La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936)

Salta a la navegació Salta a la cerca
del llibre Els Països Catalans
Cronologia bàsica
1902 Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat
1906 Fundació de la Solidaritat Catalana, primer gran moviment unitari català format per diversos grups polítics que tenien en comú el seu catalanisme, des de llurs respectives posicions polítiques.
09-1923 a 01-1930 Dictadura del general Miguel Primo de Rivera
Octubre de 1929 Crac de la borsa de Nova York
12-04-1931 Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França.
14-04-1931 Francesc Macià (ERC) proclama la República Catalana i constitució de governs provisionals republicà a Catalunya i a Espanya
28-04-1931 Govern provisional de la Generalitat presidit per Francesc Macià
28-06-1931 Eleccions a les corts constituents espanyola amb victòria aclaparadora de les esquerres. Govern de Manuel Azaña a l'Estat espanyol
20-11-1932 Primeres eleccions al Parlament que guanya l'ERC de Francesc Macià (en coalició en partits republicans i socialistes) essent segon, a gran distància, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.
19-11-1933 Eleccions generals que guanya la dreta.
25-12-1933 Defunció Francesc Macià. Lluís Companys el succeïx
6-10-1934 Fets del sis d'octubre: en resposta a l'entrada de les dretes de la CEDA al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola». Companys destituït i empresonat.
16-02-1936 Eleccions generals que guanya l'esquerra del Front Popular. Companys és alliberat i el Govern és restituït l’1 de març de 1936.
18-07-1936 Sublevació militar i inici Guerra Civil espanyola

Repercussions del Gran Crac[modifica]

El decenni de 1930 coincidí amb la depressió més gran mai coneguda per l’economia capitalista i que havia tingut son esclat en el crac de la borsa de Nova York del 1929. Tot i que, com ha assenyalat Jordi Palafox, els problemes econòmics autòctons dels anys trenta no n’eren conseqüència exclusiva —per tal com llur inserció en l’autarquisme econòmic espanyol i la forta devaluació de la pesseta els isolaren en certa manera de la conjuntura internacional—, la depressió econòmica feu sentir-se vivament, sobretot en la reducció de les exportacions, especialment agrícoles, en la minva de les inversions estrangeres, en la repatriació de la mà d’obra emigrada.

L’augment de salaris produït durant el primer bienni republicà (1931-1933), les bones collites bladeres del 1932 i la tendència deflacionista dels preus adjacent a la pujada salarial, que d’antuvi beneficiaren el consum interior, només aconseguiren de retardar l’onada de crisi.

L’exportació agrícola en rebé primer les conseqüències, car la conjuntura general havia obligat els estats a reforçar llurs aranzels. El País Valencià, per raó de la seva agricultura abocada a l’Europa industrial, veié davallar els seus intercanvis comercials, entre 1929 i 1932, en un 60 %. I davallaren més, en 1933, a conseqüència dels nous aranzels britànics sobre l’arròs i les taronges, productes bàsics de l’agricultura valenciana, el 68 % de la qual, quant a preus, depenia de l’exportació. L’augment dels salaris agrícoles afavorit pel règim republicà restringí els ingressos de l’agricultura i en dificultà en major grau les exportacions. Entre 1930 i 1935, les exportacions d’arròs minvaren, en milers de quintars, de 47,3 a 23,2 i les de taronges de 908,8 a 583,6. En pessetes-or, la minva fou de 2.408.800 a 421.500, per a l’arròs, i de 27 milions a 8 milions, per a les taronges.

Però els efectes de la crisi també arribaren a la indústria, en primer lloc a la metal·lúrgica, i a la construcció. La indústria tèxtil se sostingué durant el primer bienni republicà per començar a decaure, però, a partir del 1933, tant a causa de la reducció de la demanda exterior, com de la contracció general que sofriren el mercat català i tot el mercat espanyol.

Un altre sector afectat fou la banca, sobretot a la Catalunya estricta i a les Illes. L’any 1931, colpits ensems per les dificultats financeres i per la seva inadequació a la política econòmica del govern de Madrid, feren fallida el Banc de Catalunya i els seus associats Banc de Reus i Banc de Tortosa. A les Illes, d’economia assentada en l’agricultura, en el comerç i en una indústria de tipus artesanal —sectors de gran dependència exterior i basats en una mà d’obra rural de baix cost—, falliren el Banc de Crèdit Balear, el Banc Agrícola i la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca, fets que intensificaren encara més les dependències econòmiques balears.

Francesc Cambó i el fracàs del continuisme monàrquic[modifica]

Sota el regnat d’Alfons XIII, i en mig d’una ingestibilitat política molt important (governs inestables amb constants dimissions i creixent impopularitat del rei), el govern convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril de 1931 on els conservadors esperava que guanyessin les forces monàrquiques. Però el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtingué una important victòria en totes les grans ciutats. A tot l’Estat espanyol, fracassà l’alternativa plantejada pel conjunt de les classes dominants: el continuisme monàrquic. La crisi ja no era de govern, era de tot el sistema polític. El fet que els polítics monàrquics no volguessin adonar-se’n, afegit a la timidesa de llurs propostes, dues coses ja previstes i temudes per Francesc Cambó, significà la desfeta del continuisme reformista.

Celebració a Barcelona de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931. L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT, la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà.

Cambó, i amb ell la Lliga Regionalista, representà en tot aquest procés polític la clara renúncia de la burgesia catalana a fer una política seriosament nacionalista. Ell i el seu grup polític demostraren amb la seva actuació llur dependència —de fet, llur sucursalisme— de les classes dominants espanyoles, fins al punt de centrar tota la seva política, el 1931, en la defensa de la monarquia. El «drama» de la Lliga fou aquest: rebutjada d’entrada per les forces burgeses espanyoles tradicionals, que la consideraven poc espanyolista, sols fou acceptada en el poder quan el règim polític era a les acaballes i en plena descomposició. Francesc Cambó i la Lliga, al final, dirigiren el conjunt de la política de la classe dominant espanyola, però sols a condició de jugar la carta de la defensa del règim monàrquic espanyol. És a dir, no podien fer de veritables reformadors, sinó de defensors últims del sistema. Per contra, la bandera de les reformes de l’estat i de l’autonomia catalana era portada per les forces d’esquerra i populars. El conservadorisme havia acabat per ofegar les aspiracions nacionalistes que existien en el programa inicial de la Lliga, el programa de 1901.

El 12 d’abril de 1931, doncs, la candidatura de la Lliga Regionalista era, dins el Principat, la candidatura oficial monàrquica. I no fou per atzar que dos dies després els carrers de Barcelona sentissin els crits de «Mori en Cambó! Visca en Macià!». Eren dos noms simbòlics. L’un, de tot un nou món polític que naixia amb la República catalana i la Generalitat, i l’altre, del món caigut de la monarquia i del conservadorisme.

Proclamació de la República Catalana i Generalitat[modifica]

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 —que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII—, varen ser guanyades al Principat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril, el seu líder, Francesc Macià, proclamà de manera unilateral i des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, la «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques» en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930). Això succeïa poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola. Es creà un govern republicà presidit pel mateix Macià que a prou feines durà dues setmanes, ja que aquesta proclamació unilateral de la «República Catalana» preocupà molt el govern provisional espanyol. El dia 17, Macià arribà a un pacte els representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual, la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya i es dissolia el govern republicà essent substituït per un Govern provisional de la Generalitat.

El nou Govern provisional de la Generalitat i que havia substituït el de l’efímera República catalana, es constituí com a govern de concentració, per assegurar així el suport de totes les forces polítiques catalanes a l’Estatut. La seva elaboració es posà en marxa de pressa. L’avantprojecte, preparat a Núria per una comissió presidida per Jaume Carner, fou aprovat l’agost de 1931 per referèndum popular. Després de llargues i treballoses discussions a les Corts de Madrid, el 9 de setembre de 1932 s’aprovà l’Estatut, que resulta ésser molt més restrictiu que el refrendat pel poble català.

Macià morí el 25 de desembre de 1933 i el succeí com a president de la Generalitat Lluís Companys. Aquest, recompongué un govern d’unitat d’esquerres (format per Esquerra Republicana de Catalunya, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana Republicana) que es veié reforçat per l’èxit de les seves candidatures a les eleccions municipals de gener de 1934.

El novembre de 1933 hi ha eleccions generals en l’àmbit de tot l’Estat que guanya la dreta. Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. A aquest moviment insurreccional del govern de la Generalitat s’anomena els «fets del 6 d’octubre». L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa.

El lerrouxisme davant la proclamació de la República catalana[modifica]

Alejandro Lerroux i el seu Partit Republicà Radical durant els anys de repressió primoriverista, moderaren un punt llurs posicions anticatalanistes. Lerroux havia comprès que, si volia tenir un lloc en un Principat republicà, havia de parar esment en les reivindicacions autonòmiques. Així, no sols participà en el pacte de Sant Sebastià, sinó que hi meravellà els altres polítics republicans amb autoproclamacions de federalisme i adhesió a les exigències autonòmiques dels catalans.

En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (les que provocaren la renúncia del rei Alfons XIII i l’arribada de la Segona República), el Partit Republicà Radical es presentà en coalició amb socialistes i federals. El mateix Lerroux havia confegit la llista barcelonina de candidats del partit amb una majoria d’«homes nous», procedents del comerç i de la menestralia, que no plagué gens els seus addictes més veterans, «la vella guàrdia lerrouxista», en expressió de l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, disconformes amb la nova manera d’esguardar la qüestió catalana. Fos comsevulla, els resultats electorals constituïren una franca derrota per als radicals, que perderen la situació hegemònica del 1923 i es veieren reduïts a la tercera força política de l’ajuntament barceloní, a molta distància de l’ERC i la Lliga. En fer-se públics els primers resultats, van adherir-se a l’afirmació republicana, sense ocultar, però, llur recel davant el signe de catalanitat que havia pres la situació i davant la preeminència guanyada per l’ERC a la diputació provincial i a l’ajuntament de Barcelona. Fou aleshores que degué sorgir dins la vella guàrdia lerrouxista, com explica Culla i Clarà, «el projecte d’apropiar-se de l’únic centre de poder important que encara restava «lliure» a Barcelona: el govern civil».

I, en efecte, Emiliano Iglesias, vell radical, inveterat segon d’Alejandro Lerroux, va prendre possessió, «en nom» de la República espanyola, de l’edifici i les funcions de la governació provincial de Barcelona. Allà es proclamà defensor del «sentit espanyol» de la República i, cercant sens dubte de fer-se inexcusable per a Madrid, acusà Francesc Macià i l’ERC de separatisme, la República catalana de facciosa.

La seva possessió del càrrec, però, durà només unes hores, al cap de les quals, interceptades les seves línies telefòniques pels homes de Francesc Macià i confinat ell mateix amb el seu escamot de veterans Jóvenes Bárbaros en l’edifici de governació, hagué de cedir-la a Lluís Companys, que se li presentà amb aquest objecte i acompanyat d’una colla convincent de sindicalistes. L’endemà, els antics «Joves Bàrbars» maldaren per fer moure les institucions de poder estatal, adduint sempre la defensa de «la unitat sagrada de la nació espanyola». Recorregueren les casernes de la força pública a fer-hi exhort de patriotisme. Per fer-se sentir, tragueren a la via pública tots els seus efectius, organitzaren manifestacions populars i feren recurs de l’avalot. A l’últim, el dia 16, Emiliano Iglesias, amb una cohort de radicals i psoeistes, viatjà a Madrid per dur la denúncia contra la República catalana davant el mateix president de la República espanyola. La contenció política entre Madrid i Barcelona havia de discórrer per altre conducte que Emiliano Iglesias. En això i en la manca de suport popular al missatge espanyolista dels lerrouxistes residí el fracàs d’Iglesias. Amb un pur espanyolisme no s’anava enlloc. Li mancava l’argument social, el tret populista i, vulgues que no, expressat amb un èmfasi més sorollós que no feien els republicans de Macià. Però Macià i l’ERC havien guanyat a les places i carrers del Principat, i no era hora que Madrid enviés ningú, o bé autoritzés el mateix Iglesias, a prevenir els obrers de Barcelona contra el conservadorisme amagat en pell de xai de Francesc Macià. Per últim, Iglesias arribava tard a Madrid, en un moment en què Francesc Macià, com a president de la República catalana, havia obert un pont amb l’exèrcit en conduir ell mateix el relleu de titulars de la capitania general de Barcelona.

Els lerrouxistes, tanmateix, encara no desistiren ,en llur porfídia. Reberen de Madrid nombrosos càrrecs oficials, com ara de governador civil, a diverses ciutats espanyoles. Però la llarga carrera política d’Emiliano Iglesias en terra catalana, com posa en relleu l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, havia finit.

L’Església, de la dictadura de 1923-31 a la insurrecció militar de 1936[modifica]

En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana».

L’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat.

La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana.

Els abusos es feren nombrosos. Es va multar a una església de Barcelona per haver admès unes noies que portaven la caputxeta distintiva dels Pomells de Joventut, moviment fundat, el 1920, per l’escriptor Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950). Un jesuïta, per indicar en un sermó contra la blasfèmia que aquesta abundava dins l’exèrcit, fou detingut sota acusació d’injúries al rei i a l’estament militar.

El general Barrera, capità general del Principat, manifestà al cardenal Vidal i Barraquer que volia escarmentar tots els capellans que prediquessin en català i així defensar «la unidad de la Patria».

Foren considerables els atacs de la dictadura als clergues que excel·liren en el camp intel·lectual, com el musicòleg Francesc de Paula Baldelló i Benosa (1887-1977) i d’altres que sofriren registres domiciliaris. L’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet i Poal (1878-1946), i alguns bisbes, com ara Josep Miralles i Sbert (Ciutat de Mallorca, 1860-1947) —titular aleshores de la diòcesi de Barcelona i, des del 1930, de la de Mallorca, on esdevingué, després de 1936, franquista convençut però defensor de l’ús pastoral del català— resultaren també afectats per la persecució.

La institució Foment de Pietat Catalana fundada el 1916 per Eudald Serra i Buixó (1882-1967) i Ignasi Casanovas i Camprubí (1872-1936), dedicada ensems a l’apostolat popular i al conreu de les ciències eclesiàstiques, va ser sotmesa a vigilància civil i hagué de suprimir la «C» de catalana.

La dictadura aconseguí curiosos decrets del Vaticà contra la cultura i la llengua catalana. El lèxic de les decisions romanes recordava sospitosament l’estil del directori militar i tothom es preguntava d’on treia la Cúria romana «una idea tan precisa de la unitat de la pàtria». L’any 1929, Vidal i Barraquer viatjà a Roma i exposà a Pius XI la manca de base dels decrets pontificis, bo i lamentant la ingerència del poder civil en els afers de l’Església.

El Dispensari Antituberculós, construït al barri del Raval de Barcelona durant 1934-1938, fou encarregat al GATCPAC, el febrer de 1934, pel Govern de la Generalitat, com a resposta a un intent de socialització assistencial. L’obra, portada a terme per tres membres del grup: Josep Lluís Sert (1902-1983), Joan B. Subirana (1904) i Josep Torres Clavé (1906-1939), s’organitza entorn d’un pati i en l’edifici hom ha emprat de forma molt encertada tant els nous materials com els materials tradicionals com el vidre, ferro o la rajola. El Dispensari representa a més el plantejament de la nova arquitectura a partir de la realitat social i les seves necessitats, en aquest cas, la necessitat assistencial en un barril vell de Barcelona.

D’aquell període, cal destacar el pensament social catòlic autòcton expressat en l’obra de Josep M. Llovera (1874-1949), Ramon Rucabado (1884-1966) i Àngel Carbonell (1877-1940). Carles Cardó s’hi feu molt present, per mitjà de diverses publicacions pastorals. L’any 1931, arribaren una mica de sobte la República Catalana i la Segona República Espanyola, que segons Alcalà Zamora, havia d’ésser «una república de bisbes», és a dir, sense anticlericalismes detonants. Els catòlics, en esguard del règim republicà, oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica o l’oposició. El cardenal Vidal i Barraquer hi actuà com a conciliador. La Unió Democràtica de Catalunya (1931), sota el guiatge de Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Joan B. Roca i Cavall (1898-1976), mantingué una actitud democràtica i cristiana, i una lleial i constructiva col·laboració envers el govern de Barcelona i les mateixes autoritats republicanes de Madrid. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí i l’Obra dels Exercicis Parroquials, del pare Vallet (1883-1947), representaren un intent de recristianització que tanmateix no reeixí en esclatar la guerra civil. La insurrecció militar del Divuit de Juliol ocasionà, arreu dels Països Catalans, una forta sotragada a l’Església. Molts elements van considerar-la implicada en la mateixa rebel·lió militar i cremaren temples i assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents capellans i religiosos. Durant la guerra, una església clandestina d’antuvi i, a partir del 1937, una església tolerada fou força activa en el culte i en activitats humanitàries. A València, de vint-i-dues cases de les «germanetes dels pobres», catorze van restar sempre obertes.

L’oasi català. De la victòria del Front Popular al cop d’estat[modifica]

L’anunci de les eleccions legislatives de febrer de 1936 fou rebut per les esquerres com la gran oportunitat per a refer-se. L’enfortiment, arreu d’Europa, dels sectors més conservadors, i àdhuc feixistes, i la crisi econòmica com a teló de fons menà les esquerres a crear fronts d’actuació comuna. Així sorgiren els Fronts Populars. La victòria del Front d’Esquerres de Catalunya obrí les portes de la presó al president Companys i als altres condemnats pels fets del sis d’octubre de 1934 (la proclamació unilateralment de l’«Estat Català de la República Federal espanyola» per part de Companys). Companys tornà a la presidència de la Generalitat.

Els cinc mesos que van escolar-se entre la victòria electoral del Front d’Esquerres i el triomf revolucionari del 19 de juliol de 1936 han estat adduïts, sovint, com un exemple de calma social davant la violenta quotidianitat espanyola coetània. Aquesta estimació ha estat encunyada i difosa amb una frase incisiva: «l’oasi català».

Però el contrast entre una «pau catalana i un desgavell espanyols» no mereix, avui, sinó la consideració d’un lloc comú de la historiografia romàntica, sia de base liberal conservadora o de base catalanista i radical tan sols en les seves expressions formals.

Aquesta comparació, llevat de constatar que Catalunya —«la regió autònoma catalana»— conegué un nombre menor d’atemptats d’homes notables, és insuficient per explicar el ritme propi de la societat catalana durant aquells cinc mesos, període històric que precedí l’única revolució social europea dels decennis de 1920 i 1930. Si fèiem atenció, tanmateix, a la contextura i al dinamisme intrínsec d’aquell moment històric català, veuríem que no es tractà d’un oasi, una idealització nacional del seny, ni tampoc, com altrament ha pretès la tradició conservadora autòctona, d’un període caòtic que no podia menar sinó a la insurrecció militar. Lluny d’una acotació i l’altra, es tractà, probablement, d’un període marcat per una pregona pulsió de canvi associada a un moviment social poderós, el moviment frontpopulista, i desclosa el 19 de juliol arran de la conjuntura històrica imposada per l’aixecament del general Franco.

Les tensions socials[modifica]

L’escissió civil del Principat català no pot ésser expressada estadísticament, car les xifres parlen ben poc. Per exemple, no fou conseqüència d’un increment de l’atur, com ha estat suggerit en qualitat de causa mecànica i unívoca —increment, d’altra banda, gens espectacular. La crispació social sorgí més aviat de les condicions ambientals, perfectament detectables en la població, en la vida social i posades de manifest en l’acció governamental i en les actituds parlamentàries. Certament, Lluís Companys i la minoria parlamentària de la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó, després de la victòria del Front d’Esquerres, van esforçar-se en la ponderació. El mateix president Companys, en formar un nou govern (28 de maig del 1936), refusà qualsevol opció extrema i àdhuc va integrar-hi un «tècnic» independent —Manuel Corachan i Garcia (Xiva de Bunyol, 1881-Barcelona, 1942). L’anhel de donar una sensació de prudència governamental era evident. En el carrer, però, imperà la irritació dels uns —dels seguidors de la Lliga— per haver perdut en unes eleccions la preeminència aconseguida per via repressiva arran del Sis d’Octubre —irritació posada en relleu per conservadors liberals com Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) en El Matí i Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958) en La Veu de Catalunya. I també va haver-hi el deler i l’exigència dels altres —dels qui havien patit la repressió, dels sectors del Front d’Esquerres, dels guanyadors de les eleccions— a veure concretat llur triomf en la vida quotidiana, en l’execució d’unes mesures que fessin real llur victòria. Els enfrontaments, de violència creixent, es manifestaven l’endemà mateix de les eleccions, sobre tot a les comarques agrícoles, més afectades per la repressió emanada del 6 d’octubre, però també a centres urbans, a bon nombre de consistoris municipals, etc. Les topades de carrer entre delators i acusats que el resultat electoral havia alliberat han romàs registrades en la premsa, tan d’esquerres com de signe conservador. Hi hagué casos d’alcaldes d’elecció popular que foren agredits físicament, en retornar afranquits a llurs pobles. Feren nova presència les disputes violentes derivades de les relacions de propietat agrícola, sobre velles qüestions com ara la reposició de fruits o la renovació de contractes. A Martorell, un partit de futbol va convertir-se en una manifestació que exigí la destitució del consistori, el qual hagué de ser protegit per la guàrdia civil. La menor avinentesa era aprofitada per clausurar els centres de la Lliga de Cambó i les entitats afins. La situació no es resolia en mitja dotzena de casos: Joan Fronjosa (Barcelona, 1892-Caracas, 1972), diputat de la Unió Socialista, presentà en un debat parlamentari, un extens recompte de casos i queixes.

L’acord tàcit de pacificació, que les dues formacions polítiques cabdals —Esquerra i Lliga— temptaren de bell antuvi no es va correspondre amb el neguit social de tons violents que vivia el Principat. Així és que el govern procurà, amb la Llei d’Il·legitimitat dels Acords —referent al regiment municipal del període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936—, d’anticipar-se a allò que esdevenia realitat de manera violenta i que podia arribar a paralitzar la vida municipal del Principat. El caràcter expiatori d’aquesta llei era obvi, sobretot en el seu article setè. En ell es declarava incapacitats per ser consellers municipals o per exercir qualsevol càrrec d’elecció pública durant cinc anys tots els qui havien acceptat càrrecs de nomenament governatiu o militar en substitució de les autoritats d’elecció popular.

La paràbola de l’oasi[modifica]

Quan el parlament reprengué les seves sessions, el mes de març, la premsa conservadora adoptà un silenci prudent sobre la política de la Generalitat a l’espera de temps millors i a fi de facilitar les gestions d’entesa entre tots dos partits, que per a la Lliga podien representar una forma d’aturar el cop que es veia venir de part dels guanyadors de les eleccions.

Cap exasperació, doncs: cap inconveniència, ans una actitud tranquil·la, simplement testimonial i menyspreadora envers els governants. En aquella situació en què la Lliga esperava tant del seu silenci fou quan el periodista Manuel Brunet i Solà (Vic, 1889-Figueres, 1956), des de la seva columna de La Veu de Catalunya, l’any 1936 formulà la inefable tesi de l’oasi, una metàfora de la proposta política conservadora. L’oasi, per a Brunet, no era pas una realitat, sinó un desig, un oferiment: «Si l’Esquerra sap mantenir a ratlla quatre alcaldes de poble indesitjables que fomenten el terrorisme, i si nosaltres no ens deixem encomanar el pànic, l’Estatut pot fer el miracle de salvar-nos d’una catàstrofe. I sense assegurar-vos que gràcies a l’Estatut ho trobarem tot pagat, i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podrà assegurar entre temporal i temporal els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure».

La paràbola de Brunet explicitava els elements polítics que esmerçaria la dreta per tal de frenar la seva pèrdua d’hegemonia en la vida política. Efectivament, l’oasi depenia de tres condicions: «control» del partit governant sobre l’allau de conflictes que es preveien tant en la vida institucional com en la convivència ciutadana. El control havia de conjurar un perill gens negligible, el «pànic», el de la dreta, és clar. Un tercer element coordinaria els altres dos, la «salvació nacional», en nom d’un país abstracte, irreal. L’intent de la Lliga de recuperar la seva hegemonia no comportà, però, cap superació dels seus plantejaments clàssics, tret d’una certa laïcització del regionalisme ja corcat de bisbe Josep Torres i Bages (1846 – 1916). Aquest consistia, en síntesi, en una acrítica afirmació que l’essència dels catalans era conservadora i que, consecutivament, tot nacionalisme de signe progressista, tant si liberal com si marxista, era circumstancial, «poc sentit», segons el polític i periodista conservador Lluís Duran i Ventosa (Barcelona, 1870-1954). Això no feia sinó confirmar la davallada del liberalisme autoritari en l’hegemonia catalanista i en la vida nacional. Era un discurs gens convincent, sobretot després de l’onada repressiva d’octubre i de la col·laboració de la Lliga amb les forces més hostils envers els drets nacionals dels catalans. El polític socialista Joan Fronjosà i Salomó criticà, des del seu escó parlamentari, aquell hipotètic projecte de «salvació nacional» que ometia una realitat feta de gravíssimes tensions.

El pànic patronal[modifica]

La pressió social insinuada vers febrer i març anà en augment i va empènyer el govern a separar-se ben clarament de l’afany conciliador de la Lliga, que es delia per frenar els símptomes de pànic al·ludits per Brunet. El mes de maig transcorregué entre vagues i disturbis que augmentaren el mes següent, no només a la pagesia i a la vida consistorial, sinó també a les ciutats. El moviment vaguista, obert dins el ram del metall, prosperà en altres rams. Afectà fins i tot el comerç i la recollida d’escombraries de la capital, cosa que influí, probablement, en la conscienciació ciutadana que no tot era tranquil·litat. En feia testimoni ben significatiu, per més que anecdòtic, el cèlebre, inalterable analgèsic Cerebrino Mandri, que era anunciat amb els mots: «Què faríeu si el Cerebrino Mandri es declarés en vaga?», La sensació de vaga, d’intranquil·litat, era en l’ambient quotidià.

En aquesta convergència de factors diversos, la segona condició del metafòric oasi —frenar el pànic patronal— esdevenia irrealitzable. Aquell «salvar Catalunya» apareixia com un recurs malabar, i Joan Fronjosa no s’havia estat de qualificar-lo com a «un cant de sirenes que la dreta reaccionària xiula a les vostres orelles». La pressió social empenyia. El discurs de Lluís Companys en presentar el nou govern, que prescindia dels socialistes i incorporava un «tècnic», reflectia la situació: prometia de complir el programa del Front d’Esquerres sense treure’n ni una coma: a continuació prometia de mantenir l’autoritat, fos com fos. Això no podia significar, tanmateix, la repressió per als seus votants, que creixien en força al carrer. Era necessària una política d’apaivagament, que va concretar-se a resoldre les vagues amb laudes a favor dels obrers, però els laudes no eren acomplerts mai pels empresaris i això provocava noves vagues. Es concretà també en l’agilització de la llei de Contractes de Conreu i en la formació accelerada de juntes arbitrals encarregades de pronunciar-se en qüestions com la conflictiva reposició de fruits.

Amb la propagació de les vagues, el mes de juny, aparegué un símptoma clar de pànic patronal, preludi d’un locaut general: la publicació del Manifest de les Entitats Econòmiques de Catalunya, signat per totes les organitzacions patronals, era una exposició del grau a què havia arribat la conflictivitat social. Hom hi constatava que s’havia desencadenat «una intensa agitació social, a través d’una veritable pluja de bases de treball i d’un nombre incalculable de conflictes singulars o generals, i de reclamacions, tant de caràcter individual com col·lectives, que exigeixen la nostra màxima atenció [...] Les conseqüències d’aquesta agitació i la proporció que pren dona lloc perquè s’estengui per totes les classes socials un profund malestar […]».

La superació del mite[modifica]

El 7 de juny, en La Veu de Catalunya, el polític conservador Francesc Cambó declarava: «la gent diu que tot rebenti». A la primeria de juliol, el periodista també conservador Manuel Brunet, encunyador de l’inefable oasi català —en darrer terme, una carcassa literària per al projecte conservador de «salvació nacional»—, feia aquesta reconsideració dels propis mots:

«No em faig pas la il·lusió de cobrar el petit dret sobre la teoria de la meva invenció, segons la qual Catalunya podria ésser un oasi. Constatant, però, que els esquerrans treuen molt de suc i molts de dàtils d’aquest oasi, em sembla que hom té un cert dret a fer alguns aclariments sobre una metàfora tan notable.

«Hauré de fer constar, primerament, que no és pas ben exacte que jo hagi dit que Catalunya és un oasi. He dit que la comparança entre la situació de Catalunya i la de la resta d’Espanya permetia esperar que no seria difícil convertir aquest país en un oasi […]. I em sembla que us deia que si no hi havia una mica d’autoritat i de policia, en aquest oasi, aviat no hi hauria aigua ni palmeres […]. No és lícit, doncs, continuar fent apologia de l’oasi. Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest suposat oasi no es pot viure».

Desemparada del padrinatge dretà, la tesi de l’oasi va ésser reivindicada per una historiografia i un catalanisme romàntics que han anat del liberalisme democràtic al moviment marxista, necessitats, en la seva lluita antifranquista, de fer més abominable la insurrecció militar del 19 de juliol. Avui, en un marc de revisió de la historiografia dels Països Catalans, la superació d’aquesta idea d’oasi català ha permès de contemplar el període en qüestió segons una altra perspectiva. Hom hi veu, avui, la progressiva puixança d’un moviment popular, cada cop més hegemònic, posseïdor d’una capacitat política suficient per ordenar el territori autònom del Principat segons una economia nova, basada en formes d’integració política de tots els seus sectors, inusual a l’Europa de l’època, i per dotar la Generalitat de Catalunya del més alt grau de llibertat nacional que del 1714 ençà havien obtingut els Països Catalans i que el mateix moviment popular defensà amb les armes fins a la derrota del 1939.

El pensament econòmic prerevolucionari[modifica]

D’ençà de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1923), es produí una expansió del coneixement de la ciència econòmica, impulsada per un seguit d’institucions, com l’Escola d’Alts Estudis Comercials o l’Escola d’Administració Pública, de Barcelona, fundades el 1914. En rigor, hom no podia parlar encara de l’existència d’economistes, sinó de polítics especialitzats en economia. Aquest era el cas de Jaume Carner i Romeu (el Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934), doctor en dret i bon coneixedor del món econòmic. Fou qui inicià el procés de formulació política d’un nacionalisme republicà d’esquerra i d’oposició a l’hegemonia del bloc industrial dirigit per la Lliga Regionalista, de la qual s’havia separat el 1904. També en una línia política de conjunció entre republicanisme i catalanisme, bé que més esquerrà, Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939). Centrà son interès en la qüestió monetària, influït segurament per la situació d’inestabilitat de la postguerra mundial, quan la majoria de monedes perderen la paritat amb l’or i aquest tendí a concentrar-se a Nord-amèrica. Els fenòmens monetaris atragueren l’atenció, així mateix, de Josep Maria Tallada i Paulí (Barcelona 1884-1946), advocat i enginyer industrial, elegit, el 1932, diputat del Parlament Català com a representant de la Lliga, de la qual ocupà llocs de direcció. En obrir-se el període roig, abandonà el país i col·laborà amb el govern de Burgos. Després de la victòria franquista manifestà la conveniència de la intervenció estatal en economia, d’acord amb el model keynesià.

Potser el polític especialitzat en economia més característic fou Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), màxim dirigent de la Lliga d’ençà del 1917. Concebé una catalanització econòmica d’Espanya basada, com expliquen Francesc Artal i Francesc Roca, en la construcció d’infraestructures de transport, la concentració i modernització del sistema financer, la constitució d’una estructura industrial innovadora i independent de capitals aliens, és a dir, basada en la transformació dels pobles espanyols en una societat industrial.

Esment a part mereix l’intel·lectual Joan Crexells i Vallhonrat (Barcelona, 1896-1926). Els seus estudis econòmics, sostinguts en sòlida base teòrica, assoliren un nivell de rigor insòlit en aquells moments, com demostren els seus articles apareguts en La Publicitat. El seu ideari, de tendència demòcrata liberal, comportava en ell una acceptació del sistema capitalista, sense excloure’n, però, la crítica d’alguns aspectes i l’exigència d’introduir-hi mesures de caràcter reformista. Referent a la seva circumstància social, Josep Pla ha escrit que «tan tràgica i horrible com l’acció directa de l’anarquisme, considerava l’aparició intermitent, en els carrers de Barcelona, de la burgesia armada del sometent». Es distingí com a promotor de l’estadística econòmica i com a excel·lent hel·lenista. Fou el traductor dels Diàlegs de Plató, en tres volums (1924-28).

Respecte a les institucions econòmiques, cal esmentar l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Barcelona, fundat per Joan Maluquer i Viladot (Barcelona 1856 - 1940), però dut endavant en els anys trenta per Josep Anton Vandellós i Solà (Figueres, 1899-Nova York, 1950). Vandellós fou un economista professional, especialista en estadística, i no pas un home de negocis o un polític. Amb ell treballaren els joves Joan Sardà i Dexeus (Barcelona, 1910 - 1995) i Lluc Beltran i Flórez (Sant Carles de la Ràpita, 1911 - Madrid, 1997). Aquests dos publicaren en col·laboració, el 1933, Els problemes de la banca catalana, obra que suposà una innovació en el diagnòstic de les causes que havien provocat el fracàs de la banca del Principat català.

Les idees econòmiques alemanyes foren dominants fins als anys trenta, hom aplicava els mètodes d’anàlisi de l’Institut für Konjunkturforschung, de Berlín. En l’extensió d’aquesta tendència, excel·lí l’economista [[w:ca:Antonio Flores de Lemus|Antonio Flores de Lemus] (Jaén, 1876-Madrid, 1941), home format a Alemanya, estadístic, historiador de l’economia i estudiós de la legislació duanera i de l’Administració espanyola. La seva estada a Barcelona, el 1904, en guanyar la càtedra d’economia política, influí perquè un grup d’economistes ampliés estudis a Alemanya, amb Gustav von Schmoller, cap de la jove escola històrica. Entre ells, Miguel Vidal i Guardiola (Barcelona 1891-Lisboa, 1950) i Manuel Reventós i Bordoy (Barcelona, 1889-1942). El primer, políticament adscrit a la Lliga Regionalista, feu una recreació per al cas català del model prussià de gestió urbana i territorial, i defensà un liberalisme amesurat amb un sector públic important per a la millora de les condicions generals de la producció. A l’adveniment de la República Catalana, es convertí en un defensor aferrissat del capitalisme liberal. El segon, adscrit a Acció Catalana, fou director general de Comerç del primer govern republicà de Madrid i com a tal participà en la Conferència Monetària de Londres (1933), on va descobrir J. M. Keynes. El 1925, havia publicat Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, un dels primers estudis sobre el moviment obrer.

En terres valencianes, la burgesia comercial agrària, a conseqüència de la seva incapacitat per esdevenir classe dirigent autòctona, persistia en l’intent de distanciar el País Valencià del Principat. Malgrat que aquesta posició era la majoritària en el si de la burgesia mercantil, existia també una postura minoritària representada per una burgesia dinàmica que volia vincular-se a la burgesia barcelonina. L’obra de José Bellver Mustieles, Esbozo de la futura economia valenciana (1933), era una mostra de la primera tendència, dins la qual hom podia també adscriure els escrits sobre la realitat valenciana del murcià Manuel de Torres —introductor decisiu a Espanya de la comptabilitat nacional i de les taules input-output. El reusenc Romà Perpinyà i Grau (Reus, 1902 - 1991) i el grup d’economistes del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, fundat el 1929, expressaven la posició minoritària.

Annexos[modifica]

El Crac del 29[modifica]

«Durant la setmana que subseguí el Dijous Negre [dia que la borsa de Nova York, només obrir-se, va perdre l’11 % del seu valor], i en els dies següents, la premsa sensacionalista londinenca referí alegrement escenes que havien tingut lloc en el centre de Nova York. Els especuladors es tiraven daltabaix de les finestres, els transeünts havien de mirar de no trepitjar els cadàvers dels financers arruïnats… L’onada de suïcidis que va produir-se tot seguit del crac financer dels Estats Units fa part de la llegenda del 1929.»

Amb aquestes paraules, John Kenneth Galbraith (1908 - 2006) enceta el vuitè capítol d’una obra seva, avui ja clàssica: The Great Crash (1952), «El gran crac». Són paraules que donen, millor que cap altra descripció, una idea del trasbals i el desvari col·lectiu que la caiguda de la Borsa de Nova York provocà en el públic de l’època.

Els economistes discuteixen aferrissadament, avui, finides les grans emocions i estès sobre aquells fets el vel pulcre de l’anàlisi científica, sobre quines havien estat les causes de la Gran Crisi, que esclatà l’octubre de 1929, a Nord-amèrica, i va propagar-se immediatament arreu del món. I discuteixen, sobretot, a propòsit de quina fou l’àrea econòmica del món en què començaren a manifestar-se les primeres motivacions de la crisi, les primeres contradiccions: els Estats Units o bé, com sosté una tesi heterodoxa i més refinada, Europa? En tot cas, és indubtable que si el crac de la Borsa novaiorquesa tingué conseqüències tan importants, fou perquè l’economia mundial havia ja iniciat un formidable procés d’integració. I a la base d’aital procés, hi havia ja aquell irreversible desplaçament del baricentre de l’economia mundial de Londres a Nova York i la seva lògica conseqüència: el capital nord-americà havia esdevingut arreu l’àrbitre i el sostenidor de la represa econòmica del vell món.

Les conseqüències del gran crac de Wall Street[modifica]

Tota una sèrie d’estats europeus —Anglaterra, França, Alemanya, Espanya, Itàlia, per citar els més grans— depenien dels crèdits nord-americans, de manera que la caiguda de les accions i dels títols nord-americans fou corresposta per la caiguda de les economies que hi estaven lligades i en depenien. La fallida de la banca i de les empreses anà seguida per l’augment vertiginós dels desocupats, que pujaren a deu milions entre Alemanya, Anglaterra i els Estats Units. Mentre, davant aquesta tragèdia, la flor i la nata de la ciència econòmica anava predicant la inevitabilitat d’una concertació automàtica de la crisi. I això, quan la crisi en qüestió era justament el fruit d’una precisa política econòmica propugnada pel capitalisme internacional. En concret, un increment lent, quan no era disminució, del poder d’adquisició, amb la consecutiva crisi de sobreproducció —i d’ací, els reflexos sobre el mercat borsari, política de salaris baixos i de manteniment d’un gran «exèrcit industrial de reserva», expressió elegant inventada per no usar el terme desagradable d’«aturats». La crisi es va abatre sobre els Estats Units i Europa amb una violència tal, que els vells prejudicis i les idees consolidades no pogueren sinó resultar-ne colpits. El mite de la prosperitat nord-americana experimentà un declivi espantós i sobtat. William E. Leuchtenburg ha escrit recentment: «Un milió de persones, potser dos, vagarejaven pel país cercant vanament un treball o algun enginy per viure, o senzillament per moure’s [...]. De Klamath Falls a Sporks i a Iuma, per tot el seguit de la línia ferroviària, compartien amb els vagabunds els refugis esparsos entre els matolls i els abocadors de deixalles [...]. A diferència dels vagabunds tradicionals, aquesta gent no volia defugir la feina, sinó trobar-ne. Però estava desesperada. Sabien que no anaven cap a Xauxa, i anaven a cap lloc precís: simplement, fugien dels llocs on havien viscut fins aleshores. I això succeïa mentre els productes agrícoles eren destruïts o deixats podrir al camp, i mentre es cremava gra com a combustible, perquè costava menys que el carbó, i les riqueses incorporades a la tecnologia i en els productes del treball humà romanien inactives i queien en un ràpid envelliment.»

Les dades del Gran Crac de l’economia dels Estats Units són impressionants. Entre 1929 i 1932, la renda agrària baixà de 7 a 2 bilions de dòlars, i la renda industrial, d’11 a 2, la renda nacional, en conjunt, descendí de 82 a 40 bilions de dòlars, les fallides augmentaren, entre el 1929 i el 1932, de 20.000 a 31.000.

Per a la major part dels altres països industrials, la gran crisi significà una aturada de la importació de capitals, la retirada dels crèdits a curt termini i una caiguda de la demanda d’exportacions, tot plegat factors que augmentaven la desocupació.

Davant aquell panorama, per força nasqué la consciència que era imprescindible d’instaurar processos de regulació i de control del mecanisme econòmic. Contràriament a certes expectatives, el sistema capitalista no posseïa cap mecanisme automàtic per eliminar aquelles terribles contraccions dels rèdits, de l’activitat productiva i de les possibilitats ocupacionals, que el món veié en els anys 1921-23, 1929-32 i, encara a Nord-amèrica, durant el període 1937-38.

Cada govern dels països interessats es va comprometre, doncs, a contrarestar la crisi i a promoure la represa. Pot afirmar-se, en resum, des del punt de vista de la instauració de polítiques econòmiques noves a conseqüència del Gran Crac, que se seguiren, en el món industrialitzat, cinc grans vies. Primer de tot, cada país tractà de millorar la balança comercial, reduint les importacions i estimulant les exportacions, augmentant les barreres proteccionistes i provocant una caiguda dràstica del comerç exterior. Alguns estats intentaren de combatre la depressió amb una política de «diners a bon preu»: reduïren les taxes d’interès i deixaren disponible una liquiditat abundant, centralitzaren les institucions creditícies.

Aquestes dues línies d’intervenció, tanmateix, tingueren poc èxit, perquè no atacaven el veritable nus del problema de la crisi de sobreproducció: la insuficiència de la demanda interna efectiva. Per resoldre la qüestió, hom esmerçà mètodes diversos. Els Estats Units, per exemple, foren l’únic país en el qual, en el decurs del New Deal, «Nova Oportunitat», es perseguí una política dedicada a expandir la demanda interna amb una redistribució de la renda a favor de les classes menys capaces de consum, hom emprengué la distribució del diner públic directament entre consumidors, sota forma de diversos tipus d’assistència social. El mètode, tanmateix, no assolí els efectes esperats, perquè les indústries proveïdores de béns de producció, de les quals depenien les sortides laborals de la major part dels obrers, no pogueren fonamentar llur represa en l’ampliació de la demanda dels consumidors. Per aconseguir-ho, va caldre seguir d’altres vies. Sobretot Suïssa, Estats Units, Alemanya, cercaren de desvetllar la demanda interna i les inversions privades mitjançant l’adopció d’intervencions públiques per tal de compensar les oscil·lacions de l’activitat de les inversions privades, malgrat que en el curs de la Gran Crisi l’eficàcia d’aquesta política resultés molt reduïda per raó del retard que es produïa entre la ideació i la realització dels projectes.

Un altre mètode consistí a controlar directament per l’estat les inversions privades, i fou aplicat en temps de pau sols a l’Alemanya nazi, i esdevingué més endavant l’instrument universal anticíclic de l’economia de guerra. Qualsevulla que fossin, però, les vies seguides per fer front a la Gran Crisi, totes foren importants, per tal com, en primer lloc, les últimes dues estratègies d’intervenció econòmica iniciaren un període històric caracteritzat per la consciència que no sols calia seguir una sola o diverses polítiques econòmiques, sinó que aquestes polítiques havien de tenir com a suport el control i la regulació d’un nombre més o menys consistent de factors econòmics essencials per desenvolupar el sistema productiu i financer.

Si tals eren les conseqüències econòmiques de la Gran Crisi, és fàcil de comprendre quines foren les polítiques, que van evidenciar-se, sobretot, en la societat alemanya, en la qual marcaren, multiplicant el rol exercit per altres importants elements, la fi de la república de Weimar. La base social de la socialdemocràcia, el factor d’estabilització democràtica més decisiu del país, fou esberlada per la desocupació, que comportà, ensems, la pulverització d’un sector conscient del proletariat, mentre els petits burgesos, colpits per la misèria i la davallada del nivell de vida, esdevenien proclius a constituir —amb els aturats— la base de massa del nazisme i del seu exèrcit subversiu i reaccionari. La depauperació econòmica de la petita burgesia, de costat amb la desocupació obrera, fou a la base de l’expansió del fenomen feixista, àdhuc en aquells països on el feixisme no conegué, comsevulla, una estabilització institucional, mes on, nogensmenys, constituí l’herència més feixuga i perillosa del Gran Crac.

Francesc Macià i Lluçà (1859-1933)[modifica]

El polític[modifica]

Cal que d’entrada deixem una cosa clara. Francesc Macià, primer president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, fou un polític ben diferent dels polítics d’ofici, sorgits de les professions liberals, advocats, catedràtics o metges. Era un terratinent, gràcies a les propietats de la seva dona, Eugènia Lamarca i de Mier (1866 - 1937). Com a polític, no era un messiànic, sinó un home de contactes, de relacions polítiques. Es movia amb naturalitat en el món de les tertúlies burgeses i en l’ambient de les penyes obreres. Tenia també el conjunt de coneixences militars —bé que afectades per la seva renúncia a l’exèrcit espanyol en interès de la militància catalanista— que la carrera d’armes comportava en la societat del seu temps. I Macià sabia treure’n profit. El 14 d’abril de 1931, podia consultar un sindicalista com Ángel Pestaña Nuñez (1886 - 1937) o un advocat conservador com Amadeu Hurtado i Miró (1875 - 1950), un general espanyol com Eduard López de Ochoa (1877-1936) no trobava cap inconvenient, en qualitat de capità general del Principat, a reconèixer Francesc Macià com a president del poder català.

En un país de governants freds i de polítics distants, Macià, amb un sentit instintiu de la prospectiva política, pogué projectar la imatge càlida de L’Avi. No era bon orador. Això representava una feblesa en grau de mostrar que no era com els altres polítics, que duia quelcom més humà o més accessible. Per escalfar els ànims de la gent, homes com el poeta Ventura Gassol (1893 - 1980) —company incondicional de Macià en la conspiració, en la vibrant República Catalana, en la Generalitat subsegüent— podien fer un abrandat discurs abans i després de l’aparició del president. L’Avi apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana —desconegut per la política espanyola. Francesc Macià prenia figura d’un elegant —sempre fou impecable en el vestir— patriarca de cabells blancs que personificava els valors rurals en un Principat català que perdia ràpidament les arrels pageses i era urbanitzat a batzegades. Amb el seu radicalisme polític, Francesc Macià es convertia en un símbol popular i complex dels valors antics de la terra i dels valors nous dels treballadors de ciutat, tot ensems.

Evolució política[modifica]

Macià esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit.

L’evolució ideològica de Francesc Macià anà lligada íntimament amb la seva biografia. Era fill d’un modest negociant de vins i olis, emigrat de les Borges Blanques a Vilanova i la Geltrú, en la marina del Garraf. Francesc Macià escollí la professió d’enginyer militar, el cos més tecnificat de l’exèrcit, un camí d’ascensió social important en el segle XIX això és, el camí de les institucions de l’estat central. La seva promoció social li va permetre de casar-se amb una pubilla de la burgesia agrària (1888), l’hereva de l’arquitecte Lamarca, terratinent lleidatà. L’oficial Francesc Macià assumí la nova posició de classe. I a partir de l’enfrontament entre la burgesia representada per la Lliga Regionalista i un exèrcit espanyol sempre més abocat a la intervenció política, Macià va endinsar-se en els interessos de la seva classe. Forçat a triar entre la milícia i els interessos de classe, abandonà les institucions estatals i entrà, «d’una forma més nominal que efectiva», a la Lliga fins al 1912, quan «s’apropà progressivament al republicanisme catalanista». Va presentar-se com a diputat de la Solidaritat Catalana (1906) per les Borges Blanques i Barcelona i guanyà tots dos escons.

De la barreja de regionalismes que era la Solidaritat Catalana, Francesc Macià va treure una idea fonamental: un concepte del pacte, segons una idea central de l’antic federalisme republicà elaborada sobretot per Valentí Almirall i Llozer (1841 - 1904), el qual havia representat una primera alternativa catalanista a la burgesia que fou abandonada per la visió conservadora i historicista, però més adaptable, de Prat de la Riba i Sarrà (1870 - 1917). L’essència del pacte era la igualtat establerta entre les parts per mitjà d’un tracte. Per tant, el pacte implicava la separació prèvia. El separatisme, en aquest sentit, seria el fil conductor del pensament polític de Francesc Macià. La seva definició del separatisme passà per tres formulacions successives de la noció del pacte, sortides de la seva progressiva experiència política.

Tres definicions successives de la noció de pacte[modifica]

La Restauració borbònica
Fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Restauració_borbònica).

El primer pas, sorgit de l’impacte de la Solidaritat Catalana i de la seva primera activitat política fou el pacte nacional. Aquest pacte era l’acord de totes les forces polítiques de la nació per la consecució de l’autonomia i per la resolució, a la llarga, del conflicte de classe. L’èxit d’aquest acord —en l’àmbit del Principat— implicà el col·lapse del sistema de partits alternants i buits del període anomenat «Restauració borbònica».

El segon pas fou el pacte social. El fracàs de la Solidaritat Catalana el 1908 i les implicacions negatives de l’hegemonia de la Lliga —el fet que la Lliga no trencà el sistema espanyol de partits, ans hi entrà— dugueren Macià a deixar, de primer, la Lliga i, després, el parlament espanyol mateix. L’impacte de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918) i sobretot els seus efectes econòmics modificaven la fesomia del país. L’increment de producció industrial atreia immigrants indígenes i forasters cap a les ciutats i, d’una manera especial, cap a Barcelona. Va accentuar-se la lluita de classes, i la burgesia, després d’intentar tímidament d’encapçalar el descontentament popular, es llançà als braços de l’aparell repressiu de l’estat central, fins a l’extrem d’abandonar les seves pretensions d’un estatut d’autonomia. Aquestes claudicacions menaren Francesc Macià a separar-se totalment de la burgesia i a establir contactes amb dirigents obrers.

Veié com el pacte social només era possible pel camí de la reforma social, immediata i dràstica. És a dir, atraient les noves masses de treballadors cap a un catalanisme nou de caràcter radical. També era conscient que la reforma social profunda només era possible a partir d’una actuació independent respecte a l’Estat espanyol. Macià, doncs, es plantejà el pacte nacional en funció del pacte social.

Les realitats polítiques, però sobretot la Dictadura de Primo de Ribera (1923 - 1930), forçaren Macià a continuar la seva evolució fins a una tercera etapa: el pacte revolucionari d’abast estatal. Només una entesa —havent preparat el camí amb una aliança política— de totes aquelles forces polítiques revolucionàries disposades no pas només a derrocar l’estat, ans a trencar-ne també les estructures centralitzadores, podria fer possible en terra catalana un pacte nacional basat en el pacte social. Macià, doncs, ultrapassava l’ideal de revolució burgesa de la Lliga i, en certa manera, el capgirava. Prat de la Riba, Cambó i la Lliga volien adaptar les realitats espanyoles a la consciència de la burgesia moderna que hi havia al Principat de Catalunya, però no hi reeixiren. Macià, partint d’aquest punt, arribà a la idea que una situació genuïnament democràtica només seria possible en l’apartament d’Espanya, tot i que només podria verificar-se conjuntament amb aquells elements de l’Estat espanyol interessats a desfer-ne la trama centralitzadora.

Aquesta idea era ja present en Macià quan participà la temptativa de fusionar, l’any 1923, dues forces polítiques com Estat Català i el Partit Republicà Català. També quan intervingué en els incidents de la Triple Aliança o Galeusca —Galícia, Euskadi, Principat de Catalunya—, que forniren l’excusa formal del cop d’estat de Primo de Rivera. Organitzant la resistència nacionalista contra la Dictadura, Francesc Macià entrà de pressa en contacte amb la CNT i refusà, en 1925, l’alternativa d’una aliança nacional amb la burgesia. Es decantà per l’aliança revolucionària amb anarco-sindicalistes i comunistes —ultra el pacte amb els nacionalistes bascs.

Aquesta conjunció de nacionalisme radical i reformisme social en un tronc ideològic essencialment federal, donà a Francesc Macià un marc ideològic estret, però suficient, per estructurar un ampli partit petit-burgès i capaç d’oferir una direcció política dins el Principat català, vist que, segons la tesi de Joaquim Maurín (1896 - 1973), la CNT, apolítica —però que exercia un predomini real en l’obrerisme— no podia fer-ho.

La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava, l’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans —en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931—, quan encara no tenia un mes d’existència. Era un partit de síntesi, fusió d’unes quantes alternatives polítiques. Era, sobretot, un partit local, sorgit de la federació d’una multitud de casals, penyes i casinets per constituir allò que els especialistes anomenen una força de «militància indirecta». És a dir, configurada pels membres de munió de centres socials adherits, aqueixos sí, a l’Esquerra Republicana. Aquest aparent gran mosaic constituïa, de fet, un gran avantatge, car conduïa a la integració de les comarques dins la política de barris de la metròpoli catalana per donar lloc a una identificació de camp i ciutat, de política de carrer i política de gabinet. De tot plegat, Francesc Macià n’era el símbol perfecte.

Notes[modifica]

La informació sobre l’afiliació de Francesc Macià a la lliga està treta de La República Catalana i el Macià president (consultat 13-08-2022).