Vés al contingut

Els Països Catalans/La postguerra (1939 - 1950)

(S'ha redirigit des de: La postguerra)
del llibre Els Països Catalans

Introducció

[modifica]

Mòn

[modifica]

Aquests són els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), els de l’inici de quaranta anys de rivalitat entre els EUA i la Unió Soviètica que no són anys ni de guerra ni de pau, atenint-nos a les definicions tradicionals —d'aquí la invenció de l'expressió «guerra freda» per a descriure'ls. Finalment, són els anys en què comença el període de supremacia política, econòmica i cultural dels EUA en el «món lliure». Els EUA inicien el seu projecte hegemònic que, a diferència de tots els imperis anteriors, aspira a una dominació global. Fins ara els imperis ambicionen una dominació regional o, com el britànic, tenien un abast global, però cap d’ells esperava una dominació global.

La Segona Guerra Mundial comença quan França i el Regne Unit declaren la guerra a Alemanya en envair aquesta Polònia. Anteriorment ja s’havia annexionat Renània (1935) i Àustria (1938). El mateix any 1938 arriba a un acord (Acord de Munic) amb el Regne Unit i França per poder ocupar Sudetes — una regió txecoslovaca de parla alemanya— i mig any després, amb la Unió Soviètica per repartir-se Polònia (Pacte Mólotov-Ribbentrop). Regne Unit i França cedeixen a les demandes alemanyes, en ser conscients que els seus exèrcits no estan prou preparats per oposar-s'hi amb garanties. Amb l’acord de Munic pretenen guanyar temps. El juny de 1940, Itàlia declara la guerra a França i Gran Bretanya. Entretant, Alemanya derrota fàcilment a Noruega, Dinamarca, Països Baixos, Bèlgica i, finalment, Franca. Només el Regne Unit de Churchill —recentment nomenat primer ministre— resisteix l’embat alemany. El juny de 1941 Japó comença una expansió pel Pacífic i el Sud-est Asiàtic —anys abans ja havia envaït Corea i part de la Xina. El juny de 1941, la Unió Soviètica entra en la guerra en ser envaïda per Alemanya, malgrat que havia signat un pacte de no-agressió. França derrotada i els EUA encara sense entrar en la guerra —ho farien sis mesos més tard, en ser atacat pel Japó i Alemanya declarar-li la guerra—, Alemanya està a punt de revertir l’ordre mundial a Europa i el Japó a Àsia. Però els alemanys perden la guerra enfront de la Unió Soviètica[1] i els japonesos enfront dels EUA. El destí de la guerra es reverteix a mitjans de 1942 i tant Alemanya com el Japó són expulsats, a poc a poc, dels països conquerits. El setembre de 1943 es rendeix Itàlia i el 1945 ho fan Alemanya —el maig— i el Japó —l’agost.

A partir del 1943, encara en plena guerra, tenen lloc diverses reunions entre els dirigents dels EUA, la Unió Soviètica i el Regne Unit[2] per dividir Europa en dos blocs, un a l’oest tutelat pels EUA i l’altre a l’est per la Unió Soviètica. Es pretén acabar amb la inestabilitat socioeconòmica de la primera meitat del segle 20 i que havia portat a les guerres mundials. Malgrat ser aliats durant la guerra, ràpidament neix un fort antagonisme entre aquests dos blocs. Però a pesar de la forta hostilitat, la por a la destrucció nuclear mútua fa que la rivalitat es canalitzi en una «Guerra Freda», i no en un enfrontament armat directe. Europa surt de la guerra devastada i dividida i no és fins a 1950 que es comença a recuperar. A l’Àsia, Japó està ocupada pels EUA fins a finals del 1951 i Corea surt de la guerra dividida en un estat comunista al nord i un anticomunista al sud, que entren en guerra el 1950. De forma similar, Vietnam queda dividit en un nord nacionalista-comunista i un sud colònia Francesa fins a 1954, any que l’abandonen. Pocs anys després, el 1959, els dos Vietnam entren en guerra fins a 1975, amb la victòria del nord comunista. L’Índia aconsegueix la independència del Regne Unit el 1947. Finalment, més al nord, a la Xina, pocs mesos després d’acabar-se la Guerra Mundial, comença una guerra civil que finalitza amb la victòria dels comunistes el 1949. Després d’un segle de desintegracions i conflictes interns amb intervencions externes —la història de la Xina és, des de fa uns 3.500 anys, una successió de períodes d’integració i esplendor separats per períodes caos—, la Xina torna a tenir un govern central. Finalitza així el «segle d'humiliació nacional» de 1839 a 1949 que demostra que els Estats més poderosos tendeixen a aprofitar la feblesa dels altres. L’Índia independent i la Xina amb un govern central, simbolitzen el ressorgiment d’Àsia.

Irònicament i en cert sentit, el gran perdedor de la Segona Guerra Mundial és el Regne Unit que perd el seu immens imperi i la seva hegemonia planetària, agafant el relleu els EUA. Aquest, en paraules del professor de ciències polítiques de la Universitat de Chicago, John Mearsheimer, «durant els segles XVIII i XIX es van dedicar a establir la seva hegemonia al continent americà. En el segle que va seguir, es van assegurar d'evitar que els imperis germànic i japonès, després l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica, s'imposessin com a úniques potències regionals a Àsia i a Europa.» [3] Ara s’inicien els anys de contenir la Unió Soviètica. I els EUA passa de créixer en el passat d’un mode colonial clàssic (estenent el seu poder incorporant grans extensions de terra) a construir un nou tipus d’imperi etiquetat per l’historiador nord-americà Daniel Immerwahr de «puntillista»[4]. Pioner en les noves tecnologies desenvolupades a partir de la Segona Guerra Mundial, aquestes li permeten satisfer les seves necessitats sense grans colònies. Ara es limita a construir un nou tipus d’imperi reclamant la jurisdicció sobre petits enclavaments, habitualment en forma de bases militars a l'estranger (els punts del domini «puntillista»). Aquestes li permeten basar la seva hegemonia en estats dependents i satèl·lits que, en paraules de l’historiador anglès Eric Hobsbawm es veuen «sempre obligats a fer el que ells volen»[5]. I, a diferència de la dominació britànica, la dels EUA ara es basa en una política d’intervenció armada.

Península Ibèrica i Països catalans

[modifica]

La Península està governada per dues dictadures, l'antiliberal i corporativista d’António de Oliveira Salazar i a Espanya, la militar de Franco.

El mateix març de 1938 que Alemanya s'annexiona Àustria, les tropes franquistes entren a Catalunya i ocupen Lleida. Després de la desfeta de l’exèrcit republicà en la llarga contraofensiva de l’Ebre (entre el juliol i el novembre de 1938), Barcelona és ocupada el 26 de gener de 1939 i dues setmanes després, les tropes franquistes arriben a la frontera francesa. Prop de 500.000 persones escullen l’exili, dels quals, uns dos terços se’n tornen durant el mateix any. La resta són confinats en els barracons infectes dels «camps de la vergonya» en les platges de França, com la d’Argelers.

Catalunya perd de nou tota existència institucional i, com el País Valencià, és sotmesa a una ofegant ocupació militar. «Això serà molt pitjor que el 1714» vaticina el conservador Cambó a l’exdirector de La Vanguardia, Gaziel, ambdós exiliats a París. En efecte, una terrible repressió s’abat sobre els dos països. Les línies generals d’aquesta repressió estan establertes des de 1936, en les instruccions del general Mola, el planificador del cop d’estat:

«Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.»

«Ha de advertirse a los tímidos y vacilantes que aquel que no está con nosotros está contra nosotros, y como enemigo será tratado. Para los compañeros que no sean compañeros, el movimiento triunfante será inexorable.»

Quan durant la Segona Guerra Mundial els alemanys ocupen França el 1940, gairebé uns 10 mil exiliats republicans són enviats als camps de concentració nazis com els de Mauthausen, Auschwitz o Ravensbrück. Més de la meitat no sobreviuen. L’agost del mateix any és detingut Lluís Companys a l’oest de França, a prop de Saint-Nazaire i lliurat a la policia espanyola. És jutjat i afusellat uns dos mesos després al castell de Montjuïc quan tenia cinquanta-vuit anys.

El règim franquista manté els consells de guerra fins al 1942, ja que les noves autoritats volen fer una purga deliberadament exhaustiva. El comte Galeazzo Ciano, ministre d’assumptes exteriors d’Itàlia i gendre de Mussolini, que el juliol de 1939 va arribar a Barcelona, manifesta la seva sorpresa que encara, un cop ja acabat el conflicte, hi haguera tants afusellaments:

«Només a Madrid, entre 200 i 250 al dia, a Barcelona, 150, a Sevilla, una ciutat que mai no va estar en mans dels rojos, 80».

Com comenta en Josep Fontana:

«que hi hagués 3.688 víctimes de la repressió franquista a Catalunya resulta aberrant, ja que, coneixent el que el règim havia fet a altres bandes, tothom que pogués tenir algun motiu de temença s’havia sumat a l’èxode cap a França […]. La major part de les condemnes afectaven gent que, creient-se innocents, havien decidit quedar-se al costat de les seves famílies.»

Però el nou règim necessita depurar l’entramat social de la república i consolidar el seu poder. I ho fa en base el terror, per desencoratjar tot intent de dissidència i d’oposició. Només així s’expliquen els 140 mil executats pels revoltats entre juliol de 1936 fins a 1945 a tot l’estat. Aquest règim de terror dura uns deu anys, encara que després continua la repressió i les execucions (la darrera, el 27 de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort de dictador). També té lloc una repressió econòmica amb fortes sancions econòmiques i confiscacions que només s’alleugereixen en acabar la Segona Guerra Mundial, ja que són bastant poc presentables davant dels ulls dels aliats guanyadors de la guerra.

En l’àmbit purament de la política i de les relacions laborals, els partits polítics i els sindicats són suprimits. El règim només permet exercir activitats polítiques en el marc de la Falange, l’únic partit polític legal i que està encapçalat pel mateix Franco. També se suprimeixen totes les institucions culturals i escolars i es prohibeix la sardana i l’ús públic del català («Habla la lengua del Imperio»). Es canvien els noms dels carrers i de les places i els noms de les ciutats i pobles es castellanitzen. La vida dels habitants és sotmesa a un control permanent i la censura anul·la la premsa. Tanmateix, el règim intenta mobilitzar a favor seu l’opinió pública, difonen una ideologia que exalta el culte al cap (el caudillo), la unitat de la «nación» espanyola i l’arribada d’una «democràcia orgànica». Un dels instruments per assolir aquest objectiu és el, en aquella època, omnipresent NO-DO, un noticiari setmanal que per força, entre 1942 i 1976, s’ha de projectar a l’inici de totes les sessions de cinema.

La proximitat de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial l’abril de 1945, fa néixer un gran sentiment d’esperança entre l’oposició i els exiliats. Per forçar un canvi, un cert nombre de guerrillers s’instal·la a la frontera francesa. Aquests, l’octubre de 1944 realitzen una sèrie d’atacs de distracció per tota la frontera pirinenca per, a continuació, intentar, sense èxit, ocupar la Vall d’Aran (la coneguda com a Invasió de la Vall d’Aran). Per la seva banda, el 1945 la Generalitat en l’exili elegeix un nou govern de personalitats per posicionar-se als nous temps. Però l’habilitat de Franco, la guerra freda i la posició estratègica de la Península pels EUA, salva la dictadura.

Malgrat el fracàs de la invasió de la Vall d’Aran, l’esperança d’un canvi no desapareix i la lluita dels guerrillers (els maquis) dura fins al 1963. Aquest any cau mort per les bales de la Guàrdia Civil el darrer maquis de Catalunya, Ramon Vila Capdevila, el Caracremada. Altres o ja han caigut (com Josep Lluís i Facerias o Quico Sabaté) o ja han abandonat la lluita armada (com Marcel·lí Massana i Bancells).

La repressió

[modifica]

La irrupció del poder franquista en territori català

[modifica]

L’arribada dels franquistes a Lleida i terres de ponent tingué lloc el mes de març de 1938, a conseqüència d’una ofensiva militar, mentre que a Menorca i al País Valencià, en gran part, l’ocupació es produí després de la del Principat. El 26 de gener de 1939, eren a Barcelona. El dia 29 de març, a València. L’endemà ocuparen Alacant, l’últim reducte. Sobre el País Valencià, Joan Fuster, en Nosaltres els valencians, proporciona molta informació sobre la situació històrica valenciana anterior i posterior a la guerra.

La repressió franquista va ocasionar un gran nombre de víctimes —com a mínim 3.688 només a Catalunya i 3.400 a València—, malgrat que molts dels que sospitaven que podia ser represaliat es va exiliar. La severitat de la repressió inclús la va descriure el comte Ciano, gendre de Mussolini, que el juliol de 1939 va arribar a Barcelona. Apuntava que els reclusos «no són presoners de guerra, sinó esclaus de guerra» i se sorprenia que, un cop acabat el conflicte, se seguís afusellant en tals proporcions: «Només a Madrid, entre 200 i 250 al dia, a Barcelona, 150, a Sevilla, una ciutat que mai no va estar en mans dels rojos, 80».

La repressió política als Països Catalans va ser similar a la de la resta de l’estat. El que seria específic del Principat va ser la persecució de la llengua catalana. Cal afegir en aquesta diversitat de dades, el fet que la repressió de la postguerra, malgrat que pretengués els mateixos objectius per fer desaparèixer tot signe de catalanitat i que de moment els assolís, no treu que aquesta repressió hagués de ser d’una amplitud molt més gran a la Catalunya autònoma que a la resta dels territoris de l’àrea lingüística catalana, en els quals encara no s’havia establert prou —tot i els progressos fets d’ençà de la Renaixença, sobretot en els anys de pre-guerra, i amb caràcter desigual segons les zones— la connexió correcta per a un veritable redreçament nacional entre llengua i vida cultural, entre la reconstrucció cultural i el conjunt de la societat. Aquesta connexió, encara insuficient, però important, s’havia establert al Principat de Catalunya, al qual, més que a altres bandes, calia aplicar aquell enunciat històric que defineix el resultat de la contesa de 1936-1939 amb aquests termes: el Principat de Catalunya havia perdut la guerra i l’havien perduda tots els catalans.

Si algú no tingué de moment aquesta convicció, l’actuació dels vencedors la hi feu canviar aviat d’opinió. Només els catalans més despersonalitzats o els conscientment hostils, per traïdoria a llur pròpia pàtria, pogueren estar-se de reconèixer-ho. Tampoc ho podien reconèixer aquells del tot espanyolitzats. Tots aquests grups no deixaren de celebrar i col·laborar en l’esmentada actuació opressora del règim.

Objectiu sempre fortament desitjar, la Catalunya estricta —el Principat de Catalunya—, fou una peça decisiva en la formació de la coalició de forces que s’aixecà contra la República, i ho fou també en la lluita i en el desenllaç d’ella. La majoria d’historiadors de la guerra espanyola no remarquen aquest fet o en prescindeixen, com si no encaixés en l’esquema general. Obliden també que el Principat de Catalunya fou agredit adés de fora, per un exèrcit que no li era propi i que fou vençut tot seguit, el 19 de juliol de 1936, per les forces de seguretat lleials a la Generalitat —de la qual depenien les forces d’ordre públic— i per l’acció de voluntaris civils armats, perquè els rebels no tenien cap implantació a la Catalunya autònoma i fins i tot el comandament suprem els hagués de venir de fora —com es veurà més endavant, a la secció La insurrecció militar contra la República espanyola. No solen tenir en compte tampoc la majoria d’estudiosos que fou un tret que caracteritzà el fet diferencial català que al territori autònom no hi hagués les condicions d’enfrontament, prèvies a la guerra civil, que hi hagué a la resta de l’Estat. D’aquí ve que la presa de Barcelona per les tropes franquistes, el 26 de gener de 1939, ressonés per Europa i el món com la fi d’una guerra, mentre que a Roma era celebrada per Mussolini com una victòria pròpia, i gairebé personal. A primers de febrer, el govern català passava la frontera. Però l’havien precedit o l’acompanyaven els homes de cultura: escriptors, professors universitaris i artistes coneguts mundialment. Una part important de la cultura catalana també havia passat la frontera, cap a l’exili.

Fortificacions, penúria econòmica, misèria cultural

[modifica]

Una primera mesura del poder franquista, en entrar a les ciutats i pobles catalans, consistia a mobilitzar els homes joves compresos entre 18 i 25 anys, que eren enviats a servir l’exèrcit, si aconseguien que algú respongués d’ells, o bé reclosos en camps de concentració, d’on sortien, si ningú finalment no els avalava, per anar als batallons de treball que reconstruïen les carreteres, reparaven els estralls de la guerra i duien a terme les grans fortificacions del Pirineu i dels punts estratègics de la costa. Foren moltíssims els qui sofriren la multiplicació de llurs anys de dependència militar, tres anys fets en època republicana i tres o més que els imposava el nou règim. Els sospitosos de militància o de tendències esquerranes eren sotmesos a procés. Hom omplenà presons, penals, camps de treball, casernes, convents i edificis diversos convertits en centres de reclusió.

Figura 1: L'atenció i els estudis que s'han fet entorn de l'arquitectura dels anys de postguerra tendeixen a indicar una línia de continuïtat entre els moments de la Dictadura de Primo de Rivera i el franquisme. En ambdós moments l'arquitectura retorna a un accentuat academicisme i, en alguns casos, les solucions adoptades semblen sorgir dels pressupòsits racionalistes. El Banc Vitalici de Barcelona, construït entre 1936-1946 per l'arquitecte noucentista Lluís Bonet i Garí (1893-1993), n'és un bon exemple.

Els primers anys «triomfals de la victòria» foren de desgavell, de vida privada malmesa per a milers i milers de persones. Hom hagué d’interrompre i àdhuc deixar per sempre treball i estudis. Foren els anys que marcaren les generacions dites, en literatura i ciències, «sacrificades», les generacions perdudes, malmeses. Hom sofrí autèntica penúria de béns de subsistència, però també sofrí misèria cultural, abstracció feta dels materials ideològics derisoris, delirants, imposats pels vencedors. L’arqueòleg Miquel Tarradell evoca així la universitat d’aquells anys: «Era horrorosa. Gairebé tots els bons professors se n’havien anat. I tot aleshores era dirigit i controlat». Ell mateix fou mobilitzat, en entrar a Barcelona els «nacionals» —com es feien dir les forces franquistes. «Amb la República hi va haver un gran entusiasme popular —explica—. Els meus deu i quinze anys havien transcorregut paral·lels a l’eufòria col·lectiva…». Amb el franquisme, enviat de soldat Espanya endins, observà que fins i tot els vençuts semblaven contents de veure anorreats els catalans. Ell es comptava entre els mobilitzats amb aval i pogué, l’any 1941, començar els seus estudis.

«A la universitat barcelonina vaig conèixer Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921-Barcelona, 2010), Josep M. Palau i Fabre, Joan Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1919-1995), Josep Romeu i Figueres (Òdena, 1917-Barcelona, 2004), Miquel Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912- Madrid, 1994), gent que potser ens portàvem cinc anys per culpa del temps de guerra. Ens passàvem llibres catalans, però sense exhibir-los. Era fins i tot perillós exhibir llibres francesos. Una vegada, Palau i Fabre, tot valent, es passejà amb un llibre de poemes francès, em sembla que de Paul Valéry, per dins el claustre universitari. Això, aleshores, era una heroïcitat… La nostra gran preocupació era el país, la supervivència de la llengua i de la cultura. Crèiem que el català es podia morir. I no ens vam errar de gaire: jo he vist com, acabada la guerra, un guàrdia urbà cridava la policia perquè un senyor se li havia adreçat en català per preguntar-li on era un carrer. Afortunadament, cap al 1943, amb Stalingrad i el tomb de la Segona Guerra Mundial, la cosa s’apaivagà».

El clima cultural, però, no millorà pas… Diu Miquel Tarradell: «Era un clima molt depriment. No ens arribaven idees europees; el Pirineu, amb la guerra, s’havia convertit en una mena de muralla xinesa. Vam estar molts anys tancats, no ens arribaven llibres…»

Economia submergida i sobreexplotació

[modifica]

Entre 1939 i 1957-1959, hi hagué un retrocés relatiu de l’economia en els territoris catalans. Respecte a l’antiga «regió autònoma», el Principat de Catalunya, el franquisme es proposà, explícitament, d'empobrir-la, car el creixement econòmic del Principat era a la base del creixement d’allò que el franquisme al començament combatia: la classe obrera i la burgesia industrial d’ideologia liberal.

La legislació econòmica fou obertament hostil a l’economia industrial, i l’aïllament autàrquic feia impossible un creixement induït pel creixement exterior. Amb tot, cal tenir present que en aquest període —sobretot a partir d’una conjuntura internacional esdevinguda favorable: la demanda creada per la Segona Guerra Mundial—, l’economia submergida tingué un pes considerable. Cal recordar, en aquesta il·lació, que partia, a més, d’unes instal·lacions i un utillatge en molt bon estat de conservació, fruit de la direcció col·lectivitzada del període bèl·lic de 1936-39.

El mercat soterrani «negre» desfeia, endemés, la rigidesa autoritària de l’ocupant. Ara, aquesta economia submergida significava una sobreexplotació dins les duríssimes condicions de treball imposades pel nou estat.

La claudicació burgesa

[modifica]

Entre el gener i l’abril de 1939, es consumà la repatriació a les distintes regions catalanes dels propietaris de les terres, empreses i fàbriques abandonades, expropiades, col·lectivitzades. El 1939 significà —com diu Francesc Roca— el retorn a tot allò que era vell: el retorn a la vella cultura, per bé que disfressada de nacionalsindicalisme, a la vella economia. El nou estat es resolgué en un règim sobretot descatalanitzador i restaurador dels «antics poders» socials.

La Generalitat de Catalunya fou rompuda en províncies i fou escombrat qualsevol tràmit autonòmic per a les Illes i València.

Foren canviats els noms dels carrers, derrocats monuments i estàtues, exclòs tot rètol en català. Restaren abolides les institucions públiques, els nuclis de cultura, els partits polítics, els sindicats… I en son lloc va ser enclavat el partit únic —Falange Espanyola, fundada el 1933, a Madrid—, resposta contra el pluripartidisme i les organitzacions obreres. Àdhuc s’autoqualificava de «contrapartit», que repudiava alhora el sistema capitalista i la lluita de classes, defensava un estat totalitari, establert jeràrquicament, amb exclusió categòrica del sufragi universal, i constituït corporativament per estricta representació familiar, municipal i sindical. Econòmicament, concebia Espanya «com un sindicat gegantí de productors» i, políticament, en reivindicava la vocació imperialista i la condició d’eix espiritual del món hispanoamericà. Feia seva la «gloriosa tradició catòlica d’Espanya». L’església espanyola havia beneit la sedició militar, conferint-la-hi el títol de «croada». Exaltava l’esperit castrense —«la vida és milícia»—, que seria abundosament esmerçat en la «reconstitució» de les províncies catalanes, tasca per la qual, dissortadament, «vessaren llur sang —com digueren textos falangistes— i sacrificaren els anys més bonics de l’existència centenars de milers d’espanyols».

Governadors civils, bisbes, alts càrrecs militars i delegats provincials del govern de Madrid foren, generalment, imposats des de dalt i de fora dels Països Catalans. Podríem dir que el personal polític que regí la vida catalana durant l’autarquia franquista es compongué, en mots de Carles Viver Pi-Sunyer i Teresa Climent, de dos tipus concrets d’individus: en primer lloc, individus de procedència militar o falangista, que ocuparen el «poder provincial» amb l’encàrrec de refermar la «unitat» imposada des de Madrid, en segon lloc, individus que ocuparen el poder local, originaris normalment del país i pertanyents a les formacions tradicionals de dreta. Propietaris agrícoles, industrials, burgesos, foren els primers col·laboradors de les autoritats imposades per Madrid i del règim mateix. No podia ésser d’altra manera. El franquisme els retornava llurs propietats, els permetia de reprendre negocis i empreses en unes condicions de plena submissió social i exemptes d’amenaces sindicalistes, els atorgava parcel·les secundàries del poder, els possibilitava de refer-se econòmicament, a costa, però, de renunciar a llur ideologia, de veure tancades o relegades llurs institucions ideològiques o de classe. El nou règim va recolzar-se, certament, com remarquen Josep M. Colomer i d’altres, en un sector de la burgesia no suspecte de dèries catalanistes, però l’exclogué substancialment de la participació directa en estadis superiors de l’administració estatal. Si la burgesia industrial va sobreviure, va ésser, com rebla Albert Ribes i Massana, amb un paper subordinat, gairebé sense empenta, només disposada a lluitar pels seus interessos immediats, sense força per oposar-se a la penetració de les oligarquies espanyoles en el panorama econòmic del país. De fet, doncs, la burgesia del Principat —tal com la burgesia dels altres territoris catalans— acabà fusionada amb l’oligarquia de la resta de l’Estat, però en condicions d’inferioritat.

El dirigisme autàrquic estatal, la contracció general del mercat, una grisor econòmica punyent i els negocis bruts tenallaven les regions del país. Si el bloc industrial barceloní perdia son caràcter capdavanter, la burgesia valenciana es refermava en son tradicionalisme i àdhuc una severa fracció innovadora, aplegada en 1929 entorn del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, abandonà son projecte industrialista per aplicar-se financerament en empreses de disseny estatal, per tal com, en mots de Miquel-Angel Fabra, «perduda l’oportunitat d’un veritable canvi de l’estructura econòmica del País Valencià, a la fi de la guerra, les directrius econòmiques foren dictades des del centre peninsular, des d’una realitat econòmica diferent, i ajudaren al manteniment del model agrari». En pocs anys, Barcelona veié els seus bancs principals absorbits per la banca espanyola. I València, a desgrat del vigor mantingut pel Banc de València, continuà mancada d’un cos financer propi en grau d’evitar la fuita de capital autòcton.

La submissió cultural

[modifica]

Per comprendre allò que fou la postguerra per a la cultura catalana, cal partir del coneixement correcte de la idea que es feien d’aquesta cultura els qui prepararen l’alçament militar. Per a ells i en concret per al sector predominant d’ells que era el sector militar, era cultura catalana, és a dir separatista, qualsevol manifestació, present o passada, que posava en relleu característiques pròpies i específiques del poble català. Entre aquestes característiques, destacava la llengua catalana, però també hi figuraven d’altres signes d’identitat, des dels més tradicionals i populars, com l’ensenya de les quatre barres o la sardana, fins als institucionals i històrics, com la Generalitat o el dret civil. L’aversió radical al fet diferencial català constituí un dels aglutinants de l’aixecament militar, del qual fou lema, instituït oficialment, l’anomenada unidad de España, segons el lema de Una, grande y libre estampat a l’escut del règim implantat pels militars revoltats. Aquesta divisa fou vigent mentre durà el règim franquista, amb la particularitat que només la primera de les tres afirmacions que la formaven, l’afirmació de la unitat, fou unívoca sempre per als governants i els seus seguidors.

Figura 2: El setmanari Destino, que començà amb una ideologia falangista —defensora de la "Política de Unidad"—, durant la guerra mundial mantingué una postura pro aliada i evolucionà cap a un catalanisme liberal que li donà certa influència entre la burgesia, sempre, però, es publicà en castellà.

Donada aquesta situació, la vida de la cultura catalana hagué de ser molt dura sota els vencedors, sobretot un cop sotmesa i a llur mercè tota l’àrea cultural de llengua catalana. Cal no oblidar, a més, que amb aquest postulat essencial de la unitat, el franquisme interpretava sentiments i conviccions molt estesos entre vastos sectors, de les tendències més diverses i els més diversos orígens, de la societat espanyola.

Aquesta oposició al fet diferencial català es manifestà, recordem-ho, ja ben abans de la guerra, en caure la Monarquia, quan Francesc Macià proclamà la República Catalana dins una república federal espanyola. I poc després en ser discutit i retallat l’Estatut de Catalunya, per acord dels partits majoritaris del parlament espanyol. Així mateix, durant la guerra, l’hostilitat i la desconfiança envers les accions de la Generalitat i les actuacions d’iniciativa catalana, per part dels governants de la República espanyola foren tant notòries com perjudicials per a la causa de totes dues institucions.

D’aquí ve que el general Franco, interpretant un cert consentiment general, volgués anar, l’any 1939, més enllà que Felip V en 1707-1716, anys en què aquest rei suprimí les constitucions i altres drets pels quals es governaven els Països Catalans, i es proposés anul·lar no sols l’exercici d’aquests drets, sinó mitjançant procediments totalitaris de despersonalització d’un poble, acabar d’una vegada amb la possibilitat d’exercir-los. Resoltes pel desenllaç de la guerra les qüestions polítiques amb l’ocupació militar de tot el territori de llengua catalana i suprimit, naturalment, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els dirigents del règim implantat per les armes es disposaren a donar una «solució» definitiva a l’anomenat «problema català». Es tractava de procedir a un veritable genocidi cultural, sense precedents a l’Europa contemporània, tenint en compte el caràcter radical de les mesures preses contra l’ús del català, llengua oficial de la Catalunya autònoma, parlada per milions de persones, a la mateixa Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears —deixant a part els territoris no compresos dins l’Estat espanyol— i vehicle normal de l’ensenyament i d’una cultura. La llengua catalana, des del 1939, s’havia de reservar, segons les esmentades mesures, per a la vida familiar i privada. Recordem que entre les accions qualificades de «genocidi» en la discussió de la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i repressió d’aquest crim, figura, segons els textos de l’anuari de l’ONU (1950), l’acció de prohibir l’ús de la llengua d’un grup humà, en les seves relacions diàries, a les escoles o en la impressió i circulació de publicacions escrites, així com l’acció de destruir biblioteques o impedir-ne l’ús, el mateix que museus, escoles, monuments històrics, llocs de culte o d’altres institucions o instruments de cultura.

Amb propietat, doncs, la primera època de la postguerra pot ser qualificada d’època del genocidi cultural dels Països Catalans. S’acomplien així els propòsits de l’alçament militar de 1936, proclamats per les veus més autoritzades d’aquest bàndol durant tota la guerra i posats en pràctica des del primer moment. Aquest «primer moment» varià segons el desenvolupament de la guerra. Així, a l’illa de Mallorca la repressió començà el juliol de 1936, perquè els militars rebels hi guanyaren la partida. Però de moment fou més una repressió —terrible— de caràcter polític i d’odis descontrolats, que cultural i lingüística, encara que a poc a poc prengué el mateix caràcter que a tot arreu. En un excel·lent estudi, Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Josep Massot i Muntaner dona, resumida, la informació més important sobre aquest període.

L’exili

[modifica]

La cultura catalana a l’exili

[modifica]

Per molts, la postguerra començà, certament, amb l’exili. Els Països Catalans es buidaren d’una àmplia representació dels seus dirigents culturals, els quals defugien la presó o la mort i alhora volien retenir la llibertat.

Figura 3: Refugiats descansant en el seu forat a la sorra al camp de concentració d'Argelers el gener de 1939. Estava emplaçat a la platja de la comuna nord-catalana d'Argelers de la Marenda, tocant a Cotlliure. Es va construir a corre-cuita a partir de febrer de 1939 per fer front a l'afluència sense precedents de centenars d’exiliats que temien les repressions del nou poder franquista. Entre febrer i juny dels 1939 va acollir a més de 110 mil exiliats republicans.. Aquests refugiats van ser dels primers a ser detinguts i var participar en la construcció del camp de concentració.

S’emportaven la representació de la consciència cultural d’un poble, i molts d’ells s’encarregarien de fer memòria d’aquest poble —dels combatents, dels polítics, dels perseguits i dels immolats— amb llur treball científic, artístic o literari, i allí on anaven representaven la catalanitat. Així, el doctor Josep Trueta va escriure The Spirit of Catalonia, a Gran Bretanya, Carles Riba, les seves Elegies de Bierville, a França, Josep-Lluís Sert ensenyà arquitectura a Harvard i Pau Casals magnificà amb la música la presència de l’exili arreu del món. Així mateix, metges com August Pi i Sunyer, els germans Joaquim i Antoni Tries i Pujol, Frederic Duran i Jordà esdevingueren mestres i capdavanters, com Trueta, a Veneçuela, Mèxic, Colòmbia, Argentina i Gran Bretanya. Professors com Bosch i Gimpera, Pau Vila i Josep Ferreter i Mora feren escola en llurs especialitats —història, geografia, filosofia, respectivament— allí on residiren: a França, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela i els Estats Units, on Joan Coromines s’erigí en una primera autoritat mundial en lingüística com a professor de la universitat de Chicago. L’exili català —que enllaçava amb l’emigració establerta a les Amèriques i que conservava la identitat catalana— donà vida a centres culturals propis, mantingué agrupacions corals i teatrals, creà editorials per a llibres en català —n’aparegueren prop de cinc-cents—, sostingué revistes i publicacions diverses. I amb el nom de «Jocs Florals de la Llengua Catalana» hi continuà la festa dels Jocs de la Gaia Ciència, celebrada sense interrupció des del 1941. Mecenatges més o menys sostinguts —el de Rafael Patxot (1872-1964) al davant, el de Ferran Cuito (1898-1973) i d’altres— ajudaren i estimularen aquestes tasques.

Figura 4: Habitatges improvisats al camp de concentració d'Argelers.

Així, l’exili fou una vigorosa i sentida resposta a la pèrdua de gairebé tot. En la primera època de la postguerra, fins a les darreries del decenni 1940-1950, representà la continuïtat cultural de tot el que ens havia estat arrabassat i en reivindicà la plena restitució, que fins i tot el curs favorable als aliats de la Segona Guerra Mundial podia fer preveure. Però a la llarga, tal com anaren les coses, la seva continuïtat esdevingué difícil. I aleshores passà a ser, fins a la fi de la postguerra i àdhuc més enllà, el testimoni permanent d’una catalanitat irreductible.

Esdeveniments polítics en l’exili republicà

[modifica]

Les relacions entre els polítics republicans, des del moment de l’èxode, foren molt afectades per les rivalitats i els conflictes que havien caracteritzat l’última fase de la Guerra d’Espanya, marcada per un progrés de la influència comunista en les institucions estatals i en els òrgans de govern. Aquestes tensions havien estat imbricades amb els conflictes de competència entre el govern de la Generalitat catalana i el govern de la República espanyola instal·lat a Barcelona.

Els primers organismes republicans que funcionaren a l’exili —establerts a Mèxic— foren els d’ajut als milers i milers d’expatriats. El «Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles» (SERE), creat pel darrer cap de govern de la República Juan Negrín i d’influència comunista i socialista revolucionària, competí amb la «Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles» (JARE), inspirada pel socialista Indalecio Prieto i amb la qual col·laboraren alguns republicans liberals catalans.

La crisi de la política republicana catalana tingué expressió, ja vers 1940, en la creació, per Lluís Companys, president de la Generalitat, d’un Consell Nacional de Catalunya que no reconeixia la legalitat de l’autonomia estatutària dels anys trenta, sinó que reclamava un nou exercici del dret d’autodeterminació dels catalans. Capturat i afusellat Companys (el mateix 1940), el Consell Nacional fou presidit, a Londres, per Carles Pi i Sunyer, que va obtenir el suport del moviment de Comunitats Catalanes organitzat en alguns països americans. Al mateix temps, militants d’Esquerra Republicana intentaren, a França, de reorganitzar llur partit.

El PSUC, per la seva banda, conegué un procés d’adoctrinament marxista-leninista que accentuà el seu caràcter comunista i sofrí el distanciament de nombrosos militants d’origen socialista —fins i tot, el 1949, de Joan Comorera, el seu secretari general.

Una part del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) evolucionà paral·lelament fins a donar lloc a la fundació del Moviment Socialista de Catalunya, el 1945.

Dins la CNT, a França, es consumà la divisió entre «permanentistes», d’ideologia anarquista, que crearen el Moviment Llibertari Espanyol i donaren suport a l’acció guerrillera, i «circumstancialistes», favorables a la col·laboració amb els partits republicans.

Fins al 1945 no s’arribà a noves formes d’unitat entre les diverses tendències republicanes catalanes dispersades arran de la derrota del 1939. L’onze de setembre de 1945 es constituí, a París, un govern de la Generalitat de Catalunya a l’exili, presidit per Josep Irla (1874-1958) i configurat per republicans liberals, comunistes i més endavant per socialistes. Feia sis mesos que hom havia constituït un unitari govern d'Euskadi a l’exili i, uns dies abans, un govern de la República espanyola, a Mèxic, amb socialistes, republicans i poc després amb els comunistes.

La intervenció catalana activa en la Segona Guerra Mundial (1939-1945) se centrà en la col·laboració amb els moviments de resistència antifeixista de diversos països d’Europa, primordialment dins el XIV Cos de guerrillers espanyols de la Resistència francesa. Ni organismes de representació simbòlica, ni pressions diplomàtiques, ni combats armats no forniren, tanmateix, un argument prou decisiu per moure els Estats Units, Anglaterra i l’URSS a intervenir militarment en l’Espanya franquista.

El 1948 fou dissolt el govern de la Generalitat a l’exili, igualment com el govern de la República espanyola. Josep Irla ocupà la presidència de la Generalitat amb caràcter simbòlic fins a l’any 1954 en què va delegar-ne les funcions a Josep Tarradellas, el qual va exercir-les així mateix simbòlicament —a França— fins a la seva tornada a terres catalanes, el 1977.

Fins aquesta data, l’antifranquisme nodrit a l’interior dels Països Catalans prosperà segons uns altres protagonismes i unes altres generacions, en connexió amb uns moviments socials desfermats a partir d’una nova dinàmica de canvis interiors.

Tres països i una sola nació, a l’exili

[modifica]

L’exili de 1939 —treballadors, soldats, homes, dones, infants, lletraferits, tècnics— tingué uns trets excepcionals, car aviat el veí Estat francès entraria, a son torn, en una guerra sobretot devastadora (la Segona Guerra Mundial,1939-1945). El salt a Amèrica, fugint dels camps de concentració o del retorn forçat a l’Espanya franquista —on serien executats polítics com Lluís Companys o líders obrers com Joan Peiró— esdevingué un fet obligat. A Amèrica es trobaren junts, per primera volta, catalans del Principat, del País Valencià, de les Illes. Lluny de llur país, redescobrien la unitat perduda. «Industrials» i «agraris» eren ben lluny, restava la llengua, la cultura, el sentiment.

Figura 5: Lluís Companys l'any 1932. Un consell de guerra sumaríssim el féu afusellar el 15 d’octubre de 1940 en el castell de Montjuïc, a Barcelona. Als anys 90 del segle vint, el llavors canceller alemany Helmut Kohl i el president francès François Mitterrand va demanar perdó a la Generalitat de Catalunya per la detenció de Companys a França a mans de la Gestapo i pel seu lliurament a les autoritats espanyoles, cosa que no ha fet el l’Estat espanyol par haver-lo afusellat.

En una revista que es publicava a Coyoacán, Mèxic, Quaderns de l’Exili, i que no es venia sinó que es regalava —era enviada per correu postal a qui ho demanés— hom feu preses de posició i reflexions que cal tenir en compte. Així en el seu primer número del setembre de 1943, aparegueren uns punts que val la pena de transcriure:

«I. Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació. És missió de la nostra època realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en un estat en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tres països.

»II. Entenem que la nostra nació, un cop resolt el problema de la seva existència sobirana, no ha de recloure’s necessàriament dins les seves fronteres, sinó que, d’acord amb la seva tradició més noble, podria cooperar a la creació d’una confederació —occitana, hispànica, romànica o europea— en una absoluta igualtat d’obligacions i de drets amb les altres nacions associades.

»III. La nació dels catalans, valencians, i balears haurà de mantenir, entre altres manifestacions de la seva sobirania, i mentre la seguretat internacional es basi en la força armada, un exèrcit al servei de les institucions pròpies, i a més —si ingressa en estructures noves— al servei de la confederació en els assumptes d’interès general. Sense exèrcit propi, és il·lusòria tota llibertat política.

»IV. La nació és el poble. No hi ha veritable nacionalisme sense sentiment de la igualtat de tots els compatriotes. Cal acabar amb les divisions de classe que feren impossible la unitat nacional interior. Volem un règim d’igualtat social i econòmica per a tots els ciutadans, que doni a aquests la plena dignitat humana i que garanteixi la llibertat política i l’expressió lliure del pensament […]»

La resistència antifranquista

[modifica]

El maquis

[modifica]

La lluita de guerrilles —o del maquis, segons la veu popular— aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. A Astúries, per exemple, fou nodrida per restes d’unitats militars.

En terra catalana, des del final de la guerra, retornaren de l’Estat francès grups armats, que es van estendre, sobretot, per les anfractuositats pirinenques del nord empordanès, per sobre d'Espolla, Agullana, Cantallops, Rabós, Darnius, Maçanet de Cabrenys. L’historiador Josep Maria Soler i Sabater diu que llur primer encontre amb la Guàrdia Civil tingué lloc el 8 de novembre de 1941. Però aquells primers anys, el maquis, no dotat encara de veritable organització, era combatut majorment per efectius militars.

«La veritable història del maquis —diu Soler i Sabater— començà en trencar-se l’equilibri de la guerra mundial a favor dels aliats, quan els exiliats republicans que havien col·laborat en la lluita contra el nazisme cregueren que una continuació natural era enderrocar el règim franquista.»

La lluita armada en la postguerra franquista

[modifica]
Després de la derrota dels Republicans espanyols, per tal d'escapar d'una repressió despietada, els que no volen o no poden exiliar-se es refugien a les zones escarpades i perpetuen la guerra de guerrilles. El 1945, esperaven en va l'ajuda dels Aliats per alliberar-los de la dictadura. Però la Guerra Freda dicta altres prioritats. Els únics reforços consistiran en un grapat d'exiliats a partir de 1939, que van tornar a arriscar la vida a Espanya després d'haver lluitat a les Forces de la França Lliure (FFL) o a la Resistència francesa. Fins a la dècada de 1950, van emboscar La Guàrdia civil i els falangistes, abans de ser eliminats un per un o fugir a França. Després de la mort del General Francisco Franco el 1975, la memòria col·lectiva de l'Espanya democràtica va desdibuixar modestament la memòria d'aquests insurgents desesperats, la seva imprudència probablement contrastava massa amb la procrastinació i els compromisos d'alguns.. En la fotografia un pintat a Sallent representant un maquis perseguit per la guàrdia civil. Vegeu el mural sencer.

El setembre de 1944, és a dir, uns mesos abans de la fi la II Guerra Mundial, uns quatre mil exiliats republicans reclutats a l’Estat francès penetraren a la Vall d’Aran per tal d’ocupar-la i, segons sembla, d’establir-hi un govern provisional que pogués ser reconegut per les potències aliades i suscitar la seva intervenció militar en l’Espanya franquista. Tot i que en algunes poblacions araneses s’organitzaren comitès de govern popular, la ràpida reacció del franquisme, que hi envià forts contingents militars, feu reconsiderar la temptativa i la major part dels guerrillers mobilitzats retrocediren a territori francès. L’acció esdevingué més aviat propagandística.

L’any següent, d’acord amb la tàctica organitzativa de l’Agrupació de Forces Armades de la República espanyola, en la qual col·laboraren militants comunistes, socialistes, anarco-sindicalistes i d’altres partits republicans, foren organitzades una sèrie d’agrupacions guerrilleres a diverses zones de la geografia ibèrica. Una agrupació del Principat fou desbaratada tot just d’haver-se començat a formar, a causa d’una sèrie de detencions, l’abril de 1945. Una agrupació valenciana actuà fins al 1952, sobretot en terres del. Maestrat, en accions que tractaven d’obtenir, amb escàs èxit, el suport dels camperols.

Al final, un sector de l’anarquisme portà a terme una diversificada activitat de guerrilla a base de petits grups, sovint audaços, en escenaris preferentment urbans. El 1949, una major part d’aquests grups foren desarticulats, adés morts a trets en encontres amb la policia o la guàrdia civil, adés detinguts i afusellats. Les últimes accions d’aquesta mena foren dutes a terme per Josep Lluís Faceries (mort per la policia, el 1957), Francesc Sabaté i Llopart (mort el 1960) i Ramon Vila i Capdevila (mort el 1963).

Altres grups que també realitzaren accions de resistència, foren el Front Nacional de Catalunya, creat per militants d’antics grups separatistes, el Front de la Llibertat, nodrit d’antics membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista, i el Front Universitari de Catalunya, de cristians demòcrates i estudiants de tendències vàries. Van realitzar actes com ara col·locació de banderes catalanes, realització de pintades murals o contactar amb els serveis d’informació dels aliats.

La reduïda presència d’altres grups republicans en terra catalana comportà la formació d’un organisme com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, que no reconegué els continuadors de la legalitat republicana i autonòmica en exili, estroncada el 1939, ni tingué relacions estables amb els sindicats, va esforçar-se, però, a relacionar-se amb algunes ambaixades i consolats.

Reconstruir el partit a l’interior

[modifica]

Una matinada de maig del 1941, en el sòrdid Camp de la Bota —lloc d’execucions de la riba dreta del Besòs, tocant a mar—, foren afusellats Tomàs Pons, responsable del Socors Roig, i Otili Alba, secretari del Partit Socialista Unificat de Catalunya a l’interior. Els van afusellar enmig d’un absolut silenci periodístic, com tantes altres vegades, com quan foren afusellats Lluís Companys, el 1940, o Carles Rahola, el 1939. Quaranta anys després, Carme Alba, militant antifeixista veterana, evoca, en informació de Jaume Fabre i Josep M. Huertas, l’atmosfera repressiva en què fou detingut el seu germà Otili. Aquest es comptà entre els milers i milers de refugiats republicans que anaren a raure a Sant Cebrià, el camp de concentració arranjat per l’estat francès en terra rossellonesa, prop de la ratlla fronterera. Poc conegut per activitats polítiques, explica Carme Alba, fou elegit per tornar a Barcelona, clandestinament, i reorganitzar-hi com fos el Partit Socialista Unificat. Fou admès a la Societat Anònima Riviere, on ja havia treballat abans de la guerra. De nits, duia endavant la seva tasca política, molt difícil, que havia de basar en antics militants formats en plena guerra civil. En època tan primerenca, hom alternava afers organitzatius i accions reivindicatives. «A finals de l’any 1940, diu Carme Alba, jo recordo haver cosit una bandera catalana de quaranta metres, a casa, amb retalls que treia d’altres robes, perquè fos col·locada a les torres de Sant Jaume, al port». Hi hagué, però, una delació. Significà, el febrer de 1940, la caiguda de 52 membres del PSUC, entre els quals set dones.

«Entraren a casa, vers migdia. Eren prop de vint policies, ben uniformats, i preguntaren pel meu germà. Ens dugueren a una casa del carrer Còrsega, a prop de la Diagonal, on el Rondín Antimarxista —força paramilitar creada per capità Brabo Montero i formada per policies, falangistes i confidents— tenia la seu. Davant meu, vaig assistir a una escena que mai no podré oblidar. Van interrogar un xicot que es deia Alexandre Matos, que era l’altre responsable del PSUC a Barcelona. Havien trobat una referència personal en la seva agenda que al·ludia, naturalment, el meu germà. Però ells volien que ho reconegués. L’estaven atonyinant i, en un moment donat, li van caure les ulleres: era molt miop i es posà frenètic. De damunt la taula, agafà una mena de pinya-bomba, un objecte pesant, i va tirar-la contra una finestra que donava a un celobert. Van reaccionar com feres i allà mateix, a cops de peu, el van matar.»

Resistència obrera

[modifica]

En la postguerra, el marc institucional del franquisme, a més de la repressió, l’autarquia i la sobreexplotació econòmica, incloïa, en l’àmbit laboral, l’enquadrament obligatori de tots els treballadors en la Central Nacional Sindicalista —el Sindicat Vertical—, la consideració de la vaga com a delicte de sedició i la reglamentació, elaborada pel ministeri de treball, de les condicions laborals en què havia de transcórrer l’activitat productiva. A uns tals mecanismes de rígid control institucional, cal afegir les condicions de sobreexplotació que feren descendir el nivell de vida dels treballadors fins a extrems de misèria i fam. Així, prenent els salaris reals del 1930 com a índex 100, el 1953 havien arribat, dins el ram tèxtil, a 28; en el del metall, a 24; en la mineria, a 27 i en l’agricultura, a 30. Fins a finals dels anys cinquanta, hom no assolí de nou el nivell adquisitiu d’abans de la guerra, retard acumulat que, d’altra banda, fa més entenedora la recuperació accelerada dels anys seixanta.

Les accions de resistència obrera, durant el decenni de 1940-50, foren motivades, sobretot, per aquest enorme enduriment de les condicions de vida, que fregaren els límits de la subsistència. A mitjan decenni, enllaçaren amb les expectatives de canvi polític suscitades per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial. Les motivacions de les vagues del període solien incloure, entre llurs causes fonamentals, una disminució de les racions alimentàries, una reducció del salari per raons característiques de la situació general de recessió —com les restriccions elèctriques— i un augment dels preus d’alguns productes de consum de primera necessitat. Les motivacions polítiques es feien perceptibles per la coincidència de tal i tal acció amb la commemoració de dates rellevants de la història immediata, com ara les jornades de victòria aliada en el conflicte bèl·lic internacional. Accions propagandístiques o guerrilleres paral·leles hi podien donar també una altra dimensió.

Així, el 1945, van registrar-se interrupcions voluntàries del treball en empreses com La Maquinista Terrestre i Marítima, de Barcelona (el dia de la capitulació del Japó), com MACOSA, de València, i accions promogudes per pagesos del Baix Ebre, el Montsià i altres comarques.

L’any 1946 va ser el de major mobilització vaguística del període, en coincidència amb la retirada dels ambaixadors estrangers acreditats a Madrid per recomanació de l’Organització de les Nacions Unides, i amb el tancament de fronteres amb França, moment àlgid de la tensió internacional contra Franco.

Durant l’hivern i la primavera de 1946, tingueren lloc moviments vaguístics, amb petició d’augment de salaris, en empreses tèxtils de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, així com en empreses del ram de la fusta a Sueca i del paper a Alcoi. A Manresa, l’empresa Bertrand Serra sofrí una vaga en protesta pel descompte de la retribució del dia 24 de gener, aniversari —i festa obligada— de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. D’allà s’estengué a altres empreses. Les treballadores de la Fàbrica Nova es reclogueren a les naus. Tancant fàbriques, el moviment aconseguí pujades de sou i de racionament, retribució del dia indicat i àdhuc altres millores, com un plus de carestia i la creació d’economats, que subsistiren durant molts anys. La ciutat de Mataró, així mateix, va declarar-se en vaga general.

El moviment vaguístic més ampli es registrà a la tardor del mateix any, en petició d’augments salarials i en protesta contra l’especulació de productes alimentaris, tingué les seves plataformes destacades en empreses barcelonines com L’Espanya Industrial i La Maquinista Terrestre i Marítima. Segons dades del mateix govern civil de Barcelona, hi hagué vagues, de quaranta-vuit hores de durada mínima, en 47 empreses del ram tèxtil, en 17 del ram del metall i en 7 del químic, sense comptar els efectes solidaristes de llurs accions en el transport, aigua, gas, electricitat i altres sectors.

La CNT mantenia, aquells anys, una nodrida organització clandestina, la qual, segons alguns testimonis, aplegava una xifra de militants que podia oscil·lar entre cinc mil i quinze mil, a Barcelona, organitzats en diversos rams i en domini d’una distribució regular de premsa i cotització. Segons fonts cenetistes, entre 1939 i 1951, quinze comitès regionals de la CNT del Principat foren desarticulats per la policia. La UGT, promoguda aleshores sobretot pel PSUC, comptava, en canvi, amb un nombre reduït d’afiliats i es concentrava a fer presència unitària en comitès d’enllaç amb la CNT. Després d’algunes detencions —particularment nombrosa la del 1947—, el PSUC canvià de tàctica: desistí de conservar dempeus en clandestinitat les organitzacions sindicals de preguerra, renuncià a l’activitat guerrillera i, l’any 1948, adoptà una tàctica que incloïa el treball en el Sindicat Vertical i en altres organismes legals, segons una línia destinada a prosperar en anys a venir.

La resistència cultural

[modifica]

Tanmateix, com en l’exili, també era irreductible la catalanitat d’un nombre més reduït, però molt significatiu, de dirigents culturals que restà a l’interior o que després d’un exili breu hi tornà aviat. Llur aspiració no pogué ser altra, de moment, que la de refer sense entrebancs greus llur vida privada i mantenir-se marginats de tota relació amb l’estament oficial o amb aquells que hi col·laboraven. La col·laboració podia consistir, de vegades, a acceptar la invitació a un acte públic presidit per les autoritats, segons suggeriment d’un «amic» col·laboracionista. Si es tractava d’un escriptor, allò que els amics del règim tractaven d’aconseguir, al cap d’un temps, era de comprometre’l oferint-li d’escriure sobre temes de la seva especialitat, en alguna publicació local, però en castellà, naturalment. Per a negar-s’hi, l’escriptor havia de trobar una excusa, de manera que la seva negativa no prengués un caràcter reivindicatiu o «ofensiu».

Els dirigents culturals tingueren, els primers anys, aquest problema, però en general es mantingueren en la voluntat d’evitar les aparences de col·laboració o de deserció, encara que haguessin de veure’s en la situació d’enterrats en vida i sense ni la més petita referència pública a llurs noms o llurs obres durant anys. La primera generació de postguerra observà aquesta mena d’operacions d’intenció erosiva amb recel i esperança, perquè li calien, a prop, unes figures capdavanteres que fossin el suport i la representació de la cohesió moral de l’«interior» —com anomenaven els Països Catalans els exiliats.

Almenys fins al 1945, la sola actitud d’abstenció i de silenci d’aquells homes i dels qui els seguien constituïa ja una resposta, vàlida per ella mateixa, a la política d’un règim que els feia reus del delicte d’existir.

Amb el temps, però, consolidat el règim malgrat el curs advers per a les potències de l’eix Roma-Berlín que prengué la guerra europea des de la tardor de 1942, el silenci ja no bastà i per la dinàmica natural dels fets s’establiren col·laboracions entre dirigents i, sobretot, entre activistes culturals i activistes polítics en clandestinitat. Llavors començà el que ha estat anomenat la «resistència cultural», gairebé sempre relacionada amb la resistència política. La lògica feia creure que amb el desenllaç de la guerra mundial el règim es veuria obligat a evolucionar i que això precipitaria la seva caiguda. Però l’evolució del règim consistí, quant a la cultura, a obrir més escletxes de concessions mínimes, sense modificar els seus propòsits anihiladors. De moment, però, aquestes concessions —escasses, tardanes, condicionades fins a l’exasperació— aconseguien de deixar perplexa l’oposició i àdhuc arribaren a dividir-la: a poc a poc, però, s’imposà la conducta de reprendre activitats aprofitant les escletxes i a l’hora de continuar en la clandestinitat les que no eren permeses o les que era massa exposat a col·laboracionisme de fer-les públicament. En aquest darrer cas, es trobaven, per exemple, les publicacions periòdiques que fossin del tot en català, i d’aquí ve que fos refusada, en una famosa reunió, per dirigents i activistes alhora, una proposta oficiosa de Madrid d’autoritzar una revista literària. Val a dir, però, que es tractava d’un sondeig oficiós i que potser la revista, sense aquell refús, tampoc no hauria arribat a sortir mai, tot i que el fet s’escaigué en el moment més propici, quan certs sectors del règim, en la inseguretat, volien atreure’s el catalanisme considerat «apolític».

Des d’aquell moment, començà, paral·lela a l’acció clandestina, la recuperació pública, aquesta, però, amb totes les reserves, molt condicionada i amb gran lentitud. El règim volia una presència només testimonial del català. Ja renunciava a amagar-ne del tot l’existència com a llengua de cultura. A la primavera de 1946, hi hagué represes de llibres, de teatre, de l’Orfeó Català. A la tardor, prenien amplitud els preparatius per a les festes montserratines de l’any següent. Des de l’exili, hom mirava, en general, amb preocupació i sovint amb malfiança, de vegades amb una hostilitat radical aquest tombant mínim, però molt significatiu, que es produïa a l’«interior». En la clandestinitat, hi havia també divisió de parers. Mentrestant, sorgia l’assaig d’una via intermèdia que consistia a tenir una actuació «gairebé» pública sense demanar permís. La viabilitat relativa d’aquest procediment depenia, però, dels continguts i així, amb la moderació i donant la cara, posava el règim en la necessitat de suspendre l’activitat —una revista periòdica, un butlletí, un concurs literari, un cicle de cant coral, un curset de gramàtica, una predicació religiosa— pel sol fet de ser en català.

Així sorgiren i així foren suprimides, posem per exemples, les revistes Ariel (1946-1951) —que tenia un precedent en Poesia (1944-1945), de Josep Palau i Fabre—, Antologia (1947-1948) i la seva represa Occident (1949-1950), a Barcelona, i Esclat (1948) a València. Més endavant, a Mallorca, Francesc de Borja Moll, que ja havia reprès Les Illes d’Or (1941) intentà d’utilitzar el procediment amb la revista Raixa (1953), però n’obtingué el mateix resultat. De moment i durant molts anys, les publicacions periòdiques havien de ser en castellà, encara que en fos tolerada alguna de bilingüe i de circulació molt restringida, com Dau al Set (1948-1954). En alguns casos, començà a entrar en joc a l’empara de la, sempre exposada, jurisdicció eclesiàstica, i no sols per a publicacions periòdiques. Així veié la llum Ressò (1950-1952), impulsada per Ramon Muntanyola, a l’Urgell, i, més endavant, Germinàbit (1949-1959) i Serra d’Or (iniciada el 1955). Tota aquesta primera etapa de la postguerra se centrà, per instint i per necessitat, en els intents i, a poc a poc, en les realitats, limitades però efectives, de la represa. Voluntats antigues i noves s’hi hagueren d’adjuntar salvant diferències de generacions i d’escoles, i, sobretot, salvant l’abisme de la revolució i de la guerra. Així, l’exili, la clandestinitat i la represa pública, tot actuant per separat i, com dèiem, divergint, feien en el fons una tasca conjunta. Però a mesura que el règim subsistia, l’exili i la clandestinitat culturals perdien part del seu sentit o esdevenien insostenibles, i la tasca principal se centrava en la represa pública i, amb ella, en la dura i llarga resistència contra el descoratjament, la rutina, el tancament en una «reserva» cultural, contra el bilingüisme propiciat per antics o nous adeptes al règim i, en definitiva, contra una nova decadència per al ben morir. Aquest és el veritable sentit que cal donar, literalment, a l’expressió «resistència cultural» aplicada a unes actituds que, entre totes, evitaren que la cultura catalana perdés la partida en aquella mena de joc de l’oca que la història i el règim franquista li havien preparat durant els primers deu o dotze anys de la postguerra.

Annexos

[modifica]

Pere Vives i Clavé (1910-1941)

[modifica]

Pere Vives i Clavé, barceloní, va comptar-se entre la munió de soldats catalans que passaren la frontera de l’Estat francès, en 1939, i conegueren les penalitats dels camps de concentració europeus.

Precisament, en un dels que tenien fama més horrífica, el camp d’extermini de Mauthausen, Pere Vives hi fou assassinat amb una injecció de benzina al cor, el dia 30 d’octubre de 1941. No se sap que Vives hagués publicat res abans de la guerra i els únics escrits que se’n conserven són: un relat molt breu intitulat 'Bard', alguns fragments de traduccions, quinze cartes adreçades a Agustí Bartra, amb qui havia fet amistat en el camp d’Agde, i vint-i-sis Cartes o postals adreçades a la seva família. La prosa de Pere Vives té molta força, és travessada d’una rica humanitat i feta amb estil nítid. Tothom que va tractar-lo coincideix a presentar-lo com un home de gran sensibilitat i d’àmplia cultura.

Dues novelles fan homenatge emocionant a la figura de Pere Vives: 'El Crist de 200 000 braços', d’Agustí Bartra, que el quintaessencia en el personatge anomenat, com ell mateix, Pere, i 'K. L. Reich', de Joaquim Amat-Piniella, que l’evoca en el personatge dit Francesc. També Ramon Planes explica els records de la seva relació amb Pere Vives i Clavé en el seu llibre 'El desgavell'.

L'aniquilació del maquis

[modifica]

Els maquis va ser un conjunt de grups armats anarquistes, comunistes o socialistes que, en forma de guerrilla, es van oposar al règim franquista, tant durant la guerra en la zona franquista com després del 1939 en diverses regions de l’Estat. Es podria considerar que la guerra no acaba el 1939, ja que a la guerra regular li va seguir una irregular entre el règim i la resistència republicana dels maquis fins a 1952. Com va acabar el règim franquista amb els maquis? El diari asturià La Nueva España va aportar alguns detalls que, no per ser anecdòtics, eren menys interessants.

Els maquis van tenir una incidència molt importat a Astúries, on els treballadors de les conques mineres posseïen una arrelada tradició antifeixista i on els anomenats fugaos disposaven d'un important suport social. L’Agrupació Guerrillera d’Astúries, que operava a les muntanyes i a la conca minera, va ser una de les més importants de l’Estat i no va desaparèixer fins a principis dels anys cinquanta del segle vint. Van desaparèixer per un canvi d’estratègia dels partits i de l’entorn internacional al voltant del 1950, però també, per un augment de l’eficàcia de les forces armades i les freqüents delecions.

En els inicis, les intervencions de les forces armades van ser bastant ineficaces a causa del seu habitual modus operandi. La Guàrdia Civil rebia un soplo que alguns fugaos estaven un algun determinat lloc. Abans de pujar a cercar-los, anaven al chigre per, discretament, anunciar que havien rebut un soplo d’on estaven els fugaos. I només després d’un temps prudencial per permetre que els guerrillers fossin advertits, pujaven a la seva captura. Actuaven així per no perdre els complements de sou que rebien per haver de combatre els guerrillers. I això va durar fins que, potser per la poca eficàcia de les actuacions, es van anar canviant els comandaments. Amb el temps, els fugaos es van anar eliminant amb sangonents intervencions de la Guàrdia Civil.

El 2009 el diari La Nueva España, recordava com van ser aniquilats dos dels darrers fugaos l’any 1952, és a dir, més de deu anys després de finalitzada la guerra.

“La madrugada del 30 de julio de 1952 remontaron El Valle de La Cerezal, en San Martín del Rey Aurelio, dos decenas de guardias civiles, dirigidos por el brigada Modesto García Fernández y el sargento Valeriano Varela Fernández. Con las luces del alba, en torno a las 6 de la mañana, asediaron una cabaña en La Vallilfresnu, próxima a la Campa la Muezca y, cuando detectaron la presencia de dos ocupantes, taladraron sus cuerpos con un intensísimo fuego cruzado.”

Els abatuts eren al comunista Fernando Álvarez Iglesias, «El Alcalde» i el militant anarcosindicalista, Andrés Llaneza Rozada «El Gitano». Com era habitual en aquests casos, un enllaç de la guerrilla els va trair i guià a la brigadilla fins a la cabana de La Vallilfresnu, on estaven els guerrillers.

L’informe fet pels guàrdies civils implicats afirmava que la fuerza pública es va limitar a respondre a l’agressió dels maquis. Però, continua explicant la crònica del diari,

«la autopsia realizada a los cadáveres por Emiliano Fernández Guerra y José Roca Lecha quedó acreditado que fueron tiroteados por la espalda, probablemente cuando iniciaron una precipitada y estéril huida».

Amb l’eliminació d’aquest grup, ja només quedava un guerriller, Ramón González González, que es va suïcidar d’un tret al cap quan anava a ser capturat el 14 d’octubre del mateix any. Sembla que va ser traït pel mateix que va denunciar als dos anteriors. Així es tancava la història dels maquis a Astúries.

Anotacions

[modifica]

De l’edició de 2016 del llibre La formació d’una identitat d’en Josep Fontana s’ha tret les xifres sobre els exiliats (capítol 9, pàg. 374). També la frase del comte Ciano (capítol 10, pàgina 382) i la de la xifra de la repressió del franquisme (capítol 10, pàgina 378). La xifra d’executats pel règim franquista prové de Kant, Negrín y la memoria democrática, de Juan Sisinio Pérez Garzón (El País, 1 octubre 2022, pàg. 11). En concret, l’historiador escriu: «Existe acuerdo entre historiadores sobre el balance global de víctimas: unas 55.000 en la zona del Gobierno republicano y en torno a 140.000 las ejecutadas por los sublevados y la dictadura desde julio de 1936 hasta 1945».

Les dades de la repressió de la postguerra i la cita del gendre de Mussolini s’han tret de Josep Fontana, capítol 10 de La formació d’una identitat. La xifra de València és del The Guardian consultat el 16-05-2022.

El relat dels darrers maquis s'ha tret de (Ramón García Piñeiro La hija de El Gitano, consultat el 25-04-2017).

Notes i referències

[modifica]
  1. De cada cinc soldats alemanys morts en la guerra, quatre moren a Rússia. Malgrat la visió que es podria desprendre de les pel·lícules de Hollywood sobre el desembarcament de Normandia i la intervenció de l'exèrcit nord-americà en el front europeu, és l’exèrcit soviètic qui realment venç a l’alemany. Quan es produeix el desembarcament, els soviètics o ja han neutralitzat les millors tropes alemanyes o les estan neutralitzant.
  2. Conferències de Teheran, Ialta (Crimea) i Potsdam (Alemanya).
  3. Pourquoi les grandes puissances se font la guerre, Le Monde diplomatique, agost de 2023, pàgines 1, 10 i 11.
  4. Daniel Immerwahr, The Greater United States: Territory and Empire in U.S. History Diplomatic History, Vol. 40, núm 3, Juny 2016, Pàg 373–391, https://doi.org/10.1093/dh/dhw00920 https://doi.org/10.1093/dh/dhw009.
  5. Eric Hobsbawn, Entrevista sobre el siglo XXI, 2000, Crítica, pàg. 72.