D1a

'

del llibre Psicologia Social de la Comunicació

Noció d’espai en la recepció de les audiències

Presentació

El treball que elaboraré es basa en una tesi en que s’estudien i es desenvolupen diverses teories sobre la influència que tenen els contextos en què es dóna la recepció dels mitjans de comunicació en les interpretacions i visualitzacions de les audiències. (Clua Infante, 2001).

Cos

Introducció

Pel que sembla, l’anàlisi de la recepció va començar en els 80 com a nou corrent crític. Aquesta crítica s’encarava en dues branques: per una banda cap a la reconceptualització de les audiències, de manera més teòrica, i per altra banda, i en el terreny ontològic i epistemològic, sobre la manera de definir la pròpia activitat de fer recerca. Amb aquest fet, el canvi important que s’introdueix en la investigació és que es comença a contextualitzar també la recerca. Les alternatives que es proposen per a diferenciar de les investigacions anteriors són, per exemple, la interdisciplinarietat, la combinació de metodologies, una major reflexió sobre la contextualitat de l’objecte d’estudi i la relació entre l’objecte i el subjecte en el treball de camp. Un exemple d’aquesta nova forma d’investigació, la trobem a Jensen i Rosengren (“Five traditions in Audience Research”, 1990) que van analitzar la recerca que havia hagut en l’àmbit dels efectes de les audiències i que proposava una nova forma d’”anàlisi de la recepció”.

Pertti Alasuutari (1999) parla sobre tres fases de la recerca sobre audiències dins els estudis culturals: Màxima difusió semiòtica, proposta de la teoria de la codificació/decodificació d’Stuart Hall; Estudis etnogràfics de l’audiència, gran increment del nombre d’estudis empírics de caràcter qualitatiu; l’atenció dels estudis recau als contextos socials on els mitjans adquireixen la funció de mediadors culturals. Sorgeixen nous temes com les funcions de la televisió en l’àmbit domèstic, el paper en la vida quotidiana o en la distribució dels rols dins la família.

Definició de les audiències com a “construccions” del discurs social i acadèmic; aquí apareix una reivindicació interessant sobre el paper polític que els investigadors tenen en la definició dels conceptes socials sobre les audiències.

Aquestes investigacions de Jensen, Rosengren i Alasuutari reben un crítica: es limiten al “món anglosaxó”. Com alternativa es dóna la inclusió de la geografia cultural, que estudia les diverses cultures, la difusió d’elements culturals, les representacions i els paisatges culturals així com les transformacions que provoquen les cultures en el seu ambient.

Espai geogràfic, o geografia humana?

En aquesta tesi es parla molt sobre l’espai de recepció, és un concepte molt abstracte que al principi hem va costar molt entendre, per aquest motiu considero treballar-lo més profundament. No es tracta d’un espai físic, “parte que ocupa cada objeto sensible” (RAE); encara menys d’un espai astronòmic, “relativa nada o vacío del universo” (wikipedia); es tracta, segons el meu parer, d’un espai geogràfic “espacio en el que se desenvuelve el ser humano y por consiguiente es una construcción social”.

Diferents autors han parlat al llarg de la història sobre aquest concepte. Abans de nombrar les seves teories es podria fer una primera pinzellada. Si l’espai (físic) fa referència a un lloc que ocupa alguna cosa i la geografia és la ciència que estudia el medi ecològic i les societats que l’habiten, podríem apropar-nos al terme dient que parlarà del lloc que ocupen les societats.

[1]

Els grecs, ja parlaven de la ecúmene. Per a ells aquesta es refereix al conjunt del món conegut per una cultura, a aquella porció de la Terra permanentment habitada. Es relaciona estretament amb la geografia humana. Es pren la Terra com a estatge de la espècie humana i qüestiona la relació d’interdependència entre la humanitat i el seu hàbitat. La cultura grega es pregunta sobre el món habitat des del seu punt de vista a “l’Orient mediterrani”. Els grecs són el centre del món habitat i de la etnografia. A partir de la seva forma d’habitar la terra (una vida sedentària, institució de la ciutat i santuaris), avaluan altres formes de vida que es distingeixen pel seu hàbitat. El punt de vista geogràfic es confon amb l’etnogràfic. Es produeix un canvi en la definició de la Terra com a espai continu, una esfera amb dimensions, per passar a delimitar les seves zones habitades, donant lloc a d’altres ecúmenes, a part de la grega.

El coneixement de la Terra els porta a conèixer altres espais, deserts i habitats, i altres formes d’habitar. La cartografia contribueix a precisar les localitzacions i distribucions; les escoles geogràfiques nacionals desenvolupen els seus interessos i mètodes. La teoria d’una sola ecúmene en la Terra desapareix encara que es preservi amb algunes teories filosòfiques, com en el cas de Kant que al exposar el deure del ciutadà troba que: habitar la Tierra es comportarse como un ciudadano del mundo.

La qüestió de la ecúmene es reformula a la geografia humana en la que Vidal (Principes de géographie humaine, 1921) utilitza la paraula per denominar la relació de la Terra amb la humanitat: “Por encima del localismo, del cual se inspiran las concepciones anteriores, las relaciones generales entre la Tierra y el hombre se actualizan (...). Las soledades oceánicas dividieron a las ecúmenes durante mucho tiempo, ignorándose unos a otros (...). Hoy en día todas las partes de la Tierra entran en relación, el aislamiento es una anomalía que parece un desafío". La evolució d’una humanitat dividida en ecúmenes distintes cap a una sola ecúmene unida dóna pas al principi d’unitat terrestre que funda la geografia humana.

Max Sorre (Los fundamentos de la Geografía Humana, 1943–1952) desenvolupa aquest concepte de la “ecúmene unida” de Vidal i arriba a dir que la Terra és, davant de tot, un hàbitat en el sentit biològic, on el gènere humà viu i es reprodueix, dividint-se en si mateix en races adaptades als diferents medis. Comença a visualitzar-se que és un espai relacionat amb la societat i el medi que el tenir sentit. Max Sorre fa de la ecúmene una noció clau de la geografia humana.

Anys després, encara que ja semblava que havia arribat el final de la geografia clàssica, O. Dollfus(1984), se la torna a trobar i pretén reduir a aquells que intenten reformular el projecte geogràfic: “El dominio del espacio geográfico en su sentido más amplio es "la epidermis de la Tierra”, es decir la superficie terrestre y la biosfera. En una acepción que no es más que en apariencia más restrictiva, es el espacio habitable, la ecúmene de los antiguos, allí donde las condiciones naturales permiten la organización de la vida en sociedad. Hasta una fecha reciente la ecúmene coincidía más o menos con las tierras cultivables y utilizables para la agricultura y el pastoreo. Los desiertos donde la irrigación es imposible, el dominio glacial de las grandes altitudes y de la alta montaña estaban excluidos de ésta. Esta noción de la ecúmene debe ser revisada. El geógrafo Max Sorre, que la ha desarrollado y empleado extensamente lo constataba él mismo”.

A. Berque (2001) proposa entendre la relació ecològica entre l’home i la Terra habitable cap a una reflexió ontològica que té en compte el caràcter humà de la Terra i el fonament terrestre de la humanitat. Aquesta interrelació que Berque troba s’apropa a la definició de l’espai geogràfic. Tots els punts de l’espai geogràfic es localitzen a la superfície de la Terra, definint-se per les seves coordenades i per la seva altitud, però també pel seu emplaçament. Com a espai localitzable, l’espai geogràfic és cartografiable. Més endavant, Jameson (1986) reivindicarà una “cartografia social”, mapes que “permetin la representació situacional”, relacionar els imaginaris dels éssers socials amb les condicions reals de la seva existència. L’anàlisi i comprensió dels fenòmens localitzats en un espai geogràfic passen per l’ús de documents cartogràfics on són seleccionats elements diferents segons les escales utilitzades.

:A l’anàlisi de l’espai geogràfic es surt del que està present, del que és visible, per entendre la importància de les herències i la velocitat de les evolucions, per desxifrar els sistemes que són les estructures que actuen sobre l’espai. L’anàlisi d’un paisatge urbà és revel·lador de la seva història i de les seves condicions de desenvolupament, i mostra el pes del passat en la organització de l’espai urbà a l'època contemporànea. S’han portat a terme diferents intents de classificació dels espais geogràfics i el criteri funamental que s’ha seguit és el de l’ordre espaial encara que altres classificacions podrien basar-se en el clima o inclòs en els nivells de desenvolupament (païssos desenvolupats i subdesenvolupats).
:L’acció humana tendeix a transformar el medi natural en medi geogràfic i, encara que la història humana sigui mínima per a la história de la Terra, ostenta a una posició principal per a la explicació i comprensió de l’espai geogràfic.

Space makes difference

Així, per parlar de contextualització, hem de parlar d’espai. La geografia cultural ha reivindicat una major reflexió sobre aquest terme. La importància de l’expressió “space makes difference” recau en que té dos significats molt importants, per una banda, considera que l’espai es té en compte en la nostra definició de les coses i, per altra banda, té en consideració que l’espai crea diferència. Buscant un exemple que expliqui millor aquests dos significats de l’espai i basant-me en aquest vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=rnyW3cMVmBA, podria dir que mentre que un corb inclou en les seves definicions, en el seu vol, unes percepcions determinades perquè el seu espai es mou amb ell, un arbre no pot incloure en les seves definicions el moviment, ja que el seu espai és estàtic. De la mateixa manera que les seves definicions inclouran espais diferents, aquest espai els conduirà a ser diferents entre ells. I encara que l’espai del corb és diferent, aquest també inclou l’arbre en la seva definició, de la mateixa manera que l’arbre constitueix l’ocell.

Sobre aquesta dualitat del terme espai parla la geografia cultural i extreu que és impossible parlar sobre l’espai i les relacions socials que s’hi produeixen utilitzant definicions absolutes ja que ni les relacions ni l’espai poden ser considerats fixos ni de manera homogènia. Walter Fisher (1987) al paradigma narratiu parla de com les nostres experiències constitueixen la nostra vida de la mateixa manera que els nostres actes fan que tinguem determinades experiències. El paradigma diu que “toda comunicación con sentido es una forma de historia que da sentido a nuestra experiencia”, amb això vol expressar que entenem la vida i fem les coses en base a la història que construïm a partir dels nostres actes i decisions i, de la mateixa manera, aquests actes i decisions ens porten a una història de vida específica. No existeix, un únic camí a seguir a les nostres vides; no hi ha una estructura prefixada sinó que som nosaltres els que a través de les nostres eleccions decidim donar un sentit o altre a les nostres vides. Partint d’aquestes decisions seguim una inèrcia amb les nostres accions prèvies i, per tant, acabem formant una història coherent, ja que de no ser així, ens crearia ansietat. Per exemple, quan un jove decideix anar a viure amb la seva parella està creant la seva història i formant expectatives de futur coherents amb aquesta història, en aquest cas coherent a la vida en parella.

L’espai inclou la diversitat i és definit de manera diferent segons com és percebut i viscut històrica i culturalment. Clua Infante (2001) fa una reflexió sobre com els polítics radicals pensen que aquesta interrelació entre espai i diferència s’ha d’explicar en termes de desigualtats i lluites de poder. Fa referència a Jameson, que diu que el capitalisme avançat imposa unes condicions materials a la representació social de l’espai ( mundialització de la forma de mesurar el temps, forma d’entendre els espais públics i privats, forma de moure’ns, la creixent individualització en contra de l’organització col·lectiva, etc.); qüestions que afecten la forma que tenim de veure l’espai i de veure’ns en ell representats. Es tracta d’una crítica al capitalisme com a mode de producció d’un discurs hegemònic que oculta allò diferent perquè és vist com a problemàtic i desproblematitza les desigualtats a través de termes com a multiculturalisme, que amaguen la diversitat creant espais determinats on s’estanquen aquestes.

En termes generals, es treu la conclusió de que s’ha de fugir de les generalitzacions i acceptar la complexitat de la definició, i en el cas de les audiències, dels contextos de recepció. Així, de les investigacions de les audiències, es critica que han tractat el tema com donat per descomptat, fent afirmacions com a veritats però que en realitat són hipòtesis, és a dir, que s’ha considerat el discurs d’audiències a partir de les agències i sense tenir en compte l'opinió real del públic.

David Morley (1996) parla d’una “geografia de la societat”, amb això fa referència a la necessitat d’una geografia que ens permeti reconèixer la complexitat de la definició dels contextos de recepció i fugir de les generalitzacions al voltant de la globalització.

James Hay (1996) afegeix que . Per demostrar com aquesta diversitat es dóna realment, vull mostrar com anuncis d’un mateix producte segons les audiències o contextos de recepció en que es donen, prenen formes diferents. L’exemple que he trobat és amb anuncis d’IKEA. L’anunci en Espanya, http://youtube.com/watch?v=JXMsORKEBuY&mode=related&search= mostra com IKEA dóna la oportunitat de fer una casa a la teva mesura; a Rússia, http://www.youtube.com/watch?v=WAnCm_bHRGk&mode=related&search=, es mostra com un miracle; EUA, dóna més importància a l’oportunitat que dóna IKEA als joves per poder marxar de casa i li dóna un to més humorístic http://www.youtube.com/watch?v=I6n3YWtIL8U&mode=related&search=; el cas d’ Alemanya, http://youtube.com/watch?v=XR0hTao3RCU&mode=related&search=, sembla mostrar IKEA com una forma de vida, amb unes tradicions i valors molt determinats. Encara que tots els anuncis es manté el concepte de que IKEA és independència i ho fa amb un to humorístic, s’adapta molt a la cultura que en cada país es dóna.

Mitjans i paisatge

Fredric Jameson (1986) parla de la “deslocalització dels esdeveniments”. Per explicar això pren com a referència la “paranoia de l’alta tecnologia”, amb la que explica que encara que es magnifiqui la discursiva de les potencialitats dels nous avenços en comunicació, la possibilitat d’accés a la tecnologia és desigual en diferents realitats socials. Es queixa que el discurs de les noves tecnologies no es preocupa sobre per què es donen aquestes desigualtats socials i on es donen. Per aquest motiu, Jameson reivindica una “cartografia social”, mapes que “permetin la representació situacional”, relacionar els imaginaris dels éssers socials amb les condicions reals de la seva existència.

Com diu Valera (1997) “Un espacio simbólico urbano será aquel elemento de una determinada estructura urbana, entendida como una categoría social que identifica a un determinado grupo asociado a este entorno, capaz de simbolizar alguna o algunas de las dimensiones relevantes de esta categoría, y que permite a los individuos que configuran el grupo percibirse como iguales en tanto en cuanto se identifican con este espacio así como diferentes de otros grupos en base al propio espacio o a las dimensiones categoriales simbolizadas por éste.” Es distingeixen diverses dimensions categorials que doten de sentit significatiu la identitat social urbana. Trobem la dimensió territorial, que fa referència als límits geogràfics definits pels subjectes que s’identifiquen en base a una determinada categoria urbana; la dimensió psicosocial que fa referència a la qualitat de les relacions socials percebudes pels seus habitants (Reid y Aguilar, 1991), en funció de la qualitat de vida que representen (Francis, 1983), o en funció de l’estatus o prestigi social conferit als seus habitants (Firey, 1974); dimensió temporal, en la mesura en que un grup es senti històricament lligat a un determinat entorn capaç de definir-se en base a aquesta història comú i diferenciar-se d’altres grups que no comparteixen el mateix “passat ambiental”; dimensió conductual, conjunt de pràctiques socials pròpies dels integrants d’una mateixa categoria social urbana; dimensió social, el contingut d’una identificació comunitària dependrà de la composició social de la comunitat en la que es dóna la realitat des de la qual construirem aquesta identitat; dimensió ideològica, són la expressió d’ideologies socials imperants en un determinat context. L’estudi de Valera es centra en com es construeix socialment la categoria social urbana “barri” com a referent d’identitat pels seus habitants a partir dels aspectes ambientals i, concretament, de determinats espais simbòlics, però es podria generalitzar a les dimensions socials que divideixen a les societats en cultures diferents. Cal tenir en compte la situació de cada cultura en la que es dóna la recepció dels mitjans és totalment diferent perquè s’identifiquen amb una simbologia i unes característiques determinades que l’identifiquen com iguals entre ells i diferents als altres. Entrem en l’eterna discussió del marxisme sobre si es pot separar la realitat de la seva construcció social, donant importància al paper de la ideologia en la nostra forma d’actuar, percebre i representar la realitat.

Jody Berland (1992) contribueix en remarcar la importància de l’espai en la recepció dels mitjans. Berland diu que “en localitzar les audiències en un ventall cada cop més ampli i més divers de disposicions, llocs i contextos, les tecnologies culturals contemporànies contribueixen a, i s’esforcen per, legitimar la seva pròpia expansió espacial i discursiva. Això vol dir que aquesta producció de textos no pot ser concebuda fora de la producció d’espais.” Com ja es va dir a la introducció, no s’ha aprofundit en els contextos sinó que s’ha contextualitzat la pràctica de l’audiència en un entorn social donat per descomptat, basat en la capacitat de les audiències de resistir el missatges hegemònics.

Els mass media

Els mitjans de comunicació són considerats part important en el procés de construcció de significats, però aquests significats no solament deriven de les lectures de les audiències, també dels diferents usos que es fan dels mitjans.

Roger Silverstone (1994) fa una reflexió sobre com les tecnologies han ajudat en la configuració de nous espais. Segons aquest autor, la televisió ha redefinit els espais on es donen les relacions socials en el dia a dia, cada vegada més reduïts i símbol de la societat de benestar. Parla sobretot de dos espais: espai domèstic, que fa referència a la “sala de estar” on conviuen diferents realitats (fenomenològica, social i material) i l’espai suburbà, on es manifesta el capitalisme avançat a través de l’expansió de barris per a la classe mitjana seguint el model britànic (cases adossades). Podríem dir que Silverstone considera la recepció amb l’estil de vida dels Simpson (imatge de l'esquerra), en un barri residencial de persones amb un nivell de vida elevat i que veuen la televisió bàsicament en l’àmbit domèstic.

Silverstone rep una critica per part de Tufte (1997), que considera que els seus espais no són aplicables a qualsevol context, ja que la recepció i la vida quotidiana no són solament dins de la llar, ¿les persones no tenen mobilitat? ¿solament veuen la televisió?

Berland reivindica que no s’ubiqui a les audiències solament en l’àmbit del consum, també en la producció d’escenaris. Des dels estudis culturals, les audiències van passar de ser considerats una massa passiva a lectors actius que decodificaven i recodificaven els missatges dels mitjans segons el seu entorn. En la teoria es té en compte aquesta observació, però a la pràctica, es continua parlant des del punt de vista del que observa.

Blumler (1986-88) va fer una recerca en la que va preguntar a diferents executius de diverses cadenes com veien a les audiències. Va fer una tipologia de com podien ser considerades, com a: mercat, públic, fans, grup social o audiència involucrada. Els entrevistats no sempre definien el seu objectiu com el de guanyar audiència sinó també consideraven donar qualitat. Blumler reflexiona de que aquestes respostes es donaven per la necessitat de noves estratègies (augmentar la qualitat) en el sistema per guanyar audiència ja que el consumidor té el poder, de manera que va extreure que consideraven al públic com un mercat encara que no ho explicitaven.

Construcció d’identitats

Molts cops s’ha parlat de el poder que tenen els mitjans en la creació de d’identitats. La identitat cultural es pot definir com a sentiment de pertinença a un grup social o a un lloc en la mesura en què la persona es veu afectada per la pertinença a aquest grup, cultura o lloc. La geografia cultural ha vist com la identitat cultural és expressada en i a través de l’espai (realitat física, material i construccions culturals simbòliques).

S’han fet varies investigacions per intentar esbrinar de què forma influeix la recepció dels mitjans en la creació d’identitats. S’ha vist que una de les tres activitats principals del joves espanyols (entre 15 i 24 anys) és veure la televisió, a més d’estar amb els amics i escoltar música gravada (investigació “Jóvenes espanyoles 99” de la Fundació Santa María). Segons Thompson (1998), la causa de que els adolescents siguin més susceptibles i vulnerables davant els continguts i els nous suports mediàtics, es deu a la seva pobre experiència mediàtica i a que disposen de menys recursos simbòlics i cognitius als que recórrer quan descodifiquen aquests continguts.

Bandura, Walters, Bechelloni-Buonanno, Thompson i més autors consideren que els mitjans de comunicació són transmissors de conducta, models del “jo” i, com a conseqüència, col·laboradors en la construcció de la identitat personal. En aquesta direcció, s’ha considerat la televisió com la més poderosa en l’àmbit de la socialització de la informació; ofereix un món simbòlic que podria arribar a substituir experiències viscudes o complementar-les (Giddens, Thompson).

Huertas y França proposen un estudi sobre la construcció de la identitat a partir de la hipòtesis de que és un procés de negociació en el que el jove construeix la seva subjectivitat a través del diàleg entre els models que li arriben mitjançant el televisor i els que observen en les seves pròpies experiències (Liebes, 1999). Per plantejar l’estudi, les autores es plantegen tres preguntes:

Quin ús fa la TV com a font d’informació? Repercuteix aquest medi en la definició de les seves opinions? Incita la TV a accions concretes del seu entorn social?

Per obtenir les respostes van fer indirectament aquestes preguntes a estudiants d’ESO. Aquests són alguns dels resultats:

El 78% dels estudiants considerava que la TV l’havia ajudat a comprendre el nostre món, li havia ensenyat com són les coses i la gent.
Van criticar l’elevat ús d’imatges violentes, arribant a relacionar els programes informatius amb guerres, assassinats, conflictes,...
Molts van agrair a la TV que els permetís conèixer altres països i comparar el que succeeix al seu voltant (aquest punt es pot relacionar amb la recerca dels joves de la seva identitat pròpia comparant amb d’altres).
Uns quants van declarar que la TV és l’únic mitjà que tenen per accedir a informació sobre sexe.
Consideren la informació dels mitjans com a parcial, mostrant sempre el que els interessa (això es relaciona amb el que va denominar Callejo-1995- com a “desnaturalització del medi” a la pèrdua de capacitat de persuasió).
Solament un 37% declarà que la TV els ajuda a crear opinió i tenir les seves pròpies idees sobre la vida. La resta, pensaven que no era així ja que eren ells mateixos els que decidien que havien de pensar en funció de les seves vivències i que necessiten sentir-se diferents respecte a allò “standard”.

Com a conclusió, les autores van treure que els adolescents/joves van ser incoherents i contradictoris en les explicacions que van donar. Fan referència a Buzan y Segal (1999) sobre la possibilitat que la identitat fragmenta i integra a la vegada i aquesta contradicció podria veure’s reflectida d’aquesta forma a l’estudi realitzat. A més, el joves van intentar mostrar-se com a independents encara que van exposar actituds col·lectives. També van demostrar ser crítics i reflexius que, segons Liebes, a la etapa de la adolescència, on es comença a formar la seva identitat personal, no és feina fàcil.

Encara que ha estat present aquesta influència dels mitjans a la creació d’identitats, potser és ridícul parlar de identitat cultural en l’actualitat: el temps de las desterritorialització. Mitchell (2000), però, diu que “és més adequat entendre la desterritorialització com a simultàniament una reterritorialització, potser a una escala diferent.” Ja que “ni el territori ni l’espai poden simplement desmaterialitzar-se, ni de la mateixa manera tampoc les identitats estan deslligades dels espais que els dóna forma.” I acaba dient que “el què canvia és la geografia a través de la qual opera el poder”. Clua (2001) afirma que les noves tecnologies no tanquen finestres velles al obrir noves, sinó que canvia el paisatge de manera que podem mirar per les dues. La nostra vida té lloc en un espai que li dóna forma, som productes d’una biografia i d’una història col·lectiva. Segons Mitchell, la globalització suposa que es faci explícita una representació espacial d’un món que continua solcat en polaritzacions, invasions i èxodes, etc. Així, la reterritorialització significa la configuració d’espais comuns, d’unió, de l’ensorrament de murs, etc. Gilberto Giménez (1999), recolza aquesta opinió de que el territori no desapareix sinó que s’unifica amb la globalització. Especifica que s’unifica en aquelles zones més poderoses (EUA, Japó...) i afegeix que no solament el territori explica les societats. S’ha de considerar la importància de la comunicació. Es dóna una lluita dels mitjans per constituir la hegemonia, tant pel que fa a competència de mercat com també per competències a nivell cultural i lligat amb la creació d’identitats socials. És per això que caldria plantejar-se com la definició de les audiències passa per la nostra forma de definir el món i actuar en ell.

Al parlar de la força que constitueixen els mitjans en la nostra forma de comunicar veiem que, encara que sembli que aquesta ha anul·lat les formes tradicionals, no és així, sinó que ha reformulat, les situacions clàssiques. D’altra banda, s’han creat nous espais per les noves situacions comunicatives, com ara és el cas dels ciberespais.

El cas dels ciberespais és molt especial i molt estudiat. A més de constituir un nou espai de comunicació, constitueix una forma de viure vides diferents (a part de la vida “real”) i de crear identitats distintes, apropant-nos més al que ens agradaria ser que al que som realment. Un exemple clar d’això és la creació d’espais virtuals en que cada usuari té el seu perfil i interactua amb els altres usuaris establint relacions com les que es podien donar en la vida real. En l’actualitat, existeix un món anomenat “second life” (http://www.secondlife.com) en què els “habitants” no solament poden parlar, sinó també fer activitats com marxar de festa, jugar, ballar, construir, comprar, etc.

Noves realitats

Robert M. Kitchin (1998) fa una reflexió sobre els ciberespais. Té en compte la situació d’aquesta en l’àmbit de la economia i en d’altres que altres autors tenen en compte com és el cas de la identitat cultural, política, etc. En primer lloc explica quines són les formulacions utòpiques que aquests analistes han generat sobre les noves tecnologies (desterritorialització de les relacions socials, lliure circulació d’informació, etc.) i en segon lloc, presenta les seves respostes crítiques a aquests plantejaments. Es planteja una sèrie de preguntes que interpel·len el paper de les tecnologies en la reestructuració dels modes de producció dins el capitalisme avançat. Kitchin creu que encara que aquestes preguntes estiguin lligades al paper dels ciberespais a l’economia, no ha de deslligar-se al paper a la construcció d’identitats, expressió de la cultura o les formes de participació política.

Com es mantenen les relacions socials en el ciberespai, un espai social descrit com ‘mancat d’espai’, ‘mancat de llocs’, i ‘profundament antiespacial’?(...) El ciberespai fa que els llocs deixin de tenir significat? (...) Es produirà en el ciberespai un espai efectiu on canviaran les relacions patriarcals? (...) Com afectarà el ciberespai els actuals sistemes polítics arrelats als llocs? (...) Està amenaçat el concepte d’estat-nació a partir que el ciberespai no sap de fronteres? (...) Fins a quin punt el desdibuixament de la realitat dins la virtualitat, en cas de produir-se, és el resultat d’una espacialitat canviant? El ciberespai canvia la nostra imaginació geogràfica? (...) És el ciberespai també una realitat per a les persones de baixos ingressos i, en cas que aquestes siguin excloses, quins son els efectes en el ‘món real’? Formarà el ciberespai la base efectiva d’una ‘societat de vigilància” superpanòptica i orwelliana? (...) fins a quin punt el ciberespai constitueix un nou espai per a la desviació? (Kitchin, 1998) Kitchin planteja que no s’ha de considerar el món virtual com desvinculat del “real” sinó construït a partir de condicions materials. Segons ell, “la realitat no és una, ni es pot explicar a través d’una teoria omnicompensiva”.

Altres autors han criticat la romantització que s’ha donat a la relació entre les noves tecnologies i l’expressió del multiculturalisme. Radhika Gajjala (2001) considera que els ciberespais continuen sent espais on es materialitzen les relacions de poder a través de la desigualtat de les condicions d’accés a Internet. Aquesta autora arriba a la conclusió de que Internet no es pot analitzar al marge de la localització geogràfica (amb les condicions econòmiques, d’accés a l’educació, etc.) que restringeixen l’ús de les tecnologies. Considera que les identitats comunitàries on-line es troben fortament condicionades per les condicions materials de vida de les persones que es connecten.

La celebració de la llibertat i de la supressió de fronteres en el ciberespai assumeix que el ciberespai és una possible Utopia per a les classes privilegiades –allunyades de la realitat del patiment diari que han de suportar els menys afavorits. El ciberespai es representa cada cop més com la terra promesa on gènere, raça i tota mena d’indicadors de l’alteritat seran esborrats i integrats en la mesura que nosaltres mateixos ens transformem en textos i imatges online. Aquesta forma de veure les coses, i la ideologia resultant, acaba assenyalant que hauran de ser sempre els altres els qui necessitaran adaptar-se al sistema comunicatiu occidental i al seu llenguatge. (Gajjala, 2001)

Globalització imaginada

Néstor García Canclini (1999) exposa que la globalització és una construcció d’uns actors socials que han aconseguit l’hegemonia d’una narrativa determinada. Segons ell, la lluita per la diversitat cultural, no ha de fer-se defensant una identitat, sinó reivindicant la muticulturalitat; s’ha de donar a conèixer allò diferent més que reivindicar allò que és propi. Proposa que el discurs accepti una forma més complexa de definir la cultura, sense caure en localismes. Canclini parla sobre la importància de la influència dels mitjans a l’hora de culturalitzar el discurs de la globalització. Però no s’adona, com diu Clua Infante, que amb aquest discurs s’està situant a una construcció que no va amb els ciutadans, sinó amb les polítiques culturals. Tendeix a sacrificar allò local en nom d’allò global. Presenta a Castells o Hannerz (Castells, 2000) com a especialista que diferencia entre “ciutats globals” i “ciutats emergents o centres regionals emergents”. Amb el primer concepte, fa referència a les seus principals d’activitats financeres, gestió d’indústries culturals, etc.; les segones són aquelles en les que la seu global coexisteix amb formes tradicionals i locals de gestió i on Canclini considera que es desenvolupen “activitats econòmiques informals o marginades, deficients serveis urbans, pobresa, atur i inseguretat”. Aquesta divisió no ajuda a reflexionar sobre la diversitat de sentiments envers allò local que s’articulen com a formes “d’imaginar la nostra situació geogràfica i geocultural”.

Clua conclueix dient: ”En lloc de limitar-nos [...]a constatar (i reafirmar) una confrontació entre l’“imaginari provincià” i l’“imaginari internacional”, hauríem d’estudiar, més aviat, la manera com els sentiments de pertinença a un lloc real o imaginat (ja siguin les grans ciutats on viu la gent, ja siguin els pobles petits, o aquells altres llocs recreats per la memòria o pels somnis de les persones) també poden ser inclosos en la definició de la globalització (en lloc d’haver de ser esborrats del mapa). La decisió de García Canclini de parlar en termes de “globalització imaginada” comporta que s’obviï la definició dels llocs (reals i imaginats, fora del discurs d’allò global) als què les persones es puguin sentir identificades.”

Conclusions

En termes molts generals podem extreure diversos punts:

La recepció dels mitjans en l’àmbit del dia a dia ajuda a entendre la construcció d’identitats com una amalgama de sentiments de pertinença.
S’ha de considerar la participació dels mitjans en la construcció dels discursos de la història i la geografia on són representats.
S’ha d’evitar sucumbir a les generalitzacions totalitzadores.
S’ha d’acceptar la recepció dels mitjans en diferents escenaris tenint en compte la mobilitat de les persones.
No es tracta d’abastar totes les situacions, sinó acceptar les limitacions

Què hem queda a dir?

La psicologia social diu que som el resultat de tot allò que ens passa des que naixem: les experiències que patim, l'educació que rebem, els estímuls que ens arriben, els amics que tenim, els programes que veiem, la música que escoltem,... Jo m’ho crec. No som res original, sinó el resultat d’un munt d’estímuls arbitraris que ens han arribat. Per aquest motiu considero dues coses: que els mitjans ens influencien i que l’audiència influencia els mitjans. M’extendré. [2] No és arbitrari que en l’actualitat la majoria de programes en horari de mitja tarda (de 4 a 6) siguin de premsa rosa en que expliquen la vida dels “famosos” ( A tu lado, Aquí hay tomate, Channel nº 4). En aquests moments moltes dones, i sobretot les que s’apropen als 50 anys, que acaben de rentar els plats (perquè encara que la societat estigui canviant encara li queda molt per fer i de moment continuen sent les dones les que cuinen i renten els plats) s’asseuen a veure la televisió. Podrem dir que es tracta de “telebasura”, que la televisió és dolenta perquè possa aquests programes, etc., però la realitat és que aquests programes existeixen perquè algú els veu. De la mateixa manera que aquests programes són creats perquè són demanats per l’audiència, si en aquestes hores es fessin altre tipus de programes, potser aquestes dones veurien altre tipus de televisió i parlessin d’altres temes.

L’altra cara de la moneda podria ser les dels nens. Amb dibuixos com per exemple “Padre de familia” els nens aprenen coses que no entendran i que aplicaran en la seva vida real de manera inadequada (http://www.youtube.com/watch?v=p9a_M6VorA0&mode=related&search=). Sabem que aquesta sèrie, com els “Simpsons” o d’altres que ja existeixen, són dibuixos per a adults però al tenir aquest format criden l’atenció dels nens. Amb la vigilància adequada dels pares no haurien d’arribar a veure’ls però sabem que no és així. Altre forma d’influència que reben els nens és per part dels videojocs on la violència està a l’ordre del dia.

Aquests són petits exemples de com els mitjans ens influencien i a la vegada són influïts per nosaltres, tal com deiem en apartats anteriors que l’espai crea diferència i la diferència crea l’espai.

Si profunditzem en el concepte d’espai i dels contextos. He parlat d’aquests programes i aquests exemples des del punt de vista de la societat espanyola, de la televisió espanyola, però això no vol dir que en tots els països sigui així. Cada context tindrà la seva cultura, els seus valors i creences i , de la mateixa manera, tindrà una programació determinada. Intentaré mostrar aquesta diferència amb les possibles interpretacions que ha pogut tenir un anunci tan polèmic com el de la última campanya de D&G (Dolce & Gabbana). A Espanya, i des de l’Observatori de la Imatge de l’Institut de la Dona, han demanat a la marca que retiri aquest anunci perquè creu que la fotografia incita a la violència sexista i que pugui donar a entendre que “és admissible la utilització de la força com a medi d’imposar-se sobre les dones”. En altres països l’anunci s’ha publicat amb normalitat. Fent un anàlisis més profund podríem dir que en Espanya s’ha possat les mans al cap perquè amb la lluita que s’està fent contra la violència de gènere, aquest tipus de publicitat pot ser contraproduent. Si no fos així, i en altres països potser ho veuen així, aquest sembla molt sexual i la dona pot estar disfrutant de tants homes, potser amb sadomasoquisme. Tot són interpretacions. Amb això vull dir que té molta importància el context en que es fa una interpretació de qualsevol missatge perquè la informació anterior a la que arriba actuarà d’una forma molt determinant.

Així, doncs, el context jugarà un paper molt important en qualsevol acció. Per tant, sembla sensat que es demani que les investigacions científiques (de qualsevol tipus) es contextualitzin i no es generalitzin resultats.

Pel que fa a les noves tecnologies, penso que no tanquen finestres sinó que augmenten el ventall d’opcions. És un altre cas en el que s generalitza però que depèn del context. En el “primer món”, que en diuen, les tecnologies han avançat molt i es troben en totes parts però això no es pot generalitzar a tot el món. A més, en els espais en que les tecnologies estan ocupant un gran espai tampoc s’estan eliminant els espais que ja existien sinó que s’estan utilitzant per diferents activitats.

Si tenim en compte tot això que hem dit sobre els contextos d’influència... Podem dir que existeix la globalització? Sabem que moltes tendències de moda, música, programacions, estils de vida, s’estan expandint pel món (pel primer món) però hem de tenir en compte que cada context admetrà les tendències adaptant-les al seu medi. I encara que sorgeixin tendències (que també poden ser a nivell econòmic o polític) continuen existint alternatives que trenquen amb els termes generals, que sempre donaran un punt d’excepcional. I ens queden els mons no europeitzats o americanitzats com Àsia o Àfrica que donen un punt de color a tota aquesta massa gris que sembla ser la globalització.

Referències bibliogràfiques

Bibliografia principal:

Clua Infante, Anna (2001) La noció d'espai en la definició dels contextos de la recepció dels mitjans de comunicació. Una aproximació des de les perspectives crítiques dels estudis culturals i de la geografia cultural. Barcelona: UAB

Referències utilitzades en la tesi incloses en el treball:

Alasuutari, Pertti (1999) “Introduction. Three Phases of Reception Studies”, a Pertti Alasuutari (ed.) Rethinking the Media Audience. The New Agenda, pp. 1-21. Londres, Thousand Oaks i Nova Delhi: Sage

Berland, Jody (1992) “Angels Dancing: Cultural Technologies and the Production of Space”, a Lawrence Grossberg, Cary Nelson i Paula Treichler (eds.) Cultural Studies, pp. 38-55. Nova York, Londres: Routledge

Blumler, Jay G. (1986- 88) “Recasting the Audience in the New Television Marketplace?”, a James Hay, Lawrence Grossberg i Ellen Wartella (eds.) The Audience and its Landscape, pp. 97-111. Boulder (Colorado): Westview Press, Harper Collins Publishers

Castells, Manuel (2000) (segona edició) La era de la información: economía, sociedad y cultura. Vol. 1: La sociedad red. Madrid: Alianza. Original en anglès publicat el 1996 a Cambridge, Massachussetts: Blackwell

García Canclini, N. (1999) La globalización imaginada. Barcelona: Paidós

Giménez, G. (1999) “Territorio, cultura e identidades. La región sociocultural”, a Estudios sobre las Culturas Contemporáneas, època II, vol. V (núm. 9): 25-57

Hay, James; Lawrence Grossberg i Ellen Wartella (eds) (1996) The Audience and its Landscape. Boulder (Colorado): Westview Press, Harper Collins Publishers.

Jameson, Fredric (1986) “Postmodernismo: lógica cultural del capitalismo tardío”, a Zona Abierta, 38: 71-129. Text original publicat el 1984: “Postmodernism, or the cultural logic of late capitalism”, a New Left Review, 146: 53-92

Jensen, Klaus Bruhn i Karl Eric Rosengren (1990) “Five Traditions in Search of the Audience”, a European Journal of Communication, 5 (2-3): 207-238

Kitchin, Robert M. (1998) “Towards geographies of cyberspace”, a Progress in Human Geography, 22 (3): 385-406

Tufte, T. (1997) “Televisión, modernidad y vida cotidiana. Un análisis sobre la obra de Roger Silverstone desde contextos culturales diferentes”, a Comunicación y Sociedad, 31: 65-96

Silverstone, Roger (1994): Television and everyday life. Londres: Routledge (versió en castellà 1996, Buenos Aires: Amorrortu)

Morley, D. (1996) “The Geography of Television: Ethnography, Communications, and Community”, a James Hay, Lawrence Grossberg i Ellen Wartella (eds) The audience and its Landscape, pp. 317-342. Boulder (Colorado): Westview Press, Harper Collins Publishers.

Mitchell, D. (2000) Cultural Geography. A Critical Introduction. Malden, Massachussets (EUA), Oxford (GB): Blackwell

Referències de contribucions:

Bandura, A. y Walters, N. (1977): Aprendizaje social y desarrollo de la personalidad. Madrid: Alianza.

Buzan, B. y Segal, G. (1999): El futuro que viene. Barcelona: Andrés Bello Española.

Fisher, Walter R. (1987). Human Communication as Narration: Toward a Philosophy of Reason, Value, and Action. Columbia: University of South Carolina Press. Extret de http://psicologiasocial.uab.es/campus/mod/forum/discuss.php?d=1117, aportació de Clara Barba, Laura Bergés, Mireia Cuesta, Maria Gilabert, Laura Liarte y Carolina Rodríguez.

Giddens, A. (1997): Modernidad e identidad del yo. Barcelona: Península.

Huertas, França, A., M.E. El espectador adolescente. Una aproximación a cómo contribuye la televisión en la construcción del yo. Revista de estudios de comunicación, Euskadi. Extraído de http://www.ehu.es/zer/zer11web//huertas.htm, aportació de Carol Moreno.

Lugo, J (2003).Jean Tricart (1920 - 2003). Investigaciones geográcicas. 051, 153 - 154. Extraído de http://redalyc.uaemex.mx/redalyc/pdf/569/56905114.pdf en Mayo del 2007

Second Life: un nuevo mundo para los anunciantes, Marketingdirecto.com (http://www.marketingdirecto.com/noticias/noticia.php?idnoticia=20586), aportació per Alexander Jarde.

Thompson, J.B. (1998): Los medios y la modernidad. Barcelona: Paidós. Extret de Aportació de http://psicologiasocial.uab.es/campus/mod/forum/discuss.php?d=1083, aportació de Carol Moreno (2007).

Valera, S. 1997. Estudio de la relación entre el espacio simbólico urbano y los procesos de identidad social. Revista de Psicología Social, 12, 17-30. Extret de http://psicologiasocial.uab.es/campus/mod/forum/discuss.php?d=1120, aportació de Deyanira Bártulos Cortés y Ares Ribó Aldabó (2007).

Referències del desenvolupament del tema:

Berque, A (2001). , Ecoumène- Introduction à l´étude des milieux humains. Paris: Belin.

Dollfus, O (1984). Le système monde. Proposition pour une étude de géographie. Avignon: Université d'Avignon.

Jameson, Fredric (1986) “Postmodernismo: lógica cultural del capitalismo tardío”, a Zona Abierta, 38: 71-129. Text original publicat el 1984: “Postmodernism, or the cultural logic of late capitalism”, a New Left Review, 146: 53-92

Vidal, P (1921). Principes de géographie humaine. París: Armand Colin.

Wikipedia: geografia cultural, identidad, ecúmene, espacio