Punts destacats de la lectura

deslocalització dels esdeveniments, post-modernitat, multiculturalitat, cartografia social, privatització móvil, audiències, identitat, globalització, societat de la informació i ciberespai.

Desenvolupament del tema

L’objectiu de l’autora del text és reconsiderar els termes que constituyesen l’argot en l’estudi de les audiències; però sorgeix un problema, els termes utilitzats estan massa normalitzats. Proposa diferents alternatives a les utilitzades fins al moment i són les següents: interdisciplinarietat, combinació de metodologies, contextualitat de l’objecte d’estudi i relació objecte_subjecte en el treball de camp.

Les primeres aproximacions seguint la línia abans esmentada són les de Jensen i Rosengren, amb l’anàlisi de la recepció i Alasuutari que divideix els tipus d’estudi que s’han duit a terme fins al moment en tres generacions (màxima difusió de la semiòtica, estudis etnogràfics de l’audiència i audiències com a “constru--81.202.34.176 16:29, 5 jun 2006 (UTC)cció” del discurs social i acadèmic). Aquests tipus d’estudis estaven limitats perque només feien referència al context anglosaxó i es pretenia internacionalitzar aquest context.

La solució a les limitacions esmentades és doncs defugir de definicions exclusivistes i estàtiques i la inclusió del concepte geografia cultural (ubicar objecte). L’explicació que es dóna d’aquest concepte és que es tracta d’una reivindicació damunt una major reflexió de l’espai, que ni aquest ni les relacions socials que tenen lloc al mateix poden ser considerades de manera fixa; s’extreu un doble sentit damunt aquesta reflexió i és que en l’espai les definicions adquireixen significat concret i d’altra banda a l’hora de definir considerem l’espai. L’exemple utilitzat per entendre millor aquest doble sentit al qual ens referim és el de parlar de psicologia, cobra un sentit diferent si ho faig a classe o ho faig amb uns amics que no estudien psicologia, inclús tindrà sentit parlar-ne només a uns contexts determinats i ho farem amb uns o altres termes més o menys específics a un o altre context. D’altra banda, aquest concepte està relacionat amb la multiculturalitat entés com a espai representat diferent en funció de com és percebut i viscut culturalment i històricament.

Però, hi ha que tenir en compte que aquest concepte serveix dins el capitalisme per construir un discurs cultural hegemònic que oculta tot allò diferent com a problemàtic i desproblematitza desigualtats per la creació d’una forma de representar-les en l’espai (incorporar-les al discurs, naturalitzar-les) a través de termes, com el citat multiculturalisme. El paper dels mitjans de comunicació en aquest discurs és la deslocalització dels esdeveniments, L’exemple esmentat a l’exposició va ser el del trasllat del servei 1003 de Telefònica a operadores marroquines per qüestions de imposts, per augmentar beneficis i disminuir despeses, la deslocalització, arriba al punt del sense sentit, la ironia i inclús la hipocresia.

L’expressió cultural del capitalisme que fa creure que les desigualtats socials no tenen res a veure amb el sistema (condicions materials de vida) s’anomena postmodernisme.

Un altre concepte que apareix al text, cunyat per Jameson és el de Cartografia Social, definit com la necessitat de mapes que permetin la representació situacional de les persones, això és, relacionar imaginaris dels éssers socials amb condicions reals d’existència. El problema que sorgeix és doncs, la dicotomia realitat-ideal. La conclusió proposada és reflexionar sobre el paper articulador que juga la ideologia a la nostra forma d’experimentar percebre i representar la realitat.

El concepte Privatització Mòbil de Silverstone redefineix els espais on tenen lloc les relacions de les persones en el seu dia a dia. Dóna principal importància a l’espai domèstic i defineix l’espai suburbà, que s’entén com un espai que representa la manifestació del capitalisme avançat a través de l’expansió de les ciutats. Tot i que rep la crítica de que parla d’una realitat (britànica), no tria un espai públic i que és poc crític i té poca voluntat de canviar.

Llavors amb els conceptes exposats i aplicat al món dels mitjans de comunicació, les audiències s’haurien de redefinir segons la nostra forma de definir el món i participar en ell, en lloc de parlar de la configuració d’una audiència sense fronteres. La nostra relació amb el món és indirecta (culturalment mediada) i alhora directa,(som actors). en lloc de parlar de la configuració d’una audiència sense fronteres. Esmentat un estudi realitzat en el qual es proposen diferents tipus d’audiència: Com a mercat: les cadenes venen als publicistes i les empreses encarregades de fer rating venen a les cadenes. Com a públic: rol social que els és atribuït. Com a fans: recerca d’un signe d’identitat Com a grup social: comparteixen característiques (localització classe social, etc) Com a audiència involucrada: persones actives que penses sobre els significats i els valoren.

Diferents estudis culturals han analitzat el paper dels mitjans de comunicació en la construcció d’identitats i han trobat dos tipus d’identitats: la identitat com a pertinença dels individus a grups socials(raça, gènere) i la identitat com sentiment de pertinença o arrelament a un lloc. Però aquesta subdivisió va ser criticada, perquè consideren l’estudi de la configuració de les identitats al voltant dels llocs, enlloc de fer-ho com construccions històriques, amb caràcter mòbil.

En el text es fa un crítica al nou sistema comunicatiu per les següents raons, en primer lloc consideren identitat i lloc com a coses que existeixen per se i no com a representacions polítiques i socials històriques, perquè atribueixen a les noves tecnologies els canvis en la construcció d’identitats, i això suposa no tenir en compte que aquests canvis poden formar part d’un procés estructural més ampli i en darrer terme perquè concloure que les innovacions tecnològiques i polítiques “desrreguladores” contribueixen a la “supressió de fronteres”, duu a pensar que la comunicació només s’entén com comunicació tecnològicament mediada.

També es fa una crítica a la globalització, ens planteja l’autora que hem de qüestionar fins a quin punt la reterritorialització significa la nova configuració d’espais comuns i d’unió o bé, significa la reafirmació d’estats nació. A més, segons exposa Giménez, la globalització es difon de manera desigual per diverses perifèries segons el seu major o menor grau d’integració al mateix i així es troben poblacions més “integrades” o menys.

García Canclini proposa una possible solució a l’homogeneïtzació de la cultura,i els passos són els següents, s’ha de donar a conèixer allò que és mestís, diferent, no reivindicar la identitat. S’ha d’intentar imaginar de diferents maneres allò global en funció de la forma com la gent viu la globalització en el seu dia a dia. El paper dels mitjans de comunicació és fonamental per la culturalització d’aquest discurs. I finalment que és molt important substituir la paraula homogeneïtzació per multiculturalitat o hibridació.

L’autora dedica un espai a realitzar també una crítica al terme “societat de la informació”, ja que explica que es dóna per suposat que en aquest món tothom està connectat. Per exemple que tots tenim connexió a Internet a ca nostra i a més és ADSL. Critica també l’afirmació de que les noves tecnologies no esborren els espais tradicionals on la gent interactua, sinó que crea nous espais. Però ens proposa que ens aturem a preguntar-nos qui, per a qui i sota quines condicions són creats aquests espais.

El concepte ciberespai també entra en la critica que es duu a terme en el text, suposa la supressió de fronteres (encara que si no tens medis per poder connectar-te ni tan sols pots traspassar les fronteres). Es representa com la terra promesa on gènere, raça i tota mena d’indicadors d’alteritat seran esborrats per les imatges on line. Per concloure, això implica, que sempre hauran de ser els altres que s’hauran d’adaptar al sistema comunicatiu occidental i al seu llenguatge. Ja que és el món occidental el que ha creat aquest altre món.

·Comentaris rebuts

Una aportació que ens pareix interessant perquè està relacionada amb els conceptes citats en el text és la següent: En un primer momento pensamos, a raíz de la tematización, como el hecho de que la información que recibimos venga determinada por unas pautas ya pre-fijadas, es decir, mediatizada por intereses políticos e ideológicos, en los cuales estructuras de poder nos llevan a focalizar la atención sobre determinados temas y en determinados momentos específicos. Todo ello, según consideramos, provoca dos efectos devastadores en las audiencias que reciben dicha información, por un lado, la desinformación, el estado de ingenuidad que elimina sentimientos de culpa de cualquier conciencia inquieta, sobre lo cual podríamos extendernos…y, por otra parte, otro efecto no menos peligroso, que es el de la desensibilización, o habituación, derivada de la observación repetida de las mismas imágenes, los mismos conflictos, los mismos problemas, la misma opinión…de modo que llega a formar parte de la “normalidad” y de algún modo, todo queda justificado.

Otro tema que, íntimamente ligado al anterior, creemos que merece especial atención junto la existencia de las agendas setting, son los mecanismos que se mueven por detrás y que son realmente los que deciden y eligen los temas a través de los cuales “se puede comunicar”. Aquí encontramos las agencias de noticias o los gabinetes de información de las instituciones, e incluso la existencia de “revisores”, los llamados gatekeeper, que filtran la información antes de dar paso a su difusión.

Està relacionat amb el discurs hegemònic del que parlava el text, amb l’expressió cultural del capitalisme, el post-modernisme. Pensam que és un exemple aplicat, molt aclaridor i proper a les qüestions que planteja el text juntament amb la nostra vida qüotidiana. La vivienda no se puede considerar como un contexto más dentro de todos los que nos rodean y participamos a lo largo de nuestras vidas. Durante los primeros años después del nacimiento pasamos en ella la mayor parte de nuestro tiempo, y aunque poco a poco vayamos amplificando el número de contextos en los que intervenimos, la vivienda forma una parte muy importante hasta el final de nuestras vidas.

Volviendo la vista atrás es difícil ahora imaginarse los grupos nómadas refugiados en cobijos, viviendas transportables de fácil levantamiento y las tiendas tipi de los indígenas. Casas de plantas circulares o semicirculares. El contacto con el paisaje…

La vivienda hoy se constituye como espacio donde conviven un número de personas variable, que establecen entre sí distintos tipos de relación y que suelen permanecer allí por muchos años durante los cuales evolucionan en edad, gustos, necesidades. La casa se construye con objeto de responder esas necesidades cambiantes, de albergar esas personas cambiantes que además establecen relaciones muy distintas, puesto que el concepto de familia y los modos de organización social no han estado exentos de modificaciones a lo largo del tiempo.

Podríamos hablar de la evolución del concepto de familia, desde el pater familiae romano, que incluía como posesión no sólo los esclavos, sino también la mujer y los hijos, hasta la relatividad asociada a éste concepto en la actualidad, donde la diversidad de familias y la multiplicidad de formas que ésta puede adoptar nos deja ante un concepto casi indefinible, a no ser en términos emocionales, de compromiso, relación o puesta en común de proyectos vitales.

Es evidente que, arquitectónicamente, la casa construida para que habite ésta familia cambiante a lo largo de los tiempos, ha ido modificando su estructura para dar respuesta a las distintas necesidades que han ido surgiendo, al menos así lo ha intentado.

Pero haciendo un análisis a la inversa, es decir, desde la estructura de la casa hacia la familia, las relaciones entre ésta, tanto dentro de sí misma como de cara al exterior, y en definitiva, de la persona que la habita, llegamos a un sinfín de significados presentes en cada matiz que nos hace pensar que intentar ser exhaustivos en esto, sería demasiado complejo y su vez, debido a la sutilidad con la que operan ciertos mecanismos, incluso utópico.

Pero no por ello dejaremos de plantear, al menos a un nivel muy general, la influencia que dichas estructuras de la vivienda pueden estar ejerciendo en nosotros mismos y el modo que tenemos de ser y relacionarnos.

En la actualidad, debido a intereses políticos, económicos…encontramos unos planes urbanísticos que responden a unos intereses en los que la persona parece ocupar el último lugar. La manipulación de poderes se refleja en los planes de urbanística, desde la creación de los “guetos” y la puesta al servicio de las ciudades a manos del turismo, se pretende llevar ahora a un hacinamiento insostenible.

Vivimos la imposición consumista de la sociedad capitalista, en una sociedad industrializada, contaminada, llena de estructuras representativas de poder, que nos deja un pequeño espacio a las masas para que habitemos, a un precio cada día más sorprendente, unos pocos metros cuadrados.

La casa que nos permiten para vivir, después de suponer tanto sufrimiento, trabajo, hipotecas…se organiza también en su interior de un modo en cual no deja de filtrar unas imposiciones que influyen en nuestros modos de vida.

Uno de los elementos de análisis podría ser el contacto con el exterior, no sólo a través de las ventanas (minúsculas, en muchos casos, e incluso inexistentes en construcciones bajo tierra de viviendas - zulo con dos respiraderos), sino también las puertas y zaguanes. Por ejemplo, las casas musulmanas, y las andaluzas hasta no hace tanto tiempo, conservaban el patio interior (donde se generaba la vida en común, con los vecinos) en contraposición a las pequeñas puertas de contacto a la calle. El zaguán quedaba así como un espacio de contacto intermedio entre el interior y el exterior.

En la casa se aprende el modo de entender las relaciones entre las personas, desde las que se vivencian entre las que habitan en su interior y aprenden juntas a convivir hasta la valoración las relaciones sociales y la filtración de valores de una cultura.

Por ejemplo, en los musulmanes era coherente es patio interior porque el contacto exterior, según su religión y sus valores, fue siempre algo más restringido. Este modo de construir las casas se extendió por Andalucía imponiendo un modo de vida y un contacto con los vecinos que tal vez de otro modo no hubiera ocurrido.

Aparece así otro elemento de análisis íntimamente ligado, el diseño de los espacios de convivencia y los espacios privados. Encontramos cuartos en serie a lo largo de un pasillo, normalmente feo, que se convierte en el centro de la casa disolviendo en individuos el grupo de personas que la habita. El número de habitaciones que se construyen pretendidas para ser asignadas una para cada uno, sin ser muchos los que convivan en la misma casa…no permite por ejemplo que se nos ocurra en pensar en vivir dos parejas y cuatro niños (que no sería tampoco una suma exagerada de personas). Sería difícil por tanto, encontrar un espacio para que habitaran estas personas, o para que habitaran con una familia tradicional los abuelos, sin ir tan lejos. Junto a esto, la sala de estar (living room, en inglés, no por acaso) no puede ser considerada como una sala más entre las otras, puesto que las personas que viven allí son algo más que una suma de individuos. Dentro del salón, encontramos en muchas casas el “sillón del padre” (mientras la cocina queda reservada un terreno femenino donde además nos pretenden simplificar las tareas domésticas), y por supuesto, la pantalla gran del televisor ocupando el centro. Pensamos en la existencia de los muros y las puertas, en la falta de espacio, en la privacidad psicológica que creamos con las personas con quienes vivimos y a las que normalmente amamos tanto.

La casa de hoy canaliza en extremo el valor occidental del individualismo hasta sus últimas consecuencias, a precio incluso del desarrollo de un apego seguro y de unas relaciones afectivas más humanas. La vida en la casa y en la familia incluso se menosprecia, y el cuidado del hogar y de los “tuyos” se tacha incluso de marujeo.

L’àmplia visió que trobam damunt la vivenda, la distribució i l’espai està íntimament lligada amb alguns dels estudis esmentats al text, on es diferenciava el concepte de urbe britànica i llatinoamericana, a més a més, es pot relacionar amb conceptes com ara la privatització móbil i la deslocalització del esdeveniments, a la vegada que amb la formació d’identitats. La distribució i especulació també ens dóna una visió del caire capitalista i globalitzador de la nostra societat.

Una altra aportació que hem rebut i va en la mateixa línia Esto nos sugiere que si los medios de comunicación escogen qué mostrarnos y la manera de hacerlo, también “guían” en cierta manera nuestra realidad cotidiana, nuestros marcos a partir de los que definimos los significados culturales, como son las narrativas, los discursos y los géneros, estarán impregnados de esa visión, de ideología y como no de los intereses de las personas que se encargan de ello. ¿Pero cómo podríamos evitar esto? ¿Habría posibilidades sin el papel intermediario de los medios de comunicación? Si los medios actúan de esa manera, es porqué saben que pueden hacerlo, porqué el publico va a consumir sin más, leemos una noticia y no buscamos diferentes puntos de vista para contrastarla. (…) La información está en manos de los que la manejan, no de la sociedad. Nosotros somos los que al leer un escrito, sea de una temática u otra, hemos de reflexionar ante ello y no quedarnos con la idea que se plasma sobre el papel, ya que dependiendo de nuestra reacción ante las noticias y nuestra pronunciación ante los hechos, la información podría encaminarse hacia nuestros intereses.

El poder capitalista i postmodernista, una definició simplificada del que suposen els mitjans de comunicació per als mandataris del món. Ademés ens proposen el que seria la solució ideal o el que seria idoni reflectit al següent paràgraf Los mass media no se pueden tratan como empresa, que es como sus actuales dirigentes lo están haciendo sino como un medio comunicador muy potente, por ello, se ha de enseñar a explicar los hechos con rigor y profesionalidad explicarlo sin terceras intenciones o motivos, un mass media ha de servir para eso, no para coaccionar al lector o introducirle ideas políticas. Si no nos comprometemos todos a cambiar esto, información será sinónimo de control, y si actualmente, el gobierno y demás organismos utilizan los medios de comunicación para hacerse eco, el futuro no deparará a mejor.

Les altres aportacions s’encaminen al mateix, com podem veure amb diversos títols, per això no creiem necessari repetir les idees, per exemple: Los medios de comunicación como recreadores simbólicos de la realidad, La opinión pública como sistema de control social,

·Visió pròpia del tema

Hem rebut molt poques aportacions directament relacionades amb la nostra lectura. I les rebudes van encaminades al mateix, comentat a l’apartat anterior. Per això, vàrem haver de fer nosaltres mateixes, junt amb altres companyes, l’aportació al nostre tema. La idea de la vivenda és la que aporta, en certa manera, un aspecte quelcom diferent, tot i que ens allunyam un poc dels mitjans de comunicació, però no de la ideología imperant als nostres dies. Quant als gèneres comunicatius, el tema fa referència als mass media i pel que podem veure, aquests influeixen de manera constant i molt contundent a les persones de forma conscient o inconscient i condicionen en certa manera una forma de pensar i consumir, perquè fan que es dugui a terme una tematitzaciól, que no és més que fer que parlem dels que ells parlen. Ens veim influenciats per el que sabem per un discurs polític globalitzador post-modernista que pretén unificar visions, és més, opinam que és un discurs moltes vegades reflectit als mitjans de comunicació i que pretén que no pensem, és a dir, que no tenguem els nostres propis discursos i entrem en una espiral de silenci. De tal manera que la nostra vida estructurada en narratives, molts cops és comparada per les narratives que aporten els mitjans de comunicació, repetim que pensam habitualment manipulats per el discurs polític imperant al moment. La nostra opinió es veu argumentada per la restricció que han sofert alguns programes de televisió com poden ser “Caiga Quien Caiga”, “La cosa nostra”, “Sense Títol” o el programa de Toni Soler. Aquests programes varen tenir problemes quan varen començar a qüestionar temes polítics, a ironitzar sobre la monarquia i demés càrregs importants, això ens dóna a veure que hi ha cert control per aquesta part. Hem pensat que com el nostre treball tractava sobre els mitjans de comunicació,pot ser interessant destacar alguns informacdors dels mass media, reivindicatius envers la política duta a terme, com poden ser Gran Wyoming, Buenafuente, Fuentes, Toni Albà, Albert Plà, entre d’altres.

·Punts destacats de lectura dels judicis

la lectura de les nostres companyes va ser un cas pràctic dels conceptes reflectits al nostre tema, aplicat als judicis. Es va dona especial importancia a l’estructuració de l’espai, mostrant diferents fotografies de jutjats a diferents èpoques i països, d’altra banda també es varen destacar la narrativa i els discursos que es duien a terme segons i es parlava amb el jutge o amb els acusats. Es parla d’un gènere comunicatiu en particular, com és el dels judicis.

·Bibliografía i suport que es va fer servir durant l’exposició a classe Tesi: Cap a un replantetjament dels termes de l’estudi de la recepció dels mitjans de comunicació.

___Per motius que desconeixem, no sabem si el programa o l'ordinador, no ens deixa penjar la presentació que vàrem fer a classe. I a part, ens ha canviat tot el format del treball, perdonau les molèsties, ho hem intentat arreglar com hem pogut...