Izaguirre que es presenten obertament com a Homosexuals. En aquest sentit s’ha discutit molt sobre si la imatge que donen, especialment Boris Izaguirre perjudica al col•lectiu homosexual, per ser massa frívol o histriònic, o per respondre a un estereotip massa encartonat. La meva opinió és que, per una banda, ningú representa a tots els homosexuals, ni Boris, ni Jesús Vázquez, ni ningú, per tant ells poden fer el que vulguin. Però és que a més, la dignitat no te res a veure amb la seriositat en les formes, una persona com Boris Izaguirre (o com les Drag Queens, que també han estat acusades de treure dignitat al moviment GTL) pot ser tan digna com qualsevol altra. D’això es tracta, de reivindicar la mes absoluta diversitat en les formes de ser i expressar-se. I el fet de que un personatge públic manifesti lliurement la seva sexualitat, de la manera que sigui ajuda a transmetre aquesta idea.

Poc a poc van anar sortint, sobre tot a sèries costumistes de TV3 personatges homosexuals. Parlant amb les guionistes de (no recordo quina era la sèrie) em van dir que no era casual, que ho feien expressament. La societat va anar veient que l’homosexualitat existia com element més de la realitat social i elles ho plasmaven. D’aquesta manera es va creant una espiral: si una cosa és manifesta, es reivindica a si mateixa, la cultura ho representa i com més ho representa mes força i forma agafa dins del món social.

També des de el cinema s’ha contribuït, d’alguna manera a anar modificant la imatge dels homosexuals. “Philadelphia”, va ser un punt d’inflexió per que era la primera pel•lícula on els homosexuals no eren maltractats ni presentats com a persones traumatitzades o ridícules. Va anar lligada al problema de la sida, que en un primer moment va arribar a veure’s com un càstig als homosexuals. El fet de que el protagonista fos una persona integrada en la societat a la qual li sobrevé una malaltia i que a més a d’enfrontar-se al rebuig social, va fer que el públic empatitzés amb el personatge i conseqüentment amb tota una problemàtica que en aquells moments estava sent molt debatuda. El cinema te aquesta capacitat de crear personatges i anar donant veu o forma a diferents realitats fent que l’espectador les senti com a properes. Des de “Philadelphia” fins a “Brokeback Mountain” han anat apareixent personatges homosexuals cada cop menys victimitzats i mes normalitzats, integrats dins del món.

En una primera fase del moviment homosexual, els bars d’ambient eren llocs clandestins, els únics on era possible reunir-se i expressar-se lliurement.

A mesura que el moviment GTL va anar agafant força, aquests locals van proliferar. Fenòmens com Chueca o l’Eixample de Barcelona tenen, des del meu punt de vista dues funcions: en primer lloc suposen una apropiació d’un espai de la ciutat, això no només visibilitza si no que reafirma una presència de cara a la societat. Per una altra banda son llocs on es creen formes de relació, on la gent pot sentir-se còmoda anant de la mà o fent-se petons amb la seva parella.

Aquesta funció de relacions, però, no és exclusiva dels bars o les discoteques, actualment també estan sortint alternatives com internet o grups com les panteres grogues que no tenen res a veure amb el consum i que serveixen per anar creant xarxes on els homosexuals poden relacionar-se sense la pressió que reben des de una societat on impera el model heterosexual. Per tant ningú no està obligat a entrar en aquest circuit de consum.

Crec que el consum orientat a homosexuals es només una forma més d’estar en una societat de consum.

Ara mateix, el moviment GTL està en un moment de recés i reflexió produït per la consecució d’un objectiu llargament perseguit. Pot ser molt gent considera que ja està tot fet i aconseguit i això porta a un cert immobilisme. És normal. Però encara hi ha molta feina per fer: encara hi ha molts adolescents que es senten aïllats, persones grans que pel seu context i la seva història son víctimes potencials de xantatges i agressions homòfobes, la lluita dels transexuals encara te moltes coses pendents, hi ha molts països on els homosexuals encara pateixen persecucions... etc.

L’aprovació de la llei del matrimoni a l’estat espanyol es dóna en un context molt diferent al de els altres països on s’ha donat. A Holanda per exemple no tenen les forces reaccionaries tan fortes que tenim aquí. Crec que malgrat l’aprovació legal, la societat està molt dividida i el fet de que la llei presenti igualtat no vol dir que la societat ho faci. No se en que pot desembocar això però crec que hem d’estar preparats per afrontar una lluita en el camp de l’opinió pública.

Per una altra banda Espanya te una projecció sobre els països llatinoamericans molt important, o sigui que la nostra situació pot afavorir a moltes persones que ens prenen com a referent.

A partir d’aquí hi haurà un petit període de calma, però haurem d’aprendre a formular nous objectius i a desenvolupar noves eines per portar-los a terme.

MAYA[modifica]

Em presentaria com una dona de 50 anys preocupada per tota una sèrie de fets socials, polítics, econòmics, ecològics i demés que en aquest moment m’envolten i que reflecteixen l’Espanya actual.

Hem evolucionat d’una Espanya molt postergada i molt retardada (fins la transició) a una Espanya que s’ha pogut posar una mica al nivell d’Europa, en relació als canvis tecnològics i socials; en aquest sentit ha estat important l’ingrés al mercat comú. Tots els avenços que es van dur a terme amb la República varen ser tallats brutalment amb el franquisme i ens vam quedar retrassats. De fet encara estem retrassats, anem per endarrere d’Europa, encara que si ens comparem amb països comunitaris com Grècia o Irlanda que hi porten més anys estem millor, més avançats: oberts mentalment (encara que aquest fet ve molt donat pel tipus de societat mediterrània), ideològicament, tecnològicament, econòmicament.

Els canvis es donen primer a nivell social que a nivell legal. Per exemple, de l’avortament i el divorci fa dos dies, ara sembla que hi hagin estat sempre però van costar molt. Els canvis legals es deuen als moviments socials ja que els polítics no es mouen per ells mateixos, el que volen és mantenir el poder i per quedar-se en el poder han de mantenir el públic, satisfent-lo. Així, el Partit Socialista sap que té molts vots en préstec de gent que se situa més a l’esquerra que ells, per tan els han de satisfer. D’aquesta manera veiem que actualment molts canvis socials estan quedant reflectits: llei d’igualtat de sa dona, llei de sa dependència, dels matrimonis homosexuals; es tracta de reivindicacions que la societat els exigia des de fa temps i que ara ja s’han plasmat en format legal.

He participat dels moviments socials però quasi mai amb una filiació clara (l’única organització on he estat apuntada ha estat un grup ecologista balear, encara hi participo, i en “Sa Obra Cultural Balear” (grup en defensa de la llengua en la meva època més nacionalista). Tot i així, si que hi he col•laborat sovint a nivell individual, sempre que a mi em semblava que hi havia de participar i que les meves circumstàncies m’ho permetien (per ex: sa llei d’espais naturals, moltes lluites de contingut ecologista, de denúncia d’assassinats de dones, contra algunes polítiques del govern). Així, normalment ho faig en format de manifestacions o de campanya (donant la meva assignatura, fent córrer la informació, però no de treball diari). Si m’hagués quedat a Barcelona potser si que m’hagués ficat en algun lloc, encara que suporto molt malament les disciplines.

Per exemple, a una organització gai aquí a Mallorca no hi participaria. En primer lloc, perquè no vull proclamar públicament la meva opció sexual (pel respecte que em mereix la meva família). En segon lloc, perquè el grup de lesbianes d’aquí Mallorca no m’atrau, perquè són molt poques les que s’exposen públicament i, de fet, la que ho fa per sistema és una dona en concret amb molt poca cultura i que deixa molt de desitjar, però bàsicament perquè no hi tinc res a veure ideològicament, de manera que l’únic que ens uniria és una opció sexual i jo sóc molt més que una opció sexual. Crec que la lluita per l’alliberament sexual s’integra dins del conjunt de la lluita d’esquerres com una cosa més; no em serveix estar dins d’un grup d’alliberament gai trobant-me gent de dretes horrorosa. A mi m’agrada tractar-ho de forma més integral, però aquí a Mallorca no hi ha més varietat perquè és molt petit, és l’únic grup de lesbianes de la meva generació que conec. Per altra banda, les meves amistats i conegudes tampoc no hi participen.

Durant molts anys des de les esquerres ha estat una lluita que s’ha postergat (el leninisme ho considerava una desviació, a Cuba s’ha perseguit).

Les que he anat coneixent al llarg de la meva vida (desconec les que freqüenten bars d’ambient perquè jo sempre he intentat no estar dins d’un gueto i no m’hi he mogut, ,és per això que no m’agraden fenòmens com Chueca , Gai Eixample, el barri Castro de San Francisco, tot i la sensació de normalitat que proporcionen) són gent de ideologia profundament feminista; en un determinat moment van prendre consciència de que el món estava molt mal plantejat, distribuït de forma desigual per homes que per dones. Així, d’alguna manera desconfiaren una mica del món masculí, i cregueren que en el femení es podrien moure millor, perquè el coneixien més i no havien de lluitar per res perquè eren iguals. En una relació amb una altra dona no has de demanar res (que treballin en les tasques domèstiques i no “ajudin”, per exemple), no has de lluitar per res, ni has d’estar sempre demostrant que vals igual i pots fer el mateix que ell. També pot ser que hi hagi gent que no s’hagi plantejat res, que simplement hagi gaudit del sexe com li hagi semblat. No sé si una lesbiana de 19 anys és molt feminista. De fet, ara és com un insult que et diguin feminista, es fa un equivalent entre feminista i “machote”. A mi em sembla penós que una dona digui que no és feminista.

Els meus amics gais no són tan reivindicatius, ni molt menys, encara que estic generalitzant. El que porto pitjor dels gais és que reprodueixen el tipus de dona que nosaltres no volem ser (un amic que s’ha casat: li encanta tenir sogra!). Les dones no tenim tanta necessitat de fer-nos veure (almenys en la meva generació i l’anterior), estem més acostumades a fer una feina més quotidiana i menys de cara a l’exterior, més en l’anonimat, menys dirigida a l’ostentació de poder. Aquest fet també ha fet més senzilla la nostra quotidianitat, era més fàcil viure juntes sense que et diguessin res.

A mi em mereixen molt de respecte els grups que hi ha amb una lluita quotidiana i la gent que està donant la cara, si hagués viscut en una altra ciutat més anònima potser hi hagués participat. Els moviments d’alliberament sexual han pressionat alhora que han estat votants potencials.

Hem avançat molt però ara s’està donant una dinàmica perillosa de pèrdua de drets adquirits (per exemple: les pensions a Alemanya, control d’internet i dels telèfons ),per tan s’ha de reivindicar però alhora que es manté el que s’ha guanyat, encara que s’han fet avenços que ja no es podran tirar enrere. Ara a l’Ajuntament de Madrid hi ha un regidor que era el president de la Federació (FELGT), la vicepresidenta també és reconeguda, fins i tot s’ha creat un grup de gais dins el Partit del Popular; per tot això, no crec que puguem tornar endarrere, podrem patir estancaments i fins i tot petites involucions però això és tot.

Durant el franquisme els homosexuals no eren molt combatius, no hi havia una lluita política, de manera que tampoc molestaven. En canvi, en l’època de la Transició no teníem res, com que no teníem res buscàvem moltíssim (tot el dia amunt i avall anant a activitats, mirant tres pelis en un dia); va ser una època molt fructífera, es va crear molt.

El matrimoni em sembla important per una qüestió legal de drets, però com que estic en contra del matrimoni (si hagués tingut una relació heterosexual en principi no m’hagués casat) em sembla molt més important la qüestió de d’adopció, no tan per adoptar sinó perquè si jo tinc un fill i la meva parella es posa a viure amb mi i el criem juntes ella no tindrà cap vincle legal amb ell, cap dret sobre ell si li passa alguna cosa quan jo ja no hi sigui. Això és molt greu.

En la mateixa línia encara hi ha qüestions civils fonamentals a resoldre: en temes de salut i d’hospitals (per exemple, no tinc cap dret a decidir sobre la vida de la meva parella si ella no pot fer-ho per ella mateixa), qüestions d’herència, etc. Jo no em vull equiparar als heterosexuals amb tot (amb repartició de tasques, amb mantenir un tipus de relació desigual...) però si en drets.

Jo no he participat directament en moviments socials però tinc una lluita quotidiana bastant constant i coherent; per exemple: a la meva feina sempre sóc de les primeres que quan passa alguna cosa surt i proposa accions, per altra banda escric cartes a l’Ajuntament per queixar-me del que no funciona, i aconsegueixo que em facin cas. No accepto el que no és correcte, la injustícia. Així , sempre reivindico la igualtat entre homes i dones.

Les bromes són molt cruels, i quan no t’identifiques com a tal has d’aguantar-les; moltes vegades et venen ganes de dir-ho, al cap i a la fi aquestes coses se saben a certa edat, sobretot si no t’has casat, però ningú t’ho diu a la cara perquè no és correcte. De totes maneres és la meva elecció i igual que no vaig explicant d’altres coses tampoc he d’anar explicant això. A més a més, és un punt per on sempre se’t pot atacar. Amb les meves amistats que ho saben si que hi he incidit, i en la família, encara que no s’hagi dit explícitament, també.

Al principi no hi havia quasi dones públiques que poguessin ser referents, encara avui en dia en surten poques.

Quan va començar a aparèixer el tema de l’homosexualitat en el cine i la televisió jo ja era gran. La primera que recordo és “Mi querida señorita” (la trama explica la història d’una senyora que se sent home i fa un canvi de sexe), fou de les primeres que es van fer a Espanya i en el seu moment va ser trencador.

Aleshores, va venir una onada de pel•lícules reivindicatives; eren necessàries però molt avorrides. Personalment em sembla més important una telesèrie com “7 vidas” en la que es fan bromes i on es concep com el més normal del món. Tot el que sigui normalitzador i festiu és positiu, més que allò més tràgic. Avui en dia no hi ha sèrie espanyola on no apareguin gais (això denota que se’ns té en compte dins del mercat de consum, en la valoració de les audiències en aquest cas), tota sèrie que “se precie” ha de tenir un personatge gai, de la mateixa manera que tothom ha de tenir amics homosexuals (“¡ponga un gay en su vida!”).

Una sèrie importada que destacaria és “L”. Està molt ben feta, és divertida, ocurrent i bastant realista; està bastant aconseguida.

En definitiva, el món gai és tot un mercat, hi ha tot un mercat consumista, i a més els gais tenen molts diners perquè no tenen fills. Aquest mercat va més dirigit a homes que a dones, ja que elles sempre estan més postergades en tots els nivells, ells són més visibles.


Tot això es molt recent, ha anat a una velocitat brutal, no m’estranya que encara hi hagin problemes, però la gent jove urbana ho porta sense problemes, com el més normal del món. Tot i aquesta normalitat que s’està definint tan acceleradament, la teva opció sexual no heterosexual serà el que primer que diran de tu, és un tret que s’ha de destacar com sigui, definitori. De totes maneres, tampoc pots pretendre que sigui d’allò més normal perquè sempre es sortirà de la majoria, és “raro”, i tot allò que és diferent fa por (fins fa dos dies als disminuïts psíquics se’ls tenia tancats perquè eren diferents i com a tals feien por).

JOSEP VITES[modifica]

Em presentaria com un llibreter que te una llibreria gai i lesbiana.

Des de fa 10 anys, quan vam obrir la llibreria, el moviment GTL ha passat d’estar lluitant per una llei de parelles que mai va arribar, a aconseguir, amb la llei del matrimoni de fa uns mesos, la total equiparació de drets legals. Els canvis han estat realment molts, sobre tot a nivell de visibilitat i de producció cultura. Quan vam començar amb la llibreria, per exemple, pràcticament no hi havia literatura de noies, ara n’hi ha molta, i de nois també. N’hi ha més i molt més variada.

En els últims 9 o 10 anys s’ha diversificat molt el mercat. Hi ha moltes més pel•lícules que tracten el tema de l’homosexualitat d’una manera molt més diversa i normal. Per exemple, el fet de que una pel•lícula, com “Brokeback Mountain”, estigui feta des de Hollywood, i hagi anat als Òscars, crec que això no havia passat casi mai.

També noto molta diferència entre quan jo vaig començar a sortir, a mitjans dels 80 i la situació que hi ha ara. Tot i que ja hi havia diferents grups que lluitaven pel fet gai, com la FAGC, la Coordinadora o el Casal Lambda, crec que sobre tot a nivell de bars el panorama s’ha diversificat molt. Abans hi havia una imatge dels gais, un ambient més homogeni. Darrerament han aparegut bars de leather, de ossos, de molts més tipus. A nivell de moviment també han aparegut molts més grups, la teoria queer per exemple, aquí és molt recent, tot i que ja te casi vint anys, i això ha fet que apareguessin molts altres grups, també a nivell de moviment, com els de Ossos o de bolleres més radicals, etc. Crec que ara per sort el moviment gai no és homogeni i cada cop hi ha més grups que fan coses a nivell cultural, o a nivell d’expressió. Això és molt important i molt recent.


Bàsicament els canvis socials han vingut donats per persones que estaven a la universitat, estudiants que feien carreres com sociologia, que estaven implicats amb els moviments social i que han anat estudiant el tema des d’una perspectiva determinada.

Per exemple “El Manifiesto contrasexual” de Beatriz Preciado, o “El eje del mal es heterosexual” de Traficantes de Sueños, que ha sortit fa poc, son un exemple de com es van introduint poc a poc noves perspectives que sorgeixen i fan que es noti un canvi en la manera de veure l’homosexualitat.

Influeix molt en aquest canvi que ara la gent cada cop surt més jove de l’armari i viu la seva sexualitat amb una naturalitat admirable. Això també ajuda a que hi hagi aquesta diversitat, per què son persones joves que van tenint necessitats diferents i que van creant moviments, grups diferents. D’aquesta manera es trenquen els tòpics, tot va molt relacionat: la diversitat de gent que va sortint es reflexa en la diversitat del moviment i la diversitat del moviment fa que hagi diverses activitats i formes d’expressió que també contribueixen a que les diferents persones surtin amb més facilitat sense tenir por a ser encasellades en tòpics. I clar, això també es veu en l’oci i la diversitat que hi ha des de els leathers, els ossos, els bars per nois més Fashion o les noies més Fashion. Aquesta es la part del moviment més lúdica.

Hi ha una forma de militar més política, jo per exemple milito al Casal. Allà es porten a terme activitats culturals, com el Cicle de Cine Gay de Barcelona, tenim una Biblioteca. També hi ha el grup de Joves, o el grup de muntanya. Son formes de crear xarxes de relació que incideixen en la societat, és un grup bastant obert on caven moltes ideologies diferents sempre que estiguin disposades a lluitar per la normalització del fet homosexual. Lògicament serà difícil que ens entenem amb partits com ara el PP que es manifesta radicalment en contra dels nostres interessos. Però hi ha altres partits molt diferents també entre elles, que inclouen les demandes dels homosexuals dins dels seus programes

El fet de militar o no és una qüestió molt personal. A mi, per exemple en va portar a fer-ho la necessitat de conèixer gent més enllà del que són els bars, o el ambient de festa. Poc a poc vas trobant grups que es reuneixen, que fan diferents activitats, i que estan implicats amb l’objectiu d’incidir en la societat de diverses formes, cada cop més diverses, com he dit. Però també hi ha persones que no tenen la necessitat de militar per què tenen altres xarxes (internet en aquest sentit està sent una eina molt efectiva) i / o per què no volen que se’ls identifiqui amb cap grup de militància. Aquesta seria la part més lúdica del moviment, mes vinculada a l’oci i a la diversió, tot i que també aquesta manera de fer ajuda a visibilitzar.

Dins dels moviments gai de nois, a Barcelona hi ha com quatre grups més històrics: El Col.lectiu Gay i el FAGC, el Casal i la Coordina, després hi ha una sèrie de grups més petits i recents, com els universitaris (sinvergüenza, etc...) i mots altres que se’m escapen però que també fan coses i creen molta diversitat. Generalment la relació entre aquests grups és molt bona. Per exemple, a la comissió unitària del 28 de Juny hi ha com trenta grups. Es clar que cada col•lectiu defensa més les seves reivindicacions; moltes son comuns i d’altres no, per exemple, amb el tema del matrimoni, al FAGC no l’interessava tant, ells volien més l’equiparació de drets (el matrimoni els hi interessava però per abolir-lo). Però finalment, les fites van sent més o menys comunes.

És cultura homosexual, tota aquella literatura, pel•lícula o narració, on el fet homosexual es rellevant. De fet sempre n’hi ha hagut, de cultura homosexual. Durant els últims anys, s’ha intensificat i s’ha diversificat cada cop més. Abans, fa pot ser 40 anys, totes les pel•lícules on sortien homosexuals eren maltractats, o molt desgraciats, o molt ridículs. Això és una cosa que progressivament ha anat canviant, un bon exemple d’això és la gran diferència que hi ha entre les pelis espanyoles dels 60-70 on surten els mariquitas sempre amb molta ploma i molt secundaris a una pel•li com “Cachorro”, que és molt recent i no te res a veure.

Cap a els anys 80 va sortir aquesta imatge del gai ric i molt mono i amb èxit, que es preocupa pel seu aspecte i que a la vegada es molt “cachas” i masculí. Això en part va venir donat per la crisi de la Sida. Va ser com una manera de vendre l’homosexualitat, de mostrar-la d’una manera positiva. Si tu vols vendre un producte ho faràs més fàcilment si fas servir un bon model. Això, per una banda, va crear una imatge dels homosexuals molt irreal va frivolitzar l’homosexualitat. Per una altra banda va començar, (no només pels gais si no per tothom) l’època del culte al cos, i amb això tot un sector de consum. Es diu, i a mi em fa molta ràbia, que als homosexuals ens han assimilat pel consum. Pot ser hi ha una part d’això. Però també és cert que s’ha lluitat i es lluita molt per sortir dels clixés.

Tot i que al principi, la imatge dels gais podia resultar semblar molt homogènia, al voltant d’aquest clixé tan “positiu” de l’home ric i meravellós sense càrregues familiars que vestia marques molt exclusives, etc. Poc a poc la realitat es va anar mostrant pel•lícules com “La boda de Muriel” o “Priscila reina del desierto” jo crec que són significatives de com es va anar trencant aquesta imatge encartonada. Es reivindicaven les Drag Queens o icones com la música d’ABBA. També van marcar pel•lícules com “Maurice” que t’explica la sortida de l’armari de dos nois molt joves a un ambient molt conservador o aquí “La ley del deseo” als 80 també va impactar bastant. També estan molt èxit les novel•les de David Leddick que és un autor nord-americà que va viure a Catalunya la segona meitat dels anys 80 i que a les seves històries tracta l’homosexualitat amb molta naturalitat, molts temes vinculats, com les relacions personals o familiars, d’una forma molt tranquil•la. És a dir que a poc a poc la cultura ha incorporat moltes imatges diferents que, al final son tantes, que ja no t’obliguen a ficar-te dins d’un tòpic per ser homosexual.

Aquesta lluita, des de la cultura també és una forma de militància. Quan vam obrir aquesta llibreria, es necessitava un espai gran i diàfan, que servís com a lloc de reunió i focus cultural. Hem presentat molts llibres i es dóna veu a moltes maneres diferents de viure i entendre l’homosexualitat. Això dona pes al moviment i apropa les seves idees i els seus missatges al gruix de la societat. Aquí han vingut molts pares i pedagogs durant els últims anys buscant material d’informació. Crec que tot i ser una botiga, els productes culturals son diferents a d’altres com una colònia o una marca de roba. La diferència està en l’objecte: un DVD o un llibre et dona una visió més del món. Una colònia et pot donar plaer, però no t’enriqueix.

Ara ja tenim la igualtat legal. Només falta que això sigui cert: que a un poble petit qualsevol dos nois o dues noies es puguin casar, i viure amb normalitat, que la gent ho vegi amb total naturalitat, cosa que malgrat tot encara no passa. Encara hi ha molta homofòbia. Encara es fa fora de la feina a la gent per ser homosexual, pot ser ara no t’ho diran obertament, però si que continua existint una discriminació solapada.


CECILIA[modifica]

Me llamo Cecilia Díaz Muñoz, nacida de casualidad en Santiago de chile, un país históricamente incomunicado ya desde su geografía que le lleva a ser muy conservador, de valores católicos. Mi familia era muy conservadora, especialmente, mi padre, que era muy castrador.

A los 18 años (por ahí el año 1978) marché a Alemania y debido a una coyuntura política muy buena a nivel mundial conseguí una beca para estudiar alemán. Después conseguí una plaza para estudiar grabado y escultura en la universidad. El progresismo del propio país me permitió abrir mi mente y relativizar los valores que me habían inculcado. En este país tengo el primer contacto con el mundo homosexual ya que el 90% de mis compañeros de clase eran homosexuales. A pesar de eso, con mi propia historia política, cultural e ideológica, era muy difícil afrontar el tema de la homosexualidad y continué siendo hetero aunque mi cabeza funcionaba de otra manera. De hecho aquí conocí a mi exmarido, con el que me fui a vivir a Uruguay, me casé y tuve dos hijos.

Cuando me separé decidí volver a Chile, que fue como volver a mis 18 años porque mi proceso fue fuera y de alguna manera tuve que volver a aquello con lo que había cortado, con aquella realidad que abandoné. Tenía que comenzar de nuevo. Aquí me enfrento con mi primera relación con una mujer; conocí a la que fue mi pareja durante 12 años. Una mujer maravillosa, actriz. Ya pensaba que me quedaba a echar raíces en Chile, a pesar de que la vuelta, viniendo de haber vivido contextos culturales muy diferentes, fue muy dura porque sufrí discriminación de varios índoles: política, de color, de raza, ser mujer, ser lesbiana, separada y con dos hijos. De todas formas, la situación en Chile ha evolucionado considerablemente, por ejemplo, ahora tiene una presidenta mujer y separada.

Yo siempre he estado vinculada a movimientos sociales pero nunca me he casado del todo con nada; me reconozco como una mujer de izquierdas, he votado comunista, para joder también. A más mayor me hago, intento ser más consecuente con lo que pienso independientemente de mi situación económica particular.

El hecho de que mi pareja fuera catalana, acabé en Barcelona. Me encantó estar aquí.

Ser lesbiana tan solo es una parte de mi identidad, también soy madre, soy trabajadora, soy creadora, soy pensadora, soy un ser sexual, practico sexo con una mujer, me gusta escuchar música, voy al cine… ser lesbiana es sólo una parte más. Ser heterosexual no necesita justificación, porque está dentro de lo que es lo normal. Aquí está la cuestión de conseguir que el homosexual tampoco necesite justificarse en este sentido.

Desde la IIGM hasta ahora el cambio ha sido brutal. Estamos hablando de 60 años en que pasamos del exterminio a la aprobación del matrimonio homoparental. Es un avance imposible de imaginar hace 60 años. De todas formas, el cambio social (como en legislación) no ha ido al mismo ritmo que el pensamiento.

En el tema de las mujeres queda bastante camino por recorrer. Todavía existe discriminación a las mujeres en general y a las mujeres lesbianas cuando más. De todas formas soy optimista porque hay una diferencia generacional, hoy en día es distinto.

Otro cambio importante ha sido todo el avance tecnológico que ha permitido por ejemplo la comunicación que abre la mentalidad al conocer diferentes realidades. Vivimos en un mundo globalizado, las problemáticas generales son más o menos las mismas y la comunicación interconecta el mundo a pesar de las diferencias abismales que hay.

Como momento más relevante en la historia destacaría el 28 de junio. Por algo es el día elegido para la aprobación de la ley del matrimonio homosexual. Bueno, a partir de ahora, desde luego, va a marcar mucho el 28 de Junio del año pasado, por la aprobación de la ley de matrimonio.

Los movimientos sociales hacen su aporte. Aunque no se vean a corto plazo, a largo plazo se van sumando y lo que se vive hoy es el resultado de la suma de muchas cosas que están atrás nuestro.

Políticamente era bastante activa con el partido comunista en Alemania, Uruguay y Chile.

Para mí, la librería y la revista es una forma de militancia para al menos recuperar terreno al que yo no he dedicado tiempo. Para mi, la función es aportar a la visibilidad y posibilitar la identificación de los grupos homosexuales.

Yo en lo que más me vinculo es en el tema de la visibilidad, en contribuir en una medida aunque sea pequeña, a que otras mujeres se sientan como yo. Yo me siento bien. No me siento como una lesbiana, porque yo no soy un sexo que vaya caminando por la vida. Me gustaría que otras mujeres se sintieran libres en su condición humana.

Mi mayor aportación, lo más grande que he hecho en mi vida es el echo de aportar dos seres humanos, que son mis hijos, hombres además, con una cabeza muy abierta. Veo que, ahora que son grandes, son personas tolerantes, capaces de aceptar lo distinto, que tienen el lado femenino muy desarrollado.

Teniendo en cuenta mi limitada experiencia, que se remite a la tienda y la revista, mi opinión es que en el MLS existe poca solidaridad dentro del propio movimiento de gays para con las lesbianas. No son un grupo unido, ni siquiera entre las lesbianas. Por ejemplo, el casal Lambda, no aglutina, cuando creo que es lo que debería hacer. Cada uno tiene que luchar por su cuenta, tiene que cuidar su parcela y a veces se la quitan los unos a otros. Nosotros con la revista, que es un espacio abierto, hemos tenido bastante conflicto. Encuentro que no es positivo que no funcionemos como un colectivo general de gays y lesbianas, cuando tenemos un objetivo común. Pero no es así, los gays muchas veces son más misóginos que los propios misóginos de otros sitios. Así nos cuesta mucho avanzar, damos dos pasos y entre nosotros mismos nos hacemos la zancadilla y retrocedemos uno. Aunque este conflicto es humano, por una causa de territorialidad, cuesta ser generoso.

A nivel empresarial, “la pela es la pela” aunque yo creo que al lucrarme de esto, de llenar un vacío en el mercado, debo devolver algo, ser generosa. Yo vivo de esto, pero de alguna forma yo milito y intento ser consecuente con ello. Mucho dinero de lo que gano en la tienda lo invierto en la revista, que es gratuita. Ninguna de las que estamos en la revista ganamos nada económico con ello. El movimiento feminista ha hecho un aporte importante como todos los movimientos.

A nivel personal, mucha gente contribuye a la normalización. Y el cúmulo de pequeñas cosas se trasmite contribuyendo al cambio. Hasta la ultra derecha te hace favor, como cuando el PP y la iglesia católica salieron a la calle a manifestarse a favor de la familia, ayudaron a que la gente reflexionara sobre el tema y se posicionara dentro de un continuo delimitado por dos puntos extremos. El fascismo también nos ha servido para precisamente rechazarlo.

La imagen que muestra la TV del homosexual o transexual, o bien es glamorosa o jocosa. Por ejemplo, la Veneno, que es un transexual, que trae consigo unas temáticas como la de la encarcelación, era impensable de mostrar a la opinión pública 60 años atrás; Boris Izaguirre, es un tío que tiene un programa de TV; Jesús Vázquez que el ser gay le da glamour; las chicas de Gran Hermano, como la Jud, que la conozco, no me gusta como se ha tratado el tema. Aquí se ve una diferencia en como se ha tratado el tema, el de esas chicas es mucho más burdo. La gente en España se creerá que todas las lesbianas son como esa mujer. Es un desastre pero es una realidad de muchas lesbianas la que vive esta tía. Yo no lo comparto, pero gana dinero ella i los otros… hacen un circo que les va bien a ambas partes.

Increíblemente, no hay ninguna otra lesbiana política, actriz, gran pensadora, que se haya reconocido lesbiana públicamente. En todo caso las que han dicho algo se han declarado bisexuales, en una posición como más tibia. Creo que el ser gay hoy día te da glamour y el ser lesbiana, en cambio, es un minus. En consecuencia, yo no soy nadie, pero no me oculto.

Mas allá de la forma y el contenido, lo más importante es que la televisión masiva muestre esa realidad, que te guste o no te guste, existe. Hoy en día es una realidad cotidiana.

Desde dentro, a nivel empresarial, este es un nicho de mercado virgen que se puede explotar, sobretodo el de las mujeres. El gay está más explotado y más estereotipado porque se piensa que el gay es un tipo guapo, metrosexual, que tiene mucho dinero y apuntan a un gran consumo de alto standing. La realidad es otra. Por lo que respecta a la tienda, en concreto, a parte de los libros, tampoco hay tanto material. Lo que más se vende es merchandising gay. Los grupos sociales, especialmente el sector de las mujeres, de forma natural e intrínseca, necesitan identificarse, de pertenecer a un grupo y ser aceptado por él, de manejar los mismos códigos, y ahí entro con el merchandising. Muchos lo critican, pero yo lo rescato: esta tienda llena ese vacío para que ese grupo tenga sus iconos: bandera de arco iris, de los osos, de los leader, chapitas, llavero, anillos… Es un pink point.

Por otro lado, las mujeres parece que son grandes consumidoras de libros en contraposición de los hombres, que consumen más bisutería. El hombre viene y se compra una chapita, una pulsera… y también libros. Y la mujer, es como al revés, tras comprar un libro, puede que compre una chapita.

En realidad es que no hay tanta cultura generada por homosexuales, así que no te puedes quedar sólo con esto.

Desde el colectivo, en general, si que se acepta, aunque hay mucha gente que lo critica, sobretodo el tema del merchandising con la identificación grupal que supone. Por ejemplo, mucha gente critica lo de la bandera arco iris y tiene colgada en su balcón la bandera catalana. Y te hablo de banderas, de gusto musical, de la ropa… como formas de identificarse culturalmente. Es parte de la naturaleza humana. Además, el recurso al comercio gay preferentemente al hetero, responde a una mayor comodidad por un sentido de pertenencia, de no tener que justificarse, de que vayan a comprender mejor tus necesidades, por especialización. Lo malo es que se crea como una especie de ghetto. Aunque esta especialización no se produce solo con lo homosexual, sino que también existe el ghetto de los punck, hip-hop. Yo no se si es bueno o es malo, pero es especializarte.

Desde la sociedad es difícil, porque yo me muevo en un medio gay y no tengo tanto contacto pero tengo la sensación, por experiencia personal, por lo que leo en la prensa, cada vez hay más tolerancia con todo lo que tiene que ver con el mundo homosexual. Lo veo con la gente del barrio, gente mayor y a nivel familiar. Sin lugar a duda, se ha ido ganando terreno y a tenido mucha influencia que estemos protegidos a nivel legal que hace que se respete más.

Es difícil luchar contra el gran peso que supone la historia de 2000 años de catolicismo y lo mismo con el franquismo. Sobretodo esto afecta a las generaciones como de mi edad, a partir de los 30. Cuesta aceptarse en el contexto de esta nueva realidad y enfrentarte a él. En cambio, a la gente joven le resulta mucho más fácil por que no está por la labor de definirse, creo que están más abiertos a probar sin encasillarse, con la cabeza más abierta. Esto es el resultado de que la generación de mi edad haya vivido durante tanto tiempo una doble vida, incluso que todavía se ocultan. Yo no creo que todo sea tan blanco o tan negro.

En cuanto a mi entorno, muy bien desde que yo me asumí como igual a cualquier otro ser humano (independientemente de mi práctica sexual) hace unos seis años. Tanto a nivel legal, como personal o administrativo. Es inevitable así que la respuesta de tu entorno sea diferente, porque no dejo chance a que sea así. Si tú vas con culpa y te vas ocultando, probablemente la respuesta de tu entorno sea esa (negativa). Pero así nunca he sentido discriminación.

Sin embargo, antes de asumirme, con mi familia, mis hijos, en mi entorno de amigos… esto lo recibí horrible. Cuando tú te sientes fuera de un grupo, que utilizas un sistema diferente, te sientes fatal. Lo gestioné llevando una doble vida porque sabes que sino te quedas fuera, para no tener problemas en el trabajo… Y esto es muy doloroso, te sientes discriminado tan sólo porque te gusta una como tú. Incluso a veces te sientes discriminado, no aceptado, por gente a la que te sientes empatía, ideológicamente por ejemplo. Tienes la misma concepción de mundo que alguien, pero que de pronto te deja fuera sólo porque duermes con uno igual tuyo. Tal vez si otro te discrimina te da igual, pero que los tuyos lo hagan resulta mucho más pesado.

Para sobrellevar esto recurrí a la ayuda de psicólogos, que me ayudó con el tema de mis hijos; y simplemente con el pasar del tiempo, con el paso de la edad, te haces más sabio, que pasa por relajarse, tomarse las cosas con más tranquilidad, te vas dando cuenta y te vas aceptando, tomé conciencia, me liberé de la culpa (que las mujeres la llevamos como una aureola) proveniente de la moralidad católica. Entonces empecé a pensar que la vida es una, que si no la vives tú nadie la va a vivir por ti y que por mucho que te digan que por ahí no, el camino lo hace el caminante. Yo quisiera pensar que caminamos hacia la igualdad, pero la igualdad no existe, eso es una utopía. Necesitamos también la diferencia, hace que el mundo sea más entretenido. Entonces aspiro a que se acepte más la diferencia.

Para mí el matrimonio es una gran victoria por conseguir los mismos derechos, pero, en mi opinión, es una institución caduca. Es una institución antigua, poco ágil y dinámica. A mí me resulta mucho más ágil y dinámico una sociedad limitada o una sociedad anónima. Por ejemplo, si un trío se quiere establecer como una familia tripartita, no puede. Aunque entiendo que es buena la protección legal, los derechos que aporta.

Una variable fundamental es el poder (ideológico, político y económico). Estamos donde estamos porque hay cinco o diez que desde arriba nos están manejando a su antojo, en su propio interés. Y los que están arriba son hombres, conservadores que son los dueños del dinero, que es lo que mueve el mundo finalmente: mueve la ideología y mueve el pensamiento. La ideología y el pensamiento se manipula. Por eso que las grandes dictaduras han apostado en primera instancia a que la gente no piense, porque un pueblo que no piensa es un pueblo que se manipula con mayor facilidad. Ahí tienes los americanos: es el pueblo más ignorante del planeta. Un pueblo que no se educa, que no piensa que no tiene cultura, no tiene opinión.

KATE[modifica]

Cómo me defino ha sido una gran pregunta desde que entré en la universidad, en cuyo momento empecé a pensar más en mi identidad a nivel político. Mi madre es de Colombia (Sur América) y mi padre es de Nueva York (EE.UU.) y yo nací en el estado de Nueva York, viajando la mayoría de mis veranos a Bogotá, Colombia, para mis vacaciones escolares. Siempre le he dado privilegio a mi cultura latinoamericana y me he sentido más conectada con los temas sociales que afectan a comunidades inmigrantes (por ejemplo la cuestión de visas). Pero también, siempre he sido muy consciente de mi privilegio como hija de un norteamericano de la clase media con rasgos europeos.

En el ámbito de la sexualidad, siempre me he considerado abierta a los dos sexos, teniendo una relación estable con una chica durante la universidad. Desde entonces he salido con chicas y chicos, notando (sobretodo en este último año) una preferencia por los chicos. Siento que estoy en otra transición de mi vida, con mi identidad en “flux” (cambio).

Puedo decir que me identifico como una mujer de Nueva York, más o menos de clase media; hija de una colombiana, abierta a las mujeres, pero con más tendencia a los hombres.

Cuando viví en Cataluña sentía que había mucha libertad entre parejas gays y lesbianas. En general noté que hay más aceptación a nivel público del sexo. Lo digo porque me acuerdo que en un noticiero se hablaba sobre el encuentro anual del festival erótico en Hospitalet. El noticiero habló de esta exhibición de una manera muy casual e incluso mostró imágenes. Cuando en este verano vine de visita a Barcelona también noté muchas más parejas gays y lesbianas expresándose físicamente, de una manera muy abierta.

A mi parecer, en Nueva York hay más aceptación de parejas gays y lesbianas que en el resto del país. Hay muchos bares y barrios para parejas gays y lesbianas. A modo de anécdota, pero que refleja esta idea, quiero destacar que el piso que compré era de una pareja gay, los cuales, obviamente estaban viviendo abiertamente como pareja gay. Últimamente estoy viendo más parejas gays tenerse de la mano en el barrio donde vivo. Lo cual me ha alegrado mucho. También he notado que mis amigas lesbianas son más cariñosas en público, algo muy positivo si tenemos en cuenta que en NY se ven pocas parejas darse, por ejemplo, un beso públicamente.

En Colombia nunca he tenido mucha experiencia con la vida gay/lesbiana. Sobre todo ha sido porque empecé a explorar mi identidad sexual en la Universidad y en mi vida adulta. Por lo que cuando pasé los veranos en Bogotá era adolescente y no me planteaba estas cuestiones. De adulta, tan solo he estado por una o dos semanas y básicamente he pasado la mayoría de mi tiempo con familiares. Pero, claro, puedo comentar sobre este tema aún con estas limitaciones.

En Bogota, que yo me acuerde, no he visto parejas gays/lesbianas públicamente teniéndose de la mano. Pero tampoco he frecuentado ambientes homosexuales. En mi familia tuve un tío gay, hecho que descubrí tras su muerte. Es decir, era soltero y todos lo respetábamos y queríamos mucho, pero fue después de su muerte que mi mamá me habló de esto abiertamente. También hay otros dos primos de mi madre que son gays. Mi mamá sí habla de esto abiertamente, pero no hablamos con ellos sobre su identidad sexual; está en el campo de la privacidad. Claro, esto puede ser debido a sus edades. Entre primos de mi edad sí se puede hablar más de este tema. Hablan de parejas gays y lesbianas de una manera positiva. Algo que sí me acuerdo fue que en una telenovela colombiana (hace como 8 años) hubo un beso entre dos mujeres, imagen que pasaron en un show latinoamericano aquí en NY. El que en una telenovela tomara este paso me pareció muy interesante y muy radical. Cuando le pregunté a una prima sobre esto, habló sobre ello de una manera muy casual, como si no fuera algo raro.

Creo que me siento con más libertad para expresarme sexualmente en Cataluña. Por ejemplo, este verano caminé teniéndome de la mano con una amiga en el barrio gótico. Me sentí bien. En NY he sido más reservada, pero también puede ser porque las relaciones han sido clandestinas y porque esto es mi “casa.” De pronto hay menos riesgos cuando una sabe que se va ir de un lugar. Pero en general, no sé si haya mucha diferencia entre NYC y Cataluña. Lo digo porque en mi trabajo, por ejemplo, hay maestros (que yo sepa 3) que son abiertos de su identidad gay/lesbiana y se sienten cómodos haciéndolo.

Hay muchos cambios que considero relevantes en la evolución de la sociedad, la mayoría siendo la igualdad (es decir, que reciban los mismos accesos a recursos) de los seres humanos a nivel de género, raza, sexualidad y clase. En los EEUU, el movimiento de los derechos civiles (específicamente de afro-americanos) y el de la mujer en los 60 y 70 afectó mucho a la vida social. Como una mujer de 31 años reconozco los beneficios que personalmente he vivido o como la sociedad ha mejorado para personas de color gracias estos movimientos sociales. Por ejemplo, el role de la mujer ha cambiado drásticamente en este país en los últimos 40 años. Ya no es considerada sólo a estar en la casa con los hijos. No es tan raro optar por no casarse o hacerlo más tarde. Hay más opiniones en la vida laboral. Para mí, creo que ha sido la posibilidad de ser soltera sin tener un estigma negativo asociado y comparar un piso el año pasado. Lo digo porque acabo de leer un artículo que decía que antes los bancos no acostumbraban a dar préstamos (hipotecas) a mujeres solteras. Hoy día la mujer soltera es el segundo grupo más grande en este país que está comprando casas o pisos (después de las parejas y antes de los hombres solteros).

También, se puede decir lo mismo para el movimiento gay. Hay un poco más de visibilidad de personas homosexuales a nivel popular (existen programas en la televisión, hay más películas que bregan con el tema) y recientemente se legalizaron matrimonios en el estado de Massachusettes. Pero, desafortunadamente, a nivel cotidiano se ve muy poco afecto físico públicamente entre parejas. Incluso en las últimas elecciones, algunos estados votaron que el matrimonio fuera un derecho entre hombres y mujeres. Es algo que me entristece, especialmente si no hay aceptación entre adolescentes gay y lesbiana. Lo bueno es que como profesora de secundaria, siempre he enseñado en colegios pequeños (de 50-60 estudiantes en cada promoción) y he visto grupos de estudiantes que aceptan y respetan a personas que están fuera de la norma de la sexualidad.

A pesar de estos pasos en la sociedad estadounidense, también hay muchos cambios que considero relevantes en la evolución de la sociedad pero que no han pasado. En este momento pienso que hay una crisis económica que afecta a la mayoría de las personas, pero sobre todo desproporcionalmente a personas de color. Hace unos días, escuché en las noticias que la clase media en este país ha disminuido. También ha habido muchos recortes en la asistencia pública de salud para personas pobres y para los ancianos.

Una manera donde se nota mucho la diferencia entre personas con dinero o personas con pocos recursos es en los colegios. Hay una crisis a nivel educativo en esta ciudad y en muchos sitios urbanos. Por ejemplo, muchas de las escuelas públicas de NY (por falta de recursos adecuados) no preparan bien a sus estudiantes, la mayoría siendo afroamericanos. Actualmente hay nuevos colegios pequeños que están abriendo sus puertas y están respondiendo, en parte, con clases reducidas. Un cambio que quisiera ver, por que considero relevante para la evolución de la sociedad, es una educación pública a un nivel superior enfocada en el crecimiento intelectual, social y emocional de un estudiante y en la cual se enseñe a tener una comprensión y aceptación de las múltiples identidades que existen (de género, raza, sexualidad y clase).

Unos ejemplos culturales GLTB son: el programa de televisión “Will and Grace,” “Queer as Folk” (este programa se terminó hace como un año), “The L-World.” Los dos últimos estaban en la televisión por cable, es decir, que es prepagada y no parte de la televisión pública, entonces, pueden usar palabras más explícitas y tener escenas más controvertidas. He visto “The L-Word” de vez en cuando (porque no tengo cable prepagado). El personaje de Carmen me parece importante porque es una lesbiana latina y puede servir como ejemplo para otras latinas que están mirando el programa. “The L-Word” ha dedicado escenas a su familia y como ha sido difícil para ella decir que es lesbiana en el contexto latino. Pienso que los programas de televisión tienen una responsabilidad social y es importante mostrar un elenco diverso para que una variedad de personas puedan identificarse con el programa y ver como estos temas lo afectan a uno personalmente o a personas de su cultura.

Creo que Madonna en los 80 y 90 puso mucho en visibilidad el bisexualismo. Recientemente, la película que salió en diciembre, “Broke Back Mountain” también tuvo mucho éxito aquí en NYC. (Claro han habido otras, como “Boys Don’t Cry” en los 1990 que fue vista por muchas personas en el “mainstream.”)

De literatura ha habido una explosión en “queer literatura”. Hay secciones dedicadas ha este tema en las librerías. Un libro que uso mucho con mis estudiantes es una antología de cuentos para adolescentes: “Am I Blue?”, “B-Boy Blues” es otro libro que enfoca en la vida de un afroamericano gay. Rubyfruit es muy conocido en la comunidad lesbiana.


El papel de los movimientos sociales ha sido esencial para los cambios que han pasado en los EEUU al respecto de avances para personas de color, mujeres y para personas gay o lesbianas. Los sindicatos han jugado un rol importante en el establecimiento de ciertas normas, como trabajar 8 horas, para todo trabajador. Estos cambios (el mejoramiento social de mujeres, etc.) han pasado por el trabajo colectivo de personas que se han unido a estos movimientos y nuevas organizaciones que se fueron formando, como NOW (Nacional Organization for Women).

En la universidad fui muy activa en el grupo de estudiantes latinos (LASU), primero como miembro general y después en el comité de organizadores (un año como presidenta de la organización). El grupo se enfocaba mucho en mantener un núcleo de actividades culturales, políticas y sociales para prevenir (proactivamente) la discriminación contra las culturas latinoamericanas y para establecer un ambiente de más diversidad en nuestra universidad. También era un grupo activista que defendía los derechos de latinos en la universidad. Por ejemplo, como miembro de este grupo estudiantil participé en una lucha para tratar de establecer un currículo de diversidad en la universidad.

Lo que me motivó pertenecer a este grupo fue mi identificación con la cultura colombiana y mi deseo de disminuir la discriminación contra los latinos.

Tras graduarme junto con unos compañeros de la universidad formamos un colectivo que enfocaba la educación como una manera para ayudar a estudiantes de color con pocos recursos. Establecimos un programa de verano para chicos de secundaria en el cual los estudiantes analizaban y estudiaban distintos problemas que afectaban a sus comunidades. También aprendían sobre distintos movimientos sociales y luego crearon un proyecto para mejorar sus comunidades. El enfoque del programa de verano consistía en combinar la educación con el activismo para jóvenes. Pudimos darles a los estudiantes un estipendio al final de su participación porque el colectivo había solicitado un otorgamiento a una fundación para poder apoyarnos económicamente. Realizamos este proyecto en nuestro cuarto año, los tres primeros, en si, dialogando mucho y tratando de establecer que nuestro enfoque fuera colectivo. Mi trabajo en LASU me influyó bastante en querer ayudar a establecer un colectivo con compañeros de la universidad. Todos nos conocíamos por medio de LASU y queríamos continuar haciendo distintos proyectos que bregaban con temas sociales aún después de haber terminado la universidad y ya no formar parte de una comunidad universitaria (que en cierto modo se presta más para luchar contra problemas sociales que existen dentro de la universidad).

Ahora, como maestra, soy activa en el sindicato de los maestros del colegio donde trabajo. Formo parte del núcleo que asiste al líder del sindicato en el cabildo de la escuela. Tenemos reuniones periódicamente con la administración del colegio para asegurar que los derechos de los profesores no se estén violando (basándonos en el contrato de profesores de NY). Lo que me ha motivado a ser activa en este grupo ha sido la influencia de la vida de mi padre. Él también fue maestro en un colegio de secundaria. Siempre ha apoyado mucho a los sindicatos y participó en una huelga local para mejorar los sueldos de los maestros (durante un mes y medio) a pesar de que el gobierno les aplicó la Ley Taylor y les cobró a todos los miembros del sindicato un día de sueldo por cada día que no trabajaron (la Ley Taylor es para empleados del gobierno y salió en los años 60).

Los movimientos de liberación sexual han sido positivos para la sociedad norteamericana porque hay menos tabú al hablar y experimentar con el sexo. Además, la liberación sexual ha puesto énfasis en el placer sexual de la mujer. Incluso, por lo menos en Nueva York, hay más personas viviendo afuera del closet con sus parejas lesbianas o gays.

Al pensar en ello, los movimientos que me vienen a la cabeza son el de la revolución sexual de los 60 y 70 (“free love” y los hippies) y el de personas gays y lesbianas después de Stonewall.

Como tengo 31 años no sé de primera mano como era vivir antes de la liberación sexual. Pero al conocer la historia de los 50 y mediados de los 60, se hace evidente el impacto que estos movimientos han tenido en mi sociedad y en mi vida. Gracias a ellos y a los movimientos feministas (los cuales han trabajado a la par) ha sido más fácil para mujeres de mi edad tener varias parejas e incluso el hecho de mantener relaciones antes de casarse es aceptado (si uno si decide casarse) sin tener un estigma asociado. Creo que hay una gran relación entre el feminismo y el lesbianismo porque el movimiento feminista reconoció y afirmó distintas formas de vida, a parte de una vida heterosexual y casada. Pienso que el feminismo le dio espacio a muchas mujeres para reconocer que el lesbianismo era una posibilidad para ellas.

También han habido muchos cambios en la sociedad debido al movimiento de varios grupos que defienden los derechos de gays y lesbianas. Gracias a la lucha de varias organizaciones formadas tras los “Stonewall riots” de 1969 es más aceptable (aunque no totalmente fácil) tener una pareja gay o lesbiana. Estos “riots” también dieron a luz al “Gay Pride Parade” que se celebra en Nueva York (y en muchas ciudades del mundo) cada junio para demostrar el orgullo gay y lesbiano. Es importante reconocer a este movimiento como de liberación sexual porque dio importancia a distintas identidades sexuales. Ya no era parte de la vida privada, pero se vio como algo importante para disminuir un trato inferior a gays y lesbianas y también para empezar a reclamar derechos que se le dan a parejas heterosexuales.

Los movimientos de liberación sexual han evolucionado de diferentes formas. Una de ellas es en el surgimiento de grupos estudiantiles en universidades y en colegios de secundaria para personas que se identifican como gay, lesbiana, bisexual... En la escuela donde trabajo un grupo de estudiantes están empezando a organizar uno de estos grupos. Otra evolución es que también hay internados de verano en organizaciones para estudiantes que se identifican como gay, lesbiana, bisexual, “transgender.” Concretamente el “Audre Lorde Project” orientado a estudiantes homosexuales de color. Con ello hay un intento para empezar de forma más temprana a hablar de la sexualidad. Otra cosa positiva es que los movimientos de liberación sexual y del movimiento gay han puesto énfasis en el “safe sex,” es decir, sexo con protección. Como profesora he participado en talleres para promover la prevención del SIDA a mis estudiantes.

Las acciones en que me he involucrado casi siempre han sido a nivel educativo, ya que la educación puede ayudar en la aceptación de varias identidades sexuales. En mis clases, por ejemplo, leemos mucha literatura adolescente gay, es decir los protagonistas son homosexuales o hay un conflicto que involucra los derechos de personas gay, etc. A partir de ahí tenemos discusiones sobre estos temas tratando de establecer una cultura de respeto y aceptación de todo tipo de sexualidades. Sé que esto no es una reivindicación en la manera “legal”, pero es una forma de establecer a nivel cotidiano conversaciones sobre temas que van contra las normas de la sociedad (como la heterosexualidad). Durante el “AIDS Awareness” en diciembre participé en un programa orientado en la enseñanza (estipulada por una ley en el estado de NY) sobre el SIDA, cómo se puede contagiar y cómo prevenirlo. Cada año organizamos varios talleres para educar a los jóvenes sobre la importancia de tener sexo con protección y sobre enfermedades sexuales. Los talleres siempre están dirigidos por personas de distintas organizaciones, como “Planned Parenthood,” para que los estudiantes puedan escuchar a “expertos.” También hemos invitado a personas de una organización de HIV positivo. Ellos hablan con los estudiantes y les explican como se puede infectar con HIV, como prevenirlo, y como es vivir con el HIV.

Lo que me ha motivado participar en estas acciones es como concibo la educación. Creo que juega un role importante a nivel cotidiano para exponer a los estudiantes a ideas que están fuera de las normas aceptadas por la sociedad (como la sexualidad de gays y lesbianas) en la cual vivimos. Es importante que la educación sea el vehículo para promover y mantener una conciencia de “safe sex” ya que para cualquier persona, el poder tomar decisiones acertadas requiere tener información. Hay que enseñar la importancia de practicar sexo de una manera responsable para no solo protegerse a uno mismo sino también para proteger a la otra persona. Es importante que los estudiantes tengan esta información para cuando empiecen a tener relaciones sexuales, o si ya las están teniendo, para prevenir enfermedades sexuales y embarazos no planeados. He participado es acciones educativas porque he podido hacer algo dentro del trabajo. Es decir, he podido usar distintos recursos (aunque soy profesora de literatura) para promover temas que me parecen importantes (como la educación del sexo o enseñar a respetar las diferentes identidades sexuales).

Otra acción en la cual participé hace un año fue en una marcha/protesta dirigida por “Planned Parenthood” para defender el derecho al aborto en este país, derecho que últimamente ha estado bajo el ataque del gobierno conservador de Bush. Lo que me motivó a participar en esta acción fue que pasó cuando hubo la Convención Republicana en NYC (el verano del 2004). Pensé que era importante que fueran muchas personas que apoyaran esta marcha para demostrar públicamente cuantas personas están a favor de este derecho.

Hay varias razones que motivan a otras personas a participar en acciones para la liberación sexual. En principio, la ira o frustración al ver la desigualdad del trato de personas gays o lesbianas puede motivar a los demás. Es decir, si uno es gay o lesbiana y siente la injusticia de la discriminación o es heterosexual (por ejemplo) y tiene empatía con la situación de personas homosexuales puede motivar a participar en diferentes acciones. También, si uno está expuesto a información/educación sobre la liberación sexual (por ejemplo, como prevenir el SIDA) uno puede estar más abierto a participar. Últimamente, si uno conoce a personas que son distintos a uno (por ejemplo, una persona gay , si uno es heterosexual) puede empezar a ayudar a personas a tener opiniones más abiertas y eventualmente apoyar acciones o participar en acciones para la liberación sexual.

Estas acciones (como las campañas de “safe sex”) han jugado un rol en la vida sexual de muchas personas. Hay una educación y conciencia de la importancia de usar contraceptivos para prevenir embarazos y enfermedades sexuales hoy día que no existía en décadas anteriores, por lo que hay cambios en la vida cotidiana, por ejemplo, en los colegios se distribuyen condones, se organizan fiestas de “safe sex,” se venden condones en bares... Paralelamente, organizaciones que trabajan para los derechos de los homosexuales han ayudado ha obtener más derechos legales (ej. como el derecho de casarse en Massachusettes, el derecho de seguros médicos para su pareja). Además, las organizaciones para personas gays, lesbianas, bisexuales, etc. También han servido como puntos de apoyo para personas que se sienten rechazadas por sus familias o comunidades (por ejemplo organizaciones en colegios y universidades). Poco a poco esto puede conducir hacia una aceptación no solo de uno mismo sino de sus seres queridos y en general de la sociedad. Por eso en mis clases trabajo mucho el tema (por medio de la literatura), ya que al discutir ideas y exponer a los estudiantes a las vidas de personajes homosexuales puede ayudarles a pensar de una manera más abierta. También, estos cuentos, libros, etc. pueden ser de utilidad para aquellos alumnos que se están cuestionando su propia sexualidad. En resumen, pienso que organizaciones enfocadas en la sexualidad (de cualquier manera) han ayudado a educar al público para que haya una aceptación de varias identidades sexuales (sea al nivel social o legal).

Cuando estaba en la universidad, mi compañera de habitación (roommate) era mi prima, que en ese entonces se identificaba como lesbiana. Lo menciono porque pasar tiempo con ella y su novia y sus amigos gays fue una afirmación a una vida homosexual. Además, siempre leía una columna de consejos que hablaba abiertamente del sexo y de personas gays y lesbianas. Aunque no parezca importante, estas experiencias positivas, sobre una vida lesbiana o gay, me hizo estar más abierta a mis sentimientos hacia una amiga que me estaba empezando a gustar y con la que luego empecé a tener una relación íntima de pareja. Por ello pienso que es importante tener mensajes positivos en nuestro entorno para, muchas veces, aceptar y sentir menos vergüenza de nuestros sentimientos románticos hacia personas de nuestro mismo sexo.

No creo que mi entorno haya jugado un gran role en mi opción sexual. Lo digo, más que todo, porque casi siempre conozco a personas que me gustan sexualmente por medio de mis amistades (sea hombre o mujer). Algunas de mis amistades son lesbianas o si no, piensan de una manera muy abierta; entonces, ellos tienden a conocer otras chicas que quizás salgan con una mujer. También he conocido a personas (hombre o mujer) en bares gay o heterosexuales; pero esto ha sido más bien un ligue casual.

Paralelamente hay que tener en cuenta que mi entorno ha afectado en como actúo públicamente con mi pareja. Lo que quiero decir es que cuando he salido con chicos siempre he podido tenerlos de la mano, besar en público, demostrar abiertamente que somos una pareja. Pero, cuando he salido con chicas ha sido todo lo opuesto. No nos hemos tenido de la mano y no nos hemos besado en público. No me he sentido cómoda, más bien he tenido vergüenza de que las personas me miraran mal, como si estuviera haciendo algo raro. Todo ha sido muy clandestino y me he sentido mal y cohibida al no poder expresar mis sentimientos naturalmente, cosas que parejas heterosexuales están tan acostumbrados a hacer. Es curioso como en NYC, muy de vez en cuando se ven personas gays/lesbianas abiertamente teniéndose de la mano pero nunca se ven parejas gay/lesbianas besándose, aunque sea un pico.

Nunca les he dicho a mis padres que he salido con chicas. Mi hermana sí lo sabe y hablo con ella de esto de vez en cuando si es que estoy saliendo con una chica. Mis padres no saben de las chicas, no porque piense que me rechazarían, sino porque no me siento cómoda diciéndoles de esta parte de mi vida. Unas veces me da miedo que ellos (o mis otros familiares, mis tíos, por ejemplo) no me vieran femenina o me vieran como “rara”. Es como si mi sexualidad estuviera abierta para todos verlo. Últimamente mi mamá está hablando mucho conmigo sobre el lesbianismo; unas veces pienso que ella me está diciendo sutilmente que si salgo con una chica ella lo aceptaría. Por otra parte, tengo relaciones muy cercanas con mis primas y cuando hemos tenido un momento de confianza les he contado de mis relaciones con mujeres. En cambio, casi todos mis amigos saben de mis preferencias sexuales (que estoy abierta a los dos sexos). Hay dos amigas que no lo saben porque no las considero muy cercanas a mí. Creo que le tengo miedo a los estigmas negativos asociados con el lesbianismo (como ser considerada como una “marimacha”) o estar considerada como alguien “raro”.

En el trabajo solo hablo de mis relaciones con hombres si es una conversación general. Tengo una colega con la que me he hecho amiga y con ella puedo hablar más abiertamente de chicas (ella también ha salido con mujeres). Últimamente, quizás, he sido más abierta al hablar de mi sexualidad. Hace unas semanas participé en un taller para escribir dramas (obras de teatro) con mis estudiantes. Escribí una escena de dos mujeres que habían sido amantes. Lo compartí con el grupo y con otra profesora del colegio que estaba participando en el taller. Claro, no fue autobiográfico, pero en una manera, si lo fue.

Nunca he buscado apoyo de una organización gay o lesbiana o bisexual porque últimamente mis romances con mujeres han sido muy pasajeros y en este momento de mi vida no sé con que sexo voy a formar una relación de largo plazo (pero pienso que estoy más abierta, en este momento, ha considerar a un chico para una relación seria). Creo que el futuro de la sociedad en relación a este tema es positivo. Pienso esto porque ya hemos empezado a ver cambios a través de los años (comparando nuestra sociedad con la sociedad de hace unos 40 años, por ejemplo). Ha habido avances para parejas gays y lesbianas a nivel legal. Pienso que se demorará un poco más de tiempo para que no haya ningún estigma negativo asociado con este tipo de vida. Mucho depende de las acciones de grupos que defienden los derechos de personas gays, lesbianas o bisexuales.

La fuerza de un colectivo es importante para hacer cambios a nivel legal. A nivel cotidiano, de aceptación personal, mucho depende de acciones educativas, sea en colegios o campañas publicitarias informando al público sobre temas contra la homosexualidad. Lo que veo más difícil es que la sociedad acepte a personas que son “transgender” (cambian su identidad sexual de hombre a mujer o de mujer a hombre).

ARÍA[modifica]

Principalmente me presentaría como mujer, no me gustan demasiado las etiquetas, me gusta pensar que soy una persona con sus características y sus diferentes identidades: mujer, deportista, trabajadora… y claro, también lesbiana, pero esto último tan solo es una parte de mi vida, que en ciertos momentos puede condicionar bastante mi forma de vida o mis ideales, pero que no por eso me gusta que se creen unos esquemas mentales fijos en cuanto a mi persona.

Des de mi punto de vista, el cambio más relevante en estos últimos años es la evolución de la aceptación social de la homosexualidad. Es evidente que poco a poco la sociedad se va dando cuenta que la homosexualidad no es una enfermedad, que no somos bichos raros y que podemos tener las mismas inquietudes que el vecino del 5º. Creo que el hecho de que personajes del mundo artístico y del mundo político hayan salido del armario ha sido importante para que no se nos vea como un gueto o como un grupo de personas aisladas de la sociedad. Hoy en día, aunque haya sectores que no lo quieran aceptar, el modelo de familia ha cambiado considerablemente, ya no es tan raro ver a una pareja del mismo género criando a un niño/a, o una madre o padre soltero.

El derecho al matrimonio ha sido un paso enorme para la evolución y la aceptación. Eso no quiere decir que ya esté todo hecho, aunque se ha avanzado no podemos decir que ya no haya homofobia en las calles. Es verdad que ser gay se ha puesto de moda, o/y tener amigos gays y ser súper abierto y liberal. Pero si el gay esta en tu casa, es tu hijo, tu hermano o tu ex, eso ya se convierte en un problema. Todavía escucho comentarios del tipo “no tendrás una vida tan fácil” o “¿no crees que si tenéis un hijo/a, él sufrirá por ser diferente a los demás?”. No entiendo porque la gente no se hace a la idea de que, en realidad, todos somos diferentes, y las diferencias que se tachan de “anormales” suelen ser de las que no se tiene información. Ahí es donde tenemos que seguir trabajando, ¿no sufre también un niño cuando se separan o se divorcian sus padres “convencionales”?

La visibilidad siempre ayuda a que la gente de la calle se de cuenta de que somos tan normales o diferentes como cualquiera. Tratar la sexualidad de una manera natural ayuda mucho a que no se creen tabúes y a que estemos todos/as informados. El hecho de que ahora no estemos escondidos por miedo a represalias legales (franquismo) hace que se nos vea en la calle, que la gente sepa que existimos y esto hace que la evolución se haga evidente y que no paremos de ir hacia adelante. Las personas que tienen un mínimo de sensibilidad o una mente abierta aprenden de la gente que les rodea y se da cuenta que la variedad en la sociedad es tan amplia como necesaria.


Nunca me he implicado políticamente con ningún colectivo, porque creo que el día a día es lo que hace que la gente cambie más. En un par de ocasiones he tomado contacto con algunos colectivos, pero en la mayoría de los casos (no me gustaría generalizar en ningún caso) es más un lugar de reuniones sociales que un sitio donde trabajar el cambio de mentalidad de la sociedad. Me parece que son pocos los que trabajan y no es fácil entrar rápidamente ya que en la mayoría de los casos ya tienen sus ideas y esquemas trabajados y tú lo único que puedes hacer es acoplarte a lo que ya está hecho y eso a mí no me interesa.

Por otro parte, he participado en alguna actividad organizada por grupos feministas pero me parece que en ocasiones son demasiado teóricos o radicales, sin faltar a nadie. Sobretodo he participado en algunos en actos sociales y en manifestaciones del orgullo. Porque siento que tengo que estar ahí, me siento orgullosa de ser quien soy, y no es que quiera exhibirme, solo que todo el mundo sea consciente de que hay todo tipo de personas.

Por lo poco que sé y por la relación que he tenido con los diferentes colectivos, creo que en general no están unidos por la causa. Como en todo hay diferentes puntos de vista y en vez de ponerse de acuerdo y llegar a una especie de estatutos en común, se empeñan en maximizar sus diferencias, los más radicales no aceptan a los más conservadores y viceversa. Creo que es muy importante unirse cuando al fin y al cabo se busca un objetivo en común. No a la homofobia, del tipo que sea… o simplemente libertad de expresión. Somos personas que más da con quien nos vamos a dormir.

La verdad es que por edad no me ha tocado vivir una época de revolución sexual. Pero puedo decir que me parece que no debió ser fácil empezar a tratar el tema de la sexualidad de una manera abierta. Creo que es muy necesaria una educación sexual desde muy pequeño y que no se creen los tabúes que luego nos llevan a cometer muchos errores, a no aceptarnos, a no saber y tener miedo por ello.

Hablando desde la absoluta ignorancia tan solo puedo decir que creo que después del franquismo España entro en una fase de liberación descontrolada, el hecho de que durante tantos años se negara lo evidente hizo que cualquier pequeño detalle relacionado con el sexo se magnificara. Creo que hemos evolucionado mucho pero que todavía no se trata el sexo como algo “normal” y necesario en nuestra educación. Tenemos que romper con las barreras, entender que el sexo es una forma más de diversión, aprender a respetarnos a nosotros/as mismos/as y a los demás. Por otro lado entender, también, que la orientación sexual tiene que ser tan libre como la elección de tu colonia favorita.

Hay mucha gente que necesita demostrar a los demás que tenemos los mismos derechos que cualquier ciudadano. Que todos somos iguales y que basta ya de tanta barrera. Hay quien se lo toma como una forma de vida, estar siempre al pie del cañón, estar siempre con la bandera puesta. No solo para conseguir unos derechos y evitar la discriminación, sino también para aceptarse y quererse como persona. Todavía nos educan como chica o chico, niño o niña, que debe fijarse por “naturaleza” en el sexo contrario y es esta educación la que nos hace sufrir. La que nos martiriza por querer compartir nuestra vida con otra persona del mismo sexo. Creo que deberíamos crecer como seres neutros y en un momento de la vida, decantarnos hacia lo que nos atrae. Considero que cuando eres un crío/a es cuando más libertad de pensamiento puedes llegar a tener, todo te lo planteas, todo tiene que tener un porque… no deben cortarnos las alas o limitarnos los pensamientos para encaminarnos hacia una elección.

Es importante que cada uno aporte su granito de arena. Personalmente he tratado que la gente de mi alrededor se de cuenta que hay discriminación aunque no la vean. Que aunque se ha evolucionado y ya no nos encarcelan o nos discriminan de una manera abierta, todavía existen muchos prejuicios y estereotipos con los que tenemos que acabar. También trato de llevar mi situación como algo muy natural para que nadie se sienta violento/a que se acostumbre a mis comentarios “mi novia trabaja en…” o “nosotras lo compartimos todo en casa…”. Pienso que cuando se verbalizan las cosas la gente se hace más a la idea que no pasa nada. Todos contamos, todos podemos participar y generar una duda.

Las Panteres Grogues, es una asociación sin ánimo de lucro, que tiene por objetivo ofrecer un espacio donde gays, lesbianas y bisexuales puedan desarrollar una actividad deportiva de forma libre y distendida. Aún así, la asociación está abierta a cualquier persona que quiera compartir la actividad deportiva con nosotros. Nos diferenciamos de los colectivos tradicionales en que no reivindicamos específicamente, simplemente estamos.

Nuestro principal objetivo es la visibilidad. En el mundo del deporte hay mucha homofobia, quién no ha oído alguna vez que un jugador de fútbol si no rinde es un mariquita o que una corredora de los 100m lisos es una marimacho, o si una mujer juega a fútbol ya es directamente lesbiana…? el caso es que la mayoría de deportistas homosexuales nos hemos sentido incómodos en algún momento dado por los comentarios homófobos o porque al sospechar sobre nuestra condición sexual se han sentido violentos al compartir los vestuarios.

Muchas veces se nos critica por querer separarnos, ¿Por qué un club gay de deporte? Yo diría ¿y porqué no? ¿No hay equipos de barrio o equipos de empresas? No queremos auto discriminarnos, simplemente reflejar que estamos ahí y que podemos ser tan competitivos como cualquiera. Decir al mundo que a la comunidad GLTB también les gusta el fútbol, el tenis, la natación y que no sólo nos dedicamos a ir de fiesta y de ligoteo. Sino que se vea que nos movemos en todos los ámbitos y no sólo en los de la noche.

Por otro lado no conocemos apenas deportistas de élite que se hayan declarado homosexuales, hay miedo a las posibles represalias con los contratos publicitarios o comentarios de los compañeros de profesión. Esto tiene que cambiar.

Panteres grogues (PG) existe desde hace 12 años en los que se ha trabajado por ofrecer un espacio donde hacer deporte y sentirse uno mismo, sin miedo a la discriminación o a la mofa. Empezamos con 1 deporte y ahora ya tenemos 12. Queda claro que ya necesitábamos un espacio donde expresarnos y sentirnos más cómodos, con gente que piensa igual que nosotros, con personas con puntos en común.

Hace dos años PG era un club eminentemente masculino. A las mujeres nos cuesta mucho más ser visibles. La historia refleja que siempre hemos ido por detrás de los hombres, por opresión o por falta de medios. En este caso las lesbianas todavía no somos lo suficientemente visibles, estamos cohibidas por el miedo de ser discriminadas no sólo por ser mujeres sino también por nuestra condición sexual. El mundo esta más acostumbrado a ver dos hombres por la calle de la mano y pensar que son una pareja. Si dos mujeres van cogidas de la mano son amigas o hermanas.

PG esta trabajando para que la mujer lesbiana sea visible. Para que se sepa que las mujeres también hacen deporte y que las lesbianas no son solo “camioneras” o “marimachos”. Desde hace dos años hemos pasado a tener un 20% de mujeres participantes y poco a poco vamos creciendo. El objetivo final es la equiparación de los dos géneros.

PG ha participado recientemente en una campaña contra la homofobia divulgada por Barcelona. También colabora activamente con la EGLSF (European gay and lesbian sport federation) así como con la ILGA (Internacional Lesbian and Gay Association).

PG organiza desde hace dos años un torneo multideportivo (Panteresport) en la ciudad de Barcelona con el apoyo de diferentes instituciones estatales, para reunir a cientos de atletas durante un fin de semana y hacernos visibles pasándonoslo bien con lo que más nos gusta: hacer deporte.

No solo fomentamos la práctica del deporte (indirectamente claro) sino también la relación cultural con cualquier país. Compartimos experiencias y somos conscientes que hay otros países que todavía están sufriendo por su condición. Va a hacer un par de meses que PG esta de enhorabuena. La EGLSF nos eligió como sede de los Eurogames 2008. Yo estoy implicada de lleno en este proyecto, ya que formo parte del comité organizador.

Los Eurogames es un torneo europeo de clubes principalmente GLTB que se reúnen durante un fin de semana para hacer deporte en diferentes disciplinas. Digamos que una especie de Panteresport a lo grande, ya que puede mover unos 5.000 atletas, unas 30.000 personas entre participantes, acompañantes, organizadores y voluntarios. Además de que PG ha conseguido el compromiso de colaboración de la Generalitat, el Ayuntamiento de Barcelona, Turismo de Barcelona, el Institut Català de la Dona, entre otras entidades.

De esta manera, durante unos 4 días, Barcelona se convertirá en un lugar en que la comunidad GLTB se hará dueña de la ciudad, sintiéndonos orgullosos/as de nuestra visibilidad. También se organizará un programa cultural paralelo para intentar implicar a todo a todo el mundo y no sólo a los deportistas. Este proyecto ha generado mucha polémica ya que cierto sector nos ha criticado por querer hacer unos juegos olímpicos para gays y lesbianas, cosa que nos es cierta ya que este evento está abierto a personas de cualquier tipo.

Está claro que para organizar un evento de esta magnitud se van a mover cantidades importantes de dinero, pero creo que es por una buena causa y en ningún caso se van a generar beneficios. Digamos que el presupuesto se consumirá íntegramente para la buena organización de la competición.

Creo que este acontecimiento va a marcar un antes y un después en la visión de Barcelona y por proximidad de España. Será bueno que se nos conozca mejor y que se nos vea como uno/a más en la sociedad.

La verdad es que no he tenido un referente concreto. Me he interesado por películas como “Cuando cae la noche” o “Boys don’t cry” por la naturalidad con que tratan el tema o por lo que te hacen pensar, pero no tengo una película de ambiente concreta que me haya influido especialmente. Sí creo que series televisivas como “Ellen” de Ellen Degeneres o “The L word” han contribuido y lo seguirán haciendo en la normalización del sector homosexual en la evolución de la aceptación.

También es importante que artistas conocidos y políticos salgan del armario para dar ejemplo. Para que no nos escondamos, para que veamos que no pasa nada por mostrarnos como somos.

Por otro lado la visibilidad de personas famosas como Jud o Noemí del famoso reality GH, pues no es que me parezca que haya que censurarlo por que cada uno es libre de actuar y enseñarse como guste, pero no me siento muy bien cuando las veo haciendo este espectáculo y llamando al pueblo al morbo. Creo que a veces están frivolizando con cosas muy serias, y es por este tipo de personas que se generan los clichés y prejuicios.

En cuanto al comercio gay, pienso que es inevitable, al igual que hay tiendas para personas más conservadoras, para punks o para hippies ¿porqué no puede haber un mercado para gays y lesbianas? No creo que nos encerremos en un gueto por ir a una peluqueria gayfriendly o a una discoteca eminentemente femenina, simplemente es un tema de comodidad. Nos gusta estar con gente que comparte nuestros ideales y nuestros gustos. No por eso vamos a estar solo rodeadas/os de homosexuales, tan solo es una manera de protegernos, de evitar la burla o la mirada indiscreta del curioso/a que le parece sorprendente que una pareja se de un beso o un arrumaco.

Para mí, un ideal sería que acabáramos todos creciendo en total libertad, que no se discriminara a nadie, ni por su género, ni por su cuerpo, ni por su sexualidad, ni por sus ideales, ni por su religión, etc... En definitiva, que podamos sentirnos libres de actuar y de ser tal y como nos mande nuestro cuerpo o nuestros sentimientos. ¿Qué más da si soy mujer pero me siento más a gusto con un cuerpo de hombre y al mismo tiempo me atraen las mujeres? Espero que poco a poco podamos acostumbrarnos a todo tipo de circunstancias y que respetemos las decisiones de los demás. Cada uno busca su camino hacia la felicidad y la aceptación de sí mismo, si no molesta nadie ni ofende a nadie ¿quienes somos nosotros para juzgar?

LILFLEA[modifica]

Me definiría como una persona de mi tiempo. Trabajadora, estudiante, consciente de los problemas que afectan a la sociedad, y consciente de los que me afectan a mí por mis ideas, convicciones, tendencia sexual, ámbito social,.... etc. Simplemente como una persona más dentro de los 6000 millones del planeta.

En los últimos años, los cambios que se observan dentro de la sociedad se relacionan con el mantenimiento de una postura más tolerante con todos los colectivos, aceptarlos como una realidad y no como una lacra a combatir y/u odiar.

La sociedad se mueve hacia un futuro que asegure la equiparación de derechos para todos y todas, hacia una igualdad en el sentido más amplio de la palabra. Quizá esta tolerancia viene dada por el mismo individualismo imperante que nos abraza, pero dejando a un lado esto, puedo decir que se tiende a la igualdad y tolerancia en muchos aspectos, debido también a la propia naturaleza cambiante de la sociedad en que vivimos. Conviven diferentes razas, culturas, religiones, y obviamente se dan diferentes conductas en todos los ámbitos, incluido en el de la sexualidad. La apertura del propio

Estado dentro del mundo ha propiciado la aceptación de las diferencias, y no como un concepto negativo.

Los movimientos sociales, de cualquier índole, han reivindicado ciertas cuestiones que daban lugar a desigualdad o iban en detrimento de los derechos sociales del conjunto. Su papel ha sido decisivo y clave en muchos momentos. Si se toma por ejemplo el movimiento feminista se llega a la conclusión que sin la presión que ejerció sobre: los organismos del estado, la sociedad en general, los medios de comunicación,... posiblemente a día de hoy encontraríamos la situación igual que hace algunas décadas.

Personalmente, por convicciones e ideas, he tenido contacto con grupos sindicales y políticos, siendo militante. El contacto se dio lugar por iniciativa propia, personal y meditada. La motivación para tener ese contacto y desear militar en organizaciones políticas es, en primer lugar, la creencia de que es posible alcanzar los objetivos a través del diálogo, la educación,...etc. Utilizando la pedagogía como moneda. Además, es obvio que los medios que posee una organización dan fuerza a las iniciativas que se quieran tomar. Es decir, lo que se puede desarrollar trabajando de manera colectiva dentro de un marco, y no individualmente, en pro de conseguir los derechos: es mayor y por lo tanto más efectivo.

Me he involucrado en las actividades que se desarrollan dentro de un partido político en pro de equiparación de derechos. La motivación a participar o no es una cuestión personal. Es decir puedes sentirte muy identificada/o con la causa concreta y participar colaborar, o bien no mostrarte tan participativo, aunque estés de acuerdo con la reivindicación. A los demás les motiva la participación por el mismo motivo. Lo cercano que se sienta cada uno al tema a debatir y la predisposición personal que tengan. No participar no implica no querer defender la idea o no compartirla, y participar no supone que deba tratarse del abanderado/a de ella.

Las cuestiones en las que yo he participado y vivido abarcan desde la igualdad de género: medidas en contra de la violencia doméstica, actos, manifiestos.... Como también en la igualdad de derechos entre el colectivo GLTB y el heterosexual. Ahí se incluyen jornadas de explicación de la nueva ley, con participación en el debate de varias asociaciones. Y por supuesto las manifestaciones, y contramanifestaciones que fuesen necesarias.

Supongo que mi participación igual que la del resto de personas a contribuido, en pequeña medida, a lograr la igualdad parcial de la que ahora se goza. Y es parcial porqué no sólo hay que contar con el tema jurídico-legal, también en los temas de realidad cotidiana debe haber la igualdad. Ahí costará un poco más.


Personalmente, no aspiraba a lograr mayores méritos, ni a ser merecedora de ninguna medalla. No aspiraba a reconocimiento alguno de la labor que yo pudiese hacer. Mi participación sólo pretendía y pretende contribuir con un grano de arena a la montaña que debemos hacer entre todas/os. No creo que batallando por los laureles se hubiese conseguido lo que hoy en día es una realidad palpable.

Como movimiento de liberación sexual siempre pienso en el movimiento Feminista, si es que se puede definir así. Y no tanto en los movimientos de colectivos homosexuales.

Por una razón sencilla, el movimiento feminista empezó antes.

En general los movimientos de liberación sexual son necesarios, pero suelen ser malentendidos por el resto de la sociedad. Se entiende como un colectivo que reivindica sus derechos a vivir su sexualidad plena, aunque tienden a ser vistos como personas concretas que piden medidas especiales. Un ejemplo es la ley que regula el matrimonio homosexual. Simplemente se trata de una modificación del código civil para que no discrimine a nadie por cuestiones de orientación sexual y que todas/os tengamos los mismos derechos. Pero fue entendido como un trato de favor a la comunidad homosexual. Esgrimiendo por supuesto que fue con objetivos electoralistas, y demás declaraciones que acompañaron a la ley hasta su votación y aprobación. A día de hoy, en menos de un año ha habido más de mil matrimonios homosexuales.

Su evolución ha sido más que positiva, han pasado de ser casi clandestinos, a ser un referente en las causas sociales y un punto de apoyo para muchas personas. La sociedad los ha visto evolucionar y a la vez, poco a poco, va entendiendo sus posicionamientos y reivindicaciones, al igual que la validez de estos. Momentos en concreto son la aprobación de la ley del Matrimonio homosexual, la de Adopción, la ley que regulaba anteriormente las parejas de hecho,... y toda una serie de avances sociales que no hubiesen sido posibles sin la actuación de dichos movimientos. A los movimientos de liberación sexual hoy en día se les sondea para saber que opinan aunque sea en cuestiones de otra índole. Simplemente porqué se sabe del peso social que representan.

Las reivindicaciones que ya he citado son las que encuentro como más próximas, puesto que son las más recientes, y en cierta manera, las más trascendentes que ha habido hasta ahora en materia legal y práctica. Las manifestaciones del día del Orgullo Gay, que son de carácter festivo claramente. Es una de las más próximas, es un sentimiento de colectividad y de saber que haces lo correcto, y que obviamente no estás sola en tus reivindicaciones. Otra reivindicación es la del matrimonio homosexual. Firmar manifiestos, hacer difusión de él en la red, ir a las manifestaciones,.... etc. Acabas por verte tan inmersa que ya no es un tema cualquiera. Pasa a ser una reivindicación de derechos que has vivido intensamente, y tu implicación es mayor. Conoces casos de gente en concreto que después de años de convivencia ante la ley no son nada.

Los diferentes colectivos persiguen una causa común, obviamente, que es la equiparación de derechos a todos los niveles. Pero cada colectivo tiene unos objetivos específicos más vinculados a su problemática concreta. La relación entre ellos suele ser buena cuando es necesaria la colaboración, pero el apoyo mutuo en otras cuestiones podría ser fundamental.

Posiblemente diría que referentes culturales como la literatura, y el cine han sido los más relevantes para el movimiento. Y no sólo por el contenido de las obras, si no que también ha contribuido mucho la homosexualidad declarada del artista. Parte de la sociedad asimila que un homosexual es una persona “normal” cuando descubre que algún/a artista lo es, y por lo tanto, se le considera como tal. Con ello no me refiero al outing, es decir: sacar a una persona "“el armario"” siendo cierta o no su condición sexual, y siempre en contra de la voluntad de la persona en cuestión.

Como referentes culturales: Creo que el mayor exponente es el cine. Es mucho más visual y de consumo masivo, llega antes que la música o la literatura. El cine de temática gay, o bien con papeles donde aparecen personajes homosexuales ha aportado una visión cotidiana a la homosexualidad. Sacándola de los entornos marginales donde siempre se pensó que residía. Casos concretos serían: “Philadelphia”, aunque la temática es dura. Recientemente “Brokeback Mountain” ha sido una de las películas que más revuelo a tenido a nivel mundial. Y series como “Queers as Folks” y “The L World”. Resumiendo, si un actor o actriz famosa representa un papel homosexual, posiblemente la obra tendrá éxito. Y si ello ayuda a aceptar la opción sexual de cada persona, bienvenido sea.

Volviendo a España, tenemos a un personaje homosexual en casi todas las series que se encuentran en Prime-time. Eso implica que la cotidianidad de la homosexualidad está presente, y a la vez, verla representada hace que la sociedad se haga a la idea de su existencia. Además el tratamiento que se da de los personajes es importante. No se cae en tópicos, ni hay tabúes.

También es importante la literatura. “Las horas” de Virginia Woolf es un libro excelente, y su autora es supuestamente lesbiana. Si entramos en libros de temática homosexual, hay muchos y muy buenos: algunos de narrativa y otros quizá más explicativos de lo que representa la homosexualidad.

Aunque leer filosofía griega y romana arroja bastante luz para quien no asume que la homosexualidad está presente desde siempre, y que no en todo momento fue perseguida ni ocultada (matizando algunos rasgos de la época).

Falta quizá en España prensa especializada. Conocida es la revista “Zero”, pero no hay ninguna otra, y ninguna destinada a mujeres lesbianas. O bien las que hay son de tirada corta, gratuitas, y por lo tanto el alcance y repercusión es menor (“Sales” es una iniciativa bastante buena, y seria).

Sí que está en auge la creación de foros, portales y webs del colectivo, que suelen relacionarse entre ellas, y que mantienen e informan de actividades, noticias, y movilizaciones. El grupo “nextown lady’s” es uno, también lesbonet, lesbian lips, Nation Gay... etc. Estos portales plantean una nueva manera de difundir las actividades del movimiento.

Si hablamos del cine, la literatura y la música se ha buscado crear un mercado específico destinado al público homosexual en pro de que se sienta identificado, a gusto, y tenido en cuenta. Pero a la vez se ha olvidado que la homosexualidad no es un estilo de vida, o no debiese, es una condición sexual. Ergo no implica que el colectivo entero deba sentir debilidad por los mismos productos. Puntos en común por supuesto que hay, pero como en todo: no es bueno generalizar.

Crear un “mercado homosexual” es una hoja de doble filo: se cubren las necesidades de un segmento social, pero a la vez se le encasilla en él. Añadir también que el mercado responde a una pura intención lucrativa en la mayoría de casos. Como su nombre indica es un mercado, con la salvedad que dice estar encarado al colectivo en concreto en pro de ofrecer servicios particulares o, en mi opinión, necesidades inducidas. Pero obviamente nadie apostaría por ello si no fuese rentable. El capitalismo no se distingue por ser solidario.

Por otra parte, los bares de ambiente han facilitado el encuentro de colectivos homosexuales, creando un clima de compañerismo, aceptación y propiciando la creación de asociaciones y agrupaciones que trabajan en pro de la igualdad. Si bien en otro aspecto también han hecho que la homosexualidad se pueda vivir con plenitud tan sólo dentro de las paredes de estos locales, a modo de protección, acotando y copando la oferta de ocio.

La creación de zonas como chueca o el gayxample es la adopción de la idea de que hay que delimitar las zonas donde puede instalarse un local de ambiente, y entra dentro de la frase, muchas veces oída, de que el colectivo homosexual suele ser sectario. Es una opción para reunir a personas de tendencia homosexual dentro de un espacio donde sean totalmente libres para actuar como gusten o en definitiva "protegido".

Existe la creencia que las personas homosexuales tienen ciertas características similares en cuanto a gustos en moda, música, estética,...etc. A la par también se cree que es un público que dispone de un poder adquisitivo alto y de una tendencia consumista muy marcada. De ahí que aparezca un mercado especifico en pro de cubrir sus necesidades, verdaderas o infundadas, y se creen roles, modas, y movimientos alrededor de la homosexualidad.

El movimiento posiblemente siga su curso ascendente y en un tiempo no muy lejano no se considere ni un fenómeno ni un movimiento, tan sólo un componente más de una sociedad más integradora e integrada. Y la evolución que desarrollará el movimiento quizá no sea tan combativa pero si tendrá una labor participativa como segmento poblacional que representa.

Y el mercado se diversificará o se concentrará, marcará tendencias, y tendrá en definitiva un comportamiento de mercado. Se adaptará a las nuevas situaciones y realidades para dar repuestas a las necesidades, inducidas o no, del público a quien va destinado.


MANDARINA VELOZ[modifica]

En general em presentaria com que una dona que s’acaba de llicenciar i que comença a enfrontar-se al món laboral. En el context de l’estudi que esteu portant a terme, em presentaria com una dona, lesbiana, relativament feminista i que actualment milita en un grup del moviment gai-lèsbic.

Hem defineixo com a relativament feminista perquè no considero que tingui un perspectiva ni un discurs clar. Em defineixo feminista més bé perquè en un moment donat de la meva vida em vaig adonar que certes idees que tenia i defensava (i defenso) forment part d’alguns discursos feministes, però no perquè tingui un coneixement profund les diverses narracions feministes al voltant de les qual jo hagi format un discurs.

Crec que abans, a la generació dels nostres pares (i anteriors), tenien un tipus de problemes a nivell social relacionats amb necessitats bàsiques o reivindicacions mes immediates.

Temes com la feina, la vivenda, el menjar, la igualtat de drets, la llibertat d’expressió... eren qüestions amb les que s’havien d’enfrontar constantment. Això no vol dir que actualment aquest problemes no existeixin. Ben al contrari, sovint formen part de les portades de premsa i debats polítics, no només populars sinó que fins i tot dels oficials (encara que puguin diferir en format, contingut i sobretot perspectives).

Crec que un aspecte molt important a tenir en compte és que el context que envoltava aquestes problemàtiques socials i les línies bàsiques que les definien són diferents en cada una de les generacions. I cada una d’aquestes ha hagut (i haurà) d’enfrontar-s’hi de formes diferents. Les nostres mares i pares van viure unes problemàtiques “determinades”, les quals van saber afrontar i superar. En aquell moment van ser unes mesures determinades les que van prendre i van fer possibles importants canvis socials. Però no podem oblidar la importància del pes del context tant en la definició com en l’enfrontament de les circumstàncies de cada moment.

Actualment, continuem vivint les problemàtiques dels nostres pares/mares, avis/avies... però res (o poc) tenen a veure amb el format que elles van patir. I no només han canviat les formes de problemàtiques “històriques” sinó que se’n creen de noves. Així ens trobem amb problemàtiques que generacions anteriors ni s’han pogut imaginar i que per nosaltres són centrals. Qüestions com la imatge, els sentiments, certs valors... defineixen les nostres quotidianitats i necessiten de noves formes d’afrontament.

Algunes d’aquestes qüestions són infravalorades per generacions anteriors i definides més com a extres que ells/es no van poder gaudir ni plantejar-se, en lloc d’entendre-les com noves demandes socials que afectes a la quotidianitat de totes les persones (encara que de formes diferents cada una d’elles).

Hi ha una frase que vaig sentir en una entrevista, però que no recordo aquí li feien, que penso que és molt adequada en aquest moment “si no ens adonem que estem canviant donarem respostes antigues a problemes nous”.

Ara, si ets gai o lesbiana, potser el teu problema no és tant que et puguin fer fora de la feina per ser-ho, com estar definit socialment d’una manera determinada.

Crec que en aquest canvi, els moviments socials han tingut un paper tan important com les persones que individualment han anat, canviant les seves rutines i pràctiques quotidianes: com les dones que no es deixaven sotmetre pel seu home a partir de petites subtileses.

Els moviments socials identifiquen, defineixen, creen discurs, porten a terme accions polítiques al voltant de diferents qüestions socials, i les persones no organitzades posant en pràctica petits actes subversius que es van incorporat a la quotidianitat.

He militat activament al JALG (Joves per a l’Alliberament Lèsbic i Gai) i al Grup de Lesbianes feministes (GLF). Són grups amb maneres de fer diferents i que responen a necessitats i moments personals diferents.

Quan vaig anar al JALG, cercava a gent amb qui poder compartir les meves experiències i sentiments. També volia saber com altres persones havien afrontat determinades situacions que en aquell moment per mi suposaven grans obstacles i barreres. A més de satisfer les meves necessitats, vaig trobar-me amb un grup d’amics/gues (per sobre d’una associació), algunes de les quals encara mantinc tot i la meva desvinculació del grup i el meu distanciament de la universitat. Crec que el JALG té sobretot una funció, per dir-ho d’alguna manera, socioterapèutica. Serveix per trobar suport socials, iguals i crear xarxes socials, a més, també porta a terme la funció de visibilització important en l’àmbit universitari. Un altre grup que definiria amb termes semblants seria el Sinver, el qual a més destaca pel treball que fa/permet a nivell de relacions virtuals.

Ara estic al GLF i els motius que me van portar a ell són ben diferents. Emocional i personalment me trobava en un moment molt més estable. Les meves inquietuds ja no estaven enfocades a aspectes tant personals sinó de sistema. Feia temps que les meves qüestions al voltant de la sexualitat portaven un fort pes polític. I el fet de que se me presentés l’oportunitat de fer un treball sobre el grup, va fer que acabés formant part d’ell, ja que me van atreure les seves idees i la seva forma de treballar. El GLF porten/m a terme un tipus d’acció més política i reivindicativa a nivell ideològic, hi ha un qüestionament explícit del sistema. Fem/ham fet actes de gran format de cara a fora (performances, convocar actes públics, dinamitzar la Trobada de Lesbianes de Catalunya del 2005, les Bollomaratons, etc.); a més de treballar molt a nivell intern, revisant textos teòrics, fent seguiment i revisió de les normatives legislatives, etc. I d’aquest treball teòric també muntem actes de petit format, com debats amb d’altres grups sobre qüestions que estiguem treballant. Això és el que me va agradar.

En el seu moment el JALG va tenir per mi una funció determinada, al igual que la té ara el GLF. Son dues maneres de fer, que d’altres grups també comparteixen, dintre del moviment d’alliberament gai - lèsbic.

A part, també hi ha d’altres grups més institucionals, vinculats als bars d’ambient i als partits polítics, que encara que suposen una minoria del moviment gai - lèsbic català, són els que acaben tenint una major visibilitat per la seva relació amb els mitjans de comunicació.

La diversitat de formes –complementàries- d’abordar aquesta qüestió fa que de vegades resulta difícil coordinar-les, per què parteixen de punts de vista molt diferents. Per exemple, deu fer ja 3 anys que pel 28 de juny (Dia de l’Alliberament gai, lèsbic, transexual i transgènere) alguns grups del moviment gai - lèsbic es van desvincular de la comissió d’organització del 28-J ja que no compartien la forma, que es proposava per part de la majoria de grups que integraven la comissió, d’entendre els actes al voltant del 28-J. Aquests grups volien una manifestació plena de carrosses amb “logos” de bars d’ambient i apadrinada pels partits polítics, mentre que la majoria de grups de la Comissió Unitària del 28 de juny no estan d’acord amb aquesta manera de fer. No són els partits polítics ni els bars qui t’han de dir el que has de fer o com has de ser. Les demandes han de sortir de cadascú i de les seves necessitat.

Actualment forment part de la Comissió Unitària 28J la gran majoria dels grups i associacions del moviment GLT de Catalunya, mostrant un posicionament polític i reivindicatiu important; a més dels grups que tot i no treballar sota una definició política tan clara, fan una gran labor de visibilització quotidiana. Aquests porten a terme activitats que encara que no siguin grans actes, com convocar manifestacions, no deixen de tenir una funció social molt important. Només el fet de que un grup de vint persones faci un sopar a un bar que no forma part de l’oferta gai - lèsbica i s’expressin amb naturalitat, també serveix per incidir en el pla més quotidià de la societat. Penso que el fet que no tinguin una ideologia política tan definida està relacionada amb el fet que recullen un nombre molt gran de persones i són aquestes les que s’acaben auto -agrupant en funció de diferents posicions polítiques. Si no fos així, aquests grups perdrien aquesta funció socioterapèutica, que crec que no ens podem permetre ja que hi ha lloc de sobre per cada un dels formats. A més, el fet de fer visible d’una manera quotidiana gais i lesbianes, és una forma d’incidir i modificar la societat, per tant poder dir que també es un acte polític. Aquest grups no es desmarquen clarament de l’institucionalització i poden arribar a estar molt vinculats al “consum”. Això fa que es trobin amb la oposició d’altres grups clarament definits en contra d’aquests aspectes, o/i d’altres que no sempre estiguin d’acord amb aquesta manera de fer –política-.

Clar, coordinar tot això porta un volum de feina que fa que per aquestes d’oblidar que tot això es fa a partir de la vinculació desinteressada econòmicament als grups. Personalment penso que cada grup hauria de portar a terme les seves accions, amb tots aquells matisos que li donen riquesa, i que els altres s’hi afegissin en funció de la seva afinitat ideològica.

Pot ser el que tenen en comú tots els grups és un tema aparentment contradictori: estan centrats en el fet de ser homosexuals, però amb la intenció final de que aquest fet deixi de ser prou important com perquè la resta d’aspectes a partir dels quals ens podem definir siguin visibles. Uns incideixen en el tema més social i quotidià. Altres ho fan a través d’una reflexió política, apel•lant directament a les idees i demostrant que, no només estan centrats en la sexualitat, si no que també participen d’altres lluites, com el “No a la guerra” o, en el cas del GLF, orientats a la situació de la dona - lesbiana en el món actual. També passa que de vegades, aquestes idees polítiques estan en contra de les institucions i el consum. És aquí on xoquen amb els grups que assumeixen aquesta part del sistema i intenten fer-se un lloc des d’on poder actuar des de dins.

Opino que en gran part, el fet de militar, o no, es una qüestió de caràcter; de si t’agrada fer coses de cara als altres o no. Perquè quan participes a un moviment social en part t’estàs dirigint a un gran públic (la societat) per transmetre alguna cosa. Pot ser que això t’agradi o que no; potser que prefereixis fer alguna cosa en el teu entorn més immediat. Tot i que en algun moment es puguin acabar fent judicis sobre quin tipus d’actes suposen més “valor”, no tinc gens clar que es pugui assenyalar com a manca de coratge el fet de mantenir una imatge i estil de vida “normativitzat” en la qual has d’estar constantment mostrant-te i reivindicant la teva opció sexual, enfront d’optar per una imatge i/o estil de vida que socialment és interpretat com a “gai - lèsbic”. Amb la militància gai - lèsbica també passa una cosa, i és que el tema de la sexualitat es un tema tan fi, tan personal i amb tants matisos que és difícil sentir-te completament representada, i aquest també és un punt important, perquè penso que per molts grups que es creïn es complicat que tots aquests matisos personals estiguin representats. I si no et sents representada potser pots decidir no participar en un moviment social, encara que defensi coses que són bones per tu d’alguna manera. A més, les diferència dels contexts sociopolítics que ens han marcat a les diferents generacions també fa que ens plantegem la militància en termes diferents. Davant repressions evidents i explícites, reaccions explícites. Davant formes de repressió subtils, reaccions flexibles, dinàmiques adaptades a cada una de les quotidianitats.

Una cosa que no tinc gens clara és si realment les coses que es fan des de el moviment gai - lèsbic, arriben de veritat a les persones que no estan vinculades d’alguna manera al moviment –de totes maneres aquesta mateixa pregunta me la faig de qualsevol moviment social-. De vegades tinc la sensació de que si el GLF organitzem alguna cosa, venen els de la FAGC, el CGB, els del “Sinver” i quatre més, i al revés. I que quan és celebra el 28-J el que tothom veu són els camions i la festa (i no tota la feina que hi ha hagut durant mesos al darrera), i aquesta no es una visió completa del moviment, però es el que es veu. Pot ser això també fa que algunes persones que no se senten representades per aquesta imatge, directament passin de militar enlloc, de plantejar-se que si ningú defensa la seva visió ella mateixa és la millor persona per fer-ho i ho pot fer.

En part també és cert que si ara la gent es pot permetre no militar, o optar per actuar més individualment al seu entorn més immediat és perquè actualment s’han aconseguit tota una sèrie de drets i llibertats –gràcies a la feina feta fins el moment- que abans no existien. Abans si eres homosexual la única manera de sobreviure era associant-te i cridant ben fort. Ara existeix un marge més ampli d’expressió del que sents/ets, tot i que de vegades aquest marge també està massa definit per una imatge comercial que et diu com has de ser si ets-lesbiana-i-vols-actuar-en-la-quotidianitat.

Abans la idea de lesbiana que la gent es feia era de dona masculina i borde –en essència, i no com a forma de visibilitat i distanciament d’una definició amb la que no es sentien representades ni conformes- la que estava socialment associada a la imatge de lesbiana.

Després hi podem afegir la imatge de dona esportista eternament adolescent; la de súper moderna i alternativa, o la de dona súper femenina. Sigui com sigui els esforços invertits en allunyar el concepte de lesbiana (o gai) d’una estètica –i personalitat-, i en intentar que s’entengui com el que és, una pràctica sexual, semblem que no obtenen els seus fruïts.

Se fa difícil allunyar el concepte de lesbiana o gai d’una imatge, sobretot quan existeixen múltiples fonts d’es d’on es proposes noves definicions estètiques –i culturals-. El fet s’agreuja quan, a la dificultat de desvincular pràctica sexual - estereotip, hi afegim el fet que aquestes imatges en la seva majoria les trobem vinculades al consum. També ens trobem amb propostes polítiques des dels moviments socials, però aquestes tampoc contribueixen a aquesta desvinculació. La pressió per una determinada imatge, a partir de la qual seràs jutjada, és molt forta per les dues part. Crec que la negativitat de la imatge està en la pressió externa que sentis per mantenir-la.

Davant aquesta realitat el que ens queda és un canvi d’estratègia. Si no podem evitar utilitzar uns paràmetres estètics a partir dels quals jutjar a la gent, fassem que els paràmetres a partir dels quals ens identifiquen siguin el més flexibles i diversos possibles, és a dir, que s’ajustin a la realitat, que se n’adonin que el que ens defineix no és només una pràctica sexual.

A part, parlem de consum rosa quan ens referim només a certs locals d’ambient, com puguin ser Aire, Arena, l’Hotel Axel...; però no quan pensem amb locals com La Bata Boatine o el que era abans Pigalle. Està clar que freqüentar uns locals en lloc dels altres influeix clarament en qui s’omple la butxaca i en si entres o no directament en un sistema econòmic abusiu, però no són els dos monedes roses? No són les dues opcions ofertes comercials sorgides a partir de la divisió de la societat en heteros-noheteros?

Clarament he disfrutant sempre més, no només de saber que el que pagava d’una copa era benefici directa per la persona que me la servia i no per un mega-empresari, sinó també del tipus d’ambient, de les qüestions que justificaven l’existència d’aquell espai i de les relacions que m’han ofert aquests espais. El que me pregunto però és, si és el fet de freqüentar certs locals i ambients el que t’acaba aportant una representació cultural, o si és a partir de l’assimilació de certes representacions culturals que te fan sentir bé que acabes freqüentant uns ambients i no uns altres en funció de la coherència d’aquesta representació.

Afortunadament, mica en mica, anem guanyant espais de representació, i no només són la moneda rosa o els moviments socials –ambdós no sempre presents fora de les grans ciutats- els que ofereixen una imatge de gais i lesbianes, sinó que també disposem de bibliografia tant de tipus científic com de ficció –no només dramàtica-, pel•lícules –cada vegada més accessibles- i darrerament també sèries.

A nivell literari, són cada vegada més els treballs que podem trobar, i que a més no provenen només dels EEUU. Sense entrar a valorar la veracitat del material publicat, el fet és que a major nombre de publicacions més probabilitats que es puguin recollir major diversitat de punts de vista, realitats i informacions. En el camp de la novel•la, són un nombre important de llibres els que mostren personatges gais i lèsbics alegres, divertits, despreocupats o en to d’ironia i/o còmics. Còmics i revistes també contribueixen a augmentar el nombre de representacions.

Pel que fa al material audiovisual, penso que és súper important no només el nombre de noves filmacions –no és que apareguin de davall les pedres però ha augmentat considerablement- produïdes, sinó el fet que aquestes comencis a formar part de la cartellera genèrica, que siguin ofertades per tot el públic i que no només estiguin enfocades al públic gai-lèsbic. En el cas de la petita pantalla, a poc a poc van apareguent personatges gais i lèsbics a les sèries (Grace i Kelly, Hospital Central) i programes (Boris Izaguirre, les de Gran Hermano, el Dirario de Patricia); en alguns casos de forma puntual i en d’altres com element important de la sèrie o el programa. El punt màxim d’aquest fet és que ara s’està passant “The L Word” –una seria protagonitzada per un grup de lesbianes- pel canal digital. Tot i que es tracti d’una canal de pagament, aquesta aposta ens mostra o bé que la població lesbiana es considera prou important com per tenir-la en compta a l’hora de preparar una programació, o bé que aquestes sèries s’estan convertint en d’interès general.

Podríem posar en qüestió quina és la imatge de gais i lesbianes que ens ofereixen els mitjans audiovisuals –que són els que tenim més a mà i que absorbim també de forma passiva-, si és real o no, si és representativa –de què i qui???-, si es positiva –per qui?-, si ens podem permetre que fassem acudit de nosaltres mateixos/es, si... Són moltes les preguntes que mos podem fer i aspectes els que podem criticar, però el que sí hem de valorar molt positivament és que, ens agradi o no el que veiem actualment, mica en mica la imatge de gai i lesbiana s’hagi allunyat de la de persona frustrada i marginada.

Davant del ja conegut debat sobre si és més convenient que es parli i vegin gais i lesbianes independentment de com aquests/es es presentin, o si només hauríem de voler que apareguéssim referents positius; me quedo amb la primera opció i de cada vegada més. Fa uns anys no ho tenia molt clar, però de cada vegada estic més convençuda que el que és important és que se’n parli i se’ns vegi, que fassem evident que existim; una vegada estiguem ja negociarem com volem que ens vegin o ser. El problema d’haver d’esperar a trobar un referent positiu per tothom és que no existeix. Com he dit abans, si no existeix ni volem una definició hermètica del que és un gai o una lesbiana, com podem voler o esperar trobar UN referent que ens representi? Tot i voler allunyar-nos dels continus estereotips tampoc els podem negar ni deixar de representar ja que també hi ha gais-loques i lesbianes-butch, i al igual que no és just que aquestes imatges es prenguin com a representatives de tot el conjunt de gais i lesbianes, tampoc és just que aquestes imatges quedin fora de les possibles opcions de ser.

Penso que és súper important que existeixin el màxim de referents en tots els aspectes possibles perquè crec que són un element que afecta de forma molt subtil i positiva –si hi és- en el nostre benestar ja que, per una part, fa evident de forma quotidiana l’existència de diversitat, la societat te reconec com a membre d’aquesta; i per altra, perquè tu mateixa no has de repensar tota l’estructura del sistema que te van ensenyar per tal de fer-te un lloc a tu mateixa. Penso que això és aplicable a qualsevol aspecte referent a la diversitat; encara tinc marcat com me va impactar veure un dia al ferrocarril a un nen negre amb una motxilla on hi havia pintats nens i nenes amb diferents trets racials i on un d’ells també era negre... hem vaig demanar quina és la sensació que tindria aquell nen vint anys enrere amb aquella mateixa motxilla però plena de cares amb tret occidentals.

En lo que a mi respecta, penso que he tingut molta sort perquè mai he estat rebutjada ni he tingut cap problema –important- pel fet de ser lesbiana. Potser als meus pares no els hi va fer molta gràcia al principi, però també jo vaig tenir un procés d’assimilació i resignificacions, penso que no els hi puc demanar a ells una cosa que ni jo he pogut fer.

A nivell de feina, i amics, per mi ha estat molt important el fet de dir que soc lesbiana. És una altra vegada aquesta contradicció de que per tu és important dir-ho per que deixi de ser importat. Perquè si no ho fas es com si no estiguessis sent del tot sincera, des del moment que saps que algunes coses poden canviar de significat en funció d’això. A llocs com ara la feina no és un tema que es parli de forma explícita, però si cadascú parla del que ha fet durant el cap de setmana o on anirà de viatge o... amb la seva parella, jo parlo de la meva amb la mateixa naturalitat. Això et permet demostrar que el que et defineix va més enllà de que siguis lesbiana o no, que aquest és un aspecte més, i que el que t’aproxima o distancia de les persones que t’envolten no és la teva opció sexual. Penso que ser sincera dóna estabilitat a les teves relacions socials, i això a mi em fa sentir bé, trobo que és important.

Ara per mi, ser lesbiana no és un tema tan central com fa cinc anys, ara estic bé i això no em suposa cap problema. En aquest canvi ha tingut molt a veure el fet de conèixer persones que vivien la seva homosexualitat sense cap problema. Crear-me una xarxa social, on jo no hagi de donar explicacions contínuament i on pugui fer o ser qui vulgui sense ser especialment conscient de si soc lesbiana o no. En aquest sentit, llocs com el JALG o el grup de basquet de les panteres grogues (on hi vaig estar jugant l’any passat), compleixen aquesta funció inicial d’ajudar a veure’t amb normalitat. Allà trobes persones a les que no has d’explicar contínuament el que et passa o et deixa de passar perquè viuen coses semblants a tu. Poc a poc deixes de viure la homosexualitat com un problema o la qüestió central, i això et permet poder fer més reflexions i posicionar-te políticament. Igual que fa cinc anys jo veia les coses d’una manera, no se com les veuré d’aquí a cinc més. Però de moment ara m’agrada estar participant d’un grup que m’aporta molt a nivell intel•lectual i que també fa coses de cara a la societat.

A part d’això trobo que també es fa molta feina vivint la teva vida amb normalitat. Molta gent que mai hauria pensat en aquest tema i que potser té prejudicis, canvia més d’opinió veient a persones que incideixen en la seva vida quotidiana d’una manera comprensible i no només definida per la seva sexualitat; que veient una mani o un acte que no acaben de entendre perquè pot ser no saben el que hi ha al darrere.


El futur és un punt que no veig gens clar. Per una banda, ara sembla que ser homosexual sigui molt guay i el missatge políticament correcte passa per acceptar-ho i aplaudir-ho. Però després veus manifestacions com les del “foro de la familia” o sents a persones que diuen que no importa ser homosexual però que no volen que els seus fills ho siguin, o que l’adopció per part de parelles homosexuals farà que els fills siguin homosexuals, com si això fos un problema. Aquestes coses fan una miqueta de por perquè fan pensar que aquest és un moment de moda i de “panfleto”, però que quan passi farem un bot enrere. A nivell de moviments socials penso que la manera de funcionar continuarà una miqueta com ara. Continuarà havent grups més definits políticament i d’altres menys.

Grups que estaran una mica a un mon paral•lel, una mica allunyats del pla quotidià i centrat en les idees i d’altres més institucionals. Penso que això ja va bé perquè aconsegueixen coses diferents i totes elles necessàries. El que sí que crec és que poc a poc els col•lectius aniran sent més independents els uns dels altres i que cada cop que un faci alguna cosa serà recolzat, o no, en funció de les afinitats ideològiques dels altres. Espero que aquestes afinitats cada cop siguin més flexibles.

Per una altra banda, crec que internet cada cop serà, perquè ja ho està sent ara, una eina que servirà per escampar idees i permetre una major coordinació entre grups geogràficament allunyats.

Altres canvis a nivell social tenen a veure amb l’augment de la representació de les dones al mon laboral i l’àmbit polític. O la aparició de noves qüestions com la immigració, que ara apareix en un context diferent a generacions anteriors, mostrant moltes facetes pròpies de la nostra manera de veure la societat i abordar noves problemàtiques.

He militat activament al JALG i al Grup de Lesbianes feministes (GLF). Penso que son grups amb maneres de fer diferents i que responen a necessitats i moments diferents. Crec que el JALG té una funció, per dir-ho d’alguna manera, “socioterapèutic” serveix per crear xarxes socials i fer Visibilització en l’àmbit universitari. El Grup de Lesbianes feministes, porten a terme un tipus d’acció més política i reivindicativa a nivell ideològic.

Son dues maneres de fer representatives del moviment d’alliberament gai i lèsbic. Per una banda hi ha grups una mica més institucionals, vinculats als bars d’ambient i als partits polítics que fan una tasca no tan orientada a la reflexió política y actes com manifestacions etc. Per una altra banda tenim grups que si que fan aquest tipus de reflexió, que estan centrats en una visió més política de la societat.

En el seu moment, el JALG va tenir per mi una funció determinada. Ara estic a Lesbianes feministes perquè comparteixo les seves idea i m’agrada la manera que tenen de treballar. No només es fan actes de cara a fora, si no que també es treballa molt a nivell intern, de revisió de textos teòrics, etc. Això m’agrada.

Aquestes són formes complementàries d’abordar un mateix tema, però de vegades resulta difícil coordinar-les, per què parteixen de punts de vista molt diferents. Per exemple, deu fer ja 3 anys que pel 28 de Juny només van quedar contents els de la Coordinadora. La manifestació estava plena de carrosses amb “logos” de bars d’ambient i s’havia aconseguit una reforma institucional apadrinada pels partits polítics. Hi ha grups que no estan d’acord amb aquesta manera de fer. No son els partits polítics ni els bars qui t’han de dir el que has de fer o com has de ser. Les demandes han de sortir de cadascú i de les seves necessitat. Per una altra banda els grups que fan visibilització també porten a terme activitats que encara que no siguin grans actes, com manifestacions i tal, no deixen de tenir una funció social molt important. Només el fet de que un grup de vint persones faci un sopar a un bar qualsevol i s’expressin amb naturalitat, també serveix per incidir en el pla més quotidià de la vida. Penso que aquests grups, que formen xarxes socials, encara que no tinguin una ideologia política tan definida, tenen més capacitat de convocatòria, segurament perquè tenen aquesta funció “socioterapèutica”. A més, el fet de fer visible d’una manera normalitzadora l’homosexualitat és una forma d’incidir i modificar la societat, per tant imagino que es pot dir que també es un acte polític. Però son molt institucionals i estan molt vinculats al consum. Això fa que es trobin amb la oposició d’altres grups més definits en contra d’aquestes dues coses, i que d’altres directament no sempre estiguin d’acord amb aquesta manera de fer. Clar, coordinar tot això porta un volum de feina que fa que per aquestes dates ja s’estigui preparant el 28J. Personalment penso que cada grup hauria de portar a terme les seves accions i que els altres s’hi afegissin en funció de la seva afinitat ideològica.

Pot ser el que tenen en comú tots els grups és un tema aparentment contradictori: estan centrats en el fet de ser homosexuals, però amb la intenció final de que aquest fet deixi de ser important. Uns incideixen en el tema més social i quotidià. Altres ho fan a través d’una reflexió política, apel•lant directament a les idees i demostrant que, no només estan centrats en la sexualitat, si no que també participen d’altres lluites, com el “No a la guerra” o en el cas del Grup de Lesbianes feministes, missatges orientats a la situació de la dona en el món actual. També passa que de vegades, aquestes idees polítiques estan en contra de les institucions i el consum, és aquí on xoquen amb els grups que assoleixen aquesta part i intenten fer-se un lloc on sentir-se a gust en el món tal i com és.

Opino que en gran part, el fet de militar, o no, es una qüestió de caràcter; de si t’agrada fer coses de cara als altres o no. Perquè quan participes a un moviment social en part t’estàs dirigint a un gran públic (la societat) per transmetre alguna cosa. Pot ser que això t’agradi o que no: que prefereixis fer alguna cosa en el teu entorn més immediat. Amb la militància gai - lèsbica també passa una cosa, i és que el tema de la sexualitat es un tema tan fi, tan personal i amb tants matisos que és difícil sentir-te completament representat, i aquest també es un punt important, perquè penso que per molts grups que hi hagin es complicat que tots aquests matisos personals estiguin representats i si no et sents representada tampoc participaràs a un moviments social, encara que defensi coses que són bones per tu d’alguna manera.

Una cosa que no tinc gens clara és si realment les coses que es fan des de el moviment gai - lèsbic, arriben de veritat a les persones que no estan ficades dins d’aquest “mundillo”. De vegades tinc la sensació de que si el Grup de Lesbianes Feministes organitzen alguna cosa, venen el de la FAGC, el Col•lectiu, els del “Sinver” i quatre més, i viceversa.

En part també és cert que si ara la gent es pot permetre no militar, o optar per actuar més individualment al seu entorn més immediat és perquè ara s’han aconseguit tota una sèrie de drets i llibertats que abans no existien. Abans si eres homosexual la única manera de sobreviure era associant-te. Ara existeix un marge més ampli d’expressió del que ets, tot i que de vegades aquest marge també està massa definit per una imatge comercial que et diu com has de ser si ets lesbiana.


GERARD[modifica]

Em presentaria com un estudiant de psicologia de 22 anys a punt de llicenciar-se.

S’han donat canvis bastant importants, hem estat 8 anys amb la dreta al poder, fet que resultava bastant agobiant, sobretot durant l’últim període, estaven reformant tot el que podien (educació, treball). La situació era bastant insostenible i et senties asfixiat. Fins que va haver de donar-se aquell atemptat perquè se’ls fes fora, pujant les suposades esquerres. Ara l’ambient s’ha tranquil•litzat una mica, personalment em sento més alleujat, tot i que només canvia una mica.

Pel que fa al món gai, no sé ben bé si sóc jo que he crescut o que realment ha anat canviant. Cada cop està més obert i destapat, veus gais pel carrer fent-se petons i agafats de la mà sense que passi res. Segurament hi té molt a veure que ara surtin gais a la televisió: gent de moda, presentadors, fins i tot en totes les sèries de televisió ara surt un gai com a mínim. Aquest fet és molt important, ja que està transmetent una imatge més positiva del que són els gais, ja no els presenten com afeminats (abans la imatge sempre era la del travesti o la del gai amb la funció d’enriure-se’n) sinó com a guapos, simpàtics, a la moda, adinerats, normalíssims. En definitiva, es tracta de la imatge del gai de consum, és a dir, de persona que serveix a la societat pel fet de que consumeix; de manera que se’l valora més com a conseqüència de que té un estatus social degut als diners que pot destinar al consum de banalitats: trentanyero que viu en parella sense família (fills) i per tan que es pot permetre el luxe de vestir roba cara o fashion, gastar colònies cares, freqüentar bars i discoteques cars, etc.

Tot i així, la normalització dels gais ve donada no tan per aquest nou mercat sinó per l’evolució que s’ha anat donant a nivell d’Europa, des d’on es porta més anys lluitant en aquest sentit que a Espanya. Així, primer s’ha hagut d’acceptar el gai com a persona normal per posteriorment poder-se aprofitar d’aquesta nova condició per explotar-lo com a sector del mercat de consum.

El Moviment d’Alliberació Sexual si que ha incidit en aquest canvi. La gent que en participa estan molt implicats amb la causa, molt polititzats, fet que contrasta escandalosament amb la resta de gais, o sigui la majoria, els quals en l’únic que pensen és en com es gastaran la pasta. S’han fet manifestacions, actes reivindicatius, però a part del Dia de l’Orgull que si que impacta en els mass mèdia, la resta d’activitats normalment passen desapercebudes per la societat, només incideixen al gheto de la gent d’associacions. Per la societat en general només existeix el Dia de l’Orgull i a sobre es critica perquè es concep només com una festa, i s’entén com una banalització de la problemàtica gai. De fet, actualment hi va tot tipus de gent, però més per la festa que com a reivindicació. A Xile (on vaig viure tot l’any passat) són molt homòfobs (et poden tirar pedres o fer-te fora d’un bar per donar-te un petó amb la teva parella, de manera que la majoria de gais ja no s’atreveixen a destapar-se), és per això que una manifestació de l’orgull gai és una reivindicació. De la mateixa manera, aquí abans també devia ser molt trencador però com que ja s’ha normalitzat tan s’ha convertit en una festa; en el seu moment devien tenir molta força aquests moviments però ara s’ha normalitzat i ja no té tan sentit.

Per reclamar el dret al matrimoni es van fer bastantes manifestacions, si la gent no s’hagués queixat les coses no haguessin avançat. Però per moltes manifestacions gegantines que facis, si el país està molt atraçat no canviarà (seria el cas de Xile per exemple), es necessita que passi un temps des de que comences a pronunciar-te fins que es normalitza la problemàtica, aquesta es fa més habitual, la gent normal va coneixent més dades; des de que es fa la queixa fins que arriba a la societat passa tot un període.

No m’he posat a treballar en cap grup perquè no he sentit la necessitat. En el meu cas ser gai no m’ha suposat massa trauma: de petit potser si que m’havien dit alguna cosa pel fet de jugar amb les nenes però no en feia gaire cas; he tingut novies noies i desprès em vaig enrotllar amb nois al principi com un joc, adonant-me finalment que també me’n podia enamorar; fins i tot ma mare també des de petit quan em preguntava si estava amb un algú incloïa les dues possibilitats. Si m’hagués sentit molt sol potser hagués buscat un moviment però més de recolzament. A més a més, a mesura que he anat creixent cada cop el tema estava més obert, i quan ha arribat el meu moment ja estava tot bastant bé; fins i tot la llei del matrimoni s’ha aprovat just quan la necessitava. Tot això fa que no hagi trobat necessari participar ni de moviments on recolzar-me psicològicament ni de reivindicar res.

Si que he participat dels moviments més reivindicatius anant a manifestacions, xerrades, tallers, etc. però mai com a organitzador. He tingut bastant contacte amb el moviment queer, ja que tinc amics que hi estan molt ficats, i quan fan coses hi vaig, però es traca més d’activitats d’autoconsum que de repercussió mediàtica.

Encara queda molt a fer amb “mitja Espanya”, la més feixista i homòfoba; en aquestes zones és bastant complicat ser gai, però aquí a Barcelona la cosa està molt oberta, dubto que et diguin res a cap lloc.

En entrar a l’adolescència i descobrir poc a poc que els homes també t’atrauen busques un lloc on puguis trobar gais. El primer que se’t presenta són discoteques i bars, començant pels més accessibles (els més publicitats): els comercials. És estrany perquè en un lloc amb una música molt comercial hi ha homes de tot tipus, però amb una tendència a homogeneïtzar-se en el prototip de gai de moda, fashion. Jo m’ho podia passar bé perquè sóc molt obert però veia que hi havia alguna cosa que no era per mi; per altra banda, i sense voler-ho ni adonar-me’n, poc a poc em vaig començar a vestir i a fer com el prototip, però tenia contradiccions. Abans sempre havia anat de concerts i baretos de reggae, anava hippy...Es dóna que per culpa de voler estar amb gais et veus abocat cap aquest prototip. De totes maneres , a mesura que aquestes contradiccions prenien força me’n adonava que al final a aquests llocs només hi anava, com tants, a lligar. En el meu cas, això va durar fins que en una festa de l’Orgull vaig conèixer una gent que estaven més ficats en el moviment queer i que anaven a llocs més alternatius; amb ells vaig tornar a anar a bars on em sentia còmode, amb música que m’agradava, i també a apropar-me al moviment queer. Sempre m’ha agradat anar per “okupes” (a xerrades, tallers, concerts,...) i ara resulta que a més es parlava de temes que m’interessaven especialment, sobre homosexualitat però vista des de perspectives molt diferents a les que normalment es parla. El moviment queer va molt més enllà del que la societat està començant a acceptar en temàtica gai (tipus de parelles molt més lliberals, opcions sexuals que la gent normal ni parla, etc.). Concloent, no m’he ficat mai a muntar-ho, només participo de l’activitat.

El moviment queer és un moviment que va sorgir a Nova York i que accepta a tot tipus de persona sense tenir en compte raça, gènere i identitat sexual; entén que fins i tot tu puguis definir el teu gènere i la teva orientació sexual (si una persona neix tio però vol ser tia se l’ha de respectar i tractar-lo com a tia si se sent així).Es tracta d’obrir la ment a totes les tendències sexuals i a no discriminar per aquestes qüestions.

En entrar a la democràcia es devia donar com a mínim un petit canvi perquè durant el franquisme els gais devien estar bastant reprimits. Un altre moment important degué produir-se quan es van acceptar les parelles de fet, tot i que era una concessió bastant reduïda, una mica agredolça ja que reconeixia que era un vincle més enllà que simples amics, encara que era una mica com “un café para todos” ja que incloïa d’altres tipus de vincle, més enllà de per amor.

Jo no estic d’acord amb el matrimoni però estar bé que tinguis els mateixos drets que les parelles heterosexuals, que si algú vol ho pugui fer. És perquè no crec amb el matrimoni que no m’hi he posat a lluitar, encara que a mi m’ha anat bé perquè necessitava casar-me amb la meva parella per poder estar junts, així si ell hagués estat d’aquí segurament no ho hauria fet.

De totes maneres, trobo molt més important canvis que no han tingut un moment històric, com seria el fet de poder anar amb la parella agafat de la mà (ho vaig notar quan estava a Xile i no podia fer-ho).

En realitat els moviments socials tenen una funció bastant important: si no hi ha ningú que es queixi el canvi no es produeix. Els polítics anirien fent la seva i no obririen els ulls a res, els moviments socials visibilitzen que a la societat hi ha malestar, els motiven a fer canvis, encara que només ho facin pels vots. En algunes temàtiques han estat decisius. Per exemple, quan s’acaben les dictadures, es fan moltes manifestacions a favor de la democràcia per tal de no tornar a caure en una altre règim dictatorial; en moments de canvis forts es nota que un moviment social fort fa que hi hagi canvis. Un exemple és França, que des de que van tenir la seva revolució i van aconseguir fer fora la monarquia tenen molta força i quan volen canviar alguna cosa ho aconsegueixen. Per altra banda, també depèn del govern i de la seva tendència política: en el govern d’Aznar es van veure les manifestacions més grans de la nostra història i no en va fer cas, no va servir perquè canviés la seva política (com a conseqüència directa de la queixa) però si va ser útil per conscienciar la gent.

Jo he recolzat al que m’ha semblat que havia de fer costat com estudiant o ciutadà, a nivell de manifestacions d’estudiants, pel matrimoni gai, entre d’altres. Mai saps fins a quin punt tindran repercussió en la societat i serviran (de vegades seria millor fer una xerrada, o alguna altra activitat) però sempre que es té l’oportunitat per dir la teva s’ha d’aprofitar ja que n’hi han poques.

No miro cap al futur de manera excessivament optimista. Per una banda, Europa dóna la imatge de que està en contra d’EUA i que allà estan fatal, però per sota del simulat sentiment antiamericà ens estem fent una UE seguint el model d’EUA, cada cop més capitalista i més neoliberal. Penso en el meu futur i no estic tranquil, em veig sense pensions, sense jubilació, amb la meitat de serveis socials, serveis sanitaris, amb totes les prestacions socials retallades.

Hi ha dos temes pendents de solució en el món gai: que lesbianes siguin més visibles (encara passen desapercebudes comparades amb gai) i l’acceptació dels transexuals (junt amb els travestis no els deixen treballar enlloc, per tan han de treballar obligatòriament en el món de la nit, en shows i en prostitució (com alguns gais en l’època franquista).

A Europa anirà evolucionant positivament, endarrere ja no es podrà anar, per molt que hi hagi gent de dretes homòfobs, cada cop serà més light, com en països com Suècia que les dretes són com les nostres esquerres de centre. Potser està més difícil en d’altres països com els sud-americans, on la religió té un paper molt important i on encara hi ha una mentalitat molt masclista. Tot i així, la religió catòlica no té tant poder com l’islam i les pel•lícules que arriben (com “Broke back mountain”) també van normalitzant el fet; si nosaltres amb 25 anys hem fet un canvi tan gran ells també ho faran.

Del primer presentador que va dir sóc gai amb tota tranquil•litat i que es mostrava com una persona normal (Jesús Vázquez), és a dir, sense fer necessàriament el pallasso (com el Boris) només fa uns dos anys; abans també hi havia gais coneguts a la televisió espanyola però ells no ho havien reconegut públicament (com Jordi González).

En les telesèries de producció nacional també s’ha donat aquest canvi. Aquest arribat més tard a la televisió que en la vida quotidiana dels ciutadans, però a d’altres llocs deu estar sent molt trencador.


CONCLUSIONS I DISCUSIÓ[modifica]

L’anàlisi de les narratives sobre les subjectivitats polítiques ha mostrat una gran complexitat degut a la quantitat de matisos a través dels quals els participants expliquen la relació que han construït amb la sexualitat. Tenint en compte aquesta complexitat, les conclusions s’han organitzat a través de tres grans blocs: el primer bloc intenta explicar la influència dels moviments socials en la transformació del subjecte polític i el segon, s’aproxima a la manera com el subjecte representa aquesta transformació a través del llenguatge, representació que es vincula inevitablement amb el consum. L’últim bloc, tenint en compte les reflexions dels dos primers, tracta de respondre la pregunta d’estudi plantejada a l’inici de la investigació, és a dir, de quina manera diferents entorns culturals, històrics i socials han donat peu a diferents subjectivitats polítiques i formes de resistència al discurs sexual normatiu.

Concretament, el primer bloc fa referència als moviments socials, centrant-se en les panoràmiques generals que els participants descriuen sobre el moviment GLTB, i per tant quines consideren que són les característiques que defineixen a un subjecte polític, quina relació descriuen entre les institucions de poder i la societat i de quina manera la sexualitat actua en aquest àmbit de relacions.

El segon bloc es centra en les representacions culturals i el consum en tant que la cultura occidental moderna i postmoderna està inevitablement vinculada a aquest. En aquest apartat es fa una breu aproximació als mecanismes que s’han produït dins de la societat de consum de masses i que ha portat a la sexualització del discurs cultural com a aspecte bàsic de les últimes dècades.

Primer bloc: moviments socials[modifica]

Una de les primeres conclusions que es pot extreure sobre el moviment GLTB és que en moltes narratives s’estableix una diferenciació clara entre la igualtat legal i la igualtat social en el sentit que per molts participants, tot i considerar que hi ha hagut molts i importants avenços legals a l’Estat Espanyol, la transformació social no ha estat tant significativa i és necessari activar processos de negociació i canvi dels significats relacionats amb el món gai. Aquesta asincronia entre legal i social es contextualitza en la recent aprovació de la llei del matrimoni i el boom mediàtic que proclama el mite de la igualtat assolida. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’equiparació de drets legals és evidentment diferent a les vivències quotidianes de cada persona.

Malgrat l’aprovació legal, la societat està molt dividida i el fet que la llei presenti igualtat no vol dir que la societat ho faci. (Jordi Petit)

Desde la II Guerra Mundial hasta ahora el cambio ha sido brutal. Estamos hablando de 60 años en que pasamos del exterminio a la aprobación del matrimonio hompparental. (...) De todas formas el cambio social (como en legislación) no ha ido al mismo ritmo que el pensamiento. (...) Sin lugar a duda, se ha ido ganando terreno y ha tenido mucha influencia que estemos protegidos a nivel legal, que hace que se respete más. (Cecilia)

El derecho al matrimonio ha sido un paso enorme para la evolución y la aceptación. Eso no quiere decir que ya esté todo hecho, aunque se ha avanzado no podemos decir que ya no haya homofobia en las calles. (Aría)

En aquesta línia, molts dels participants expliquen que el mecanisme per assolir la igualtat social, independentment del marc legal, són l’educació i la visibilització: pel que fa a l’educació, la institució educativa hauria de procurar un qüestionament de la norma heterosexista i educar per a la possibilitat i respecte a la diversitat de la pràctica sexual i, pel que fa a la visibilització, la quotidianitat de les pràctiques sexuals planteja conflictes antagònics que relativitzen els valors relacionats amb la heterosexualitat com a norma naturalitzada.

La visibilidad siempre ayuda a que la gente de la calle se de cuenta de que somos tan normales o diferentes como cualquiera. Tratar la sexualidad de una manera natural ayuda mucho a que no se creen tabúes y a que estemos todos/as informados. (Aría)

Creo que la educación juega un role importante a nivel cotidiano para exponer a los estudiantes a ideas que están fuera de las normas aceptadas por la sociedad (como la sexualidad de gays y lesbianas) en la cual vivimos. (Kate)

Todavía nos educan como chica o chico, niño o niña, que debe fijarse por “naturaleza” en el sexo contrario y es esta educación la que nos hace sufrir. (Aría)

En aquest sentit, i tenint en compte el context social exposat al marc teòric, és interessant tenir present que dècades endarrera, en la dictadura franquista i durant els primers anys de la transició, aquesta diferenciació entre legal i social no era rellevant ja que la repressió i la clandestinitat a la qual aquest grup estava sotmès obligava a centrar la lluita i les reivindicacions en contra de la discriminació explícita. Per aquest motiu, l’acció col•lectiva es dirigia a l’assoliment de drets que garantissin la fi de la discriminació legal.

També es interessant comentar que aquesta situació va suposar que la diversitat sexual del moment no es consideres com a criteri identitàri ja que la repressió va accentuar el sentiment de pertinença a un grup minoritari discriminat i la necessitat de mobilitzar-se conjuntament en contra la repressió. Paral•lelament, aquest grups de caràcter reivindicatius van esdevenir cercles de relació que suposaven un suport emocional necessari degut a les conseqüències negatives de la situació: forta repressió i més tard, la crisi de la SIDA.

Actualment, a mesura que la situació legal s’ha anat equiparant i la discriminació social explícita ha disminuït (que no vol dir que s’hagi acabat), la conjuntura social ha permès que l’acció col•lectiva es centren en reivindicacions de caràcter simbòlic i, com a conseqüència, els moviments socials s’han diversificat i han aparegut grups amb discursos propis, reivindicacions i accions concretes.

De la mateixa manera que a les narratives es fa referència al passat i al present, el futur queda implícitament vinculat a fites que s’han d’assolir, que es poden resumir en: aconseguir que els guanys obtinguts legalment transcendeixin a l’àmbit social (actualment, hi ha la percepció que les lleis evolucionen més ràpidament que la mentalitat de determinats sectors de la societat), visibilització, sobretot en el cas de les lesbianes, acceptació legal i social dels trans i promoció d’una educació per la diversitat més completa on tinguin cabuda opcions sexuals diferents.

Tenint en compte aquesta heterogeneïtat dels moviment i partint de l’anàlisi de les narratives, es podria dir que actualment els col•lectius relacionats amb el món homosexual es poden explicar a través de tres grans grups: socioterapèutic, institucional i antisistema.

Els moviments institucionals, que tenen una funció de reivindicació de caràcter reformador, és a dir, propiciar reformes a partir de mecanismes legals i dins de l’organització establerta per tal d’assolir la igualtat legal i social. Per exemple la despenalització de l’homosexualitat, la llei del matrimoni homosexual, les adopcions... Aquest moviment és de caràcter indentitari ja que parteix de la idea implícita que la pertinença a un grup social permet construir una identitat individual.

Un ejemplo es la ley que regula el matrimonio homosexual. Simplemente se trata de una modificación del Código Civil para que no discrimine a nadie por cuestiones de orientacióm sexual y que todas/os tengamos los mismos derechos.(Lilflea)

Per altre banda, diferents narratives han posat èmfasi en un tipus de moviment adreçat a l’establiment de relacions socials i recolzament emocional, diferenciant-lo clarament d’altres tipus de grups. Una de les participants, Mandarina, el va anomenar socioterapèutic, etiqueta que s’ha adoptat per explicar aquest tipus de grup.

He militat activament al JALG (Joves per a l’Alliberament Lèsbic i Gai) i al Grup de Lesbianes feministes (GLF). Són grups amb maneres de fer diferents i que responen a necessitats i moments personals diferents. Quan vaig anar al JALG, cercava a gent amb qui poder compartir les meves experiències i sentiments. També volia saber com altres persones havien afrontat determinades situacions que en aquell moment per mi suposaven grans obstacles i barreres. A més de satisfer les meves necessitats, vaig trobar-me amb un grup d’amics/gues (per sobre d’una associació), algunes de les quals encara mantinc tot i la meva desvinculació del grup i el meu distanciament de la universitat. Crec que el JALG té sobretot una funció, per dir-ho d’alguna manera, socioterapèutica. Serveix per trobar suport social, iguals i crear xarxes socials, a més, també porta a terme la funció de visibilització important en l’àmbit universitari. (Mandarina)

Si m’hagués sentit molt sol potser hagués buscat un moviment però més de recolzament. A més a més, a mesura que he anat creixent cada cop el tema estava més obert, i quan ha arribat el meu moment ja estava tot bastant bé (…). Tot això fa que no hagi trobat necessari participar ni de moviments on recolzar-me psicològicament ni de moviments per reivindicar res. (Gerard)

És un moviment que té la funció de promocionar la relació social i el suport emocional, satisfer un sentiment de pertinença al grup (partint d’un marc d’interpretació que suposa que les persones necessiten identificar-se amb un grup per tal de poder construir la identitat individual a través de la identitat col•lectiva, aportant una ideologia compartida i un sentiment positiu pel fet de pertànyer al grup), la promoció de l’associacionisme i la visibilització d’una realitat que és present però que està tabuitzada i marginada.

“Existia una llei de perillositat social i per tant podies anar a la presó. Per suposat, també estava prohibit l’associacionisme i a més la mentalitat de la societat en general era profundament retrògrada.” (Jordi Petit)

S’ha de tenir en compte que, com ja s’ha comentat, el moviment socioterapèutic va emergir amb molta força a la dècada dels 80 degut a la necessitat que moltes persones van tenir de buscar suport emocional com a conseqüència dels efectes negatius de la repressió institucional i que la SIDA va tenir sobre el col•lectiu gai.

Aquest moviment, juntament amb l’institucional, ha anat acompanyat de l’emergència d’un model consumista que ha utilitzat al món gai com a mercat potencial per explotar econòmicament. L’estratègia ha estat la creació d’un estereotip [1] molt rígid definit per característiques com una elevada capacitat adquisitiva, el culte al cos i la bellesa, l’estètica, la creació de símbols compartits, la pràctica de consum especialitzat,...

Aquesta identitat de consum és una construcció estereotipada que ha emergit, entre d’altres factors, per l’associació que inicialment es va donar entre consum i militància i per la influència d’interessos econòmics. Des d’un principi, aquest model gai, molt associat al nord-americà, ser rebutjat pels col•lectius ja que era percebut com a retrògrada i alienant. La introducció d’aquest model doncs, no va ser iniciativa dels homosexuals sinó que hi va haver una intenció comercial de popularitzar el model consuminsta anglosaxó. Actualment, hi ha opinions molt critiques en relació a aquesta identificació ja que pot ser interpretada com a especialització en forma de gueto i de nova estratègia de dominació (reproducció d’un discurs instrumentalitzat econòmicament). Tanmateix, per a moltes persones, aquest fenomen ha contribuït positivament a la visibilitat del moviment, a la protecció (creació d’espais de consum que permeten actuar de forma natural sense discriminació de cap tipus) i a la possibilitat d’identificació del col•lectiu i a la creació d’identitat.

Los bares de ambiente han facilitado el encuentro de colectivos homosexuales, creando un clima de compañerismo, aceptación y propiciando la creación de asociaciones y agrupaciones que trabajan en pro de la igualdad. (Lilflea)

En aquest sentit, és interessant destacar que el moviment socioterapèutic no està únicament vinculat a una praxis estereotipada ja que hi ha també col•lectius destinats a oferir espais de relació i suport que no es vinculen amb el model consumista com per exemple, les Panteres Grogues, el Casal Lambda, ...

... alternativas como internet o grupos como las panteres grogues que no tienen nada que ver con el consumo y que sirven para ir creando redes donde los homosexuales puedan relacionarse sin la presión que reciben desde una sociedad donde impera el modelo heterosexual. Por tanto, nadie está obligado a entrar en este circuito de consumo. Creo que el consumo orientado a homosexuales sólo es una forma más de estar en una sociedad de consumo. (Jordi Petit)

El moviment antisistema, que és de caràcter revolucionari, té una finalitat rupturista de l’ordre establert (al qual considera rígid i amb una intenció clara de control social per tal de generar processos de transformació de les normes habituals del sistema) per construir noves formes d’organització i interpretació de la sexualitat. Parteix de la crítica a la tradició consumista ja que considera que és negativa perquè crea un estereotip imposat i instrumentalitzat (intenció lucrativa), promociona espais de consum que desarticulen formes de lluita i subversió i parteix de la idea que totes les formes de dominació s’alimenten mútuament i que, per tant, és necessari lluitar contra totes elles a la vegada.

Crear un “mercado homosexual” es una hoja de doble filo: se cubren las necesidades de un segmento social, pero a la vez se le encasilla en él. (Lilflea)

La reivindicació fonamental d’aquest moviment és la possibilitat de crear noves formes d’interpretació de la sexualitat i plantegen, des d’una perspectiva socioconstruccionista, la pràctica d’identitats múltiples i efímeres.

Les funcions es podrien resumir en:

• Acció política rupturista en relació a l’hegemonia del discurs heterosexual. • Trencar tabús i codis rígids d’interpretació de les identitats. • Plantejar noves formes d’organització social que no perpetuïn els sistemes d’opressió (família, educació, medicina, psicologia clínica, ...).

La dimensió política que, després de l’anàlisi de les narratives, es pot relacionar amb el món homosexual, és a dir, els moviments institucionals, els socioterapèutics i els antisistema, pot ser analitzada a través de la teoria dels Nous Moviments Socials: en primer lloc, el conjunt de col•lectius que es poden considerar institucionals, és a dir, aquells que estan vinculats a partits polítics, no podrien ser considerats, des de la teoria plantejada per Melucci, com a moviments socials ja que el seu objectiu és reformar les normes tradicionals i no produir espais simbòlics que permetin la creació d’identitats. En segon lloc, els col•lectius anomenats socioterapèutics es poden analitzar com a nou moviment social ja que l’acció col•lectiva està vinculada a processos identitaris. L’últim dels moviments analitzats a aquesta investigació, els antisistema, bàsicament els moviments de doble militància i els Queer, són difícils d’explicar des d’aquesta perspectiva ja que, per una banda, si que és acció col•lectiva alternativa als processos de participació social habituals (democràcia) que planteja conflictes antagònics amb els valors i les normes hegemònics i ofereix formes d’organització i representació de la realitat diferents a la tradicional. Tanmateix, es diferencia de Melucci en tant que aquesta acció no està vinculada a la creació d’identitat individual sinó que planteja una forta crítica a la definició de la identitat a través de processos grupals ja que es interpretada com a una nova forma de dominació.

Seguint amb la teoria dels NMS i centrant la reflexió amb la idea que Melucci sustenta que les persones ens trobem en una època de transició entre la societat industrial i la postindustrial, es pot dir que, actualment, conviuen dues formes de definició del subjecte polític: d’una banda, està molt present la noció de subjecte polític modern, que apel•la directament als mecanismes contractuals de la societat democràtica i per l’altre, fins i tot des de postures modernes, s’observen alguns fils del discurs que tendeixen a incloure qüestionament de tipus postmodern, referents a temes com la imatge, els límits de la identitat i la construcció social del poder i la identitat.

En aquest sentit, la identitat individual criticada pels moviments antisistema pot ser explicada a través de la teoria de Foucault: la identitat pot ser entesa com a una forma de biopoder, és a dir, de control sobre la vida, que predefineix de forma positiva (no prohibitiva sinó expansiva) una manera de ser natural sustentada pels sabers (ciència i cultura), l’heterosexualitat, i una manera desviada de ser, l’homosexualitat. Aquesta naturalització de la pràctica sexual s’imposa subtilment com a norma absoluta i vertadera i es interioritzada per les persones esdevenint una nova forma de dominació positiva.

Pel que fa a la teoria de Moscovici, que descriu les possibilitats d’innovació per part de minories actives i utilitzant el concepte de relació de poder de Foucault [2], l’anàlisi del context social i de les narratives permet reflexionar també sobre els moviments socials entesos com a minories (deixant de banda la problemàtica que presenta la diferenciació entre minoria i majoria): es pot dir que aquests han influït d’una manera o altre en la dimensió psicosocial de les persones de manera que, entenen el poder com a relació i la influència social com a multidireccional, es pot dir que els moviments socials minoritaris tenen capacitat teòrica per influir estratègicament en la negociació dels significats que regulen les interaccions socials. Aquesta relació explica els canvis que els moviments socials han provocat en els significats i pràctica de la sexualitat a nivell internacional i concretament a Catalunya i a l’Estat Espanyol, qüestionant valors i normes heterosexistes naturalitzades plantejant formes d’organització i interpretació diferents a les habituals.


Segon bloc: representacions culturals i consum[modifica]

Els mecanismes de negociació estètica (amb les conseqüents implicacions morals, socials, legals i polítiques) es produeixen en un context de capitalisme de consum i el seu desenvolupament al llarg de les últimes dècades ha sigut vertiginós. Es pot veure al llarg de les narratives que aquest context cultural és un dels punts forts de reflexió i valoració, no és, en absolut, banal: per una banda, es troben diferents interpretacions i explicacions que posen de manifest la importància a tots els nivells (des del més íntim fins el més polític) de les representacions culturals de la sexualitat per part dels participants i per l’altre, aquests mecanismes creen un lligam inevitable i fort amb les estructures econòmiques i polítiques des de les quals es donen. Aquest serà un dels punts claus per entendre les diferents nocions d’identitat, sexualitat i acció política.

Des d’una perspectiva reformista, per exemple, Jordi Petit, omet les crítiques al conjunt del sistema capitalista de consum i valora positivament les eines que ha aportat per assumir unes determinades fites relacionades amb l’equiparació de drets:

El paper dels mitjans de comunicació ha sigut molt important per la consecució dels objectius del moviment homosexual. Hi ha una sèrie de factors que han contribuït fortament a crear debat i acceptació social al voltant d’aquest tema:

En Primer lloc la permeabilitat de la premsa al nostre discurs, des del primer moment ens van fer molt cas. El tema de l’homosexualitat creava expectació i els mitjans de comunicació responien donant-nos veu. A partir d’aquí, van ser molt importat l’aparició als medis, de militants, explicant situacions clares de discriminació que havien patit personalment i que eren compartides per moltes altres persones que pot ser no participaven directament del moviment.

Posteriorment va haver-hi tot un auge de testimonis personals a programes, sobre tot reality shows, com “El Diario de Patricia”, on freqüentment apareixia gent diversa i de diverses edats explicant que era homosexual i les implicacions que això tenia a la seva vida. Des de nois o noies que havien sigut rebutjats pel seu entorn familiar o social, fins a parelles homosexuals que anaven al programa per reconciliar-se igual que qualsevol parella heterosexual. Aquest tipus de programes mostraven i mostren la dimensió mes quotidiana de les demandes polítiques, que, d’aquesta manera s’anaven veient progressivament recolzades per un sector de la societat que pot ser no era tan permeable a missatges exclusivament polítics.

També es rellevant l’aparició de personatges públics com Jesús Vázquez o Boris Izaguirre que es presenten obertament com a Homosexuals. En aquest sentit s’ha discutit molt sobre si la imatge que donen, especialment Boris Izaguirre perjudica al col•lectiu homosexual, per ser massa frívol o histriònic, o per respondre a un estereotip massa encartronat. La meva opinió és que, per una banda, ningú representa a tots els homosexuals, ni Boris, ni Jesús Vázquez, ni ningú, per tant ells poden fer el que vulguin. Però és que a més, la dignitat no te res a veure amb la seriositat en les formes, una persona com Boris Izaguirre (o com les Drag Queens, que també han estat acusades de treure dignitat al moviment GTL) pot ser tan digna com qualsevol altra. D’això es tracta, de reivindicar la mes absoluta diversitat en les formes de ser i expressar-se. I el fet de que un personatge públic manifesti lliurement la seva sexualitat, de la manera que sigui ajuda a transmetre aquesta idea. (Jordi Petit)

Aquest discurs reflecteix a la perfecció el que McNair defineix com a Cultura del striptease i striptease chic. És a dir, l’aparició de personatges públics o anònims exposant públicament aspectes de la seva vida privada. Igualment es desprèn del seu discurs una noció dels mecanismes útils o legítims pel canvi i la negociació social. En aquest cas, aquells que en lloc d’apel•lar directament a la legitimitat de la reivindicació mitjançant la lògica dels drets establerts per la societat contractual, apel•len a l’acceptació a través de la quotidianitat, de la compassió, la semblança i l’empatia (en el cas del streapteases anònims) o de l’excel•lència estètica i l’admiració (en el cas de l’striptease chic).

A l’últim paràgraf, el participant s’avança a una crítica recorrent al sí del moviment homosexual: donada l’escassetat de representacions de l’homosexualitat (en comparació a l’heterosexualitat que actua com a universal normatiu) sovint es planteja, com es veurà, que aquestes representacions haurien de tenir una clara direccionalitat positiva.

Gerard, per exemple, expressa el seu rebuig implícit a determinats models d’homosexuals així com la conveniència d’altres:

El primer presentador que va dir sóc gai amb tota tranquil•litat i que es mostrava com una persona normal (Jesús Vázquez), és a dir, sense fer necessàriament el pallasso (com el Boris) només fa uns dos anys; abans també hi havia gais coneguts a la televisió espanyola però ells no ho havien reconegut públicament (com Jordi González).(Gerard)

En aquest cas es pot veure com determinades actituds, com ara la de Boris Izaguirre, que tendeixen a vincular la seva imatge pública d’homosexual a un histrionisme característic, són valorades negativament per part d’aquest participant. Un cop més es posa de manifest el fet que les representacions de l’homosexualitat no es consideren en cap cas innocents ni innòcues sinó carregades de pes social i per tant, de responsabilitat en vers totes aquelles persones que puguin considerar-se al•ludides per aquesta representació.

Aquesta importància la posa de relleu a un altre nivell Mandarina Veloz:

Davant el ja conegut debat sobre si és més convenient que es vegin gais i lesbianes independentment de com aquests/es es representin, o si només hauríem de voler que apareguessin referents positius, me quedo amb la primera opció[...] el que és més important es que se’n parli i se’ns vegi, que fassem evident que existim; una vegada existiguem ja negociarem com volem que ens vegin o no.(Mandarina Veloz)

Aquest fragment de la narrativa permet veure una altre valoració sobre l’estat de la qüestió: si bé el primer adopta una postura que clama per un canvi radical en el qual l’homosexualitat no es representi en base a esquemes heterosexistes, la segona considera inevitable haver d’adoptar formes preexistents de representar, entendre i interpretar l’homosexualitat abans d’estar en disposició de negociar, en aquest cas la imatge.

Tot i així, no nega el fet que aquestes representacions ja existeixen i es situa, com Jordi Petit, a favor d’un discurs de diversitat com a necessitat i característica del moviment homosexual:

El problema d’haver d’esperar a trobar un referent positiu per a tothom és que no existeix. Si no existeix ni volem una definició del que és un gai o una lesbiana, com podem voler o esperar trobar UN referent que ens representi? Tot i voler allunyar-nos dels continus estereotips tampoc els podem negar ni deixar de representar ja que també hi ha gais-lokes i lesbianes-butch, i al igual que no és just que aquestes imatges es prenguin com a representatives de tot el conjunt de gais i lesbianes, tampoc és just que aquestes imatges quedin fora de les possibles opcions de ser. (Jordi Petit)

Lligada a la idea de la representativitat i la seva importància a nivell social, hi ha un altre matis característic d’aquest fenomen: per una banda, les representacions culturals ensenyen a la societat a mirar l’homosexualitat, i per una altra, ensenya als homosexuals a veure’s a ells mateixos. Aquesta segona idea es relaciona amb una forma de militància de caire identitàri que centra part del seu discurs i de la seva activitat en la idea del benestar psicològic:

Penso que és súper important que existeixin el màxim de referents en tots els aspectes possibles, perquè crec que són un element que afecta de forma molt subtil i positiva – quan existeixen- en el nostre benestar ja que, per una banda fa evident de forma quotidiana l’existència de diversitat, la societat et reconeix com a membre d’aquesta; i per una altra perquè tu mateixa no has de repensar tota l’estructura del sistema que et van ensenyar per tal de fer-te un lloc tu mateixa. (Jordi Petit)

Aquesta idea de la importància d’incidir des del moviment en la cultura i de crear cultura, es reflexa especialment en la narrativa de Josep Vites (propietari d’una llibreria de temàtica GLTB):

Aquesta lluita, des de la cultura també és una forma de militància. Quan vam obrir aquesta llibreria, es necessitava un espai gran i diàfan, que servís com a lloc de reunió i focus cultural. Hem presentat molts llibres i es dóna veu a moltes maneres diferents de viure i entendre l’homosexualitat. Això dona pes al moviment i apropa les seves idees i els seus missatges al gruix de la societat. Aquí han vingut molts pares i pedagogs durant els últims anys buscant material d’informació. (Josep Vites)

Sembla que un fet acceptat per tots els participants és que la producció cultural “pròpia” és una eina important. Tanmateix, si fins ara s’ha vist com es produeixen discrepàncies en considerar com haurien de ser (o com no haurien de ser) gestionades aquestes representacions, s’ha de tenir en compte que un altre punt important de reflexió i crítica és la estreta relació que hi ha entre la possibilitat d’aquesta cultura com a eina i el fet que aquesta es doni en un sistema capitalista de consum (que alhora sustenta un sistema patriarcal i per tant, homòfob i heterosexista). Sovint, els participants, davant de la idea de representacions culturals de l’homosexualitat, no es refereixen només a las formes de narrar l’homosexualitat sinó que es relaciona immediatament amb un sector de mercat que inclou des de la roba fins a paquets turístics.

Cecilia, per exemple, que també té una llibreria GLTB, considera que el merchandising és una manera de crear, o millor dit, d’alliberar un espai a les persones homosexuals dins la societat:

Por lo que respecta a la tienda, en concreto, a parte de los libros, tampoco hay tanto material. Lo que más se vende es merchandising gay. Los grupos sociales, especialmente el sector de las mujeres, de forma natural e intrínseca, necesitan identificarse, de pertenecer a un grupo y ser aceptado por él, de manejar los mismos códigos, y ahí entro con el merchandising. Muchos lo critican, pero yo lo rescato: esta tienda llena ese vacío para que ese grupo tenga sus iconos: bandera de arco iris, de los osos, de los leader, chapitas, llavero, anillos… Es un pink point. (Cecilia)

Un cop més es pot veure com la difusa barrera entre la producció cultural i el consum de fetitxes desperta cert recel entre persones que se senten al•ludides pel fet de ser homosexual: Gerard, per exemple, admet que la importància de la diversificació o millora de la imatge majoritària dels homosexuals ha contribuït a que la societat assumís la seva existència com quelcom cada cop menys abjecte:

Pel que fa al món gai, [...] Cada cop està més obert i destapat, veus gais pel carrer fent-se petons i agafats de la mà sense que passi res. Segurament hi té molt a veure que ara surtin gais a la televisió: gent de moda , presentadors, fins i tot en totes les sèries de televisió ara surt un gai com a mínim. Aquest fet és molt important, ja que està transmetent una imatge més positiva del que són els gais, ja no els presenten com afeminats (abans la imatge sempre era la del travesti o la del gai amb la funció d’enriure-se’n) sinó com a guapos, simpàtics, a la moda, adinerats, normalíssims. En definitiva, es tracta de la imatge del gai de consum, és a dir, de persona que serveix a la societat pel fet de que consumeix;... (Gerard)

Però per altra banda, considera que acceptar això suposa pagar un preu innecessari al capitalisme de consum:

Tot i així, la normalització dels gais ve donada no tan per aquest nou mercat sinó per l’evolució que s’ha anat donant a nivell d’Europa, des d’on es porta més anys lluitant en aquest sentit que a Espanya. Així, primer s’ha hagut d’acceptar el gai com a persona normal per posteriorment poder-se aprofitar d’aquesta nova condició per explotar-lo com a sector del mercat de consum. (Gerard)

Un altre problema de la cultura en la societat de consum és que el seu accés a ella, la forma de participar de la cultura, passa per complir amb unes determinades pautes de consum. Aquesta pressió per adoptar pràctiques que et defineixin, t’identifiquin o d’alguna manera mostrin culturalment la teva homosexualitat, també es posa de manifest:

Se fa difícil allunyar el concepte de lesbiana o gai d’una imatge, sobre tot quan existeixen múltiples fonts des d’on es proposen noves definicions estètiques – i culturals -. El fet s’agreuja quan, a la dificultat de desvincular la pràctica sexual de l’estereotip, afegim el fet que aquestes imatges en la seva majoria les trobem vinculades al consum. També ens trobem amb propostes polítiques des dels moviments socials, però aquestes tampoc contribueixen a aquesta desvinculació. La pressió per una determinada imatge, a partir de la qual seràs jutjada, és molt forta per les dues parts. Crec que la negativitat d’aquesta imatge està en la pressió externa que sentis per mantenir-la.(Mandarina)

És a dir, en la societat de consum, paral•lelament a la sexualització dels discurs cultural, també es dona una gran pressió per reproduir una imatge intel•ligible que defineixi, no només el sexe, sinó també la sexualitat de les persones. Aquesta pressió, segons Mandarina Veloz, es dona tant des de postures hegemòniques i institucionals com des de moviments i cercles contestataris, que si bé rebutgen els mitjans capitalistes de reproducció cultural, també desenvolupen, produeixen i exigeixen l’adhesió a determinades formes d’expressió de la sexualitat. En aquest punt, apareix una paradoxa aparent donat que la mateixa participant havia dit en un paràgraf anterior que era imprescindible visibilitzar culturalment l’homosexualitat independentment de les formes que aquesta visibilització adoptés. Tot i així, el que desprèn és que el que és negatiu no és que existeixi una imatge de cara a la resta de la societat sinó que aquesta imatge hagi de ser reproduïda i viscuda i que actuï com a base de codis de relació entre ella com a lesbiana i el món on viu.

Malgrat aquesta reflexió sobre la impertinència de codis culturals diferents, per diferents sexualitats, altres participants aborden el tema amb més optimisme considerant que aquestes formes de reproducció i representació cultural donen força a la lluita política GLTB.

Per una banda, trobem una visió optimista i acrítica amb el capitalisme que considera que precisament el capitalisme dóna unes eines de producció que afavoreixen la diversitat de models i per tant redueix a l’absurd l’encartonament estètic inicial del que partien els moviments identitaris. Per una banda, J. Vites diu:

Tot i que al principi, la imatge dels gays podia semblar molt homogénia, al voltant d’aquest cliché tan “positiu” de l’home ric i meravellós sense cárregues familiars que vestia marques molt exclusives, etc. Poc a poc la realitat es va anar mostrant. Pel.licules com “La boda de Muriel” o “Priscila reina del desierto” jo crec que son significatives de com es va anar trencant aquesta imatge encartronada. Es reivindicaven les Drag Queens o icones com la música d’ABBA. També van marcar pel•lícules com “Maurice” que t’explica la sortida de l’armari de dos nois molt joves a un ambient molt conservador, o aquí “La ley del deseo” als 80 també va impactar bastant. També estan tenint molt èxit les novel•les de David Leddick que és un autor nortamericà que va viure a Catalunya la segona meitat dels anys 80 i que a les seves històries tracta l’homosexualitat amb molta naturalitat, molts temes vinculats, com les relacions personals o familiars, d’una forma molt tranquil•la. És a dir que a poc a poc la cultura ha incorporat moltes imatges diferents que, al final son tantes, que ja no t’obliguen a ficar-te dins d’un tòpic per ser homosexual. (Josep Vites)

En la mateixa línia, Lilflea afirma que:

Como referentes culturales: Creo que el mayor exponente es el cine. Es mucho más visual y de consumo masivo, llega antes que la música o la literatura. El cine de temática gay, o bien con papeles donde aparecen personajes homosexuales ha aportado una visión cotidiana a la homosexualidad. Sacándola de los entornos marginales donde siempre se penso que residía. Casos concretos serían: “Philadelphia”, aunque la temática es dura. Recientemente “Brokeback Mountain” ha sido una de las películas que más revuelo a tenido a nivel mundial. Y series como “Queers as Folk” y “The L World”. Resumiendo, si un actor o actriz famoso representa un papel homosexual, posiblemente la obra tendrá éxito. Y si ello ayuda a aceptar la opción sexual de cada persona, bienvenido sea. Volviendo a España, tenemos a un personaje homosexual en casi todas las series que se encuentran en Prime-time. Eso implica que la cotidianidad de la homosexualidad está presente, y a la vez, verla representada hace que la sociedad se haga a la idea de su existencia. Además el tratamiento que se da de los personajes es importante. No se cae en tópicos, ni hay tabúes.(Lilflea)

Des d’una perspectiva més històrica, Maya considera el panorama en termes evolutius:

Quan va començar a aparèixer el tema de l’homosexualitat en el cine i la televisió jo ja era gran. La primera que recordo és “Mi querida señorita” (la trama explica la història d’una senyora que se sent home i fa un canvi de sexe), fou de les primeres que es van fer a Espanya i en el seu moment va ser trencador.

Aleshores, va venir una onada de pel•lícules reivindicatives; eren necessàries però molt avorrides. Personalment em sembla més important una telesèrie com “7 vidas” en la que es fan bromes i on es concep com el més normal del món. Tot el que sigui normalitzador i festiu és positiu, més que allò més tràgic. Avui en dia no hi ha sèrie espanyola on no apareguin gais (això denota que se’ns té en compte dins del mercat de consum, en la valoració de les audiències en aquest cas), tota sèrie que “se precie” ha de tenir un personatge gai, de la mateixa manera que tothom ha de tenir amics homosexuals (“¡ponga un gay en su vida!”).Una sèrie importada que destacaria és “L”. Està molt ben feta, és divertida, ocurrent i bastant realista; està bastant aconseguida. (Maya)

Davant d’aquestes postures, Gerard considera que la possibilitat de canvi s’ha de donar a través d’accions alienes i distanciades del mercat de consum, en l’acció social directa que permeti la multiplicitat i mutabilitat d’identitats en la pràctica. Segons la seva experiència personal aquesta possibilitat ve donada de la mà del moviment Queer, definit en aquests termes: El moviment queer és un moviment que va sorgir a Nova York i que accepta a tot tipus de persona sense tenir en compte raça, gènere i identitat sexual; entén que fins i tot tu puguis definir el teu gènere i la teva orientació sexual (si una persona neix tio però vol ser tia se l’ha de respectar i tractar-lo com a tia si se sent així).Es tracta d’obrir la ment a totes les tendències sexuals i a no discriminar per aquestes qüestions.(Gerard)

És a dir, si bé la producció cultural és d’alguna manera un ostatge del capitalisme de consum i per tant, tota imatge produïda dins del seu àmbit tindrà un cost en termes d’adhesió a aquest sistema, sempre existeix la possibilitat de crear espais reals on tinguin cabuda tota mena de pràctiques que qüestionin els límits que el discurs hegemònic imposa a la sexualitat.

A mode de conclusió, al llarg dels últims anys la societat de consum ha anat augmentant la centralitat del discurs sexual explícit al voltant de les identitats dels subjectes socials.

Per una banda això ha afavorit l’emergència de subjectes polítics les reivindicacions dels quals giraven al voltant del qüestionament del discurs sexual hegemònic. Aquest avantatge inicial és suficient per aquells moviments que pretenien fer pels homosexuals un espai de possibilitat a una societat tradicionalment heterosexista sense qüestionar els vincles entre aquesta forma de dominació i altres, com per exemple el capitalisme. A mesura que anaven creant el seu propi mercat a través de la negociació de significats culturals (amb l’inevitable correlat mercantil que això suposa) anaven reafirmant les seves possibilitats d’actuar i ser reconeguts socialment.

Per una altra banda, des del mateix qüestionament de la norma heterosexista, existeixen moviments més joves que rebutgen d’arrel els mecanismes de creació d’identitats culturals que consideren ostatges del sistema capitalista. Aquesta nova forma d’entendre els sistemes de dominació optaran per la creació d’espais efímers que permetin posar en escena tantes variacions del discurs sexual com la imaginació permeti, però situant-se sempre al marge d’estructures simbòliques deutores del capitalisme de consum.


Tercer bloc: resposta a la pregunta d’estudi[modifica]

Després de l’anàlisi dels moviments socials i de les representacions culturals i tenint en compte les perspectives, teories i context social contemplades al marc teòric, es pot concloure que la vivència de la sexualitat, així com la percepció de necessitat de reivindicació i resistència, és una construcció social que emergeix durant la interacció situada en un context cultural específic i en un moment històric concret. Aquesta reflexió queda justificada a partir de la perspectiva construccionista, inclosa al marc teòric, que considera que la realitat és una construcció subjectiva i, sobretot, tenint en compte les diferències que es poden apreciar en la vivència concreta que les persones expliquen en les narratives en funció del context cultural i històric en la qual han interaccionat; aquest relativisme cultural i històric es reflexa als significats que són utilitzats a les narratives per referir-se a termes com identitat, context i progrés històric, diferències entre països i generacions, ...

Per exemple, els col•laboradors que van patir el franquisme i els que no, les diferències culturals de les zones de residència (Xile, Espanya – Catalunya, Barcelona, Alemanya, Illes Balears...), la diferència de context social en relació a l’edat (efecte generació)... Tots aquests factors influeixen decisivament en la vivència de l’experiència homosexual. Seguidament, s’il•lustra aquesta reflexió amb uns quants fragments de diferents narratives:

Des de que jo vaig començar a militar a la FAGC fins ara, el moviment Gai ha passat per quatre fases. En un primer moment, durant la dictadura, l’homosexualitat era una cosa que havia d’amagar-se. Existia una llei de perillositat social i per tant podies anar a la presó. Per suposat, també estava prohibit l’associacionisme i a més la mentalitat de la societat en general era profundament retrògrada. Després de la transició, ja als anys 80, els moviments socials començaven a estar estructurats i a tenir pes. Quan va aparèixer la SIDA, el col•lectiu homosexual va ser estigmatitzat per ser un grup considerat d’alt risc. Va ser una època molt centrada en campanyes informatives i de prevenció que va marcar un abans i un després a la historia del moviment. Als 90 van aparèixer els retrovirals que prolongaven i milloraven la qualitat de vida dels malalts. Poc a poc es va desvincular la imatge dels homosexuals de la sida. Va ser l’ època del boom dels bars d’ambient i poc a poc es va anar elaborant una idea més positiva dels homosexuals. Recentment s’ha aconseguit la igualtat legal amb el dret al matrimoni i en pocs mesos s’aprovarà la llei que permetrà als transexuals triar el sexe que figura al DNI. Crec que s’han fet uns progressos bastant impressionants en poc temps. (Jordi Petit)

Durant el franquisme els homosexuals no eren molt combatius, no hi havia una lluita política, de manera que tampoc molestaven. En canvi, a l’època de la Transició no teniem res, com que no teniem res buscàvem moltíssim (tot el dia a munt i avall anant a activitats, mirant tres pel•lis en un dia); va ser una època molt fructífera, es va crear molt. (Maya)

(...) A mesura que he anat creixent cada cop el tema estava més obert, i quan ha arribat el meu moment ja estava tot bastant bé; fins i tot la llei del matrimoni s’ha aprovat just quan la necessitava. (Gerard)

A los 18 años marché a Alemania (...) El progresismo del propio país me permitió abrir mi mente y relativizar los valores que me habían inculcado. En este país tengo el primer contacto con el mundo homosexual(...) Yo, con mi propia historia política, cultural e ideológica era muy difícil afrontar el tema de la homosexualidad. A pesar de eso yo continué siendo hetero, aunque mi cabeza funcionaba de otra manera (...) Cuando me separé decidí volver a Chile. Aquí fue como volver a mis 18 años porque mi proceso fue fuera y de alguna manera tuve que volver a aquello con lo que había cortado, con aquella realidad que abandoné. (Cecilia)

Creo que me siento con más libertad para expresarme sexualmente en Cataluña. (...) Este verano caminé teniéndome de la mano con una amiga en el barrio gótico. Me sentí bien. En NY he sido más reservada, pero también puede ser porque las relaciones han sido clandestinas y porque esto es mi “casa.” De pronto hay menos riesgos cuando una sabe que se va ir de un lugar.(Kate)

Un aspecte interessant relacionat amb aquest punt és que l’especificitat de la vivència de l’homosexualitat com a construcció situada culturalment i històricament influeix als processos d’acció i mobilització col•lectiva. El context sociocultural i la seva vivència orienta l’emergència de conflictes específics (exemple: conflictes legals durant la modernitat – conflictes de caràcter simbòlic durant la postmodernitat) i per tant, en certa manera, defineix la percepció de necessitats socials i el contingut i la forma de les reivindicacions possibles:

A mi em mereixen molt de respecte els grups que hi ha amb una lluita quotidiana (...) si hagués viscut en una altra ciutat més anònima potser hi hagués participat. (Maya)

A Xile (...) són molt homòfobs (et poden tirar pedres o fer-te fora d’un bar per donar-te un petó amb la teva parella, de manera que la majoria de gais ja no s’atreveixen a destapar-se) és per això que una manifestació de l’orgull gai és una reivindicació. De la mateixa manera, aquí abans també devia ser molt trenacdor però com que ja s’ha normalitzat tant s’ha convertit en una festa. (Gerard)



BIBLIOGRAFIA[modifica]

Bassa, J. i Freixas, R. (2000) El sexo en el cine y el cine en el sexo. Barcelona: Paidós.Studio.

Butler, J. (2002). Los cuerpos que importan. Barcelona: Paidos. Género y cultura.

Butler, J. (1997). Lenguaje, poder e identidad. Madrid: Síntesis. Estudios lacanianos.

Coria, A. Entrevista a Beatriz Preciado. Consultat a 11 d’abril de 2006. http://www.naciongay.com/editorial/entrevistas/21032002205318.asp

Cursos de enseñanza abierta de la UNED. (2004-2005) Introducción a la Teoría Queer. Consultat a 29 de maig de 2006 http://www.uned.es/dpto_fil/seminarios/enclaves/olisbos/programacion.htm

Deportes Queer. Mantenerse en forma. Consultat a 29 de maig de 2006. http://info.wien.at/article.asp?IDArticle=14949

¿DNI? Consultat a 11 d’abril de 2006 http://www.hartza.com/dniqueer.htm

Garay, A., Iñiguez, L. i Martinez L. (2003), La perspectiva discursiva en psicología social. Pàgina personal de Lupicinio Íñiguez Rueda. Consultat a 9 de gener de 2006. http://antalya.uab.es/liniguez/Materiales/perspectiva%20discursiva.pdf

Gimeno, B. (2006). Historia y análisis político del lesbianismo. La liberación de una generación. Madrid: Gedisa.

Grupo de trabajo queer. (2005). El eje del mal es heterosexual. Madrid: Traficantes de sueños.

Guasch, O. (1991). La sociedad roosa. Barcelona Anagrama.

Haraway, D. (1991) Conocimientos situados: La cuestión científica en el feminismo y el privilegio de la perspectiva parcial. En D. Haraway Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza. Madrid: Ediciones Cátedra (1995) (pp. 313 – 345).

Hernández Ojeda, C. Teoría Queer. Consultat a 11 d’abril de 2006. http://es.wikipedia.org/wiki/Teor%C3%ADa_Queer

Historia del movimiento lésbico y gay. Consultat a 11 d’abril de 2006. http://www.fundaciontriangulo.es/informes/e_Historia.htm

Ibañez, T. (2001). Psicología social construccionista. Mèxic: Universidad de Guadalajara.

Ibañez, T. (coord.) (2003). Introducció a la psicologia social. Barcelona: Editorial UOC.

Larrauri, M. (1980). Conocer a Foucault y su obra. Barcelona: Dopesa.

Llamas, R. (1995). Construyendo sidentidades. Estudios des de el corazón de una pandemia. Madrid: Siglo XXI.

Llamas, R. (1998). Teoría torcida. Prejuicios y discursos en torno a “homosexualidad”. Madrid: Siglo XXI.

McNair, B. (2004). La cultura del striptease: Sexo, medios y liberación del deseo. Barcelona: Océano.

Mira, A. (2004). De sodoma a Chueca: Una historia cultural de la homosexualidad en España en el siglo XX. Barcelona: Egales.

Peña Corral, Ruth. Ensayo sobre sexualidad. Consultat a 11 d’abril de 2006. http://www.ucm.es/info/rqtr/biblioteca/contruccion_sexualidad/Ensayo_sobre_sexualidad.pdf

Petit, J. (2003). 25 años más. Una perspectiva sobre el pasado, el presente y el futuro del movimiento de gays, lesbianas, bisexuales y transexuales. Barcelona: Icaria.

Piazze, J. (2005), Foucault: Poderes-Saberes, Disciplinamientos y Sexualidades. Algunas reflexiones sobre la muerte suscitadas por la ética del cuidado de sí. Ponència presentada a “Coloquio homenaje a Michel Foucault: perspectivas desde Latinoamérica; Poderes-saberes, disciplinamientos y sexualidades”, Centre d’Estudis de Gènere y Cultura Llatinoamericana, Facultat de Filosofia i Humanitats, Universitat de Xile. Consultat a 11 de juny del 2006 a http://observaciones.sitesled.com/focault35435.htm

Preciado, B. (2002). Manifiesto contrasexual. Madrid: Egales.

Queremos saber, el fanzine maribollo de internet. Consultat a 11 d’abril de 2006. http://www.hartza.com/QUEER.html

Queeruption VIII. Karcelona 2005, flyer queeruption. Consultat a 29 de maig de 2006. http://www.queeruption.org/barcelona/castellano/propaganda.htm

Wittig, M. (2006). El pensamiento heterosexual y otros ensayos. Madrid: Egales.

Webs consultades:[modifica]

htpp://www.caladona.org/index.php/?page_id=64 http://www.fagc.org http://www.fundaciontriangulo.es http://www.hartza.com/transex.htm http://www.hombresigualdad.com/armand-curri.htma http://www.sinver.org http://es.wikipedia.org/wiki/Queer