El Plàstic/tipus/Pvc

Salta a la navegació Salta a la cerca

Clorur de polivinil (PVC)

El policlorur de vinil és un plàstic fet de monòmers de clorur de vinil. La fabricació del PVC comença amb l’obtenció del clor, normalment per electròlisi de la sal, i de l’etilè (CH2 = CH2), un derivat del petroli que s’obté en les refineries petroquímiques. Al reaccionar el clor i l’etilè donen 1,2-dicloretà (DCE), del qual s’obté per piròlisi el clorur de vinil (o VCM) que, per polimerització, es converteix en PVC.

Història[modifica]

Els antecedents de la indústria del PVC es remunten a l'any de 1835, quan Justus von Liebig va descobrir el clorur de vinil en fer reaccionar el di-clor-etilè amb el potassi.

El 1915, l'alemany Fritz Klatten polimeritza el clorur de vinil mitjançant l'ús de peròxids orgànics. Però el PVC no va passar de ser una curiositat de laboratori fins a mitjans dels anys vint, quan Waldo Semon, un científic al servei de BF Goodrich, va desembocar en aquest singular material, de fantàstiques propietats, mentre estava buscant un substitut per al cautxú. Intrigat per la seva troballa, va experimentar fins a trobar la manera de fer-ho moldejable, donant inici a l'era d'aquest versàtil termoplàstic.

El 1926, el PVC va començar a ser produït comercialment a Alemanya. En breu, els primers productes, com impermeables i cortines per bany inundar el mercat. Les plantes de PVC van començar a florir als Estats Units durant els anys trenta i tan sols una dècada després, ja el PVC servia a una gran varietat d'aplicacions industrials.

A la dècada dels quaranta, el PVC va entrar al sector automotriu amb una de les seves més cèlebres aplicacions: les capotes de vinil. Els usos i tècniques es van multiplicar durant i després de la Segona Guerra Mundial, quan els fabricants de PVC bolcar la seva atenció en donar suport als esforços militars.

Durant els anys cinquanta sorgeix la indústria de joguines de PVC, els discos d'acetat de vinil i l'ús del PVC en pel·lícules flexibles per presència.

En el decenni dels anys seixanta, els mètodes per prolongar la durabilitat del vinil obren les portes per a les aplicacions de llarga vida útil en el sector de la construcció. Les canonades de PVC reemplaçar les seves predecessores d'asbest-ciment i aviat van transportar aigua a milers d'indústries i llars.

L'extraordinari desenvolupament del PVC en els darrers quaranta anys es reflecteix en innombrables aplicacions, incloent camps tan sofisticats com la cura de la salut i la informàtica. En iniciar el nou segle, els usos del PVC segueixen multiplicant i oferint noves solucions per fer més fàcils i segures les activitats humanes.

Propietats[modifica]

El PVC és un termoplàstic i per tant, s’estova amb la calor, tornant a ser sòlid i rígid quan baixa la temperatura; aquesta propietat permet el seu reciclatge. Entre les seves principals característiques trobem: alta densitat (1’38 g/cm3), poder calorífic baix (18900 Kj/Kg), molt resistent a l’atac d’àcids i bases, però molt rígid i inestable enfront de la calor i la llum ultraviolada.

És per això que, perquè el PVC pugui ser utilitzat com a envàs, se li afegeixen additius: plastificants, biocides, estabilitzants, antioxidants,... que li confereixen flexibilitat, protecció davant la llum ultraviolada, transparència i permeabilitat als gasos.

Podem distingir les ampolles d’aigua de PVC de les de PET perquè al fer una pressió sobre l’ampolla de PVC queda una lleugera marca blanca, i també perquè les de PVC tenen una ratlla la base (les de PET tenen un punt).

En resum, presenta les següents característiques:

  • Lleuger, amb una densitat de 1,4 g/cm3.
  • Resistent a l'atac de la majoria dels reactius químics.
  • Resistent a la intempèrie (sol, pluja, vent i aire marí).
  • Bona resistència mecànica i tenacitat (resistent a impactes i xocs).
  • Resistent a l'abrasió.
  • Resistent a l'acció dels fongs, bacteris, insectes i rosegadors.
  • Resistent a la corrosió.
  • Innocu: els productes finals del PVC no contenen clor ni organoclorats lliures.
  • Resistent al foc: no propaga la flama, és autoextingible.
  • Impermeable a gasos i a líquids.
  • Aïllant tèrmic, elèctric i acústic.
  • Elevada transparència.
  • Versàtil: les característiques físiques del PVC permeten als dissenyadors un alt grau de llibertat quan dissenyen nous productes: rígid o flexible, translúcid o opac, natural o acolorit, compacte o escumat, i a més amb una àmplia gamma de mètodes de processament.
  • Econòmic: fabricat amb baix consum d'energia, bona relació qualitat / preu.
  • Reciclable.

Aplicacions[modifica]

  • Els envasos de PVC que podem trobar, són, bàsicament:
    • Ampolles per a aigua mineral i sucs.
    • Algunes ampolles per a oli de cuina i vinagre,
    • Flascons i Pots: aliments, fàrmacs, cosmètica, neteja, etc.
    • Làmines o films: llaminadures, aliments.
    • Blisters: fàrmacs, articles diversos.
  • Construcció.
    • Tubs d'aigua potable i evacuació
    • Finestres, portes, persianes.
    • Sòcols, pisos, parets.
    • Làmines per impermeabilització: sostres, terres.
    • Canalització elèctrica i per a telecomunicacions.
    • Papers per a parets, etc.
  • Mobiliari: mobles de jardí, peces per a mobles, plaques divisòries.
  • Electricitat: parts d'artefactes elèctrics, aïllament de cables, caixes de distribució, endolls, carcasses i parts de computadores.
  • Medicina: guants quirúrgics, tubs, bosses per sèrums, transfusions de plasma i sang, diàlisi, catèters, vàlvules, davantals, botes, etc.
  • Automotriu: panells per a portes, taulers, cables, tapisseria, motllures, perfils per segell de finestres, filtres per aire i oli.
  • Vestimenta: calçat: botes, sabatilles, roba de seguretat i roba impermeable, guants i marroquineria.
  • Joguines: nines, pilotes, llits unflables, Piscines.

Impacte ambiental[modifica]

Tots els envasos de policlorur de vinil han d’anar identificats amb les sigles PVC, o bé amb el número 3 dins d’un triangle de fletxes que es persegueixen.

El PVC té un fort impacte ambiental al llarg de tot el seu cicle de vida, des dels impactes de la indústria d’extracció i refinament del petroli, fins a l’impacte ocasionat pel seu abocament ja que no és biodegradable i conté additius que poden migrar cap al sòl i les aigües, passant per la perillositat específica del DCE i el VCM. Donat que el PVC és el plàstic més difícil de reciclar, cal que fem un esforç per tal de minimitzar aquest residu, procurant adquirir envasos familiars, comprant els productes a granel reutilitzant el mateix envàs diverses vegades, preferint els envasos de vidre, etc.[1]

Els residus de PVC presents en els residus urbans representen generalment menys de l'1% del pes total d'aquests residus. Si bé la producció d'aquest plàstic voreja mundialment els 36 milions de tones per any, més del 65% s'utilitza en aplicacions de llarga vida útil, que mitja entre 20 i més de 100 anys. Aquesta és la raó per la qual només ara estan començant a ingressar en el corrent de residus molts productes de PVC elaborats anys enrere, originant un increment gradual en la disponibilitat d'aquests residus per a reciclatge.

El desenvolupament de noves tecnologies de reciclatge mecànic per dissolució i de reciclatge químic, auspiciat per la indústria del PVC, enforteix les perspectives d'aprofitament dels residus vinílics post consum, incloent la possibilitat de recuperar de les matèries primeres presents en mescles de residus de diversos productes.

El desafiament de la recuperació concentra actualment els esforços en tots els continents. A Europa, per exemple, el programa Recovinyl està impulsant esquemes dedicats a captar fluxos grans i ben localitzats de residus vinílics: residus de la construcció o demolició d'edificacions, entre d'altres, atorgant incentius econòmics als recol.lectors per cada quilogram de material recuperat.

L'ús massiu del PVC en la construcció o com a envàs, és controvertit i ha suposat campanyes en contra dels moviments ecologistes. Entre altres, els seus detractors parlen de l'impacte ambiental negatiu per diversos motius[2]:

  • el seu contingut de clor genera dioxines quan se sotmet a la incineració del residu.
  • l'ús de clor en el seu procés de fabricació.
  • el perill per la salut humana que suposa el seu ús en la construcció, en cas d'incendi per las seua toxicitat.

Referències[modifica]

  1. [1]
  2. Toxicitat del PVC (castellà)