El Plàstic/tipus/Altres plàstics

Salta a la navegació Salta a la cerca

Altres tipus de plàstics Dins de la classificació de altres tipus de plàstics segons la classificació de la Societat de Industries del Plàstic, SPI en anglès, podem trobar plàstics com el poliuretà (PU), acrilonitrilo-butadienestirè (ABS), policarbonat (PC) i els biopolímers, encara que hi ha molts més i el seu nombre augmenta dia rere dia [1].

Poliuretà[modifica]

És una resina sintètica que s'obté mitjançant condensació de polièsters. Es caracteritza per la seva baixa densitat.

És molt utilitzat com aïllant tèrmics i escumes resilients, elástòmers durables, adhesius i segelladors d'alt rendiment, pintures, fibres, segells, empaquetatges, juntes, preservatius, parts automotrius, en la indústria de la construcció, del moble i múltiples aplicacions més.

Acrilonitrilo-butadienestirè[modifica]

És un plàstic dur emprat en canonades, defenses d'automòbils i joguines. La seua producció utilitza butadiè i estirè a més d'acrilonitril, un producte altament tòxic. Donada la seva molt complexa composició química, l'ABS és extremadament difícil de reciclar.

Policarbonat (PC)[modifica]

Aquest plàstic va aparèixer en els anys cinquanta. És un termoplàstic del tipus polièster que s'hidrolitza amb l'aigua a elevades temperatura.

És amorf i transparent, aguanta una temperatura de treball fins a 135 º C, i té bones propietats mecàniques, tenacitat i resistència química amb una gran resistència a la calor i a les radiacions ultraviolades.

S'utilitza en indicadors lluminosos i fars d'automòbils, cascos de protecció i seguretat, col·lectors solars, lents òptiques o bases per a pel·lícules fotogràfiques, electrotècnia, aparells electrodomèstics, peces d'automòbils, luminotècnia.

Polioximetileno (POM)[modifica]

També es coneix aquest plàstic com resina acetàlica, poliacetal o poliformaldehído. Va ser obtingut per primera vegada pel químic Staudinger, però a causa de la seva inestabilitat tèrmica es va rebutjar la seva fabricació industrial.

El fet que les seves propietats mecàniques eren fins i tot superiors a les de les poliamides, va fer que es treballés intensament per resoldre aquest problema de baixa resistència tèrmica. Així el 1958 van aparèixer el homopolímer acetat, i el copolímer acetat. En el primer es va aconseguir la seva estabilitat tèrmica mitjançant additius. Al copolímer es va aconseguir empeltant a la cadena uns nuclis. Homopolímers i copolímers tenen algunes diferències en les seves propietats però en general podem dir de tots dos que tenen un bon coeficient de lliscament, bona resistència química als dissolvents i greixos, encara que deficient en mitjans àcids o molt alcalins, excel lents propietats mecàniques, i no absorbeixen aigua .

S'utilitza per a engranatges, coixinets, peces de petites màquines, fixacions d'esquís, etc.

Polimetacrilat (PMMA)[modifica]

Caspary i Tollens el van obtenir el 1873, però no es va utilitzar a gran escala fins que l'alemany Rom ho va fabricar i comercialitzar sota la marca plexiglàs.

Aquest plàstic té una gran transparència, a més d'elevada rigidesa i tenacitat, bona resistència química, fàcil model, i bon comportament dielèctric.

S'utilitza en múltiples aplicacions, accessoris per a banys, parabrisa i finestres d'avions, portells de vaixells, claraboies. També es pot modelar per colada. Es poden obtenir planxes per colada entre dues planxes de vidre que després poden ser fàcilment mecanitzades. Com que és un material molt transparent, s'utilitza també en òptica, lents de màquines fotogràfiques, ulleres. Per augmentar la duresa i evitar el ratllat de les lents se'ls dóna un tractament de fluoració.

Poliamida (PA)[modifica]

El 1930 Carothers i J. Hill treballant en els laboratoris de l'empresa química Du Pont de Nemours van descobrir un polímer amb el qual es podien fer fils de gran resistència, era la primera poliamida 6,6, que es va comercialitzar deu anys més tard amb el nom de Nylon.

El 1938 Schlack en els laboratoris de l'empresa alemanya Farbenindustrie aconseguia la polimerització de la PA 6, que es va comercialitzar amb el nom de marca Perlon.

Les poliamides s'aconsegueixen per la poliaddició d'un producte (PA 6), o la policondensació de dos productes diferents (PA6, 6). El nombre es refereix al nombre d'àtoms de carboni que es compon la molècula bàsica de la cadena. La PA 6 és la policaprolactama, la caprolactama té 6 carbonis. I la PA 6,6 és l'obtinguda per la policondensació de la hexametilendiamina (6 àtoms de carboni) i l'àcid adípic (6 àtoms de carboni)

Les poliamides presenten unes propietats físiques properes a les dels metalls com la resistència a la tracció entre 400 - 600 Kg / cm2. Tenen un coeficient de fregament molt baix no necessitant lubricants les peces sotmeses a fricció. Baix pes específic entre 1 '04 i 1' 15, bona resistència química, fàcil model, i resistència a temperatures de treball de fins a 1200º C. Totes aquestes propietats les fa apropiades per engranatges, coixinets, cremalleres, pales de ventiladors industrials, cargols ...

Tenen un inconvenient, la seva higroscopicitat. Absorbeixen aigua en un percentatge variable, això fa que disminueixin les seves propietats mecàniques, i augmenten el volum al inflar. El reforç amb fibra de vidre millora les seves propietats mecàniques i disminueix el risc de variacions de volum.

La poliamida 11 s'utilitza per al recobriment de peces metàl.liques mitjançant el sistema de sinterització en llit fluïdificat conegut popularment amb el nom de rilsanització (RILSAN és una marca comercial de poliamida 11)

Per exemple moltes panys i manetes de portes tenen aquest recobriment, també peces de vaixells

Biopolímers i compòsits de fonts renovables[modifica]

Els biopolímers són tots aquells polímers que s'obtenen a partir de recursos naturals, o de la transformació d'aquests. Podem formar molts tipus de biopolímers, com per exemple poliuretans, poliésters, polianhídrids..., són polímers produïts per fermentació bacteriana. La majoria són biodegradables, impermeables, homogenis i resistents als agents químics.

Aquests tipus de polímers actualment estan sent molt estudiats, tant perquè el petroli és cada cop més escàs, així com perquè els productes obtinguts a partir del petroli no són tant biodegradables com els obtinguts a partir de fonts. Aquests polímers els podem obtenir de diferents fonts naturals, ja siguin olis vegetals, grasses animals, sucres... Per tant, presenten grans avantatges, com són la seva disponibilitat, el seu cost, el fet que provinguin d'una font renovable, i finalment, que formen part d'una química més verda que els productes obtinguts a partir del recursos fòssils.

Com a aplicacions podem trobar entre d'altres:

  • Envasos per a begudes carbòniques (polihidroxibutirat).
  • Pous d'extracció de petroli.
  • Implants, pròtesis, catèters uretrals i traqueals, etc.
  • L'àcid polilàctic, natural zein, y poly-3-hydroxybutyrat es poden utilitzar com plàstics, substituint la necessitat de plàstics basats en poliestirè o polietilè.
  • Els polianhídrids, que s'utilitza en medicina encapsulant el medicament, normalment en forma de microesfera. Són útils perquè el grup anhídrid degrada relativament ràpid en presencia d'aigua o humitat, i això produeix que el medicament s'alliberi progressivament. En funció de la durada del tractament s'utilitzarà un o un altre. A més els monòmers que es formen al degradar no són tòxics i el cos els pot eliminar. Això permet realitzar tractaments de manera progressiva per via intravenosa.

Abastant sectors tan diversos com els següents:

  • Tèxtil.
  • Empaquetatge: envasos i embalatges (packaging).
  • Biomedicina: sutures, scaffolds, sistemes per a l’alliberació controlada de fàrmacs.
  • Sector farmacèutic: bolquers o gases.
  • Agrícola: làmines per cobrir i protegir les collites sense necessitat de retirar-les a final de cada collita.

El seu tret tecnològic diferencial és l’obtenció de nous materials de fonts renovables i biodegradables, respectuosos amb el medi ambient, sense l’ús de matèries primeres procedents de fonts no renovables.

Compòsits plàstic-fusta (WPC)[modifica]

Els compòsits plàstic-fusta (WPC) s’han obtingut mitjançant la realització d’una mescla entre diferents matrius polimèriques (LDPE, PP, HIPS, P3HB i PCL) amb diferents pols o farines de fusta, mitjançant una extrusora de doble fus. S’han emprat diferents mides de pols de fusta així com diferents dureses per tenir un ventall de producte més ampli. Les seues aplicacions es troben en els següents sectors:

  • Empaquetatge: palets, contenidors, safates, etc.
  • Construcció: material de reforç.
  • Mobiliari: mobles.

El tret tecnològic diferencial és la sinergia que s’obté de les propietats intrínseques de la fusta amb les propietats intrínseques per a cadascuna de les matrius polimèriques, fet que porta a un producte final amb propietats avançades i amb un cost menor que els dels seus components per separat.

Referències[modifica]

  1. Llista amb més de 600 tipus de plàstics (anglès)