Els Països Catalans/De l'Estat regional a la República catalana (1923 - 1931)

Salta a la navegació Salta a la cerca

Introducció[modifica]

Aquests anys estan marcats encara per la llarga ombra de la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918, que té un doble fort impacte. En primer lloc, en la política en fer desaparèixer els grans imperis europeus (els imperis Austrohongarès, Alemany i, quatre anys més tard, l’Otomà). I en segon, en l’economia mundial, en fer explotar el marc monetari, el marc pressupostari i el marc productiu. Els països europeus durant la guerra s’han endeutat amb crèdits dels EUA que han de tornar i tenen un gran dèficit públic. La inflació es generalitza. Tampoc és una bona època per les democràcies. A l'inici d’aquest període (1923) a Itàlia, Mussolini, porta a prou feines dos mesos en el poder i en quatre anys acaba amb la democràcia italiana, a Espanya a finals de 1923 s’instaura la dictadura militar de Primo de Ribera i a Portugal el 1926 s’estableix un règim autoritari. La crisi econòmica i social s'agreuja quan l'octubre 1929 la borsa de Nova York s’enfonsa (Crac del 29), provocant la pitjor depressió econòmica del segle 20 que comença als EUA i s’expandeix pels altres països, en especial a Alemanya. El 1931 cauen bancs centrals europeus i s’inicia una greu recessió que fa créixer el nacionalisme i facilita el camí als autoritarismes: en els anys venidors s’instauren a Europa diversos règims nacionalistes basats en dictadures monàrquiques, militars o de partit. També al Brasil els militars posen fi a la República el 1930. A la Unió soviètica, el 1924 Stalin substitueix al difunt Lenin i quatre anys més tard comença els plans d’industrialització del país a costa de la pagesia. A Àsia, a l'Índia, la principal colònia de Gran Bretanya, creix el moviment antiimperialista. Entre 1930 i 1934 Gandhi lidera un segon moviment de desobediència civil (el primer es va donar entre 1920 i 1922). Al final d’aquest període (1931) el Japó, després d’haver ocupat anteriorment l'illa de Formosa (1894-95) i la península de Corea (1910), continua l’expansió cap al nord de Corea i ocupa la regió xinesa de Manxúria, aprofitant la debilitat de la Xina. A aquesta darrera, després de la caiguda de la institució imperial el 1911 i un període de disgregació territorial i ingerències estrangeres, el 1926 intenta de nou la unificació que ve dificultada per la ingerència japonesa i el creixent poder dels comunistes. De fet, han de passar uns vint anys més fins que la Xina torni a tenir un govern únic (1949, amb la pujada al poder dels comunistes).

A Portugal, des de 1910 hi ha una República que posa fi a la monarquia. El 1926 té lloc un cop d’estat que instaura una dictadura que dura fins al 1974.

Cronologia bàsica
1833-1892 La Renaixença moviment cultural i literari de recuperació del català que va bastir en la societat civil un fort sentiment catalanista.
1874 Restauració borbònica: Fi a la Primera República i inici del «règim restauracionista» que durà fins a la instauració de la segona República.
1902 Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat.
1906 - Fundació de la Solidaritat Catalana, primer gran moviment unitari català format per diversos grups polítics que tenien en comú el seu catalanisme, des de llurs respectives posicions polítiques.

- Primer Congrés de la Llengua Catalana

Abril 1914 Constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que agrupà les quatre diputacions catalanes.
Juliol 1914 Inici Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra
1918 - 1923 Pistolerisme: l’empresariat utilitza pistolers per assassinar a dirigents sindicals.
Novembre 1918 Fi de la Primera Guerra Mundial.
Juliol 1921 Desastre d'Annual: l’exèrcit espanyol pateix una humiliant derrota al Marroc (entre 8.000 i 14.000 soldats morts).
Setembre 1923 Cop d'estat del general Primo de Rivera. Inici de la Dictadura.
Març 1925 La dictadura dissol la Mancomunitat.
Octubre 1929 Crac de la borsa de Nova York.
Gener 1930 Fi de la Dictadura de Primo de Rivera.
Agost 1930 Pacte de Sant Sebastià: els representants republicans de tot l'estat espanyol pacten la instauració de la República i posar fi a la monarquia borbònica.
12-04-1931 Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França.

En els Països Catalans, aquests són els anys de la dictadura militar de Primo de Ribera que transcorre entre finals de 1923 i principis de 1930. En l’àmbit econòmic, en declarar-se Espanya neutral en la Primera Guerra Mundial, els anys del conflicte (1914-1918) són de bonança per la indústria del Principat que s’acaben en finalitzar la guerra. Els beneficis dels empresaris industrials comencen a disminuir, fins al punt de produir-se una important crisi industrial el 1919. Però l’economia és recobrar amb una expansió industrial entre 1925-1929 i el creixement sector taronger valencià. Per tant, la dictadura de Primo de Rivera es troba amb una fase d’esplendor econòmica tant al Principat com al País Valencià, fins que es veu afectada per la crisi del capitalisme mundial que s’inicia amb el Crac del 1929 —l’enfonsament de la Borsa de Nova York.

En els anys anteriors a la pujada de Primo de Rivera, els obrers comencen a organitzar-se per reivindicar els seus drets i augmenta de forma espectacular el nombre d’afiliats als sindicats, sobretot en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Tot plegat fa que s’incrementin les reclamacions obreres. Per apaivagar-les, l’empresariat utilitza pistolers que assassinen a dirigents sindicals. A més, la policia liquida a sang freda a obrers després de ser arrestats o, arran d’un trasllat, amb una bala en l’esquena. Estan emparats per la llei de fugues de 1920 —que autoritza a la policia a disparar als convictes que fugin— encara que moltes d’aquestes fugides són simulades pels mateixos agents. Com a reacció, actuen pistolers de bàndols pròxims als sindicats. És l’època de pistolerisme que provoca una verdadera guerra social, sobretot a Catalunya, entre 1919 i 1923. El mateix 1923 és assassinat l’anarcosindicalista i principal líder de la Confederació Nacional del Treball, Salvador Seguí, El Noi del Sucre, quan tenia trenta-cinc anys. En el mateix atemptat és greument ferit el també anarcosindicalista Francesc Comas, que mor pocs dies després.

Davant de les creixents reivindicacions obreres i de la «guerra social», la burgesia catalana, representada per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, considera, que la millor solució per assegurar els seus interessos, és sostenir el cop d’estat del general Primo de Rivera, que es produeix a finals de l’any 1923. Primo de Rivera estableix, d’acord amb el rei Alfons XIII, una dictadura que dura uns set anys. Aquesta deslliura momentàniament al règim monàrquic del desprestigi a què l’ha conduït una desastrosa política social. També permet al rei defugir de les responsabilitats que hom li atribueix en el desastre d’Annual, una humiliant derrota de l’exèrcit en la que moren al voltant d’uns 10 mil soldats espanyols en la Guerra del Rif. Aquesta guerra (1920 a 1926), és provocada per una insurrecció contra la colonització espanyola del nord del Marroc.

La dictadura neix contra l’agitació obrera d’aquells anys i emprèn el camí d’una política de força i ordre. En paraules d’en Josep Fontana, «la primera missió confessada del nou règim era la «pacificació social», que es va aconseguir reemplaçant els governadors civils per militars i emprenent una enèrgica tasca repressiva, adreçada sobretot contra els anarquistes […]». Se sosté en l’exercit per aixafar l’oposició i impedir que els obrers, fonamentalment anarquistes, s’organitzin. La Confederació Nacional del Treball és declarada il·legal i passa a la clandestinitat en detenir-se molts dels seus dirigents. Es persegueix el moviment obrer més esquerrà, mentre que la Unió General de Treballadors i el Partit Socialista Obrer Espanyol s’acomoden a la nova situació i són tolerats, fins al punt que alguns dels seus dirigents col·laboren amb la dictadura. Aquesta forta repressió li permet al Dictador governar durant la resta del decenni de 1920.

Als Països Catalans, i fonamentalment al Principat, la dictadura a més reprimeix els creixents nacionalismes. Es desencadena una vaga de repressió i persecució a institucions, organitzacions i persones lligades al moviment social, polític i cultural nacional arreu dels Països Catalans. Per tant, tal com passa després amb la dictadura de Franco, la repressió és doble: contra el moviment obrer i contra el nacionalisme polític. Com en la resta de l’estat, es prohibeixen les organitzacions obreres però també els partits polítics catalanistes. Els ajuntaments es posen sota l’autoritat dels militars i es prohibeix la utilització pública del català i de la senyera. S’anomena un monàrquic com a president de la Mancomunitat, però aquesta aviat se suprimeix (març 1925). Molts dirigents anarcosindicalistes i comunistes i molts polítics, entre ells Francesc Macià —el dirigent i fundador del partit independentista Estat Català—, s’exilien. Per contrarestar-ho, la dictadura desenvolupa una política de prestigi basada en les infraestructures públiques com la construcció del metro a Barcelona, que s’inicia el 1921, o les obres de l’Exposició Universal que s’inaugura el maig de 1929.

Silenciat, el moviment catalanista s’organitza i radicalitza, ja que la paràlisi del partit conservador de Francesc Cambó, la Lliga Regionalista, deixa la iniciativa als radicals. El novembre de 1926, Francesc Macià —que és exoficial de l’Exèrcit espanyol— intenta, des de la vila francesa de Prats de Molló, una invasió de Catalunya amb la finalitat de què el Principat s’alci contra la dictadura, però l’intent és avortat per la policia francesa. El procés dels disset principals inculpats se celebra a París el 1927 i tingué un gran ressò internacional. Les penes es redueixen a l’expulsió i a multes. Aquesta temptativa —com molts altres complots i atemptats—, malgrat fracassar, serveix per donar a conèixer internacionalment l’afer català.

La clandestinitat també radicalitza a la Confederació Nacional del Treball, on les posicions anarcosindicalistes són cada vegada més predominants. El juliol de 1927, els seus membres més extremistes funden clandestinament, a València, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), d’ideologia més radical.

Pel que fa a l’àmbit cultural, amb l’establiment de la dictadura, el moviment català és d’antuvi frenat i mediatitzat, però l’impuls que duia no es pot frenar i la dictadura tolera els moviments culturals catalanistes més elitistes. Al Principat, entre 1924 i 1926 es creen editorial i revistes com l’Editorial Barcino —per divulgar els clàssics de la literatura catalana— l’Editorial Alpha —orientada a la publicació d’obres clàssics de caràcter humanista i a difondre els clàssics grecs i llatins—, La Fundació Bíblica Catalana —dedicada a la publicació en català de llibres bíblics—, la revista de filosofia Criterion o la revista d’assaig Revista de Catalunya. A València, el 1927 apareix la revista literària i progressista Taula de Lletres Valencianes, que aglutina els intel·lectuals avantguardistes i vol recuperar la personalitat nacional i impulsar la valencianització. A principis de 1930 es funda l’Acció Cultural Valenciana, una entitat per la reconstrucció del valencianisme i que té com a mitjà d’expressió la revista Acció Valenciana. En les Illes, el 1923 es funda l’entitat Associació per la Cultura de Mallorca, amb la intenció de ser una plataforma que uneixi les diverses tendències mallorquinistes.

L’avantguarda en l’arquitectura és liderada per arquitectes com Josep Lluís Sert, Sixt Illescas o Josep Torres. El 1930 funden, junt amb altres arquitectes, el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). És la secció catalana del Comité International pour la Réalisation des Problemes Architecturaux Contemporains (CIRPAC). Representa la implantació al nostre país d’una nova idea d’arquitectura i d’una nova idea de ciutat. Les seves bases teòriques entronquen directament amb Le Corbusier i les avantguardes arquitectòniques del centre d’Europa. Els seus principis són els de l’arquitectura racional, propugnen un nou plantejament de l’arquitectura basat en un coneixement real de la nova societat i de les seves necessitats. Reivindiquen el gòtic, el Modernisme, en especial Gaudí, i la redescoberta dels valors de l’arquitectura popular de la Mediterrània.

En l’àmbit de la política, Primo de Rivera no té una base social pròpia i ha de buscar suports i fer equilibris entre grups socials diferents, col·laborant inclús amb el dirigent sindical socialista Francisco Largo Caballero. Però la seva acció de govern no aconsegueix solucionar els grans problemes del país, amb l’excepció del problema marroquí —des de mitjans de la dècada dels anys vint, amb l’ajuda de França, no hi ha més revoltes contra els espanyols. A més, va perdent el suport de l’exèrcit i de les elits catalanes i basques. Amb el temps, la inestabilitat en què es troba la dictadura i tot el capitalisme mundial, no permet d’extremar massa unes posicions tant repressives com desacreditades. La creixen impopularitat del règim, que coincideix amb les repercussions de la crisi econòmica mundial de l’any 1929 —el Crac de la borsa de Nova York—, junt amb una política monetària nefasta que provoca que la pesseta perdi molt de valor, enfondra la fràgil dictadura a principis del 1930, en mig d’un augment dels aldarulls obrers arreu del país. Primo de Rivera s’exilia i mor dos mesos després a París en el famós hotel de luxe Pont Royal.

En caure Primo de Ribera, Alfons XIII es decanta pel govern més moderat del general Berenguer. Aquest restableix la llibertat de premsa i d’associació, però a Catalunya no restaura la Mancomunitat i l’exhibició de la senyera, prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera, encara queda sotmesa a restriccions. La monarquia, però, està ferida de mort i li queden quinze mesos de vida. En aquests mesos de tolerància limitada, els partits d’oposició partidaris de la democràcia es reorganitzen i negocien l’anomenat Pacte de Sant Sebastià de 1930. Aquest és un acord electoral de republicans i socialistes amb els catalanistes d’esquerra. En cas de guanyar en les pròximes eleccions, es comprometen a instaurar una república que concediria a Catalunya un estatut d’autonomia. La Confederació Nacional del Treball no s’hi suma, però el secunda.

La 3a Internacional Comunista
La Tercera Internacional (o Internacional Comunista) és una organització que neix de l'escissió Segona Internacional el 1919 sota l’impuls de Lenin i dels bolxevics i que agrupa als partits comunistes partidaris del nou estat soviètic de Rússia.

Amb el creixent desprestigi de la monarquia, les noves vagues obreres prenen immediatament una tendència antimonàrquica i revolucionària. També es creen nous partits antimonàrquics i republicans. El mateix 1930 es funda l’Agrupació Valencianista Republicana, un partit polític valencianista, republicà i d’esquerra burgesa i filosocialista. També el mateix any, a Barcelona grups lligats a la 3a Internacional Comunista, però dissidents del lideratge estalinista, creen el Bloc Obrer i Camperol (BOC) que incorpora també a militants de les balears i de la Federació Comunista de Levante (FCL) de València. Això significa la irrupció del marxisme en la política dels Països Catalans. Aquest s’ha anat forjant des de l’inici de la Revolució Russa de 1917 i madura en la clandestinitat sota el directori militar. Aquest corrent està molt influenciat pel polític marxista Andreu Nin, que en aquella època viu a Moscou, en ser del secretari de la Tercera Internacional i de la Internacional Sindical Roja entre 1921 i 1934.

El març de 1931, les forces republicanes i catalanistes del Principat s’agrupen i funden el partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que absorbeix l’Estat Català d’en Francesc Macià i uneix diversos moviments d’esquerres i federalistes. Està dirigit pel mateix Macià i és de constitució predominantment petit-burgesa, d’obrers especialitzats i pagesia rabassaire, sense deixar de ser l’expressió política de les classes populars del Principat, tant urbanes com rurals. El seu programa concilia catalanisme, republicanisme i democràcia.

L’abril de 1931, els partidaris d’una república assoleixen una victòria aclaparadora en les eleccions municipals. El rei abdica i les multituds proclamen la República, primer a Barcelona (on Francesc Macià proclama la República Catalana com a estat integrat de la Federació Ibèrica) i després a Madrid. Esquerra Republicana de Catalunya és el partit més votat al Principat i esdevé el partit hegemònic en substitució de la dretana Lliga de Cambó. S’obre un nou període en la història del catalanisme.

Un silenci de sis anys: la Dictadura de Primo de Rivera[modifica]

El setembre de 1923 va tenir lloc un cop d’estat encapçalat pel llavors Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera —un mujeriego, ludópata i corrupte[1], segons l'historiador Alejandro Quiroga— i establí, d’acord amb el rei, una dictadura militar que va durar poc més de sis anys. La dictadura va tenir un gran impacte a Catalunya. Va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya creada l’any 1914 i que agrupava les quatre diputacions catalanes. També va prohibir l’ús públic del català i la bandera catalana en l’administració i en la vida pública.

La Primera Dictadura (13 de setembre de 1923-28 de gener de 1930), neix amb el vistiplau de la burgesia i amb objecte d’ofegar les aspiracions revolucionàries i, primordialment, de silenciar el moviment obrer. Va ésser el principi de la fi de la Restauració borbònica iniciada el 1874 amb la fi a la Primera República Espanyola.

Tan bon punt nomenat jerarca d’un Directori militar (15 de setembre de 1923-3 de desembre de 1925) pel rei Alfons XIII, Miguel Primo de Rivera, capitán general de Cataluña des del 1922, es lliurà a la «reconstitució» de l’ordre politicosocial: dissolució (15 de setembre) del parlament de Madrid, extensió (17 de setembre) del sometent a tot l’Estat i nomenament (22 de setembre) de Martínez Anido com a sotssecretari del ministeri de governació, el qual designaria, al seu torn, Miguel Arlegui director general de seguretat.

La repressió del moviment obrer es realitzà de manera selectiva. Mentre hi eren sufocades les tendències revolucionàries (anarco-sindicalista i comunista), la tendència reformista (socialdemòcrata com la Unió General de Treballadors o el Partit Socialista Obrer Espanyol) era tolerada i el sindicalisme col·laboracionista («lliure» i catòlic) àdhuc fomentat.

La Confederació Nacional del Treball (CNT), l’únic sindicat que s’oposà, amb la vaga general del 14 de setembre, a l’exaltació militar fou dissolta (29 de maig de 1924), la majoria dels seus dirigents detinguts i la premsa anarco-sindicalista, la Solidaridad Obrera, prohibida. Això no obstant, gràcies al sosteniment d’una certa activitat clandestina (capaç, d’altra banda, d’engegar la vaga del tèxtil barceloní del maig del 1925) i al partit que es pogué treure d’unes possibilitats de presència pública, com foren els òrgans de premsa (publicació —amb una interrupció el 1926— del periòdic Acción Social Obrera, de Sant Feliu de Guíxols, del setmanari Redención —del 26 març 1921 a 12 setembre 1923 i abril a setembre 1930— d’Alcoi, i d’El productor, setmanari editat a Blanes primer —gener 1925 a gener 1926— i a Barcelona després —gener 1925 a gener 1926— i a Barcelona després —gener a març 1926 i abril 1930—) i el manteniment cenetista en la legalitat en la comarca gironina, la Confederació aconseguí de salvar una certa estructura organitzada.

La Unió General de Treballadors, que començà d’acomodar-se a la nova situació no secundant la vaga general declarada arran del cop militar, fou tolerada i participà en l’institucionalisme corporativista que la Dictadura de Primo de Rivera anà creant. Al País Valencià, la UGT adquirí una preponderància definitiva. De 1922 a 1931, l’afiliació al sindicat ugetista passà, a la província de Castelló, del 56 % al 90 %, a la d’Alacant, del 22 % al 51 %, i de l’11 % al 46 % a la de València. A les Illes, l’any 1925 hom creava la UGT de les Balears, que aplegà el nucli major del moviment obrer mallorquí, el 78 % de la classe obrera. Al Principat, malgrat la competència dels Sindicats Lliures, també millorà la seva incidència: del 1922 al 1930, el nombre dels seus afiliats augmentà de 5.800 a 25.000.

La Unió de Sindicats Lliures —un sindicat protegit per la patronal catalana— fou fomentada i afavorida, i al Principat, on substituí la influència de la CNT —l’agost de 1925, d’un total de 111.252 afiliats a la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España, 105.486 eren de Barcelona—, ocupà totes les vocalies obreres dels comitès paritaris entre empresaris i treballadors, creats el 26 de novembre de 1926, i impedí l’arrelament de la UGT, o d’un sindicalisme catòlic, com succeí, altrament, al País Valencià i a la Catalunya illenca, on la Confederació fou arraconada pels ugetistes.

El catalanisme, els sectors conservadors del qual, empesos per l’agitació social barcelonina i atrets per les promeses autonomistes de Primo de Rivera, havien donat suport al cop —el mateix president de la Mancomunitat realitzà, l’endemà, un acte d’acatament al dictador—, també rebé els embats de la repressió. Es pot citar la prohibició de la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques i remissió dels atacs a la unitat de la pàtria als tribunals militars (18 de setembre: decret de Repressió del Separatisme), la prohibició de l’ensenyament del català (desembre), la clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que el 1926 es reobriria amb una junta de sindicalistes «lliures» imposada pel govern i sense el qualificatiu d’«Autonomista» (CDCI), o la substitució (9 de gener de 1924) de Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) per Alfons Sala i Argemí, de la Unión Monárquica Nacional, en la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, que fou definitivament dissolta el juliol de 1925.

El valencianisme, perseguit sobretot a partir de 1925, i el mallorquinisme hagueren de refugiar-se en els cenacles intel·lectuals i literaris. Al País Valencià, hom prohibí els cursos de llengua autòctona a la universitat i a diverses institucions culturals com la Nostra Parla o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. A les Illes, l’Associació per la Cultura de Mallorca, fundada a Ciutat (abril de 1923) per difondre i impulsar la llengua catalana, topà, a partir de 1926, amb la Dictadura arran del procés de castellanització que aquesta endegà a les illes Balears.

Camp de les Corts del FC Barcelona el 1930. Allí va tenir lloc un acte de protesta (juny de 1925) contra la Dictadura i la Monarquia durant la interpretació de la Marxa Reial en l'acte previ a la disputa d'un partit amistós de futbol. El camp va ser clausurat durant sis mesos.

El descontentament que tot plegat anà congriant, que es manifestà, per exemple, en la xiulada (juny de 1925) que rebé l’himne reial en el camp del Club de Futbol Barcelona en un partit contra un equip anglès i que comportà el tancament temporal de l’estadi, en la negació de la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona a redactar el seu anuari en castellà, que determinà la destitució (març de 1926) i el desterrament del degà, Ramon d’Abadal, i dels altres membres, aplegà cada vegada més sectors socials, que passarien ben aviat de la resistència a l’oposició, a l’enfrontament obert amb el règim.

De la banda obrerista, un grup d’anarquistes intentà d’assaltar (novembre de 1924) la caserna de les Drassanes de Barcelona, i un altre grup dirigit per Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, fou detingut a França (juny de 1926) quan planejava el segrest d’Alfons XIII, aleshores de visita a París.

Francesc Macià (dreta) amb el seu advocat (esquerra) a punt d'abandonar París després del judici pel fracassat complot de Prats de Molló. El procés dels disset principals inculpats d’Estat Català se celebrà a París el 1927 i tingué un gran ressò internacional.

Per la part catalanista, Acció Catalana, moviment nacionalista nascut arran d’una escissió de les joventuts de la Lliga Regionalista i situat a la seva esquerra i que ja havia condemnat el nou règim l’octubre de 1923, impulsà tota mena d’accions de denúncia. Per exemple, la redacció d’un document de greuges signat per Manuel Massó (1876-1952) adreçat al Comitè de Minories Nacionals de la Societat de Nacions (abril de 1924) o la participació amb Joan Estelrich (1896-1958) en els congressos de les Nacionalitats Europees. També, d’aquesta banda, una organització secreta d’acció directa pròxima a Estat Català, La Bandera Negra (també anomenada Santa Germandat Catalana), organitzà (maig de 1925) el complot de Garraf, que pretenia d’atemptar contra el tren que havia de dur el rei de tornada a Madrid després d’una seva estada a Barcelona. El complot fou descobert i en resultaren detinguts Miquel Badia (1906-1936), Jaume Compte (1897-1934) i altres. I encara, un excoronel de l’exèrcit, Francesc Macià (1859-1933), que havia viatjat (octubre-novembre de 1925) a Moscou (on fou introduït per Andreu Nin) per tal d’obtenir ajut econòmic de la Internacional Comunista (entrevista amb Nikolai Bukharin i Grigori Zinóviev), cosa que no aconseguí, i altres militants d’Estat Català (moviment de caràcter separatista fundat el 18 de juliol de 1922), realitzaren (primers dies de novembre de 1926) un intent d’ocupació de la Garrotxa operada des de territori francès. Aquesta incursió guerrillera, que es coneix pel nom de fets de Prats de Molló, havia d’ésser duta a terme per uns 400 homes armats instruïts militarment per italians antifeixistes exiliats que havien fet la guerra. La presència, entre aquests darrers, d’un agent secret del govern de Mussolini que denuncià la conjura a les autoritats franceses, feu fracassar el projecte. La detenció i el processament dels caps guerrillers (disset) feu conèixer arreu del continent la causa nacional catalana.

Un any abans, el dictador, en un darrer intent d’apaivagar el descontentament, substituí (desembre de 1925) el Directori militar per un Directori civil, el qual, tanmateix, no aconseguí el suport popular que el règim necessitava.

L’oposició, lluny de disminuir, anava prenent un nou caire. Des del 1926, gràcies a la confluència de sectors catalanistes i anarco-sindicalistes, la lluita contra la Dictadura anà perdent el seu caràcter aïllat i sectorial. Els grups republicans, que havien arrabassat a la Lliga, cada dia més conservadora i entotsolada, la bandera del catalanisme, i els cenetistes confluïen en els embats contra el règim, que com més anava més enemics es creava.

El País Valencià veié aparèixer la revista Taula de Lletres Valencianes (1927) i crear l’editorial L’Estel (1928). A les Balears, aparegué La Nostra Terra (de gener de 1928 a juny de 1936), revista mensual de literatura, d’art i de ciències, de la Ciutat de Mallorca, des de les planes de la qual es defensà un autonomisme nacionalista. L’any 1928, el Dictador topava amb el cardenal i arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, en oposar-se, en connivència amb la Santa Seu, a l’ús de la llengua catalana en la predicació i la catequesi. Ja l’any 1924, hom havia intentat de traslladar-lo fora de Catalunya. El gener de 1929, a València, el conservador José Sánchez Guerra, que essent cap de govern havia destituït Martínez Anido de governador civil de Barcelona, participà, amb la col·laboració de republicans i sindicalistes, activament en una conspiració contra el règim. A Barcelona i València, les universitats hagueren d’ésser tancades a causa dels aldarulls estudiantils dels mesos de març-juny de 1929.

Els nuclis comunistes dels Països Catalans, fins aleshores dispersos, també s’organitzaren. Els comitès sindicalistes revolucionaris, creats, junt amb el setmanari La Batalla (1922-1937), per dirigents procomunistes de la CNT, s’integraren, la tardor del 1924, al Partido Comunista de España (PCE) per formar la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), dirigida per Joaquim Maurín (1896-1973), Pere Bonet (1901-1980) i David Rey (pseudònim de Daniel Rebull (1889-1958)). Al País Valencià, la Federació Comunista de Llevant, o Federació Regional Llevantina, fundada l’any 1923 a partir de l’Agrupació Comunista de València i dirigida per Julià Gómez Gorkín (1901-1987) i Hilari Arlandis (1888-1939), es dividí en federacions provincials: la de Castelló, que simpatitzà amb la Federació Comunista Catalano-Balear, i la de València, que restà adherida al PCE. La integració de la Federació en el PCE no fou mai completa, i les diferències en la política sindical, en el funcionament intern i en la concepció del problema nacional català menaren, el juliol de 1930, a un trencament definitiu entre el PCE i la Federació Comunista Catalano-Balear i molts grups de la federació provincial de Castelló. Els nuclis comunistes de les Illes, per la seva part, romangueren al costat del PCE.

El novembre de 1928, un grup de marxistes catalans sorgits en 1926-27 a l’empara de l’Ateneu Enciclopèdic Popular fundà el Partit Comunista Català, dirigit per Jordi Arquer (1907-1981) i no alineat en la Tercera Internacional. De la fusió (novembre de 1930) de la Federació Comunista Catalano-Balear i el Partit Comunista Català, sorgiria el Bloc Obrer i Camperol, que maldà per atreure la massa obrera afiliada a la CNT.

La Federació Anarquista Ibèrica, creada en la clandestinitat el 19 de juliol de 1927 a la platja del Saler, a València, amb el propòsit d’assegurar el contingut àcrata de la CNT i el seu control, tingué una actuació ben minsa fins al 1929 i els seus mitjans eren tan reduïts —explica Josep M. Huertas (1939-2007)— «que ni tan sols disposaven de màquina d’escriure».

Fins aleshores, la Dictadura havia tingut un marc econòmic favorable, gràcies a la relativa prosperitat del lapse d’expansió industrial de 1925-1929, i al nombre considerable d’obres públiques i privades que possibilità: plans hidràulics, xarxa de carreteres, construcció del ferrocarril metropolità de Barcelona (1924-1926), urbanització de la muntanya de Montjuïc, Exposició Internacional de Barcelona del 1929, que permeteren d’atenuar el problema de l’atur. Hi hagué, a més, una certa expansió dels sectors siderúrgic, elèctric i de la construcció a l’àrea barcelonina, i citrícola, en terres valencianes. El Foment d’Obres i Construccions i la Pirelli, per exemple, tingueren, l’any 1930, un 50 % i un 24 % de beneficis, respectivament. La recuperació del sector taronger valencià comportà l’augment de la superfície conreada —a Castelló les 15.500 hectàrees del 1920 passaren a 18.000 l’any 1930 i a València augmentaren de 20.000 a 33.400— i l’extensió del regadiu. Un dirigisme estatal en la indústria facilità, d’altra banda, la creació de monopolis sota control estatal (la Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos, S. A. o CAMPSA es constituí el 1927) i l’allau d’inversions estrangeres, especialment en telèfons, indústria química i metal·lúrgica (constitució de la Societat Anònima de Fibres Artificials —SAFA— l’any 1925 amb capital holandès, instal·lada a Blanes; Autoaccesorios Harry Walker, fundada el 1926; Hispano Olivetti, S. A., constituïda el 1929 a Barcelona amb capital italià; Ford Motor Company, SAE, de capital estatunidenc, també a Barcelona el 1929).

L’any 1929, José Calvo Sotelo (1893-1936), aleshores ministre de finances, intentà de mantenir la paritat internacional de la pesseta quan aquesta perdia valor de forma molt important exhaurint els seus recursos. La seva política inflacionista per equilibrar els pressupostos augmentà el dèficit estatal: era la fi de les obres públiques. Això, juntament amb els primers efectes de la crisi econòmica del 1929, provocà l’ensorrament de l’economia. Barcelona, que havia vist l’arribada de 200.000 immigrants en sis anys, de 1924 a 1930, i la construcció dels primers polígons de cases barates (de 1927 a 1929, el Patronat de l’Habitació de Barcelona projectà i realitzà els barris d’Eduard Aunós, a Montjuïc, de Milans del Bosch i del Baró de Viver, vora el Besòs, i de Ramon Albó, damunt el turó de la Peira), conegué el flagell de l’atur: un 3,3 % de la població de Barcelona era en atur a finals de l’any 1930. Els sous obrers descendiren. La vulneració de la jornada legal de vuit hores també sovintejà. En el periòdic Treball (19 juliol 1930), hom escrivia: «La burgesia està de festa major... n’hi haurà prou en dir que existeixen fàbriques de teixits on treballen noies, gairebé totes elles joves, que contra la llei fan jornades de 10 o més hores.»

Les classes dominants catalanes, que, representades per la Lliga Regionalista i la Unió Valencianista Regional, havien aplaudit el cop militar del 1923, començaren a veure’s afectades per la crisi i deixaren de sostenir Primo de Rivera, el qual, abandonat també pels capitans generals de l’exèrcit, fou obligat a dimitir (28 de gener de 1930) per Alfons XIII, en un intent de salvar la institució monàrquica que el rei mateix havia compromès greument.

El restabliment de les garanties constitucionals i la concessió d’una amnistia per la «dictadureta» del general Dámaso Berenguer (1873-1953) o Dictablanda (28 de gener de 1930-14 de febrer de 1931) fou endebades. La fita de l’oposició ja no era la caiguda de la Dictadura, sinó que anava molt més enllà: l’enderroc d’un règim la carcassa del qual s’originà l’any 1874. El Manifest d’Intel·ligència Republicana, primera mostra de la convergència de republicano-catalanistes i obreristes, aparegué en el setmanari L’Opinió el maig de 1930 i afirmava la necessitat de donar al país una república federal amb un contingut reformista i social.

Un mes abans, l’abril, en el ple de la CNT de Blanes, els polítics republicans i catalanistes havien sondejat el parer dels cenetistes sobre el règim monàrquic. I la constitució (octubre de 1930) del Comitè Revolucionari de Catalunya, enllaçat amb el de Madrid, feu sovintejar els contactes entre republicans i sindicalistes. Sense comprometre’s a res, i després d’una ràpida reorganització i ressorgiment durant els mesos d’estiu —a finals de 1930 la CNT tenia, a Catalunya, 75.000 afiliats—, la Confederació convocà (17-20 de novembre a Barcelona) una vaga general de caràcter antimonàrquic i revolucionari, que comportà la il·legalització, de nou, de la CNT i l’empresonament dels seus dirigents.

Abans (17 d’agost) havia tingut lloc el Pacte de Sant Sebastià, que pretenia assegurar un front de lluita d’àmbit estatal contra el règim monàrquic. Els cenetistes, tot i que no hi participaren, l’acceptaren.

L’últim mes de l’any 1930 semblà que havia arribat l’hora d'enderrocar la monarquia. En efecte, a les ordres dels capitans Fermín Galán (1899-1930) i Ángel García Hernández (1900-1930), la guarnició de Jaca s’aixecà contra la Monarquia i proclamà la República. El moviment obrer, induït per l’experiència de la Vaga General del 1917, preferí d’esperar una hipotètica rebel·lió de l’Exèrcit a jugar-se la força que tenia col·laborant en un moviment que no dirigia. La Insurrecció de Jaca fou un fracàs. I els capitans rebels foren afusellats (dia 14). Només un petit grup d’oficials de l’aeròdrom de Cuatro Vientos, prop de Madrid, secundà la rebel·lió (Insurrecció de Cuatro Vientos, 15 de desembre) i encara amb motiu de la repressió que es derivà dels fets de Jaca.

El general Dámaso Berenguer va dimitir el 18 de febrer de 1931. El va substituir l’almirall Juan Bautista Aznar (1860-1933) que formà un govern de concentració (19 de febrer-14 d’abril de 1931), en el qual participà la Lliga. Res, però, va canviar. La petita burgesia del Principat, fins aleshores dividida en un munt de partits i organitzacions, s’aplegà entorn a un nou partit polític: Esquerra Republicana de Catalunya, nascuda el mes de març (17-19) de la fusió del Partit Republicà Català, de Lluís Companys (1882-1940), d’Estat Català, dirigit per Macià, i del grup de L’Opinió, representat per Joan Lluhí (1897-1944). A les Balears, els autonomistes d’esquerra s’havien aplegat (maig de 1930) en el Partit Republicà Federal de Mallorca, dirigit per Francesc Julià (1879-1975). I al País Valencià, de resultes de la radicalització de la petita burgesia, es constituí, a finals de 1930, l’Agrupació Valencianista Republicana, de caràcter federalista i amb una ala filosocialista.

Francesc Cambó, mentrestant, en un darrer intent de la Lliga per intervenir en la direcció de la política estatal, constituí (3 de març de 1931), a Madrid, el Centre Constitucional, format, a més, per nuclis mauristes —en referència al polític Antoni Maura (1853-1925)—, la dreta valenciana o Unió Valencianista Regional, conservadors gallecs, un nucli aragonesista i el Centre Autonomista de Mallorca.

El mateix mes, es reunificaren Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya —escissió, per l’esquerra, d’AC, protagonitzada per Antoni Rovira i Virgili. El nou partit, Acció Catalana Republicana o Partit Catalanista Republicà es mantenia en l’escenari polític i fins i tot somniava en esdevenir hegemònic.

La Unió Socialista de Catalunya, fundada (8 de juliol de 1923) per Gabriel Alomar, Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans i altres dirigents de la Federació Socialista Catalana o Federació Catalana del PSOE —sense incidència a Catalunya: l’any 1929 tenia 289 afiliats—, constituí una alternativa socialista autòctona sensible a la reivindicació nacionalista catalana. Fou a partir de 1930 que entrà a l’escenari polític amb la incorporació d’excenetistes. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, però, la majoria de vots fou per a ERC, que aconseguí que les masses obreres votessin els seus candidats. El 14 d’abril, fou proclamada a Barcelona per Francesc Macià la República Catalana «com a Estat integrant de la Federació Ibèrica».

Repressió cultural i lingüística[modifica]

Un aspecte especialment brusc i significatiu de la Primera Dictadura espanyola fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: «es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria». Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col·legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la Guia judicial en castellà, empresonament del president i secretari del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria i destitucions i multes a nombrosos alcaldes.

Pau Gargallo (1881-1934), Gran ballarina, París, 1929, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona. Si moltes vegades s’ha plantejat una oposició radical entre Noucentisme i Avantguarda, el cas de l'escultor Gargallo és un més dels que posen en dubte aquesta radical dicotomia, perquè en la seva trajectòria hom pot veure amb bastant claredat com, tret d'una primera etapa modernista —col·laborà en algunes obres de Domènech i Montaner, com el Palau de la Música o l'Hospital de Sant Pau—, Gargallo treballà en una orientació clarament noucentista, però no gens renyida amb innovacions de caràcter avantguardista, com són el treball amb metall retallat o la valoració del buit, tot molt relacionat amb els seus contactes amb els cubistes, particularment amb Picasso i Juli González. Aquesta peça és un exemple dels seus treballs en ferro, on juga amb les formes retallades, les arestes i la suggestió del volum pel buit, amb una habilitat i una simplificació de mitjans que la situen entre les seves peces més reeixides.

Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní; travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat —la qual buidà de sentit i finalment dissolgué—, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien, per exemple, el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic o de la retolació dels carrers. També es va prohibir la senyera, els vestits i els cants patriòtics. Es van suspendre les commemoracions de l’Onze de Setembre i la censura en les publicacions va ser constant.

Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpia dels Països Catalans eren perilloses, els intel·lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid.

De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració de fets. Apropant-nos-hi més, es pot observar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància —fruit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa— envers les manifestacions de caràcter més intel·lectual o culte. No hi hagué, doncs, una estricta i pura arbitrarietat o gratuïtat, com es podria deduir d’una primera impressió. Així, mentre es prohibien ballades de sardanes o cursets de català, es permetia la publicació de tota mena de llibres en català. Al costat d’una censura —certament aclaparadora, però no pas anul·ladora— sobre la premsa de Barcelona, hi hagué innombrables suspensions i tancaments de publicacions comarcals, Posar propaganda en català en capses de llumins o en rètols de botigues era delictiu, però no així fundar editorials o revistes exclusivament catalanes. I mentre la llengua esdevenia el problema central en la qüestió de la guia del Col·legi d’Advocats, ni la llengua ni els continguts ho foren en la publicació de la Història Nacional de Catalunya, de Rovira i Virgili. Es va suprimir La Mainada, publicació periòdica jovenívola i va autoritzar-se la Revista de Catalunya. La llista, anecdòtica o categòrica, es podria allargar. També podien adduir-se exemples contraris, però no desmentirien del tot aquest caràcter tolerant per a les activitats culturals minoritàries i l’actitud molt més severa envers les manifestacions populars i divulgadores.

Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afegir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma de ser i d’expressar-se.

Paral·lela a aquest intent de desnacionalització, hi hagué una reacció activa que constantment trobà nous camins i noves alternatives. De fet, molts dels actes que hem esmentat com a repressius venien en resposta d’actituds catalanes insubornables.

Seria, però, una oposició dividida en diversos fronts i que mai no s’articularia d’una manera unitària. Hi va haver una resposta negativa en l'àmbit institucional (per exemple, els diputats de la Mancomunitat o l’Església) i també individual i de grups nous. Les forces sindicals i obreres trobaren molt costós de reorganitzar-se. Tanmateix, en fer-ho, es constatà que la repressió havia propiciat un obrerisme amb consciència clara de catalanitat. Les forces polítiques que venien d’abans —de fet, prohibides— van restar inoperants en bona part. Així, la tasca de resistència fou duta a terme per grups o persones en general no específicament inclosos en partits o moviments tradicionals.

En un primer moment, mentre la dictadura es presentava com un breu parèntesi, hi hagué una certa expectativa. Al cap de pocs mesos, però, quan la repressió va afermar-se, hom albirà una resistència ciutadana que s’endurí a mesura que el rescat del règim constitucional es pressentia més llunyà i difícil. En els últims anys de la dictadura, el protagonisme de l’oposició fou exercit des de l’exili i això comportà que la qüestió catalana no solament fos plantejada de cara endins —fets de Prats de Molló—, ans també, aprofitant el moment històric que es vivia, que fos plantejada davant la Societat de Nacions, en una temptativa de fer-la conèixer i d’inserir-la dins l’expectació sorgida arran dels famosos catorze punts de Wilson del període d’entreguerres. Com assenyalàvem ara mateix, però, és la reacció interior, principalment en el camp cultural —aquell «treballar Catalunya endins per assegurar la victòria de demà», que deia Cambó— el que ací ens interessa.

El treball intel·lectual substituí en bona part l’acció política i si bé no derrocà el règim, sí que va buidar-lo de sentit i de significació, a base d’una crítica constant i càustica i de mostrar-se ensems com un dels sectors més irreductibles, difícils no ja de convèncer, sinó tan sols de doblegar.

Nombre de llibres catalans publicats
Llibres catalans % sobre el

total espanyol

1926 229 7,7
1927 261 9,8
1928 234 8,2
1929 288 10,5
1930 308 10,2

En el camp de la premsa diària, l’esforç fou notable. En 1923 hi havia 7 diaris en català i en 1927 n’hi havia 10. Pel que fa a publicacions periòdiques, els Països Catalans en posseïen 143, el mateix any 1927 —135 el Principat, 4 el País Valencià i 4 les Illes. Rovira i Virgili fundà la Revista de Catalunya i La Nau; Josep M. Capdevila, Josep M. Junoy i Carles Cardó tiraren endavant La Paraula Cristiana, La Nova Revista i el diari El Matí; Miquel d’Esplugues tragué Criterion; Amadeu Hurtado, Mirador; augmentà moltíssim el tiratge de La Publicitat, etc. No havia de quedar endarrere la creació de noves editorials i la producció literària: Fundació Bernat Metge, Editorial Barcino, Llibreria Catalònia, La Mirada, Edicions Proa, Editorial Mentora i d’altres donarien lloc a un nombre de publicacions superior en quantitat i qualitat a l’aconseguida en qualsevol època precedent. Les xifres relatives al nombre de llibres catalans publicats en aquells anys foren les de la taula adjacent.

Un augment de títols significà també la cobertura d’un camp més ampli de la cultura en català i un interès major per part dels lectors. Raymond Carr cita com a xifres de venda a la fira del llibre de Barcelona del 1929, 40.000 títols en català i 5.000 en castellà.

A primer cop d’ull, pot sorprendre aquesta vitalitat i, encara més, si es pensa que va produir-se enmig d’una forta censura i en uns moments, políticament parlant, de règim d’excepció. I pot sorprendre també que en una situació així hom aconseguís d’organitzar una gran exposició del llibre català a Madrid i un moviment de solidaritat d’intel·lectuals castellans envers els Països Catalans. I és obvi que tot va fer-se sense cap suport dels organismes públics i que foren iniciatives privades, tenaces i decidides, que varen lliurar-se a la defensa de la llengua i la cultura, les que mantingueren, amb aquesta actitud, un camí de resistència insubornable que aplegà capteniments molt diversos.

Amb aquestes dades, hem pretès de mostrar uns fets que en determinat moment —sovint caracteritzat per una manca de llibertats polítiques— prenen una davantera impròpia i, tanmateix, eficaç, que permet un acostament a la coneixença d’una realitat socioeconòmica oficialment emmascarada.

La tasca intel·lectual, en tals ocasions, romp els cercles habituals, acostuma a prendre un relleu preeminent, per tal com és assumida per lluitadors i polítics —quants treballs no subvencionà Francesc Cambó, sense oblidar que ell mateix va publicar cinc llibres entre 1924 i 19301 —que hi recorren per esmenar situacions anormals, obrir noves perspectives i àdhuc per fer-ne eina d’afirmació personal, política o nacional.

La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya[modifica]

Alguns estudiosos han considerat la mort de la Mancomunitat de Catalunya com una manifestació més de l’anticatalanisme centralista espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home sobretot ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa de ser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La «guerra social» que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó (1876-1947). En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general Primo de Rivera era encoratjat perquè «posés ordre» a la situació social (veure Pistolerisme). A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el mateix Francesc Cambó n’eren tots sabedors.

El cop militar del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins. I en l’entusiasme i els missatges d’adhesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona com Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre o el Sometent de Barcelona.

El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a Diario Gráfico, del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del morboso sentimiento catalán de hostilidad a España.

L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, sobretot del president, Josep Puig i Cadafalch (1867 - 1956) —cofundador del partit conservador la Lliga Regionalista—, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors «oficials» de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col·laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el mateix Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: «nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem».

Alfons Sala i Argemí, amic personal d’Alfons XIII i fundador de la Unió Monàrquica Nacional, col·laborà amb la dictadura de Primo de Rivera, que el nomenà president de la Mancomunitat (gener de 1924-abril de 1925) en substitució de J. Puig i Cadafalch.

Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la Unión Monárquica Nacional, grup monàrquic i anticatalanista dirigit per Alfons Sala i Argemí (1863-1945).

Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes contra la seguridad y la unidad de la patria, cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis —i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi feu Puig i Cadafalch de poc serviren.

El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent «addicta».

Enderrocament de Les quatre columnes que representaven les quatre barres de la bandera catalana per ordre de Primo de Rivera i que es van construir per presidir l'Exposició Internacional de Barcelona (1929)

El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots «éste es mi Mussolini», visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat —reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la Unión Monárquica Nacional i la Federació Monàrquica Autonomista—, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’acabar con el exclusivismo malsano de què gaudia el Principat —òbvia al·lusió a la Mancomunitat. Sols la Unión Monárquica hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren destituïts tots els diputats provincials —alhora membres de l’assemblea mancomunitària— i llurs càrrecs conferits a militants de la Unión Monárquica. A més, el cap màxim de la Unión Monárquica, Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya.

La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Feu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caràcter cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa (1886-1970), baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala i Extremo (1895-1963), de hispanizar la Mancomunidad. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, foren depurats els membres de, per exemple, el Consell de Pedagogia de Catalunya o del patronat de la Universitat Industrial.

La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: «Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?… ¿Que ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…»

Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de Georges Dwelshauvers (1866-1937)— professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat-— i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats. Gent com Pere Coromines i Montanya (1870-1939) Rafael Campalans i Puig (1887-1933), Alexandre Galí i Coll (1886-1969), Carles Pi i Sunyer (1888-1971) i tants d’altres.

El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals del 1924, declarava a la revista Blanco y Negro que la Mancomunitat de Catalunya havia estat baluarte de política separatista..., verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español.

Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatuts provincials elaborat pel director general de l’Administració, José Calvo Sotelo (1893-1936). El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925.

Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per Josep M. Milà i Camps (1886-1955). Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Ègara i Josep M. Milà, comte del Montseny.

Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel·leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats.

El poder militar i el directori primoriverista[modifica]

Els esforços del règim restauracionista, iniciat amb l’entronització d’Alfons XII, per eliminar les interferències de l’exèrcit en la vida pública i l’acció arbitrària del monarca recolzat en els cambrils de palau no havien arribat gaire enlloc. Segons l’historiador, escriptor i militar menorquí, Gabriel Cardona Escanero, havia estat incapaç de crear un exèrcit semblant a les forces armades de les democràcies europees. A més, els oficials, afectats per la lentitud de llurs ascensions i la migradesa dels sous, esdevingueren més i més susceptibles a qualsevulla crítica de la societat civil, de la qual no comprenien el funcionament.

La desfeta colonial del 1898
El desembre de 1898 se signa el Tractat de París que va acabar la Guerra Hispano-estatunidenca. Espanya va abandonar les seves demandes sobre Cuba, que va declarar la seva independència. Filipines, Guam i Puerto Rico van ser oficialment lliurades als Estats Units.

La desfeta colonial del 1898, amb el seguit de batalles perdudes que suposà, feu palès l’envelliment i la ineficàcia de l’exèrcit espanyol en les conteses internacionals. D’aleshores ençà, com han posat en relleu diversos autors, concentrà els seus afanys devers l’interior del reialme per configurar-se com una mena de força de defensa governamental, oficialista i policial. Gabriel Cardona en remarca, a més, la profunda vinculació amb el centralisme estatal, sobretot d’ençà de les guerres carlines. Les guerres contra els cantonalistes valencians i del sud-est espanyol, contra els independentistes cubans i filipins crearen entre l’oficialitat la idea que l’exèrcit constituïa la garantia més gran contra qualsevol moviment antiespanyolista, antipatriòtic i, òbviament, contra el catalanisme. Al costat, però, d’una branca de l’exèrcit espanyol immersa en la burocràcia casernària i governativa, en funcions polítiques de defensa de la «unitat pàtria», i de l’ordre civil, hi havia la branca de l’exèrcit colonial. Aquest el formaven oficials que defugien el modest horitzó metropolità per abastar l’ascens a nord d’Àfrica, a l’endèmica Guerra del Marroc, iniciada a la primeria del segle i menada sempre sense gaire exigència tècnica ni material modern, amb excés d’improvisació i de valor personal. La inexistència del menor projecte de renovació militar, la creixent insatisfacció de l’oficialitat a propòsit de la promoció de graus i estipendis, la posició incerta del dictador entre criteris corporativistes i de simple disciplina casernària, congriaren divisions en l’exèrcit —sobretot entre els «africanistes» i l’oficialitat metropolitana per raó de llur diversa promoció i captinença— i despertaren pregones antipaties envers el mateix dictador. Per això, Primo de Rivera, en el moment de la seva caiguda, el 1930, no tingué un ajut suficient de l’exèrcit, el qual, tanmateix, malveié, majoritàriament, el 1931, la declaració del règim republicà i es rebel·là, el 1936, contra tots els fronts d’esquerres de l’Estat espanyol.

Cara i creu d’una burgesia[modifica]

La vella contesa entre els burgesos valencians i els burgesos barcelonins tenia una motivació econòmica, heretada del segle XIX i es sosté de llurs oposades posicions entorn del lliurecanvisme i del proteccionisme.

En l’espai de temps en què ens hem de moure, la polèmica es complicà més enllà del proteccionisme i del lliurecanvisme. Per una part, havien canviat les circumstàncies i els elements en joc i, per l’altre, no tota la burgesia del Principat fou proteccionista, com tampoc no fou lliurecanvista tota la burgesia valenciana.

En els inicis de l’arquitectura moderna la construcció de fàbriques fou un dels temes on més aviat es feren grans passos experimentals, en primer lloc, perquè essent un tipus nou d’edifici no estava tan sotmès a convencions o valors representatius i, en segon lloc, perquè les noves necessitats funcionals que anava plantejant obligaven a la recerca i experimentació amb nous materials. Bon exemple d’això és la Fàbrica Myrurgia, 1929, obra d’Antoni Puig i Gairalt (1887-1935), on es troba un dels primers exemples dels pressupòsits del racionalisme, encara que amb algunes components del Noucentisme, moviment del qual aquest arquitecte n’és un dels més característics representants.

Pensem que en esvanir-se l’expansió dels negocis originada arran de la Primera Guerra Mundial i sobretot, en abordar la República espanyola l’abolició de les bases socials i econòmiques de l’Antic règim, la tronada polèmica entre burgesos proteccionistes barcelonins i burgesos lliurecanvistes valencians adquirí nous matisos. En general, les diverses posicions davant «el fet català» prengueren una nova vigència per raó de les successives coordenades introduïdes per la dinàmica social i política.

Diversos grups de la burgesia valenciana plantejaren solucions distintes envers el model de desenvolupament capitalista i també, de retruc, envers llur contesa amb els burgesos barcelonins. Romà Perpinyà i Josep Bellver expressaren, respectivament, dues posicions burgeses peculiars del País Valencià: la d’un grup minoritari, dinàmic, que volia vincular-se a la burgesia barcelonina, i la d’un sector majoritari, però més raquític i casolà, amb un acusat tuf espanyolista i un palès complex d’inferioritat.

Romà Perpinyà i Grau: l’interès col·lectiu de València i el Principat[modifica]

Romà Perpinyà i Grau (1902 - 1991), reusenc, economista per Deusto i doctorat a Alemanya, fou el director del Centre d’Estudis Econòmics Valencians (CEEV) des del 1929, el mateix any de ser fundada la institució, promoguda per un ampli sector de la burgesia valenciana en recerca d’una «coherència econòmica valenciana».

El CEEV, nat en plena Dictadura de Primo de Rivera, tingué un patronat constituït per la Diputació Provincial i altres corporacions de València, com ara la Cambra de Comerç, la Cambra Oficial Agrària, la Cambra de la Propietat Urbana, la Federació Industrial i Mercantil, etc. La seva junta de govern aplegà homes de diversa procedència, majoritàriament provinents de la gran propietat rústica, però presidits per en Ignasi Villalonga (1895-1973), estretament vinculat a una nova generació de burgesos valencians, més concretament al grup comprador, l’any 1927, del Banc de València.

Des del primer moment, el CEEV anà guanyant protagonisme, per la seva activitat innovadora, orientada fonamentalment per Romà Perpinyà i el president, Ignasi Villalonga. La tasca principal del centre consistí a superar apriorismes fàcils en l’anàlisi dels problemes econòmics. Romà Perpinyà i Grau va treballar-hi fins a l’esclat bèl·lic de 1936-1939 i després fins a mitjan decenni de 1940, en què el Centre d’Estudis Econòmics Valencians es deixà morir per convertir-se, més endavant (1948), en Institut Valencià d’Economia.

Romà Perpinyà, que havia nascut a Reus, zona de conreus d’exportació i, per tant, de clima lliurecanvista, mostrà un tarannà avinent per comprendre els problemes econòmics del País Valencià. Entre tots els seus treballs per al Centre d’Estudis Econòmics Valencians, cal destacar, ací, L’interès col·lectiu econòmic a Catalunya i València —conferència pronunciada a Barcelona i publicada en Economia i Finances (1932)—, de títol atrevit, provocatiu en altres conjuntures, però que tingué bon ressò en la premsa valenciana.

Com tots els treballs de Romà Perpinyà, la conferència descansava en una àmplia base empírica i una coneixença real de les relacions econòmiques valenciano-barcelonines, igualment, sobre una base històrica gens menyspreable. Segons ell, l’economia de l’Estat espanyol ha romàs inarticulada, «ha tingut sols l’evolució que les forces naturals li han imprimit, però ni aquesta evolució ha estat conscient ni ha estat afavorida per esdevenir més progressiva i, per tant, productora d’un major benestar». Calia estudiar-la, però partint de realitats concretes: comarques, regions, per arribar a grans síntesis, a grans espais. Dins la conjuntura de la crisi econòmica europea i mundial, l’espai definit per Romà Perpinyà —la llenca mediterrània valencianocatalana— patia una determinada problemàtica i havia de tenir, consecutivament, solucions comunes. Abans de fer-ne el diagnòstic, però, calia conèixer-ne el funcionament i els trets. Respecte a la part valenciana, i segons dades del CEEV, donava una visió sintètica i aproximada de les característiques primordials: «Enorme producció i exportació agrícola, molt reveladora, gran producció industrial, que queda gairebé per al mercat interior, comerç i transport, molt intensos, per distribuir les grans masses de producció. Economia característicament determinada per la conjuntura dels grans països industrials consumidors de productes valencians. Costos determinats per la política interior espanyola. Preocupació intensa, doncs, per tots els problemes econòmics, polítics i ensems internacionals i espanyols […]». Respecte a la part del Principat, en descrivia el funcionament econòmic, primerament, amb dades del port de Barcelona, que oferia, en mots del mateix Perpinyà, «una gran varietat d’articles, tant d’importació com d’exportació. El seu comerç és complex». El seu tràfic fonamental era d’importació, on destacava un 54 % de primeres matèries. L’estructura d’un tal comerç era la pròpia d’un país industrial que obtenia una gran quantitat de matèries primeres a l’exterior. Respecte a les exportacions, el 37 % corresponia a teixits, el 6,5 % a oli i vi, i prop d’un 8 % a cuir i suro, etc. «Per tant, concloïa, la indústria del Principat no és exportadora. El seu principal interès va, doncs, vers la capacitat de consum interior i, com a part importantíssima, del consum valencià».

L’economia del Principat era, però, més complexa. Hi havia d’altres ports amb una estructura de comerç diferent: «Tarragona, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, etc. són ports eminentment exportadors de productes agrícoles. De vi, d’oli, de fruita seca». Aqueixos ports, juntament amb els del País Valencià, «necessiten de la prosperitat europea, necessiten llibertat de comerç, necessiten baixos costos espanyols». Incloent Barcelona, suposaven el 50 % del comerç exterior de l’Estat espanyol, quan aquesta llenca litoral només en tenia un 18,5 % de la població. En conseqüència, segons Romà Perpinyà, les orientacions econòmiques, les mesures a prendre per aquesta llenca mediterrània de l’antiga confederació catalanoaragonesa, han de ser determinants per a tota l’economia de l’Estat espanyol. Quant a les finances, la llenca depenia de les finances de la banca forastera. El port de Barcelona, importador, no deixava excedent i, per això, «la banca catalana s’ha dedicat solament a banca de valors». L’única banca amb aptitud de crear i finançar empreses fou el Banc de Catalunya, estretament relacionat amb les comarques exportadores. En canvi, a València, s’escapen els diners, s’ha escapat fins fa pocs anys, fins que hom ha creat una vertadera banca valenciana. Fou precisament el Banc de València —Villalonga, Reig, Noguer— que, mitjançant el Banc Central, participà en diverses institucions bancàries del Principat, com ara el Banc Hispano-Colonial, que finalment n’esdevingué objecte d’absorció.

Hi hagué encara d’altres contactes valenciano-barcelonins. A l’hora de lligar interessos comuns, trobem valencians i barcelonins, a l’Assemblea de Parlamentaris, fent un únic front davant la propietat rústica. Les bones relacions entre la Lliga Regionalista i la Unió Valencianista Regional, així com l’amistat Cambó-Villalonga, en foren exemples.

Aquest sector de la burgesia valenciana mai no ha tingut por de l’«imperialisme català». La característica més important del grup pot estar en un origen gens o poc lligat a la propietat de la terra. Els Noguera venien de la indústria química —adobs— i de l’oli; Casanova, de l’oli també; Galindo, del sector de la farina; Ignasi Villalonga, empresari del transport públic de ciutat de València, etc. El mateix Carles Sarthou pot ésser-ne una excepció, vinculat amb el camp, mantingué una actitud respectuosa davant el fet català, com poden demostrar-ho algunes conferències fetes per ell a Barcelona.

Josep Bellver i Mustieles: un localisme portuari[modifica]

Enginyer resident a Barcelona i petit propietari de la plana valenciana, era conegut com a autor d’un llibre, Esbozo de la futura economía valenciana (1933), prologat per Ricard Samper, membre destacat del blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA) i aleshores ministre d’Indústria i Comerç del govern de Madrid. Una primera lectura en fa destacar una certa gosadia i originalitat en el plantejament d’un vast programa de regatges i obres públiques. Hom hi remarca dos eixos centrals. Primer, una política de regatges i d’intensificació de la producció agrícola, amb un desenvolupament industrial sui generis. Segon, un projecte de zona franca per al port de València com a centre distribuïdor internacional de la nova producció. Aquest objectiu, a llarg termini, en comprenia d’altres a més curt termini. En primer lloc, intentava de resoldre el paro forzoso en regiones: Levante, La Mancha i d’atorgar impulso debido a la industria nacional. Seguidament, Bellver delimitava un territori d’influència per a la ciutat de València: un hinterland econòmic prou ampli per assegurar la col·locació dels productes d’una indústria incipient o d’una agricultura afectada, aleshores, per la crisi econòmica mundial. Aquest hinterland teòric anava, a migdia de l’Ebre, de Tortosa a Saragossa i d’ací a Madrid, Toledo, Ciudad Real. Vers el sud, comprenia les províncies de Múrcia i Albacete. Com a centre, tindria el port franc de València, que, a més, hauria de tenir un dipòsit franc a Madrid, la qual cosa faria ampliar la seva àrea d’influència fins a la frontera portuguesa. Val a dir, però, que tota aquesta formulació no era nova i havia estat proposada, bé que més succintament, per Feliu Azzati, aleshores cap del PURA. Havia dit en El Pueblo que el port de València era en lluita amb el de Barcelona, que la psicologia dels valencians no era la seva. Que la pàtria regional de València, per les comunicacions, la producció, la seva situació geogràfica, és Ibèria. Por su comercio es una antítesis de Cataluña. Després, el 1934, per acabar de fer-hi el pes, només calia que Madrid hagués previst sols tres ports francs per a l’Estat espanyol: Barcelona, Cadis i un port del Cantàbric, sense determinar-ne, però, la situació exacta. Barcelona fou assenyalada com a competidora i per aquest motiu convertida en blanc de tot un atac a l’Estatut de Catalunya i, de passada, a l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià.

El seguit d’atacs i d’insults que Bellver i Mustieles abocava contra els homes del Principat fa pensar en un complex d’inferioritat que es resolia en posició defensiva, conservadora. En posició defensiva contra un hipotètic «imperialisme català», que no era sinó un capitalisme més avançat. En posició conservadora davant una situació desconeguda, l’autogovern, que Bellver i Mustieles rebutjava amb el pretext que era massa costós per al Principat i per al País Valencià si mai l’obtenia. Certament, l’Estatut podia fer variar la correlació de forces existent i el nou marc territorial subsegüent, el País Valencià, podia resultar menys profitós que la provincia de València. Vet aquí una altra coincidència entre Bellver i el PURA, la insistència en la provincia. Arribaven a considerar-la una mena de succedani de «País Valencià», Bellver Mustieles com a regió i el PURA com a possible territori autonòmic.

Si Bellver no era un cas aïllat, ens caldria conèixer quins sectors de la burgesia, comerciants, industrials petits o grans, botiguers, propietaris de 50 a 100 fanecades (uns 40 a 80 mil m²), etc., se sentien identificats amb el seu programa. Potser, estudiant a fons el fenomen blasquista, el fenomen del PURA, en sortirien els elements comuns.

Esbós d’un pancatalanisme econòmic valencià[modifica]

Hem volgut delinear un fons, per més que vari, d’interessos econòmics susceptibles d’esdevenir polítics. Hem vist també les clares diferències d’uns possibles grups de burgesia valenciana. Això no vol pas dir de grups enfrontats, ni per pensament quan l’acceleració de les contradiccions del període republicà radicalitzà el procés de lluita social. El fet important és que d’un grup introductor d’una alternativa valenciana global, Unió Valencianista —«catalanista», segons l’ultraisme localista—, excel·liren elements com Villalonga i com Joaquim Reig (1896-1989), defensors d’una actitud coherent davant el fet català.

Qui havia de dir, el 1932, quan Romà Perpinyà parlava de la carència d’una autèntica banca barcelonina, que serien financers valencians els reprenedors del programa interceptat per la Guerra d’Espanya (1936-1939) i al final desproveït del primitiu significat, en ser abstret del context en què fou definit «l’interès col·lectiu catalanovalencià». La guerra, el franquisme n’havien canviat les coordenades i, en fer irreversible un procés, feren irreversible un programa de «pancatalanisme econòmic» portat per valencians.

De tota manera, seguint Francesc Cabana, historiador de la banca catalana i cunyat de Jordi Pujol, ens adonem que el «capitalisme valencià» realitzà tota la seva expansió pel Principat. En primer lloc, cal destacar l’absorció, que ja hem esmentat, del Banc Hispano-Colonial —primer banc català i cinquè de l’Estat espanyol— pel Banco Central, segons sembla a petició dels barcelonins. En aquells moments (1950), el Banco Central era considerat sota el control dels homes del Banc de València. L’operació sobre el Banc Hispano-Colonial suposà també l’absorció d’altres dos bancs: el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans. Igualment, el control majoritari de Ferrocarrils de Catalunya. Cal afegir-hi la participació important en altres empreses com Forces Elèctriques de Catalunya, S. A. (FECSA), Companyia Transatlàntica Espanyola, Companyia General de Tabacs de les Filipines o Societat General d’Aigües de Barcelona. Aquesta operació, tanmateix, havia estat precedida per l’absorció de la Banca Arnús (1947) i completada per l’absorció del Banc de Tortosa (1952).

La fundació de la Unió de Rabassaires[modifica]

Lluís Companys contribuí amb altres polítics de l’esquerra catalana republicana, com Amadeu Aragai, Pere Estartús i Ernest Ventós, a la fundació de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (URC). El seu primer dirigent fou Francesc Riera, líder pagès de Martorell, secundat per Astre Gener, dirigent rabassaire del Vallès. El 22 de juliol de 1922, el governador civil de Barcelona aprovà els estatuts de la Unió de Rabassaires, que volia representar també els interessos dels altres parcers i arrendataris de terra campa i horta. Durant l’any 1922, hom celebrà mítings de propaganda a vint-i-tres pobles i començà a publicar-se La Terra, portaveu de l'URC.

El 15 de gener de 1923 tingué lloc en el teatre Marina de Barcelona el primer congrés o assemblea de l'URC, que aleshores tenia ja uns vint mil afiliats. Hom hi aprovà per aclamació un programa elaborat per un comitè central constituït pels delegats de les federacions comarcals. El programa fou posat a la consideració del govern de Madrid, en aquell moment el gabinet de concentració liberal de García Prieto i Santiago Alba, format de feia poc i que semblava disposat a adoptar algunes mesures de reforma agrària. El programa rabassaire era radical, però no revolucionari. No negava el dret de propietat privada dels béns de producció, com ho feien marxistes i anarquistes, però el limitava i condicionava. Hom demanava que qualsevol arrendament o parceria tingués una duració de vint-i-cinc anys, que la renda agrària tingués com a límit el 8 % del valor declarat de la terra, que es paguessin al pagès les millores, en cas de desnonament en caducar el contracte, i que la rabassa morta fos considerada una emfiteusi, és a dir, un contracte de cessió perpetual o a llarg termini, redimible a voluntat del cultivador. Posat el cas, la terra es pagaria segons el valor que tenia abans d’ésser plantada.

El govern de Madrid obrí una informació, que fou publicada per l’Institut de Reformes Socials. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre s’oposà a la limitació de la renda i al caràcter redimible de la rabassa morta. La Mancomunitat de Catalunya elaborà un projecte de llei que establia la indemnització per millores al pagès en cas de desnonament, però no assumia la redempció forçosa de la rabassa morta, poca cosa més que allò que els propietaris estaven disposats a acceptar.

La Dictadura de Primo de Rivera va imposar un parèntesi de sis anys a la lluita. La Unió de Rabassaires sobrevisqué a costa de reduir a un mínim la seva activitat. Hi va haver propietaris que aprofitaren la situació política per desatendre les aportacions que s’havien compromès a fer, al·legant el descens del valor de la part de fruits que percebien. Quan arribà la República i accediren al poder els antics portaveus i assessors de l’URC, els rabassaires, que havien donat suport electoral a la nova Esquerra Republicana de Catalunya, veieren arribat el seu moment.

L’avantguardisme[modifica]

Cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit que forma part del poema «La rosa als llavis» (1923)

Els avantguardistes catalans no s’organitzaren mai en colles o cenacles per tal d’imposar llur hegemonia o pugnar contra el món instituït. Es revelaren únicament en una sèrie de captinences individuals i transitòries. Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924) menà en solitari la seva aventura poètica. El marxant d’art Josep Dalmau (Manresa, 1867-Barcelona, 1937) actuà d’una manera absolutament personal, per més que decisiva per a les arts plàstiques, donà a conèixer un grapat de pintors francesos nous a l’àmbit artístic català. Així mateix, presentà nombrosos pintors autòctons a París, entre els quals Joan Miró.

En començar l’avantguarda, el noucentisme, que gaudia de la protecció institucional mancomunitària, era encara en el seu pic i no col·legí que els avantguardistes poguessin desentonar amb el seu designi de normalització cultural. Els noucentistes se sentien novadors, oberts a tot i àdhuc rupturistes, sobretot envers el «desgavells modernista» i també envers la cultura oficial espanyola. No pas en va Eugeni d’Ors va ser el primer a parlar de Marinetti. Altres escriptors noucentistes assimilaren el postsimbolisme, introduïren munió de referències, trets, gèneres de signe avantguardista. Pintors i escriptors noucentistes arribaren a formular, fins i tot, desavinences, renúncies envers el mediterranisme hel·lenístic, això és, envers aspectes del noucentisme mateix. La capacitat de ruptura noucentista corresponia, tanmateix, a la capacitat novadora del projecte reformador mancomunitari.

Un únic cenacle, la revista L’Amic de les Arts (1926-1929), prengué volada, sense aconseguir de crear, però, un autèntic estat d’opinió ni una mínima tradició d’avantguarda. En sorgí el grup format per Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà —que signaren, en 1928, el Manifest Groc—, dissolt al cap de tres anys. En les lletres, únicament Salvat-Papasseit i J. V. Foix reeixiren a provocar l’opinió pública i crear l’aparença d’un moviment artístic nou. En la consideració que un tal moviment no arribà a tenir efecte definitiu coincideixen, avui, Joaquim Molas, Francesc Miralles, Joan Bassegoda, J. R. Masoliver, el pintor Àngel Planells i el mateix J. V. Foix.

El Gratacels de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), 1931, era el primer que es construïa al nostre país, projectat per Ramon Puig i Gairalt (1886-1937), arquitecte format sota la influència del Modernisme i, posteriorment, un dels principals representants del Noucentisme. Aquest edifici, d’onze pisos d’alçada, disposat en xamfrà, està pensat com una escultura, ja que la façana adopta la forma piramidal amb joc de cossos entrants i sobresortints (balcons i «boínders» o bow-window). La forma és definida per l’organització de les plantes, les quals van disminuint per replà, en el darrer sols hi ha un pis. L’obra pot considerar-se com a racionalista, però encara deutora d’un marcat expressionisme i d’elements estilístics Art Déco. L’any 1933 l’Ajuntament de l’Hospitalet guardonà l’edifici per la seva originalitat i modernitat, i en els segells emesos per la Junta Local de Defensa Passiva de l’Hospitalet, durant la guerra civil, s’adoptà l’edifici com a imatge-símbol.

La idea de modernitat, concebuda pels avantguardistes com a requisit per a la creació, provenia d’Europa endins, treballada especialment a l’Illa de França. Però justament a Barcelona, en 1912, fou organitzada per Josep Dalmau la primera gran exposició de pintura cubista fora de París. Per al públic barceloní, París era una plataforma d’informació i una fira d’art. D’ací que aquesta interrelació resultés beneficiosa per a totes dues bandes. Guillaume Apollinaire, André Breton i d’altres van fer-se sentir entre el públic inquiet català. I així mateix, Salvador Dalí, Joan Miró i d’altres influïren en la cultura parisenca. Àdhuc les relacions amb els avantguardistes italians, més aviat esporàdiques i epistolars, foren establertes a través de París. Respecte a l’avantguarda espanyola i portuguesa, Barcelona constituïa un tramat cultural d’acusada independència i sotmès, per dir-ho en mots de José Carlos Mainer, a projectes culturals molt peculiars, de manera que molts barcelonins d’aleshores pogueren pensar que vivien en el centre avantguardista de la península Ibèrica. No pas en va, ultra l’exposició cubista suara esmentada, s’havien publicat a Barcelona els primers cal·ligrames en llengua ibèrica, en 1915, obra de Josep M. Junoy (Barcelona, 1887-1955). Les relacions amb els avantguardistes espanyols foren circumstancials i d’un caràcter polític, connex a una iniciativa d’establiment d’intercanvis entre Madrid i Barcelona, excepció feta d’un moment de particular intensitat entorn de García Lorca i Salvador Dalí que representà, per a Madrid, la descoberta de nombrosos aspectes de la modernitat.

Entre pintors i poetes es donaren un seguit d’ambivalències que es resolgueren, a la llarga, en comuna recerca devers un deslliurament que els permetés tota mena d’aventura. Així, els pintors avantguardistes solgueren servir de pont entre la noció de modernitat i la producció literària. Salvat-Papasseit, per exemple, accedí al futurisme de la mà de dos pintors: Rafael Barradas i Joaquim Torres-García. Salvador Dalí, escriptor ell mateix, aplegà a son entorn el grup surrealista autòcton i influí també sobre el surrealisme internacional.

Els poetes reproduïren amb més o menys originalitat algunes de les grans propostes internacionals, especialment futuristes i surrealistes. Del futurisme, elaboraren una versió que conjuminava elements de procedència itàlica i elements propis del París predadaista. Joan Salvat-Papasseit tractà d’identificar dues grans tendències de la modernitat: la de l’art nou i la social-revolucionària. Per a ell, vida i poesia constituïen una mateixa possibilitat de realització. Salvat-Papasseit, amb la seva assumpció literària de les coses quotidianes, la seva exaltació del deslliurament i una incondicional catalanitat, conferí un tremp inèdit a la poesia catalana. Però la seva filosofia artística no arribà a encaixar mai amb els pressupòsits estètics i politicosocials del reformisme burgès mancomunitari. Hom unia la recerca de noves formes amb una filosofia de la dissolució. Salvador Dalí dissolgué progressivament tota escriptura arrelada per atènyer el centre mateix del caos. J. V. Foix creà el món original de les proses poemàtiques de Gertrudis (1927). Hem de dir, tanmateix, seguint Joan Teixidor, que els poetes no tingueren una fe tan robusta com els pintors i tendiren a decantar-se devers intencions tradicionals. J. V. Foix acusà Salvat-Papasseit d’avantguardista fals i de post-maragallià—en referència al poeta Joan Maragall—, quan ell mateix enyorava l’ordre noucentista i cuitava a reprendre noms de la llengua clàssica. Els pintors avantguardistes catalans ocasionaren nombrosos textos indígenes i forans, mentre que llurs correligionaris poetes no recaptaren sinó un buit gairebé total. Hom n’ha creat raons en el fet que els pintors treballaven amb un llenguatge confegit en perspectiva internacional. L’empremta de l’avantguarda catalana es feu sentir pels volts de la Primera Guerra Mundial, per bé que les seves arrels es remunten a l’època modernista. En llur recerca de noves formes, els poetes modernistes havien fet certes experiències de tipus visual: Rafael Nogueres i Oller (Barcelona, 1880-1949) havia publicat, el 1905, un llibre revolucionari, Les tenebres, que unia la crítica de la societat industrial i la ruptura envers les formes usuals. Miquel Duran (València, 1883-1947), tot i figurar entre els escèptics de l’avantguardisme, es revelaria l’autor d’una de les mostres cal·ligramàtiques, com ha remarcat Joaquim Molas, més belles de la literatura catalana. El 1904, Gabriel Alomar havia inventat el nom «futurisme», l'apel·lació mateixa amb què F. T. Marinetti (1876-1944) batejaria més endavant, el 1909, el primer gran moviment de ruptura artística del segle. El futurisme autòcton aparegué com una opció del catalanisme social i polític. Així, durant anys, van conviure dos corrents futuristes: el de Gabriel Alomar, de caràcter genèric, i el de Marinetti, d’índole artística. El segon exercí una rara fascinació en un cert sector jovenívol: Joan Salvat-Papasseit, per exemple, emprà la imatge marinettiana «columna de foc» com a títol del primer dels seus poemes programàtics, del 1921, Columna vertebral: sageta de foc.

Hom ha situat la fase més homogènia, agressiva i original de l’avantguarda entre 1925 i 1932. Començà amb l’anomenada campanya surrealista, impulsada per J. V. Foix com una alternativa post-futurista des de Revista de Poesia, i tingué la seva explosió en els anys 1929-1931. S’hi adheriren les publicacions L’Amic de les Arts, Hèlix, poetes joves com Sebastià Sánchez-Juan. D’altres, com Carles Sindreu o Carles Salvador, es mantingueren més a prop del futurisme que havia formulat el desaparegut Salvat-Papasseit.

Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Guillem Díaz-Plaja feren suport a J. V. Foix i abrivaren llur efusió contra l’art establert. Dalí, entre Barcelona i París, treballava febrosament en el seu mètode paranoico-crític i posava una de les bases del surrealisme internacional. Cosa parella, per la seva banda, acomplia Joan Miró. El 1932, com un darrer salt, es formà el grup «Amics de l’Art Nou», fundat pel promotor artístic Joan Prats i per l'arquitecte Josep Lluís Sert amb objecte d’aplegar «tot allò viu i tot allò sincer». Organitzaren mostres dels escultors Àngel Ferrant, Eudald Serra i Ramon Marinel·lo, dels pintors Artur Carbonell i Pau Picasso, del pintor i futur dissenyador Jaume Sans, del nord-americà Alexander Calder, de Miró, Dalí; presentaren músics com Manuel Blancafort, Arnold Schönberg o Robert Gerhard.

Annexes[modifica]

Exposició Internacional de Barcelona de 1929[modifica]

La inaguració del Palau Nacional el 1929.

El 1929 s’afirmava que amb l’Exposició de 1888 Barcelona passava de la categoria provinciana a la de ciutadania i amb la del 29, la ciutadania es convertia en europeisme. Fou una exposició amb fortes contradiccions de fons: va ésser concebuda sota un prisma català d’actuació (el 1917) i va tenir la seva eclosió en un ambient hostil al catalanisme (sota la Dictadura de Primo de Rivera). Fou la iniciativa d’uns moments d’eufòria econòmica i es dugué a terme en uns moments de forta crisi. Però per damunt d’aquests aspectes, i des del punt de vista de l’urbanisme va representar per al desenvolupament de la ciutat actuacions importants, com la incorporació de la muntanya de Montjuïc i els seus voltants a la ciutat, els treballs de pavimentació i enllumenament, la urbanització de la Plaça Espanya i de la de Catalunya o la millora els mitjans de transport. Des del punt de vista arquitectònic va constituir un ampli mostrari de les línies estilístiques del moment, amb creacions de tipus monumentalista, com el Palau Nacional, O obres del noucentisme mediterranista i classicista, com el Palau de les Arts Gràfiques. També la construcció d’obres una mica més agosarades, com el pavelló, Art Déco, dels Artistes Reunits, obra de Jaume Mestres i Fossas, i fins i tot va oferir una obra mestra de l’arquitectura moderna, amb el pavelló alemany de Mies Van der Rohe. Igualment es van fer creacions espectaculars amb la il·luminació del recinte de l’exposició i les fonts lluminoses.

El Banc de Catalunya[modifica]

El Banc de Catalunya, continuador de «Fàbregas i Recasens», fou constituït a Barcelona el 1920. Els seus promotors, Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens, es proposaren crear un gran banc català i així omplir el buit existent, accentuat tant més per la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, aquell mateix any.

Durant la dècada dels 20, experimentà un fort creixement i es convertí en el primer banc català per la importància dels seus dipòsits. Com a banc comercial, creà una important xarxa d’oficines arreu de Catalunya. Com a banc de negocis, encapçalà projectes de gran volum en el camp financer i industrial: la CAMPSA, el Banc Exterior d’Espanya i la Companyia Espanyola de Petrolis en foren les principals realitzacions.

El Banc de Catalunya suspengué pagaments el 7 de juliol de 1931, per manca de liquiditat. Els rumors sobre la seva salut financera motivaren una forta sortida de dipòsits, entre els quals el de la CAMPSA, controlada pel ministre d’Hisenda del nou govern republicà, Indalecio Prieto.

Aquest no havia vist amb simpatia les operacions del Banc de Catalunya amb el ministre d’Hisenda de la Dictadura de Primo de Rivera, José Calvo Sotelo. El banc tenia un excés d’immobilitzat i era poc capitalitzat. El Banc d’Espanya donà una ajuda relativa.

El Banc de Catalunya es liquidà, a conseqüència del procés judicial, les seves oficines foren traspassades a altres bancs i els seus actius venuts en el mercat.

Antoni Rovira i Virgili (1882-1949)[modifica]

Nat a Tarragona, el 1882, estudiant de lleis a Barcelona, es dedicà de molt jove a la lluita política i cultural. Féu part de la joventut federal de Tarragona i a partir del 1905 col·laborà assíduament en periòdics barcelonins —El Poble Català, La Campana de Gràcia, La Veu de Catalunya o La Publicitat— i fou membre fundador de la Societat Catalana d’Edicions (1911), on publicà la seva Història dels moviments nacionals. El 1914, disconforme amb el pacte de Sant Gervasi —una aliança electoral el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) per presentar-se les eleccions legislatives del 8 de març de 1914—, se separà del setmanari El Poble Català, junt amb altres redactors, per fundar el setmanari La Nació. Escriptor incansable, publicà treballs, ultra polítics, sobre literatura, art i gramàtica. El 1922 inicià la publicació de la Història Nacional de Catalunya, obra destinada a fer-se important, i en la qual treballà fins al 1934. Fundà i dirigí la Revista de Catalunya (1924), el diari La Nau (1927), impulsà la Fundació Valentí Almirall (1929), de caire cultural i polític i embrió de partit en situació de dictadura.

El març de 1931, comptà entre els fundadors del Partit Catalanista Republicà, que ell concebia com a imminent força hegemònica de Catalunya. Dos fracassos polítics consecutius del partit, en les eleccions municipals del 12 d’abril i en les eleccions constituents republicanes, desenganyaren la coratgia política de Rovira i Virgili, que finalment va adherir-se, el 1932, a l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Quan les tropes franquistes ocupen tota Catalunya el 1939, seguí la via de l’exili i en acabar la Segona Guerra Mundial va establir-se a Perpinyà, on continuà el seu ofici d’escriptor fins a la seva mort.

* * *

En el panorama polític de l’engir de 1930, Antoni Rovira i Virgili figura com un dels pocs teòrics nacionalistes. Si bé és cert que no fou un pensador gaire original, es plantejà problemes de caràcter teòric, reflexionà sobre el passat històric de Catalunya, sobre el paper que han de jugar les distintes organitzacions polítiques, i en funció d’això intentà d’oferir una alternativa a la problemàtica política i històrica de Catalunya. És en aquest sentit que cal valorar Rovira i Virgili com a teòric, ja que la majoria de polítics republicans i catalanistes dels tres primers decennis del segle foren, sobretot, pragmàtics, que actuaven segons la seva adscripció ideològica, però sense que existís cap reflexió en profunditat darrera la seva actuació. El que intentà Rovira i Virgili, a partir de dos pilars que són Valentí Almirall (1841-1904) i Francesc Pi i Margall (1824-1901), va ésser fusionar ambdós corrents i, sobre aquest repeu, formular una rèplica a Enric Prat de la Riba (1870-1917) i a les seves formulacions polítiques, que havien esdevingut hegemòniques des de principis del segle.

Antoni Rovira i Virgili proposava un concepte de nació que, tot i no ésser original, era oposat a la concepció que en tenia Prat de la Riba. És evident, però, que romanien concomitàncies entre totes dues concepcions. Per a Rovira i Virgili, la nació era un cos viu, una «essència activar», mentre que per a Prat de la Riba la nació era, substancialment, el resultat d’una sèrie d’elements que eren definits per la naturalesa mateixa i, com a tal, una «essència passiva». Adduïm, en aquest respecte, que l'historiador Enric Ucelay da Cal, per exemple, sosté que les diferències entre les dues concepcions eren pràcticament mínimes.

És innegable, tanmateix, que Antoni Rovira i Virgili introduí un aspecte important, «la voluntat d’ésser nació», i aquesta n’és l’element determinant, puix que la geografia, la llengua i el passat històric poden esvair-se en absència d’aquesta voluntat. A partir d’aquesta reflexió teòrica, Rovira i Virgili sotjà l’eix vertebrador d’aquesta nació que és Catalunya en allò que podríem dir-ne les classes mitjanes, és a dir, l’àmbit que anava de la classe obrera a les franges més progressives de la burgesia mitjana. I era devers aquest sector social que adreçà la seva oferta política, basada en una definició republicana, federal i catalanista.

Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941) i el mallorquinisme conservador[modifica]

Gabriel Alomar, vist per Ramon Casas (Museu Nacional d'Art de Catalunya)

Poeta, assagista, periodista polític, Gabriel Alomar fou autor d’una extensa obra encara en bona part dispersa en diaris i revistes, comptà en els rengles esquerrans del catalanisme.

La seva activitat intel·lectual es desenvolupà, ha escrit Antoni Serra, «dins un concepte de cultura ampli i compromès amb els esdeveniments socials i polítics». Arran de la Setmana Tràgica (1909), es manifestà defensor de Ferrer i Guàrdia. Participà en la fundació del Bloc Republicà Autonomista, amb Layret i altres (1915), i en la direcció del Partit Republicà Català (1917). Arran de l’assassinat de Salvador Seguí (1923), condemnà coratjosament en articles de premsa el terrorisme blanc i la seva inspiració oficial. El mateix 1923 col·laborà en la constitució de la Unió Socialista de Catalunya. En el període republicà, fou enviat d’ambaixador a Itàlia (1932-1934) i Egipte (1937), on restà exiliat, el 1939, en advenir l’estat franquista.

Hagué de veure de bell antuvi refusat el seu concepte catalanista de caràcter —en mots d’ell mateix— «netament progressiu, significativament avançat» pel catalanisme conservador i, en primer lloc, mallorquí com era, pel mallorquinisme tradicional, «un mallorquinisme, com diu Antoni Serra, de mirada curta, tancat i reaccionari, defensor d’uns interessos ben concrets i del corresponent monopoli culturals. En el seu treball El futurisme (1904) —títol, no cal dir, esmerçat per Alomar abans que Marinetti—, formulà el seu concepte d’un «catalanisme progressiu»: el catalanisme no va néixer com un retorn o una exhumació, sinó en coincidència amb el medi, car «nasqué perquè va ésser actual. El catalanisme triomfarà a condició que sia futurista». Aquestes paraules, segons Antoni Serra, sintetitzen el pensament de Gabriel Alomar.

Antoni Serra ha explicat que la manca d’edicions d’Alomar durant l’autarquia franquista no era un fet casual o fortuït. L’obertura «futurista» de signe esquerrà, que propugnava Gabriel Alomar trobà sempre —abans de la guerra o en ple franquisme— l’oposició del mallorquinisme reaccionari. «La meva generació —diu—, la gent que començà a despertar vers els anys cinquanta, es trobà amb un mite, Gabriel Alomar, sustentat pel silenci, la manca d’informació i la impossibilitat gairebé absoluta de llegir-ne les obres».

Gabriel Alomar, un altre cas entre els nombrosos autors sotmesos a la llei del silenci, sota la capa del franquisme. Com a poeta, se situà en el modernisme, on es distingí amb La columna de foc (1911), aplec de poesies, segons Joan Lluís Marfany, «d’una perfecció dura i freda».

Notes[modifica]

Les paraules d’en Josep Fontana sobre l’objectiu de la Dictadura de Primo de Ribera s’ha tret del capítol 9, pàg. 341, l’edició del 2016 de La formació d’una identitat. L’opinió d’Alejandro Quiroga sobre Primo de Rivera, s’ha tret del número de gener de 2023 de la revista Historia y Vida (pàg. 8-11). Alguns peus de foto s’han tret de l’article de la Wikipedia Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya.

Referències[modifica]

  1. A partir de 1927, ha dictadura va extorsionar als bancs i empreses perquè fessin «voluntàriament» unes contribucions fixes per «pagar» al dictador els sacrificis que feia per la pàtria. Quan algunes empreses es van queixar, va declarar que els diners se'ls quedava «porque creo en conciencia haber prestado al país servicios que justifican este hermoso homenaje» .