Introducció al programari lliure/Aspectes legals

"The licenses for most software are designed to take away your freedom to share and change it."

(Les llicències de la majoria dels programes estan dissenyades per a treure't la llibertat de compartir-los i canviar-los)

GNU General Public License, versió 2

En aquest capítol es presenten els principals aspectes legals relacionats amb el programari lliure. Per posar-los en context, es comença per una petita introducció als conceptes més bàsics de la propietat intel·lectual i industrial, abans d'exposar la definició detallada de programari lliure, programari de font oberta i altres conceptes relacionats. S'analitzen també amb cert detall les llicències de programari lliure més habituals i el seu impacte sobre els models de negoci (tema que es tractarà amb més detall al capítol 5) i els models de desenvolupament.

Breu introducció a la propietat intel·lectual

El terme propietat intel·lectual té diverses accepcions segons el context i qui l'utilitza. Avui en dia s'utilitza a molts fòrums per a agrupar diferents privilegis que s'atorguen sobre béns intangibles amb valor econòmic. Entre ells podem destacar els de copyright (drets d'autor) i similars, que protegeixen de la còpia no autoritzada treballs literaris o artístics, programes d'ordinador, recopilacions de dades, dissenys industrials, etc.; les marques, que protegeixen símbols; les indicacions geogràfiques, que protegeixen denominacions d'origen; els secrets industrials, que defensen l'ocultació d'informació, i les patents, que atorguen monopolis temporals sobre invencions a canvi de revelar-les. Tanmateix, en moltes tradicions legals, entre elles la hispana, es distingeix entre la propietat intel·lectual, que es refereix exclusivament als drets d'autor, i la propietat industrial, que inclou les figures restants.

En qualsevol cas, la legislació que s'aplica en tots aquests aspectes és una de les més coordinades a pràcticament tot el món. D'una banda, l'OMPI (Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, WIPO segons les seves sigles en anglès) promou ambdós tipus de propietat en tots els seus aspectes. Per una altra, l'acord TRIPS (aspectes comercials de la propietat intel·lectual) estableix uns mínims de protecció i obliga tots els països membres de l'OMC (Organització Mundial del Comerç, WTO) a desenvolupar-los en uns certs terminis, que depenen del nivell de desenvolupament del país.

La Declaració Universal dels Drets Humans reconeix, al seu article 27, el dret que es protegeixin els interessos morals i materials que corresponguin a qualsevol persona per raó de les produccions científiques, literàries o artístiques de les quals siguin autors. Tanmateix, en molts casos (i de forma habitual en el cas del programari), aquest dret sol ser transferit a la pràctica a les empreses que ocupen els creadors o que comercialitzen les seves creacions. No obstant això, la propietat intel·lectual es justifica no solament per raons morals, sinó també per raons pràctiques, per donar compliment a un altre dret: el de la societat a beneficiar-se de les creacions, incentivant-les amb beneficis i protegint les inversions per a la creació, la investigació i el desenvolupament. Per harmonitzar ambdós drets, la propietat intel·lectual és temporal, i caduca quan ha complert la seva funció de promoció.

Però la caducitat no és l'única característica que diferencia la propietat intel·lectual de l'ordinària. Avui en dia, els seus objectes poden copiar-se fàcilment i econòmicament, sense pèrdua de qualitat. La còpia no perjudica a qui ja gaudeix del del que s'ha copiat, al contrari del robatori, que sí que priva de l'objecte el posseïdor original. La còpia sí que pot perjudicar el propietari, ja que el priva potencialment dels ingressos d'una venda. El control de la còpia d'intangibles és molt més complicat que el del robatori de béns tangibles i pot portar-nos a una societat policial, que necessiti controlar totes les còpies d'informació, i a una gran inseguretat jurídica, perquè augmenten les possibilitats de violació accidental de drets. A més la creativitat és incremental: en crear sempre es copia alguna cosa, i la línia divisòria entre la còpia basta i la inspiració és subtil.

Per aprofundir més en tot això, en els següents apartats es repassen algunes de les categories de la propietat intel·lectual. En qualsevol cas, es pot avançar ja que el programari lliure proposa un nou punt d'equilibri en aquest àmbit, en què prevalen els beneficis de la còpia i la innovació incremental davant el control exclusiu d'una obra per part del seu autor.

Drets d'autor

Els drets d'autor (copyright) protegeixen l'expressió d'un contingut, no el contingut en si mateix. Es van desenvolupar per a recompensar els autors de llibres o d'art. Les obres protegides poden expressar idees, coneixements o mètodes lliurement utilitzables, però es prohibeix reproduir-les sense permís, de manera totalment o parcialment, amb modificacions o sense. Aquesta protecció és molt senzilla, ja que entra automàticament en vigor amb àmbit gairebé universal en el moment de la publicació de l'obra. Modernament s'ha estès als programes d'ordinador i (en algunes àrees geogràfiques) a recopilacions de dades.

La Llei de propietat intel·lectual (LPI) a Espanya, i lleis similars en altres països, desplegades sobre la base del Conveni de Berna per a la protecció de treballs literaris i artístics de 1886, regulen els drets d'autor. Aquests drets es divideixen en drets morals i drets patrimonials. Els primers garanteixen a l'autor el control sobre la divulgació de la seva obra, amb nom o pseudònim, el reconeixement d'autoria, el respecte a la integritat de l'obra i el dret de modificació i retirada. Els segons li donen dret a explotar-la econòmicament i poden ser cedits de manera total o parcial, de forma exclusiva o no, a un tercer. Els drets morals són vitalicis o indefinits, mentre que els patrimonials tenen una durada bastant llarga (setanta anys després de la mort de l'autor, si és una persona física, en el cas de la llei espanyola).

La cessió de drets s'especifica mitjançant un contracte denominat llicència. En el cas de programes privatius, aquests generalment es distribueixen per mitjà de llicències d'ús "no exclusiu", que s'entén que accepten automàticament en obrir o instal·lar el producte. No és necessari, doncs, firmar el contracte, ja que, en el cas que no l'accepti el receptor, en regeixen automàticament els drets per omissió de la llei, és a dir, cap. Les llicències no poden restringir alguns drets que atorga la legislació vigent, com el de fer còpies privades d'art o música, la qual cosa permet regalar una còpia d'un enregistrament a un amic, però aquest dret no és aplicable als programes. Segons l'LPI de 1996 (Llei de propietat intel·lectual, Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d'abril) [77], modificada el 2006 (Llei de propietat intel·lectual, Llei 23/2006, de 7 de juliol) [79], respecte dels programes sempre es pot fer una còpia de seguretat, es poden estudiar per a fer programes interoperables i es poden corregir i adaptar a les nostres necessitats (cosa difícil, perquè no solem disposar dels codis font). Aquests drets no poden ser restringits per llicències, encara que les lleis estan en procés de revisió, en una tendència aparentment imparable a reduir els drets dels usuaris. Les recopilacions organitzades d'obres o dades alienes també estan sotmeses a drets d'autor, si bé els termes són diferents i la durada menor.

Les noves tecnologies de la informació, i en especial la Xarxa, han trastocat profundament la protecció dels drets d'autor, ja que les expressions de continguts són molt més fàcils de copiar que els continguts mateixos. I en el cas dels programes i algunes obres d'art (música, imatges, pel·lícules, i fins i tot literatura), "funcionen" automàticament a l'ordinador, sense necessitat d'un esforç humà apreciable. En canvi, els dissenys o invents s'han de construir i possiblement posar en producció. Aquesta possibilitat de crear riquesa sense cost ha portat gran part de la societat, en particular els països pobres, a duplicar programes sense pagar llicència, sense que hi hagi una consciència social que això sigui una "mala acció" (com sí que n'hi sol haver respecte del robatori de béns físics, per exemple). D'altra banda, els fabricants de programes, sols o en coalició (per exemple la BSA, Business Software Alliance), pressionen fortament perquè les llicències es paguin i els governs persegueixin el que s'ha convingut a anomenar pirateria.

Exemple Nota

La paraula pirateria s'ha popularitzat com a sinònim de 'violació de qualsevol forma de propietat intel·lectual, especialment en el cas de la còpia il·legal de programes, música i pel·lícules.' El terme sembla exagerat, i al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua apareix com una accepció en sentit figurat, ja que el terme original es refereix a 'robatori amb violència al mar'. És per això que Richard Stallman recomana evitar-lo ("Some confusing or loaded words and phrases that are worth avoiding", 2003) [212].

Precisament per protegir els drets d'autor d'aquells continguts amb llicències privatives, neixen els anomenats sistemes DRM (digital rights management, 'gestió de drets digitals'), a fi de controlar l'accés i la utilització de dades en suport digital o de restringir-ne l'ús a certs dispositius. L'ús de sistemes DRM s'ha criticat fortament en molts sectors, ja que tracta de protegir drets d'autor imposant restriccions més enllà de les suficients, per la qual cosa alguns, com la Free Software Foundation, recomanen interpretar les sigles com a digital restrictions management ('gestió de restriccions digitals'), intentant evitar la utilització de la paraula drets (en anglès, rights), en considerar que es priven excessius drets dels usuaris per aconseguir satisfer els drets dels autors.

Secret comercial

Un altre dels recursos que tenen les empreses per a rendibilitzar les seves inversions és el secret comercial, protegit per les lleis de propietat industrial, sempre que les empreses prenguin les mesures suficients per a ocultar la informació que no volen revelar. En el cas de productes químics o farmacèutics que requereixin aprovació governamental, l'Estat es compromet a no revelar les dades lliurades que no sigui obligatori fer públiques.

Una de les aplicacions més conegudes del secret comercial es troba en la indústria del programari propietari, que generalment comercialitza programes compilats sense donar accés al codi font, per així impedir el desenvolupament de programes derivats.

A primera vista sembla que la protecció del secret comercial és perversa, ja que pot privar indefinidament la societat de coneixements útils. En certa manera així ho entenen algunes legislacions, que permeten l'enginyeria inversa per a desenvolupar productes substituts, encara que la pressió de les indústries ha aconseguit que a molts països aquesta sigui una activitat prohibida i en d'altres només estigui permesa en nom de la compatibilitat.

Sigui pervers o no el secret comercial, en molts casos és millor que una patent, ja que dóna un avantatge competitiu al que posa un producte al mercat mentre la competència tracta d'imitar-lo amb enginyeria inversa. Com més sofisticat sigui el producte, més costarà a la competència reproduir-lo, mentre que si és trivial, el copiarà ràpidament. La imitació amb millores ha estat fonamental per al desenvolupament de les que avui són superpotències (Els Estats Units i el Japó) i és molt important per a la independència econòmica dels països en vies de desenvolupament.

Patents i models d'utilitat

L'alternativa al secret comercial és la patent. A canvi d'un monopoli de disset a vint-i-cinc anys i un determinat cost econòmic, un invent és revelat públicament, de manera que sigui fàcilment reproduïble. Amb ella es pretén promoure la investigació privada, sense cost per al contribuent i sense que el resultat es perdi. El posseïdor d'una patent pot decidir si permet a d'altres utilitzar-la i el preu que ha de pagar per la llicència.

La doctrina oficial és que el sistema de patents promou la innovació, però cada vegada més es fan sentir veus que afirmen que la dificulta, o bé perquè opinen que el sistema està mal implementat, o bé perquè creuen que és pervers en si mateix (François-René Rideau,"Patents are an economic absurdity", 2000) [194].

El que es considera un invent ha anat variant amb el temps, i existeixen grans pressions per a ampliar la cobertura del sistema, que inclouen algoritmes, programes, models de negoci, substàncies naturals, gens i formes de vida, incloses plantes i animals. TRIPS exigeix que el sistema de patents no discrimini cap àmbit del saber. Les pressions de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI o WIPO) pretenen eliminar la necessitat que l'invent tingui aplicació industrial, i també rebaixar els estàndards d'inventiva exigibles en una patent. Els Estats Units està al capdavant dels països amb un mínim d'exigències sobre el que és patentable, i és també el més bel·ligerant perquè altres països adoptin els seus estàndards, sense recordar que ell mateix es va negar a acceptar les patents estrangeres quan era un país subdesenvolupat.

Una vegada obtinguda una patent, els drets del posseïdor són independents de la qualitat de l'invent i de l'esforç invertit a obtenir-lo. Atès el cost de manteniment d'una patent i els costos de litigació, només les grans empreses poden mantenir i mantenen una àmplia cartera de patents que les situen en una posició que els permet ofegar qualsevol competència. Atesa la facilitat per a col·locar patents sobre solucions trivials o de gran aplicabilitat, poden monopolitzar per a elles mateixes un espai molt ampli d'activitat econòmica.

Amb patents, moltes activitats, especialment la programació, es fan extremadament arriscades, ja que és molt fàcil que en el desenvolupament d'un programa complicat es violi accidentalment alguna patent. Quan dues o més empreses estan investigant per resoldre un problema, és molt probable que arribin a una solució similar gairebé alhora, però només una (generalment la que tingui més recursos) aconseguirà patentar el seu invent, de manera que les altres perdran tota possibilitat de rendibilitzar la seva inversió. Tot desenvolupament tècnic complex pot convertir-se en un malson si per a cada una de les solucions de les seves parts és necessari investigar si la solució trobada està patentada (o en tràmit), per a intentar obtenir la llicència o per a buscar una solució alternativa. Aquest problema és especialment greu en el programari lliure, on les violacions de patents d'algoritmes són evidents per simple inspecció del codi.

Encara que a Europa encara és il·legal patentar un algoritme, es podrà fer en un termini molt breu, potser quan el lector llegeixi aquestes línies.

Marques i logotips registrats

Les marques i logotips són noms i símbols que representen un patrimoni de qualitat (o una gran inversió en publicitat). No tenen gran importància dins del programari lliure, possiblement perquè registrar-los té un cost. Així, només alguns noms importants, com Open Source (per Open Source Foundation), Debian (per Software in the Public Interest), GNOME (per GNOME Foundation), GNU (per Free Software Foundation) o OpenOffice.org (per SUN Microsystems) estan registrats, i només en alguns països. Tanmateix, el no-registre de noms ha provocat problemes. Per exemple, als Estats Units (1996) i a Corea (1997) hi ha hagut persones que han registrat el nom Linux i han demandat diners per al seu ús. La resolució d'aquestes disputes suposa costos legals i la necessitat de demostrar un ús del nom anterior a la data del registre.

Llicències en el programari lliure

Legalment parlant, la situació dels programes lliures respecte dels privatius no és gaire diferent: també es distribueixen sota llicència. El que els diferencia és precisament el que permet aquesta llicència. En el cas de les llicències de programes lliures, que no restringeixen precisament l'ús, la redistribució i la modificació, el que poden imposar són condicions que cal satisfer precisament en cas que es vulgui redistribuir el programa. Per exemple, poden exigir que es respectin les indicacions d'autoria o que s'inclogui el codi font si es vol redistribuir el programa llest per executar.

Encara que en essència programari lliure i programari propietari es diferenciïn en la llicència amb què els autors publiquen els seus programes, és important posar l'accent en el fet que aquesta diferència es reflecteix en condicions d'ús i redistribució totalment diferents. Com s'ha vist al llarg dels últims anys, això ha originat no només mètodes de desenvolupament totalment diferents, sinó fins i tot formes pràcticament oposades (en molts sentits) d'entendre la informàtica.

Les lleis sobre propietat intel·lectual asseguren que en absència de permís explícit no es pot fer gairebé res amb una obra (en el nostre cas, un programa) que es rebi o es compri. Només l'autor (o qui tingui els drets de l'obra) ens pot donar aquest permís. En qualsevol cas, la propietat de l'obra no canvia per atorgar una llicència, ja que aquesta no suposa transferència de propietat, sinó només de dret d'ús i, en alguns casos (obligats en el programari lliure), de distribució i modificació. Les llicències de programari lliure es diferencien de les privatives precisament que en lloc de restringir acuradament el que es permet, atorguen certs permisos explícits. Quan un rep un programa lliure pot redistribuir-lo o no, però si el redistribueix, només pot fer-ho perquè la llicència li ho permet. Però per a això cal complir la llicència. En definitiva, la llicència conté les normes d'ús a què han d'atenir-se usuaris, distribuïdors, integradors i altres parts implicades en el món de la informàtica.

Per comprendre plenament totes le dificultats legals que es presentaran en aquest capítol (i que, sens dubte, són molt importants per a entendre la naturalesa del programari lliure), també és necessari saber que cada nova versió d'un programa és considerada com una nova obra. L'autor té, una altra vegada, plena potestat per a fer amb ella el que li vingui de gust, fins i tot distribuir-la en termes i condicions totalment diferents (és a dir, amb una llicència diferent de l'anterior). Així, si el lector és autor únic d'un programa podrà publicar una versió sota una llicència de programari lliure i, si li vingués de gust, una altra de posterior sota una llicència propietària. En cas que hi hagi més autors i que la nova versió contingui codi l'autoria del qual els correspongui, si es publica sota altres condicions, tots ells hauran de donar el vistiplau al canvi de llicència.

Un tema encara relativament obert és la llicència que s'aplica a les contribucions externes. Generalment se suposa que una persona que contribueixi al projecte accepta de facto que la seva contribució s'ajusti a les condicions especificades per la seva llicència, encara que això podria tenir poc fonament jurídic. La iniciativa de la Free Software Foundation de demanar mitjançant carta (física) la cessió de tots els drets de copyright a qualsevol que contribueixi amb més de deu línies de codi a un subprojecte de GNU és una bona mostra que al món del programari lliure hi ha polítiques més estrictes respecte a aquestes contribucions.

Partint de tot el que s'ha dit, ens centrarem ja en la resta d'aquest capítol en l'anàlisi de diverses llicències. Per posar en context aquest estudi, cal recordar que d'ara endavant, quan diem que una llicència és de programari lliure, ho diem en el sentit que compleix les definicions de programari lliure presentades a l'apartat 1.1.1.

Tipus de llicències

La varietat de llicències lliures és gran, encara que per raons pràctiques la majoria dels projectes utilitzen un petit conjunt de quatre o cinc. D'una banda, molts projectes no volen o no poden dedicar recursos a dissenyar una llicència pròpia; per una altra, la majoria dels usuaris prefereixen referir-se a una llicència àmpliament coneguda que llegir-se llicències completes i analitzar-les.

És possible dividir les llicències de programari lliure en dues grans famílies. La primera està composta per les llicències que no imposen condicions especials en la segona redistribució (això és, que només especifiquen que el programari es pot redistribuir o modificar, però que no imposen condicions especials si es fa, la qual cosa permet, per exemple, que algú que rebi el programa pugui després redistribuir-lo com a programari propietari): són les que anomenarem llicències permissives. La segona família, que denominarem llicències robustes (o llicències copyleft), inclou les que, a l'estil de la GNU GPL, imposen condicions en cas que es vulgui redistribuir el programari, condicions que van en la línia de forçar que es continuïn complint les condicions de la llicència després de la primera redistribució. Mentre que el primer grup fa èmfasi en la llibertat de qui rep un programa, que li permet fer gairebé tot el que vulgui amb ell (en termes de condicions de futures redistribucions), el segon fa èmfasi en la llibertat de qualsevol que potencialment pugui rebre algun dia un treball derivat del programa, que obliga que les successives modificacions i redistribucions respectin els termes de la llicència original.

La diferència entre aquests dos tipus de llicències ha estat (i és) tema de debat en la comunitat del programari lliure. En qualsevol cas, és convenient recordar que totes són llicències lliures.

Llicències permissives

Les llicències permissives, de vegades també anomenades llicències liberals o minimalistes, no imposen pràcticament cap condició sobre qui rep el programari, i tanmateix, li donen permís d'ús, redistribució i modificació. Des d'un cert punt de vista, aquest enfocament pot entendre's com la garantia de les màximes llibertats per a qui rep un programa. Però des d'un altre, pot entendre's també com la màxima despreocupació respecte al fet que, una vegada rebut un programa per part d'algú, es continuïn garantint les mateixes llibertats quan aquest programa es redistribueixi. De fet, típicament aquestes llicències permeten que es redistribueixi amb llicència privativa un programari l'autor del qual distribueix amb llicència permissiva.

Entre aquestes llicències, una de les més conegudes és la llicència BSD, fins al punt que moltes vegades s'anomena les llicències permissives llicències de tipus BSD. La llicència BSD (Berkeley Software Distribution) té el seu origen en la publicació de versions de Unix realitzades per la universitat californiana de Berkeley, als EUA. L'única obligació que exigeix és donar crèdit als autors, mentre que permet tant la redistribució binària com la dels codis font, encara que en cap cas no obliga cap de les dues. Així mateix, dóna permís per realitzar-hi modificacions i ser integrada amb altres programes gairebé sense restriccions.

Exemple Nota

Una de les conseqüències pràctiques de les llicències de tipus BSD ha estat la difusió d'estàndards, ja que els desenvolupadors no troben cap obstacle per realitzar programes compatibles amb una implementació de referència sota aquest tipus de llicències. De fet, aquesta és una de les raons de l'extraordinària i ràpida difusió dels protocols d'Internet i de la interfície de programació basada en sòcols (sockets), perquè la majoria dels desenvolupadors comercials va derivar la seva realització de la realització de la Universitat de Berkeley.

Les llicències permissives són bastant populars, i existeix tota una família amb característiques similars a la BSD: X Window, Tcl/Tk, Apache, etc. Històricament aquestes llicències van aparèixer a causa que el programari corresponent va ser creat en universitats amb projectes d'investigació finançats pel Govern dels Estats Units. Aquestes universitats prescindien de la comercialització d'aquests programes, assumint que ja havien estat pagats prèviament pel Govern, i per tant, amb els impostos de tots els contribuents, per la qual cosa qualsevol empresa o particular podia utilitzar el programari gairebé sense restriccions.

Com ja s'ha comentat, a partir d'un programa distribuït sota una llicència permissiva pot crear-se'n un altre (en realitat, una nova versió) que sigui privatiu. Els crítics de les llicències BSD veuen en aquesta característica un perill, ja que no es garanteix la llibertat de versions futures dels programes. Els seus partidaris, al contrari, la consideren la màxima expressió de la llibertat i argumenten que, al cap i a la fi, es pot fer (gairebé) tot el que es vulgui amb el programari.

La majoria de les llicències permissives són una còpia calcada de l'original de Berkeley en la qual es modifica tot el que fa referència a l'autoria. En alguns casos, com la llicència del projecte Apache, inclouen alguna clàusula addicional, com la impossibilitat d'anomenar les versions redistribuïdes de la mateixa manera que a l'original. Totes aquestes llicències solen incloure, com la BSD, la prohibició d'usar el nom del propietari dels drets per a promocionar productes derivats.

Així mateix, totes les llicències, siguin de tipus BSD o no, inclouen una limitació de garantia que és en realitat una negació de garantia, necessària per a evitar demandes legals per garanties implícites. Encara que s'ha criticat molt aquesta negació de garantia en el programari lliure, és pràctica habitual en el programari propietari, que generalment només garanteix que el suport és correcte i que el programa en qüestió s'executa.

Exemple:

Esquema resum de la llicència BSD

Es permet la redistribució en font i en binari, amb modificació o sense, sempre que es compleixin les condicions següents:

Les redistribucions en font han de retenir la nota de copyright i fer una llista d'aquestes condicions i la limitació de garantia.
Les redistribucions en binari han de reproduir la nota de copyright i fer una llista d'aquestes condicions i la limitació de garantia en la documentació.
Ni el nom del propietari ni el dels que hi han contribuït no poden utilitzar-se sense permís per a promocionar productes derivats d'aquest programa.

Aquest programa es proporciona "tal qual", sense garanties expresses ni implícites, com ara la seva aplicabilitat comercial o la seva adequació per a un propòsit determinat. En cap cas el propietari serà responsable de cap dany causat pel seu ús (inclosa la pèrdua de dades, la pèrdua de beneficis o la interrupció de negoci).

A continuació descrivim breument algunes llicències permissives:

Llicència d'X Window, versió 11 (X11) (http://www.x.org/Downloads_terms.html) [73].

És la llicència usada per a la distribució del sistema X Window, el sistema de finestres més àmpliament utilitzat al món Unix, i també en entorns GNU/Linux. És molt similar a la llicència BSD, que permet redistribució, ús i modificació pràcticament sense restriccions. De vegades se l'anomena llicència MIT (amb perillosa poca precisió, perquè el MIT ha fet servir altres tipus de llicències). Sota aquesta llicència es distribueixen també treballs derivats d'X Windows, com XFree86.

Zope Public License 2.0 (http://www.zope.org/Resources/ZPL) [76].

Aquesta llicència (habitualment anomenada ZPL) s'usa per a la distribució de Zope (un servidor d'aplicacions) i altres productes relacionats. És similar a la BSD, amb l'interessant detall que prohibeix expressament l'ús de marques registrades per Zope Corporation.

Llicència d'Apache.

És una llicència sota la qual es distribueixen la major part dels programes produïts pel projecte Apache. És similar a la llicència BSD.

Hi ha alguns programes lliures que no es distribueixen amb una llicència específica, sinó que el seu autor els declara explícitament public domain ('de domini públic o del comú'). La principal conseqüència d'aquesta declaració és que l'autor renuncia a tots els seus drets sobre el programa, que per tant, es pot modificar, redistribuir, utilitzar, etc. de qualsevol manera. A efectes pràctics, és molt similar a què el programa estigui sota una llicència de tipus BSD.

Les llicències robustes

La Llicència Pública General de GNU (GNU GPL)

La Llicència Pública General del projecte GNU (Free Software Foundation, 1991) [118] (més coneguda pel seu acrònim en anglès, GPL), que mostrem traduïda en l'apèndix C, és amb diferència la més popular i coneguda de totes les del món del programari lliure. La seva autoria correspon a la Free Software Foundation (promotora del projecte GNU), i al principi va ser creada per a ser la llicència de tot el programari generat per l'FSF. Tanmateix, la seva utilització ha anat més enllà fins a convertir-se en la llicència més utilitzada (per exemple, més del 70% dels projectes anunciats a Freshmeat estan llicenciats sota la GPL), fins i tot per projectes bandera del món del programari lliure, com el nucli Linux.

La llicència GPL és interessant des del punt de vista legal perquè fa un ús molt creatiu de la legislació de copyright, i aconsegueix efectes pràcticament contraris als que se suposen de l'aplicació d'aquesta legislació: en lloc de limitar els drets dels usuaris, els garanteix. Per aquest motiu, en molts casos es denomina aquesta "maniobra" copyleft (joc de paraules en anglès que es pot traduir com a 'esquerres d'autor'). Algú amb una mica d'humor va arribar fins i tot a llançar l'eslògan "copyleft, all rights reversed".

En línies bàsiques, la llicència GPL permet la redistribució binària i la del codi font, encara que en el cas que redistribueixi de manera binària obliga que també es pugui accedir als codis font. Així mateix, està permès realitzar modificacions sense restriccions. Tanmateix, només es pot redistribuir codi llicenciat sota GPL de forma integrada amb un altre codi (per exemple, mitjançant enllaços o links) si aquest té una llicència compatible. Això s'ha anomenat efecte viral (encara que molts consideren despectiva aquesta denominació) de la GPL, ja que un codi publicat una vegada amb aquestes condicions mai no pot canviar-les.

Exemple Nota

Una llicència és incompatible amb la GPL quan restringeix algun dels drets que la GPL garanteix, o bé explícitament, contradient alguna clàusula, o bé implícitament, imposant-ne alguna de nova. Per exemple, la llicència BSD actual és compatible, però la d'Apache, que exigeix que s'esmenti explícitament en els materials de publicitat que el treball combinat conté codi de tots i cada un dels titulars de drets, és incompatible. Això no implica que no es puguin emprar simultàniament programes amb ambdues llicències, o fins i tot integrar-los. Només suposa que aquests programes integrats no es poden distribuir, ja que és impossible complir simultàniament les condicions de redistribució d'ambdós.

La llicència GPL està pensada per a assegurar la llibertat del codi tothora, ja que un programa publicat i llicenciat sota les seves condicions mai no podrà ser privatiu. És més, ni aquest programa ni modificacions d'aquest poden ser publicats amb una llicència diferent de la mateixa GPL. Com ja s'ha dit, els partidaris de les llicències de tipus BSD veuen en aquesta clàusula un retall de la llibertat, mentre que els seus seguidors creuen que és una forma que d'assegurar que aquest programari sempre serà lliure. D'altra banda, es pot considerar que la llicència GPL maximitza les llibertats dels usuaris, mentre que les de tipus BSD maximitzen les dels desenvolupadors. Cal observar, tanmateix, que en el segon cas estem parlant dels desenvolupadors en general i no dels autors, ja que molts autors consideren que la llicència GPL és més beneficiosa per als seus interessos, ja que obliga els seus competidors a publicar les seves modificacions (millores, correccions, etc.) en cas que redistribueixin el seu programari, mentre que amb una llicència de tipus BSD aquest no ha de ser pas el cas.

Quant a la naturalesa contrària al copyright d'aquesta llicència, es deu al fet que la seva filosofia (i la de la Free Software Foundation) és que el programari no ha de tenir propietaris (Richard Stallman, "Why software should not have owners", 1998) [207]. Encara que és cert que el programari llicenciat amb la GPL té un autor, que és el que al cap i a la fi permet l'aplicació de la legislació de copyright sobre aquest programari, les condicions sota les quals el publica li confereixen tal caràcter que podem considerar que la propietat del programari correspon a qui el té i no a qui l'ha creat.

Sens dubte, aquesta llicència també inclou negacions de garantia per protegir els autors. Així mateix, i per preservar la bona fama dels autors originals, tota modificació d'un fitxer font ha d'incloure una nota en la qual s'especifiqui la data i l'autor de la modificació.

La GPL té en compte també les patents de programari, i exigeix que si el codi porta algoritmes patentats (com hem dit, una cosa legal i usual als Estats Units i pràctica irregular a Europa), o es concedeix llicència d'ús de la patent lliure de taxes, o no es pot distribuir sota la GPL.

L'última versió de la llicència GPL, la segona, es va publicar el 1991 (encara que en el moment d'escriure aquest text està en procés de preparació avançat la tercera). Precisament tenint en compte futures versions, la llicència recomana llicenciar sota les condicions de la segona o de qualsevol altra de posterior publicada per la Free Software Foundation, cosa que fan molts autors. Tanmateix, altres, entre els quals destaca Linus Torvalds (creador de Linux), publiquen el seu programari només sota les condicions de la segona versió de la GPL, buscant desmarcar-se de les possibles evolucions futures de la Free Software Foundation.

La tercera versió de la GPL (http://gplv3.fsf.org) [115] pretén portar-la a l'escenari actual del programari, principalment en aspectes com patents, sistemes DRM (digital rights management, 'gestió de drets digitals') i altres limitacions de la llibertat del programari. Per exemple, a l'esborrany disponible en el moment d'escriure aquest text (maig del 2007), no permet que un fabricant de maquinari bloquegi la utilització de certs mòduls de programari si no presenten una firma digital que acrediti una determinada autoria. Un exemple d'aquestes pràctiques es dóna en els gravadors digitals de vídeo TiVo, que proporcionen el codi font de tot el seu programari (llicenciat amb GPLv2), mentre que no permeten que s'utilitzin modificacions del codi en l'esmentat maquinari.

La llicència tampoc no permet que el programari obligui a l'execució en entorn prefixat, com passa quan es prohibeix la utilització de nuclis no firmats en distribucions la política de seguretat de les quals el consideri oportú.

Exemple Nota

Hi ha diversos punts en la llicència GPLv3 que han despertat una certa oposició. Un dels grups d'opositors està compost per desenvolupadors del nucli Linux (entre ells el mateix Linus Torvalds). Consideren que el requisit d'utilització de components de programari firmats permet atorgar certes característiques de seguretat impossibles d'una altra manera, mentre la seva prohibició explícita estendria la llicència al terreny del maquinari. A més, la limitació establerta pel mecanisme de firmes es donaria únicament a les plataformes de maquinari i programari així dissenyades, de manera que es podria modificar el programari per a la seva utilització en un altre maquinari. Respecte a aquest punt, l'FSF està a favor de l'ús de mecanismes de firmes que recomanin la no-utilització de components no firmats per motius de seguretat, però creu que la no-prohibició d'aquells mecanismes de firmes que impossibiliten la utilització de components no firmats podrien donar lloc a escenaris en els quals no hi hagués plataformes de maquinari o programari en les quals executar les esmentades modificacions del programari, per la qual cosa en aquest cas quedarien totalment limitades les llibertats del programari lliure pel que fa a la modificació del codi.

La Llicència Pública General Menor de GNU (GNU LGPL)

La Llicència Pública General Menor del projecte GNU (Free Software Foundation, GNU Lesser General Public License, versió 2.1, febrer 1999) [119], comunament coneguda per les seves inicials en anglès, LGPL, és l'altra llicència de la Free Software Foundation. Pensada al principi per al seu ús en biblioteques (la L, en els seus inicis, venia de library, 'biblioteca'), va ser modificada recentment perquè fos considerada la germana menor (lesser, 'menor') de la GPL.

La LGPL permet l'ús de programes lliures amb programari propietari. El programa per si mateix es redistribueix com si fos sota la llicència GPL, però se'n permet la integració amb qualsevol altre paquet de programari sense pràcticament limitacions.

Com es pot veure, al principi aquesta llicència estava orientada a les biblioteques, perquè se'n pogués potenciar l'ús i desenvolupament sense tenir els problemes d'integració que implica la GPL. Tanmateix, quan es va veure que l'efecte buscat de popularitzar les biblioteques lliures no es veia compensat per la generació de programes lliures, la Free Software Foundation va decidir el canvi de library a lesser i va desaconsellar-ne l'ús, llevat per a condicions molt puntuals i especials. Avui en dia, hi ha molts programes que no són biblioteques llicenciats sota les condicions de l'LGPL. Per exemple, el navegador Mozilla o el paquet ofimàtic (suite) OpenOffice.org estan llicenciats, entre altres, també sota l'LGPL.

Exemple Nota

Igual que passa amb la GPL, l'última versió publicada de l'LGPL és la segona, encara que ja hi ha un esborrany de la tercera versió (http://gplv3.fsf.org/pipermail/info-gplv3/2006-July/000008.html) [116]. Aquesta nova versió és més curta que l'anterior, ja que refereix tot el seu text a la GPLv3 i destaca únicament les seves diferències.

Altres llicències robustes

Altres llicències robustes que pot resultar interessant comentar són les següents:

Llicència de Sleepycat (www.sleepycat.com/download/oslicense.html) [59].

És la llicència sota la qual l'empresa Sleepycat (www.sleepycat.com/) [60] distribueix els seus programes (entre els quals destaca el conegut Berkeley DB). Obliga a certes condicions sempre que es redistribueixi el programa o treballs que se'n derivin. En particular, obliga a oferir el codi font (incloses les modificacions si es tracta d'un treball derivat) i que la redistribució imposi al receptor les mateixes condicions. Encara que molt més curta que la GNU GPL, és molt similar a aquesta en els seus efectes principals.

eCos License 2.0 (http://www.gnu.org/licenses/ecos-license.html) [25].

És la llicència sota la qual es distribueix eCos (http://sources.redhat.com/ecos/) [24], un sistema operatiu en temps real. És una modificació de la GNU GPL que no considera que el codi que s'enllaci amb programes protegits per ella quedin subjectes a les clàusules de la GNU GPL si es redistribueixen. Des d'aquest punt de vista, els seus efectes són similars als de la GNU LGPL.

Affero General Public License (http://www.affero.org/oagpl.html) [78].

És una interessant modificació de la GNU GPL que considera el cas dels programes que ofereixen serveis via web, o en general, via xarxes d'ordinadors. Aquest tipus de programes plantegen un problema des del punt de vista de les llicències robustes. Com que l'ús del programa no implica haver-lo rebut mitjançant una redistribució, encara que estigui llicenciat, per exemple, sota la GNU GPL, algú pot modificar-lo i oferir un servei a la Xarxa usant-lo, sense redistribuir-lo de cap manera, i per tant, estar obligat, per exemple, a distribuir el seu codi font. L'Affero GPL té una clàusula que obliga que, si el programa té un mitjà per a proporcionar el seu codi font via web a qui l'usi, no es pugui desactivar aquesta característica. Això significa que si l'autor original inclou aquesta capacitat en el codi font, qualsevol usuari pot obtenir-lo, i a més aquesta redistribució està sotmesa a les condicions de la llicència. La Free Software Foundation es planteja incloure provisions similars en la versió 3 del seu GNU GPL.

IBM Public License 1.0 (http://oss.software.ibm.com/developerworks/opensource/license10.html) [40].

És una llicència que permet la redistribució binària de treballs derivats només si (entre altres condicions) es preveu algun mecanisme perquè qui rebi el programa pugui rebre el seu codi font. La redistribució del codi font s'ha de fer sota la mateixa llicència. A més, aquesta llicència és interessant perquè obliga al qui redistribueix el programa amb modificacions a llicenciar automàticament i gratuïtament les patents que puguin afectar aquestes modificacions, i que siguin propietat del redistribuïdor, a qui rebi el programa.

Mozilla Public License 1.1 (http://www.mozilla.org/MPL/MPL-1.1.html) [49].

Es tracta d'un exemple de llicència lliure amb origen en una empresa. És una evolució de la primera llicència lliure que va tenir Netscape Navigator, que en el seu moment va ser molt important per ser la primera vegada que una empresa molt coneguda decidia distribuir un programa sota la seva pròpia llicència lliure.

Distribució sota diverses llicències

Fins ara s'ha donat per fet que cada programa es distribueix sota una única llicència en la qual s'especifiquen les condicions d'ús i redistribució. Tanmateix, un autor pot distribuir obres amb diferents llicències. Per entendre-ho, hem de tenir en compte que cada publicació és una nova obra, i que es pot donar el cas que es distribueixin versions que només difereixin en la llicència. Com veurem, la majoria de les vegades això es tradueix en el fet que en funció del que l'usuari vulgui fer amb el programari es trobarà que ha d'obeir una llicència o una altra.

Un dels exemples més coneguts de doble llicència és el de la biblioteca Qt, sobre la qual es basa l'entorn d'escriptori KDE. Trolltech, una empresa establerta a Noruega, distribuïa Qt amb una llicència propietària, encara que eximia del pagament als programes que en fessin ús sense ànim de lucre. Per aquesta causa i per les seves característiques tècniques, va ser elegida a mitjan dècada dels noranta pel projecte KDE. Això va suposar una àrdua polèmica amb la Free Software Foundation, ja que KDE deixava de ser llavors programari lliure en el seu conjunt, en dependre d'una biblioteca propietària. Després d'un llarg debat (durant el qual va aparèixer GNOME com a competidor lliure de KDE a l'escriptori), Trolltech va decidir utilitzar el sistema de doble llicència per al seu producte estrella: els programes sota la GPL podien fer ús d'una versió de Qt GPL, mentre que si es volien integrar amb programes amb llicències incompatibles amb la GPL (per exemple, llicències privatives), els havien de comprar una llicència especial. Aquesta solució va satisfer totes les parts, i avui dia KDE es considera programari lliure.

Altres exemples coneguts de llicència dual són StarOffice i OpenOffice.org, o Netscape Communicator i Mozilla. En ambdós casos el primer producte és propietari, mentre que el segon és una versió lliure (generalment sota les condicions de diverses llicències lliures). Encara que al principi els projectes lliures eren versions limitades dels seus germans propietaris, amb el temps han anat prenent el seu propi camí, per la qual cosa avui en dia tenen un grau d'independència bastant gran.

Documentació de programes

La documentació que ve amb un programa és part integrant d'aquest, igual que els comentaris del codi font, com reconeix, per exemple a Espanya, la Llei de propietat intel·lectual. Atès aquest nivell d'integració, sembla lògic que a la documentació s'apliquin les mateixes llibertats i que evolucioni de la mateixa manera que el programa: tota modificació que es faci d'un programa requereix un canvi simultani i consistent en la seva documentació.

La major part d'aquesta documentació sol estar codificada com a fitxers de text sense format, ja que es pretén que sigui universalment accessible amb un entorn d'eines mínim, i (en el cas dels programes lliures) sol incloure una petita introducció al programa (README o LEEME), instruccions d'instal·lació (INSTALL), alguna història sobre l'evolució passada i el futur del programa (CHANGELOG i TODO), autoria i condicions de còpia (AUTHORS i COPYRIGHT o COPYING), així com les instruccions d'ús. Tots ells, menys l'autoria i les condicions de còpia, haurien de ser lliurement modificables a mesura que el programa evoluciona. A l'autoria només se li haurien d'afegir noms i crèdits, però sense esborrar res, i les condicions de còpia només haurien de modificar-se si aquestes ho permeten.

Les instruccions d'ús acostumen a estar codificades en formats més complexos, ja que solen ser documents més llargs i més rics. El programari lliure exigeix que aquesta documentació pugui ser modificada fàcilment, que al seu torn obliga a usar formats denominats transparents, d'especificació coneguda i processables per eines lliures, com són, a més del text pur i net, els formats de pàgines de manual de Unix, TexInfo, LaTeX o DocBook, sense perjudici de distribuir també el resultat de la transformació d'aquests documents font en formats més aptes per a la visualització o impressió, com HTML, PDF o RTF (formats en general més opacs).

Tanmateix, moltes vegades es fa documentació sobre programes per part de tercers que no han intervingut en el desenvolupament. De vegades és documentació de caràcter didàctic que facilita la instal·lació i l'ús d'un programa concret (HOWTO, CÓMO o receptaris); de vegades és documentació més àmplia, que inclou diversos programes i la seva integració, que compara solucions, etc., o bé en forma de tutorial o bé en forma de referència; de vegades és una mera recopilació de preguntes freqüents amb les seves respostes (FAQ o PUF). És un exemple notable el Projecte de documentació Linux (http://www.tldp.org) [44]. En aquesta categoria podem incloure també altres documents tècnics, no necessàriament sobre programes, ja siguin les instruccions per a cablar una xarxa local, per a construir una cuina solar, per a reparar un motor o per a seleccionar un proveïdor de cargols.

Aquests documents són una cosa intermèdia entre la mera documentació de programes i els articles o llibres molt tècnics i pràctics. Sens detriment de la llibertat de lectura, còpia, modificació i redistribució, l'autor pot voler abocar-hi opinions que no desitja que es tergiversin, o almenys pot voler que aquestes tergiversacions no se li atribueixin; o pot voler que es conservin paràgrafs, com ara agraïments; o que necessàriament se'n modifiquin d'altres, com el títol. Encara que aquestes inquietuds poden manifestar-se també amb els programes en si mateixos, no s'han expressat amb tanta força al món del programari lliure com en el de la documentació lliure.

Resum

En aquest capítol s'han revisat els aspectes legals que regeixen o que tenen impacte sobre el programari lliure. Aquests formen part del dret de propietat intel·lectual o industrial i han estat concebuts, en principi, per a estimular la creativitat recompensant els creadors per un temps determinat. De tots ells, l'anomenat copyright és el que més afecta el programari lliure, i convenientment emprat, serveix per a assegurar-ne l'existència en forma de llicències lliures.

Hem pogut veure la importància que tenen les llicències dins del món del programari lliure. Així mateix, hem presentat la gran varietat de llicències existents, la seva motivació, les seves repercussions i els seus avantatges i inconvenients. En definitiva, podem dir que la GPL tracta de maximitzar les llibertats que té l'usuari del programari, tant si el rep directament del seu autor com si no, mentre que les llicències de tipus BSD el que fan és maximitzar les llibertats del modificador o redistribuïdor.

En vista del que s'ha comentat en aquest capítol, es dedueix que és molt important decidir aviat quina llicència tindrà un projecte i conèixer detalladament els seus avantatges i inconvenients, ja que una modificació posterior sol ser molt difícil, sobretot si el nombre de contribucions externes és molt gran.

Per finalitzar, volem posar èmfasi en el fet que el programari lliure i el programari propietari es diferencien de manera estricta únicament i exclusivament en la llicència amb què es publiquen els programes. En pròxims capítols veurem, tanmateix, que aquesta puntualització merament legal pot tenir conseqüències –o no– en la manera com es desenvolupa el programari i donar lloc a un nou model de desenvolupament que es diferenciï poc o molt, segons el cas, dels mètodes de desenvolupament "tradicionals" utilitzats en la indústria del programari.