Usuari:Katerina Kozmina/Proves

Salta a la navegació Salta a la cerca

L'art romànic es va desenvolupar a l'Europa Occidental del segle XI al XIII, després de la descomposició de l'Imperi carolingi.

A banda de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirades en els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.

El nou estil s'estengué ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap als països del Rin i endinsant-se per tota la península Ibèrica.

En un principi, l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau, s'aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures; molt sovint, amb la porta d'entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior dels absis i murs, s'hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt.

A la fi del segle xi, s'hi produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells, etc. Serà ara, al segle xii, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars o claustres. Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que tant millorarà l'estil gòtic.

El terme romànic que utilitzem avui en dia per a referir-nos a l’estil arquitectònic, pictòric i escultòric que s’estengué per Europa occidental durant els segles XI, XII i XIII.

El terme romànic que utilitzem avui en dia per a referir-nos a l’estil arquitectònic, pictòric i escultòric que s’estengué per Europa occidental durant els segles XI, XII i XIII.

Un enllaç a un capítol d'un viquillibre de tal manera que el text de l'enllaç no coincideixi amb el nom del viquillibre enllaçat[modifica]

Els càstigs són importants quan volem donar suport al “no”. Cada infant és diferent i cada un necessita un tipus de càstig o un altre, per això és molt important conèixer a l’infant per aplicar el càstig que ell li funcionarà. La finalitat del càstig és que l’infant aprengui alguna cosa i si un càstig no funciona no s’ha de perdre la paciència, sinó que s’han d’anar provant estratègies noves i veure quina és la que funciona millor. Cal tenir en compte, que no és bo abusar dels càstigs, perquè si no perden la seva efectivitat, i el nen es pren això com a una rutina o costum de cada dia. Límits educatius#Càstigs

Un enllaç a un article de la Viquipèdia de tal manera que el text de l'enllaç no coincideixi amb el nom de l'article enllaçat[modifica]

La seu d'Urgell. Arquitectura romànica.

L'arquitectura romànica és l'estil de construcció desenvolupat a l'Europa cristiana propi de l'art romànic. Majoritàriament, s'accepta que es desenvolupà durant els segles XI i XII, malgrat que se'n troben exemples del segle x i que l'ús de l'estil subsisteix durant el XIII, i que alguns autors han datat el seu inici en el segle viii incloent-hi les construccions preromàniques. Artísticament, és normal dividir el període medieval en preromànic fins al segle X, durant l'alta edat mitjana, romànic durant la primera meitat de la baixa edat mitjana i gòtic el posterior. A partir d'inicis del II mil·lenni, l'estil es difon, ràpidament i homogènia, pel continent, principalment a conseqüència de l'acusat fervor religiós que va envair la societat europea occidental, i és considerada el primer estil unitari europeu després de l'arquitectura romana antiga, darrere la qual s'havien desenvolupat diversos estils, propis de determinats llocs i períodes. Des del període gòtic fins a la fi del segle xviii, l'estil romànic no va ser apreciat i no va rebre atenció especial, fins que, a inicis del XIX, el romanticisme suscita l'interès arreu del continent pels orígens nacionals i s'originen moviments artístics historicistes, entre els quals l'arquitectura neoromànica. [1]

Universitat de Lleida[modifica]

La Universitat de Lleida (UdL) és una universitat pública ubicada a la ciutat de Lleida. Es tracta de la universitat més antiga tant de Catalunya com de la desapareguda Corona d'Aragó, i és una de les universitats més antigues d'Europa.

Una referència a un llibre ben inserida[modifica]

Façana de la Facultat de Lletres de la UdL.
Rectorat de la Universitat de Lleida

El 1817, l'arqueòleg britànic Thomas Rickman utilitza el terme normand en el seu assaig An Attempt to Discriminate the Styles of English Architecture from the Conquest to the Reformation ("Un intent de discriminar els estils de l'arquitectura anglesa des de la conquesta a la Reforma") i els historiadors de l'arquitectura anglesos va retenir el terme —i el seu sinònim "anglonormand"—, referit al poble conqueridor, per a definir-ne l'estil. En el mateix sentit, diferents estudiosos relacionaren els noms de "saxó" i "llombard" per a identificar l'arquitectura produïda arran de les expansions d'aquests pobles. [1]

Una referència a un article de revista ben inserida[modifica]

En los siglo XI y XII, el occidente cristiano quedó cubierto por un sinnúmero de iglesias construidas en un nuevo y majestuoso estilo: el románico. Por Inés Monteira Arias.[2]

Una referència a una pàgina web ben inserida[modifica]

España cuenta con numerosas iglesias románicas, levantadas entre los siglos XI y XII, admiradas cada día por numerosos visitantes. Nosotros te destacamos once de entre las más significativas.[3]

Bibliografia[modifica]

Marie-Madeleine Davy, Initiation à la symbolique romane, Paris, Flammarion, coll. « Champs Histoire », 2009, 312 p. (ISBN 978-2081218840)

Referències[modifica]

  1. Castieau, Thérèse. L'Art roman. Paris: « Tout l'Art », 2013. ISBN ISBN 978-2081302600. 
  2. Monteira Arias, Inés. «Edición especial: La era de las catedrales». National Geographic, 2020.
  3. «11 joyas imprescindibles del románico en España» (en castellano), 02/08/2020. [Consulta: 19/10/2020].