Distopies feministes: una anàlisi de gènere del llibre els Desposseits d'Ursula K. Le Guin
Aquesta pàgina necessita alguna millora en el contingut o l'estil. Potser a la pàgina de discussió trobareu més informació sobre les seves mancances. |
Aquest llibre o capítol necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica per a complir certs estàndards. (Editeu-lo) Bona part està en castellà, cal una bona traducció. |
La ciència-ficció ha estat sovint considerada com a "gènere menor" dins el camp dels estudis literaris. Des d'una concepció elitista i classista del que hom entén per cultura, la crítica ha acostumat a etiquetar la ciència-ficció de "literatura d'entreteniment" orientada al ràpid consum, producte de la cultura de masses, digna únicament d'una mirada sociològica. Tanmateix, el menyspreu envers aquest gènere per part de l'anomenada "alta cultura" ha tingut efectes positius pel seu cultiu, ha afavorit que aquest habiti i generi circuits alternatius als del mainstream cultural. Les seves novetats enlloc de farcir pàgines de prestigioses revistes literàries, són comentades en fanzines i revistes produïdes pels propis afeccionats, els debats defugen els espais acadèmics per organitzar les seves pròpies convencions, i la seva difusió es realitza mitjançant botigues especialitzades, on les prestatgeries dedicades a les col·leccions comparteixen espai amb els còmics, i actualment amb els jocs de rol. Només per aquest factor, la seva capacitat de generar un territori subterrani i alternatiu als circuits de la cultura oficial, hauria de ser motiu suficient per convertir el gènere en atractiu per a una mirada crítica.
Tanmateix, la relació entre ciència-ficció i pensament crític no sempre ha estat fàcil, més enllà d'algunes obres mestres reconegudes: Un món Feliç i Farenheit 451 d'Aldous Huxley; 1984 de George Orwell i Cròniques Marcianes de Ray Bradbury, el pensament crític dominant (si és que podem admetre aquest oximoron) ha tendit a menysprear-la. No així, la crítica que defuig l'acadèmia i que s'expressa en formes menors a través d'Internet i edicions autoproduides on el gènere ha cultivat una força significativa.
Possiblement en aquest menyspreu hagi pesat la tradició naturalista i realista que amara la tradició crítica des dels temps de la Il·lustració. La literatura sancionada com a vàlida pel pensament crític ha oscil·lat entre el realisme naturalista que pretén descriure fidedignament les tensions socials que es desenvolupen en el seu context immediat, inaugurat per la prosa de Émile Zola, o les avantguardes literàries del segle XX, que pretenen subvertir les regles de composició formal, exportant la revolució al camp de la creació literària. No obstant això, l'elaboració de futurs o presents alternatius ha estat considerada sovint una temptació escapista, producte d'un pensament infantilitzant i víctima de l'alienació, difícilment conciliable amb la voluntat de "cientifitzar" la crítica, és a dir de l'intent de convertir el pensament crític en el fidel reflex de les regles que determinen el curs de la història.
Un altre factor que possiblement influeixi en el seu menyspreu, sobretot a nivell europeu, potser hagi estat el fet que es caracteritza per ser un fenomen en gran mesura anglonordamericà. Pesant-hi més els tòpics desqualificadors que una valoració crítica i sostinguda del seu potencial emancipador. Així, si bé és cert que ha existit una tradició reaccionària dins la ciència-ficció, més en la producció cinematogràfica que en la literària, ja sigui per la seva desconfiança conservadora envers els avenços científico-tecnològics, o per la construcció de l'altre com a potencial agressor/invasor, legitimant així la paranoia maccartista o els seus actuals avatars neocons, no podem oblidar que la ciència-ficció ha estat, de la mateixa manera que el gènere negre (una altra tradició literaria menyspreada), un espai de trobada i fermentació de la crítica malanomenada contracultural.
Amb aquest vikillibre pretenem rearticular pensament crític i ciència-ficció a partir d'una altra mirada, sovint considerada com a menor per ambdues tradicions: el feminisme. Considerem que aquesta recombinació entre perspectives minoritzades pot servir-nos per retroalimentar mútuament tots dos camps i alhora oferir-nos noves eines crítiques per deconstruir i reconstruir el món heretat. A fi d'acotar l'empresa, hem decidit centrar-nos en un llibre escrit per Ursula K. Le Guin "Els desposseïts, una utopia ambigua". Possiblement, si hom pot parlar d'una ciència-ficció política aquest llibre hagi passat a la història més com a una contribució a l'anarquisme que com a text feminista, malgrat que fou escrit per una dona que simpatitzava amb el feminisme nord-americà. Tanmateix, el nostre objectiu no és tant valorar les aportacions al feminisme que pugui contenir l'obra, com enfocar una mirada generitzada sobre el mateix. Si ens interessa el llibre d'Ursula K. LeGuin és en tant que el seu subtítol ens revela una clau d'interpretació: una utopia ambigua. Per a això, no pretenem desenvolupar una anàlisi literària sobre el conjunt de l'obra, sinó fixar-nos en com són construïts els gèneres i quines relacions mantenen entre si en els dos móns que ens representa: el planeta Urras dominat pel propietariat i el seu satel·lit Anarres on els exiliats d'una revolta llibertària intenten materialitzar l'utopia anarquista en una situació d'escassetat de recursos naturals. L'ambigüitat resideix en el fet, que lluny de representar un model ideal de societat, Anarres es veu obligat a dependre d'Urras a partir de l'intercanvi comercial per a la seva subsistència i que malgrat l'abolició de la propietat en la societat anarresti, existeix una tensió entre individu i col·lectivitat així com una tendència a la burocratització que genera noves formes de control social. Ara bé, una mirada de gènere radical (en el sentit d'anar a l'arrel) no pot conformar-se amb la descripció de com divergeixen ambdós móns respecte a la divisió sexual del treball o l'estructura de parentiu, sinó analitzar també les semblances en el manteniment de la diferenciació sexual (ja sigui mantenint la divisió home-dona o el binomi hetero-homosexual).
Per realitzar aquest recorregut hem preferit prendre embranzida des de lluny, situant primer el llibre dins el fil violeta d'escriptores de ciència-ficció, per posteriorment analitzar el potencial crític de les utopies/distopies des d'una perspectiva feminista, finalitzant la nostra corba parabòlica en l'anàlisi de la construcció generitzada dels Desposseïts. Esperem que disfruteu de la lectura tant o més com nosaltres ho hem fet en la seva edició. Last but not least, potser us sorprengui que algunes parts del nostre text estan escrites en una llengua diferent del català. Això és conseqüència de què una de les seves autores és mexicana i encara no domina la nostra llengua. Si bé amb un inici vam debatre la possibilitat de traduir íntegrament el text al català, posteriorment hem optat per respectar aquesta multiplicitat de veus. Amb això, no volem legitimar lPlantilla:'statu quo de diglòssia bilingüista, sinó experimentar noves formes d'escriptura col·laborativa on les identitats performades tendeixin a recombinar-se sense perdre la seva singularitat.
Narrativa, dona i ciència-ficció
[modifica]<<Els rols sexuals a la ciència-ficció són tant inalterables com el metall del casc d'una nau espacial, i l'emancipació una espécie desconeguda>> Sam Lundwall
El sorgiment de la ciència-ficció com a gènere literari no pot separar-se de la revolució científico-tecnològica que possibilita el sorgiment de la civilització industrial a finals del segle XVIII i inicis del XIX. Sota les llums del pensament il·lustrat, Occident experimentava una efervescència científico-tecnològica que canviaria l'autopercepció del món. L'any 1765 James Watt inventà el motor a vapor que permetria l'impuls definitu de la revolució industrial a Anglaterra, possibilitant no només el trànsit de l'era de les manufactures al capitalisme fabril, sinó també l'expansió de l'imperialisme a partir de la revolució que originà la seva incorporació en els transports (vaixells i ferrocarrils.) Alhora els germans Montgolfier elevaren el primer globus aereostàtic, que obria noves perspectives del món desconegudes abans, mentre Charles Darwin esmicolava el mite creacionista basilar en la cosmovisió cristiana a partir dels seus descobriments a l'arxipelag d'Els Galàpegs. El misteri de l'energia obria escletxes de llum, ja fos aquesta la calor a partir dels estudis de Lavoisser o el control de l'electricitat amb Benjamin Franklin i posteriorment l'invenció del motor elèctric amb Michael Faraday. El món canviava, i alhora que es reduïen les distàncies gràcies a la revolució dels transports i les telecomunicacions, la societat esdevenia cada cop més complexa, produint nous esclats socials. És en aquesta atmosfera de canvi que pren consistència un nou gènere literari que es distancia de la literatura fantàstica per l'incorporació de la reflexió al voltant de la ciència i la tecnologia així com per la seva projecció a presents i futurs alternatius, la ciència-ficció.
Frankenstein, el nou prometeu constitueix el primer llibre que inicia el cultiu del gènere. La seva autora fou una dona Mary Shelley filla de la feminista Mary Wollstonecraft i del filòsof William Godwin. Frankestein es distancia de la novel·la gòtica precedent, poblada de fantasmes i castells medievals, per encetar una lúcida i escèptica reflexió al voltant de les responsabilitats ètiques i morals de la tecnociència, representades en la seva voluntat de traspassar els límits de generar vida de la mort. Frankenstein representa en aquest sentit una reflexió antropològica sobre la relació entre l'obra i el seu creador, una obra que malgrat les intencions se li gira en contra dels seus designis a mesura que pren consciència del seu destí malhaurat. La figura del monstre creada per Mary Shelley no representa la personificació del mal, sinó el desdoblement de la voluntat del creador, amb el desig d'autonomia de la seva creació que es veu incompresa per la resta del món, la qual cosa el porta a generar mort i destrucció. Tanmateix, si bé podem explorar precedents del tema en les diferents versions del Golem, en el llibre de Mary Shelley la generació de vida no és el resultat de cap saber esotèric religiós (com succeix amb la Càbala que dóna la vida al Golem) sinó el resultat de l'aplicació dels descobriments científico-tecnològics (en aquest cas l'electricitat.) L'anàlisi de Frankenstein desborda les pretensions d'aquest article, tanmateix el que ens interessa ressaltar en relació amb els nostres objectius, és que l'inici del gènere de la ciència-ficció té el seu origen amb una dona, familiaritzada amb la reivindicació feminista i coneixedora dels avenços científico-tècnics, i que aquest fet potser no és causal.
Certament, la participació de les dones en la ciència-ficció ha estat sovint invisibilitzada. Si bé és cert que com tots els altres gèneres literaris, hi ha una predominància de firmes masculines, la veu de les dones ha estat present des dels seus inicis en la ciència-ficció. Per exemple, l'any 1915 l'escriptora Charlotte Perkins Gillman, reconeguda en la literatura feminista per la seva obra El paper de paret groc publicava Dellas un món femení on es descriu el viatge de tres expedicionaris Vandyke Jennings, Terry Nicholson i Jeff Margrave que arriben a un país habitat únicament per dones que es dediquen bàsicament al cultiu de l'agricultura i a la maternitat, es reprodueixen per partogenesi, per la qual cosa no precisen del coit per concebre, i mitjançant la manipulació genètica han aconseguit concebre únicament filles. Es tracta d'una societat cooperativa on les relaciones de competència han estat transformades en relacions de solidaritat. Uns anys després Thea Von Harbou va escriure el guió cinematogràfic de la distopia futurista Metrópolis dirigida pel seu marit Fritz Lang. Allí es concebeix la dualitat entre Afrodita una dona artificial i Maria que representa les virtuts femenines de la dona real. Metropolis representa un futur alternatiu dominat per la tecnociència on els soterranis de la civilització precisen del sacrifici dels seus treballadors que són literalment engolits per la màquina perquè a la superfície les classes benestant puguin gaudir dels privilegis del progrés.
Posteriorment, trobarem altres firmes femenines entre les que podem destacar Marion Zimmer Bradley, Vonda N. McIntyre, James Tiptree Jr. (pseudònim d'Alice Sheldon), Julian May, C. J. Cherryh, Lois McMaster Bujold, Nancy Kress, Connie Willis, Eleanor Arnason, Nicola Griffith, Mary Doria Russell, Elizabeth Moon, Nalo Hopkinson, Catherin Asaro, Sheri S. Tepper i Pat Cadigan. Ens sembla interessant apuntar que molts llibres de ciència-ficció no han estat traduïts al català i al castellà, sobretot aquells escrits per dones, fet que ens sembla força indicatiu.
Tantmateix, a l'abordar la interrelació entre dona i ciència-ficció no podem oblidar com són construits generitzadament els personatges femenins pels autors predominantment homes. Lisa Tuttle, escriptora i crítica de ciència-ficció va realitzar un llistat crític de quins eren els rols tradicionals assignats a les dones dins el gènere: "La verge tímida”, sovint segrestada a l'espera dels seus rescatadors masculins i que sempre necessita abundants i sencilles explicacions per entendre la complexitat dels enunciats científics; “La reina de les amazones”; dona que representa l'origen de tots els mals i advertència al lector envers les dones independents; “La científica conca i frustrada”, que ens recorda que l'èxit professional d'una dona comporta el seu fracàs com a amant, “La bona muller”, exemple de virtuts i repòs de l'heroi i “La germana petita gallimarsot”, a la qual si se li permet una certa independència, fins que arriba al seu destí final: esdevenir cònjuge i mare, previ pas per un virgintat desitjada un cop la seva sexualitat es faci explícita (Lara, 2005)
En aquest sentit, podríem afirmar que tret d'algunes excepcions existeix un estil femení i un estil masculí en la composició d'obres de ciència-ficció, que es veu representat tant en la trama com en la construcció dels personatges. Mentre les figures femenines en les escriptores de ciència-ficció acostumen a subvertir o transgredir els rols de gènere dominants, l'estil dels escriptors masculins reprodueix acríticament la seva posició subordinada dins la societat a partir dels estereotipus vigents. Així doncs, si fem un repàs de les diferents escriptores de ciència-ficció comprovarem que la temàtica del gènere no els és aliena. En alguns dels seus llibres trobarem personatges femenins que es caracteritzen per no reproduir els estereotipus dominants de gènere, (un exemple cinematogràfic el trobem en la tinent Ripley de la saga Alien, malgrat l'assumpció d'una caracterització cada cop més masculinitzada especialment en el segon i tercer film) i que subverteixen la subalternitat del gènere femení reclamant un protagonisme o que ens presenten altres models de societats on les relacions de dominació de gènere es troben alterades o són inexistents.
No obstant això aquesta divisió no és nítida, i com analitzarem posteriorment, autores de ciència-ficció simpatitzants del feminisme, com és el cas d'Ursula K. LeGuin, acaben per reproduir alguns dels rols normatius generitzats. Aquesta tensió ens interroga al voltant de fins a quin punt s'interrelacionen feminisme i literatura, i si és possible generar ficció fora de la matriu heteropatriarcal dominant.
Utopia, distopia i utopia ambigua en la novela
[modifica]El mot utopia ha estat emprat sovint amb una accepció negativa en el llenguatge corrent i ha servit comunament per deslegitimar certes propostes de transformació social; una proposta utòpica correspondria a irreal, fantasiosa i sovint ingènua, en contraposició a les propostes pragmàtiques (és a dir adaptades i adaptables al model actual de societat) o suposadament científiques (dotades de la legitimitat racional otorgada pel mètode científic). Nogensmenys, el pensament utòpic ha estat una constant dins el conjunt de la història occidental, tot representant una tensió indeleble entre les aspiracions humanes a un món més just i les constriccions socials dominants. Aquest fet ha comportat que l'utopia esdevingui un camp d'estudi fructífer per les ciències socials, atraient l'interès de diferents autors, entre ells Esteban Krotz (1988) que ha estat un dels estudiosos reconeguts de la tradició utòpica i la seva revalorització, i a qui prendrem com a punt de partença en el nostre recorregut.
Utopia deriviaria del grec topos (lloc) amb l'adició del prefixe -u, pel que passaria a significar un no-lloc, o lloc inexistent. L'ús del vocable a Occident es popularitzaria a partir de l'obra homònima de Tomàs Moro, i serà usat per designar tot un gènere literari i un estil de pensament que podem resseguir al llarg de la història de la literatura i del pensament en les obres de Plató, el propi Moro, Tomasso Campanella i Etiènne Cabet, on se'ns mostren societats on l'ésser humà ha pogut autorealitzar-se (Krotz :11-12) La societat present a l'utopia es representa com l'antítesi de la societat existent i la seva funcionalitat seria la d'il·lustrar la contingència de l'ordre heretat i la possibilitat de generar models alternatius. A més a més, tota utopia reté un element desmistificador: l'anàlisi d'una societat on són abolides les contradiccions ens permet diagnosticar les causes de la misèria i el descontent de les nostres societats presents. Una de les funcions de l'utopia ha estat la crítica a la societat existent mitjançant la descripció d'una societat futura alternativa. Sovint les utopies, són també ucronies (del grec kronos temps) ubicades en un passat remot o en un futur incert. A fi de completar aquest quadre semàntic, caldria afegir les distopies que representarien un lloc no desitjable, i que sovint corresponen a una utopia negativa que ens mostra els efectes que poden tenir el desenvolupament de les actuals dinàmiques socials. Des de l'inici de la ciència-ficció, l'utopia ha estat cultivada com a recurs literari i com a eina de crítica social. L'utopia en la ciència-ficció acostuma a presentar-se com a utopia científico-tecnològica mostrant-nos altres móns possibles a partir de progressos científics alternatius. Dins el gènere, una de les accepcions que ha estat amb més èxit cultivada ha estat la distopia, arribant a la seva culminació amb el sorgiment de la corrent cyberpunk (alguns dels seus autors més rellevants serien William Gibson, Pat Cadigan, Bruce Sterling o Neal Stephenson). El cyberpunk sorgeix amb força als Estats Units a la dècada dels 80' recollint el llegat underground d'autors com [[w:en:Philip K. Dick|Philip K. Dick] per representar una societat futura immediata, on els avenços informàtics i biotecnològics han comportat la quasi desaparició dels estats, conduint a un món dominat per grans corporacions que poc es diferencien de les organitzacions criminals, i enfront de les quals s'enfronten antiherois que usen els seus coneixements informàtics per penetrar en les xarxes d'informació. Un dels principals encerts de la narrativa cyberpunk fou avançar-se als impactes de la revolució informacional, dibuixar els conflictes emergents en una societat cada cop més dominada per lobbys empresarials que controlen els fluxes de l'informació i on la resistència es desenvolupa de forma labil i ambigua, lluny de l'ètica i l'èpica de les grans narratives modernes. Paral·lelament, tot i que amb un impacte enor sorgí l'steampunk una distopia ucrònica ubicada en un segle XIX alternatiu, on l'invent de la màquina de vapor i els primers sistemes informàtics de Babbage han permès un avenç de la robòtica i dels sistemes cibernètics generant un híbrid entre la societat victoriana i la societat informacional. En trobem exemples d'aquest darrer en l'obra d'Sterling i Gibson The Difference Engine i el film Wild Wild West.
Els Desposseïts una utopia ambigua
[modifica]Tal com indica Paul Brian a l' Study Guide dels Desposseits, poc després de la primera guerra mundial l'escriptura d'utopies positives en el gènere de ficció tendí a declinar fins a arribar pràcticament a desaparèixer, en el seu lloc van prendre força les distopies com a encarnació del sentiment de desencís post-conflicte bèlic. Trobem exemples de distopies en 1984 de George orwell o Un Món Feliç d'Aldous Huxley. No serà fins als anys seixanta i setanta que dins la nova onada contracultural nordamericana s'experimenterà amb la creació de noves utopies, ja siguin literàries com Ecotopia d'Ernest Callenbach o Tritó de Samuel R. Delany o divulgatives-socials com L'experiment Walden Dos d'en B.F. Skinner. A diferència de la fornada anterior, la nova literatura utòpica es caracteritzarà per mostrar també les contradiccions i debilitats dels nous models de societat proposats. Es tractaria doncs en certa manera d'utopies ambigues, si bé la primera que prendrà aquest nom com a autodefinitori serà precisament Els Desposseïts. LeGuin al subtitular així el seu llibre ens apunta a que més enllà d'una plana descripció del model de societat on serien resoltes totes les contradiccions, la societat anarquista narrativitzada es veu afectada per les tensions entre l'individu creador i les tendències burocratizadores presents, entre els desitjos i els resultats.
Així doncs, l'ambigüitat la trobem sobretot amb el desenvolupament de la burocratització dins la societat anarresti. Un exemple de burocrata seria el cas de Sabul, científic anarresti que s'apodera dels coneixements de Shevek per augmentar el seu prestigi dins l'Abbeney Institute.
"Tal como Mitis lo había predicho, era «el hombre de Sabul». Hacía años que Sabul había dejado de ser un físico eficiente; la reputación de que disfrutaba la había conseguido apropiándose del pensamiento ajeno. Shevek era el cerebro pensante, y Sabul cosechaba los honores." (K. Le Guin, 1974, pàg. 124)
L'anarquisme odonià s'expressa mitjançant màximes i aforismes "Excess is excrement" "to make a thief, make a owner", "to create crime, create laws",... recollides en el seu llibre The Analogy. Aquesta escriptura aforística es vincula amb l'interès de l'autora pel Tao Te Ching. Tanmateix, conté en si mateix una paradoxa. L'aforisme és deutor de l'interpretació, i en aquest sentit s'expressa la tensió entre l'interpretació individual i lliure que realitza Shevek i la desenvolupada pels acaddèmics anarresti.
És justament en aquesta tensió entre tradició i creació on s'expressa amb major crudesa el caràcter ambigu de l'utopia leguiniana. Podríem en aquest sentit contraposar l'interpretació de Gadamer amb la de Cornelius Castoriadis. El pensador alemany continua el pensament encetat per Heidegger, però no obstant això, les seves idees no se centren en la investigació del sentit del ser, sinó en l'exploració hermenèutica de l'ésser històric a través del llenguatge, entroncant amb la fenomenologia diltheyniana. Per Gadamer des de la seva concepció de l'ésser com a ésser històric podríem afirmar que prejudici i tradició constitueixen possibilitats que ens permeten obrir nous camins dins l'esdevenir històric. El ésser històric es caracteirza per viure dins d'una tradició i només per què hi ha tradició històrica donada, poden obrir-se aquests nous senderis. Per contra, Castoriadis considera que precisament l'ontologia heretada és el que ens impedeix pensar la dimensió instituent de la societat.
D'altra banda, ens sembla interessant per tal d'analitzar aquesta ambigüitat entendre on s'encabeix aquest llibre i quina és la contraposició que Leguin realitza entre els dos mons, Anarres i Urras i quins paral·lelismes podem establir.
El llibre els Desposseits forma part de la série Ekumen que descriu una xarxa interplanetària habitada per 83 planetes i tres mil nacions. L'Ekumen no seria un govern sinó una forma de coordinació entre els planetes que la conformen. Entre els llibres que formen la série Ekumen, a més dels Desposseits (1974) caldria destacar El món de Rocannon (1964); Planeta de exili (1966); Ciutat de ilusions (1967); La mà esquerra de l'obscuretat (1969); Quatre camins cap el perdó (1995) i El relat (2000.) El terme Ekumen procedeix del grec oikosmenikos i significaria "móns habitats", en alguna de les obres de LeGuin també ha rebut el nom de Lliga de tots els móns.
Anarres i Urras, els dos planetes on discorre la novel·la, representen la contraposició especular entre dos móns bessons, anomenats Cetians donat que orbiten al voltant de l'estrella Tau-Ceti, pertanyent a la constel·lació de Cetus (la Balena) i amb una massa similar al sol. Tau Ceti es tracta d'una estrella que existeix realment i que dista dotze anys llum del sistema solar. Ambdós planetes formarien part de l'univers Hainish, ja que Urras (el planeta d'on són originaris tots els habitants d'Anarres) fou colonitzat fa mil·lennis pels Hain, habitants del planeta homònim i un dels més importants de l'Ekumen, que inicià l'exploració de l'univers i des d'on començà la colonització dels altres móns.
Ambdós planetes (Anarres i Urras) conformarien respectivament dos models de societats diferents: una societat basada en la propietat (Urras) i una anarquista on la propietat hauria estat abolida (Anarres). La inspiració en el model de societat anarquista descrit per Le Guin cal cercar-la no tant en els clàssics anarquistes del XIX ([w:en:Bakunin|Bakunin]], Proudhon, Kropotkin) com en el treball del pacifista, gestàltic i anarquista nordamerica Paul Goodman.
Cadascun d'ambdòs planetes concebeix a l'altre com el seu satèl·lit, partint doncs d'una situació d'incomprensió mútua. Així quan el protagonista contempla el plenilunni a Urras, és a dir el seu planeta d'origen, afirma: "Sale la luna, pensó, con un sentimiento de gratitud ante algo que le era Familiar. No hay rupturas en la totalidad del tiempo. De niño había visto cómo salía la luna desde la ventana del domicilio en los Llanos, junto a Palat; la había visto cómo asomaba por encima de las colinas de la adolescencia; sobre las llanuras resecas de La Polvareda; por encima de los tejados de Abbenay, contemplándola junto con Takver. Pero aquélla no era la misma luna." (K. Le Guin, 1974, pág. 98)
El que ara veu el protagonista és el seu propi planeta, Anarres, com una lluna, experimentant el fet de posicionar-se en una altra mirada, el que uns anys abans havia estat tema de conversa entre els seus amics:
"Nunca se me había ocurrido pensar —dijo Tirin, imperturbable— en el hecho de que allá arriba, en Urras, hay gente sentada en una colina que mira a Anarres, que nos mira a nosotros, y dice: «Mira, ahí está la Luna». Para ellos nuestra Tierra es la Luna de ellos, y nuestra Luna es la Tierra." (K. Le Guin, 1974, pág.49)
Tanmateix, la interrelació entre ambdós planetes no acaba en el fet de compartir un mateix sistema solar. D'una banda, Urras i Anarres mantenen una relació de mútua interdependència a partir de l'intercanvi comercial de recursos, tot i que es tracta d'un intercanvi desigual.
"Traían aceites fósiles y productos derivados del petróleo, piezas mecánicas delicadas y elementos electrónicos que la industria anarresti no estaba en condiciones de proporcionar, a menudo alguna nueva cepa de árboles frutales o de plantas gramíneas. Y regresaban a Urras cargadas hasta el tope de mercurio, cobre, aluminio, uranio, estaño y oro. Era, para ellos, un negocio pingüe. La distribución de tales cargamentos ocho veces al año constituía la función más prestigiosa del Consejo Urrasti de Gobiernos Mundiales, y el acontecimiento más importante en el mercado de valores urrasti. En la práctica, el Mundo Libre de Anarres era una colonia minera de Urras." (K. Le Guin, 1974, pàg.100)
El destí d'ambdòs móns es troba travat per la dependència material que tenen dels recursos. Però mentre Urras és un planeta que disposa de recursos abundants on regeix un conflicte bipolar entre dues poderoses nacions A-Io (on impera el propietarat) i Thu (un sistema comunista), Anarres és un planeta àrid, amb insuficients recursos naturals excepte l'explotació minera i la pesca, el que l'impedeix ser autosuficient.
El científic ioti Pae fa una caracterització de Thu com a un sistema estatista i altament repressor: "—Aquí, en A-Io, la gente educada se entera de las noticias por el telefax, la radio y la televisión, y las revistas semanales. Estos periódicos los leen casi exclusivamente las clases bajas, escritos por iletrados para iletrados, como podrá ver. En A-Io hay absoluta libertad de prensa, lo que significa, como es lógico, que tenemos un montón de basura. El periódico thuviano está mucho mejor escrito, pero informa sólo de aquellos hechos que a la Junta Permanente le interesa que se sepan. En Thu la censura es total. El Estado es todo, y todo es para el Estado. Un sitio poco apropiado para un odoniano ¿eh, señor?" (K. Le Guin, 1974, pàg. 88)
Podriem establir un cert paralelisme entre Urras i l'estat del món l'any 1974 any de publicació del llibre. Urras es troba fracturat per la guerra freda que es manifesta en la tensió bipolar entre el propietarat d'A-Io i la societat comunista de Thu. La representació de la societat comunista que desenvolupa Ursula K. Le Guin és altament negativa i correspondria a la representació vigent als Estats Units de l'URSS estalinista, un sistema policial i autoritari on la divisió entre científic i espia és borrosa, com en el cas de Chifoilisk. L'estat d'A-Io, habitada pels iotians correspondria en canvi als Estats Units i el bloc occidental, mentre la tercera nació Benbili envaida per Thu podria correspondre a l'anomenat tercer món o al conjunt dels països no alineats. Anarres, per contra se'ns presenta com una materialització de l'anarquisme a partir de l'autoorganització d'una societat cooperativa no regida pel règim del propietat, el seu referent en l'època de Ursula K. Le Guin caldria buscar-lo en les experiències comunals que des de perspectives llibertàries i ecologistes prenen consistència en l'escena contracultural nordamericana. Tanmateix, tot i que el llibre està relacionat amb el seu context socio-històric, el traspassa i la seva lectura actual continua mantenint vigent interrogants sobre la interrelació entre móns i el diàleg amb l'altre.
La comprensió de l'altre
[modifica]En els precedents immediats que situen la història, i que van apareixent de forma fragmentaria al llarg de la seva trama argumental. Anarres fou colonitzat en un inici com a colonia minera d'Urras, una petita colonització que amagava el fet que el govern de Thu instal·là una base secreta, el descobriment de la qual causà una commoció entre les nacions que conformen Urras. Posteriorment i en part com a entesa envers aquest problema internacional i necessitat de respondre a la revolució anarquista dirigida per Odo, que no va aconseguir triomfar però tampoc ser destruïda, s'oferí als anarquistes odonians la possibilitat de desplaçar-se a poblar Anarres per fer realitat la seva utopia anarquista, durant prop de vint anys les naus espacials van anar desplaçant prop d'un milió d'odonians d'Urras a Anarres fins que finalment el pont aerospacial fou tancat al trànsit de persones i restringit únicament al comerç de mercaderies. Allí hi ha l'únic mur en tot Anarres que separa el port espacial de la resta del planeta.
"El muro encerraba no sólo el campo de aterrizaje sino también las naves que descendían del espacio, y los hombres que llegaban a bordo de las naves, y los mundos de los que provenían, y el resto del universo. Encerraba el universo, dejando fuera a Anarres, libre. Si se lo miraba desde el otro lado, el muro contenía a Anarres: el planeta entero estaba encerrado en él, un vasto campo-prisión, aislado de los otros mundos y los otros hombres, en cuarentena." (K. Le Guin, 1974, pág. 11-12)
La novel·la s'inicia precisament amb el trencament d'aquesta situació d'incomunicació amb el viatge del físic anarresti Shevek a Urras. La voluntat que anima Shevek a iniciar el seu viatge és la seva creença que més enllà de les resistències entre ambdues societats és possible establir un diàleg enriquidor entre els dos móns omnicetians.
Shevek porta amb si un regal per a Urras, una nova teoria física que faria possible la comunicació interestelar, l'invenció de l'ansible, multiplicant així aquest diàleg al conjunt de l'Ekumen. La preocupació pel diàleg i la comunicació amb l'altre són una constant en el llibre. Precisament aquesta voluntat de comunicació es comença a donar quan es problematitza la inscripció escrita al mur del port d'Anarres: la necessitat de contactar i dialogar amb l'altre com a forma de trencar l'aïllament. En aquest sentit, Shevek trenca amb la tradició anarresti que prohibia els viatges amb Urras, però segueix fidel a l'utopia odoniana. L'utopia no finalitza amb la creació d'una altra societat, sinó que aquesta necessita comunicar amb la resta de l'univers, expandir-se si no vol enquilosar-se. Shevek ha copsat el perill que amenaça Anarres a partir de la seva burocratització i decideix viatjar a Urras, on seguirà però defensant el model de societat odoniana i, fins i tot, participarà en manifestacions de rebuig al govern d'A-IO.
Els habitants d'Anarres han creat el seu propi llenguatge: el pràvic. En aquest sentit, el llibre s'acull a l'hipòtesi Sapir-Whorf que afirma que existeix una relació directa entre les categories gramaticals de la llengua que parla una persona i la seva comprensió del món. Així, pels habitants d'Anarres no existirien els possessius i el seu llenguatge es diferenciaria del parlat en Urras, construint un llenguatge artificial, a imatge de l'Esperanto. L'hipòtesi Sapir Worth ja havia estat explorada anteriorment dins la ciència-ficció en el llibre "Els llenguatges de Pao" de Jack Vance, qui va utilitzar també l'expressió Ekumen per referir-se als móns habitats en la seva saga Els Princeps Dimoni.
"En právico las formas singulares del posesivo eran empleadas principalmente para dar énfasis; el idioma común las evitaba. Los niños pequeños podían decir «mi madre», pero pronto aprendían a decir «la madre». Nunca decían «mi mano me duele», sino «me duele la mano», y así sucesivamente; nadie decía en právico «esto es mío y aquello es tuyo»; decían «yo uso esto y tú usas aquello»." (K. Le Guin, 1974, pág 66)
El port espacial d'Anarres constitueix l'única via de comunicació amb Urras. Durant anys els científics d'ambdòs planetes han anat intercanviant llibres al voltant dels seus avenços en teoria física, el que ha comportat la necessitat d'aprendre els idiomes i iniciar la traducció de textos, especialment a Urras, un dels més interessats en l'avenç tecnològic per la seva concepció instrumental del coneixement científic. El viatge de Shevek constitueix la primera trobada entre ambdues alteritats. El viatge compte amb el suport de Saio Pae, físic d'Urras interessat en els avenços d'Anarres, i amb la desconfiança d'una part important de la comunitat anarresti. Al principi del viatge Shevek assistirà a la universitat de Ieu Eun de Nio Esseia (capital d'A-Io.)
El llibre està construït alternant dues visions: la vida de Shevek a Anarres anterior al viatge, el que ens permet conèixer el funcionament de la societat anarresti i les seves experiències a Urras que li serviran a l'autora per descriure la realitat del Planeta. Tanmateix, el viatge de Shevek es restringeix a A-Io i només disposem d'informacions de Thu i Benbibli.
Anarres representa un model cooperativista i anarquista de la societat on la propietat ha estat abolida i la divisió del treball és organitzada racionalment. Tanmateix, Anarres no és exent de perills, un d'ells queda reflectit en la trama del llibre és el de la burocratització. Precisament, és la desconfiança envers un sistema que tendeix a burocratitzar-se i a oblidar els seus orígens el que impulsa a Shevek a viatjar a Urras.
Shevek es troba davant l'existència de dues teories físiques, les basades en els principis de seqüència (el temps es mou linealment) i en el principi de simultaneitat (tot els temps són presents alhora), la seva voluntat seria superar aquesta dualitat a partir d'una nova Teoria temporal General. Aquesta permetria la creació de l'ansible, un dispositiu que permet comunicar-se a una velocitat superior a la de la llum. En aquest sentit contradiria la teoria de la relativitat d'Einstein, per la qual la informació no podria viatjar a una velocitat superior a la de la llum. L'autora afirma que ansible deriva del terme anglès answerable que pot respondre's permetent la comunicació interestelar. El terme ha estat emprat per altres autors de ciència-ficció com Orson Scott Card, Elizabeth Moon, L.A. Graf, Vernor Vinge i Dan Simmons i Philip Pullman. El problema és que les teories de Shevek no casen correctament amb la física tradicional anarresti, que com la resta de la societat ha tendit a burocratitzar-se i gelificar-se. Aquesta disconformitat impulsa en primer lloc a la comunicació amb els físics d'Urras, interessats en la nova teoria, i posteriorment serà un dels incentius del seu viatge a Urras.
Podriem establir dos leit motivs centrals en el desenvolupament del llibre: la problemàtica de la comunicació entre dos móns i la tensió entre individu i societat. Pel que fa al primer, ens trobem doncs davant d'una reflexió hermenèutica que gira al voltant de la comprensió de l'altre. Le Guin sempre ha tingut una orientació envers la problemàtica de traducció cultural, possiblement hi influí el seu context familiar. El pare que dóna la K. al cognom era Alfred Kroeber, reconegut antropòleg. Els prejudicis presents entre urrasti i anarresti constitueixen les bases de la dificultat de la comprensió, no només entre dos llenguatges diferents el pràvic i l'urrasti, sinó entre dues interpretacions del món radicalment diferents. Cadascuna d'aquestes visions representaria pels seus integrants un horitzó "l'àmbit de visió que abarca i tanca tot el que és visible des d'un determinat punt" (Gadamer: 372) L'exigència hermenèutica implica que "cadascú es posi en el lloc de l'altre per poder-se entendre" (Gadamer: 373) Shevek considera que el llenguatge de la ciència podria assolir una "fusió d'horitzons" que ens permeti posar a prova els prejudicis sobre els quals es basen ambdues interpretacions. No es tracta d'arribar a una situació d'indiscernibilitat, sinó precisament de prendre la ciència com a motor per fer possible aquesta mútua comprensió. Tanmateix, i malgrat l'invenció de l'ansible, el desig de Shevek fracassa.
El símbol de l'odonianisme és el cercle que inclou cada individu dins el grup i que emfatitza una aproximació holística de la vida. El cercle recull la visió que tot inici és un final i el llibre en si té una concepció circular, acaba on ha començat: amb la partença de Shevek. Entremig s'ha alternat l'infància de Shevek.
La construcció del gènere i el sexe en la novela
[modifica]El género es una categoría de análisis interrelacional, según Scott (1985), que nos permite mapear las relaciones sociales entre hombres y mujeres. Sería interesante, entonces -afirma la autora-, indagar cómo se contruyen estas relaciones a distintos niveles: simbólico, normativo, económico, político, estructuras de parentesco y sujetividades. Es decir que el género atraviesa diferentes aristas de lo social que al mismo tiempo se relacionan entre sí.
Para otras autoras como Celia Amorós (1994), el meollo del asunto estriba en la constitución de esferas diferenciadas dentro de lo público y lo privado, dónde la mujer está circunscrita al espacio privado, mientras que el varón es quién habita el ámbito público y, por ende, es quien tiene la posibilidad de ser sujeto, es el individuo dotado de derechos propios de la Ilustración. Ello si bien denota tintes del feminismo de la igualdad, no deja de ser una discusión vigente detro de las posiciones genéricas actuales, así como dentro de los debates de la Modernidad-Posmodernidad. Toda vez que autoras posfeministas como Braidotti (2004) siguen reflexionando sobre la constitución del sujeto femenino. Para ella el género es:
"(…) una noción que ofrece una serie de marcos dentro de los cuales la teoría feminista ha explicado la construcción social y discursiva y la representación de las diferencias entre los sexos" (p. 134).
Y es éste el componente que pervive en distintas nociones de género, el hecho de que se trata de una construcción social de la diferencia sexual. Ahora bien, no debe pasarse por alto la conformación de lo que Gayle Rubin (1975) denomina sistema sexo/género, es decir:
"(…) el conjunto de disposiciones por las que una sociedad transforma la sexualidad biológica en productos de la actividad humana, y en el cual se satisfacen esas necesidades humanas transformadas" (p. 37),
También se ha mantenido en nuestras sociedades un sistema dicotómico a través del cual el sexo se vincula a lo biológico y el género a lo social, manteniendo una dicotomía naturaleza-cultura. Es por ello que los planteamientos de Butler (1997) sobre la performatividad del género son altamente desafiantes a este respecto pues nos llevan a pensar que no sólo el género es una construcción lingüística o performativa -y por ende cultural- sino que el propio cuerpo también lo es.
De esta manera, queremos advertir al lector/a que en las líneas que siguen a continuación encontrará reflexiones que transitan por distintos puntos de esta cuestión, la de un mundo generizado, que continúa en permanente debate interno pero en las que se mantendrá el género como una cuestión vigente dentro del análisis social y que no deja de producir ciertos malestares que, en algunos momentos podrán concluir en argumentaciones que se contradigan entre sí pero que, no obstante, mantienen un hilo conductor de debate en torno al género que, sin duda, guarda mucho en común con la reflexión arriba presentada sobre la utopía y la distopía o acaso con la ambigüedad. Sin más preámbulo…
Gèneres, sexes i sexualitats a Urras i Anarres.
[modifica]Com ja hem anat dient, la novel·la els Desposseïts es troba inserida en el context nord-americà que va viure l’autora, un context en el qual la dona com a subjecte col•lectiu lluitava per reclamar els seus drets i aconseguir la seva emancipació. En aquell context, les lluites feministes anaven adreçades a construir les bases de la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits. Aquestes lluites pretenien abolir les discriminacions vers les dones a partir de reivindicacions per la igualtat en l’àmbit jurídic, laboral, sexual, social, etc.
En la novel·la, tot i que les qüestions feministes no són el principal focus de l’obra, són molt rellevants i es fan presents en els dos móns, en les formes de fer, de comportar-se, en els discursos, les pràctiques, etc. que desenvolupen els seus habitants.
Aquestes qüestions es van explicitant sobretot a través dels discursos de Sheveck , de la seva incomprensió d’un món el qual no entén, un “altre” món regit per unes normes que sovint esdevenen per ell inintel•ligibles. Un món, més pròxim al que vivia l’autora que identifiquem com a real tot i que sigui una ficció, Urras, que discrimina les dones a nivell laboral, que les relega a l’àmbit domèstic, que les menysprea i les ridiculitza. Un món que construeix dos gèneres diferenciats i oposats: un gènere femení, caracteritzat per la passivitat, la submissió, la debilitat, la bellesa, etc. i, un gènere masculí, caracteritzat per la força, la intel•ligència, el domini, el poder, la raó, etc. A partir d'aquesta dicotomia s'estableixen relacions de poder d'un gènere, el masculí sobre l'altre, el femení. Així veiem en el discurs de Pae, un dels científics d'Urras, la desvalorització i el menyspreu de les capacitats intel·lectuals de les dones:
"Científicos. Ah, sí, son todos hombres. Hay algunas profesoras en las escuelas de niñas, pero nunca pasan del nivel secundario. [...] No pueden dedicarse a las matemàticas; no tienen cabeza para el pensamiento abstracto; no es un campo para ellas. Usted sabe lo que quiero decir, lo que las mujeres llaman pensar es lo que hacen con el útero. Por supuesto, siempre hay algunas excepciones, mujeres espantosamente cerebrales con atrofia vaginal" (K. Le Guin, 1974, p. 82).
Sobre la existencia de esta contraposición: masculino y femenino, encontramos otro pasaje de la novela, por ejemplo, en el cual Shevek se encontraba en Urras, Oiie le invitó a cenar a su casa y al conversar con Sewa Oiie, la esposa de éste, Shevek:
"(…) reparó de pronto que le hablaba a ella casi exclusivamente, con una cordialidad y un deseo de agradar que a él mismo le sorprendió. ¡Pero era tan bueno hablar otra vez con una mujer! No le sorprendía que se hubiera sentido aislado, viviendo una existencia artificial, entre hombres, siempre hombres, sin la tensión y la atracción de la diferencia sexual" (K. Le Guin, 1974, p. 151).
A través de ello, la autora nos interpela con la puesta en juego de esta utopía donde los mundos no son tan diferenciados ni tan lejanos el uno del otro. En un mundo así, no nos extrañaría la presencia de una mujer en la academía o en el ámbito público en general, sino que su ausencia sería lo extraño.
La diferenciació entre aquests dos gèneres però també crea resistències, de dones que aprofitaven els trets de gènere que se’ls assignaven per performar-los, per reapropiar-se’ls, així veiem com per exemple Vea, un dels personatges femenins d'Urras, utilitza la seva feminitat per invertir les relacions de poder amb els homes, per dominar-los. A partir d'aquestes resistències la construcció dels gèneres trontolla, doncs els seus ciments són qüestionats. Així a través de les pràctiques de la performativitat de gènere veiem com es citen les normes que governen la realitat i com aquesta és reproduïda i alterada durant la seva reproducció (Butler, 2001).
D'altra banda, en les classes baixes, en els desposseïts, aquesta construcció, tot i que l'autora no s'hi extengui, pren límits borrosos. Les dones participen en la lluita, en les reivindicacions al carrer. Tot i això, segueixen sent els homes aquells que dirigeixen aquesta, qui organitzen i decideixen la forma i el contingut de les mobilitzacions. Són aquests qui parlen amb Sheveck sobre la importància de la seva presència entre ells i sobre el que simbolitza, ja que esdevé un símbol d'una utopia real, d'una societat que ells anel·len.
L’autora crea un món en contraposició aquest, Anarres, on les discriminacions en teoria són superades, un món on no hi ha desigualtats per raó de gènere, on les dones treballen en les mateixes condicions que els homes, on no se les discrimina a nivell de drets, on els noms no es consideren ni femenins ni masculins, etc. Un món imaginari que permet estructurar i plantejar noves formes de relació i permet repensar qüestions que són bàsiques pel feminisme. La lectura de la novel·la permet imaginar un món amb relacions i normes diverses, permet repensar-lo. És interessant la relació que s'estableix o que estableixen certs autors entre pensament i imaginació, a partir de la qual la imaginació proporciona elements al pensament que li permeten en aquest treballar amb certs objectes, esdevenint la imaginació la clau del pensament.
Seguint amb la qüestió de la construcció de gènere, cal dir que l’autora tot i que construeix unes relacions de poder entre gèneres diferents a Anarres, segueix mantenint en ambdós móns una construcció de gènere dicotòmica, una construcció que defineix dues categories diferenciades, homes i dones. Veiem en aquest món fictici, a partir dels seus personatges masculins, Sheveck, Sabul (científic d'Anarres) o Bedap (amic de Sheveck), com segueixen sent els homes els actius, autònoms amb les seves decisions (com la decisió d'editar un llibre, la de crear una imprenta o la d'emprendre un viatge) i sobre els qui pesa més la lògica i la raó com a guies de les seves vides. En canvi, en els personatges femenins que treballarem a continuació més a fons, com els de Takver (parella de Sheveck), Gvavab (professora de física del protagonista) o Gulag (mare d'aquest), segueix tenint un pes important la biologia (es lliga la possibilitat d'excedir a uns coneixements i a una visió del món a partir d'aquesta, sobretot en el personatge de Takver), els "instints" (com el de maternitat)i els sentiments (dolor per la separació d'un fill, per la no capacitat de rebel·lar-se contra una jerarquia científica que domina el món de la física, etc. ). A partir d'aquest manteniment de certa diferenciació entre els dos gèneres, es construeixen discursos desvaloritzadors per les dones lligant la maternitat amb un sentiment de possessió o lligant la relació que s'estableix amb un home amb un sentiment de propietariat. En aquest sentit, observem el discurs que fa Vokep, un home anarresti, que diu:
"Las mujeres se creen dueñas. Ninguna mujer es capaz de ser realmente odoniana." (K. Le Guin, 1974, pàg.60)
"Lo que un hombre quiere es libertad. Lo que quiere una mujer es propiedad. Sólo te dejará partir si te puede canjear por otra cosa. Todas las mujeres son propietarias." (K. Le Guin, 1974, pàg.61)
La teoria postfeminista posterior ha qüestionat aquesta construcció dicotòmica del gènere i també del sexe, per exemple, a partir de ressaltar altres maneres de construir o deconstruir el gènere o el sexe que trenquen amb aquesta com el transgènere o l’intersexe (veure autores com Butler, 2001 o Haraway, 1991).
Aquesta dicotomia també la manté l’autora pel que fa a la sexualitat, doncs tot i que a Anarres es trenca amb el tabú del sexe i s’estableix la llibertat sexual, aquesta llibertat només se centra en dues pràctiques: la heterosexualitat i l'homosexualitat. Aquestes dues pràctiques són les úniques que apareixen en el text i que són narrades i explicitades.
En la novel·la s’obvien doncs altres pràctiques que es generen i es construeixen en la sexualitat, que trenquen amb aquest dualisme i que qüestionen contínuament l’establiment de certes categories. Una pràctica d’aquest tipus seria la transexualitat. Aquestes pràctiques en el llibre no són ni normativitzades ni visualitzades nì patologitzades, simplement queden fora de lo imaginable. Tot i això cal tenir en compte el context en el qual es troba l'autora, un context en què l'homosexualitat era silenciada i castigada, així la seva aportació en considerar l'homosexualitat com una pràctica més és important.
Así, por ejemplo, nos encontramos que:
"Como todos los niños de Anarres, Shevek había tenido experiencias sexuales con chicos y chicas indistintamente, pero todos eran niños en aquel entonces; nunca había llegado más allá de un placer que, suponía, era todo cuanto cabía esperar. Beshum, experta en deleites, le hizo conocer el corazón de la sexualidad, donde no hay rencores ni ineptitudes, donde los dos cuerpos que pugnan por unirse anonadan el instante, y trascienden el yo, y trascienden el tiempo" (K. Le Guin, 1974, pp. 59-60).
Ya en la edad adulta, Shevek tiene de nuevo una experiencia homosexual, en cierta forma más significativa, con su amigo Bedap. Esto es lo que ocurre:
"Volvieron a encontrarse a la noche siguiente y discutieron si iban o no a vivir juntos un tiempo, como en la adolescencia. Tenían que discutirlo, porque Shevek era definitivamente heterosexual y Bedap definitivamente homosexual; el placer sería sobre todo para Bedap (…) Tomaron una habitación particular en el centro de la ciudad, y allí vivieron durante cerca de una década; luego se separaron otra vez, Bedap volvió a su dormitorio y Shevek al cuarto 46. No había en ninguno de lo dos un deseo sexual bastante fuerte para que la relación fuese duradera. No habían hecho más que confirmar una mutua confianza" (K. Le Guin, 1974, p. 176).
Però tot i que a Anarres l'homosexualitat és considerada com una pràctica més, segueix sent la heterosexualitat el discurs o la pràctica dominant, a partir de la qual es conformen les parelles. Parelles que estableixen a vegades models de família basats en valors burgesos i catòlics com la fidelitat, la possessió o la monogàmia. Un model familiar conformat per una parella heterosexual i els seus fills, en la qual s'atorga el poder al cap de família, l'home. Un model familiar que s'estableix en tots dos móns, Urras i Anarres, i sobre els quals el propi protagonista crea paral·lelismes.
Así, cuando conoce a Vea, Shevek le habla sobre otra diferencia entre los mundos y le comenta que en Anarres no existen los parentescos, que todos son parientes y que el concepto de esposa no existe, aunque el equivalente podría ser Takver, su compañera con la que tiene dos hijas. No se ve, en fin, gran diferencia en este modelo del propio de Urras, salvo por el nombre.
La família de Sheveck segueix aquest model familiar entrant en contradicció amb la seva societat, cosa que els causa patiment, ja que són criticats i qüestionats pel sentiment de possessió vers els fills, pel fet de ser una parella monogàmica, etc. En el següent fragment extret del text podem veure reflectida aquesta qüestió:
"Pretendían que la dejara en el parvulario todo el día. Decían que yo parecía una propietaria con la niña, y que no ponía todo de mi parte para que la sociedad saliera de la crisis" (K. Le Guin, 1974, pàg. 317).
Una família que ho dóna tot per la realització del projecte individual d'un dels seus membres, en Sheveck, tot i el patiment que suposa per la resta. Un model que també és el model imperant a Urras i que entra en contradicció amb moltes de les reivindicacions de les lluites feministes. Així sorprén que l'autora, tot i ser feminista, mantingui i segueixi legitimant aquest model i els seus valors. Doncs ecara que elimina el matrimoni en el sentit estricte de contracte legal a Anarres no qüestiona el model familiar que planteja aquest. Fins i tot en la filosofia d'Odo són explicitats aquests valors, tot i que en el mateix discurs de la població anarresti veiem que ho qüestionen.
Es, sin duda, éste uno de los aspecto más problemáticos en la novela que no tiene solución, como las utopías ambiguas quizá. Se pretende habitar otro lugar en el mundo, donde las diferencias entre hombres y mujeres no sean necesarias, donde prive la igualdad, donde las relaciones entre éstos y éstas no se construyan desde la dominación. Sin embargo, el modelo de la vida en pareja, como decíamos, monogámica y aburguesada nos atraviesa de tal manera que pareciera que no pudíesemos trascenderlo, movernos hacia la invención de otras formas de convivencia que la unión, decíamos también, heteronormativa. Es por ello, quizá, -insistimos- que la autora hace una defensa de la fidelidad y la monogamía hasta cierto punto desconcertante. He aquí un ejemplo:
"Un odoniano se decidía por la monogamia como si se tratara de una empresa colectiva de producción, un cuerpo de baile o una fábrica de jabón (…) Así pues, para O la promesa, el compromiso, la idea de fidelidad era esencial dentro de la complejidad de la libertad. Mucha gente [sin embargo] opinaba que ese concepto de fidelidad no era aplicable a la vida sexual. La feminidad, decían, la había impulsado a rechazar la verdadera liberta sexual; y en este aspecto, si no en otros, Odo no había escrito para los hombres" (K. Le Guin, 1974, p. 246).
¿Qué pasa?, ¿las mujeres no tienen una naturaleza infiel?, ¿a caso la infidelidad no es inherente al ser humano?, ¿o es que cierta moral burguesa no nos permite imaginar estas cosas? Pero aún hay más, páginas más adelante, en un largo viaje por Anarres, algunos personajes defienden la promesa, la fidelidad:
"La variedad no se obtiene sólo yendo de un lado a otro (…) He conocido hasta un centenar de chicas en distintas ciudades. Terminó por aburrirme. Volví aquí, y hago este viajecito cada tres décadas, año va, año viene, a través del mismo desierto (…) y vuelvo a casa a la misma compañera. Y no me he aburrido ni una sola vez…" (K. Le Guin, 1974, p. 308).
Asimismo, a través de cierto tipo de imposible escapatoria o salida del modelo de pareja burgués, hay una crítica que la autora hace a la sociedad de Anarres, la cual no da facilidades a las parejas para estar juntas o que, incluso, lo impide, como pareciera el caso de los padres de Shevek o la experiencia de él mismo con Takver, a quienes les es muy difícil y penoso mantenerse unidos.
Ello, lejos de plantearnos una manera diferente -volvemos al punto- de convivir, lo cierto es que sí, como mínimo, nos centra en la reflexión sobre el emparejamiento como un fenómeno que nos mantiene encorcetadas frente a un mundo institucional, en el cual pareciera casi imposible sobrevivir si no fuese mediante este tipo de contrato, de unión, de alianza, en fin, de parentesco. Pero, cuidado: es ésta una estructura en la que se apoya, desde auntiguo, el género. ¿Qué podríamos proponer..? ¿Acaso no hay playas de resistencia o u-topos? De momento lo dejaremos aquí.
Por ahora, pasaremos a otra gran problemática con la que se enfrenta la autora una y otra vez, a la cual le da la vuelta y que, a nuestro parecer, no alcanza a resolver. Pero que, no obstante, es una de las preocupaciones centrales de distintos feminismos, en especial el de la diferencia. Nos referimos a la maternidad.
Las feminsitas de la diferencia reconocen la diferencia sexual como algo esencial para el género. Algo que tiene que ver con: "(...) la decibilidad de la propia experiencia de sí y del mundo; con la inteligibilidad del mundo; mundo del cual una o uno es parte" (Rivera, 1994, pp.182-183). Se trata de un potencial político a explotar. Y una de las temáticas que más han abordado en este sentido es la maternidad, una capacidad que sólo las mujeres poseen y que al mismo tiempo ha sido fuente de su dominación. Así mismo ponen especial interés en la alianza entre mujeres. Para Luisa Maruro, por ejemplo, la relación con la madre sería la mediación primera y necesaria que las mujeres deberíamos recuperar, en ella estriba la autoridad de la madre. Se trata de lo que Luce Irigaray denomina vínculo de affidamento entre mujeres, que es cuando una mujer es capaz de reconocerle autoridad a otra, para lo cual es importante trabajar sobre la relación de madres e hijas (ver: Rivera, 1994).
Ahora bien, no ahondaremos más en el tema, pues no hay un consenso real entre nosotras al respecto. De cualquier manera, aun cuando se pueda o no estar de acuerdo con los planteamientos del feminismo de la diferencia (el cual para algunas pueda resultar naïf); no puede pasarse por alto que en la búsqueda de una sociedad genérciamente más justa o una utopía feminsita, hemos de detenernos a pensar el problema de la maternidad.
Una parte de dicho problema tiene que ver con la socialización de la misma, la responsabilidad de la crianza compartida (temas que feminsitas como María de Jesús Izquierdo (1991) o algunas de la vertiente de la igualdad han trabajado). Pues es innegable que la crianza de los hijos e hijas ha confinado, en parte, a las mujeres al hogar, con una concerniente división sexual del trabajo que ya todas conocemos. No obstante, con la incursión femenina en el ámbito laboral tradicionalmente masculino, la crianza a comenzado a ser un problema social importante al que el Estado -bajo la presión de movimientos feministas- ha dado solución a través de la creación de guarderías y centros sociales destinados al cuidado de la infancia. Éste es un tema que la autora tiene muy en cuenta y que en su utopía, Anrarres, nos acerca a la posibilidad de que sea un centro social el que se encargue de albergar a los niños y niñas pasados los dos primeros años de vida, con la opción de tener un contacto más racionado con sus progenitores si así se decide. Ello no significa que la manera en que son socializados los niños y niñas de Anarres no pueda criticarse, mejorarse o, incluso, perpetuar algunos estereotipos de género, pero el hecho de que la Urusla K. Le Guin ponga énfasis en el tema es de mucha relevancia.
No obstante, hay otra cuestión de la maternidad, que se vincula más a la experiencia propia y que también, de alguna manera, puede acercarse a los planteamientos del feminsimo de la diferencia. Y en este punto, la autora se enreda bastante, pues lo expone veladamente, nos parece, como un agravante central, pero tampoco acaba de darle solción. Un ejemplo, al respecto, aparece en un pasaje de la novela cuando Shevek a la edad de 18, discute junto con otros chicos y uno, Vokep arguye que las mujeres no pueden tener otro tipo de vínculo sexual y amoroso que no sea posesivo (de poseer o ser poseídas). Insistía en que ello se debía a los críos: (…) el hecho de tener bebés las convierte a todas en propietarias. No te quieren soltar (K. Le Guin, 1974, p. 62).
Y aquí una pincelada, hay, parece sugerir, la autora, una asociación entre el hecho de dar a luz y la posesividad. ¿Entonces, podrían las anarrestis ser verdaderamente anarquistas y escapar a ése, su instinto de poseer? Parece ser una parte de la ambigüedad.
Ahora bien, en Anarres, es cierto, una mujer tiene el derecho, la opción de elegir si se hace cargo o no de la crianza de un hijo, pero no podemos estar seguras si Rulag, el personaje que encarna a la madre de Shevek lo vivió o no libre de culpas. Rulag se separó de Shevek y Plat, el padre, cuando éste era muy pequeño y en uno de sus encuentros cuando Shevk ya era adulto, le dice:
"Me conociste. Plat y yo te teníamos con nosotros en el domicilio, aun después del destete. Los dos queríamos que fuera así. El contacto individual es tan importante en estos primeros años; los psicólogos lo han demostrado de un modo concluyente. La verdadera socialización sólo puede desarrollarse a partir de ese núcleo afectivo inicial..." (K. Le Guin, 1974, p. 129).
Y aun cuando -prosigue su madre- ella hubiera deseado que continuaran juntos, nunca consiguieron una vacante para el padre en Abbenay, la ciudad importante de Anarres, así que la separación fue cada vez más inminente.
Da la sensación de que ella se siente culpable por el hecho del "abandono", y lo está intentando justificar culpando a la Divtrab del hecho. Y he aquí de nuevo el problema: la maternidad también es un asunto público. Volveremos con Rulag más adelante.
Ahora hablemos de otro fenómeno vinculado a la maternidad, el embarazo. En esta ocasión nos centraremos en Takver, la compañera de Shevek, la cual cuando vive su primer embarazo, en una época muy difícil para él, en la que pareciera que lo que ella está viviendo queda en segundo plano y que la depresión de él fuese más importante. La demanda de cuidados y protección para Shevek a la que se ve sometida Takver es, incluso, insultante. Y, por si fuera poco, ella pronuncia palabras como éstas:
"Por favor no te pongas lúgubre esta noche. Si una cosa más anda mal, me echaré a llorar. ¡Estoy harta de llorar! ¡Estas estúpidas hormonas! Ojalá pudiera tener bebés como los peces, poner los huevos y alejarme nadando. A menos que nadara de vuelta y me los comiera…" (K. Le Guin, 194, p. 239).
Y Takver vivió su embarazo a solas, pues Shevek tan metido en sus tristezas por sus fracasos como científico a quien le impedían desarrollarse no se detuvo a empatizar con ella. Cuando llegó el momento del parto, que Takver vivió de manera estoica, Shevek a penas se hizo consciente de esto y ya no fue capaz de pedirle perdón, narra la autora. Y Takver dio a luz a Sadik, su primera niña.
Páginas más adelante, Takver reflexiona sobre el embarazo y le dice a él lo siguiente:
"Las mujeres embarazadas no tienen moral. Sólo la más primitiva, el impulso al sacrifico. ¡Al infierno con él y la asociación, y la verdad, si amenazan al precioso feto! Es un instinto de conservación racial, pero a veces perjudica a otros; es biológico, no social. El hombre puede dar las gracias por no caer en las garras de este instinto. Pero ha de entender que para las mujeres no es lo mismo, y estar en guardia. Creo que por eso los antiguos anarquismos consideraban a las mujeres como bienes de propiedad ¿Por qué lo permitían las mujeres? Porque estaban embarazadas todo el tiempo… ¡porque ya estaban poseídas, esclavizadas!" (K. Le Guin, 1974, pp. 328-329).
Más claro no podía ser: está de nuevo presente la dicotomía entre naturaleza y cultura, entre sexo y género, entre hombre y mujer. Pero, ¿podemos escapar de esto? K. Le Guin no tiene la respuesta, ¿quién la tiene? Intentaremos volver a este asunto.
Els personatges femenins de la novela
[modifica]Els personatges femenins analitzats a continuació han estat seleccionats segons els objectius d'aquest treball amb la voluntat de ressaltar certs trets que ens semblaven interessants de tenir en compte segons una perspectiva de gènere.
El rol de Laia Aseio Odo en la fundació d'Anarres.
[modifica]Laia Aseio Odo (698-769 segons el calendari urrasti) fou l'inspiradora de la revolució anarquista que sacsejà Urras i que va finalitzar amb el compromís dels odonians de traslladar-se a Anarres per fundar la seva societat. És una dona que es rebel·la contra la societat que la discrimina, que lluita per transformar-la i que, per aquesta raó, és empresonada i reprimida.
Odo es converteix en un símbol de la societat d'Anarres, de la seva filosofia de vida i del seu pensament. Tanmateix ella mai no es va traslladar a Anarres, mai va veure la seva utopia feta realitat i es troba enterrada a Urras. Shevek dedicarà una part del seu viatge a la visita a la tomba.
El model de societat odoniana es basa en les idees del pensament d'aquesta dona, en el refús a la propietat privada i la confiança en la solidaritat i la mútua iniciativa. Darrera aquest model subjau la inspiració de la tradició anarquista basada en el suport mutu i la defensa de la societat comunal. Donada la migradesa de recursos, l'odonianisme ha estat un sistema de creences fundat en l'austeritat "Excess is ExcrItalic textement", que serà una de les seves màximes.
La història d'Odo ha estat recollida en un relat anterior "The Day before the revolution" on s'explica la lluita d'aquesta anarquista i filòsofa, escriptora del llibre The Analogy que es va rebel·lar contra l'estat dictatorial d'A-IO. El dia després de la seva mort els seus seguidors es rebel·laren fins a arribar al compromís de traslladar-se a Anarres, un planeta amb pocs recursos naturals però ric en minerals.
És important ressaltar que aquest personatge de la història d'Anarres sigui precisament una dona, una figura femenina. Una dona que recull en el seu pensament les bases del pensament feminista i de l'anarquista. És interessant analitzar com la llibertat s'ha representat sovint com a dona, com Odo que simbolitza l'inici d'un nou model de societat lliure.
Podríem analitzar també la figura d'aquesta dona com a figura de resistència, una figura que no es sotmet a la normativitat, que forma part de les classes perilloses, de la marginalitat. Per Foucalt, els marges estan en el centre i són l'indici de tota violència que ha sigut necessària per la consolidació dels discursos de veritat. (Foucalt a Figueroa i López, 1991). Aquesta violència s'exerceix sobre Odo, empresonant-la, per tal de mantenir uns certs discursos de veritat amb els quals es basa el model de societat de A-IO.
La Rulag, la mare absent
[modifica]Rulag, que és la mare de Sheveck i una gran científica d'Anarres. Se'ns presenta com un personatge amb una forta contradicció interna, l'haver renunciat a exercir de mare a canvi de la seva carrera professional i un sentiment de culpa per haver-se separat del seu fill.
Aquesta contradicció serà present durant tota la seva vida i es farà palpable en els diferents moments en què apareix en el text. Una contradicció que li provoca una gran tensió i li dol profundament. Doncs tot i que ella ha optat per la seva feina, hi ha alguna cosa, que l'autora identifica d'ordre biològic, que fa que se senti malament. Aquest lligam és problematitzat per Rulag com algo negatiu, no racional, i que la fa sentir egoista. L'egoisme és un valor que va en contra de la filosofia del seu món, i això li fa sentir-se d'alguna forma en contra d'allò socialment establert provocant-li un gran malestar.
Así, en el encuentro con Shevek, arriba mencionado, al hablar de su éxito como físico, ella le dice:
"Confieso que estoy orgullosa de ti. Es extraño ¿no? Irracional. Posesivo, incluso. ¡Como si tú fueses algo que me pertenece! Pero a medida que una envejece, necesita para seguir viviendo ciertos consuelos, que no siempre son del todo razonables" (K. Le Guin, 1974, p. 130)
En tota la narració com ja hem vist la maternitat és una qüestió no resolta, un problema que l'autora no acaba d'aclarir. Rulag és un dels personatges que reflecteix molt bé aquesta problemàtica del text. Una dona que tot i tenir clar les seves prioritats a la vida, continúa mantenint tot un discurs sobre la maternitat que segueix responsabilitzant la dona d'aquesta tasca. Un discurs complexa que cau en l'estigma de la "mala mare" amb tota la qüestió moral que suposa, una mare que no està pels fills, que se separa d'ells, etc. discurs que en la nostra societat recau sols sobre les dones, no sobre els homes i que es veu totalment reflectit a la novel·la, ja que Shevek no es qüestiona el seu paper de pare, en canvi Rulag o Takver sí.
Takver, una Penélope en Anarres
[modifica]Takver es un personaje sumamente controvertido, pues es el opuesto por una parte a Shevek y por otra parte a Rulag. Sería el opuesto de Shevek en el sentido de que, aun cuando proviene de un mundo donde las diferencias entre hombres y mujeres no se traducen en desigualdades, pareciera que mantuviese en ella misma mcuhos de los estereotipos de género. En primer lugar, no es ella la protagonista de la novela y no es un espíritu creador como Shevek. Ella no se dedica a las ciencia pura, a la física, sino que se dedica a la biología, al cuidado de la vida.
No es ella quien, por su éxito profesional sale a emprender esta Odisea hacia tierras desconocidas, sino que, como Penélope se queda a esperar a Shevek, cuidando, claro está, a las hijas que han concebido juntos.
Y, a diferencia de Rulag, ella no abandona a sus hijas, sino que asume la doble jornada y mientras trabaja con esos peces del norte de Anarres, cuida y amamanta a Sadik, por ejemplo. Takver, por si fuera poco encarna también a la mujer que está detrás, la mujer que da soporte, que contiene, la mujer que cuida, no sólo a sus hijas sino al atormentado protagonista que, tal parece, tampoco podría vivir si ella.
Takver no se cuestiona su propia condición, la asume y se conforma con la supuesta libertad ya ganada para las mujeres en Anarres. La capacidad de cuidado que se le sobre-exige, en cambio,a este personaje, deja mucho que pensar y sentir. ¿Por qué es que la mujer no puede tener un lugar de reconocimiento en el ámbito público y sí está obligada a trabajar arduamente en el cuidado de su familia? Y de nuevo aquí, parece que un obstáculo es la maternidad.
Resistència femenina a Urras, la Vea
[modifica]El personatges de Vea és un personatge que hem considerat interessant d'analitzar, ja que entranya una gran complexitat i una forma de resistència.
Vea és definida en la novel·la amb una valència negativa, la seva forma de comportar-se i d'actuar és definida com a tal pel fet de reflectir la feminitat extrema, així veiem per exemple com la defineix Sheveck:
"En otro encuentro con Vea, la encarnación de esa feminidad toda cuerpo, seductora y, aparentemente, sin ningún poder, Shevek se decía a sí mismo:
‘Una aprovechada del cuerpo’, llamaba Takver a las mujeres que utilizaban la sexualidad como una arma contra los hombres, en una lucha competitiva. Vea era, por supuesto, la aprovechada del cuerpo más consumada. Los zapatos, el vestido, los cosméticos, las joyas, los gestos. Todo en ella era provocación. Toda ella era tan elaborada u ostentosamente un cuerpo femenino que casi no parecía un ser humano. Encarnaba toda la reprimida sexualidad que los ioti sólo expresaban en sueños, en novelas y poemas, en infinitas pinturas de desnudos femeninos (…) (K. Le Guin, 1974, p. 215)".
Fins i tot, Shevek arriba a considerar que Vea és una treballadora sexual com les que havia descrit Odo que existien a Urras i que ell mai havia vist. Nosaltres però, volem analitzar aquest ús dels trets associats a la feminitat com una forma de resistència, com una forma de reapropiació d'uns significats o uns símbols negatius resignificant-los en positiu, els símbols o els significats que s'han considerat femenins i com a tals han estat desvalorats sovint per tot un seguit de corrents feministes, com per exemple els corrents del feminisme de la igualtat, amb el qual identifiquem l'autora.
Així Vea utilitza la seva feminitat per tal de trencar amb les relacions desiguals que s'estableixen amb els homes, per tal de poder trencar amb les relacions de domini, en definitiva per tal d'oposar-se a unes determinades relacions de poder que li són desfavorables. Ella és conscient que aquest ús dels trets femenins li permet trencar amb aquestes relacions de poder i fins i tot capgirar-les amb el mínim risc possible, ja que se suposa que s'està comportant com ho hauria de fer. Ella li diu a Sheveck en un determinat moment:
"Las mujeres hacen exactamente lo que se les antoja. Y No tienen que ensuciarse las manos, ni usar cascos de bronce, o pasarse las horas gritando en el Directorio. [...]
¿Qué hacemos? Gobernar a los hombres, naturalmente. Y sabe una cosa, no corremos peligro diciéndolo, porque elllos no lo creen. Dicen: !Jua, jua, qué mujercita tan graciosa!, y te dan una palamdita en la cabeza, y se van con un tintineo de medallas, muy satisfechos" (K. Le Guin, 1974, pàg. 217)
Vea doncs és un personatge complexa i sobre el qual ens ha interessat reflexionar, ja que tot i que a primera vista ens dóna la sensació que és un personatge conformista amb el sistema partriarcal establert és tot el contrari, ja que trenca amb les relacions de poder imperants a través del mecanisme de la reapropiació. En aquest sentit, volem recuperar a Butler (1997) que argumenta a favor de la reapropiació dels significats i els símbols i de la possibilitat de canvi en el poder que se'ls dóna a certs termes permeten una recontextualització en significats positius.
Gvarab, una dolorosa vida en la Academia
[modifica]Gvarab es la profesora de física de Shevek, de ella aprendió algunos principios de simultaneidad. No obstante, se presenta como una mujer que se encuentra de frente con lo que algunas feministas (ver por ejemplo, Burin y Meler, 1998) denominan techo de cristal. Se trata de una barrera que no se ve pero que existe, la cual detiene, llegado a cierto punto a las mujeres en su carrera profesional. Esta barrera puede representar la doble jornada, por ejemplo, o que simplemente aun cuando en el ámbito público se permite la presencia femenina, no se permite que éstas lleguen más alto que los varones. Este es el caso de Gvarab, quien conquista un éxito como física, pero nunca uno semejante al de Shevek, quien es capaz de ser reconocido en Urras como un gran científico. A Gvarab, en cambio, sus colegas no le confieren gran autoridad, es el caso de sabul, quien la considera un poco loca y anticuada. He aquí un diálogo con Sabul:
"No pierdas tu tiempo, en la teoría de secuencias estás mucho más adelantada que la vieja y el resto que vomita es pura basura" (K. Le Guin, 1974, p. 112)
El dolor que como académicas nos trasmite un juicio de esta índole es difícil de exponer. Da la sensación que la falta de autoridad de la madre a la que se refieren, en términos simbólicos, las feministas de la diferencia, al toparnos con planteamientos de este tipo, cobra sentido. Y es que conquistar un lugar en donde la voz de las mujeres sea escuchada en el ámbito académico (por poner un ejemplo de espacio falogocétrico por excelencia), ha sido muy duro. Entonces, podría decirse que K. Le Guin visibiliza el problema, aun dentro de su utopía ambigua, pero no alcanza a subvertirlo, pues no es Gvarab quien realiza la odisea.
(in)Conclusions. Algunas consideraciones finales
[modifica]Antes que nada, esperemos que el recorrido a través de estas líneas haya tenido congruencia es esta multiplicidad de voces. De cualquier forma, no deja de ser un intento compartido por hacer evidente el hecho de que ha sido escrito a partir de voces que dialogan al más puro estilo bajtiniano, un diálogo entre voces-conciencias que se van formando y transformando por mutua interacción, tal cual como sucede en la novela, donde estas voces-conciencias se reflejan en la diversidad de personajes que se contraponen, en algunos momentos entre sí, y que en sí mismos conllevan algunas cntradicciones. ¿Es este un punto donde radica la utopía ambigua de la que nos quiere hablar Ursula K. Le Guin? Nosotras creemos que sí, como lo hemos venido exponiendo al recuperar en primera instancia el papel de la ciencia ficción en la literatura en contraposición al mismo en el cine. O al hablar de utopías frente a distopías o en todo caso de ambigüedad, como asertadamente nos seduce la autora para fusionarnos con su horizonte de interpretación del mundo y de lo que podría constituir un sitio diferente a habitar.
Asimismo, encontramos también estas voces-conciencias que pueden ser contradictorias entre sí cuando hablamos de la construcción de género en nuestro ejercicio hermenéutico inspirado por la novela. El género en Anarres, decíamos, se imagina de otra manera, no diferenciada desde la desigualdad y la dominación, pero, al mismo tiempo, hay temas que son difíciles de resolver y en los que no está claro que se logre trascender la dominación, entre estos temas resaltan: la maternidad y el modelo de pareja monogámico.
De cualquier manera, la novela Los desposeídos, como algunos otros intentos de literatura de ciencia ficción, nos conectan con el deseo y la esperanza de que la re-creación de otro mundo es posible y ese solo hecho hace recomendable la lectura de la misma. Al tiempo que es digno de reconocer el exhorto que su autora nos da a reflexionar y tener en cuenta los posibles obstáculos que pervivirían en ese otro mundo y, más importante aún: lo que, todavía hoy, son nuestra ataduras.
Bibliografia
[modifica]Amorós, C. (1994)"Espacio público, espacio privado y definiciones ideológicas de 'lo masculino' y 'lo femenino'", en C. Amorós, Feminismo, igualdad y diferencia, México: UNAM.
Braidotti, R. (2004) “Género y posgénero: ¿el futuro de una ilusión?” en: Feminismo, diferencia sexual y subjetividad nómade, Barcelona: Gedisa, pp. 131.149.
Burin, Mabel e Irene Meler (1998) Género y familia, Buenos Aires: Paidós.
Butler, J. (1997). Excitable speech. A politics of performative. London: Routledge.
Butler, J. (2001) "La cuestión de la transformación social" (7-30) a E.Beck-Gernsheim, J.Butler i L.Puigvert (2001), Mujeres y transformaciones sociales. Barcelona: El Roure.
Figueroa, H. i López, M.M. (1991) "La imagen lábil de la resistencia" a N.Correa de Jesús; H.Figueroa Sarriera; M.M.López (comps.) Coloquio Internacional sobre el Imaginario Social Contemporáneo (poenencias). Puerto Rico: Universidad de Puerto Rico, Colegio Universitario de Carey. 95-104
Gadamer, H. G. (1991) "La historicidad de la comprensión como principio hermenéutico" a Verdad y Método Salamanca: Sígueme, pp. 331-378.
Giovanni, Fabio i Mincangeli, Marco (1998) Storia del romanzo di fantascienza. Guida per conoscere (e amare) l'altra letteratura. Roma: Castelvecchi
Haraway, D. (1991) Ciencia, cyborgs y mujeres, Barcelona: Cátedra.
Herrero Cecilia, J. (1992) "Mijail Bajtin y el principio dialógico en la creación literaria y en el discurso humano" a Revista Antrhopos: Historia de la relación filosofía literatura en sus textos, 32.
Izquierdo, M.J. (1991) "Un marco teórico para las relaciones de sexo y género", en: L.G. Luna (1991) (compiladora), Mujeres y sociedad. Nuevos enfoques teóricos y metodológicos. Barcelona: PPU, pp 75-85.
K. Le Guin, U. (1974) Los desposeídos. Una utopía ambigua, Barcelona: Minotauro, 2002.
Krotz, Esteban (1988) Utopía. México: Universidad Autónoma Metropolitana.
Lara, Rafael (2005) "Mujer, feminismo y ciencia-ficción" a Página Abierta, 162, septiembre de 2005
Rivera, M.M. (1994) "El pensamiento y la política de la diferencia sexual", en: M.M. Rivera, Nombrar el mundo en femenino, Barcelona: Icaria, pp. 179-217.
Robles, Lola "Mujeres y ciencia ficción"
Rubin, Gayle (1975) “El tráfico de mujeres: Notas sobre la ‘economía política’ del sexo”, en Marta Lamas (compiladora), El género: la construcción cultural de la diferencia sexual, México: PUEG-UNAM/Porrúa, 1996, pp. 35-97.
Scott, J. (1985) “El género: una categoría útil para el análisis histórico”, en: Marta Lamas (compiladora), El género: la construcción cultural de la diferencia sexual, México: PUEG-UNAM/Porrúa, 1996, pp. 265-302.
Todorov, Tzvetan (1980) Introducción a la literatura fantástica. México:Premia
Recursos en línia al voltant del pensament utòpic
[modifica]Utopia and Utopianism (revista acadèmica)]
Recursos en línia al voltant del postfeminisme
[modifica]¿Qué es postfeminismo? (Querer tenerlo todo) de Lynne Alice
Recursos en línia al voltant dels Desposseits d'Ursula K. LeGuin
[modifica]Pàgina oficial d'Ursula K. Le Guin
An Ursula K. Le Guin Bibliography: Biographical & Contact Information
Ressenyes del llibre
Els desposseïts a Golwen Enciclopedia literaria de fantasía y Ciencia Ficción
Guies d'estudi
Study Guide for Ursula LeGuin: The Dispossessed (1974)
Feminist Science Fiction, Fantasy & Utopia
Articles sobre el llibre
|
Aquest fitxer està publicat sota la llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual 3.0. En resum: sou lliure de compartir i fer obres derivatives del fitxer amb la condició que l'acrediteu correctament i que el distribuïu només sota una llicència idèntica a aquesta. Aquest avís de llicència s'ha afegit a aquest fitxer d'acord amb les condicions de migració de la secció 11 de la GFDL 1.3. |