El verb català: punts clau
El verb és una categoria gramatical que ocupa el nucli del Sintagma Verbal. Com a tal, pot anar acompanyat de diferents complements (Complement Directe –CD-, Complement Indirecte –CI-, Atribut, Complement Predicatiu –Cpred-, Complement Circumstancial –CC- o Complement de Règim Verbal –CRV-.
Formació del verb
[modifica]les formes verbals poden fragmentar-se en lexema + auxiliaritat. El lexema verbal expressa el contingut lèxic del verb; mentre que l’auxiliaritat és el conjunt de morfemes de flexió (desinències) que indiquen el nombre (singular o plural), la persona (1a, 2a, 3a…), el temps (passat, present, futur), l’aspecte (perfet o imperfet) i el mode (indicatiu, subjuntiu o imperatiu) de la forma verbal corresponent; per exemple:
Lexema auxiliaritat Baix + aven (3a p. pl. pret. imperfet d’indicatiu) Perd + éssiu (1a p. pl. pret. Imperfet de subjuntiu)
, per tant, és la part del verb formada per morfemes que aporten diversa informació. A continuació es detalla aquesta informació:
1. El morfema de nombre: singular (menjo) o plural (mengen)
2. El morfema de persona: 1a persona (parlo, parlem), 2a persona (parles, parleu) i 3a persona (parla, parlen)
3. El morfema de temps: present (canto), passat (cantava) i futur (cantaré)
4. El morfema de mode:
- Indicatiu: per exposar les idees (A mi m’agraden tots els esports)
- Subjuntiu: per expressar un desig (Tant de bo aprovi l’examen)
- Imperatiu: per donar una ordre (Dóna-m’ho ara mateix!)
5. El morfema aspectual:
- Perfectiu: les formes que presenten l’acció verbal acabada, és a dir, que té principi i fi, i són completes: vaig menjar, he passejat, havien vingut. Els temps verbals d’aspecte perfectiu són el pretèrit perfet d’indicatiu i tots els temps compostos.
- Imperfectiu: les formes que presenten l’acció verbal inacabada o en vies de realització, és a dir, que se’n coneix l’inici però no l’acabament: dibuixava, estudio.
Tipus de verbs
[modifica]els verbs es poden classificar en simples (una sola paraula) o en compostos/perifràstics (dues paraules: auxiliar + verb). Per formar les temps compostos necessitarem el verb més un auxiliar, el qual estarà en infinitiu (jo vaig comprar molt) o en participi (jo he comprat molt).
Les conjugacions* segons les vocals temàtiques que presenten a l’infinitiu, els verbs es classifiquen en tres conjugacions:
Primera (a) ...-ar Portar
Segona (e) ...-re Perdre
Tercera (i) ...-ir Dormir (pur) Fregir (incoatiu)
Dintre de cada conjugació podem trobar verbs regulars (tots es conjuguen igual) o verbs irregulars (no segueixen cap patró). Quan les formes verbals presentin certes irregularitats – o bé al lexema o bé a l’auxiliaritat – i, per tant, no segueixin els models corresponents de conjugació verbals, parlarem, aleshores, de verbs irregulars. De fet, les tres conjugacions presenten certes irregularitats; tanmateix, la segona és la més irregular. Vegeu l’annex amb la mostra de verbs regulars conjugats i amb els principals verbs irregulars.
Formes no personals
[modifica]Les formes no personals del verb són: l’infinitiu, el gerundi i el participi.
1. L'infinitiu pot realitzar la funció de substantiu. Un dels principals usos, a més de fer d’auxilars (jo vaig venir), és formar part de les perífrasis verbals.
2. El gerundi pot realitzat la funció d’adverbi. Pel que fa a l’ús del gerundi, cal vigilar perquè aquest no pot expressar mai una acció posterior a la del verb principal. És a dir, la frase “Hi va haver un gran nombre de visitants, provocant així la caiguda de la segona planta” és incorrecta, ja que el gerundi “provocant” és una acció posterior a la del verb principal “va haver”. Per tal que sigui correcte ha d’expressar anterioritat (havent sopat anirem al cinema) o simultaneïtat (Vaig anar-hi corrent).
3. El participi pot realitzar la funció d’adjectiu. El participi, a diferència de l’infinitiu i del gerundi, permet la flexió de gènere i nombre: polit, polida, polits, polides, per tant, es recomana fer sempre la concordança (Ja he rebut les cartes ja les he rebudes). Un dels principals usos, a més de fer d’auxilars (jo he vingut), és formar part de les perífrasis verbals.
Les perífrasis verbals
[modifica]són unes unitats verbals compostes de dues formes – una de variable i una altra d’invariable – que, en combinar-se directament o per mitjà d’una preposició, adquireixen un únic sentit verbal. Tant l’infinitiu, com el gerundi, com el participi poden formar part de les perífrasis verbals. Les més freqüents són:
Perífrasis d'infinitiu
[modifica]- d'obligació : haver + de + inf. : Haig de sortir
caldre + inf. : Cal examinar-se caldre + que + oració : Cal que us examineu
No són admeses les construccions “tenir que…”, “tenir de…”, “haver-hi que…”, “ser precís que…”
- de probabilitat: deure + inf.: Deuen ser els teus pares
- d'imminència : anar + a + inf. : Anàvem a pujar.
Estar a punt de + inf.: L'aigua estava a punt de sortir. Començar a + inf.: Començava a ploure.
- de possibilitat: poder + inf.: Podem demanar una reunió urgent.
- d'intencionalitat: voler + inf.: Volen aclarir l'assumpte.
- de reiteració : tornar a + inf.: Tornarem a fer-ho.
Perífrasis de participi:
- de conseqüència: quedar + participi: Vam quedar angoixats.
restar + participi: El problema restà solucionat. deixar + participi: La teva interpretació em deixa parat.
Perífrasis de gerundi:
- de duració: estar + gerundi: Estan estudiant.
El nucli del sintagma verbal, és a dir el verb, pot classificar de les següents formes:
1. Verb copulatiu (ser, estar, semblar) + compl. Atrib. Són verbs buits de contingut que serveixen d'unió entre el subjecte i el seu atribut. O Verbs predicatius + compl. Verbals. Són la resta de verbs que sí expressen una acció. Aquests es poden subclassificar en:
- Transitius: Necessiten un Complement directe (CD): He comprat pomes
- Intransitius: No necessiten un CD: He caminat molt
- Pronominals: verbs acompanyats de pronoms febles: rentar-se (reflexiu), queixar-se, atrevir-se, parlar-ne, anar-se'n, etc.
2. Verbs regulars o verbs irregulars
3. Verbs impersonals: ningú els fa l'acció (verbs meteorològics, haver-hi): plou, hi ha...
Utilització de les formes verbals: cal saber quin temps verbal s'ha d'utilitzar en cada situació.
1. IMPERATIU: Per donar una ordre en català utilitzem la 2a persona del plural (No fumeu) i no pas l'infinitiu (*No fumar)
2. IMPERATIU: per donar una ordre afirmativa
a. Beu aigua! b. Beveu aigua! c. Moveu l'armari! d. Encenguem el foc! • En aquest punt cal tenir en compte un aspecte: l'ús de la “g” en alguns verbs de la 2a conjugació. Com a norma general, l'imperatiu utilitza un “g” a la seva conjugació. Però hi ha vegades que no. Com a guia hem d'utilitzar les persones singulars, és a dir, si la 2a persona del singular no porta g, la 2a persona del plural tampoc en durà i si la 3a persona del singular sí que en porta, la 1a i la 3a del plural també en duran, tal com es mostra en l'exemple:
Beu tu Estigues tu Que begui ell Que estigui ell Tu = Vosaltres Que beguem nosaltres Que estiguem nos. Ell = Nosaltres i Ells Que beveu vosaltres Que estigueu vos. Que beguin ells Que estiguin ells
3. PRESENT DE SUBJUNTIU (acostuma a portar una “g”): per donar una ordre negativa. a. No begueu vi! b. No encenguem el foc! c. No mogueu l'armari! 4. PRESENT DE SUBJUNTIU: expressar un desig a. Tant de bo em donin un premi. b. Tant de bo pugui venir.
Irregularitats que cal recordar
[modifica]1. Hi ha verbs que segons la 1a persona es consideren incoatius (utilitzen “eix”) i o purs:
VERBS INCOATIUS VERBS PURS Fregeixo Pateixo Absolc Grunyo Bullo Sofreixo Imprimeixo Aparec Pressento Munyo Redueixo Neixo Conec Fujo Escullo
2. En català no hi ha cap infinitiu que acabi en –guer, ni cap gerundi que acabi en –guent, per tant, formes com sapiguer, sapiguent o capiguer, capiguent són incorrectes. Cal dir, saber, sabent i caber, cabent.
La correlació verbal: quan en una frase s’han de relacionar dos verbs, aquests s’han de correlacionar de la següent manera:
1. Present d’indicatiu + present de subjuntiu Desitgem que passis un bon dia
2. Pretèrit perfet d’indicatiu + pretèrit imperfet de subjuntiu Vaig desitjar que es recuperés ràpid
3. Si + Present d’indicatiu + futur Si demà em portes el pa, t’estaré molt agraïda.
4. Condicional compost + pretèrit plusquamperfet de subjuntiu Hauríem volgut que hagués menjat més
5. (Si) + Pretèrit imperfet d’indicatiu o de Subjuntiu + Condicional Simple Si no menties tans soviet, tothom et creuria Si vinguessis a casa t’ho donaria
6. Futur d’indicatiu compost / el present de subjuntiu + Futur simple: Les que hauran superat la prova tindran plaça Les que no superin la prova ho tindran difícil.
7. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu + Condicional compost Si haguessis vingut t’ho hauria donat Alerta! No s’ha de fer: *Si haguessis vingut t’ho hagués donat.