Guia de Literatura/Els gèneres literaris

Jump to navigation Jump to search
Viquipèdia A la Viquipèdia hi ha contingut enciclopèdic relatiu a Guia de Literatura/Els gèneres literaris.



Assaig[modifica]

Un assaig és un gènere literari expositiu que pot ser didàctic o argumentatiu. L'autor dóna la seva opinió sobre un tema o informa sobre determinada recerca. El format sol ser narratiu.

El seu nom ve dels Essais de Montaigne, encara que com a gènere no es va generalitzar fins al segle XIX. Ara s'acostumen a etiquetar amb aquest terme la majoria d'obres de no ficció.

L’assaig es caracteritza per ser un text, normalment en forma narrativa, on s’exposa una idea o una opinió subjectiva de l’autor. Pot ser didàctic o argumentatiu i té unes característiques bàsiques:

  • Hi ha una gran varietat de temes dels quals pot tractar ja que tan sols exposa una opinió.
  • Pot tenir molts estils i hi ha molta llibertat d’expressió així que pot ser líric, amb emocions, meditat...
  • Sol ser breu tot i que existeixen exposicions llargues.
  • Té una estructura oberta i això li permet tenir un plantejament subjectiu.
  • El llenguatge és el que s’aplica en una exposició o un discurs.
  • L’estil és elegant i distret.

Assaig argumentatiu[modifica]

Biografia[modifica]

Una biografia (del grec bios ("vida") i graphein ("escriure"), és un gènere de la literatura (o d'altres mitjans, com el cinema) basat en la narració escrita d'algun personatge. Generalment, s'utilitza el terme biografia per narracions sobre personatges no ficticis. Una biografia escrita pel mateix personatge és una autobiografia.

Una biografia és més que una col·lecció de dades (naixement, educació, treball, etc.) o un currículum vitae. Normalment, també tracta de les emocions i sentiments de la persona respecte a les experiències de la seva vida.

Les biografies més antigues que es coneixen són les produïdes pels escribes de l'antiguitat (Antic Egipte, Mesopotàmia), diverses biografies de l'Antic Testament i, més endavant, les biografies de la Grècia Antiga i els evangelis, que narraven la vida de Jesús de Natzaret. En general, el rigor històric d'aquestes biografies es força baix.

Durant l'Edat Mitjana, els principals escriptors de biografies són els monjos, que escriuen sobretot sobre personatges religiosos. Es al segle XVII que es comencen a escriure biografies modernes sobre personatges notables. Avui en dia, és un gènere molt popular, tant en literatura com en cinema.

Conte[modifica]

Un conte és una narració breu, un gènere literari de ficció.

Els contes tradicionals venen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos o ensenyar una lliçó moral. El conte literari, en canvi, es distingeix d'altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, tot i que els límits no són exactes).

Diari personal[modifica]

Viquipèdia A la Viquipèdia hi ha contingut enciclopèdic relatiu a Guia de Literatura/Els gèneres literaris.



El diari personal és un tipus de text on l'autor escriu les seves experiències, somnis o comentaris sobre la realitat a partir d'entrades sota la data del dia. En un principi serveixen per portar un registre d'esdeveniments vitals i són per a ús privat, tot i que molts es publiquen, constituint un gènere de la literatura. Hi ha diaris de tot tipus, temàtics, epistolars, com a esborranys de les memòries i els més moderns diaris a Internet, que han adoptat el format de weblog.

Narrativa[modifica]

La narració és un tipus de gènere literari en la qual l'autor explica una història, ja sigui basada en fets històrics (reals) o imaginaris (fantàstics). En història hi intervenen personatges en un lloc i un temps determinat. Aquest tipus de text acostuma a estar escrit en prosa, tot i que no sempre és així.

Tipus de narradors[modifica]

El narrador és aquell personatge que explica la història des del seu punt de vista. Hi ha diferents tipus de narradors, els més importants, a grans trets, serien:

  1. Narrador intern (1a persona): quan el propi narrador és el protagonista, un secundari, un testimoni,... és a dir, està involucrat en la història.
  2. Narrador extern (3a persona): hi ha dos tipus de narradors externs:
    • Narrador omniscient: sap absolutament tot el que està passant, els sentiments dels personatges,...
    • Narrador observador: només explica allò que veu, sense saber què pensen els personatges, totalment objectiu.

Estructura de la narració, la més bàsica[modifica]

  1. Plantejament (es presenten els personatges, la situació d’aquests, els fets,...)
  2. Nus (es desenvolupa la història)
  3. Desenllaç (la solució, el final)

L’estructura de la narració també consta d’uns elements essencials que són l’acció (què passa), el temps (quan passa), el lloc (on passa) i els personatges. Ens centrarem en aquest últim.

Els personatges, tipus de personatges[modifica]

Són els que causen o pateixen els esdeveniments de la història que es relata. Acostumen a ser persones i el narrador les descriu mitjançant la caracterització directa, amb la qual explica com és aquest personatge, o bé nosaltres hem de deduir com és, d’això se’n diu caracterització indirecta. Hi ha diferents tipologies de personatges, es classifiquen segons:

  1. El seu gènesi i el seu desenvolupament:
    • Personatges estàtics: no canvien mentre dura el relat.
    • Personatges dinàmics: van evolucionant al llarg de la història.
  2. El seu paper jeràrquic en el desenvolupament de la història:
    • Personatge principal: és a dir, el/la protagonista.
    • Personatge secundari
    • Personatge figurant: de menor importància.
  3. La seva profunditat psicològica:
    • Estereotip: encarnen un model de conducta prèviament establert (l’heroi, l’antiheroi,...)
    • Tipus: encarnen a un col•lectiu social que el lector és capaç de reconèixer (el criat, el vagabund,...)
    • Personatges individuals: aquests tenen la seva pròpia complexitat psicològica que els diferencien dels altres personatges del relat.

Espai i temps[modifica]

L’espai és on es desenvolupa el relat, el lloc on passa tota l’acció i on se situen els personatges. Dins una història hi ha diferents tipus d’espais, descrits amb més o menys precisió, que són:

  • Espai real: llocs que existeixen en la realitat. Exemples: ciutats (París), muntanyes (els Alps), llacs (l’estany de Banyoles),...
  • Espai imaginari: no existeix a la realitat però ha estat creat amb alguns detalls d’aquesta, llocs similars,... Pot contenir, a més, elements reals encara que l’espai del relat no ho sigui.
  • Espai fantàstic: no existeix ni té cap relació amb la realitat, és totalment inventat. S’utilitzen moltes descripcions per situar al lector.


El temps és quan passa l’acció, en quin moment té lloc. Es divideix en dos grups.

  • Temps extern: l'època en què es desenvolupa l’acció, quan passa el que s’està narrant, en quin moment.
  • Temps intern: la forma en que s’ordenen cronològicament els fets que apareixen en la història. Normalment acostuma a utilitzar-se l’ordre lineal, el temps va seguint, tot i que sovint també veiem que s’expliquen fets que ja van passar (flash back o ordenació retrospectiva) o que poden passar en un futur (ordenació prospectiva). Aquests fragments desordenen el text i trenquen amb l’ordre lineal.


El propi narrador manipula el temps a plaer mitjançant resums, pauses (canvia de tema) o el·lipsis (elimina fragments).

Modalitats discursives[modifica]

  • Text narrat: el narrador diu amb les seves pròpies paraules el que passa, els personatges no parlen.
  • Text indirecte: el narrador introdueix el que diuen els personatges mitjançant un verb (dir, cridar, xiuxiuejar,...) i la conjunció “que”.
  • Text indirecte lliure: s’elimina el nexe “dir que” i s’introdueixen les cometes.
  • Text directe: el narrador transcriu exactament les paraules dels personatges, indicant-nos quin d’ells parla en cada moment.
  • Text directe lliure: sense anunciar-ho prèviament, el personatge parla, entre el que va explicant el narrador.
  • Monòleg: tot i que el narrador està present només llegim la veu i la visió del personatge (el narrador ordena lògicament el que diu).
  • Monòleg interior o flux de consciència: el narrador desapareix totalment. És el lector qui ha d’ordenar de forma lògica qui parla amb qui.

Novel·la[modifica]

La novel·la és un text de narrativa relativament extens on s'expliquen fets de ficció a partir d'uns personatges, una ambientació i un narrador. El gènere com a tal sorgeix a l'Edat Moderna.

En la majoria de novel·les hi ha una trama principal, que pot tenir subtrames i uns protagonistes que evolucionen al llarg del relat. Poden aparèixer descripcions i diàlegs per embellir, aclarir o fer més amena l'acció. Estructuralment, la majoria de novel·les s'estructuren en paràgrafs o seqüències.

Poesia[modifica]

La poesia és l'art d'expressar, en paraules, el contingut literari, mitjançant mots disposats segons les lleis de la mètrica. Altres manifestacions de la poesia incorporen elements plàstics i visuals en expressió poètica: el cal·ligrama, la poesia visual i fins i tot el poema objecte. La poesia popular és la poesia creada per poble per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals, i permanents, en les quals es reconeix com a tal poble.

També es diu poesia d'una obra en vers. Hi podem distingir les obres escrites en vers; i el conjunt d'obres poètiques d'un poeta, o de diferents poetes, produïdes en una època, una llengua determinada, un gènere, etc.

Es diu poesia del contingut formós, o de la forma bella d'una obra literària.

Tradicionalment, es distingeixen tres gèneres poètics: l'èpic, el líric i el dramàtic.


recursos retòrics[modifica]

SEMÀNTICS

Anadiplosi: Repetició d'un o mes mots al final i al principi d'un vers.

Anafora: Repetició d'una paraula al principi d'una frase o vers.

Antítesi: Contraposició d'expressions que tenen sentit oposat.

Teatre[modifica]

El teatre és una art escènica en la qual uns actors representen una història fictícia a partir d'un text, gesticulacions i/o música davant d'un públic. Són obres literàries destinades a ser representades davant un públic.

Trets de l’obra dramàtica[modifica]

  • L’acció (sèrie d’esdeveniments escènics que defineixen els personatges). Ha de condicionar-se a:
    • La unitat (tot gira sobre un tema central)
    • La integritat (acció completa: exposició, nus i desenllaç)
    • La credibilitat (si el drama està relacionat amb al vida, ha de ser creïble)
    • Interès (atraure l’atenció de l’espectador)
  • Els personatges (fan l’acció a través del diàleg)
  • La tensió dramàtica (estat anímic de l’espectador en vers l’obra amb la finalitat de mantenir l’atenció fins al final d’aquesta)

Estructura d’una obra de teatre[modifica]

Text principal[modifica]

És el contingut de l’obra.

  • Divisió:
    • Acte: unitat de temps marcat per la pujada i la baixada del teló.
      • Teatre grec (no en tenien)
      • Autors llatins i renaixentistes (cinc actes; presentació, intensificació, clímax, declinació i desenllaç)
      • Teatre de Lope de Vega (tres actes; exposició, nus i desenllaç)
      • Teatre modern (conserva els tres actes, i es remarquen amb les llums, baixant el teló...)
    • Quadre: Part del text en que s’efectua el canvi de decorat
    • Escena: Entrada i sortida d’actors.
  • Forma d’expressió:
    • Diàleg: Conversa entre dos personatges
    • Monòleg: Només parla un personatge
    • Apart: Forma de parlar d’un o més personatges mentre els altres fingeixen no enterar-se.
    • El cor: Personatge col•lectiu, que pot ser:
      • Consciència dels records
      • Endeví que preveu què passarà
      • Reflexions generals de l’autor
  • Desenvolupament de l’acció:
    • Exposició: Principi de l’obra on es remarquen els aspectes més important d’aquesta.
    • Nus: El moment de més tensió on la trama es complica
    • Desenllaç: Es resol el problema plantejat al nus.

Text secundari[modifica]

Dóna informació per la representació.

  • Acotacions:
    • Sobre l’acció: (drama ve de la paraula “fer”, i s’assocïa a la idea d’acció)
    • Aspectes que ens diuen on passa l’acció (decorats, època...)
    • Il.luminació (hora del dia, espai...)
    • Sons (provocar o indicar efectes)
    • Sobre els personatges: vestuari, moviments, tons de veu, expressió...

Principals gèneres i subgèneres dramàtics[modifica]

Gèneres dramàtics[modifica]

  • Tragèdia: Es mesclen conflictes terribles entre personatges com herois i nobles. Són víctimes de passions que els condueixen a la mort o a un destí que sempre els venç (clàssics grecs).
  • Comèdia: Contrari a la tragèdia. Conflictes agradables, poc seriosos i sovint divertits, entre personatges normals.
  • Drama: Es convinent elements tràgics i còmics, per tal de representar la vida tal com és. A Espanya és va anomenar “tragicomedia”, entre els segles XV i XVIII.

Subgèneres dramàtics[modifica]

  • L’auto sacramental: Obra d’un sol acte i escrita en vers. Temes profunds amb personatges simbòlics. “El gran teatro del mundo”
  • El sainet: Peça divertida en un acte, caràcter popular, es trobava a l’entremig d’una funció o al final.
  • L’entremés: Obra còmica, que durant els segles d’or es representava en dos actes d’una obra extensa. “El retablo de las maravillas de Cervantes”
  • Farsa: Obra breu, còmica i satírica, originària del teatre grec.
  • Òpera: Obra cantada i de tema tràgic.
  • Melodrama: Obra d’escàs interès literari, en què es divideixen els personatges en bons i dolents.

Tragèdia[modifica]

És una forma teatral desenvolupada en l'antiga Grècia, que partia dels mites propis i llegendes populars. Els personatges principals de la tragèdia grega eren: l'heroi, personatge amb un destí tràgic, l'endeví o profeta que preveia el destí inevitable de l'heroi, i el cor, personatge col•lectiu que tenia una actuació cantada i que representava la societat. El final és sempre tràgic.

Melodrama[modifica]

El terme melodrama, similar al melòleg però amb diversos personatges, és originari del grec μέλος = cant o música; i δράμα = acció dramàtica. Té el significat literal d'obra teatral dramàtica en la que s'hi ressalten els passatges sentimentals mitjançant la incorporació de música instrumental.

Amb el pas del temps el seu ús s'ha estès abarcant qualsevol tipus d'obra teatral, cinematogràfica o literària els aspectes sentimentals de les quals, patètics o lacrimògens, estiguin exagerats amb la intenció de provocar emocions al públic.

Es refereix, algunes vegades, a un efecte utilitzat en l'obra, unes altres com a estil dins de l'obra i d'altres com a gènere (teatre musical). Existeix des del segle XVII principalment en l'òpera, en el teatre, la literatura, el circ-teatre, el cinema, en la ràdio i en la televisió.

Pantomima[modifica]

El mim o pantomima (del grec pantómimos, "que tot ho imita") és la part de les arts escèniques que utilitza el gest com a forma d'expressió artística. Els mims són actors que no utilitzen el llenguatge parlat en les seves actuacions i, sovint, prescindeixen de qualsevol so o objecte per fer-se entendre. Té elements de connexió amb la dansa i el circ. És una forma habitual d'art de carrer.

Història

Els primers mims occidentals van aparèixer als teatres de Grècia i Roma, al segle V aC. La mímica era un element important en els teatres de l'època, on una part del públic no podia sentir els actors. L'estil i el contingut del mim modern té vincles clars amb la Commedia dell'arte, una forma popular de teatre que va aparèixer a Itàlia, durant l'edat mitjana. El cinema mut va popularitzar grans mims com ara Charles Chaplin o Buster Keaton.

Teatre musical[modifica]

Un musical o una obra de teatre musical és una obra escènica que pertany a la vegada a un gènere musical i a un gènere teatral típic de la cultura anglosaxona, es tracta d'una forma de teatre que habitualment combina música, cançó, ball i diàlegs. Se sol representar en grans escenaris, principalment els del West End de Londres i els de Broadway, a Nova York. Produccions amb pressupostos menors acostumen a estrenar-se en teatres més petits, els denominats Off-Broadway, i fins i tot s'ha creat una categoria per a englobar aquelles sales petites en les quals es representen musicals de pressupost molt més reduït. Ja fa temps que els musicals han sortit del seu context anglosaxó original i s'han exportat i adaptat a països de tot el món com Alemanya, Àustria, el Canadà, França, el Japó, els Països Baixos, Austràlia o Espanya.

A cada lloc ha constituït un reclam turístic que s'ha sumat als que cada indret ja posseïa i s'ha sobreposat a les diferents tradicions autòctones més o menys fortes de música escènica. En el cas de Catalunya s'ha sumat a les tradicions, de l'òpera, la revista musical i la sarsuela.

Alguns musicals especialment famosos arreu del món, dels quals s'han fet traduccions i adaptacions arreu i s'han portat al cinema són Jesucrist SuperStar, Grease, West Side Story, El Fantasma de l'òpera, Cats, Les Misérables, Chicago, Sweeney Todd, Rent o Mamma Mia!.

Mim[modifica]

El mim o pantomima (del grec pantómimos, "que tot ho imita") és la part de les arts escèniques que utilitza el gest com a forma d'expressió artística. Els mims són actors que no utilitzen el llenguatge parlat en les seves actuacions i, sovint, prescindeixen de qualsevol so o objecte per fer-se entendre. Té elements de connexió amb la dansa i el circ. És una forma habitual d'art de carrer.

Història

Els primers mims occidentals van aparèixer als teatres de Grècia i Roma, al segle V aC. La mímica era un element important en els teatres de l'època, on una part del públic no podia sentir els actors. L'estil i el contingut del mim modern té vincles clars amb la Commedia dell'arte, una forma popular de teatre que va aparèixer a Itàlia, durant l'edat mitjana. El cinema mut va popularitzar grans mims com ara Charles Chaplin o Buster Keaton.