Els Països Catalans/L'autarquia franquista (1950 - 1960)
Introducció
[modifica]Món
[modifica]Des de la fi de la Segona Guerra Mundial el 1945, tal com assenyala l’historiador Eric Hobsbawm, s’ingressa en una nova etapa de la història universal. Finalitza la coneguda en els darrers deu mil anys, és a dir, des de la invenció de l’agricultura i el sedentarisme. Alguns aspectes socials d’aquest canvi que assenyala Hobsbawm són: les transformacions tecnològiques i en els processos de producció; la disminució dels camperols, que constitueixen fins al segle 19 el gruix de la humanitat i la base del sistema econòmic; la consegüent transformació d’una societat rural en una predominantment urbana amb l'aparició de megalòpolis amb milions d’habitants; la substitució del món basat en la comunicació verbal per un en què la lectura i l’escriptura és un fet universal; i, finalment, el canvi de la situació de les dones.
El 1945 també comença un període que va fins a 1989 (data caiguda Mur de Berlín) caracteritzat per la confrontació entre les dues noves «superpotències» sorgides de la derrota d'Alemanya: els EUA a l'oest i la Unió Soviètica a l’est. Aquestes dues superpotències condicionen l'ordre internacional que ve determinat per l’existència de dos blocs d’estats —un capitalista i un altre comunista—, pel repartiment de les àrees d’influència de cadascun —pactades per Stalin, Roosevelt i Churchill— i pel desenvolupament dels arsenals nuclears. Malgrat la forta hostilitat entre els dos blocs, la por a la destrucció nuclear mútua fa que la rivalitat es canalitzi en una «Guerra Freda», i no en un enfrontament armat directe. La fi de la Guerra també comporta una de les transformacions més pregones del mapa d’estats: la dissolució dels imperis europeus. Abans de la guerra, les potències colonials europees controlen gairebé tota l’Àfrica, gran part d’Àsia, el Carib i el Pacífic. En els anys posteriors a la guerra, s’independitzen, sovint amb violència, entre altres, l'Índia i Pakistan (1947) i les colònies angleses i franceses d’Àfrica (entre 1957 i 1968). A l’est de l’Àsia, Japó, Corea del Sud i Taiwan, amb el suport dels EUA que les considera com la seva primera línia de defensa enfront el bloc comunista a l'est asiàtic, es converteixen en potències econòmiques. La seva política econòmica no segueix l'ortodòxia liberal, sinó que implanten una planificació indicativa i un fort control de les inversions estrangeres, que anys després, junt amb la de Singapur, és la font d’inspiració per dissenyar l'extraordinari creixement econòmic de la Xina del segle 21. L’èxit econòmic d’aquest model es fa palesa, per exemple, en què l’economia de Corea del Sud, que el 1960 té una renda per càpita una mica més de la cinquena part de la de l’Argentina (82 $ respecte a 378 $), el 2021 és tres vegades més gran (34.998 $ respecte a 10.636 $). Europa està devastada per la Guerra i dividida ideològica i econòmicament, amb un oest tutelat pels EUA i un est tutelat per la Unió Soviètica. A fi d’evitar la penetració de les idees comunistes, molt populars en la postguerra, en els països occidentals es posa en quarantena durant uns 15 o 25 anys el sistema polític consolidat al voltant de 1848. Aquest consisteix en unes democràcies on, en paraules de Josep Fontana «els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics. [..] El resultat és que aquests governs que hem elegit entre tots perquè prometien vetllar pel nostre benestar s’han convertit finalment en còmplices tolerants d’un procés que afavoreix l’enriquiment d’un petit grup a costa de la majoria i que engendra, amb això, una societat cada vegada més desigual.» Durant aquest parèntesi es basteix un estat del benestar amb una distribució més equitativa de la riquesa, que porta a aquella situació excepcional dels anys 1945-1975. Això produeix que els esmentats països registren les més altes cotes d’igualtat i prosperitat fins llavors conegudes. L’Europa occidental experimenta l'apogeu econòmic més gran de la seva història. Aquest parèntesi excepcional de la història, és tanca amb els èxits electorals de Margaret Thatcher al Regne Unit (1979) i de Ronald Reagan als EUA (1981) i la caiguda del Mur de Berlín (1989).
Península Ibèrica
[modifica]La Península, governada per dues dictadures, queda al marge d’aquests esdeveniments. A Portugal segueix la dictadura antiliberal i corporativista d’António de Oliveira Salazar i a Espanya, la dictadura militar de Franco.
Mentre l’economia europea creix, Franco imposa al país un règim d’estricta autarquia, «un sistema autosuficient que es proveiria de tot el necessari i que havia de dependre de les seves escasses exportacions, en especial la de taronges, per pagar les importacions indispensables». Aquest règim econòmic fa que l’economia no s’enlairi i que es mantingui l’estancament econòmic i la penúria de béns de consum. Pel que fa a l’àmbit de la política, tota forma d’oposició o contestació és ofegada.
Almenys a partir de l’any 1947, Els EUA intenten, secretament, millorar les relacions amb el règim, a fi de poder posar-hi bases militars, molt útils en el seu enfrontament amb la Unió Soviètica. Franco es mou i nomena el juliol de 1951 un nou govern que inicia una tímida obertura per facilitar l’entrada en l’esfera d’influència dels EUA. Dos anys després, el Pacte de Madrid amb els Estats Units i el concordat amb el Vaticà, posen fi a l’aïllament internacional del franquisme. Però el reconeixement definitiu es produeix el 1955 quan l’estat espanyol és admès a les Nacions Unides i el 1959, quan els EUA legitima públicament la dictadura amb una visita del seu president, Dwight Eisenhower, un militar com Franco, a Espanya.
La fi de l’aïllament internacional coincideix amb un despertar de la vida social a Catalunya. El primer de març de 1951, l’augment del preu dels tramvies barcelonins provoca un boicot dels transports públics, seguit d’un intent de vaga general. El 1956 té lloc una gran onada de vagues d’obrers i ressorgeix l’agitació estudiantil. Malgrat que la resistència cultural força al govern a autoritzar algun ús públic del català, l’«obertura» del règim només afecta l’àmbit econòmic.
El següent pas del règim és intentar aixecar la deprimida economia. El 1953 s’inaugura la fàbrica SEAT a Barcelona. Però malgrat que des de 1954, la renda per càpita ja assoleixen els nivells de 1936, la situació general de l’econòmica empitjora i l’any 1957 ja és insostenible. La inflació és molt alta, castigant als assalariats, les collites són un desastre i el dèficit comercial amb l’exterior, enorme. La crisi porta a entrar en el govern a l’almirall Carrero Blanco i els homes de la Falange —l’únic partir polític permès— són substituïts pels tecnòcrates de l’Opus Dei —una organització catòlica. S’ha escrit que Carrero Blanco confia en la gent de l’Opus, ja que alguns dels seus membres el van ajudar molt a què la seva dona deixés de ser-li repetidament infidel. En tot cas, és la fi de l’autarquia.
La vaga del 1951
[modifica]L’1 de març de 1951 es va iniciar l’anomenada vaga de tramvies, el boicot dels usuaris del principal transport urbà del moment —el tramvia. La protesta es transformaria en una vaga dels treballadors de Barcelona en estendre’s a les fàbriques de la zona industrial, fins a arribar a assolir una xifra de tres-cents mil vaguistes. La situació va desbordar per complet la capacitat de control del règim. Per sufocar-la s’emprà la Guàrdia Civil i hi va haver durs enfrontaments els dies 12 i 13 de març amb morts. Al final, es va destituir al governador civil i l’alcalde de Barcelona i la pujada de preus fou anul·lada.
Com molts dels moviments realment multitudinaris, la vaga del 1951 fou un moviment complex i fins a cert punt contradictori, on la sentimentalitat popular jugà un paper rellevant. Fou una vaga contra la misèria motivada d’entrada per un augment discriminatori dels bitllets de tramvia de Barcelona. Discriminatori en comparació de Madrid, on els preus no eren augmentats. El preu d’un bitllet de tramvia esdevingué, així, símbol ocult d’opressió nacional i de classe.
La vaga tingué un cert ressò en els moviments d’esquerra i provocà una sensació general de temperància, de respir. Per exemple, en la revista Per Catalunya, núm. 97, publicada a Cuba es va escriure:
Per a Pablo Neruda, la vaga de Barcelona fou una eclosió, una primavera:
I en aquesta hora arriben del sud les notícies, amb un nou signe del temps. En nom de la primavera, salut germans!
Heu de saber que el nom de Barcelona és en lla. Vis de tots els pobles del món.
Avui he saludat en tu l’esperança, l’esperança que en els carrers de Barcelona ha irromput de sobte com el puny del poble contra la tirania, com el cop de sang i de saba de la primavera que torna!Arreu dels Països Catalans, la vaga del 1951 tingué efectes concrets. Jesús Sanz, estudiós del moviment obrer valencià, en recull el testimoni d’un treballador de la fàbrica de la Paperera del barri de la Malva-rosa, de València:
—Estem en solidaritat amb els del Prat de Llobregat— vam dir molt decidits a Cerdà i a Ojea, delegats de "Sindicatos" i de "Trabajo", quan van arribar, a migdia, per veure què passava...
Nosaltres havíem parat quasi instintivament: un camioner que venia del Prat, on hi havia una altra fàbrica de cel·lulosa, ens havia explicat què succeïa i aleshores vam decidir de parar… Fou la primera vaga.»Algunes conseqüències del 1951
[modifica]Les conseqüències de la vaga general de Barcelona foren diverses. Algunes van tenir caràcter lamentable, com ara les sancions, els acomiadaments i les detencions subsegüents. D’altres van tenir un caràcter vagament còmic, com és el cas del descobriment per part del govern d’una conjura comunista internacional, dirigida naturalment des de Moscou. D’altres —per exemple la destitució fulminant del governador civil, del delegat provincial de sindicats i del cap de la policia armada —resultaven previsibles.
D’altres, en fi, van ser favorables al poble de Barcelona, de manera que la seva lluita i el seu sacrifici no foren endebades. Per exemple, van acabar-se les restriccions, els mercats començaren de presentar tot un altre aspecte —fins i tot la carn feu acte de presència— o s’acabà el racionament.
Els fets de Barcelona, d’altra banda, van resultar la primera anella d’una cadena de protesta, vagues i manifestacions que, contra la vida cara, es va anar formant en el curs dels mesos següents arreu dels Països Catalans. I també a Euskadi: el 23 d’abril es declarava una vaga general de 48 hores a Biscaia i Guipúscoa, vaga que va afectar uns 250 000 treballadors. Dues setmanes després, una acció del mateix tipus i d’idèntica durada es produïa a Vitòria. El 9 de maig, quasi encavalcant-se amb l’anterior, la vaga general esclatava a Pamplona amb una durada de més de tres dies.
Totes aquestes vagues abocarien en la crisi del govern de Madrid del 18 de juliol d’aquell mateix any. El nou equip ministerial que eixiria d’aquesta crisi va ser el dels acords amb el Vaticà i els Estats Units, és a dir, el del final de l’autarquia.
En aquest punt, acabava l’itinerari de la primera pedra llançada contra el primer tramvia a Barcelona, a mitjan febrer del 1951. Havia acabat la postguerra i començava la llarga marxa sota el franquisme.
El Primer de Maig durant l’autarquia
[modifica]En la vasta i porfidiosa opressió que el franquisme exercí en la classe obrera, la data del «Primer de Maig» conservà la seva significació com a diada de lluita. Cal distingir, òbviament, en la seva celebració, etapes, canvis i àdhuc modes commemoratius diversos, coincidents, en certa manera —com explica Llibert Ferri—, amb els estadis successius viscuts pel moviment obrer sota el franquisme.
A partir del 1939, en la immediata postguerra, transcorregué la fase que Llibert Ferri anomena «alta autarquia» o de «resistència amb objectius d’enderrocament de la dictadura en un termini mitjà». Aquesta fase va allargar-se fins a l’any 1950, en què el general Franco va refermar-se, afavorit per la guerra freda i l’ajut nord-americà. La resistència obrera d’aquesta fase tingué un signe vivament antifeixista, bé que nodrit, fonamentalment, pel malestar social: per la gana, per la misèria de la vida quotidiana.
En un panorama de penúria i d’extenses prohibicions, en una conjuntura de prosternació laboral i nacionalitària, la data del Primer de Maig constituí una evocació necessària de la llibertat sindical i el dret de manifestació, que mai no deixà de promoure, ni que fos en nuclis reduïts i en circumstàncies precises, temptatives, inicis de protesta, de vaga, de trobades clandestines.
Aquesta fase desembocà en la vaga general de Barcelona del 1951, que inaugurà el període que Llibert Ferri anomena «baixa autarquia», estesa fins a l’època del Pla estatal d’estabilització (1957-1959). La vaga general barcelonina del 1951 —«la vaga dels tramvies»— fou encara una resposta contra la necessitat, contra una puja del bitllet de tramvia, i reflectí un canemàs urbà de consentiments antifranquistes. L’espontaneïtat fou, segons Llibert Ferri, gran protagonista d’aquelles lluites i, ensems, respecte a l’antifranquisme, l’inici d’un «procés de reconversió organitzativa». La celebració del Primer de Maig romandria encara dies i dies en clandestinitat, on representà una exigència de lluita, un principi d’identitat sindicalista.
Obrerisme i crisi de l’autarquia
[modifica]La crisi de l’autarquia, que generalment ha estat entesa com una crisi del model econòmic feixista, fou també la crisi d’un model productiu basat en la utilització intensiva de la mà d’obra i, per tant, d’una forma particular d’acumulació de capital.
Aquesta va ser una de les bases del ressorgiment del moviment obrer amb les característiques que ha tingut en el nostre país. Perquè la crisi del sistema productiu creà —no pas d’una manera automàtica, però sí en el termini de pocs anys— la crisi completa d’unes determinades relacions jurídiques de treball. És a dir, tot el sistema jurídic en què basava el franquisme les relacions laborals —i fonamentalment, les reglamentaciones nacionales de trabajo— feu fallida.
Quan aquestes relacions jurídiques de treball, que eren un dels elements bàsics del feixisme, entraren en crisi, va imposar-se un altre sistema: el dels «convenis col·lectius», element fonamental d’acceleració de la lluita de classes, que empenyé els treballadors a organitzar-se per tal de poder negociar-los. Aquesta llei dels convenis col·lectius era de l’any 1958. Però, per què va produir-se aquesta crisi del model autàrquic? Probablement, no fou només per un fenomen internacional —pel fet que l’Estat franquista entrés a l’òrbita directa dels Estats Units—, sinó que hi jugà també com a element decisiu la lluita de masses. En aquest sentit, hom no ha valorat prou la importància que van tenir les mobilitzacions del 1956. Les lluites obreres del Principat de Catalunya —l’any 1956—, d’Euskadi i d’altres indrets de l’Estat, van provocar que J. A. Girón de Velasco (1911-1995), aleshores ministre de Treball, acceptés o convencés el govern de Madrid que calia concedir unes puges de sou fortes. I aquell mateix any van concedir-se dos augments salarials molt importants, que van arribar a un 33 %, xifra enorme per aquells anys de certa estabilitat de preus.
Això contribuí a generar, per primera vegada a l’Estat espanyol, una acceleració considerable de la inflació i va afeblir tot el sistema de l’autarquia amb una crisi profunda. Aquesta es va accelerar en el decurs de 1957 i 1958 i obligà, en 1959, a plantejar una política econòmica de nova planta palesa en el «Pla Nacional d’Estabilització Econòmica». Aquest, sota la direcció del català madrileny, Laureano López Rodó (1920 – 2000), va ser elaborat amb la participació dels economistes Joan Sardà i Dexeus (1910 - 1995) i Enrique Fuentes Quintana (1924 - 2007).
Plataformes de coordinació antifranquista
[modifica]Vers el 1950, l’acció política dels exiliats republicans començà debilitar-se a França i a Mèxic, en esdevenir impossible l’expectativa d’una intervenció contra el general Franco dels estats aliats vencedors de la Segona Guerra Mundial. Llur audiència a l’interior havia anat minvant força. Fins i tot les antigues institucions republicanes endutes a l’exili havien estat dissoltes o reduïdes a representacions nominals.
La Generalitat de Catalunya es concretava en una estricta presidència destinada només a mantenir un simbòlic poder català a l’exili. A l’interior, aleshores, hi havia un activisme naixent. Republicans, demòcrata-cristians i socialistes organitzaven comitès de coordinació, a Barcelona. N’eren exclosos els comunistes i d’altres grups socialistes revolucionaris, de nou encuny, que actuaven pel seu compte. Aquesta divisió era un reflex dels conflictes de la darrera etapa de la guerra que eren agreujats, a més, pel clima tibant de la guerra freda internacional.
El canvi economicosocial que traspuntà a la darreria del decenni de 1940-50 i el desplegament de nous moviments socials, en què l’opció socialista revolucionària va fer-se sentir decisivament, constituïren, en darrera instància, l’incentiu d’un acostament entre socialistes i comunistes en la lluita antifranquista, no pas sense discrepàncies, tanmateix, de republicans i demòcrata-cristians ni sense el desacord, òbviament, del sector social-demòcrata exiliat. Fou una passa ferma cap a una política unitària en grau d’articular una nova etapa de l’antifranquisme, que prosperà en avançar els anys seixanta. A la tardor de 1959, aparegué l’Associació Democràtica Popular de Catalunya, d’inspiració socialista revolucionària i defensora d’una acció unitarista de tota l’esquerra. Vers el 1962, es convertí en Front Obrer de Catalunya, que contactà federativament amb el Frente de Liberación Popular, de Madrid, i amb Euskadiko Sozialisten Batasuna (ESBA). Un altre nucli de convergència, enfora igualment dels esquemes d’oposició postbèl·lica, fou el Partit Socialista Valencià (1960-1968), que aplegà interessos socialistes i nacionals. Arrelà sobretot a la universitat valenciana, on va promoure l’associacionisme antifranquista estudiantil. A partir del 1966, les celebracions del Primer de Maig, en manifestacions clandestines sobtades i fugaces, en concentracions fora ciutat, aconseguiren de mobilitzar generacions que d’antuvi sumaren uns quants milers de persones, sovint de diversa procedència social. Així mateix, les convocatòries catalanistes de l’Onze de Setembre, sobretot a Barcelona, conegueren, vers el mateix temps, la participació conjunta de treballadors, estudiants, intel·lectuals i professionals.
El moviment obrer i els estudiants protagonitzaren altres accions polítiques, com ara la del boicot contra el referèndum franquista del 1966 —per l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat— i la jornada del 27 d’octubre del 1967 —una jornada de protesta convocada en tot Espanya per les Comissions Obreres i que tingué a Terrassa, després de Madrid, un dels escenaris més virulents—, sempre sota consignes que incloïen la denúncia de la repressió i l’objectiu de llibertats democràtiques.
Aquesta projecció política dels moviments socials va empènyer a l’establiment d’organismes successius de coordinació dels diversos nuclis d’oposició a la dictadura.
El març de 1966, quatre-cents delegats dels estudiants del districte universitari del Principat i les Illes, juntament amb tres-cents professors i intel·lectuals van fer una assemblea clandestina al convent dels caputxins de Sarrià. Redactaren el Manifest per una Universitat Democràtica i crearen el Sindicat Democràtic d’Estudiants, culminació dels anys de lluita contra el falangista Sindicato Español Universitario (SEU). En ser encerclada l’assemblea per la policia durant tres dies, se suscità arreu del país un ampli corrent d’opinió antigovernamental i de solidaritat amb els assetjats. Això donà lloc a la formació d’una Taula Rodona Democràtica, en la qual van aplegar-se diverses instàncies antifranquistes, sense exclusió de les Comissions Obreres i dels comunistes.
Aquesta mateixa composició —que incloïa els comunistes— tingueren altres organismes unitaris d’objectiu sectorial, com ara les Comissions de Solidaritat encarregades d’organitzar l’assistència a presos i baldats per les represàlies de l’estat d’excepció de 1969, com la Comissió Pro-Amnistia o la Comissió Pro-Vietnam. La persistència i combativitat de múltiples organismes unitaris havien de conduir a les concentracions d’opinió que originaren l’Assemblea de Catalunya i la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Aquesta darrera sorgí, l’any 1976, de la fusió de la Junta Democràtica, inspirada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE), i del Consell Democràtic del País Valencià. Totes dues plataformes auspiciaven una «ruptura democràtica» amb el règim. A les Illes, una de les primeres propostes unitaristes va ésser formulada pel Partit Carlí, el 1968, i fructificà laboriosament, el 1972, en la Taula Democràtica de Mallorca. L’Assemblea de Catalunya tenia un antecedent en la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, constituïda el 1969, amb participació de socialistes, comunistes, demòcrata-cristians i republicanistes. Formularen un programa de set punts que especificaven els objectius de llibertats polítiques, amnistia, llibertat sindical, dret de vaga, millorament de les condicions laborals, restabliment de l’autonomia política —Estatut del 1932— i elecció d’unes corts constituents espanyoles per determinar les institucions polítiques de l’Estat.
Entre el corporativisme i les perspectives neocapitalistes
[modifica]Els darrers anys cinquanta constituïren, en l’evolució socioeconòmica catalana, un punt d’inflexió de signe liberal determinat per les mesures noves, per més que limitades, que l’Estat franquista havia adoptat amb objecte d’incorporar-se a la marxa ascendent de les economies dels estats occidentals. La subordinació i el distanciament de l’aparell de l’estat que patien les classes oligàrquiques dels Països Catalans no foren sinó refermats pel règim franquista. A més, la composició de les oligarquies autòctones es caracteritzava, en relació amb llurs homònimes del conjunt espanyol, pel relleu limitat que hi tenien els grups financers.
D’aquí, el recel amb què les noves mesures foren rebudes d’antuvi pels empresaris catalans, acomodats volguessin o no a l’ordre autàrquic, basat en un mercat negre fornidor d’algunes fortunes espectaculars i en lleis que permetien la sobreexplotació obrera. D’aquí, així mateix, la consideració de providència inevitable, si no de malfiança, que meresqué l’aplicació del Pla Espanyol d’Estabilització, del 1959, sobretot a raó de les seves imposicions restrictives monetàries. Només en fer-se palesos els seus efectes positius va merèixer una adhesió general. Aquesta retirada econòmica va ser difosa arreu, amb abstracció de tota referència ideològica, com un estat d’opinió reduït a un axioma: «desenrotllisme». La promoció de pols industrials de nova planta o la introducció de capital públic en el ram tèxtil causaren neguit, encara, entre un cert nombre d’empresaris catalans, sobretot de l’àrea barcelonina. Sols la participació de prohoms, de tècnics i polítics del Principat o del País Valencià —sempre, però, en mesura discreta— en l’orientació del desenrotllisme, impulsà iniciatives bàsiques i ambicioses dins el món empresarial català, com ara la renovació de la Cambra de Comerç de Barcelona o l’establiment a Sagunt d’una planta siderúrgica integral.
La crisi de la imatge d’un Levante feliz agrari atià la febre industrialista entre les forces vives del País Valencià, centrades a captar la implantació de grans factories i la concessió estatal de nous pols industrials, en detriment d’una expansió endògena basada en les manufactures tradicionals. Aquesta industrialització valenciana arrencà, comsevulla, sota indiscutible hegemonia agrícola. Indestriable del desenrotllisme, cal assenyalar el turisme multitudinari, generador de nous grups ascendents, sobretot a Mallorca, Eivissa, l’Empordà i la Selva i la Marina d’Alacant, que maldaren a proclamar-ne el caràcter messiànic per tal de condicionar-hi tota la resta de recursos econòmics i socials.
Els nous grups emergents
[modifica]El desenrotllisme i la consecutiva evolució de l’estructura productiva comportaren l’ascensió de sectors nous a posicions de predomini, la penetració de capital forà, la irrupció de petites i mitjanes empreses novelles i l’aparició de nous quadres professionals significadors de la dissociació entre l’empresari i el propietari.
La proliferació de petites i mitjanes empreses se sustentava en activitats tradicionals o en la unió d’indústries auxiliars que aprofitaven la demanda interna en expansió i encara protegida, sense superar mai, però, la doble dependència de les entitats financeres i de la política econòmica estatal. Paral·lelament, les grans nissagues industrials tendiren a transferir la part substantiva de llurs empreses a socis forasters o deixar-ne la gestió directa a gerents professionals, sovint d’origen menestral. A llur costat, treballaren executius estrangers arribats arran de les inversions multinacionals, introductors dels conceptes neocapitalistes d’organització del treball i de racionalitat en la gestió.
Emergència cabdal fou la de nous sectors d’especialització productiva, com ara el químic, els sectors energètics i el ciment, els transformats metàl·lics, l’alimentació, etc., que suplantaren la preeminència de la vella burgesia tèxtil o comercial. Dins el negoci turístic, els grups en emergència esdevingueren hegemònics entre les classes dominants, aristocràtiques o mercantívoles, de les distintes «zones turístiques» catalanes per més que dependents tothora de l’exterior —a través dels tour operadors— i sempre condicionats per l’aparell de l’estat.
Devers una expressió col·lectiva burgesa
[modifica]Els canals d’expressió col·lectiva de la burgesia, durant la fase autàrquica del franquisme foren ofegats per la proscripció política de tota associació patronal a part dels sindicats verticals. Institucions com el Foment del Treball només eren tolerades a condició de la seva pràctica hibernació.
En 1958, però, un grup de joves empresaris fundaren, a l’empara d’un club distingit, però amb el patrocini de l’historiador Jaume Vicens i Vives, i l’ajuda de l’economista Fabià Estapé, a Barcelona, el Círculo de Economía, entitat d’innegable signe liberal i europeista, articulada com a corrent d’opinió experta per incidir en la política econòmica de l’administració estatal espanyola. Jugà la carta de la renovació professional d’una generació d’empresaris, que, en efecte, exerciren una influència novadora entre les classes que dirigiren el creixement econòmic dels anys seixanta. Tractà de refermar el Foment del Treball, promogué el Manifest de les tretze entitats en defensa de la integració econòmica de l’Estat espanyol a l’Europa occidental. Més endavant, els seus homes, situats en organismes patronals i en l’administració pública, contribuïren a la derogació del franquisme.
Llur presència feu sentir-se en la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, on promogué la fusió, el 1967, de les antigues cambres barcelonines de comerç i d’indústria. Aquesta mena d’organismes eren els únics que mantenien una certa expressivitat burgesa, gràcies a la mínima autonomia que els permetia llur adscripció al ministeri de comerç. La nova cambra barcelonina prengué d’antuvi caràcter representatiu i esdevingué un interlocutor oficiós amb l’administració, envigorí els serveis d’assistència a l’empresari i creà un servei d’estudis pioner.
A València, en general, encara que sense l’abast que implicava la dimensió industrial barcelonina, totes les cambres de comerç i les entitats que impulsaren —com ara l’Instituto de Promoción Industrial de València— constituïren una certa alternativa a la CNS. A totes les demarcacions provincials, tanmateix, foren els homes dels Consejos Provinciales de Empresarios del sindicat vertical els primers a situar-se dins les noves organitzacions patronals sorgides arran del procés derogatori del franquisme.
Els aplecs del Puig de València
[modifica]A l’origen, eren aplecs de la joventut del País Valencià i es van celebrar a Llíria, Castelló de la Plana, Bocairent, etc. Al final, foren localitzats al monestir del Puig, punt avinent per la seva significació històrica —commemoratiu de la conquesta de València pel rei Jaume I, indret de devoció popular i de romiatges— i per la seva situació a la part central del País Valencià, cosa que va permetre d’instituir-hi la marxa a peu des de València i que aquesta fos seguida amb expectació pels pobles del seu itinerari. Fins i tot hi era celebrada amb domassos i senyeres en balcons i finestres. L’any 1963, començà a tenir problemes, a Bocairent: la guàrdia civil tallà totes les entrades de la població i obligà la marxa a dissoldre’s i a reprendre el camí de València. En l’aplec del 1966, hom multà l’escriptor Vicent Ventura, a causa del parlament que va fer-hi. Les convocatòries següents donaren lloc a intervencions violentes de la força pública.
En aquells temps gairebé clandestins del moviment nacional del País Valencià, els aplecs del Puig permetien, substancialment, que uns quants centenars de persones, catalanistes, «es reunissen, que fessen acte de presència, escoltassen parlaments i cançons». A més, hom hi convidava sempre gent del Principat i de les Illes, la qual cosa donava als aplecs un caràcter unitari, d’aplec dels Països Catalans. Era una forma de provar que hom existia i que hom resistia. Era també una forma de provar-se cadascú davant ell mateix i de provar les forces d’on hom feia part i com aquestes creixien. Fou, sens dubte, aquest creixement allò que portà les autoritats a interrompre en sec els aplecs del Puig.
Només al cap de deu anys i dos després de la mort de Franco, el darrer diumenge d’octubre del 1977, fou possible de prosseguir-los, en uns moments en què la reivindicació de l’autonomia per al País Valencià entrava en un punt positiu i crític.
L'Església catòlica durant l’autarquia
[modifica]El cardenal Gomà (1869-1940), cardenal primat d'Espanya durant la Guerra Civil, batejà la Guerra d’Espanya amb el nom de Cruzada. El primer d’abril de 1939 arribà a Madrid la felicitació de Pius XII per la victòria franquista. El 23 d’octubre, el nou règim feu el reconeixement oficial del catolicisme com a religió de l’Estat espanyol. El setembre de 1939, començà la Segona Guerra Mundial i, a València, Josemaría Escrivà de Balaguer, sacerdot aragonès i fundador de l'Opus Dei l'any 1928, publicà un llibret intitulat Camino.
Els sermons, discursos i butlletins dels bisbats iniciaren la restauració cristiana, nasqueren moltes vocacions i el fervor cristià multitudinari omplí places i viles. Les escoles i les parròquies sofriren la inflació de missions, exercicis i pràctiques pietoses. Segons el bisbe administrador apostòlic de Barcelona, Díaz de Gómara, el poble patia anèmia espiritual i encomanà a l’Acción Católica Española la tasca d’evangelització. Tota la pastoral menava cap al pietisme més exacerbat i a una manca notòria de realisme. L’exiliat cardenal Vidal i Barraquer, l’any 1940, es queixava perquè els bisbes espanyols entraven en el joc polític de fer una «religió patriòtica» a base de «misses de campanya, tedèums i peregrinacions al Pilar de Saragossa». Ja no hi havia una església catalana pròpiament dita. No podien reaparèixer les publicacions en català ni els moviments apostòlics anteriors a la desfeta de la guerra. La majoria de bisbes eren forans. El llarg pontificat del bisbe Modrego, a Barcelona, se centrà, en general, en una acció pastoral externa i neutra. Girona, Vic i la Seu d’Urgell tenien bisbes del país, el doctor Masnou, a Vic, molt preocupat pel moralisme, actuava, però, en una línia constant i decidida de catalanitat. A Girona, el doctor Cartanyà era al capdavant d’una diòcesi sense trasbalsos aparents, fora d’un fet molt comentat aquells anys, el de l’excomunió d’un capellà per apostasia pública. El doctor Iglesias Navarri hagué d’afrontar la crisi del seminari de la Seu d’Urgell, de llarga incubació, en relació amb la qual el Vaticà denuncià actituds que afectaven l’autoritat doctrinal del bisbe, l’obediència als superiors, l’educació sexual, els contactes amb la societat i la pràctica de l’amor fratern. A Tarragona, l’Església visqué un període de postguerra en l’enyorament d’un arquebisbe exiliat i en la impossibilitat de connectar amb veus i estils imposats, amb el rígid i primari tancament del cardenal Benjamín Arriba y Castro. Solsona presencià l’activisme del seu bisbe Tarancón i les contradiccions d’una gestió que es movia entre uns documents pastorals escrits amb una certa acceptació per part de l’opinió pública i les peregrinacions de la Verge de Fàtima arreu de la diòcesi. Lleida contemplà l’ortodòxia estricta d’un Castàn Lacoma i el franquisme absolut del bisbe Aurelio del Pino. Tortosa tingué en el bisbe Moll un enemic de la llengua catalana, el canonge tortosí Joan B. Manyà (1884-1977) en va sofrir les conseqüències.
Al País Valencià i a les Illes, les lluites i els esforços foren remarcables, tot i que els signes renovadors eren minoritaris. El mateix problema de la llengua catalana a l’Església es va trobar «en una fase de resolució endarrerida». Des de la immediata postguerra, els Cursets de Cristiandat, els cursillos, foren el moviment més intensiu i extensiu a Mallorca, en foren capdavanters Joan Capó, Guillem Payeras i Eduard Bonnín, el bisbe Juan Hervàs advocà tothora pel moviment cursillista.
El Congrés Internacional de Congregacions Marianes de 1947, celebrat a Barcelona, feu palesa la importància i la implantació d’aquest moviment sota el guiatge dels jesuïtes, entre els quals cal destacar Manuel Vergés.
El moviment de Minyons de Muntanya trobà en el capellà Antoni Batlle i Mestre (1888-1955) un impulsor, un pedagog i un dirigent, ell i els seus col·laboradors, malgrat les dificultats, aconseguiren un moviment escolta català de gran prestigi.
L’esperit triomfal i apologètic assoleix el seu punt culminant en el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952). El 1953, se signà el Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol. El 1958, moria Pius XII i el 28 d’octubre del mateix any n’era elegit successor Angelo Giuseppe Roncalli, Joan XXIII.
L’església al final de l’autarquia (1950-60)
[modifica]Hom pogué constatar una substitució gradual de l’Acción Católica Española triomfalista per l’eficàcia i realisme dels diversos moviments d’A.C. anomenats especialitzats. L’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) i la JOC (Juventud Obrera Católica) es feren presents en la lluita per un catolicisme compromès. Publicacions com el setmanari Tú, nascut a València, feren de portaveu i de sensibilització pel que fa als problemes reals del món obrer. Això ocasionà conflictes. El cardenal Pla i Deniel (1876-1968), malgrat la seva total adhesió al règim franquista, sortí en defensa de les publicacions obreres cristianes, com el mateix Tú i Signo, i desmentí davant el ministre Castiella que la HOAC i la JOC fossin l’origen de les vagues del 1962. Capdavanters del moviment obrer cristià foren Guillem Rovirosa (1897-1964), Francesc Mera i d’altres.
Emergiren també els valors dels Països Catalans. El Concili II del Vaticà (1962-1965) revalidà els ferments actius del catolicisme català, tot i les reticències dels seus bisbes, com el de València, Marcelino Olaechea, que manifestà públicament als capellans de la seva diòcesi que el document conciliar sobre llibertat religiosa representava un desastre per a l’Església.
A les darreries del decenni de 1950-60, en una carta adreçada als bisbes catalans per més de 400 religiosos i capellans qualificats, es manifestaren els grans problemes del catolicisme català: crisis de fe entre les minories progressistes i entre els obrers conscients, fatiga dels militants cristians d’arrossegar una Església preocupada per la conservació de les pràctiques religioses més que no pas per la vivència religiosa del present i de l’esdevenidor. Tots aquests problemes es complicaven pel fet de congriar-se sota un règim autoanomenat «catòlic».
Una perllongada tasca de suplència i, alhora, d’acolliment duta a terme pel monestir de Montserrat, ajudà al redreçament de l’església catalana. També una estimable presència de llibres de teologia i de divulgació cristiana en català i de revistes i portaveus diversos —com Serra d’Or, Critèrion o Qüestions de Vida Cristiana— hi aportaren llur suport.
La manifestació de l’onze de maig de 1966, protagonitzada per uns 130 sacerdots i religiosos del bisbat de Barcelona, que foren dispersats amb violència i l’endemà calumniats pels mitjans de comunicació, representà en certa manera el final d’una Església en plena conxorxa amb el règim franquista i un enfortiment del procés de renovació catòlica emmenat per la idea del compromís social i de la fidelitat a les arrels dels Països Catalans.
Notes
[modifica]Els canvis que descriu Eric Hobsbawm s’han tret de Guerra y paz en el siglo XXI, edició de 2007, pàg. 20-21. La frase d’en Josep Fontana sobre les democràcies occidentals és del seu llibre Capitalisme i democràcia 1756-1848 (2019, pàg. 9-10). La descripció de l’autarquia s’ha tret del capítol 10, pàg. 384, l’edició del 2016 de La formació d’una identitat d’en Josep Fontana. La informació sobre els intents secrets dels EUA de millorar les relacions amb el règim, s’ha tret de Miguel González America’s shameful rapprochement to the Franco dictatorship, consultat 15 de setembre de 2022). La xafarderia sobre la dona de Carrero Blanco i l’Opus s’ha tret de Carrero Blanco, el Opus y las infidelidades de su mujer (consultat 7-10-2022). Carrero Blanco té el do de saber identificar a la gent que li poden ser útil? Ell va ser uns dels valedors de Felipe González a fi que en el congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol a Suresnes del 1974 fos nomenat secretari general del partit, segons es pot llegir a 'No olvidaremos jamás a Carrero Blanco (consultat 07-10-2022). La connexió entre Carrero Blanco i Felipe González ve de què el pare militar de, en aquell moment, la seva dona, Vicente Romero, era regidor de l’Ajuntament de Sevilla quan el metge personal de Carrero Blanco, Juan Fernández, era l’alcalde.