Semiòtica en el teatre

La noció del signe constitueix un concepte imprescindible en la teorització de diverses disciplines i activitats —l'art militar, ritus religiosos, la medicina—, fenomen de com les arts escèniques no se sostreuen.

En una representació teatral tot es converteix en un símbol, l'espectacle es serveix tant de la paraula com dels sistemes de símbols no lingüístics per a comprendre el que ocorre enfront dels seus ulls.

Introducció

Els recursos usats en escena remeten a experiències, esdeveniments i objectes de la vida social, de la naturalesa, de les diferents professions i, òbviament, de tots els dominis de l'art. Poder comprendre l'entrellaçament, la tremendament complexa relació entre els fenòmens de la vida i aquelles imatges, sons i objectes que els representen, constituïx una habilitat necessària per a poder dissenyar, executar i –per què no– gaudir de l'activitat creadora de teatre artesanal de Giovanni.

Els sistemes simbòlics, les formes que en una cultura es defineixen les relacions entre alguna cosa i allò que ho representa, constituïxen les bases de la interpretació que cada persona realitza sobre sentit del que observa, escolta, sent. Per això, el significat d'una acció (com l'artística) requereix poder comprendre com és que les cultures defineixen aquestes relacions: quin significat té, per exemple, encendre un focus amb una llum d'un color determinat, o el que implica usar metalls o fusta en la utilería, fets tots que impactaran de manera distinta en l'espectador.

Elements

Aire: És un element actiu i masculí, juntament amb el foc, símbol de la espiritualització. Està associat simbòlicament al vent, a l'alè, és la via de comunicació entre el Cel i la Terra; l'expansió, el bufo necessari per a la subsistència dels éssers. És el mitjà propi de la llum, del vol, del perfum, del color i de les vibracions interplanetàries.

Foc: El foc correspon al sud ( en l'hemisferi nord ), vermell, a l'estiu i al cor. Aquesta última relació és constant, ja sigui que el foc simbolitzi les passions (especialment l'amor i la còlera), o l'esperit (el “foc de l'esperit”). És símbol d'acció fecundant i il•luminadora, de purificació i regeneració. Els ritus de purificació a través del foc, són característics de cultures agràries, ja que simbolitzen els incendis dels camps, que després tornen a cobrir-se amb naturalesa viva (regeneració periòdica). Però al mateix temps, té un aspecte negatiu: crema, devora, destrueix (foc de les passions, del càstig, de la guerra). Altres cremacions rituals utilitzen el foc com vehicle portador de missatges del món dels vius al dels morts.

Aigua: Els seus significats poden reduir-se a tres temes dominants: font de vida i mort; mitjà de purificació; centre de regeneració corporal i espiritual. Les aigües representen la infinitat del possible, contenen tot el virtual, l'informal; són l'origen, totes les promeses de desenvolupament, però també les amenaces de reabsorcions. Submergir-se en elles és retornar a la font per a extreure d'aquí una força nova. També és símbol de fertilitat, puresa, saviesa, gràcia i virtut. És fluida i tendeix a la dissolució, però també és homogènia i tendeix a la cohesió. L'aigua correspon al nord, al fred, al solstici d'hivern. Si les aigües agitades signifiquen el mal, el desordre, les grans calamitats, la seva contrapart, les aigües en calma, signifiquen pau i ordre. Quan descendeix és cridada pluja, una llavor que ve a fecundar la terra, pel que és masculina. La qual neix d’aquí és femenina. D'altra banda, l'aigua gelada, el gel, expressa l'estancament psíquic, en el seu més alt grau, la falta de calor de l'ànima i l'absència del sentiment amorós.

Terra: S'oposa al cel com el principi passiu al principi actiu. Ella suporta, mentre que el cel cobreix. Tots els éssers reben d’aquí el seu naixement, doncs és dona i mare fèrtil. Ella dóna i pren la vida. Criatura a tots els éssers, els alimenta i després d'ells rep de nou el germen fecund. La terra és la substància universal, és la matriu que concep les fonts, els minerals i els metalls.

Figures

Quadrat. És una figura antidinàmica, ancorada sobre les seves quatre costats; simbolitza la detenció, l'estancament, solidificació o fins i tot l'estabilització en la perfecció. Mentre que el moviment fàcil és circular, arrodonit; la detenció i l'estabilitat s'associen amb les figures anguloses i les línies dures i brusques. El quadrat és una de les figures geomètriques més freqüents i universalment emprades en el llenguatge dels símbols. És un dels quatre símbols fonamentals, amb el centre, el cercle i la creu.

Cercle. Simbolitza la perfecció, homogeneïtat, absència de distinció o de divisió. Els cercles concèntrics representen els graus de l'ésser, les jerarquies creades. Ells són la manifestació universal del Ser únic, la seva totalitat indivisa. El moviment circular és perfecte, immutable, sense començament ni fi, ni variacions; el que ho habilita per a simbolitzar el temps, que es defineix com una successió contínua i invariable d'instants idèntics uns a uns altres. Representarà també el cel, de moviment circular i inalterable.

Rectangle. Juga un rol important en la m’assonaria amb el nom de quadrat llarg. Es troba situat en els seus temples en l'emplaçament que ocupen els laberints en les esglésies: en aquests, la disposició de les lloses segueix la proporció Àurea (1:1.618), es lliga generalment a tots els prestigis atribuïts al daurat i tals rectangles, anomenats també “quadrat sol”, evoquen la relació entre la terra i el cel i el desig dels membres de la societat de participar en aquesta perfecció.

Verticalitat. Poderós símbol d'ascensió, progrés, superació, dinàmica, afirmació, sublimació, seguretat, afirmació tallant i transcendència. Aquest eix pren rellevància quan l'home alça la vista, senyal d'imaginació. Per contra, la mirada baixa significa pensament, pena, culpa. Certs símbols en vertical col•loquen al capdamunt als éssers superiors: Pluja, llampec, arbre, muntanya, escala, etc.

Horitzontalitat. Reflecteix inèrcia, quietud, mort, comunica negació, limitar, pla, fred, aniquilació, eliminació, taula rasa. No obstant això l'home es mou en horitzontal. Manca de la capacitat de percepció omnidireccional de les espècies d'aus o de peixos, que pot transitar lliurement per nivells diferents. Per això l'horitzontal marca un àmbit d'acció usual.

Materials

Vidre. És un símbol de neteja i puresa, així com de les idees clares i de ment lúcida. Així mateix, el vidre és també embrió: neix de la terra, de la roca, es distingeix del diamant pel seu grau de maduresa embriològica, el vidre no és més que un diamant insuficientment madur. La seva transparència és un dels més bells exemples d'unió dels contraris; el vidre, encara que és material, permet veure a través d’ells, com si no fos material. Representa, així, el plànol intermedi entre el visible i l'invisible. D'altra banda, mitjança la facultat d'elevar-se al cel. El vidre és considerat com una substància sagrada d'origen urànic (d'Urà), que atorga poders de clarividència i la capacitat de volar.

Fusta. És per excel•lència la matèria, la substància de la qual estan fets innombrables objectes, encobrint saviesa i una ciència sobrehumanes. En la litúrgia catòlica lignum (la fusta) es pren sovint com sinònim de la creu i de l'arbre, en ella s'origina la mort (de Jesús) i ressorgeix la vida. En les tradicions nòrdiques només es grava sobre pedra quan la inscripció és funerària; en fusta s'escriuen la ciències, la literatura, etc.

Paper. El paper enrotllat significa el coneixement. El fet d'enrotllar-lo i desenrotllar-lo correspon als dos moviments d'involució i evolució, als dos aspectes ocults i explícits del coneixement, a l'alternança del secret i la revelació, del no manifestat i del manifestat. Des del punt de vista psíquic, expressa les dues fases d'impuls i de repòs, d'exaltació i de depressió.